THANDA ARLOOISE i el despertar de la màgia

CAPÍTOL 1

―B on aniversari! ―va cridar tothom―. Que tinguis un any meravellós, Thanda!

I tots aplaudien en el mateix instant en què un noi moreno apareixia amb un pastís coronat amb quinze espelmes per a la noia que estava asseguda al final de la taula. Era una adolescent preciosa, amb les celles d’un ros brillant platí i el cabell castany clar que tenia la particularitat que quan el sol el tocava directament, brillava com l’or. El seu nas era mitjanament gran, i també ho eren les seves orelles, de les quals se sentia tan avergonyida i per culpa de les quals no s’atrevia a anar amb cueta. Tenia els llavis carnosos i el seu somriure era tan encantador que l’havia salvat de més d’una esbroncada. No devia fer més d’un metre cinquanta d’alçada, però això no li suposava cap problema i, encara que li encantava anar a la moda, mai utilitzava talons; de fet, sempre anava amb vambes. Solia pensar que si havia de saltar o córrer en algun moment, un calçat poc apropiat li suposaria un impediment.

El cas és que la Thanda era una noia amb una vida feliç, rodejada de persones que l’estimaven molt i a les quals ella també estimava.

En aquella taula hi eren tots: els seus amics i les seves amigues de l’institut, i les seves cosines Livi, dues bessones inquietes, per dir-ho d’alguna manera, amb qui sempre que s’ajuntaven la “lia-

ven parda”, com solien dir entre rialles. Encara recordava aquella vegada que, amb set o vuit anys, s’havien trobat un bassal ple de granotes a prop del riu on estiuejaven. Van tenir la genial idea de capturar-ne unes quantes i dur-les a casa, però després de diverses peripècies tan sols recordava l’esbroncada que els va caure per haver deixat la casa plena de fang i animalets arrossegant-se per tot arreu. Sabia que era gran perquè encara que li fessin gràcia aquelles ximpleries i no pogués deixar de riure cada cop que recordava aquelles trapelleries, ara li començaven a quedar llunyanes. Evidentment, com a qualsevol festa, mai falta algú que sobra. I allà el teníem, el petit Nil, el mocós o, com solien recordar-li sovint els seus pares, el seu germà. En fi, què hi podia fer, no podia ser tot perfecte.

Al seu costat hi havia la mare, una dona esprimatxada amb el cabell negre com el carbó que, tot i no ser gran cosa físicament, calia anar amb compte amb ella, ja que quan volia feia gala d’un caràcter fort, capaç de doblegar el més poderós malvat dels còmics de superherois. Tampoc podia oblidar el seu caràcter protector, quasi asfixiant, amb els seus dos fills. Tant era així, que això a vegades provocava durs enfrontaments entre elles dues, els quals havien incrementat en intensitat i freqüència els darrers mesos. Tot i això, eren moltes les tardes de caps de setmana que, amb una bona llimonada sobre la taula de la terrassa de casa seva, totes dues parlaven mentre la seva mare cosia i ella dibuixava fins que el sol començava a pondre’s o el seu pare les cridava a sopar. El pare. Un home robust, dur i afable alhora i que estimava amb bogeria els seus fills. De fet, l’únic problema que tenia amb ell era que gairebé mai no el veia, ja que era director comercial d’una multinacional i cada mes passava dies o setmanes fora per motius de feina. En realitat, excepte pel plom del seu germà, la vida a casa seva era molt agradable i l’enveja de qui ho mirés des de fora. Ella també ho veia així i sabia que només tenia motius per sentir-se plena i feliç; malgrat això, hi havia quelcom que no estava al seu lloc. Aquella petita inquietud, la diminuta sensació que hi havia alguna cosa fora de lloc a la seva vida, havia anat creixent a mesura que ella també ho havia fet i, encara que era quasi imperceptible, no la deixava ser feliç al cent per cent.

De totes maneres, l’única cosa que la preocupava de veritat en aquell moment era que el petit Nil no li sabotegés la festa. No sabia per què, però aquell mocós tenia tendència a descontrolar-se i a muntar espectacles lamentables per ser el centre d’atenció. De moment, però, tot semblava controlat.

Estava ansiosa esperant que arribessin els seus regals. Desitjava que els seus pares li haguessin comprat aquell vestit tan “cool” de la botiga del centre comercial al qual van anar el mes passat. S’emocionava només de recordar-ho, era tan bonic i li quedava tan bé! Un vestit amb tonalitats de color verd pàl·lid, amb unes línies blaves que li donaven un toc alegre, de mànigues curtes que li quedaven uns mil·límetres per sota les espatlles i amb els baixos en forma de falda amb volats que flotaven just per sobre els genolls. Ni massa llarg ni massa curt, ni molt informal ni avorridament formal, és a dir, perfecte. L’havia demanat als seus pares, que, en veure el preu, s’havien fet enrere. Però ara estava segura que com a regal d’aniversari sí que cauria. Potser era molt superficial per desitjar amb tantes ganes una cosa tan supèrflua com un vestit? No, tenir roba bonica i actual era important. A més a més, donar-se un capritx de tant en tant era una cosa que demostrava amor cap a una mateixa, molt profund, oi?

I els seus amics? No tenia ni idea de què li podrien haver comprat, però segur que l’Alliyna Sofia, que era especialista a encertar els regals, s’hauria encarregat que fos genial.

Mentre es perdia en les seves elucubracions, sentia com el vent bressolava les fulles dels pins que els rodejaven. Els ocells piulaven, els seus amics reien i el seu pare feia alguna broma a la seva mare. La Thanda es va recolzar a la seva cadira i amb un somriure d’orella a orella es va quedar observant com els núvols dibuixaven sinuoses pareidolies al cel. A poc a poc, es va anar endormiscant; era un dia perfecte...

De sobte, la veu del seu pare sonava tènue i distant. Les rialles dels seus amics, quasi inaudibles. El vent sonava fort i un fred inesperat va començar a recórrer la seva pell, eriçant-li el pèl dels braços i les cames. Va obrir els ulls i va adonar-se que al seu voltant regnava la foscor. Va començar a mirar a tot arreu, fins que se li va acudir abaixar la vista. Allà podia veure petita i llunyana

la reunió familiar i d’ éssers estimats que estaven celebrant el seu aniversari.

Què significava allò? Per què estaven tan lluny? No, era ella que s’havia allunyat. Allunyat no, s’estava elevant cap al cel! Va començar a cridar immersa en una desesperació creixent, però ningú ja no la podia sentir, estava massa lluny i continuava ascendint i ascendint a tota velocitat. Notava com l’aire fred li acaronava la pell i cada vegada se li feia més difícil respirar. Aquest pensament la va fer estremir; si continuava elevant-se a aquella velocitat, al cap de pocs minuts sobrepassaria l’estratosfera, per sobre dels avions, on faria tant fred i hi hauria tan poc oxigen que no podria sobreviure.

Aquesta idea es va anar apoderant d’ella fins que va entrar en pànic. Va cridar i va plorar, però ningú podia sentir-la ni salvar-la, estava allà sola i moriria de forma imminent sense que ningú sabés què li havia passat. Tenia la certesa que es quedaria flotant fora de l’atmosfera com un tros de satèl·lit trencat, perduda per sempre a l’oblit de la deriva espacial.

No! No es podia rendir. Era necessari entendre què estava passant, quin significat tenia tot allò, què o qui estava actuant sobre ella i quin era el motiu pel qual la volia matar. A més a més, per què tan aviat? Encara era tan jove... no havia pogut viure gairebé cap de les experiències que tenia a la seva llista de coses per fer. Havia perdut tant el temps fins als seus quinze anys que ara es penedia de no haver estat més atrevida i haver experimentat més sensacions de les que s’havia permès per voler ser una bona noia.

―A la porra! ―va dir-se irritada―, s’ha acabat la bona nena. Santa Thanda la que tot ho fa bé i de qui els pares i els professors estan tan orgullosos. Juro que si sobrevisc a això viuré la vida amb molta més intensitat i sense seguir cap regla imposada! ―almenys això volia creure, que sobreviuria al que fos que li estava passant.

Van transcórrer els minuts i a poc a poc va deixar de lluitar. El fred li havia calat els ossos i se li escampava per tot el cos de forma insuportable. Ja no notava ni les mans ni els peus i les cames i els braços se li començaven a adormir. El nas i les orelles li feien un mal tan intens com no recordava haver sentit mai i el cap li donava voltes per la falta d’oxigen. Lentament es va començar a adormir.

―Adeu ―va dir amb un fil de veu―. Adeu, pare, mare, estimats amics i companys, a tothom qui m’hagi estimat alguna vegada. Avui la meva vida acaba i ja no em veureu mai més i jo, jo ja no tornaré a veure els vostres ulls, a sentir les vostres rialles, a discutir-me amb vosaltres, a jugar, a ballar... tot finalitza i no sé per què; quina injustícia, quina ràbia, quina... llàstima. La calma es va apoderar d’ella i el dolor va desaparèixer. Notava com se li havia escapat l’aire dels pulmons i s’havien rendit. Sentia com el seu cor bategava cada vegada més lent, més tènue, decaient en intensitat batec a batec. Va recordar que la seva mare sempre li deia que era una melodramàtica, una exagerada i mig hipocondríaca, però aquella vegada era diferent, segur que ara li diria que estava sent valenta en acceptar el seu destí rendint-se a l’infortuni. Li van venir al cap les vegades que havia tirat la tovallola i que al final havia descobert que hauria pogut arreglar-se-les si hagués continuat lluitant. Però aquesta vegada no, aquesta vegada era diferent i no hi havia cap dubte que tot s’acabava; el seu cos s’havia rendit completament i aquest era el seu final. La Thanda va perdre el sentit i es va submergir en el buit infinit flotant en el mar de la inexistència.

De sobte, tota la calma que la rodejava es va veure pertorbada per un llamp lumínic que la va encegar, seguit d’una força desconeguda que la va estirar cap avall i al mateix temps una glopada d’aire va omplir els seus pulmons de cop. No tenia ni idea de si havia estat inconscient dos segons o tota una eternitat, però fos com fos, quan va aconseguir que els seus ulls poguessin veure-hi, va descobrir que estava caient en picat.

Les muntanyes i el mar, que fins llavors havien estat com un petit i llunyà quadre pintat, anaven agafant forma i s’acostaven ràpidament. Al cap de pocs segons de caiguda lliure, va començar a veure de forma més clara els camins, els boscos i clarianes, i va arribar a apreciar les diferències de colors entre grups d’arbres. Continuava caient i caient i cada vegada era capaç de distingir més aspectes del paisatge, fins que va començar a apropar-se tant, que hauria pogut reconèixer qualsevol animal una mica gran que estigués a terra.

En aquell moment, el pànic que l’havia inundat als nivells més alts de l’atmosfera es va convertir en por histèrica a causa de l’im-

minent impacte que rebria quan xoqués contra el terra. Però una altra vegada estava equivocada. A poques desenes de metres de terra, el descens es va aturar i ella va quedar-se flotant com si la gravetat hagués desaparegut per art de màgia. Pocs segons després de l’aconseguida calma, el seu cos va reaccionar com si una força externa l’estirés amb fúria. Aquesta vegada, de totes maneres, ja no ascendia ni queia, sinó que volava en línia recta a una velocitat alarmantment ràpida i completament fora de control. Anava tan de pressa que li va semblar que avançava ocells o quelcom que flotava a l’aire, ja que a aquella velocitat només aconseguia albirar taques fugaces de colors. Va mirar cap avall i es va adonar que sobrevolava el mar. Un inesgotable oceà que ho cobria tot sota els seus peus. Milers i milers d’hectàrees sense terra mirés on mirés.

Va continuar sobrevolant aquell desert líquid sense tenir cap control sobre el seu cos. Per més que ho intentava, no aconseguia ni tan sols moure un dels seus dits, era horrible! Al cap d’una estona per fi va veure a l’horitzó el que semblava ser un gran tros de terra i va recobrar l’esperança. La seva velocitat es va començar a alentir. Primer només es veia un petit punt a la llunyania, però a mesura que s’hi anava acostant, se li va confirmar que era una gran extensió de terra; un continent, segurament. Per fi!

El que va sobrevolar primer va ser un enorme bosc, quasi infinit, d’alts i espessos arbres. Ara volava quasi arran de terra i malgrat que la seva velocitat havia disminuït, continuava anant molt de pressa i sense controlar les seves accions. El seu cos lliscava entre els arbres, jugant en ziga-zagues temeràries. Girant a l’ últim moment abans d ’impactar contra l’escorça d’un arbre per aquí, evitant una espinosa branca amb un gir d’equilibrista per allà, fregant amb el cabell del clatell amb una multitud de salts d’aigua que apareixien en aquell terreny irregular i verge. Feia la sensació que el seu cos es divertia portant-la al límit. En una de les maniobres quasi impossibles gairebé va xocar contra una espècie de cérvol amb quatre banyes. L’animal ni s’hi va immutar i sols el va esquivar perquè el pilot automàtic del seu cos va decidir vorejar-lo. També li va semblar veure conills de sis potes i un corb amb tres ulls. Que estrany que era tot allò, quina angúnia.

Per fortuna, una llum va aparèixer darrere uns arbres distants i quan la va travessar va contemplar amb alegria com el bosc havia cessat, donant pas a un preciós prat d’herba fresca i roselles vermelles, lavandes i mil flors silvestres més que ella desconeixia però que eren intensament belles.

El meravellós perfum li va inundar les fosses nasals i un torrent d’endorfines es va disparar al seu cervell. Ara res la preocupava, tan sols podia gaudir de l’acolorit paisatge. La temperatura era genial, l’aire fresc i perfumat i les vistes no podien ser més esplèndides. Allò era el paradís o, almenys, la seva bellesa podia competir amb qualsevol cosa que ella hagués vist mai. Volia quedar-se allà per sempre, dormir sobre l’herba fresca i alimentar-se dels perfums que flotaven a l’aire. Volia plorar de la felicitat d’haver trobat un indret tan preciós. I no era tan sols la bellesa del que la rodejava, hi havia quelcom més, alguna cosa que formava part d’un tot indivisible; aquell lloc tenia un encant especial.

La seva fascinació es va anar incrementant a mesura que avançava per aquella rica terra. Van començar a aparèixer construccions. Algunes de pedra, altres de fusta, de metall i fins i tot de cristall. Totes molt diferents, però mantenint una sintonia amb l’entorn i entre elles. No podia dir com, però en un curt període de temps, o almenys això li va semblar a ella, va visitar el que devien ser uns deu poblats. Alguns amb edificis més exuberants, altres més petits i recollits. Va passar tan ràpid que no va tenir temps de fixar-s’hi bé, el seu cervell no podia retenir tota la bellesa que els seus ulls contemplaven.

Què era allò que veia, una torre de marbre rodejada per una ciutat? I aquell poble petit tenia les construccions d’edificis esplèndids de cristall flotant sobre l’aigua? I ara que ho pensava, també havia vist persones, no? Sí, és clar, però què li passava pel cap, si havia vist gent per tot arreu. Bé, potser no gaire gent junta, però a cada lloc visitat en aquest màgic instant de temps havia vist éssers d’aparença humana, però amb una particularitat: tots i cadascun d’ells responien a la definició de bellesa.

Els havia vist dansar a la ribera d’un riu, de fet, aquell ball bé podria dir-se que s’havia ballat sobre l’aigua del riu, però segur que eren al·lucinacions seves. Volia abraçar-los a tots. Volia

tocar-los. Noies, nois, joves i vells, tots eren tan desitjables, tan preciosos. N’havia vist d’altres corrent a tota velocitat, escalant muntanyes sense fer servir les mans, nedant a llacs al costat del que semblaven taurons, fer malabarismes amb tantes pilotes que no es podien comptar. Que valents, que audaços. Totes aquelles visions i emocions es barrejaven al seu cervell i li feia la sensació que li explotaria per excés d’estímuls.

Mentre el seu cap saltava pels núvols perduda en elucubracions, el seu cos seguia avançant sense treva fins que va arribar a un llac amb una gran illa al centre. Estava recoberta de mil tonalitats de color verd que en anar-s’hi apropant van mostrar com extensos boscos que cobrien quasi tota la seva superfície. Era irregular i amb una impressionant muntanya al centre sobre el qual es trobava alguna mena d’artefacte o edificació enorme que no acabava de desxifrar. Brillava amb una gran intensitat i semblava una mena de monument daurat, una cosa que no era capaç de definir, però que li produïa una agradable sensació.

«Què deu ser aquesta figura brillant?» va pensar. «Per què em resulta tan càlida i em reconforta si no sé el que és?»

Ràpidament va sortir de dubtes. Quan va ser-hi prou a prop, va descobrir que era una espècie d’edificació. Podia discernir quatre torres situades als extrems i una gran piràmide central. Les quatre torres estaven rodejades per una espectacular muralla circular i eren enormes, en especial una d’elles, que sobresortia de la resta amb el seu punt més elevat acariciant els núvols. La piràmide que ocupava la zona central d’aquella macroedificació era imponent. No pel que fa a altura, ja que les torres s’alçaven molt per sobre seu, sinó en volum, amb una superfície que devia ser almenys la de tres camps de futbol, potser més. Tenia el contorn tallat perfectament i a moltes parts es veien dibuixos que semblaven fets a mà. Eren gravats de persones, animals i altres objectes que la Thanda no identificava, acompanyats de símbols i lletres també desconegudes per a ella. A més, vist des de lluny, tots aquells mosaics semblaven representar-ne un de més gran, com si la piràmide volgués explicar una història a través de les seves parets exteriors.

Després d’intentar comprendre en va què significava, va decidir que no podia obtenir més informació sobre aquella piràmi-

de-castell, va mirar cap a la dreta per continuar inspeccionant el terreny i va ser quan es va adonar que a uns centenars de metres del lloc on es trobava ella, hi havia una gran ciutat. Va pensar que li agradaria sobrevolar-la; en aquell mateix instant, el seu cos va obeir i la va portar planejant cap al centre de la ciutat, mantenint-se a una altura suficient que li permetia albirar-la en la seva completesa.

La seva composició arquitectònica era, com a mínim, estranya, per no dir anàrquica. Feia la impressió que tant els carrers com les cases i edificis estaven construïts sense seguir cap pla urbanístic, com si cadascú que hagués volgut s’hagués construït la seva llar allà on creia que estaria millor i amb les seves preferències i gustos particulars, sense respectar patrons evidents. Però la veritat era que com més la mirava, més l’envaïa la sensació que dins d’aquell aparent caos hi havia un ordre amagat, com si un pintor hagués dibuixat en un llenç, amb una idea molt clara del que feia, i després l’hagués pintada en un atac febril i imparable d’excitació artística, i hagués obtingut una obra impossible de repetir. No s’assemblava a les altres poblacions que acabava de sobrevolar en aquell instant perdut en el temps. De totes maneres, tota ella irradiava bellesa, quasi divinitat, a pesar de ser senzilla i poc pretensiosa.

La majoria de les edificacions eren cases de dues plantes amb patis interiors o edificis petits de no més de tres o quatre pisos, de colors variats que es barrejaven en una estranya harmonia. Tot plegat emanava un aire medieval, amb carrers de llambordes de pedra desgastades pel pas del temps, la majoria dels quals eren massa estrets perquè hi poguessin circular cotxes.

Hi havia una multitud de petits i estrets canals que travessaven la ciutat i separaven cases i carrers, amb una infinitat de ponts que els esquivaven. En aquest aspecte li recordava la meravellosa Venècia, ciutat que s’havia ancorat a la seva memòria quan l’havia visitada amb els seus pares durant el viatge que van fer a Itàlia quan ella tenia set anys. De totes maneres, tot i alguna similitud, la petita metròpoli que observava era molt diferent i semblava com atrapada en el temps entre l’era medieval i una era perduda de colors i fragàncies exquisides. Sens dubte, provenien dels incomptables jardins inundats de flors de mil i una tonalitats que es trobaven per tot arreu.