Proletaris de tots els països, uniu-vos!
PREU: 2 € ÒRGAN CENTRAL DEL PCC
ANY XXV /
SETEMBRE
2007
www.pcc.cat
núm. 959 / setembre 2007 Quina educació volem?
El rellançament d’Izquierda Unida
Entrevista a Aurora Morales
L’augment de l’alumnat immigrant i l’etern debat entre la qualitat de l’escola pública i la concertada tenyeixen l’inici del curs escolar d’incerteses. Revaloritzar l’ensenyament públic és un dels camins més raonables. PÀGINA 7.
“És necessari rellançar l’esperit fundacional d’Izquierda Unida com a moviment polític i social d’esquerres, d’unitat programàtica d’esquerres, democràtica, plural, alternativa, participativa i mobilitzadora; laica, federal i republicana, antineoliberal i solidària, amb el compromís de les forces d’esquerres d’Europa i del món”. PÀGINA 9.
La diputada a l’Assemblea Nacional de la República Bolivariana de Veneçuela exposa a l’Avant les grans línies de treball del seu partit, i reivindica la figura de Salvador Allende en el 99 aniversari del seu naixement. PÀGINA 11.
Amb Hugo Chávez, per la llibertat
Inici de curs JUAN LINARES
“Fa una setmana preguntava en aquest mateix mitjà Guido Westerwelle ‘per què Oskar Lafontaine posa com a models del seu socialisme els autòcrates sudamericans’. Em va renyar per prendre partit a favort d’Evo Morales i Hugo Chávez. Però Chávez i Morales són presidents elegits pel poble. Evo Morales va resultar elegit el 2005 amb majoria absoluta com a president de la república, el primer president indígena en la història de Bolívia. Junt amb la seva ersolta lluita contra la pobbresa i la corrupció, el seu objectiu polític més important és la participació de la majoria indígena de la població en la vida política i econòmica”. El copresidente de l’Esquerra alemanya reacciona als atacs del cap del partit liberal alemany, Guido Westerwelle, que va acusar el Partit de l’Esquerra de “flirtejar” amb l’esquerra sud-americana. Però Lafontaine hi veu afinitats polítiques i electives, i pren partit. SEGUEIX A LA PÀGINA 10.
Espanya no va tan bé El creixement internacional del PIB se situava abans de l’estiu en el 4%, de manera que l’economia espanyola acumulava tretze trimestres consecutius de creixement. El darrer informe de l’OCDE ens informava, però, que, tot i aquest fet, el salari real mitjà s’ha reduït en un 4% durant els últims deu anys, i que l’Estat espanyol és l’únic d’aquesta organització amb aquest retrocés. SEGUEIX A LA PÀGINA 8.
Comença el curs polític i, per tant, és un bon moment per marcar objectius i formes per assolir-los, perquè d’aquí a uns mesos puguem valorar de forma objectiva la feina feta. Per aquest motiu, en aquest número introduïm alguns dels debats que haurem d’afrontar durant els propers mesos a Catalunya, com el de l’educació, el de la immigració o el de la igualtat. ambé abordem la situació política a l’Estat Espanyol i la necessitat de rellançar Izquierda Unida a partir del seu esperit fundacional. Però també és l’inici de curs escolar, i per això iniciem el seguiment crític i propositiu de l’acord d’Entesa, precisament analitzant el capítol educatiu.
La deslocalització a Catalunya en clau de gènere Elaborat per la Secretaria de la Dona de la CONC, l’estudi de gènere sobre el tancament d’empreses a Catalunya analitza les crisis empresarials i les deslocalitzacions al nostre país, cedint el protagonisme a les seves repercussions de gènere i a les dones treballadores. PÀGINA 13.
Finalment, volem aprofitar aquestes línies per demanar un cop més disculpes pels mesos en què l’Avant no s’ha publicat a causa d’un procés de reestructuració de l’equip coordinador. Com veureu, en aquesta nova etapa hem incorporat algunes seccions noves, tant d’opinió com de formació, amb les quals volem compaginar la lectura amena amb el rigor i l’aprofundiment, per tal que aquesta publicació pugui ser una eina de debat i d’organització, útil per a les persones comunistes i per a les gents d’esquerres en la seva lluita quotidiana. De manera que iniciem aquest curs amb tots aquests propòsits a la motxilla. Salut i bona feina!
El subsidi de maternitat fa 85 anys Segons la Constitució espanyola, “els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família”. Amb motiu del 85 aniversari de la creació del subsidi de maternitat, revisem els ajuts que reben les famílies amb fills i arribem a a conclusió que són insuficients. PÀGINA 13.
Escriptor perseguit Algerià, laic i bereber, sobre el periodista i escriptor Salem Zènia pesa una fatwa que el condemna a mort. El programa d’acollida Escriptor refugiat, del PEN Català, li garanteix un any de seguretat i, potser, la possibilitat de reunir-se amb la seva família a Barcelona. PÀGINA 16.
2 Avant A MANERA D’EDITORIAL
EL FAR
L’hora de la Catalunya treballadora
Odio els indiferents
O
A
ra fa un any celebràvem la Diada de Catalunya sota la incertesa d’unes eleccions anticipades que podien truncar les aspiracions de canvi que les classes populars havien dipositat en la conformació del primer govern catalanista i d’esquerres després de la dictadura. A un any de distància, podem dir que part dels objectius que ens vam marcar aleshores s’han complert. I diem que ho han fet, en part, perquè hem aconseguit un nou govern de l’esquerra plural a Catalunya, però encara hi ha molt per fer per tal que, entre la societat catalana, aquest pacte polític es concebeixi com a estratègic. Es tracta d’un procés d’aprenentatge sobre com condicionar l'acció de govern des de la mobilització, amb propostes alternatives i amb la referència irrenunciable a l'acord d'Entesa. En aquest sentit, serà important tenir presents els quatre grans pactes nacionals que es discutiran durant els propers mesos i que fan referència a immigració, habitatge, recerca i desenvolupament, i infraestructures. La forma final d’aquests pactes, igual que la de lleis importants com les d’igualtat o d’educació, dependrà de quina sigui la correlació de forces entre les diferents classes en pugna a Catalunya. Si el grau de mobilització i organització de la societat civil alternativa és gran, tenim l’oportunitat de començar a imprimir un fort caràcter progressista al país, que tingui un impacte directe en la millora de les condicions de vida de les persones. Per fer front a aquest procés, els treballadors i les treballadores de Catalunya necessiten un moviment polític ampli i d’acció que els sigui útil per donar concreció a les seves reivindicacions. És per aquest motiu que una de les tasques princi-
ATENCIÓ A
pals dels i les comunistes catalanes segueix sent l’impuls d’Esquerra Unida i Alternativa al llarg de tot el territori, per tal d’incorporar-hi aquells sectors socials que objectivament es poden sentir representats per un programa de progrés democràtic i social. Alhora, però, seria un error oblidar la resta d'àmbits d'intervenció de la nostra acció política. Perquè per a la mobilització de la classe treballadora, és necessària la presència organitzada dels i les comunistes als centres de treball. No només per a la tasca sindical, sinó per introduir el debat polític sobre l’organització mateixa del treball, sobre els seus productes i sobre la seva distribució, ja sigui a la fàbrica, a l’oficina o a la botiga. Perquè davant d’un debat sobre els drets i deures de les persones nouvingudes i sobre les vies per assolir-los, el moviment veïnal pot tornar a jugar un paper d’acollida i d’inclusió, com als anys cinquanta i seixanta del segle passat, sempre que disposi de nous quadres i estigui dinamitzat per propostes i per valors progressistes. Perquè si del que parlem és de l’alternativa política, en contraposició a l’alternança, és necessari desplegar la lluita ideològica a tots els centres de generació d’hegemonies, a tots els espais on es transmet i es produeix coneixement, ja siguin les universitats, els mitjans d’informació i comunicació, els moviments artístics o els centres de recerca públics o privats. En definitiva, l’objectiu en aquest inici de curs és començar a convertir Catalunya en una nació d’esquerres a tots els nivells. El mitjà ha de ser un Partit organitzat, amb la necessària discussió política per comprendre la realitat i amb els instruments i els espais adequats per intervenir-hi.
L A R ATA
dio els indiferents. Creo que viure vol dir prendre partit. Aquell que viu veritablement, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són bribonades, no pas vida. Per això odio els indiferentes. La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentmente en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb què no es pot comptar. Esguerra programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que passa, el mal que s’abat sobre tothom, succeeix perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis que només la revolta podrà derogar; consent l’accés al poder d’homes que només un amotinament aconseguirà, després, enderrocar. La massa ignora per despreocupació; i aleshores sembla que sigui cosa de la fatalitat, que ho atropella tot i a tothom: a qui consent i a qui dissent, al qui sabia i al que ni sabia, a l’actiu i a l’indiferent. Alguns ploriquegen pietosament, d’altres blasfemen obscenament, però ninú o molt pocs es pregunten: si hagués intententat fer valer la meva voluntat, ¿hauria passat el que ha passat? Odio els indiferents també per això: perquè em fastidia el seu ploriqueig d’enterns innocents. Els demano comptes a tots: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet i, especialment, què no han fet. I em sento amb el dret de ser inexorable i amb l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes. Sóc partidista, sóc viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que estan construint. I en ella, la cadena social no gravita per damunt d’uns quants; gens del que hi passa és per si de cas, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sagnia d’uns quants. Visc, sóc partidista. Per això odio a qui no prèn partit, odio els indiferents.
ANTONIO GRAMSCI Traducció al castellà d’Antoni Domènech per a www.sinpermiso.info
PER
TONI BARBARÀ
En aquest espai intentarem portar a reflexió alguna de les asseveracions més freqüents que ens envolten. Triarem expressions amb caràcter de carrer, amb segell de pensament normal i pretesament assenyat. Expressions que, per contra, no són altra cosa que manifestacions perverses del pensament únic i neoliberal. Recollirem formulacions d’estat d’opinió banal, mentides disfressades de sentit comú o de saviesa popular. Rates. Us proposem ja el joc d’aturar-nos a repensar suposades veritats majúscules i indiscutibles per demostrar que no són sinó facècies sostingudes des de la mala fe o des de la ignorància, i que implacablement van deteriorant i subvertint el llenguatge i el pensament de les bones gents.
EL CAS DEL COLOR DELS GATS CAÇADORS
C
orrien dies de finals del segle XX. Una frase en boca del llavors president Felipe González, en retornar d’un viatge a la Xina, va causar furor. Es tractava de prestigiar l’eficàcia, la modernitat empresarial i la gestió com a valors suprems i capaços de superar tota confrontació d’interessos, de contradiccions socials, de la mateixa lluita de classes. Era la reformulació apolítica de la societat actual: “No importa que el gat sigui blanc o negre. El que compta és que caci ratolins”. La contundència de la paràbola és tal que no cal aquest cop ni entrar en una anàlisi en detall del sentit profund de l’afirmació. Se situaria en paral·lel a una altra que he patit sovint al llarg de la meva vida professional: “Les malalties no són de dretes ni són d’esquerres. El que
cal és guarir malalties pel damunt, o al marge, de qualsevol consideració política”. Mentides! Ull a les rates! Compte amb les errades! Anant al cas del gats, l’interès no s’acaba amb la cacera, i el que realment importa no és tant el color o la classe del gat caçador, sinó el color i la condició dels gats/gates/gatets/gatetes que s’acabaran menjant els ratolins capturats. És a dir: més important que la pròpia cacera, a qui i per a qui el benefici de la brillant gestió? En el cas de les malalties, avui ja ningú nega que els determinants de la salut, o de la malaltia, de tota societat són precisament i fonamental de tipus social, laboral, cultural, mediambiental... I, per tant, polític. O el que és el mateix: que segons les polítiques siguin d’esquerres o de dretes, així es determinarà un o altre
estat de salut col·lectiva i social, quantitativament i qualitativament. Així, doncs, que ningú s’enlluerni amb tanta falsa modernitat. La bona gestió, l’eficiència i l’eficàcia són virtuts desitjables a tota activitat o acció, però mai no substitueixen els interessos de classe; i, tot i ser tant importants, no són sinó instruments al servei de la causa, la gran causa de la política. La política? Que no escoltem a diari que això és una enganyifa i un frau? Ja tenim tema per a la propera rata... Seguirem. Salut.
Direcció: Sandro Maccarrone. Redactora en cap: Lucía Flores. Consell de redacció: Andreu Espasa, Adriana Sabaté, Lluís Monerris, Marià Pere, Miquel Àngel Sòria, Jordi Ribó. Projecte gràfic: L.F. Han col·laborat en aquest número: Felipe L. Aranguren, Ricard Aymerich, Toni Barbarà, Lluís Camprubí, Francesc Colomé, Adelina Escandell, Antonio Gramsci, Marta Jordi, Luis Juberias, Daniela Maccarrone, Àngels Martínez, Fina Mateo, Pep Molina, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Carles Planas, Jordi Ribó, Santi Serra, Jordi Serrano. Foto portada: Juan Linares Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5. Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. e-mail: avant@pcc.cat
CATALUNYA
Avant
3
Jove passota busca feina precària “Els joves no participen perquè se’ls foragita de tot arreu: del mercat laboral, del parc d’habitatge, de les ciutats i del dia”. D’aquesta manera, ja fa cert temps que la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia assenyala les principals mancances de la societat catalana vers la seva joventut Terminologia bàsica LA JOVENTUT A CATALUNYA
Lluís Monerris
La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (FFG) acaba de publicar un monogràfic sobre joventut i polítiques públiques. L’estat de la joventut a Catalunya 2007, escrit per Sílvia Luque (Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la FFG) i Jordi Serrano, codirector de la Fundació, ens parla de tu a tu sobre les problemàtiques que la població de 15 a 29 anys es troba quotidianament , fenomen que ja ha estat tipificat amb el nom de precarietat juvenil. La senzillesa amb què s’exposen els arguments i la força que prenen un rere l’altre fan d’aquest informe una obra transgressora on la reflexió sobre els nous conceptes que estigmatitzen la joventut (el mileurista, l’abstencionista, el passota, el funcionari, etc.) són catapultats del centre de la discussió per resituar-hi aquells elements de fons: els canvis en les relacions laborals i les seves repercussions en les diverses esferes de la societat: la política, l’econòmica i la íntima o privada.
Partint de la relació entre els estudis formatius i les expectatives professionals, aquesta primera edició focalitza el seu interès en aquells mecanismes de reproducció social des de l’àmbit acadèmic, en les condicions d’ocupació laboral que posen els joves en situacions de precarietat i risc, en les polítiques públiques pensades per garantir l’accés a l’habitatge i en la involucració de la joventut dins l’espai associatiu, com a indicador de participació d’aquest estrat de la població en allò públic. El camp és exhaustiu i tracta els quatre pilars bàsics que avui endarrereixen els processos d’emancipació juvenil, trencant tòpics viciats que estereotipen el jove com aquell individu que viu a casa dels pares per comoditat fins ben passada la trentena, sense treballar ni estudiar, sense interès ni iniciativa per prendre responsabilitats, sense metes ni objectius reals que vagin més enllà de la festa del cap de setmana, sense intencions d’emanciparse. L’element clau que fomenta aquesta falsa imatge rau en les formes de desenvolupament de les polítiques públiques.
¿On se situa l’accent? ¿Per a qui es legisla? Recuperem aquí la idea de la joventut apartada i marginada de la societat. Els poders fàctics continuen mantenint el control de l’opinió pública perquè es culpabilitzi els joves de la seva problemàtica concreta. Alhora, es promociona el debat generacional en comptes d’enfocar les contradiccions en termes de conflicte de classe. Com diu Vicenç Navarro al pròleg de l’estudi, la pobresa de l’estat del benestar espanyol és fruit d’un domini conservador en la vida política durant molts anys. Evidentment, es més que necessari que les polítiques públiques no siguin només un instrument de millora d’un col·lectiu concret, sinó que abastin la seva totalitat, i de manera transversal, al conjunt de la societat, fixant el seu punt d’equilibri en la redistribució de la riquesa, tant econòmica com privilegiada. Si s’és capaç d’avançar en aquest aspecte, s’estarà treballant per garantir unes condicions dignes de desenvolupament, tant per a la joventut com per a tota la població civil.
ELS PODERS FÀCTICS MANTENEN EL CONTROL DE L’OPINIÓ PÚBLICA PERQUÈ ES CULPABILITZI ELS JOVES DE LA SEVA PROBLEMÀTICA
Una visita a la viquipèdia ens ajuda a situar ràpidament alguns dels termes que s’associen a la joventut d’avui. Del passota, diu que és “una persona indiferent a les qüestions que es debaten en la vida social”. Es va començar a parlar de passotes i passotisme als anys 80, per “denominar pejorativament individus que se situaven deliberadament al marge de l’ordre social establert, així com dels moviments contraculturals i de lluita política del moment”. La precarietat ve definida com una “situació de vulnerabilitat a causa d’un accés insegur i inestable a necessitats bàsiques”, entre les quals s’esmenten feina, salut i habitatge. Per últim, atenció a algunes definicions de treball: per a l’església catòlica, “implica assumir un rol cocreador i coredentor”; en dret, “està enquadrat per importants institucions jurídiques com l’esclavitud o el contracte de treball”.
La Joventut, contra la preciarietat i per l’emancipació Daniela Maccarrone
Que el jovent ha estat un dels subjectes més afectats per la repressió policial o per la repressió en qualsevol altre aspecte, ningú no ho posa en dubte des de, sense anar més lluny, el mític maig del 68. Però el que diferencia les diverses denúncies a aquesta repressió són les reivindicacions que hi ha al darrere. En aquest moment històric, en el context en què hem de viure, la Joventut Comunista considera que la reivindicació més important que com a joves hem de dur a terme és, clarament, una lluita contra la precarització en tots els àmbits de la vida. Estem assistint a un procés de precarització constant de tots els
espais vitals de la gent jove que no ens permet una veritable autorealització i una veritable emancipació. En el recorregut que s’ha de realitzar fins a la plena autonomia -econòmica, moral i personal-, els i les joves trobem cada vegada més traves i, sobretot, més precarietat en les nostres oportunitats, drets i deures. Considerem com a primera parada d’aquest recorregut l’ensenyament o formació, en concret l’ensenyament secundari, la Universitat i la Formació Professional. Estem perdent qualitat, universalitat i independència per desenvolupar les nostres preferències i les nostres curiositats i necessitats. Seguidament, quan en el procés de formació ja hem assumit com a norma les pèrdues en drets i oportunitats, hem de passar a la
segona fase, el desenvolupament en el treball. Les condicions precàries que acompanyen el món laboral en general, en el cas dels i les joves es dupliquen pel simple fet de ser joves. Entre totes dues fases, volem independitzar-nos de les llars dels nostres progenitors, que, tot i ser càlides i còmodes, no ens permeten avançar en el camí que de forma natural estem fent cap a la plena autonomia. L’accés a l’habitatge és quasi una utopia, i, en la majoria de casos, esdevé un luxe o un plus, quan és en realitat un dret i una necessitat. Finalment, dos problemes més: la manca de garanties per a la salut i la discriminació de gènere, que representen un clar índex d’estancament. Aquí rau la veritable inseguretat que patim els i les joves, i
UNA FORMA DE COMPROMÍS Encara no estàs subscrit a l’Avant? Fes-ho ara: per 25 € l’any, rebràs a casa, a principi de cada mes, la teva publicació.
contra ella enfoquem la feina: cap a una millora de les condicions de vida, cap a una anàlisi i una vertebració dels espais de la nostra activitat que ens permetin la plena emancipació i l’autorealització. En paral·lel, no oblidem el paper que com a joves podem jugar a les institucions, on ens sumem a les reivindicacions de tota la població, per tal d’assolir una veritable cultura de la pau o un model d’estat i d’Europa democràtics. Aquests són els eixos que com a Joventut Comunista hem d’abordar, pels quals treballarem dia a dia, durant tot el curs, intentant conscienciar i mobilitzar el jovent.
L’accés a l’habitatge, un dels principals problemes de la joventut
Truca al 93 3184550 o escriu-nos a avant@pcc.cat, indicant les teves dades personals i la forma de pagament que prefereixes.
4 Avant
MOVIMENT OBRER
Salaris insuficients i condicions de treball deficients Aquesta és la crua realitat de la classe obrera, del proletariat de Catalunya i totes les dades oficials i oficioses ho confirmen: La majoria de la població arriba amb moltes dificultats a finals de mes i, per si això no fos poc, cada dia hi ha més accidents i accidentats a la feina Jordi Ribó
Aixó no son més que els efectes de l’aplicació de les polítiques neoliberals a casa nostra, i la causa és la ruptura del contracte col·lectiu entre la burgesia i el proletariat, és a dir, la posada en qüestió d’un concepte tan arrelat entre els treballadors com la naturalesa fixa del contracte laboral i la seva substitució per la temporalitat en l’ocupació. Ens volen convèncer que el dret al treball no existeix, i que cal substituir-lo pel dret a treballar, i aixó no és un joc semàntic de paraules, sinó un canvi de paradigma i, per tant, motiu de lluita ideològica, casus belli per als comunistes. El capitalisme global, que vol perpetuar-se com a sistema socioeconòmic arreu, vol substituir la centralitat del treball pel consum. Segons els nous profetes capitalistes, com que el mercat és un sistema mès antic que la mateixa democràcia, aquesta es la força principal que mou la societat, i no pas la producció de bens a través del treball. Aquesta teoria ha traspassat les rengleres dels teòrics de l’imperialisme, i s’ha assentat fins i tot en una part de la social-democràcia que no qüestiona el capitalisme com a sistema social i que accepta les organitzacions sindicals com un
mal necessari, és a dir, les lloa quan se subordinen a les seves polítiques i qüestiona la seva existència quan decideixen oposar-se a les mesures neoliberals. LA FLEXISEGURETAT
Així, per exemple, el llibre Verd amb què amenaça la Comissió Europea, servidora dels interessos de l’imperialisme a Europa, posa de moda un suposat nou concepte, la flexiseguretat, és a dir, la flexibilitat laboral individualitzada, com si el problema de les condicions laborals, el salari, l’atur, la formació professional, fos un problema de persones i no de classes. Sota la suposada necessària flexibilitat que ells entenen, s’amaga l’empitjorament pro-
gressiu de les condicions de vida del proletariat, la inutilitat de l’organització col·lectiva de resistència al capitalisme (els sindicats no serveixen) i, per tant, la inevitabilitat de subordinació als designis dels grups multinacionals, que són els que veritablement governen una part del món. Aquestes són les veritables causes de l’empobriment i l’endeutament massiu de grans capes de la població assalariada, per a qui hem de recuperar el mot proletariat, perquè no poseeixen els mitjans de producció, no són seus, i el producte del seu treball és una mercaderia més. Els salaris no arriben per fer front a les despeses básiques (alimentació, habitatge), la gent s’endeuta i així
EL LLIBRE VERD DE LA COMISSIÓ EUROPEA PROPOSA UN NOU CONCEPTE, LA FLEXISEGURETAT, COM SI EL PROBLEMA DE LES CONDICIONS LABORALS, EL SALARI, L’ATUR I LA FORMACIÓ PROFESSIONAL NO FOS UN PROBLEMA DE CLASSES
perd capacitat de lluita. El fet que hi hagi treballadors que expressen que no poden aguantar dos dies de vaga, a més del temor a la repressió i a no veure el seu contracte renovat, és que la lletra, el crèdit de la targeta, el lloguer o la hipoteca cauen a fi de més irremissiblement, i això la burgesia ho sap i, òbviament ho té en compte. La duresa que troben els sindicats en les patronals no és una qüestió de millor o pitjor tarannà, sinó una actitut d’una classe que se sap forta. EL NOSTRE CAMP DE TREBALL
Què cal fer? Recuperar conceptes, recuperar idees, formar els sindicalistes políticament, repolititzarlos perquè comprenguin el mecanisme de l’explotació i no confonguin explotació i abús, que són conceptes diferents. Com que aquesta és una tasca ideològica, heus ací un camp de treball per als companys i companyes de moviment obrer: formació política dels quadres sindicals, perquè això no s’aprèn al sindicat. Una vegada fet això, podrem sens dubte aportar al sindicat i a la lluita sindical, per a la millora de les condicions, el nostre saber i la nostra capacitat alternativa, i això forma part de la necessària renovació del sindicalisme de classe i nacional.
Tornar al Marx de les màquines Franco Giordano
Aquí tenim un gran tema que ha aparegut a la discussió i té a veure amb el rol de la ciència i de la tècnica en el procés de valorització del capital. Aquest fet [...]està relacionat amb el temps alliberat, en particular el de la jubilació. L’empresa vol quedar-se aquesta quota de temps que la tecnologia t’ofereix, volen reintroduir-lo en la cadena de construcció del valor, però també volen construir una hegemonia cultural sobre el temps fora de l’horari de treball. Això ens diu que l’esquerra [...] ha de tornar a pensar les formes de producció social [...]. M’agradaria tornar al Marx de les màquines, a construir una altra idea de la racionalitat a partir de la producció de les màquines que no poden ser funcionals a aquesta lògica. Una enquesta de fa uns quants anys parla d’una dona que havia d’entrar a la fàbrica a les sis del matí, tenia dos nens petits i els havia d’acompanyar molt d’hora a casa de sa mare. A la feina, es dedica a pensar com podrà recompensar-los. Però quan surt de la feina [...] els torna a portar a casa com el dia abans, perquè aquests ritmes de treball et deixen fins i tot sense desitjos. Nosaltres, quan pensem en una societat alternativa [...] pensem també en la conquesta de la llibertat i de l’autonomia dels subjectes respecte de la cultura dramàtica de l’empresa. Fragment del discurs de conclusió de Franco Giordano, secreari nacional del Partit de la Refundació Comunista, al Comitè Polític Nacional del 14 de juliol de 2007
Conclusions de la memòria semestral del CITE El Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers de CCOO de Catalunya (CITE) ha fet pública la seva memòria del 2006 Redacció
Segons les dades publicades en la memòria del CITE, s’ha registrat una lleugera disminució del nombre de persones ateses per aquest organisme respecte a l’any anterior. Aquest fet pot ser fruit del procés de regularització del 2005, que va fer que moltes persones poguessin regularitzar la seva situació administrativa. A continuació, en reproduïm uns fragments. 1. Continua creixent el percentatge de dones. Al 2007, igual que al 2006, el percentatge de dones és superior al d’homes. 2. El Marroc continua sent el primer país de procedència, seguit per l’Equador. El col·lectiu que més puja és el Bolivia. 3. La majoria dels usuaris i usuàries són casats i casades; afegint-
hi les parelles de fet, representen el 54%. Aquesta dada és fonamental a l’hora de tenir en compte el futur increment de reagrupament familiar. 4. La irregularitat es manté com al 2006, al voltant del 34%. 5. Ha augmentat el percentatge de persones que treballen, quasi el 70% dels usuaris. També hi ha més dones que treballen que homes. 6. Torna a pujar l’economia submergida, que ha passat del 27% al 2006, a 33,17% al primer semestre del 2007. Però aquest increment no ha arribat encara al nivell del 2005 (54%). 7. Malgrat que els permisos de residència i treball inicials encara representen la majoria de les consultes, amb una lleugera baixada en comparació al 2006, pugen cada vegada més les consultes i
els tràmits del reagrupament familiar. Les consultes sobre aquest tema han pujat ràpidament, del 14,85% al 2006, al 17,54% Un aspecte a destacar és que el 58,20% de les consultes sobre reagrupament familiar estan fetes per dones. Al 2007, les consultes sobre renovacions han minvat, perquè les persones regularitzades al 2005 han renovat al 2006,i fins al 2008 no tornaran a fer-ho. També s’ha de destacar que al 200, apareix l’arrelament social (mecanisme permanent de regularització); al 2006, les consultes sobre l’arrelament social eren insignificants. Al 2007 representen el 5%.
MÉS DEL 50% DE LES CONSULTES SOBRE REAGRUPAMENT FAMILIAR LES HAN FET DONES
PRINCIPALS REPTES DE LA POLÍTICA SOBRE IMMIGRACIÓ
Falta voluntat política per combatre l’economia submergida. No s’ha fet res perquè la contractació als països d’origen funcioni. Hi falta agilitat i transparència en la concessió i en la selecció en països d’origen. Hi ha poc control del compliment de les condicions laborals. No hi ha cap voluntat d’incrementar els recursos a les oficines d’estrangeria. En política d’immigració, el govern central ha quedat bloquejat en el procés de regularització del 2005. Cap altra iniciativa, sobretot en temes d’integració i drets de ciutadania (el dret al vot). A Catalunya vivim una certa confusió pel que fa a la concertació política i social sobre el fet migratori: • Situació de la Llei d’Acollida. • Ajornament de l’anunciat Pacte Nacional sobre Immigració • Traspàs de competències: falta un model o objectius clars per part de la Generalitat. • Acord Estratègic de la Internacionalització de l’Economia Catalana: pel que fa a l’apartat sobre immigració falten propostes serioses i de pes per part de la Generalitat. Juliol 2007
MOVIMENT OBRER
Avant
5
La missió dels sindicats: recuperar Gramsci Polític, pedagog, filòsof i teòric marxista, i un dels fundadors del Partit Comunista italià el 1921, Antonio Gramsci va morir fa 70 anys, empresonat i malalt. El rastre de la seva obra escrita es pot seguir en publicacions com L’Ordine Nuovo o els voluminosos Cuadernos de la cárcel J.R.
La realit sindical a l’Estat espanyol i la situació del debat intern a Comissions Obreres a vegades empenyen els dirigents sindicals comunistes a posicions que no es corresponen amb la nostra tradició. En la meva feina sindical de cooperació internacional, he tingut l’ocasió de conèixer el Centro Germinal, al Paraguai. Entre altres coses summament meritòries que els companys realitzen amb escasíssims mitjans, hi ha la recuperació dels escrits dels clàssics marxistes. Antonio Gramsci (1891-1937) pertany a aquests clàssics, però és un autor no llegit, mal utilitzat per molts que s’atreveixen a contraposar-lo a molts autors també marxistes. Vull recuperar alguns fragments d’un article publicat el 1919 a la revista L’Ordine Nuovo, titulat Sindicats i consells. La contundència de les afirmacions d’un dels pares del comunisme europeu fan inútil qualsevol comentari. “[...] La Confederació General del Treball (CGIL) constitueix el
tipus d’organització proletària específica del període d’història dominat pel capital. En cert sentit, es pot mantenir que són part integrant de la societat capitalista, i té una funció que és inherent al règim de propietat privada.” És a dir, el naixement i la gestió dels sindicats que es produeix en el sistema capitalista no posa en qüestió el sistema, perquè no és la missió per a la qual neixen. Però segueix: “La naturalesa essencial del sindicat és competitiva, no pas comunista”. I més encara: “El sindicat no pot ser instrument de renovació radical de la societat: pot oferir al proletariat experts buròcrates, tècnics capaços en qüestions industrials de mena general, però no poden ser la base del proletariat”. Intentaré rellegir tot això amb perspectiva del segle XXI. El sindicat és una organització basada
“LA NATURALESA ESSENCIAL DEL SIDICAT ÉS COMPETITIVA, NO PAS COMUNISTA”
en la defensa dels interessos materials de la classe obrera, que pot constituir-se en alternativa econòmica, però que, com a tal, no és el subjecte revolucionari, i que com tota organització construïda en el sistema capitalista, no està exempta de riscos de subordinació a subjectes polítics. Como dignifica Gramsci el paper dels sindicats? “Els sindicats d’ofici i indústria són les sòlides vèrtebres del gran cos proletari. Elaboren les experiències individuals i locals i les acumulen, aconseguint l’equilibri nacional de les condicions de treball i de producció sobre les quals es basa concretament la igualtat comunista”. Si a tot això afegim l’afirmació leninista que “el sindicat és escola de comunistes”, veurem que no només no són contradictoris, sinó que són dues cares d’una mateixa moneda: la vocació dels comunistes per intervenir des de tots els àmbits de la societat capitalista per a la transformació. Hi haurà segona part. *Dedicat als meus amics Marcello Lacchi i Eugenia Insaurralde, del Centro de
Gramsci i L’Ordine Nuovo L’1 de maig de 1919 surt al carrer el primer número de la revista L’Ordine Nuovo, amb Gramsci com a secretari de redacció. La seva línia es defineix sobre posicions netament obreres. Si la democràcia burgesa té el seu punt de suport institucional al Parlament, la democràcia proletària assigna als consells de fàbrica aquesta posició necessària per al naixement del nou ordre. D’aquí sorgeixen les batalles per a la introducció i la difusió d’aquests consells, la proximitat amb el sentir dels obrers, la crítica al partit socialista, homologat a la lògica del poder burgès i incapaç d’expressar una alternativa política real.
L’estatut bàsic de l’empleat públic: procés i propostes L'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, aprovat el 29 de març amb el suport de totes les forces polítiques tret del PP, és la norma marc que regularà les relacions jurídiques i laborals de 2,5 milions d’empleats del sector públic a nivell de l’Estat i 350.000 a Catalunya en els àmbits d’ensenyament, sanitat i Administracions. L’Estatut també va comptar amb el suport dels sindicats majoritaris i de l’FEMP
Carles Planas Roig
El context en què es fa i que està vigent és el d’unes administracions caracteritzades pel canvi en l’ocupació pública, concentrada a les autonomies i ens locals desestructurats, amb manca de planificació, inversió, recursos humans, carrera professional, promoció i formació. Fugida del dret públic al privat, polítiques externalitzadores de serveis públics, alts índexs de temporalitat i restricció de l’oferta pública d’ocupació. EL PROCÉS
L’objectiu del govern amb aquest Estatut era regular la funció pública, amb la legislació que establís la normativa bàsica per als empleats públics, amb criteris de “modernització” i flexibilitat, i amb un nou tipus de gestió. El debat de fons ha estat el model d’Estat, la seva estructuració i el seu caràcter social, segons les propostes de les comunitats autònomes, forces polítiques, econòmiques i sindicats, i en funció dels interessos de classe que representen. La instrumentalització del debat s’ha concretat en els models d’Estat centralitzat, enfront d’altres models com els sistemes foral, regional i federal. El model de funció pública, les demandes dels treballadors i el sector públic han quedat relegats
per una majoria de forces polítiques i econòmiques partidàries de la liberalització total de l’Estat, enfront d’altres que aposten pel manteniment de les conquestes socials de l’Estat del Benestar, subscrites fonamentalment per Esquerra Unida i els Sindicats. En aquest procés, comunitats autònomes i forces polítiques van condicionar el seu suport al projecte a les contrapartides d’augment de competències, capacitat pròpia de legislació, organització i gestió de les administracions autonòmiques i locals, augmentant la discrecionalitat per la diversitat d’interessos. En analitzar el marc de l’aprovació d’aquesta llei, cal destacar alguns elements. En primer lloc, es concreta l’article 103.3 de la CE, que regula l’estatut dels funcionaris públics, 28 anys després de l’aprovació de la Constitució. D’altra banda, el text resultant deroga en part la legislació preconstitucional, ordena la legislació de la funció pública i determina la legislació bàsica per desenvolupar des de àmbit autonòmic.
LA LLEI FINALMENT APROVADA DEIXA PENDENTS DE REGULACIÓ TEMES COM L’ADMINISTRACIÓ LOCAL I EL SECTOR PÚBLIC
Les conseqüències que l’aprovació de la llei se supedités a la diversitat d’interessos ha donat com a resultat una llei desestructurada i incoherent, de difícil aplicació, que deixa pendents de regulació temes com l’administració local, el sector públic, etc. Però, sobretot, no deixa clar que és d’aplicació directa, quina legislació es deroga, quina es manté vigent, la legislació bàsica de l’Estat que es manté i és d’aplicació supletòria a la resta d’administracions, etc. Entre els aspectes positius pels empleats públics cal assenyalar el dret a la negociació col·lectiva, la readmissió en cas d’acomiadament improcedent, la jubilació parcial dels funcionaris, la carrera professional, el reconeixement dels triennis dels interins, la consolidació del personal temporal, l’impuls a a la igualtat de gènere i la lluita contra la violència de gènere. Com a aspectes negatius trobem la creació del personal directiu amb caràcter gerencial, la dualitat de règims jurídics del personal funcionari i laboral, la no limitació del personal eventual, l’avaluació de l’execució del treball vinculada al manteniment del lloc de treball adquirit per concurs, sistemes no objectius d’accés, absència de sistemes per al manteniment del poder adquisitiu, la mobilitat forçosa. Carles E. Planas Roig és membre del Comitè Central i del CN de l’Administració Pública
Propostes de futur Cal una reforma de l’Administració i de la Funció Pública, amb una proposta moderna de l’economia, impulsant un sector públic potent. S’ha de reduir la contractació de serveis externs, incrementar el finançament públic, evitar les externalitzacions i establir polítiques públiques d’ocupació. La Funció Pública haurà d’actuar sobre la consolidació de l’ocupació temporal, recursos humans, relació de llocs de treball, desnivells retributius, personal de lliure designació, criteris de professionalitat dels recursos humans, sistemes d’accés i carrera professional basats en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, evitant el clientelisme i amb negociació col·lectiva. Des d’una perspectiva d’esquerres, s’ha de configurar una llei progressista de la Funció Pública Catalana en base a un programa de consens de les forces de progrés, per tal que el projecte permeti el desenvolupament de les competències en matèria de Funció Pública de l’Estatut i la seva concreció a les Administracions catalanes. El Partit ha d’impulsar la reflexió i l’actuació de les nostres propostes amb els treballadors, per una Administració i una Funció Pública democratitzades i participatives, que millorin les condicions dels empleats i dels serveis públics i garanteixin i potenciïn les polítiques públiques en favor dels interessos de la classe treballadora.
6 Avant
CATALUNYA
L’educació, a debat Al Comitè Central hem insistit en la necessitat d’explicar el programa del govern Catalanista i d’Esquerres, i de mobilitzar per al seu acompliment. En aquesta secció pretenem contribuir-hi i fomentar el diàleg entre el govern i els moviments socials DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ FEDERACIÓ DE MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA DE CATALUNYA
Fràgil equilibri
Dues dades i un instrument
Q
uan es vol fer un breu balanç de l’estat de l’educació a Catalunya, la referència obligada, i satisfactòria, és el Pacte Nacional per a l’Educació. Se n’ha parlat molt i, sovint, s’ha simplificat el seu missatge; de fet, per a molta gent, s’ha limitat al debat sobre la sisena hora i poca cosa més. Res més lluny de la realitat. Els continguts del Pacte posen les bases per desplegar el sistema educatiu de Catalunya amb una perspectiva diferent de la que hi havia fins ara. Essencialment, el Pacte representa l’acord en la responsabilitat compartida en la construcció del sistema educatiu de Catalunya. Cinc gran eixos formen aquest Pacte que, al seu torn, comporten cinc grans compromisos amb reciprocitat de l’Administració: amb els ajuntaments, amb les famílies, amb totes les escoles sostingudes amb fons públics, amb el professorat i amb els centres educatius, en exercici de la seva plena autonomia. Ara és l’hora de desplegar aquest gran acord, de posar-lo en pràctica, amb l’objectiu de aconseguir les dues grans fites que ha de perseguir l’educació: garantir l’equitat i la qualitat. En altres paraules, igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació i excel·lència educativa per a tothom. Amb aquests objectius s’aconseguirà un alt grau de cohesió social, que, al cap i a la fi, és una de les principals fites que ha de facilitar l’educació. Exposarem ara dues dades i un instrument. La primera dada: per poder aconseguir els objectius que ens proposem, cal disposar de recursos. D’ençà que el primer govern catalanista i d’esquerres es va fer càrrec de l’educació, el compromís en aquest capítol ha quedat recollit i executat en els pressupostos de la Generalitat. En tan sols tres anys hem passat de tenir 3.000 milions d’euros per a l’educació, a tenir un pressupost, aquest any, de més de 4.500 milions. Segona dada: els resultats actuals del nostre sistema, analitzats des de la fredor dels números, no són pou bons. Gairebé un 30% de nois i noies no acrediten l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), i d’aquells que n’obtenen el graduat, un percentatge significatiu acaba abandonant els estudis per integrar-se al mercat laboral, com a mà d’obra no qualificada, sense obtenir una titulació postobligatòria. L’instrument: una llei que reculli els objectius del Pacte, les necessitats del sistema i els faci realitat. Mentrestant, cal continuar avançant en aquest marc i plantejar-nos objectius més exigents: el trilingüisme, l’estabilitat dels equips docents, la formació professional, la formació inicial i permanent del professorat.... Tenim molts reptes i oportunitats per assolir en el sistema educatiu català. Estic segur que entre tots, com ja vam fer amb el Pacte, els aconseguirem. L’esforç de tothom és imprescindible. FRANCESC COLOMÉ Secretari de Polítiques Educatives
A
quests mesos de govern de l’Entesa han estat clarament determinats per a la vigència del Pacte Nacional per a l’Educació signat l’any passat. Això ha permès concretar acords entre l’administració de la Generalitat i administracions locals en temes educatius, o ha permès assistir a una doble actuació en el marc de l’escenari comú que el Pacte planteja al sector públic i concertat de centres: la implantació de la sisena hora en els centres públics i els contractes-programa en centres concertats, accions que busquen reduir dos trets diferencials entre la doble xarxa escolar del país: horaris i costos. Tot i que els pressupostos prorrogats del 2007 han frenat una mica la tendència, en els tres exercicis anteriors s’ha fet créixer la despesa en educació amb un ritme sostingut d’un 15% anual, l’únic camí per acostar-nos als objectius educatius de països del nostre entorn. El camí marcat políticament i pressupostàriament amb el Pacte i els pressupostos, doncs, és inequívoc i determina l’acció del govern de l’Entesa en aquest camp, que fa bé de seguir. Però l’equilibri entre els diferents elements del nostre sistema educatiu és, encara, molt fràgil. Quan es plantegen plans encertats com la duplicació en quatre anys de les places públiques d’escola bressol, el principal problema no sembla l’elevat cost econòmic de la mesura, sinó la impossibilitat de retenir molt bons professionals que, atrets per unes condicions laborals molt millors, passen a nodrir els parvularis i centres de primària. O bé quan es planteja un increment importantíssim de professionals en els centres públics de primària per l’augment de l’horari escolar dels alumnes i la reducció de l’horari lectiu; la impossibilitat de disposar de tots els efectius necessaris des de bon començament fa que la mesura es visqui amb una certa incomoditat per part de les escoles. Portem més de tres anys de propostes innovadores per als centres, començades de forma parcial amb la idea d’anar-les generalitzant. Cal donar el temps necessari per a la seva implementació i mantenir-ne l’esperit i la decisió inicials. Però cal acompanyarles de les mesures necessàries per al seu èxit. La bondat o no de les accions de govern depèn, també, de la gestió d’aquests altres elements: el professorat, la seva implicació en els canvis i la seva formació; la complicitat dels pares, mares i estudiants i la seva opinió; la coordinació entre administracions per fer una acció complementària i completa. Si aquesta col·laboració entre administracions sembla ben encarrilada, hi falta decisió, potser, per encarar algun altre acord de rellevància amb la comunitat educativa. El tema del calendari i l’horari escolars, per exemple, està encallat des de fa anys. Podria ser un bon argument per cercar-lo. RICARD AYMERICH President
Els reptes del 2007 per al govern d’esquerres El procés de matriculació, els contractes-programa i la intervenció als centres privats, a revisió
E
n poc temps, el govern d’esquerres a Catalunya ha fet la major inversió de pressupost des de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista: 6.856 docents al 2007, 22.655 llocs de treball fins el 2010, banda ampla en 2001 centres/serveis educatius públics, 114 cicles formatius per a 2007-08, 14 milions d’euros per a formació d’adults i adultes... Això hauria de fer reflexionar a qui diu que és igual un govern de dretes que un d’esquerres. Dit això, si fóssim en un altre país de l’àmbit de democràcia burgesa, amb contradiccions de classe i polítiques de dretes liberals, trobaríem, segur, la xarxa pública com a eix vertebrador del sistema educatiu. Per raons històriques i pel paper de l’església, en aquest país continua sent una xacra la doble xarxa de centres (públics i privats) que rep diners públics. El Pacte Nacional d’Educació intenta cert ordre del sistema educatiu a Catalunya, i equitat només possible amb igualtat, gratuïtat i cohesió social. Difícil. La pressió de patronals privades i el marc legal han barrat el pas a qualsevol canvi, tot i reformista, en la matriculació de l’alumnat de Catalunya. La LOE, tímida i mediatitzada per la força dretana, tot i posar fi a la LOCE del PP, possibilita base legal per a un procés de matrícula amb planificació educativa lligat a l’entorn on la proximitat de gestió dels municipis és bàsica. Per això sobta el grau de timidesa del Decret de matriculació
2007-08 a Catalunya. Hi ha mancat planificació per reduir ratios, distribució més equitativa de l’alumnat entre centres públics i privats concertats, recursos i competències a les oficines municipals de matriculació. Ha estat poc agosarat: no resol el desequilibri actual de distribució d’alumnat, ni aprofundeix en l’extensió dels contractesprograma per al reequilibri i la gratuïtat educativa, prèvia a la única xarxa pública. Amb el positiu increment de places públiques de l’etapa educativa 0-3, s’ha de visualitzar més extensió i municipalització. El traspàs del departament d’Educació als ajuntaments d’instal·lacions, no de personal, i la postura còmoda d’algun ajuntament, que prefereix externalitzar serveis a empreses privades en comptes d’assumir gestió directa, no ajuda. El proper curs és ple de reptes. El govern d’esquerres els haurà d’anar resolent. No n’hi ha prou amb els recursos en centres amb més alumnat nouvingut. Cal un canvi de marc legal en el procés de matrícula sense esperar a la Llei Catalana d’Educació. Cal fermesa en el procés d’extensió dels contractes-programa i en la intervenció als centres privats: estan sota les directrius de l’administració o no han de percebre diners públics. La gent ha de percebre el canvi estructural real del sistema educatiu de Catalunya: reequilibri vers
cohesió social, que trenqui la dualitat del sistema. Més inversió per a una potent xarxa educativa pública farà que sigui una autèntica xarxa educativa. Cal també apostar pel paper dels municipis en l’educació: projecte educatiu local real, amb valors de veritable democràcia (igualtat, laïcitat, coeducació, gestió de la diversitat); xarxa pública d’activitats de lleure de control municipal; projectes artístics i d’esport escolar; participació democràtica de la comunitat educativa al municipi; i, sobretot, capacitat de planificació en cada localitat. L’autonomia municipal, al contrari del que pot semblar, és una autèntica garantia d’igualtat i de compensació de desigualtats socials. L’esquerra ha de ser exigent amb ella mateixa, fer un salt qualitatiu sense complexes. La dreta religiosa, amb un concepte educatiu mercantil i de domini ideològic, es mobilitza i obté resultats. És a les nostres mans exercir la pressió col·lectiva necessària per aconseguir una Llei Catalana d’Educació impulsora al màxim del sistema públic, que, en definitiva, haurà de ser l’autèntic sistema educatiu. PEP MOLINA I FINA MATEO Membre i coordinadora, respectivament, d’EUiA Ensenyament
CATALUNYA
Avant
Igualtat, eficàcia i eficiència
Reivindiquem la pública! Massa sovint, des del pensament únic se’ns diu que la “història ha mort” i s’analitzen els fets actuals com si comencessin i acabessin avui mateix. Però sabem que el que passa avui en dia no es pot entendre sense una perspectiva històrica. Adelina Escandell ORGANITZACIÓ D’ENSENYAMENT DEL PCC
A Catalunya hi ha un fet que sembla nou i recent: l’arribada de persones immigrants. Però el que és nou no és la immigració, sinó la seva procedència. Si escoltem històries de vides de dones i homes, veurem que no hi ha tanta diferència entre la que van protagonitzar, posem per cas, un extremeny o una gallega als anys cinquanta o la que poden protagonitzar avui una noia d’Equador o un noi del Senegal. Aquesta darrera immigració comporta que el nombre de criatures en edat escolar amb pares i mares d’orígens diversos hagi augmentat els últims anys. I les escoles s’han omplert de colors i de llengües variades. I és normal que els barris o les poblacions on es concentra la majoria d’immigració siguin els mateixos les escoles dels quals acullen també més població immigrant, perquè és lògic que les famílies vulguin una escola prop del seu domicili. Per què ens sorprèn? ¿O és que als anys 70 els nens i nenes de les escoles de Santa Coloma (posem per cas) eren de pares i mares nascuts majoritàriament a Catalunya? Les escoles públiques mai es poden considerar guetos, perquè són centres oberts a tothom: qualsevol criatura hi té cabuda , sense discriminació per l’origen, la creença dels pares... El problema es presenta quan la majoria de criatures pertanyen a la classe social més desfavorida. És evident que, ara, a les esco-
les i instituts trobem nens i nenes que a casa parlen llengües diferents, i que segurament cal repensar els mètodes de treball, l’organització del professorat, la manera com els centres educatius es relacionen amb les famílies... A més, ja no podem considerar moltes de les criatures que omplen avui les escoles com a immigrants, perquè són nascudes aquí. Però a Catalunya. i especialment a la ciutat de Barcelona, l’escola majoritària és la concertada (40% de pública i 60% de concertada), amb una escola privada finançada amb fons públics que basa bona part del seu prestigi en criteris fortament conservadors des del punt de vista de l’organització, dels continguts, de les metodologies i, esclar, amb la presència de criatures monocolors. Un ensenyament de qualitat? I com que la campanya neoliberal de desprestigi de tot allò que és públic és tant forta, moltes famílies de classe mitjana i treballadora opten per portar les seves criatures a aquest tipus de centres, amb la falsa il·lusió que rebran un ensenyament de més qualitat. I viuen com un gran problema no tenir plaça al centre concertat, i que els donin en un de públic. No hi ha un únic camí de solució, però la principal passa pel prestigi de l’ensenyament públic. Per donar eines als centres on el professorat se sent desorientat en aquest moment de canvis. Per dotar-lo de mitjans. Perquè el professorat estigui car reg a t d’il·lusió per la seva
A Catalunya, i especialment a Barcelona, l’escola majoritària és la concertada
MOLTES FAMÍLIES DE CLASSE MITJANA TRIEN L’ESCOLA PRIVADA O CONCERTADA, AMB LA FALSA IL·LUSIÓ QUE ELS SEUS FILLS REBRAN UN ENSENYAMENT DE MÉS QUALITAT
Persones més acció social, igual a integració La primera associació de veïns registrada a l’Estat espanyol celebra el 50 aniversari Santi Serra BARCELONA
Fa un parell de mesos s’ha celebrat el 50è aniversari de la primera associació de veïns registrada a l’estat Espanyol, en concret a Badalona. Segons explicaven els protagonistes, la seva activitat va començar, com tantes altres entitats, a partir de reconèixer que els problemes que tenia cadascú a nivell individual s’havien de tractar de manera col·lectiva. Així, la comunitat de propietaris del barri (com s’anomenaven) va posar en comú les seves preocupacions i visions de com havia de ser el seu entorn, i així va néixer l’associació de veïns. Aquest fet denota que la concepció de comunitat és la millor manera de discutir les coses que preocupen individualment, però també la millor fórmula per donar sortida a les man-
cances. És l’acció comú de totes les persones implicades la que hi dóna el valor afegit: sorgeixen bons debats i millors propostes. A més, es defensen des d’una posició de força, la que dóna la unitat. Més enllà de la implantació del concepte que la solució col·lectiva és la millor per a tothom, és important valorar un altre tret sociològic comú com és la procedència. No tant perquè els veïns i
LA INTEGRACIÓ VENIA DONADA PER L’ASSUMPCIÓ DELS PROBLEMES COMUNS, I D’UNS OBJECTIUS DE MILLORA TAMBÉ COMUNS
veïnes vinguessin del mateix lloc, com per la circumstància que la immensa majoria procedien de fora de la ciutat, de la regió. Situacions diverses els havien portat a compartir un mateix entorn amb un mateix objectiu: tenir una dignitat de vida que, per moltes raons, no se’ls donava als seus llocs d’origen. D’aquesta manera, la problemàtica comuna, els mateixos anhels i el tractament col·lectiu d’aquests aspectes va esdevenir una socialització de les persones i grups que van arribar al barri. La integració venia donada per l’assumpció que tothom tenia problemes comuns, i del coneixement i convicció que els objectius de millora també eren comuns. Cinquanta anys més tard, després d’aquestes experiències generalitzades, cal reflexionar com, des d’una societat cada cop més atomitzada socialment i indi-
7
feina, perquè socialment es valori la feina dels centres educatius. Sembla que anem en bona línia, perquè l’actual govern de la Generalitat està augmentant de manera important el pressupost destinat a Educació, tant per a infraestructures com per a formació del professorat. Però hem perdut molts anys, i les mesures necessàries de recolzament a l’escola pública s’han de desenvolupar amb valentia i decisió, perquè amb tebieses no aconseguirem el prestigi de l’ensenyament públic ni el reconeixement, que és el que actua com a vertebrador de la cohesió social. Estaria bé que els governants es miressin en el mirall dels de la República, que, malgrat les dificultats del moment, van fer una aposta valenta i decidida per la formació de la població, no només amb la creació de centres, sinó apostant per la formació del professorat amb els sistemes educatius més innovadors.
vidualista, recuperem el sentit del que és col·lectiu. Com incorporem al bagatge quotidià de les entitat (veïnals o no) la capacitat de coordinar-se, posar coses i actuar en comú i, d’altra banda, com guanyem més representativitat a partir de poder incorporar nova gent, joves, dones, nouvinguts que, des de la seva concepció individual, des del seu projecte
n Més atenció als centres situats en contextos socials menys afavorits, amb una dotació superior de recursos, per evitar l’estigmatització al barri i els processos de guetització. n Més col·laboració entre centres públics i privats concertats a partir d’iniciatives conjuntes destinades a conèixer i millorar l’actuació envers l’equitat. n Una política d’expansió d’escoles bressol i de suport a les famílies, de manera prioritària entre els sectors menys afavorits, per compensar els dèficits de l’entorn dels infants. 5.- Un gran increment de l’oferta d’educació d’adults, especialment entre els sectors menys afavorits, tant per incrementar el nivell educatiu dels pares com per fomentar l’adquisició d’hàbits beneficiosos per a l’educació dels fills. n Foment de la recerca educativa sobre desigualtats educatives, així com difusió i debat entre la comunitat educativa d’aquestes recerques: professorat, sindicats, Administració, federacions i associacions de mares i pares d’alumnes... n Creació d’un grup de debat entre periodistes i gent del món de l’educació a fi i efecte d’abordar el tractament dels temes de desigualtat educativa als mitjans de comunicació, per tal d’evitar que la difusió de les notícies referents a aquesta problemàtica promoguin quotes més altes de dicotomització social al nostre país. Extret de Les desigualtats educatives a Catalunya: PISA 2003, de la Fundació Jaume Bofill. Ferran Ferrer(director), Gerard Ferrer, José Luis Castel. En aquest interessant estudi es plantegen ues propostes adreçades a l’Administració i la comunitat educativa.
personal, puguin aportar valors afegits a l’objectiu comú. En definitiva, mirant enrere cap a concepcions que cal recuperar (la de col·lectivitat), actuant en el present (incorporant la diversitat dels nostres barris a l’acció social) per un objectiu comú que transformi l’entorn immediat (i les bases socials) trobarem la millor manera de definir la integració.
Incorporar la diversitat dels barris a l’acció social, un repte per a les associacions de veïns
8 Avant
ESTAT ESPANYOL
Espanya no va tan bé Les darreres dades sobre el desenvolupament econòmic i social de l’Estat espanyol posen en evidència un alarmant augment de les desigualtats Àngels Martínez / Sandro Maccarrone
El creixement interanual del PIB se situava abans de l’estiu en el 4%, de manera que l’economia espanyola acumulava 13 trimestres consecutius de creixement. El darrer informe de l’OCDE informava, però, que el salari real mitjà s’ha reduït en un 4% durant els últims deu anys, i que l’Estat espanyol és l’únic d’aquesta organització que ha reculat. L’informe també apuntava que el nombre de persones treballadores amb sous inferiors al 60% del salari mitjà ha augmentat en més d’un 50% durant el mateix període, i que dos de cada tres joves espanyols tenen un contracte precari. Al costat de la disminució del poder adquisitiu i de les condicions laborals de les capes treballadores, es constata un dèficit en el terreny de la inversió social. Així, mentre “els països europeus han invertit en l’última dècada recursos equivalents al 28% del PIB en protecció social, en el mateix capítol, l’Estat espanyol va invertir un 20% de mitjana, amb una dismi-
UNA DE LES CAUSES DE LA CAIGUDA DELS SALARIS ÉS L’AUGMENT DE FEINES POC QUALIFICADES I POC REMUNERADES
Les classes socials beneficiades en cap cas són les treballadores
nució del 22% el 1995 al 19,5% el 2005” [David Rodríguez Albert al seu article ¿Para quién va bien España?]. Aquest quadre esdevé una mica més complet si hi afegim una altra dada: “Mentre els salaris cauen, els beneficis empresarials es multipliquen, amb un augment del 73% entre 1999 i 2006”. En particular, uns dels principals beneficiats són els sectors financers i especuladors –el Banc Santander, per exemple, veu incrementats en un 30% els seus beneficis al 2007– , fet que suposa una mala notícia per., almenys, dues raons. D’una banda, perquè no es tracta de sectors productius que generin riquesa mate-
rial i impulsin el teixit industrial espanyol per tal d’evitar que ens convertim en un estat dependent. De l’altra, perquè les classes socials beneficiades en aquests casos són les oligarquies parasitàries, que en el terreny polític tenen una expressió neofranquista. CRÍTICA AL PIB
Tenim davant un exemple actual i concret de com uns índexs macroeconòmics a l’alça venen acompanyats d’una disminució en el poder adquisitiu de la classe treballadora. Tampoc no és cert que aquest creixement signifiqui més i millor ocupació, ja que una de les principals causes de la disminució
del valor real dels salaris ha estat el considerable augment de les feines poc qualificades i escassament remunerades. La crítica al PIB té a veure també amb el seu caràcter incomplet. Per al seu càlcul es té en compte, fonamentalment, l’aportació anual de riquesa dels sectors privat i públic, però per sota d’aquests, que no queden al marge de la correlació de forces a la societat, existeixen també altres capes que no es tenen presents i són interessadament invisibles. Per la seva mateixa necessitat imperiosa de blanquejar-se, la capa immediatament inferior seria la que comprendria totes les activi-
tats econòmiques il·legals –treball o guanys no declarats, tràfic de persones, armes, drogues, etc.– . Com és obvi, aquesta gran capa té molt a veure amb la immigració sense papers, o amb les persones immigrades que es veuen obligades a acceptar situacions laborals sense contracte o amb condicions reals molt pitjors que la lletra contractual. La següent de les capes invisibles es correspondria a l’àmbit de les feines de la llar, treballs de cura, treballs que es coneixen com a reproductius i que fan les dones, però també treballs de voluntariat, xarxes de veïnatge o altres modalitats que ajuden a la vida, com l’agricultura per a la supervivència. Finalment, ens trobem amb el territori, la naturalesa i els desajustos existents perquè, al marge de les importants qüestions que l’ecologia i el medi ens plantegen, en cada territori s’hi haurien de poder mantenir i progressar les persones que hi han nascut, sense haver d’emigrar per manca de recursos suficients, per l’espoli de les grans empreses multinacionals, pel comerç internacional injust o per les guerres. Comença a ser hora d’acabar amb la fe cega en el PIB com a gran i únic indicador de creixement i benestar. Fer-ho comporta moviments sísmics polítics i socials més grans del que sembla -vegi’s la insistència dels Estats Units perquè el PIB tingui un pes rellevant en els indicadors de desenvolupament humà proposats per Amartya Sen.
PER CALCULAR EL PIB ES TENEN EN COMPTE ELS SECTORS PRIVAT I PÚBLIC, PERÒ NO LES CAPES
El debat nuclear a Espanya
La desmemòria té efectes pràctics
LA FI DE LA HISTÒRIA?
Es tracta d’un debat cíclic, però ara hi incideixen elements conjunturals que li donen més rellevància
De com s’ha acabat fent un relat amoral de la història
En aquesta tergiversació de la història fins i tot amaguen o neguen l’existència d’interessos de classe oposats i la mateixa lluita de classes, presentant els conflictes com originats per petits grups d’activistes amb ànsies de poder. D’aquesta forma, i d’acord amb la ideologia conservadora estesa més enllà de les nostres fronteres, intenten conformar el passat a una imatge del que pretenen que sigui el present, entès com la fi de la història. Els conflictes socials han desaparegut, substituïts per la competitivitat individual en el mercat. Utilitzant l’enfonsament de la URSS i els canvis socials que s’han produït als països occidentals, pretenen negar que la societat està dividida en explotats i explotadors, en oprimits i opressors. A les forces reaccionàries els costa acceptar que els valors de la llibertat i el progrés són els valors de l’esquerra, de la revolució, de la llibertat, de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme o simplement dels treballadors. Digueu-ne el que vulgueu. I després encara hi ha gent que diu que l’esquerra està en crisi. Ja...
Cal tenir en compte, d’una banda, l’augment dels preus del petroli i del gas, que porta a un encariment de la generació elèctrica i, sobretot, a una mobilitat de costos, en funció de les matèries primeres. I de l’altra, la preocupació creixent per l’escalfament del planeta, els acords de Kyoto i la limitació de les eliminacions de CO2. A tot això se suma un desenvolupament industrial fort de països emergents que [...] ens pot portar a un creixement de consum energètic difícilment compatible amb l’escalfament climàtic [...]. És en aquest marc que algunes veus reivindiquen la necessitat no només del manteniment de l’energia nuclear actualment existent [...], sinó el seu creixement i expansió. Argumentant que és una energia compatible amb l’escalfament climàtic i amb costos d’operació i manteniment assumibles. ¿Però són realment certs el cost assumible i la seva seguretat a nivell climàtic? [...] Les úniques polítiques de
gestió que s’hi apliquen són politiques de retall [...]. L’actitud del Consell de Segureta Nuclear [...] era totalment permissiva, i que la llei estava totalment obsoleta. Des d’IU-IC es va fer una proposició de llei per a la seva reforma; les modificacions pretenien aportar algún instrument que garantís més i millor control, amb més transparència, informació i participació. Introduïnt-hi que tots els informes del consell fossin públics i que les sanciones estiguessin vinculades als beneficis de les empreses. Però a l’hora de la seva aprovació, novament el partit al govern ha pactat amb els poders fàctics rebaixes substancials en les sancions [...]. Quan en un tema tan fonamental com aquest el govern manté polítiques obscurantistes [...], no només és irresponsable, sinó que invalida a nivell nacional qualsevol debat [...] al respecte. El rayo que no cesa Barcelona, juliol de 2007
Jordi Serrano
La desmemòria té molts angles d’anàlisi. En primer lloc, es va voler esborrar el règim de llibertats implantat per la Segona República, les transformacions revolucionàries que es van desenvolupar durant el període 193136, el protagonisme del moviment obrer i camperol, etc. Com també la història precedent, la tasca que van fer els sindicats, ateneus i cooperatives en la preparació política i sindical dels treballadors i camperols per a la seva emancipació, la dels corrents lliurepensadors i laics a favor d’un ensenyament lliure i universal i en contra de l’opressió i embrutiment del poble per l’església catòlica. En segon lloc, es va voler esborrar tot el que es refereix a la revolució de juliol de 1936, amb les importants transformacions economicosocials que va portar a terme. Aquí és on en uns dies es condensen la tria entre democràcia i feixisme, ciència i superstició, laïcitat i catolicisme, classe treballadora i burgesia. Hi ha moments en la història en què s’ha de triar.
Han acabat fent-ne un relat amoral. Es critica els qui van fer el cop d’Estat i els qui s’hi van oposar. Aquesta és una gran immoralitat política. La revolució de 1936 s’amaga perquè els qui van aturar el cop d’Estat van ser els treballadors. La burgesia veia amenaçats els seus interessos i va optar pel feixisme. No ha de sorprendre ningú que els capitalistes optin sempre pel seu patrimoni i per l’afany de lucre abans que per la cultura, el país o altres consideracions morals.
COM POT SER EL MATEIX LLUITAR PER LA JUSTÍCIA I LA LLIBERTAT I LLUITAR-HI EN CONTRA? Arribats a aquest punt, s’intenta desprestigiar el moviment obrer amb els mateixos arguments apresos a l’escola franquista: l’anarquisme és el caos, els comunistes són el dimoni –ara es diu que tots eren estalinistes–. Com es pot aturar un cop d’estat feixista? ¿Amb floretes? ¿Amb discursos per la ràdio? ¿Amb obres de teatre?
Jordi Serrano presideix la Fundació Ferer i Guàrdia
ESTAT ESPANYOL
Avant
9
Rellançar l’esperit fundacional d’Izquierda Unida en el context actual Valorem positivament l’avenç del multilateralisme fruit de la coordinació dels pobles que estan desenvolupant un estat social, front a l’unilateralisme que proposen les oligarquies financeres locals i internacionals Marià Pere
Nosaltres pensem que és bo un desenvolupament multilateral del món per a un avenç progressista del món. La interrelació econòmica d’aquests països obliga a canvis al món, i en especial situa el govern dels EUA en una cruïlla difícil que caldrà seguir de prop. Europa no sembla comprendre que s’està superant el concepte de bipolaritat que les burgesies dependents europees van intentar visualitzar, o el concepte fins ara de centre i perifèria. Estem iniciant un canvi d’escenari de molta trascendència. Valorem molt positivament l’avenç dels pobles en la lluita per aconseguir el caràcter social dels Estats. En aquest sentit, són encoratjadors els diferents processos que es produeixen a Llatinoamèrica, a Sudàfrica o l’India. Considerem la pau un element estratègic per al desenvolupament progressista del món. Seguim de prop la nova situació de la guerra. Qualsevol barbaritat és possible i esperable del govern Bush per sortir de l’aïllament. Considerem que la fam, la pobresa, la misèria, la falta d’escoles, la falta de salut pública, amb l’extensió de les malalties, és consubstancial amb el capitalisme global. Hem de cooperar per a la desaparició d’aquestes xacres.
la solidaritat internacionalista és important per al desenvolupament i la lluita dels pobles pel seu alliberament; caracteritza i defineix els projectes de cadascuna de les classes en lluita i permet que els pobles tinguin una visió global i progressista del seu futur i de la lluita de classes a nivell internacional. Cal posar especial atenció i destacar en aquest capitalisme global la qüestió de la immigració com a fenomen global. El capitalisme global vol negar l’existència de la lluita de classes. Encoratgem a col·locar en tots els debats i conflictes la mobilització per la centralitat del treball. Considerem que el capitalisme global, en aquesta fase, no és únicament organitzador de la producció i l’explotació; és, alhora, organitzador del tipus de vida. Considerem fonamental la lluita ideològica. Per això seria útil obrir un debat de reflexió sobre el socialisme del s XXI. CRISI EUROPEA Una situació econòmica i social problemàtica, retards en relació a l’encaix globalitzador, la precarització del treball i l’exclusió social, la distància entre la ciutadania i les institucions de la política... 2007 serà un any decisiu per al futur de la revisió del tractat paralitzat. Caldrà millorar la relació i mobilització de les forces socials i polítiques; així doncs, estem emplaçats a un gran debat
afavoreix l’enfortiment del capital especulatiu i el retrocés de l’àmbit públic, del sector productiu, de les condicions dels treballadors i treballadores. I de l’altra, la necessitat d’un front democràtic que minoritzi el franquisme, recuperi la democràcia al país i unes condicions dignes per als treballadors i les treballadores. És important el rellançament d’IU, amb la majoria que encapçala Llamazares. IU majoria no està exempta de dificultats, però hem d’aconseguir que el sentit comú s’imposi. IU ha de sortir de la seva interiorització, en la qual alguns dels seus components estan incompensiblement interessats. IU ha de posar en pràctica les seves propostes i s’ha de mobilitzar per la seva consecució. Des de la seva autonomia, ha de fer possible que el programa de govern tingui un desenvolupament social, visualitzant allò amb què estem, o no, d’acord. IU ha d’aconseguir una relació natural al seu si de comunistes, verds, feministes, sindicalistes, quadres del moviment popular. Han de conviure en el mateix projecte camperols, botiguers, treballadors manuals, treballadors tècnics i de la cultura, intel·lectuals, professionals, empresaris petits i mitjans que comparteixen el mateix projecte de transformació de la societat. IU no és ni un partit ni un sindicat, sinó una mediació política plural sobre la base de la unitat de programa. EL RELLANÇAMENT D’IU
EL CAPITALISME GLOBAL VOL NEGAR L’EXISTÈNCIA DE LA LLUITA DE CLASSES. ENCORATGEM A COL·LOCAR EN TOTS ELS DEBATS I CONFLICTES LA MOBILITZACIÓ PER LA CENTRALITAT DEL TREBALL
OLIGARQUIES
REACCIONÀRIES
L’aparició d’una nova classe financera, oligarquies profundament reaccionàries, accentua la corrupció, l’especulació, la depredació de la natura i les energies, el moviment de capitals sense control social, el blanqueig de diners de la droga i el tràfic de persones. Hem d’enfrontar-nos a aquests problemes i a les oligarquies que els produeixen. La deriva conservadora del capitalisme global accentua la violència de gènere i tot tipus de discriminacions. Nosaltres, que hem plantejat una llei contra la violència de gènere, encoratgem a la mundialització d’aquesta lluita. Contra les discriminacions de qualsevol ordre i la violència de gènere. El capitalisme global contamina i deteriora el futur ecològic del món. El model de desenvolupament progressista del món ha de ser sostenible. En aquest context,
sobre aquestes qüestions. És important tenir en compte las evolucions i recomposicions últimes de les forces d’esquerres a Europa com Die Linke, la unitat de l’esquerra a Itàlia que, de lluny, miren l’esperit fundacional d’IU. La pressió d’una part important de la societat per passar del canvi a la segona transició. S’ha donat un canvi de legitimitat. Cinc eixos es col·loquen sobre la taula per caracteritzar aquest nou escenari: 1) El canvi de política internacional. 2) La reforma de l’Estat. 3) La lluita per la pau i la solució negociada a Euskadi. 4) El desenvolupament dels drets civicorepublicans. 5) Manteniment i millora de les conquestes socials, i manteniment del caràcter social de l’Estat. Es important tenir en compte que, d’una banda, tenim un franquisme no derrotat en la primera transició, amb un dels capitalismes més radicals d’Europa, que
Hem de ser més sensibles al desenvolupament de la societat. El rellançament d’IU ha de ser un salt qualitatiu en capacitat de proposta i mobilització. L’acord de reestructuració de la direcció amb la participació de la majoria de les seves sensibilitats i d’enfortir els seus perfils és important si no queda en mer acord tàctic. Aquest acord ha de ser de caràcter estratègic, per tal que IU es pugui ampliar qualitativament i quantitativament. Per això és necessari rellançar l’esperit fundacional d’IU com a moviment polític i social d’esquerres, d’unitat programàtica d’esquerres, democràtica, plural, alternativa, participativa i mobilitzadora, laica, federal i republicana, antineoliberal i solidària, amb el compromís de les forces d’esquerres d’Europa i el món, amb un compromís de treball
TENIM UN FRANQUISME NO DERROTAT A LA TRANSICIÓ I UN DELS CAPITALISMES MÉS RADICALS D’EUROPA
DES DE LA SEVA AUTONOMIA, IU HA D’ACONSEGUIR UNA RELACIÓ NATURAL ENTRE COMUNISTES I VERDS, FEMINISTES I SINDICALISTES, I QUADRES DEL MOVIMENT POPULAR. ENTRE CAMPEROLS, BOTIGUERS, INTEL·LECTUALS, PROFESSIONALS, EMPRESARIS PETITS I MITJANS
amb el PEE. Una IU que lluiti per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, amb les idees del socialisme del segle XXI. Una IU que expressi els interessos dels camperols, dels treballadors i treballadores, professionals del país. Avui tenim cinc elements clars que estructuren totes les altres preocupacions: 1) El conflicte dels treballadors i treballadores: salari, augment del cost de la vida, precarització, problema de l’habitatge, augment de les hipoteques i falta d’habitatges per als joves. 2) La pau al món. 3) Solucions humanes, solidàries i d’inclusió positiva per a la immigració. 4) L’ensenyament i la seguretat social. 5) Les condicions de la dona. És a dir, una IU que vertebri un Front Democràtic i Social capaç de reduir i minoritzar el franquisme i donar solucions positives als problemes més importants dels treballadors i treballadores. Això només és possible si IU s’entén com un front polític unitari, plural i mobilitzador del conflicte, amb la cultura del Front Popular per a avui.
Solució o problema? Durant tres mesos he estat a la capital del regne d’aquesta Espanya. Fa uns dies vaig haver d’anar a un funeral i, emmig del dolorós silenci, va sonar un mòbil i l’himne nacional va vibrar a l’aire. Igualment, quan un escolta les converses als bars, al mercat o a l’autobús, comprèn que els vencedors de la Guerra Civil són de nou aquí, i que això explica la seva aclaparadora victòria a Madrid. La dreta aferrissada (del PSOE en parlarem un altre dia) ha descobert el carrer, les pancartes, els himnes i, al fil de la dretització a tot Europa, aprofita de nou la seva conjuntura. Mentre a Espanya manen els banquers, l’església i el rei, tot em recorda l’època anterior a la República, si no fos perque l’esquerra, ara, és pràcticament testimonial. A Madrid, fins i tot els companys d’Izquierda Unida són crítics amb l’Estatut i donen suport a un Estat fort i centralista. Potser, quan van sortir el nazisme i el feixisme, la gent es va poder equivocar. Però ara, quan el tuf fatxa inunda Europa, algú hauria de preguntar-se en què ha canviat el treballador de Móstoles per canviar el seu vot del PC al PP, i per què la dreta ultramontana convoca manifestacions de milions de persones (en la seva immensa majoria, treballadores). A Catalunya vivim en un miratge de democràcia que nosaltres mateixos ens hem cregut, però que la dreta no es creu. No s’accepta el triomf de Chávez, com no es va acceptar el d’Allende. La incubació d’un moviment de masses de la dreta està davant dels nostres nassos, i algú hauria de preguntar-se què fer. Però em temo que és inútil quan el president d’Iniciativa declara que “el PSUC de 1936 estaria content del paper que avui juga Iniciativa”. Ni ell mateix s’ho creu, i a més em sembla una manca de respecte cap a aquells centenars de milers que van donar la seva vida, als quals cap de nosaltres no els arribem a la sola de la sabata. Això és com la faula del llop, tret que, en aquesta història, el llop sempre acaba venint. Un cop més, recordo allò de socialisme o barbàrie, mentre observo com cau el planeta. Vaja pessimista!, diran alguns, però no és menys cert. En qualsevol cas, sembla que ens trobem més en un temps d’acció que de paraules, però la política nacional abunda en paraules i no en fets. Potser, algun dia, la pretesa esquerra deixarà d’anar a remolc i passarà a l’acció. Jo mateix estic còmode i no necessito canviar la meva situació. Si això els passa a tots, vol dir que ara formem part del problema, i no de la solució.
FELIPE L. ARANGUREN
10 Avant
INTERNACIONAL
Amb Hugo Chávez, per la llibertat El copresident de l’esquerra alemanya reacciona als atacs del cap del partit liberal alemany, Guido Westerwelle, que va acusar el Partit de l’Esquerra de flirtejar amb l’esquerra sud-americana. Però Lafontaine hi veu afinitats polítiques electives, i pren partit Oskar Lafontaine
(Ve de la pàgina 1) Respecte a Chávez i Veneçuela, el mateix ministeri d’exteriors de la República Federal alemanya constata: “Una profunda aversió pels partits tradicionals, que s’havien repartit inveteradament el poder, enfonsant-se cada vegada més en la corrupció i l’economia clientelar, va portar el 1999 a l’elecció d’Hugo Chávez com a president. Aquest va comptar amb el suport, a més del nucli dels seus partidaris entre habitants dels barris pobres, d’amplis estrats de les decebudes classes mitjanes”. En canvi, Westerwell confon causa i efecte quan escriu: “Però els neosocialistes a Sud-amèrica no fan sinó dividir les seves societats”. Escriu Westerwelle: “Qui celebra per a Europa el model de Chávez, es burla de les víctimes dels experiments socialistes”. ¿No deu ser més aviat que qui qualifica d’autòcrata la nova onada de democràcia a Sud-amèrica es burla de les víctimes dels antics dictadors i oligarques als països llatinoamericans? Per a nosaltres no es tracta de posar com a exemple per a Europa els nous governs socialistes progessistes a Veneçuela i a Bolívia. Les bases de partida socials i econòmiques són massa diferents. I, esclar, Chávez i Morales s’han de mantenir com a demòcrates i apostar pels drets humans. No obstant, allà és ben rebuda l’arribada al poder de polítics que volen posar les riqueses del subsòl del seu país al servei dels pobres i dels expoliats. Que aquesta part de la població constitueixi, tant abans com ara, la majoria d’aquests països,
no dóna precisament una llum favorable a la seva evolució passada, de la qual van ser responsables règims capitalistes corruptes. El capitalisme, instal·lat allà sovint sota l’ala dels EUA, no ha alliberat la majoria de la població ni de l’estat de necessitat ni de la misèria, sinó que ha fet els rics, més rics, i els pobres, més pobres. El triomf electoral de Chávez i Morales no té altre fonament que aquest. ARRELS
COMUNS
També aquí la nova esquerra alemanya té arrels comuns. Em refereixo a Rousseau, que va deixar dit que, en la relació entre forts i febles, la llei allibera i la llibertat oprimeix. Si no es posa límits als forts, oprimeixen els febles i creen un sistema mancat de llibertat. L’estatalització de les fonts energètiques i de les indústries relacionades a Veneçuela i Bolívia allibera els febles. Obre als governs espais d’actuació financera per superar la pobresa i altres estats de necessitat. Westerwelle es preocupa per la llibertat d’expressió a Veneçuela. Seria, segons ell, una burla dir que Chávez no ha tancat cap canal televisiu, sinó que s’ha limitat a no prorrogar una concessió. Respecte al canal emissor en qüestió, l’RCTV, la historiadora germanoveneçolana Dorothea Melcher afirmava fa poc a la televisió alemanya que els canals privats “han realitzat campanyes molt malignes contra Chávez”. “Jo crec que això, aquí, no s’ho podria permetre ningú”. A més, alguns d’aquests canals, seguint l’exemple de l’RCTV, van donar suport a l’intent de cop d’Estat de la dreta contra Chávez el 2002, manipulant les notícies
Minieuropa no; Europa social, sí La cloenda de la presidència alemanya pilotada per frau Merkel ha estat tan contundent com s’esperava. Al darrer Consell Europeu de juny a Brussel·les s’ha tancat un acord estratègic per ressuscitar la cadavèrica i ja corrupta Constitució europea
Toni Barbarà
Es tractava de lligar i relligar compromisos i terminis per a una nova fórmula redemptora de l’anterior fiasco constituent, rebutjat de forma irreversible pel no de França i Holanda. Era qüestió de fer com si es canviés alguna cosa, perquè res del que realment compta canviï; un exercici de prestidigitació, de maquillatge, que permetés fer veure que un nou Tractat per a Europa ha vingut a substituir l’antiga proposta. I, per tal d’asse-
gurar-hi un final segur, era necessari no córrer novament cap risc de consulta popular, no fos que la resposta democràtica pogués manifestar de nou el desacord de la ciutadania. El caràcter neoliberal i mercantil havia de quedar lligat i ben lligat. De quina manera? Acord per dalt de caps d’Estat i de govern amb agenda tancada. A mitjans d’octubre, i aprofitant la molt dòcil presidència portuguesa, signatura a Lisboa del nou minitractat per Europa. Una mena de posada al dia dels anteriors tractats vigents, ometent curosament
Hugo Chávez (dreta), centre de la discussió entre Lafontaine i Westerwelle
de la pitjor manera. Melcher afirma que el govern de Chávez ha atorgat centenars de llicències a petits programes oberts de ràdio i televisió resultants d’iniciatives ciutadanes, en viu contrast amb la cada vegada més gran concentració mediàtica en les democràcies occidentals. Prendre seriosament la llibertat de premsa significa estar disposat a posar constantment a prova les condicions que la fan possible. Paul Sethe, un dels cinc editors fundadors de la Frankfurter Allgemeine Zeitung, asseverava que “la llibertat de premsa és la llibertat de 200 rics per difondre les seves opinions”. Els qui avui s’entestin a mantenir que les coses han canviat i que la premsa alemanya està lliure d’interessos econòmics i socials, precisa urgentment atenció oftalmològica. Extret de sinpermiso.info
l’adjectiu constitucional i reduint espai i parafernàlia respecte del nonat Tractat no acceptat. No podem acceptar el que han resolt fer, el que en resulta ni com ho han fet.! LA SUBMISSIÓ DE LA UE
Els mitjans de comunicació ens han desinformat, en la línia habitual: la gran batalla entre els germans Kaczynskis i la seva intransigència fatxenda, fent-se els polonesos a l’hora de les votacions decisòries. O el reconegut euroescepticisme dels anglesos, tancats en banda a qualsevol “feblesa social europeista”. Encara com no ens hem quedat sense consensos d’himne, lema i fins i tot ministre d’Exteriors (que només serà encarregat d’Exteriors). El cinisme arriba a la perversió manifesta quan el nou actor estelar, Mr. Sarkozy, ha arribat a forçar que decaiguin les paraules reiteratives al text decaigut de “compe-
L’esquerra està contra tot tipus de violència i de tota violació dels drets humans. Erradicar-les amb èxit, no obstant, suposa una visió no enterbolida de la realitat. Perquè Westerwelle és cec respecte a la brutal ingerència dels EUA als països de l’Amèrica llatina –n’hi ha prou de recordar el cop contra Salvador Allende, promogut per la CIA, i la posterior dictadura d’Augusto Pinochet a Xile—, tampoc pot estimar amb justícia la situació a Cuba. Precisament, la CIA acaba de donar a conèixer els seus passats plans d’assassinat contra Castro. D’acord amb declaracions oficials recents, el govern nordamericà va reservar l’any passat 80 milions de dòlars per a les seves polítiques de desestabilització a Cuba. Es prepòster i ideològic condemnar taxativament a Sud-amèrica l’estatalització i el proteccionisme, però no pas el barril de pòlvora sobre el qual l’economia privada globalitzada i sense regnes ha assentat aquests països, i no només a ells. Quan Westerwelle exigeix a l’esquerra que deixi de coquetejar amb caps d’Estat que tenen molt a veure amb el despotisme i molt poc amb la democràcia, hauria d’explicar-nos per què relativitza i banalitza la política del govern Bush. Perquè aquesta política és responsable de les càmeres de tortura a Abu Ghraib i a Guantànamo, i de la mort de centenars de milers a l’Iraq i Afganistan. Les posicions ideològicament coixes són sempre perilloses.
tència lliure i no falsejada”. Tant se val que apareguin o no com a “valor”, ja que, al cap i a la fi, tot el nou minitractat és una proclama de neoliberalisme y sacralització del lliure mercat. Res a dir de l’Europa dels drets, del medi ambient, de la pau. Res de regular el treball i les seves condicions, ni de les inversions socials. Res a oposar al mandat incontrolat del Banc Central Europeu ni a la mercantilització i privatització dels serveis públics o a la degradació alimentària i agrícola. Ni de l’escalfament del planeta, ni dels drets dels pobles...
CAL GENERAR UN DEBAT QUE POSI EN EVIDÈNCIA AQUESTA DINÀMICA TRAMPOSA I ANTIDEMOCRÀTICA
Al sac i ben lligada, la submissió de la UE al pilotat universal dels EUA i les seves polítiques i plans armamentístics. Com podem veure, doncs, la mateixa proposta, ara disfressada per mantenir i no esmenar la vella Europa i els seus pitjors designis neoliberals, colonials, militaristes, fortalesa... Des de les nostres organitzacions polítiques, socials i ciutadanes, cal generar un debat que posi en evidència aquesta dinàmica tramposa i antidemocràtica. Des del PEE, hem sortit amb claredat denunciant aquesta situació, reivindicant l’Europa social i dels drets, i exigint com a mètode un nou referèndum a escala europea, com a única proposta respectuosa i alternativa que escolti la veu dels pobles. Es tracta de destapar-los el joc; debatre, explicar, denunciar i, finalment, mobilitzar a partir de les nostres propostes alternatives.
Avant 11
INTERNACIONAL
Aurora Morales: “Defensarem els processos democràtics de l’Amèrica Llatina” Aurora Morales, diputada a l’Assemblea Nacional de la República Bolivariana de Veneçuela en representació del Movimiento V República, va participar al mes de juny a la Festa de l’Avant. Iniciem en aquest número la presentació del que la revolucionària veneçolana ens va explicar
Sandro Maccarrone
En primer lloc, voldríem conèixer quina és la vostra caracterització de l’actual etapa del procés revolucionari. La situació política actual és una conseqüència de la gran confrontació que hi ha a nivell mundial entre l’hegemonia del model unipolar, el paper de les grans corporacions i la implantació d’un model únic de pensament; i, d’altra banda, les forces democràtiques i progressistes de cadascun dels països en defensa de la seva sobirania, de la seva cultura, i de la transformació de la democràcia formal, anomenada pel liberalisme governabilitat democràtica, en un sistema on la societat tingui la capacitat d’organitzar-se, de treballar per resoldre els problemes de les comunitats, i on l’Estat ha d’ajudar aquestes comunitats. Es tracta de convertir aquesta democràcia representativa en una democràcia participativa i protagònica. Nosaltres anem una mica més enllà, perquè el plantejament no es limita a fer lleis en funció del que anomenem un estat democràtic i social de dret, sinó que estem parlant del trànsit cap a una nova societat socialista, on les relacions entre els éssers humans seran diferents a les d’una societat capitalista, dominada per l’individualisme i l’èxit personal, per posar en primer pla la solidaritat, els col·lectius, la cooperació... El nostre moment actual és la
resposta d’aquest model unipolar sobre Veneçuela. Perquè els mitjans de comunicació són una corporació internacional vinculada als interessos econòmics de les grans multinacionals, que, a més, tenen a veure amb la indústria armamentística. A Veneçuela han substituït el paper dels partits polítics d’oposició, han desestabilitzat el país i fins i tot han creat un problema de salut pública anomenat dissociació psicopàtica. Has vinculat el procés de Veneçuela a un canvi d’escenari, a una confrontació internacional entre el model unipolar i un model de drets democràtics que podríem també anomenar multilateral. Veneçuela, més enllà de participar en aquesta confrontació d’interessos, ¿de quina manera intervé i contribueix a un canvi d’escenari internacional? Nosaltres no intentem exportar el nostre model. Cadascú ha d’avançar segons les seves possibilitats i les seves condicions. Som molt respectuosos, malgrat les discrepàncies. Això sí, per la nostra condició de país d’energia -tenim el 95 per cent de l’energia de la regió-, intentem utilitzar aquesta fortalesa per oferir-la als països germans, per tal que puguin avançar i tinguin millors condicions que les que volen imposar no només les corporacions internacionals, sinó també organismes internacionals que controlen el món. Entre les nostres propostes hi ha l’ALBA, i nosaltres som membres del Mercosur, no perquè pensem que és la solució de tots els proble-
mes, sinó perquè creiem que hem de contribuir a la creació d’un escenari per a una integració més àmplia, com és UNASUR, que seria una Unió de Nacions del Sud, i on tenim una sèrie de propostes com, per exemple, la creació d’un banc del sud. També estem treballant molt fort amb els països del Carib. Veient la situació del planeta i el que estan fent els Estats Units i Anglaterra a l’Orient Mitjà, i recordant que la història de les ocupacions de l’Amèrica Llatina per part dels EUA ve de principis de segle, estem prenent mesures a Veneçuela per defensar qualsevol procés democràtic que hi hagi a l’Amèrica llatina. Amb Allende es va viure a sang i foc. Van desestabilitzar el país econòmicament i van organitzar sectors per llançar-los contra el govern democràtic. Segons xifres ara conegudes, hi va haver més de 10.000 morts, tot i que les xifres reals de morts del poble xilè no es coneixeran mai, i aquest és el gran trauma. I van acabar amb un moviment cultural en totes les seves àrees, pictòrica, literària, musical. I van acabar amb la memòria històrica El 26 de juny passat es van complir 99 anys del naixement del president Allende, i durant tot l’any tenim l’oportunitat de reivindicar la seva memòria. I així com nosaltres vam impulsar els ideals de Simón Bolívar al segle XIX, avui tenim el compromís d’aixecar l’ideari, els valors i la dignitat d’Allende, i obrir camins perquè hi hagi un futur diferent per a Amèrica Llatina.
L’Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA) és un projecte de col·laboració i coordinació política, social i econòmica entre països de l’Amèrica Llatina i el Carib, promogut pel president veneçolà Hugo Chávez i subscrit pels governs de Cuba, Veneçuela i Nicaràgua com a contrapartida a l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), impulsada pel govern dels EUA. L’acord constituent de l’ALBA va ser subscrit el desembre de 2004 per Chávez i
Fidel Castro. Inicialment, regulava l’intercanvi de recursos mèdics i petrolífers, i indicava la vocació d’ampliar el seu camp d’actuació a tota l’Amèrica Llatina i el Carib, i incrementar les matèries a desenvolupar en el marc d’un procés d’integració. Posteriorment s’ha estès a aspectes comercials. L’abril de 2006, Evo Morales va firmar l’entrada de Bolívia, i al gener de 2007, el president Daniel Ortega oficialitzava l’adhesió de Nicaràgua. viquipedia.org
Salut, diners i amor (o tot està connectat)
ELS REPTES
A finals de juny, el Partit del’Esquerra Europea (PEE) i EUiA van celebrar a Barcelona les jornades Precarietat i Salut, a través de l’estudi de les tres esferes d’un conjunt: economia, treball i salut
Q Exigir mesures sobre la salut i el medi abans d’emprendre projectes i polítiques.
Lluís Camprubí
De les jornades, i a manera de conclusió i proposta d’acció, en va sortir un document (de molt recomanable lectura, disponible a www.euia.cat) titulat Carta de Barcelona sobre precarietat i salut. Partint d’una definició bàsica de precarietat entesa com a “incertesa” i de salut, tal com ja fa molt de temps la defineix l’Organització Mundial de la Salut -“complet benestar físic, mental i social”- i amb tota l’aportació teòrica i pràctica de les jornades i de la Carta, podem fàcilment arribar a la conclusió que tot està connectat i és interdependent.
Tot i que la reflexió que els diferents àmbits estan íntimament relacionats i que canvis en un condicionen els altres no és nova, no s’ha aprofundit prou en com la intervenció activa en un pot modificar els altres. Dit d’una altra manera: ¿podem canviar les condicions en l’àmbit de l’economia, del món del treball o de la salut a través de la intervenció indirecta en un altre àmbit? Per tal que la democràcia penetri lleugerament en les empreses des d’àmbits sindicals, fa temps que s’intenta incidir i intervenir sobre l’organització del treball (terreny que la direcció de les empreses es vol reservar en exclusiva). Vista la relació directa de l’organització del treball, per exemple, amb l’ab-
sència o presència de riscos laborals psicosocials, sembla necessari que des de la prevenció de riscos es pugui intervenir, ni que sigui parcialment, en l’organització del treball. Seguint amb aquesta aproximació no compartimentada, des de sempre, l’esquerra ha volgut incidir en l’economia per canviar les condicions de treball i de vida. I en el treball, per canviar les condicions de vida i afavorir un repartiment diferent del pastís. Com a complement a aquestes vies, caldria generar un consens ampli sobre quins són els requeriments mínims irrenunciables en matèria de salut (al món, a Europa, a l’Estat, a Catalunya, al municipi), per tal que, establint-ne relacions
de causa-efecte, es pogués intervenir, regular o establir limitacions en el treball i/o l’economia, tenint present quins són els principals reptes a cada nivell. Un món on ho és la precarietat econòmica i una Europa (amb l'Estat i Catalunya tenint els pitjors indicadors) on ho és la precarietat en el treball i els serveis públics. Aconseguir la implicació i plasmació real, amb l’obertura de la Carta de Barcelona als sectors, organitzacions i forces polítiques que es reclamen progressistes i al servei de la majoria pot ser una bona manera de disputar l’hegemonia als que reclamen àmbits compartimentats. Quant a l’amor, potser l’haurem de deixar en mans de l’horòscop.
DE LA
CARTA
Q Impuls de la recerca sobre precarietat i la creació d’indicadors de precarietat i salut, elaborats a partir de l’experiència i els coneixements de professionals, agents socials i els treballadors i treballadores, per controlar els avenços i erradicant la precarietat, i potenciar la salut entesa com alguna cosa més que l’absència de malaltia. Q Posar en comú les experiències dels països de la UE per conèixer les característiques de precarietat de cada país i poder acabar amb la precarietat d’ Europa.
12 Avant
DONA
La llei per a la igualtat efectiva El subsidi de maternitat acaba de fer 85 anys. Les polítiques públiques, socials i familiars al nostre país estan a les antípodes de les de molts governs socialdemòcrates i quasi-liberals europeus. Tot i això, s’estan produint avenços en el terreny de la igualtat de gènere que cal tenir en compte, valorar i avaluar per acabar amb totes les formes de discriminació i explotació de les dones Cèl·lula del PCC Marxista-feminista
La Constitució espanyola, al seu article 39.1, diu: “Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família”, la qual cosa significa que els poders públics han de procurar cobrir les necessitats bàsiques de les famílies amb el serveis i les ajudes econòmiques; per tant, podem dir que, ara per ara, aquest dret constitucional encara no està acomplert. Les polítiques socials i familiars a l’Estat espanyol són de les més febles d’Europa: les ajudes suposen un 0’52% del PIB (un 0,86% l’any 1980). Comparat amb altres països europeus, que destinen més de la mitjana europea (2,1%), aquí suspenem: Dinamarca, un 3’9%, i Luxemburg, un 3’7%. Tant és així, que si es compara l’Estat espanyol amb la resta de països de la UE, veurem que és el que menys ajudes socials concedeix. A Espanya, per exemple, les famílies perceben 291 € l’any per fill o filla menor de 18 anys, mentre que a Noruega la quantitat és de 1.236 €/any. Pel que fa als permisos de maternitat i paternitat remunerats, l’Estat espanyol ocupa el vuitè lloc en el rànquing de països europeus, amb 16 setmanes amb el 100% del salari; a Àustria són 16 setmanes amb el 100% del salari mig de les 13 últimes setmanes; a Noruega, 52 setmanes amb el 100% del salari les 42 primeres setmanes, i la resta el 80% del salari, i a Suècia, 96 setmanes. Està clar que una remuneració per fill o filla de 100€ al mes és insuficient per cobrir totes les despeses que genera una criatura. Això és el que les famílies percebien abans de la Llei d’Igualtat Efectiva i, a més, s’havia de tenir una feina remunerada. Per fi arriben els 2.500 € per fill o filla nascuts, mesura per ella mateixa insuficient i, per tant, assistencialista, però que anirà molt bé, ja que també hi podran accedir les dones que no treballen i les que treballen i no cotitzen. Tot i així, encara falten facilitats en horaris laborals, per poder compaginar la vida laboral i la
L’ESTAT ESPANYOL SUSPÈN EN MATÈRIA D’AJUTS ECONÒMICS I PERMISOS DE MATERNITAT, PER DARRERE DE NORUEGA, SUÈCIA I ÀUSTRIA
familiar, i està clar que les ajudes han de cobrir les necessitats bàsiques (menjar, bolquers, higiene). Implantar mesures de conciliació de la vida laboral i la vida familiar ha reduït fins a un 30% l’absentisme laboral, segons un estudi de l’any 2006 de l’Institut d’Estudis Superiors de l’Empresa. IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES
La Constitució, al seu article 14, proclama el dret a la igualtat i a la no discriminació per raó, entre altres, de sexe. La mateixa Carta Magna indica de manera clara que correspon als poders públics la tasca de fer efectiva i real la llibertat i la igualtat de les persones i grups, així com fer desaparèixer les barreres que impedeixin aquesta tasca. També li correspon facilitar i assegurar aquesta participació i la seva qualitat, fent-la extensiva a tota la ciutadania en totes les esferes de la vida social, política, econòmica i cultural. D’altra banda, l’article 9.2, que justifica legal i jurídicament fer canvis en l’estructura legal existent per tal que les polítiques siguin més efectives en els plans de la llibertat, la igualtat i la participació, trontolla. Potser són aquestes dues últimes les que més clarament queden lligades a la Llei per la igualtat efectiva. Tot i que l’Estat ha signat i ratificat la totalitat de textos internacionals relacionats amb la igualtat entre dones i homes, i tot i l’existència d’una legislació europea -encara incipient, però específicament dirigida a qüestions relacionades amb la igualtat com a principi fonamental de la UE (la llei d’igualtat efectiva és la transposició de dues directives europees: la 2002/73/CE, la 76/207/CEE i 2004/113/CE, d’igualtat de tracte i del principi d’igualtat entre homes i dones en l’accés a la feina, a la formació i la promoció
En el món real, la igualtat entre homes i dones continua sent una utopia
professional, així com accés a béns i serveis)-, continuem tenint uns resultats més que insuficients quant a la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Qüestions socials urgents com la violència de gènere, la discriminació salarial, la discriminació en les pensions de les vídues, el predomini de l’atur femení, la poca presència de les dones en llocs de responsabilitat política, social, cultural i econòmica, l’escassa conciliació laboral i personal, la discriminació múltiple que pateixen dones sense formació, immigrades, gitanes, grans, joves, discapacitades..., continuen formant part del dia a dia de la majoria de dones del nostre país. CRÍTIQUES A LA LLEI
El tractament de les dones i la feminitat als mitjans de comunicació, així com la construcció social del gènere i la seva imatge, ajuden a reproduir i perpetuar aquestes discriminacions i aquestes desigualtats, sense que moltes vegades puguem fer gran cosa des dels
A QUINS ÀMBITS AFECTA LA LLEI? D Laboral, empresarial, Seguretat Social i conciliació. D Administració pública. D Contractació i subvencionspúbliques. D Política cultural, de creació artística, esport i cooperació al desenvolupament. D Educació i salut. D Desenvolupament rural i habitatge. DAccés a noves tecnologies i Societat de la Informació. D Mitjans de comunicació públics i privats.
moviments de dones o les institucions polítiques. Des de l’extrem de les diferents violències contra les dones (maltractaments, homicidis, prostitució, violacions, assetjaments) fins a la discriminació en la feina o la publicitat i el llenguatge sexistes, hi ha un ampli camp d’acció que cal treballar. Haurem de veure, valorar i contrastar si aquesta llei preveu actuacions per a incidir en tots aquests aspectes, i de quina manera es portarà a la pràctica. Cal dir que aquesta mesura ja ha aixecat crítiques des de la patronal, que addueix que la Llei limita llibertats fonamentals de les empreses, com ara contractació i organització. Si la CEOE es grata, deu ser que pica. Aspectes de la llei com la inversió de la càrrega de la prova en acusacions de discriminació de la dona, l’establiment de la paritat a les llistes electorals o les mesures relacionades amb el món del treball i la conciliació desfermen la polèmica, que no deixa de ser superficial i evita
QUINS SÓN ELS SEUS OBJECTIUS LABORALS?
D Establir, mitjançant la negociació col·lectiva, mesures d’acció positiva que afavoreixin l’accés a l’ocupació de les dones o l’eliminació de situacions de discriminació en les seves condicions de treball. D Que un dels objectius prioritaris de la política d’ocupació sigui la millora de la formació, de l’ocupabilitat de les dones i de la seva permanència en el mercat de treball. D El reconeixement del dret a la conciliació de la vida personal i laboral i el foment d’una major corresponsabilitat entre dones i homes en les obligacions familiars.
entrar en debats més profunds. Serà interessant analitzar i debatre entorn d’uns instruments que, com la llei d’igualtat efectiva entre dones i homes, però també la Llei de Dependència o la Llei integral contra la violència de gènere, estan transformant el camp d’acció de la lluita feminista. Com a instruments, és necessari que hi hagi un debat profund i popular per tal de conèixer-los, fer-ne ús i millorar-los. La situació de les dones està canviant, i caldrà una reflexió-acció sobre la manera com els i les comunistes podem utilitzar les eines del sistema per transformar-lo i superar-lo.
QÜESTIONS URGENTS COM LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE I TOTA MENA DE DISCRIMINACIONS CONTINUEN FORMANT PART DEL DIA A DIA DE LA MAJORIA DE DONES
SEGURETAT SOCIAL Nous períodes de cotització per tenir dret al subsidi de maternitat: D Menors de 21 anys, no hi ha període mínim. De 21 a 26 anys, 90 dies dins els set anys anteriors (o 180 dies en tota la vida laboral). Més grans de 26, 180 dies en els set anys anteriors. D Subsidi no contributiu per maternitat: en cas de no tenir cotitzat el període mínim, serà el 100% de l’IPREM per 42 dies naturals a comptar des del part. D Reconeixement del subsidi de maternitat i del permís de paternitat als treballadors autònoms, i bonificació del 100% de la quota que es paga a la Seguretat Social per a les treballadores autònomes durant la seva baixa de maternitat. EFECTES EN LA
Avant 13
DONA
Com afecta la Llei les treballadores? DRETS QUE RECONEIX LA LLEI EN CAS DE NAIXEMENT O ADOPCIÓ.
Permís de paternitat, independent del de maternitat, de 13 dies, a més dels dos dies ja existents, que es podrà exercir a temps complet o parcial, previ acord amb l’empresariat. Aquest permís serà de quatre setmanes després de sis anys de l’entrada en vigor d’aquesta Llei. El permís d’alletament es podrà acumular en jornades completes (amb l’acord de la negociació col·lectiva o amb l’empresariat). Si el període de vacances coincideix amb el de maternitat, aquest es podrà gaudir una vegada acabada la baixa maternal, encara que també hagi acabat l’any natural. En cas de mort de la mare, amb independència que aquesta treballés o no, l’altre progenitor pot fer ús de la totalitat o de la part que falti del període de baixa, computat des de la data del part i sense descomptar la part que la mare hagués pogut gaudir abans d’aquest. El permís de maternitat/paternitat tindrà dues setmanes més si la criatura pateix alguna discapacitat, i s’ampliarà fins a 13 setmanes en cas de parts prematurs i quan el nadó necessiti hospitalització. Es podrà declarar la suspensió del contracte per risc durant la lactància natural de fills menors de nou mesos. En el cas de defunció de la criatura, el període de baixa no es veurà reduït. QUINS
DRETS RECONEIX LA LLEI A LES PERSONES TREBALLADO-
RES PER CONCILIAR LA VIDA PERSONAL I LABORAL?
Dret a reducció de jornada (i salari) entre un mínim del 12,5 € i un màxim del 50% per guarda legal d’una persona menor fins a vuit anys, o que pateix alguna discapacitat sense activitat retribuïda. Excedència per a tenir cura d’un familiar fins dos anys (es pot gaudir de forma fraccionada). El treballador o treballadora tindran dret a adaptar la durada i distribució de la jornada de treball per fer efectiu el dret de conciliació en els termes que estableixi la negociació col·lectiva, o a partir dels acords a què arribi amb l’empresariat. Per últim, la llei preveu una excedència voluntària d’entre quatre mesos i cinc anys. COM AFECTA LA LLEI
LES EMPRESES?
Es crearà un distintiu per a les empreses que es destaquin en l’aplicació de polítiques d’igualtat d’oportunitats. L’empresa estarà exempta de pagar les quotes empresarials a la Seguretat Social de la persona que causa baixa per maternitat o paternitat. D’altra banda, les empreses de més de 250 treballadors hauran d’elaborar i aplicar un Pla d’Igualtat (mesures adoptades a partir d’una diagnosi per aconseguir igualtat de tracte i d’oportunitat a l’empresa). La resta hauran d’adoptar mesures adreçades a evitar qualsevol tipus de discriminació laboral entre homes i dones. Igualment, les empreses hauran de promoure condicions de treball que evitin l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe, i arbitrar procediments específics per a la seva prevenció, i també per donar resposta a les denúncies o reclamacions formulades. Hi haurà un reconeixement de les accions de responsabilitat social de les empreses en matèria d’igualtat. La participació de les dones en els consells d’administració de les societats mercantils haurà de ser equilibrada (amb un període d’adaptació de vuit anys). COM AFECTA LA LLEI
LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES?
Les administracions públiques hauran de garantir la igualtat en l’accés a l’ocupació pública i el desenvolupament de la carrera professional. Tanmateix, caldrà que facilitin la conciliació de la vida personal i laboral, i que fomentin la formació en igualtat. També hauran de promoure la presència equilibrada de dones i homes en els òrgans de selecció i valoració. Hauran d’establir mesures efectives de protecció davant de l’assetjament sexual i de l’assetjament per raó de sexe, i estaran obligades a establir mesures efectives per eliminar la discriminació retributiva directa o indirecta per raó de sexe. COM AFECTA LA LLEI
LES SUBVENCIONS PÚBLIQUES?
Obre la possibilitat que les bases reguladores de les subvencions que atorguen les administracions públiques puguin incloure la valoració de les actuacions de les entitats sol·licitants que suposin un efectiu assoliment de la igualtat d’oportunitats. En aquest sentit es podran valorar, entre altres, les mesures de conciliació de la vida laboral i la personal, de resposabilitat social de l’empresa, o l’obtenció del distintiu empresarial en matèria d’igualtat de tracte.
Estudi de gènere sobre el tancament d’empreses a Catalunya Elaborat per la Secretaria de la Dona de la CONC, l’estudi analitza les crisis empresarials i deslocalitzacions a Catalunya, donant el protagonisme a les seves repercussions de gènere i a les dones treballadores Comissió de Dones del PCC
1. Polítiques laborals concretes que, amb visió de gènere, ajudin a combatre l’ocupació en precari que es dóna en el transvassament d’ocupació industrial al sector serveis, amb la reducció dràstica de les condicions laborals dels salaris a l’estabilitat. Afecta especialment les dones, especialment les immigrades. 2. La immensa majoria de la població i el medi assumeixen els costos ecològics i socials d’una organització econòmica especialment permissiva. Les polítiques públiques no haurien de permetre que les empreses es desentenguin dels estralls socials, ecològics i humans que provoquen en no assumir els costos socials del seu funcionament. 3. Polítiques del mercat laboral que promoguin una menor rotació dels llocs de treball, problema especialment important en els sectors del comerç, alimentació i cura de les persones, que només pot empitjorar algunes de les patologies des usuaris, augmentant el seu grau de confusió i desemparament. 4. Polítiques d’immigració fortament positives per a les dones; recomanacions que s’estan fent a nivell de la UE per part del Lobby de Dones Europeu: “Permetre l’accés de les dones immigrades al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral; lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen les dones a certs sectors i llocs de treball i al mercat negre laboral; combatre el treball clandestí”. 5. Implicació més directa dels ajuntaments en les crisis del seu territori, amb actuacions que contemplin el biaix de gènere: participació activa, recollida de dades i comissions de seguiment per part dels ajuntaments, a més de partides en els pressupostos municipals per a la igualtat de gènere i, en especial, la igualtat d’oportunitats. 6. Assegurar a les polítiques de les empreses d’outplacement una perspectiva de gènere, i no només el comportament que garanteix un nombre superior de recollocacions en base a reproduir en el mercat laboral la divisió del treball per gènere, intentant mantenir el sou i una feina semblant al nou lloc de treball. 7. Creació d’ocupació pública en serveis d’atenció a les persones és la millor manera d’acostar-se als nivells de benestar dels països més desenvolupats de la Unió Europea: introduir la negociació col·lectiva en aquest sector per establir bones condicions d’ocupació i salarials. S’hauria de tenir
El desenvolupament d’un teixit industrial modern és essencial perquè un país no esdevingui dependent.
especial cura en aquells convenis que tenen baixos salaris estructurals, per als quals prendre l’IPC com a única base de referència en la negociació manté o incrementa les condicions de desigualtat salarial en la classe obrera. 8. A l’estudi s’ha posat de manifest el problema estructural denunciat en relació a la formació continuada. És necessari augmentar les facilitats per poder compaginar feina amb formació, i calen programes de xoc molt acurats i individualitzats quan les treballadores es troben en situació d’atur. 9. Revisar els ajuts que proporcionen les administracions en foment de l’autoocupació, i que reprodueixen els rols tradicionals de gènere; obrir un negoci pot ser l’única manera de no abandonar el món del treball remunerat quan per l’edat, el lloc on es viu o la dificultat per aconseguir una feina, es fa difícil formar part de la nòmina d’una empresa. 10. Caldria seguir treballant des de les institucions per aconseguir horaris de comerços i serveis amics de les dones assalariades, però també oposar-se a la flexibilització d’horaris poc amiga de les dones, que pot representar una desfeminització de la plantilla. 11. Reducció de la desigualtat salarial entre homes i dones i reducció del ventall salarial per disminuir les diferències entre assalariats, que està augmentant a tot el món: les dones hem d'exigir programes de reciclatge no sexistes i acabar amb la tradicional orientació de les dones cap al sector serveis, i dels homes cap als sectors tècnics. 12. Lourdes Beneria proposa un impost contra tancaments, per evitar que les empreses amb beneficis es deslocalitzin: “Quan les empreses estan interessades a invertir en una localitat, és el moment perquè l’ajuntament signi un contracte amb elles, mit-
CAL DEMOSTRAR QUE LES MURALLES ENTRE L’ESFERA PRIVADA I LA PÚBLICA SÓN ARTIFICIALS jançant el qual es comprometin a quedar-se durant un període de temps de 20 o 25 anys a la localitat i, en cas de no fer-ho, tenir l’obligació de pagar un impost de tancament”. 13. La doctora Montserrat Moreno Marimón recomana poder disposar d’ajut psicològic en els expedients amb acomiadament i els assimilava a qualsevol catàstrofe, amb una funció igualment important; remarcava que calia que fos dona psicòloga, per ensenyar les dones l’empoderament de si mateixes, “el que són capaces de fer.” 14. No sembla que una bona solució sigui demanar prejubilacions, en especial per a les dones. Carme Torres explica que, davant la política de prejubilacions de les empreses, les dones es resisteixen a tornar a casa a fer les feines de tota la vida, a jornada completa. 15. Reclamar la interdisciplinarietat en els estudis de gènere. La doctora Moreno afirma que les dones tenim facilitat per lligar les coses, per veure les relacions que es volen invisibles, i ho atribueix a les dificultats que ens han fet créixer. Les dones tendim a buscar explicacions més àmplies i globals per a les coses i no ens satisfà el resultat que veu el món i els seus problemes des d’un punt de vista únic i estret. 16. Demostrar que les muralles entre l’esfera privada i la pública, entre els treballs assalariats i els de cura, de relació, etc., són artificials. En paraules de Juan Manuel Tàpia, el model d’empresa dominant econòmicament segueix generant un model de societat. Hem viscut l’empresa fordista i hem viscut la societat fordista.
14 Avant
CULTURA
Prohibit el pas
LES ARRELS
El perquè d’un nom
L’exposició Fronteres, al CCCB fins a finals de mes, proposa una reflexió sobre la transformació de les fronteres geopolítiques actuals, la dislocació de les fronteres simbòliques i la seva repercussió Mireia Mora
UNIVERSITAT
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona acull fins el 30 de setembre l’exposició Fronteres, que repassa alguns dels conflictes fronterers actuals: els límits d’Europa, Estats UnitsMèxic, Israel-Palestina, Corea del Nord-Corea del Sud, Caixmir, Miami-L’Havana, el cas de Melilla, etc., que només són l’excusa per reflexionar sobre el concepte de frontera i les diferents tipologies que existeixen en l’actualitat. Amb una posada en escena eclèctica, amb fotografies, àudio, mapes, il·lustracions i vídeos, l’exposició és un bon punt de partida per obrir el debat sobre el paper que juguen els més de 226.000 quilòmetres de fronteres terrestres que existeixen actualment. L’exposició combina retrospectives històriques sobre els diversos conflictes fronterers de què parlàvem, amb petits retalls d’històries quotidianes. I, tot i que es pot afirmar amb fermesa i convicció que Fronteres ens dota de tot d’elements objectius per a qüestionar críticament l’existència de les fronteres actuals i la tipologia de polítiques frontereres en clau de protecció i de mur, la seva gran victòria recau en la senzillesa i la humanitat amb què recull els conflictes humans que se’n deriven, com a conseqüència dels conflictes polítics i de les directrius neoliberals.
I són precisament aquests protagonistes accidentals d’històries comunes els que dibuixen l’esfera humana al voltant del concepte de frontera, com a element d’interès estratègic, de control polític i de domini econòmic. PROHIBIDES LES LLÀGRIMES
El trajecte de l’emigrant que parteix des del Camerun fins a aconseguir el somni promès d’instal·lar-se a París. La vida a un costat i a l’altre del mur que separa Palestina d’Israel. El conflicte de Caixmir entre el Pakistan, l’Índia i els moviments de la guerrilla. La vida de les maquiladoras mexicanes, condemnades a la misèria i a la precarietat a mans de la globalització econòmica. O bé el poble gitano, dispers per tot Europa. Aquesta no és una exposició per fer plorar, ni per generar ten-
dresa. Pretèn obrir la ment i posar damunt la taula una realitat de dura digestió. No només parla de la immigració, sinó també de l’exili. I de la concepció dels romis, que viatgen arreu d’Europa. És una passejada per les diverses realitats que conformen el món contemporani, mirant a través dels ulls dels altres, o bé usant-los com a mirall per comprendre la pròpia realitat, fugint de la subjectivitat de cadascú. Quan la visitant surt de l’exposició, té unes ganes irrefrenables de comentar el que acaba de veure. I, posteriorment, una vegada la passió que l’art desperta torna a adormir-se, començar la recerca dels mecanismes per a la resolució dels conflictes. Aquests conflictes que, tristament, de tant veure’ls a la premsa, han deixat de semblar-nos esfereïdors.
No és fàcil, gens!, posar nom a les coses, fins i tot a una columna d’opinió. Aquesta és alguna cosa viva que mor, però reneix en cada ocasió. No cal repetir allò que sustenta l’arbre, els nostres antecedents, el nostre futur. Les arrels es veuen de forma diferent d’acord amb com ens han anat les coses. Hi ha el que ja no espera res, i les arrels el mantenen comdemnat a la desesperança. Així, Les arrels del poeta cubà Fayad Jamís (Mèxic, 1930-Cuba, 1988). -¡Eh y esas raíces! -No, no hay ninguna raíz. Todo está muerto bajo la bruma. Esas formas retorcidas con las que a cada paso tropezamos como si en toda esta inmensa llanura no hubiera espacio para nada más, son los huesos del tiempo, es decir, polvo muerto sobre polvo muerto alrededor de un incesante flujo y reflujo de niebla. A veces, mientras caminamos, oímos algo como el crujido de un insecto al ser aplastado por nuestros pies. A veces, nosotros mismos crujimos en el corazón de la gran noche vacía. D’altra banda, les arrels ens permeten mantenir el lligam amb els orígens i no oblidar on volem anar, perquè tenim molt clar d’on venim. Les arrels, aleshores, no són impediments, sinó més aviat els elements naturals que ens fan arribar la saba que ens manté ferms i eviten les desviacions possibles que poden provocar les fortes ventades. Aquestes són les nostres arrels i la nostra columna: la vostra. I per si a algú li ha deixat mal gust de boca el poema de Fayad Jamís, us presento el contrapunt del de Luis Rogelio Nogueras (Ciudad de La Habana, 1944-1985) trencant de quall i de forma festiva unes arrels ideològiques: El entierro A J.L.L. Cualquiera de estos días, seguido de cerca por los gritos desesperados de los ángeles de pacotilla, escoltado por los últimos discursos en favor del más allá, va a pasar, ruinas de la noche abajo, el cadáver de dios, y cómo vamos a aplaudir usted y yo y todos, cómo vamos a aplaudir la vida. Cal deixar constància que tots dos poetes van tenir una vida activa en el món cultural de la Revolució Cubana. Luis Rogelio Nogueras, Wichy el Rojo -pel color dels seus cabells- va obtenir el Premi Casa de las Américas de poesia l’any 1981, atorgat per un jurat del qual formava part Fayad Jamís.
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA Itineraris clandestins. Foto d’Olivier Jobard
Les energies renovables són la solució?
MARTA JORDI
Consolidació i reptes per a la UPEC La tercera edició de la Universitat Progressista d’Estu de Catalunya satisfà les expectatives
A ningú li resultarà estranya avui l’afirmació que, si continuem amb el ritme i model actuals de consum energètic -tenint en compte també l’augment de població mundial que en els propers anys, a causa del major desenvolupament econòmic de noves regions del planeta, incrementarà la seva demanda energètica-, en només 40 anys les reserves de petroli s’hauran esgotat; en uns 67 anys, les de gas natural, i en 164 anys les de carbó. I és que, actualment, la major part del consum energètic, aproximadament un 87,7% (dades del 2004), es basa en l’explotació de combustibles fòssils, mentre que només un 6,2% prové de l’energia hidroelèctrica, i un 6,1% de la nuclear. D’altra banda, el gran volum d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, a causa de la crema dels combustibles fòssils per a l’obtenció d’energia, està causant canvis significatius en la temperatura mitjana del planeta, la qual cosa podria provocar un canvi climàtic a nivell mundial. Aquests riscos de naturalesa global han fet que cada cop més persones especialitzades en diverses àrees de les ciències investiguin sobre la possibilitat i eficiència de l’ús de les anomenades energies renovables. Què són, doncs, les energies alternatives? Són aquelles que pretenen suplir les fonts d’energia actuals pel seu menor efecte contaminant, així com per la seva capacitat de renovació, ja que són fonts d’energia que no s’exhau-
reixen en una escala de temps humana, sinó que s’obtenen de forma periòdica i no limitada en el temps. Entre elles hi ha l’energia eòlica, la hidràulica i la solar, principalment. Tot i que d’aquestes tres fonts d’energia la solar sigui, actualment, la que té menys pes, podria arribar a tenir una contribució significativa a la demanda energètica mundial en un futur. Per començar, només amb l’aprofitament de l’energia solar que arriba a un 15% de la superfície que actualment ocupa el sòl urbà català es podria produir l’energia elèctrica necessària per abastir tot Catalunya. Ara bé, l’energia solar només suposa avui un 0,016% del total d’energia elèctrica consumida a Espanya, mentre que a Alemanya en suposa ja un 0,17%. Mentrestant, la major part de la investigació en aquest camp va destinada a desenvolupar tant processos de producció més econòmics com més eficients, ja que, per ara, la tecnologia més madura de panels fotovoltaics, la del silici, encara té un rendiment d’entre el 13 % i el 17 %. Així, l’ús d’energies alternatives està encara molt per sota de les seves possibilitats reals. Mentre no hi hagi un canvi en el model de desenvolupament socioeconòmic que no primi el benefici econòmic d’uns pocs per damunt del benestar de la majoria, no serà possible arribar a un model de vida sostenible en tots els sentits, tant ecològic com social, cultural i econòmic per a tothom.
n u
s r e iv
t a t i
Luis Juberías BARCELONA
La UPEC tanca la seva tercera edició amb un èxit de participació i una qualitat en els debats que suposen la consolidació d’aquest projecte de les esquerres socials i polítiques. Allò que d’especial té la UPEC és ser un punt de trobada intergeneracional on polítics, líders associatius, professionals, sindicalistes, acadèmics i gestors públics discuteixen sobre els grans debats del futur de Catalunya i la humanitat. No hi ha, trist és de constatar, cap altre fòrum a Catalunya on les diferents sensibilitats d’esquerra hi participin; només per això, la UPEC ja és una gran troballa. Aquest any hem treballat cinc eixos: immigració i multiculturalitat, abstenció electoral, organització del temps, canvi climàtic i habitatge. A www.upec.cat trobareu els resums de les jornades i les ressenyes de premsa. Cinema, teatre, debats nocturns a l’aire lliure, batucades i altres iniciatives
lúdiques han amenitzat les nits. Naturalment, també els cafès, les trobades en els temps morts, les sobretaules i les converses de passadís, l’ànima de la UPEC. Ben cert és que l’autocomplaença porta a l’immobilisme. Tenim molts reptes: encara hem d’arribar a molta gent organitzada i no organitzada; cal que sectors de cristians progressistes participin més activament d’aquest moviment, així com molts sectors universitaris i professionals que encara s’ho miren de lluny. És indispensable donar cabuda a l’enorme sentiment solidari que hi ha al nostre país, i també accentuar la perspectiva i projecció europea i internacional de les nostres jornades estiuenques. A més de tot això, cal fer de la UPEC un paraigua de múltiples iniciatives culturals i intel·lectuals que es vagin establint a l’entorn d’aquells dies del juliol en la clau de la creació d’una cultura d’esquerres al nostre país. Luis Juberías és secretari de la Junta Directiva de les Jornades per la UPEC
Avant 15
AGENDA
A LA VISTA
ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA
Curs d’aproximació al món àrab i a l’Orient Mitjà. De 16 d’octubre al 20 de desembre. Tots els dimarts di dijous. Seu de l’ACP i Auditori de la Rambla de la UPF. Seminari internacional sobre el món àrab i l’Orient Mitjà. Del 13 de novembre al 20 de desembre. Tots els dimarts i dijous tret del dimarts 4 de desembre. Auditori de la Rambla de la UPF. El director Kike Barberà, pantalla del mes al CCCB Durant tot el mes de setembre es pot veure al CCCB el documental de Kike Barberà Forever young, més de 60 minuts per copsar amb els ulls de l’autor el sofriment i la
capacitat de lluita de l’ésser humà, i els esdeveniments que han sacsejat el món actual en el seu viatge imparable cap al nou ordre mundial: de Tiannanmen al mur de Berlín, de la liberalització de Hong Kong a les guerres del Golf, de l’economia neoliberal als moviments angiglobalització. Franco Battiato, el 27 de setembre a Barcelona L’artista italià deu part de la seva popularitat als èxits conreats en el pop durant la dècada dels 80, però la seva trajectòria ha abordat gèneres tan divergents com l’experimentació electrònica o l’òpera. Il vuoto és el seu últim treball discogràfic. L’Auditori, 27 de setembre. 21 h.
EN TEMPS DE DESCOMPTE
E
EL FUTBOL TAMBÉ TÉ MEMÒRIA
l 18 de juliol és una data trista per als pobles de l’Estat espanyol. Les persones democràtiques no oblidem el cop d’estat feixista contra el govern legítim de la IIa República i els més nostàlgics aprofiten per segrestar publicacions. El que poca gent coneix és que el mateix dia, però de l’any 37, se celebrava la final de la Copa de l’Espanya Lliure. Aquest trofeu equivalia al que avui en dia és la Copa del Rei, i hi participaven els quatre primers classificats de la Lliga Mediterrània de Futbol, que aglutinava els equips de la zona republicana. Aquestes competicions substituïen les de nivell estatal, que, amb l’inici de la Guerra Civil, havien quedat suspeses. Com que el FC Barcelona, que havia quedat campió de la lliga va preferir viatjar a Mèxic i als Estats Units per augmentar el seu prestigi i obtenir diners per a la causa republicana, el Llevant FC, que havia quedat cinquè, va poder participar a la copa. La resta d’equips classificats eren el Valencia FC, el Girona FC i el CE Espanyol (que durant la República havia perdut la R de Reial). A la final, celebrada com dèiem el 18 de juliol de 1937 a Barcelona, el Llevant es va imposar al València per un gol a zero. Aquest any, per tant, ja en fa setanta d’aquesta victòria, que per al Llevant és la més important de la història. Tot i aquest fet, la Reial Federació Espanyola de Futbol es nega a reconèixer el títol, malgrat haver donat validesa al conquerit pel Sevilla en la zona controlada pel bàndol franquista. En resposta a aquesta actitud, el desembre del 2004, el grup parlamentari d’Esquerra Unida, recollint la reivindicació dels aficionats del Llevant, va presentar al Congrés espanyol una proposició no de llei per a obligar el secretari d'estat de l'Esport i la RFEF a reconèixer la Copa legalment i oficial. Aquesta moció va arribar al parlament espanyol el febrer de 2005, però encara està pendent de resolució. Una notícia com aquesta pot fer-nos pensar en diverses qüestions. Per exemple, que és ben cert que el franquisme a l’Estat Espanyol no ha estat completament derrotat, sinó que encara té prou poder en estructures diverses, com ara les federacions esportives. O també que resulta un tant irònic que qui reivindiqui un títol republicà sigui precisament el Llevant, un club que alberga a les seves files un falangista declarat i orgullós com en Salva Ballesta.
L’ARANYA NEGRA
Si vols recomanar-nos una activitat interessant, o que la teva pròpia activitat aparegui a l’agenda de l’Avant, fes-nos-la arribar. Escriu-nos un e-mail, a:
avant@pcc.cat
ESCOLES VIII Escola permanent sobre immigració. De l’1 al 31 d’octubre. Preu: 100 €/socis, 50 €.
VI Seminari d’iniciació al pensament de Marx i Engels. Del 5 d'octubre al 5 de desembre. Preu: 100 €/socis, 50 €.
VIII Escola permanent sobre perspectiva de gènere. Del 2 al 4 d'octubre. Preu: 100 €/socis, 50 €. ELS CAFÈS DELS DIVENDRES
Divendres, 19 d’octubre. 19 h. Justícia fiscal global: una política fiscal única a nivell internacional? Amb Antonio Fuertes, membre d'ATTACCatalunya i coordinador estatal de la campanya Justícia Global Fiscal. Presentació a càrrec d’Idoia Baixench, regidora de Viladecans.
Divendres, 26 d'octubre. 19 h. Teologia de l'alliberament, una opció per als pobres. Amb Joan Solé, sacerdot claretià i coordinador de l'Associació Araguaia, amb el bisbe Casaldàliga. Presentació a càrrec de Jordi Jornet, membre de la Fundació Pere Ardiaca.
Miquel Caminal, Celestino Sánchez i Josep Fontana durant la celebració del 70 aniversari de la fundació del PSUC
Divendres, 9 de novembre, 19 h. Els enemics de la humanitat : multinacionals i fanatisme. Amb Ferrán Margarit, historiador i filòsof cosmologista. Presentació a càrrec de Daniela Maccarrone, membre de la Fundació Pere Ardiaca. Divendres, 16 de novembre. 19 h. Drets de les dones i mitjans de comunicació. Amb Esther Sardans, periodista. Presentació a càrrec d’Adelina Escandell. www.fpereardiaca.org
Llegeix L'ESPURNA
Revista trimestral de pensament, història i cultura. L'ESPURNA és un projecte possible gràcies al suport dels seus subscriptors i subscriptores. Subscripció anual per 30 €. Fes-nos arribar les teves dades personals (nom i cognoms, adreça, telèfon, e-mail i forma de pagament) a: lespurna@fpereardiaca.org Portal de l’Àngel, 42, 2on A / 08002 Barcelona Tel.: 935114458 / Fax: 933184940
TE’N RECORDES?
27 D’ABRIL DE 1937: MOR ANTONIO GRAMSCI Aquest any commemorem el setantè aniversari de la mort d’Antonio Gramsci, un dels fundadors del Partit Comunista d'Itàlia i un dels pensadors més rellevants de la tradició emancipadora. És una bona ocasió per recuperar i rellegir els seus textos, ja que la seva és l'aportació més fonamental a la teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista. 26 DE JUNY DE 1908: NEIX SALVADOR ALLENDE L’any vinent celebrarem els cent anys del naixement del president xilè, assassinat pel cop feixista del general Augusto Pinochet, amb la complicitat del govern dels Estats Units. Des de Veneçuela s’ ha llançat la proposta que durant tot aquest any es commemori aquest referent de les lluites populars llatinoamericanes i la cultura unitària de la Unidad Popular . 40 ANIVERSARI DE L’OCUPACIÓ DE GAZA I CISJORDÀNIA “El 16 de juny es van complir 40 anys de l'ocupació, i el 60 aniversari de la resolució de l'ONU de l'establiment de dos estats en l'antic mandat de Palestina (el novembre de 1947). Partim d'aquestes dues efemèrides per exigir la fi immediata de l'ocupació israeliana i l'establiment d'una pau justa i duradora entre dos estats, Israel i Palestina”. Així comença el manifest impulsat per diverses organitzacions de la societat civil de Catalunya, com per exemple la Plataforma Aturem la Guerra, la Comunitat Palestina a Catalunya o la Fundació Pere Ardiaca.
Avant 16
EN PRIMERA PERSONA
Salem Zènia PER
LUCÍA FLORES
LUCÍA FLORES
La història recent situa Algèria a l’epicentre sagnant de la lluita per les llibertats democràtiques, col·lectives i indidividuals dels algerians, i pel reconeixement de la seva realitat amazic i de la seva llengua, que avui parlen més de 20 milions de persones. Una lluita cruenta entre les formacions polítiques amb aspiracions laiques i demòcrates i els grups islamistes, entestats a recuperar el poder perdut a mans del FAN (Front d’Alliberament Nacional). Així, els anys 90 són l’escenari d’una segona guerra civil. És en aquest context que hem de situar el cabilenc Salem Zènia (1962), periodista i escriptor laic i bereber, fundador dels diaris lliures (i bilingües) Tamurt i Racines/Iz’uran. Primer pressionat i censurat, i després perseguit i amenaçat de mort per grups islamistes per la seva enconada defensa dels drets i de la cultura amazics, Zènia ha estat invitat a formar part del programa Escriptor refugiat del PEN Català. Hi va acceptar, i ara viu i treballa a Barcelona
Compte! La llibertat mata “Sóc, primer de tot, periodista de professió. Sóc escriptor d’expressió amazic. No he arribat a l’escriptura per atzar, sinó que ha estat un llarg camí que va començar fa molt de temps, perquè porto dins meu els gens dels ancians poetes i pensadors de la meva cultura; hi porto les seves esperances, la seva manera de veure el món. Sóc un home lliure. Per a mi l’escriptura, com totes les arts, és una manera de compartir-me amb els altres, amb el món i la cultura, amb un món millor, de llibertat, perquè no té fronteres. Crec que la literatura pot canviar coses”. No són divagacions romàntiques. Salem Zènia ha hagut de renunciar temporalment al seu país i a la seva família, i fa alguns mesos un col·laborador del diari que dirigia va ser assassinat a sang freda pels islamistes. Potser perquè els conceptes drets humans i llibertat d’expressió estan cruelment associats a la mort real, i no només a la ideològica, Zènia no vol parlar ni de les amenaces que pesen sobre ell ni de la seva tragèdia personal. És un home perseguit que ni tan sols aquí acaba de sentir-se segur, que troba a faltar els seus fills i assaja la integració en un país aliè assistint a quatre hores diàries de classes de català i vivint en hotels -igual que el seu estatus jurídic, el tema de la vivenda encara no està resolt-. Però té una cosa clara: no pensa renunciar a la lluita.
“
SI M’ARRENQUEN DE LES MEVES ASPIRACIONS, DE LA MEVA ACTIVITAT I DE LA MEVA FEINA, ÉS COM ESTAR MORT. I, SI HE D’ESTAR MORT, PREFEREIXO MORIR AL MEU PAÍS
“Hem travessat una década de guerra civil, i encara continua. Jo era allà, jo lluitava, des de la meva posició de periodista, per la cultura. El terrorisme està estès per tot Algèria, així que la situació era crítica. Em resultava molt difícil treballar i tirar endavant la meva activitat literària. La vida es va convertir en una amenaça constant, en un infern. Barcelona m’ha obert moltes perspectives i m’ha permès reprendre la meva activitat”. Barcelona és el destí actual, però fa una
dècada, França li va oferir asil polític, que va rebutjar. “Jo treballo per a la societat, per a la cultura, per a l’arrel. Si m’arrenquen de les meves aspiracions, de la meva activitat i de la meva feina, l’asil és com estar mort. I si he d’estar mort, aleshores m’estimo més morir al meu país”. Morir cada dia una mica. Durant una dècada, Zènia va conviure amb la censura. Potser hi ha qui encara es pensa que la censura es redueix a vetar un programa de televisió, o a una trucada de Presidència al diari afí per impedir que una informació vegi la llum. Les autoritats algerianes són més radicals a l’hora de fer callar un mitjà de comunicació. “Generalment, la premsa algeriana no té accés a la informació oficial, que és gestionada per les autoritats i, naturalment, la donen com volen. Si un periodista dóna una informació que no ha passat per la censura, el despatxen, i el diari és sancionat de manera fulminant. Aquesta és una primera forma de censura”. Entre l’amenaça de mort i una sanció econòmica, hi ha altres mecanismes: el paper, la importació del qual, a Algèria, és monopoli estatal; i la publicitat: “Es gestiona des de dalt, i no és fácil aconseguir-la. Un diari sense publicitat és un diari mort”. Salem sap de què parla. Els periodistes de Racines/Iz’uran, de periodicitat irregular justament per manca de finançament, no cobraven salari, i eren els lectors els qui pagaven el següent número.
bretons, els catalans del nord…”. Per iniciativa del PEN Català, una petitíssima part de la seva obra poètica ha estat traduïda al català, i està previst, amb el temps, fer el mateix amb la resta dels seus títols. Zènia remarca la importància de la literatura escrita en amazic, una llengua que fins fa un segle i mig es transmetia oralment. La seva exposició el revela com un enamorat de la seva cultura i un educador en potència. “La nostra literatura és essencialment oral. La nostra poesia oral era funcional, no pas estètica; un testimoni d’esdeveniments importants de la vida quotidiana, i es llegia als mercats i places públics, i la gent la memoritzava. Hi ha poesía de tota mena, i cada tipus té una forma d’expressió pròpia. Per exemple, la d’amor, que únicament cantaven les dones en les seves reunions; poesía fúnebre, l’especialitzada en noces… I una altra de circumstancial, sobre el naixement, la circumcisió, el primer tallat de cabells; i religosa, hagiogràfica… A partir del segle VII, trobem poetes que comencen a singularitzar-se, a parlar en primera persona”. El manuscrit del seu primer llibre va travessar la frontera francesa amagat al fons de la maleta. Corrien els anys 80. Aleshores no hi havia editors, ni mtijans. “Això, feliçment, ha canviat”.
LLENGUA I OBRA
Els pocs mesos que Zènia porta vivint a Catalunya (sis quan llegiu aquestes línies) encara no li permeten, prudent com és, fer afirmacions rotundes sobre la situació sociopolítica i cultural del país. Però intenta una radiografia prou encertada sobre una qüestió comuna: la llengua. “Aparentment, tenim el mateix problema. Hem heretat el jacobinisme francès, i el problema lingüístic. A Algèria conviuen tres llengües: el magrebí, el tamazigh i l’àrab litúrgic. Després de la independència, el Moviment Nacional va prendre França com a model: una llengua, una regió, un poble. L’àrab va ser designat llengua oficial en tots els àmbits, i s’hi van excloure el magrebí i el tamazigh. I tots els contraris a aquesta llei van ser empresonats, assassinats i exiliats. Alguns es van exiliar a França, i França, al seu torn i d’acord amb Algèria, els va reexiliar a Londres! Perquè França té el mateix problema, amb els occitans, els
VIURE LLIURE Tant se val la gana que m’estiregassa Tant se val que mengi herba a l’ombra o bé sota la brisa Tant se val si tinc un llit de palla o bé si dormo a terra mateix i el cel és la meva flassada Tant se val si estic malalt Tant se val si vaig despullat sota un sostre que regalima Tant se val si visc en una jungla o bé en una caverna mentre pugui viure lliure!
Títol original: Ad ddrey kan d ilelli. Traducció de Ricard Ripoll. Poemes de Salem Zènia, editat per PEN Català.
“
NOSALTRES I VOSALTRES TENIM EL MATEIX PROBLEMA. HEM HERETAT DELS FRANCESOS EL JACOBINISME I EL PROBLEMA LINGÜÍSTIC: UNA SOLA LLENGUA, UNA SOLA REGIÓ, UN SOL POBLE
Escriptors salvats ‘in extremis’ Qui no recorda Salman Rushdie i els seus Versicles satànics? La seva història va commoure el món i va generar quantitats ingents de tinta al voltant de la sempre vulnerada llibertat d’expressió. Però no era una història única. El PEN Català, un dels més de 135 centres associats al PEN Internacional, treballa des dels anys 20 del segle passat en defensa dels periodistes i escriptors censurats, perseguits i amenaçats pels seus escrits. I ho fa de manera activa, apadrinant aquests autors i denunciant públicament la seva situació. Barcelona ha servit de refugi a escriptors com l’albanès Bashkim Shehu i els cubans Rolando Sánchez Mejía i Rogelio Saunders. El programa d’acollida Escriptor refugiat assegurarà a Salem Zènia un any de tranquil·litat, o potser dos. A l’espera que es resolgui el seu estatus jurídic, i a través de
convenis amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, ha de poder gaudir d’una vivenda i del salari mínim. A l’hora de tancar aquesta edició, el pis de Salem és encara una fantasia. Però hi ha una bona notícia: tant el periodista com la representant del PEN que atén l’Avant aventuren la possibilitat de portar aquí la seva família. Compromès amb les llibertats, greument tocat per la repressió franquista i feliçment refundat el 1973, el PEN Català reivindica la diversitat cultural i lingüística, la projecció exterior de la literatura en català i el reconeixement dels autors, així com la necessitat de donar veu al món de les escriptores. També s’enorgulleix de no organitzar-se en funció de les fronteres geopolítiques dels estats. www.pencatala.cat