Avant 984

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Preu : 2 € Any xxvii / novembre 2010

Òrgan Central del PCC

núm. 984

www.pcc.cat · www.avant.cat

El 28-N s’ha de barrar el pas a la dreta L’avenç electoral d’ICV-EUiA és fonamental per dur una política d’esquerres a Catalunya

10 milions de vaguistes rebutgen les mesures antisocials de Zapatero El president del govern central no es dona per assabentat i assegura que continuarà amb els retalls dels drets dels treballadors Partit

Catalunya

Eleccions

Pàg. 5

Pàg. 6

Pàg. 7

JOAN JOSEP NUET La vaga ha estat un èxit, i ara què?

MERCÈ CIVIT És necessari que l’esquerra continuï governant

Vota amb classe: les 30 prioritats d’ICV-EUiA

EDITORIAL

2 NOVEMBRE 2010

El 28-N s’ha de barrar el pas a la dreta

El 28-N hay que barrarle el paso a la derecha

a vaga general del 29-S va ser un èxit incontestable, per molt que els mitjans addictes al neoliberalisme (que són pràcticament tots els existents) s'entestin a negar la realitat. Ara s'imposa la continuïtat de la mobilització per altres mitjans, sense que els sindicats hagin de descartar la possibilitat de fer més endavant altres vagues. L'exemple dels sindicats francesos i grecs hi és present.

a huelga general del 29-S fue un éxito incontestable, por mucho que los medios adictos al neoliberalismo (que son prácticamente todos los existentes) se empecinen en negar la realidad. Ahora se impone la continuidad de la movilización por otros medios, sin que los sindicatos deban descartar la posibilidad de convocar más adelante otras huelgas. El ejemplo de los sindicatos franceses y griegos está ahí presente.

L

De moment, d’aquí a no res ens esperen les eleccions autonòmiques catalanes en les que CiU, la dreta nacionalista que és el paradigma més complet del neoliberalisme salvatge, confia a trencar l'hegemonia de l'esquerra en les dues últimes legislatures, comptant amb el suport del populisme feixistoide del PP català. Entre tots dos esperen aconseguir el triomf, encara que és difícil que Artur Mas arribi a un acord de govern conjunt amb l’Alicia Sánchez-Camacho per por que grinyolin alguns engranatges nacionalistes.

Per això els militants i simpatitzants del PCC i d'EUiA, en les pròximes setmanes que queden de precampanya i campanya, han de donar un cop de mà i esforçarse al màxim per dur a terme una gran precampanya i una gran campanya electorals.

Sense oblidar que el maig del 2011 ens esperen les eleccions municipals.

Milions de ciutadans estan en situació desesperada Només amb uns bons resultats de l'esquerra transformadora (ICV-EUiA) es podrà posar fre a les dures condicions de vida que la crisi i les mesures del Govern de Rodríguez Zapatero han imposat a milions de ciutadans espanyols que estan en una situació desesperada. S'aconseguirà, a més, frenar un altre fenomen no menys preocupant: la desesperació d'aquests milions d'aturats és el brou de cultiu per tal que creixi el feixisme. Els milions de treballadors que la crisi ha llançat fora de l'Estat de benestar són la reserva més gran de carn de canó per engrossir les files del populisme del PPC. Vegeu el que està passant a Badalona, on Sánchez-Camacho i la seva punta de llança Xavier García Albiol han llançat una impresentable campanya contra els gitanos romanesos, identificant-los, sense proves i sense judicis, amb la delinqüència. D’això els retòrics del llenguatge polític en diuen "populisme" quan és, purament i senzillament, feixisme sense pal·liatius, la ideologia dominant al PP. I no és només això: la dreta estatal i la nacionalista, amb el suport de la patronal i el mutisme beneplàcit del Govern del PSOE, han portat i continuen portant a terme una campanya de criminalització de les centrals sindicals. Volen anul·lar-les, com va fer la Margaret Thatcher amb les Trade Unions britàniques, perquè són les úniques organitzacions amb capacitat organitzativa i poder de convocatòria com per impedir desenvolupar les seves reaccionàries polítiques neoliberals. Per això la mobilització social que va suposar la vaga general ha de ser la palanca que aixequi la mobilització electoral, en la convicció que sense acció política no hi ha acció social.

L'esquerra transformadora representada per la coalició ICV-EUiA ha d'obtenir el 28-N un bon resultat electoral perquè es pugui assolir una nova majoria d'esquerres al Parlament, evitant que el tàndem reaccionari CiU-PP arrabassi a les classes populars la victòria obtinguda a la vaga. Només amb la unitat de les esquerres es podrà fer una política autènticament d'esquerres que combati la crisi en una direcció progressista.

L

Por lo pronto, a la vuelta de la esquina nos esperan la elecciones autonómicas catalanas en las que CiU, la derecha nacionalista que es el paradigma más completo del neoliberalismo salvaje, confía en romper la hegemonía de la izquierda en las dos últimas legislaturas, contando con el apoyo del populismo fascistoide del PP catalán. Entre ambos esperan llevarse el gato al agua, aunque es difícil que Artur Mas llegue a un acuerdo de govern conjunto con Alicia Sánchez-Camacho por temor a que chirríen algunos engranajes nacionalistas.

Por eso los militantes y simpatizantes del PCC y de EUiA, en las próximas semanas que quedan de precampaña y campaña, deben arrimar el hombro y esforzarse al máximo para llevar a cabo una gran precampaña y una gran campaña electorales.

Sin olvidar que en mayo del 2011 nos esperan las elecciones municipales.

Millones de ciudadanos están en situación desesperada Sólo con unos buenos resultados de la izquierda transformadora (ICV-EUiA) se podrá poner freno a las duras condiciones de vida que la crisis y las medidas del Gobierno de Rodríguez Zapatero han impuesto a millones de ciudadanos españoles que están en una situación desesperada. Se logrará además, frenar otro fenómeno no menos preocupante: la desesperación de esos millones de parados es el caldo de cultivo para que crezca el fascismo. Los millones de trabajadores que la crisis ha arrojado fuera del Estado de bienestar son la mayor reserva de carne de cañón para engrosar las filas del populismo del PPC. Véase lo que está ocurriendo en Badalona, donde Sánchez-Camacho y su punta de lanza Xavier García Albiol han lanzado una impresentable campaña contra los gitanos rumanos, identificándolos, sin pruebas y sin juicios, con la delincuencia. A esto, los retóricos del lenguaje político le llaman “populismo” cuando es, pura y sencillamente, fascismo sin paliativos, la ideología dominante en el PP. Y no es sólo eso: la derecha estatal y la nacionalista, con el apoyo de la patronal y el callado beneplácito del Gobierno del PSOE, han llevado y siguen llevando a cabo una campaña de criminalización de las centrales sindicales. Quieren anularlas, como hizo Margaret Thatcher con las Trade Unions británicas, porque son las únicas organizaciones con capacidad organizativa y poder de convocatoria como para impedirles desarrollar sus reaccionarias políticas neoliberales. Por eso la movilización social que supuso la huelga general debe ser la palanca que levante la movilización electoral, en la convicción de que sin acción política no hay acción social.

La izquierda transformadora encarnada por la coalición ICV-EUiA debe obtener el 28-N un buen resultado electoral para que se pueda alcanzar una nueva mayoría de izquierdas en el Parlament, evitando que el tándem reaccionario CiU-PP arrebate a las clases populares la victoria obtenida en la huelga. Sólo con la unidad de las izquierdas se podrá hacer una política auténticamente de izquierdas que combata la crisis en una dirección progresista.

Direcció: Joan Samit. Edició: Juan Linares - Correccions: Mar Olivé - Consell de redacció: Rosa Bofill, Adelina Escandell, Juan Linares, Alba del Olmo, Joan Samit.

Han col·laborat en aquest número: Antoni Barbarà Molina, Greogorio Belmonte, Mercè Civit, Joan Lou, Jordi Miralles, Joan Josep Nuet, Miguel Peláez, Miquel Àngel Sòria.

Foto portada: Óscar Martínez Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 318 45 50. a/e: avant@pcc.cat

EDITORIAL

A3 NOVEMBRE 2010

L’FMI i l’enroc d’en Zapatero

El FMI y el enroque de Zapatero

l president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no n’ha tingut prou amb la vaga general del 29-S i tretze són tretze: de moment no ha donat senyals de voler fer marxa enrere en cap de les seves mesures antisocials. A la vista d’alguns detalls, algunes insinuacions, alguns gestos del president o del seu entorn, podria ser que cedís en alguns aspectes de la reforma de les pensions. Potser estaria disposat a concedir als sindicats la retirada del retard de l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys, que seria com la xocolata del lloro en un país on l'edat mitjana real de jubilació amb prou feines arriba als 63 anys gràcies, precisament, a la màniga ampla a concedir als empresaris un i un altre ERO (expedient de regulació d'ocupació) perquè facin fora treballadors i treballadores que en molts casos amb prou feines han fet els 50 o potser encara no hi han arribat (la Banca, sense anar més lluny).

l presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, no ha tenido bastante con la huelga general del 29-S y sigue en sus trece: de momento no ha dado señales de que vaya a hacer marcha atrás en ninguna de sus medidas antisociales. A juzgar por algunos detalles, algunas insinuaciones, algunos gestos del presidente o de su entorno, podría ser que cediera en algunos aspectos de la reforma de las pensiones. Quizás estaría dispuesto a conceder a los sindicatos la retirada del retraso de la edad de jubilación de los 65 a los 67 años, que sería algo así como el chocolate del loro en un país en el que la edad media real de jubilación apenas alcanza los 63 años gracias, precisamente, a la manga ancha en conceder a los empresarios un ERE (expediente de regulación de empleo) tras otro para que echen a la calle a trabajadores y trabajadoras que en muchos casos apenas han cumplido los 50 o todavía no han llegado a esa edad (la Banca, sin ir más lejos).

E

Però els designis antisocials del Govern han trobat el seu còdol en la reunió de la Comissió del Pacte de Toledo, que està tractant precisament el tema de les pensions: allà, el PP i la resta de l'oposició es neguen a acceptar la congelació de les pensions decretada pel ZP. Naturalment que a la dreta, tant l'estatal com l'autonòmica, li importa un rave el futur dels pensionistes i jubilats. Per a ells, la negativa a consentir un disbarat com aquest és només qüestió d'oportunisme electoral. En el proper any i mig es presenten quatre comicis: les autonòmiques a Catalunya (el 28 de novembre), les municipals i autonòmiques (a la primavera) i, finalment, les legislatives el 2012. Perdre el vot de milions de jubilats és un mos difícil d'empassar, encara que tant el PP com CiU estiguin, en el seu fur intern, totalment d'acord amb la mesura.

Però callen com morts, perquè del que es tracta és que la feina bruta la facin els socialistes. Aquests pagaran la festa electoral. I aquesta vegada, si no es produeix un fet insòlit, no serà una "dolça derrota", com va dir l’Alfonso Guerra quan el PSOE de Felipe González va perdre el poder enfront del PP de José María Aznar. Serà una derrota sense pal·liatius en tots els fronts.

Una intervenció sinistra Un detall excepcionalment sinistre es va produir hores abans que es reunís la Comissió del Pacte de Toledo, amb la reforma de les pensions sobre la taula: El Fons Monetari Internacional (FMI) li va fer un taur al Rodríguez Zapatero anunciant urbi et orbi que gràcies a les mesures adoptades pel cap del Govern, Espanya, a partir del 2013, estaria en condicions de superar l'índex de creixement d'Alemanya i de França. Déu n’hi do.

L'FMI, que va ser incapaç de preveure la crisi en què està submergit el món i que mai no ha encertat en cap de les seves criminals intervencions en els països subdesenvolupats, es permet fer de pitonís en el cas d'Espanya. I precisament per lloar les mesures antisocials d’en Zapatero, que és exactament el que volien els mercats, és a dir els que van provocar el desastre. És clar que es tracta d'una descarada esbaldida a Rodríguez Zapatero perquè aquest pugui presentar-se davant l'oposició amb el suculent aval del guardià de les essències del capitalisme imperialista.

Amb aquest reforç absolutament interessat, Zapatero tindrà més motius per enrocar-se en les seves posicions, com si la vaga general no hagués existit, com si no haguessin parat 10 milions de treballadors i treballadores, com si les centrals sindicals s'haguessin dissolt. Per això els sindicats de classe no es poden aturar ara. La mobilització de la classe obrera, les classes mitjanes, els funcionaris i els jubilats (és a dir els damnificats per la política de Zapatero), és l'únic factor dissuasori per tal que aquest Govern faci un viratge en la seva reconversió dretana i posi la mirada sobre els qui el van dur al poder amb els seus vots. El pols ha de ser total fins a tòrcer els designis del Govern, perquè en Rodríguez Zapatero s'ha lliurat en cos i ànima als seus nous amics: els amos dels mercats.

E

Pero los designios antisociales del Gobierno han encontrado su china en la reunión de la Comisión del Pacto de Toledo, que está tratando precisamente el tema de las pensiones: allí, el PP y el resto de la oposición se niegan a aceptar la congelación de las pensiones decretada por ZP. Naturalmente que a la derecha, tanto la estatal como la autonómica, le trae sin cuidado el futuro de los pensionistas y jubilados. Para ellos, la negativa a consentir tamaño desaguisado es sólo cuestión de oportunismo electoral. En el próximo año y medio se presentan cuatro comicios: las autonómicas en Catalunya (el 28 de noviembre), las municipales y autonómicas (en la próxima primavera) y, finalmente, las legislativas en el 2012. Perder el voto de millones de jubilados es un bocado difícil de tragar, aunque tanto el PP como CiU estén, en su fuero interno, totalmente de acuerdo con la medida. Pero se callan como muertos, porque de lo que se trata es de que el trabajo sucio lo hagan los socialistas. Éstos pagarán el pato electoral. Y esta vez, si no se produce algo insólito, no será una “dulce derrota”, como dijo Alfonso Guerra cuando el PSOE de Felipe González perdió el poder frente al PP de José María Aznar. Será una derrota sin paliativos en todos los frentes.

Una intervención siniestra Un detalle excepcionalmente siniestro se produjo horas antes de que se reuniera la Comisión del Pacto de Toledo, con la reforma de las pensiones sobre la mesa: El Fondo Monetario Internacional (FMI) le hizo un quite a Rodríguez Zapatero anunciando urbi et orbi que gracias a las medidas adoptadas por el jefe del Gobierno, España, a partir del 2013, estaría en condiciones de superar el índice de crecimiento de Alemania y de Francia. Casi nada.

El FMI, que fue incapaz de prever la crisis en la que está sumergido el mundo y que jamás ha acertado en ninguna de sus criminales intervenciones en los países subdesarrollados, se permite hacer de pitoniso en el caso de España. Y precisamente para alabar las medidas antisociales de Zapatero, que es exactamente lo que querían los mercados, es decir los que provocaron el desastre. Está claro que se trata de un descarado enjuague a Rodríguez Zapatero para que éste pueda presentarse ante la oposición con el suculento aval del guardián de las esencias del capitalismo imperialista.

Con ese refuerzo absolutamente interesado, Zapatero tendrá más motivos para enrocarse en sus posiciones, como si la huelga general no hubiera existido, como si no hubieran parado 10 millones de trabajadores y trabajadoras, como si las centrales sindicales se hubieran disuelto. Por eso los sindicatos de clase no pueden parar ahora. La movilización de la clase obrera, las clases medias, los funcionarios y los jubilados (es decir los damnificados por la política de Zapatero) es el único factor disuasorio para que este Gobierno haga un viraje en su reconversión derechista y vuelva la mirada hacia quienes le auparon en el poder con sus votos. El pulso ha de ser total hasta doblegar los designios del Gobierno, porque Rodríguez Zapatero se ha entregado en cuerpo y alma a sus nuevos amigos: los dueños de los mercados.

Foto: Óscar Martínez

ESTAT ESPANYOL

4 NOVEMBRE 2010

Algunas reflexiones sobre la huelga del 29-S MIGUEL PELÁEZ

____________________

L

a huelga del 29 de septiembre de 2010 ha sido un éxito, tanto en la participación de los trabajadores y las trabajadoras en los centros de trabajo como en las manifestaciones masivas realizadas en las cuatro circunscripciones catalanas.

En ese sentido cabe saludar y felicitar a las direcciones de las organizaciones sindicales convocantes, a los delegados y delegadas tan denostados y bilipendiados en todo este proceso por la derecha política, económica y social y también por los voceros mediáticos de la misma.

También cabe saludar y felicitar a todos los militantes del partido y de EUiA que se han arremangado y han puesto su granito de arena para que la movilización haya sido un éxito, y en nombre de todos ellos mencionar a nuestros camaradas con representación parlamentaria que han estado a la altura de las circunstancias: a Jordi Miralles, a Merce Civit y a Joan Josep Nuet como máximos representantes del partido y de la coalición en el Parlament de Catalunya y en el Senado.

Para que sea de conocimiento público, sus salarios de ese día han solicitado al Parlament y al Senado su deducción y la entregarán a una ONG. Así como los sindicalistas, que nuestro día de salario se entregará a la Fundació Pau i Solidaritat para un programa específico.

Ni el principio ni el final de una etapa La huelga general ni es el principio ni el final de ninguna etapa histórica de las luchas de los trabajadores y las trabajadoras: es la respuesta que desde el mundo sindical se merecen las agresiones del Gobierno en términos de recortar derechos y en contra de una política económica que no beneficia ni a los trabajadores ni a los ciudadanos.

Unas reformas que no van a crear empleo y que sólo dan más poder al empresario para precarizar aún más el mercado de trabajo y para que el sindicalismo de clase tenga más dificultades para organizar a los trabajadores y a las trabajadoras en el centro de trabajo.

Foto: Sònia Muñoz

____________________ El Gobierno, ante las agresiones de los llamados mercados (entidades financieras, lobbys económicos, fondos de inversión, etc) sobre la deuda soberana española producida en el mes de mayo y que aún hoy sigue con tensiones, y siguiendo los dictados del FMI, OCDEO, Banco Central Europeo y el Banco Central de España, claudica ante ellos y abraza las políticas económicas más neoliberales y conservadoras.

Es ese contexto en el que se producen las reformas tanto del decretazo, la reducción de los salarios a los funcionarios públicos, la reducción de las inversiones productivas, así como las reformas anunciadas en el sistema de pensiones y otras como el posible copago sanitario.

El ejecutor de las medidas El Gobierno de Zapatero es el ejecutor de estas medidas y, por consiguiente, el máximo responsable, pero no ha estado sólo. La patronal representada por la CEOE es responsable necesaria; no ha querido, por motivos electorales, acordar ningún tipo de reforma con las centrales sindicales y el Gobierno; ha paralizado durante meses el diálogo social esperando que la economía se hundiera cada día más con un presidente al frente de los empresarios que es la imagen de los cavernícolas que los empresarios ponen al frente de su institución.

Y si la patronal es también responsable, ¿qué decir de la derecha política? Tanto el Partido Popular, como Convèrgencia y Unió son los ideólogos de las reformas y, es más: si hubieran tenido mayoría parlamentaria, la reforma laboral aún hubiera sido más nefasta para los intereses de los trabajadores y las trabajadoras, véanse las enmiendas presentadas por sus grupos parlamentarios en la tramitación de la ley, tanto en el Senado como en el Congreso de los Diputados.

Por consiguiente los trabajadores y las trabajadoras, así como todos los ciudadanos, no nos podemos dejar de engañar: los verdaderos enemigos de clase son la derecha económica y la derecha política.

Ahora, tras el éxito de la huelga general y de las manifestaciones, la pelota pasa al terreno del Gobierno y de la patronal.

Deberemos tener paciencia. El Gobierno tiene que nombrar al nuevo ministro de Trabajo (el ministro Corbacho vuelve al primer plano de la política catalana) y la

La huelga general

estas actuaciones

el sindicalismo

es la respuesta

tienen un hilo

sociopolitico ha

que desde el mundo

conductor: alejar a

adquirido nuevos

sindical se merecen

los trabajadores y a

las agresiones del

las trabajadoras del

Gobierno

sistema democrático

patronal anda liada en nombrar al sustituto del actual presidente, el impresentable Díaz Ferrán .

clave de resultados.

El ataque a las organizaciones sindicales

Cualquier cambio será el éxito de la huelga

Ha sido inadmisible el ataque que han sufrido las organizaciones sindicales, sus direcciones, sus delegados y delegadas y, en definitiva, todos sus afiliados y los trabajadores y las trabajadoras en general.

Cuestionar el trabajo que desarrollan las organizaciones sindicales en beneficio de sus representados y de los trabajadores es cuestionar parte de la democracia y de los derechos que tienen los trabajadores a elegir a sus representantes, derechos consagrados en la constitución.

Cuando se hace un discurso demagógico sobre el derecho al trabajo para cuestionar en el fondo el derecho de huelga, pero no el derecho al trabajo con más de cuatro millones de parados y cuando un tercio de ellos no tienen ninguna ayuda del estado.

Cuando se criminaliza el derecho de los piquetes a informar a los trabajadores y las trabajadoras, también se está cuestionando una parte del sistema democrático.

Cuando, además, el poder económico hace inclinar la rodilla al poder político, se está cuestionando la democracia.

Es indiscutible que cualquier cambio que se produzca en la ofensiva en contra de los intereses de los trabajadores y las trabajadoras será el éxito de la huelga, pero no esperemos milagros. El sindicalismo tiene la obligación y el derecho de negociar las medidas y nosotros el dar apoyo a su trabajo.

El suelo son el decreto y las medidas anunciadas en torno a la reforma de las pensiones; el techo sindical es anular el decreto y hacer unas reformas en el sistema de pensiones preservando los actuales derechos. Todo lo que se consiga en medio de esto será un éxito del sindicalismo y de la huelga general. Por ello hemos de ser muy mesurados en nuestras expectativas, ya que la correlación de fuerzas en el parlamento y en la sociedad no están a nuestro favor. La derecha y el izquierdismo coincidirán en cuestionar el para qué la huelga general, y nosotros tendremos que combatir desde el punto de vista político toda esta nueva ofensiva que sin duda vendrá en clave de impaciencia y en

compromisos con los trabajadores y las trabajadoras y con la sociedad

Cuando el PP utiliza a la inmigranción con tintes xenófobos y electoralistas, también se está cuestionando la democracia.

Alejar a los trabajadores del sistema democrático Todas estas actuaciones tienen un hilo conductor: alejar a los trabajadores y a las trabajadoras del sistema democrático de la llamada desafección por las instituciones y que engrosen las filas de la abstención política y social.

A los que practican, jalean y hacen apología de todas estas cuestiones hay que llamarles por su nombre: son ideológicamente fascistas, son las nuevas formas de fascismo del siglo XXI. La lucha contra estas prácticas debe ser el eje que vertebre toda nuestra actuación política.

En este sentido, nuestro apoyo incondicional a las organizaciones sindicales, en especial a CCOO y UGT. La unidad de acción sindical, la unidad de los trabajadores son clave fundamental. Es más, creo que ha llegado el momento de reflexionar si hay que dar un paso más adelante en formas de sobrepasar la unidad de acción sindical y buscar fórmulas para, en el futuro lo más inmediato posible, alcanzar la deseada por todos nosotros

A5

ESTAT ESPANYOL

NOVEMBRE 2010

unidad sindical.

Repensar la unidad de la izquierda También hemos de repensar la unida de la izquierda. En esta etapa y con el panorama que tenemos por delante, donde el enemigo es terriblemente fuerte y organizado, no basta, a mi modesto entender, la unidad electoral en la coalización ICV y EUiA. Debemos, estamos obligados a profundizar más allá del calendario electoral, más allá de las cuestiones identitarias.

La democracia, el llamado Estado del bienestar, la concepción de una Europa como una isla de derechos para los ciudadanos, es la que está en cuestión y es en esta Europa donde nos la jugamos, es donde la expresión de la lucha de clases requiere de nuevas fórmu-

las y de nuevos compromisos.

Para ello es imprescindible repensar y redimensionar el papel de la Confederación Sindical Europea. La CES está llamada a jugar un papel clave en la defensa de los derechos de los trabajadores y las trabajadoras.

La dimensión de la crisis económica, política y social, el avance de las fuerzas conservadoras y del fascismo en clave de xenofobia no es coyuntural, es una corriente que recorre una parte importante de los países.

Y para contrarrestar todo este giro conservador que pone en cuestión el papel del Estado y que todo lo relega a los llamados mercados, la izquierda política, las organizaciones sindicales no pueden hacer la guerra por su cuenta, sino que, desde la soberanía de cada organización, han de po-

ner en común una estrategia conjunta para preservar lo que las generaciones pasadas han conseguido y que nosotros no podemos dilapidar por falta de visión y por no saber qué es lo importante en estos momentos claves del siglo XXI. Los diques de contestación al neoliberalismo En este periodo hemos de saludar y felicitarnos por el papel que han desarrollado las organizaciones sindicales en ser uno de los últimos diques en la contestación de las políticas más neoliberales.

Hemos podido constatar como el sindicalismo sociopolitico ha adquirido nuevos compromisos con los trabajadores y las trabajadoras y con la sociedad.

Hemos contraído unas nuevas potencialidades y unas nuevas complicidades que, más allá de la huelga general, hemos de profundizar, como decía antes, desde la independencia y la soberanía de cada cual. Pero tenemos un objetivo común: la defensa de los intereses de los trabajadores y las trabajadoras y la transformación de la sociedad, objetivos irrenunciables de la izquierda social y de la izquierda política.

El próximo día 28 de Noviembre son las elecciones al Parlament de Catalunya. En las próximas semanas tenemos a todos los militantes del partido, y en primer lugar todos los sindicalistas del partido con un solo objetivo prioritario: trabajar para que la coalición ICV-EUiA, no sólo repita los

resultados de los comicios anteriores sino que los mejore.

Para ello hemos de hacer una campaña agresiva, decir lo que nos jugamos si vuelve la derecha política.

En la huelga hemos hecho miles de asambleas y actos llamando a los trabajadores a la huelga. Ahora toca volver y decirles que la victoria pasa por votar a los que han defendido sus intereses en el Parlament y éstos son los diputados y diputadas de la coalición ICV-EUiA. De nosotros también depende cambiar las cosas. A ello os emplazo.

(Miguel Peláez García es responsable de la Federación de Movimiento Obrero del PCC)

La vaga ha estat un éxit i ara què? joan josep nuet

____________________

Més de 2 milions de treballadors i treballadores a

Catalunya i més de 10 al conjunt de l’Estat han parlat amb la Vaga, aquesta ha estat un èxit i ara la pilota està a la teulada del

Govern

de l’Estat que ha

de rectificar, fer enrera i oblidar els seus projectes

Reforma laboral, congelació de pensions, de

retallades salarials, ajustaments pressupostaris i allargament de l’edat de jubilació i copagaments.

A

questa mobilització qüestiona tota la política econòmica del govern de l’Estat, que és la mateixa, recordem-ho, que la del PP, CiU, PNB i CC i la patronal.

La direcció del PSOE ha de

triar entre les seves bases socials i votants d’esquerres o la tutela d’una oligarquia capitalista no democràtica que domina els mercats.

El sindicalisme de classe surt reforçat i es consolida el seu paper de bastió de defensa dels treballadors i sectors populars des d’una perspectiva sindical i sociopolítica. L’esquerra transformadora també surt reforçada, i el fil roig de la proposta social serà la clau de la recomposició de l’esquerra que s’està operant a Catalunya, Espanya i Europa.

La història de la crisi que va començar el 2008 té un abans i un després amb la Vaga General del 29-S. Aquesta nova situació es resumeix amb l’ambient de lluita i de solidaritat de classe que desprenien els milers i milers de grups de piquets sindicals que van desplegar-se al conjunt del país, i el fet que l’aparició sindical en el debat sobre quina sortida a la crisi on es debaten temes econòmics, polítics i culturals hagi donat un tomb a la situació. Ara l’esquerra transformadora no està sola, el sindicalisme, la cultura progressista i l’esquerra han guanyat la majoria d’aquesta batalla.

No pensem, però, que tot està guanyat, haurem de seguir lluitant, el govern, la dreta i la patronal no renunciaran fàcilment als seus plans, allò que ells hipòcritament en diuen “reformes”. Però ara sabem que tenim força, raons i que podem guanyar si lluitem. Tenim alternatives i tenim l’organització dels treballadors que presenta una força social definitiva si

funciona.

De tots els diputats i senadors només 7 diputats i 7 senadors han fet vaga. Els mercats no voten però els treballadors i treballadores sí. Sense més política de transformació aquesta lluita quedarà escapçada, hem de convertir també la mobilització social en política, que Zapatero, Rajoy i Mas no ens puguin robar la victòria aconseguida al carrer.

La CiU i el PP que volen governar Catalunya estan amb la patronal, i Montilla amb el PSOE, amb qui estan els treballadors catalans que han fet vaga?

L’esquerra transformadora necessita més força, i fora de recomposicions de màrqueting i de cercar nous mercats electorals amb noves formacions polítiques que divideixen l’esquerra, cal connectar amb força i sense dubtes amb el fil roig i el projecte d’Estat federal que agermana pobles.

Encara que sembli que poc ha canviat, realment molt ha canviat, i la sort és que el sindicalisme de classe, EUiA, IU i molts i moltes militants socials en són protagonistes.

Foto: Sònia Muñoz

____________________ Coordinador Intern d’IU

Aquesta mobilització

El sindicalisme de

qüestiona tota la

classe surt reforçat

política econòmica

i es consolida el

del govern de

seu paper de bastió

l’Estat

de defensa dels treballadors

Joan Josep Nuet i Pujals Secretari General del PCC Senador d’EUiA

6

CATALUNYA

NOVEMBRE 2010

És necessari que l’esquerra continuï governant a Catalunya ____________________ MERCÈ CIVIT

____________________

E

n primer lloc voldria fer un recordatori a la resolució que va aprovar el 12è Congrés del PCC, que deia el següent: “El PCC està fermament compromès a contribuir per aconseguir una nova majoria d’esquerres plural a Catalunya i que ICV-EUiA creixi. És evident que els poderosos i el nacionalisme burgés han augmentat la seva ofensiva i pressió per a què la dreta recuperi el govern i la direcció del país amb el seu projecte catalanista burgès i retornar a les polítiques neoliberals.

Per al PCC hi ha algunes decisions del Govern d’Entesa que no ens han agradat, però el gran problema per a la gent treballadora seria que CiU tornés al govern. L’objectiu i la pràctica del PP i CiU és desestabilitzar per tornar a un govern de dretes, cosa que el PCC combat. Per als comunistes és necessari un govern de l’esquerra plural i, al mateix temps, desenvolupar la mobilització constructiva i positiva per executar els programes acordats, que tenen com a objectiu la millora de les condicions de vida, materials i culturals del nostre poble, i l’avenç en l’autogovern.”

Des d’EUiA hem estat treballant per la unitat de les esquerres i crec que en podem estar contents. L’aposta per fer la coalició l’any 2003 va suposar la derrota electoral de la dreta catalana i formar un govern d’esquerres plurals i catalanista per primer cop des de la República. Van ser tres anys de govern complicats, però s’inicià un canvi a Catalunya en què les polítiques socials han estat en primer pla, però també les laborals i econòmiques. Per primer cop se signa l’Acord Estratègic per l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana, tot i les dificultats que comporta haver heretat un govern hipotecat. També va ser la legislatura en què vam aprovar un nou Estatut, retallat ara pel Tribunal Constitucional, però que per nosaltres suposa un important instrument per anar construint un Estat federal i per poder realitzar més polítiques públiques per a la ciutadania, dirigides a la redistribució de la riquesa i a la cohesió social.

Tornar a renovar la coalició ICV-EUiA el 2006 i acabar amb la trista història de ruptu-

res entre l’esquerra roja i verda (a l’esquerra de la socialdemocràcia) --que únicament beneficiaven la dreta i així va estar governant durant més de 20 anys--, va suposar un increment considerable de vots a la nostra coalició, fet que va permetre tornar a reeditar un govern d’esquerres plural, el govern d’Entesa.

talunya’.

--Hem estat uns grans defensors del transport públic, i així s’ha vist reflectit en el darrer Pacte Nacional d’Infraestructures on la xarxa ferroviària és la gran aposta de futur. Volem canviar la Catalunya de l’autovia i del cotxe per la Catalunya del transport públic.

Què ha suposat això per als treballadors i les treballadores de Catalunya?

-- També quan ha estat necessari dir ‘no’ ho hem fet, com en el cas d’una part de la Llei d’Educació de Catalunya que vam votar en contra perquè obre més portes a la privatització de l’ensenyament i no deixa clar que els centres subvencionats amb diners públics tinguin els mateixos drets i obligacions i a més poden segregar els nens i nenes a les escoles.

-- Ara bé, crec que la nostra empremta més important ha estat en el tema impositiu, defensant l’Impost de Successions i l’increment impositiu de l’IRPF a les rendes més altes. Hem estat uns grans defensors del que sempre hem dit: “que pagui més qui més té”.

A les properes eleccions el que està en joc és si a Catalunya es continua treballant per les polítiques socials i laborals --en el que es té competència--, apostant per les polítiques industrials, l’habitatge, la defensa del medi ambient, els drets de les persones nouvingudes, els drets de les dones, la defensa dels serveis públics amb totes les seves contradiccions i que els més rics continuïn pagant impostos... O tornem al passat, on fer polítiques per a les persones suposa intervencionisme i es redueix el sector públic, s’eliminen els impostos i les polítiques socials es basen en el xec i l’assistencialisme, o sigui l’antiga beneficència.

Cal fer front a les conseqüències d’aquesta crisi, on està en joc l’estat del benestar social, els drets conquerits pels treballadors i les treballadores, l’auge d’actituds que podríem denominar feixistes i d’actituds racistes. Per fer-hi front necessitem l’esquerra mobilitzada en l’àmbit social i amb una majoria institucional.

Per continuar defensant els drets de la classe treballadora és necessari que la nostra coalició tingui més força i torni a fer possible un govern d’esquerres amb polítiques d’esquerres.

-- Un increment del 100% de la despesa social des del 2003, que per habitant ha passat de 1.446 a 2.283 euros/any. Una nova Llei de serveis socials amb més drets per a la ciutadania i acabar amb el clientelisme de CiU que practicava a través de les oficines de Benestar Social.

-- Pel que fa a l’educació, s’han construït el doble d’escoles en comparació a l’època de CiU, i el nombre de mestres s’ha incrementat un 32%, fent arribar el pressupost d’educació fins al 4% del PIB. També s’ha apostat per la construcció d’escoles bressol, amb la creació de 42.000 noves places públiques.

-- També en Salut s’ha millorat incrementant la ràtio de metges per habitant, reduint el temps d’espera per a les operacions i ampliant la cartera de serveis.

-- Els barris deprimits de les localitats catalanes, abandonats durant els governs de CiU, han estat una prioritat amb la Llei de Barris, que ha combinat la millora urbanística del barri amb la intervenció social.

-- Acabar amb la màxima de CiU que “la millor política industrial és la que no existeix i el mercat ja ho regula tot” per aprovar una Llei de política industrial.

-- Fomentar la participació dels sindicats en les polítiques laborals amb la creació del Consell de Relacions Laborals.

-- Acabar amb el tracte a les persones nouvingudes com a ciutadans de segona i des de la beneficència per fer un Pacte Nacional per a la Immigració i la Llei d’Acollida.

-- Acabar amb les polítiques assistencials i proteccionistes vers les dones, per passar a unes veritables polítiques de reconeixement dels nostres drets a partir dels Plans de Dones, impulsant la transversalitat de gènere en l’acció de Govern i aprovant una de les millors lleis per a l’eradicació de la violència masclista.

-- Passar de la inhibició de les polítiques públiques pel que fa a l’habitatge a situar-lo com un

s’han construït el

doble d’escoles en

comparació a l’època

CiU, i el nombre de mestres s’ha incrementat un 32% de

dret de tothom a partir del Pacte Nacional per l’Habitatge --per tal de garantir la millora de l’accés a l’habitatge sobretot als col·lectius amb més dificultats-- i la Llei del dret a l’habitatge.

-- Per primera vegada s’han fet polítiques mediambientals serioses, apostant per un desenvolupament sostenible, per un futur millor i per la creació de llocs de treball en aquest sector.

-- Després de més de tres dècades de la fi de la dictadura franquista i amb 23 anys de Govern de CiU, que ha volgut enterrar la nostra història, el govern d’Entesa està treballant per al reconeixement a les persones que van lluitar contra el franquisme i ha recuperat espais de la Guerra Civil. Avui a Catalunya tenim una Llei de Memòria Democràtica molt millor que l’estatal, tenim el Memorial Democràtic i tenim una Llei de Fosses.

L’aposta per fer la coalició l’any 2003

va suposar la derrota electoral de la dreta catalana

Què hem fet els diputats i les diputades de la coalició ICV-EUiA? -- La nostra coalició ha donat suport a les polítiques del Govern decidides en l’Acord d’Entesa i ha prioritzat la defensa dels treballadors i les treballadores impulsant, entre d’altres, iniciatives en l’àmbit de la salut i la seguretat en el treball. ICVEUiA ha estat al seu costat en els casos d’expedients de regulació de les empreses i en els d’acomiadaments.

-- La nostra coalició va ser la primera en alertar de la crisi econòmica i en demanar l’adequació de l’acord d’Entesa a la nova situació. Això va fer que el Govern de la Generalitat aprovés tot un seguit de mesures concretades en els ‘30 compromisos per l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social a Ca-

(Mercè Civit és portaveu d’EUiA i diputada d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya)

A7

CATALUNYA

NOVEMBRE 2010

Vota amb classe:

les 30 prioritats d’ICV-EUiA 1. Estratègia per la creació d’ocupació i el canvi de model productiu amb l’objectiu de crear 300.000 nous llocs de treball en l’economia verda i les polítiques socials i promoure la transició cap a un model socialment just i ecològicament sostenible. Potenciar l’ocupació femenina als sectors ambientals i de l’energia.

2. Pla de xoc per l’Ocupació Juvenil. Incrementar les inversions específiques en inserció laboral per a joves, combatre l’infraocupació i lluitar contra la precarietat. Establir quotes de contractació juvenil en la contractació pública.

Evitar la subcontractació en cadena i inspeccionar les "empreses de serveis integrals" responsables de gran part de la precarietat juvenil.

3. Fiscalitat verda. Establir taxes finalistes sobre els carburants fòssils per impulsar el canvi de model energètic. Afavorir fiscalment la compra de vehicles elèctrics o híbrids. Definir un sistema d’ajuts i taxes destinat a afavorir activitats reductores de les emissions de CO2 i partícules contaminants. Mantenir la progressivitat fiscal.

4. Per una agricultura de valor i qualitat, lliure de transgènics, i per la transformació alimentària de la producció en el territori.

5. Transformar l’Institut Català de Finances en una banca pública que actuï directament, sense intermediaris financers, donant prioritat al crèdit a les pimes, l’economia social, els microcrèdits, la internacionalització de l’empresa catalana i la promoció de béns d’interès social com l’habitatge protegit i la rehabilitació dels edificis.

6. Pacte Nacional pel Clima. Aprovar una llei marc de lluita contra el canvi climàtic. Fixar mesures concretes que permetin l’assoliment de l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% el 2020 i en un 80% el 2050.

7. Impuls a les energies renovables: Revisar el Pla de l’Energia de Catalunya per tal d’assolir els següents objectius l’any 2020: 30% d’estalvi, 30% d’eficiència i 25% d’energies renovables. Tancament de les centrals nuclears i oposició a la instal·lació d’un cementiri nuclear a Catalunya.

8. Pla Tren 2014. Prioritzar l’extensió de la xarxa ferroviària convencional. Crear nous sistemes de rodalies a les àrees de Girona, Lleida, Tarragona i ManresaCatalunya Central. Establir el sistema d’autopistes ferroviàries.

9. Un ensenyament públic basat en els principis d’equitat, igualtat i qualitat, i en el que l’educació pública esdevingui l’eix vertebrador del sistema, vetllant per un desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya en aquest sentit. Eliminar els concerts que no impliquin compromís de servei públic.

10. Assolir el 85% d'èxit escolar en el servei públic educatiu, millorant els serveis i programes educatius (equips d’assessorament psicopedagògic, centres de recursos educatius, plans educatius d’entorn, etc.) i incrementant les polítiques d’equitat i els ajuts en serveis complementaris (especialment per a alumnes amb més necessitats): llibres i material escolar, sortides, activitats extraescolars, serveis matinals i, especialment, el servei de menjador escolar.

11. Impulsar un segon pla de creació d’escoles bressol públiques per assolir la cobertura de les necessitats socioeducatives de l’etapa 0-3. Revisar a l’alça els mòduls actuals de la Generalitat pel finançament de l’inversió i pel seu funcionament.

12. Assolir nivells europeus en educació: pla plurianual de finançament públic per arribar a la mitjana de la UE-15 tant en educació obligatòria com superior.

13. Educació i formació de qualitat per a la gent jove: mantenir l’oferta de batxillerat nocturn i recuperar les escoles-taller. Augmentar el nombre de les beques de mobilitat i de matrícula, i creació de beques-salari.

14. Dret a l’habitatge: Promoure no menys de 12.000 habitatges protegits anuals, i augmentar les reserves mínimes d’habitatge protegit previstes a la Llei d’urbanisme del 30% al 50%. Especial atenció a la gent jove, amb reserva específica d’habitatge per a aquest sector. Així mateix, regular la masoveria urbana (ocupació d’un habitatge a canvi de la seva restauració i manteniment).

15. Pla extraordinari per a la rehabilitació dels habitatges existents com a opció prioritària. Incrementar el nombre d’habitatges per rehabilitar fins a situarlo en més de 50.000 per any.

16. Impulsar els Ecobarris: Ampliar i reformar la Llei de Barris per a la remodelació d’aquests amb criteris socials i ecològics, d’estalvi energètic i d’aigua.

17. Sistema Nacional de Salut públic centrat en la qualitat i l’equitat, així com en la confiança de la ciutadania i la sostenibilitat del sistema. Les empreses privades amb afany de lucre només seran contractades de manera excepcional per a serveis complementaris o molt especialitzats.

18. Mesures per generar ocupació i cultura comunitària. Pla d’Equipaments Culturals (PECCat), prioritzant la garantia d’accés universal a la cultura, incorporant els ensenyaments artístics i els equipaments amb compromís de servei públic. Desplegar el programa de creadors a l'escola i articular la masoveria per la creació facilitant espais de creació i residències amb projectes pedagògics arrelats al territori.

19. Programa pobresa zero. A partir del PIRMI, incloure formació, orientació laboral, serveis socials (individuals, familiars, grupals i comunitaris) i habitatge. Impulsar una renda de ciutadania que garanteixi uns ingressos mínims a totes les persones, i impulsar programes d'atenció social i promoció integral de les famílies en situació de pobresa.

20. Cap persona gran en situació de pobresa. Desenvolupar la Llei de prestacions econòmiques. Increment dels ajuts socials per a pensions baixes.

Creació d'un ajut social destinat a cobrir la diferència entre l'import de les pensions no contributives i l'índex de renda de suficiència.

21. Crear una xarxa de serveis públics de cura que, des dels serveis de proximitat, atengui d’una manera integral les demandes en aquest sentit, prioritzant en primer lloc els serveis establerts en la llei de dependència.

22. Pacte nacional pel repartiment equitatiu del treball i la racionalització del horaris laborals: fomentar l’adopció d’horaris concentrats per tal que dones i homes puguin compaginar feina, família i gaudi personal. En l’àmbit de la corresponsabilitat, el treball domèstic familiar i de cura ha de ser igualment compartit.

23. Estratègia d’ICV-EUiA davant la sentència del Tribunal Constitucional: Pla per a l’autogovern, per recuperar l’Estatut; reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional; i exercici del dret a decidir, en cas de negativa de l’Estat a la reforma constitucional.

24. Reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional: Ple reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat.

Reconeixement del dret a l’autodeterminació.

25. Nova Llei de finances locals i desplegament estatutari en matèria de règim local. Transitòriament, creació d’un Fons extraordinari i incondicionat per finançar la despesa corrent dels ajuntaments, per fer front a la crítica situació actual.

26. Pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern, amb mesures sobre el control del finançament dels partits, la fiscalització dels comptes de les administracions i la limitació i control de les despeses electorals.

27. Seguretat per a tothom, amb especial atenció a qui més ho necessita: Reforçar el programa per a la prevenció de la violència masclista, enfortir els mecanismes de lluita contra el tràfic i l’explotació de persones, i també la protecció dels col·lectius més vulnerables (menors, persones migrades, LGTB,...). Aprofundir en les pràctiques de prevenció i mediació en els conflictes en l’ús dels espais públics.

28. Migració i ciutadania. Per la plena ciutadania amb drets i deures: dotar de recursos suficients els ajuntaments per tal d’aplicar plans d’acollida.

Per la plena participació i ciutadania: accés al dret a vot de les persones migrades. Evitar la discriminació en l’accés a l’habitatge, l’infrahabitatge i la sobreocupació, així com l’explotació laboral, amb mecanismes inspectors adients. Promoure l'aprenentatge i l'alfabetització en català de la nova immigració.

29. Recuperar la memòria democràtica. Promoure la dignificació de les fosses comunes i recuperar-les com a espais de memòria. Retirar la simbologia i els vestigis d’exaltació de la dictadura.

30. Impuls d’un Pacte Nacional per la convivència democràtica que tingui com a eix fonamental la laïcitat.

CATALUNYA

8 NOVEMBRE 2010

28-N, una majoria més a l’esquerra ____________________

privatitzacions...

La sortida insolidària a la crisi necessita, també, d’una sortida amb governs conservadors (a Catalunya i Espanya) que aprofundirien en polítiques que allunyarien més l’equitat, la justícia social i els drets de les persones. Unes majories de dretes (PP i CiU) que pretenen, també, posar fi a contrapoders sindicals, socials i polítics de les esquerres.

jordi miralles

____________________ El proper 28 de novembre estan convocades les eleccions al Parlament de Catalunya. Totes les eleccions són importants, però en aquestes els catalans i les catalanes ens la juguem. En els propers comicis Catalunya se la juga socialment i nacionalment, ja que s’ha de decidir cap a on es va en l’àmbit social, econòmic i mediambiental, i també s’ha de decidir quina és la relació que es vol mantenir amb Espanya.

En les pròximes eleccions els catalans i les catalanes haurem de decidir quin model social volem, si donem continuïtat a les polítiques per a l’autonomia de les persones o retrocedim a la política de talonari i almoina del pujolisme; si volem avançar més en l’equitat o tornem a les desigualtats de l’època dels governs de CiU; si volem una Catalunya més sostenible o retornem a la del ciment que caracteritzava també els governs de CiU. En les properes eleccions --després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i la manifestació del 10 de juliol-- els catalans i les catalanes donaran la confiança a formacions polítiques que tenen propostes diferents sobre l’autogovern i sobre el model d’Estat. Per tant, caldrà prendre posició de nou sobre el fet nacional i el dret a decidir en els propers anys.

Abans d’avançar en les propostes d’EUiA i la coalició ICVEUiA crec útil recuperar els primers paràgrafs de la Declaració política del Govern d’Entesa Nacional de Progrés, que introduïa l’Acord de Govern del PSC, ERC i ICV-EUiA: “En les eleccions al Parlament del passat 1 de novembre (del 2006), els catalans i les catalanes van atorgar una majoria per governar Catalunya a les forces catalanistes i progressistes.

Aquesta majoria d’esquerres suposa una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un país modern i sostenible, de ciutadans i ciutadanes lliures, que gaudeixen dels benestar social, les oportunitats i les llibertats democràtiques i nacionals plenes. (...)

Conscients de la responsabilitat contreta amb la ciutadania

La dreta fomenta la por

actual d’esquerres

En aquests anys s’ha canviat Catalunya apostant

i catalanista

per augmentar

busquen i fomenten

reflecteix una

la igualtat

la por, la resignació

majoria social

d’oportunitats,

la dreta política

la majoria

--i els grups de

parlamentària

comunicació que l’acompanyen--

i l’individualisme dels

l’autonomia i

sectors populars

els drets de les persones

de Catalunya, les forces sotasignants volem manifestar la nostra ferma voluntat d’iniciar una llarga etapa d’estabilitat, cohesió social, progrés econòmic, desenvolupament sostenible i ambició nacional”.

Una declaració que em serveix per contestar tres preguntes que sovint se’m fan: Tornaríem a signar l’Acord d’Entesa? Sí, EUiA tornaríem a signar l’acord. Ho faríem de nou, perquè la majoria parlamentària actual d’esquerres i catalanista reflecteix una majoria social i un programa valent en el terreny social, democràtic, mediambiental i nacional.

Què s’ha fet en aquests 4 anys? En aquests anys s’ha canviat Catalunya apostant per augmentar la igualtat d’oportunitats, l’autonomia i els drets de les persones. Alguns exemples: Complement d’ajut a les persones sense subsidi. Llei

de Serveis Socials. Llei del Dret a l’Habitatge. Beques menjador per a 51.000 alumnes. Cada any el 52% del pressupost s’ha dedicat a les polítiques socials.

La dessaladora del Prat i la nova cultura de l’aigua. Una nova escola cada dues setmanes. Dignificar la Formació Professional.

Més de 42.000 places d’escoles bressol. El 97% de la població té un CAP a menys de 10 minuts de casa seva. El Memorial Democràtic. Nou model de finançament.

Només per això, ja valia la pena. Però, evidentment, no estem satisfets per tot i no hem estat d’acord amb tot el que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

Què proposem pel futur de Catalunya? Una nova majoria d’esquerres amb un major pes d’ICV-EUiA per tal de fer avançar les polítiques socials, mediambientals i d’autogovern en els propers anys.

Les eleccions catalanes es donen en un context d’una sortida insolidària a la crisi econòmica, la que volen els mercats i els especuladors. Una sortida injusta que pretén fer saltar pels aires el que s’ha conegut com a Estat del benestar, i portar-nos a un estat del malestar i el malviure. Avui a Catalunya hi ha 1.473.000 persones que cobren menys de 1.000 euros al mes; la pensió mitjana és de 773 euros al mes (això vol dir que hi ha moltes persones, especialment dones, que en cobren menys); 25.000 famílies depenen d’un ajut mensual de 426 euros, ja que no tenen cap altre ingrés; 460.000 persones són a l’atur... Aquestes dades confirmen que cal posar fi a allò que ens ha portat fins aquí: l’enriquiment fàcil d’una minoria, l’especulació, que els més rics no paguin impostos, la no regulació del sector financer, els sous i les pensions baixos, les

Per això cal ser conscients que la dreta política --i els grups de comunicació que l’acompanyen-- busquen i fomenten la por, la resignació i l’individualisme dels sectors populars. Doncs bé, hem d’empènyer en sentit contrari, fomentant el compromís, la participació, la mobilització, la unitat i el canvi, des de l’acció social i política. És necessària una resposta social, política, econòmica i ideològica, en favor de la democràcia i per fer front a l’hegemonia conservadora, el creixement de la dreta extrema i l’elevada abstenció. Una necessària resposta social i política que porti noves majories més a l’esquerra, a Catalunya amb ICV-EUiA i a Espanya, amb IU. A Catalunya encara hi ha temps per mobilitzar l’electorat d’esquerres i garantir que continuï lliure de polítiques conservadores. És per això que el nostre compromís és contribuir a una majoria més a l’esquerra al Govern de Catalunya.

La nostra prioritat continuarà sent buscar la trobada amb la gent treballadora, els joves, els abstencionistes crítics d’esquerres i aquells votants d’esquerres que ja saben quins són els límits d’ERC i el PSC i volen anar més enllà.

ICV-EUiA explicarà el perill d’una majoria conservadora de CiU, com queda clar en el seu programa electoral. EUiA ens deixarem la pell pel creixement de la coalició ICV-EUiA per a què sigui el punt de trobada dels sectors d’esquerres, sindicalistes, activistes socials i federalistes, amb la voluntat que el Parlament giri més cap a l’esquerra.

(Jordi Miralles i Conte és coordinador general d’EUiA, vicepresident d’ICV-EUiA i diputat al Parlament de Catalunya)

www.avant.cat

Vols col·laborar amb nosaltres?

Organitza’t i lluita amb l’Avant!

A9

PARTIT

NOVEMBRE 2010

Més govern d’esquerres, més escola pública ____________________ GREGORIO BELMONTE

____________________

S

et anys de govern d’esquerres han significat orientacions i prioritats diferents al govern de 23 anys de CiU en el Departament d’educació de la Generalitat de Catalunya. La primera gran prioritat ha estat la inversió en recursos educatius passant de 208 milions d’euros del curs 2003-2004 a 448 milions del curs 2009-2010. Aquesta inversió ha significat construir 570 centres educatius nous i reduir l’estada mitjana en mòduls prefabricats de 5 anys en l’època de CiU a una mitjana de 2 anys en el període del Tripartit. Aquesta inversió en construcció de centres públics ha ajudat a millorar el percentatge d’escolarització en centres públics passant d’un 57,8% d’alumnes a la pública a un 64,1% a l’any 2010. Aquesta inversió ha estat una resposta clara i contundent a un increment de la població nouvinguda a Catalunya i que el govern d’esquerres ha sabut donar resposta incrementant també el nombre de professorat que de 47.628 en el curs 2003-2004, amb un 15,4% d’interins, ha passat a ser de 62.975 amb un 11% d’interinatge.

El govern d’esquerres també ha incrementat de forma molt important les beques i ajuts a famílies i alumnes multiplicant per 5 la despesa del 2003-2004 que era de 15,5 milions, passant a 83,2 milions en el 2009-2010.

No m’agradaria tampoc oblidar la implantació de programes d’innovació pedagògica que han implicat un impuls en noves estratègies educatives als centres educatius i la seva relació amb els agents educatius externs, com han significat els Plans educatius d’entorn que han suposat una inversió de 9 milions anuals per a polítiques de cohesió social a 95 barris i ciutats de Catalunya, sense oblidar programes de socialització de llibres, aules d’acollida, noves escoles oficials d’idiomes, etc... Per concloure, amb un repàs de l’acció de govern cal remarcar la gran resposta del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat a la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) de creació

Set anys de govern d’esquerres

El proper període electoral es cabdal

El govern d’esquerres també ha

han significat

per continuar

increment de forma

orientacions i

amb les millores

molt important les

prioritats diferents

necessàries

beques i ajuts a

de politiques

famílies i alumnes

d’esquerres o

multiplicant per

al govern de de

CiU

23 anys

tornar a politiques de potenciar l’escola

5 la despesa del 20032004

privada

de 30.000 places d’escola bressol públiques que EUiA va impulsar en el marc del MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa), i que amb l’aprovació de la Llei i la corresponsabilitat dels ajuntaments ha generat més de 42.000 places públiques de 0-3 anys significant una gran fita per a la inversió de futur que significa l’educació pública.

Explicar la inversió del Govern sense embuts Tota aquesta gran inversió del Govern d’esquerres cal explicarla sense embuts encara que ens trobarem la comunitat educativa en posició reticent cap a l’obra de govern. I no els falta una part de raó. Amb la gestió del conseller Sr.Ernest Maragall, que ha dificultat en l’última legislatura un avenç més important de l’educació pública. La seva erràtica gestió ha estat elaborar una Llei d’Educació pactada prèviament amb CiU abans que en el

Torna a sortir el Realitat

si del Govern d’esquerres, i que no tancava la porta a la doble xarxa educativa, ni posava mesures per a què l’escola concertada complís amb els deures de servei públic educatiu que li pertoquen per rebre pressupost públic, ni tancava la selecció de l’alumnat, ni obliga el Govern a cobrir amb places públiques les necessitats de la planificació escolar a Catalunya. La coalició ICV-EUiA va treballar de valent per poder redreçar una Llei molt oberta que deixa en mans del color ideològic del Govern de la Generalitat les prioritats de l’educació resumides en: o més educació pública o més diners públics per a l’educació privada.

EUiA es va posicionar clarament en contra de la Llei i conjuntament amb ICV va ser coherent en el parlament dient “no” a parts importants de la Llei, com la definició i estructuració del sistema educatiu i la manca d’inversió per arribar a la mitjana de la UE 15 en educació pública.

Una de les grans virtuts del conseller ha estat la seva nul·la capacitat de diàleg i consens. Amb la LEC ho va mostrar clarament, però també en la implantació de la sisena hora o el calendari escolar en contra de gran part del professorat i de les famílies, que són part fonamental de l’èxit escolar de l’alumnat. I en aquest període de tossudesa del conseller ha arribat la crisi econòmica que ha posat sobre la taula una direcció equivocada del retall pressupostari: tancament dels batxillerats nocturns, eliminació de batxillerats d’una línia, reducció del pressupost directe als centres, reducció d’aules d’acollida, reducció de serveis educatius i implantació del programa 1x1 a centres de secundària amb dèficits de connexió d’Internet, qüestió que genera incertesa entre el professorat.

Parlament de Catalunya ens hi juguem redreçar des de posicions fermes d’esquerres la política educativa pública. Cal fer pedagogia de la feina feta i d’allò que no hem compartit, cal demanar més força de la nostra coalició per ser més determinants en diverses qüestions: Un desplegament de la LEC en línia d’establir un únic servei públic d’educació amb garanties de drets i obligacions i la incorporació a la titularitat pública dels centres concertats que vulguin, garantir la distribució equitativa de l’alumnat, garantir una planificació de places públiques a tot el territori. Un altre repte que tenim per davant és garantir l’assoliment de competències a l’ESO per a tot l’alumnat acompanyat d’una bona orientació formativa i laboral, millorar l’oferta d’FP lligada al territori i recuperació del batxillerat nocturn.

Més recursos en la formació del professorat, diàleg i consens en la gestió del calendari escolar, diàleg i consens per enfortir els equips de professionals en els centres, exigència de lideratge pedagògic de la inspecció educativa.

Establir noves estratègies per donar valor al procés educatiu i pedagògic de les activitats extraescolars i de lleure, millorar la formació i els recursos de les famílies per a què l’ acompanyament escolar sigui adequat a les necessitats de l’escola i els infants. No és menys important una bona política de corresponsabilitat amb el món local institucional i també amb l’entorn de centres educatius per entendre la realitat social de l’alumnat i establir lligams educatius. Podríem continuar enumerant reptes a què des d’EUiA volem donar resposta, i que estan dintre de les nostres propostes que l’escola pública sigui pal de paller de la societat, una escola democràtica, laica, coeducativa, diversa i integradora.

El proper període electoral és cabdal per continuar amb les millores necessàries de polítiques d’esquerres o tornar a polítiques de potenciar l’escola privada i una excel·lència que es pensa per a una determinada classe social.

(Gregorio Belmonte Ferrer és responsable d’Educació d’EUiA)

Redreçar les posicions fermes d’esquerres A les properes eleccions al

www.revista.realitat.cat

FESTA AVANT

10 NOVEMBRE 2010

Valoració de la Festa Avant L’estimació generalitzada que es fa de la passada

Festa

d’Avant és força

satisfactòria, segons les opinions que ha pogut copsar la comissió de la

Festa,

deixant apart el sol de justícia que va caure sobre els assistents a l’esdeveniment.

____________________ JOAN LOU

____________________

Hem de ser conscients del volum de Festa que en aquests moments estem organitzant i de la pròpia capacitat d’organització del Partit avui, per no magnificar resultats, però també per no minimitzar l’aconseguit.

Experiències anteriors de Festa no servien: cal trobar el tiups de Festa que avui som capaços d’organitzar i anar protocolaritzant el treball per facilitar la tasca d’anys propers. Sovint ens hem trobat amb idees, també en la pròpia comissió de la Festa, que corrresponien més a la imatge que companys i companyes tenien de Festes anteriors que a la realitat i les possibilitats actuals.

Creiem que un aspecte positiu de la Festa d’enguany ha estat ajustar la mida de la Festa, encara que ha hagut que forçarla.

Comentari sobre els números En aquesta Festa s’han produït alguns fets inèdits, com són: 1er.-- S’han guanyat diners (en la història del Partit únicament s’havia produït aquest fet l’any del tsunami i lligat al tema de la Campanya d’Ajut extraordinària (es van recaptar uns 12.000.000 de pessetes) i al cobrament de la pòlissa d’assegurances).

2on.-- La major part dels bons han estat liquidats amb anterioritat a la celebració de la

Festa.

Partíem d’un compromís previ: no perdre diners.

Aquest fet ha comportat dificultats a l’hora de concretar temes de la Festa. No perdre diners significava comprometre’ns a no decidir cap despesa que no tingués assegurat l’ingrés que la cobria. L’únic ingrés de la Festa era la venda de bons, d’aquí la necessitat d’assegurar la liquidació amb prou temps com per poder treballar coberts.

Això ha representat que des de la comissió de la Festa s’ha arribat a compromisos de venda mínima de bons amb les federacions, primer, i segon, s’ha exercit una pressió continuada per la liquidació d’aquests. La comissió de la Festa valora aquest fet com l’element a l’entorn del qual ha girat la participació elevada de persones a la Festa d’enguany. El bo s’ha convertit en l’instrument de difusió més important que hem tingut.

Fent un parèntesi, cal felicitar públicament l’equip de gent que va preparar el dinar, tot encoratjant-los a corregir algunes deficiències que ja comentarem. I, sobretot, agrair als CJC l’esforç que han dedicat a la Festa, moltes vegades per sobre del que els havíem demanat.

Sobre el lloc A partir de la reunió del Comitè Central que va decidir les responsabilitats de la direcció del partit, vam començar a fer gestions per trobar un emplaçament que reunís les condicions que fessin possible la celebració del model de Festa que havíem decidit. Els llocs que es va in-

tentar concretar que complien les condicions de ser un espai amable, “a la nostra mida”, i que tingués incorporades infraestructures que permetessin fer les activitats polítiques que havíem decidit, ja estaven ocupats. Finalment ens vam decidir pel Jardí dels Drets Humans, tot i conèixer els dos principals inconvenients que té: la relativa mala comunicació i la poca protecció pel que fa al sol de l’espai del dinar.

Des de la comissió valorem que l’espai ens ha facilitat molt la celebració de la Festa. Les dues infraestructures (la sala de la biblioteca i la sala i espais de la Pepita Casanellas) van permetre, amb poca feina tècnicorganitzativa, la celebració de les activitats que estaven programades. Estem a l’espera d’una valoració més acurada de la Federació de Moviment Obrer i de l’Àrea de Comunicació respecte a l’acompliment dels objectius polítics que s’havien marcat.

La sala d’exposicions i l’espai al seu voltant també van facilitar molt el treball a l’hora de posar a l’abast dels participants a la Festa les exposicions i activitats que les diferents federacions i els CJC havien programat.

El tema estrella, la solana El camarada secretari general, Joan Josep Nuet, va afirmar en el decurs de la seva intervenció a la Festa que l’any vinent resoldríem la qüestió del sol.

La Comissió de la Festa ha començat ja a reflexionar sobre com fer-ho: Opció 1.-- Canviar de lloc, el què serà possible si en trobem un altre amb les mateixes condicions excepte el sol.

www.festa.avant.cat

Es fa necessaria una tasca d’explicació, pacient i insistent sobre el tema amb el següents objectius: Consolidar la comissió cobrint responsabilitats que estan buides i concretar a partir de setembre d’enguany.

Recolocar la Festa en el calendari de treball del conjunt del Partit durant tot l’any, no els dos mesos previs a la seva celebració.

Obrir un espai de diàleg i intercanvi al voltant de la Festa a la Xarxa.

Fer una proposta de Festa per el 2011, avançant una mica més en els criteris que ens vam marcar a la sortida del dir exterioritzar-la més.

Opció 2.-- Cobrir l’espai, que serà possible possible si augmentem el preu del bo de dinar de la festa.

Opció 3.-- Avançar les dates de celebració de la festa a principis de Juny, però això augmentaria el risc de pluja.

Amb aquests paràmetres i els suggeriments que ens podeu fer arribar treballarem una proposta de cara a l’any vinent que redueixi l’impacte del fenomen.

Sobre la participació Ho podríem deixar en una descripció que no ens compromet massa: irregular.

Pel que fa referència a les activitats que organitzaven les diferents federacions, la im-

Congrès, el que vol

pressió que la Comissió de la Festa té és que es van organitzar a darrera hora, una mica a correcuita.

Respecte a la participació als torns centrals de la Festa, no es van cobrir en la seva totalitat.

Una companya de la Comissió deia a la darrera reunió: “Caldria que cada persona del Partit que està a la Festa estigui per fer festa no per a què “li facin la festa”, aquesta frase ve a resumir una situació que hem detectat en diferents moments, un percentatge de militants del partit adopten davant la festa el posat d’usuaris d’aquesta, de consumidors de la mateixa que com que han pagat reclamen els seus drets.

La festa dels i les comunistes Col·labora amb la Festa!

CULTURA

A 11 NOVEMBRE 2010

Les arrels

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

La poesia de la vaga general “Es la Poesía mejor porque es la Poesía misma de la lucha en plena movilización revolucionaria por la dignidad y la libertad humana. Tenemos pruebas.

Cuando el espíritu de un pueblo se dispone combatir, sin dogmas, con autocrítica permanente y con un plan de lucha… tiembla toda la estructura enferma y decadente del capitalismo. Poesía magnífica”.

Fernando Buen Abad, Mèxic, 6.09.2006

M’agrada la idea que exposa Buen Abad identificant la Poesia amb la vaga general. M’agrada tant, que la completo amb la poesia que s’escriu per promoure-la, o que és un cant a l’èxit, o... aquella poesia que sense tenir res a veure en la seva concepció, la podem associar fent un suau exercici d’imaginació.

Quiero una huelga donde vayamos todos.

Una huelga de brazos, de piernas, de cabellos, una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga de obreros de choferes de técnicos de médicos

de palomas de flores de niños de mujeres.

Quiero una huelga grande,

que hasta el amor alcance.

Una huelga donde todo se detenga,

un reloj las fábricas

el plantel los colegios

el bus los hospitales

la carretera los puertos.

Una huelga de ojos, de manos y de besos.

Una huelga donde respirar no sea permitido,

una huelga donde nazca el silencio

para oír los pasos

del tirano que se marcha.

Gioconda Belli, Huelga, Mèxic, 1976

I el resultat de la lluita de xifres i percentatges entre diferents organismes ve a ser el de menys. Ja és un èxit poder sortir al carrer amb la sensació que li hem pres al Fraga, Corcuera o Rubalcaba de torn. No hem creat falses expectatives i en alguns llocs s’ha mobilitzat la societat civil al costat dels treballadors –actius o aturats. I, possiblement, hagi estat general a la nostra localitat i això és el que quedarà en la memòria col·lectiva.

La revista Triunfo publicava el 6.03.76 la notícia Sabadell. La primera huelga general. Que era el que havia viscut la ciutat.

Ara ja parlem de vaga general quan ens referim a accions de molt més abast. Aturem un país i, si la unitat dels treballadors –també globalitzats- no fos una utopia sinó una realitat, ens proposaríem aturar un continent o, més al gust dels dirigents de la Unió Europea, un subcontinent.

Fidel Castro escriu en el seu darrer llibre La victoria estratégica: “En la caída de Machado había sido decisiva la clase obrera. La huelga general revolucionaria, organizada fundamentalmente por el pequeño partido de los comunistas, bajo la dirección vibrante y brillante del poeta revolucionario Rubén Martínez Villena, inició la batalla por el derrocamiento de la tiranía de Machado. Conviene recordarlo porque la idea de una huelga general revolucionaria estuvo asociada a nuestra posterior lucha, desde el ataque al cuartel Moncada”.

I recordant el 29 de setembre em deixo gronxar per Jack London (La vaga general): “Em vaig despertar al menys una hora abans que de costum. Això, per si sol, era quelcom extraordinari; i vaig quedar completament despert, reflexionant sobre això. Quelcom passava, alguna cosa no anava bé, malgrat no sabia què. (...)

Una vaga general, deia, havia estat convocada al llarg i ample d’Estats Units, manifestant a la vegada els presagis més alarmistes en quant al proveïment de les grans ciutats. (...) Durant una generació,la vaga general havia estat el somni de les organitzacions laborals, un somni que havia sorgit originalment de la ment de Debs, un dels grans líders sindicals de feia trenta anys. (...)

“-¡No, senyor! –cridava Garfield-. Hem fet tot per l’obrer. Lluny d’oprimirlo, li hem donat l’oportunitat de viure. Hem creat treball per a ell. Com estaria ara si no fos per nosaltres?”.

Genial el panorama que London presenta d’una classe, la dominant fins aquells moments, deixant-se emportar pels més baixos instints en la lluita per la supervivència. Majestuosa Vaga General!

Més amunt feia al·lusió també a una poesia que no era, ni indirectament, conseqüència del moviment social que representa la convocatòria de la vaga general. Però una poesia que ens plantegés una ètica en un món que podria ser resultant de la seva convocatòria. no és gaire difícil.

Demanava un exercici d’imaginació i crec que

“Señálame algo hermoso en este mapa.

Un lugar donde la ley establezca que la alegría es un deber moral, los dogmas sean chistes pornográficos y la palabrería se sancione con el exilio. Busca una ciudad donde nadie se acueste muy seguro de quién es, donde nadie se despierte sabiendo su futuro de memoria.

Invéntate una trama de callejas sosegadas donde la policía no utilice más armas que una escoba, la usura esté penada y cada vez que alguien se muera se inaugure un bar.

Condúceme a ese sitio, ese lugar donde sepa la muerte que no puede quebrarnos la alegría y que por muchas víctimas que se cobre siempre habrá alguien que en nuestro nombre esté venciéndola”.

Juan Bonilla, Deber moral (El Belvedere)

www.pcc.cat

LA CONTRAPORTADA per

Atenció

a

T oni B arbarà

la rata

Panorama tras la huelga general: un diagnóstico

H

an transcurrido varios días desde aquel 29 de septiembre en que este país protagonizó, en general, una huelga muy general. Se ha escrito, hablado y valorado mucho y desde todo plumaje analizando su importancia, significado, resultados. Aún así, el tema no se agota y no voy a dejar a mi modesta Ratera sin pronunciarse en cuestión tan vital como la presente para intentar cazar grandes roedores y peores alimañas.

Hoy se impone contemplar el escenario de la confrontación civil que supone una huelga para recabar todas las enseñanzas posibles y materializar todos los avances a nuestro alcance. Así que renuncio, para no reincidir, a entrar en cuantificación de cifras o porcentajes, en cualificación de formas de piquetes, en legítimos y necesarios análisis sindicales, en lecturas de sector, actividad o segmento social, para centrar un momento la mirada en ese día después.

Una primera constatación es que las valoraciones son tan dispares como antagónica es la gama de intenciones de sus analistas, y es que más allá del exigible rigor y veracidad de cada información, subyace una contradicción no superada; la que se corresponde a la confrontación de clases y de intereses. No caigamos en el espejismo de una falsa neutralidad que sólo pretende legitimar a quien detenta el poder mediático, y que como habréis visto y leído en la prensa usual, no está precisamente al servicio de la clase trabajadora, (obrera decimos aún los más clásicos). Titulares distintos para decir la misma cosa: la huelga “No ha sido un éxito…(?)”, “No ha servido para nada”, “No ha respetado todos los requisitos

democráticos del derecho al trabajo”, “Ha sido violenta y coactiva” y toda una sarta de mentiras perfectamente corrosivas y elaboradas para ir deteriorando el estado de “opinión social”.

al flagelo patronal y de un sistema, que se llama --recuérdenlo a menudo y sin maquillaje, “capitalismo”.

Así es que cuando escucho y leo a nuestros líderes planteando a viva voz “¿qué hacer, ahora?” mi reacción es casi visceral: Insistir, exigir, crecer…, mantenella, no enmendalla y agrandalla. Dice Zapatero que va a oír a los sindicatos pero no va a mover ficha. Lo que se dice “escuchar o atender” parece que solo lo hace a la Sra. Merkel o al Sr. Obama o Trichet. Eso se llama cinismo, sin más. Él tiene derecho a suicidarse, pero no a arrastrarnos a su precipicio, y menos a hacerlo traicionando todas sus promesas.

Conclusión terapéutica Mi apreciación, a modo de inevitable afán diagnóstico, se ocupa más de ese sujeto paciente que es nuestra sociedad actual y de la percepción sociológica del fenómeno vivido. Después estaremos en condiciones de aportar alguna medida o conclusión terapéutica. Incluso, rozando la temeridad, podremos proponer algún pronóstico de lo que puede venir… sin pretensiones adivinatorias, sino por pura concatenación racional.

Sin duda, esta sociedad es distinta de la del día 28 anterior. Sin duda, algunas cosas han cambiado, también algunos conceptos, incluso puede que ciertos valores.

O al menos para determinada ciudadanía, como seguro que no para otras personas.

Y aquí estamos, después de la catarsis, más fuertes por haber sobrevivido, a decir de Nietzsche, y más sabios si sabemos estudiar y aprender de la experiencia. En cualquier caso se ha reactivado un casi olvidado debate socioeconómico y por tanto político de fondo, se ha recuperado lenguaje y valores de clase y condición, se ha movido interés por analizar las consecuencias de ese Dios- mercado y del neoliberalismo campante, se ha hablado de condiciones de trabajo, de servicios públicos, de salarios, paro, precariedad, pensiones, bienestar y malestar… de política al fin, y ¡por fin¡. Y es bueno y es saludable llegar a entrar en la agenda cotidiana de millones de personas

afilia’t al

Foto: Óscar Martínez teleadictas a la alienación permanente y al individualismo. Hablar de nuevo, o como nuevo, de su propia situación laboral, económica, social, incluso personal. Y mejor aún si hemos podido, aunque sólo sea introducir el concepto de emancipación y de apoderamiento; o insinuar el de solidaridad como eso necesario que se hace sin esperar recompensa material a cambio. Se ha demostrado también que no cabe la lucha sindical y la política partidaria dándose mutuamente la espalda, y que la gravedad y crudeza de la cosa exige la colaboración tan respetuosa como imprescindible en el territorio de lo socio-político. Se ha experimentado en algunos momentos que la respuesta es posible desde la insurgencia y el ejercicio del poder popular…

La dignidad recuperada Pero sobre todo, por encima de todo, a mí entender, se

Sólo es el inicio ha reivindicado un concepto espléndido, maravilloso y revolucionario que se llama dignidad, si me apuran, dignidad obrera, dignidad de clase. Millones de personas trabajadoras han experimentado en su realidad más íntima la enorme vitalidad, fuerza, salud, autoestima, satisfacción, que representa colocar su propia aceptación por encima de presiones, sanciones, riesgos y amenazas de todo tipo. Millones de ciudadanos y ciudadanas se han sentido crecer en dignidad personal y colectiva, y esa es una impronta anímica que va a acabar emergiendo y marcando en positivo a cada persona. Sublevarse, reaccionar, reivindicar, luchar, des--alienarse, aunque sea sólo un día tiene virtudes terapéuticas incalculables. Lo intuyen también quienes no siguieron la huelga y hoy se sienten más humillados, más serviles, más ruines o sometidos o sencillamente más impotentes y más resignados

Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Dicen nuestros líderes que “debe rectificar”. Cierto.

Y hay que decir que si no lo hace lo “vamos a rectificar, a él y a su Gobierno, nosotros”, que una ley anula otra ley precedente, que un Gobierno sucede a otro, que una correlación de fuerzas deviene en otra distinta, que el fin de la historia no está escrito, y que si sabemos estar a nuestra altura histórica y coyuntural esto sólo es un inicio, tal como prometíamos al llamar a la huelga. Si hacemos ahora lo debido, y desde aquella dignidad reivindicada y la coherencia y la fuerza que dan la razón, sabemos traducir en determinación continuidad, implicación, insurrección, inteligencia, insistencia y democracia de verdad, la actual situación el pronóstico de esa sociedad gravemente enferma que padecemos puede empezar a cambiar y vislumbrar un futuro no demasiado lejano para la recuperación de la justicia social, la esperanza y la verdadera dignidad humana.

www.pcc.cat