Al març recordem a

Al Març recordem a: Azorín , Lawrence, Serge Gainsbourg, Duras, Nikolai Vasilevich Gogol, Louisa May Alcott,Adolfo Bioy Casares, Laurence Sterne, Jose Agustín Goytisolo, Von Goethe, Stehdhal, Verne, Virginia Woolf, Hernández, Charlotte Brontë D. H.

Marguerite

Johann Wolfgang Jules

Miguel

Azorín

José Martínez Ruíz (Azorín) © Fototeca.cat Josep Martínez i Ruiz

Pseudònim de Josep Martínez i Ruiz, escriptor.

Monòver, Valls del Vinalopó, 1873 — Madrid, 2 de març de 1967 De pare murcià i de mare valenciana, fou bilingüe ja des de petit; sempre tingué —ho ha escrit— consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans. Estudià dret a València, on s’inicià en les lletres. El 1896 s’establí a Madrid, on esdevingué una de les primeres figures de l’anomenada Generació del 98, concepte que divulgà àmpliament.

S'obrí camí en el periodisme en diaris republicans —El País, El Progreso— i en revistes, com Arte Joven, Revista Nueva i Juventud. Publicà molts articles i fullets, i s’acostà a l’anarquisme, però aviat fou un col·laborador del torn polític de la Restauració i escriví a ABC. Fou cinc vegades diputat (entre el 1907 i el 1919), cronista parlamentari i sotssecretari d’instrucció pública, i el 1924, membre de l’Academia Española. Publicà La crítica literaria en España (1893), amb el pseudònim de Cándido, i Buscapiés (1894), signant Ahrimán. L’ebullició social i estètica de la fi del s. XIX l’agafà en plena activitat.

El seu primer llibre remarcable és El alma castellana (1900), on inicia el culte a Castella i als clàssics castellans. Amb la invenció del personatge Antonio Azorín la seva obra esdevé més autobiogràfica, centrada definitivament en el regeneracionisme. La voluntad (1902), Antonio Azorín (1903) i Las confesiones de un pequeño filósofo (1904) són llibres cabdals que el defineixen. Amb Los pueblos (1905) emprà ja el pseudònim, tan popularitzat, d'Azorín, que és el cognom del protagonista de les seves novel·les autobiogràfiques i que ja no abandonà més. Alternant la visió heroica o grisa, sempre amb la història al fons, de Castella i revalorant, glossant i fent lluir nous caires dels clàssics, Azorín es convertí en una mena de torsimany d’una Espanya ideal, centrada en una Castella al capdavall imperial, tot i el to crític i de vegades pessimista del seu pensament. Cal recordar-ne La ruta de don Quijote (1905), España (1909), Lecturas españolas (1912), Castilla (1912), Clásicos y modernos (1913), Los valores literarios (1914), Al margen de los clásicos (1915), Rivas y Larra (1916) i Una hora de España (1924). Després d’aquest llibre, fins a la guerra civil —s’exilià el 1936, fins el 1939—, es decantà més aviat cap al teatre (Lo invisible, 1931; La guerrilla, 1936, etc), en un intent de renovació discutible. Després de la guerra, és important Valencia (1941), i també Madrid (1941), Memorias inmemoriales (1946), Ejercicios de castellano (1960), etc.

Azorín es destacà per l’estil concís, la frase breu i els adjectius precisos i contrastats alhora.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0006415.xml A la biblioteca trobaràs:     

N 834 Azo. Azorín. Los Pueblos ; La Andalucía trágica y otros artículos : 1904-1905 N 834 Azo. Azorín. Castilla N 834 Azo. Azorín. Los Clásicos redivivos ; Los clásicos futuros N 834 Azo. Azorín. Una Hora de España 91(46.41) Azo. Azorín. Madrid

David Herbert Lawrence

David Herbert Lawrence © Fototeca.cat

Escriptor anglès.

Eastwood, Nottingham, 11 de setembre de 1885 — Vence, 2 de març de 1930 Fill d’un miner i una mestra d’escola, es dedicà a l’ensenyament. Publicà els seus primers poemes el 1909, i es féu conèixer amb novel·les, com Sons and Lovers (1913).

Amb The Rainbow (1915) començaren els seus problemes amb la censura, i el 1919 abandonà Anglaterra i començà la seva peregrinació pel món a la recerca de civilitzacions “no contaminades pel divorci farisaic entre la carn i l’esperit”: d’Itàlia passà a Austràlia — Kangaroo (1923)— i d’allà a Nou Mèxic — The Plumed Serpent (1926)—. Tornà a Itàlia, on escriví la seva novel·la més famosa, Lady Chatterley's Lover (1928), prohibida per obscenitat a diversos països. La seva rebel·lia contra el moralisme purità el menà a unes teories vitalistes que desembocaren en una mena de metafísica del sexe, en un to inesperat de sermó, que atenuà molt poc l’escàndol suscitat per les seves obres. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0036717.xml

A la biblioteca trobaràs:     

N Law. Lawrence, D. H.L'Amant de Lady Chatterley 841B.3 Law. Lawrence, D. H. Estudios sobre literatura clásica norteamericana P 841 Law. Lawrence, D. H. The Love poems of D.H. Lawrence N Law. Lawrence, D. H. La Serpiente emplumada NE Law. Lawrence, D. H. Women in love

Serge Gainsbourg

Lucien Ginsburg Nom artístic del cantautor francès Lucien Ginsburg.

París, 2 d’abril de 1928 — París, 1991 Fill d’emigrants jueus russos exiliats a causa de la revolució bolxevic, intentà dedicar-se a la pintura i, en no aconseguir-ho, es dedicà a la música, com a pianista i cantant en clubs parisencs d’ambient existencialista. Aconseguí un cert èxit interpretant cançons pròpies influïdes per Boris Vian, que l’encoratjà. El 1958 enregistrà el seu primer disc, Du chant à la une, que obtingué el premi Charles Cros l’any següent. Continuà amb L’Étonnant Serge Gainsbourg (1961), Disque N°4 (1962), Gainsbourg Confidentiel (1963), Anna (1967) i, sobretot, amb la cançó Poupée de cire, poupée de son, la qual, interpretada per France Gall, guanyà el Festival d’Eurovisió de 1965. Inicialment influït pel jazz, derivà posteriorment vers un pop de connotacions eròtiques, molt acusades sobretot arran de la seva col·laboració amb Brigitte Bardot i la seva tercera esposa Jane Birkin, amb la qual enregistrà ‘Je t'aime ... Moi non plus’ el 1969, la cançó que alhora el feu més popular i provocà més escàndol. Convertit en una figura pública de l'underground, la seva producció posterior incorporà la psicodèlia i accentuà els aspectes surreals i la provocació de les lletres: entre altres, enregistrà Cannabis (1970), Histoire de Melody Nelson (1971), Rock Around the Bunker (1973), L’Homme à tête de chou (1976), Aux armes et cætera, (1979) que conté una polèmica versió reggae de ‘La Marsellesa’, Love on the Beat (1984), amb la també controvertida Lemon Incest , You're Under Arrest (1987), De Gainsbourg à Gainsbarre (1989). Moltes de les seves cançons

han estat interpretades per altres cantants (incloent-hi nombroses versions en anglès, per músics de rock anglosaxons). Els seus darrers anys estigueren marcats pels escàndols i les seqüeles de múltiples addiccions. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0516623.xml A la biblioteca trobaràs:  

DVDM 072.7GAI. Gainsbourg, Serge. D'autres nouvelles des étoiles [enregistrament sonor] CD 072.7GAI. Gainsbourg, Serge. Monsieur Gainsbourg revisited [enregistrament sonor]

Marguerite Duras

Novel·lista francesa.

Gia Dinh, Indoxina, 4 d’abril de 1914 — París, 3 de març de 1996 Les seves novel·les La vie tranquille (1944), Un barrage contre le Pacifique (1950), Le marin de Gibraltar (1952) i sobretot Moderato Cantabile (1958), tracten de copsar, al llarg d’unes anàlisis aparentment informals, però d’un rigor tot clàssic, l’excepcionalitat d’un moment, d’una situació, puix que res no ha de passar en un món totalment convencionalitzat. Amb Hiroshima mon amour (1960), escrita de primer com un guió cinematogràfic, inicià una sèrie d’obres on barreja les tècniques del teatre, de la pantalla i de la novel·la: Dix heures et demie du soir en été (1960), Le vice-consul (1966), L’amante anglaise (1967), Détruire, dit-elle (1969), L’amour (1971), L’homme assis dans le couloir (1980), L’homme atlantique (1982), L’amant (1984), premi Goncourt, Les yeux bleus cheveux noirs (1986), L’amant de la Chine du Nord (1990), Yann Andréa Steiner (1992). Publicà el recull d’articles Outside (1984) i nombroses obres de teatre, entre les quals es destaquen: Les viaducs de la Seine-et-Oise (1960), India song (1973), Agatha (1981), Savannah Bay (1982), etc. El 1985 publicà La douleur, recull autobiogràfic centrat en el final de la Segona Guerra Mundial. Algunes de les seves obres han estat portades al cinema, bé per directors de renom, com ara Moderato Cantabile (P. Brook), Hiroshima mon amour (A. Resnais), o L’amant (J.J.

Annaud), bé per ella mateixa, que n'ha estat alhora directora i guionista (India Song, 1975; Le camion, 1977; Les enfants, 1985, etc). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0023255.xml A la biblioteca trobaràs: N Dur. Duras, Marguerite. L'Amant N Dur. Duras, Marguerite. El Amante de la China del norte NF Dur. Duras, Marguerite. L'Amour N Dur. Duras, Marguerite. Los Caballitos de Tarquinia N Dur. Duras, Marguerite. Un Dique contra el Pacífico N Dur. Duras, Marguerite. El Dolor N 831 Dur. Duras, Marguerite. Escribir N Dur. Duras, Marguerite. La Impudicia T 831 Dur. Duras, Marguerite. India Song : texto, teatro, film DVD Ind. India song [enregistrament vídeo] : texto - teatro - film ; Baxter, véra baxter / un film de Marguerite Duras NF Dur. Duras, Marguerite. Le Marin de Gibraltar NF Dur. Duras, Marguerite. La Pluie d'été N 831 Dur. Duras, Marguerite. Quaderns de guerra i altres textos T 831 Dur. Duras, Marguerite. El Teatre de l'amant anglesa

Nikolaj Vasil’evič Gogol’ Nikolai Vassilievitx Gogol

Nikolaj Vasil’evic Gogol © Fototeca.cat

Escriptor ucraïnès en llengua russa.

Soročinsk, Ucraïna, 1 d’abril de 1809 — Moscou, 4 de març de 1852 Fill d’un petit propietari afeccionat a la poesia i al teatre, inicià els seus assaigs literaris a l’escola mitjana, a Poltava. A dinou anys es traslladà a Peterburg. Fracassà com a actor, fou buròcrata i pintor i es féu amic de Puškin (al qual degué la idea de L’Inspector i d'Ànimes mortes). Li conqueriren la fama els relats de Večera na khutore bliz Dikan'ki (‘Vetllades a la caseria de Dikanka’, 1831-32), Soročinskaja jak marka (‘La fira de Soročinsk’, sobre el qual Musorgskij compongué l’òpera homònima), Večer nakanune Ivana kupala (‘La nit de Sant Joan’) i sis més. Volgué dedicar-se a la història, però el 1835 abandonà la universitat, on era professor ajudant, i es consagrà a la literatura. Publicà relats de les sèries Mirgorod (1835; quatre, entre els quals el poema èpic Taras Bul’ba) i Arabeski (set, entre ells Nos, ‘El nas’, 1836, i Šinel, ‘El capot’, 1842), que representen el pas de Gogol’ al “realisme crític” (n'és el creador al seu país). Escriví comèdies, com Revizor (‘L’inspector’, 1836) i Zenit'ba (‘El casament’, 1842). Viatjà per Europa; a Roma escriví una gran part de la seva obra cabdal: Mërtvye duši (‘Ànimes mortes’, 1842), imatge sarcàstica de la Rússia feudal. Torturat per les preocupacions religioses, escriví articles i Vybrannye mesta iz perepiski s. druz'jami (‘Fragments de la meva correspondència amb els amics’, 1847), que el convertiren en “puntal de l’obscurantisme i de l’autocràcia tsarista”, segons Belinskij. Féu un viatge a Jerusalem (1848). En un moment de depressió cremà el manuscrit de la segona part d'Ànimes mortes i al cap de dues setmanes morí. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0030338.xml A la biblioteca trobaràs:

 

N Gog. Gogol, Nikolai Vassilievitx. Almas muertas : poema T 871 Gog. Gogol, Nikolai Vassilievitx. El Inspector

Louisa May Alcott

Novel·lista nord-americana, filla d’Amos Bronson Alcott.

Germantown, Pennsilvània, 29 de novembre de 1832 — Boston, 6 de març de 1888 A més de la influència del seu pare, rebé les de Thoreau, Emerson i Parker. Amb les seves cartes Hospital Sketches (1863), on recollí les seves experiències com a infermera durant la guerra de Secessió, aconseguí una certa fama. Excel·lí, però, sobretot, en les narracions per a la joventut: Little Women (1868), Little Men (1871), etc, que escriví amb finalitat moralitzant. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0002088.xml A la biblioteca trobaràs:  

JN Alc. Alcott, Louisa May. Mujercitas I** Alc. Alcott, Louisa May. Donetes

Adolfo Bioy Casares

Escriptor argentí.

Buenos Aires, 15 de setembre de 1914 — Buenos Aires, 18 de març de 1999 Conreà la novel·la fantàstica, mediatitzant-la en mons irreals i amb tècniques de l’absurd: La invención de Morel (1940), Plan de evasión (1945), El sueño de los héroes (1954), Diario de la guerra del cerdo (1969), la seva millor novel·la, Historias de amor (1972) i La aventura de un fotógrafo en La Plata (1985). Escriví també contes ( Historias desaforadas , 1986, La muñeca rusa , 1991, i Una magia modesta , 1998), igualment dins el gènere fantàstic. Cal esmentar, a més, els volums de memòries Memorias.

Infancia, adolescencia y como se hace un escritor (1994) i De jardines ajenos (1997) i el volum de poesia Primavera de la muerte: poesías completas (1945-98) (1998). Fou molt amic de J.L.Borges, amb el qual compartí algunes de les afinitats literàries. El 1990 li fou atorgat el premi Cervantes. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0010173.xml A la biblioteca trobaràs:     

92(Bio) Bio. Bioy Casares, Adolfo. En viaje : 1967 N Bio. Bioy Casares, Adolfo. Historias de amor N Bio. Bioy Casares, Adolfo. La Invención de Morel 92(Bio) Bio. Bioy Casares, Adolfo. Memorias : infancia, adolescencia, y cómo se hace un escritor N Bio. Bioy Casares, Adolfo. Plan de evasión

Laurence Sterne

Retrat de Laurence Sterne per Christian Friedrich Fritzsch © Rijksmuseum

Escriptor anglès.

Clonmel, Tipperary, 24 de novembre de 1713 — Londres, 18 de març de 1768 Fill d’un alferes, de ben petit visqué la vida militar. Estudià en el Jesus College de Cambridge, on es llicencià el 1737 i fou ordenat de sacerdot poc després. Aconseguí una parròquia a Sutton, prop de York, i el 1741 millorà la seva posició casant-se amb Elizabeth Lumley, matrimoni, però, força desgraciat. Predicà amb èxit a la catedral de York —ciutat d’intrigues religioses— i començà la seva carrera narrativa amb A Political Romance (1759), on ja apareix la seva preocupació per donar més èmfasi a les opinions que a les accions dins la trama novel·lística. Aquest tret resulta especialment evident en The Life and Opinions of Tristam Shandy. Gentleman (1759-67, nou volums, inacabada), que li reportà gran fama i que constitueix una obra cabdal en la literatura, per tal com trenca amb moltes de les convencions de la narrativa del seu temps i s’avançà, en certa manera, a les fórmules del “monòleg interior” pròpies del final del s.

XIX i de tot el s. XX. Construïda superficialment com una confessió autobiogràfica, Tristam Shandy és, en realitat, un conjunt de digressions que l’autor va encadenant a base de la lliure associació d’idees, i en les quals palesa una inclinació per l’excentricitat i l’humor absurd. Les seves llargues estades al continent l’inspiraren A Sentimental Journey Through France and Italy (1768). D’un amor abrandat per Elizabeth Draper, en sortí el Journal to Eliza. Letters From Yorick to Eliza (1773), i l’èxit del Tristam Shandy l’estimulà a publicar els sermons en set volums, el darrer dels quals fou publicat el 1779 sota el títol de The Sermons of Mr. Yorick. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0064138.xml

A la biblioteca trobaràs:  

N 841 Ste. Sterne, Laurence. Viaje sentimental por Francia e Italia N 841 Ste. Sterne, Laurence. La Vida y las opiniones del caballero Tristram Shandy

José Agustín Goytisolo Gay

Josep Agustí Goytisolo i Gay © AVUI

Poeta en llengua castellana.

Barcelona, 13 d’abril de 1928 — Barcelona, 19 de març de 1999 Conreador del realisme social, prengué actituds polítiques de contestació. És autor, entre d’altres, dels reculls El retorno (1955), Salmos al viento (1958), Claridad (1960), Algo sucede (1968), Bajo tolerancia (1973), Taller de Arquitectura (1977), Del tiempo y del olvido (1977), Palabras para Julia y otras canciones (1979), Los pasos del cazador (1980), Final de un adiós (1984), La noche le es propicia (1992; premi de la Crítica 1993) i Novíssima oda a Barcelona (1993), en doble versió catalana i castellana. Publicà també ajustades versions de Poetas catalanes contemporáneos (1968) i de La pell de brau , d’Espriu, i Antología cubana (1969). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0030675.xml A la biblioteca trobaràs:  

I* Goy. Goytisolo, José Agustín. La Bruixa bonica P 834 Goy. Goytisolo, José Agustín. Como los trenes de la noche

          

I** Goy. Goytisolo, José Agustín. Contes per a infants P 834 Goy. Goytisolo, José Agustín. Del tiempo y del olvido I* Goy. Goytisolo, José Agustín. El Llop que era bo P 834 Goy. Goytisolo, José Agustín. La Noche le es propicia P 834 Goy. Goytisolo, José Agustín. Novísima oda a Barcelona = Novíssima oda a Barcelona CD 090.7IBA. Ibáñez, Paco. Paco Ibáñez canta a José Agustín Goytisolo [enregistrament sonor] 91(46.711) Goy. Goytisolo, José Agustín. Parcs naturals de Barcelona : un passeig I* Goy. Goytisolo, José Agustín. El Pirata honest P 834 Goy. Goytisolo, José Agustín. Poesía P 834 Goy. Goytisolo, José Agustín. Poesía completa I* Goy. Goytisolo, José Agustín. El Príncep dolent

Johann Wolfgang Goethe

Pensador i literat alemany.

Frankfurt, 28 d’agost de 1749 — Weimar, 22 de març de 1832

D’origen patrici burgès, estudià dret a Leipzig (1765-68) i a Estrasburg (1770- 71), on es vinculà al Sturm und Drang i conegué Herder, que el féu interessar per la poesia popular, per Shakespeare, Homer i Ossian. Tornà a la seva ciutat per exercir-hi d’advocat, sense gaire vocació; seguí una època de gran fecunditat literària. Edità, amb Merck i Herder, els Frankfurter gelehrte Anzeigen (‘Quaderns erudits de Frankfurt’), òrgan programàtic de la jove generació progressista. A instàncies del duc Carles August, s’instal·là a Weimar (1775), on aviat es formà un important cercle intel·lectual (Herder, Wieland, Musäus, Knebel, Bertuch, Lenz i, més tard, Schiller i el compositor C.F.Zelter). Fou nomenat conseller del principat i, al cap de sis anys, ministre. Procurà de reformar la política interna i donar un sentit a les relacions intergermàniques; s’ocupà de ciències naturals i filosofia. Fallida la realització pràctica dels ideals humanistes, decebut de la cort i complicades les seves relacions amb Charlotte von Stein, casada amb un oficial, fugí a Itàlia (1786), on l’estada li fou una experiència decisiva. Tornà a Weimar i limità les seves activitats públiques a la cultura. Dirigí el

teatre de la cort (1791-1816). Es casà (1806) amb Christiane Vulpius, d’origen menestral. La Revolució Francesa el commogué fortament; rebutjà, però, els mimetismes revolucionaris, el punt de vista evolucionista i l’impuls al compromís amb la “foscúria” alemanya. L’isolament conformista restava compensat amb una reflexió profunda de la dialèctica històrica i amb un pressentiment futurista de la llibertat plena. La seva obra literària començà amb poemes i comèdies: Die Mitschuldigen (‘Els còmplices’, 1769), d’influència francesa. Trobà un nou esperit, introductor del Romanticisme, a Sessenheimer Lieder (‘Les cançons de Sessenheim’), el drama revolucionari Götz von Berlichingen (1773) i la novel·la Die Leiden des jungen Werthers (‘Els sofriments del jove Werther’, 1774). En el mateix període escriví tres drames importants: Clavigo (1774), Urfaust (1774) i Stella (1775), farses, sàtires (Satyros, 1770), comèdies musicals i poemes, i començà els grans drames que clogué en el període neoclàssic: Iphigenie auf Tauris (‘Ifigènia a Tàurida’, 1787), Egmont (1788) i Torquato Tasso (1790). Unes altres peces teatrals seves són Die Geschwister (‘Els germans’, 1776), Triumph der Empfindsamkeit (‘Triomf de la sensibilitat’, 1778), Der Grosskophta (‘El collar’, 1792), Die natürliche Tochter (‘La filla natural’, 1803), Nausikaa, etc. Exposà el seu ideari en les novel·les filosòfiques Wilhelm Meisters Lehrjahre (‘Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister’, 1795) i Wilhelm Meisters Wanderjahre (‘Anys de viatge de Wilhelm Meister’, 1821-29) i creà un model de novel·la psicològica amb Die Wahlverwandschaften (‘Les afinitats electives’, 1809). En la poesia lírica sobresurten Römische Elegien (‘Elegies romanes’, 1795), Venezianische Epigrame (‘Epigrames venecians’, 1796), Westöstlicher Divan (‘Divan occidentaloriental’, 1814) i, en l’èpica, Reinecke Fuchs (1774) i Hermann und Dorothea (1798).

Escriví assaigs importants sobre diferents temes: Winckelmann und sein Jahrhundert (‘Winckelmann i el seu segle’), els quatre volums de les memòries Aus meinem Leben; Dichtung und Wahrheit (‘De la meva vida; poesia i veritat’, 1811-31) i la correspondència amb Schiller (1794-1805), a més d’obres sobre botànica i òptica i Zur Farbenlehre (‘Teoria dels colors’, 1810). El seu llegat més important és la tragèdia en dues parts Faust, a la qual dedicà pràcticament tota la vida. Goethe, el clàssic alemany més important, és un valor universal: el seu pensament reflecteix magistralment la inquietud del seu temps davant la irrupció indefectible d’una nova època.

Goethe als Països Catalans

La popularitat de Goethe als Països Catalans fou notable des del primer moment. Ja l’any 1819 Manuel Cabrerizo en publicà a València les primeres traduccions castellanes (Werther i Herman y Dorotea), les quals posteriorment es multiplicaren (entre altres autors, fou traduït per Milà i Fontanals, Teodor Llorente, F.P.Briz, W.Querol, etc). En català fou traduït per Josep Lleonart (Herman i Dorotea, 1920; Balades, Faust, 1938), Manuel Raventós (Goetz de Berlichingen, 1920), Jeroni Zanné (Disset sonets, 1906) i, sobretot, per Maragall, autor sobre el qual Goethe tingué sempre una gran influència (Elegies romanes, 1889; Epigrames venecians, 1892; Ifigènia a Tàurida, 1897; Alexis i Dora, 1904, i La Margarideta, escenes del Faust, entre altres). Cal esmentar també l’estudi de Manuel de Montoliu Goethe en la literatura catalana (1935). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0030334.xml

A la biblioteca trobaràs:            

N Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Las Afinidades electivas N 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister T 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Teatro N 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. De la meva vida : poesia i veritat N 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Las Desventuras del joven Werther CD 6.GOE 13. Goethe, Johann Wolfgang von. Las Desventuras del joven Werther [enregistrament sonor] T 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Fausto T 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. La Fira de Plundersweilern : comèdia reoberta moral-política de titelles IP 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. El Mar en calma ; i Viatge feliç N 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Máximas y reflexiones P 842 Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Poesies 910.4(45) Goe. Goethe, Johann Wolfgang von. Viatge a Itàlia

Stendhal

Henri-Marie Beyle

Nom amb què és conegut Henri Beyle, escriptor francès.

Grenoble, 23 de gener de 1783 — París, 23 de març de 1842 Fill d’un advocat, el qual odiava, i orfe de mare a set anys, visqué una crispada infantesa i adolescència en la seva ciutat nadiua, i a la fi del 1799 es traslladà a París, on ingressà a l’Escola Politècnica. Treballà en el ministeri de la guerra, i amb l’exèrcit napoleònic conegué Itàlia, Alemanya i Moscou, portant una vida de dandi luxós i galant. A la caiguda de l’Imperi s’exilià voluntàriament a Milà, viatjà i publicà les seves primeres obres, escassament originals, sobre pintura i música. El 1817 adoptà el pseudònim de Stendhal, hipergermanització del topònim alemany Stendal (Magdeburg), com a desafiament a la censura austríaca, que el fustigava per la seva ideologia liberal. Tornà a França (1821), on, entre innombrables aventures amoroses, es donà a conèixer amb assaigs com De l’amour (1822) i Racine et Shakespeare (1823-

25), aquest darrer fonamental dins la polèmica romàntica. Després de la primera novel·la, Armance (1827), que passà inadvertida, i la personalíssima Promenades dans Rome (1829), publicà una de les seves obres principals, Le rouge et le noir (1830).

Aquesta novel·la narra els esforços d’un jove per aconseguir un lloc en la societat; representa un bon retrat de la societat francesa de la Restauració i una anàlisi profunda del caràcter del protagonista. En produir-se la revolució de juliol, Stendhal obtingué un modest càrrec consular als Estats Pontificis. D’aquests anys a Civitavecchia, interromputs per un llarg permís a París (1836-39), daten les Chroniques italiennes i l’altra gran novel·la, La Chartreuse de Parme (1839) (La Cartoixa de Parma), a més d’originals que es publicaren pòstumament, com la novel·la inacabada Lucien Leuwen i escrits autobiogràfics com Souvenirs d’égotisme (1892) i Vie de Henri Brulard (1913). En aquesta època visità breument Barcelona (1837). Tornà a París (1841), on morí d’un atac d’apoplexia. Una vida grisa i plena de frustracions i un continu afany de fugir d’ell mateix a la recerca de somnis formen una personalitat complexa, epicúria i turmentada, feta de narcisisme i lucidesa, que constitueixen un dels seus màxims atractius. Com a escriptor, ignorat en el seu temps, és un dels grans analistes de la novel·la moderna, romàntic per la passió, molt clàssic pel rigor formal, fidel a la seva fórmula, tan moderna, segons la qual no descriu les coses en elles mateixes, sinó solament els efectes que aquestes li produeixen. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0064120.xml A la biblioteca trobaràs:    

N Ste. Stendhal. La Cartoixa de Parma N Ste. Stendhal. Féder o el marido adinerado : una novela ligera N Ste. Stendhal. El Roig i el negre 92(Nap) Ste. Stendhal. Vida de Napoléon

Jules Verne

Jules Verne © Fototeca.cat

Escriptor francès.

Nantes, 8 de febrer de 1828 — Amiens, 24 de març de 1905 Tot i que durant la joventut passà angúnies econòmiques a París, viatjà fins a Escòcia i Noruega. Començà escrivint obres teatrals, sense gaire èxit, i llibrets d’òpera còmica.

Però el gènere que el consagrà fou el de la novel·la científica.

Hereu en certa manera dels ideals romàntics (el capità Nemo n'és un exemple), en les seves obres reflectí un concepte moralista de la ciència i el progrés, en tant que duen l’home a la felicitat. Alhora, la seva obra contribuí a despertar un interès científic en amplis sectors de públic. L’èxit li arribà amb l’aparició de la novel·la Cinq semaines en ballon, voyage de découvertes (1863). Després d’aquesta —i sempre dins el gènere de la novel·la científica, amb grans dosis d’aventures i de ficció, però amb troballes enginyoses totalment avançades i inimaginables per a la seva època, com ara els vehicles espacials, la televisió, el submarí— escriví, entre moltes altres de famoses, Voyage au centre de la Terre (1864), De la Terre à la Lune (1865), la trilogia Les enfants du capitaine Grant (1867-68), Vingt mille lieues sous les mers (1870) i L’île mystérieuse (1874), Le tour du monde en quatre-vingts jours (1873), Michel Strogoff (1876), Un capitaine de quinze ans (1878), Le château des Carpathes (1892), etc. Àvidament llegit pel món juvenil, una bona part de les seves novel·les han estat portades al cinema. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070178.xml

A la biblioteca trobaràs:                 

JN Ver. Verne, Jules. Alrededor de la luna N Ver. Verne, Jules. La Caça del meteorit JN Ver. Verne, Jules. El Castillo de los Cárpatos...

JN Ver. Verne, Jules. Cinc setmanes amb globus : viatge de descobriments a l'Àfrica per tres anglesos JN Ver. Verne, Jules. Un Descubrimiento prodigioso JN Ver. Verne, Jules. Dos anys de vacances JN Ver. Verne, Jules. Els Fills del capità Grant JN Ver. Verne, Jules. L'Home invisible JN Ver. Verne, Jules. L'Illa misteriosa JN Ver. Verne, Jules. Las Indias negras JN Ver. Verne, Jules. La Jangada JN Ver. Verne, Jules. Miguel Strogoff N Ver. Verne, Jules. París al segle XX JN Ver. Verne, Jules. El Pueblo aéreo JN Ver. Verne, Jules. Veinte mil leguas de viaje submarino N Ver. Verne, Jules. El Volcán de oro JN Ver. Verne, Jules. La Volta al món en 80 dies

Novalis

Friedrich Leopold von Hardenberg Pseudònim amb què és conegut Friedrich von Hardenberg, escriptor i poeta romàntic alemany.

Oberwiederstedt, Turíngia, 2 de maig de 1772 — Weissenfels, Turíngia, 25 de març de 1801 Fill d’una família aristocràtica pietista de Turíngia, estudià dret a Jena, on s’entusiasmà amb Schiller i Fichte; a Leipzig (1791) entrà en el cercle de F.Schlegel; deixà la jurisprudència per la mineria i fou inspector de mines a Weissenfels. La mort (1797) de la seva promesa, de 15 anys, Sophie von Kühn, féu que es trobés a ell mateix; des d’aleshores entengué l’amor com una força elemental anímica i còsmica i exigí la mort per la força màgica de la consciència, per tal d’unir-se amb l’amada en els àmbits de suprema espiritualitat de l’infinit. Creu en la Salvació i en forces còsmiques misterioses, i en el seu idealisme màgic tot coincideix: individu i univers, vida i mort, u i tot. La seva obra acumula en els pocs anys finals Geistliche Lieder (‘Cants espirituals’, 1799) i alguns poemes alegres i vitals, els insòlits Lied der Toten (‘Cant dels morts’) i Hymnen an die Nacht (‘Himnes a la nit’, 1800). Publicà fragments literaris sota el nom de Blütenstaub (‘Pol·len’, 1798) i l’assaig Die Christenheit oder Europa (‘La cristiandat o Europa’, 1799). La narració Die Lehrlinge zu Sais (‘Els aprenents de Sais’, 1798) és ja en la línia de la gran novel·la inacabada Heinrich von Ofterdingen (Joan Maragall en féu una magnífica traducció catalana), concebuda com a resposta al Wilhelm Meister, de Goethe. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0046493.xml A la biblioteca trobaràs:    

P 842 Nov. Novalis. Canciones espirituales P 842 Nov. Novalis. Himnes a la nit ; La cristiandat o Europa 1(Nov). Novalis. Fragments P 842 Nov. Novalis. Himnos a la noche

Walt Whitman

Poeta nord-americà.

West Hills, Nova York, 31 de maig de 1819 — Camden, Nova Jersey, 26 de març de 1892 De mare d’origen holandès i de pare anglès, fou el segon de nou fills d’una família de recursos migrats. Encara adolescent, treballà en una impremta. Molt aviat, però, es decantà cap al periodisme i fou director del diari Brooklyn Daily Eagle (1846-48). Anà a Nova Orleans (1848) per tal de treballar en el diari Crescent, i allà descobrí la diversitat i la grandesa dels Estats Units d’Amèrica i, en certa manera, clausurà el seu període de periodista a Nova York. A desgrat d’una forta incomprensió en el moment de la seva publicació, a Leaves of Grass (1855) emprengué —i l’aconseguí— una renovació dràstica de la poesia nord-americana per la seva versificació lliure que constrastava amb la mètrica convencional, pels seus ritmes irregulars i per la franquesa d’escollir la pròpia autobiografia com a tema, alçant-se com a cantor d’un país nou, amb una fe extraordinària en el poder de la democràcia, en la iniciativa privada i el valor de l’erotisme. Leaves of Grass tingué nou edicions en vida de l’autor, cadascuna de les quals amb un bon nombre de poemes nous. La cinquena inclogué el que també és conegut com a Drum Taps, poemes de la guerra civil, contesa que Whitman seguí de prop, servint en els hospitals de ferits. En prosa escriví una sèrie de pamflets patriòtics i Specimen Days (1882). Tot i que conegué la incomprensió i la censura, exercí una forta influència, que encara perdura, i és considerat un dels poetes americans més grands de tots els temps

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0072130.xml A la biblioteca trobaràs:  

I* Whi. Whitman, Walt. El Astrónomo P 841B Whi. Whitman, Walt. Hojas de hierba

Raymond Thornton Chandler

Escriptor nord-americà.

Chicago, 23 de juliol de 1888 — La Jolla, Califòrnia, 26 de març de 1959 Establert a Londres amb la seva mare després que s’hagués divorciat, en la seva joventut intentà establir-se com a escriptor, i col·laborà en publicacions literàries i treballà de periodista. El 1912 tornà als Estats Units. Participà en la Primera Guerra Mundial, i posteriorment treballà de comptable en una empresa petroliera, de la qual fou acomiadat el 1933 pels seus problemes amb l’alcohol. Tornà aleshores a la literatura amb narracions policíaques que publicà a les revistes Black Mask i Dime Detective.

El 1939 aparegué la seva primera novel·la, The Big Sleep, amb la qual aconseguí un èxit notable. Fou un dels conreadors més destacats de la novel·la negra. En els seus relats, caracteritzats per una gran concisió en l’expressió i pel domini del diàleg, descriu la corrupció de la societat, a la qual oposa un heroi íntegre i solitari, el detectiu Philip Marlowe, protagonista de les seves novel·les, que inclouen també Farewell, My Lovely (1940), The High Window (1942), The Lady in the Lake (1943), The Little Sister (1949), The Long Goodbye (1954) i Playback (1958).

Algunes de les seves obres han estat portades al cinema. La versió de The Big Sleep (1946), protagonitzada per Lauren Bacall i Humphrey Bogart i dirigida per Howard Hawks, especialment, esdevingué un clàssic del gènere. Treballà també com a guionista amb Billy Wilder (Double Indemnity, 1944) i George Marshall (The Blue Dahlia, 1946). L’any 2014 fou trobat el llibret de l’òpera The Princess and the Pedlar, publicada el 1917, del qual fou l’autor. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0017340.xml

A la biblioteca trobaràs:   

N Cha. Chandler, Raymond. La Dama del llac N Cha. Chandler, Raymond. El Largo adiós N Cha. Chandler, Raymond. Playback

 

92(Cha) Cha. Chandler, Raymond. El Simple arte de escribir : cartas y ensayos escogidos N Cha. Chandler, Raymond. El Son etern

Virginia Woolf

Nom amb què és coneguda Virginia Stephen, novel·lista i assagista anglesa.

Londres, 25 de gener de 1882 — Lewes, Sussex, 28 de març de 1941 Educada en un ambient d’una gran cultura literària, molt aviat decidí d’ésser escriptora, bé que fins a 33 anys no publicà la seva primera novel·la, The Voyage Out (1915). Òrfena de pares el 1904, es traslladà amb els seus tres germans al barri londinenc de Bloomsbury, d’on sorgí el nom del conegut grup intel·lectual anglès, amb un membre del qual, Leonard Woolf, es casà (1912). Començà com a crítica literària de The Times Literary Supplement, revista setmanal, on publicà la major part dels seus assaigs, aplegats primerament en dos volums, The Common Reader (1925 i 1932). La segona novel·la, Night and Day (1919), sembla oblidar l’experimentació encetada en la primera, i l’obra següent, A Jacob's Room (1922), romp definitivament amb la novel·la tradicional vuitcentista. Mrs Dalloway (1925) ja palesa una absoluta maduresa, curulla d’experimentació, confirmada per To the Lighthouse (1927) i The Waves (1931), que fan que, juntament amb James Joyce, se la consideri una de les figures màximes de la literatura anglesa contemporània. Altres obres seves són Orlando, a Biography (1928), inspirada en els seus amors amb Vita Sackville-West, i Flush (1933), fantasiosa biografia del gos de la poetessa Elisabeth Barrett Browning. La novel·la de més èxit fou The Years (1937), i la darrera, Between the Acts (1941), fou publicada pòstumament, puix que pel març d’aquell 1941 se suïcidà al riu Ouse en un atac de depressió, malaltia que patia des de jove. Fou una destacada activista política i defensora dels drets de la dona: A Room of One's Own (1929), a la qual seguí Three Guineas (1938) http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0072400.xml A la biblioteca trobaràs:

             

N Woo. Woolf, Virginia. Al faro N Woo. Woolf, Virginia. Els Anys 92(Woo) Woo. Woolf, Virginia. Cartas a mujeres I** Woo. Woolf, Virginia. La Cortina de la mainadera N Woo. Woolf, Virginia. El Cuarto de Jacob N 841 Woo. Woolf, Virginia. Dones i literatura : assaigs de crítica literària CD 6.WOO 13. Woolf, Virginia. La Duquesa y el joyero, y otros relatos [enregistrament sonor] N Woo. Woolf, Virginia. Flush : una biografia N 841 Woo. Woolf, Virginia. Londres NE Woo. Woolf, Virginia. Mrs. Dalloway N Woo. Woolf, Virginia. Les Ones N Woo. Woolf, Virginia. Orlando : una biografia N Woo. Woolf, Virginia. Relatos completos 910.4 Woo. Woolf, Virginia. Viajes y viajeros

Miguel Hernández Gilabert

Poeta.

Oriola, Baix Segura, 30 d’octubre de 1910 — Alacant, 28 de març de 1942 Fill de pastors, després de l’ensenyança primària es dedicà a les tasques familiars alhora que completava d’una manera autodidàctica la seva formació. Publicà les primeres poesies a diverses publicacions locals, com El Gallo Crisis (1934), revista fundada per l’escriptor Ramón Sijé, a la mort del qual dedicà una notable Elegía .

Després de dues estades a Madrid (1931 i 1934), es relacionà amb Jorge Guillén, Pablo Neruda i Vicente Aleixandre, que li facilitaren l’accés a Cruz y Raya , Caballo verde para la poesía i Revista de Occidente . Durant la guerra civil fou voluntari de les milícies populars, comissari de cultura del batalló d' El Campesino , i col·laborador d' El Mono Azul , Hora de España i Nueva Cultura . La primera etapa de la seva producció — Perito en lunas (1933), El rayo que no cesa (1936)— es caracteritza per l’assimilació de les formes de la poesia culta vigent, configurades d’acord amb la pròpia situació i sensibilitat, després pregonament projectada en les obres estimulades per la guerra civil — Viento del pueblo (1937), El hombre acecha (1939)— i sobretot en el Cancionero

y romancero de ausencias: 1938-1941 , mena de dietari líric publicat a Buenos Aires (1958). Escriví també obres teatrals, inspirades en el seu catolicisme de joventut — Quién te ha visto y quién te vé (1934)— i en la seva actitud combativa posterior: Los hijos de la piedra (1935), El labrador de más aire (1937), Teatro en la guerra: La cola; El hombrecito; El refugiado; Los sentados (1937). Morí a la presó d’Alacant. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0032499.xml A la biblioteca trobaràs:             

IP 834 Her. Hernández, Miguel. 4 poemas de Miguel Hernández y una canción de cuna P 834 Her. Hernández, Miguel. Antología poética P 834 Her. Hernández, Miguel. El Hombre acecha ; Cancionero y romancero de ausencias N 834 Cur. Curto, Francisco. Cartas a Miguel Hernández P 834 Her. Hernández, Miguel. El Hombre y su poesía : antología IP 834 Her. Hernández, Miguel. Me ha hecho poeta la vida : poemas de Miguel Hernández IP 834 Her. Hernández, Miguel. Miguel Hernández : 25 poemas ilustrados IP 834 Her. Hernández, Miguel. Miguel Hernández para niños IP 834 Her. Hernández, Miguel. Miguel Hernández para niños y niñas... y otros seres curiosos P 834 Her. Hernández, Miguel. Obra completa P 834 Her. Hernández, Miguel. Poemas sociales, de guerra y de muerte P 834 Her. Hernández, Miguel. La Savia sin otoño : antología poética IP 834 Her. Hernández, Miguel. El Silbo del dale : antología

Charlotte Brontë

Escriptora anglesa, la més gran de les tres germanes Brontë.

Thornton, Yorkshire, 21 d’abril de 1816 — Haworth, Yorkshire, 31 de març de 1855

Fou professora a Brussel·les. Publicà un llibre de versos (1846) amb el pseudònim de Currer Bell; la primera novel·la, The Professor, no trobà editor i fou publicada pòstumament (1856). Per contra Jane Eyre (1847) aconseguí una gran anomenada.

Aquesta, juntament amb Shirley (1849) i Villette (1853), que vénen a ésser una nova versió de The Professor, obrí pas a la novel·la feminista anglesa. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0012382.xml

A la biblioteca trobaràs:   

N Bro. Brontë, Charlotte. Jane Eyre N Bro. Brontë, Charlotte. El Profesor : una historia N Bro. Brontë, Charlotte. Shirley : un relato