AtalisDigital Juliol-Agost-Setembre

Page 1

Magazine

Atalisdigital.com Julio.Agosto.Septiembre.2010 Nยบ 1


Art, difusiò, cultura, és la unió i símbol dels països, que empenyen per el progrés i el benestar, aportant les tendències de cada regió a altres indrets; per a unir-nos en la nostra tasca.


A&A.Difusió i Divulgació d´ Arts Plàsticas Visuals i Escritas.

Atalisdigital.com, cubrirà espais relacionats amb els diferents camps de la cultura gastronomia, art, àmbit social, música i imatge Essent un referent de noticia veraç concreta i neutral en tots els seus apartats


A&A

Atalisdigital.com , ha sorgit d'una idea que fa temps anava donant voltes. Fins que ha arribat el moment que les noves tecnologies permeten fer veritables miracles perquè puguem arribar a qualsevol racó del planeta. El pensament convertit en lletra, la imatge en art, i l'art en un corrent que mai deixarà de fer-nos sentir vius, per la seva pròpia capacitat de transmetre. Ens hem animat a solcar aquests mars per poder accedir a tots els racons i des d'aquests llocs puguem estar tots molt més a prop.


EL MESTRE DURAN: TESTIMONI D’UN TEMPS, LLEGAT PER AL FUTUR. Introducció Cada comunitat recorda i conserva gelosament el llegat dels seus avantpassats; els col·lectius conscients saben valorar les aportacions dels seus predecessors, les recorden i se’n cuiden d’ennoblirles i conservar-les al llarg del temps; això és el que ha de fer tot poble agraït, responsable i conscient del seu passat. Conscients de quines són les nostres responsabilitats us oferim a través d’aquest nou mitjà de comunicació, una aproximació biogràfica d’un dels personatges més rellevants del segle XX a Alaior, el mestre Durán que va portar endavant i va consolidar una de les iniciatives escolars de caire obrerista més importants de la història de l’educació a les Illes Balears. El fet que la iniciativa d’aquesta revista sorgeixi de la tasca incansable de la seva neta afegeix valor a la iniciativa. La tasca del mestre Durán i de tots els que van fer possible l’Escola Laica d’Alaior mereixerà sempre un lloc preferent en la nostra història i haurà de ser periòdicament recordada, perquè mai no ha estat prou reconeguda. El mestre Durán i l’Escola Laica necessiten del reconeixement unànime de tota la col·lectivitat; mentre hi hagi alguna part de la població que no reconegui


públicament la tasca realitzada pels homes i les dones progressistes d’Alaior per a una educació democràtica, lliure i científica, una part de la història restarà inconclusa. Fill d’una família humil Joan Durán Pineda va néixer a la ciutat de Sabadell, el dia 1 de març de 1888, fill d’una família obrera; el pare era tonedor de llana i la seva mare planxadora. Als set anys va quedar orfe del pare però gràcies a la voluntat de la mare va seguir estudiant a les Escoles Pies de la localitat fins els tretze anys, any en el qual va començar l’aprenentatge de mecànic. Va començar a treballar de mecànic i seguir estudiant a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell cursant geometria, dibuix mecànica, àlgebra, física, nocions generals de mineralogia i geologia i història natural de la mà del catedràtic Odón de Buen, un dels científics més anomenats i prestigiosos del moment, reconegut internacionalment. Ingressa en la Societat Obrera Metal·lúrgica de Sabadell. Allà va treballar per dignificar l’ofici, establint cursos de teoria mecànica per als obrers, companys seus. Va oferir un conjunt de conferències durant el curs 1905-06 al saló d’actes de l’Organització Obrera Sabadellenca. D’aquesta manera s’inicia la seva lluita en favor de les persones més desfavorides.


Figura 1: El mestre Joan Duran Pineda

Als divuit anys contreu la tuberculosi, malaltia molt estesa aquells temps. Es va salvar de la malaltia gràcies a l’electroteràpia proporcionada pel metge barceloní, José Soler i Pons, que va aconseguir salvar molts tuberculosos amb la seva teràpia. Degut a la malaltia va haver d’abandonar l’ofici de mecànic i es prepara per exercir de mestre, completant els estudis. Llegeix Pestalozzi i aprofundeix en coneixements didàctics i pedagògics renovadors. Obté la capacitació per exercir el magisteri i, als vint anys, és cridat per regentar la


recent creada Escola Lliure d’Alaior. Els contactes de Joan Mir i Mir amb el moviment racionalista de Ferrer i Guàrdia de Barcelona, facilità la contractació del mestre català, fet que hem de qualificar de significatiu als inicis del segle XX a l’illa de Menorca. L’escola s’havia obert el 1906 i Joan Mir hi impartia classes. Arribà a Alaior el 1908 per regentar i organitzar l’Escola Lliure Racionalista instal·lada aleshores en els locals del Cercle Democràtic i Republicà. L’escola obtingué una gran acollida, especialment pel tracte afable del mestre Durán i va anar creixent de manera continuada. Al cap dels anys, l’escola ocupà nous locals preparats per la Societat Paz y Unión, tot i que l’escola va ser clausurada per ordre governativa i Joan Durán continuà la seva tasca, mentre dura el tancament de l’escola, a cases particulars on hi acudien els alumnes. L’any 1913 va ser empresonat i processat a Maó per protestar pel caciquisme que predominava durant les eleccions. Va sortir absolt del procés. Aquells mateixos anys exercia de corresponsal de La Voz de Menorca a Alaior, el diari republicà. El 1915 va ser inaugurat un nou i modern edifici gràcies a les col·laboracions i donacions dels emigrants alaiorencs a Argentina. L’escola es va reobrir amb un nou nom, L’Escola Nova, ja que no van permetre que continués amb el nom Escola Lliure.


El 1916 va ser elegit regidor a l’Ajuntament d’Alaior per la minoria republicana. Durant els anys 1917 i 1918 va tornar a Barcelona i el 1919 tornà de nou per regentar l’escola. El 28 d’agost de 1923 es va casar civilment amb Margalida Orfila Fortuny, i el 1924 va néixer la seva única filla, Walquiria Irene Durán. El desembre de 1925 va contraure febres tifoidees i va morir el 19 de gener de 1926 a l’edat de 38 anys. Una vida molt curta però amb una gran petjada en la nostra història. Va regentar i dirigir l’escola laica durant uns quinze anys, quinze anys d’èxits i de tasca costant entorn una institució escolar de caire privat, que no rebia cap tipus de subvenció pública i que era sostinguda exclusivament per les aportacions dels col·lectius progressistes alaiorencs i pels enviaments de diners dels emigrants. Els pocs anys de vida de Joan Durán deixaren una empremta realment impressionant. Joan Durán va regentar l’escola entre 1908 i 1914, any que va ser tancada per ordre governativa, entre el 1915 i 1917 i entre el 1919 i el 1926, any de la seva mort. 16 anys de treball en una escola capdavantera, modèlica per a tots els sectors progressistes de Menorca i de fora, i exemplar en quan a la seva organització, metodologia i finançament. Un finançament que mai va faltar i al qual contribuïen de manera molt destacada els emigrants alaiorencs i menorquins a l’Argentina.


El mestre Durán no va esdevenir cap gran pedagog ni va deixar obra escrita, però la seva empremta va ser profunda entre les els alumnes i les seves famílies. La seva aurèola ha romàs intacte amb el temps. Personalment, he sentit parlar d’en Durán a la majoria de persones majors a les quals he entrevistat, haguessin anat a la seva escola o no, fossin admiradors incondicionals o contrincants polítics. Del que no podem dubtar és de la influència que va tenir sobre un grup de generacions progressistes alaiorenques que han sabut conservar part del llegat a pesar de la dura repressió a la que foren sotmesos acabada la guerra civil. La mort i posterior enterrament del mestre Durán va significar una gran demostració de dol popular:

Por esto fue un acto grande, tierno y conmovedor el homenaje póstumo que se tributó a Juan Durán con motivo de la conducción de su cadáver al cementerio civil. Pocas veces se verá en esta villa un acto semejante, que se vea tan concurrido y en que la manifestación del pesar sea tan espontánea y sincera. 1 La comitiva es va organitzar al Cercle Democràtic i Republicà i anava encapçalada pels alumnes que assistien a l’escola, els dirigents republicans, grups de lliurepensadors i obreristes i un conjunt de representacions d’altres municipis, entre els quals 1

Vegeu l’article “De Alayor. Entierro de Juan Durán” a La Voz de Menorca, 20 de gener de 1926; pàg. 3.


destacava el Teodor Canet, dirigents republicans maonesos, membres de la Federació Obrera de Ciutadella, el grup racionalista de la mateixa ciutat, representants del Casino d’Unió Republicana i l’agrupament socialista. Encapçalaven el dol, la junta directiva de la societat Instrucción Popular presidida per Joan Piris, el batlle republicà d’Alaior, destituït per la dictadura.

Els testimonis

La mort en una edat tant jove copsà el sentiment de moltes persones i desencadenà un conjunt de mostres d’adhesió, d’expressions de sentiments de gratitud, de recordatori d’anècdotes i de valoracions al seu tarannà i especialment als seus mètodes educatius. Als pocs anys de la seva mort es va crear una associació coneguda i registrada com Amigos de la Enseñanza, que va promoure una conjunt d’actes de reconeixement al que havia estat el seu mestre. Els diferents actes van culminar amb la publicació d’un full de diari extraordinari, publicat a la impremta de La Voz de Menorca, on es recull un extens conjunt de cartes d’agraïment i reconeixement a la seva tasca per part de molts dels seus ex-alumnes. L’edició és molt pulcre i, segons sembla, es va fer una tirada molt important, donats els diferents exemplars localitzats, tot i la repressió de la dictadura franquista que va intentar esborrar tots els intents innovadors en educació. Tots els


articles que no van poder ser publicats en el número commemoratiu ho van ser al diari La Voz de Menorca que també se sumà a l’acte de reconeixement. El col·lectiu Amigos de la Enseñanza neix amb l’objectiu de retre homenatge al mestre:

Al formarse el grupo de ex-alumnos y simpatizantes con el nombre Los amigos de la enseñanza, hace poco tiempo han surgido diferentes iniciativas, todas ellas encaminadas a una labor provechosa de cuantos recibimos la sana orientación ideológica del maestro Durán. Todas ellas han brotado, como hijas del buen deseo, de ver realizados los nobles ideales de nuestro profesor, y que corriendo el tiempo podrían realizarse, de no flaquear nuestra voluntad y nuestro entusiasmo. Más entre todas ellas, una ha aparecido a todos inaplazable y es la que se refiere a ese homenaje, pudiendo decir que será el primer acto en vida realizado por esa incipiente agrupación. Por ello, una vez aceptada y cristalizada la idea, se ha creído como forma más práctica e imperecedera la publicación del presente Boletín único, ya que en él quedarán grabados de forma indeleble los testimonios de admiración y simpatía a que se hizo acreedor el señor Durán y pueda servir al mismo


tiempo de espejo a los que se han de sucedernos algún día.2

Un segon objectiu de la publicació és donar compte del nom inicial de l’escola: Escuela Libre. Es va escollir Escuela Libre, per ser el nom que van posar a l’escola just quan va obrir i que reflectia els ideals sota els quals neixia. Els organitzadors afirmen que calia recuperar el nom d’escola lliure, tot i que l’escola va reobrir amb el nom d’escola nova, ja que el qualificatiu lliure fa referència a l’esperit pel qual va ser creada i a tots els lliberals alaiorencs que la van fer possible. Realment, el qualificatiu lliure il·lustra totalment el sentit i els ideals que es perseguien. .

La publicació de Los Amigos de la Enseñanza recull nombroses aportacions. Raleigh ens explica algunes anècdotes referides al mestre i la seva capacitat per fer pensar i no renyar gairebé mai. Conta que uns alumnes van anar a casa seva i van veure una gran fotografia d’una triple que en aquells dies actuava al Cercle amb molt d’èxit i a la que tothom feia regals; un fillet se va atrevir a demanar-li quin regal li havia fet ell a la triple i ell va contestar amb una altra pregunta sense molestar-se el més mínim:

2

Vegeu “Honremos al maestro” article publicat a Escuela Libre, a Alaior, 19 de gener de 1930; a portada.


- ¿Qué le regaló usted, maestro?

Desde luego que esta indiscreción y curiosidad habría sido suficiente motivo en cualquier otro para dirigirnos un reproche, como suele hacerse. El señor Durán se limitó a preguntarme si sabía cuáles eran nuestras antípodas. Y ante nuestra natural negativa me dijo: Pues cuando lo sepas ya te diré lo que le regalé a esa señora. 3 En una altra ocasió, un alumne que sempre utilitzava paraules molt tècniques i frases molt recercades que havia llegit o vist en algun lloc sense conèixer el sentit i fora de context, i adoptava una postura de suficiencia, i afirmava llegir llibres incomprensibles per a la seva edat: Con todo ello solamente lograba darse aires de inteligente y aplicado ante los demás alumnos a quienes a veces dejaba un poco admirados con su hablar atrabiliario. Pero en ocasión de plantear el señor Durán un problema de no muy difícil solución y para lo cual

3

Vegeu l’article “Gratitud y Cariño. Homenaje al maestro Durán. Al maestro Durán. Recuerdos de la infancia” signat per Raleigh a La Voz de Menorca, 18 de gener de 1930; a portada.


fue llamado el referido alumno, ocurrió que cayó en mil confusiones inexplicables. Aprovechóse de ello el señor Durán para decirle que antes de ser técnicos es necesario haber sido peones. Y sin dirigirse directamente a él, explicó toda una lección de la que pudimos sacar todos muy buen provecho. 4

Aquesta acurada publicació inclou articles de molts dels seus ex alumnes que demostren el seu agraïment i admiració pel mestre. Hem anat agrupant els diferents arguments exposats i n’hem fet un resum, ja que els articles publicats expressen millor que ningú el sentiment i el significat de l’escola laica i el seu mestre. La publicació ve encapçalada per l’himne de l’Escola Nova, amb lletra del mateix mestre Durán:

Escuela Moderna del alma querida te queremos con pasión porque ilustras nuestra vida con sabias lecciones y estimación.

4

Vegeu l’article “Gratitud y Cariño. Homenaje al maestro Durán. Al maestro Durán. Recuerdos de la infancia” signat per Raleigh a La Voz de Menorca, 18 de gener de 1930; a portada.


Es vida escolar de gran pasión la del deber que sabes preparar, ya que sabemos estudiar con entusiasmo y atención.

Escuela nuestra, escuela querida, defenderemos siempre tu honor: que por innovadora eres maldecida de gente ruín y pecho traidor.

En muchos pechos has encendido la gran llama del amor universal, y este grandioso ideal crecerá y será vivido. Es con esta gran esperanza que cantamos a la Humanidad ser nuestra escuela de confianza, porque tiene ciencia y libertad.

¡Viva, viva! grande escuela, ¡viva, viva! tu porvenir, tú, que nos haces sentir


la bella vida que el hombre anhela! Durán a més de mestre exemplar va ser un activista en tot el municipi, en defensa dels ideals de progrés: Para él, las palabras libertad, cultura, progreso, no eran meras abstracciones y de ahí que su labor se extendiese más allá de la escuela, aportando su saber y su entusiasmo en cuantas luchas tuvimos que librar, siendo a la par que el compañero infatigable, un inmejorable consejero y un portador de alientos en los momentos de prueba, que era el primero en saber soportar, con una entereza ejemplar. 5 La comissió escolar expressa el seu sincer agraïment al mestre Duran i desitja que el grup de joves que encapçala l’homenatge puguin continuar l’obra iniciada i no deixen decaure l’esperit inicial de l’escola: El mejor y más verídico homenaje que podéis tributarle es no defraudar la radiante aurora de regeneración social que en vosotros se vislumbra.6

5

Vegeu “Nuestro Homenaje”, article signat per la Junta Escolar del Cercle Democràtic i Republicà d’Alaior, a Escuela Libre; pàg. 2. 6 Vegeu “Nuestro Homenaje”, article signat per la Junta Escolar del Cercle Democràtic i Republicà d’Alaior, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2.


La societat obrera La Buena Semilla s’adhereix també al reconeixement des d’una posició molt més radical de lluita de classes, que demostra els inicis del trencament amb els republicans moderats i clama per la superació de l’actual ordre social que esclavitza sense contemplacions la infància i l’adolescència sota el règim capitalista. En Francesc Servera, un destacat líder sindical, aprofità la publicació per fer una crida en contra dels homenatges puntuals, festes, commemoracions i berenades, i demanà una major implicació dels joves en els afers públics i en la defensa real dels ideals que diuen defensar: Por eso, amigos jóvenes que formáis el grupo de Amigos de la Enseñanza, flores nacidas de las gotas de sudor que derramaron vuestros padres y amigos de él para montar el baluarte de enseñanza edificado en la calle de Mahón, no dudo de que si por vuestras venas circulan algunos átomos de sangre que os infiltró aquel hombre a quien hoy dedicáis tan digno homenaje, sabréis dar un impulso con vuestro saber a tan digna obra, y por lo que merecéis el aplauso de las generaciones venideras.7

En Francesc Sintes, homenatge en català:

7

fidel

al

seu

estil,

li

ret

Vegeu “Pensamiento”, article signat per F. Servera a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2.


Mestre Durán quan se va morir, mos va deixar el nostre poble coses bones, com és una escola que funciona i llavors una partida de deixebles sans que avui ja són homes que només es veure lo que encara pensen amb es seu mestre, a jo em basta per comprendre que varen rebre una bona educació.8

Joan Mir, poc temps abans de la seva mort, també s’afegeix a l’homenatge, recordant l’origen humil de Duran i la seva voluntat pedagògica:

El ejercicio de la enseñanza es una arte delicado y difícil. No bastan los múltiples conocimientos. También es necesario que el maestro posea un don especial, una vocación decidida, un carácter a propósito. Hace falta lo que podríamos llamar el instinto pedagógico.

De algunos maestros se ha dicho que enseñaban más de lo que sabían. Efectivamente, hombres sin preparación universitaria, ayudados de buenos libros y de su habilidad pedagógica, han educado excelentes alumnos y les han preparado para estudios superiores, de tal modo que aquellos muchachos inteligentes han podido distinguirse 8

Vegeu “Els qui sen van i els qui quedam”, article signat per Francesc Sintes a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2.


en especialidades que el maestro no había cultivado.

Semejantes consideraciones se me ocurren siempre en recuerdo al maestro de la Escuela Nueva de Alayor, que fue mi estimado amigo, don Juan Durán Pineda. 9

El director de La Voz de Menorca també li dedica un escrit força elogiós:

Su sistema de enseñanza, poniéndose al nivel de sus alumnos de una forma que parecía un niño mayor, sin perder por ello su autoridad, me hacía recordar las conversaciones que diversas veces habíamos sostenido con Ferrer Guardia y Anselmo Lorenzo acerca de las dificultades con que tropezaban para encontrar buenos maestros para extender la enseñanza racionalista como la habían soñado. Y veía yo en Durán el maestro ideal que aquellos dos apóstoles buscaban.10

9

Vegeu “El buen maestro”, article signat per Juan Mir, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2. 10 Vegeu “Recuerdo al amigo y al maestro”, article signat per Juan Manent, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2.


Els seus alumnes destaquen la proximitat a les seves preocupacions i la manera de tractar amb respecte a tots i cadascun dels alumnes, independentment de les seves capacitats o incapacitats:

Su manera de conducirnos en la escuela, era con el mismo cariño que un buen padre trata a sus hijos; fuese aplicado o desaplicado, de inteligencia clara o mediocre, todos éramos iguales para él. Con todos sabía charlar como buen amigo y con todos sabía reír de la misma manera.

Nuestras excursiones a los pinares cercanos para recibir allí clase al aire libre, como libre era la enseñanza, me recuerdan los juegos infantiles en los que él sabía mezclarse para ser uno más, sabía correr y saltar a la manera nuestra, sabía comprendernos, tenía ese don psicológico y por eso se hizo dueño de nuestros corazones como nosotros nos hicimos del suyo. 11

La majoria dels seus alumnes destaquen un conjunt de virtuts personals i la pau i serenor que sabia transmetre amb els seus actes i ensenyaments: 11

Vegeu “A Don Juan Durán, al maestro”, article signat per Onofre Fortuny, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 3.


La prosperidad de los pueblos se vé únicamente en la cultura de sus habitantes y en sus sentimientos pacifistas y sólo se consigue creando escuelas y enseñando a los alumnos el amor a la humanidad que es la patria de todos. Si el estado no atiende a la enseñanza o se encuentra incapacitado para proporcionar a sus habitantes esta cultura tan necesaria, es un acto humanitario de los pueblos fundar escuelas como hizo el nuestro. Nuestro maestro nos dejó aún en la orfandad, pero otros serán los encargados de seguir su estela. Ya que los grandes pueblos no han sabido resolver todavía el problema de la paz, nosotros, los pequeños, hagamos un ensayo para la implantación de ésta. 12

També destaquen la seva costant lluita contra els vicis més freqüents entre els obrers, l’alcohol, el joc i el tabac:

Su sencillez y el amor a los niños, su constante campaña en contra del vicio, su optimismo en pro de la regeneración de la especie humana, 12

Vegeu “Durán y su obra”, article signat per Martin Sintes Sintes, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 4.


por su comunión con la naturaleza, fue para él un hermoso y tentador sueño como todos los idealistas que confían en los destinos elevados de la humanidad, y convencidos de que la cultura y armonía conducirán a la suprema felicidad de la vida. 13

Per acabar els seus alumnes recorden dos pensaments, ja que va deixar molt poca cosa escrita i va publicar molt pocs articles en premsa. En relació a la mort Joan Durán pensava que tothom havia de pensar com volgués, però calia tenir present que tots els pensament són i seran simples divagacions i que les divagacions no són veritats, sinó una necessitat de l’esperit investigador dels humans i, per tant, sigui el que sigui el que es pensi ha d’estar molt allunyat del fatalisme que implica sempre una imposició i negació de la llibertat. Imposar un pensament és un acte contra la llibertat; l’absència de llibertat destrueix la moral, el compromís moral, i sense moral és impossible pensar en una humanitat feliç.

De Ferrer i Guàrdia afirmava que el seu exemple ens hauria de servir a tots per lluitar per una humanitat més feliç i sense vicis. El regne de la pau, la solidaritat i la fraternitat s’han d’imposar a pesar dels enormes sacrificis que pot suposar. L’exemple 13

Vegeu “Mis flores”, article signat per Pedro Sintes Sintes, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 4.


de Ferrer Guàrdia, mort afusellat, ens ha de donar forces per continuar.

Una de les primeres persones en adonar-se’n de la vàlua i de la importància de l’experiència de l’escola laica d’Alaior fou Josep Maria Quintana, qui va recuperar el record en un brillant article publicat a la revista Lluc de Mallorca14, en la qual afirmava:

Durán era una mescla de lliurepensador i d’asceta. A les seves classes diàries, a les llargues passejades pel camp, parlava serena i llargament. Era amable i gentil envers la majoria de la gent i la seva ètica, molt a prop de l’epicúria, el feia parlar sovint del plaer, entès en el sentit més pregó de la paraula. Aquest plaer ha d’ésser quelcom pur, sense mescla de dolor, durador i estable, i ha de deixar l’home, en última instància, senyor de si mateix, lliure, impertorbable. Entenent així el plaer, és evident, doncs, per Durán, que molts dels plaers sensuals s’han d’eliminar i han de deixar pas a d’altres més subtils i espirituals. A les parets de la seva 14

Vegeu la revista Lluc de Palma de Mallorca corresponent a l’any 1976, l’article titulat “En el Cinquantenari de la mort de Joan Durán Pineda (1888-1926). L’Escuela Nueva d’Alaior, fita important pedagogia de la racionalista”, signat per Josep Maria Quintana; pàg. 22-24.


escola hi havia unes al·legories que mostraven la malvestat del vici. La lluita contra el vici! L’home sencer no ha de fumar, no ha de beure, no s’ha de sentir lligat per cap d’aquests mal anomenats plaers sensuals que l’esclavitzen.

L’ideal del savi és per Durán – com també ho fou per Epicur – el de l’home serè, moderat en tot, regit per la temprança, que conserva un perfecte equilibri en qualsevol circumstància. Ni l’adversitat, ni el dolor, ni la mort, l’han d’alterar. 15

Per tant, per al mestre Durán, no calia tenir por ni de cap Déu ni de la mort, ni de cap religió; alguns alumnes afirmen que Durán sempre deia que de Déu no n’hem de parlar ni per bé ni per mal. Durán transmetia la visió laica de la societat, no una visió contra la religió, sinó una visió del món optimista, sense la religió.

El tarannà del mestre Durán copsava la ment i el sentiment; la gent major recorda el mestre i els pocs alumnes que encara avui viuen expressen els 15

Vegeu la revista Lluc de Palma de Mallorca corresponent a l’any 1976, l’article titulat “En el Cinquantenari de la mort de Joan Durán Pineda (1888-1926). L’Escuela Nueva d’Alaior, fita important de la pedagogia racionalista”, signat per Josep Maria Quintana; pàg. 22-24.


millors records a la figura del mestre, de l’escola i dels predecessors:

Ninguno de los que vivimos, de cerca, o no tanto, el desarrollo histórico de la Escuela Racionalista de Alayor, jamás podremos olvidar las grandes lecciones que todos los maestros, sin distinción ninguna, dieron a los alumnos, niños o adultos, dirigiéndolos contra los vicios y contra la violencia. Aquellas lecciones fueron árboles de un fruto precioso. Nuestra escuela fue escuela de amor por la naturaleza, de respeto hacia el prójimo y de odio contra el odio. Enseñanzas que, pese a 40 años de dictadura, perduran aún en los que fueron sus alumnos y en sus descendientes, porque de ella salieron muy numerosos grupos de hombres y mujeres de ética ejemplar.

Així conclou en Miquel Sintes Pons un text manuscrit i inèdit on recull una breu història, ordenada cronològicament, de l’escola laica d’Alaior, de la qual fou alumne. El text conclou amb una nota de Fernando Ferrer Quesada, destacat anarquista menorquí que escriu als anys 70 sobre l’experiència alaiorenca de l’escola:

Leyendo los recuerdos del amigo Miquel Sintes Pons, aumenta, si cabe, nuestro profundo y cariñoso respeto hacia todos esos luchadores,


anónimos en su mayoría, que supieron entregar toda su vida al noble ideal de la enseñanza sin dogmas. Pensamos que estos sentimientos no acaban donde acaba el recuerdo del pasado. Al contrario, ellos deberían guiar la voluntad de todos nosotros, servir de consejo y pauta a seguir a las nuevas generaciones y reanudar, para proseguirla, aquella obra de enseñanza, cantera de hombres libres, de convicciones afirmadas a través de los tiempos, y pese a todos los avatares de la lucha en pro de la libertad humana. Esforcémonos para situar la Escuela Racionalista al nivel que le corresponde. Ella es la piedra angular en la lucha contra los tabúes y los dogmas y señala el camino que conduce hacia una sociedad sin estado.


Figura 2 i 3: El mestre Durán amb els seus alumnes al bosc, d’excursió i amb el grup d’alumnes de l’Escola Laica d’Alaior.

Serveixi aquest article de modest i sincer homenatge que testimoniï el record del mestre Durán entre les noves generacions i de record a les persones que el van conèixer, ben poques en hores d’ara, i a totes les que han sentit a parlar d’ell.

Pere Alzina Seguí

.Catedratic UIB


Joan Durรกn Pineda

Atalisdigital.com


Margarita Orfila Fortuny

Atalisdigital.com

La seva dona


“Bona Nit”.Fotografia de Arantza Dominguez

Menorca Reserva de la Biosfera Joana Barceló, El Compromís Eficient fins el més profund, els porus de la seva pell transmeteixen el seu saber fer. Treball i compromís són les seves prioritats més latents, expressant futur, però present, el present és avui, això ho recorda, ho aplica i ho exerceix.


Si es respecta i s'estima una terra es protegeix fins a les entranyes, el compromís no és tan sols platicar com diuen els argentins, existeix, perque hi ha que transmetre'l, però hi ha que treballar, a l'escena diària. Dur, meditat, agri, pesat fins el final. Recollir els dolços sabors de les eines que utilitzem és sabiesa, això els llibres no ho explican, hi és!... follet. L'art d'exercir en els apartats del govern no és per a tots igual; hi ha: art bò, art dolent, però segueix sent art, el do de la sabiesa; sabiesa que Joana Barceló enlaira fins el màxim esplendor del renaixement. Pots estar assaborint el so del diàleg, escoltar durant llarg temps, i temps, però dins d'aquest espai. M'ha transmès que... -Menorca és granExerceix d'allò que sap fer, treballar dur per que aquest petit arxipielag, i més encara ara, pogui tindre un futur plàcid i pròsper, les apostes són fortes i esforçades, i més si moltes vegades tens que nadar contracorrent, sempre les ensopegades, el NO a TOT, donç... perque sí. Sí, perque és així, canviarà algun dia?, el dia que s'aconsegueixi la comprensió i l'enteniment sense cap tipus de greuge ni desmesura. La mesura d'estar en el moment adequat per a poder comunicar, exercir, dictar i decidir (sembla fàcil) però llavors què? Els propòsits del despropòsit no són sempre ben rebuts per actituts preconcebudes (suposem) per a la comprensió, i quant això succeix què difícil és no dir res. Hi ha que actuar.


Menorca “què polida diven es mallorquins, és tan petita”. Té capacitat de propòsit per poder suportar el turisme del segle XXI, ja no estem en el XX, inclosa la dècada dels famosos 60 i 70, (que lluny queden aquells anys) però què a prop són encara les maneres i els estils d'actuar en molts camps dels serveis turístics; i això que ja estem a la vora d'acabar la primera dècada del XXI. La terra ens demana espai, ens demana respecte, ens demana ser “sostenibles”, paraula massa de moda ultimament, però molt pocs són el que la sostenen, és penós i trist. Si procuressim saltar-nos aquestes antigues barreres, si aconseguíssim traspassar per un moment el pés del temps equivocat que ens llasta, potser així faríem quelcom, sempre i quan no es tornessin a cometre les mateixes errades, és molt fàcil de fer-ho, el què és comode és fàcil, quan el cistell és molt plè, la poma de la discòrdia aconsegueix consolidar la deshonestitat i l'agravi per sistema, la capacitat de no ser capaços. El camí és plè de dreçeres estretes i sinuoses, i hi ha que seguir-les, en els moments difícils hi ha que cercar alternatives, camins més segurs. Tenim un bon bagatge de gent que es compromet amb això i Joana Barceló és una d'elles, lluita i treballa per allò que és nostre, segura, essent allí, i realitzant la bona manera de fer de les persones nobles, justes i capaçes de caminar per la dreçera que Menorca es mereix. Aquestes quatre illes que són nostres, que es troben al nostre mar, aquest mar estimat, i desitjat per molts al llarg dels segles, i les nostres illes sempre desitjades, ara en el XXI encara més, per molts


més, però de diferents formes que en segles pretèrits; però, no hi ha que oblidar-ho, el desitg i la no raó del poder sempre solen tindre un mateix objectiu. Pot ser que sigui la poma de la discòrdia? En el XXI, potser ho entenguem. Menorca a qualsevol dia d'aquest segle... i el que ens queda. Margarita Camps- Llicenciada i experta amb Art Contemporani

Comunicant,Comunicant Amb l'orgull que significa per mi que l'editora d'Atalis, Margarita Camps, sol.liciti la meva col.laboració per a la seva estrena digital als mitjans, no em perdré en poètiques elucubracions per a sortir del pas, més o menys airosa, sino que més aviat airada, com correspon a la cridoria global, nacional i autonòmica d'aquests temps en els que una minoria reventa de riquesa i un altre majoria reventa dins de les entranyes de la fam. Paraules majors, ja ho sé, encara que són exactament el diagnòstic de la ressonància magnètica, o nuclear, o 'lasèrica' de la nostra societat adicta, còm mai abans, al desastre col.lectiu, a un suïcidi global llargament anunciat.


Pero mentrestant esperem l'arribada del Apocalipsi, resulta que la vida, el dia a dia, els poderosos l'aguarden sense ansietats dins els seus iots, a les seves illes de paradisos manllevats a l'humanitat, presumtes criminals contra l'insubsistència de la resta al seu servei. I mentre, el poblé espera, no ja l'ansiada eliminació dels seus depredadors, sino tant sols quelcom tan vulgar i vital com el de poder apaivagar-se, al capvespre, a la seva cadira al fresc de la porta de casa seva i llavors dormir en pau, sense cap maleït barbitúric perque demà toca l’hipoteca, la matrícula per els cuatre fills, el bistec i la sindria per a tots. És a dir, el pà per a la familia. I, per damunt de totes les seves coses, la llarga llista d'humiliacions que els espera: Les infaustament famoses finestretes del 'torni vosté demà' (Oh! Únic e insigne mestre de tots els periodistes, Mariano José de Larra, el gran 'Figaro'); les llargues cues dels colapses als trens i els autobussos; les esperes de l'angoixa, interminables, als ambulatoris, les incerteses en els diagnostics de la teva malaltia que deu ser greu, però mai tan greu, que pots esperar sis mesos per a la teva operació d'urgència i per a llavors ja ets mort. Per sort l'Apocalipsi va per llarg: ho saben els Vuit Grans, tots els que pertanyen a aquests selectes Clubs del Gran Poder ocult i misteriós de totes les Mafies de la foscor. I, per si tota aquesta gran porqueria pogués semblar poca cosa t'afegiré l'últim greuge quotidià que omplirà el teu vas fins a dalt de tot. Tu prova de demanar ajuda per a la teva urgència:


Sempre el trobarás: comunicant comunicant. Carmen Alcalde. Directora de Presencià i Vindicaciò Feminista

”Mar de lava”. Fotografía de Arantza Dominguez

Simón Orfila. “La soletat d'un divo” L'èxit i la fama van units a les pròpies soletats de l'ausència. Triomfs, aplaudiments, grandesa i esplendor ben aconseguit, l'espectacle sempre segueix. El teló puja i baixa, les candilejas obren els seus petits ulls per a il.luminar l'escena, el glamour grandiós s'apropia del pati de butaques, del seu entorn. A l'aire flota una fragància de roses, suspirs y llotjes plenes com eixams observant-ho tot, aquell glamour que s'escampa desde la perfecció; l'ordre és dins l'aire, la batuta s'alça i dóna el toc de sortida “Clic”. S'evapora amb un gest; i salta la veu, la música s'apodera del buit, l'envolta amb un xiuxiueig de melodia exhuberant. “La dama del Llac”. Paris, la bella ciutat, la ciutat que a tots agrada, la ciutat que enamora... la ciutat que embogeix per ella mateixa, la ciutat que riu i la


ciutat que plora. Paris, l'eternitat de la perfecció. Qui no es trobi bé a Paris que canviï de planeta. La trajectòria de Simón ha estat ràpida, però amb pas molt sòlid, meditat, equilibrat; la seva veu, armoniosa, forta, audaç, càlida amb to vaporós transmet la passió i la frescor d'un gran cantant. Sonoritat i fermesa d'un gran home, un home amic, un home que estima i vol estimar. Primera òpera als 22 anys a Palma de Mallorca -Don Carlo- de Verdi, de la mà de Silvia Corbacho. Podem seguir amb més currículum, més història i més rrecorregut de teatres, de grans teatres, teatres del món, d'aquí i d'allà, però aixó ja ho sabem. Prefereixo parlar d'ell, és el personatge el que m'interessa. El personatge ho és tot, la bellesa del seu cant recrea tots els sentits, repeteixo, y em repeteixo, el propi personatge és tot el que és ell; és la pura raça d'un home, que estima la terra, la terra dels seus. Les notes que van sortint, són les mateixes notes que el xiuxiueig del seu vent, nostàlgia, anyorança i plor. Després de cada funció s'endinsa en el més íntim dels seus pensaments, la nostàlgia dels seus, aquella enyorança que no saps què és, però que hi és; hi és i et recorre totes les venes, la soletat de la soletat, del després. Sol ser dura, la superes, la suportes, perque la pròpia ausència transmeteix


bullici i sols oblidar els propis buits dels teus pensaments. Quan les llums s'apaguen només resta l'atmosfera del sabor de tot allò que estaba allí, ara ja no hi ha res, però... Queda Paris, nu, il.luminat per les ausències d'un bagatge d'anades i tornades, de soletats pròpies, de fortes llums de candilejas. D'un Paris, que tinc que tornar a citar Qui no es trobi bé a Paris que canviï de planeta. Simón Orfila, gran divo, segueix sent com ets y segueix fent-nos gaudir a tots amb la teva prodigiosa veu, segueix sent l'amic, el que estima la seva terra, aquesta terra que és tan petita; i tú... tan gran, la que sempre és dins el cor d'aquells que per circumstàncies de la vida a vegades no podem gaudirla així com voldriem. Menorca, sempré és aquí esperant-te. Després de la “Dama del Llac” Teatre de l'Òpera de Paris, l'espera un gran trajecte de grans teatres,El Regne Unit, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, un recorregut per l'èlit del belle canto de tot el Món. Triomfaràs allà on vagis perquè tú saps fer-ho. Sort, Simón Margarita Camps- Llicenciada i Experta amb Art Contemporani


Simón Orfila. Estiu- 2010-Menorca. Menorca Reserva de la Biosfera. PARTICIPACIÓ I DEMOCRÀCIA: UNA MONEDA AMB DIFERENTS CARES.

Som un poble participatiu? Quina pregunta per anar obrint tema, no ho troben? Potser hauríem de començar demanant-nos: què és la participació? Aquesta qüestió la pot contestar cadascun de vostès perquè segurament hi ha una resposta diferent per a cada persona. Per jo participar vol dir prendre part d’alguna cosa, i filant més prim, i centrant-me en el tema que ens ocupa, quan xerram de participació, em referesc a participació ciutadana, en la presa de decisions que afecten a la nostra vida quotidiana com a membres de la comunitat de la qual formam part. És a dir: participar com a ciutadans en aquelles decisions que ens afectaran com a col·lectiu, com a societat. En el


meu entendre, aquesta acció cívica hauria de ser normal, habitual en una societat que es considera democràtica, perquè en el fons, la democràcia no te sentit si el poble no participa en el seu propi devenir. Ja he dit en la introducció que cadascú pot tenir la seva pròpia idea del que és o ha de ser la participació, fins i tot pens que hi ha múltiples interpretacions de democràcia. A partir d’aquí, hom pot pensar-hi, i ens plantejaríem noves qüestions: Creuen que som participatius? Creuen que la ciutadania s’implica en prendre decisions? Ens implicam personalment? Jo personalment crec que, en general, la resposta a les tres preguntes és no, però m’agradaria matisar-ho; crec que com a societat no estem acostumats a decidir coses entre tots; ens han ensenyat que les decisions les prenen alguns a qui podem votar cada quatre anys, en teoria per dur a terme aquelles iniciatives que a noltros ens agradarien. És una espècie d’adoctrinament pel qual la democràcia és una forma de societat en que cada cert temps podem triar uns representants que decidiran pel “be comú” de tots. Democràcia representativa en diuen. El que no em quadra és que després, aquests “representants del poder popular” no han de retre comptes amb els seus representats més que quan torni a tocar elegir representants, només alguns ho fan, en assemblees i reunions, la immensa majoria no. Aquesta manera de participació democràtica, que després de la dictadura va ser molt important, ha anat perdent adeptes a cada nova convocatòria. El


desencís és palès en una societat endormiscada a la que fan creure que siguin qui siguin els representants del poble, les polítiques varien poc i que, fora del poder de les institucions, no s’escolta a ningú. “El meu vot no serveix per a res”, “surti qui surti farà el mateix” o “no pens votar més perquè a la fi fan el que volen”, són expressions cada vegada més emprades. Inexactes tots els casos, i injustes en alguns altres, però són la resposta més generalitzada en veure com els nostres representants “ens fallen”. Però d’aquí, poca gent passa, gairebé ningú converteix el desencís en noves propostes, noves idees, més participació. Per no ser injust, hem de reconèixer que també hi ha gent molt inquieta que s’implica en la societat i amb la societat, i que malauradament moltes vegades veu frenada la seva empenta justament per aquells a qui hem elegit “democràticament”. Hi ha col·lectius arreu que proposen idees, debats, que intenten moure les consciències amb qüestionaments que sovint són deliberadament polèmics per veure si estiren la societat cap el debat. Per desgràcia nostra i de la democràcia, la majoria de vegades aquest debat cívic no es dóna, o no ho fa amb prou energia per arribar a conclusions prou significatives. És com ens han educat; millor dit, com ens han adoctrinat. Darrerament, a casa nostra, estan sorgint iniciatives municipals de participació ciutadana que miren de recuperar l’essència democràtica. Hem pogut votar, i per tant decidir, sobre algunes inversions culturals, i recentment ens han convocat també a decidir els


usos d’un equipament municipal com és l’edifici d’Es Banyer. No es pensin que escric açò per lloar-ho i prou. Hi ha, com en tot, els seus punts forts i les seves febleses. Aquesta darrera votació, la des Banyer, té, a la meva manera de veure (i per fi), una importància gran. Els diré per què ho pens així; per primera vegada s’ha despertat una consciència gran de participació, les associacions de pares i mares de tots els centres escolars de la nostra població han demanat el vot per una de les alternatives que es proposaven, el PP també ha demanat públicament el vot per una altra, i Esquerra de Menorca Iniciativa ho ha fet per la mateixa que les APIMAs. Tot i açó, tot i la possibilitat de decidir l’ús futur d’un espai públic gran, la participació no ha estat massiva, ni molt manco, podríem aventurar-nos fins i tot a dir que ha estat escassa. Algú ja s’ha encarregar d’anunciar el “fracàs” de la convocatòria, algú que pot gobernar properament, i que després d’encoratjar a la gent a participar demanant el vot en un sentit (l’únic que proposava no fer res, per cert) critica durament la política de fer partícep a la ciutadania de les decisions de futur del poble. Així no es promou la participació ciutadana, la democràcia. És més, el grau de participació no l’hem de considerar només pel nombre de persones que actuen, sinó que també s’han de tenir en compte altres factors com la cultura participativa, que ja s’han encarregat alguns de que sigui mínima, la mesura en què la decisió ens afectarà o no, i que la participació es vagi afiançant dins la societat.


Tornem a la pregunta que encapçala l’escrit; creuen que som participatius? Afegim-ne una altra, de pregunta: potser el que ens passa és que reclamam participació i després no l’exercim? Els sóna haver sentit alguna vegada algun polític de dalt la sala criticar els que governen per no fer cas al poble? I recorden haver sentit de les mateixes boques crítiques a les iniciatives de participació municipal. Mirin, açò de la participació ens ho hem de creure si volem que funcioni, i essent realistes, no crec que hi hagi gaire gent que hi cregui, almanco dels que governen ni dels que pretenen fer-ho. A prinicipi de legislatura es van constituir els diferents consells municipals com a òrgans de participació. Algú em sabria dir quins consells municipals es reuneixen amb la periodicitat que els seus estatuts marquen. Jo només els puc dir que fins i tot n’hi ha que ni es reuneixen des de la primera trobada; si algun jove llegeix açò i, més difícil encara, coneix de la seva existència em pot dir des de quan no s’ha reunit el consell municipal de joventut? És curiós que fins i tot quan una de les propostes del centre d’Es Banyer era destinar tota una planta al casal de joves, no s’hagi escoltat ni una sola paraula de l’òrgan de participació que ha de ser la veu dels joves, i el que al meu entendre és més greu, perquè ni s’ha convocat aquest òrgan. D’altres consells (no tots, és clar) i òrgans municipals sí que es van reunint, però no tenc la sensació que realment millorin l’afiançament del poder de decisió popular perquè, no ens enganyem, se’ns informa de les accions que es duen a terme, en alguns casos es demana l’opinió dels assistents, i en casos excepcionals es consideren les propostes acceptades com a vinculants.


El pitjor de tot és que la resposta de la societat és de manera generalitzada, escassa, Feble, minsa. Sembla que no ens afecti aquesta minorització de la democràcia, qualcú es queixa puntualment i algú menys proposa alternatives que, per molt que a uns quants ens pesi, acostumen a caure en terra de ningú. L’actual model econòmic que impera en el món ha transformat la societat dels ciutadans en una comunitat de consumidors, i ja sabem que l’única forma de participació pròpia dels consumidors és precisament el consumisme. Si aquesta ha de ser la meva manera de participació, que no m’esperin. Fins una altre Llorenç Pons Llabrés.

Mestre d´escola


Son Bou- Serìe: “La illa perduda” Escultura de Margarita Camps-2010- fusta i acer inox. 45x30x10


Titol:”Champagne”.162x130.t/mixta.d.tela-2010

L´art com a Sìmbol de Benestar Antonio Moyano.

Contemplar una obra d'art ens fa intuir que no ha d'existir cap tipus de confrontació per a poder ser més lliures. L'art en si desde els temps de la Magna Grécia, Roma i Fenícia, sempre ha estat i també serà el vehicle per a transmetre la grandesa dels pobles, sense necessitat d'una directa confrontació, el fet és que el home que no crea, l'utilitza per a motivar-se i explotar un llenguatge que desconeix, per equilibar-lo a les seves pròpies formes, essent aquesta una greu equivocació.


Els artistes de veritat, els grans artistes utilitzen els signes i la seva escriptura per a evocar sensacions pròpies i fer arribar aquestes a un públic determinat (ho sento, però és així) -no és per a tots els públicsÉs una llastima, però suposa una manca d'interès per alguns sectors de la societat. Un dels creadors que he descobert recentment (farà uns cuatre anys) i del que he anat seguint la seva evolució plàstica i el seu treball, dur, amb canvis bruscos però meditats, és Antonio Moyano; al referir-me al “recentment” és perquè allò en el que està treballant recentment és d'una notorietat solvent. L'obra de Moyano la podem definir com abstracció pura, amb trets de concepte espacial (Lucio Fontana) determinant els límits en el exterior, ubicant el seu propi entorn fora del cuadre; el fet d'estar fora del cuadre també determina la visió objectiva del espectador, essent ell mateix qui té la determinació de l'obra de Moyano dins de la seva pròpia visió i criteri; és molt important que el espectador passi a formar part de l'obra, és l'única manera que es pogui sentir integrat, essent així un referent important per específicar l'equilibri de la mateixa obra, i aquest mateix equilibri és el que integra la capacitat de saber mirar un cuadre. Mirar un cuadre és la lluita constant que trobem els experts a poder ensenyar i explicar el perquè d'allò o el perquè de res en absolut, és difícil, però s'assoleix amb l'educació del propi espectador i la complicitat que existeix entre el cuadre + l'artista + el sentit de la mateixa peça, i l'honestitat per part de l'espectador al compendre-la. Aquesta obra ha madurat i ha donat una bolcada


molt important en el seu concepte, essent així que en una de les exposicions que ha realitzat recentment és on ha sabut trobar aquest tres valors. Ara serà qüestió de l'espectador que els sapiga utilitzar i que sapiga assolir aquest estat de benestar al comtemplar una obra d'art. L'art serveix per això; és recrear i transmetre el que és difícil de veure, que ho poguem palpar, sentir i escoltar. Donar un passeig per l'obra ens fa viatjar a diferents llocs, utilitzant tant sols l'abstacció més pura, l'abstracció és el que és més figuratiu, perquè no és vulgar, la figuració (mal plasmada) entorpeix el sentit de la creació del propi espectador, li treu aquella raó del no res, d'allò efímer, de la pura percepció subtil del NO objecte. El objecte si no cumpleix la missió de transmetre, millor que no existeixi; entorpeix els sentits i els anula caient en la vasta vulgaritat. Hi ha que seguir els passos d'aquest jove artista, està en el seu moment brillant, a on hi ha color, a on hi ha ànima, a on hi ha pintura i tret de bon pintor, més que de bon pintor, de BON ARTISTA. Pintar és pintar, crear i sentir és arribar a la perfecció de la pròpia sabiesa, limitada per les seves pròpies necessitats per percebre allò que no hi és però que sí que existeix. A&A. ddavpe


Antonio Moyano

Titol:”Chubarquer” 60x50.t/mixta d.tela-2010


“Presó de Vidre”. fotografia de Arantza Dominguez


La Payesa. Quan les tradicions familiars es converteixen en el saber-ho fer, els sabors dels sentits són plaers per el paladar. M'endinso a les entranyes de l'història, m'explica un sense fí de peculiars processos i de vivències tradicionals, les seqüències del passat són compassos de pausada i suau lectura, a vegades confusa, per les seves pròpies històries. Escolto, i m'agrada entendre la saviesa de la seva xerrada; home audaç, Miguel Pons Vilallonga, pausat, pero molt latent, els mals moments que ha patit queden ausents per el seu vigor i comprensió, i aquesta comprensió tant sols la intueix el propi ser; el seu, els altres diuen, pensen, comenten i a vegades s'atreveixen a opinar. Els negocis de la vida queden eclipsats per la tasca


del empresari, desitjo que m'ho expliqui, esguardo la seva lliçó amb ànsia: Espero... començem? sí... formatge artesà, formatge propi amb un gust especial, el gust del dia a dia, ...ben fet. Els seu temps cap enrera és plè de treballs per ser en el moment precís dins del temps precís. Adelantar-se als procediments tradicionals per a no quedar fora dels llocs que són propis de la innovació, avançar; innovar o naufragar, no ens podem permetre naufragar; el compromís propi, la pròpia fortalesa de la intuició el fa caminar, els triomfs són com gustos inolvidables, són dolços gustos de benestar, és el propi producte que el fa anar endavant amb una fermesa sòlida i eficaç. Va reestructurar tot el procés, no manipulant “ses fogasses” realitzant la seva pròpia elaboració; la elaboració del equilibri del gust, sense canvis, sense alteracions de gustos, sense canviar res del mètode artesanal. La terra és la que treballa per a que no perdem res. Desde jove, a conseqüència d'un infart que va patir el seu pare, va tindre que incorporar-se a l'empresa familiar deixant estar la possibilitat de poder continuar amb els seus estudis. El sistema que s'utilitzava era que cada setmana els pagesos els hi entregaven “ses fogasses”, però el resultat era que cada una tenia un tracte diferent i canviava la seva qualitat. Essent aquest el problema: la qualitat de cada peça llavors tenia un gust diferent, segons la procedència del seu PREDI. A la llarga aixó


perjudicava la distribució i la venda. Al prendre ell les regnes de l'empresa va decidir fer una aposta de futur, poder elaborar les peçes per sí mateixos, La Payesa, per a que “ses fogasses” tinguessin sempre la mateixa unitat de qualitat; grassa, gust, acidesa, textura, eliminant així qualsevol problema que pogués sorgir per a la seva distribució final. “El Client”. Després de realitzar una sèrie de discursos de formació i preparació per diferents punts d'Asturies, es decidí a montar, actualitzar i modernitzar la fàbrica, avançantse al seu temps. La Fàbrica es va posar en funcionament l'any 1985, amb un sistema d'elaboració de llet crua sense pasteuritzar, conservada a 4 graus en cubes, tant a la fàbrica, com en els diferents predis, per a poder conservar el gust autèntic, artesà i tradicional. Fàbrica: Dotze empleats, amb proces automatitzat, amb tots els nivells de qualitat garantitzats. La llet que es recull ara és de 12 finques més o menys, “Predis” o “Llocs”. El mercat actual per a La payesa és un 80% a Mallorca.

Part Hotelera: Creació totalment seva. Un imperi, per la propietat de tres hotels. Port Mahón Playa Azul Agamenon Dels hotels amo absolut amb el 100 por 100.


Amb inversions en inmobles, compra i venta, donant-li un volum de propietats inmens i lucratiu. La dinàmica de gestió per aconseguir aquest gran repte li ha costat gran temps de dedicació, empeny i poder... entre sis i set anys, amb el consegüent cost i inversió; adquirint poc a poc les accions dels propietaris. Fins la total absorció per part d'ell. Homes amb aquest carisma negociador, lluitador i convincent, audaç, i alhora dur, són els que, per l'ordre de les coses, adquereixen cert poder, poder que a vegades pot resultar que està replet d'una carrega i una tensió un xic difícil. Hi ha que estar preparat per això, no tot el món té el valor d'executar el seu trebal amb aquesta impecable necessitat de posseïr. L'admiració per el treball ben fet és la satisfació d'un cert plaer, acompanyat amb el triomf al final del camí; camí on, no hi ha que oblidar-ho, els traços han d'anar sempre acompanyats d'una certa rectitut. Miquel Pons Vilallonga “La Payesa” Bon formatge, bon gust, bon estar. I treball de futur, perquè el present és, el que té que vindre també és, el que poguem esperar encara és per arribar, però el que hi ha que esperar constitueix l'imprevist del demà. Sort. A&A. ddapve


“Carnaval Bovi” Fotografìa de Arantza Dominguez

Després d’aquests articles em donat forma el primer nombre d´Atalis Digital, ens em esmerat el màxim possible, per poguer contribuir un poquet a ser una mica més aprop de vostés i vostés de nosaltres. Esperem continuar, amb el segon. Molt agraïts a tots els col.laboradors que ho han fet possible. A&A. difusiò i divulgaciò d´arts plástiques visuals i escritas


Menorca Reserva de la Biosfera.

SUMARI: Número 1 2010

Agost-Setembre

Joana Barcelo-El Compromis- Margarita Camps Comunicant, Comunicant- Carmen Alcalde Participación i Democracia-Una Moneda en Diferents Cares- Llorenç Pons Llabrés La Payesa- Tradició i Sabor- A&A, ddapve Simón Orfila – La Soletat d´un Divo- Margarita Camps Mestre Durán- Testimoni d´un Temps Llegat per al Futur- Pere Alzina Antonio Moyano-L´art com a Símbol de Benestar- A&A, ddapve Fotografies Magazine: Arantza Dominguez


LA CORRUPCIÓ, segons PLATÓ. ...segons Plató la riquesa i quant amb ella es relaciona és la gran font de la corrupció pública. Ella és la que, estimulant els egoísmes individuals, enfronta als ciutadans i desencadena els conflictes interns que arruïnen als Estats. També és ella la que, creant interessos particulars al costat del interès general, despulla a aquest de la preponderància que deuria tindre en una societat ben regulada. Cita de El Socialisme de Emile Durkheim.



Jaume Plensa

Monocrom VIII, pulpa de paper, resina de poli茅ster i pigment negre moldejats 101x102-1990. Col.lecci贸 privada,Barcelona


J.M.Sicilia

Pintura damunt paper, pigments de flor 50x50- 2006. Col.lecci贸 privada, Barcelona


Reserva de la Biosfera. Sa Roqueta

L´aigua és el nostre bé mes preuat, entre tots la estém esgotant, la estem menyspreant i gairebé m átreviria dir que ens BURLEM d´ella.

Els fórums, les xerrades, les trobades que es solen activar en èpoques estiuenques, serveixen tant sols per trovar-se, parlar i no executar res. (l’hivern és molt llarg). El millor del cas, és que són els forans els qui organitzen tota aquesta clase d´iniciatives. Atrevint-se a dir-nos cóm hi ha que actuar i per si fos poc a les nostres illes i a la nostra propia casa.

Bienvingut Mister Marshall !!! A&A-ddapve


Els s铆mbols s贸n massa inteligents per ser racionals.


Atalisdigital.com

Textos Castellano

La Payesa, Cuando las tradiciones familiares se convierte en el saber hacer, los sabores de los sentidos son placeres para el paladar. Me adentro en las entrañas de su historia, me explica un sin fin de peculiares procesos de vivencias tradicionales, las secuencias del pasado son compases de pausada y suave lectura, a veces confusa, por sus propias historias. Escucho, y me gusta entender la sabiduría de su charla; hombre audaz Miguel Pons Villalonga, pausado, pero muy latente, los malos momentos que ha sufrido quedan ausentes por su vigor y comprensión, ésta comprensión tan solo la intuye el propio ser; el suyo, los demás dicen piensan comentan y a veces se atreven a opinar. Los negocios de la vida quedan eclipsados por la labor de empresario, deseo que me lo explique aguardo su lección con ansia:

Espero..., ¿empezamos? sí...queso, artesano, queso propio, queso con un sabor especial, el sabor del día a día bien hecho. Su tiempo anterior está lleno de trabajos para estar en el momento preciso en el tiempo preciso. Adelantarse a los procedimientos tradicionales para no quedar fuera de los lugares propios de la innovación, avanzar, innovar o naufragar, no nos podemos permitir naufragar; compromiso propio, la propia fortaleza de la intuición le hace caminar, los triunfos son sabores inolvidables, son dulces sabores de bienestar, es el propio producto que le hace andar con una firmeza solida y eficaz.

Reestructuró todo el proceso, no manipular "ses fogasses" realizando su propia elaboración; la elaboración del equilibrio del gusto, sin cambios sin alteraciones de sabores, sin cambiar nada del método artesanal. La tierra, es la que trabaja para que no perdamos nada. Desde joven, a consecuencia de un infarto que sufrió su padre tuvo que incorporase a la empresa familiar dejando atrás la posibilidad de continuar con sus estudios. El sistema que se utilizaba, era el de que cada semana los payeses les estregaban "ses fogasses", pero el resultado era entonces que cada una tenia un trato diferente y cambiaba la calidad.


Siendo éste el problema: La calidad de cada pieza tenía una sabor diferente, según fuera la procedencia del PREDIO. A la larga esto perjudicaba la distribución y venta. Al tomar las riendas de la empresa decidió hacer una apuesta de futuro, poder elaborar la piezas ellos mismos, La Payesa, para que "ses fogasses " tuvieran siempre la misma unidad de calidad: grasa, sabor, acidez, textura, eliminando a si cualquier problema que pudiera surgir para la distribución final. "El Cliente" Después de realizar una serie de cursos de formación y preparación por diferentes puntos de Asturias, se decidió montar, actualizar y modernizar la fábrica, avanzandose al tiempo.

La Fábrica se puso en funcionamiento el año 1985- sistema de elaboración de leche cruda sin pasteurizar, conservada a 4 grados en cubas tanto en fabrica, como en los diferentes predios, para poder así conservar el sabor autentico, artesano y tradicional. Fabrica: Doce empleados, con proceso automatizado, con todos los niveles de calidad garantizados. La leche que se recoge ahora es de 12 fincas más o menos, "Predios" o "Lloc". El mercado actual para La Payesa es 80% de Mallorca.

Parte Hotelera: Creación total mente suya. Un imperio, tanto por la propiedad de 3 hoteles. Port Mahón Playa Azul Agamenon. De los hoteles dueño y señor absoluto con el 100 por 100. Como inversiones en inmuebles, compra y venta, dándole un volumen de propiedades inmenso y lucrativo. La dinámica de gestión para conseguir este gran reto le ha costado un tiempo de dedicación empeño y poder.... entre 6 y 7 años, con el consiguiente coste, inversión; adquiriendo poco a poco acciones de los propietarios. Hasta la total absorción por parte de él. Hombres con este carisma negociador, luchador y convincente audaz, duro, son los que por el órden de las cosas adquieren cierto poder, poder que a veces puede resultar estar repleto de una carga y una tensión un tanto dura.


Hay que estar preparado para ello, no todo el mundo tiene el valor de ejecutar su trabajo con esta impecable necesidad de poseer. La admiración por el trabajo bien hecho es la satisfacción de un cierto placer, acompañado con el triunfo al final del camino; camino que no hay del que olvidar que los trazos tienen que estar siempre acompañados de una cierta rectitud. Miguel Pons Villalonga "La Payesa" Buen queso, buen sabor, bienestar. Y... trabajo de futuro, porque el presente es, lo que tiene que venir también es, lo que podamos esperar está por llegar, pero lo que hay que esperar, es el imprevisto del mañana. Suerte.

A&A.ddapve

Joana Barceló, El Compromiso Eficiente hasta lo más profundo, los poros de su piel transmiten el saber hacer. Trabajo y compromiso son sus prioridades más latentes, expresando futuro, pero presente, el presente es hoy;esto lo recuerda, lo aplica y lo ejerce. Si se respeta y se quiere una tierra se protege hasta las entrañas, el compromiso no es tan solo platicar como dicen los "argentinos"existe, porque hay que transmitirlo, pero hay que trabajar, en la escena diaria. Duro, meditado, agrio, pesado hasta el fin. Recoger los sabores dulces de las herramientas que utilizamos es sabiduría, ésto los libros no lo explican, !está!... duende. El arte de ejercer en los apartados del gobierno no es para todos igual; hay: arte bueno, arte malo, y arte no tan malo, pero sigue siendo arte, el don de la sabiduría; sabiduría que Joana Barceló eleva al máximo esplendor del renacimiento. Puedes estar saboreando el sonido del dialogo, escuchar durante largo tiempo y tiempo, pero en este espacio, me has transmitido que ... -Menorca es grandeEjerce de lo que sabe hacer, trabajar duro para que este pequeño archipiélago, y más ahora, pueda tener un futuro placido y próspero, las apuestas son fuertes y trabajosas, y más si muchas veces tienes que nadar a contracorriente, siempre hay tropiezos, NO a todo, pues... porque sí. Sí, porque es así, ¿cambiará algún día ?, el día que se


consiga la comprensión y el entendimiento sin ningún tipo de agravio ni desmesura. La mesura de estar en el momento adecuado para poder comunicar, ejercer, dictar y decidir; decidir (parece fácil) pero...luego ¿qué?, los propósitos del despropósito no son siempre bien recibidos por actitudes preconcebidas (se supone) para la comprensión, y cuando ésto sucede qué difícil es no decir nada. Hay que actuar. Menorca. "que polida diven es mallorquins, és tan petita" Tiene capacidad de propósito para poder soportar el turismo del siglo XXI, ya no estamos en el XX, incluida la década de los famosos 60 y 70 (que lejos quedan estos años) pero qué cerca están aún las maneras y estilos de actuar en muchos campos de los servicios turísticos; y esto que ya estamos al borde de terminar la primera década del XXI. La tierra nos pide espacio, nos pide respeto, nos pide ser "sostenibles", palabra demasiado de moda últimamente, pero muy pocos la sostienen, penoso y triste. Si procurásemos saltar estas barreras añejas, si consiguiéramos traspasar por un momento el peso del tiempo equivocado que nos lastra, quizás así haríamos algo, siempre y cuando no se volviese a caer en los mismos errores, es muy fácil caer, lo cómodo es fácil, cuando el cesto esta muy lleno, la manzana de la discordia consolida la no honestidad y el agravio por sistema, la capacidad de no ser capaces. El camino esta lleno de senderos estrechos y sinuosos, y hay que seguir, en los momentos difíciles hay que buscar alternativas, caminos más seguros. Tenemos un buen bagaje de gente que se compromete a ello y Joana Barceló es una de ellas, lucha y trabaja por lo nuestro, segura, estando allí y haciendo el buen hacer de las personas nobles, justas y capaces de caminar por el sendero que Menorca se merece. Estas cuatro islas que son nuestras, que están en nuestro mar, este mar querido, y deseado por muchos a lo largo de los siglos, y nuestras islas siempre deseadas, ahora en el XXI aún más, por muchos más, pero de diferentes modos que en siglos pasados; pero, no hay que olvidar, el deseo y la sin razón del poder siempre suelen tener un mismo objetivo. ¿Puede ser la manzana de la discordia? En el XXII, quizás lo entendamos. Menorca cualquier día de este siglo... y lo que nos queda. Margarita Camps.Licenciada y experta en arte contemporáneo.


Antonio Moyano: Bienestar

El Arte como Símbolo de

Contemplar una obra de arte nos hace intuir que no tiene que existir ningún tipo de confrontación para poder ser más libres. El arte en si,desde tiempos de la Magna Grecia, Roma y Fenicia siempre ha sido y será el vehículo para transmitir la grandeza de los pueblos, sin necesidad de una directa confrontación, el hecho es que el hombre que no crea, lo utiliza para motivar y explotar un lenguaje que desconoce, para equipararlo a sus propias formas, siendo ésta una grave equivocación. Los artistas de verdad, los grandes artistas utilizan sus signos y su escritura para evocar sensaciones propias y hacer llegar estas propias sensaciones a un público determinado (lo siento, es así) -no es para todos los públicos-. Es una lástima, pero supone una falta de interés para algunos sectores de la sociedad. Uno de los creadores que he descubierto recientemente (hará unos cuatro años) y del que he ido siguiendo su evolución plástica y trabajo duro, con cambios bruscos pero meditados, es Antonio Moyano; al referirme “al recientemente…” es porque en lo que está trabajando ahora es de una notoriedad solvente. La obra de Moyano la podemos determinar cómo abstracción pura, con rasgos de concepto espacial determinando los limites en el exterior, ubicando su propio entorno fuera del cuadro; el estar fuera del cuadro también determina la visión objetiva del espectador, siendo el propio espectador quien tiene la determinación de la obra de Moyano en su propia visión y criterio; es muy importante que el espectador pase a formar parte de la obra, es la única manera que se puede sentir integrado, siendo así un referente importante para determinar el equilibro de la misma obra, y este mismo equilibrio es el que integra la capacidad de saber mirar un cuadro. Mirar un cuadro es la lucha constante que tenemos los expertos en poder enseñar y explicar el porqué de aquello o el porqué de nada, es difícil pero se logra con la educación del propio espectador y la complicidad que existe entre el cuadro + el artista + el sentido de la propia pieza y la honestidad por parte del espectador al comprenderla. La obra de Antonio Moyano ha madurado y ha dado un vuelco muy importante en su concepto, siendo así que en una de las exposiciones que ha realizado recientemente es donde ha sabido encontrar estos tres valores. Ahora será cuestión del espectador que los sepa utilizar


y que sepa conservar este estado de bienestar al contemplar una obra de arte. El arte sirve para eso; es recrear y transmitir lo que es difícil de ver, que lo podamos palpar, sentir y oír. Dar un paseo por la obra de Moyano nos hace viajar a diferentes lugares, utilizando tan solo la abstracción más pura, la abstracción es lo más figurativo, porque no es vulgar, la figuración (mal plasmada) entorpece el sentido de la creación del propio espectador, le quita aquella razón de la nada, de lo efímero, de la pura percepción sutil del NO objeto. El objeto si no cumple la misión de transmitir mejor que no exista, entorpece los sentidos y los anula cayendo en la burda vulgaridad. Hay que seguir los pasos de este joven artista, está en su momento brillante, donde hay color, donde hay alma, donde hay pintura y rasgo de buen pintor, más que de buen pintor de BUEN ARTISTA. Pintar es pintar, crear y sentir es llegar a la perfección de la propia obra y de la propia sabiduría, limitada por sus propias necesidades de percibir lo que no está pero que sí que existe. A&A-ddapve.

Simón Orfila, "La Soledad de un Divo" El éxito y la fama van unidos a las propias soledades de la ausencia. Triunfos, aplausos, grandeza esplendor bien conseguido,el espectáculo siempre sigue. El telón sube y baja, las candilejas abren sus pequeños ojos para iluminar la escena, el glamour grandioso se apropia del patio de butacas, de su entorno. En el aire flota una fragancia a rosas, suspiros y palcos repletos como enjambres observándolo todo, aquel “savoir faire” que se esparce en las noches de éxito. Se percibe y existe la sensación de la perfección; el orden está en el aire, la batuta se alza y da el toque de arranque "Clic". Se evapora con un gesto; y salta la voz, la música se apodera del vacío, lo envuelve con un susurro de melodía exuberante. "La dama del Lago". París, la bella ciudad, la ciudad que a todos gusta, la ciudad que enamora ... la ciudad que enloquece por ella misma, la ciudad que ríe y la ciudad que llora. París, la eternidad de


la perfección. Quien no se encuentre bien en París que cambie de planeta. La trayectoria de Simón ha sido rápida, pero con paso sólido, meditado, equilibrado; su voz, armoniosa, fuerte, audaz, cálida con tono vaporoso, transmite la pasión y la frescura de un gran cantante. Sonoridad y firmeza de un gran hombre, un hombre amigo, un hombre que quiere y quiere querer. Primera opera a los 22 años en Palma de Mallorca - Don Carlo- de Verdi, de la mano de Silvia Corbacho. Podemos seguir con más curriculúm, más historia y más recorrido de teatros, de grandes teatros, teatros del mundo, de aquí y de allá, pero ya lo sabemos. Prefiero hablar de él, es el personaje el que me interesa. El personaje lo es todo, la belleza de su canto recrea todos los sentidos. Repito, y me repito, el propio personaje es todo lo que es él; es la pura raza de un hombre, que quiere la tierra, la tierra de los suyos. Las notas que van saliendo, son las mismas notas que el susurro de su viento, nostalgia, añoranza, y llanto. Después de cada función se adentra en lo mas íntimo de sus pensamientos, la nostalgia de los suyos, aquella añoranza que no sabes de qué es, pero que está; está y te recorre todas tus venas, la soledad de la soledad, del después. Suele ser dura, la superas, la sobrellevas, porque la propia ausencia transmite bullicio y sueles olvidar los propios vacíos de tus propios pensamientos. Cuando las luces se apagan queda solo la atmósfera del sabor de todo lo que estaba allí,ahora ya no hay nada, pero... Queda París, desnudo, iluminado por las ausencias de un bagaje de idas y venidas, de soledades propias, de fuertes luces de candilejas. De un París, que tengo que volver ha citar Quién no se encuentre bien en París que cambie de planeta Simón Orfila, gran divo, sigue siendo como eres y sigue deleitándonos a todos con tu prodigiosa voz, sigue siendo el amigo, el que quiere a su tierra, esta tierra que es tan pequeña; y tú... tan grande, la que siempre está en el corazón de aquellos que por labores de la vida no podemos a veces disfrutarla tal y como quisiéramos. Menorca, siempre está aquí esperándote. Después de la "Dama del Lago" Teatro de la Opera de París, le espera un gran trayecto de grandes teatros, El Reino Unido, América del


Norte, América del Sur, un recorrido por la élite del “belle canto” de todo el mundo. Triunfarás dónde quiera que vayas porque tú sabes hacerlo. Suerte, Simón. Margarita Camps. Licenciada y experta en arte contemporáneo.

COMUNICANDO, COMUNICANDO

Con el orgullo que significa para mí que la editora de "Atalis", Margarita Camps, solicite mi colaboración para su estreno digital en los medios, no me perderé en poéticas elucubraciones para salir del paso, más o menos airosa, sino que más bien airada, como corresponde al griterío global,nacional y autonómico de estos tiempos en los que una minoría revienta de riqueza y otra mayoría revienta en las entrañas del hambre. Palabras mayores, ya lo sé, aunque son exactamente el diagnóstico de la resonancia magnética, o nuclear o "lasérica" de nuestra sociedad adicta, cómo nunca antes, al desastre colectivo, a un suicidio global largamente anunciado. Pero mientras esperamos la llegada del Apocalipsis resulta que la vida, el día a día, de los poderosos lo aguardan sin ansiedades en sus yates, en sus islas de paraisos arrebatados a la humanidad,presuntos criminales contra la insubsistencia del resto a su servicio. Y mientras, el pueblo espera, no ya la ansiada eliminación de sus depredadores, sino tan sólo algo tan vulgar y vital como el de poder apaciguarse, al atardecer, en su silla al fresco de la puerta de su casa y luego dormir en paz, sin ningún maldito barbitúrico porqué mañana toca la hipoteca, la matrícula de los cuatro hijos, el bistec y la sandía para todos. En fin, el pan para la familia. Y, por encima de todas sus cosas, la larga lista de humillaciones que les espera: Las aciagamente famosas ventanillas del "vuelva usted mañana" (Oh! único e insigne maestro de todos los periodistas, Mariano José de Larra, el gran "Fígaro") ; las largas colas de los colapsos en los trenes y los autobuses; las esperas de la angustia, interminables, en los ambulatorios, las incertezas en los diagnósticos de tu enfermedad que debe ser grave, pero nunca tan grave y que puedas esperar seis meses para tu operación de urgencia para cuando ya estás muerto. Menos mal que el Apocalipsis va para largo: lo saben los Ocho Grandes, todos los que pertenecen a estos selectos Clubes del Gran Poder oculto y misterioso de todas las Mafias en la oscuridad.


Y, por si toda esta gran porquería pudiera parecer poca te añadiré el último agravio cotidiano que colmará tu vaso a tope. Tú prueba de pedir ayuda para tu urgencia: siempre les encontrarás comunicando, comunicando. Carmen Alcande

EL MAESTRO DURAN: TESTIGO DE UN TIEMPO, LEGADO PARA EL FUTURO Introducción Cada comunidad recuerda y conserva celosamente el legado de sus Antepasados los colectivos conscientes saben valorar las aportaciones de sus predecesores, las recuerdan y se cuidan de ennoblecerlas y conservarlas a lo largo del tiempo; eso es lo que hace todo pueblo agradecido, responsable y consciente de su pasado. Conscientes de cuáles son nuestras responsabilidades os ofrecemos, a través de este nuevo medio de comunicación, una aproximación biográfica de uno de los personajes más relevantes del siglo XX en Alaior, el maestro Duran, que llevó adelante y consolidó una de las iniciativas escolares de cariz obrerista más importantes de la historia de la educación en las Islas Baleares. El hecho de que la iniciativa de esta revista surja de la tarea incansable de su nieta añade valor a la iniciativa. La tarea del maestro Duran y de todos los que hicieron posible la Escuela Laica de Alaior merecerá siempre un lugar preferente en nuestra historia y deberá ser periódicamente recordada, porqué nunca ha sido lo suficientemente reconocida. El maestro Duran y la Escuela Laica necesitan del reconocimiento unánime de toda la colectividad; mientras haya alguna parte de la población que no reconozca públicamente la tarea realizada por los hombres y las mujeres progresistas de Alaior en pro de una educación democrática, libre y científica, una parte de la historia seguirá inconclusa. Hijo de una familia humilde Joan Durán Pineda nació en la ciudad de Sabadell, el día 1 de marzo de 1888, hijo de una familia obrera; el padre era trasquilador de lana y su madre planchadora. A los siete años quedó huérfano del padre pero gracias a la voluntad de la madre siguió estudiando en las Escuelas Pías de la localidad hasta los trece años, año en el que comenzó el aprendizaje de mecánico.


Comenzó a trabajar de mecánico y siguió estudiando en la Escuela Industrial de Artes y Oficios de Sabadell cursando geometría, dibujo mecánico, álgebra, física, nociones generales de mineralogía y geología y historia natural de la mano del catedrático Odón de Buen, uno de los científicos más renombrados y prestigiosos del momento, reconocido internacionalmente. Ingresa en la Sociedad Obrera Metalúrgica de Sabadell. Allá trabajó para dignificar el oficio, estableciendo cursos de teoría mecánica para los obreros, compañeros suyos. Ofreció un conjunto de conferencias durante el curso 1905-06 en el salón de actas de la organización El Obrero Sabadellense. De esta manera se inicia su lucha en favor de las personas más desfavorecidas. Figura 1: El maestro Joan Duran Pineda A los dieciocho años contrae la tuberculosis, enfermedad muy extendida en aquellos tiempos. Se salvó de la enfermedad gracias a la electroterapia proporcionada por el médico barcelonés, José Soler y Pons, que logró salvar muchos tuberculosos con su terapia. Debido a la enfermedad hubo de abandonar el oficio de mecánico y se prepara para ejercer de maestro, completando los estudios. Lee Pestalozzi y ahonda en conocimientos didácticos y pedagógicos renovadores. Obtiene la capacitación para ejercer el magisterio y, a los veinte años, es llamado para regentar la reciente creada Escuela Lliure de Alaior. Los contactos de Joan Mir y Mir con el movimiento racionalista de Ferrer y Guardia de Barcelona, facilitó la contratación del maestro catalán, hecho que debemos calificar de significativo en los inicios del siglo XX en la isla de Menorca. La escuela se había abierto el 1906 y Joan Mir impartía clases. Llegó a Alaior el 1908 para regentar y organizar la Escuela Libre Racionalista instalada entonces en los locales del Círculo Democrático y Republicano. La escuela obtuvo una gran acogida, especialmente por el trato afable del maestro Durán y fue creciendo de manera continuada. Con el paso de los años, la escuela ocupó nuevos locales preparados por la Sociedad Paz y Unión, todo y que la escuela fue clausurada por orden gubernativa y Joan Durán continuó su tarea, mientras duró el cierre de la escuela, en casas particulares donde acudían los alumnos. El año 1913 fue encarcelado y procesado en Maó por protestar por el caciquismo que predominaba durante las elecciones. Salió absuelto del proceso. Aquellos mismos años ejercía de corresponsal de La Voz de Menorca en Alaior, el diario republicano. El 1915 fue inaugurado un nuevo y moderno edificio gracias a las colaboraciones y donaciones de los emigrantes alaiorenses en Argentina. La escuela se reabrió con un nuevo nombre, La Escuela


Nueva, ya que no permitieron que continuase con el nombre de Escuela Libre. El 1916 fue elegido concejal al Ayuntamiento de Alaior por la minoría republicana.Durante los años 1917 y 1918 volvió a Barcelona y el 1919 regresó de nuevo para regentar la escuela. El 28 de agosto de 1923 se casó civilmente con Margalida Orfila Fortuny, y el 1924 nació su única hija, Walquiria Irene Durán Orfila. El diciembre de 1925 contrajo fiebres tifoideas y murió el 19 de enero de 1926, a la edad de 38 años. Una vida muy corta que dejó una gran impronta en nuestra historia. Regentó y dirigió la escuela laica durante unos quince años, quince años de éxitos y de tarea constante entorno a una institución escolar de cariz privado, que no recibía ningún tipo de subvención pública y que era sostenida exclusivamente por las aportaciones de los colectivos progresistas alaiorenses y por los envíos de dinero de los emigrantes. Los pocos años de vida de Joan Duran dejaron una huella realmente impresionante. Joan Durán regentó la escuela entre 1908 y 1914, año que es cerrada por orden gubernativa, entre el 1915 y 1917 y entre el 1919 y el 1926, año de su muerte. 16 años de trabajo en una escuela pionera, modélica para todos los sectores progresistas de Menorca y de fuera; y ejemplar en cuanto a su organización, metodología y financiación. Una financiación que nunca faltó y al cual contribuían de manera muy destacada los emigrantes alaiorenses y menorquines a la Argentina. El maestro Durán no devino ningún gran pedagogo ni dejó obra escrita, pero su huella fue muy profunda entre las/los alumnos y sus familias. Su aureola ha permanecido intacta con el tiempo. Personalmente, he oído hablar de Durán a la mayoría de personas mayores a las cuales he entrevistado, hubiesen ido asu escuela o no, fuesen admiradores incondicionales o contrincantes políticos. De lo que no podemos dudar es de la influencia que tuvo sobre un grupo de generaciones progresistas alaiorenses que han sabido conservar parte del legado a pesar de la dura represión a la que fueron sometidos una vez acabada la guerra civil. La muerte y posterior entierro del maestro Durán significó una gran demostración de duelo popular: Por esto fue un acto grande, tierno y conmovedor el homenaje póstumo que se tributó a Juan Durán con motivo de la conducción de su cadáver al cementerio civil.


Pocas veces se verá en esta villa un acto semejante, que se vea tan concurrido y en que la manifestación del pesar sea tan espontánea y sincera. 1 La comitiva se organizó en el Círculo Democrático y Republicano e iba encabezada por los alumnos que asistían a la escuela, los dirigentes republicanos, grupos de librepensadores y obreristas y un conjunto de representaciones de otros municipios, entre los cuales destacaba el Teodor Canet, dirigentes republicanos mahoneses, miembros de la Federación Obrera de Ciudadela, el grupo racionalista de la misma ciudad, representantes del Casino Unión Republicana y el agrupamiento socialista. Encabezaban el duelo, la junta directiva de la sociedad Instrucción Popular presidida por Joan Piris, el alcalde republicano de Alaior, destituido por la dictadura. Los testimonios La muerte a una edad tan joven impresionó el sentimiento de muchas personas y desencadenó un conjunto de muestras de adhesión, de expresión de sentimientos y de gratitud, de recordatorio de anécdotas y de valoraciones de su talante y especialmente de sus métodos educativos. 1 Vegeu l’article “De Alayor. Entierro de Juan Durán” a La Voz de Menorca, 20 de gener de 1926; pàg. 3. A los pocos años de su muerte se creó una asociación conocida y registrada como Amigos de la Enseñanza, que promovió un conjunto de actos de reconocimiento a aquél que había sido su maestro. Los diferentes actos culminaron con la publicación de una hoja de diario extraordinaria, publicado en la imprenta de La Voz de Menorca, donde se recoge un extenso conjunto de cartas de agradecimiento y reconocimiento a su tarea por parte de muchos de sus exalumnos. La edición es muy pulcra y, al parecer, se hizo una tirada muy importante, dado los diferentes ejemplares localizados incluso después de la represión de la dictadura franquista que intentó borrar todos los intentos innovadores en educación. Todos los artículos que no pudieron ser publicados en el número conmemorativo lo fueron en el diario La Voz de Menorca, que también se sumó al acto de reconocimiento. El colectivo Amigos de la Enseñanza nace con el objetivo de rendir homenajeal maestro: Al formarse el grupo de ex-alumnos y simpatizantes con el nombre Los amigos de la enseñanza, en poco tiempo han surgido diferentes iniciativas, todas ellas encaminadas a una labor provechosa de cuantos recibimos la sana orientación ideológica del maestro Durán. Todas ellas han brotado, como hijas del buen deseo, de ver realizados los nobles ideales de nuestro profesor, y que corriendo el


tiempo podrían realizarse de no flaquear nuestra voluntad y nuestro entusiasmo. Más entre todas ellas, una se ha aparecido a todos inaplazable y es la que se refiere a ese homenaje, pudiendo decir que será el primer acto realizado de la vida de esa incipiente agrupación. Por ello, una vez aceptada y cristalizada la idea, se ha pensado como la forma más práctica e imperecedera la publicación del presente Boletín único, ya que en él quedarán grabados de forma indeleble los testimonios de admiración y simpatía de que se hizo acreedor el señor Durán y pueda servir al mismo tiempo de espejo a los que se han de sucedernos algún día.2 Un segundo objetivo de la publicación es dar cuenta del nombre inicial de la escuela: Escuela Libre. Se eligió Escuela Libre, por ser el nombre que le pusieron a la escuela justo cuando abrió y que reflejaba los ideales bajo los cuales nacía. Los organizadores afirman que se tenía que recuperar el nombre de escuela libre, aunque la escuela reabrió con el nombre de escuela nueva, ya que el calificativo libre hacía referencia al espíritu por el que fue creada y a todos los liberales alaiorenses que la hicieron posible. Realmente, el calificativo libre ilustra el sentido y los ideales que se perseguían. La publicación de Los Amigos de la Enseñanza recoge numerosas aportaciones. Raleigh nos explica algunas anécdotas referidas al maestro y su capacidad para hacer pensar y no reñir casi nunca. Cuenta que unos alumnos fueron a su casa y vieron una gran fotografía de una triple que en aquellos días actuaba en el Círculo con mucho éxito y a la que todo el mundo hacía regalos; un niño se atrevió a preguntarle que regalo le había hecho él a la triple y él contestó con otra pregunta sin molestarse lo más mínimo: - ¿Qué le regaló usted, maestro? 2 Vegeu “Honremos al maestro” article publicat a Escuela Libre, a Alaior, 19 de gener de 1930; a portada. Desde luego que esta indiscreción y curiosidad habría sido suficiente motivo para cualquier otro para dirigirnos un reproche, como suele hacerse. El señor Durán se limitó a preguntarme si sabía cuáles eran nuestras antípodas. Y ante nuestra natural negativa me dijo: - Pues cuando lo sepas ya te diré lo que le regalé a esa señora. 3 En otra ocasión, un alumno que siempre utilizaba palabras muy técnicas y frases muy rebuscadas que había leído o visto en algún lugar sin conocer su sentido y fuera de contexto, que adoptaba una postura de suficiencia y afirmaba leer libros incomprensibles para su edad:


Con todo ello solamente lograba darse aires de inteligente y aplicado ante los demás alumnos a quienes a veces dejaba un poco admirados con su hablar atrabiliario. Pero en ocasión de plantear el señor Durán un problema de no muy difícil solución y para lo cual fue llamado el referido alumno, ocurrió que cayó en mil confusiones inexplicables. Aprovechose de ello el señor Durán para decirle que antes de ser técnicos es necesario haber sido peones. Y sin dirigirse directamente a él, explicó toda una lección de la que pudimos sacar todos muy buen provecho. 4 Esta cuidadosa publicación incluye artículos de muchos de sus exalumnos que demuestran su agradecimiento y admiración por el maestro. Hemos ido agrupando los diferentes argumentos expuestos y hemos hecho un resumen, ya que los artículos publicados expresan mejor que nada el sentimiento y el significado de la escuela laica y su maestro. La publicación viene encabezada por el himno de la Escuela Nueva, con letra del mismo maestro Durán: Escuela Moderna del alma querida te queremos con pasión porque ilustras nuestra vida con sabias lecciones y estimación. Es vida escolar de gran pasión la del deber que sabes preparar, ya que sabemos estudiar con entusiasmo y atención. Escuela nuestra, escuela querida, defenderemos siempre tu honor: que por innovadora eres maldecida de gente ruin y pecho traidor. En muchos pechos has encendido la gran llama del amor universal, y este grandioso ideal crecerá y será vivido. 3 Vegeu l’article “Gratitud y Cariño. Homenaje al maestro Durán. Al maestro Durán. Recuerdos de la infancia” signat per Raleigh a La Voz de Menorca, 18 de gener de 1930; a portada. 4 Vegeu l’article “Gratitud y Cariño. Homenaje al maestro Durán. Al maestro Durán. Recuerdos de la infancia” signat per Raleigh a La Voz de Menorca, 18 de gener de 1930; a portada. Es con esta gran esperanza que cantamos a la Humanidad ser nuestra escuela de confianza, porque tiene ciencia y libertad. ¡Viva, viva! grande escuela, ¡viva, viva! tu porvenir, tú, que nos haces sentir la bella vida que el hombre anhela. Durán además de maestro ejemplar fue un activista en todo el municipio, en defensa de los ideales de progreso: Para él, las palabras libertad, cultura, progreso, no eran meras abstracciones y de ahí que su labor se extendiese más allá de la


escuela, aportando su saber y su entusiasmo en cuantas luchas tuvimos que librar, siendo a la par que el compañero infatigable, un inmejorable consejero y un portador de aliento en los momentos de prueba, que era el primero en saber soportar, con una entereza ejemplar. 5 La comisión escolar expresa su sincero agradecimiento al maestro Duran y desea que el grupo de jóvenes que encabeza el homenaje puedan continuar lo obra iniciada y no dejen decaer el espíritu inicial de la escuela: El mejor y más verídico homenaje que podéis tributarle es no defraudar la radiante aurora de regeneración social que en vosotros se vislumbra.6 La sociedad obrera La Buena Semilla se adhiere también al reconocimiento desde una posición mucho más radical de lucha de clases, que demuestra los inicios de la ruptura con los republicanos moderados y clama por la superación del actual orden social que esclaviza sin contemplaciones la infancia y la adolescencia bajo el régimen capitalista. Francesc Servera, un destacado líder sindical, aprovecha la publicación para hacer una llamada en contra de los homenajes puntuales, fiestas, conmemoraciones y merendolas y pide una mayor implicación de los jóvenes en los asuntos públicos y defensa real de los ideales que dicen defender: Por eso, amigos jóvenes que formáis el grupo de Amigos de la Enseñanza, flores nacidas de las gotas de sudor que derramaron vuestros padres y amigos de él para montar el baluarte de enseñanza edificado en la calle de Mahón, no dudo que si por vuestras venas circulan algunos átomos de sangre que os infiltró aquel hombre a quién hoy dedicáis tan digno homenaje, sabréis dar impulso con vuestro saber a tan digna obra, por lo que merecéis el aplauso de las generaciones venideras.7 En Francesc Sintes, fiel a su estilo, le rinde homenaje en catalán: 5 Vegeu “Nuestro Homenaje”, article signat per la Junta Escolar del Cercle Democràtic i Republicà d’Alaior, a Escuela Libre; pàg. 2. 6 Vegeu “Nuestro Homenaje”, article signat per la Junta Escolar del Cercle Democràtic i Republicà d’Alaior, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2. 7 Vegeu “Pensamiento”, article signat per F. Servera a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2. Mestre Durán quan se va morir, mos va deixar el nostre poble coses bones, com és una escola que funciona i llavors una partida de deixebles sans que avui ja són homes que només es veure lo que encara pensen amb es seu mestre, a jo me basta per comprendre que varen rebre una bona educació.8 Joan Mir, poco tiempo antes de


su muerte, también se añade al homenaje, recordando el origen humilde de Duran y su voluntad pedagógica: El ejercicio de la enseñanza es una arte delicado y difícil. No bastan los muchos conocimientos. También es necesario que el maestro posea un don especial, una vocación decidida, un carácter a propósito. Hace falta lo que podríamos llamar el instinto pedagógico. De algunos maestros se ha dicho que enseñaban más de lo que sabían. Efectivamente, hombres sin preparación universitaria, ayudados de buenos libros y de su habilidad pedagógica, han educado excelentes alumnos y les han preparado para estudios superiores, de tal modo que aquellos muchachos inteligentes han podido distinguirse en especialidades que el maestro no había cultivado. Semejantes consideraciones se me ocurren siempre en recuerdo al maestro de la Escuela Nueva de Alayor, que fue mi estimado amigo don Juan Durán Pineda. 9 El director de La Voz de Menorca también le dedica un escrito muy elogioso: Su sistema de enseñanza, poniéndose al nivel de sus alumnos de forma que parecía un niño mayor, sin perder por ello su autoridad, me hacía recordar las conversaciones que diversas veces habíamos sostenido con Ferrer Guardia y Anselmo Lorenzo acerca de las dificultades con que tropezaban para encontrar buenos maestros a fin de extender la enseñanza racionalista tal como la habían soñado. Y veía yo en Durán al maestro ideal que aquellos dos apóstoles buscaban.10 Sus alumnos destacan la proximidad a sus preocupaciones y la manera de tratar con respeto a todos y cada uno de los alumnos,independientemente de sus capacidades o incapacidades: Su manera de conducirnos en la escuela, era con el mismo cariño que un buen padre trata a sus hijos; fuese aplicado o desaplicado, de inteligencia clara o mediocre, todos éramos iguales para él. Con todos sabía charlar como un buen amigo y con todos sabía reír de la misma manera. Nuestras excursiones a los pinares cercanos para recibir allí clase al aire libre, como libre era la enseñanza, me recuerdan los juegos infantiles en los que él sabía mezclarse para ser uno más, sabía correr y saltar a la manera nuestra, sabía comprendernos, tenía ese don psicológico y por eso se hizo dueño de nuestros corazones como nosotros nos hicimos del suyo. 11


La mayoría de sus alumnos destacan un conjunto de virtudes personales y la paz y tranquilidad que sabía transmitir con sus actos y enseñanzas: 8 Vegeu “Els qui sen van i els qui quedam”, article signat per Francesc Sintes a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2. 9 Vegeu “El buen maestro”, article signat per Juan Mir, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2. 10 Vegeu “Recuerdo al amigo y al maestro”, article signat per Juan Manent, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 2. 11 Vegeu “A Don Juan Durán, al maestro”, article signat per Onofre Fortuny, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 3. La prosperidad de los pueblos se da únicamente en la cultura de sus habitantes y en sus sentimientos pacifistas y sólo se consigue creando escuelas y enseñando a los alumnos el amor a la humanidad que es la patria de todos. Si el estado no atiende a la enseñanza o se encuentra incapacitado para proporcionar a sus habitantes esta cultura tan necesaria, es un acto humanitario de los pueblos fundar escuelas como hizo el nuestro. Nuestro maestro nos dejó aun en la orfandad, pero otros serán los encargados de seguir su estela. Ya que los grandes pueblos no han sabido resolver todavía el problema de la paz, nosotros, los pequeños, hagamos un ensayo para la implantación de ésta. 12 También destacan su constante lucha contra los vicios más frecuentes entre los obreros, el alcohol, el juego y el tabaco: Su sencillez y el amor a los niños, su constante campaña en contra del vicio, su optimismo en pro de la regeneración de la especie humana, por su comunión con la naturaleza, fue para él un hermoso y tentador sueño como todos los idealistas que confían en los destinos más elevados de la humanidad, y convencidos de que la cultura y armonía conducirán a la suprema felicidad de la vida. 13 Para acabar sus alumnos recuerdan dos de sus pensamientos, ya que dejó muy poca obra escrita y publicó muy pocos artículos en prensa. En relación a la muerte Joan Duran pensaba que todo el mundo debía pensar como él quisiese,pero que se debería tener presente que todos los pensamientos son y serán simples divagaciones y que las divagaciones no son verdades, sino una necesidad del espíritu investigador de los humanos y, por lo tanto, sea lo que sea lo que se piense debe estar muy alejado del fatalismo que implica siempre la imposición y negación de la libertad. Imponer un pensamiento es un acto contra la libertad; la ausencia de libertad destruye la moral,


el compromiso moral y sin moral es imposible pensar en una humanidad feliz. De Ferrer y Guardia afirmaba que su ejemplo nos debería servir a todos para luchar por una humanidad más feliz y sin vicios. El reino de la paz, la solidaridad y la fraternidad se debe producir a pesar de los enormes sacrificios que debe suponer. El ejemplo de Ferrer y Guardia, muerto fusilado, nos da fuerzas para continuar. Una de las primeras personas en percatarse de la valía y de la importancia de la experiencia de la escuela laica de Alaior fue Josep Maria Quintana, quien recuperó el recuerdo en un brillante artículo publicado en la revista Lluc de Mallorca, en la que afirmaba: Durán era una mescla de lliurepensador i d’asceta. A les seves classes diàries, a les llargues passejades pel camp, parlava serena i llargament. Era amable i gentil envers la majoria de la gent i la seva ètica, molt a prop de l’epicúria, el feia parlar sovint del plaer, entès en el sentit més pregon de la paraula. Aquest plaer ha d’ésser quelcom pur, 12 Vegeu “Durán y su obra”, article signat per Martin Sintes Sintes, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 4. 13 Vegeu “Mis flores”, article signat per Pedro Sintes Sintes, a Escuela Libre, 19 de gener de 1930; pàg. 4. sense mescla de dolor, durador i estable, i ha de deixar l’home, en última instància, senyor de si mateix, lliure, impertorbable. Entenent així el plaer, és evident, doncs, per Duran, que molts dels plaers sensuals s’han d’eliminar i han de deixar pas a d’altres més subtils i espirituals. A les parets de la seva escola hi havia unes al·legories que mostraven la malvestat del vici. La lluita contra el vici! L’home sencer no ha de fumar, no ha de beure, no s’ha de sentir lligat per cap d’aquests mal anomenats plaers sensuals que l’esclavitzen. L’ideal del savi és per Duran – com també ho fou per Epicur – el de l’home serè, moderat en tot, regit per la temprança, que conserva un perfecte equilibri en qualsevol circumstància. Ni l’adversitat, ni el dolor, ni la mort, l’han d’alterar. Por lo tanto, no hace falta tener miedo ni de ningún Dios ni de la muerte, ni de ninguna religión; algunos alumnos afirman que Duran siempre decía que de Dios no debemos hablar ni por bien ni por mal. Durán transmitía la visión laica de la sociedad, no una visión contra la religión, sino una visión del mundo optimista sin la religión.


El talante del maestro Duran impactaba la mente y el sentimiento; la gente mayor recuerda el maestro y los pocos alumnos que aún hoy viven expresan los mejores recuerdos a la figura del maestro, a la escuela y a los predecesores: Ninguno de los que vivimos, de cerca o no tanto, el desarrollo histórico de la Escuela Racionalista de Alayor, jamás podremos olvidar las grandes lecciones que todos los maestros, sin distinción ninguna, dieron a los alumnos, niños o adultos, dirigiéndolos contra los vicios y contra la violencia. Aquellas lecciones fueron árboles de un fruto precioso. Nuestra escuela fue escuela de amor por la naturaleza, de respeto por el prójimo y de odio hacia el odio. Enseñanzas que, pese a 40 años de dictadura, perduran aún en los que fueron sus alumnos y en sus descendientes, porque de ella salieron muy numerosos grupos de hombres y mujeres de ética ejemplar. Así concluye Miquel Sintes Pons un texto manuscrito e inédito donde recoge una breve historia, ordenada cronológicamente, de la escuela laica de Alaior,de la cual fue alumno. El texto concluye con una nota de Fernando Herrero Quesada, destacado anarquista menorquín que escribe en los años 70 sobre la experiencia alaiorenca de la escuela: Leyendo los recuerdos del amigo Miquel Sintes Pons, aumenta, si cabe, nuestro profundo y cariñoso respeto hacia todos esos luchadores, anónimos en su mayoría, que supieron entregar toda su vida al noble ideal de la enseñanza sin dogmas. Pensamos que estos sentimientos no acaban donde acaba el recuerdo del pasado. Al contrario, ellos deberían guiar la voluntad de todos nosotros, servir de consejo y pauta a seguir a las nuevas generaciones y reanudar, para proseguirla, aquella obra de enseñanza, cantera de hombres libres, de convicciones afirmadas a través de los tiempos y pese a todos los avatares de la lucha en pro de la libertad humana. Esforcémonos para situar la Escuela Racionalista al nivel que le corresponde. Ella es la piedra angular en la lucha contra los tabúes y los dogmas y señala el camino que conduce hacia una sociedad sin estado. 14 Vegeu la revista Lluc de Palma de Mallorca corresponent a l’any 1976, l’article titulat “En el Cinquantenari de la mort de Joan Duran Pineda (1888-1926). L’Escuela Nueva d’Alaior, fita important de la pedagogia racionalista”, signat per Josep Maria Quintana; pàg. 22-24. Figura 2 y 3: El maestro Duran con sus alumnos al bosque, de excursión y con el grupo de alumnos de la Escuela Laica de Alaior.


Sirva este artículo de modesto y sincero homenaje que testimonie el recuerdo del maestro Duran entre las nuevas generaciones y de recuerdo a las personas que lo conocieron, y a todas las que han oído a hablar de él. Pere Alzina Seguí

Atalisdigital.com

Textos Ingles

Simon Orfila , “A Leading's solitude” Success and fame are linked to the peculiar solitudes of absence. Triumphs, applauses, greatness and splendor well achieved, the show always follows. The backdrop raises and lowers, the footlights open their little eyes to illuminate the scene, the magnificient glamour appropiates of the orchestra, his environment. In the air floats a fragance of roses, sighs and boxes repleted as swarms observing all, that glamour that spreads in the nights of success. It's perceived and exists the sensation of perfection; order is in the air, the baton is rised up and give the touch in order to get started “Clic”. It's evaporated with a gesture; and jumps the voice, the music take control of the emptyness, wraps it with an exhuberant melody's whisper. “The Lady of the Lake.” Paris, the beautiful city, the city that is beloved by all of us, the city that make us all fall in love with her... the city that fools by herself, the city that laughs and the city that cries. Paris, an eternity of perfection. Who don't feel good in Paris much better have to change of planet Simon's trajectory has been fast, but with a solid step, meditated, balanced; his voice, harmonious, strong, daring, warm with vaporous tone, transmits the great singer's passion and freshness. A great man's sonority and firmness, a man who's friend, a man that loves and wants to love. His first opera at 22 years of age in Palma de Mallorca. Verdi's -Don Carlo-, by the hand of Silvia Corbacho. We can continue with more curricula, more history, and more theater's route, great theaters, from here and from there, but we already know all of this. I prefer to speak of him, it's the personage that I'm interested for.


The character is all, the beauty of his singing recreates all senses. I repeat, and repeat myself, the peculiar charcater is all that that he is; it's a man's pure race, that loves the land, his people's land. The notes that are emerging, are the same notes that the sigh of his wind, homesickness, yearning, and crying. After every performance he enters inside that thing the most intimate of his own thinking, the homesickness of his people, that yearning that on don't know exactly what is, but that there is; there is and travels all your veins, the solitude's solitude, that of the aftermath. It's usually tough, you exceed it, you endure it, because the peculiar absence transmits noise and one usually forgets the same empty spaces of his same thoughts. When lights are over it only rests the flavour of all the things that there were, now there's nothing,but... Paris rests, naked, illuminated by the absences of a departures and arrivals' bakcground, of particular solitudes, of footlights' strong lights. Of a Paris, that I must mention again Who don't feel good in Paris much better have to change of planet Simon Orfila, great leading, keep on being as you're and keep on delighting all of us with your exceptional voice, keep on being the friend, the one who loves his homeland, this homeland that is so small; and you... so great, that that always rest inside the hearts of those that because of life sometimes cannot enjoy it as we really want. Menorca, is always here waiting for you. After the “Lady of the Lake� Paris' Theater of the Opera, awaits him a great trajectory of also so great theaters, The United Kingdom, North america, South America, a trajectory over the belle canto's elite from all over the world. You will success whenever you'll go because you know how todo it. Good Luck, Simon. Margarita Camps.

PARTICIPATION AND DEMOCRACY: A COIN WITH DIFFERENT SIDES. Are we a participating people? What a question to go opening a theme, don't you think?. Perhaps we should start asking ourselves: what is participation? This decision could be answered by everyone of you because surely there is a different answer for everyoneof you. For me to get involved means take part of something, and more detailed, and concentrating in the theme that take us up, when we speak of participation, I'm referring to citizen involvement, in the decision making, that affects our day to day life, as member of a comunity which we are part of. That's to say: to participate as citizens in those occasions that will affect us as a collective, as a society. To my understanding, this civic action should be normal, usual inside a society that is regarded as democratic, because in the first place, democracy has little sense if people don't


take part in his own future. I have already said in the introduction that everyone can have his own idea of what is or should be participation, even I think that there are multiple interpretations of democracy. From here, one can think about it, and we'll ask ourselves new questions: Do you believe that we're involved? Do you believe that a citizen gets involved into decision making? Do we get involved ourselves personally? I personally believe that, in general terms, the answer to this trhee questions is not, but I would like to clarify it; I believe that as a society we're not used to decide things together; they 've teached us that decisions are took by some who we can vote every four years, in theory to take those initiatives that we'd like. It's some kind of adoctrination because of which democracy is a society's form in which every time we can elect representatives that will decide for our common good. Representative democracy they name it. What don't make sense to me is that then, this 'people's power representatives' aren't obliged to pay their count with their represented but when it's time again to elect representatives, only some do it, inside assemblies and meetings, the immensemajority don't. This way of democratic participation, that after the dictatorship was so important, have been losing many supporters in every new call. Disapointment is obvious inside a drowsy society to which they make it to be believed that will be what will be the people's representatives, the policies vary little and that, outside the scope of institutional power, nobody gets listened. 'My vote don't serve for nothing', 'whatever the result it will be the same again' or 'I don't even think to go to vote again because at the end they finally do what they want to do', are the expressions most used. In all cases they are inexact, and unfair in some other cases, but are themore spread answer looking how our representatives 'fail to us'. But from here, very few are unaware, nearly nobody converts the upsetting into new proposals, new ideas, and more involvement. To not be unfair, we got to recognize that also there are very restless people that gets involved into society and with society, and that unfotunately most of the times they see braked his tracks precisely by those we've 'democratically' elected. There are collectives everywhere that suggest ideas, discussions, that try to move conciousness with questioning that most times are deliberately controversial in order to see if it throws society into discussions. Unfotunately for us and for democracy, the majority of times this civic discussion is not given, or don't do it with enough energy to reach enough significant conlusions. That's how we were educated; or best said, how we were adoctrinated. Lately, at home, are emerging municipal initiatives of citizenship involvement that try to recover the democratic essence. We could have voted, and hence decide, about some cultural investments, and recently have convened us too to decide municipal equipment's uses


as it is Banyer's building. Don't think that I'm writing this to praise it, and that's enough. There are, as happens with all things, strong and weak points. This latest ballot, that of the Banyer, has, from my point of view (and at last), a great importance. I'll say to you why I think like that, for the first time it has been aroused a great conciousness of involvement, the mother and father's associations from all the scholarship centers at our location have demanded the vote for one of the alternatives that had been proposed; the PP has also publicly demanded the vote for one another, and Esquerra from Menorca Iniciativa has do it for the same as the APIMAs. Despite of this, despite the possibility of deciding the future use of a great public space, the involvement hasn't been massive, at all, we could even adventure that it has been scarce. Somebody already has dealt with the job to announce the call's 'failure', somebody that could rule us soon, and that after encouraging people to get involved asking for the vote in some direction (the only one that truly proposed to do nothing at all) now hardly criticize the policy to get the citizenship involved in the village's future decisions. This way isn't promoted citizen's involvement, democarcy. More on this, we don't have to consider the degree of involvement only by the number of people that act, but also it has to be took into account other factors as the particpative culture, that someone have already dealt with to minimize his expression, the measurement by which the decision will affect us or not, and that the participation will be consolidating inside our society. Lets return to the question that heads our writing; do you believe that we're involved people? Lets add another question: perhaps what happens to us is that we claim participation and then we don't exercise it? It's sounding to you to have sometime listened some policy-maker from above the hall to criticize those who govern for not have listened to people? And do you remember to have listened from the same critical mouths criticisms to the municipal involvement initiatives? Look, we've to believe this thing of participation if we want it to function, and being realist, I don't believe that there are enough people that believe in it, at least from those that govern us nor those who pretend to do it. At the beginning of the legislative course were constituted the different municipality councils as participation organs. Somebody could be able to tell what municipal councils meet up with the periodicity that their statutes stress? I only can tell you that even there are some that ever meet up again from their very first meeting; if any young people read this and, even more difficult, know of their existence they could tell me from when again the youth municipal council hasn't meet up? It's curious that even when one of the Banyer's center proposals was to designate a hole floor in the youth's house, even a single word from the participation organ hasn't been listened that that has to be youth's voice, and what is even more serious to my understanding, because nor even this organism hasn't


been convened. Other councils (not all, of course) and municipality organs had convened, but I don't have the feeling that they are really improving the consolidation of popular decision power because , don't mislead ourselves, we are informed of the actions that are being executed, in some cases the opinion of the assistants is asked for, and in exceptional cases the accepted proposals are taken into account as binding. The worst of all is that the society's answer is, in widespread manner, scarce, weak, and warm. It could seem as we don't get affected by this 'minority's democracy', somebody punctually complaints and less of somebody else suggests some alternatives that, in spite of sorrowing somepeople, which get used to fall down into nobody's land. The actual economic model that rules all over the world has transformed the citizenship society into a consumers society, and we already know that the only participation owned by consumers is precisely that of consumism. If this has to be my form of participation, best don't wait for me. Until some other time. Llorenç Pons LlabrÊs

TEACHER DURAN: WITNESS OF A TIME, LEGACY FOR THE FUTURE Introduction Every community remembers and preserves zealously the legacy of his ancestors; the conscious collectives know how to value the aportations of his predecessors, how to remember them and take care of honouring and conserve them through time, that's what is doing every grateful people, responsible and conscious of his past. Conscious of what are our responsibilities we offer you, through this new communication resource, a biographical approach of one of the most outstanding figures of XXth century in Alaior, teacher Duran, that made up and consolidated one of the most notable workers way scholar initiatives in history of education in the Balearic islands. The fact that the initiative of this magazine grows up from the tireless task of his grandaugther adds value to the initiative. The work of Teacher Duran and that of all the people that made possible the Lay School from Alaior will ever deserve a preferential place in our history and should be periodically remembered, because never has been enough recognized. Teacher Duran and The Lay School need the unanimous recognition of our entire collectivity; whereas there is some portion of people that don't publicly acknowledge the job made by progressist women and man from Alaior in favor of a democratic, free and scientific education, a bit of our history will remain unfinished. Son of a modest family Joan Duran Pineda was born in the city of Sabadell, the 1st day of march of 1888, son of a proletary family; the father was shearer of wool and his mother 'planchadora' (ironing). He was seven years old


when he was orphaned from his father but thanks to the might of the mother continued studying in the locality's Escuelas Pias until he was thirteen years old, year in which he started learning mechanic craft. He started to work as a mechanic and continued his studies in the Industrial School of Arts and Trades of Sabadell studying geometry, mechanic drawing, algebra, physics, general notions of mineralogy and geology and natural history by hands of professor Od贸n de Buen, one of the most renowned and prestigious, just at that moment, internationally recognized. He joins the Metallurgical Workers Society of Sabadell. There he worked to dignify the trade, establishing courses of mechanical theory for the workers, his own companions. Offered a set of conferences along course 1905-06 in the hall of acts of the organization The Worker of Sabadell. In this manner was initiated his fight in favor of the least favoured persons. Figure 1: Teacher Joan Duran Pineda At the age of eighteen years he contracts tuberculosis, an illness very extended those times. He was healed from this illness thanks to electrotherapy provided by a doctor from Barcelona, Jos茅 Soler y Pons, that managed to heal many people affected by tuberculosiswith this type of therapy. Due to the illness he was compelled to abandon the trade of mechanic and got prepared to exercise as a teacher, fulfilling his studies. Reads Pestalozzi and deepens into renewed educational and pedagogical knowledge. He obtains the capacity to exercise magistery and, at twenty years, is called to hold the recently created Free School of Alaior. Contacts of Joan Mir y Mir with Ferrer Guardia's rationalist movement from Barcelona, allowed thecontracting of the catalonian master, fact that we should qualify of very significant in the beginnings of twentieth century in the island of Minorca. The school was opened in 1906 and Joan Mir was giving classes there. He arrived at Alaior at 1908 to run and arrange the Free Rationalist School then set up in the premises of the republican and Democratic Circle. The school obtained a great acceptance, especially for the affable treatment of Duran, and was growing in a continuous manner. As years went by, the school occupied new premises arranged by the Peace and Union Society, despite that the school was clausurated due to an order passed by the government; and Joan Duran continued his task, meanwhile lasted the closing of the school, inside particular houses where his pupils attended. In the year 1913 he was imprisoned and prosecuted in Ma贸 for protesting against the 'bossism' that predominated during the elections. He was absolved in the process. Those same years exercised as a correspondent of The Voice of Minorca in Alaior, the newspaper of republicanism. In 1915 was inaugurated a new and modern building thanks to collaborations and donations of inmigrants from Alaior in Argentina. The school was reopened with a new name, the New School, since wasn't permitted that it followed using the name of Free School.


In 1916 was elected town councilor of the town hall of Alaior by the republican minority. During the years 1917 and 1918 returned to Barcelona and in 1919 went back again to run the school. The 28th of august of 1923 married in the registry office with Margalida Orfila Fortuny, and in 1924 was born his only daughter, Irene Duran Walkyrie. In december of 1925 contracted typhoid and died in 19th of january of 1926, at the age of 38 years. A very short life that left a great mark in our history. Ran and directed the lay school during nearly fifteen years, fifteen years of successes and persevering task around a scholar institution privately shaped, that didn't receive any kind of public funds and that was exclusively sustained by contributions of Alaior's progressive collectives anb by dispatches of money from their inmigrants to other countries. The few live years of Joan Duran left a really impressive footprint. Joan Duran ran the school between 1908 and 1914, year that was closed by a government order, between 1915 and 1917, and between 1919 and 1926, year of his death. Sixteen years of work inside a pioneer school, a model school for all Minorca's progressive sectors, and abroad; and exemplary in respect to his organization, metodology and financing. A financing that never lacked and to which the inmigrants from Alaior and Minorca that went to Argentina were contributing in a very outstanding way. Teacher Duran didn't come about any pedagogue nor left a written work, but his footprint was very deep between the pupils and their families. His aureole had remained intact trhu time. Personally, I've listened talking of Duran to the majority of old people that I've interviewed, had they been in his school or not, had they been wholehearted admirers or political opponents. Of what we cannot doubt is about the influence that he had over an entire group of progressive generations from Alaior, that have known how to preserve part of the legacy from the hard repression to which they were subject once the civil war ended. Death and later burial of teacher Duran meant a great demonstration of popular mourning: Because of that it was a great act, tender and touching, the posthumous homage that was tributed to Juan Durรกn on the occasion of his body's driving to the civil cementery. Few are the times that will be seen in this village a similar act, that appeared so crowded and in what the demonstration of sorrow was so truly spontaneous. 1 The delegation was organized in The Democratic and Republican Circle and was headed by the pupils that were attending to the school, the republican leaders, groups of freethinkers and worker's support people and a set of representation of other municipalities, between which stood out the 'Teodor Canet', Mahon's republican leaders, members of the Workers Federation of Ciudadela, the rationalist group from the same city, representatives


of the Republican Union Casino and the socialist's grouping. Headed the mourning, the board of directors of Popular Instruction society presided by Joan Piris, the republican mayor of Alaior, dismissed by the dictatorship. The testimonies His death at so young age affected the emotions of many people and triggered a collection of support shows, of feeling expressions, and of gratitude, anecdote reminders and of his mood sincere valorations and especially of his good educational methods. A few years after his death an association was created known and registered as Friends of Scholarship, that promoted a group of acts of recognition to who had been his master. The different acts culminated with the publication of an extraordinary newspaper sheet, published in La Voz de Menorca's printer, where it is gathered an extensive collection of letters of gratitude and recognition to his task by many of his old pupils. The edition is very meticulous and, it seems, it was made a very important print run, given the different issues located, even after Franco's dictatorship repression, that intended to skip all the innovative attempts over education. All the articles that couldn't be published in the commemorative issue were published in the newspaper La Voz de Menorca, that also added to the recognition act. The Friends of Teaching collective was born with the objective to pay homage to the teacher: At the moment that the group of old pupils and sympathizers was formed with the name of 'Friends of Theaching', in a so short time have emerged several initiatives, all of them pointed to a profitable task, from all of us that received teacher Duran's healthy ideologic orientation. All have appeared, as daughters of good will, from viewing carried out our teacher's noble ideals, and that once passed time, could be conducted if our own will and enthusiasm don't give way. But between them, one has appeared to all of us which cannot be postponed and it's the one which relates to that homage, we could say that it will be the first act of life executed by this incipient association. Because of this, once agreed and crystallized the idea, the publication of the present single bulletin has been thought as the most practical and enduring way of doing it, since nside of it will last recorded in an indelible way the admiration and simpathy testimonies that Mr. Duran made owed to himself and also could serve at the same time as a mirror to those that some day will come after us. 1 See the article 'From Alayor, Burial of Juan Duran' in La Voz de Menorca, 20th January 1926; page 3. 2 See 'Honour the Teacher' published article at Escuela Libre (Free School), in Alaior, 19th January 1930; front page. A second objective of the publication is to give account of the original name of the school: Free School. It was elected Free School, because it's the name that was given to the school just as it opened the doors


and also reflected the ideals under which was born. The organizers assert that it should be recovered the name of free school, athough the school reopened with the name 'new school', since the expression 'free' was a reference to the spirit by which it was created at first place and to all those liberals from Alaior that made it possible. Really, the expression 'free' illustrates the sense and ideals that were pursued. The publication 'The friends of Teaching' collects numerous contributions. Raleigh tells ussome anecdotes related to the teacher and his ability to induce thinking and don't ever scold. He tells that some pupils went to his house and saw a great picture of a 'Triple' that in those days acted in The Circle with an outstanding success and who got lots of gifts from everybody; a child dared to ask him what was the gift that he made to her and he replied with another question without getting bothered at all. -What did you give her, teacher? Of course that this indiscretion and curiosity could had been enough cause to anybody else to direct us a reproach, as it's used. Mr. Duran stick himself to ask me if I knew what were our antipodes. And in view of our natural negative he told me: - Then when you know it, I will already say to you what I gave to this lady. 3 In another occasion, a pupil that always used very technical words and very elaborate phrases that he had readed or saw them at some place whitout absolutely knowing its sense and completely out of any context, that was taking a selfish aptitude, and stated to read incomprehensible books in respect to his actual age: With all of this what he only achieved is to give himself an appearance of cleverness and hardworking in front of the rest of pupils to whom sometimes he left a little astonished with his own astonishing talk. But at the occasion to set out a problem Mr. Duran, of not very hard solution and for what the referred pupil was recalled to, it happened that he fall out into thousand inexplicable mistakes. Taking advantage of this Mr. Durรกn, to say him that before being so technician it's necessary that one have been a pawn.. and without directly adressing to him, he explained a whole lesson from which we all could take a very good benefit. This careful publication includes articles of many of his ex-pupils that demonstrate his gratitude and admiration to their teacher. We have been grouping the different argumentations exposed and have made a summary, since that the published articles express best of all the lay school's feeling and significance and that of his master. The publication is headed by the himn of the new school, with letters from teacher Duran himself:


3 See the article 'Gratitude and affection. Homage to teacher Duran. To teacher Duran, Memories from my childness' signed by Raleigh in La Voz de Menorca, 18th January 1930; front page. 4 See the article 'Gratitude and affection. Homage to teacher Duran. To teacher Duran, Memories from my childness' signed by Raleigh in La Voz de Menorca, 18th January 1930; front page. Modern School of beloved soul we love you with passion because you illustrate our life with wise-like lessons and estimation. It's scholar life of great passion from the duty that you know how to make, since we got to study with enthusiasm and attention. School of our own, beloved school that we will allways defend with honour: because of innovative you're cursed from miserly people and traitor chest. In many chests you have burned the great flame of universal love, and this impressive ideals will grow and be lived. It's with this great hope that we sing to Humanity to be our trusted school Because it has science and liberty. Live, live! Great school, live, live! Your future, you that make us feel the beautiful life that man wishes. Duran as well to being an exemplary teacher was an activist trough the hole municipality, allways coming in defense of progressive ideals: To him, the words liberty, culture, progress, wasn't merely abstractions and hence his task was extended beyond the scope of the school, investing his knowledge and enthusiasm in the many struggles we'd got to undertake, being, as well, a tireless companion, an unbeatable adviser and a true encourager in times of proof, which he was the first one to know how to withstand, with an exemplary determination. 5 The schollar committe express his truly gratitude to master Duran and wishes that the young people group that heads the homage could continue the initiated work and don't let wane the original spirit of the school: The best and most true homage that you could tribute it's to don't disappoint the brilliant dawn of social regeneration that glimpses inside you. 6 The workers society 'The Good Seed' joins too to the recognition from a much more class struggle radical stance, that proves the very


beginings of the breakin-off with the moderate republicans, and claims for the superseding of the actual social order, that without any sort of contemplation, enslaves the childhood and the adolescency under the capitalist regime. Francesc Servera, a prominent union leader, take advantage of the publication to make a call against the punctual homages, partys, commemorations and snacks, and asks for a greater young involvement in the public affaires and a real defense of the ideals they are 5 See 'Our homage', article signed by the Schollar Council of the Alaior's Democratic and Republican Circle, in Escuela Libre; page 2. 6 See 'Our homage', article signed by the Schollar Council of the Alaior's Democratic and Republican Circle, in Escuela Libre; page 2. said to defend: Because of that, young friends that form up the Friends of Teaching group, flowers born from beads of sweat that your fathers exuded, and friends that mounted the teaching bastion built-up in Mahon street, I don't doubt that if inside your veins flow some blood atoms which that man infiltrated to whom you dedicate now a so worthy homage, you'll know how to give boost with your knowledge tothis so worthy craft, that's why you so deserve the applause from the future generations. Francesc Sintes faithful to his own style, renders his homage in catalan: Mestre Durán quan se va morir, mos va deixar el nostre poble coses bones, com és una escola que funciona i llavors una partida de deixebles sans que avui ja són homes que només es veure lo queencara pensen amb es seu mestre, a jo me basta per comprendre que varen rebre una bonaeducació. Teacher Duran when he died, left us good things in our village, like it's a school that works and thena couple of healthy disciples that today are already men that it only lasts to see what they really think about their teacher, to me it's enough to understand that they have received a good education. Joan Mir, little time before his death, also adds himself to the homage, remembering Duran's humble origins and his pedagogical will: The teaching exercise is a subtle and hard craft. It isn't enough a lot of knowledge. Also it's necessary that the teacher holds a special gift, a resolute vocation, an intentional character. It's nedded what we could so call the pedagogical instinct. From some teachers it has been said that they had teached more than they really acknowledge. Exactly, men without graduate training, helped by good books and his pedagogical hability, have educated excelent pupils and have made them ready for higher studies, in such a manner that those clever


boys and girls could then distinguish into specialities that the teachers hadn't developed yet. Such considerations always come to my mind remembering the teacher from the Alaior's New Scool, that was always my beloved friend Juan Duran Pineda. 9 The director of 'La Voz de Menorca' dedicates to him a very eulogistic writing: His teaching system, reaching the level of his pupils in such a way that he looked like a big child, without, thereby, lacking any of his authority, remembers to me the conversations that several times we sustained with Ferrer Guardia and Anselmo Lorenzo about the difficulties with which they stumble to find a good teacher in order to spread the rationalist teaching as they've dreamed it. And I've seen in Duran the ideal teacher that those two apostles were looking for. 10 His pupils emphasize the proximity to their own worries and the way to deal with respect to all and everyone of his pupils, independently of their abilities or handicaps: His way of leading us inside the school, it was with the same affection as a father treats his sons; diligent or not , of clear intelligence or more mediocre, all were equal in face of him. With all of us he allways knew how to chat as a good friend and with all he knew how to laugh with the same way. Our guided tours to the nearly pine forests to receive there class outdoors, as free as it was properly his teaching, remember me the childhood games in which he used to get involved to be one more, he knew how to run and jump as good as us did it, he knew how to understand us, he got this psychologic gift and because of that he made himself owner of our hearts as us made ourselves owners of his. 1 7 See 'Thinking', article signed by F. Servera in Escuela Libre, 19th January 1930; page 2. 8 See ' Those who leave and those who remain' article signed by Francesc Sintes in Escuela Libre, 19th January 1930; page 2. 9 See 'The good teacher', article signed by Juan Mir, in Escuela Libre, 19 th January 1930; page 2 10 See 'Recall to Friend and Master', article signed by Juan Manent, in Escuela Libre, 19th January 1930, page 2. 11 See 'To Don Juan Duran, to thr teacher', article signed by Onofre Fortuny, in Escuela Libre, 19th January 1930; page 3. The majority of his pupils empasize a collection of personal virtues and the peace and calm that he knew how to pass with acts and teachings: The prosperity of villages only stands in his inhabitants culture and in his pacifist emotions and it's only achieved making schools, and teaching the pupils love for humanity that is the homeland of all of us.


If the state don't attend to teaching or he finds himself disabled to provide his inhabitants that culture so necessary. It's an humanitarian act for the villages to found their schools as we did. Our teacher left us still into an orphan state, but others will be entrusted to follow his task. Since that the great peoples have not learned still to resolve the problem of peace, we, small ones, should do an essay for the implementation of this. 12 Also they stress his constant struggle against the more frequent bad habits between workers, alcohol, gaming and tobacco.: His simplicity and the love for the child, his constant campaign against vice, his optimism in favour of the regeneration of human kind, because his communion with nature, it was for him a beautiful and tempting dream like all other idealists that trust in the high fades of humanity, and convinced that culture and harmony will lead to life's supreme happiness. 13 Finally his pupils remember two of his thoughts, since he left very few written works and published very few articles in the press. Regarding to death he thought that everybody should think as they want to, but that they must bear in mind that all thoughts are and will be simple digressions and that digressions aren't the truth at all, but simply a need of human's spirit of research and, then, whatever that was thought should be very far from the fatalism that an imposition allways implies, and a denial of liberty. To impose even a single thought it's an act against liberty; the absence of liberty destroys morale, moral commitment, and without morale it's impossible to think in human happiness. About Ferrer i Guardia he asserted that his example ought serve all of us to fight for a more kind humanity and without any bad habit. The reign of peace, solidarity and fraternity must be produced despite of the enormous sacrifices that suppose to do it. Ferrer Guardia's exemplarity, dead from execution by a firing squad, give us enough strenght to continue. One of the first persons to acknowledge the value and importance of the Alaior's lay school experience was Josep Maria Quintana, who got back the recall in a brilliant article published in the Lluc magazine from Mallorca, in which he asserted: Duran era una mescla de lliurepensador i d’asceta. A les seves classes diàries, a les llargues passejades pel camp, parlava serena i llargament. Era amable i gentil envers la majoria de la gent i la seva ètica, molt a prop de l’epicúria, el feia parlar sovint del plaer, entès en el sentit més pregon de la paraula. Aquest plaer ha d’ésser quelcom pur, sense mescla de dolor, durador i estable, i ha de deixar l’home, en última instància, senyor de si mateix, lliure, impertorbable. Entenent així el plaer, és evident, doncs, per Duran, que molts dels plaers sensuals s’han d’eliminar i han de deixar pas a d’altres més subtils i espirituals. A les parets de la seva escola hi havia unes


al·legories que mostraven la malvestat del vici. La lluita contra el vici! L’home sencer no ha de fumar, no ha de beure, no s’ha de sentir lligat per cap d’aquests mal anomenats plaers sensuals que l’esclavitzen. 12 See 'Durán and his work', article signed by Martin Sintes Sintes, in Escuela Libre, 19th January 1930; page 4. 13 See 'My flowers', article signed by Pedro Sintes Sintes, in Escuela Libre, 19th January; page 4. L’ideal del savi és per Duran – com també ho fou per Epicur – el de l’home serè, moderat en tot, regit per la temprança, que conserva un perfecte equilibri en qualsevol circumstància. Ni l’adversitat, ni el dolor, ni la mort, l’han d’alterar. Durán was a mixture of free-thinker and ascetic. In his daily classes, in the long walks by the fields, talked calmly and for a long time. Was nice and heathen towards the majority of people and his ethics, very near to ephicurics, made him frequently talk about pleasure, understood in the word's most adressed sense: This pleasure has to be something pure, without any mixing of pain, durable and stable and must leave the man, at last instance, lord of himself, freely and undisturbed. Understanding pleasure like this, it's selfevident, then, to Duran, that many sensitive pleasures ougth to be removed and must make a way to others more subtle and spiritual. In his school walls there were some allegories that showed the wickedness of vice. The fight against the vice! The complete man don't smoke, don't drink, don't have to feel attached to any of this so wrongly named sensitive pleasures that enslave him. The wise man's ideal -as it was to Ephicur- that of the serene man, restrained in respect to all, ruled himself by soberness, that keeps a perfect balance in every circumstance. Nor adversity, nor pain, nor death never ougth change him. 14 Because of that it's not necessary to fear nor God nor death, nor any religion too; some pupils declare that Duran always said that we shouldn't speak nor for bad nor good of God. Duran passed a lay view of society, not a view against any religion, but a view of an optimistic world without religion. Teacher Duran's willingness had a profound impact on mind and feeling; old people remember the teacher and the few pupils that still live today express the best memories of the teacher's figure, of the school and of predecessors: Anyone of us who lived, near or not at all near, the historical development of the Alaior's Rationalist School, never could forget the great lessons that all teachers, without any distinction, gave to the pupils, child and adults, directing them against bad habits and against violence. Those lessons were in fact trees with precious fruits. Our school was the school of love for nature, of respect to fellow man and of hatred hate. Teachings that, despite fourty yeras of dictatorship, still last inside those who were his pupils and his descendants, because from there came numerous man and women of exemplary ethics.


In this manner concludes Miquel Sintes Pons a manuscripted and unpublished text where he collects a brief history, ordered chronologically, of Alaior's lay school, from which he was a pupil. The text ends with a Fernando Herrero Quesada's note, outstanding anarchist from Menorca, that writes in the seventy's decade about the Alaior's school experience: Reading the memories of my friend Miquel Sintes Pons, increases, if possible, our deep respect and loving respect to all those fighters, anonimous in their majority, that new how to devote all their lives to the noble ideal of a teaching without dogmatics. We think that this feelings don't end where past memory ends, On the contrary, they must guide the will of all of us, serve as advice and guideline to new generations and resume, to continue it, the teaching work, quarry of free men, of stated convictions, trough times, and despite all the avatars in the fight for human liberty. Let's make an effort to locate the Rationalist School at the level that entitles. She is the cornerstone in the struggle against taboos and dogmas and traces the path that leads to a stateless society. Figure 2 and 3: Teacher Duran with his pupils in the woods, going on a trip and with the group of pupils of Alaior's lay school. This article should serve as a modest and sincere homage that proves recall of teacher 14 See the Lluc magazine from Palma de Mallorca corresponding to the year 1976, the article entitled ' In the fifty years from the death of Joan Duran Pineda (1888-1926). The New School of Alaior, very important fact of pedagogical rationalism', signed by Josep Maria Quintana; page 22-24. Duran between new generations and the recall to persons that knew him, and of all those that have listened of him. Pere Alzina Segui

ALLO, ALLO Carmen Alcalde With the pride that represents for me that Atalis' Publisher, Margarita Camps, is requesting my contribution to her digital premiere in the media, I'll not be lost myself into lucubrations in order to get by, more or less elegantly, but much more angry, as it coresponds to the global shouting, national and autonomous of this times in which a minority pops from richness and another majority


bursts into the entails of hunger. Major words, I already know, but that they are exactly the magnetic ressonance diagnosis, or nuclear, or 'laseric' of our addicted society, as never before, to collective disaster, to a global suicidal act long before announced. But meanwhile we wait the Apocalypse's arrival it results that life, the day to day, of powerful men they await it without anxieties on their yatchs, in their islands of paradises snatched to humanity, alleged criminals against the insubsistence of the remainder at their service. And meanwhile, people waits, not already the yearned elimination of their predators, but only something so coarse and vital as the power to calm down oneself, in the evening, on their chair at the breeze of their home's door and then rest in peace, without any damned barbiturate because tomorrow there is the mortgage, the four child's registering, the beefsteak and the watermelon for all. In the end, the family's bread. And, over all their things, the long list of humiliations that awaits them: The fatefully famous little windows of 'Return you tomorrow' (Oh!, only and distinguished master of all journalists, Mariano Jos茅 de Larra, the great 'Figaro'); the long queues of the trains an buses' standstills; the waits of distress, endless, at the outpatients' departments, the uncertanities in your illnes' diagnosis that must be serious, but never so serious and that you can wait six months for your urgency operation for when you're already dead. Less worse that Apocalypse go for long: It's known by the Great Eight, all of them that belong to those selected Clubs of the Great Power hidden and mysterious of all the Mafias in the dark. And, in case that all this garbage could seem a little one I'll add the last offense for your urgency: always you will find them busy, busy.

Joana Barcel贸, The Commitment Efficient till the most profound, the pores of her skin transmit the know how. Work and commitment are her more latent priorities, expressing future, but present, present is today; this she remembers, apply it and exercise it.


If a land is respected and loved it's protected to the entrails, the commitment is not only to talk ('platicar') as it's said in Argentina, exists, bec ause it has to be transmitted, but one hs to work it, in the daily scene. Tough, meditated, bitter, heavy till the end. Collect the tools' sweet tastes that we use is wisdom, this is not exp0laines by books, is there!... spirit. The art os exercise inside the departments of government is not fair for all; there is: good art, and not so good art, but it's still art, the gift of wisdom; wisdom that Joana Barceló raises to a maximum splendour the renaissance. You could be relishing the sound of dialogue, listen along time and time again, but in this space, you transmitted me that... -Menorca is so greatShe exercise the thing she exactly knows how to do, work hard in order that this little archipielago, and much more right now, could have a placid and prosper future, thed bids are hevy and laborious, ans specially if most times you have to swim against the current, always there are stumbles, NOT to everything, well... because YES. Yes, because i's like this, will it change sometime?, the day that comprehension and understanding is achieved without any kind of offense nor excess. The restraint of being ther in the right moment in order that she can communicate, exercise, dictate and decide; decide (it seems an easy thing) but... what? then, the purposes of nonsense aren't allways well received by attitudes preconceived (it's assumed) to comprhension, and when this happens how difficult is to say nothing at all. One has to act. Menorca. “que polida diven es mallorquins, és tan petita” She has the ability of purpose to withstand the XXI century's tourism, we're not already in the XX century, included the famous decade of the 60s and 70s (how far are those years now) but how near are still the manners and acting styles in many fields of the touristic services; and it's that we're already in the brink of ending the XXI century's first decade. The planet earth demands us space, demands us respect, demands us being “sustainable”, a word too fashion lately, but very few sustain it, awful and sad. I we try to jump those old barriers, if we succed to pierce for a moment the weight of a mistaken time that weights us, perhaps this way we'll do something good, allways under the condition of don't fall again over the same miscalculations, it's very easy to fall, that thing comfortable is easy, when the basket is full, the discord's apple fruit consolidates the unhonesty and the offense on systemic basis, the capacity to no being at all capable. The track is full of narrow and winding paths, and it's due to follow on, in difficult times one must search for alternatives, more secure tracks. We've a good baggage of people that is compromising to this and Joana Barceló is one of this people, she wrestles and works for that thing that belongs to us, sure, being in there and making that good thing that is common to noble, just people and able to walk trhough the path that Menorca deserves.


This four island that are of our own, that are placed on our own sea, that beloved sea, and desired by many trhu all centuries, and our islands allways desired, now in the XXI century still much more, but in so different ways as in past centuries; but, it cannot be forgotten, the wish and the power's nosense allways use to have an identical objective. Could it be the discord's apple fruit? Perhaps in the XXI century we'll understand it. Menorca on any day of this century. Margarita Camps.

La Payesa, Taste and Tradition. When familiar traditions convert to know-how, the sense's tastes are pleasures to the palate. I go into his history's entails, tell me a never ending of unusual processes of traditional experiences, the sequences of past are compasses of slow and soft reading, sometimes unclear, by his own histories. I listen, and I like to understand his talk's wisdom; a daring man Miguel Pons Vilallonga, slow, but very latent, the bad moments that he has suffered rest absent because his vigor and compression, this compression only can be guessed by the being himself.; his, the rest of people talk, think comment and sometimes dare to express an opinion. Life's businesses get eclipsed by the businessman's labour, I wish that he explains it to me and I wait anxious his lesson. I wait... Let's begin then?, yes... cheese, handmade, our own cheese with special taste, the day to day's taste well made. His own time is full of works in order to be in the precise moment on precise time. Go ahead beyond traditional procedures needed to don't stay behind the proper places of innovation, to advance, to innovate or go under, we cannot let ourselves to be shipwrecked; what a personal commitment, the self strenght of intuition makes him walk, the triumphs are unforgettable flavours, are sweet wellbeing's flavours, is the product itself that forces him to walk with a solid and effective strength step. He restructured all of the process, don't manipulate “ses fogasses� making their proper elaboration; the elaboration of the taste's balance, without changes and without alterations of tastes, without


changing at all the handicrafts method. The earth, is who works it in order for us to don't lose nothing at all. From his young age, consequence of a hearthache that suffered his father, he ought to incorporate to the family's enterprise leaving behind the possibility to continue his studies. The system that he employed, was that every week the peasants delivered them “ses fogasses”, but the result was that everyone had a distinct treatment that produced a certain change in his quality. Being that the main problem: The quality of every piece had a different taste, relative to the FARM's procedence. In the long term this damaged distribution and sale. Taking the enterprise's command he decided to make a bid for the future, the possibility of elaborating the pieces by themselves, La Payesa, so that “Ses fogasses” allways retained the same quality's unity: fat, taste, acidity, texture, hence removing any problem that could raise in the final distribution. “The Customer”. After carrying out a series of formation courses and preparations trough several points of Asturias, he decided to mount, update and keep with the time the factory, advancing in time. The factory began to function in the year 1985. Elaboration system: raw lait without pasteurization, preservated at 4 degrees as well in factory as in the different farms as to it can, this way, keep its true taste, handcrafted and traditional. Factory: Twelve employees, with automated process, with all quality levels guaranteed. The lait that is collected now it's from twelve farms more or less, “Predios” o “Llocs”. The actual market for LaPayesa is the 80 per cent in Mallorca. The hotelier part: A creation totally of himself. A true empire, as for the 3 hotel's property. Port Mahon. Playa Azul. Agamenon. As for the hotels he's the absolute owner 'and sir' with the hundred per centof it. As for investments in real estate, sell and buying, giving him an inmense and luctuous volume in properties. The management's dynamics, in order to achieve this great challenge, has cost him a dedication time, determination and power...


trhu nearly 6 and 7 years of time, with the subsequent cost and investment; until the complete absortion by his part. Men with this negotiating charisma, fighter, and convincing, bold and tough, are who because of the order of things attain a certain power, power that sometimes could mean to be one replete of a charge and a pressure hard a bit. One have to be ready for it, not everybody has the boldness to execute his work with this impeccable necessity of possesing. The admiration for the good made labour is the satisfaction of a certain pleasure, accompained with the final victory, at the end of the track; track of which, it's not to be forgotten, the traces have to go allways along a certain rectitude. Miguel Pons Vilallonga “La Payesa”. Good cheese, good flavour, good being. And... work of the future, because the present is, that that is got to arrive it's too, that that we could wait for is got to arrive even, but what we have to wait, it's the unforeseen of tomorrow. Good Luck. A&A.ddapve

Antonio Moyano, Art as a Wellbeing’s Symbol Contemplating a work of art makes us to know by intuition that it hasn't to exist any kind of confrontation in order to be ourselves more free. The art itself from the times of The Great Greece, Rome and Fenice, allways has been and will be the way to transmit people's greatness, without any need of a direct confrontation, the fact is that the man who doesn't create, uses it to motivate and exploit a language that himself doesn't know, to balance it to his own shapes, being this a great mistake. The true artists, the great artists use the signs and their writings to evocate their own sensations and make them arrive to a concrete public (sorry, but it's like this) -it's not for all the publics-. It's a pity, but it suposes a lack of interest for some society's sectors. One of the creators that I've recently discovered (it's been nearly four years) and from whom I've been following his plastic evolution and his though work, with sudden changes but meditated ones, is Antonio Moyano; when I refer to “recently...” is because that what he's now working is of a solving notoriety.


We can define Moyano's work as a pure abstraction, with spatial concept's features establishing his own environment outside the painting; being outside the painting also configures, the observer's objective vision, being the spectator himself who has Moyano work's conception inside his/her own vision and criterium; it's very important that the spectator pass himself/hesself to form a work's part, is the only way that he/she can feel ntegrated, hence being an important signal to specify the equilibrium of the work for itself, and this same balance is what integrates the capacity to know how to look a painting. Look to a painting is the constant struggle that we expert people find up in order to teach and explain the “why is that” of that or the “why is that” of nothin at all, it's difficult, but is achieved with the spectator's training by himself and the complicity that exists between the painting + the artist + the sense of the piece, and the honestity by part of the observer to comprehend it.

This work has matured and has got a very important turn-over in his concept, being this way that one of the exhibitions that he's recently carried out is where he has learned to find this trhee values. Now this will be a question directed to the spectator in order to know if he's able to use them and that he knows then of this state of wellbeing gazing at this art's work. The art serves to it; it's to recreate and transmit that what is difficult to see, that what we can touch, feel and listen to. Taking a walk thru Moyano's work makes us travel to different places, only using the most pure abstraction, the abstaction means that what is most figurative, because it's not coarse, figuration (bad captured) dulls the creative sense of the observer himself, it steals that reason of nothing at all, of that ephemeral, of the subtle pure perception of the NOT-an-OBJECT. If the object don't fulfill the misssion of transmiting it better that don't exist, then hinder the senses, and overturns them falling into a blatant vulgarity. We have to follow the steps of this young artist, he is now in his most brilliant moment, where there is colour, where is soul, where there is painting and some traces of a good painter, more than a good painter, a GOOD ARTIST. To paint is the act of painting, to create and feel is to arrive to the own work's perfection and that of the own wisdom, restricted by his own need of perceiving that thing that it's not there but that, yes, it exists.

A&A-ddapve



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.