Un passeig per la Música Festera

oros i cristians és una expressió que en la ment de la gent ha quedat com un si-M nònim de confrontació, de guerres inacabables, d’intencionalitat religiosa per imposar unes creences, un record de lluites medievals entre els seguidors de Crist i els seguidors de Mahoma, els seguidors de la Creu i de la Mitja Lluna.

La Creu i la Mitja Lluna dues icones que representen un relat històric, transmés de formes diferents: invasions, reconquestes, conversions, expulsions.

La festa de Moros i Cristians, però, és un homenatge a la convivència entre cultures.

Naix com una rememoració de l’etapa del poder musulmà en la península Ibèrica i de les batalles que varen anar alternant el poder musulmà i el cristià. En alguns llocs de la costa, amb la festa es recorda la lluita contra els pirates barbarescos dels segles XV, XVI o XVII. Però també és diversió, perquè la festa és per naturalesa portadora d’espontaneïtat i de comportaments anàrquics. És eixe punt intermedi el que cal trobar i perpetuar i el que la festa ha de forjar el seu èxit, perquè no s’ha de perdre la idea que els festers som els portadors del mite i que som els assenyalats per a transmetre aquelles fi tes històriques del nostre poble i que es representen en la Festa de Moros i Cristians.

Encara que antigament tenien lloc pràcticament en tot l’estat espanyol, hui en dia s’està vivint un creixement espectacular en les nostres terres valencianes, per damunt de tot en les províncies d’Alacant i València, on en l’actualitat es concentren al nombre més gran de pobles i ciutats que celebren esta festa.

La Festa de Moros i Cristians com ja he dit abans té un origen i una base profundament religiosa, però que s’ha anat enriquint a la vegada, d’un clar component lúdic, que d’altra part, existeix en qualsevol festivitat. Tanmateix, és el seu component teatral i representatiu de la història el que la fa única en el seu gènere. La invasió i dominació musulmana de la península Ibèrica durant diversos centenars d’anys va deixar una gran empremta en la societat medieval espanyola, que no va acabar amb la fi de la Reconquesta dels regnes cristians cap a fi nals del segle XV. De qualsevol manera, amb el pas dels segles, les poblacions que celebraven esta festivitat varen anar enriquint i modelant esta representació històrica adequant-la a fets històrics locals, inclús a altres fets històrics de segles ja passats com per exemple les campanyes contra els pirates turcs i barbarescs dels segles XV, XVI i XVII en les nostres costes i inclús en la presa de Tetuan per part de l’exèrcit espanyol a mitjan segle XIX.

Tal vegada serà el segle XX, el que donarà testimoni d’una major expansió de la Festa, especialment després de la Guerra Civil. L’expansió geogràfi ca i la imitació dels models de festa de referència en el món “moro cristià” farà que algunes poblacions amb major tradició en la festa s’afermen com referents nacionals i inclús internacionals. És per exemple el cas d’Alcoi, la seua Festa està declarada d’Interés Turístic Internacional des de 1980 o les de Banyeres de Mariola, Cocentaina, Villena i Ontinyent declarades d’Interés Turístic Nacional.

Amb grans o xicotetes diferències, esta festa es compon de distints actes, entre els quals invariablement es troben les entrades, ambaixades i la processó, esta última sol estar lligada a la festivitat del patró de la ciutat o població corresponent. Els festers es divideixen en dos bàndols, moros i cristians, vestits de forma més o menys semblant a l’època medieval de cadascuna de les cultures enfrontades, deixant de tota manera un gran espai a l’ornamentació de fantasia, que no és poca en alguns casos.

Encara que les festes de cada població tenen les seues pròpies peculiaritats i característiques, en general, cadascun dels bàndols pren simbòlicament la ciutat per un dia. També es fa una demostració de poder amb l’entrada, on cadascun dels bàndols desplega les seues tropes. L’entrada es caracteritza per la seua espectacularitat, ja no sols pels seus tratges sinó també per la participació de carrosses, animals, boatos amb ballarines i ballarins, bandes de música, etc. S’acaba la Festa amb la reconquesta de la ciutat o població per part dels cristians. Açò succeeix en una batalla fi nal en la qual es produeixen dispars d’avantcàrrega amb arcabussos, espingardes i trabucs, depenent del bàndol. En esta batalla fi nal es pren el castell de la localitat i si la localitat no en te un de real, es pren un d’artifi cial fet per a l’ocasió.

Si hi ha algun aspecte que destaca per damunt de tots en la Festa de Moros i Cristians és la música, sense ella no es podria entendre ni esta ni cap altra festa. La música sempre ha acompanyat a les Festes de Moros i Cristians des dels seus inicis. Està documentada a Alcoi la utilització de tamborins, pífans, dolçaines o castanyoles en els segles XVI i XVII i de tambors i trompetes –músiques de retreta– en el segle XVIII.

La música, com ja deia, és uns dels aspectes que també destaquen en esta festa, per damunt de tots cal destacar el famós pasdoble valencià Paquito el Xocolater escrit per

Gustavo Pascual, compositor de Cocentaina (Alacant), així com el també contestà Manuel Ferrando González Falcó, que va compondre en 1864 el primer pasdoble per a les festes de Moros i Cristians anomenat El Moro Guerrer.

Serà en el segle XIX quan les bandes de música s’uneixen a les Festes, a partir de 1817, any en què la Fila Llana d’Alcoi va contractar a la Banda de Milicians Nacionals, l’única banda que existia en la ciutat, germen de la Corporació Musical Primitiva.

En pocs anys, la resta de fi laes també es van fer acompanyar per la seua respectiva banda de música, contractades a Alcoi o en els pobles del voltant, afavorida per una època d’expansió i fl oriment de les bandes civils de música. Les mateixes Festes van motivar una música adequada, un ritme propi per a compassar les desfi lades, a partir del pasdoble, una varietat musical dins de la forma marxa. Les marxes són obres musicals que entren dins de les composicions defi nides pel moviment o pel ritme. Les marxes regulen el pas d’un cert nombre de persones. Els pasdobles són marxes lleugeres, adoptades com a pas reglamentari de la infanteria, amb una característica especial que fa que la tropa puga portar el pas ordinari de desfi lada.

A fi nals del segle XIX, el compositor alcoià Juan Cantó Francés escriu els pasdobles La Primera Diana (1880) i Mahomet (1882), creats expressament per als Moros i Cristians d’Alcoi. Estos presentaven una estructura, forma i ritme que els diferenciaven de la resta de pasdobles fi ns aleshores coneguts, iniciant d’esta manera la música festera alcoiana, amb personalitat pròpia.

Des de fi nals del segle XIX i principalment, amb l’inici del segle XX, l’entrada de Moros cobra una espectacularitat inusitada, denominant-se en els programes d’actes de l’època com el més cridaner i pintoresc acte de les festes. Per descomptat, la música s’adaptarà al dit acte, apareixent un nou gènere musical fester: la marxa mora. La composició A-Ben-Amet, de l’autor alcoià Antonio Pérez Verdú, estrenada en les Festes de 1907, està catalogada com la primera d’este tipus, encara que és ben cert que ja existien altres composicions denominades marxes àrabs, expressament escrites per a l’Entrada de Moros, que ens fan pensar en una evolució gradual del pasdoble, amb la incorporació d’elements de percussió, fi ns a consolidar el dit gènere musical.

20 anys de Moros i Cristians a Catarroja En 1958 amb l’obra Al·leluia, el gran creador alcoià Amando Blanquer Ponsoda desenvoluparà una música específi ca per a l’acte de l’Entrada de Cristians: la marxa cristiana, obrint un nou camí que s’esdevé de la música de la festa de Moros i Cristians. Així doncs, els tres grans gèneres musicals de les Festes de Moros i Cristians són el pasdoble, la marxa mora i la marxa cristiana. La seua diferenciació està marcada pel ritme que s’imprimix a cadascú d’ells:

• Pasdoble: composició utilitzada tant per a Moros com per a Cristians i destinada principalment per a desfi lar en els actes de la Gloria, Primera Diana, Segona Diana, etc. Es caracteritza per un metrònom de 85 a 95 negres per minut, és a dir, 85 a 95 passos per minut.

• Marxa Mora: composició utilitzada en l’Entrada de Moros, amb un aire més parsimoniós i melodia amb ressonància oriental, caracteritzada per un metrònom de 50-55 negres per minut, aproximadament.

• Marxa Cristiana: composició utilitzada en l’Entrada de Cristians, amb un aire èpic i marcial, caracteritzada per un metrònom de 80 negres per minut.

La música per a la Festa de Moros i Cristians ha desenvolupat a més dels gèneres citats, altres composicions com les marxes de processó –entre les quals cal destacar la marxa 23 d’abril, de José María Valls Satorre, himnes de festes, himnes al patró, ballets, música incidental per a ostentacions, etc. Un cas signifi catiu seria el de la missa festera, destacant la Missa a Sant Jordi d’Amando Blanquer Ponsoda, obra de caràcter litúrgic per a la celebració religiosa del dia dedicat al Patró Sant Jordi (a Alcoi).

Bé, espere no haver-me estés massa amb este xicotet passeig per la història de la introducció de la música, en la festa de moros i cristians. I si ho he fet, vos demane mil disculpes, això si, a ritme de marxa mora.

Tan sols em queda per dir, que s’ha de participar i gaudir de les festes, de totes les festes, i en el nostre cas de la qual som partícips, la dels moros i cristians, per la que estem lluitant per aconseguir que siga una festa autèntica, commemorativa i amb vocació integradora i reconciliadora, on sols tinga cabuda, el bon ambient, l’harmonia i les ganes de passar-ho d’allò més bé.

Xisco Alapont López Membre de la Filà Mora Al-Buhera de Catarroja