AUTORS NASCUTS A CALCUTA
Chaudhuri, Amit. A New world
Mehta, Suketu. Ciudad total : Bombay perdida y encontrada
Ray, Satyajit. Fatik y el juglar de Calcuta
Seth, Vikram. Arió i el dofí
Seth, Vikram. Dues vides
Tagore, Rabindranath. El Carter del rei
Tagore, Rabindranath. La Casa i el món
Tagore, Rabindranath. Mis recuerdos
Thackeray, William M. La Historia de Henry Esmond : coronel al servicio de su majestad la reina Ana, escrita por él mismo
Thackeray, William M. El Llibre dels esnobs
Thackeray, William M. La Rosa i l'anell : novel·la meravellosa per a infants
Thackeray, William M. Vanity fair : a novel without a hero
AUTORS NASCUTS A L’ÍNDIA
Ali, Samina. Madrás bajo la lluvia
Badami, Anita Rau. El Camí de l'heroi
Bajwa, Rupa. El Vendedor de saris
Ghosh, Amitav. En una tierra milenaria
Ghosh, Amitav. Mar de roselles
Kapur, Manju. En familia
Kapur, Manju. Hijas difíciles
Kapur, Manju. Una Mujer casada
Kipling, Rudyard. Els Gossos rojos ; L'ankus del rei
Kipling, Rudyard. Capitanes intrépidos
Kipling, Rudyard. Carta a un hijo
Kipling, Rudyard. Cuentos
Kipling, Rudyard. El Llibre de la jungla
Kipling, Rudyard. Poemas
Kipling, Rudyard. Precisament així : històries per als nens i per als qui estimen els nens
Kipling, Rudyard. Stalky & Co.
Kipling, Rudyard. El Libro de las tierras vírgenes
Kipling, Rudyard. Kim
Mehta, Gita. Sutra del río
Mehta, Gita. Karma cola : el mercado del Oriente espiritual
Mistry, Rohinton. Cuentos de Firozsha Baag
Mistry, Rohinton. Un Equilibri perfecte
Mistry, Rohinton. Un Perfecto equilibrio
Nair, Anita. Un Hombre mejor
Nair, Anita. Las Nueve caras del corazón
Nair, Anita. El Vagón de las mujeres
Roy, Arundhati. El Déu de les coses petites
Rushdie, Salman. L'Encantadora de Florència
Rushdie, Salman. Furia
Rushdie, Salman. Joseph Anton
Rushdie, Salman. Luka i el foc de la vida
Rushdie, Salman. El Último suspiro del Moro
Rushdie, Salman. Els Versos satànics
Rushdie, Salman. Wut : roman
Singh, Sunny. Nani's book of suicides
Sundaresan, Indu. La Emperatriz del sol
Sundaresan, Indu. La Emperatriz tras el velo
Swarup, Vikas. ¿Quién quiere ser millonario?
Tejpal, Tarun J. La Alquimia del deseo
LLIBRES QUE TENEN COM A ESCENARI LA CIUTAT DE CALCUTA
Briongos, Ana M. ¡Esto es Calcuta!
Lapierre, Dominique. La Ciudad de la alegría
Theroux, Paul. Un Crimen en Calcuta
DVD’S Aparajito / direcció: Satyajit Ray Pather Panchali / direcció: Satyajit Ray Apur Sansar / direcció: Satyajit Ray La Reina de los bandidos/ direcció: Shekhar Kapur Agua / direcció: Deepa Mehta
& MÚSICA Shankar, Lakshmi. Les Heures et les saisons Das, Kushal. Inde du Nord Khan, Amjad Ali. Amjad Ali Khan, sarod Sayeeram, Aruna. Chant karnatique Shankar, Ravi. The Very best of Ravi Shankar
AUDIOLLIBRES
Kipling, Rudyard. El Cuento más hermoso del mundo
Tagore, Rabindranath. Cuentos cortos
VOLEU SABER MÉS D’AQUESTS ESCRIPTORS.....
Rabindranath Tagore Rabindranath Thakur, anglicitzat Tagore(Calcuta, Raj britànic, 7 de maig de 1861 - 7 d'agost de 1941), fou un Homo Universalis indi (escriptor, poeta, músic i pintor, però també mestre espiritual, pedagog i reformador social), i el primer no-europeu en guanyar el premi Nobel de literatura. Místic, humanista i universalista, va obrar tota la seva vida en aprofundir els intercanvis culturals entre l'Índia i l'Occident realitzant, entre d'altres activitats, nombroses conferències arreu del món. Va començar a escriure poemes des dels vuit anys;amb setze, va publicar la seva primera obra poètica substancial sota el pseudònim Bhanushingho ("Lleó Sol") i va escriure les seves primeres històries curtes i teatrals l'any 1877. En les seves obres, amb un estil molt acolorit i un to profundament místic, Tagore va expressar-hi el seu amor per la natura i pel seu país, l'Índia "eterna". Va revolucionar les literatures bengalí i índia amb textos com La llar i el món i Gitanjali, i va enriquir-ne i modernitzar-ne l'art en general amb multitud de poemes, històries curtes, assaigs, obres de teatre, cançons i pintures. El 1882 va viure una experiència mística que el guiaria durant la resta de la seva vida. El 1901 va fundar una escola on mestres hindús i cristians ensenyaven les filosofies orientals i occidentals; aquesta escala va esdevenir, el 1921, la universitat Visva Bharati ("Índia i el món"), un centre internacional d'estudis humanístics. Igualment va obrar per a instaurar un sistema pedagògic adaptat pels camperols. Políticament va denunciar els abusos dels britànics i va donar suport a la independència del seu país. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals del Bangladesh i l'Índia: Amar Shonar Bangla i Jana Gana Mana. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rabindranath_Tagore
William Makepeace Thackeray William Makepeace Thackeray (Alipur, Calcuta, Índia, 18 de juliol de 1811 Londres, Anglaterra, 24 de desembre de 1863) fou un escriptor anglès relatiu a l'època del realisme, contemporani del reconegut escriptor Charles Dickens. Fill únic d'Anne Becher Thackeray i el seu marit, un comerciant anomenat Richmond Thackeray, reeixí orfe de pare a la precoç edat de cinc anys. Tal succés motivà què posteriorment fos enviat a Anglaterra, on romandria sota la directriu de la seva tieta, Ms. Ritchie. Prosseguí els seus estudis a la Chiswick Mall Charterhouse School de Londres, i després en la Trinity College de Cambridge, mes abandonà els estudis amb objecte de viatjar per tot Europa. Quan tornà a Londres, es va matricular en Dret, però deixà la universitat en ocasió de l'arribada d'una ufana herència, a mercè de la qual adquirí el diari National Standard. L'any 1834 es traslladà a París per tal d'instruir-se quant a dibuix i pintura. Conreà el periodisme i la caricatura en publicacions com The Constitutional, The Times, Punch (on ingressaria el 1842) o Fraser's Magazine. Es casà l'any 1836 amb la irlandesa Isabella Shawe, si bé la seva esposa esseria internada en un hospital psiquiàtric esdevinguts cert lapse, el 1840. Entre els anys 1846 i 1851 establí profuses relacions amb la Jane Brookfield, dona d'un antic company de Cambridge, de nom William Brookfield. Gràcies a ses relats, esdevingué el més notable competidor per al cèlebre Charles Dickens, degut al fet que els distanciaven llurs contrastades concepcions en relació a la novel·la. Després d'impartir seminaris als Estats Units, edità el Cornhill Magazine (1860-1862), en el qual va publicar, en base a un sistema d'entregues, dues novel·les breus, El vidu Lovel i Les aventures de Philip. Al llarg de l'al·ludida època, va escriure els seus assajos humorístics "Elss documents indirectes". El 1862 abdicà la seva plaça com a editor a fi de no haver de seguir refusant més manuscrits, no obstant prosseguí la seva activitat literària escrivint per a esmentada revista; ja quan s'iniciava sa darrer volum, Denis Duval, el va sorprendre la Mort. Es considera que la seua millor obra és La fira de les vanitats (Vanity Fair, 1847), escrit publicat a partir d'entregues protagonitzat per Becky Sharp, un arribista sens cap mena d'escrúpols. http://ca.wikipedia.org/wiki/William_Makepeace_Thackeray
Vikram Seth Vikram Seth, nascut a Calcuta el 1952, és poeta, novel·lista, traductor i, sobretot, un dels artífexs del boom de la literatura angloíndia. Va estudiar política,economia i filosofia a Oxford i va treballar en una tesi sobre la demografia de la Xina rural a la Stanford University. Ha viatjat per la Xina, el Tibet i el Nepal, i és un dels pocs escriptors contemporanis capaços d’integrar el món d’Orient en el d’Occident. De les seves obres destaquen, entre d’altres, Un bon partit (1993), catalogada pels crítics com la novel·la índia més important dels noranta, on recrea l’Índia dels anys cinquanta a partir d’una dona de classe alta oposada a les regles, les normes i les tradicions socials.
En aquesta obra d’estil realista, en què es barregen la comicitat i la crítica social, la ironia i la subtilesa dels detalls narratius, s’analitza la societat des dels estrats més baixos dels intocables fins als terratinents més rics, mitjançant múltiples personatges i episodis que reflecteixen la situació política i les tradicions del país. Després de l’homenatge a la música clàssica en la magistral novel·la Una música constant (1999), Dues vides (2005) reprèn un dels temes centrals de Vikram Seth: la família. Però, a diferència d’Un bon partit, Dues vides gira a l’entorn de dues persones reals que van impressionar molt l’autor: el seu besoncle Shanti i Henny. Escrita amb l’estil suau i evocador que li és propi, i amb un ritme àgil i cinematogràfic, Dues vides és alhora una autobiografia, un retrat de dos éssers extraordinaris, una radiografia del segle xx i una lúcida anàlisi dels camins tortuosos de la història contemporània. Una obra esplèndida en la qual l’exactitud del retrat no resta dramatisme al text i en què la veritat no retalla el sentit de l’humor. Entre els seus llibres de poemes destaquen Cartografies (1980) i Poemes 1981-1994 (1995). Des del llac del cel (1999) és un llibre de viatges on relata la seva travessa per la Xina, el Nepal i el Tibet amb observacions, notes i reflexions, basades sobretot en comparacions entre la cultura índia i la cultura xinesa. També ha dut a terme importants traduccions de poetes xinesos, publicades el 1992. http://w3.bcn.cat/fitxers/biblioteques/iiglesias/1110glllegimindiawebissu.274.pdf
Satyajit Ray Satyajit Ray ( en bengali) (Calcuta 2 de maig de 1921 – Calcuta 23 d’abril de 1992) va ser un director de cinema, compositor, escriptor i guionista bengalí. Inspirat per la novel·la Pather Panchali de Bibhutibhushan Bandopadhyay, decideix fer-ne una pel·lícula i la roda amb decorats reals, cridant amics pels papers d'actors, i finançant-lo tot sol. Al final, obté un préstec del govern de Bengala Occidental, que li permet acabar la pel·lícula. És un èxit tant artístic com comercial, i el 1956 rep el premi del document humà al Festival Internacional de Cinema de Canes, fent descobrir al món la indústria cinematogràfica índia. El cinema de S. Ray és realista; els seus primers treballs són plens de compassió i d'emoció; el seu treball posterior és més polititzat i de vegades cínic, però hi injecta sempre el seu humor típic. Ray va dirigir 37 pel·lícules, entre curtmetratges, llargmetratges i documentals. La primera pel·lícula de Satyajit Ray Pather Panchali (La queixa del corriol), va guanyar onze distincions internacionals, entre els quals el premi del document humà al Festival Internacional de Cinema de Canes 1956. És la primera part de la trilogia d'Apu, que serà seguit per Aparajito i Apur Sansar . Ray ha exercit en el transcurs de la seva vida un ampli ventall d'oficis, entre els quals l'escriptura de guions, càsting, la composició musical de bandes originals, el rodatge, la direcció artística, la concepció i la realització dels seus propis crèdits i cartells publicitaris... Fora del cinema, va ser escriptor, editor, il·lustrador, grafista i crític de cinema. Ha guanyat nombrosos premis en el transcurs de la seva carrera, entr els quals un Oscar per a la seva obra el 1992. Ha estat investit igualment amb la Bharat Ratna, la més alta distinció de l'Índia el 1992. http://ca.wikipedia.org/wiki/Satyajit_Ray
Salman Rushdie Sir Salman Rushdie (de nom original Ahmed Salman Rushdie, va néixer el 19 de juny de 1947, a Mumbai, Índia) és un escriptor i assagista britànic. El seu estil ha estat comparat amb el realisme màgic llatinoamericà, i la major part de les seves obres de ficció estan ambientades al Subcontinent indi. Les seves dues novel·les més famoses són Fills de la mitjanit (Midnight's Children) i Els versos satànics (The Satanic Verses). Nascut i criat a Bombai es va traslladar en la seva joventut al Regne Unit, i va estudiar al col·legi Rugby School de Warwickshire, i al King's College de la Universitat de Cambridge. En l'actualitat, és ciutadà britànic. Al 2004, es va casar per quarta vegada amb la coneguda model i actriu índia Padma Lakshmi. A l'article "El problema de la religió", publicat al diari "El País", va escriure que "mai em vaig considerar un escriptor preocupat per la religió, fins que una religió va començar a perseguir-me" i va esmentar no només a l'integrisme islàmic com a problema sinó també al fanatisme cristià encarnat en la figura de Tony Blair, i en el govern nord-americà de George W. Bush. A més, s'ha mostrat en contra de la llei que prohibeix "la incitació a l'odi religiós", per considerar-la extremadament restrictiva i contrària a la llibertat d'expressió. Malgrat ser votant del laborisme, s'ha referit a Blair com un president autoritari. Per altra banda, Rushdie ha assenyalat que una societat lliure i civilitzada hauria de ser jutjada per la seva disposició a acceptar la pornografia, i que la seva situació en la cultura musulmana (censurada i prohibida en diversos països) és el resultat de la segregació de sexes. És l'actual president del PEN Club nord-americà, associació d'escriptors pertanyent a PEN internacional. La seva carrera literària va començar al 1975 amb Grimus, un relat fantàstic, parcialment de ciència ficció, que no va tenir gaire èxit. La seva següent obra, no obstant això, ho catapultaria a la fama. Al 1980, la novel·la Fills de la mitjanit, una de les obres de ficció en anglès més importants i conegudes del segle XX, va marcar una fita en la narrativa índia en llengua anglesa i li va valer el Premi Booker, el premi literari més prestigiós del Regne Unit, a l'any 1981. En 1993, aquesta obra va ser premiada amb el anomenat Booker of Bookers, premi concedit al millor de tots els llibres guardonats amb el Premi Booker en els seus primers 25 anys d'existència. Fills de la mitjanit és considerada per molts com la millor obra de Rushdie fins a la data, i una de les grans obres de la literatura universal. Fills de la mitjanit narra la història d'un nen amb poders paranormals que neix precisament a la mitjanit del 15 d'agost de 1947, al moment exacte de la independència de l'Índia i Pakistan. El llibre va provocar una certa controvèrsia a l'Índia per contenir referències considerades despectives cap a la llavors Primera Ministra Indira Gandhi.
Després de Fills de la Mitjanit, Rushdie va escriure una novel·la curta, "Vergonya" (Shame), a la qual reflecteix la convulsió política al Pakistan, basant els seus personatges principals en les figures de Zulfikar Ali Bhutto i del General Muhammad Zia-ul-Haq. Aquesta novel·la incideix en l'estil de realisme màgic que caracteritzava a Fills de la mitjanit. Al 1987 publica The Jaguar Smile: A Nicaraguan Journey, un llibre de viatges sobre Nicaragua. Dos anys després, al 1989, publica la novel·la Els versos satànics, obra que li valdria una condemna de mort en un edicte religiós, o fàtua, emès per l'Aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, pel suposat contingut blasfem del llibre. Al 1990, publica Harun i el mar de les històries (Haroun and the Sigui of Stories), obra alegòrica que tracta els problemes socials del subcontinent indi. A aquesta obra li seguirien el llibre de relats Est, oest (East, West) al 1994, i les novel·les L'últim sospir del moro (The Moor's Last Sigh), Premi Aristeion al 1995, La terra sota els seus peus (The Ground beneath her Feet) al 1999, i Fúria (Fury) a l'any 2001. El 6 de setembre de 2005 es va publicar la seva novel·la Shalimar el Pallasso (Shalimar the Clown). http://ca.wikipedia.org/wiki/Salman_Rushdie
Joseph Rudyard Kipling Joseph Rudyard Kipling (30 de desembre de 1865 – 18 de gener de 1936) va ser un escriptor britànic, nascut a l'Índia, i conegut avui dia fonamentalment pels seus llibres infantils, com El llibre de la selva (The Jungle Book, 1894), i per ser el primer britànic en aconseguir un Premi Nobel, a més de ser també la persona més jove en aconseguir-ne un. Entre d'altres honors, li va ser ofert el "British poet laureateship" i el rang de cavaller, refusant ambdues distincions.[3] Kipling va ser un dels escriptors en llengua anglesa més populars, tant en prosa com en vers, a les acaballes del Segle XIX i les primeries del Segle XX.L'escriptor Henry James va dir d'ell amb una frase que s'ha fet cèlebre: "Kipling em colpeix personalment com el màxim exponent del geni humà (que no només vol dir una fina intel·ligència) que mai he conegut." Tanmateix, al final de la seua vida Kipling va arribar a ser considerat (en paraules de George Orwell) un "profeta de l'imperialisme britànic". Molts han vist prejudicis i militarisme en les seues obres,i la controvèrsia sobre aquest afer ha continuat viva durant gran part de Segle XX. D'acord amb el crític Douglas Kerr: "És un autor que encara pot inspirar un desacord apassionat i el seu lloc en la història literària i cultural és lluny d'haver estat establert amb fermesa. Però a mesura que l'era dels imperis europeus desapareix, és reconegut com un incomparable, tot i que també controvertit, intèrpret de com es viu l'experiència d'un imperi. Això, junt al creixent reconeixement de les seues extraordinàries dots com a narrador, fan d'ell un escriptor imprescindible."
Es considerat com un dels principals innovadors en l'art de la narració curta;els seus llibres per a infants han esdevingut clàssics de la literatura juvenil; i la millor part de la seua obra s'expressa amb un to narratiu lluminós i versàtil. http://ca.wikipedia.org/wiki/Rudyard_Kipling
Anita Nair Anita Nair va néixer el 1966 a l’estat indi de Kerala, on es va llicenciar en llengua i literatura angleses. Dedicada a la publicitat i el periodisme, als 27 anys va publicar el seu primer llibre, El sátiro del metro, partir d’aquest moment es va dedicar exclusivament a la literatura. Altres novel·les posteriors, com Un hombre mejor (2000), El vagón de las mujeres (o Lecciones de olvido (2010), traduïdes a diferents idiomes, confirmen la seva importància com a partd’una nova generació d’escriptores angloíndies que vol difondre la situació actual de les dones a l’Índia que ho fa mitjançant la denúncia, el relat emocional i la reivindicació, estratègies recurrents en els seus llibres, juntament amb el tema de la tradició. http://w3.bcn.cat/fitxers/biblioteques/iiglesias/1110glllegimindiawebissu.274.pdf
Arundhati Roy Arundhati Roy (Shillong, Índia, 1961) és una escriptora i activista índia. Nascuda a l'estat indi de Meghalaya, de mare cristiana (de l'Església Ortodoxa Siríaca) de Kerala i de pare hindú de Bengala. Va passar la seva infància a Aymanam, Kerala. Amb 16 anys es traslladà a Delhi i va iniciar un estil de vida bohemi: vivia en una cabana venent ampolles per guanyar-se la vida. Després va estudiar arquitectura a la Delhi School of Architecture on va conèixer el seu primer marit, l'arquitecte Gerard Da Cunha. El 1984 va conèixer en Pradeep Kishen que seria el seu segon marit, i va començar a treballar al cinema: va fer el paper d'una dona rural a la pel·lícula Massey Sahib, i va escriure guions per a les pel·lícules In Which Annie Gives it Those Ones i Electric Moon (Lluna elèctrica), i per a la sèrie de televisió The Banyan Tree. El 1992 va començar a escriure El déu de les petites coses, llibre en part autobiogràfic que va acabar el 1996 i amb què l'any següent guanyaria el Premi Booker i es va donar a conèixer al gran públic. Els drets de la novel·la s'han venut a més de vint països. Militant pacifista, Roy es va oposar amb fermesa a les proves nuclears realitzades pel govern indi a Rajasthan, i el 1999 va escriure l'assaig El final de la imaginació, publicat a la recopilació El preu de viure, on presentava una visió molt crítica amb el govern indi.
Roy ha esdevingut un dels referents intel·lectuals del moviment antiglobalització, i en els darrers anys ha dedicat els seus esforços a l'activisme polític en favor de la pau, contra la política exterior dels EUA, en especial les guerres a l'Afganistan i a l'Iraq, i contra Israel, així com en la denúncia dels efectes del procés de globalització econòmica. La seva activitat li ha costat, en algunes ocasions, problemes amb les autoritats del seu país. L'any 2004, va ser guardonada amb el Premi Sydney de la Pau pel seu treball en campanyes socials i seu compromís amb el moviment pacifista. El 2005 va participar en el Tribunal Mundial sobre l'Iraq. http://ca.wikipedia.org/wiki/Arundhati_Roy
Samina Ali Samina Ali va néixer a la ciutat índia de Hyderabad i més tard es traslladà amb la seva família als Estats Units. Amb el seu primer llibre, Madràs bajo la lluvia (2005), va ser finalista del PEN/Hemingway Award d’aquell any. Posteriorment ha escrit diferents articles, però destaca principalment per les seves reivindicacions públiques sobre el paper de la dona musulmana a la societat americana. http://w3.bcn.cat/fitxers/biblioteques/iiglesias/1110glllegimindiawebissu.274.pdf
CURIOSITATS: Sabies que...?
Calcuta
Capital de l’estat de Bengala Occidental, Índia, a la vora del riu Hooghly, al delta del Ganges. Constitueix l’aglomeració més gran de l’Índia i el segon centre industrial; destaca la indústria tèxtil (jute), seguida de la química, la mecànica, la metal·lúrgica, la paperera i la de transformació de la fusta, així com les drassanes. És el primer centre bancari i borsari del país i un centre comercial de primera categoria: el port fluvial exporta jute, laca, te i carbó, i importa petroli, carburants, teixits de cotó, sucre de Java i arròs i fusta de Birmània. Té aeroport internacional a Dam-Dam. És centre d’ensenyament superior: University of Calcuta, fundada el 1857; Jada Vpur University, fundada el 1955; Rabindra Bharati University, fundada el 1962. A la ciutat es distingeixen dos sectors: el nucli d’origen europeu i la ciutat pròpiament oriental. El primer forma l’antic barri de l’Esplanade, a l’est del Maidan (espai urbà obert), situat a la vora del riu, amb els
centres comercials i de negocis de Jawaharlal Nehru i Netaji Subhas Road i els barris residencials moderns de Ballygunge, Tollygunge i Alipore, més al sud. Entorn del Maidan es concentren els edificis de govern, procedents de l’època de domini britànic. La ciutat oriental, al nord del Maidan, presenta una congestionada aglomeració d’edificis, que s’intensifica prop de l’Hooghly, especialment als dos extrems del pont de Howrah, que comunica el centre urbà amb el districte industrial d’aquest nom, a la vora esquerra del riu. Al barri de Manicktala hi ha el notable temple de Badri Das. La ciutat és vorejada de barris de barraques, en els quals hom calcula que habita prop del 75% de la població urbana i on es produeix una gran barreja de nacionalitats, races, castes i llengües. El Victoria Memorial (1921) és un dels edificis més notables. El museu de l’Índia guarda una part de la balustrada del stupa de Bharhut (~150 aC), i importants col·leccions d’escultura grecobúdica, gupta i postgupta. La ciutat fou fundada el 1690 per la Companyia Anglesa de les Índies Orientals, que hi construí el Fort William el 1696, prop del poble de Calcuta (esmentat ja el 1596). El 1756 Sirāǧ al-Dawla, nabab de Bengala, ocupà Fort William i saquejà la ciutat, alhora que tingué lloc l’incident conegut per Black Hole (alguns presoners britànics moriren asfixiats dins una petita cambra), però una expedició anglesa manada per Robert Clive derrotà el nabab de Bengala (Plassey, 1757) i nomenà Mīr Ǧ a'far nabab, el qual restituí els béns als comerciants anglesos i autoritzà la Companyia a batre moneda. Des del 1773 Calcuta, com a capital de Bengala, exercí control sobre totes les possessions de la Companyia a l’Índia. El 1834 el governador de Bengala fou elevat a governador general de l’Índia, i la ciutat ostentà des d’aleshores la capitalitat de l’Índia, fins el 1912, que fou transferida a Delhi. Des del 1930 Calcuta visqué intensament la lluita per la independència. En 1942-43 fou bombardejada pels japonesos. El 1946 i el 1947 sofrí les lluites intercomunitàries entre hindús i musulmans per causa de la imminent divisió de Bengala entre el Pakistan i l’Índia. Per aquesta divisió (15 d’agost de 1947) Calcuta esdevingué la capital de l’estat de Bengala Occidental, dins la Unió Índia. http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0013503.xml?s.q=calcuta#.UXjvxjf6IZQ
Etimologia del topònim Els noms de Kolkata i Calcuta estan probablement basats en la paraula sànscrita kalikata, que és el nom d'un dels tres pobles que existien a l'àrea abans de l'arribada dels britànics Kalikata és a la vegada, una versió anglesa de Kali-kshetra ('terra de la deesa Kali'). No obstant això, existeixen altres teories sobre l'origen del nom. S'afirma que la ubicació original del poblat que s'ubicada en un khal ('canal') en bengalí. Es possible també que el nom derivi de la combinació de kali que significa llim i kata que significa closca marina, donat que exisitíen indústries a la zona basades en aquests dos productes. S'ha proposat també com a origen de la paraula bengalí kilkila (‘plana’). El govern de Bengala occidental va canviar oficialment el nom de la ciuta de Calcula a Kolkata a partir de l'any 2001.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Calcuta
Història Apareix esmentada per primer cop en un poema del 1495. Llavors era un petit poble a la riba de riu Hugli. Els portuguesos van començar a freqüentar la zona el 1530 però aleshores el principal empori comercial era Satgaon, al riu Saraswati. Els portuguesos van establir una factoria a Betor, prop de Sibpur, a la riba occidental del Hugli. Satgaon va haver de ser abandonada quan el riu es va omplir d'arena al llarg del segle XVI i molts habitants es van establir a la vora del Hugli. A meitat del segle dues famílies van fundar la ciutat de Gobinpur al lloc on després hi ha haver el segon Fort William. Una mica després els portuguesos es van traslladar a Hugli i van abandonar Betor i el comerç de Betor es va traslladar a Sutanuti al nord de la moderna Calcuta. John Charnock de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals va arribar a Sutanuti el 1686 després d'un enfrontament amb els mogols a Hugli, i va fer certes exigències al nawab que foren rebutjades; el nawab va ordenar expulsar als anglesos però Charnock va destruir fortaleses i fabriques; fou substituït poc després pel capità Heath que venia d'Anglaterra amb ordes d'ocupar Chittagong; ho va intentar però va fracassar i el 24 d'agost de 1690 els anglesos van retornar a Sutanuti a les ordes de Charnock, ara convidats pel nawab, i van iniciar la fundació de la moderna Calcuta. Havia estat seleccionada com quarter general del comerç anglès a Bengala; el 1696 la rebel·lió de Subha Singh al zamindari de Burdwan, es va fer molt amplia, i els anglesos van demanar al nawab permís per fortificar la factoria, que els fou concedit. Es va iniciar un fort que s'acabaria anys després; el 1698 tres pobles, Calcutta, Sutanuti i Gobindpur foren comprats al governador d'Hugli; el fort es va acabar el 1702 i el 1707 la Companyia va declarar Fort William com a capçalera de la presidència de Fort William a Bengala, separada de l'autoritat de Madras o Bombai i responent només davant la direcció de la companyia a Londres. El nou establiment fou contínuament amenaçat pels governadors de Bengala i el 1717 el consell va enviar una ambaixada a Delhi que intentava aconseguir el reconeixement de la possessió i el dret de comprar més territoris al Hugli; l'emperador ho va concedir, amb l'oposició del nawab. El 1742 es van produir atacs a Bengala. Els atacs marathes van portar a molta gent a la ciutat i la població el 1752 es calculava en 400.000 persones encara que segurament era inferior ja que les cases només eren 15000. El 1756 Siraj al-Dawla, nawab de Bengala, va conquerir la ciutat; les tropes natives van desertar i els europeus foren assetjats al fort que era de difícil defensa ja que els canons només tocaven als edificis veïns; el governador i part dels oficials van poder escapar en vaixell; la guarnició sota el comandant Holwell es va rendir. 146 homes foren posats en una petita cambra de 4,5 x 5,5 metres coneguda com el "Forat Negre" (i "Matança del Forat Negre"), i foren deixats allí tota la nit del 20 de juny; feia calor i les dues finestres no podien aportar prou aire; l'endemà només 23 foren trobats vius. Robert Clive i l'almirall Watson van recuperar la ciutat al començament del 1757. Després de la batalla de Plassey, Mir Jaffar, nou nawab favorable als britànics, va concedir a aquestos el zamindari de "24 Parganas" i la ciutat de Calcuta i pobles
adjacents i es va pagar una compensació als mercaders i servidors d'aquestos per les pèrdues. Una fabrica de moneda es va crear a la ciutat. El fort fou reconstruït a Gobinpur (es va acabar el 1773). El 1774 fou establerta com a capital de tota l'Índia sota domini britànic. La primera administració municipal es va crear el 1727 però era molt reduida. El 1757 es va intentar ampliar el seu fons econòmic. L'administració municipal regular fou establerta el 1794. Des de 1757 en endavant la ciutat no va parar de créixer i prosperar. La municipalitat es va estendre als suburbis el 1810; el 1840 es va administrar en 4 divisions. El 1863 l'administració municipal fou reorganitzada i els límits municipals es van estendre el 1888, cosa que després s'ha anat repetint. El govern municipal també ha sofert diverses reformes entre les quals la del 1900. El 1901 la població era de 847.796 habitants.
El Raj Britànic
Calcuta l'any 1850
El 1772, la ciutat va ser nomenada capital de l'Índia britànica (l'anomenat Raj britànic), rang que conservaria fins a 1911.Fou a partir d'aquest moment quan es van emprendre obres de sanejament per a la ciutat, consistents en la dessecació de les zones de maresmes que envoltaven a la ciutat, així com es va construir, als costats del riu Hugli, una zona residencial i d'oficines governamentals. Richard Wellesley, governador entre 1797 i 1805, va donar un destacat impuls a les obres a la ciutat. Cap a principis del segle XIX té lloc la divisió interna de la ciutat a dos sectors diferenciats: un sector europeu i un altre reservat per a la població índia, zona coneguda com a ciutat negra. A partir dels anys 1850, té lloc un procés d'industrialització a la ciutat, especialment relativa al sector tèxtil i a la indústria del jute. Això, al seu torn, fa que el Govern britànic faci inversions en el sector de comunicacions, especialment en el ferrocarril i el telègraf. Com a resultat de la bonança econòmica i del contacte entre la societat britànica i l'índia, fa la seva aparició a la ciutat una nova classe social, la dels babu, grup d'oficinistes i buròcrates d'estirp freqüentment angloíndia i relacionats en la majoria dels casos amb les castes superiors de l'Índia. Des de finals del segle XIX, té lloc a l'Índia un procés gradual de presa de consciència nacionalista, que acaba per cristal·litzar en les ànsies d'independència del que ja és una colònia britànica, assumint Calcuta en aquest procés un lloc destacat. Així, ja el 1883,
va ser organitzada a la ciutat una Conferència Nacional per part de Surendranath Banerjea, que era la primera de les seves característiques a l'Índia. El 1905, George Curzon, primer marquès Curzon de Kedleston, que se sol conèixer com a Lord Curzon, i que aleshores era Governador General de l'Índia, va decidir partir la regió de Bengala en dos districtes diferents, la qual cosa va actuar com a detonador per a una sèrie de disturbis que es van succeir a la ciutat, que fins i tot va incloure el boicot indi a les mercaderies d'origen britànic. El clima d'agitació va fer que els britànics prenguessin el 1911 la decisió que la ciutat de Calcuta deixés de ser la capital del Raj britànic, assumint l'esmentada funció la ciutat de Nova Delhi, ja que es considerava que aquesta ciutat ocupava una millor situació estratègica a l'Índia. Durant la Segona Guerra Mundial, el port de Calcuta va ser bombardejat en dues ocasions pels japonesos. El 1943 es va produir a la ciutat una greu crisi de subsistències, que va degenerar en una gana que va provocar nombroses morts, i que els nacionalistes indis van considerar que es va produir com a conseqüència de l'acaparament de subministraments destinats als exèrcits dels Aliats. El 1946 es van produir forts disturbis a la ciutat, amb motiu de la petició de la creació d'un estat separat per als indis de religió musulmana, que van acabar desembocant en una lluita oberta que va provocar més de 2.000 víctimes.
Independència de l'Índia
La principal avinguda de Calcuta, Chowringhee Avenue, el 1945
Va ser una important al comerç i l'exportació del jute, però el 1947, quan va tenir lloc la partició (línia divisòria entre musulmans i hinduistes) es va veure envaïda per onades d'emigrants procedents d'àrees on la lluita per la independència havia ocasionat gran violència, alhora que des de la pròpia Calcuta partien emigrants de confessió musulmana cap al recentment creat Pakistan oriental (avui independent amb el nom de Bangla Desh). Per si això fos poc, les terres en les quals es conreava el jute que es proveïa la indústria jutera de Calcuta van quedar a l'altre costat de la nova frontera. Tot això va provocar un període d'estancament econòmic.
En els anys 1960 i 1970, una sèrie de greus avaries al sector elèctric, seguits per vagues i per l'activitat d'una guerrilla d'ideologia maoista, els naxalites, va continuar generant inestabilitat econòmica a la ciutat. El 1971 el conflicte entre l'Índia i Pakistan, la guerra indo-pakistanesa de 1971, que va provocar la creació de Bangla Desh com a estat independent, va originar noves onades de refugiats, que -units als que havien ocasionat tres sequeres successives-, van obligar la gent del camp a emigrar a la ciutat.L'increment de la població conseqüent a l'explosió demogràfica després de la guerra, ha convertit a Calcuta en un formiguer humà on les imatges d'amuntegament, decrepitud, malaltia i mort hi són tan habituals. Calcuta és la ciutat del món on hi ha un major nombre de població sense llar que viu al carrer i el major nombre de leprosos. Tota aquesta situació explica que cap als anys 1980 Bombai passés a ser la ciutat més poblada de l'Índia, en detriment de Calcuta. Des de 1977, la ciutat és governada pel Partit Comunista de l'Índia (Marxista).
Geografia Calcuta es troba ubicada a l'est de l'Índia, al delta del Ganges, a una altura d'entre 1,5 i 9 metres sobre el nivell del mar.S'estén a vores del riu Hugli en direcció nord-sud, a uns 154 km del golf de Bengala cap a l'interior del continent. La major part del terreny sobre el qual s'assenta la ciutat va ser originalment un gran aiguamoll, guanyat després de dècades d'assentament de la població a la ciutat.La zona humida restant, coneguda com Aiguamolls occidentals de Calcuta (East Calcutta Wetlands) han sigut designats com a "zona humida d'importància internacional" pel Conveni de Ramsar el 19 d'agost de 2002. Com en la majoria de les planes de l'Indo-Ganges, el tipus de terra predominant és el d'al·luvions. La ciutat s'assenta sobre terres quaternaris consistents en diverses capes de sediments d'argila, llot i grava. Aquests sediments es troben compresos entre dos llits d'argila, la inferior amb una profunditat d'entre els 250 i 650 metres, i la superior amb una grossor d'entre 10 i 40 metres.Segons el Bureau of Indian Standards, la població s'assenta sobre una zona sísmica de grau III en una escala d'I a V (segons la propensió de la zona a sofrir un terratrèmol), mentre que la zona és considerada d'un "molt alt risc de danys" per vent i ciclons segons el PNUD.
Clima El clima de Calcuta és de tipus tropical, humit i sec (segons la Classificació climàtica de Köppen). La temperatura mitjana anual és de 26,8°C, amb unes temperatures mitjanes que oscil·len entre 19°C i 30°C. Els estius són càlids i humits. Durant la temporada seca (maig i juny) les temperatures màxims solen superar els 40°C. L'hivern tèrmic sol durar només uns dos mesos, entre desembre i gener, amb temperatures mínimes estacionals de 12°C. La temperatura màxima registrada és de 43,9°C i la més baixa de 5°C. Tot sovint,
a començaments d'estiu, períodes de fortes pluges i tormentes assolen la ciutat, i per tant s'alleugeix la calor. Aquests tormentes són conegudes localment com a Kal baisakhi. Les pluges del monsó sud-occidental assolen el Golf de Bengala i la ciutat entre juny i setembre, i subministren a la ciutat la major part de la precipitació anual de 1.582 mil·límetres. La precipitació més alta es dóna durant les pluges del monsón durant l'agost (306 mil·límetres). La ciutat rep unes 2.528 hores de sol a l'any, amb el màxim de llum solar durant el mes de març. La contaminació és una preocupació important a Calcula: el seu nivell és alt en comparació amb altres grans ciutats de l'Índia. Aquesta greu contaminació de l'aire a la ciutat ha causat un augment de les enfermetats respiratòries com el càncer de pulmó.
Cultura Patrimoni artístic
El Victoria Memorial en Calcuta.
En ella es troba el Kalighat (en la zona sud de la ciutat), un temple dedicat a la deessa patrona de la ciutat, Kali, de l'any 1809. També es denomina Kalighat al veïnatge a on es troba aquest temple. En aquesta zona s'hi troba el districte vermell amb dones que venen de diferents parts de la ciutat o del país, fins i tot moltes dones de Bangladesh que venen a treballar la prostitució al districte vermell. Compta també amb Fort William, el fort que està en l'origen de la pròpia ciutat, com arqueologia militar. A Calcuta es troba igualment la Victoria Memorial, construït quan l'Índia era part de l'imperi Britànic, és un Museu dedicat a la pintura i que està igualment consagrat a la conservació del seu patrimoni històric documental; en ell hi ha olis de gran mida en la Galeria Real, il·lustrant episodis de la llarga i agitada vida de la Reina Victoria i el seu regnat.Va ser construït amb un revestiment en marbre blanc entre els anys 1840 i 1847. Posseeix també el Jardí botànic de Kokata, emplaçat al sud de la ciutat, a la vora oest del riu Hugli, que compta amb un dels millors banians (Ficus benghalensis) del món.
Esports
L'estadi Eden Gardens, un dels estadis de criquet més grans del món.
El futbol és l'esport més popular de Calcuta, sent aquest el principal centre d'aquest esport en tot el país. Els principals equips del país es troben en la ciutat i la seva federació local es va fundar el 1893, fins i tot abans que la federació de l'Índia, la All India Football Federation. La federació local rep el nom de Indian Football Federation i controla aquest esport en tot l'estat de Bengala Occidental. Els principals clubs de la ciutat són el Mohan Bagan Athletic Club, el Mohammaden Sporting Club i l'East Bengal Club. El criquet també és molt popular en la ciutat, igual que en tota la resta d'Índia, i sol practicar-se tant en camps de joc com en els carrers. Els clubs locals solen organitzar regularment els seus propis campionats, principalment de criquet, futbol, bàdminton i carrom. En la zona de Maidan hi ha diferents equips menors de futbol i criquet, i altres institucions esportives. Calcuta té moltes instal·lacions esportives, entre les quals destaquen els seus grans estadis. L'Eden Gardens és un dels únics dos estadis de criquet del món amb 100.000 seients. L'estadi multiusos Saltlake Stadium és el segon estadi de futbol del món quant a capacitat, i allà s'hi disputen els seus partits els tres equips principals de la ciutat. El Calcutta Cricket and Football Club és el segon club de criquet més antic del món, fundat el 1792. La ciutat té tres camps de golf de 18 forats, el Royal Calcutta Golf Club (el primer club de golf del món fora del Regne Unit), el Tollygunge Club i Fort William. El Royal Calcutta Turf Club (RCTC) organitza carreres eqüestres de forma regular i partits de polo. El Calcutta Polo Club es considerado el club de polo más antiguo del mundo. El Calcutta South Club organitza diferents torneigs de tennis tant a nivell nacional com internacional. El Calcutta Rowing Club organitza competicions i entrenaments de rem.
Economia Calcuta és el principal centre de negocis comercials i financers de l'Índia Oriental i de l'Índia del nord-est. És la seu de la Calcutta Stock Exchange Association Limited, la segona borsa més important de l'Índia.
Calcuta és un centre industrial i un port fluvial molt important, les indústries tradicionals són les que es dediquen al treball del jute. Com en moltes altres ciutats de l'Índia, les tecnologies de la informació han esdevingut un important sector de creixement a Calcuta des de la dècada del 1990, amb un creixement anual d'un 70%, el doble de la mitjana nacional.
Educació Les escoles primàries i secundàries de la ciutat de Calculta estan dirigides o bé el Govern de l'estat de Bengala Occidental, o bé per la iniciativa privada, sovint relacionada amb el món de la religió. La llengua vehicular de l'ensenyament en aquestes escoles sol ser o el bengalí o l'anglès, tot i que també s'utilitzen altres idiomes com l'urdú o l'hindi, en funció de les diverses llengües que es parlen a la ciutat. Pel que fa a l'ensenyament universitari, Calculta, fent gala de la seva condició de gran ciutat de l'Índia, compta amb un total de nou centres d'ensenyament universitari, entre els que en podem destacar la Universitat de Tecnologia i de la Ciència de Bengala, o la Universitat de Jadavpur, pel que respecta als estudis tècnics. http://ca.wikipedia.org/wiki/Calcuta
Calcuta, la ciudad alegre de los libros Por Violeta Medina. El País 27 Febrero 2013 “A la feria del libro” y no hay otra seña que dar a un taxista en Calcuta para que llegue sin pérdida alguna. Es el evento más importante de la ciudad, la Feria más grande del libro de India. Calcuta sigue siendo el eje cultural de este país y en esta 37ª edición celebraron justamente los 100 años de la concesión del primer Premio Nobel de India y de Asia al poeta, pintor y músico Rabindranath Tagore, nacido en Kolkata (nombre en bengalí) quien moldeó la enorme actividad cultural de esta urbe que al ojo tiene 16 millones de personas (imposible saber el dato exacto, las estadísticas son un baile bollywodiense al no haber censo desde 2001, ni tampoco registros fiables). Ya en las afueras de la Feria el hormigueo de gente, los olores de unas aguas estancadas, de los puestos de comida de calle, de las ventas de libros, de estampitas de Tagore con Ganesh, Kali, o alguna otra divinidad del panteón hinduista o incluso algún Cristo fosforescente, se mezclan desde el primer momento con la música tradicional o moderna bengalí y los reclamos incesantes que surgen desde los megáfonos del recinto ferial. La cantidad de gente que entra y sale en hordas recuerda el tráfico frenético de sus calles. El ruido también. El primer impacto de las casetas y de los pabellones abiertos y cerrados es visual. Todo entra y sale por los ojos, los colores de los carteles pegados en las paredes evocan una sensación de tiendas en rebajas, de Feria de Variedades en amalgama con una especie feria de turismo como Fitur, de Madrid. Esta impresión se acentúa al descubrir que al interior de algunas de ellas hay grupos musicales actuando en vivo.
Perú, Galeano y El Che A poco andar, y cerca del stand del país invitado oficial este año, Bangladesh, se descubre el que además de los libros mayoritarios en bengalí (lengua que la hablan cerca de 250 millones de personas) y del inglés, el idioma español también tiene presencia. En la Asociación Indo Latinoamericana se encuentran libros traducidos al bengalí, desde una antología del cuento de terror latinoamericano, pasando por chistes españoles o por historias relacionadas con el fútbol. “La venta no va mal” afirma con ese movimiento de cabeza tan indio que no se sabe si es un sí o un no el encargado del stand, Tamer Lane, “en promedio se venden unos 100 libros al día”. Otro stand que sorprende encontrar es el de Perú, país que será el invitado oficial en la edición del próximo año. Desde 1991 en que se comienza a invitar primero a otros estados de India, y luego algunos de Europa, han acudido de Iberoamérica: Brasil (2000), Cuba (2003), Chile (2004), España (2006), México (2010). De la Asociación Indo Latinoamericana es también un stand imposible de no ver. En su pared delantera tiene fotos de Pablo Neruda, Federico García Lorca, Eduardo, Galeano y el Che Guevara en amena convivencia de colores y tamaños. En su interior sólo venden libros de ensayos traducidos al bengalí. El profesor e intérprete de español A. K. Ray cuenta que entre los más vendidos está Las venas abiertas de América Latina, de Eduardo Galeano, Los comentarios reales de los incas, de Garcilaso de la Vega y muchos libros sobre el Che. Una de las dependientes comenta que “el Che gusta mucho entre los jóvenes”. Gusto en el que posiblemente haya incidido el hecho de que Calcuta estuvo gobernada durante 34 años, hasta el 2011, por el Partido Comunista
Libros de papel para andar por casa Sribindu Bhattacharya, encargado de Relaciones de la Feria tiene claro, mientras bebe el tradicional té indio chai, que “es una feria de editoriales, autores y público”. El mundo de las librerías incide mucho menos, ya que están representadas masivamente todo el año en otro punto de la ciudad, College Street, una gigantesca cuesta del Moyano. Comenta que los libros más demandados son los de psicología, tecnología, libros escolares y sin duda, los infantiles y religiosos. Dice que la clave para llegar a esta Feria es pasar por la traducción al bengalí, algo que ya ha ocurrido con éxito en el caso de varios autores de América Latina y España. Entre los primeros cita de memoria y a la carrerilla: Octavio Paz (no hay que olvidar que vivió en India), Gabriel García Márquez, Neruda (casi juega de local), Mario Vargas Llosa. Entre los españoles: Lorca, Machado, Juan Ramón Jiménez y Cervantes. Sobre los temas de las novelas señala que las de más éxito “son las que hablan del mundo de hoy. No fallan tampoco las de amor”. Destaca que posiblemente por la influencia de Tagore hay mucho poeta por metro cuadrado en la región de Bengala. Sobre el libro en formato digital dice que no atrae, “no es confortable su lectura. A la gente no le gusta leer en la pantalla, además a nosotros nos gusta mucho tener una pequeña biblioteca en casa”. Y vuelve a insistir en la primera afirmación de este diálogo de que “se concentra en Calcuta todos los grandes intelectuales de India”. Preguntado por la razón, mece la cabeza a un lado a otro y pensando en voz alta comenta: “quizás damos más importancia a la cultura que al negocio”. http://cultura.elpais.com/cultura/2013/02/26/actualidad/1361894097_342566.html
Claroscuros de Calcuta Por Vicente Molina Foix. El País 5 Julio 2008
Ni 'ciudad de la alegría' ni 'ciudad de la noche espantosa'. La vieja capital colonial india, orgullo de la cultura bengalí, se recupera de su decadencia y de su convulsa fama
La prensa, más bien mala, que en las últimas décadas ha tenido Calcuta va de la pornografía al horror. En 1969, el crítico teatral inglés Kenneth Tynan, ya famoso entonces por haber sido la primera persona en pronunciar la palabra fuck (follar) en la BBC, escribió el libreto de una revista musical, Oh! Calcutta!, pronto convertida en uno de los más grandes éxitos de la escena británica. Aunque en el collage pergeñado -con bastante gracia- por Tynan había textos de, entre otros, Samuel Beckett y John Lennon, la notoriedad del espectáculo se debió a sus desnudos integrales y constantes, motivo de un escándalo puritano que prosiguió en los primeros años setenta, mientras seguían también las largas colas para comprar sus entradas, casi todas de reventa, en el West End londinense. Nada hindú había en la obra, ni siquiera el título, que, después de leer algunas cábalas retorcidas, el propio Tynan tuvo que explicar: se trataba de un retruécano a partir de un lienzo del pintor surrealista
francés Clovis Trouille donde se muestran de modo prominente las nalgas de su modelo, y que Trouille llamó Quel cul t'as (Qué culo tienes).
Oh! Calcutta! no llegó a los teatros de Calcuta, y en la imaginación de los viajeros occidentales que aman la India, la capital bengalí continuó siendo "la ciudad de la noche espantosa", como la calificó Rudyard Kipling en una serie de artículos periodísticos enviados tras una breve estancia, mientras se alojaba en el Great Eastern Hotel, imponente edificio de gran solera decimonónica cerrado ahora por trabajos de renovación. La dimensión gigantesca y apelmazada de la urbe, su población, calculada en 14 millones dentro de su área metropolitana, pero seguramente incalculable en términos reales, la pobreza de la mayoría, el rastro de las enfermedades, la situaban ya en el siglo XIX, cuando era la capital colonial de los británicos en la India, como uno de los jalones que, al lado de Pekín, "llevan al camino de la revolución mundial", según el dicho, seguramente apócrifo, de Lenin. La revolución no ha estallado en Bengala (y ya vimos los efectos letales de la que sí estalló en China), a pesar de su larga tradición reivindicativa y sus conflictos armados, miles de personas duermen al aire libre cada noche en el centro de la ciudad, y el claxon de su cerca de un millón de taxis es la señal acústica de mayor resonancia. Aun así, Calcuta no resulta más densa ni abigarrada ni sucia ni cruda que otras ciudades asiáticas presentes en las rutas turísticas, poseyendo para mi gusto unas hechuras y una atmósfera de gran capital atractiva, inquieta y -a su modo arrollador- cosmopolita. Nunca la llamaría ciudad de la alegría, como Dominique Lapierre en su tópico libro, pero a mí me sedujo desde el primer momento. Calcuta (hoy rebautizada nacionalmente como Kolkata) fue una completa creación de los británicos, y por ello es la megaciudad de la India donde más destacan el rastro del colonizador y la ausencia de edificios notables anteriores al siglo XVIII, época en que empezó a prosperar, siguiendo los intereses comerciales de la Compañía de las Indias Orientales y los vaivenes políticos del Raj o Gobierno colonial. Al principio sólo había allí tres aldeas (una de ellas, Kalikata, proporcionó el nombre) y un gran río, el Hooghly (Hugli en español), que sigue majestuoso y no muy claro de aguas atravesando la ciudad y dividiéndola en dos mitades, más que separadas, opuestas. La orilla izquierda es la que no se visita, aunque el viajero que llegue en tren es la primera que pisará, y las zonas importantes de la rive droite se extienden todas en torno al gran parque conocido como el Maidan, donde está, camuflado para el viandante al ser hoy de uso gubernamental, el antiguo Fuerte William de las tropas inglesas.
Mirador hacia el río El Fuerte, los placenteros campos de hierba del parque, llenos los domingos de jugadores nativos de cricket, el grandioso pero relamido Memorial de la Reina Victoria, y una buena parte de la ciudad son, sin embargo, abarcables para quien, pidiendo el preceptivo y asequible permiso, suba a lo alto del monumento a Ochterlony, una columna de 48 metros de altura que ha perdido el nombre del prohombre en cuya memoria la erigieron los ocupantes en 1828, llamándose ahora Minarete de Shahid. Como casi todo en Calcuta, su estilo es occidental, aunque tiene unos motivos turcos y hasta egipcios que lo hacen muy singular. Desde el mirador del minarete hay buenas vistas del río, de la fea catedral neogótica de San Pablo y del céntrico barrio situado entre Chowringhee y Park Street, donde están los centros de ocio, los mejores restaurantes y la mayoría de los hoteles recomendables.
Al noreste del Maidan se halla otra de las zonas más vivas de la ciudad, alrededor de la gran plaza Dalhousie, donde destaca el bonito mamotreto victoriano del Writer's Building, que, pese a su nombre, no alberga salones literarios ni bibliotecas, sino sedes administrativas del Gobierno bengalí. Andando o en rickshaw (en Calcuta, pese a la prohibición estatal, quedan muchos acarreados a pie por sus conductores), el paseante puede desde allí acercarse a las animadísimas calles lindantes con la universidad (repletas de puestos de venta de libros viejos) y al palacio de Mármol, la joya arquitectónica de la ciudad. Este palacio, construido en 1835 por un magnate local, Raja Rajendra Mullick, se me antoja como la réplica anglo-india a la fantasía indo-china del Pabellón Real de Brighton, mandado edificar 20 años antes por el príncipe regente de Inglaterra y futuro rey Jorge IV. Igual de extravagante, aunque menos refinado que el de Brighton (obra, al fin y al cabo, de un gran arquitecto, John Nash), el palacio de Mármol de Calcuta revela el sueño mundano y acaparador de un Ciudadano Kane bengalí que desde adolescente viajó por toda Europa comprando -a veces se diría que al peso- toneladas de objetos artísticos: mesas de lapislázuli, aceros toledanos, espejos rococó, lámparas de Murano y pinturas, infinidad de pinturas, algunas firmadas por Reynolds y Rubens. Todo ese bric-à-brac se amontona en estancias muy imponentes aireadas por patios que siguen el modelo doméstico hindú, y el conjunto formado por la mansión, los jardines y el pequeño zoo se visita sin que perdamos nunca de vista que aquello sigue siendo la residencia de los Mullick.
Los Tagore Muy cerca del palacio de Mármol merece la pena echar al menos una ojeada a la casa familiar de los Tagore, toda una institución política y cultural muy determinante en el llamado Renacimiento de Bengala. El abuelo de Rabindranath fue el iniciador de lo que podríamos calificar de capitalismo nacionalista ilustrado, pero es evidente que el surco de reforma social y renovación artística (tanto literaria como musical) dejado por el premio Nobel del año 1913 fue duradero, llegando su influjo hasta otra de las grandes figuras de la cultura bengalí del siglo XX, el director de cine y novelista Satyajit Ray. Ray es uno de los grandes cineastas de la historia, si bien conviene señalar que, mucho antes del nacimiento de Bollywood y sus filiales regionales, Calcuta fue centro de producción y escenario de numerosas películas de calidad, no sólo de Ray, sino también de otros muy interesantes directores bengalíes como Mrinal Sen, Buddhadeb Dasgupta o Shyam Benegal. El cine sigue siendo importante en el Estado, y al sur de Chowringhee llama la atención el gran complejo que acoge la escuela de cine y la cinemateca. Por otro lado, Calcuta tiene seguramente el mejor museo de arte del continente, el Museo Indio, destartalado edificio cuya planta baja ofrece una apabullante colección de esculturas de las distintas fases y regiones del país. Los ingleses abandonaron Calcuta a su suerte en 1911, cuando la capitalidad del Raj fue trasladada a Delhi. De entonces data, según los más nostálgicos lugareños, el comienzo de su decadencia, o al menos de su convulsa fama. Gobernada por la izquierda, sacudida por los frecuentes saltos de la guerrilla maoísta y el flujo masivo de refugiados de la cercana Bangladesh, saneada sin duda en los últimos años (y parece innegable en ese sentido la labor de los centros de acogida de la Madre Teresa), Calcuta se distingue aliviadoramente en un país
tan piadoso como la India por su predominio laico (apenas se ven templos de cualquier religión). Y quizá no es casual que el rincón para mí más sugestivo de la ciudad fuera un camposanto hoy sin uso ritual. Me refiero al cementerio de South Park Street, terreno de enterramiento para los residentes británicos sólo en activo entre 1767 y 1830, cuando, al quedarse pequeño, se extendió a un más amplio y desangelado solar situado enfrente. El romanticismo del cementerio de South Park es genuino: sus hermosos mausoleos un tanto dilapidados parecen formar parte de un grabado neoclásico de Piranesi que el color local de un remoto Oriente hubiera iluminado con árboles tropicales, aves cantoras y plantas aromáticas. http://elpais.com/diario/2008/07/05/viajero/1215292088_850215.html?rel=rosEP