A l'agost recordem

A l’Agost recordem a:

JORGE AMADO FÉLIX MARÍA SAMANIEGO BERTOLT BRECHT HONORÉ DE BALZAC FEDERICO GARCÍA LORCA JULIO CARO BAROJA CHARLES BAUDELAIRE FÉLIX LOPE DE VEGA Y CARPIO

JORGE AMADO

Escriptor brasiler.

Ferradas, Itabuna, 10 d’agost de 1912 — Salvador, Bahia, 6 d’agost de 2001 De molt jove començà a col·laborar en diaris i revistes. Membre de l’Alianza Liberadora, fou diputat del Partit Comunista (1945-47). Fou empresonat i visqué a l’exili entre el 1947 i el 1955, que retornà al Brasil i abandonà la militància política. Les seves primeres novel·les, de denúncia social, s’inscriuen dins el “realisme socialista”.

Entre el 1935 i el 1937 publicà la trilogia Os subterrâneos da Liberdade i O cavaleiro da Esperança, biografia del dirigent comunista L.C.Prestes. Amb Jubiadá (1935) inicià un procés de preocupació estilística i de desplegament de la fantasia que l’acostà a posicions expressionistes. Os Capitães da Areia (1937) és fonamental en aquest sentit. Gabriela cravo e canela (1938) obtingué un gran èxit, que el convertí en un dels autors més traduïts. Després publicà, entre d’altres, les novel·les: Os velhos marinheiros (1961), Os pastores da noite (1964), Dona Flor e seus dois maridos (1967), Tereza Batista, cansada da guerra (1973), Tieta do agreste (1977), Tocaia Grande. A face obscura (1984), considerada la seva millor obra, i A descoberta da América pelos Turcos (1992). També publicà les memòries Navegacão de cabotagem (1992). Obtingué nombrosos premis, entre els quals el Lenin Internacional (1951) i el Camões (1994).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0003293.xml

A la biblioteca trobaràs:

-GN Ama. Jorge Amado. Capitán de altura -N Ama. Jorge Amado. Doña Flor y sus dos maridos. Historia moral y de amor -N Ama. Jorge Amado. Gabriela, clau i canyella: crònica d’una ciutat de l’interior -NP Ama. Jorge Amado. Gabriela, cravo e canela: crònica de uma cidade de interior: romance -N 835B Ame. Jorge Amado. Navegación de cabotaje: apuntes para un libro de memorias que jamás escribiré -N Ama. Jorge Amado. Los pastores de la noche -N Ama. Jorge Amado. Els vells mariners: o la veritat completa sobre les discutides aventures del comandant Vasco Moscoso de Aragao, capità de gran derrota

FÉLIX MARIA SAMANIEGO

Escriptor castellà.

La Guardia, Rioja, 12 d’octubre de 1745 — La Guardia, Rioja, 1801

Fidel al corrent didàctic del neoclassicisme, conreà el gènere de la faula, amb què es féu famós, com el seu coetani Iriarte. Les seves Fábulas morales (1781) es basen en els models tradicionals: Fedre, Isop, La Fontaine, etc. Escrites en vers, el seu estil, bé que prosaic, no manca d’una certa gràcia descriptiva. Cal recordar La cigarra y la hormiga, Las moscas, La lechera, etc. Enemistat amb Iriarte, escriví contra ell l’opuscle Observaciones sobre las fábulas literarias.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0058414.xml

A la biblioteca trobaràs:

-I ** Sam. Félix María Samaniego. Faules explicades als infants -IP 834 Sam. Félix María Samaniego. Un panal de rica miel: antologia de fábulas

BERTOL BRECHT

Dramaturg alemany.

Augsburg, Suàbia, 10 de febrer de 1898 — Berlín, 14 d’agost de 1956

De família benestant, el 1917 inicià estudis de medicina, i el 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial. Relacionat amb els corrents expressionistes, el 1919 escriví la primera peça de teatre, Baal, i féu de crític teatral a Augsburger Volkswille, diari del partit socialista independent. El 1920 acabà Trommeln in der Nacht (‘Tambors en la nit’), obra estrenada el 1922, amb la qual obtingué el premi Kleist. El 1923 fou contractat com a dramaturg —responsable general— del teatre Kammerspiele de Munic i estrenà Im Dickicht der Städte (‘En la jungla de les ciutats’). El 1924 Max Reinhardt el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater.

El 1928 obtingué el primer gran èxit, Dreigroschenoper (‘L’òpera de tres rals’), segons John Gay i amb música de Kurt Weil, de la qual el 1943 publicà una versió novel·lada.

En aquesta obra, així com a Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (‘Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny’, 1930), començà a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa anomenà èpic, i molt més tard, dialèctic. Mentrestant havia publicat els reculls poètics Taschenpostille (‘Sermonari de butxaca’, 1927) i Hauspostille (‘Sermonari domèstic’, 1927) i col·laborat amb el director Erwin Piscator.

El 1928, separat de la seva primera dona Marianne Holf, es casà amb l’actriu Helene Weigel, que esdevingué gran col·laboradora de la seva activitat teatral. Conreà la peça didàctica d’estructura esquemàtica: Der Flug des Lindberghs (‘El vol de Lindbergh’, 1929), Das Badener Lehrstück vom Einverständnis (‘La peça didàctica de Baden sobre la concòrdia’, 1929), etc. L’any 1933 abandonà Alemanya per oposició al nazisme.

Després de residir en diversos països europeus, entre els quals l’URSS, s’instal·là a Hollywood. Durant la Segona Guerra Mundial li foren estrenades a Zuric dues obres cabdals: Mutter Courage (‘Mare Coratge’, 1941) i Der gute Mensch von Sezuan (‘La bona persona de Sezuan’, 1943). En la primera reprenia el mite matern ja utilitzat en la seva versió de l’obra de Gor'kij Die Mutter (‘La mare’, estrenada el 1932), i en Die Gewehre der Frau Carrar (‘Els fusells de la senyora Carrar’, 1937), ambientada en la

Guerra Civil Espanyola. Encara, amb Kaukasische Kreidekreis (‘El cercle de guix caucasià’), escrita el 1944, i Leben des Galilei (‘Vida de Galilei’), reelaborada repetidament del 1938 al 1956, es convertí en un autor cabdal en la història de la renovació de l’espectacle escènic. El 1947 fou cridat a Washington pel comitè d’activitats antiamericanes i decidí d’abandonar el país. A Zuric estrenà Herr Puntilla und sein Knecht Matti (‘El senyor Puntilla i el seu criat Matti’), obra amable escrita molt abans, i el mateix any s’establí al Berlín Oriental, on fundà el Berliner Ensemble. L’any 1950 adquirí la ciutadania austríaca, però romangué a la RDA fins a la mort. En aquesta darrera època es dedicà preferentment a l’adaptació d’obres d’altri, als treballs teòrics i a la direcció escènica. Autèntic creador verbal, portà a les màximes conseqüències la línia crítica de la desmitificació sociohistòrica que Ibsen inicià i que Bernard Shaw i, en part, Pirandello continuaren, anihilant, però, el seu aspecte individualista i psicologista. Combaté els esquemes de la tragèdia, convençut que l’home no neix predestinat, sinó que pot transformar i millorar lliurement el món. Al culinarisme del teatre il·lusionista burgès oposà la distanciació objectivadora, aconseguida mitjançant la utilització de la paràbola, intentant de desvetllar així la capacitat raonadora de l’espectador. D’entre els treballs teòrics cal destacar Kleines Organon für das Theater (‘Petit òrganon per al teatre’, 1949).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0012117.xml

A la biblioteca trobaràs:

-9 (4) “19” Bre. Bertolt Brecht. ABC de la guerra: Libro de fotografías y poemas -T 842 Bre. Bertolt Brecht. Cercle de guix caucasià -IP 842 Bre. Bertolt Brecht. La croada dels nens -T 842 Bre. Bertolt Brecht. La evitable ascensión de Arturo Ui. Las visiones de Simone Machard -T 842 Bre. Bertolt Brecht. Home és un home -T 842 Bre. Bertolt Brecht. La Judith de Shimoda -T 842 Bre. Bertolt Brecht. Madre coraje y sus hijos -T 842 Bre. Bertolt Brecht. Petit organon per al teatre -P 842 Bre. Bertolt Brecht. Poemas de amor -P 842 Bre. Bertolt Brecht. Poemes i cançons -792 Bre. Bertolt Brecht. Quatre converses sobre teatre: la compra del llautó

-T 842 Bre. Bertolt Brecht. Senyor Puntila i el seu criat Matti -T 842 Bre. Bertolt Brecht. Vida de Galileo; Madre coraje y sus hijos -T 842 Bre. Bertolt Brecht. Visiones de Simone Machard

HONORÉ DE BALZAC

Escriptor francès.

Tours, 20 de maig de 1799 — París, 18 d’agost de 1850

Fill d’un antic pagès de la comarca de l’Albigès que es deia Balssa (cognom que convertí en Balzac i al qual el 1802 afegí la partícula ennoblidora) i de la filla d’una família de mercers parisencs. Residí fins a vuit anys a Tours, on el seu pare ocupava diversos càrrecs; del 1807 al 1813 estudià en un internat de Vendôme, i el 1814 es traslladà a París amb tota la família. Després de fracassar en el seu intent d’escriure teatre, del 1820 al 1825 publicà diverses novel·les, la majoria en col·laboració i totes amb pseudònim, gairebé sempre seguint la moda de la novel·la negra d’origen anglès; d’aquesta època daten també les seves relacions amoroses amb una dama casada, Madame de Berny, que tenia vint-i-dos anys més que ell. El 1825 es llançà als negocis (impremta, edicions de clàssics), però al cap de poc temps féu fallida i deixà 60 000 francs de deutes. Tornà a la literatura amb una novel·la històrica inspirada en les guerres civils de trenta anys enrere, Les chouans (1829), la primera que signà amb el seu nom. Amb l’èxit aconseguit començà a freqüentar els salons de l’alta societat i adoptà una posa de dandi malbaratador, alhora que abandonava el liberalisme de la primera joventut, encara visible en la primera edició de Les chouans, per a fer-se legitimista, és a dir, monàrquic absolutista partidari de la branca dels Borbó destronada el 1830. En aquest canvi influïren les seves relacions amb la marquesa de Castries, però la ruptura amb ella no tardà a produir-se, i aquest fet inspirà a Balzac la venjança de retratar-la a La duchesse de Langeais (1834); mentrestant, l’escriptor ja havia entrat en contacte epistolar amb la comtessa polonesa Éveline Hanska (“l’estrangera”), amb la qual mantingué una llarga i apassionada correspondència. D’aquests primers anys de la monarquia de juliol daten nombrosos contes i algunes narracions extenses de gran importància, com La peau de chagrin (1831) i Eugénie Grandet (1833). La peau de chagrin, amb el seu curiós entroncament amb el tema fàustic, denota ja l’interès de l’escriptor per ambicioses i en general extravagants elucubracions misticofilosòfiques,

també visibles a Louis Lambert (1832). Aquestes obres alternaren amb d’altres de tesis politicosocials ( Le médecin de campagne, 1833) i amb imatges plenament realistes de la vida quotidiana ( Le bal de Sceaux, 1830). L’any 1834 concebé la idea del que havia d’ésser La Comédie Humaine , un vast conjunt de novel·les relacionades entre elles per la reaparició dels mateixos personatges; Le père Goriot (1835) és la primera obra en la qual posà en pràctica aquest sistema; fou seguida el 1835 per Séraphita, una altra fantasia de la pseudomística swedenborgiana, Le lys dans la vallée, anàlisi dels sentiments amorosos a l’estil de la novel·la romàntica, i La fille aux yeux d’or, audaç exploració del tema del safisme. El 1836, un altre dels millors estudis de la vida provinciana, La vieille fille, fou la primera novel·la francesa llarga publicada en forma de fulletó; escandalitzà el públic per la cruesa amb què tracta de la repressió sexual. Als anys següents correspon el gruix de la seva millor producció: les tres parts de Les illusions perdues (1837-43), sobre la tràgica experiència de la conquesta de París per un provincià ambiciós, Lucien de Rubempré, guiat pel geni malèfic de Vautrin; César Birotteau (1837), sobre la fallida d’un comerciant honrat; La maison Nucingen (1838), amb el tèrbol món de l’alta banca; Une ténébreuse affaire (1841), meditació politicosocial dins un esquema narratiu típicament policíac; La Rabouilleuse (1842), entorn d’un problema d’herències; Splendeurs et misères des courtisanes (1844), versió estil Balzac dels fulletons de Sue; Les paysans (1846), l’anàlisi més clarivident sobre el mecanisme de la lluita de la noblesa i la burgesia al començament del s XIX, amb l’amenaça latent del “quart estat”; La cousine Bette (1846) i Le cousin Pons (1847), amb sòrdids drames d’interessos, rancors i passions, etc. Els darrers anys de vida, malalt (en bona part pels seus excessos de treball i pel costum d’estimular-se amb cafè) i perseguit pels seus creditors, només vivia amb l’obsessió de casar-se amb Madame Hanska, tot i contemplar un món que per a ell s’enfosquia progressivament: la revolució del febrer del 1848 li produí la sensació que hom estava abocat a una apocalipsi social i que només autòcrates com el tsar de Rússia la podien evitar. Pel març del 1850 es casà amb Madame Hanska a Polònia, i tornà a París, on morí pocs mesos més tard. La seva obra novel·lística —a la qual cal afegir diversos drames, articles i els Contes drolatiques (1832-37)— aportà una penetrant descripció de la societat francesa sorgida de la revolució del 1789, les principals característiques de la qual (declivi de la noblesa, eufòria de la burgesia, omnipotència dels diners i ascensió social dels plebeus ambiciosos i sense escrúpols, en un clima de feroç individualisme) són els temes arquetípics de Balzac. El seu “realisme romàntic” fou la base del corrent realista de la segona meitat del s XIX, bé que els seus hereus, com Flaubert i Zola, malgrat que no arribaren a síntesis tan completes i madures com les seves, li retreien un excés d’improvisació i ingenuïtat de maneres; el seu intent de fer una història total de la societat influí de primer Zola i després, en àmbits més reduïts, Proust i Martin du Gard, entre d’altres; però després de la Primera Guerra Mundial, plenament desbordats els límits del seu món creador, la seva influència directa ja no podia tenir gaire força. Això no obstant, el valor intrínsec de la seva obra s’ha anat consolidant amb el temps com un dels moments culminants de tota la història de la novel·la.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0007162.xml

A la biblioteca trobaràs:

-N Bal. Honoré de Balzac. Un assumpte tenebrós.

-N Bal. Honoré de Balzac. La búsqueda del absoluto.

-N Bal. Honoré de Balzac. Esplendors i misèries de les cortesanes.

-N Bal. Honoré de Balzac. Eugénie Grandet.

-N Bal. Honoré de Balzac. Ferragus.

-N Bal. Honoré de Balzac. Les il·lusions perdudes.

-N Bal. Honoré de Balzac. Las ilusiones perdidas.

-N Bal. Honoré de Balzac. La Peau de chagrin.

-N Bal. Honoré de Balzac. La piel de zapa.

-N Bal. Honoré de Balzac. El primo Pons.

FEDERICO GARCÍA LORCA Poeta i dramaturg.

Fuente Vaqueros, Andalusia, 5 de juny de 1898 — Granada, Andalusia, 18 d’agost de 1936

Estudià dret i filosofia i lletres a Granada i a Madrid, on residí des del 1919. A la Residencia de Estudiantes conegué Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado i es féu amic de Salvador Dalí i dels seus condeixebles Rafael Alberti, Jorge Guillén i Pedro Salinas, a la generació dels quals —dita del 1927— cal adscriure la seva obra. A través de la seva amistat amb Salvador Dalí, a qui dedicà una oda (1926), conegué

Catalunya, des del 1925. Sebastià Gasch i el grup de “L’Amic de les Arts” li feren conèixer la vida popular i cultural de Barcelona, on féu la seva primera exposició de dibuixos, a les galeries Dalmau (1927). Aviat es relacionà amb els grups de “Mirador” i de “Quaderns de Poesia” i féu conferències i lectures. A través de Margarida Xirgu, principal protagonista de les estrenes lorquianes a Barcelona, conegué el món teatral.

García Lorca influí sobre els poetes de la promoció de Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, etc.

Participà en els actes de l’aniversari de la mort de Góngora amb una conferència sobre La imagen poética en Don Juan Luis de Góngora, que constitueix un document important sobre la concepció i l’elaboració de la seva pròpia poesia. Excepcionalment dotat per a tota activitat artística, a més de poesies i peces teatrals féu dibuixos i versions musicals de cançons populars. El 1931 fundà La Barraca, grup de teatre universitari que dirigí Eduardo Ugarte i que recorria els pobles de Castella. Féu viatges a Galícia, a Nova York, a Cuba (1929-30) i a l’Argentina (1933-34). Quan esclatà la guerra civil, el 1936, era a Granada, on fou detingut per la guàrdia civil franquista el 16 d'agost i afusellat dos dies després. La seva obra poètica, iniciada amb Impresiones y paisajes (1918) i Libro de poemas (1921), que a través d’elements romàntics i modernistes mostren progressivament la sensibilitat personal de l’autor en formes i motius de gust popular, arriba a la plenitud amb Canciones (1927), Romancero gitano (1928), Poema del cante jondo (1931) i Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935), on assimila formes i elements populars amb les adquisicions de l’avantguardisme i de la poesia culta de la seva generació, en poemes d’una estilitzada elegància, que oscil·len entre la tragèdia i el lirisme; més decantat cap a les formes d’avantguarda és Poeta en Nueva York (1940), cant angoixós a la gran ciutat com a nucli deshumanitzador. En la seva producció teatral el llenguatge líric, les cançons i els romanços que hi intercala i la concepció poemàtica de l’obra són característiques essencials: Mariana Pineda (1927) i La zapatera prodigiosa (1930), una fina caricatura de la relació entre una muller jove i un marit vell. Hom pot considerar tragèdies Bodas de sangre (1933), on l’amor il·legítim és perseguit pel fatalisme, Yerma (1937), sobre la maternitat frustrada, i La casa de Bernarda Alba, estrenada per Margarida Xirgu a Buenos Aires el 1945, colpidor retaule del tabú de la virginitat en un medi rural. Unes altres peces —Así que pasen cinco años (1931), Retablillo de don Cristóbal (1931), Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1931), El público (1933), Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores (1935)— exemplifiquen aspectes més experimentals o recreatius de la seva obra.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0029103.xml

A la biblioteca trobaràs:

-IP 834 Gar. Federico García Lorca. 4 poemas de Lorca y un viaje a Nueva York -IP 834 Gar. 12 poemas de Federico García Lorca -P 834 Gar. Federico García Lorca Amor -834.0 Gar. Federico García Lorca. Antología comentada -P 834 Gar. Federico García Lorca. Antología poètica -T 834 Gar. Federico García Lorca. Así que pasen cinco años; Cinco farsas breves

-T 834 Gar. Federico García Lorca. Así que pasen cinco años; Leyenda del tiempo -T 834 Gar. Federico García Lorca. Bodas de sangre -T 834 Gar. Federico García Lorca. La casa de Bernarda Alba -T 834 Gar. Federico García Lorca. Cinco farsas breves -T 834 Gar. Federico García Lorca. Doña rosita la soltera o el lenguaje de las flores -N 834 Gar. Federico García Lorca. Epistolario completo -IP 834 Gar. Federico García Lorca. Federico García Lorca para niños -P 834 Gar. Federico García Lorca. Ferias -P 834 Gar. Federico García Lorca. García Lorca. Llanto por Ignacio Sánchez Mejías -T 834 Gar. Federico García Lorca. El maleficio de la mariposa -T 834 Gar. Federico García Lorca. Mariana Pineda -IP 834 Gar. Federico García Lorca. Mi primer libro de poemas -P 834 Gar. Federico García Lorca. Otros romances de teatro: 1924-1927 -P 834 Gar. Federico García Lorca. Poema del cante jondo. Romancero gitano -P 834 Gar. Federico García Lorca. Poemas de amor y erotismo -P 834 Gar. Federico García Lorca. Poemas en prosa -P 834 Gar. Federico García Lorca. Poesia inédita de juventud -P 834 Gar. Federico García Lorca. Poeta en Nueva York -T 834 Gar. Federico García Lorca. El público -IP 834 Gar. Federico García Lorca. Santiago -P 834 Gar. Federico García Lorca. Sonetos del amor oscuro

JULIO CARO BAROJA

Etnòleg, sociòleg i historiador castellà.

Madrid, 13 de novembre de 1914 — Vera de Bidasoa, 18 d’agost de 1995

Nebot de Pío Baroja, fou director del museu del Pueblo Español de Madrid (1944-54) i autor de nombrosos estudis d’etnologia, història i lingüística, i, especialment, dels costums i folklore bascs. En el camp de la teoria de l’etnologia, el seu llibre bàsic és Análisis de la cultura (1949), resultat d’un curs professat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. En el camp de la història antiga destaquen Los pueblos de España (1946) i Los pueblos del norte de la Península Ibérica (1943). Treballà problemes de l’escriptura i la llengua ibèriques ( Epigrafía y Numismática ) dins la Historia de España dirigida per Menéndez Pidal, i es mostrà caut davant la teoria bascoiberista. En els estudis d’etnologia popular peninsular sistematitzà molts aspectes del vell folklore tradicional, com Los vascos (1949) i Las brujas y su mundo (1961), Estudios vascos (1973), La brujería vasca (1975), Baile, familia y trabajo (1976) i Sondeos históricos (1978). Dins el camp de la sociologia històrica s’interessà especialment per les minories sovint perseguides: Los moriscos en el Reino de Granada (1957), Los judíos en la España moderna y contemporánea (1963). Exposició i aplicació bàsiques de la seva metodologia és Las formas complejas de la vida religiosa (1978). Publicà Los Baroja (Memorias familiares) (1972) i entre les seves darreres obres destaquen La casa de Navarra (1982), Visiones de España (1987), Las falsificaciones de la historia (1989), Terror y terrorismo (1989), Razas, pueblos y linajes (1990) i Los mundos soñados (1991). Fou guardonat amb nombrosos premis, entre els quals el de les Letras Españolas (1985), el Príncipe de Asturias de ciències socials (1983), el premi internacional Menéndez Pelayo (1989) i el premi Príncipe de Viana (1995). Fou

membre de l’Academia Vasca (1947), l’Academia de la Historia (1963) i de la Real Academia Española (1985). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0015220.xml

A la biblioteca trobaràs:

-92 (Bar) Car. Los Baroja: memorias familiares -133.4 Car. Julio Caro Baroja. Las brujas y su mundo -398 (46) Car. Julio Caro Baroja. Estudios sobre la vida tradicional española -91 (46.51) Car. Julio Caro Baroja. Navarra

CHARLES BAUDELAIRE

Poeta francès.

París, 9 d’abril de 1821 — París, 31 d’agost de 1867 El pare morí quan Charles tenia sis anys, i al cap d’un any i mig la mare es tornà a casar, amb el comandant Aupick. L’enyorança del pare (que el poeta convertí en figura quasi mítica) i el ressentiment contra la mare, unida amb un home d’un estament i d’una mentalitat del tot estranys al poeta, contribuïren molt a fixar les seves actituds morals. Un viatge per mar cap a Calcuta (1841), destinat a distreure'l de les seves suposades males companyies, el dugué només fins a l’illa de la Reunió, però les imatges dels tròpics es retroben molt sovint en la seva poesia. El 1842, major d’edat i rebuda la petita fortuna que el seu pare li havia deixat, pogué viure a la seva manera una mica més de dos anys. Però era una forma de vida dispendiosa, i el “consell de família”, alarmat, el reduí (setembre del 1844) a la tutela d’un notari. Baudelaire no s’alliberà mai més del conflicte entre les seves necessitats i la renda reduïda que rebia, car la literatura no li donà mai diners apreciables. D’altra banda, el 1842 s’havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata (a qui són destinats els seus millors poemes amorosos), la cura de la qual, aviat desfeta per l’alcohol i per la sífilis, mai no abandonà. Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l’oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l’hi trobaven, la protesta contra l’horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l’adopció de les opinions més reaccionàries, etc. El 1845 començà a publicar poemes en revistes, crítica d’art en forma d’articles o de pamflets, un únic conte (La Fanfarlo, 1847), i, a partir del 1848, la llarga sèrie de traduccions d’Edgar Allan Poe. El 1857 aparegué la primera edició de l’únic recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal. El procés contra el llibre, per raons d’obscenitat, i la sentència condemnatòria, no feren sinó agreujar l’exasperació general

en què vivia el poeta. Per contra, la mort, aquell mateix any, del general Aupick, i la consegüent reconciliació progressiva amb la seva mare li donaren una mica de pau. El 1861 sortí la segona edició de poemes, precedida de poc pel primer llibre de prosa, Les paradis artificiels (assaig sobre les drogues en tant que estimulants de la imaginació), i seguida per la publicació, en revistes o diaris, dels primers “poemes en prosa” que havien de compondre Le Spleen de Paris (llibre pòstum). L’obra de Baudelaire com a crític de pintura (detestava l’escultura, i no s’ocupà mai de les altres arts visuals) és d’una gran importància, i és la versió francesa més coherent de l’estètica romàntica, centrada en la teoria de la “imaginació”, derivada de la filosofia alemanya i de Coleridge. No compta tant, altrament, la crítica literària, massa afectada per les preferències i aversions nervioses. La importància històrica de l’obra poètica de Baudelaire és extraordinària: com una plataforma giratòria que ha donat una orientació nova a tota la poesia occidental. Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d’Hugo, però és també l’iniciador d’una nova sensibilitat, centrada en l’experiència de la vida urbana i en l’observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la “bellesa” en el sentit grecollatí. El sentit de la seva influència, però, s’ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el “satanisme”, la ficció de rigidesa formal, etc).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0008394.xml

A la biblioteca trobaràs:

-P 831 Bau. Charles Baudelaire. L’haixix: els paradisos artificials -P 831 Bau. Charles Baudelaire. Oeuvres complètes -P 831 Bau. Charles Baudelaire.Petits poemes en prosa: l’Esplin de París -N 831 Bau. Charles Baudelaire. El pintor de la vida moderna

FÉLIX LOPE DE VEGA Y CARPIO

Poeta, prosista i autor dramàtic castellà.

Madrid, 25 de novembre de 1562 — Madrid, 27 d’agost de 1635 Estudià d’una manera irregular, pel que sembla, a les universitats d’Alcalá i Salamanca, participà en l’Armada Invencible i fou secretari del marquès de Sarria. Fou de temperament viu i exaltat, amb grans caigudes i grans penediments. L’aspecte sentimental és prou significatiu: s’enamorà de l’actriu Elena Osorio (literàriament, Filis), episodi que recordà després a La Dorotea (1632); raptà Isabel de Urbina (Belisa), amb qui es casà; vidu, es tornà a casar, amb Juana de Guardo, tot mantenint relacions amb Micaela de Luján (Camila Lucinda); vidu una altra vegada, una crisi espiritual el portà al sacerdoci; ja ordenat, però, s’enamorà de Marta de Nevares (Amarilis). Aquest darrer amor, que esdevingué tràgic, conjuntament amb uns fets familiars molt trists, apressaren la seva mort. Aquesta vida tan intensa restà reflectida en la seva obra lírica, tant en els sonets de Rimas humanas (1602) i Rimas sacras (1614) —entre els quals Suelta mi manso, mayoral extraño, ¿Qué tengo yo que mi ansiedad procuras?, etc., com en els romanços aplegats al Romancero general (1600) i a La Dorotea (Pobre barquilla mia, A mis soledades voy, etc.). És extraordinària la seva capacitat per a imitar la poesia popular (cançons, romanços, nadales, corrandes, etc). Aquest tipus de producció és recollit amb preferència a Rimas humanas y divinas del Licenciado Tomé de Burguillos (1634). El 1609 aparegué el seu Arte nuevo de hacer comedias, on exposa la seva nova concepció dramàtica: prescindir de les regles clàssiques, mesclar l’element tràgic amb el còmic i introduir-hi el popular, a fi que el teatre sigui una autèntica imitació de la vida. Recomana els temes al·lusius a l’honra i a l’honor, els històrics i els llegendaris. De la seva producció teatral que ens ha pervingut (unes 460 obres d’unes 1.500 que n'escriví), hom pot destriar una sèrie de peces i aplegar-les segons els temes: motius i tradicions castellanes i hispàniques (El caballero de Olmedo, Peribáñez y el Comendador de Ocaña, Fuenteovejuna, etc.),

religioses (Lo fingido verdadero, La buena guarda, etc, a més dels actes sacramentals La siega, La Maya, La adúltera perdonada, etc.), de costums (La dama boba, Los melindres de Belisa, etc.), mitològiques (El Perseo, El marido más firme, etc), d’ambient exòtic (El gran Duque de Moscovia, El castigo sin venganza, etc). Escriví també poemes èpics, burlescs, religiosos, històrics i mitològics (La hemosura de Angélica, La Circe, La gatomaquia, etc) i narracions i novel·les en prosa (La Arcadia, El peregrino en su patria, Novelas a Marcia Leonarda, La Dorotea, etc.). L’any 2014 hom recuperà Mujeres y criados, comèdia escrita entre el 1613 i el 1614 que es donava per perduda. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0069819.xml

A la biblioteca trobaràs:

-T 834 Veg. Lope de Vega. La buena guarda -T 834 Veg. Lope de Vega. El caballero de Olmedo -T 834 Veg. Lope de Vega. El cardenal de Belén -T 834 Veg. Lope de Vega. El castigo sin venganza -T 834 Veg. Lope de Vega. La creación del mundo y primera culpa del hombre -T 834 Veg. Lope de Vega. La dama boba -T 834 Veg. Lope de Vega. La Dorotea -T 834 Veg. Lope de Vega. Los embustes de Celauro -T 834 Veg. Lope de Vega. La estrella de Sevilla -T 834 Veg. Lope de Vega. Fuente ovejuna -T 834 Veg. Lope de Vega. La Gatomaquia del licenciado Tome de Burguillos -T 834 Veg. Lope de Vega. El mejor alcalde, el Rey -T 834 Veg. Lope de Vega. Peribáñez y el comendador de Ocaña -T 834 Veg. Lope de Vega. El perro del hortelano -P 834 Veg. Lope de Vega. Poesía lírica -P 834 Veg. Lope de Vega. Poesía selecta -T 834 Veg. Lope de Vega. El villano en su rincón