AtalisDigital Octubre-Novembre-Desembre

Octubre –Novembre -Desembre

Atalisdigital.com Nombre: II

Any: 2010

MAGAZINE TRIMESTRAL Art- Cultura- Societat

Menorca - Illes Balears

El segon nombre es més captivador que el primer, s’han d’intentar solucionar els errors del primer.

A&A.ddapve

Sense aigua no hi ha vida

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

SUMARI

Nombre: II Octubre -Novembre- Desembre 2010

“Presoner de la seva pròpia riquesa” M.C.D La imatge emergent. Joan de Novo Fotografia Portada i Magazine. Atalis Digital Revolució Industrial al XIX-XXI. A&A. ddapve La Igualtat de Gènere és una Qüestio Cultural. Laia Papiol Formació Universitària i Necessitats Socials. Pere Alzina – UIB Las Plantes i la Medicina popular Menorquina. Marc Moll No mires amor, mis alas. Ouka Leele

Aquesta escultura de recent creació, és dedicada a les misèries que es fabriquen desde la folgança, i moltes d'aquestes misèries ni entenen, ni saben, ni senten, ni tenen res; la seva creença de saber constitueix un bast ornament, és... “el “ menyspreu del saber”,, aquest menyspreu s’hauria de castigar... tal vegada per mitjà d’una tortura, però de la tortura del desplaer.

Penalitzar la seva ignorància, la que constitueix el seu mateix càstig.

Quina tortura pitjor que aquesta... finalment tancats tancats dintre de la seva pròpia folgança.

Presoners oners de la seva pròpia riquesa Ferro, abebai, metacrilat - 2010

LA IMATGE EMERGENT Amb el segon nombre volem iniciar un apartat d'imatges. La incorporació d'un fotògraf emergent per donar a conèixer diferents maneres de concebre la fotografia. En el número II de AtalisDigital Joan de Novo incorpora el seu “objectiu” a les nostres pàgines.

Fotògraf menorquí amb una visió de la imatge concreta equilibrada, on proposa la rigidesa de l'objectiu plasmant la imatge amb una correcció meticulosa.

http://www.jannovo.aminus3.com

Revolució Industrial al XIX-XXI REPTES: PRESENTS, PASSATS I FUTURS Bernat Pons & Bernat Pons

El món de la industria i més la metal·lúrgia sempre ha estat un referent important a Menorca i concretament a Alaior; població que en èpoques passades era pionera d'aquest sector important, motor imprescindible per a la economia menorquina, el pas del temps i dels usos ara en desús han donat una bolcada cap a altres horitzons, no essent aquests punts negatius.

El motor econòmic camina a una altre ritme; aquest és el repte que empreses de diferents sectors tenen que afrontar, impulsant la preparació i la modernització tant de maquinària com d'estructura i com de recurs humà. El factor humà és molt important però sense la preparació adequada pot minvar el rendiment de qualsevol empresa.

Ara es parla moltíssim d'innovar. Noves tecnologies, integració d'elements nous per facilitar tot bon desenvolupament de qualsevol empresa, factors summament imprescindibles per el bon caminar d'aquests menesters; però res d'això serà lloable si no existeix un canvi radical de mentalitat, doncs la innovació transcorre més despresa que l'aprenentatge; i l'ensenyament (per segons qui ja no serveix), si no s'aplica l'ensenyament basat en una bona preparació, per finalitzar amb un criteri sòlid i apte per a tindre un lloc, formar part de la velocitat i el ritme del temps del segle XXI. Ens interessem per una empresa pionera en el sector, i de las importants en metal·lúrgia a nivell mundial i estatal; es tracta de LIM. Frontisses, perns i altres utillatges, en diferents apartats de producció i altres que van cobrint i innovant, per no anar a remolc del temps.

La família Pons sempre ha estat vinculada al món de "Ses funtises" com diuen aquí (Frontisses) passant per etapes diferents, moments difícils, però sempre fabricant allò que saben fer.

Matèria prima que ve de fora, es manipula, es fabrica i s'exporta per diferents punts del món amb una fabricació d'entre 13 i 15 milions l'any, distribuïdes per Europa i Estats Units, Països Àrabs.

Son 75 anys d'experiències, suors, llàgrimes i esforç que es veuen recompensats amb una important demanda.

Pons pare, Pons fill, i no hi ha que oblidar als veritables que varen començar 75 anys enrere, són un referent d'empresa modèlica en el sector de les ferramentes, perns, etc.

Des d'aquest portal virtual e innovador que és la nova tecnologia de les comunicacions, els hi desitgem bones singladures, bons vents i que els acompanyin amb la brisa d'aquest mar de tramuntana que és el motor de Menorca, perquè sense aquest vent del nord, l'illa ja no sèrie el que és.

Menorca, amb una identitat forta, a on els avatars de diferents èpoques sempre ens han colpejat amb força, però aquí... estem.

A&A. ddapve.

ATALIS

Fotografia: Joan de Novo

Fotografia: Joan de Novo

Prehistòria,, al temps Prehistòria que sempre està present,, mai pot present sortir de las seves erosions de passats sospitosees per la reals i sospitos seva debilitat. debilitat.

Debilitat que al mateix temps és la pròpia fortalesa del futur, futur incert en Sent moments incerts. S ent les lleis del temps temps prou poderoses per equilibrar el seu propi espai.

LA IGUALTAT DE GÈNERE ÉS UNA QÜESTIÓ CULTURAL

Manllevo unes paraules de Fina Birulés per reflexionar sobre la igualtat de gènere en les polítiques de l’àmbit de la cultura. Això inclou la mirada de les dones, que és també, la meva mirada: ‘“Esborrar la desigualtat no ha de fer-se al preu de silenciar la diferència”.

La igualtat de gènere fa temps que diuen que està de moda, jo però, ho entenc més com un procés de canvi, com un dret no adquirit en la nostra societat, ni en la major part de les cultures, com una realitat que encara no és nostra. Avui en dia, les polítiques de gènere segueixen sent àmbits poc considerats, amb pocs recursos econòmics i fins i tot menyspreats. Manca doncs, una important conscienciació política i social de que la igualtat entre ciutadans i ciutadanes no és una realitat en la nostra societat. Per aconseguir-ho, les polítiques de gènere, no han de ser únicament accions positives, dirigides només a les dones, sinó que la perspectiva de gènere ha d’incloure’s en totes les polítiques públiques, des dels serveis socials fins a l’ urbanisme, des de l’ocupació fins a l’esport, si és que realment volem fer polítiques per a una ciutadania diversa i plural. En l’àmbit de la cultura doncs, també hem d’eliminar la perspectiva androcèntrica i apostar per una cultura amb i de dones i homes, valorant-hi les diferències.

L’àmbit cultural no és igualitari. S’hi perceben molts prejudicis i estereotips cap a les dones, judicis de valors i justificacions implícites de certes actuacions que poden afavorir o no castigar la violència cap a les dones, la discriminació per raó de sexe i la privació de drets. La transmissió cultural pot estar acompanyada de missatges misògins, masclistes o androcèntrics a vegades, fins i tot, imperceptibles. La cultura que rebem, ja sigui des de l’espai formal com l’informal sol excloure les aportacions de les dones, reconeix com a CULTURA àmbits sovint masculinitzants, i es fa difícil que les nenes d’avui dia tinguin referents femenins en qui fixar-se. Hem de recuperar la genealogia femenina, i també feminista, per entendre la nostra història i deixar de ser les grans oblidades.

Al llarg de la història, les dones hem estat considerades passives, receptores, però no pas actives ni decisives. Cal doncs, que estiguem als espais de poder, als espais de decisió, visibilitzar les nostres

gestes i reconèixer-ne el llegat històric, així com, reconèixer la dificultat en l’adquisició de drets que van tenir les nostres avantpassades.

Actualment es parla de que la igualtat ja està adquirida, en definitiva, que no hi ha discriminació per raó de sexe, que les dones ja són reconegudes en l’àmbit de la cultura, com a creadores i transmissores, però també hi ha qui pensem que segueixen havent-hi discriminacions, que existeix el que anomenem ‘sostre de vidre’, allò que sovint fa que les dones arribem a un cert punt i ja no puguem avançar més, o que també podem anomenar ‘terra d’asfalt’, i és que pel fet de ser dona no puguem prosperar en espais concrets o ser reconegudes amb el mateix prestigi. O de que les dones només fan cultura per a les mateixes dones.

L’àmbit de la cultura doncs, no és aliè a la realitat de desigualtat existent, però tampoc a l’enorme interès de moltes persones en treballar per la igualtat, i en el gran nombre d’iniciatives enfocades a aconseguir-ho, i que evidentment, cal reconèixer.

La recerca de la igualtat, també en la producció cultural, no està només en mans de les dones, som molts homes i dones que anem plegades en aquest viatge i des de la meva humil aportació, t’animo a que ens hi acompanyis.

Laia Papiol i Bartolí Politòloga

FORMACIÓ UNIVERSITÀRIA I NECESSITATS SOCIALS Des de fa temps existeix el debat sobre si la formació universitària forma els estudiants per cobrir les demandes de les empreses i dels sectors productius i donar resposta a les autèntiques necessitats socials derivades d’una societat en continu canvi i transformació. A aquest debat s’hi ha afegit ara el gran número de persones aturades amb títols universitaris i la manca d’oferta de llocs de feina qualificats per part del mercat laboral. Amb la crisi econòmica el problema no ha fet més que agreujar-se.

Uns reportatges publicats pel diari El País sota el títol (Pre)parados ens permeten tenir una radiografia més precisa de la situació i aquesta és realment dramàtica, especialment a l’estat espanyol. A l’estat espanyol hi ha 1.573.600 persones aturades entre 16 i 29 anys, un terç del total de la població sense feina. A la Unió Europea els indicadors van en la mateixa direcció però a molta distància. La taxa mitjana d’atur a la Unió Europea entre els menors de 25 anys és del 20,2% (un percentatge realment preocupant) però és que a l’estat espanyol supera el 41,5%, segons dades de juliol de 2010. A Alemanya i Holanda l’atur juvenil suposa un 9,2% i un 8,1% respectivament. Si les dades de la Unió Europea són força preocupants, les de l’estat espanyol són dramàtiques.

Per nivell d’estudis els percentatges de persones aturades van minvant a mesura que s’adquireixen estudis superiors, tot i que l’estat espanyol torna ser una excepció. Els que no obtenen el títol d’ESO presenten un 62% d’atur entre menors de 25 anys. Els que han estudiat batxillerat i FP presenten una xifra d’atur del 40,6% i els universitaris, en aquests moments, un 28,3% es manté a l’atur, un percentatge realment impressionant, ja que l’atur a la Unió Europea amb estudis superiors és gairebé zero. Els percentatges de persones amb titulacions universitàries que no obtenen una feina ha augmentat amb l’actual crisi econòmica. Per tant, les persones amb estudis superiors, tot i ser una alternativa vàlida, no assoleixen els nivells d’ocupació corresponents a l’esforç realitzat per cursar-los.

Aquestes dades reflecteixen una realitat que necessita de canvis estructurals en la societat, en l’economia i en el sistema educatiu. La societat no valora l’educació com una inversió de futur i prioritza altres qüestions d’impacte més immediat; l’economia i una bona part de la classe política insisteixen en que l’educació és la inversió més important i que el capital humà esdevé clau per entendre el creixement sostenible de l’economia a mitjà i llarg termini, però

poques vegades aquestes intencions es materialitzen. De totes maneres, en aquest article abordarem especialment els problemes lligats al sistema educatiu, ja que els altres són més coneguts.

No podem obviar que la formació superior, de manera general a l’estat espanyol, porta una història d’academicisme mai no superat i l’academicisme implica poca flexibilitat d’adaptació, poc foment de la creativitat i la innovació i poques respostes creatives davant els greus problemes que ha generat precisament aquesta forma de pensar massa acadèmica, molt descontextualitzada de la realitat i allunyada dels problemes reals. L’excessiva memorització i repetició de continguts bloqueja els processos d’innovació i la capacitat de generar nous continguts i crear alternatives innovadores. Són massa encara les persones que acaben determinats estudis universitaris i no acaben d’entendre de què els serviran determinats continguts, alguns d’ells apresos i oblidats poc temps després de l’examen corresponent. El treball cooperatiu, la recerca, la construcció conjunta del coneixement i el diàleg encara són eines pocs freqüents en molts estudis universitaris.

Els continguts de les àrees científiques s’han de relacionar, interpretar, confrontar i reconstruir tot partint de l’anàlisi de problemes concrets i reals; els continguts no només s’han de saber, s’han de saber aplicar i s’ha de saber reflexionar sobre el que s’ha fet i sobre com millorar-ho en properes ocasions. Tot plegat, els reptes del Pla Bolonya.

Per altra banda, alguns estudis mantenen una distància notable entre la realitat més propera i les necessitats derivades i els continguts que es transmeten. Aquest també és un repte del Pla Bolonia: adequar i respondre, amb el coneixement científic als reptes socials; el coneixement científic ha de servir per resoldre problemes pràctics i ha d’incidir en la millora del benestar de totes les persones. Això no vol dir que la recerca científica i el coneixement ha d’avançar només en la direcció de satisfer determinades necessitats socials, la recerca també ha d’avançar en direccions innovadores no productives des d’un punt de vista econòmic. Apropar la recerca i el coneixement científic a les necessitats socials o econòmiques també ha generat crítiques ja que pot suposar un cert mercantilisme; els estudis de caire humanístic, per exemple, tindrien poca acollida i poc finançament des d’aquesta perspectiva; lògicament cal evitar aquets tipus de tendència però sense renunciar a lligar més i relacionar el coneixement generat a les universitats amb les necessitats i preocupacions de la societat en general. Ambdues qüestions no són incompatibles, són totalment complementàries.

Per últim, cal assenyalar que el mercat laboral de l’estat espanyol és un mercat poc exigent al que interessa més una mà d’obra poc qualificada i poc crítica que persones amb formació universitària i amb capacitat de posar en qüestió les pròpies decisions dels caps de determinades empreses. El mercat laboral busca persones poc qualificades que presentin pocs problemes i obeeixin. Som lluny encara de les tendències de determinades grans empreses que dissenyen espais de gestió autònoma i valoren la capacitat d’iniciativa de grups de persones que treballen en petites unitats autònomes en el marc de grans empreses d’abast internacional. Aquesta concepció d’un treballador més autònom i amb més capacitat de gestió i, lògicament, amb la possibilitat de millorar les seves condicions econòmiques, és una situació ben diferent a bona part del mercat laboral espanyol, que busca persones més submises amb poca capacitat d’iniciativa.

L’academicisme, l’allunyament del coneixement científic de les necessitats quotidianes de les persones i un mercat laboral poc exigent en quan a formació i capacitat de decisió marquen indefectiblement els alts índexs d’atur entre els titulats universitaris.

Si a aquestes tres condicions hi afegim la pobra consideració i valoració del sistema educatiu per part de la societat i la manca d’inversió en innovació i desenvolupament i en programes educatius a llarg termini que passin per un pacte educatiu d’abast social, podem entendre molt millor les escandaloses xifres d’atur juvenil a l’estat espanyol.

Si bé oferim una visió poc positiva de la realitat volem constatar que una condició indispensable en tot acte educatiu és la visió optimista i positiva que considera que tota persona, a través de l’educació, pot millorar la seva condició i la dels altres. El pessimisme i el negativisme són mals aliats de tot projecte educatiu, però no ens podem enganyar i descriure la situació actual en positiu. No ho és de positiva la situació però la clau del concepte educació és precisament conèixer la realitat, de manera precisa i ajustada, per canviar-la cap a millor; aquest és el sentit de tot acte educatiu, conèixer i comprendre per millorar la realitat mitjançant processos educatius. Si ens ho proposem ho podem aconseguir, però no podem badar massa més; comença a ser hora d’una pla E en educació de llarga durada. De nosaltres en depèn exigir-ho i concretar-ho.

Pere Alzina Seguí UIB. Illes Balears

Fotografia. Joan de Novo

LES PLANTES I LA MEDICINA POPULAR MENORQUINA Historia Molts remeis d’antany passaven de generació en generació, entre aquestes; les pràctiques curatives tingueren i tenen molta força encara. Moltes d'elles es basen en pràctiques avui prou documentades i provades. També practicades a altres indrets de Catalunya, assenyalar les de caire magic-curatiu que avui dia ens resulten de difícil credibilitat, sense voler que no siguin efectives; perquè algunes d’elles es tornen a practicar amb un altre context es clar. Aquestes pràctiques son el resultats de l’experimentació dels antics, de la saviesa adquirida amb el temps per enfrontarse a les malalties i trobar tot tipus de solucions, normalment remeis obtinguts de la naturalesa. A més dels consells dels apotecaris i receptes vingudes de llocs propers i llunyans.

Cal esmentar ciències que es complementaven amb la medicina d'en primer com ara: • L’astrologia, el sol i la lluna com a astres indicadors de quan collir les plantes segons les estacions es sabia quan era el moment més adequat i quan les herbes gaudien de més virtuts, pel divendres sant recollir brots de romaní o pel corpus recollir la murta. Realitzar certes pràctiques curatives com per sant Joan passar als fillets que tenen trencadura entre les branques d’un codonyer o d’una vimera.

• La numerologia el nombre de dies en macerar, aplicacions o preses, així com mesclar ingredients parells o imparells per la confecció dels preparats. I la importància de certs números en rituals curatius com el tres sobretot per sant Joan.

• El paper de la religió, practiques religioses tenien molta força en la curació, advocar al sants segons la malaltia, sant Sebastià, sant Roc i sant Adrià protegien de la pesta, sant Joan i Sant Martí de qualsevol verí, sant Ambròs, sant Ramon Nonat o al sant Traspàs de la Mare de Déu per el parts difícils. Les plantes es combinaven amb objectes religiosos com espelmes o ciris, o adjuntaven amb oracions, acompanyant objectes religiosos curatius com exvots o dàvides, estampes, penjolls o rosaris; com l’aigua beneïda mesclada amb infusió d’herbes, protectors fets de plantes con l’herba santa. Entre els condicionants de la medicina popular.

• Els factors històrics i culturals, com el transport i comunicacions, bàsicament era amb mula o cavall, amb el

temps carruatges, les carreteres bones i el cotxes aparegueren a la segona meitat del segle XX, el metges solien fer el seguiment a les cases en moltes ocasions acudien amb la galera als llocs.

• La geologia de Menorca bàsicament es composa de dues parts diferenciades la part de tramuntana des de Calan Morell i fins a l Colàrsega del port de Maó, es de terrenys silicis i en canvi la zona de migjorn es composa bàsicament de marès on abunden els barrancs i canalons. Les aigües que s’embassaven més al nord ja que tenen més argiles cosa en temps d'en primer feia que a l’estiu apareixesin els moscards produïen febres i moltes malalties com el paludisme. Per açò al segle XVIII dessecaren zones humides per evitar aigües estancades.

• Les guerres i la postguerra malmetien l’economia i el poder adquisitiu del poble. Les pestes protagonistes en diferents ocasions apareixen històricament minvant importantment a la població, com la 1652 epidèmies de pesta bubònica, 1832 i 1865 el Colera i 1821 la febre groga. Per aquest motius posaven el vaixells sospitosos als llatzerets com l’illa de la quarantena en l’illa de llatzaret, illa d'en Colom o calan Busquets. A Maó a l’any 1912 la diftèria o mal blanc a la població infantil.

• Factors alimentaris dieta poc equilibrada, bàsicament era de cereals el blat, ordi i la carn sobretot de porc, que podia debilitar el sistema immunològics i hom era més propens a emmalaltir. La gent no es moria de gana però hi havia males anyades i mancava el menjar; la majoria de gent solia tenir un petit hortalet on cultivava les seves verdures o anava a pesca a la vorera de la mar. Que es complementava amb la recol·lecció d’espàrecs, bolets i altres.

• Els factor higiènics i mancava la xarxa del clavegueram fins a 1950 els ajuntaments no canalitzaren d’una manera efectiva les aigües residuals fins el segle XX, era el focus de infiltracions de aigües fecals o del pou negre a les aigües de beure, ja que les cisternes son de marés roca molt porosa. Les aigües de beure en ocasions no eren prou potable o estaven en mal estat, provocant gastroenteritis. Sobretot a l’estiu esmentar que a Ferreries i es Mercadal a la segona meitat del segle XIX hi hagué un alt índex de morts infantils deguts a mal estat de les aigües. La neteja personal bàsicament ens referim a rentar-se diàriament es feia poc, manca de desinfectar i netejar a fons la roba sobretot la dels malalts, roba poc gruixuda, sabates senzilles, etc. Els factors arquitectònics finestres i balcons, poc oberts açò vol dir cases pocs ventilades i il·luminades, materials poc aïllants bàsicament el mares que reten molt la humitat.

A part dels oficis i feines populars en la curació que esmenten seguidament; s’ha de dir que al poble bàsicament disposava del metge que exercia la medicina general, el cirurgià, que operava, i

de l’apotecari que preparava les fórmules magistrals i bons consellers en qüestió de medicina preventiva. Amb el temps aparegueren les especialitats que avui dia coneixen. Quan es tractava d’una malaltia més complicada es solia acudir a Barcelona fins l’aparició 1956 de Son Dureta a Palma Amb l’aparició de les vacunes per eradicar epidèmies i les medicines sintètiques molt efectives, baixà molt l’índex de mortalitat. L’insulina pels diabètic 1922, l’aspirina com a febrífug i analgèsic, la penicil·lina al 1928 i es comercialitzà al 1940 com antibiòtic i a l’any 1980 s’eradicà la pigota o verola.

OFICIS D´EN PRIMER Ens referim que son oficis i feines en que les persones que ho feien no tenien estudis, normalment eren persones que tenien un do per curar. Entre els seus remeis guaridors pareixien les plantes.

Barber, fins a finals del segle XIX es dedicaven a l’extracció de queixal, a fer sucs i preparats per la caiguda dels cabells sobretot de quina, posar foment de vinagre als flemons i receptar algun te per glopejar com el de cabota de cascall i arrels d’altea, fins i tot posar sangoneres i fer sagnies. Alguns a més posaven injeccions.

Bruixa i bruixot, la seva feina era variada però també es dedicaven a la curació i receptaven i confeccionaven diferents beuratge amb herbes medicinals i ungüents. A més fer rituals i oracions de caire màgic que servien tan per confecció del materials com a la hora d’aplicar-los.

Callista, normalment eren dones que es dedicaven a llevar calls, tallar ungles, llevar ulls de poll, dels peus i de les mans.

Normalment ho feien a ca seva o anaven al domicili. Aplicaven emplastres d’herbes càustiques per reblanir les durícies, com l’all.

Comare i dida, la comare ajudava a donar llum a les embarassades també recomanava tota seria de practiques per el nou nat i receptava remeis per prevenir el còlic com la camamil·la, fer la pegate amb te de bata faluga, la dida donava llet a les criatures que la seva mare no duia prou llet.

Curandero o adobant, es dedicava a curar malalties mitjançant

herbes, oracions per maduraments, mal de ventre o fics i berrugues, imposicions de mans o fregues a l’esquena. Solia curar i receptar també per a malalties del bestiar.

Desinfitador o desinfitadora, era més comú que fossin dones, donaven massatges a la panxa i a l’esquena fent pessics a les vertebres de columna, i les feia cruixir per desbloquejar afeccions del tracte digestiu i intestinal entre altres. Solien empara l’oli d’enfiter, fulles tabaquera i oli de cendra, aplicats al ventre i a la ronyonada i embolicats amb un papers d’estrassa, entre molts altres.

Fillets amb saliva dejuna o amb dit de maceta, als fillets nascuts el divendres sant i per Sant Llorenç, gaudien de tenir una saliva curativa, per guarir cremades, pics d’insectes i altres afeccions cutànies. Si la persona tenia el dit de maceta encara també juntament amb la saliva podia curar les mateixes afeccions. La gent anava a visitar-los a ca seva. Alguns d’ells també aconsellaven prendre certes infusions.

Herbolari, era persona que recollia, assecava i emmagatzemava tot un falcat d’herbes medicinals del camp, algunes es duien de fora. Amb elles feia les mescles necessàries segons la malaltia a tractar. A més receptava herbes pel bestiar emmalaltit.

Homo qui dona fregues o massatgista, era la persona encarregada de fer massatges amb esperit de romaní o oli de romaní camforat, per el mal d’esquena, per un turmell torçut, inclòs adobar o col·locar ossos trencats. Alguns donaven passades energètiques per llevar el mal o dolor.

Melpàtic popular, solien guiar-se per manuals de metges homeopàtics o melpàtics i solien receptar a les persones properes confits o bolletes de melpatia o homeopatia per guarir diverses malalties agudes.

Somnàmbul, equivalen al mèdium, canalitza l’ informació d’esperit que diagnostica i donar remeis al malalts. A més de amb les mans passades energètiques localitzaven i llevaven el dolor.

Solem receptar herbes i altres remeis.

MÀTERIES VEGETALS Destacar les algues la herba cuquera(Phyllophora crispa) pels

cucs, els fongs el llevat(Saccharomyces sp) com a antinflamatori.

Les falgueres com la dauradella(Ceterach officinarum) afeccions de la matriu i cicatrizant, la falzia(Adiantum capellis-veneris) per la bronquitis i la llengua de boc(Phyllitis sagittata) per afeccions del fetge.

Les més utilitzades sobretot les plantes superiors, ara com: • les flors de camamil.la(Santolina chamaecyparissus) pel mal de panxa i nervis, l’herba de sant Joan(Hypericum perforatum) per cremades i otitis, la malva(Malva sylvestris) per la tos, la rosella(Papaver roheas) pels nirvis i tos, la borratja(Borago officinalis) per la febre. Espigues florals com el poriol (Mentha pulegium) digestiu, la pentinella(Sanguisorba minor) bona per depurar, la centaura(Centarium erytrhaea) per les febres i donar gana.

• Les arrels d’aritja(Smilax aspera) com depurativa i mal de queixal, la regalèssia(Glycyrrhixa glabra) per afeccions de la digestió, la paradella(Rumex obtusifolius) com a laxant i la de tàrrec(Salvia verbenaca) pel reumatisme i regla. Els tubercles de la patata morenera(Cyclamen balearicum) per morenes i arenes, el gat-maimó(Tamus communis) per verbols i del calabruix(Aetheorrhiza bulbosa) per cremades. Els bulbs de la ceba marina(Urginea maritima) per la eresipel.la.

• Les escorces de pi(Pinus halepensis) cicatritzant, de l’alzina(Quercus ilex) hemoràgies digestives i diarrea, l’arbocer(Arbutus unedo) i de bruc mascle(Erica arborea) per baixar la tensió arterial i afeccions de bufeta.

• Les fulles de romani(Rosmarinus officinalis) pel fetge, el donzell marí(Artemisia maritima) per la febre i cucs, l’herba berbera(Verbena officinalis) per cops i sinusitis, de la ruda(Ruta chalepensis) pels cucs, el plantage(Plantago lanceolata) pels refredats, la murta(Myrtus communis) migranyes i refredats, el llensó(Sonchus tenerrinus) picades verinoses, l’heura(Hedera helix) cicatrizant, el trepó(Verbascum sinuatum) morenes, el te de punxes(Xhantium spinosum) pedres del ronyó, iva(Ajuva iva) per les tercianes.

• Ulls de pi pels refredats i la brosta xipell (Erica multiflora) per les neuràlgies de.

• La resina de pi i de mata(Pistacia lentiscus) com cicatrtizants.

• Les llavors de fonoll(Foeniculum vulgare) flatuléncies i donar llet a les mares.

• I fruites ara com la llimona(Citrus lemon) afeccions de la pell i netejar la sang i la taronja(Citrus amara) per refredats i com laxants; la clovella de magraner(Punica granatum) per afeccions digestives i cucs.

PREPARATS BÀSICS Bafs i bavarades, alenar pel nas vapors calents per descongestionar refredats de nas, migranyes i sinusitis, com les fulles d’eucaliptus, romaní o de la murta.

Banys, locals de mans o peus per inflamació, dolor, entre altres, emprat el romaní i noguer, banys asseguts per morenes o afeccions genitals com el tem, el plantatge o el trepó.

Decuit, bullir uns trenta minuts les parts més dures de les plantes com escorces(alzina), arrels(aritja) i llavors(fonoll). El preparat s’empra tan per ús intern com per extern.

Emplastres i coquetes, planta aixafada fresca i es mescla amb sèu(farina, amb blanc d’ou es fa una truita), es posa enmig d’un fogasser per aplicar després als cops, inflamacions i infeccions. La morella vera(Solanum nigrum) i l’herba berbera(Verbena officinalis) era una de les herbes més utilitzades Esperit, herba macerada dins alcohol de 70º per a donar fregues per dolor muscular, es solia posar càmfora, el romaní i l’espígol.

Foment, aplicar pedaços abeurats d’infusió calenta com antiinflamatori o calmar el dolor. L’infusió de camamil.la o de sàlvia i vinagre.

Fumejar o torrar, era torrar fulles de figuera de moro com antiinflamatori o les branques de sivina pel reuma o senzillament dirigir el fum a l’orella com el cas de flors de saüc o de cabotes de capseta(Hyocsyamus albus) pel mal de queixal.

Gàrgares, infusió concentrada per glopejar i combatre inflamacions de boca i gargamella, les més apreciades foren la sàlvia i el te de canonges(Sisymbrium officinale).

Oli, herba o animal que es macera dins oli d’oliva un cicle lunar o un mes, desprès es filtra s’aplicava per ferides i cremades. O es fregia l’herba amb oli per les mateixes finalitats. Molt apreciat fou l’oli de l’herba de sant Joan(Hypericum perforatum).

Pegats i faixes, teles que subjecten la musculatura per evitar que es carregui, es solien abeurar de productes analgèsic i antiinflamatoris. Eren comuns els de menta o heura.

Te o infusió, posar aigua a bullir, una volta té el bull es lleva del

foc i es posen les fulles(herba Lluïsa) o flors(malva). Es deixa reposar uns 10 minuts i es filtra.

Ungüent, es la mescla d’oli d’herbes(herba macerada dins oli d’oliva o del resultat de fregir les herbes dins oli), s’encalenteix i es posa cera d’abella, resina de pi esmicolada i un pessic de sofre.

Per dermatitis i ferides. També es feia amb sèu de porc i cera d’abella. Coneguts l’ungüent de romaní per a llagues i ferides o l’ungüent de carabassa per les morenes.

Vesicants o veixicants, plantes de lleugera acció càustica per activar la circulació d’una regió, inflamacions o per rebentar grans.

S’emprava la gatassa(Ranunculus ficaria) i la vidriella(Clematis flammula) Ventoses, s’aplicava una moneda al pit normalment amb un cotó abeurat d’alcohol i es prenia foc desprès es tapava amb un got per fer el buit. Per a refredats de pit, pleures o estat de congestió.

Pel mateix s’emprava la farina de mustarda o mostassa eren anomenats sinapismes.

Xarop o axarop, du una part de aigua, una de sucre i l’herba medicinal es bull a foc lent fins espessir es pren a cullerades.

Molt apreciat la brosta de pi i el pètals de rosella per els refredats i la tos.

MALALTIES I REMEIS VEGETALS Farmaciola d’en primer, preparats i herbes que es tenien a casa Preparats, oli d’herba de sant Joan(cremades, ferides i otitis), esperit camforat de romaní(per fregues pel dolor muscular i cansament de cames), licor d’herbes com estomacal, aigua del Carme, per ensurts, xarop de pi pel refredats i de cama-roja per febres, aigua de murta per afeccions pulmonars o de timó pels cops.

Herbes medicinals algunes d’elles servien per malalties concretes i altres per un gran ventall d’afeccions, més representatives ara com la camamil·la (digestió), romaní (fetge), tem i borratja(refredats), llevamà (per la pell), centaura i el donzell marí(febre i diabetis), mata(afeccions de la boca), sàlvia per la regla, valeriana pel nervis, eucaliptus i el plantatge per afeccions respiratòries, te de canonges i la murta per afeccions de la gargamella, ortiga i coa de cavall pel reuma, morella vera per traumatologia, te de punxes, trencapedres, tem bord i herba santa per afeccions del ronyó i la bufeta, l’olivera per baixar la

tensió, el senet com a laxant, el gram i l’aritja com a depuratius de la sang. Altres eren cultivades arran de la casa per aplicar-les fresques ara com les cames de pop per les ferides.

Marc Moll. Tècnic forestal i mestre artesà, herbolari.

Es Colom de Una Illa, Sa Roqueta

Fotografia. Joan de Novo

'Súbitamente se abre la cámara de la verdad. Hay una autoprotección, una precaución, un enmascaramiento inconsciente, una protección frente al conocimiento más difícil [...]. Hice rodar la última piedra: la terrible verdad está ante mí. Conjuración de la verdad para que salga del sepulcro. Nosotros la creamos, nosotros la hemos despertado: suprema manifestación del valor y del sentimiento de poder [...]. Nosotros hemos creado el más difícil pensamiento; ¡creemos ahora el ser para el que aquél resulte fácil y feliz! Para poder crear, nosotros mismos hemos de darnos mayor libertad que la que nunca se nos dio; para ello se requiere una liberación de la moral y un aligeramiento mediante fiestas. (¡Presentimientos del futuro! ¡Celebrar el futuro, no el pasado! ¡Poetizar el mito del futuro! ¡Vivir en la esperanza!) ¡Felices instantes! ¡Y luego colgar de nuevo la cortina y dirigir los pensamientos a fines firmes y próximos!'

Cita de: Friedrich Nietzsche.

L’aigua es el nostre be, sense “ella” no hi ha vida

LA AVENTURA DEL PROCESO CREATIVO

Hace ya muchos años que Bárbara y yo nos conocemos. Experiencias, anécdotas, risas, dudas, diálogo, investigación, trabajo; mucho camino andado en su Proceso Creativo.

Bárbara, Bárbara María Petra Paula, Ouka Lele, Ouka Leele.

Ouka Leele, la Artista, de exquisita sensibilidad, mística, espiritual, creadora infatigable, transgresora, irreverente, curiosa, perfeccionista, atrevida, ecléctica, multidisciplinar; renacentista y surrealista a la vez. Amante de Dalí y su adorado Picasso, discípula de Velazquez y El Greco. Ouka Leele, un mundo de sensibilidades y emociones compartidas, poesía, belleza, ironía, Esencia en ese “dar con bien la vuelta al círculo de la vida “que significa Leele en lengua Bubi.

Ouka

Bárbara, la amiga, divertida, inconformista, magnética, dubitativa; energía en estado puro, constante en el devenir del tiempo, de los sueños, de la vida.

Ha pasado más de un año desde que me planteó por primera vez la realización de un proyecto expositivo en La Gallera. Un sueño en blanco para imaginar, para modelar, para crear.

Desde las primeras fotografías que me enseñó me enamoré del espacio. Qué Maravilla!. Qué sueño soñar entre sus columnas, en esa peculiaridad arquitectónica que la hace tan singular? “Hay que hacer algo muy especial, pero todavía no sé el qué “, me dijo.

El universo de Ouka Leele flota y fluye en ella sin descanso, cual si de un puchero de alquimia se tratara, removiendo y cociendo constantemente. De repente se para y ahí está, la Magia de Crear.

Y ahí surgió, Santa Bárbara, la torre, el espacio cilíndrico que recuerda La Gallera. Santa Bárbara, patrona de artilleros y

pirotécnicos : Valencia. La Gallera, gallo, Xangó: Oixa de la Justicia, del rayo y del trueno, en otras culturas asociado a Santa Bárbara…

Y un día Bárbara apareció con un precioso libro encuadernado en cuero rojo y letras doradas, La Leyenda Dorada de Santiago de la Vorágine: La idea, Santa Bárbara en la Gallera.

Un primer acercamiento de investigación a la figura de la Santa, su vida, su martirio, su iconografía a través de los siglos… A TRABAJAR! Recuerdo el primer día que aparecimos ante los alumnos con la Leyenda Dorada. Qué caras de desconcierto algunos!

Y recuerdo con cariño el primer boceto dibujado en esa idea de torre circular, tres ventanas – por la Santísima Trinidad – y un enorme RAYO bajando del cielo.

Producción, sesiones de fotos, laboratorios, mediciones, bocetos, planos, maquetas, prototipos, ensayos, reproducción, edición…

Un largo camino hemos recorrido en este Proceso Creativo de Ouka Leele, un camino lleno de pasión y mucho Amor por lo que hacemos.

Gracias Santa Bárbara Bendita.

Isabel Garcia Gallego Agosto de 2010

Ouka Leele

El sagrario de su coraz贸n. Ouka Leele

Mi sangre. Ouka Leele

ES CIERTO Es cierto, por cierto y no incierto que la vida es un río que fluye y no cesa que la muerte no existe porque el rayo es constante y en esos cuantos quantos se carga de energía la materia traspasada, atravesada en éxtasis, santificada aura kilométrica y yo que flotando y yo que colores y que el infinito aura pandémica 10-10-2010

Nayades de azul turquesa. Ouka Leele

TĂş que nos traes el agua. Ouka Leele

SANTA BÁRBARA BENDITA, QUE EN CIELO ESTÁS ESCRITA

Bendita seas, bendita eres, Bárbara, extranjera, Torre, falda de las montañas lluviosas.

El rayo, tu amigo, fulmina los falsos ídolos adorados por los lascivos donceles del maligno enemigo de las alas puras.

Ay… lágrimas por los verdugos, recorren tus mejillas, apiádese de ellos tu Amor, Ése que alojas en tu corazón, el que es el más bello, el Amor de tus amores, siendo trino es sólo Uno, tres ventanas le has abierto, entradas para su luz ternaria.

Tu canto es un trino, reina de los truenos patrona de las cuevas y de los aguaceros.

Estudiosa de las ciencias divinas lo más vivo buscas, no se haya oculto entre los libros, pero le percibes, lo sientes, le amas y abrazas. Qué excitante es conocerle… ¿Verdad?

Eres su verdadero templo construido de luz y amor, verdad y castidad, templanza y paciencia, generosidad, esperanza y sonrisas y risas.

Pero ¿por qué he de comprender yo, que llevo tu nombre, que tú, mi volcancito de ámbar , despiertes venganza, lujuria, ira, odio y tragedia?.

Tú, cuyo silencio arrulla las aves y lagartijas, cuya belleza convierte la lluvia

en la más blanca de las nieves, tú que nos traes el agua. ¿Por qué te martirizaron a ti, la más suave y dulce de las doncellas? Hermosa como el rozar de las alas de la mariposa aquella que se posó en tu manto mientras intentaban vejarte, manto que cubrió tu casta y santa desnudez, tejido con los hilos de la palabra inocencia.

Tu mirada atraviesa los corazones hasta conmover las mañanas y las noches de tal manera que se produce el alba y se amainan las tormentas…

Corona, tu corona, reina de la dulzura, surtidores de luz, desde ella, tus cabellos, en cascada áurea, sedosa, acarician tu cuerpo y honran tu templo.

Danos hoy, el amor de los rayos, la pasión de los truenos, la fuerza de la lluvia penetrante y suave de tan fértil.

Y tu coraje y tu valentía y tu sabiduría y tu amor y tu belleza Y esa capacidad tuya de despertar las conciencias cuando amanece, justo cuando canta el gallo.

11 de Julio de 2010

El rayo, tu amigo, fulmina los falsos Ă­dolos. Ouka Leele

El principito. Ouka Leele

CICATRIZ No mires, amor, mis alas, ni mi balsámica piel, mira entre mis cicatrices pues allí inicié el vuelo que ahora te deslumbra.

No mires, amor, mis ojos ni su azul misterioso siente su fuego intenso que adquirieron mirando al Sol de los soles.

No mires, amor, mi alma, ni su atractiva capa dorada mira de nuevo, al alba, a Quien te mira de verdad.

Porque, amor, Amor te ve aunque estés conmigo, aunque estés solo, caminando o tendido derrotado.

Amor siempre está contigo, amor.

20 de julio de 2010

Caixa Forum Madrid. Ouka Leele

¡OUKA LEELE SOMOS TODOS! Iba a exponer en La Gallera. Ya que así me lo había pedido y propuesto Felipe Garín invitándome a ver el especial lugar, con motivo de una exposición de El Hortelano.

El espacio que enamora mi voluntad de exponer en él, me hace pensar algo especial, o mejor dicho, esperar que aparezca lo que en él voy a trabajar, una vez empapado mi ser de su esencia. Y amparada por la sonrisa y la eterna calma de Vicente Samper que ha estado ahí siempre haciendo que nuestros caballos no se desbocaran pero intentando que todo pudiera ser tal como se fue concibiendo.

Entonces me proponen dar clases a los alumnos de 4º de Bellas Artes en la Universidad Francisco de Vitoria, en Madrid, pero… yo no quiero dar clases sino hacer una especie de taller renacentista, que los alumnos sean mis ayudantes en mis propios proyectos para así aprender trabajando en cosas reales, propuesta que tiene una buenísima acogida por parte de los que me contratan (me cuesta mucho dar a entender esta idea a mis nuevos alumnos).

Llego a clase y les cuento que voy a exponer en la Gallera en Valencia pero que no tengo ni idea de lo que quiero hacer allí, y que van a asistir al proceso de una exposición totalmente inédita desde antes de su concepción. Me miran callados.

El curso va avanzando y yo llego un día con el libro de Santiago de La Vorágine para leerles la vida de Santa Bárbara, ya que algo me dice que vamos a trabajar sobre el tema. Mi nombre de pila es Bárbara, mi horóscopo chino es gallo… Santa Bárbara fue encerrada en una torre, La Gallera tiene algo de torre, es cilíndrica, fue un antiguo lugar de peleas de gallos, el gallo es un símbolo de Changó, deidad asociada a Santa Bárbara en Sudamérica… Y, en fin, Santa Bárbara que es la de las tormentas, la de los truenos y relámpagos, el agua, las lluvias y además de ser patrona de los mineros es patrona de pirotécnicos… ¡Valencia!

Bueno, pues con todo ese barullo de rayos y centellas, propongo reuniones con los alumnos en las que pensar qué hacer… El curso pasa rápido y ya muy al final, empieza a ahondar, a calar en nosotros Santa Bárbara y de las manos de ellos surgen torrecitas de metal, gotas de lluvia de estaño, coronas, espadas, fotos… Y ¡el curso llega a su fin! ya han quedado 6 o 7 alumnos asiduos a la bendita santa que

en el cielo está escrita con papel y agua bendita. Hemos ido a la torrecita que me embelesa cuando paso por la carretera que lleva a Torrelodones y hemos hecho fotos de ellos representando las escenas. La tortilla en el suelo entre esas rocas maravillosas, las flores estallando y el sol primaveral, nos dejan a todos en un estado de mágica comunión. Empiezan a darse cuenta de algo que estaba ahí desde el principio, OUKA LEELE somos todos.

Después yo me veo otra vez autorretratada como ocurre de vez en cuando, que mi obra se ve visitada por mis autorretratos. Esta vez toca Santa Bárbara, cosa que llevaba años soñando siempre que pasaba por la pequeña torrecita. Y volvemos a ir al escenario que ya habíamos empezado a conocer, esta vez en un conocimiento más profundo surge la transfiguración, ya que de otra forma no lo puedo definir, sí, sufrí una verdadera transfiguración. Un segundo antes o un segundo después, no habría ocurrido, esa cara que mira imperturbable hacia la Luz de todas las luces con una mirada transida de amor y emoción, o fue la santa que me poseyó por un eterno instante o… yo… lo siento, pero no recuerdo qué pasó, para transformarme de esa manera. El corazón que cuidadosamente habíamos congelado para que no perdiera su forma ni frescura. El carnicero no respetando que era para una foto, lo había limpiado y cortado por arriba, cosa que me entristecía, pues yo lo quería intacto.

Pero como siempre otra vez, todo es perfecto, el corazón así parecía de piedra preciosa, casi un cáliz.

Apareció después la ermitaña, la desolada, la que busca al amado nublado, oculto… La que cubre su desnudez con su cabellera. Esa era la que íbamos a hacer en un principio, pero la del vestido rojo que hicimos colocando un trapo sobre mi cuerpo, apareció solita. ¡Ay! santa Bárbara, que hasta el cielo nos propiciaste en mitad del caluroso verano, nos regalaste un día de preciosas nubes, gracias.

Tiempo atrás, en la escuela, pensábamos cómo hacer el rayo con el que inundar el centro de la Gallera, cayendo silencioso desde su cielo nocturno. Habíamos estado haciendo rayos, pensando rayos, ¿con luz? Un rayo que se haga con electricidad de verdad, pero al final nos fuimos decantando por un rayo artesanal, enorme, reflejado en el agua, en silencio, majestuoso. Y surgió el rayo de tela, esquemático como de comic.

Apareció la espada de hierro de manos de Carlos, que acabaría llevándonos a hacer el molde de mis propias manos, manos que sujetarían la espada para recibir al visitante. Espada que nos hizo descubrir los poderes y la fuerza de la espiral al hacer su empuñadura.

Las gotas-lágrimas-joyas de Dinara, que fueron invadiendo nuestros ojos y nuestras manos con su delicioso tacto.

Y todo este año he aprendido cómo del silencio surgen las cosas.

Misterioso, níveo silencio. Y las estampitas de Marta en la que santa Bárbara es como un personaje del Dr. Frankenstein, creada de ideales manos de la pintura clásica, caderas, torsos, vestidos, torres etc., y el hallazgo de ponerle mi propia cara, de ahí Marta empezó a probar con otras caras e inició un camino muy interesante por el que volar como artista.

Carolina con sus torrecitas, coronitas, piezas de vitrina y alguna estampita llena de corazón. Sonia con sus rayos estallantes en mitad de la noche, luminiscentes, limpios y puros a base de lejía… Miguel… proyecto de web… animación de Santa Bárbara…

Isabel y Rafael, irradiando amor y sonrisas, han sostenido con fe y la fe de todo este proyecto, probando firmamentos hasta llegar a Orión, tendiendo un hilo misterioso y mágico entre mis alumnos y yo…

Incansable apoyo logístico. Isabel, mi ayudante, llevando a cabo el desarrollo técnico, reproduciendo imágenes, preparando presupuestos, recolectando fotos, dibujos etc., y Rafael alzando 3D en el ordenador.

Soñando juntos el catálogo con Carlos Serrano que ha suavizado con generoso pelaje nocturno que abre sobre la sangre el brillante y pulido rayo. Carlos nos cubre de estrellas y nos hace creer que las estampitas de la santa serán repartidas en su debido momento.

Alberto de Prada en silenciosa y admirada creencia en todo este sueño, haciendo la bella maqueta.

El encantador equipo de producción con Edelmiro Galdón a la cabeza que materializa nuestros sueños y diseños, o… ¿disueños?: Di sueños que nosotros los hacemos realidad.

Javier Aparicio con sus apariciones mágicas en momentos donde había que resolver qué material utilizar y como llevarlo a cabo

embadurnando mis manos con alginato para hacerlas aparecer en alfamolde y marmolina con su brillante polvillo de cuarzo.

Mis alumnos han trabajado conmigo y me gustó tanto, cuando sin decirme nada, empezaron a hacer cosas, aparecieron ideas, objetos…

Ha sido un reto increíble, muy difícil, pero el resultado maravilloso, sobre todo ese diluirnos, ese trabajar en equipo.

Para mí es algo pionero, creo que también para la Universidad y para La Gallera, por lo que no puedo más que estar llena de agradecimiento hacia todas las personas que han formado parte de esta exposición desde su gestación hasta su puesta en escena.

Haciendo realidad, ese lema mío de OUKA LEELE somos todos, nombre mágico que quiere decir recoger o cosechar lo bueno con éxito, en fin, que demos muy bien la vuelta al círculo de la vida, entendiéndolo como una espiral.

De la espiral se nos ha dado a conocer la increíble fuerza de su forma.

Por eso gracias a todos, aunque no aparezcan aquí todos los nombres… estamos todos amparados bajo OUKA LEELE un nombre para todos los que nos hemos apasionado con esta santa Bárbara nuestra, todos sabemos quienes hemos sido y qué es lo que nos ha movido. Cuando, llueve, cuando truena, cuando los relámpagos nos dan su luz instantánea y potente, algo en nuestros adentros lo reconoce y nos une.

OUKA LEELE 3 de septiembre de 2010

No podem deixar de citar que per a l'equip d'Atalisdigital és un luxe poder comptar amb la col·laboració, en aquest segon nombre, de Bárbara Allende Gil de Biedma - Ouka Leele-, una de les grans creadores de l'art, de l'art de l'objectiu i de la inspiració com a obra mateixa. Subtil i vigorosa, amb un llenguatge oníric ple d´una mordaç passió pel diví. Les seves creacions són d'una bellesa que ennobleix tot sentiment, contemplar el seu món mágic, món ple de somnis que descriu la realitat més bella és un veritable plaer.

A&A.

Textos Castellano REVOLUCIÓN INDUSTRIAL EN EL XX-XXI

RETOS: PRESENTES, PASADOS Y FUTUROS

BernatPons & BernatPons El mundo de la industria y más la metalurgia siempre ha sido un referente importante en Menorca y concretamente en Alaior; población que en épocas pasadas era pionera de este sector importante, motor imprescindible para la economía menorquina, el paso del tiempo y de los usos ahora en desuso han dado un vuelco hacia otros horizontes, no siendo estos puntos negativos. El motor económico camina a otro ritmo; este es el reto que empresas de diferentes sectores tienen que afrontar, impulsando la preparación y la modernización tanto de maquinaria como de estructura y como de recurso humano. El factor humano es muy importante pero sin la preparación adecuada puede menguar el rendimiento de cualquier empresa.

Ahora se habla muchísimo de innovar. Nuevas tecnologías, integración de elementos novedosos para facilitar todo buen desarrollo de cualquier empresa, factores sumamente imprescindibles para el buen caminar de estos menesteres; pero nada será loable si no existe un cambio radical de mentalidad, pues la innovación transcurre más deprisa que el aprendizaje; y la enseñanza (para según quién ya no sirven), si no se aplica la enseñanza basada en una buena preparación, para finalizar con un criterio sólido y apto para tener un sitio, formar parte de la velocidad y el ritmo del tiempo del siglo XXI. Nos interesamos por una empresa pionera en el sector, y de las importantes en metalurgia a nivel mundial y estatal; se trata de LIM.

Bisagras pernios y otros utillajes, en distintos apartados de producción y otros que van cubriendo innovando, para no ir a remolque del tiempo.

La familia Pons siempre ha estado vinculada al mundo de “ses funtises” como dicen aqui (bisagras) pasando por etapas diferentes, momentos difíciles, pero siempre fabricando lo que saben hacer.

Materia prima que viene de fuera, se manipula se fabrica y se exporta por diferentes puntos del mundo con una fabricación de entre 13 y 15 millones año, distribuidas por Europa Estados Unidos, Países Árabes.

Son 75 años de experiencias, sudores, lágrimas y esfuerzo que se ven recompensados con una importante demanda.

Pons, padre Pons hijo, y no hay que olvidar a los verdaderos que empezaron 75 años hacia atrás, son un referente de empresa modélica en el sector de herrajes, permios etc.

Desde este portal virtual e innovador que es la nueva tecnología de las comunicaciones, les deseamos buenas singladuras, buenos vientos y que les acompañen con la brisa de este mar de tramontana que es el motor de Menorca, porque sin este viento del norte la isla ya no sería lo que es Menorca, con una identidad fuerte, donde los avatares de diferentes épocas siempre nos han golpeado con fuerza, pero aquí…estamos.

A&A. ddapve.

FORMACIÓN UNIVERSITARIA Y NECESIDADES SOCIALES Desde hace tiempo existe el debate sobre si la formación universitaria forma a los estudiantes para cubrir las demandas de las empresas y de los sectores productivos y dar respuesta a las auténticas necesidades sociales derivadas de una sociedad en continuo cambio y transformación En este debate se ha añadido ahora el gran número de personas paradas con títulos universitarios y la falta de oferta de puestos de trabajo cualificados por parte del mercado laboral. Con la crisis económica el problema no ha hecho

más que empeorar.

Unos reportajes publicados por el diario El País bajo el título (Pre)parados nos permiten tener una radiografía más precisa de la situación y ésta es realmente dramática, especialmente en el estado español. En el estado español hay 1.573.600 personas paradas entre 16 y 29 años, un tercio del total de la población sin trabajo. En la Unión Europea los indicadores van en la misma dirección pero a mucha distancia. La tasa mediana de paro en la Unión Europea entre los menores de 25 años es del 20% (un porcentaje realmente preocupante) pero es que en el estado español supera el 41,5%, según datos de julio de 2010. En Alemania y Holanda el paro juvenil supone un 9,2% y un 8,1% respectivamente. Si los datos de la Unión Europea son bastante preocupantes, los del estado español son dramaticas.

Por nivel de estudios los porcentajes de personas paradas van reduciéndose a medida que se adquieren estudios superiores, aunque el estado español vuelve a ser una excepción. Los que no obtienen el título de ESO presentan un 62% de paro entre menores de 25 años.

Los que han estudiado bachillerato y FP presentan una cifra de paro del 40,6% y los universitarios, en estos momentos, un 28,3% se mantiene en el paro un porcentaje realmente impresionante, ya que el paro en la Unión Europea con estudios superiores es prácticamente cero. Los porcentajes de personas con titulaciones universitarias que no obtienen un trabajo ha aumentado con la actual crisis económica. Por tanto, las personas con estudios superiores, aunque sea una alternativa válida, no consiguen los niveles de ocupación correspondientes al esfuerzo realizado para cursarlos.

Estos datos reflejan una realidad que necesita de cambios estructurales en la sociedad, en la economía y en el sistema educativo. La sociedad no valora la educación como una inversión de futuro y prioriza otras cuestiones de impacto más inmediato; la economía y una buena parte de la clase política insisten en que la educación es la inversión más importante y que el capital humano se convierte en una clave para entender el crecimiento sostenible de la economía a medio y largo plazo, pero pocas veces estas intenciones se materializan. De todas formas, en este artículo abordaremos especialmente los problemas ligados al sistema educativo, ya que los otros son más conocidos.

No podemos obviar que la formación superior, de manera general en el estado español, arrastra una historia de academicismo nunca superado y el academicismo implica poca flexibilidad de adaptación, poco fomento de la creatividad y la innovación, y pocas respuestas creativas delante de los graves problemas que ha generado precisamente esta forma de pensar poco académica, muy descontextualizada de la realidad y alejada de los problemas reales.

La excesiva memorización y repetición de contenidos bloquea los procesos de innovación y la capacidad de generar nuevos contenidos y crear alternativas innovadoras. Son demasiadas aún las personas que acaban determinados estudios universitarios y no acaban de entender de qué les servirán determinados contenidos, algunos de ellos aprendidos y olvidados poco tiempo después del examen correspondiente. El trabajo cooperativo, la investigación, la construcción conjunta de conocimiento y el diálogo aún son herramientas poco frecuentes en muchos estudios universitarios.

Los contenidos de las áreas científicas se han de relacionar, interpretar, confrontar y reconstruir partiendo del análisis de problemas concretos y reales; los contenidos no sólo se han de saber, se han de saber aplicar y se ha de saber reflexionar sobre lo que se ha hecho y sobre como mejorarlo en próximas ocasiones. En resumen, los retos del Plan Bolonia.

Por otro lado, algunos estudios mantienen una distancia notable entre la realidad más cercana y las necesidades derivadas y los contenidos que se transmiten. éste también es un reto del Plan Bolonia: adecuar y responder con el conocimiento científico a los retos sociales; el conocimiento científico ha de servir para resolver problemas prácticos y ha de incidir en la mejora del bienestar de todas las personas. Esto no quiere decir que la investigación científica y el conocimiento ha de avanzar únicamente en la dirección de satisfacer determinadas necesidades sociales, la investigación también ha de avanzar en direcciones innovadoras no productivas desde un punto de vista económico. Acercar la investigación y el conocimiento científico a las necesidades sociales o económicas también ha generado críticas ya que puede suponer un cierto mercantilismo; los estudios de cariz humanístico,

por ejemplo, tendrían poca acogida y poca financiación desde esta perspectiva; lógicamente hace falta evitar estos tipos de tendencia pero sin renunciar a ligar entre sí más y relacionar el conocimiento generado en las universidades con las necesidades y preocupaciones de la sociedad en general. Ambas cuestiones no son incompatibles, son totalmente complementarias.

Por último, hace falta señalar que el mercado laboral del estado español es un mercado poco exigente al que le interesa más una mano de obra poco cualificada y poco crítica, que personas con formación universitaria y con capacidad de poner en cuestión las propias decisiones de los jefes de determinadas empresas. El mercado laboral busca personas poco cualificadas que presenten pocos problemas y obedezcan. estamos lejos aún de las tendencias de determinadas grandes empresas que diseñan espacios de gestión autónoma y valoran la capacidad de iniciativa de grupos de personas que trabajan en pequeñas unidades autónomas en el marco de grandes empresas de alcance internacional. Esta concepción de un trabajador más autónomo y con más capacidad de gestión y, lógicamente, con la posibilidad de mejorar sus condiciones económicas, es una situación bastante diferente a buena parte del mercado laboral español, que busca personas más sumisas con poca capacidad de iniciativa.

El academicismo, el alejamiento del conocimiento científico de las necesidades cotidianas de las personas y un mercado laboral poco exigente en cuanto a formación y capacidad de decisión marcan indefectiblemente los altos índices de paro entre los titulados universitarios. Si a estas tres condiciones les añadimos la pobre consideración y valoración del sistema educativo por parte de la sociedad y la falta de inversión en innovación y desarrollo en programas educativos a largo plazo que pasen por un pacto educativo de alcance, podemos entender mucho mejor las escandalosas cifras de paro juvenil en el estado español.

Si bien ofrecemos una visión poco positiva de la realidad queremos constatar que una condición indispensable en todo acto educativo es la visión optimista y positiva que considera que toda persona, a través de la educación, puede mejorar su condición y la de los otros.

El pesimismo y el negativismo son malos aliados en todo proyecto educativo, pero no nos podemos engañar y describir la situación actual en positivo. No es positiva la situación pero la clave del concepto educación es precisamente conocer la realidad, de manera precisa y ajustada, para cambiarla a mejor; este es el sentido de todo acto educativo, conocer y comprender para mejorar la realidad, mediante procesos educativos. Si nos lo proponemos lo podemos conseguir, pero no podemos distraernos mucho más; comienza a ser hora de un Plan E en educación de larga duración. De nosotros depende exigirlo y concretarlo.

Pere Alzina Seguí.

UIB Illes Balears.

LA IGUALDAD DE GÉNERO ES UNA CUESTIÓN CULTURAL

Robo unas palabras de Fina Birulés para reflexionar sobre la igualdad de género en las políticas del ámbito de la cultura. Esto incluye la mirada de las mujeres, que es también mi mirada: 'Borrar la desigualdad no ha de hacerse al precio de silenciar la diferencia'.

La igualdad de género hace tiempo que dicen que está de moda, yo lo entiendo más como un proceso de cambio, como un derecho no adquirido en nuestra sociedad, ni en la mayor parte de las culturas, como una realidad que aún no es nuestra. Hoy en día, las políticas de género siguen siendo ámbitos poco considerados, con pocos recursos económicos e incluso menospreciados.

Falta entonces, una importante concienciación política y social de que la igualdad entre ciudadanos y ciudadanas no es una realidad en nuestra sociedad. Para conseguirlo, las políticas de género, no han de ser únicamente positivas, dirigidas sólo a las mujeres, sino que la perspectiva de género ha de incluirse en todas las políticas públicas, desde los servicios sociales hasta el urbanismo, desde la ocupación hasta el deporte, si es que realmente queremos hacer políticas para una ciudadanía diversa y plural.

En el ámbito de la cultura entonces, también hemos de eliminar la perspectiva androcéntrica y apostar por una cultura con y de mujeres, valorándole las diferencias.

El ámbito cultural no es igualitario. Se perciben muchos prejuicios y estéreotipos hacia las mujeres, juicios de valor y justificaciones implícitas de ciertas actuaciones que pueden favorecer o no castigar la violencia hacia las mujeres, la discriminación por razón de sexo y la privación de derechos. La transmisión cultural puede estar acompañada de mensajes misógenos, machistas o androcéntricos a veces, incluso, imperceptibles. La cultura que recibimos, ya sea desde el espacio formal como desde el informal suele excluir las aportaciones de las mujeres, reconoce como CULTURA ámbitos a menudo masculinizados, y se hace difícil que las niñas de hoy en día tengan referentes femeninos en quién fijarse. Hemos de recuperar la genealogía femenina, y también feminista, para entender nuestra historia y dejar de ser las grandes olvidadas.

A lo largo de la historia, Las mujeres hemos sido consideradas pasivas, receptoras, pero no activas ni decisivas. Hace falta entonces, que estemos en los espacios de poder, en los espacios de decisión, visualizar nuestras gestas y reconocerles el legado histórico, así como, reconocer la dificultad en la adquisición de derechos que tuvieron nuestras antepasadas.

Actualmente se habla de que la igualdad ya está adquirida, en definitiva, que no hay discriminación por razón de sexo, que las mujeres ya son reconocidas en el ámbito de la cultura, como creadores y transmisores, pero también hay quienes pensamos que siguen habiendo discriminaciones, que existe lo que denominamos ' techo de vidrio', aquello que a menudo hace que las mujeres lleguemos a un cierto punto y ya no podamos avanzar más, o que también podemos denominar 'tierra de asfalto', y es que por el hecho de ser mujer no podamos prosperar en espacios concretos o ser reconocidas con el mismo prestigio. O de que las mujeres hacen sólo hacen cultura para las mismas mujeres.

El ámbito de la cultura entonces, no es ajeno a la realidad de desigualdad existentes, pero tampoco al enorme interés de muchas personas en trabajar por la igualdad, y en el gran número de iniciativas enfocadas a conseguirlo, y que evidentemente, hace falta reconocer.

La búsqueda de la igualdad, también en la producción cultural, no esta sólo en manos de las mujeres, son muchos hombres y mujeres

que vamos juntos en este viaje y desde mi humilde aportaci贸n, te animo a que nos acompa帽es.

Laia Papiol i Bartol铆 Polit贸loga

Texts in English

Joan de Novo photographs

Joan de Novo photographs

Genre equality is a cultural question I take Fina BirulĂŠs' words to reflect about the genre equality inside the culture field policy. This includes the women's look, that is too, my own look: 'To skip unequality don't have to be done at the price of silencing differences'.

Genre equaliy its said long time ago that is a fashion, I but, understand it more as a changing process, as a right don't adquired still in our society, nor in most part of today cultures, as a reality that still isn't ours. At our present days, the genre policies keep on being scarcely deserved fields, with few economioc resources and even despised. It lacks hence, an important politic and social awareness of that equality between male and female citizens isn't still a reality in our society. In order to achieve it, the genre policies, don't have to be only positive actions, headed only to women, but that the genre pesrpective have to be included inside all public policies, from social services to town planning, from occupation to sports, if what we really want to do policies for a diversified and plural citizenship.

Inside the cultural field then, we have too to remove the androcentric perspective and bid for a culture with and of women and men, assesing there the differences.

The cultural field isn't egalitarian. There is perceived a lot of prejudice and stereotypes towards women, value judgement and of certain acts implicit justifications that can favour or don't punish violence against women, the discrimination by means of sex and the deprivation of rights. The cultural transmission can be accompained of misogymous messages, male chauvinists or androcentered ones sometimes, even, impercetible ones. The culture that we receive, even from the formal space as the informal one uses to exclude the aportations of women, recognizes as a CULTURE fields too often male shaped, and is difficult that the child girls of today have female referents in who fix themselves. We've to regain the female genealogy, ans also feminist, to understand our history and stop to be the great forgotten ones.

Trough history, women have been considered passive, recipient, but not active nor decisive. It's necessary then, that we're inside the power inner spaces, inside the decisional spaces, visualizing our own deeds ans recognize tehem as the historic legacy, as well, to recognize the difficulty in the rights adquisition that had our ancestors.

Actually it's talked that equality already is adquired, definetly, that there is not any discrimination for reasons of sex, that women already are recognized inside the culture field, as creatives and transmitters, but also there're people who ourselves think that keep on being discriminations, that exists what we name 'crystal ceiling', that that often makes that women reach a certain point and already cannot advance anymore, or that we can also name 'asphalt earth', and it's that for the single fact of being a women we cannot prosper inside concrete fields or be recognized with the same prestige. Or that women only do culture for other women.

The culture's field then, isn't strange to the existing unequality reality, but not to many people's huge interest to work for equality either, and to the great number of initiatives focused to achieve it, and that obviously, ought to be recognized.

Equality's researche, also inside cultural production, is not only in women hands, we're many men and women that go together into this trip and from my humble contribution, I encourage you to go with us.

Laia Papiol i Bartoli

Politologist

UNIVERSITY FORMATION AND SOCIAL NEEDS From some time ago exists the debate about if the university formation bring up the students to cover the enterprises demands and of the productive sectors and give a response to the true social needs derived from a society in continual change and transformation.

To this discussion it has added up now the great number of unemployed people with university graduations and a lack of qualified work-place's offers by part of the labour market. With the economic crisis the problem has did nothing else than to get worse.

A series of reports published by the El PaĂ­s newspaper under the title (Pre)parados '(Pre)unemployed' enable us to have a more accurate situation's radiography and this is really dramatic, specially in the spanish national state. In the spanish national state there are 1.573.600 unemployed people between 16 and 29 years old, a third of the total population without a work. In the European Union the indicators go in the same direction but at far more distance. The unemployment's medium strip rate in the European Union among the people less of 25 years old is of the 20,2% (a really worrying percentage) but the fact is that in the spanish national state that surpasses the 41,5, according to data from July of 2010. In Germany and Holland the younger unemployment supposes a 9,2% and an 8,1% respectively. If the data from the European Union area strongly worrying, that from the spanish national state are dramatic.

By studies level the unemployed people percentages keep reducing as higher studies are acquired, altough the spanish state is again an exception. Those who don't obtain an ESO's grade present a 62% of unemployment between people younger than of 25 years old. Those who've studied a bachelor grade and FP present an unemployment's figure of the 40,6% and the university students, at this moment, a 28,3% maintain themselves at unemployment, a really impressive percentage, given that unemployment in the European Union wit higher studies is nearby a zero figure. The percentages of people with universitary titulations that don't obtain a job has augmented with the actual economic crisis. Therefore, the people with higher studies, altough being a valid alternative, don't achieve the occupation levels corresponding to the carried out effort to study it.

This set of data reflect a reality that needs of structural changes inside society, inside economy ans inside the educative system.

Society don't value education as a future investment and prioritize other questions of a more inmediate impact; the economy and a good part of our political class insist in that the education is the more important investment and that the human resources come about to be a key to understand the economy's sustainable growth in the mid and long term, but very few times this intentions are taking form.

Anyway, in this article we'll tackle specially the problems linked with the educational system, because all the other are more familiar.

We cannot ignore that higher formation, in a general way inside the spanish state carries an academicist history never exceeded out and the academicism implies few adaptation flexibility, few creativity and innovation encouraging and few creative answers facing the huge problems that precisely this too academic way of thought has generated, very far away from the reality's point of view and very far away from the real problems. The excessive memorizing and contents repetition blocks the innovation processes and the capacity to generate new contents and to create innovative alternatives. Still are so many the people that finish certain university studies and don't end up undestanding finally what purpose will be for them certain contents learned, some of them learned and forgotten very little time after the correspondingly exam pass. The cooperative work, the research, the common construction of knowledge and dialog still are very little frequent tools inside many university studies.

The scientific area contents have to be related one to another, interpreted, confronted and reconstructed starting from the real and concrete problem's analysis, the contents not only have to be acknowledged, have to be known how to apply them and have to be known to reflect about what have been done and about the way to improve it in occasions to come. All in onel, the Bologna's Plan challenges.

In the other hand, some studies keep a notable distance between the most nearby reality and the derived necessities and the contents that are transmited. This is too the Bologna's Plan challenge: adaptation and answering, with the scientific knowledge to the social challenges; the scientific knowledge has to serve solve the practical problems and has to insist in the welfare improvement of all people. This is not to say that the scientific research and knowledge have to advance only in the direction to satisfy certain social needs, the research also has to in non-productive innovative directions from an economic point of

view. To bring closer research and scientific knowledge to the social or economic needs also has generated some criticism because it could represent cerain mercantilism ; the humanistic look studies, for example, have little reception and few financing from this perspective; logically it has to be avoided this kind of tendency but without renouncing to link up more and correlate the univesity generated knowledge with the needs and society's worries in general.

Both questions aren't incompatible, are totally complementary.

At last, we have to point out that the spanish state's labour market is a market little demanding to which interests more a little qualificated working hand and not so critical that people with university formation and with capacity to put in question the same decisions of certain enterprises' bosses. The labour market search people little qualified that present few problems and obey. We're still far from certain enterprises' tendencies that design autonomous management spaces and value the initiative capacity of people groups that work inside little autonomous units inside the frame of international scope great enterprises. This conception of a more autonomous and with more managament capacity worker and, logically, with the possibility of enchancing their economic conditions, is a situation pretty different to good part of the spanish labour market, that search for people more submissive with little initiative capacity.

The academicism, the separation of the scientific knowledge from people's daily needs and the labour market little demanding in respect of formation and decision capacity unfailingly shape the unemployment high rates between the university bachelors. If to this three conditions we add the poor educative system consideration and valuation by part of society and the lack of investment in innovation and development and in educative programs at the long term that run trough an educative pact of social projection, we can better understand the young unemployment scandalous figures inside the spanish national state.

Altough we offer a little positive vision of reality we want to state that one indispensable condition in every educative act is the optimistic and positive vision that consider that every person, trough education, can improve their condition and that of the others. The pessimism and negativism are bad allies for every eduactional project, but we cannot mislead ourselves and describe the actual situation in positive terms. The situation is not a positive one but the educational concept key is precisely to aprehend reality, in a precise and adjusted manner, in order to change it to get better; this is the sense of every educative act, know and aprehend to improve reality thru educative

processes. If we propose that to ourselves we can achieve it, but we cannot distract ourselves much more; starts to be an educational E plan's time: To ourselves depend to demand i and fix it.

Pere Alzina SeguĂ­. UIB. Illes Balears

Challenges: Present, past and future BernatPons & BernatPons The industry's world and much more metallurgy always has been an important leader in Menorca and specifically in Alaior; town that in past ages was of this important sector pioneer, essential motor for Menorca's economy, the pass of time and uses now not used at all have overturned to other horizons, not being these negative points.

The economic motor walks with another rhythm; this is the challenge that enterprises from different sectors have to confront, giving a boost to preparation and modernization of as well the machinery as the structure as the human resource. The human factor is very important but without the adequate preparation can diminish any enterprise output.

Nowadays it's talked so much of innovating. New technologies, newly elements integration to facilitate every good development of any enterprise, extremely essential factors for this good occupations good walk trough; but nothing will be commendable if there don't exist a radical mentality change, because the infrastructure innovation takes place much faster than learning; and the teaching (for some people is of any use), if learning is not applied based in a good preparation, to end up with a solid criterion and suitable to have a place, take part of the XXI century's time speed and rhythm.

We get interest for a pioneer enterprise inside the sector, and of the most important ones in metalurgy at a worls and states level; is about LIM. Hinges, screws, and other tool, in different production sections and others that they go covering and innovating, in order to don't ever go trailed behind time.

Pons family always has been binded to the 'ses funtises' world as we say here (hinges) passing by different stages, difficult moments, but always manufacturing what they know how to do. Raw material that comes from outside, it's manipulated, it's produced and it's exported through different points of the world with a production between 13 and 15 millions per year, distributed trough Europe an the United States, Arab countries.

There are 75 years of experiences, sweats, tears, and efforts that are being rewarded with an important demand.

Pons father, Pons son, and don't have to be forgotten the true ones that started 75 years ago, they are a model enterprise concern inside the ironwork sector, prizes, etc.

From this virtual and innovative doorway that new communications technology is, we wish them good day's run, good winds and that they get accompained with this northwinds sea's breeze that is Menorca's motor, because without this north wind the island will not be already what she is. Menorca, with a strong identity, where different ages avatars always have smashed us with strenght, but here... we're.

A&A

Joan de Novo photographs