Al juliol recordem a:

AL JULIOL RECORDEM A: JEAN JACQUES ROUSSEAU Escriptor i filòsof suís en llengua francesa

Ginebra, 28 de juny de 1712 — Ermenonville, Picardia, 2 de juliol de 1778 Del 1728 al 1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influí en la seva conversió al catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes.

Preceptor a Lió, el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i tingué cinc fills de Thérèse Lavasseur. Es donà a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en què refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la depuració dels costums, ans els han corromputs, tesi que tornà a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. El 1757 hagué de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg i es traslladà a una casa propera a la que habitava aquest. Visqué aleshores consagrat a les que havien d’ésser les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no fou publicada fins el 1762 (Du contrat social), la novel·la sentimental, de passió i de virtut, Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761) i la cèlebre novel·la pedagògica Émile ou De l’éducation (1762), la part religiosa de la qual (corresponent a la Profession de foi d’un vicaire savoyard) féu que l’obra fos condemnada immediatament pel parlament parisenc i l’autor hagués de fugir de França (Emili). Refugiat a Neuchâtel, nous conflictes amb l’autoritat local li feren acceptar, el 1766, la invitació de D.Hume a anar a Anglaterra. Tornà l’any següent al continent i errà des d’aleshores per tot França, imbuït de mania persecutòria i dedicat als seus escrits autobiogràfics, de caràcter polèmic i autojustificatori i publicats pòstumament: les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782). Home polifacètic, conreà també la comèdia (Narcisse, 1753), bé que s’enfrontà amb Voltaire pel seu interès a dotar Ginebra d’un teatre (Lettre à d’Alembert sur les spectacles, 1758), i féu notables aportacions en el camp de la música: inventà un sistema propi de notació, compongué l’òpera Le devin du village (1752) i publicà un Dictionnaire de musique (1768). La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa en feren, fins a un cert punt, un inadaptat social, la qual cosa fa comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la raó moderna. Tanmateix, en molts camps anà més enllà que Voltaire i Montesquieu, i, desconfiat del progrés i de la raó, anuncià la sensibilitat romàntica. Als Països Catalans es publicaren diverses traduccions castellanes de les obres principals de Rousseau, tan bon punt cessà el control de la inquisició. A València aparegueren les primeres de l’Estat espanyol de Du contrat social, el 1812, i de Pygmalion, el 1813, i a Girona la del Discours sur l’origine... el 1820. Du contrat social ha estat publicat en català en la traducció de Ramon Vinyes (sd).

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0057080.xml

A la biblioteca trobaràs: N 831 Rou. Rousseau, Jean Jacques. Les Confessions 32 Rou. Rousseau, Jean Jacques .El contrato social 32 Rou. Rousseau, Jean Jacques . Discurso sobre el origen y fundamentos de la desigualdad entre los hombres 37.01 Rou. Rousseau, Jean Jacques. Emilio o De la educación N 831 Rou. Rousseau, Jean Jacques . Els somieigs del passejant solitary

ERNEST HEMINGWAY Novel·lista nord-americà.

Oak Park, Illinois, 21 de juliol de 1899 —Ketchum, Idaho, 2 de juliol de 1961

Integrat en la Generació Perduda , basà les seves novel·les en experiències personals i usà la guerra com a fons dramàtic dels seus escrits, on, formalment, hom troba un estil de conversa amb frases curtes. A Farewell to Arms (1929) fou producte de la seva actuació al front italià durant la Primera Guerra Mundial. El 1937 fou corresponsal de guerra als fronts d’Aragó; visqué els bombardeigs de Barcelona de l’abril del 1938, i al novembre, la batalla de l’Ebre. D’aquestes experiències sorgiren una sèrie de reportatges per a diversos periòdics nord-americans i la novel·la For Whom the Bell Tolls (1940; traducció catalana 1971). Escriví també Death in the Afternoon(1932), The Fifth Column (1938), Across the River and into the Trees (1950; traducció catalana de R. Folch i Camarasa, 1967) iThe Old Man and the Sea (1952; traducció catalana de Ferran de Pol, 1966), pel qual li fou concedit el premi Pulitzer. Rebé el premi Nobel de literatura el 1954. Internat sovint en centres frenopàtics, se suïcidà.

A la biblioteca trobaràs:

N Hem. Hemingway, Ernest . A punta de día N Hem. Hemingway, Ernest . Adiós a las armas N841 B Hem. La Guerra, los toros, Cuba, África y mi mujer. Los reportajes inéditos en España JN Hem. Hemingway, Ernest . La Mariposa I el tanque N Hem. Hemingway, Ernest . París era una fiesta JN Hem. Hemingway, Ernest . El vell i la mar GN Hem. Hemingway, Ernest . El viejo y el mar 92 (Hem) Hem. Hemingway, John Patrick . Los Hemingway, una família singular

WILLIAM FAULKNER Escriptor nord-americà.

New Albany, Mississipí, 25 de setembre de 1897 — Oxford, Mississipí, 6 de juliol de 1962

Descendent d’uns rics hisendats, estudià poc temps i exercí diverses professions. Publicà un llibre de poemes: The Marble Faun (‘El faune de marbre’, 1924). Cercà temes literaris en les condicions decadents del sud dels EUA després de la guerra de Secessió; la novel·la Soldier's Pay (‘La paga del soldat’, 1926) el donà a conèixer. Fou famós a França, on li fou concedida la Legió d’Honor, abans que als EUA, on era considerat un cronista de la decadència, la perversió i la crueltat humanes. Oxford, on es comprà una granja el 1932, és el “Jefferson” de les seves novel·les, marc d’una gran part de la seva obra narrativa, amb les passions dels seus habitants, negres i blancs, en contraposició tràgica i constant.

Escriví les novel·les Sartoris(1929), The Sound and the Fury (‘El soroll i la fúria’, 1929), As I Lay Dying (‘Mentre agonitzo’, 1930; traducció catalana, 1968), Sanctuary (‘Santuari’, 1931; traducció catalana, 1970), Light in August (‘Llum d’agost’, 1932; traducció catalana, 1965),Absalom, Absalom! (1936), The Unvanquished (‘Els invençuts’, 1938), Intruders in the Dust (‘Intrús en la pols’, 1948; traducció catalana, 1969), Requiem for a Nun(‘Rèquiem per a una monja’, 1950; traducció catalana, 1967), A Fable (‘Una faula’, 1955) i The Reivers (‘Els lladregots’, 1962). Li fou concedit el premi Nobel de literatura el 1949 i el premi Pulitzer el 1955.

A la biblioteca trobaràs: JN Fau. Faulkner, William. El árbol de los deseos I *** Fau. Faulkner, William. El árbol de los deseos N Fau. Faulkner, William. El llogaret. Una novel·la de la familia Snopes N Fau. Faulkner, William. Luz de agosto N Fau. Faulkner, William. Mientras agonizo N Fau. Faulkner, William. Mosquitos.

N Fau. Faulkner, William. Las palmeras salvajes N Fau. Faulkner, William. Sartoris

GUY DE MAUPASSANT Escriptor francès.

Miromesnil, Normandia, 5 d’agost de 1850 —París, 6 de juliol de 1893 Seguidor de Flaubert i Turgenev en la tècnica novel·lística, aconseguí el primer èxit amb Boule de suif (1880), mena de manifest naturalista. Posteriorment escriví contes i novel·les curtes (Contes de la bécasse , 1883; Contes du jour et de la nuit , 1885; Le horla , 1887), més perfeccionats i difosos que les seves novel·les llargues ( Une vie, 1883; Bel-ami , 1885; Mont-Oriol , 1887; Pierre et Jean , 1888, al pròleg de la qual exposa les seves directrius literàries, més realistes que naturalistes; Fort comme la mort, 1889).

Pessimista i obsessionat per la mort, negligeix l’esperit del poble i el progrés i s’expressa en un llenguatge clàssic. En el camp del teatre escriví les peces À la feuille, Maison turque (1875), Histoire du vieux temps (1879) i Musotte(1891); la més famosa fou La paix du ménage (1893). Paral·lelament a una intensa activitat literària, portà una vida frenètica.

La sífilis i les drogues l’impulsaren a una temptativa de suïcidi (1891) i, finalment, a la bogeria.

A la biblioteca trobaràs:

N Mau. Guy de Maupassant, Bell Amic.

N Mau. Guy de Maupassant, Bola de greix i altres relats.

CD6. MAU 13. Guy de Maupassant, La felicidad y otros relatos NF Mau. Guy de Maupassant, Le Horla

NJ Mau. Guy de Maupassant, L’Horlà; seguit de l’Orfe N Mau. Guy de Maupassant, El Horla y otros cuentos de crueldad y delirio NF Mau. Guy de Maupassant, (Oeuvres complètes) JN Mau. Guy de Maupassant, Orfe 910.4 Mau. La vida errante. Diarios de viaje por el Mediterráneo

SIR ARTHUR CONAN DOYLE Novel·lista escocès.

Edimburg, 22 de maig de 1859 — Crowborough, Sussex, 7 de juliol de 1930 Descendent d’una família catòlica irlandesa, estudià medicina a Edimburg i creà la figura del detectiu Sherlock Holmes, que esdevindria l’heroi de ficció d’una sèrie de narracions i novel·les d’aventures, que culminà a The Adventures of Sherlock Holmes (1892) i a Memoirs of Sherlock Holmes (1904). Novel·les de caire històric foren Micah Clarke (1889), The White Company (1890), Sir Nigel (1906) i The Exploits of Brigadier Gerard (1895). Prengué part, com a metge, en la guerra dels bòers, i escriví una història del conflicte: The Great Boer War (1900). En el mateix estil humorístic de Sherlock Holmes creà el professor Challenge, a les obres The Lost World (1912) i The Poison Belt (1913).

Els darrers anys de la seva vida escriví una History of Spiritualism (1926).

A la biblioteca trobaràs:

JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Els arxius de Sherlock Holmes JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Las aventuras de Sherlock Holmes N Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Las aventuras de Sherlock Holmes JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Les aventures de Sherlock Holmes N Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Cinco aventuras de Sherlock Holmes N Doy. Sir Arthur Conan Doyle. La compañía blanca 343.9 Cos. Sir Arthur Conan Doyle. Conan Doyle, detective: los auténticos crímenes que investigó el creador de Sherlock Holmes JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Els darrers aplaudiments 441.2 Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Escándalo en Bohemia

JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Estudi a Escarlata. (un cas de Sherlock Holmes) N Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Estudio en escarlata JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Estudios del natural. Los casos que Sherlock Holmes no pudo resolver JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El gos dels Baskerville LF Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El gos dels Baskerville N Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Historias de intriga y de aventuras I *** Doy. Sir Arthur Conan Doyle. La liga de los pelirrojos 441.2 Doy. Sir Arthur Conan Doyle. The lost world JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Les memòries de Sherlok Holmes JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El misterio del valle de Boscombe y otras aventuras de Sherlock Holmes JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El regreso de Sherlock Holmes N Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El relato de John Smith JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El retorn de Sherlok Holmes JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El robí blau JN Doy. Sir Arthur Conan Doyle. El sabueso de los Baskerville 441.2 Doy. Sir Arthur Conan Doyle. A scandal in Bohemia I ** Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Sherlock Holmes I el cas de la joia blava: basat en l’obra original d’Arthur Conan Doyle.

433.2 Doy. Sir Arthur Conan Doyle. Sherlock Holmes resol tres casos

GERARDO DIEGO Poeta castellà

Santander, 3 d’octubre de 1896 —Madrid, 8 de juliol de 1987

El seu primer llibre Romancero de la novia(1920), acusà influències de Juan Ramón Jiménez i d’Enrique Menéndez Pelayo. A Madrid s’incorporà al moviment ultraista i escriví a la revista “Grecia”; també col·laborà a “Ultra” d’Oviedo. Més tard s’adherí al creacionisme. Fruit d’aquesta etapa són Imagen (1922), Manual de Espumas (1924), Fábula de Equis y Zeda(homenatge a Góngora, 1927), Limbo iPoemas adrede (1932; edició completa el 1943). Són també d’aquesta època els primers versos neopopularistes a la manera d’Alberti i García Lorca, i les primeres obres de retorn al realisme ( Versos humanos , 1925; Soria, galería de estampas y efusiones , 1932). Alondra de verdad (1941) representa la síntesi, amb una poesia experimentalista i lliure sobre temes oferts per la realitat. Conreà la poesia tradicional i de circumstàncies ( Paisaje con figuras , 1956; Mi Santaner, mi cuna, mi palabra , 1961) i la poesia amorosa ( Amor solo , 1951; Sonetos a Violante , 1951-57). El 1953 publicà Biografía incompleta (1925-52), on és recollida tota la producció creacionista posterior a Manual de Espumas ; el 1972 publicà Cementerio civil , rememoració d’alguns escriptors ja morts que el poeta conegué; el 1980 publicà una antologia dels seus versos en dos volums: Poemas mayores i Poemas menores ; i el 1985 publicà el llibre de poemes Cometa Errante . També publicà poesia religiosa ( Via Crucis , 1931; Ángeles de Compostela , 1940). Pòstumament hom edità els dos volums de l’obra poètica completa que ell mateix havia preparat abans de morir,Obras completas. Poesía I-II (1989). Com a estudiós de la literatura, hom li deu l'Antología poética en honor de Góngora (1927) i Poesía española ( Contemporáneos) (1932, augmentada el 1934). Premi nacional de literatura (1925), membre de la Real Academia Española (1947) i premi Cervantes (1981).

A la biblioteca trobaràs:

P 834 Die. Gerardo Diego. Antología de sus versos: 1918-1983 IP 834 Die. Gerardo Diego. Gerardo Diego para niños.

P 834 Die. Gerardo Diego. Poemas mayores

DESIDERI ERASME (ERASME DE ROTTERDAM)

Humanista, conegut també com a Erasme de Rotterdam.

Rotterdam, 28 d’octubre de 1469 —Basilea, 12 de juliol de 1536 Estudià a Gouda (1473-76), a Utrecht (1476-78) i a Deventer (1478-84), on conegué l’humanista Rudolf Agricola . Orfe, passà a les escoles dels Germans de la Vida Comuna de ‘s-Hertogenbosch, on rebé l’influx pietístic de la devotio moderna . Canonge regular de sant Agustí a Stein (1487), hi escriví De contemptu mundi epistola (1521), elogi de la vida monàstica, i hi degué començar l' Antibarbarorum liber(1518) contra el ròssec medieval que l’havia envoltat. Ordenat sacerdot el 1492, el 1493 esdevingué secretari del bisbe de Cambrai. Era ja un perfecte llatinista, bon coneixedor dels poetes i prosistes de l’antiga Roma i un refinat epistològraf. Matriculat (~1495) a la Universitat de París, residí al col·legi

de Montaigu, un altre centre de la devotio moderna , sota la direcció de Jan Standonck. A París conegué l’humanisme platònic arribat d’Itàlia, continuà escrivint versos llatins i esbossà posteriors obres literàries i pedagògiques: Adagiorum collectanea (1500), De duplici copia uerborum ac rerum(1512), Colloquiorum familiarium formulae (1518), De conscribendis epistolis (1521). En el seu primer viatge a Anglaterra (1499-1500), el teòleg John Colet i l’humanista cristià Thomas More l’emmenaren a una síntesi de platonisme i cristianisme i a una pietat paulina i cristocèntrica; alhora, s’afeccionà a la llengua grega, com a preludi del De recta latini graecique sermonis pronunciatione (1528).

Fruit d’aquella nova espiritualitat fou l' Enchiridion militis christiani (1515). Erasme hi exalta la pietat interior, bescanta les pràctiques externes i malda per estendre la vida espiritual a tots els estaments. En una segona estada a Anglaterra (1505-06) conegué els bisbes humanistes John Fisher i Richard Foxe. A Torí es doctorà en teologia (1506); a Bolonya conegué Paolo Bombasio, i començà de completar els seus Adagia amb dites dels autors grecs. A Venècia tractà Giovanni Lascaris, Girolamo Aleandro i Aldo Manuzio , el qual li publicà els Adagia (1508). Preceptor d’Alexandre Stuart a Pàdua, passà després a Roma i a Nàpols. Establert a Londres, a casa de More, hi escriví elMoriae encomium (‘Elogi de la follia’), la seva obra mestra, confluència de teologia paulina i de sàtira romana. Aquest tercer període anglès (1509-14) fou un temps de privacions; però Cambridge el decantà definitivament vers la teologia crítica i positiva, i de llavors arrenca el seu europeisme pacifista i cristià; arran de la mort (1513) del papa Juli II, el Iulius exclusus a caelis és com una anticipació de laQuerela pacis (1517). Entre el 1514 i el 1521 visqué a Lovaina i a Anderlecht. No acceptà les proposicions d’establir-se a França, a Anglaterra, a Alemanya i a Espanya —on Cisneros el volia a Alcalá i on hauria pogut anar amb el jove Carles I, del qual havia estat nomenat conseller i a qui havia dedicat la Institutio principis christiani (1516)—, i romangué, primerament, en terres neerlandeses, i després anà a Basilea (1521), tot esperant veure quin caire prenia la Reforma de Luter. Dominada Basilea pels protestants, anà a Friburg de Brisgòvia (1525-35). La nova versió llatina del Novum Instrumentum (1516) o Novum Testamentum (1519) fou seguida de les edicions de Cebrià, Arnobi, Hilari, Ireneu, Ambròs i sobretot d’Agustí, i de les traduccions llatines d’Orígenes, Atanasi, Joan Crisòstom i Basili, alhora que amb el Ciceronianus (1528) s’enfrontava amb certs humanistes que anteposaren Ciceró a Crist.

De primer, Erasme havia pensat que la condemnació de Luter a Roma havia estat un triomf dels reaccionaris, enemics de les “bones lletres”, i volia restar com un espectador del drama. Influït, però, de moltes bandes a prendre-hi posició, publicà el De libero arbitrio (1524) i les Hyperaspistes diatribae (1526) contra les doctrines de Luter. Els anys de Friburg foren els de les seves darreres obres espirituals — De praeparatione ad mortem (1524), Eclesiastes (1535)— i els de la seva peroració De sarcienda Eclesiae concordia (1533), que el 1535 envià al papa Pau III, el qual l’invità a col·laborar en la preparació del concili i sembla que el volia nomenar cardenal. Morí poc temps després, desitjant la pau i la unitat de l’Església. J. Pin i Soler traduí al català Elogi de la follia (1910, versió amb un comentari sobre la vida i les obres de l’autor), Col·loquis familiars (1911-12) i el Llibre de civilitat pueril(1912). L’any 1982, Jaume Medina féu una nova versió de l' Elogi de la follia .

A la biblioteca trobaràs:

1(Era). Desiderius Erasmus. Elogio de la estupidez 1 (Era). Desiderius Erasmus. Elogi de la follia 248 Era. Desiderius Erasmus. Manual del cavaller cristià

ROSALÍA DE CASTRO Escriptora en llengua gallega i castellana.

Santiago de Compostel·la, 1837 —Padrón, 1885 Descendent per línia materna d’una família de la vella noblesa, el seu naixement il·legítim, agreujat per la condició sacerdotal del seu pare, la marcà profundament. El 1857 publicà el seu primer llibre, La flor , poemes en castellà influïts per Espronceda. El 1859 es casà amb Manuel Murguía, el qual la decantà a escriure en gallec. De tota manera, a causa dels condicionaments de l’època, gairebé tota la seva obra és en castellà. Les novel·les La hija del mar(1859) i Flavio (1861) són, encara, obres de joventut i, fins al recull de poemes A mi madre (1863), no començà la seva obra important i personal. La seva primera composició en gallec, Adiós rios, adiós fontes , aparegué el 1858. El 1863 publicàCantares gallegos , visió de la Galícia rural. El 1866 publicà Ruinas , i el 1867 la seva millor novel·la en castellà, El caballero de las botas azules . El segon llibre en gallec, Follas Novas (1880), és una angoixosa meditació sobre la mort i la solitud, d’una profunditat metafísica molt diferent del to jovenívol i popular del llibre anterior. La consciència de la solitud radical de l’home, la saudade , enllaça aquests poemes amb els temes bàsics de la literatura existencial. El conjunt de l’obra de Rosalía de Castro gira entorn de tres temes bàsics: la visió costumista de la Galícia rural, el contingut metafísic proper a la filosofia existencial, i

la denúncia de les condicions socials del camp gallec, que obliguen a l’emigració. La crítica ha assenyalat semblances temàtiques i formals entre l’obra de Rosalía de Castro i la de Gustavo Adolfo Bécquer, però aquestes similituds, més que de la imitació, procedeixen d’influències comunes, especialment de Heine. En prosa gallega escriví solament els pròlegs als dos llibres de poemes gallecs i el Conto galego , de publicació pòstuma.

A la biblioteca trobaràs

N Cas. Rosalía de Castro. El caballero de las botas azules P 835C Cas. Rosalía de Castro. En las orillas del Sar P 835C Ext. Rosalía de Castro. Extranjera en su patria: cuatro poetas gallegos Rosalía de castro. Rosalía Castro y los niños

JACINTO BENAVENTE

Dramaturg castellà.

Madrid, 12 d’agost de 1866 — Madrid, 14 de juliol de 1954 Inicià la carrera literària alternant l’obra narrativa i poètica amb la col·laboració periodística.

La primera estrena teatral, El nido ajeno (1894), constituí un èxit important i assenyalà una de les seves constants: el drama realista, pròxim al que hom anomenà alta comèdia , bastit sobre un diàleg enginyós, acurat, que, més que exposar les passions dels personatges, les

suggereix. El seu teatre representà una reacció contra les exageracions de José Echegaray, i es mostrà ben aviat influït pel simbolisme, amb reminiscències de lacommedia dell’arte , en Los intereses creados (1909) i en La ciudad alegre y confiada (1916); pel vessant naturalista escriví obres com Señora ama (1908) i La malquerida (1913), inspirada en Misteri de dolor, d’Adrià Gual. Traduït a diversos idiomes, li fou concedit el premi Nobel de literatura el 1922. Una sàtira aguda, però en el fons respectuosa, de la societat madrilenya aflora a La comida de las fieras (1898), Lo cursi (1901), Rosas de Otoño(1905) i Pepa Doncel (1928), entre moltes altres obres, i en aquesta línia, incapaç de renovar-se, es repetí reiteradament fins als darrers anys de la seva vida. Interessat pel cinema des del 1918, escriví guions, dirigí alguns films i intervingué en la fundació de diverses productores.

A la biblioteca trobaràs:

T 834 Ben. Jacinto Benavente. Los intereses creados IT 834 Ben. Jacinto Benavente. El Príncipe que todo lo aprendió en los libros

ANTON CHÉJOV

Narrador i dramaturg rus.

Taganrog, 29 de gener de 1860 — Badenweiller, Alemanya, 14 de juliol de 1904

Fou el tercer de sis germans, fill d’un petit comerciant de queviures, el qual era fill d’un serf de la gleva. Per influència del germà gran començà a publicar contes i articles, humorístics i satírics. El 1879 es traslladà a Moscou per ingressar a la facultat de medicina. El 1881 començà a publicar els seus contes en periòdics El volum P'ostrye Rasskazy (‘Contes de tots colors’, 1886) cridà l’atenció del novel·lista Dimitri V.Grigorovič, que l’encoratjà.

Abandonà els pseudònims anteriors (Antǒsa Čekhonte, Un home sense esplín, El germà del meu germà), i la seva fama aviat es difongué. Temptat pel teatre, escenificà contes propis, i, després d’un primer intent ja ambiciós, Platonov (1880-81), escriví el drama Ivanov (1887), que fou estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals, Čajka (‘La gavina’, 1896), D’ad’a Van'a (‘L’Oncle Vània’, 1897), Try s’ostry (‘Les tres germanes’, 1901) Višn'ovyj sad (‘L’hort dels cirerers’, 1903), així com amb peces breus com Medved’ (‘L’ós’, 1888), Predloženije (‘El prometatge’, 1889), etc., donà un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions de Stanislavskij i Nemirovič-Dančenko. Čekhov creà un teatre “d’estats d’ànim”, renuncià a l’acció dramàtica pròpiament dita i es detingué en la pintura d’atmosferes. Els personatges viuen, passivament o amb angoixa i insatisfacció sordes, la decadència de la societat de la Rússia tsarista. El seu destí es resol a llur entorn sense que hi puguin fer res, alhora que entreveuen l’apropament d’un món millor. Publicà un nou volum de contes, V sumerkakh (‘En el capvespre’, 1887), que li féu guanyar el premi Puškin de l’Acadèmia de Ciències. Conegué l’escriptora Lídia Avilov, que era casada, i se n'enamorà, la qual cosa li representà un greu problema sentimental. Féu un viatge a l’illa de Sakhalin (1895), on dugué a terme una investigació sobre la situació dels deportats i reuní 10 000 fitxes de dades personals i de fotografies, avui encara conservades. Minada la salut per la tuberculosi, viatjà per l’estranger, es dedicà filantròpicament a la medicina i creà escoles per a infants camperols. Durant aquests anys escriví alguns dels seus millors contes. Nomenat un dels primers membres de la secció de lletres de l’Acadèmia Russa de Ciències (1900), renuncià el càrrec quan el tsar vetà el nomenament de Gor'kij. El 1901 es casà amb l’actriu Olga L. Knipper, que havia conegut el 1892. La tuberculosi posà fi a la seva vida quan es trobava en un balneari alemany.

A la biblioteca trobaràs:

92 (Txe) Txe. Antón Chéjov. Antón Chéjov: Olga knipper: correspondencia 1: 899-1904 92 (Txe) Txe. Antón Chéjov. Cartas a Olga: correspondencia Chehjov-Olga Knipper: 1899-1904 JN Txe. Antón Chéjov. La cerilla sueca y otros cuentos.

80.8 Txe. Antón Chéjov. Consejos a un escritor: cartas sobre el cuento, el teatro y la literatura N Txe. Antón Chéjov. Contes GN Txe. Antón Chéjov. Cuentos rusos N Txe. Antón Chéjov .L’Estepa i altres narracions T 871 Txe. Antón Chéjov .Una historia avorrida: dels apunts d’un home gran I ** Txe. Antón Chéjov .Historia de una anguila T 871 Txe. Antón Chéjov .Huerto de los cerezos N Txe. Antón Chéjov .La meva vida. Relat d’un home de províncies

JN Txe. Antón Chéjov .Mi vida GN Txe. Antón Chéjov .Nueve cuentos con final feliz N Txe. Antón Chéjov .El Pabellón nº 6 T 871 Txe. Antón Chéjov. Teatre complet N Txe. Antón Chéjov. Tres años T 871 Txe. Antón Chéjov. Les tres germanes T 871. Txe. Antón Chéjov .Las tres hermanas. El huerto de los cerezos

NICOLÁS GUILLÉN

Poeta cubà.

L'Havana, 10 de juliol de 1902 — l'Havana,16 de juliol de 1989 Vinculat, a través del seu pare, periodista i polític, al món de les lletres, de jove fou tipògraf. El seu primer llibre, encara avantguardista, fou Cerebro y corazón(1922). Atenyé la fama amb Sóngoro cosongo (1931), on posà per primera vegada en llengua culta la tradició poètica africana de Cuba. Posteriorment fou important la seva militància política, que sovint li valgué l’exili. El 1956 li fou atorgat el premi Lenin de la pau. A partir de la revolució cubana tornà al seu país, on tingué càrrecs culturals importants (la presidència de la Unión de Escritores y Artistas de Cuba, entre altres). Escriví West Indies Ltd. (1934), El son entero (1947),La paloma de vuelo popular (1958), El gran

zoo (1967), La rueda dentada (1972), El diario que a diario (1972) i Poesías completas (1973), entre altres obres.

A la biblioteca trobaràs:

P 834 B Gui Nicolás Guillén. El gran zoo IP 834 B Gui Nicolás Guillén. Isla de rojo coral P 834 B Gui Nicolás Guillén. Sóngoro, Consogo y otros poemas P 834 B Gui Nicolás Guillén. Summa poética

MAX AUB Escriptor en llengua castellana d’origen alemany.

París, 2 de juny de 1903 — Mèxic, 22 de juliol de 1972

Fou educat a França i, traslladat a València el 1914, es naturalitzà espanyol. Viatjà per Europa. El 1920 començà a escriure, sobretot teatre, i féu la primera estrena el 1927, amb El desconfiado prodigioso, en versió catalana feta per Josep M. Millàs i Raurell.

Integrat dins els corrents d’avantguarda i influït pel barroc espanyol, destaquen d’entre la producció d’aquesta primera etapa les novel·les Fábula verde(1933) i Luis Álvarez Petreña (1934) i les peces dramàtiques Narciso (1928), Espejo de avaricia (1935) i Pedro García López (1936), en les quals es lliga al teatre clàssic burlesc. Dirigí teatre universitari a València (1935-36), i desplegà una gran activitat al servei de la República com a director del diari “Verdad” (1936), com a secretari del consell nacional de teatre (1937-39), etc. El 1939 emigrà a França i el 1942 s’instal·là a Mèxic fins el 1969, que tornà a l’Estat espanyol. A Mèxic inicià la redacció del seu cicle narratiu més important, entorn de la Guerra Civil Espanyola, titulat El laberinto mágico: Campo cerrado (1943), Campo de sangre (1945), Campo abierto(1951) i Campo del moro (1968). El seu llenguatge barroc adquireix en aquests moments la màxima perfecció al servei d’intencions cada cop més realistes. Al marge del cicle cal esmentar Las buenas intenciones (1954), Jusep Torres Campalans(1958), suposada biografia d’un pintor català, i La calle de Valverde (1961), ambientada a l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Cultivà amb èxit la narració breu: Cuentos ciertos (1955), Ciertos cuentos (1956), Cuentos mexicanos (1959), etc.

Escriví nombroses peces de teatre, sovint notables per llur experimentalisme:San Juan (1943), Morir por cerrar los ojos (1944), potser la més important, El rapto de Europa (1946), Deseada (1950), etc. Com a assagista, és autor de Discurso de la novela española contemporánea (1945), La poesía española contemporánea (1954), així com del seu llibre de memòries: La gallina ciega (1971). Col·laborà també en guions cinematogràfics, com, per exemple, en Los olvidados fet amb Luis Buñuel i escriví, a més, una aproximació biogràfica del mateix cineasta: Conversaciones con Buñuel (1985).

A la biblioteca trobaràs:

GN Aub. Max Aub. Cuaderno verde de Jusep Torres Campalans P834 Aub. Max Aub. Lamentos del Sinaí T 834 Aub. Max Aub. San Juan: Tragedia

ROBERTO ARLT Escriptor argentí.

Buenos Aires, 2 d’abril de 1900 — Buenos Aires, 26 de juliol de 1942 Autor de novel·les —El juguete rabioso (1926), Los siete locos (1929)—; de contes — Aguafuertes porteñas (1933), El jorobadito (1933)—; de peces teatrals —300 millones (1932)—, etc, ambientades a la capital, en les quals descriu, amb estil caòtic i vigorós, personatges torturats, sovint grotescs, des d’una perspectiva individualista i masoquista.

A la biblioteca trobaràs: N 834 B Arl. Roberto Arlt. Aguafuertes vascas GN Cue. Roberto Arlt. Cuentos impunes N Arl. Roberto Arlt. El juguete rabioso N Arl. Roberto Arlt. Los siete locos

DENIS DIDEROT Filòsof i polígraf francès.

Langres, Haute-Marne, 5 d’octubre de 1713 —París, 31 de juliol de 1784 Té un lloc privilegiat en la Il·lustració francesa. Al principi de la seva carrera literària féu, en pocs anys, una traducció de Shaftesbury ( Essai sur le mérite et la vertu , 1745), un conte filosòfic i llibertí ( Les bijoux indiscrets , 1747) i un resum de l’evolució del seu pensament (del deisme a l’escepticisme i al materialisme ateu: Lettre sur les aveugles à l’usage de ceux qui voient, 1749), obra a causa de qual fou empresonat a Vincennes.

Però l’obra que ocupà tota la seva vida fou la direcció de l' Enciclopèdia , que féu aparèixer entre el 1750 i el 1772 malgrat l’oposició de l’Església i del poder establert.

L’activitat de Diderot s’estengué també a uns altres camps. Escriví uns quants drames, més aviat mediocres ( Le père de famille, 1761; Le fils naturel , 1771), però que anunciaven el drama burgès del s XIX. En les seves novel·les i els seus contes seguí la norma donada pels humoristes anglesos, en particular Sterne; trobà, però, una fórmula que participava també de la novel·la filosòfica ( La religieuse , 1760; Le neveu de Rameau , 1762; Jacques le fataliste , 1773). Fou precursor de la crítica d’art amb l’article " beau " de l' Enciclopèdia i amb els nombrosos articles de crítica dels Salons (1759-81) i a les cartes a Sophie Volland, on expressava idees, de vegades contradictòries però vàlides, sobre la bellesa literària i artística. Fou probablement un dels primers autors a fer de la literatura un ofici, amb la fama, l’autoritat, la independència i la dignitat que això comporta.

No oblidà, però, que era sobretot un filòsof. La natura de l’home, la seva condició, els problemes de moral, el sentit del destí, el preocuparen constantment ( Le rêve de d’Alembert, 1769; Le Suplément au Voyage de Bougainville , 1772; La réfutation d’un ouvrage d’Helvétius intitulé l’Homme, 1773). Rebutjant qualsevol moral racional, tractà de

fonamentar una moral individual que conciliés alhora la llibertat individual i les exigències socials; aquest humanisme és molt modern: és anàrquic i planteja antinòmies sense resoldre-les. La dignitat humana està en la recerca de la veritat personal i no en la fe.

Admirador frenètic de la vida en totes les seves formes, Diderot no reduïa la moral i l’estètica a la fisiologia, sinó que la situava en un context humà total, tant emocional com racional. El seu entusiasme, les seves depressions, el lirisme i el realisme que conviuen en les seves obres són la viva imatge d’aquest pensament, fluctuant però honrat i profundament coherent des del punt de vista humà.

A la biblioteca trobaràs:

16 Did. Denis Diderot. Carta sobre los ciegos; seguido de carta sobre los sordomudos 16 Did. Denis Diderot. Carta sobre los sordomudos N 831 Did. Denis Diderot. Coses de dones i homes: tal com certament s’esdevingueren a França i a Thaití N Did. Denis Diderot. Jacques el fatalista N Did. Denis Diderot. Jacques i el fatalista i el seu amo NF Did. Denis Diderot. Jacques le tataliste et son maitre N 831 Did. Denis Diderot. La monja N 831 Did. Denis Diderot.La paradoja del comediante N 831 Did. Denis Diderot .El sobrino de Rameau 1 (Did). Denis Diderot .Tratado de la barbarie de los pueblos civilizados