Al febrer recordem a

Al Febrer recordem a: Rubén

Darío,Jorge Guillén,Maria

Zambrano,Aleksandr Sergeyevich

Puskin, Ricardo Gullón, Mariano Jose de Larra,Antonio Machado, Jose Cadalso, Rubén Darío,Jorge Guillén,Maria Zambrano,Aleksandr Sergeyevich

Puskin, Ricardo Gullón, Mariano Jose de Larra,Antonio Machado, Jose Cadalso

BIOGRAFIES Rubén Darío

Rubén Darío © Fototeca.cat poètica Pseudònim del poeta nicaragüenc Félix Rubén García Sarmiento.

Metapa, avui Ciudad Darío, Matagalpa, 18 de gener de 1867 — León, Nicaragua, 6 de febrer de 1916 Viatjà per Amèrica i Europa i visqué a París (on estigué en contacte amb parnassians i simbolistes), El Salvador, Buenos Aires (on fundà la “Revista de América” amb Ricardo James Freyre) i Madrid (on fou corresponsal de “La Nación” de Buenos Aires). A Barcelona, es relacionà amb Rubió i Lluch, Santiago Rusiñol i Eugeni d’Ors. En 1906-07 passà una temporada a Mallorca, féu estreta amistat amb Joan Sureda i Bimet i escriví l’obra en prosa La isla de Oro i una sèrie de poemes, inclosos en Canto Errante (1907), i Poema del Otoño, y otros poemas (1910). Diplomàtic, periodista i prosista (precís i luxós, i notablement influït per José Martí), és però, la seva poesia el que en justifica la glòria. Segons alguns, és el poeta més important del s. XX en llengua castellana, per la seva riquesa verbal, la qualitat i la quantitat de les seves invencions formals i la seva musicalitat. Una revisió actual més rigorosa de la seva obra pot demostrar que els seus contemporanis l’exalçaren d’una manera excessiva, sobretot si hom considera la limitació de la seva temàtica i la falsedat essencial d’una estètica tenyida de decadentisme. Però és indubtable que són més importants els seus encerts: només amb la revolució modernista, de la qual fou inspirador i pontífex durant vint anys, n'hi ha prou per a justificar la seva trajectòria poètica. De la seva extensa producció cal destacar Azul (1888), Cantos de vida y esperanza (1905) i Canto a la Argentina (1914) i, en prosa, Prosas profanas, Los raros (1896), Peregrinaciones (1901), La caravana pasa (1902) i Tierras solares (1904). Afavorit per la glòria i la fortuna des de jove, Rubén Darío se n'aprofità per a fer-se una mena d’ambaixador permanent de la llengua. Són màxims deutors d’aquest servei l’argentí Leopoldo Lugones, el mexicà Amado Nervo i l’uruguaià Julio Herrera i Reissig; però la seva petjada pot ésser trobada a gairebé tota

la poesia que el continuà. Durant els últims anys, la seva poesia es despullà d’oripells formals i atenyé una estremidora qualitat humana. El 1913, malalt i esgotat, el poeta es retirà a la cartoixa de Valldemossa, on escriví Mallorca de Oro i els poemes La Cartuja, Valldemosa i Danzas gimnesias. El 1914 anà a Barcelona i als EUA. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0021497.xml A la biblioteca trobaràs:          

P 834B Dar. Darío, Rubén. Antología CD 6.DAR 12. Darío, Rubén. Azul [enregistrament sonor] P 834B Dar. Darío, Rubén. Azul... ; Cantos de vida y esperanza P 834B Dar. Darío, Rubén. Cantos de vida y esperanza ; Los cisnes ; y Otros poemas 92(Dar) Dar. Darío, Rubén. La Vida de Rubén Darío escrita por él mismo ; e Historia de mis libros IP 834B Dar. Darío, Rubén. Margarita P 834B Dar. Darío, Rubén. Páginas escogidas P 834B Dar. Darío, Rubén. Poesía P 834B Dar. Darío, Rubén. Poesía erótica P 834B Dar. Darío, Rubén. Prosas profanas

Jorge Guillén

Jorge Guillén © Fototeca.cat poètica Poeta.

Valladolid, 18 de gener de 1893 — Màlaga, 6 de febrer de 1984 Adscrit a la Generació del 27, col·laborà amb poemes, assaigs i traduccions en diverses revistes; a la “Revista de Occidente” publicà (1929) la seva versió del Cimetière marin , de Valéry. Fou lector a la Sorbona de París (1917-23), catedràtic de literatura a la Universitat de Múrcia (1925-29), lector a la d’Oxford (1929-31) i catedràtic a la de Sevilla; el 1938 emigrà als EUA (Harvard, Yale, Berkeley, etc), viatjà per Europa, residí a Puerto Rico i retornà, algunes temporades, a Màlaga. Representà l’esforç més decidit

de la seva generació d’aconseguir una poesia pura, despullada, mitjançant l’elaboració intel·lectual, de tot vestigi anecdòtic i subjectiu. Sota aquests postulats nasqué Cántico , concebut com una vasta unitat de poemes breus, que en les seves dues primeres edicions (1928 i 1936) ofereix un sentit harmònic de la vida i de l’univers. A les altres dues edicions de Cántico (1945 i 1950), el subtítol Fe de vida augmenta el nombre de poemes i estableix canvis formals; la quarta edició podria ésser interpretada com la fi d’un dels cicles més ambiciosos i brillants de la poesia castellana contemporània. La publicació de les dues primeres parts de Clamor-Tiempo de historia ( Maremágnum , 1957, i Que van a dar en la mar , 1960) encetà una nova etapa en la temàtica de l’autor, que continuà a A la altura de las circunstancias (1962). Cal esmentar altres llibres: Huerto de Melibea (1954), Del amanecer y el despertar (1956), Viviendo y otros poemas (1958), Historia natural (1960), Lenguaje y poesía (1962), Homenaje (1967), Aire nuestro (1968), Guirnalda civil (1971), Hacia “Cántico”. Escritos de los años veinte (1981), Final (1982), etc. El 1977 li fou concedit el premi Miguel de Cervantes de literatura i el 1978 la Real Academia Española el nomenà acadèmic d’honor. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0031662.xml A la biblioteca trobaràs:       

CD 6.GUI 12. Guillén, Jorge. Antología personal [enregistrament sonor] P 834 Gui. Guillén, Jorge. Antologia personal P 834 Gui. Guillén, Jorge. Antología poética P 834 Gui. Guillén, Jorge. Cántico IP 834 Gui. Guillén, Jorge. Jorge Guillén para niños P 834 Gui. Guillén, Jorge. Mientras el aire es nuestro : antología P 834 Gui. Guillén, Jorge. Obra poética : antologia

María Zambrano

Filòsofa castellana.

Vélez-Málaga, Màlaga, 22 d’abril de 1904 — Madrid, 6 de febrer de 1991 Fou professora de filosofia a la Universitat de Madrid abans de la guerra civil. Exiliada, exercí la docència a Mèxic, Cuba (1940-53) i Puerto Rico. El 1964 es traslladà a França i posteriorment a Ginebra (1978), i el 1984 retornà a Madrid. Molt influïda per Ortega y

Gasset, desenvolupà algunes de les seves idees, especialment la distinció entre idees i creences. Estudià la relació entre la filosofia i la poesia, i entre cristianisme i filosofia.

Finalment es dedicà a l’estudi d’allò diví des d’un punt de vista metafísic i religiós. De les seves obres destaquen Filosofía y poesía (1939), La agonía de Europa (1945), El hombre y lo divino (1955), El sueño creador (1965), Claros del bosque (1977), Delirio y destino (1989) i Los sueños y el tiempo (1992, pòstuma). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0267627.xml A la biblioteca trobaràs:   

1(Zam). Zambrano, María. El Hombre y lo divino N 834 Zam. Zambrano, María. Pensamiento y poesía en la vida española 901 Zam. Zambrano, María. Persona y democracia : la historia sacrificial

Aleksandr Sergejevič Puškin

Poeta rus.

Moscou, 26 de maig de 1799 — Peterburg, 10 de febrer de 1837 De jove pertangué per la seva ideologia —més sentimental que no política— als cercles literaris liberals d’oposició Zel’onaja Lampa (‘El llum verd’) i Arzamas, que tingueren un paper important en la polèmica literària i lingüística de l’època. Aquests anys escriví alguns poemes que motivaren el seu exili al sud: Vol’nost (‘La llibertat’, 1817), A Čaadajev (1818), Derevn'a (‘El poble’, 1819), etc. Estant al sud compongué els seus poemes romàntics més importants: Kavkazskij plennik (‘El presoner del Caucas’, 1822), Bratja razbojniki (‘Els germans bandolers’, 1821-22, editat el 1827), Bakhčisarajskij fontan (‘La font de Bakhčisaraj’, 1824) i el començament de Cygany (‘Els zíngars’, 1827). L’any 1824 fou traslladat a la possessió familiar a la província de Pskov, on visqué confinat dos anys més. Aquí començà a adquirir importància la seva evolució cap a un cert realisme, tal com apareix a la tragèdia Boris Godunov (1824-25, editada el 1930) i al poema Jevgenij Onegin (1825-32). Després del desastre de la revolta decabrista (1825), Nicolau I el perdonà, però alhora es constituí el seu censor particular. Malgrat tot, el geni no fou mai assimilat per l’ambient dels cercles cortesans on es veié obligat a viure des del 1826. Aquests se'n venjaren creant-li un ambient insuportable que el dugué a batre's en duel amb l’oficial francès Dantès. Ferit

mortalment, Puškin morí a 37 anys d’edat, en un moment interessantíssim de la seva evolució. Els darrers anys, havia anat dirigint la seva atenció cap a la història del seu país i cap a la prosa: Poltava (1829), Mednyj vsadnik (‘El cavaller de bronze’, 1833, editat el 1837), Kapitanskaja dočka (‘La filla del capità’, 1836; traducció catalana de R.J.Slaby, 1922) Povesti pokojnogo Ivana Petroviča Belkina (‘Els relats de Belkin’, 1831), etc. Dels anys trenta són també algunes de les seves millors poesies líriques. Fou també autor de famosíssimes versions de contes populars. El seu eclecticisme féu que sabés extreure de cada escola o polèmica literària allò que més s’adeia amb el seu temperament d’escriptor i representà una etapa fonamental dins l’evolució de la literatura russa. Hom el considera el pare de la llengua i de la literatura russes dels temps moderns. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0053425.xml A la biblioteca trobaràs:         

T 871 Pus. Puskin, Aleksandr S. Teatre complet N Pus. Puskin, Aleksandr S. Novel·les i contes N Pus. Puskin, Aleksandr S. Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin ; La Dama de piques N Pus. Puskin, Aleksandr S. Eugenio Oneguin N Pus. Puskin, Aleksandr S. La Hija del capitán P 871 Pus. Puskin, Aleksandr S. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica T 871 Pus. Puskin, Aleksandr S. "Mozart i Salieri" i altres obres P 871 Pus. Puskin, Aleksandr S. Poemes CD 6.PUS 13. Puskin, Aleksandr S. La Tempestad de nieve [enregistrament sonor]

Ricardo Gullón

Investigador i crític literari lleonès.

Astorga, León, 30 d’Agost de 1908 - Madrid, 11 de febrer de 1991

Professor de literatura a les universitats de Puerto Rico i Austin (Texas), cofundador i director de la revista Literatura, publicà, entre altres títols, Las secretas galerías de Antonio Machado (1958), Galdós, novelista moderno (1960), El último Juan Ramón (1968), Técnicas de Galdós (1980), assaig definitiu sobre l’estil narratiu galdosià, i El

modernismo visto por los modernistas (1980), estudi i selecció dels texts “històrics” d’aquest moviment. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0031801.xml A la biblioteca trobaràs: 

834.3"19" Gul. Gullón, Ricardo. Direcciones del Modernismo

Mariano José de Larra y Sánchez de Castro

Crític i escriptor castellà.

Madrid, 24 de març de 1809 – 13 de febrer de 1837

Fill d’un afrancesat, s’educà en part a França. Deixà inacabats els estudis de medicina i lleis, freqüentà les tertúlies literàries de Madrid i es dedicà a la literatura, la crítica i la política en el camp liberal. Viatjà per Europa i, novament a la península Ibèrica, milità en el partit moderat. El fracàs del seu matrimoni i diversos amors frustrats el portaren al suïcidi. Escriví poesia i teatre (Macías, 1837, drama romàntic), però és més interessant la seva activitat crítica: escriví sèries de fullets (com El pobrecito hablador, la publicació de la qual fou interrompuda per la censura política), amb els pseudònims d'El duende solitario i Juan Pérez de Murgía. El corpus d’articles més important és el que publicà a diversos periòdics sota el pseudònim de Fígaro. Aquests articles palesen una visió amarga i lúcida de diversos aspectes de la vida (política, literatura, teatre, costums, etc) en un to d’un humorisme punyent. Els que tracten de literatura i teatre són particularment interessants per la visió crítica renovadora, incisiva i científica. El seu castellà, flexible i sobri, ha esdevingut modèlic. Els articles foren recollits per primera vegda en la Colección de artículos dramáticos, literarios, políticos y de costumbres (1835-37). La Generació del 98 volgué veure en ell un model i un precursor. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0036573.xml

A la biblioteca trobaràs:     

N 834 Lar. Larra, Mariano José de. Antología fugaz N 834 Lar. Larra, Mariano José de. Artículos IN 834 Lar. Larra, Mariano José de. El Castellano viejo y otros artículos N 834 Lar. Larra, Mariano José de. Escritores costumbristas N 834 Lar. Larra, Mariano José de. Obras completas

Antonio Machado Ruiz

Poeta andalús.

Sevilla, 26 de juliol de 1875 — Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer de 1939

Germà de Manuel Machado Ruiz , hom sol adscriure'l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l’actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza, es doctorà en lletres a Madrid i assistí als cursos de Bergson a la Sorbona. Catedràtic de francès als instituts de Sòria (1907) —on es casà amb Leonor Izquierdo, que morí al cap de poc temps—, Baeza (1912), Segòvia (1919) i Madrid (1931), durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener del 1939 s’exilià. Començà a publicar a les revistes Electra , Helios , Alma Española , etc. Rebutjà la influència del Modernisme hispanoamericà i s’adscriví al que anomenà “poesia eterna”, és a dir, mancada de qualsevol mena de retòrica. Trobà el seu precedent immediat en Bécquer. D’acord amb la seva concepció de la poesia com “una honda palpitación del espíritu”, defensà un apropament a aquest gènere més intuïtiu que intel·lectual, tesi sistematitzada a través de Juan de Mairena, Abel Martín i altres personatges apòcrifs, barreja de poetes, preceptistes i filòsofs alter ego de Machado. En la seva poesia hom pot distingir les etapes de la conquesta de la simplicitat, la soriana i l’andalusa, que corresponen a tres interpretacions diferents dels temes i de la realitat. La primera etapa ( Soledades, 1903, i Soledades, galerías y otros poemas, 1907) és vinculada al Romanticisme més pur; la segona ( Campos de Castilla, 1912) constitueix la descoberta de la terra castellana i la seva visió històrica simbolitzada en el paisatge gairebé tel·lúric de Sòria. Allí troba, conjuntament amb l’amor de Leonor, la seva patria

espiritual . En la tercera etapa ( Nuevas canciones, 1925, i el que hi ha inclòs a Poesías completas, 1928, més la producció apareguda en revistes i publicacions diverses), al mateix temps que empra les formes d’encuny popular, tot és convertit en somni i en record enmig de la gran solitud que envaeix el poeta. Escriví algunes peces teatrals en col·laboració amb el seu germà Manuel. No prou valorat en vida pels poetes de la Generació del 27, vers el 1950 començà un intens corrent reivindicatiu de la seva obra. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0038941.xml A la biblioteca trobaràs:            

IP 834 Mac. Machado, Antonio. 4 poemas de Antonio Machado y una tarde de lluvia P 834 Mac. Machado, Antonio. Antología poética P 834 Mac. Machado, Antonio. Campos de Castilla : 1907-1917 T 834 Mac. Machado, Manuel. Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel ; Juan de Mañara P 834 Mac. Machado, Antonio. Soledades ; Galerías ; Otros poemas N 834 Mac. Machado, Antonio. Juan de Mairena P 834 Mac. Machado, Antonio. Nuevas canciones ; y De un cancionero apócrifo P 834 Mac. Machado, Antonio. Poesía P 834 Mac. Machado, Antonio. Poesía escogida P 834 Mac. Machado, Antonio. Poesías completas N 834 Mac. Machado, Antonio. Prosas dispersas : 1893-1936 P 834 Mac. Machado, Antonio. Proverbios y cantares

José Cadalso y Vázquez

Escriptor.

Cádiz, 8 d’octubre de 1741 – San Roque (Cádiz), 26 de febrer de 1782

Viatjà per Europa, i seguí la carrera militar. Morí durant el setge de Gibraltar. Exemple de transició entre el neoclassicisme (Sancho García, 1771; Ocios de mi juventud, 1773) i

el preromanticisme a la manera del poeta anglès Edward Young (Noches lúgubres, 1790), expressà la seva mentalitat europeïtzant en l’obra satírica Los eruditos a la violeta (1772), on ridiculitzà la pedanteria de determinats cercles socials. Aquest aspecte crític li inspirà Cartas marruecas (aparegudes en forma de llibre el 1793), la seva obra més important, d’estil acurat i incisiu, basada en Les lettres persanes de Montesquieu. A través de les opinions d’un marroquí que viatja per Espanya, analitzà els trets més característics de la història i la geografia de la Península Ibèrica i deduí les causes que motivaren el seu endarreriment respecte a Europa: la preocupació per la religió i la prioritat atorgada als interessos bèl·lics per damunt la indústria i el comerç.

Valorà l’esforç industrial i laboral dels catalans. Un dels aspectes més importants de la seva obra és la concepció de la unitat política peninsular com una suma de realitats diverses. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013271.xml

A la biblioteca trobaràs:  

N 834 Cad. Cadalso, José. Cartas marruecas T 834 Cad. Cadalso, José. Noches lúgubres