Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
DIARI ARA 02/02/2012 http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2012/02/02/lluis-permanyer-al-90e-aniversari-de-lescola-del-mar-de-bcn/
Lluís Permanyer al 90è aniversari de l’Escola del Mar Lluís Permanyer -cronista de Barcelona-, Jaume Trilla- catedràtic de Pedagogia de la UB- i Teresa Guillaumes -directora actual de l’Escola del Mar- van participar dissabte en la celebració del 90è aniversari de l’Escola del Mar de Barcelona.
L’Escola del Mar, inaugurada el 26 de gener de 1922 a la Barceloneta, va haver de ser traslladada el 1938, a causa d’uns bombardejos, a l’actual Museu Etnològic de Montjuïc. I acabada la guerra la van instal·lar a la seva ubicació actual del Guinardó. “El 1906 hi havia a Barcelona 37.000 nens sense escolaritzar a Barcelona. El 52% dels fills dels obrers estaven afectats per la infecció de la tuberculosi. Això va fer que el 1910 es creessin escoles al Districte 6è del Raval, les anomenades semicolònies de platja, on es feia gimnàssia sueca. L’èxit d’aquesta iniciativa va fer que el 1918 el pedagog Pere Vergés dirigís els banys de mar pels alumnes de les escoles de Barcelona. En aquella època la relació de Barcelona amb el mar era pràcticament inexistent, urbanísticament Barcelona estava d’esquenes al mar. Durant la República, Macià i Lecorbusier van començar a treballar per canviar aquesta situació. Ferrer i Guàrdia, l’escola Montesori i Rosa Sensat van representar el nou canvi d’actitud i d’ensenyament. A la vegada, va sorgir l’interès per l’educació física inclosa en la formació dels estudiants, sobretot a través de la natació. El Club Natació de Barcelona va tenir l’origen en aquest moment. L’Ajuntament de Barcelona va voler crear una nova línia educativa, amb biblioteques públiques i una xarxa important d’escoles municipals, ideada per Manuel Ainaud i desenvolupada per Josep Goday. En aquest context es va crear l’Escola del Mar, construïda amb forma de vaixell i ubicada en una platja de la Barceloneta, a l’angle entre el carrer Vinaròs i el carrer Almirall Aixada.
1
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
Era una escola encarada obertament al mar i a llevant, senzilla, funcional, alegre i útil. S’hi ensenyava però també s’atorgava felicitat. L’Escola del Mar va ser dirigida per en Pere Vergés. El transport era gratuït per als seus alumnes i mestres, les edats dels alumnes eren compreses entre els 5 i els 14 anys i es preferia nens de famílies humils. Hi havia 4 aules (1 per nens, 2 per nenes, 1 per parvulari) i una aula per a projeccions, activitats musicals i conferències. Entre les activitats formatives que s’hi realitzaven destacava l’observació meteorològica i el fet que aquestes formessin part de la xarxa d’observacions meteorològiques del Servei Meteorològic, encapçalat per Eduard Fontserè. També, i molt important, destacava el joc dels colors del mar (blau, blanc i verd), promogut per motivar els alumnes. Cada alumne pertanyia a un color i el color que guanyava passava a dirigir les activitats de l’escola durant un període de temps determinat. A l’Escola l’ordre era impecable i mai no es va produir cap ensurt a la platja. Era una escola exemple de cara a l’estranger i va rebre diverses visites internacionals. El gener de 1938, durant un bombardeig, va caure una bomba sobre l’Escola del Mar i la va convertir en cendres. Més tard, l’Escola es va traslladar a l’edifici de la Rosaleda a Montjuïc (avui, Museu Etnològic) i el 1948, a l’actual edifici, una antiga vivenda particular del barri del Guinardó. Aquest va ser el primer dels tres actes amb què se celebrarà el 90è aniversari de l’Escola del Mar. El 12 de maig es farà una paella a la mateixa platja de la Barceloneta on es trobava ubicada l’originària Escola del Mar i cap a finals de setembre es farà un acte artístic a l’edifici de la Rosaleda, situat a Montjuïc, edifici que va acollir l’Escola del Mar després del bombardeig de la Barceloneta. Per cert, m’expliquen que la novel·la de Lluís Llach fa referència a l’Escola del Mar).
2
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
LA VANGUARDIA 03/02/2012 http://www.lavanguardia.com/ocio/20120202/54248536326/barceloneta-celebra-primera-fiesta-barroca.html
La Barceloneta mostrará una casa de 1761 en su primera Fiesta Barroca El gran día será este sábado 4 | Habrá una ruta guiada sobre la fundación del barrio y puertas abiertas Barcelona. (EUROPA PRESS).- El barrio de la Barceloneta de Barcelona celebra a partir de este viernes la primera Fiesta Barroca, con la que recuperará y hará visibles los vestigios que aún quedan de los orígenes y la creación del barrio, ha informado el Ayuntamiento en un comunicado.
En dos jornadas se podrá descubrir su historia y algunos rincones curiosos, entre otros, a través de una ruta guiada centrada en la fundación del barrio, y con la jornada de puertas abiertas de la Casa de la Barceloneta de 1761, en el número 6 de la calle de Sant Carles. El sábado será el gran día, y por la mañana se podrá visitar la casa, que es una casa museo que muestra como eran las edificaciones originales del barrio y que ha sido restaurada como era originalmente, y que debe convertirse en un equipamiento cultural de barrio.
3
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
LA VANGUARDIA 22/02/2012 http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20120213/54252211997/barcelona-bombardeada.html
Barcelona bombardeada El 13 de febrero de 1937 la ciudad condal es bombardeada, por primera vez durante la Guerra Civil española, por el crucero italiano 'Eugenio di Savoia' desde 9.000 metros de la costa. La agresión causa dieciocho muertos. Siete meses después de iniciarse la Guerra Civil, los barceloneses sufrieron el primer bombardeo no fue aéreo –como la mayoría de los que se produjeron posteriormente- sino naval. Aunque en los primeros momentos se propagó el rumor de que había sido el crucero español Canarias, el mismo que había bombardeado la bahía de Roses el 30 de octubre de 1936, pronto los trozos de obús y metralla encontrados entre los escombros delataron el origen italiano del ataque. No se supo del autor hasta mucho más tarde: el crucero italiano Eugenio di Savoia, recién llegado de Italia La mayoría de los proyectiles cayeron en la Dreta de l’Eixample. Aunque se sospechó que el ataque iba dirigido contra la fábrica Elizalde no se puede descartar que el objetivo del bombardeo fuera simplemente amedrentar y desmoralizar a la población civil. La fábrica Elizalde, sita en el paseo Sant Joan a la altura de la calle Còrsega, fue colectivizada durante la guerra y dedicada a la producción de material bélico, especialmente bombas de aviación. La fábrica fue bombardeada en múltiples ocasiones, lo que motivó la diseminación de sus instalaciones por la provincia de Barcelona. El historiador Pedro Voltes explicó en nuestras páginas, el 13 de febrero de 1999, sus vivencias del bombardeo y Joaquín Luna, periodista de nuestra redacción, en otro artículo publicado el 18 de julio de 2001, La bomba de la calle Peligro, evocó un pasaje de su infancia entorno a uno de los obuses caídos en el barrio de Gràcia. El 16 de febrero se realizaron los funerales públicos por las dieciséis víctimas, posteriormente fallecerían dos más. El Govern de la Generalitat, encabezado por su presidente, Lluís Companys, y los partidos republicanos convirtieron las exequias en un acto de propaganda contra el fascismo internacional. La comitiva recorrió las principales calles de la ciudad desde el hospital Clínic hasta el paseo de Pi y Margall, donde se realizó un desfile. Días más tarde se convocó una manifestación de mujeres condenando el bombardeo. A partir de este primer bombardeo de Barcelona, los ataques contra diversas poblaciones catalanas se sucedieron con regularidad. Así, Port Bou, en Girona, fue bombardeado el día 15 de febrero por seis aviones Junker, causando 20 víctimas. Pobla de Segur y Capdella, en Lleida, el día 19.
4
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
Barcelona siguió siendo objeto de bombardeos aéreos durante toda la guerra, sobresaliendo los de marzo de 1938, fecha en la que la ciudad fue objeto durante tres días de un bombardeo masivo y continúo que provocó el pánico generalizado entre los ciudadanos y alrededor de mil muertos. En el mismo año de 1937, entre otras muchas, sufrió dos grandes incursiones. En la madrugada del 29 de mayo, siete aviones trimotores Junkers, procedentes de Palma de Mallorca, lanzaron un gran número de bombas contra diversos barrios de la ciudad, causando la muerte de 64 personas, hiriendo a 88 y provocando grandes daños materiales. Fue el bombardeo más cruento hasta la fecha. El 1 de octubre la aviación italiana repitió el castigo a la ciudad, principalmente en el barrio de la Barceloneta; perecieron 55 personas y numerosas viviendas fueron destruidas. Dos días más tarde, otro navío disparó varios obuses causando otras tres víctimas. Los bombardeos aumentaron en intensidad los tres últimos meses de aquel año a causa del incremento en efectivos y aparatos de las escuadras italianas en Mallorca. La isla al quedar definitivamente en manos de los franquistas, después del fracaso del desembarco de agosto de 1936, se convirtió en una base estratégica de operaciones esencial de la aviación legionaria italiana para atacar las costas catalanas. Barcelona fue la primera gran ciudad de retaguardia que sufrió repetidos bombardeos aéreos contra la población civil. También fue la primera ciudad del mundo en la que las autoridades elaboraron una campaña de protección civil. Los ingleses aprovecharon aquella experiencia para mejorar sus planes de defensa contra la aviación alemana. Winston Churchill ante lo que se conocería como la batalla de Inglaterra, en uno de sus discursos ante los Comunes, animó a sus conciudadanos: "No infravaloro en absoluto los peligros enormes que pesan sobre nosotros, pero creo firmemente que nuestros compatriotas serán capaces de resistirlos, al igual que lo hicieron los valientes ciudadanos de Barcelona”. La Vanguardia recogió en sus páginas gráficas los efectos de los bombardeos, especialmente los del 13 de febrero y 29 de mayo, inmortalizados por cuatro de los mejores fotoperiodistas de la época: Agustí Centelles, Joan Andreu Puig Farran, Josep Maria Sagarra i Plana y Alexandre Merletti. Los posteriores bombardeos no tuvieron el mismo seguimiento, debido a la escasez de papel prensa. El 23 de julio de 1937 el diario anunció la supresión del huecograbado, lo que obligó a la reducción de sus 10 páginas que pasarían a ser ocho páginas, e incluso en algunas ocasiones sólo cuatro. Ante la protesta de los lectores, las autoridades republicanas reconsideraron la medida y el diario pudo mantener al menos el huecograbado en la edición dominical.
5
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
DIARI ARA 27/02/2012 http://www.ara.cat/cultura/Manuel_de_Sola-Morales_0_653934743.html
Mor l'arquitecte i urbanista Manuel de SolàMorales als 73 anys Va morir aquest diumenge de forma sobtada i sense que se'n coneguin les causes. La seva desaparició deixa l'arquitectura catalana sense una de les veus més lúcides de l'evolució de l'espai urbà
L'arquitecte i urbanista Manuel de Solà-Morales
L'arquitecte i urbanista Manuel de Solà-Morales va morir ahir de forma sobtada i sense que se'n coneguin les causes, segons s'ha sabut a l'entorn arquitectònic més proper. Nascut l'any 1939 a Barcelona, la seva desaparició deixa l'arquitectura catalana sense una de les veus més lúcides sobre l'evolució
de
l'espai
urbà
i
l'arquitectura
contemporània. Solà-Morales també va destacar per la seva contribució en el vessant teòric i docent.
Era catedràtic d'urbanisme de la Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona des del 1968 i fou el fundador i director del Laboratori d'Urbanisme de Barcelona, des del qual va formar diverses generacions d'arquitectes que han seguit les seves passes. Entre els seus llibres destaquen 'Deu lliçons sobre Barcelona" o "Les formes de creixement urbà". Durant el Fòrum 2004 va ser el comissari de l'exposició 'Ciutats/Cantonades', una profunda reflexió sobre el creixement urbà a tot el món en la que reivindicava una mirada a escala humana del fenomen.
6
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
En totes les seves obres sempre transmetia aquesta preocupació per la percepció real de la gent del carrer, i el seu planejament urbà tenia molt en compte la passejada i la percepció del ciutadà de peu de les obres, en detriment dels dissenys espectaculars. La tasca des del seu despatx professional ha deixat diverses obres de rellevància a Barcelona. El centre l'Illa Diagonal amb Rafael Moneo és una de les seves obres principals. Però també va tenir un paper cabdal en la transformació de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics, i en especial del front marítim, convertint-se en la seva obra més coneguda el disseny del Moll de la Fusta. L'arquitecte va rebre el premi nacional d'urbanisme el 1983 pel seu pla de rehabilitació de la Barceloneta.
Solà-Morales també va deixar la seva empremta a d'altres ciutats europees com Porto, on va revitalitzar el seu front atlàntic, o La Haia. Destaca també l'adaptació d'una antiga base submarina alemanya al port de Saint-Nazaire, a la Bretanya francesa, i la seva contribució en la construcció de l'estació intermodal de Lovaina (Bélgica).
7
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
EL PERIÓDICO 29.02.2012 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes-de-bcn/vicens-forner-barceloneta-millor-barri-del-mon-1464268
GENT DE CIUTAT VELLA | Forjador i fotògraf. VEÍ EMBLEMÀTIC DEL BARRI Quarta generació. Els seus avis, pares i fills es van criar a la Barceloneta, un barri que defensa a capa i espasa i, també, amb la seva camera
Vicens Forner: «La Barceloneta és el millor barri del món» Vicens Forner Puig (Barcelona, 1949) no vacil·la a l'afirmar que «la Barceloneta és el millor barri del món». Ho proclama ben alt, mentre camina per la platja de davant del seu edifici, des d'on observa bona part del barri i, sobretot, el mar. Forner té motius per estar orgullós, ja que els seus avis, els seus pares, els seus fills i, per descomptat, ell mateix han nascut i s'han criat en aquest barri marítim. És on viu i on té el seu negoci de forja i treballs en metall per a vaixells, un dels pocs tallers que donen servei al port que encara queden al passeig de Joan de Borbó. A la taula del seu despatx hi té diverses càmeres fotogràfiques, la seva altra passió, amb les quals ha realitzat ja centenars de milers d'imatges d'un barri en risc d'extinció. -¿Desapareixerà, la Barceloneta? -No podem aturar el progrés. D'aquí 30 anys ja no coneixerem la vella Barceloneta. En poc temps ha desaparegut l'escullera, que van eliminar quan van obrir la nova bocana. A l'escullera hi anaven les parelles de nit i també hi anaven els pescadors de canya. Tampoc ja no existeixen els dos restaurants que hi havia allà: el Porta Coelli i el Rocamar. I ara els veïns no poden entrar al port, que està tancat. En canvi, abans tot el barri accedia al port i de fet en vivia, del port. -¿I ara ja no? -En absolut. Antigament, el 20% dels veïns vivien de l'estraperlo. Tot arribava pel port i a la Barceloneta aconseguies coses que encara no es coneixien a la resta de la ciutat. Trobaves tabac ros americà original en qualsevol bar. I, a més, tot el barri treballava al port com a estibadors, fusters de ribera, pintors... Tot eren oficis relacionats amb el mar. Ara ja no hi és, aquell barri mariner, ni tan sols de pesca, que està sent substituïda per la nàutica. I després hi ha els que treballen a les llanxes dels pràctics, a les golondrines... Aquí no hi havia atur.
8
Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual Febrer de 2012
-La transformació continua. -L'última novetat és la construcció d'una marina de luxe, per a iots de fins a 100 metres d'eslora. Serà com Montecarlo, però els veïns hi estan en contra. Tenen por que al final tirin a terra les cases per fer-hi apartaments. I és que ara encara hi ha gent que paga lloguers de 80 euros. Els veïns intueixen que els poden treure del barri. I nosaltres, i jo m'hi incloc, volem morir aquí, que és on, a més, molts vam néixer. -Entre els veïns hi ha persones molt grans. -Sí. I aquesta gent gran depèn de la simbiosi entre ells. La veïna del costat, per exemple, li compra el menjar al mercat a una altra. A més, canviar una persona gran de pis, de barri, li pot significar la mort. Normalment, ningú es preocupa d'aquests avis, per als quals no hi ha residències a la Barceloneta. Tampoc tenen ascensors a casa, tot i que al seu dia es va anunciar un pla per instal·lar-los. Fins i tot s'havia dit que es construiria un centre per a malalts d'Alzheimer, de la Fundació Pasqual Maragall, al costat de l'Hotel Vela, però ara ja han retirat el cartell i serà un centre de la marca de roba Desigual. -Però vostè té la foto del cartell. -Jo ho fotografio tot i d'aquesta manera tinc un arxiu del barri. Les coses canvien tan de pressa que la memòria no les pot retenir. Dels últims sis anys tinc 500.000 fotografies digitals. Fins i tot he escrit un llibre, que encara no s'ha publicat, amb històries verídiques i fotografies del barri, com per exemple de l'antiga plaça de toros. -¿D'on li ve, aquesta voracitat fotogràfica? -He estat aficionat a la fotografia tota la vida. El meu pare ja ho era. A més de tenir el taller de forja per a vaixells també sóc escultor en ferro. Però la meva frustració ha estat sempre no haver après a dibuixar. La fotografia ha estat un substitut i ha omplert un espai en mi. Sobretot les fotos de la Barceloneta. -Vostè no surt del barri. -M'he passat anys seguits sense sortir de la Barceloneta. Aquí vaig néixer, a casa, amb una llevadora. Sempre he treballat i viscut al barri. I la platja està davant de casa meva. A vegades, com a molt he anat fins al Raval o el Gòtic. És que aquí s'hi viu molt bé, és el millor barri del món. Durant 200 anys ha estat un cul-de-sac i això era una sort, perquè a l'hivern no venia ningú. Ens coneixem tots tant que si entro en un bar no cal que saludi el cambrer perquè el veig cada dia.
9