Hi havia una vegada una fura que vivia en un bosc. Tenia una casa que li agradava molt perquè se l’havia fet a la seva manera. S’hi sentia molt bé, perquè era el seu espai. De casa seva en sortien diferents camins.
Un camí anava a casa dels seus pares. Era un camí ample, planer i fàcil de seguir. Havia fet moltes vegades aquell trajecte fins a casa del papa i la mama. Se’l sabia de memòria i sempre estava net, sense branques, pedres ni res que fes difícil poder-hi arribar.
Un altre camí anava a casa de la seva iaia. Aquest camí era més estret que el dels seus pares perquè no hi passava tan sovint, però tot i així era molt senzill de seguir i a la vora hi havia tot de flors silvestres que feien que la passejada fins a casa la iaia fos súper agradable.
Aquests camins estaven nets i eren fàcils de recórrer perquè tant la fura com els pares i la iaia s’encarregaven de passar-hi sovint per anar-se a visitar i en tenien molta cura, els netejaven, en treien les males herbes, tallaven els esbarzers, regaven les plantes del voltant...
