Revista Cerdanyola Club d'Hoquei (Sant Martí, 2022)

Aquesta revista que teniu a les mans és una iniciativa d’aquelles que tiren endavant quan els astres s’alineen, que és una manera de dir que ha sortit una mica per casualitat.

L’any passat la Comissió de Festes Sant Martí va decidir fer una Nit temàtica per homenatjar el Mesón El Quijote. Va ser tan emotiva i va aplegar tanta gent, que la Comi va decidir repetir l’experiència. La idea és fer un reconeixement a entitats, clubs, persones o empreses amb història i que hagin destacat per ser quelcom més del que estrictament havien de ser. Com El Quijote, que havia estat lloc de trobada i referent de nombroses generacions de cerdanyolencs. D’altra banda, el final de la temporada 2021-22 del Club d’Hoquei Cerdanyola va ser tan vibrant en diverses categories i va despertar tant d’interès, que es va situar en el primer lloc dels possibles candidats. A més, el Club ho tenia tot: una llarga història; el títol de degà a l’Estat; la seva ascendència social a la ciutat, amb les mítiques 24 Hores; una afició molt motivada; una secció de Patinatge Artístic molt potent i, per què no dir-ho, la voluntat de tornar-se a posicionar com referent esportiu de molts ciutadans que, havent-hi estat implicats, se n’havien allunyat. Tot plegat va fer que el Club d’Hoquei visqués un bon moment, que la Comi va recollir preparant la Nit del Cerdanyola CH. I la revista? En la preparació de tot plegat es va anar recollint la col·laboració de persones històricament vinculades al Club: en Jaume Piera, l’Albert Clavé, en Joan González, l’Antoni Ros, en Josep Maria Aranda... que van fer notar la gran quantitat de material gràfic que tenien. D’aquí la idea de recollir una part d’aquest material i fer aquesta publicació, amb comentaris d’alguns dels implicats i d’altres que ells mateixos van suggerir. Des de la Comissió de Festes som molt conscients que el Club mereixeria més: un llibre gràfic amb imatges comentades, un estudi històric rigorós que fes una repassada a la seva trajectòria, fites esportives i socials, personatges rellevants, anècdotes de tots aquests anys... Però hem arribat on hem arribat. Per sort, molts de vosaltres encara reconeixereu les persones que surten a les imatges. Als lectors d’aquí uns quants anys, potser pel centenari del Club, el 2036, us demanem disculpes per no haver pogut aprofundir i us lleguem la tasca d’investigar i anar una mica més enllà. El Club ho continuarà mereixent.

Mentrestant, gaudiu del que teniu a les mans, busqueuvos i busqueu les cares conegudes, pregunteu a qui en sap i feu-vos una petita idea del que el Club d’Hoquei Cerdanyola ha significat per a Cerdanyola del Vallès.

La

fotogràfic

Cerdanyola El club

han cedit

Club d'hoquei que tots ens estimem

fotogràfic

Familia González, Toni Ros, Jaume Piera, Albert Clavé, Mònica García, Fons

Escursell, Carles Cistué, Família Manel Morera, Donació Orlando Barrial, Josep Ma Aranda, Núria Ferrer, Isidre Morera, Cristina Real, Familia Casajuana-Sala, Francesc Rodriguez, Josep Creus, Josep Ma Boleda, Familia Maranges, Núria Casajuana

Coordinació editorial: Joan Sánchez Braut / Disseny i maquetació: Ramon Sauló i Gobern

Comissió de Festes Sant Martí agraeix a les entitats i particulars que ens

el material

que us oferim en aquesta revista: Pepe Urbano, Familia Sisquella, Francesc Rodriguez, Familia Rodriguez, Jesús Huarte, Familia Novell, Anna Rifà, Marta Vera, Mercè Senra, Familia Carreter,

Seguim fent història

Vaig arribar al Cerdanyola Club d’Hoquei l’any 2007, quan el meu fill va decidir practicar hoquei patins. Jo venia del món del futbol, però de seguida em vaig enganxar a aquest meravellós esport. Des de la primera temporada em vaig vincular amb el club com a delegat, i des d’aleshores sempre he exercit alguna funció per col·laborar amb l’entitat.

Aquell any, el club entrava en una de les seves pitjors èpoques econòmiques. Esportivament, en canvi, vivia un bon moment, ja que havia arribat a l’Ok Lliga masculina. Va ser aleshores quan va començar el meu periple a la junta directiva. Primer vaig ser vocal i, amb la resta de la Junta, vam haver de prendre decisions importants. Posteriorment, aquella directiva es va extingir vaig encapçalar la candidatura actual. El club ha canviat i crec que ho ha fet en una bona direcció. La meva primera percepció del Cerdanyola CH era la d’un club fred amb la ciutat i amb pocs equips i de poca progressió. Els anys següents vam construir una estructura esportiva competitiva i vam augmentar la presència a les escoles de la ciutat. Els esforços en l’àmbit esportiu s’han vist recompensats amb un augment d’equips i de la massa social. La política esportiva implementada a la base ha donat fruits amb equips competitius i equips socials oberts a tots els infants de la ciutat.

Econòmicament, s’ha aplicat una política basada a oferir el que es genera. Ho mantenim així i podem dir satisfets que el club no té deutes amb treballadors ni proveïdors.

Ara toca mantenir aquestes polítiques ja que, segons la meva experiència, han demostrat que funcionen i han portat els equips sèniors a competir a les grans lligues estatals. Animo tothom a continuar ajudant el club en tots els àmbits, des de l’Ajuntament fins a l’última família que ha arribat al Cerdanyola CH. És un plaer formar part de les Festes de Sant Martí. La història de l’hoquei no es pot explicar sense parlar de Cerdanyola, i part de la vida del club és l’afició. Entre tots i totes podem seguir fent història defensant els colors verd-i-blancs.

Força Sarda!

Mario Núñez President del Cerdanyola Club d’Hoquei

La millor pista de joc del moment

Avui m’han demanat que recordi antigues vivències del Cerdanyola Club d’Hoquei i m’ha vingut a la memòria la construcció de la pista d’Enric Granados. Membres de la junta van pensar a tenir una pista que no fos la del Gran Casino, que era petita i es trobava en mal estat. A l’hivern tenia una zona gran amb humitat, provocada per la paret del frontó i la proximitat del riu. Doncs bé, recordo que la primera intenció era aprofitar uns terrenys tancats i amb una piscina, al costat de la Masia de Can Canaletes. Els van desestimar perquè quedaven lluny i apartats del centre del poble. L’alternativa van ser uns terrenys agrícoles a la plaça d’Enric Granados. Dit i fet, posaren fil a l’agulla i iniciaren els contactes per a la seva compra per part del Sr. Bel, que va avançar els diners per comprar-lo, respectant els dies que quedaven per collir el blat de moro que hi havia plantat. Un cop recollit, es va iniciar la construcció de la pista, amb unes dimensions de 20 per 18 metres, que eren les màximes permeses.

El Sr. Joan Mimó es va oferir a fer l’obra i a cobrar-la segons les possibilitats del club i el Sr. Bel va fer el mateix. Com ho va finançar el Club? Es va fer una loteria diària que anava amb la loteria del Cecs, amb premis de 25 pessetes, de dilluns a dijous, i de 100 pessetes els divendres. També van comptar amb els donatius que cercava un comitè -un COMITÈ!- que formaven el Sr. Josep Mora, el Sr. Enric Mongay, el Sr. Joan Mimó i el Sr. Pere Mallafré, que es reunien allà pensaven a qui podien demanar les donacions.

A més, també establiren quotes extra per als socis, unes accions per valor de 500 pessetes i amb publicitat a les tanques de la pista. Es important recordar que tant el Sr. Mimó com el Sr. Bel, en un moment donat, renunciaren a una part del que restava pendent. I vull recordar també que els seus fills eren jugadors de l’equip: Alfons i Jaume Mimó i Lluís Bel. D’aquesta manera el Cerdanyola Club d’Hoquei va passar a tenir una de les millors pistes de joc del moment. De com es va perdre la propietat, no ho tinc present. Però, fos com fos, es va perdre aquell patrimoni aconseguit amb el esforç dels socis i la gent de Cerdanyola.

Josep Mª Mallafre i Ferrando Ex jugador del Cerdanyola C.H.

El Club d’Hoquei Cerdanyola, un gran Club

Quina il·lusió em va fer quan la Comissió de Festes Sant Martí em va demanar si volia formar part d’una comissió per organitzar la Nit del Cerdanyola Club d’Hoquei.

De cop i volta em va envair la nostàlgia i vaig retrocedir als anys 70, quan amb l’ajuda d’un stick i uns patins començava a formar-me per ser jugador d’hoquei: el record del meus companys, compartir pista amb les patinadores i patinadors del patinatge artístic, aquella adolescència a la pista de Enric Granados, ara la Biblioteca de Cerdanyola; aquella piscina i el bar regentat pels germans Massó, lloc de la nostre tertúlia, dels nostres pares i aficionats; els diumenges de partits matinals i a les 12 el partit del primer equip, amb la pista plena de gom a gom.

I, com no, les entranyables 24 Hores d’Hoquei, aquells relleus de torxa per la ciutat amb els nens de l’hoquei i les nenes del patinatge artístic. Em sembla estar vivint de nou la imatge de l’encesa del peveter situat al sostre de l’entrada de la pista. Al vespre, aquelles graelles al fons de la pista fent carn a la brasa, botifarres i mongetes per sopar; aquelles llargues taules compartides amb els rivals a la pista i amics a la taula; i aquella carpa per dormir i descansar amb els matalassos d’espuma gentilesa d’Aiscondel. Oh! I aquell porró amb cava, tota la nit voltant per les grades. Quina festa! Al llarg de tots aquests anys, de fet des de 1936, en aquest Club Degà hi han passat moltes coses, com un Subcampionat de la CERS del masculí; una lluita contínua per estar a la més alta categoria, patinadores i patinadors de l’artístic al més alt nivell... Fins i tot una patinadora que va format part d’aquest club va ser campiona del món de patinatge artístic! L’equip femení d’hoquei va ser campió de la Copa de la Reina, de la Copa Generalitat, de l’OK lliga... sempre al més alt nivell.

I també vull recordar les juntes directives i presidents de la entitat, per agrair-los els esforços que han fet per mantenir aquest gran club.

Sense res més a dir, vull només donar les gràcies a la Comissió per fer possible aquest retrobament de jugadores, jugadors, patinadores, patinadors i aficionats. I, finalment, un molt gran record per tot aquells que ens han deixat i van formar part d’aquest club.

GRÀCIES.

Antoni Ros i Carrillo

Exjugador del Cerdanyola Club d’Hoquei

6 de Gener de 1972. Els Reis Mags m’han portat uns patins de rodes de fusta. Mare, porta’m a patinar a la pista d’hoquei! Vaig caure i no em podia aixecar! Vaja, que difícil! Com a patinadora, vaig tenir la sort de compartir aprenentatges amb la Marta Vera, que va aconseguir campionats de Catalunya i d’Espanya i medalla d’or d’Europa l’any 1984 i de plata el 1982. Quan em vaig fer gran, la meva etapa de patinadora va finalitzar i em vaig convertir en entrenadora de la secció. Però l’etapa que recordo amb molta estima és quan hi havia de president de la secció de patinatge en Miquel Ciria. Aquí tots vam fer un gir molt bo, de 180°, i vam assolir els millors resultats esportius de la història, on la més destacada va ser l’Alba Pérez i Rifà, campiona mundial júnior, de qui vaig tenir la sort de ser la seva primera entrenadora.

Carme Sanjosé i Torrens

Expatinadora i entrenadora de la secció de patinatge artístic del Cerdanyola Club d’Hoquei

Sou molt bona gent!!!

Vaig entrar com a president del Patinatge amb la il·lusió de retornar el club als llocs d’èlit que no feia tant havia aconseguit. Gràcies a l’esforç de molta de la junta, al cap de set anys tornàvem a estar entre els millors del rànquing de la Federació. Vull recordar els qui des de la Junta van fer possibles els èxits: José Calderón, Elena Edo, Justiniano, Ángel García, Salvador Pérez... Tampoc oblidaré els conserges, l’Emilio i en Juanjo, que van fer l’impossible per aconseguir hores d’entrenament quan no s’utilitzava la pista. Sense aquestes hores no hauríem tingut tants i tants bons resultats.

La gran feina feta va donar aviat fruits i van caure campionats de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Em sento feliç d’haver format part d’aquest col·lectiu d’haver conegut la gent que vaig tractar. I, el més important, les patinadores, que amb el seu esforç van aconseguir grans fites, fent esport i estimant els valors del club.

Sóc feliç quan algú, pel carrer, em recorda aquells moments que vam passar junts. Sempre recordaré la gran família que vam formar. Com diria aquell que molts coneixeu... Gent del Cerdanyola d’Hoquei… Sou molt bona gent!!!

Miquel Ciria Domingo

Expresident de la secció de patinatge artístic del Cerdanyola Club d’Hoquei

Benvolguts amics i simpatitzants de l’hoquei de Cerdanyola

La comissió de Festes Sant Martí s’ha brindat a dedicar una nit a l’afició del Cerdanyola Club d’Hoquei. Ens van cridar a una colla de Cerdanyola que vam estar lligats al club com a jugadors o directius, per col·laborar-hi. Avui en dia ja tenim tots una edat avançada, però amb el privilegi d’haver conegut els fundadors del Club i també els primers jugadors professionals que van defensar els colors del nostre estimat club. Això ens ha posat en la situació de fer de pont que uneix el passat amb el futur.

Aquesta trobada pot servir per donar una bona empenta als més joves que ara estan portant la direcció del Cerdanyola, per anar enfortint l’equip i l’afició. És d’admirar la tasca de les penyes, que han fet un himne encertadíssim, i també l’actual trajectòria de l’equip, que ha obtingut èxits nacionals.

Ànims i a seguir aquest camí que ens farà sentir orgullosos de tenir el Club Degà.

Aquesta nit del 10 de novembre serà inoblidable i profitosa.

Jaume Piera Borràs Exvicepresident del Club de Hoquei Cerdanyola

Una fita poc recordada

Quan em van proposar fer un escrit relacionat amb el nostre Club, em va venir a la memòria un petit fragment de la seva història, un esdeveniment desconegut per molts i oblidat pels altres: que van ser 21 jugadors i 3 tècnics els que van fer possible l’ascens del segon equip, campió del Grup 3 de la Segona Catalana, la temporada 2000-01. A l’estiu del 1997, el Club va inscriure un equip a Segona Catalana. Pretenia així tenir un reforç per al primer equip i que els jugadors de categoria júnior es rodessin, jugant també partits amb característiques molt diferents dels que ja disputaven per a la seva edat. I també el situava el més a prop possible del primer equip. Tant en aquella temporada, com en les dues següents, la actuació d’aquest equip va ser molt discreta i no va assolir cap fita remarcable. No va ser fins la temporada 2000-01 que l’equip va aconseguir l’ascens de categoria i d’una manera brillant. A manca de tres jornades per finalitzar-la, ja era campió, ja que havia guanyat tots els partits, molts per golejada. Lamentablement, l’únic encontre que van perdre va ser el darrer, precisament contra el Ripollet, i a casa, per 2 gols a 3. El balanç de la temporada va ser de 20 partits jugats, 19 guanyats, 0 empatats i 1 de perdut. 164 gols a favor i 68 en contra.

Josep Ma Boleda

Ex- jugador del Club de Hoquei Cerdanyola

Al costat del Club d’Hoquei

Tota la meva vida he estat vinculat al Club d’Hoquei d’una manera o altra.

Vaig començar a jugar a hoquei al Cerdanyola quan tenia set anys, des del 1950 fins el 1974. El moment que recordo amb més força va ser el del meu debut al primer equip, a finals dels anys 60.

Després, a causa de la mort de l’entrenador Escofet, el president del Club, en Ramon Sugrañes, em va demanar que portés un equip júnior fins a final de temporada.

I tot seguit vaig entrar a la Junta, fent de sotsdelegat del primer equip i de delegat de material.

Recordo molt aquell gran equip format per en Carles Trullols -el millor porter del món!-, en Víctor Fabra, en Sobrepera, Gallén, Mundi, Torruella, Escoriuela... Per a mi, va ser el millor equip de la nostra història. Com recordo la final de la Copa que es va jugar aquí a Cerdanyola contra el Voltregà!

I el pitjor record, la final de la Copa que vam jugar a Mieres contra el Reus, amb un arbitratge nefast, que va provocar que en Ramon Sugrañes, indignat, digués que deixava el càrrec. El Reus havia perdut la Copa d’Europa i si no guanyava aquell títol, quedava fora de la competició europea. L’àrbitre, un tal senyor Fábrega de Madrid, ens va amenaçar amb un arbitratge pitjor si tornàvem a coincidir. Després vaig seguir a la Junta d’en Joan González, amb el mateix càrrec, fins el 1977.

I he continuat com a soci i fent un cop de mà quan se m’ha necessitat. Sempre he intentat ajudar el que he pogut. Desitjo al Club tots els èxits.

Josep Maria Aranda Exjugador del Cerdanyola Club d’Hoquei

Tot va començar el 1979...

...quan jo tenia cinc anys i vam anar a fer la inscripció al Club d’Hoquei a les oficines d’Enric Granados. Des d’aleshores, i fins als 33 anys, vaig vestir de verd i blanc. Vaig tenir la immensa sort de viure com a nen les 24 Hores d’hoquei a la pista antiga d’Enric Granados, on arribaves amb la torxa, passaves la nit en una tenda de campanya i podies veure com l’Alcobendas s’emportava la mortadel·la de “3 metres!”, més o menys... Les darreres les vam disputar al pavelló de Can Xarau, res a veure amb la màgia de les antigues 24 Hores. Guardo un gran record d’aquells diumenges quan podies gaudir d’entrenaments lliures amb amics, sempre que els grans et deixessin participar al partit abans no es fes fosc.

Amb quinze anys vaig veure com es complia un dels meus somnis: arribar a entrenar amb el primer equip i el meu debut oficial, el 13 d’octubre de 1991, contra el Reus Esportiu. Va ser brutal!

Durant tots aquests anys, tant de jugador com d’entrenador base, he gaudit de victòries i derrotes, d’un ascens i del descens... però en tots els casos, sempre he estat acompanyat per amics i familiars. Tots estem de pas, tant jugadors com aficionats, familiars, patrocinadors, directius... Però una cosa està clara: el Club d’Hoquei Cerdanyola sempre continuarà sent el DEGÀ.

David Novell Matabosch Ex- jugador del Club de

Hoquei Cerdanyola

Una vida lligada a l’hoquei

L’hoquei ha estat el motor principal de tota la meva vida. Els amics, els companys i la relació amb diverses entitats, són la riquesa que aquest esport m’ha proporcionat. He estat vinculat al CH Cerdanyola des de fa anys. També a clubs com el Laietà, el Barcino, el Piera, el Calafell, l’Igualada, l’Espanyol, l’Esfèric de Terrassa, el Caldes… tots ells a Divisió d’Honor. En alguns hi vaig ser com a jugador o com a entrenador, i assolint fites com ser campions d’España.

També vaig desenvolupar el càrrec de President del comitè d’hoquei de la Federació Espanyola i vaig col·laborar amb la Federació Catalana. Titulat com a entrenador nacional, vaig rebre la insígnia d’or de la Federació Española, amb gran honor, l’agost de 2006.

Això significa una vida lligada a aquest esport. I més endavant, aquest amor per l’hoquei em portaria a adquirir l’empresa Reno, i a situar-la a la nostra estimada ciutat de Cerdanyola, fins al dia d’avui.

El nostre esport ha crescut i el nostre entusiasme com a empresa no ha minvat i donem suport amb esponsoritzacions a diferents clubs: al FC Barcelona, Porto, Forte dei Marmi, Palau, Anoia… i evidentment al nostre tresor, el CH Cerdanyola. Fem hoquei al nostre país amb la nostra marca consolidada des de fa 75 anys, però també distribuïm a 38 països de la resta del món, i esperem que aquest esport cada dia es faci més fort i deixi enrere el seu injust estat de minoritari. Seguim treballant pel nostre esport i agraeixo tot el que l’hoquei m’ha donat i m’ha ensenyat al llarg de tots aquests anys. Sense aquest esport, no seria la persona que soc ara. El nostre esport es mereix un reconeixement i tots els que formem part de l’empresa Reno, i jo particularment, volem agrair a la ciutat de Cerdanyola i al CH Cerdanyola les bones relacions mantingudes durant aquests anys i que esperem que perdurin en el temps.

Un enamorat del nostre esport

Josep Vigueras