Allunyant-se de la foscor

Noèlia Cambres Palau

H HCAPÍTOL

1:

Una petita decisió pot canviar el rumb de la teva vida. Una acció realitzada en un moment concret pot determinar com seguirà el flux de la teva història. Tal vegada arribaràs a pensar, en un futur, que si la decisió que haguessis pres hagués sigut una altra, tot seria diferent ara mateix. Molts cops escollim camins bons, camins que ens porten cap als nostres objectius, camins que tal vegada l’únic motiu pel qual els canviaríem seria per millorar-los, però qui diu que no els podem millorar durant el camí? Està clar que, com més recorregut hàgim fet, més experiència tindrem i més sabrem com podríem haver millorat al principi, però hem de tenir paciència, fer les coses pas a pas i arribar cap on volem. El problema és quan el camí que escollim és el dolent, fet que ens allunya dels nostres objectius, la qual cosa ens autodestrueix, i, malgrat que això també ens ensenyi coses, no ens les ensenya per millorar, sinó per corregir. Està bé corregir els errors, però millor és ser capaç d’allunyar-se d’un camí que ens portarà cap allà on no ens agradaria arribar mai.

Davant d’aquests dos camins es trobà la Sandra, la protagonista d’aquesta història. Quan som joves ens creiem els més forts, els

més valents, els més atrevits. Juguem a ser immortals, vivim com si s’hagués d’acabar el món i intentem viure el més ràpid possible. Tenim tantes ganes de fer coses avançades al nostre moment que, quan arriba el moment, ja les hem fet totes i caiem en una avorrida rutina. Volem viure un present al màxim i ens oblidem que existeix un futur, un futur que ens pot regalar molts bons fruits si en un present som pacients i sembrem bones llavors.

La Sandra és una noia de catorze anys que es troba a l’institut estudiant segon de l’ESO. És molt maca, té un llarg cabell de color ros i uns ulls verds que enamoren a primera vista, sobretot quan els rajos de sol els il·luminen i deixen veure amb precisió la intensitat d’aquell color tan viu. És d’estatura mitjana, tot i que li agradaria ser més alta. És una noia molt maca malgrat que no sempre es vegi així a si mateixa, ja que, quan la tristesa ennuvola la seva ment, tendeix a veure’s horrible. La realitat, com en molts casos, és que és més bonica del que creu, però, per l’enveja de moltes persones, no interessa que s’ho cregui, ja que les persones que no s’estimen a si mateixes mai deixaran que t’estimis a tu. Com moltes de les persones d’aquesta edat, la Sandra té un grup d’amigues: la Naiara, l’Isis i la Sheila. Totes tenen catorze anys i van a la mateixa classe. La Naiara és la «pallassa» de la classe: era capaç d’entretenir els professors explicant acudits durant mitja hora, fins que aquests s’adonaven que els quedava tot el temari sobre conjugacions verbals per fer i que no havien ni començat. És una noia morena amb el cabell llarg fins a les espatlles i els ulls blaus. L’Isis és una noia més tranquil·la i força vergonyosa, una noia molt callada, però, quan t’agafa confiança, no deixa de parlar. No mostra la seva cara a qualsevol, tan sols a la gent que li demostra que està allà quan realment ho necessita. El seu cabell és de color pèl-roig i els seus ulls són marrons. La seva pàl·lida cara té una mica de color gràcies a les pigues que li envaeixen la pell. La Sheila és una noia despreocupada. Li agrada anar amb gent més gran que ella i fer coses més per rebre el reconeixement dels altres que per si mateixa, cosa que molts cops la porta a prendre decisions equivocades. És castanya amb els ulls marrons i força

baixeta. La Sheila ha assimilat que dur a terme certes accions li donen un cert estatus i, per tant, ha acabat pensant més en el que diran els altres que en si mateixa. Però, si vius tota la vida pensant en el que diran els altres, mai tindràs l’oportunitat de ser tu mateix i de prendre les decisions que tu realment consideres correctes. És més important complir els objectius que tu creguis que formar part d’un grup que sents que t’està jutjant constantment.

La Sandra acabava de sortir de classe. Els professors havien posat l’assignatura de matemàtiques en l’última hora del dia. Que mal pensat! Com si no fos prou aguantar la resta d’assignatures durant cinc hores. A sobre, no se’ls acudeix res millor que posar matemàtiques com a recta final, quan ja tens el cap més cansat. Però per fi s’havia acabat i ja no hauria d’aguantar més problemes d’equacions fins dilluns, ja que per fi havia arribat el gran cap de setmana! I ara que ja és cap de setmana... ara... ara què? Deurà fer falta un pla, no? On és el pla? La Sandra necessita un pla! I, igual que si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, si la Sandra no va al pla, el pla ve a la Sandra. De sobte aparegueren les amigues de la Sandra cridant amb alegria:

—Sandra! Faràs els deures de català? No cal que diguis res, la teva cara m’ho diu tot. Jo tampoc els faré! Tenim plans millors...

Ves tu a saber amb quin pla la sorprendrien. Seria com el cop que li digueren que seria divertit entrar en aquella casa abandonada i que descobrissin que era la casa d’uns okupes que les intentarien atracar? O com el cop que van pensar que seria divertit amagar la bossa a la pija que estava esperant a la sala de professors i descobrir que a dins hi havia un chihuahua rabiós que mossegaria la Naiara perquè després li haguessin de posar sis punts? Venint d’aquestes, ves a saber, tot era possible.

La Sheila exposà aquell pla tan magnífic:

—Sandra, saps els meus amics de primer de batxillerat? M’han recomanat una discoteca on es veu que es munten cada festival que no en voldràs dos. Què et sembla?

—Un pla magnífic! Sol hi veig una petita pega..., que tenim catorze anys i les discoteques són de setze, llesta.

La Sheila, amb veu burleta i rient-se de la resposta de la Sandra, digué:

—A veure, espavilada, no saps que estàs parlant amb la diva dels grans i que aquests m’aconsegueixen entrades on sigui? Està tot pensat, jo sé com es fan les coses, no com d’altres.

La Naiara saltà:

—Et refereixes a mi? Si et refereixes a mi, la tindrem, eh?

La Sheila, prepotent com sempre, respongué:

—I ara, senyora «chihuahua».

La Sandra posà pau:

—Va, que us agraden les mogudes més que a un nen els caramels.

Doncs bé, si podien tenir entrades gratuïtes i ningú els preguntaria per la seva edat, quin era el problema? Anem a la discoteca i a veure què passa.

La festa era dissabte a la nit. Aquell divendres la Sandra estava motivada pel fet de pensar que l’endemà sortiria i que s’ho passaria bé amb les seves amigues. Segur que passaria alguna història digna d’explicar. Anant amb aquestes, segur... De sobte, l’obrí per WhatsApp el Joan. Ai! El Joan..., aquell noi que tant li agradava..., però que tan sols era el seu amic.

—Ei, Sandra! Què m’expliques de nou?

—Joan!, doncs poca cosa... Bé, demà sortiré amb aquestes, els de batxillerat ens han aconseguit entrades gratuïtes per a la discoteca Shake.

—Uff... Ves amb compte, aquell grup de nois no m’agrada gaire... Es pillen cada desfase...

—Tranquil, vaig amb aquestes, no passarà res...

—Sí, tu fia-te’n, d’aquestes, que tenen menys personalitat que un ninot de palla.

—No les coneixes tant com per dir això. No et preocupis, tot anirà bé.

La Sandra en aquell moment es va sentir desconcertada. Ella tenia moltes ganes de sortir, però el Joan li estava posant entre-

bancs. No entenia quin era el problema, ella volia sortir i així seria. Quin era l’inconvenient? Tampoc tenia ganes de pensar-hi gaire. Se’n va anar a dormir, havia de guardar forces per a l’endemà. Havia de ser un gran dia!

L’adolescència és un món nou, una nova oportunitat per aprendre, un camí que et condueix a construir la persona que vols ser. En aquest camí es troba la Sandra, una adolescent de catorze anys amb ganes de descobrir el món que l’envolta i gaudir de noves experiències. Aquest recorregut pot ser fantàstic, però també pot tenir parts fosques. No totes les persones que ens envolten prenen decisions correctes, i així doncs, la Sandra comença a descobrir el complex món de les drogues. Ella té molta curiositat, i no sempre prendrà les decisions correctes. No obstant això, hi ha gent al seu voltant que es preocupen per ella i l’aconsellen. Gràcies a les seves experiències i els consells de les persones que se l’estimen, la Sandra porta a terme un gran aprenentatge i decideix què és el que vol i què és el que no vol.