El Ratolí arriba a casa de la SU
Aquest ratolí valent estava predestinat a viure de manera intensa, tan sols una maleta viatgera i el seu vestuari poderós ja eren símbols i delators de la gran força creativa que la vida tenia preparada per a ell.
La missió estava clara! Canviar el món dels infants; herois veritables que havien de ser reconeguts com a tals.
El ratolí valent havia nascut entre altres companys especials, destinats a canviar el món en una botiga de joguines de la nova era, una espècie de ratolí cristall; doncs sí, com els infants cristall aquests petits éssers saben qui són i tenen més informació i saviesa que molts adults i la gran majoria d’individus terrestres; són màgics pel seu po -
der suprem: de sensibilitat desperta i gran percepció, i el nostre heroi havia arribat al món envoltat d’altres companys com ell, tot i que no recordava ben bé com.
Però va arribar el dia d’allunyar-se de la companyia dels seus iguals i arribar al món dels humans per tal d’iniciar el seu llegat.
Així fou com va arribar a les mans d’una fada poderosa de la infància, la LO, gran dona sàvia, sensible, d’extrema creativitat, sensitiva i amb el cor fet de les estrelles del planeta del petit príncep.
La LO era molt especial i va encomanar al ratolí tan bon punt el va veure; l’entregaria a una altra fada, que era mig guerrera i mig princesa, mig cavall i mig ésser salvatge, de tarannà dolç i altament perceptiu; la SU. Ella era una de les seves companyes de construcció del nou univers de la infància màgica; i així fou com el dia del seu aniversari el ratolí li fou entregat dins la seva maleta viatgera.
La SU es quedà meravellada en rebre un petit detall tan poderós, tan sols veure’l va saber que l’ànima del petit peluix ratolinet significava quelcom especial. N’estava plenament convençuda i se sentia feliç.
Orgullosa de tal novetat, del seu nou company ple de màgia, el presentà als seus amics i familiars al llarg de les celebracions nadalenques. Fou aleshores quan ella va poder descobrir-ne els orígens, ja que els seus amics la van informar que el ratolinet tenia més germans i altres companys de viatge abans d’arribar a la Terra.
El Superratolí no sempre és súper
Un vespre que la nostra amiga fada es trobava asseguda al sofà, després d’una llarga jornada de feina, va començar a parlar-li amb curiositat:
−No estàs cansat de dur sempre aquesta disfressa de poderós superheroi? −va trobar convenient apropar-s’hi una mica i tractar d’observar més profundament cada detall del petit ratolinet.
És que se sentia tan i tan satisfeta de poder tenir aquell ésser diminut a la seva vida! Però el veia tan heroi que sentia compassió per ell, no és fàcil sempre ser el salvador del món, ni el mateix Superman cobria aquestes característiques... Aleshores la SU, en no obtenir-ne cap resposta, va provar de preguntar-li amb un to encara més maternal i li va insistir:
−Ets molt bufó! Ja estàs prou còmode amb aquest vestuari tan estel·lar a totes hores?
I aleshores, com per art de màgia, el ratolinet li picà l’ullet, i l’antifaç es va desprendre d’un diminut ull que encara no havia pogut observar...
L’antifaç li havia caigut del cap i el petit animaló mostrava una cara feliç i cofoia, segurament agraït per la pregunta de la seva nova amiga. Semblava que aquella fada de natura salvatge i olor de maduixa dolça l’estimaria fos com fos, sense importar el vestuari o els seus superpoders: potser fins i tot l’arribaria a estimar tan sols per ser un ratolí, abans que cap altra cosa, i és per això que va fer l’acte més valent que mai havia fet fins al moment: atrevir-se a mostrar- se sense l’evidència del seu poder.
−Aquella roba de superheroi es podia treure!
La SU va saltar d’alegria i felicitat en comprovar que el seu amic també es permetria descansar com ella perquè la fada cada nit es regalava un viatge en el seu “gegant matalàs volador de somnis”.
I fou d’aquesta manera com la SU, cada vespre, mentre es prenia la infusió per a relaxar-se del seu intens dia a l’univers de la infància, ajudava el nostre protagonista a desfer-se de la capa i l’antifaç per atorgar-li un merescut descans; dins la seva maleta viatgera.
El Superratolí es prepara per a la seva missió:
Anar a l’escola
Aquella bonica evidència d’un especial heroi que també descansava i es treia el vestuari de feina al llarg de les nits, i el fet de poder constatar que aquell petit ésser era ple d’emocions reals, van acabar d’absorbir tota l’aigua del mar de dubtes que la nostra constructora del món ideal de la infància havia acumulat, fins al moment, per a mostrar-lo, o no, als petits herois diaris del seu dia a dia. Ara ja ho havia decidit del tot: “El presentaria als infants de les dues escoles!”
I fou abans que la SU pogués consultar-ho amb el diminut ratolinet, que ell ja va fer un bot d’ale -
gria des de la taula del menjador on havia passat les festes nadalenques reposant i preparant-se per a la nova aventura, com que ell era un ésser pràcticament màgic i molt especial tenia el poder de llegir el pensament, és a dir la telepatia, i se sentia molt feliç dels pensaments de la seva eclèctica amiga. A més a més, ell desitjava ensenyar als nens i nenes que la humanitat podria també algun dia aconseguir comunicar-se a través de la telepatia, però per això era necessari ser realment sincers i bons amb l’ús de les nostres paraules, pensaments i emocions envers els altres, ja que era allò basic per poder aconseguir-ho, ja que no podríem amagar res dins nostre.
Ara ja tenia una casa i una nova amistat, però poder començar la seva missió era la tasca més emocionant a la qual s’enfrontaria d’ençà del dia del seu naixement: la visita a les escoles.
Calia, doncs, iniciar l’entrenament espiritual tan aviat com fos possible: Musica tranquil·la, posició de l’indi, respiracions profundes, mans quietes i palmells tocant-se al bell mig del pit/cor, una inspiració llarga i intensa, i una aguda i fineta veu que exhalaren amb un lleuger «OOOOM», i tot seguit un altre «OOOOM», i ja l’últim «OOOM».
Practicar la meditació i visualització positiva sempre era ideal per a començar a connectar primer amb ell, i a continuació amb cada infant i amb l’ambient que el destí li tenia preparat.
La nit anterior, els nervis del ratolí arribaven tan o més amunt que el gerro creador de flors sempre fresques de la SU. Per a ell, que era tan petitó, aquell gerro era gairebé tan alt com la muntanya de l’Everest, la més alta del món.
I és per això que aquell dia la SU el va deixar dormir en el seu matalàs gegant. Diuen que aquests matalassos de fades tenen el poder de fer desaparèixer l’insomni de qualsevol pare, mare, avi, àvia o altres persones adultes plenes de maldecaps...
−Psst, psst... desperta, campió! El dia ha arribat! –la SU estava molt emocionada també.
−Iuhu! Som-hi! Superpoder, aferra’t a mi! És el millor dia per començar així. Alegria, vine a mi i fes que triomfi el sí! Sempre el millor és per a mi! –cridà emocionat el ratolinet.
El ritual del mati havia començat. La SU i el SR cantaren tantes vegades la cançó del poder de l’atracció i la felicitat per a la seva vida, fins a omplir-se els estómacs de joia i harmonia abundant.
