Hola! Em dic Roc i soc un nen igual que tu. Fins fa poc la meva vida era ben normal. Cada dia després de l’escola feia un passeig pel bosc, però el volia explorar més enllà dels arbres cremats que portaven al Bosc Prohibit.
Saps què? Hi ha una llegenda que diu que qui els creua no torna mai.
Un dia, pensant en les meves coses, vaig sentir un so que mai havia sentit i no em vaig adonar que havia entrat en aquell bosc.
Vaig veure un ocellet volant i li vaig preguntar:
—Ocellet, què fas?
—Estic cantant, Roc —em va contestar content.
—Què vol dir cantar? —vaig continuar—. On visc jo no fem aquestes coses…
—Vine amb mi, que et portaré a un lloc molt especial!
Tot d’una, l’ocell va créixer com per art de màgia i vaig pujar sobre les seves ales.
—Quin bosc més bonic! Per què a la gent li fa tanta por? —vaig pensar.
Quan vam tornar a terra, vam trobar una muralla gegant davant nostre, amb un forat del pany d’allò més estrany.
—Com puc obrir aquesta porta? —vaig preguntar a l’ocell.
—Només has de confiar en tu mateix! Dibuixa allò que veus i les portes s’obriran!
Vaig començar a resseguir aquella forma amb el dit mentre pensava…
—Això sembla un cargol!
Un cargol que puja al sol, fa un tomb i baixa…
Un cargol que puja al sol, fa un tomb i baixa…
Un cargol…
