De la fàbrica de maons a l'Hermitage

VIA EMPRESA. 15/06/2021. https://www.viaempresa.cat/economia/hermitage-portbarcelona_2153537_102.html

La 'pax' turística semblava definitiva, però va aparèixer la bandera d'un gran museu i negoci immobiliari a Barcelona

Per: Enric Llarch

Imatge d'arxiu del projecte de l'Hermitage | Europa Press

La pax turística semblava definitiva. Tothom enyorava els turistes, sigui pels carrers buits, els

comerços en crisi, els hotels tancats o els restaurants sota mínims. Les icones turístiques havien

de reprogramar el seu creixement, com la Sagrada Família, que també havia de tancar, com la

Casa Batlló, o encomanar-se al públic local com La Pedrera i la Casa Vicens. El Picasso i la

Fundació Miró en la intimitat i la música amb prou feines aconseguien omplir amb la meitat

d'aforament. Ningú se'n recordava dels bons propòsits del començament de la pandèmia per

revisar el model turístic.

Fins i tot Ada Colau i els comerciants dels barris havien cedit després d'anys de negar-se que

Barcelona obrís en diumenge, i l'estiu del 2022, si la Generalitat no s'hi oposa -que no ho farà,

14 Febrer 2021

l'obertura durant tant temps reclamada des del centre de la ciutat serà una realitat. Finalment,

l'acord de govern entre ERC i JxCat posava en negre sobre blanc l'aspiració de la gran majoria:

"Recuperar uns nivells d’activitat similars a l’estiu del 2019".

La fàbrica de turistes

És en aquest context que acaba d'aparèixer el llibre La fàbrica de turistes, del periodista de La

Vanguardia -de la qual fou durant 20 anys cap de la seva secció d'Economia- Ramon Aymerich.

Tothom ha reconegut l'oportunitat del llibre i de la panoràmica global d'un sector amb la història

quasi silenciada que descriu. La repercussió mediàtica del llibre demostra que la pax turística és

superficial i que molts encara es pregunten què cal fer amb el turisme i quin ha de ser el nostre

pla B per quan vingui una altra crisi com aquesta, com es pregunta Aymerich a les conclusions.

La història, real, del petit propietari hoteler, que es llegeix com si fos un thriller al primer capítol,

ens resumeix l'estat de la situació. Els fons voltor faran la resta i reforçaran la tendència iniciada

ja fa anys de dissociació de la propietat i la gestió. Els grans protagonistes del lobby turístic

durant 30 anys ja havien començat a perdre així la seva ascendència i ara fan cua per sortir

d'escena. Sigui per la fallida del negoci o pel canvi de seu a Madrid.

La propietat, el totxo, s'imposa sobre el negoci, com en tants altres aspectes de l'economia

urbana. Des de les oficines, al comerç. I així es defineix una nova plutocràcia quasi anònima o

representada per homes de palla que opera des de l'ombra per salvaguardar els seus interessos.

Molt diferent del que feien els nostres hotelers tradicionals.

Aymerich no tracta només el tema de Barcelona, que és el que lògicament coneix de més a prop i

que atorga caràcter nacional a l'especialització turística del país. Abans, aborda les dues grans

concentracions turístiques catalanes. Una Costa Brava liderada des de Lloret i Platja d'Aro -abans,

Fenals d'Aro- i una Costa Daurada -abans, costa de Ponent- focalitzada al fenomen de Salou.

Una Costa Daurada estranya per a molts dels barcelonins, que sempre s'estimen més anar cap al

nord, i que continua movent-se en una mena d'omertà més enllà de la discreció habitual del

15 Febrer 2021

sector. L'autor ens recorda la gènesi de Port Aventura -amb l'episodi de la disgregació de Vilaseca

i Salou i les disputes entre les diferents baronies de CDC-, que ara té continuïtat amb el serial de

BCNWorld.

De la indústria al totxo, amb l'excusa del turisme

Una de les tesis més suggerents del llibre és la de la transformació d'una societat de base

industrial en una altra on el turisme té una importància i protagonisme que sovint encara se li

nega. La mala fama tradicional del turisme hauria contribuït a aquesta manca

d'autoreconeixement de la nostra societat.

Aquesta transformació hauria comportat l'abandó de la indústria per part de la burgesia local i el

refugi en el turisme, amb rendibilitats molt més elevades i un negoci durant molts anys molt més

protegit de la competència. Segurament caldria aprofundir i matisar aquest fenomen i potser

més que parlar de la transformació d'una societat industrial en una altra de liderada pel turisme -

i els serveis-, hauríem, tornant al que dèiem més amunt, de fer-ho d'una societat dominada pel

valor del sòl i dels immobles.

Molts capitals locals, efectivament, provenen de la indústria venuda a la multinacional del ram.

Molts d'aquests modernament s'han agrupat en les denominades family offices, que han invertit

preferentment en el sòl i en el totxo. Sòl i totxo tenien a casa nostra una demanda extra derivada

del turisme. Hotels, segones residències, complexos lúdics i serveis per als visitants han generat

una espiral especulativa que ha generat grans beneficis. Beneficis no tant per als qui els han

explotat, sinó per als qui s'han fet primer amb els terrenys, han aconseguit sovint requalificar-los

i hi han construït.

Ara mateix, el principal conflicte a la Costa Brava són els desenvolupaments urbans -de segona

residència per a locals i forans- en molts indrets d'important valor natural i que ja estan molt

explotats. Sovint, com a Begur o Palamós, en vessants muntanyosos amb importants pendents i

elevat impacte visual. Són terrenys que els respectius ajuntaments democràtics han qualificat al

llarg dels anys com a urbanitzables i que ara comencen a construir-se massivament. Les protestes

16 Febrer 2021

conservacionistes han forçat una moratòria per part de la Generalitat. Una moratòria que només

ha pogut ser parcial perquè molts projectes ja estaven en marxa i els anomenats drets adquirits

dels propietaris, originals o nous, són difícils de frenar.

I tot plegat per no parlar de la competència dels allotjaments turístics a Barcelona en el mercat

residencial de compra o de lloguer, en què la majoria, com recorda Aymerich, pertanyen a grans

propietaris. Complementàriament, com recull l'autor a partir de les tesis de Miquel Puig, el

turisme -i els serveis a les persones- ha estat el gran imant per a la immigració extracomunitària.

Els locals, inclosos aquí els espanyols, rebutgen els llocs de treball mal pagats i físicament durs

que ofereix majoritàriament el turisme. El gran creixement demogràfic per immigració

extracomunitària que Catalunya ha experimentat des de l'any 2000 ha conduït a una demanda

d'habitatge extraordinària. Una demanda que, encara que fos poc solvent, ha reforçat encara

més l'espiral del totxo. Plou sobre mullat.

La bandera de conveniència de l'Hermitage

Potser després de tota aquesta introducció podem entendre millor la polèmica al voltant de la

implantació en terrenys del Port de Barcelona de la franquícia amb bandera de conveniència de

l'Hermitage. Perquè, diguem-ho clar, la marca de l'Hermitage és només l'excusa d'un nou negoci

immobiliari en una ubicació privilegiada, de les que ja no queden a Barcelona. Com tots els grans

museus del món, l'Hermitage cerca com poder aconseguir els recursos per mantenir el seu elevat

patrimoni -tres milions de peces, diuen- que, a més, s'ubica principalment en un edifici tan

extraordinari com car de mantenir.

No ens ha d'estranyar que al país del capitalisme salvatge en què s'ha convertit Rússia, els

miraments a l'hora de prestar la marca -i potser, perquè no se sap, alguns d'aquests milions

d'objectes valuosos- siguin escassos. Si els francesos van iniciar aquest tipus de moviments, ja

sabem de l'antiga fascinació russa per l'hexàgon a l'hora de seguir i ampliar els seus passos.

No fa gaire dies, un benintencionat periodista ens informava que el centre Pompidou parisenc

obria una delegació a Nova York, i que ells -amb molt més patrimoni que nosaltres- no li havien

17 Febrer 2021

fet fàstics. En realitat, com aclaria el mateix periodista, la nova delegació francesa no era a les

remodelades instal·lacions portuàries de Manhattan, ni tan sols al mateix Nova York, sinó a la

ciutat metropolitana de Jersey, que lluita per superar l'obsolescència urbana. I, evidentment, no

era en sòl públic.

De fet, dels 16.000 metres quadrats previstos per a la franquícia de l'Hermitage, només 3.000 es

destinarien a sales d'exposició. Per fer-nos una idea, no arribaria a duplicar la superfície de la Sala

Oval del MNAC. I si en un museu convencional el restaurant, la botiga i altres serveis són

complements per contribuir a fer la visita més completa i agradable i ajudar a fer quadrar els

números, en aquest cas, sembla que tenim en marxa un complex d'oci vora el mar on l'excusa

formal seria la sala d'exposicions. Un espai expositiu del qual no sabem tan sols quin programa ni

quins continguts prepara per als pròxims anys. I els creueristes de públic més a mà.

L'eventual cooperació del Liceu, que cerca una nova sala de concerts, sembla poc sòlida donades

les dimensions del projecte. Recordem que el Liceu disposa de 35.000 metres quadrats de

superfície. Ara malda per aconseguir-ne 500 més i trobar els dos milions d'euros per finançar-ho.

Potser per això s'ha avingut -un altre- a prestar el seu nom en una operació com aquesta. Més

valdria que apuntessin al mig abandonat Teatre Principal a la mateixa Rambla si volen fer alguna

cosa realment rellevant.

No resulta estrany, doncs, que l'Ajuntament no se n'hagi sortit a l'hora de plantejar noves

ubicacions -al Fòrum, al 22@- per a la franquícia de l'Hermitage. El negoci no seria viable i els 50

milions d'inversió en totxo, ni que sigui signat per un arquitecte estrella com Toyo Ito, no

s'amortitzarien mai. I mentrestant, que ningú es preocupi per una suposada inversió que no es

materialitza. Invertir en totxo en una ubicació privilegiada és a l'abast de molts i, segurament, en

condicions més favorables per a la ciutat.

El Port (autònom) de Barcelona, la cinquena província

Un comentari a part mereix l'actitud del Port de Barcelona en tot aquest afer. La cinquena

província, en diuen alguns. Una ciutat dins la ciutat, amb policia pròpia. Com a totes les grans

18 Febrer 2021

ciutats portuàries occidentals, el Port de Barcelona abandonà progressivament les instal·lacions

tradicionals i s'expandí cap a nous territoris i instal·lacions més adequats per al modern tràfic

marítim. El Port Vell, com arreu, ha anat reconvertint-se en un espai d'oci ciutadà sota la bandera

d'obrir-se a la ciutat. Amb els nous usos terciaris, el Port de Barcelona ha obtingut sucoses rendes

d'unes instal·lacions portuàries que havien esdevingut obsoletes.

Sota l'excusa d'innovadores ofertes d'oci s'han fet malabarismes de tota mena. Com ara declarar

el moll d'Espanya com a creuerista -quan fa anys que ningú hi ha vist cap creuer- perquè la

superfície comercial que hi allotja pogués obrir diumenges i festius. O mantenir buit però

dempeus l'edifici de l'Imax, una tecnologia passada de moda, en una construcció que trencava les

vistes des de la ciutat i que un candidat principal a l'alcaldia havia promès que enderrocaria. Però

no va guanyar i no podem saber si finalment ho hauria fet. O un hotel W que en el projecte inicial

havia de doblar l'alçada que finalment assolí. En tot cas, el Port sempre ha anat a la seva,

defensant els seus interessos, sovint sota la bandera de l'interès públic.

Ara, després d'una gestió notable en un període tan complicat com la pandèmia, l'actual

presidenta sembla que té els dies comptats. Ha reforçat l'aposta ambiental del Port i ha impulsat

ambiciosos i innovadors projectes de futur. Però, en la gestió del Port Vell, s'ha guiat pels

mateixos criteris de sempre: el compte de resultats de la institució.

El candidat a substituir-la sembla que serà l'anterior conseller de Territori, Damià Calvet. Un

conseller que fa encara pocs dies s'havia despenjat amb un article molt crític amb l'allargament

de les pistes de l'aeroport propugnat per Aena, per l'impacte mediambiental i la manca de

compliment dels anteriors compromisos adquirits per l'empresa en aquest àmbit. Segurament ja

sabia que no havia de continuar com a conseller i per això es va permetre aquest to crític.

Veurem si arriba a la presidència del Port i si, aleshores, manté un esperit crític similar amb la

política de la institució amb el Port Vell i amb la pastilla de sòl que vol ocupar la franquícia de

l'Hermitage.

19 Febrer 2021