Al maig recordem a

Al Maig recordem a: ALFRED DE MUSSET JOAN LLUÍS VIVES GUSTAVE FLAUBERT FRIEDRICH VON SCHILLER LUÍS VAZ DE CAMÕES EMILIA PARDO BAZÁN VÍCTOR HUGO LUIS DE GÓNGORA JUAN MELÉNDEZ VALDÉS JOSÉ MARTÍ CALDERÓN DE LA BARCA MADAME DE LA FAYETTE JUAN RAMÓN JIMÉNEZ JUAN CARLOS ONETTI VOLTAIRE

AL MES DE MAIG ENS RECORDEM DE: ALFRED DE MUSSET

Poeta francès.

París, 11 de desembre de 1810 — París, 2 de maig de 1857 Alumne brillant, començà a escriure poesia a catorze anys. Seguí estudis de música, medicina, dret i dibuix, però, interessat només per la literatura, el 1828 fou introduït al cercle literari de Victor Hugo, on conegué Nodier, Vigny i Sainte-Beuve. La influència romàntica s’aprecia ja en els Contes d’Espagne et d’Italie (1830). El 1832 debutà en el teatre amb Un spectacle dans un fauteuil , que recull un drama, La coupe et les lèvres , i una comèdia, À quoi rêvent les jeunes filles , obres destinades a ésser llegides i no representades. L’any següent publicà dues obres dramàtiques més, Andréa del Sarto i Les caprices de Marianne , i un llarg poema, Rolla. D’aquesta època data el seu idil·li amb George Sand, amb la qual viatjà a Itàlia. Les relacions entre ells dos duraren un any; el 1834 Musset caigué malalt a Venècia i l’escriptora l’abandonà. Aquesta aventura amorosa inspirà La confession d’un enfant du siècle (1836), Les nuits (1837) i, indirectament, la Lettre à Lamartine i Souvenir (1841). Entre el 1835 i el 1840, l’època més important de la seva carrera, Musset publicà una sèrie de peces dramàtiques: On ne badine pas avec l’amour , Lorenzaccio (1834), la seva obra dramàtica més important, Barberine, Ce chandelier (1835), Il ne faut jurer de rien (1836), poemes satírics, alguna novel·la curta, com Margot (1838) i una obra de crítica, Lettres de Dupuis et Cotonet (1837). Musset concep la poesia com l’expressió immediata i sincera de les emocions íntimes i li demana l’espontaneïtat, que prefereix a l’elaboració artística. D’una manera com més va més espaiada, escriví per al teatre: Il faut qu'une porte soit ouverte ou fermée (1845) i Bettine (1851). Algunes comèdies seves foren traduïdes al català per Rossend Llates. Fou elegit membre de l’Académie Française el 1852, data que marca el final de la producció literària. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0045118.xml A la biblioteca trobaràs: T 831 Mus. Musset, Alfred de. Lorenzaccio

JOAN LLUÍS VIVES

Humanista i filòsof.

València, 6 de març de 1492 — Bruges, 1540 Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina Marc, ambdós de família jueva i judaïtzants. Del gran humanisme valencià de la fi del s. XV, només en conegué l’ambient, no gaire alt, de les humanitats a la universitat, on aprengué el llatí amb el mediocre mestre tortosí Jeroni Amiguet. De l’ambient familiar conservà una gran veneració per l’Antic Testament (comentaris als salms), que sabé entrelligar amb una espiritualitat sincerament cristocèntrica, palesada des de la seva primera obra, Iesu Christi triumphus , publicada el 1514 a París, on havia estudiat la filosofia del 1509 al 1512, data del seu trasllat quasi definitiu a Bruges. Ací residien diferents famílies mercaderes de València, a una de les quals, igualment d’origen hebraic, pertanyia la qui des del 1524 fou la seva muller, Margarida Valldaura. Els quatre anys d’estada a Lovaina (1519-22) —primer com a preceptor del gran amic del jove Carles V, el príncep Guillaume de Croy, bisbe de Cambrai i cardenal-arquebisbe de Toledo (mort el 1521), i durant el curs 1521-33 com a professor de llatí a la universitat— foren decisius per a l’humanista i per a l’home.

Llavors, d’una banda, concretà en una sèrie de publicacions les seves experiències universitàries de París i les seves reflexions personals: la reacció contra la decadent escolàstica parisenca i la seva admiració per la vera filosofia, a De initiis, sectis et laudibus philosophiae i a l' Aduersus pseudodialecticos (Lovaina 1518 i 1519), els seus mètodes pedagògics a De ratione studii puerilis (Lovaina 1523) i el seu abrivat interès tant per l’Europa antiga, en els seus In XXII libros De ciuitate Dei commentaria (Basilea 1522), com per l’actual, a De Europae statu et tumultibus (Lovaina 1522), obra adreçada al seu col·lega universitari just elegit papa amb el nom d’Adrià VI. D’altra banda, d’aquells anys de Lovaina provenen el refermament o l’inici de la seva amistat amb un seguit de grans humanistes europeus, com Vergara, Budé, More, Craneveld i Erasme, entorn del qual tots els altres giraven. Cal remarcar, però, que l’entusiasme de Vives per Erasme contrasta amb una certa fredor d’aquest envers ell. Potser el seu origen hebraic li aconsellà de no acceptar la invitació de la Universitat d’Alcalá d’anar-hi a substituir Nebrija (mort el 1522). Però, mercès a Thomas More, Vives pogué esdevenir preceptor de Maria Tudor (a la qual dedicà, el 1523, el deliciós tractat, piadós i obert alhora, De institutione feminae christianae , Anvers 1524) i ensenyar llatinitat i jurisprudència ciceroniana al Corpus Christi College d’Oxford del 1523 al 1528. Tot amb tot, la seva posició a favor de la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionà un breu arrestament i l’obligà a retornar a Bruges, de la qual no s’havia desvinculat del tot: s’hi havia casat el 1524, havia dedicat al seu municipi el De subuentione pauperum (Bruges 1526), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social, i hi havia publicat, el mateix any, De Europae dissidiis et bello turcico , tractat que el posa en la línia de l’europeisme modern iniciat per Enea Silvio Piccolomini.

Malgrat les indigències econòmiques en què es debaté tota la vida, la pau de Bruges, ja en decadència per l’avançada econòmica de la propera Anvers, fou propícia a l’home i a l’escriptor. Mantingué una correspondència epistolar freqüent, bé que no tant copiosa com la d’Erasme, amb els seus vells amics.

Hi rebé visites interessants, com la d’Ignasi de Loiola el 1528 i les del zwinglià Rudolf Gwalther el 1537.

Aquest any i el següent passà diferents tongades a Breda, invitat per Enric de Nassau i per la seva muller, Mencía de Mendoza, marquesa de Cenete, els quals potser l’incitaren a dedicar al príncep Felip (Felip II

de Castella i I de Catalunya-Aragó) els diàlegs titulats Exercitatio linguae latinae (Basilea 1538), l’obra pedagògica cabdal de J.L.Vives i la més sovint reeditada i traduïda (traducció catalana — Diàlegs — de J.Pin i Soler, Barcelona 1915). L’escapada de Lilla i París el 1539, fugint de la pesta de Bruges, fou l’ocasió d’alguns breus escrits de caire ascètic, cap dels quals, però, no és comparable al De officio mariti (Bruges 1528), espill de la seva vida conjugal i alhora connubi de la tradició cristiana medieval i de la renovació social de l’humanisme. Però les guerres camperoles de la Reforma alemanya i l’extensió del pauperisme als Països Baixos no emmenà Vives al comunisme platònic de la Utopia de More, ans contraposà a l’obra de l’amic anglès el seu aristotèlic De communione rerum (Bruges 1535), en defensa de la propietat privada. Els darrers dotze anys de Bruges representen la maduració i la maduresa dels múltiples vessants intel·lectuals de J.Ll.Vives. Com a polític, ultra diferents escrits sobre les guerres entre Carles V i Francesc I, hi publicà, el 1529, el fonamental De concordia et discordia in humano genere i el De pacificatione —no és encara segura l’atribució a Vives del retrobat Epitome siue compendiaria descriptio temporum et rerum a populo romano domi forisque gestarum , publicat a Lovaina el 1534 sota el nom de Ioannes Warsenius—. Com a humanista, hi escriví De ratione dicendi (Bruges 1523) i De conscribendis epistolis (París 1536), i com a pedagog —alhora humanista i filòsof—, De tradendis disciplinis (París 1531). Com a pensador, depassa l’actitud negativament crítica dels seus escrits jovenívols —persistent encara a De causis corruptarum artium (Anvers 1531)— i completa la Introductio ad sapientiam del període anglès (Lovaina 1524; traducció catalana de Joan Avinyó 1929) —una saviesa platonitzant, molt renaixentista, alhora teòrica i moral— amb De anima et uita (Basilea 1538), la seva obra filosòfica més estructurada i una de les més característiques de tot el psicologisme crític del s. XVI europeu. Com a humanista cristià, recull l’herència intimista dels neerlandesos germans de la vida comuna en els breus escrits aplegats sota el títol d' Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (Anvers 1535) i basteix una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien: el De ueritate fidei christianae , que el seu vell amic Frans Craneveld publicà pòstum a Basilea el 1543, adreçat a Pau III. Els tractats tercer i quart, contra les doctrines dels jueus i dels musulmans, són alhora un lligam amb la seva València nadiua i una contraprova de la seva sinceritat religiosa. Si Vives no publicà en vida seva aquesta obra, iniciada el 1534, potser es degué al fet de no voler semblar connivent, ni de lluny, amb la inquisició de València, que havia foragitat del cementiri cristià les despulles dels seus pares judaïtzants http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0071466.xml A la biblioteca trobaràs: 1(Viv). Vives, Joan Lluís. El Socorro de los pobres. La comunicación de bienes

GUSTAVE FLAUBERT

Novel·lista francès.

Rouen, 12 de desembre de 1821 — Croisset, Normandia, 8 de maig de 1880

Després d’haver iniciat estudis de medicina, es dedicà de ple a la literatura. La publicació de la seva primera obra important, Madame Bovary (1857), fou alhora un esdeveniment literari i un escàndol social, a causa de la amoralitat que hom veia en el comportament de la protagonista. El llibre fou condemnat més pel fet de constituir una dura crítica de l’empremta ideològica burgesa sobre una ànima ingènua que no pas per la conducta d’Emma Bovary. És la mateixa mena de crítica que hi ha al Dictionnaire des idées reçues (1911) i a Bouvard et Pécuchet (1877), ambdues obres publicades després de la mort de l’autor, i d’una manera més insidiosa, però d’una eficàcia supina, a l' Éducation sentimentale (1870), que tingué dues versions i que alguns crítics consideren la seva obra mestra. En totes aquestes obres, i en les altres — Salammbô (1863), esplèndida evocació de la civilització cartaginesa, La tentation de Saint Antoine (1874), miticofilosòfica, i Trois Contes (1877)—, Flaubert traïa un romàntic amagat darrere un naturalista. De l’escriptor el preocupaven sobretot l’harmonia, la forma, els colors, l’art i la tècnica. Però el poeta romàntic, que, com a tal, odiava la burgesia i la feia responsable de totes les mediocritats i de totes les decadències, es frustrà ell mateix, i deixà parlar la natura i els temes d’estudi que li oferia. Acumulava una documentació de vegades impressionant, els apunts i les observacions, i oferia unes pintures d’una exactitud i un realisme sorprenents, totalment desproveïts d’emoció i de moralisme. Aquest art impersonal, gairebé clàssic, exclusivament basat en l’observació, fa una impressió de força expressiva i de pessimisme; en realitat, la descripció de les misèries intel·lectuals, malgrat la impassibilitat de l’autor, no és exempta de crueltat. La Correspondance (1887-1944) és molt reveladora, en aquest aspecte. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0027173.xml A la biblioteca trobaràs: N Fla. Flaubert, Gustave. Cuentos negros y románticos N Fla. Flaubert, Gustave. L'Educació sentimental N Fla. Flaubert, Gustave. Madame Bovary N Fla. Flaubert, Gustave. Salambó 80.8 Fla. Flaubert, Gustave. Sobre la creación literaria : extractos de la Correspondencia de Gustave Flaubert T 831 Fla. Flaubert, Gustave. Les Temptacions de Sant Antoni N 831 Fla. Flaubert, Gustave. Viaje a los Pirineos y Córcega ; Viaje a Bretaña : por campos y arenales

FRIEDRICH VON SCHILLER

Escriptor alemany.

Marbach, 10 de novembre de 1759 — Weimar, 9 de maig de 1805 Fill d’un modest cirurgià militar, estudià medicina a l’acadèmia militar de Stuttgart. Desobeint prohibicions superiors, s’interessà per la literatura revolucionària de l’època ( Sturm und Drang ) i estrenà el drama juvenil antiautoritari Die Räuber (‘Els bandits’, 1781). Però les represàlies el feren fugir a Mannheim (1782), on presentà peces teatrals decididament republicanes. Fundà la revista Rheinische Thalia i féu amistat amb Charlotte von Kalb, dama influent i sensible que el protegí i instruí. Temorós de més persecucions, es traslladà (1875) a Leipzig i a Dresden, invitat pel jurista C.G.Körner, que l’acollí i aconsellà en la recerca d’una base ideològica i estètica en contrast amb l’espontaneïtat emotiva i rebel dels anys juvenils. Visità Weimar (1787), cercant l’amistat de Herder, Wieland i Goethe. Es dedicà profundament a la investigació històrica i obtingué una càtedra a la Universitat de Jena (1789). Tot i ésser ciutadà d’honor de la jove República Francesa (1792), Schiller es distancià de les conseqüències reals de la revolució que tant havia defensat teòricament, evadint-se en la filosofia idealista de Kant. El 1790 es casà amb Charlotte von Lengefeld. Amb l’edició de les revistes Die Horen (1794) i Musenalmanach (1796-1800) s’inicià una constant col·laboració creativa amb Goethe, programàtica d’una cultura nacional alemanya basada en pressupòsits ideals humanistes. El 1799 fixà definitivament la seva residència a Weimar. Morí mentre escrivia l’ambiciosa tragèdia Demetrius . La seva obra dramàtica és molt extensa i parcialment condicionada per un excessiu dogmatisme idealista: Die Räuber (‘Els bandits’, 1781), Die Verschwörung des Fiesco zu Genua (‘La conspiració de Fiesco a Gènova’, 1783), Luise Millerin , titulada posteriorment Kabale und Liebe (‘Càbales i amor’, 1784), Don Karlos (1787), la trilogia de Wallenstein (1798-99), Maria Stuart (1801), Die Jungfrau von Orleans (‘La Donzella d’Orleans’, 1802), Die Braut von Messina (‘La núvia de Messina’, 1803), Wilhelm Tell (1804). En poesia excel·leixen les balades i els himnes, com An die Freude (‘A la joia’), Die Götter Griechenlands (‘Els déus de Grècia’, 1788), etc. Dels seus estudis històrics cal destacar la Geschichte des Abfalls der vereinigten Niederlande von der spanischen Regierung (‘Història de la independització dels Països Baixos del govern espanyol’, 1788) i Geschichte des dreissigjährigen Kriegs (‘Història de la guerra dels Trenta Anys’, 1791-93), i dels assaigs, Über die tragische Kunst (‘L’art de la tragèdia’, 1782), Über Anmut und Würde (‘De la gràcia i la dignitat’, 1793), Über das Erhabene (‘Del sublim’, 1794), Briefe über die ästhetische Erziehung des Menschen (‘Cartes sobre la formació estètica de l’home’, 1795) i Über naive und sentimentalische Dichtung (‘Sobre la poesia ingènua i sentimental’, 1796). Uns primers articles valorant l’obra teatral de Schiller foren publicats per Aribau a El Europeo (1823-24), però aquesta no fou editada a Barcelona en versió castellana fins el 1869, col·leccionada per G. Vidal i Valenciano. Posteriorment, al llarg del s. XIX i del XX, tant el teatre com l’obra lírica foren objecte de nombroses edicions. En català, fou publicat Guillem Tell , traduït per Joan Perpinyà (1907), per les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries (1916) i per Dolors Hostalrich (1931), i la primera part de Wallenstein per Joan Perpinyà (1911). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0061341.xml A la biblioteca trobaràs: T 842 Sch. Schiller, Friedrich von. Teatre T 842 Sch. Schiller, Friedrich von. Don Carlos, Infante de España T 842 Sch. Schiller, Friedrich von. Guillermo Tell N 842 Sch. Schiller, Friedrich von. Narraciones completas

LUÍS VAZ DE CAMÕES

Luís Vaz de Camões o Camoens, escriptor i poeta portuguès (Cap a 1524 – Lisboa, 10 de juny de 1580), generalment considerat com el més gran poeta en llengua portuguesa; també va escriure alguns sonets en castellà.

Se sap molt poc de la vida de Camões, i tot allò que hom creu conèixer és, en la majoria dels casos, dubtós. Sembla que va nàixer a Lisboa cap al 1524, d'una família arribada del nord (Chaves), però això no és segur. Els defensors d'aquesta teoria consideren a Simão Vaz de Camões son pare i a Anna de Sá e Macedo sa mare. Per via paterna, Camões estaria emparentat amb el trobador gallec Vasco Pires de Camões i per part materna amb el navegant Vasco de Gama.

Va viure algun temps a Coïmbra, on hauria freqüentat les aules d'humanitats, tal vegada en el monestir de Santa Cruz, ja que ací tenia un oncle. No obstant això, malgrat que l'existència d'aquell oncle, Bento de Camões, estiga documentada, no hi ha proves documentals de l'estada del poeta a Coïmbra. En algun lloc, afirmen els estudiosos de la seua vida, va haver d'adquirir el gran bagatge cultural que demostra posseir a les seues obres.

Va tornar a Lisboa, portant una vida bohèmia. Se li atribueixen diversos amors, no només amb dames de la cort, sinó fins i tot amb la pròpia infanta Maria, germana del rei Manuel I de Portugal. El 1553, després d'haver estat empresonat per un altercat, se'n va a l'Índia, i aquest és un dels pocs fets de la seua vida que els documents corroboren. Es va instal·lar a la ciutat de Goa on sembla que va escriure gran part de la seua obra.

Va tornar a Portugal, però pel camí va naufragar en les costes de Moçambic i va ser forçat, per falta de mitjans, a quedar-s'hi. Va ser a Moçambic on el seu amic Diogo do Couto el va trobar, trobada que es relata a la seua obra, declarant que el poeta s'hi trobava en un era: "tan pobre que vivia dels amics". Va ser Diogo do Couto qui li va pagar el viatge fins a Lisboa, on finalment va arribar l'any 1569.

Pobre i malalt, va aconseguir publicar Os Lusíadas (Els lusos) l'any 1572 gràcies a les influències d'alguns amics pròxims al rei Sebastià I de Portugal. Però fins i tot la publicació de Os Lusíadas està tenyida de misteri - hi ha dues edicions del mateix any i no se sap quina de les dues va ser la primera. En recompensa als serveis prestats a la pàtria, el rei li va concedir una modesta pensió, però fins i tot aquesta pensió seria lliurada sempre amb retard i no va salvar el poeta de l'extrema pobresa.

Respecte a la seua obra lírica, el volum de les seues rimes li va ser robat. Així, l'obra lírica de Camões va ser publicada pòstumament, no havent-hi acord entre els diferents editors respecte al nombre de sonets escrits pel poeta. Hi ha diferents edicions de la seua obra lírica, però no hi ha una completa certesa respecte de l'autoria d'algunes de les peces.

Va morir a Lisboa el 10 de juny de 1580 i un amic va haver de pagar la sepultura. El seu túmul, que se suposa va ser col·locat prop del convent de Santa Anna a Lisboa, es va perdre en el terratrèmol de 1755,

per la qual cosa s'ignora el parador dels seus restes mortals. Restes mortals que no estan en cap dels dos túmuls oficials que li estan dedicats actualment - un al monestir dels Jerónimos a Lisboa i un altre al Panteó Nacional.

Se'l considera el major poeta portuguès, situant-se la seua obra entre el classicisme i el manierisme.

Alguns dels seus sonets, com el conegut Amor é fogo (Amor és foc), per l'ús de les paradoxes, anuncia ja el barroc que s'aproximava.

El Premi Luís de Camões és el més important en llengua portuguesa. Va ser instituït en 1988 pels governs del Brasil i de Portugal. http://ca.wikipedia.org/wiki/Lu%C3%ADs_de_Cam%C3%B5es A la biblioteca trobaràs: IP 835 Cam. Camões, Luís de. Els Lusíades

EMILIA PARDO BAZÁN

Novel·lista, assagista i feminista gallega. la Corunya, 16 de setembre de 1851 — Madrid, 12 de maig de 1921 De noble família (el seu pare, José Pardo Bazán y Mosquera, obtingué del papa el comtat de Pardo Bazán per la defensa de la religió a les Corts revolucionàries del 68), s’inicià en la lectura dels clàssics des de la seva infància. La preocupació literària, social i política marcà la seva obra i la seva vida. En el pròleg de la seva primera novel·la (Viaje de novios, 1881), es declarà partidària del realisme. El 1883 publicà setmanalment, al full literari de La Época, La cuestión palpitante, on exposà les seves opinions sobre el naturalisme francès i esbossà una teoria de la novel·la. Del 1883 és també la novel·la La Tribuna, en la qual descriu l’ambient de la fàbrica de tabacs de la Corunya, on treballen quatre mil dones. El 1886 aparegué la seva novel·la més important, Los Pazos de Ulloa, seguida, entre altres, de La Madre naturaleza, Morriña, Insolación, La Quimera, La piedra angular, en la qual s’enfronta amb el tema de la pena de mort, i el recull de contes Cuentos sacro-profanos. El 1892 dirigí la “Biblioteca de la Mujer”, que edità llibres de reivindicació feminista. En Nuevo teatro crítico, publicació periòdica que edità durant l’any 1891, recollint el propòsit del Teatro Crítico de Feijoo, opinà, polemitzà i intervingué en la vida social i política del país. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0049000.xml

A la biblioteca trobaràs: CD 6.PAR 14. Pardo Bazán, Emilia. 7 cuentos de misterio [enregistrament sonor] GN Par. Pardo Bazán, Emilia. Insolación N Par. Pardo Bazán, Emilia. Los Pazos de Ulloa N Par. Pardo Bazán, Emilia. La Tribuna

VÍCTOR HUGO

Poeta, novel·lista, dramaturg, assagista i pintor francès.

Besançon, 26 de febrer de 1802 — París, 22 de maig de 1885 És el més fecund dels autors francesos romàntics, amb una obra heterogènia que domina tot el s. XIX. A Odes et poésies diverses (1822; edició definitiva el 1828: Odes et ballades ) l’estil evoluciona des d’un classicisme força estricte a una llibertat ja molt romàntica. Amb Les orientales (1829), on reivindicava i manifestava una actitud humanitària, seguia la moda cosmopolita del Cenacle romàntic i cridava l’atenció sobre els esdeveniments de Grècia. Els reculls publicats entre el 1831 i el 1840 — Les feuilles d’automne, Les chants du crépuscule, Les voix intérieures, Les rayons et les ombres — palesen la projecció de la serenitat i l’intimisme en el tractament dels temes de la natura, l’amor i la pàtria. L’obra poètica d’Hugo sofrí una interrupció, deguda, en part, a la seva activitat política: participà en la revolució del 1848 i s’oposà a Napoleó III; el 1851 s’exilià a Bèlgica, després a Jersey i finalment a Guernsey, fins a la caiguda de l’imperi (1870). Les obres poètiques compostes durant aquest període es consideren entre les millors del poeta: Les châtiments (1853), on fustigà Napoleó III, Les Contemplations (1856) i La légende des siècles (1859). Després de l’exili publicà L’art d’être grand-père (1877) i alguns volums d’un voltairianisme evident: Le pape (1878), Religion et religions (1880), etc. El seu teatre contribuí al triomf del drama romàntic, definit al pròleg de Cromwell (1827) i representat posteriorment per Hernani (1830), la primera representació del qual significà l’enfrontament dels clàssics i la nova generació dels romàntics. Les altres obres — Le roi s’amuse (1832), Marie Tudor (1833), Angelo tyran de Padoue (1835) i Ruy Blas (1838)— repeteixen els principis definits a Cromwell : la barreja de l’element còmic amb el tràgic, realisme, combinació de gèneres, etc. La sèrie s’acaba amb un drama prewagnerià: Les burgraves (1843), que fou probablement l’únic fracàs de la carrera literària de l’autor. Hugo començà a escriure novel·les amb Bug-Jargal (1819), obra que pertany al gènere de novel·les “negres”, aleshores de moda.

Amb Le dernier jour d’un condamné (1829; traducció catalana 1930) manifestà la seva oposició a la pena de mort, i a Claude Gueux (1834) aparegué el tema que desenvolupà més tard a Les misérables . A part Han d’Islande (1832), la novel·la més romàntica d’Hugo és Notre-Dame de Paris (1831; traducció catalana 1923). Durant la segona república (1848-52), influït per l’ambient polític i per causa de la seva

ideologia vacil·lant —que semblava decidir-se per l’esquerra— i potser de l’èxit assolit per Eugène Sue amb Les mystères de Paris , emprengué una novel·la social, després abandonada ( Les misères ), font directa de Les misérables (1862, traducció catalana 1998), obra que redactà a l’exili i on, més enllà de l’argument, pretén de presentar la teoria que el progrés de la humanitat depèn de l’educació i de la misericòrdia. La novel·la més acabada d’Hugo és potser Les travailleurs de la mer (1866). L’homme qui rit (1869) té una indubtable profunditat política, i Quatre-vingt-treize (1874; traducció catalana 1927), novel·la històrica molt reeixida, correspon al període triomfal de la tercera república (1874). Hugo no és el millor representant de gairebé cap dels gèneres que conreà, però, en canvi, apareix com el capdavanter d’aquests gèneres. Famós en vida, més d’un crític li ha retret l’èmfasi sistemàtica, el deliri verbal i l’esterilitat conceptual que apareixen en el si d’una obra immensa, però procedent en tot moment de les mateixes fonts. Hugo apareix com un autor més vigorós que no pas refinat, més visionari que no pas imaginatiu, d’una gran força i amb un gust molt evident per les situacions i els colors violents. La seva obra plàstica, menys coneguda que la literària, té una gran importància, car el món fantasmagòric i goticitzant dels seus dibuixos, generalment paisatges, influí el surrealisme i fou molt valorat per C.Baudelaire i T.Gautier. Utilitzà procediments propis, com és ara mesclar sutge i cafè amb la tinta i l’aquarel·la, frottages, collages i arrencaments de paper. Es destaquen els paisatges del Rin (183940), El burg de la creu i La calçada , ambdós del 1850, i nombroses marines de Jersey i Guernesey, com Vistes de Viandem (1871). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0033170.xml A la biblioteca trobaràs: N Hug. Hugo, Victor. El Darrer dia d'un condemnat T 831 Hug. Hugo, Victor. Lucrècia Borja N Hug. Hugo, Victor. Los Miserables N Hug. Hugo, Victor. Nuestra Señora de París JN Sza. Szac, Murielle. Victor Hugo : no a la pena de mort

LUIS DE GÓNGORA

Poeta castellà.

Còrdova, 11 de juliol de 1561 — Còrdova, 23 de maig de 1627 Fill d’una família benestant, estudià a Salamanca. Beneficiat de la catedral de Còrdova, acomplí missions per Galícia, Navarra i les dues Castelles. Una amonestació episcopal (pel fet de tractar amb comediants, d’anar als toros i d’escriure versos profans) i les justificacions que hi oposà li confereixen una imatge de

clergue refinat, culte i vagament mundà. A partir del 1603 residí a Valladolid, aleshores seu de la cort.

Maldà per fer-se una situació econòmica sòlida, però no hi reeixí, ni pel fet d’haver estat nomenat capellà de Felip III. El 1626, ja malalt, tornà a Còrdova. La seva obra, ultra dues desafortunades peces de teatre (Las finezas de Isabel, 1613, i El doctor Carlino), respon a tendències oposades: poesies breus de caràcter popular (letrillas, romances i sonets) i poemes artificiosos d’estil obscur i difícilment intel·ligibles (Fábula de Polifemo y Galatea, 1612; Las soledades, 1613; Panegírico al duque de Lerma, 1617). Deixà un epistolari de 124 cartes. Llevat de les 37 composicions incloses per Pedro Espinosa a Flores de poetas ilustres (1605) i d’alguna altra, els escrits de Góngora romangueren inèdits en vida de l’autor. Això no obstant, assolí un notable prestigi i el reconeixement d’humanistes destacats. Malgrat edicions anteriors, com la de Juan López de Vicuña (1627), prohibida per la inquisició, i la de Gonzalo de Hoces (1633), l’obra de Góngora no fou presentada d’una manera satisfactòria fins el 1921, per FoulchéDelbosc, que seguia el manuscrit d’Antonio Chacón (1628). A partir d’aquesta edició, hom pot establir que les composicions de caràcter popular són una constant al llarg de la vida del poeta i que, a les composicions barroques, cultistes i minoritàries, intensificà els trets estilístics a partir de temes semblants; en ambdós casos es tracta de peces de lirisme estilitzat i de greu evocació, d’homenatge, de recreació històrica o mitològica, o bé de caràcter satíric. La Fábula de Polifemo y Galatea, narració, en octaves reials, dels amors d'Acis i Galatea, és plena de metàfores, forçades pels esquemes de la sintaxi llatina i per la hipèrbaton. A Las soledades, amb menys nucli argumental, es fa encara més palesa l’obsessió per la forma. Sembla que els versos que han romàs d’aquesta obra corresponen a la primera part (Soledad de los campos) i a un fragment de la segona (Soledad de las riberas) d’un gran poema inacabat, el qual devia incloure dues parts més (Soledad de las selvas i Soledad del yermo). Avui hom admet que l’estil de Góngora, malgrat les polèmiques que provocà, sobretot amb Juan de Jáuregui, Francisco de Quevedo i Lope de Vega, és el resultat de l’evolució de formes expressives adoptades pels poetes cultes castellans del s XVI, com Garcilaso de la Vega i Fernando de Herrera. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0030475.xml A la biblioteca trobaràs: P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Antología poética : Polifemo, Soledad primera, Fábula de Píramo y Tisbe, y otros poemas P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Fábula de Polifemo y Galatea P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Letrillas IP 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Luis de Góngora para niños P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Poesía P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Poesía selecta P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Romances P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Soledades P 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Sonetos completos T 834 Gon. Góngora y Argote, Luis de. Teatro completo

JUAN MELÉNDEZ VALDÉS

Juan Meléndez Valdés (Ribera del Fresno, provincia de Badajoz, 11 de marzo de 1754 - Montpellier, Francia, 24 de mayo de 1817) fue un poeta, jurista y político español.

Era de familia hidalga; su padre era Juan Antonio Meléndez Valdés y su madre María de los Ángeles Díaz Cacho, y tuvo numerosos hermanos; tras su nacimiento la familia se instaló en Almendralejo y a los siete años de edad se quedó huérfano de madre. En 1767 viajó a la corte para estudiar bajo la tutela de su hermano mayor Esteban en el Colegio de Santo Tomás latín y filosofía, y más tarde ingresó en los Reales Estudios de San Isidro, donde aprendió filosofía moral y griego. Finalmente empezó Leyes en la Universidad de Salamanca en 1772 al par que escribe sus primeros poemas y frecuenta las tertulias poéticas, en especial la de fray Juan Fernández de Rojas, más conocido por Delio, y la de José Cadalso en 1773, quien le introdujo en la cultura francesa; en 1774 murió su padre y su carácter se volvió definitivamente melancólico. En 1775 obtuvo el grado de Bachiller en Derecho y en 1777 muere también su hermano Esteban. Se ocupa provisionalmente de la cátedra de lengua griega y conoce a Jovellanos. En 1780 obtiene el premio de poesía de la Real Academia Española con su obra "Batilo". En 1781 vuelve a la Universidad de Salamanca con destino a la cátedra de Humanidades. En 1783 se doctora en derecho. En este tiempo escribe "Las enamoradas anacreónticas" y "Los besos de amor" y se casa con María Andrea de Coca. En 1784 Meléndez participa para uno de los tres premios ofrecido por la ciudad de Madrid para la mejor composición dramática, obteniendo uno de ellos por "Las bodas de Camacho el rico". A estas alturas se encuentra ya con una gran fama por todo el país. Ha madurado y es conocido por todos los intelectuales, poetas y escritores de la época. El famoso impresor Joaquín Ibarra publica en 1785 el primer volumen de sus poemas con gran éxito, realizándose diversas ediciones. En 1798 comienza a ejercer de fiscal durante siete meses y con el favor de Jovellanos, obtiene los destinos sucesivos de juez de la corte en Zaragoza en 1789, canciller en Valladolid en 1791 y fiscal de la Sala de Alcaldes de la Casa y Corte en Madrid en 1797, cargo que ocupará apenas siete meses; escribe entonces sus Discursos forenses, que circularon de forma manuscrita hasta ser publicados durante el Trienio Liberal. Con la caída de Jovellanos, Meléndez se ve obligado a dejar Madrid el 27 de agosto de 1798, y le envían a supervisar las obras de un cuartel que se construía en Medina del Campo, lo que suponía en la práctica un castigo. Pero en 1802 se le devuelven sus emolumentos como fiscal y va a vivir a Zamora, donde se dedicó a proyectos sociales y al estudio. Marcha luego a Salamanca y a Madrid.

Tras la ocupación francesa, se pone al servicio de José I de España, ocupando puestos en el Consejo de Estado y la condecoración como Caballero de la Orden Real de España, lo que le acarreará graves problemas como afrancesado a la salida del rey tras la Guerra de la Independencia. Huido a Francia, residió sucesivamente en Toulouse, Montpellier, Nîmes, Alais y Montauban; su salud se deteriora y se ve aquejado de fuertes depresiones y cuatro años más tarde fallece en Montpellier. Sus restos volvieron a Madrid en 1900 y después de un breve paso por el Panteón de Hombres Ilustres reposan finalmente en

un mausoleo conjunto con Goya, Moratín y Donoso Cortés, obra de Ricardo Bellver, en el Cementerio de San Justo.

Además de las ya reseñadas, otras obras del autor son "Poesías" (1785), "A Llaguno" (1794), "Sobre el fanatismo" (1795), "Alarma española" (1808), "Oda a José Bonaparte" (1810-1811), "Prólogo de Nimes" (1815) y "Discursos Forenses" (1821). http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Mel%C3%A9ndez_Vald%C3%A9s A la biblioteca trobaràs: P 834 Mel. Meléndez Valdés, Juan Antonio. Poesía

JOSÉ MARTÍ

Polític, escriptor, periodista i orador cubà. l'Havana, 28 de gener de 1853 — Boca de Dos Ríos, Cuba, 19 de maig de 1895 Fill d’un valencià, fou artífex de la independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li foren commutats per l’exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions; fundà la “Revista Venezolana” i dirigí “Patria”, de Nova York. Representà consularment l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del partido revolucionario cubano . Participà en el desembarcament de Playitas i morí pocs dies més tard.

Professor a l’escola normal i a la Universitat de Guatemala, propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del Modernisme. Publicà Versos Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l’assaig polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las reformas (1873), etc. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0040634.xml A la biblioteca trobaràs: N 834B Mar. Martí, José. La Edad de Oro N 834B Mar. Martí, José. Ensayos y crónicas

CALDERÓN DE LA BARCA

Autor dramàtic castellà.

Madrid, 17 de gener de 1600 — Madrid, 25 de maig de 1681 Estudià amb els jesuïtes a Madrid, Alcalá i Salamanca. Molt jove participà en els certàmens poètics en honor de sant Isidre i de santa Teresa. L’any 1636 era l’escriptor dramàtic més famós de la cort, investit amb l’hàbit de Santiago. Després d’una joventut agitada, participà en la Guerra dels Segadors. El 1651 fou ordenat sacerdot. Gaudí sempre d’un ampli favor reial. La seva obra dramàtica (cent vint obres majors, vuitanta actes sacramentals i una trentena d’obres menors) presenta una estructura que és culminació de les teories de Lope de Vega, alhora que té unes característiques clarament definides; dóna importància al dibuix del protagonista, en detriment dels personatges accessoris, segueix les idees de Lope de Vega sobre els temes del monarquisme i de l’honor, construeix obres de contingut filosòfic pur i assoleix la perfecció dels elements al·legòrics i teològics en la disposició dels acte sacramental , gènere en el qual és el màxim especialista. Enfront del teatre de Lope, el calderonià, immergit en la seva època, és ple d’elements barrocs en el llenguatge. És barroca l’abundància d’aspectes simbòlics i mitològics i també la valoració de l’escenografia (importància dels elements arquitectònics i musicals). El seu teatre comprèn tots els gèneres dramàtics: comèdies, drames, actes sacramentals, sarsueles, entremesos, etc. Escriví comèdies de caire religiós ( La devoción de la Cruz, El príncipe constante, El mágico prodigioso ), comèdies de caire històric ( El sitio de Breda, El cisma de Inglaterra, La aurora en Copacabana ), extraordinàries comèdies de capa i espasa i d’intriga, on assolí la màxima perfecció quant a l’estructura escènica ( La dama duende, Casa con dos puertas, El escondido y la tapada ), comèdies mitològiques de tema barroc ( Eco y Narciso, La estatua de Prometeo, Ni Amor se libra de amor ), etc. El tema de l’honor o de l’honra apareix en drames com El pintor de su deshonra, A secreto agravio, secreta venganza, El médico de su honra , i també com a tema bàsic a El alcalde de Zalamea . La gran novetat del seu teatre és constituïda per les obres filosòfiques, com La vida es sueño , El gran teatro del mundo, El gran mercado del mundo , on és plantejada tota la desenganyada problemàtica existencial del Barroc, des del punt de vista d’uns raonaments perfectes i exactes, construïts gairebé com a sil·logismes, amb perceptibles influències del nou esperit cartesià. Els actes sacramentals assoleixen una nova dimensió en el seu teatre: El gran teatro del mundo, La vida es sueño, La cena del rey Baltasar, La hidalga del valle, Los encantos de la culpa . L’estil de Calderón té una forta influència gongorina; utilitza una llengua plena de cultismes, al·lusions i elusions, hipèrboles, construccions bimembres, etc, presidida per una perfecta i equilibrada disposició de tots els elements dins una gran musicalitat del vers. El teatre calderonià assolí un valor polèmic en els plantejaments estètics del neoclassicisme, i més tard esdevingué una bandera de combat romàntica en les primeres discussions que s’iniciaren a Alemanya i que arribaren a Espanya a través del cònsol Böhl de Faber. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0013528.xml A la biblioteca trobaràs: T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. A secreto agravio, secreta venganza

T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. El Alcalde de Zalamea T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. Autos sacramentales T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. La Dama duende T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. La Devoción de la Cruz T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. El Garrote más bien dado o El alcalde de Zalamea T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. El Gran teatro del mundo ; El Gran mercado del mundo T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. El Mágico prodigioso T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. No hay burlas con Calderón : ejercicio de estilo : sobre textos de Calderón de la Barca T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. El Príncipe constante T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. El Príncipe constante y esclavo por su patria T 834 Cal. Calderón de la Barca, Pedro. La Vida es sueño DVD 792 Vid. La Vida es sueño [Enregistrament vídeo [de] Calderón de la Barca]

MADAME DE LA FAYETTE

Novel·lista francesa.

París, 18 de març de 1634 — París, 25 de maig de 1693 Comtessa de La Fayette. Dama d’honor a la cort de Versalles, publicà anònimament diverses novel·les, entre les quals es destaca La princesse de Clèves, prototipus de la novel·la clàssica i psicològica, obra mesurada, de forma rigorosa i exempta d’efectismes. Hom hi pot veure la tradició novel·lesca francesa matisada per l’absolutisme de Lluís XIV i sobretot per la influència del jansenisme, que esborren gairebé del tot l’idealisme tradicional. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051100.xml

A la biblioteca trobaràs: N 831 La F. La Fayette, Madame de. La Princesa de Clèves

JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Poeta líric andalús.

Moguer, Huelva, 24 de desembre de 1881 — Santurce, Puerto Rico, 29 de maig de 1958 Entrà a la Universitat de Sevilla, però la deixà i es dedicà a escriure. Agregat cultural de la República Espanyola a Washington, des de la fi de la Guerra Civil de 1936-39 residí a l’exili. Un dels màxims exponents del Modernisme castellà, influí profundament les joves generacions de poetes. Amb Diario de un poeta recién casado (1917) inaugurà un nou estil, en què, mantenint la condensació poètica ja iniciada, s’enfondeix en riques metàfores a la recerca de la bellesa absoluta. A més de Platero y yo (1953), cal citar Arias tristes (1903), La estación total (1946) i Animal de fondo (1949). El 1985 hom publicà Guerra en España, que aplega originals diversos (poesia i prosa) escrits entre el 1935 i el 1954. Li fou concedit el premi Nobel el 1956. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0034517.xml A la biblioteca trobaràs: P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Antología comentada P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Antología poética IP 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Canta pájaro lejano : antolojía juvenil P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Una Colina meridiana : 1942-1950 P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Diario de un poeta reciencasado : 1916 P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. La Estación total con las canciones de la nueva luz : 1923-1936 I*** Jim. Jiménez, Juan Ramón. Estampas de Platero y yo IP 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. El Iris mágico : antología lírica

P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. jrj.poemas IP 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Juan Ramón Jiménez para niños IP 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Juan Ramón Jiménez y los niños P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Libros de amor : 1911-1912 : libro inédito I* Jim. Jiménez, Juan Ramón. Mi primer Platero IN 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Platero i jo, de Juan Ramón Jiménez, explicat als infants N Jim. Jiménez, Juan Ramón. Platero y yo P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Poemas escogidos P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Poesía en prosa y verso : 1902-1932 : escogida para los niños por Zenobía Campubrí P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Recuerdos P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Segunda antolojía poética : 1898-1918 N 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Selección de prosa lírica P 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Selección poética N 834 Jim. Jiménez, Juan Ramón. Tiempo

JUAN CARLOS ONETTI

Novel·lista i contista uruguaià.

Montevideo, 1 de juliol de 1909 — Madrid, 30 de maig de 1994 Autor existencial obsessionat per l’envelliment, la pèrdua de la innocència, l’aparent o real absurd de la vida quotidiana, la rutina i la inèrcia. Novel·là vides ofegades de solitaris fracassats. El pozo (1939) interessa com a manifest del que serà la seva obra total més que no pas com a obra de creació: entre la realitat i l’imaginari mostra el doble aspecte del món onettià. De les novel·les es destaquen Tierra de nadie (1941), La vida breve (1950), El astillero (1961), Juntacadáveres (1964), Los adioses (1967), Para esta noche (1967, última edició), Tiempo de abrazar (1974), Dejemos hablar al viento (1979), Cuando entonces (1987) i Cuando ya no importe (1993). Els temes clau de la seva narrativa en general atenyen en la gran majoria dels seus contes una indefinible plenitud: Cuentos completos (1975) i Presencia y

otros relatos (1986). El 1980 li fou atorgat el premi Cervantes de literatura pel conjunt de la seva obra en prosa i el 1985 el premi nacional de literatura d’Uruguai. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0047390.xml A la biblioteca trobaràs: T 834 One. Onetti, Antonio. Madre Caballo N One. Onetti, Juan Carlos. Dejemos hablar al viento N One. Onetti, Juan Carlos. Tan triste como ella y otros cuentos

VOLTAIRE

Nom amb què és conegut François-Marie Arouet, escriptor i pensador francès.

París, 21 de novembre de 1694 — París, 30 de maig de 1778 Es formà amb els jesuïtes, i s’introduí en ambients mundans i llibertins, els quals li inculcaren un cert esnobisme social. Estudià dret sense entusiasme, i es donà a conèixer amb versos satírics, que li valgueren, durant els primers anys de la Regència (1715-18), diversos confinaments i un breu empresonament a la Bastilla.

Una tragèdia neoclàssica, Oedipe (1719), plena d’al·lusions polítiques i anticlericals, el féu popular entre la noblesa, i fou protegit pel regent i pel rei (dues pensions el 1722). Insistí en la seva crítica subversiva en el poema èpic La Henriade (edició clandestina, 1723). Fou invitat al casament de Lluís XV i freqüentà la cort, però la disputa amb el cavaller de Rohan (1726) el portà un altre cop a la Bastilla i a l’exili, a Londres, fins el 1729. Aquest període anglès el transformà en un burgès conscient i combatiu, més sensible a la història i a la cultura estrangeres —descobriment de Newton, imitacions de Shakespeare, com el Brutus (1730)—.

De tornada a França, publicà la Histoire de Charles XII (1731), la qual, retirada per la policia i reimpresa clandestinament, assolí un gran èxit a tot Europa. Més escàndol produïren les Lettres philosophiques (1734), cremades pel botxí. Instal·lat al castell de Cirey, escriví versos i teatre, vulgaritzà la física newtoniana (1738) i polemitzà amb tothom. Conegut internacionalment (es cartejava amb Frederic de Prússia), guanyà molts diners amb les finances i féu gestions diplomàtiques properes a l’espionatge. Fou nomenat historiògraf de França (1745) i publicà el poema cortesà La bataille de Fontenoy (1745). L’any següent ingressà a l’Académie i fou nomenat gentilhome ordinari. Tanmateix, el 1748 fou acomiadat de Versalles.

Afectat per la mort de la seva amant, Mme de Châtelet, acceptà l’oferiment del rei de Prússia d’ésser el seu conseller literari (1750-53). Després de rompre amb el rei, fugí a Berlín —d’aquesta època és Le siècle de Louis XIV (1751)—. S'instal·là prop de Ginebra, però topà amb el puritanisme dels calvinistes — escàndols per les seves obres teatrals i pel seu poema buf La Pucelle (1775), sobre Joana d’Arc—, polemitzà amb Rousseau i fou acusat d’ésser l’inspirador de l’Enciclopèdia. Aquesta època de crisi es reflecteix en el poema Le désastre de Lisbonne (1756). Sentint-se amenaçat, comprà la propietat de Ferney (1758), a França, però prop de Suïssa. Comença aleshores l’etapa final de la seva vida —que compartí amb la seva neboda i nova amant Mme Denis—, en què lluità contra els catòlics i els protestants, contra Rousseau i contra els ateus, i intervingué en nombrosos casos judicials. El resum de la seva filosofia, molt pràctica i acomodatícia, es troba en el Dictionnaire philosophique (1764): deisme, religió i moral naturals, rebuig de les religions positives i de tota metafísica, racionalisme i lluita contra els criteris d’autoritat i la intolerància; posicions relativament moderades i sovint ambigües, sobretot en la seva versió política i social (odi a l’absolutisme i simpaties per un règim liberal a l’anglesa, sense excloure la temptació del dèspota il·lustrat). Després d’una llarga absència, fou acollit apoteòsicament a París, però no trigà gaire a morir.

Una gran part de la seva extensíssima obra té un interès purament històric (poesia, teatre, libels), però en sobresurten els Romans et contes —gairebé tots de la vellesa: Zadig (1747), Micromégas (1752), Candide (1759), L’Ingénu (1767), plens de gràcia i de picardia, amb una amagada tristesa— i un formidable epistolari, que revelen una extraordinària personalitat i un gran talent d’escriptor, més que no pas una filosofia. Als Països Catalans, les primeres traduccions en català conegudes de Voltaire són les que feren diversos membres de l’anomenat grup de Tuïr: vers el 1770 S.Sibiuda traduí Zaïre , que fou objecte d’una nova versió vers els anys 1780-82 per A.de Banyuls i de Forcada. Segurament foren també traduïdes el Tancrède i La princesse de Navarre (amb el títol de Constantina ). Al llarg del s. XIX aparegueren relativament poques traduccions al castellà; F.Altés i Gurena traduí La mort de Cèsar i l’estrenà, amb escàndol, el 1823; tanmateix, el Romanticisme liberal (A.de Covert-Spring, 1836), encara que el defensà ideològicament, considerà depassats els seus motlles estètics, neoclàssics. Ja al s. XX tornà a ésser traduït al català per A.Maseras ( L’indiscret , 1918), C.Soldevila ( Càndid , 1927), C.A.Jordana i E.Valor ( L’ingenu , 1927 i 1974) i D.Guansé ( Diccionari filosòfic , 1930). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0071565.xml A la biblioteca trobaràs: N 831 Vol. Voltaire. Càndid o L'optimisme 1(Vol). Voltaire. Cartes filosòfiques 1(Vol). Voltaire. Contes filosòfics N 831 Vol. Voltaire. La Princesa de Babilònia ; i L'home que guanyava quaranta escuts 92(Vol) Vol. Voltaire. Memòries per servir a la vida de M. de Voltaire, escrites per ell mateix N 831 Obr. Obras escogidas 1(Vol). Voltaire. Tratado de la tolerancia 1(Vol). Voltaire. La Usurpación de los papas y otros escritos