A l’Estela li agraden moltes coses. Li agrada jugar amb l’aigua a la banyera i imaginar-se que és un dofí que es torna petit, petit i es fica d’un bot pel telèfon de la dutxa i corre per totes les canonades de la casa, fins que el pare, que renta els plats a la cuina, obre l’aixeta de l’aigüera i el dofí ha de tornar a convertir-se en l’Estela per no caure a dins la paella bruta que té entre les mans el pare.
També li agrada jugar amb els seus amics, a l’escola. En té molts, d’amics: en Pol, la Bruna, en Jan, l’Anna, l’Oriol… Però la seva amiga més amiga és l’Helena. Amb l’Helena pot jugar a milers de coses. Llàstima que sigui tan geniüda. Avui, per exemple, quan a l’estona de lectura l’Estela agafa un llibre preciós amb peixos fantàstics de color lila, que és el seu color preferit, l’Helena s’enfada perquè ella també vol llegir-lo i comença a pessigar-li els braços i les cames. L’Estela,que no sap què fer, posa a plorar fluixet i s’imagina que és un ocell de color carbassa que vola amunt, amunt, s’enfila fins al sostre i ja no la pessiguen més.
I quan deixa de notar les ungles esmolades de l’Helena, obre els ulls i es mira les mans, per veure si s’han convertit en ales, pensant-se que finalment ha aconseguit tornar-se un ocell i s’ha escapat. Però no. És la Conxita, la mestra, que les ha separades i que renya l’Helena pel seu mal geni incontrolable. –Però Estela, bonica, per què no deies res? T’ha deixat tota marcada… –És que… No sabia què fer –l’Estela arronsa les espatlles i es mira l’Helena, que ja fa cara de penedida. –Oi que no t’agrada que et peguin? –li pregunta la Conxita, i l’Estela fa que no amb el cap–. Doncs quan algú et fa alguna cosa que no t’agrada, li has de dir que pari. I si no para, doncs crides ben fort fins que vingui algú a ajudar-te. No has de deixar que et facin mal d’aquesta manera. I tu, Helena, aprèn a demanar les coses. No pot ser que per culpa d’aquest mal geni li facis mal a la teva millor amiga. Au, fes-li un petó i demana-li perdó.
A l’Estela li agraden els seus cabells, que són foscos i llarguíssims. De vegades s’imagina que els cabells són un vestit màgic que la protegeix del món i la fa molt forta, però quan la mare la pentina després del bany s’adona que, en realitat, només són cabells, i que costen molt de desembullar. Ella mai no diu res, però avui, quan la mare li fa mal amb la pinta, pensa en el que li ha dit la Conxita, i diu: –Mare, em pots pentinar més suau? És que m’estàs fent mal. La mare se sorprèn una mica, perquè l’Estela no s’ha queixat mai, però li fa un petó i li diu: –És clar, bonica, ja aniré més amb compte. Si et torno a fer mal m’avises, d’acord? L’Estela està contentíssima. El truc de la Conxita funciona!
Una altra cosa que li agrada és anar a dinar a casa els avis els diumenges, perquè l’àvia sempre li fa truita de patates amb croquetes, que és el seu plat preferit, i a casa els pares mai no tenen temps de passar-se tanta estona a la cuina. Fins fa poc també li agradava jugar amb el tiet Anselm, que li feia trucs de màgia amb les cartes i li explicava contes divertits, però últimament ha començat a fer coses estranyes i ja no li agrada gens. La tanca amb ell a l’habitació mentre els grans xerren al menjador, li treu la roba i li fa unes pessigolles molt estranyes per tot els cos, fins i tot per llocs tan amagats que ni tan sols ella no els coneix. Quan li passa això, s’imagina que és un núvol de sucre que s’escapa per la finestra i vola per sobre el mar, que un vent molt suau l’empeny altre cop cap a la casa i la fa entrar pel balcó del menjador, i allà es converteix en una goteta de pluja que cau a sobre la galta de la mare i li fa un petó molt dolç.
El primer cop que el tiet Anselm va fer-ho, quan ella li va preguntar per què li treia la roba, ell va dir-li que era la seva neboda preferida i que se l’estimava molt, i que aquell joc era el joc més secret de tots. Com que l’Estela era la neboda que més s’estimava, havia de fer-li cas i guardar-li el secret. L’Estela no acabava d’entendre aquell joc tan desagradable, perquè se suposa que els jocs han de ser divertits, però no volia fer enfadar el tiet Anselm, així que callava i s’aguantava. Però avui, quan el tiet comença tocar-li fins i tot els peus i l’Estela no suporta que ningú li toqui els peus, recorda un altre cop el consell de la Conxita, i com la mare li ha fet cas en pentinar-la, i li diu: –Tiet Anselm, això que em fas no m’agrada. Deixa’m estar.
El tiet Anselm no li fa cas, i l’Estela sent que de dins li surt un crit enorme. Un crit tan fort que surt per la finestra i viatja mar enllà, ressona per la Xina i per Austràlia, i s’hi afegeixen els pingüins del Pol Sud i les girafes de l’Àfrica. I llavors tota ella es converteix en el crit, i nota com tremolen les fulles dels arbres de la selva, com els cargols amaguen les banyes, com els gossos es fiquen sota els llits i tots els núvols es posen a ploure.
El tiet Anselm li arregla la roba de seguida, i per la porta apareixen la mare i el pare, els avis, la tieta Maria i el tiet Joaquim, i fins i tot la cosina Míriam. –Què ha passat? –pregunten tots alhora. El tiet Anselm, que de cop s’ha tornat pàl·lid com un ou dur acabat de sortir de la closca, diu: –No, res, que jugàvem. L’Estela se’l mira i diu: –Sí, però era un joc que no m’agrada. I corre cap a la mare, que l’agafa a coll i li fa un petó molt tendre. Té moltes coses a explicar-li, a la mare, però ja ho farà demà. Avui només té ganes d’abraçar-la. .