Abril 2014 by Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual

ABRIL de 2014

El Negre de la Riba.................................................................................................... 2 Los hogares de pensionistas de Ciutat Vella estarán abiertos todo el agosto ............. 6 Famoses remenant plats i olles. Portades amb tomàquets, banyeres d'espaguetis i bitxos ....................................................................................................................... 7 Com rèiem amb en Ramon... .................................................................................. 10 Fallece Josep Maria Subirachs, el escultor que se atrevió a medirse con Gaudí ........ 11 La presència veïnal frena dos desnonaments a la Zona Franca i a la Barceloneta ..... 14 "Els guiris paguen a preu d'or els pisos de la Barceloneta" ...................................... 16 L'ahir de la Barceloneta ressuscita en diversos llibres .............................................. 19 Un homenaje televisivo en Italia permite dar con un piloto que bombardeó Barcelona en la Guerra Civil .................................................................................... 22 El Niño de las Pinturas gana la batalla al Ayuntamiento de Granada........................ 25 La paella es reinventa amb mil i un ingredients ....................................................... 27 Esperando a Collboni .............................................................................................. 32 La ciudad azul ......................................................................................................... 34 Los movimientos sociales reclaman su derecho a transformar la ciudad .................. 38 “Els arxius de Barcelona ja no són una institució fosca”........................................... 42

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

ALTRES BARCELONES 02/04/2014 http://www.altresbarcelones.com/2014/04/el-negre-de-la-riba.html

El Negre de la Riba A la Barceloneta, en la mateixa plaça on hi ha el mercat, d’on surt el carrer del Baluard i just darrera l’església de Sant Miquel trobarem una escultura ben curiosa que sobresurt de la paret de color. Observareu que no és de pedra, ni de fusta, sinó que és de fibra de vidre! perquè és una reproducció de l’original. Es coneix com “El Negre de la Riba” i és un mascaró de proa d’una embarcació que va arribar a la Barceloneta al segle XVIII i té una història molt similar, gairebé paral·lela a la del ninot del Mercat del Ninot. Francesc Bonjoch va ser el primer a tenir aquesta peculiar figura. Segons es creu, aquest boter de la Barceloneta va desballestar un bergantí que hi havia a La Riba (l’actual moll de la Barceloneta) per aprofitar-ne el material i allà hi va trobar la figura d’un mascaró de proa. Més tard s’ha descobert que representava un indígena americà, però el desgast de la figura va donarli faccions subsaharianes. En Francesch Bonjoch la va serrar per la base i la va posar com a reclam a la porta de la seva puda (una espècie de taverna de l’època) situada al moll i de seguida es va fer molt popular al barri. Els veïns també l’anomenaven el “papus” i servia per espantar la canalla que no obeïa els pares, sovint els amenaçaven dient-los que vindria a buscar-los “lo negre de la Riba”, a l’estil de “l’home del sac”.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Joan Molas i Casas li va dedicar un article molt divertit al diari L’Esquella de la Torratxa l’any 1887 en el qual deia que quan ningú els veia, El Negre de la Riba i l’estàtua de Neptú que hi havia al davant els dos n’estaven farts de veure el contraban del moll de la Barceloneta i el Negre de la Riba estava fart de veure passar-hi els senyors rics que es dedicaven al comerç d’esclaus. Ens diu que:

“Neptuno deya que si era de perda es que l’havían fet tornar de pedra las cosas que havía vist; y´l Negre de la Riba assegurava que avants no era negre. Deya que havía sigut blanch, molt blanch; però que havía vist cosas que l’ havían fet tornar blau, y que á forsa de tornarse blau´s va quedar negre. Y aixís parlaven y contavan cuentos; pero de repent lo Negre callava y Neptuno se girava d’esquena á terra tornant a mirar al mar. Era que arribava una llanxa ab contrabando y Neptuno deya al Negre, ab certa sorna:-No t’emboliquis”

És curiós perquè l’estàtua de Neptú també va fer un parell de viatges. L’any 1826 havia estat col·locada davant el Negre de la Riba, el 1919 va passar als Jardins de Labiral de Montjuïc per anar a parar el 1983 a la plaça de la Mercè, que és on la tenim ara...

Amb la reforma del moll les pudes van desaparèixer i el “negre” va ser traslladat primer a un magatzem de vins de la mateixa família que tenien prop de l’antiga plaça de toros del Torín de la Barceloneta i després va anar rondant per altres establiments com per exemple un a prop del cementiri del Poblenou i posteriorment al Barri de Sant Martí, a una zona coneguda com la Ciutat d’en Nyoca.

Sembla que fins el 1887 va estar sempre en locals dels Bonjoch fins el 1887, en què va morir l’últim descendent de la família. En tot aquest transit fins i tot va arribar a presidir un ball, motiu pel qual va ser restaurat i se li van afegir les extremitats de guix pels punts que les tenia trencades. Més tard, tenim notícia que va decorar una portalada al número 8 del carrer Castillejos. Més tard, un comerciant de vins el va comprar i el va tenir breument al Carrer Pallerols, més o menys fins l’any 1900 en que va tancar el seu negoci.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Va ser aleshores quan en Josep Moragas (no l’heroi de la guerra de successió sinó un home que tenia un taller de maquinària) va comprar-lo i el va portar a una torre que es va fer a la muntanya del Carmel i el va posar com a decoració d’una de les façanes, posant-hi a sota “el renombrado Negro de la Riba”.

Diu Carreras Candi, que per aquell temps els veïns de la Barceloneta de vegades passaven a veure el seu antic veí de la Riba a la muntanya del Carmel. Josep Maria Huertas Clavería va trobar remenant els arxius fotogràfics de Barcelona, una imatge d’aquell període.

Sabem, per un anunci publicat a la Vanguardia l’any 1919 que el Senyor Moragas que deuria tenir guardat el mascaró al Poblenou, en concret al Passeig del Cementiri 236 se’l va voler vendre l’any 1919.

Negre de la Riba a la torre d'en Moragas al Carmel trobada per Huertas (IMH)

Després d’això semblava que se li havia perdut la pista, però Francesc Carreras Candi, s’alegrava anys després, d’haver rebut una trucada d’una família que el tenia i li va deixar veure. En aquell moment, a l’any 1933 el Negre de la Riba es trobava al passatge de Corbinetty, actual passatge del General Bassols, prop del Cementiri del Poblenou, en mans de la família Pla.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Resulta que en Moragas havia permutat la seva torre al Carmel amb un solar del mateix passatge i pel que sembla ningú li havia comprat el Negre de la Riba responent a l’anunci al diari i per tant va passar a mans d’aquesta darrera família, que l’any 1934 el va donar al Museu Marítim de Barcelona, lloc on actualment es pot veure la figura autèntica i on es va descobrir que no es tractava d’un guineà sinó d’un indi iorquès. Malgrat totes les voltes que va donar l’estatueta els veïns de la Barceloneta no l’havien oblidat i l’any 2003, quan es celebrava el 250º aniversari del barri, el van tornar a portar al barri on es va fer conegut, fins i tot en alguns carnavals l’havien passejat pels carrers.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

LA VANGUARDIA 04/04/2014 http://www.lavanguardia.com/vida/20140404/54404717936/los-hogares-de-pensionistas-de-ciutatvella-estaran-abiertos-todo-el-agosto.html

Los hogares de pensionistas de Ciutat Vella estarán abiertos todo el agosto Barcelona, 4 abr (EFE).- Los hogares de pensionistas para personas de la tercera edad del distrito barcelonés de Ciutat Vella abrirán todo el mes de agosto, según ha informado hoy el Departamento de Bienestar y Familia. La apertura será posible gracias al acuerdo al que han llegado la dirección general de Acción Cívica y Comunitaria y el Distrito de Ciutat Vella.

El Casal de Gent Gran Mediterrània, de titularidad municipal, estará abierto del 1 al 15 de agosto y el Casal de Gent Gran Barceloneta, de titularidad autonómica, del 16 al 31 del mismo mes. Durante el mes de agosto, ambos centros mantendrán los horarios habituales del resto del año.

El Casal Mediterrània tiene actualmente 1.374 socios, mientras que unas 2.000 personas tienen el carné de usuario del Casal de Gent Gran Barceloneta. Fueron los usuarios de los mismos centros quienes, a través de la asociación Barcelona Alerta, expresaron a la concejalía del distrito su necesidad de disponer del servicio durante el mes de vacaciones.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PUNT AVUI 06/04/2014 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/731039-famoses-remenant-plats-iolles-portades-amb-tomaquets-banyeres-despaguetis-i-bitxos.html?cca=1

Famoses remenant plats i olles. Portades amb tomàquets, banyeres d'espaguetis i bitxos Mónica Naranjo i Loles León firmen els seus propis receptaris de cuina PER: M. JOSEP JORDAN

Llibre de Loles León

Mónica Naranjo recorda a Come y calla el dia en què li va pujar al cap la cervesa sense haver-la tastat. Actuava en un enfebrat concert a Mèxic quan, de sobte, una llauna plena XX Lager va anar a parar al seu cap i la va deixar gairebé inconscient. La hi va llançar un fan que deia que l'estimava: “No m'estimis tant, reinona”, va pensar l'artista, que, ara, per reconciliar-se amb la cervesa, ens ofereix tres receptes que la contenen, entre les quals fins i tot un dolç pastís de cervesa negra.

I d'aquesta manera, enllaçant vida personal i anècdotes professionals amb plats, l'actual presentadora del concurs ¡A bailar! d'Antena 3 recull la seva passió per la cuina (la va redescobrir en un autoexili després d'anys d'intensa feina) i de, passada, fa feliços els seus fans. És potent, està escrit amb llenguatge col·loquial i favorable a la corba sexi. “Les dones ens mereixem les postres perquè treballem molt dur”, assegura.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Però no amaga que ella en algun moment s'ha vist abocada a fer dieta i diu que no se'n sortia ni amb la de la seva metgessa d'estètica ni amb la famosa MLM (menja la meitat) fins que no hi va afegir la P (en castellà), que en català seria la C: un polvo, un clau. A Carlos Arguiñano, que li fa el pròleg, la idea li ha encantat. “Tu ets una cantant que cuines i jo un cuiner que canto”, diu a la pàgina que segueix a una portada tan impactant com els cabells de dos colors amb què la diva cantava allò de Sobreviviré: hi surt Mònica submergida en una banyera plena d'espaguetis. Un homenatge maximalista a la pasta i a Itàlia!

Loles León, sempre excessiva, tampoc no es queda enrere i al seu Cocinando con Loles apareix amb una diadema de bitxos i un pebrot. Volen competir per atreure les mirades dels possibles compradors en aquests temps de pocs diners a la butxaca? A dins hi ha més variacions: amb coliflors, plàtans... Ella és una cabaretera apassionada, divertida i canyera i així són també les fotos i les receptes que ens suggereix. A la revista QMD diu que el seu plat estrella és “el conill de la Loles amb all i romaní”, i que resulta molt afrodisíac. No esperàvem menys d'una dona a qui, com assegura Boris Izaguirre en el pròleg, “s'ha de prestar atenció tant al que diu com al que posa”. I hi posa molt de la seva tradició (el seu pare tenia un lloc de xurros a la Barceloneta): “Les llenties em recorden la meva mare, que cuinava per a tota la família i volia que disfrutessin menjant.” També hi ha tocs exòtics propis d'algú acostumat als viatges i al mestissatge (burrito de vedella amb pebrot i ceba, cebiche de mero amb llet de tigre...). La majoria dels seus plats no apareixerien de cap manera a Mis recetas caseras, el llibre en què Mary McCartney, de 43 anys i amb 4 fills, aboca la seva experiència vegetariana. La filla gran de Paul i Linda McCartney va viure una infància sense carn per la convicció “ètica” dels seus pares, que van decidir-ho un diumenge que menjaven xai a Escòcia i en van veure uns quants pasturant. Tota la família ha seguit la seva voluntat amb molt de gust i fins i tot lideren iniciatives al Regne Unit “perquè ara mateix hi ha més motius per no menjar carn, del respecte al medi ambient als problemes de l'alimentació industrial”.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Tampoc Patricia Pérez (presentadora de programes com Vuélveme loca i actriu amb productora pròpia) fuig de la carn, que associa als porcs que veia matar a la seva Galícia natal. En el seu Yo sí que como dóna consells de dietètica tot i que no és nutricionista. Assegura que ha fet molts cursets i que s'hi va començar a interessar per pròpia necessitat arran d'una anafilaxi que va tenir per una al·lèrgia alimentària. Casada amb Luis Canut, germà de Nacho Canut (Fangoria), va fer aprimar Alaska en el seu reality show. Té seguidors a la ràdio i en un blog associat a Diez Minutos. Ah! I a la seva portada només llueix el seu tipet. Que ja és prou suggeridor!

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

ARA 07/04/2014 http://www.ara.cat/premium/opinio/reiem-Ramon_0_1115888433.html

Com rèiem amb en Ramon... PER: EMPAR MOLINER Ahir, a la ràdio, vaig sentir que el Leslie, el cantant dels Sírex, ho feia. Ho feia a la seva secció a RAC1, als matins del cap de setmana. I em vaig emocionar en sentir-lo, perquè ell no és un humorista pròpiament dit, és, podríem dir, un xòuman. El recurs que els dic és un recurs que també fa servir en Joan Pera, a TV3. I, que jo recordi, l’humorista Ramon ja ho feia, fa mil anys, en aquells programes de ràdio inoblidables de quan jo era petita. Algun dia, per cert, haurem de fer un homenatge al gran Ramon.

Això que feia ahir en Leslie i que també fa en Joan Pera i que fa mil anys havia fet el Ramon consisteix a explicar un acudit, però de manera personalitzada. És a dir, com si en realitat aquella petita història còmica i de vegades ingènua, que, sovint, tots nosaltres coneixem, no fos inventada. No fos la petita història còmica de “dos amics que es troben i l’un li diu a l’altre...”, etcètera, perquè potser això no té prou mèrit, per a una secció de la ràdio. Com si aquella petita història ingènua (potser picant, però no gaire) li hagués passat al Leslie o al Joan Pera. És a dir: el narrador crea la il·lusió que allò li ha passat a ell. “L’altre dia anava pel carrer i em vaig trobar un amic...”, comencen gairebé sempre. I tot seguit, expliquen que l’amic els va preguntar alguna cosa. Com pregunta la cosa aquell amic, depèn sempre de qui ho explica. En el cas del Leslie dels Sírex, l’amic sol dir-li “ Ajcolta, xato... ” o “ Ajcolta, nen, guapo...” amb el seu famós accent de pinxo de la Barceloneta. En el cas del Joan Pera, l’amic sol dir-li: “ Ai, sí, d’esto... d’allònsis...Oye, como te trobas?” amb aquell bilingüisme acoquinat que va fer servir amb tant d’èxit a La extraña pareja. Normalment, el paper estel·lar, el que resol la història de manera humorística, se’l reserva el narrador. No puc explicar per quina raó aquest recurs humorístic em provoca tanta alegria i nostàlgia a la vegada. Tinc la consciència que falta molt poc perquè s’extingeixi per sempre.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PAIS 08/04/2014 http://cultura.elpais.com/cultura/2014/04/08/actualidad/1396949594_488835.html

Fallece Josep Maria Subirachs, el escultor que se atrevió a medirse con Gaudí PER: JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS Josep Maria Subirachs, en una exposición antológica, en 2003. / JOSE MARIA TEJEDERAS CHACON

Admirador del arquitecto Antoni Gaudí, no dudó en emularlo e instalarse en 1986 en la Sagrada Familia en una modesta vivienda durante veinte y dos años, el tiempo que tardó en elaborar más de un centenar de enormes esculturas hieráticas, geométricas y angulosas, de aspecto rugoso e inacabado para realizar la Fachada de la Pasión en la que representa la muerte y resurrección de Jesús, además de cuatro puertas de bronce. Fue la obra cumbre del escultor, pintor, grabador, escenógrafo y crítico de arte Josep Maria Subirachs Sitjar (Barcelona, 1927) que falleció el lunes a los 87 años, el último acto de una larga enfermedad neurodegenerativa que le había acompañado en sus últimos años y que le había obligado a abandonar la práctica de la actividad artística en 2010.

Su intervención en el templo expiatorio levantó tal controversia que expertos y ciudadanos se dividieron entre los que consideraban que había que acabar el edificio o

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

los que, por el contrario, aseguraban que era un atentado contra la obra de Gaudí y no dudaron a promover una manifestación en julio de 1990 en la que participó gran parte de los intelectuales catalanes del momento. Algunos aseguraron que la decisión de encargarle las obras fue algo más ideológico que artístico. Sorprendido, el escultor aseguró: “Las polémicas pasan y las obras quedan”. El mismo había firmado en 1965 un manifiesto en contra de la continuación de las obras en el templo, en el que participaron arquitectos como Le Corbusier. Hoy en día, su fachada es el primer impacto que reciben los millones de personas que visitan la basílica al año, ya que el recorrido comienza delante de esta enorme escultura de esculturas.

De la estética mediterránea noucentista y su admiración por el escultor Arístides Maillol, evolucionó, tras visitar París y Bélgica, entre 1954 y 1956, hacia el expresionismo más formal y, tras abandonar la figuración, llegando a la abstracción en la que produjo sus “arquitecturas interiores” en la que mezcla texturas y cromatismo y desarrollando un lenguaje simbólico a través de un universo personal y reconocible por todo el mundo.

Desde Forma 212 (1957), la primera obra abstracta emplazada en un espacio público en Barcelona, tal y como recordaba ayer el crítico de arte Daniel Giralt-Miracle, que no duda en calificarlo “como hombre clave del siglo XX en la escultura” y un auténtico revolucionario. En 1960 conoció la primera polémica tras la instalación de su obra Evocación marinera en la Barceloneta. Ese mismo año creó para el Santuario de la Virgen del Camino de León 13 monumentales figuras de bronce para la fachada, además de sus puertas, consideradas un hito en la renovación artística de España en el siglo XX. Su gran explosión artística se produce a partir de los años cincuenta y sesenta del siglo pasado y se prolonga durante toda la segunda mitad del siglo pasado, en las que instaló sus obras en medio mundo: Estados Unidos, México, Bélgica, Seúl, además de un buen número de ciudades de España y, sobre todo, en Barcelona, ciudad que ‘sembró’ son sus esculturas, repartidas en espacios públicos de la ciudad, como la Plaça de Catalunya en la que levantó un momento al presidente de la Generalitat Francesc Macià en 1991, pero también en fachadas e interiores de entidades bancarias

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

y edificios oficiales, como el Ayuntamiento, la Generalitat o el Palacio del Lloctinent, sede del Archivo de la Corona de Aragón. Una proliferación de obras que llevó a algunos sectores más críticos a calificarlo como el escultor ‘oficial’ de los diferentes gobiernos nacionalistas de Jordi Pujol.

Los últimos años de su vida se han visto ensombrecidos por la paralización definitiva de un museo que había proyectado en Barcelona, cerca del Museo Picasso, la fundación Caixa Penedès, para el que el escultor había cedido 300 esculturas de su colección personal, una parte considerable del catálogo razonado de 4.000 obras. El proyecto, pospuesto en varias ocasiones se archivó con la desaparición de la obra social de las cajas causando una gran decepción en el autor, tal y como ha asegurado su familia en múltiples ocasiones.

“Mi escultura es representativa de mi época. Tiene la la calidad que debe tener. Pasará a la historia del arte”, manifestó Subirachs en 2007, cuando comenzó a sufrir Parkinson y limitó sus apariciones en público quedando confinado en su casa-estudio de la carretera de la Rabassada. Lo que sí es seguro es que se le recordará siempre como el autor que se midió con Gaudí en la Sagrada Familia, pero según Daniel GiraltMiracle, esta obra “solo es la culminación de su larga carrera, pero no su obra más importante, ya que toda su trayectoria anterior es tan o más importante. En Cataluña no hay un escultor que haya hecho tanto trabajo como él”.

Largamente reconocido y condecorado, en 1982 recibió la Creu de Sant Jordi de la Generalitat y en 2003 el Departamento de Cultura produjo la exposición Subirachs. Volúmenes, texturas y símbolos. Obras de 1953 a 2003, que comisario su hija Judith que anunció hace unos meses que estaban preparando una antológica en China, para finales de año. Hasta el mes que viene el Museo de Montserrat acoge una exposición del artista con 25 piezas escogidas representativas de cada etapa, hasta sus últimos y más desconocidos trabajos centrados en la geometría y en la metafísica. Algunas obras se exponen por primera vez.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

SETMANARI DIRECTA 11/04/2014 http://www.setmanaridirecta.info/noticia/presencia-veinal-frena-dos-desnonaments-zona-franca-barceloneta

La presència veïnal frena dos desnonaments a la Zona Franca i a la Barceloneta PER: JESÚS RODRÍGUEZ

Com cada dia des de fa mesos a la ciutat de Barcelona, les convocatòries veïnals han impedit l'execució de desnonaments. Les concentracions s'han fet per partida doble, als barris de la Zona Franca i de la Barceloneta. En el primer dels casos es tracta de la Irene, tres criatures i l'àvia de la família, que aquest matí podien haver estat expulsades de la seva llar al carrer dels Alts Forns, 61, del districte de Sants-Montjuïc. La Irene ja va ser desnonada d'un pis que havia aconseguit mitjançant una hipoteca al mateix carrer dels Alts Forns. El fet que la dona volgués canviar d'habitatge i traslladar-se a Esparreguera mitjançant una hipoteca pont –per la qual havia de pagar 2.000 euros el mes– la va portar a una situació econòmica insostenible i la va forçar a demanar un crèdit a la financera Proyectos de Desarrollos Activos SL. Aquest crèdit –de 158.000 euros–, però, el va signar a través de la seva mare, que ho va avalar amb el seu pis. Tot plegat va obligar la Irene i les tres filles a traslladar-se a l'habitatge de la mare, que, a causa de l'empitjorament de la situació econòmica familiar, ara també està amenaçat de desnonament per la impossibilitat de retornar el préstec. Aquest matí un grup de veïnes s'ha concentrat a les portes del domicili i han conegut per via judicial que l'execució s'havia ajornat durant un mes. També han sabut que l'empresa financera ara accepta fer-los un lloguer social, però encara reclama 90.000 euros del préstec inicial, un deute inassumible per a la Irene.

L'altre escenari de protesta ha estat al carrer d'Alcanar del barri de la Barceloneta. Un centenar de persones convocades per l'Associació de Veïns i Veïnes de l'Òstia i per la Taula pel Bon Veïnatge han frenat durant tot el matí l'arribada de la comitiva judicial i

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

de la policia. L'Helena i els seus tres fills de 3, 10 i 14 anys temien que avui les fessin fora de casa, després que així ho notifiqués el Jutjat de Primera Instància núm. 20 de Barcelona. Les seves circumstàncies són força excepcionals, perquè, malgrat que ha intentat pagar el seu lloguer des de fa dos anys –fins i tot enviant diversos burofaxs–, no va aconseguir localitzar el propietari del pis fins que li va arribar un requeriment judicial de desnonament. Segons denuncia Pepa Picas, activista de l'Òstia, el seu cas ha estat rebutjat "injustament en dues ocasions" de la Taula d'Emergències. "El propietari d'aquesta finca no deu tenir gaires problemes econòmics, si fa dos anys que no s'ha interessat a cobrar els rebuts del lloguer", ens rebla la Pepa després de mostrar molta preocupació pel desenllaç d'aquest cas. Malgrat tot, les convocants de la concentració confien a rebre per escrit la suspensió judicial al llarg del matí, i amb això fer temps per trobar una solució més estable per a la família.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PERIÓDICO 16/04/2014 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ciutat-vella/els-guiris-paguen-preu-dor-els-pisos-barceloneta-3251518

"Els guiris paguen a preu d'or els pisos de la Barceloneta" El sis vegades campió de la Supercopa d'Espanya de waterpolo, de la Copa del Rei i de la Lliga Espanyola amb el CN Atlètic Barceloneta, Albert Español, repassa els llocs que més el vinculen al barri on s'entrena des dels 10 anys. Avui a més el disfruta.

PER: CARME ESCALES

Fotos: ISABEL MESTRE

Dinamisme, contacte i moviment continu». Tot això que defineix, en paraules d'Albert Español (Barcelona, 1985), l'esport que practica des de fa 18 anys. També descriu l'ambient que es respira en un dels llocs que més freqüenta el waterpolista al barri de la Barceloneta: el seu mercat. «És molt divertit anar a comprar al mercat, pel tracte de confiança entre clients i comerciants i perquè sempre hi ha gent i activitat. A més a més, els productes com la carn, la fruita o els embotits no tenen res a veure amb els que compres al supermercat. Pel meu gust, els del mercat tenen molta més qualitat», afirma Español. «M'agrada la cuina i m'encanta provar coses noves. Com més viatjo, més m'agrada descobrir sabors», declara l'esportista, client assidu del restaurant japonès Shunka de Ciutat Vella. El jugador realitza una mitjana de 40 vols a l'any per

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

participar en competicions internacionals. Ha competit en 36 països, un complet recorregut per les ciutats del waterpolo, entre les quals Barcelona. «Amb Budapest, em semblen les dues millors ciutats», diu.

Només hi ha una cosa que el jugador del Barceloneta -que també va jugar amb la Rari Nantes Florentia del 2011 al 2013- enveja de totes les ciutats que ha conegut gràcies a l'esport que practica des dels 10 anys. Albert Español lamenta que el waterpolo no compti a Barcelona amb el reconeixement i el suport que té en països com Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Hongria, Itàlia, Grècia o Rússia, les nacions que més destaquen en el món del waterpolo internacional.

Cita a Rijeka

La ciutat croata de Rijeka és la pròxima destinació internacional d'Albert Español i el seu equip, abans de participar en la Final Six, «la competició més important de waterpolo a nivell de clubs», puntualitza l'esportista barceloní. «Aquest any l'organitza el nostre club i es jugarà a les piscines Picornell, a Montjuïc, del 29 al 31 de maig vinent. Seria un somni guanyar-la, perquè no som favorits, però podem lluitar per aconseguir-ho, encara que sigui complicat», detalla l'atacant del CN Atlètic Barceloneta, internacional absolut amb la selecció espanyola, amb la qual es va proclamar subcampió al Mundial de Roma 2009.

Viatges, títols i els Jocs de Londres d'Albert Español s'han gestat a les piscines -coberta i descoberta- del Club Natació Atlètic Barceloneta, un dels dos clubs rivals en waterpolo situats l'un al costat de l'altre. «El símil amb el derbi Barça-Madrid, en waterpolo es juga a la Barceloneta, entre el CN Atlètic Barceloneta i el CN Barcelona», descriu l'esportista. Quan Español va començar a anar diàriament al barri, la seva activitat se centrava i es limitava a l'entrenament al club. Tenia 10 anys i gairebé no establia contacte amb la vida als carrers d'un barri on avui segueix entrenant-se, però que ara coneix molt millor. Ara el coneix i també el disfruta.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Paelles i surf

Després d'haver viscut a l'Eixample i a la Vila Olímpica, Albert Español i la seva parella Paula- van escollir la Barceloneta com a lloc de residència. Durant cinc anys -fins fa dos mesos, perquè ara s'han traslladat al 22@, al veí districte de Sant Martí- residir i entrenar-se al barri li ha donat a l'esportista una nova i més àmplia perspectiva i molts més vincles. Comerços com les seves parades preferides al mercat municipal i els seus restaurants per degustar paelles com el Kaiku, El Refugi del Port i Can Majó, «abans perquè vivia aquí i ara per tradició» -diu- conserven avui aquest vincle del jugador amb el barri. També ho fa la seva platja, especialment els dies en què l'onatge li permet aixecar-se i viatjar sobre la planxa de surf, l'altre esport que adora Albert Español. «Acostumo a viatjar fins a Portugal -a prop de Lisboa- per poder practicar-lo», explica. Per això, un verdader regal per a ell és poder pujar a les onades a la Barceloneta.

«Em va sorprendre molt que un col·lega a Itàlia contractés un viatge a Barcelona només per practicar surf», explica el waterpolista. La platja ha estat el gran reclam per descobrir un barri el pedigrí del qual ajuden a impulsar els estrangers que hi compren una vivenda. «La mateixa atracció que ha tingut el Born per als turistes, en aquests moments es viu a la Barceloneta», puntualitza Español, que molts dies a l'acabar l'entrenament es queda a prendre alguna cosa al barri amb els companys d'equip. «Ara a la Barceloneta hi conviu gent molt humil amb guiris que paguen els pisos a preu d'or», explica el waterpolista, que és llicenciat en Enginyeria Superior Industrial per la UPC i domina sis idiomes.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PERIÓDICO 16/04/2014 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ciutat-vella/lahir-barceloneta-ressuscita-diversos-llibres-3251446

L'ahir de la Barceloneta ressuscita en diversos llibres -

L'origen del barri pesquer aflora en mans dels escriptors Daniel Venteo, Begoña García, Antonio Iturbe i Vicens Forner

"Estem vivint un 'boom'", confirma la directora de la biblioteca

PER: CARME ESCALES Els autors de 'Barceloneta Elements', a La Casa de la Barceloneta. FOTO: CRISTINA MESTRE

Antonio Iturbe, Begoña García i Daniel Venteo, autors de tres dels llibres que acosten la història més recent o més llunyana del barri de la Barceloneta, amb les seves obres. FOTO: JOAN PUIG

Llibreries i biblioteques guarden algunes dels més interessants dreceres per endinsarse en la història dels barris. La Barceloneta n'és un bon exemple. El districte mariner està de moda i una prova d'això en són els autors que s'hi submergeixen per explicar la seva història. A les prestatgeries de la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat (Comte Santa Clara, 8-10) i de la llibreria La Garba (La Maquinista, 19) es troben la majoria de dreceres per viatjar al barri portuari.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Pep Beringues fa 40 anys que despatxa llibres a la llibreria La Garba, a la Barceloneta, i Maria Josep Fontova en suma 14 al capdavant de la biblioteca del barri. Tots dos són molt més que dispensadors de llibres. Formen part de l'engranatge que estimula la vida cultural. Des de la llibreria s'organitzen rutes per la Barceloneta de la mà d'escriptors com Daniel Venteo, autor de La Barceloneta, guia d'història urbana (Viena edicions). Conjuntament amb la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat, es va ocupar de la presentació de Memòria d'uns ulls pintats (Empúries), la novel·la de Lluís Llach ambientada a la Barceloneta.

UN LLIBRE, UNA PORTA / «Més enllà dels llibres, la biblioteca és una porta oberta a conèixer el barri. Qualsevol pot entrar a preguntar-nos sobre el barri. Tenim adreces, estadístiques i informacions pràctiques sobre la Barceloneta, que ens agradaria que encara fos més coneguda, sobretot pels alumnes de les seves escoles i instituts», explica la directora de la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat, Maria Josep Fontova. L'edició de diversos llibres sobre el barri hi contribueix. «Estem vivint un cert boom en aquest sentit. Recentment, els llibres de Begoña García, Daniel Venteo o Vicens Forner estan donant a conèixer la Barceloneta més desconeguda. Fins ara hi havia poques obres sobre història local, a excepció d'algunes com la de la historiadora Mercè Tatjer, ja descatalogada. A la nostra llibreria tenim tots els llibres que s'han publicat del barri i sobre el barri», afirma el propietari de La Garba.

«Reconèixer-se en tots aquests llibres que donen a conèixer la seva història reforça l'autoestima de la Barceloneta», considera Fontova. Un altre dels llocs que estan contribuint a la preservació i difusió de la memòria històrica de la Barceloneta és La Casa de la Barceloneta 1761, un centre cultural ubicat en un emblemàtic edifici del barri, al número 6 del carrer de Sant Carles. El regenten -de dimarts a dissabte-Isabel Centeno i Maria Jesús Vidal, dues oriündes del barri i autores del llibre Barceloneta Elements, que va ser presentat ahir a la tarda a La Casa de la Barceloneta.

6.000 VISITANTS / El llibre d'aquestes dues historiadores, veïnes i apassionades pel barri, que compta amb les fotografies del també veí de la Barceloneta Dídac

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Santesmasses, ofereix un repàs als elements ornamentals més representatius d'aquest racó mariner, combinat amb les històries que hi van tenir lloc.

Barceloneta Elements és una mirada enrere, de les moltes que es va proposar acompanyar La Casa de la Barceloneta quan fa un parell d'anys va obrir les portes al públic. L'any passat, 6.000 persones van visitar aquest centre cultural, en què fins d'aquí dos mesos es pot visitar l'exposició La Memòria Cooperativa de la Barceloneta, una altra mirada al passat.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

LA VANGUARDIA 16/04/2014 http://www.lavanguardia.com/vida/20140420/54405973071/un-homenaje-en-italia-permite-al-juez-dar-conpiloto-que-bombardeo-barcelona.html

Un homenaje televisivo en Italia permite dar con un piloto que bombardeó Barcelona en la Guerra Civil Un centenario aviador que combatió en la Guerra Civil española aporta pistas para la querella que presentaron dos vecinos de La Barceloneta

Barcelona. (EFE).- Un homenaje que las autoridades italianas rindieron a un centenario aviador que combatió en la Guerra Civil española ha puesto tras la pista del veterano piloto a los impulsores de una querella por los bombardeos de Barcelona, que quieren que la juez instructora dicte una comisión rogatoria internacional para que se le interrogue como imputado.

La publicación en medios italianos del cumpleaños del aviador, que ha recibido felicitaciones de autoridades de su país, ha puesto tras la pista del veterano piloto a los impulsores de la querella por los bombardeos de Barcelona, que han pedido a la juez instructora que dicte una comisión rogatoria internacional para que la justicia italiana le interrogue como imputado.

Por el momento, la magistrada ha ordenado traducir las noticias publicadas en medios italianos que ha aportado la acusación particular -ejercida por la asociación de italianos antifascistas residentes en Barcelona Altra Italia y dos víctimas de los bombardeos en La Barceloneta- y ha tramitado una comisión rogatoria para que Italia le confirme si, como señala la prensa, el piloto participó en los ataques aéreos.

La acusación particular, ejercida por el abogado Jaume Asens, está convencida de que la gestión de la juez resultará a todas luces infructuosa, ya que el Ministerio de

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Defensa italiano ha contestado con evasivas al requerimiento que la magistrada le remitió hace ya un año para localizar a los militares que participaron en los bombardeos.

Por ese motivo, Asens ha presentado un recurso ante la Audiencia de Barcelona contra la última diligencia encargada por la instructora, en el que propone que se acuerde de forma inmediata una comisión rogatoria para que la justicia italiana interrogue al piloto o que la juez se desplace a Italia para tomar declaración al centenario aviador, Luigi Gnecchi.

Con su recurso a la Audiencia, la acusación particular pretende que la justicia actúe lo más rápidamente posible para imputar al aviador, en un caso en que el tiempo juega a favor de la impunidad dada la avanzada edad de los pilotos que todavía estén con vida.

La declaración como imputados de los aviadores que participaron en los bombardeos resulta clave para que progrese la investigación del juzgado de instrucción número 28 de Barcelona sobre los bombardeos, la primera causa judicial que se abre en España por los crímenes de la Guerra Civil.

Más de un año después de que la instructora abriera la causa por orden de la Audiencia de Barcelona -a raíz de una querella presentada en 2012-, las autoridades italianas han puesto en bandeja a la juez la identidad del centenario piloto gracias al homenaje institucional con que se le agasajó.

El pasado 5 de marzo, el portal del Ministerio de Defensa italiano publicó la noticia del cumpleaños del aviador, en la que recordaba su condecoración con la Primera Medalla al valor militar por participar en la Guerra de España, con una felicitación del Jefe del Estado Mayor de la Aeronáutica Militar.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Felicitaciones al aviador

La propia ministra de Defensa, Roberta Pinotti, dedicó unas palabras en su cuenta de twitter al centenario piloto el día de su cumpleaños: "muchas felicidades al aviador pluricondecorado Luigi Gnecci, nacido en 1914, llevados con envidiable energía", comentario que le granjeó las críticas de sectores de la izquierda.

Varios medios italianos reprodujeron las felicitaciones recibidas por el aviador, entre ellos la radiotelevisión pública RAI que lo entrevistó, lo que ha permitido a la acusación ejercida por italianos antifascistas no solo conocer el nombre del piloto, sino también su domicilio, mencionado en la prensa. Con una rápido rastreo en el listín telefónico de Italia, los impulsores de la querella contra los aviadores han logrado incluso hacerse con su número de teléfono.

En opinión de Jaume Asens, el reconocimiento público al aviador Luigi Gnecchi pone en evidencia que la nula colaboración de las autoridades italiana para investigar los crímenes de la Guerra Civil ordenados por Mussolini es intencionada, lo que sugiere que ese país tampoco ha roto completamente con su pasado fascista.

Ante la falta de resultados, la juez indagó las identidades de los aviadores a través de las condecoraciones y la pensión vitalicia que les concedió Franco, pero esas gestiones realizadas ante el Archivo Histórico del Ejército del Aire dieron tímidos resultados.

El pasado mes de enero, el juzgado resolvió recurrir a Eurojust para que interviniera en la investigación en un escrito en el que denunciaba la "inacción" de la justicia italiana y la "búsqueda insuficiente" del Ministerio de Defensa, centrada únicamente en su Dirección General de personal sin rastrear los fondos archivísticos del Estado italiano.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

ANDALUCES.ES 17/04/2014 http://www.andalucesdiario.es/cultura/el-nino-de-las-pinturas-gana-la-batalla-al-ayuntamiento-de-granada/

El Niño de las Pinturas gana la batalla al Ayuntamiento de Granada PER: OLIVIA CARBALLAR

La pintura de Carmen Amaya, ya borrada.

En chino: 自由. En árabe: ‫ةيرح‬. Y en castellano: libertad. En tres idiomas, es la palabra que acababa de dibujar El Niño de las Pinturas en un muro de la prisión de Melilla cuando se enteró de la buena noticia. Raúl Ruiz, el grafitero andaluz más internacional, ha ganado la batalla al Ayuntamiento de Granada (PP), que le impuso una multa de 900 euros por pintar un graffiti de la gitana Carmen Amaya en la cueva de la Faraona, en el Sacromonte.

El Juzgado de lo Contencioso número 3 de Granada da la razón al artista, quien tras varios recursos administrativos sin éxito decidió llevar el asunto a los tribunales. El juez no llega a entrar en el fondo del asunto, si es o no arte, porque previamente considera que el consistorio, que puede recurrir, aplica unos plazos de caducidad de la sanción que no se ajustan a la ley, según explica la abogada María José Adán.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

La letrada defendió que aquella pintura, ya borrada, fue realizada con la autorización del propietario de la cueva y no pudo ser una infracción de la ordenanza porque no se trató ni de una pintada ni de un mural, sino de una “obra de arte coherente” con el entorno. Lo que había antes de ese dibujo era otro de dudosa calidad artística: una especie de diosa egipcia. Adán concluyó su intervención ante el juez con una de las frases creadas por el artista: “Cansado de no encontrar respuestas, decidí cambiar las preguntas”.

“Estoy muy contento”, dice por teléfono El Niño de las Pinturas. Porque no tendrá que pagar la multa, por supuesto. Pero también porque sigue haciendo lo que más le gusta: pintar. En estos días que pasa en Melilla con el colectivo Kahinarte, lejos de las cornetas de Semana Santa de su barrio en Granada, ha dibujado un barco enorme en un muro de 25 metros de ancho por 6 de alto. Es lo que le sugirió aquella pared muerta en un barrio periférico a la que él y otros niños han dado vida. En la parte de abajo ha trasladado los dibujos que 24 pequeños han realizado en papel: desde Bob Esponja hasta una sirena. Sus nombres también firman el graffiti. “Es una pasada”, cuenta ese otro niño grande. Sex, el de las Pinturas.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

DIARI ARA 21/04/2014 http://www.ara.cat/premium/Reinventa-Mil-ingredients-Carme-Ruscalleda_0_1124287572.html

La paella es reinventa amb mil i un ingredients El xef Quim Marquès crea “la paella catalana”, amb 12 ingredients de comarques del Principat PER: TRINITAT GILBERT

El cuiner Quim Marquès ha reinventat la paella: ha creat la paella catalana amb 12 ingredients amb denominació d’origen de les comarques de Catalunya, de secà i de costa, i encara

amb

altre

component més sorprenent, les prunes. Des que va fer pública la seva reinvenció, a la qual ha dedicat dos mesos de proves, a Google hi ha més d’un milió de pàgines sota el concepte “paella catalana”. I el vídeo promocional que el restaurant Suquet de l’Almirall ha preparat, més de 3.000 visites. De moment, però, no ha aconseguit registrar-la, perquè ha vist rebutjada la petició de patentar-la, cosa que sí que va aconseguir la paella DO Barceloneta, que van impulsar “per revaloritzar les paelles, perquè totes tinguessin una qualitat”.

A Quim Marquès la inspiració de crear la paella catalana li va arribar després d’haver menjat una paella valenciana amb el seu amic cuiner valencià Rafael Vidal, que les fa a la manera tradicional i ortodoxa, coent-les amb fusta de taronger, i afegint-hi també 12 ingredients. El Rafel, que dirigeix els restaurants Levante de València ciutat i de la població de Benisanó, aclareix que la paella valenciana té 10 ingredients imprescindibles: oli, pollastre, conill, bajoca, garrofó pintat (mongeta blanca plana amb taques morades), tomàquet, aigua, sal, safrà i arròs rodó. I segons la particularitat de 27

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

cada regió n’hi afegiran un o dos més. Ell hi posa romaní, però a l’Albufera hi afegeixen ànec; a la Ribera, al sofregit hi posen all; a Castelló, carxofa; a la costa, pebre roig.

Al Las Vegas, el xef José Andrés també cuina paella valenciana, amb fusta de taronger que es fa portar de l’estat de Califòrnia, i amb l’assessorament de Rafael Vidal, que hi va per aconsellar-los com preparar-les. “José Andrés és un cuiner que treballa de valent per excel·lir en tots els plats”, diu Vidal. Ell mateix comenta que al País Valencià se’n preparen de molt bones i d’altres que no ho són tant, perquè “també és cert que se’n fan moltes”.

Justament el cuiner, exprofessor de cuina i gran estudiós Josep Lladonosa sosté que Catalunya ha adaptat amb perfecció la paella valenciana. “Els millors arrossos són els nostres perquè hi posem ceba, i, si el sofregit està ben fet, la ceba i el tomàquet donen més bon gust a l’arròs -assegura-. Als valencians no els agrada la ceba perquè creuen que estova l’arròs, però si la cocció està ben feta, perquè la paella té molta tècnica, la ceba hi lliga bé, i a més hi afegeix molt més gust”.

L’arròs és un dels plats tradicionals que s’han mantingut a les cartes dels restaurants. “No passa el mateix amb els pobres fideus a la cassola, per exemple. Per què no es troben als restaurants?”, explica a l’ARA al restaurant 7 Portes de Barcelona, on va treballar com a cuiner durant 11 anys. Lladonosa, que acaba de publicar el llibre La cuina catalana. 800 receptes d’avui i de sempre (RBA), afirma: “La cuina tradicional no se sap vendre, perquè els catalans no ens estimem prou; som poc patriotes”. Al restaurant 7 Portes els dijous fan arròs, i cada dijous un de diferent. L’arròs més conegut que hi cuinen és l’arròs del senyoret (que no té entrebancs), però n’ofereixen moltes altres varietats. L’arròs de nyores és l’aportació que Lladonosa va fer al restaurant 7 Portes.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

El ‘brunch’ i els arrossos

Mentrestant, al Restaurant Blanc, situat dins l’Hotel Mandarin de Barcelona, el xef Llorenç Valls explica que els diumenges posa els arrossos a la carta dels esmorzars de forquilla ( brunch ), perquè sap que molta gent associa dia de festa a un arròs. Ell mateix explica les claus del plat mentre el serveix a la sala: primer cal preparar un sofregit. Si es prepara el dia anterior, millor, perquè la recomanació és que el sofregit es faci a foc lent, perquè la ceba, el tomàquet i el pebrot vermell, tallat fi, es coguin bé. “Al sofregit també s’hi pot posar verdura de temporada, com ara carxofes o mongeta tendra”. L’important és que tot estigui tallat ben fi, i que es cogui unes vuit hores. Un consell és fer sofregits a l’engròs per anar-ne congelant per racions que després es faran servir per als plats. “Els sofregits, com també els fumets i els caldos, són la base de molts plats, que si es fan prèviament i de manera organitzada estalvien temps”, diu.

Amb el sofregit fet, el pas següent serà la picada, amb fruits secs, julivert i alls crus (tot a parts iguals), que es passen per la paella un cop esmicolats però sense deixar que es cremin. Llavors serà el moment d’afegir-hi l’arròs. “Jo em decanto pel bomba del delta de l’Ebre, i tant pel blanc com per l’integral, que té més nutrients, i que haurem de deixar bullir més estona que el blanc”, diu Valls. Finalment, hi aboca el fumet, bullent, i abaixa el foc. En cap moment el remena, i el que sí que fa és comptar bé els 20 minuts de rellotge. Si es volgués fer un risotto, els passos serien els mateixos, només que el fumet hauria d’estar a temperatura ambient, perquè així l’arròs “s’espanta” i deixar anar el midó, cosa que fa que quedi cremós. Els passos finals del risotto seran afegir-hi mantega, formatge parmesà i també formatge cremós. En canvi, si es volgués un arròs caldós, caldria també els mateixos passos però, a l’hora d’abocar-hi el fumet, també hauria d’estar a temperatura ambient i anar-n’hi afegint a poc a poc, perquè “així es va parant la cocció cada cop que n’hi aboquem”.

El xef del Blanc proposa receptes per reciclar l’arròs sobrant. “Feu-ne truites, o trenqueu un ou enmig de l’arròs que haureu tornat a posar a la paella per convertir-lo

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

en una mena de remenat”. Una altra opció és saltar-lo sol a la paella amb una mica d’oli perquè quedi més sec.

Finalment, el cuiner Nandu Jubany prepara una paella de verdures al restaurant El Petit Comitè, a Barcelona. Jubany, amb tota la seva energia i saviesa, assegura que la paella té tècnica, sí, però que és dels plats més senzills, que, a més, permet buidar tot el que es tingui a la nevera. El cap de cuina d’El Petit Comitè, Frank Jiménez, li ha anat preparant un caldo de verdures suau, fet amb alls, pastanaga, ceba, pebrot verd i vermell, porro, carbassó, api i tomàquet. “Tenir preparat el caldo amb antelació és la clau”, diuen tots dos. A partir d’aquí, Jubany es posa davant dels fogons per sofregir els primers ingredients, les verdures, que són les carxofes, la pastanaga i els espàrrecs i els ceps (o les de temporada). També hi afegeix ceba, pebre blanc i sal. “Cal anar posant les verdures segons el temps que necessiten per coure’s; els pèsols els poso al final de tot”.

Sofregides les verdures, hi aboca l’arròs, de la varietat carnaroli. Ho remena una mica amb la pala de fusta, i de seguida hi aboca el caldo bullent. “Jo compto 15 minuts perquè els 5 minuts finals els faig dins del forn, que ha d’estar escalfat prèviament”. El resultat és un arròs per a vegans i vegetarians. A El Petit Comitè, cada dijous, Jubany aposta per l’arròs, que també apareix a les postres, mentre que la resta de dies estan dedicats a altres aliments. Els dissabtes, als plats de la memòria. I els diumenges, als plats per compartir.

Carme Ruscalleda i les receptes amb l’arròs

La xef amb més estrelles Michelin del món, Carme Ruscalleda, acaba de publicar el llibre Descobrim el món dels arrossos amb Carme Ruscalleda, publicat per Nomen, que com a marca d’arròs pertany a la Cooperativa d’Arrossaires del Delta de l’Ebre. La cuinera proposa receptes com els bombons de pal amb arròs, xocolata i ametlla. Explica que l’arròs la transporta a un escenari festiu, un escenari de diumenge a casa amb la família o amb amics, o al camp amb un fogonet de càmping. Per la seva banda,

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

els bessons Xavier i Sergio Torres, formats amb el cuiner Josep Lladonosa, afirmen que l’arròs és un plat molt estimat, perquè el seu pare és de Gandia i tots dos havien arribat a fer ruta per Alacant per buscar la millor paella. Al llibre que acaben de publicar, De la tierra al cielo (Planeta), escriuen dues receptes diferents d’arròs. “Com que som dos, sempre tenim dues maneres diferents de fer els plats, i per això al llibre de cada plat en fem dues versions”, diuen.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PUNT AVUI 22/04/2014 http://www.abc.es/catalunya/20140422/abci-esperando-collboni-201404220954.html

Esperando a Collboni PER: BERNARDO FERNÁNDEZ

En menos de cuatrocientos días Collboni debe recuperar la confianza del electorado perdida durante décadas

Es verdad que las elecciones primarias celebradas por el PSC en Barcelona, para elegir a su candidato a la alcaldía, en las municipales de 2015, registraron una participación discreta. Sin embargo, parece que han servido como revulsivo y el vencedor, ahora ya alcaldable socialista, Jaume Collboni, ha llegado con las pilas cargadas y el ánimo dispuesto para poner en evidencia las múltiples y evidentes carencias del alcalde Trias.

Para empezar, Collboni ha hecho una, a mi juicio, adecuada remodelación de Grupo Municipal Socialista (GMS) en el ayuntamiento barcelonés. Eso le ha permitido, por un lado, soltar lastre y, por otro, reordenar el grupo como un auténtico gobierno a la sombra.

Que el alcaldable del PSC no sea concejal es un hándicap que Collboni deberá superar impulsando al GMS a hacer una oposición férrea y evidenciar que existe una alternativa real. Además, el candidato socialista deberá patearse la calle y estar en contacto permanente con los vecinos y las entidades para recuperar los apoyos perdidos en los últimos tiempos, condición indispensable para lograr el bastón de mando de la ciudad.

Hasta ahora Xavier Trias, con sólo 14 concejales de 41, ha vivido tranquilo contemporizando con unos y con otros. A pesar de haber perdido muchas votaciones

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

en los plenos, algunas estratégicas, a la chita callando está cambiando el admirado modelo Barcelona, por otro claramente privatizador.

Así por ejemplo, ha logrado la complicidad del PP para convertir el Port Vell, el amarre ubicado en la Barceloneta, en un puerto de lujo para grandes yates. También ha encontrado la colaboración necesaria para levantar el veto y conceder nuevas licencias hoteleras y de restauración en Ciutat Vella, Distrito machacado por el aluvión turístico. Ha privatizado la gestión de los 36 parkings más rentables de la ciudad. Y la reforma de la Diagonal se hará al dictado de intereses ajenos al bien común. Como dice un veterano regidor: ahora toca devolver los favores recibidos durante la campaña electoral.

Es evidente que con la orientación política del Alcalde Trias, la ciudad corre el riesgo de perder la capacidad de atracción que ha tenido en los últimos años y acabar convertida en una capital de provincias.

En menos de cuatrocientos días Collboni debe recuperar la confianza del electorado perdida durante décadas. Desde luego es una labor difícil, pero no imposible y sobre todo es apasionante. Barcelona bien merece el esfuerzo.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

LA VANGUARDIA 26/04/2014 http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54406246850/index.html

La ciudad azul El día a día de los 380 pescadores que faenan en Barcelona

PER: DOMINGO MARCHENA | XAVIER CERVEZA

Amanece. Aún no se ven los barcos, pero ellas ya saben que

vienen.

Ellas,

las

gaviotas, las comillas del cielo, que se desperezan y comienzan

volar

círculos desde el muelle del Rellotge, pendientes de las redes y de las capturas que caen al agua. Poco a poco, llegan el Cabrera Uno y el Cabrera Dos, el Jaco, el Cuatro Hijos, el Alba y Judit, el José y Dolores, el Cristina y Daniel, el Noelia, el Nuevo Jaime David y el Nuevo Labio. Si ha habido pesca, las tripulaciones cobrarán. Si no, no. Es la ley del mar. Eduardo, un veterano del azul, de 74 años, que empezó a faenar con 12 y que ha recorrido los mares de medio mundo, es hoy un jubilado que mata el gusanillo lanzando el hilo junto a la lonja y que conoce cada embarcación por el ruido de su motor, a pesar de que está medio sordo. "Ese es el Nuevo Málaga", dice.

El Nuevo Málaga es un moderno leviatán de 24 metros de punta, o eslora, y ocho de manga, o ancho, con un imponente castillo de proa. José Manuel Juárez, de 52 años, marinero y patrón mayor de la Confraria de Pescadors de Barcelona, tiene sal en las venas. Vecino de la Barceloneta y natural de La Rábita, un pueblo granadino donde los niños de su generación aprendían a nadar antes que a andar, es hijo, nieto, bisnieto y

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

tataranieto de pescadores. Doce miembros de su familia, "además de algún que otro cuñado", son de la cofradía. Y una vez vio flotar una montaña más grande que el Nuevo Málaga.

Fue en mayo de 1983. Frente al delta del Llobregat irrumpió un islote que desafiaba la lógica y las cartas náuticas. José Manuel, de guardia en el Nuevo Bonito, aflojó la maneta. El motor tosió y el barco cabeceó lentamente. La olieron antes de verla. Era el cadáver de una ballena jorobada de veinte toneladas, una de las más grandes avistadas tan cerca del litoral. El cetáceo acabó varado en la playa del club náutico de El Prat de Llobregat. Las fotos se publicaron en la portada de La Vanguardia y abrieron las puertas del diario a un jovencísimo Pedro Madueño, ahora pescador de altura.

No es inusual ver cachalotes y otros cetáceos en las aguas de Barcelona, como confirma el Centre de Recuperació d'Animals Marins. Los representantes de la última industria extractiva de la ciudad lo saben porque el azul anda revuelto estos días. El azul son los cardúmenes y los bancos o molas de sardinas, boquerones, jureles y caballas, que hoy están aquí y mañana allá porque los acosan los animales. Así llaman los pescadores a los delfines, los atunes y otros depredadores. Y también a las ballenas, que sólo se alimentan de la gambeta, el equivalente del krill, el camarón antártico, pero espantan el azul.

"Con suerte, ganamos 200 euros a la semana por seis jornadas de hasta doce horas", dice Manuel, de Almería. Y si el azul se espanta, nada de nada. Es de locos. Todo depende de la suerte, de las olas y de que no se rompan las redes. Y, cuanto más se pesca, menos se gana. Como en la bolsa, el exceso de oferta devalúa el producto. Los ingresos son azarosos (por lo general, el 60% para la tripulación y el resto para el armador, aunque algunos propietarios elevan su parte al 50%). Los días aciagos en que los marineros regresan de vacío, los versos de Antonio Machado cobran todo su sentido: "Me encontraréis a bordo ligero de equipaje / casi desnudo, como los hijos de la mar".

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Este es un mundo casi íntegramente masculino, aunque en Galicia y Castellón ya hay patronas de barco. Montserrat Piqueras, una de las pocas mujeres del muelle pesquero, secretaria de la cofradía, recuerda que hace unos días unos agricultores de Cuenca visitaron el puerto y comentaron: "Y nosotros que creíamos que el campo era duro...". Aún quedan en Barcelona 380 hijos de la mar, 380 hombres que a diario salen a pescar. El 80% son españoles e hijos de pescadores, que se iniciaron en el oficio de niños, como José Manuel Juárez, el patrón y cofrade mayor, con un nieto, Xavier, de 5 años, que ya le pide salir a navegar. También, como él, muchos marineros tienen orígenes andaluces. Y lo mismo sucede en las cofradías de Vilanova i la Geltrú, Arenys o Blanes, donde los andaluces son legión.

Entre los extranjeros son abrumadora mayoría los marroquíes, como Yusuf, que lleva 15 años en el Cuatro Hijos y que esta mañana se prepara una tortilla en la cubierta, aunque durante el Ramadán comerá de noche, entre captura y captura. El resto de los tripulantes son, por este orden, argelinos, ecuatorianos, peruanos y senegaleses, como Mamadou y Moussa, que en el mar no son inmigrantes, "porque el mar es sólo de Dios". Una treintena más de familias viven de la pesca en Barcelona, entre administrativos de la cofradía, mecánicos, zurcidores de redes y trabajadores de la lonja y de la fábrica de hielo. El puerto, que tuvo 130 pesqueros en los años sesenta, sólo tiene hoy 38: 22 son de cerco, con unos 14 marineros por embarcación, que pescan el azul de diez de la noche a ocho de la mañana; y 14 de arrastre, con tripulaciones de entre cuatro y cinco hombres, que faenan desde el amanecer hasta las cuatro o las cinco de la tarde y capturan gambas y cigalas, sobre todo, aunque también pulpos, rapes y lenguados. Completan la flota dos embarcaciones de artes menores, con dos marineros cada una, que atrapan lubinas, doradas o besugos con anzuelos y redes especiales, más pequeñas.

A los pescadores de Barcelona les molesta que las artes menores sean consideradas artesanales, "porque toda nuestra pesca lo es". La cofradía obliga a un parón biológico, que por primera vez en los últimos 19 años ha sido de sólo un mes, en enero, y no de dos. Para compensar y respetar los caladeros, también se ha impuesto que las capturas

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

por barco no excedan de las 300 cajas diarias de sardinas, aunque por ley podrían ser hasta 500. Las mareas, o jornadas laborales, son de un máximo de doce horas. El pescado, capturado a menos de doce millas de la costa, no está fresco cuando llega al puerto. Está vivo.

Los veteranos de la lonja recuerdan una anécdota reveladora. Una vez, un veterinario creyó que unas piezas recién desembarcadas no era óptimas porque estaban flácidas. "Espera y verás. Será lo primero que compren los mayoristas", le dijeron. Y así fue. Era un manjar para los sibaritas más exigentes: una pesca tan reciente que el hielo aún no la había endurecido. Restaurantes de la Barceloneta, como el Martín Villoro, que lleva medio siglo en el número 73 del paseo Joan de Borbó, al margen de circuitos turísticos y modas, celebran almuerzos de cuchara y tenedor. El plato estrella son las sardinas, ya sean fritas o a la vasca. El único secreto es la calidad del producto, recién desembarcado.

La proximidad y la frescura de la marca Peix de la Barceloneta, que se creó en el 2010 y que ya se ha abierto un hueco en Mercabarna, mientras gana adeptos en Mercamadrid, Mercazaragoza y Mercagranada, son las mejores armas de la Confraria de Pescadors de Barcelona, que no ha notado la crisis porque, bromea, "nosotros siempre estamos en crisis". Pero si eso es cierto, que debe de serlo, y si los sueldos son tan escasos e inestables, si el trabajo es tan duro y sacrificado (los muelles aún están de luto por la muerte de un pescador peruano, Daniel Jonathan Morán Nicolás, de 24 años, ahogado el día 3), ¿por qué el oficio no desaparece? La respuesta está en la mirada de un hombre de 74 años, sordo y jubilado, que acude a diario a la llamada del mar, sin saber muy bien la razón. O en los ruegos de un niño de cinco años, la séptima generación de una familia de pescadores, que atosiga a su abuelo para que lo lleve al barco. Mientras haya mares, habrá pescadores.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PAIS 26/04/2014 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/04/26/catalunya/1398536229_308780.html

Los movimientos sociales reclaman su derecho a transformar la ciudad -

Las entidades piden tomar la palabra tras dos décadas de delegar la gestión en la administración

En Barcelona ya existen proyectos activos, como Can Batlló, en Sants; o Germanetes, en el Eixample

PER: JORDI MUMBRÚ ESCOFET Los vecinos en el recinto de Can Batlló el 11 de junio de 2011. / MASSIMILIANO MINOCRI

“Queremos reconquistar poco a poco una ciudad que nos han robado”. La frase es de Gala Pin,

activista

social

Barcelona. Los movimientos sociales tienen encima de la mesa varios proyectos para empezar esta “reconquista” de la capital catalana, algunos se encuentran en fase muy embrionaria, otros empiezan a coger forma y al menos un par de ellos son plenamente operativos y se han convertido en el modelo a seguir para otros colectivos.

El mayor foco de actuación es actualmente Can Batlló, el antiguo complejo fabril del barrio de la Bordeta, que los vecinos se hicieron suyo hace tres años. En este tiempo, el espacio se ha convertido en un auténtico vivero de alternativas donde además de

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

huertos, talleres de malabares y un rocódromo, se ha creado una ambiciosa cooperativa de viviendas sociales.

“Tenemos la idea de hacer ciudad”, explica Hernan Córdoba, miembro del colectivo de Can Batlló. Su fuerza es tal, que colectivos de otros barrios e incluso de otras ciudades se han acercado al histórico complejo fabril para tomar nota. Y ya se están preparando: están en el Poblenou (Flor de Maig), en Sant Andreu (Harmonia), en la Barceloneta (Segle XX), en el Poble Sec (La Base) y también en el Eixample (Espai Germanetes).

El diagnóstico de estos colectivos de que el espacio público ha desaparecido no es exclusivo de Barcelona. Una de las voces más prestigiosas y también más rotundas es la del profesor de Antropología de la Universidad de la Ciudad de Nueva York, David Harvey, quien aseguraba en su artículo El Derecho a la Ciudad, publicado en 2008, que “tal como se encuentra hoy constituido, el derecho a la ciudad se encuentra demasiado restringido, en la mayoría de los casos, a una reducida élite política y económica”.

Ante este paradigma, algunos ciudadanos han empezado a reaccionar. El mismo Harvey destaca en su obra que “existen movimientos sociales urbanos que intentan superar el aislamiento y remodelar la ciudad de acuerdo con una imagen diferente de la promovida por los promotores inmobiliarios respaldados por el capital financiero, el capital corporativo y un aparato de Estado cada vez más imbuido por una lógica estrictamente empresarial”. Harvey anunció esta tendencia en 2008; sin embargo, parece que describía lo que está sucediendo hoy por hoy en Barcelona.

La mayoría de los proyectos que los movimientos sociales tienen sobre la mesa están todavía muy verdes, sobre todo si se comparan con Can Batlló, pero ya cuentan con una masa crítica numerosa y organizada. Un buen ejemplo es el Espai Germanetes, en pleno Eixample, que solo dispone de un solar hasta ahora abandonado pero que ha

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

sido capaz de seducir a 46 colectivos distintos, entre los que hay partidos políticos, catedráticos, vecinos de a pie y muchos otros perfiles.

“En el Espai Germanetes han sumado gente muy variada y bien preparada. Hay un gran potencial”, asegura Lluís Rabell, presidente de la Federación de Asociación de Vecinos de Barcelona (FAVB). Según Rabell, que conoce muy bien los distintos proyectos, “el movimiento por sí solo no resolverá los problemas actuales, pero es la semilla de cualquier cambio serio y una base muy prometedora".

Otra de las personas implicadas en el Espai Germanetes es Francesc Magrinyà, profesor de urbanismo y del Máster de Sostenibilidad de la UPC. “Estamos viviendo el final del Estado del Bienestar. Hace tiempo delegamos a la administración pero la administración se ha aislado y la gente ya no se siente representada y se organiza”.

El Espai Germanetes ha conseguido convertirse en un punto de encuentro de muchos vecinos e incluso los niños acuden al solar para jugar. El cambio de los movimientos sociales, según los expertos consultados, es que hasta ahora, los vecinos reclamaban un parque o espacio mientras que ahora lo crean ellos mismos: “La gente ya no se fía de que el Ayuntamiento les dé un servicio porque ya hace tiempo que lo piden y no se sienten escuchados”, explica Jordi Mir, del centro de Estudios sobre Movimientos Sociales de la Universidad Pompeu Fabra.

Mir recuerda que en los años 70 también existía esta desconfianza y que fue así como los vecinos de Nou Barris decidieron ocupar lo que ahora es el Ateneu Popular, el otro gran referente de Barcelona. “Tras dos décadas de reivindicar servicios a la administración, algunos colectivos han decidido ser ellos mismos los garantes”.

En el Poblenou, el Ayuntamiento de Barcelona ya anunció la compra de la Flor de Maig, que la asociación de vecinos y los distintos colectivos quieren convertir en un vivero de cooperativas; en la Barceloneta, el Ayuntamiento se ha comprometido a comprar el edificio de la antigua cooperativa Segle XXI y está abierto a negociar que la

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

gestión sea vecinal. En Sant Andreu, hay decenas de entidades ya organizadas bajo el paraguas de La Harmonia esperando la cesión de un espacio de las Fabra i Coats.

El Ayuntamiento anunció el miércoles que no les cedía el espacio porque su proyecto no era satisfactorio y ayer se produjo la primera concentración de protesta en la que el colectivo recordó que lleva ocho años reclamando el espacio y anunció que el próximo 23 de mayo, “el Casal de barrio del pueblo de Sant Andreu gestionado por La Hamonia abrirá sus puertas”. Este método de anunciar públicamente cuándo se entrará a ocupar el local, independientemente de lo que decida el Ayuntamiento, también está inspirado en Can Batlló, que puso como fecha límite el 11 de junio de 2011. Ese mismo día entraron y empezaron a gestionar el complejo fabril que hoy es el gran referente. En la Barceloneta utilizaron el mismo método para conseguir el compromiso de la recuperación del Segle XX y ahora es el turno de Sant Andreu.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

EL PUNT AVUI 28/04/2014 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/735952-els-arxius-de-barcelona-ja-no-son-unainstitucio-fosca.html?cca=1

“Els arxius de Barcelona ja no són una institució fosca” -

“A partir del naixement del Consell de Cent, els barcelonins van tenir consciència d'ells mateixos com a ens autònom”

“La ciutat té una tradició arxivística molt potent, més que la de museus”

“Pel que fa a la fotografia, Barcelona és única; entitats com el Centre Excursionista han fet la feina que hauria correspost a un Estat”

PER: ANNA BALLBONA Daniel Venteo s'ha especialitzat en treballs sobre la història de Barcelona Foto: ALBERT SALAMÉ.

A Autobiografia de Barcelona la ciutat s'explica a través de 550 documents de l'Arxiu Municipal que ha resseguit i seleccionat l'historiador Daniel Venteo. A banda d'una guia sobre la Barceloneta, acabada de publicar, Venteo està enllestint el Doctorat, dedicat a l'Acadèmia de Bones Lletres, “un antecedent de l'Institut d'Estudis Catalans”, del segle XVIII. També treballa en altres llibres per a l'Ajuntament de Barcelona, un de “fotografia en color de la ciutat de principis de segle XX” i una guia històrica sobre el Raval.

Una autobiografia d'una ciutat és gaire usual?

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

És original. Cap ciutat havia escrit fins ara la seva autobiografia. Hi ha països i estats que sí que ho han fet, com Estats Units, que per mi és un referent en la difusió del patrimoni documental i de la història. Els arxius d'Estats Units han fet diversos llibres que, sense ser una autobiografia, són un retrat del país a partir exclusivament de documents. En el cas de Barcelona, és una autobiografia parcial. He pres com a data de naixement el 1249, l'origen del Consell de Cent.

Per què? És una data simbòlica, que té a veure amb el naixement del propi arxiu de l'Ajuntament. A partir d'aquí els barcelonins van tenir consciència d'ells mateixos com a ens autònom. El Consell de Cent va durar cinc segles, i després va venir l'Ajuntament, que és la mateixa institució que tenim ara però reinventada. L'últim document és de finals del 2000, una portada del diari Avui que anuncia l'assassinat de l'Ernest Lluch.

Què fa singular aquest llibre? El llibre no és un relat cronològic, sinó com un relat temàtic de la història de la ciutat, a través de sis grans blocs. Aquestes unitats temàtiques combinen documents de tota tipologia, textual, gràfica, fotografia... i de diferents èpoques.

Què li ha sorprès més dels 550 documents que hi ha inclòs? Tant de valor li dono a un document del segle XV com una petita nota escrita per algú que està participant en el desenrunament d'un edifici bombardejat durant la guerra civil. Aquesta persona anota el que hi recull, unes forquilles, tres gallines i un rellotge d'or perquè sigui retornat a qui hi vivia.

Hi ha alguna cosa, de les que ha reproduït, que mai haguera esperat trobar? Els arxius de la ciutat avui són molt moderns. Ja no són aquella institució fosca. A l'Ardiaca [Arxiu Històric de la Ciutat] encara hi ha documentació que no s'ha tocat fa dècades. Per exemple, les notes de la junta de defensa passiva és un fons que encara no està a l'abast dels investigadors. Quan vaig trobar-les, em va colpir molt.

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Abril de 2014

Quina tradició de conservació d'arxius té Barcelona? Té una tradició arxivística molt potent. Al segle XIX, en paral·lel amb la modernització de l'Ajuntament, de l'administració local i del conjunt de l'Estat, dóna passes molt importants. En els últims 30 anys, s'ha reinventat i modernitzat. Barcelona és un referent, a nivell internacional, de gestió documental. La tradició de museus de Barcelona és més pobra que la d'arxius.

Hi ha algun arxiu que consideri un tresor? Pel que fa a la fotografia, el que succeeix a Barcelona és únic arreu d'Espanya i segurament a Europa. Entitats privades com l'arxiu Mas, l'Institut d'Estudis Fotogràfics o el Centre Excursionista han fet la feina que hauria correspost a un Estat. Sense haver sigut un Estat al segle XIX, Catalunya ha tingut una societat civil tan potent i amb tanta ambició que ha cobert els forats.

Per què ho sabem quasi tot de la història de la Barceloneta? Perquè hi ha una data fundacional, el 3 de febrer de 1753. La Barceloneta és un polígon residencial, com Montbau, però en el segle XVIII, i impulsat pels militars. Si volies fer-t'hi la casa havies d'anar a Capitanía General i pagar als militars. Fins al 1858 està sota jurisdicció militar, però fora de les muralles. Per això era el barri de la llibertat, també del pur vici.

Com és que les especificitats de la Barceloneta han estat tan marcades? Un dels seus trets és l'aïllament. [A mitjan del segle XIX] el ferrocarril i la industrialització creen una barrera entre la Barceloneta i la resta de la ciutat. Fins a les reformes del 92, era un cul de sac. Tot era molt negre. Però al mateix temps, és un barri de tòpics, i aquestes guies, que estan adreçades al barceloní, no al turista, estan pensades per redescobrir la ciutat amb una nova mirada, sense complexos ni prejudicis. Per exemple, aquest és el barri amb menys densitat urbana de tot Ciutat Vella.