Autors nascuts a Londres Ackroyd, Peter. La Conjura de Dominus. Ackroyd, Peter. Los Lamb de Londres. Ackroyd, Peter. Londres : una biografia. Ackroyd, Peter. Poe : una vida truncada. Ambler, Eric. Viaje al miedo. Amis, Kingsley. La Suerte de Jim. Auden, W. H. Carta de año nuevo. Auden, W. H. .Los Señores del límite. Auden, W. H. . Vint-i-set poemes. Auden, W. H. El Prolífico y el devorador. Byron, George Gordon Byron, Baron. Caín : un misteri. Byron, George Gordon Byron, Baron. Poemas de amor. Byron, George Gordon Byron, Baron. Poetas románticos ingleses . Claremont, Chris. La Imposible patrulla-X. Cornwell, Bernard. Arqueros del rey. Cornwell, Bernard. La Batalla del Grial. Cornwell, Bernard. La Canción de la espada. Cornwell, Bernard. El Enemigo de Dios. Cornwell, Bernard. Excalibur. Cornwell, Bernard. El Fuerte. Cornwell, Bernard. Northumbria, el último reino. Cornwell, Bernard. Los Señores del Norte. Cornwell, Bernard. Sharpe a la conquista de Francia. Cornwell, Bernard. Sharpe y el tigre de Bengala. Cornwell, Bernard. Sharpe y la fortaleza india. Cornwell, Bernard. El Sitio de Calais. Cornwell, Bernard. Stonehenge : una novela del año 2000 a.C. Cornwell, Bernard. Svein, el del Caballo Blanco. Gaskell, Elizabeth. Cranford. Gaskell, Elizabeth. Lizzie Leigh. Gaskell, Elizabeth. Norte y sur. Graves, Robert. Adiós a todo eso. Graves, Robert. Lawrence y los árabes. Graves, Robert. D'amor, trenta poemes. Graves, Robert. Déus i herois grecs. Graves, Robert. La Guerra de Troia. Graves, Robert. Rey Jesús. Graves, Robert. El Vellocino de oro. Heyer, Georgette. La Indomable Sophia. Heyer, Georgette. El Tío Sylvester. 2
Heyer, Georgette. Venetia. Amor en clima frío. Mitford, Nancy. Morgan, Richard.Leyes de mercado. Perry, Anne. El Ahogado del Támesis. Perry, Anne. Ángeles en las tinieblas. Perry, Anne. Los Asesinatos de Bethlehem Road. Perry, Anne. Un Crimen en Buckingham Palace. Perry, Anne. Defensa o traición. Perry, Anne. Una Duda razonable Perry, Anne. El Equilibrio de la balanza. Perry, Anne. Esclavos de una obsesión. Perry, Anne. Incendios en Highgate Rise. Perry, Anne. El Misterio de Brunswick Gardens. Perry, Anne. Las Tumbas del mañana. Perry, Anne. El Viaje del perdón a Glen Orchy. Perry, Anne. Una Visita navideña a Romney Marshes. Renault, Mary. Alejandro Magno. Renault, Mary. El Auriga. Renault, Mary. La Máscara de Apolo. Renault, Mary. El Noi persa. Renault, Mary. Teseo : rey de Atenas. Rendell, Ruth. La Alfombra del rey Salomón. Rendell, Ruth. El Azar de la tragedia. Rendell, Ruth. Bodas de azufre. Rendell, Ruth. Un Cadáver para la boda. Rendell, Ruth. Carne trémula. Rendell, Ruth. Carretera de odios. Rendell, Ruth. La Crueldad de los cuervos. Rendell, Ruth. El Daño está hecho Rendell, Ruth. Deseo criminal. Rendell, Ruth. Linajes de sangre. Rendell, Ruth. Las Llaves de la calle. Rendell, Ruth. La Mariposa negra. Rendell, Ruth. La Muñeca asesina. Rendell, Ruth. El Rostro velado. Rendell, Ruth. Simisola. Rendell, Ruth. Un Simple fallo. Rossetti, Christina Georgina. Lugares comunes. Shelley, Mary Wollstonecraft. Frankenstein. Shelley, Mary Wollstonecraft. La Transformación y otros cuentos. Shelley, Mary Wollstonecraft. Maurice, o, la Cabana del pescador. Smith, Zadie. Dents blanques. Smith, Zadie. L'Home dels autògrafs. 3
Smith, Zadie. NW London. Smith, Zadie. Sobre la bellesa. Thubron, Colin. Hacia la última Ciudad. Welsh, Louise. El Cuarto oscuro. Woolf, Virginia. Al faro. Woolf, Virginia. Els Anys. Woolf, Virginia. Cartas a mujeres. Woolf, Virginia. La Cortina de la mainadera. Woolf, Virginia. El Cuarto de Jacob. Woolf, Virginia. Dones i literatura : assaigs de crítica literària. Woolf, Virginia. La Duquesa y el joyero, y otros relatos. Woolf, Virginia. Flush : una biografia. Woolf, Virginia. Londres. Woolf, Virginia. Les Ones. Woolf, Virginia. Orlando : una biografia. Woolf, Virginia. La Señora Dalloway. Woolf, Virginia. Viajes y viajeros.
Alguns autors nascuts a Anglaterra Austen, Jane. La Abadía de Northanger Austen, Jane. Amor i amistat. Austen, Jane. El Castillo de Lesley y otras historias de juventud. Austen, Jane. Emma. Austen, Jane. Juicio y sentimiento. Austen, Jane. Lady Susan ; Los Watson Austen, Jane. Mansfield Park. Austen, Jane. Orgull i prejudici. Austen, Jane. Sentido y sensibilidad. Brontë, Anne. Agnes Grey. Brontë, Charlotte. Jane Eyre. Brontë, Charlotte. El Profesor : una historia. Brontë, Charlotte. Shirley : un relato. Brontë, Emily. Cumbres borrascosas. Carroll, Lewis. A través del mirall i allò que l'Alícia hi va trobar. Carroll, Lewis. Alícia al país de les meravelles. Carroll, Lewis. El Paraguas de la rectoría ; Cajón de sastre. Christie, Agatha. Asesinato en el Orient Express. Christie, Agatha. Poirot en Oriente. Christie, Agatha. Cita con la muerte. Christie, Agatha. Diez negritos ; El misterioso caso de Styles Christie, Agatha. Muerte en la vicaría. Christie, Agatha. Némesis ; Un crimen dormido. 4
Christie, Agatha. Primeros casos de Poirot. Christie, Agatha. Maldad bajo el sol. Dickens, Charles. Las Aventuras de Oliver Twist. Dickens, Charles. Canción de Navidad. Dickens, Charles. Cuento de Navidad Dickens, Charles. David Copperfield. Dickens, Charles. Temps difícils. Dickens, Charles. Els Papers pòstums del Club Pickwick. Greene, Graham. L'Americà tranquil. Greene, Graham. El Ministeri de la por. Greene, Graham. Monseñor Quijote. Greene, Graham. Nuestro hombre en La Habana. Greene, Graham. Orient Express. Greene, Graham. El Tercer home. Huxley, Aldous. Un Món feliç. Huxley, Aldous. Si mi biblioteca ardiera esta noche : ensayos sobre arte, música, literatura y otras drogas Rowling, J. K. Animales fantásticos y donde encontrarlos. Rowling, J. K. Harry Potter i el calze de foc. Rowling, J. K. Harry Potter i el misteri del Príncep Rowling, J. K. Harry Potter i el pres d'Azkaban Rowling, J. K. Harry Potter i l'orde del Fènix. Shakespeare, William. Un Sueño de la noche de San Juan. Shakespeare, William. Les Alegres casades de Windsor. Shakespeare, William. Antoni i Cleopatra. Shakespeare, William. El Mercader de Venecia. Shakespeare, William. Hamlet. Shakespeare, William. Julio César. Shakespeare, William. Romeo y Julieta. Shakespeare, William. Julio César. Shakespeare, William. Coriolà.
5
Vols saber més d’aquests autors? Jane Austen Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre de 1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817) va ser una novel·lista anglesa. Les seves obres, entre les quals cal destacar Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Emma, són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa. La seva penetrant anàlisi de la societat de l'època, unida al seu magistral ús de la narració indirecta i de la ironia, fan d'Austen una de les més influents i estimades novel·listes del segle XIX. Biografia Jane Austen va nàixer en una rectoria a Steventon, Hampshire, sent la benjamina dels set fills del Reverend George Austen (1731–1805) i la seua esposa Cassandra (Leigh de nom de soltera) (1739–1827). Dos dels seus germans mascles James i Henry van seguir la carrera del pare i es van fer clergues (el darrer al final de la seua vida després d'una reeixida carrera com a banquer), mentre que Francis i Charles van seguir la carrera naval. Amb la seva única germana, Cassandra, va mantenir una estreta relació durant tota la vida. L'abundant correspondència entre les germanes ha proveït als historiadors la major part de les dades sobre la vida de Jane Austen. L'únic retrat indiscutit de Jane Austen és un esbós rudimentari i colorejat fet per Cassandra, que actualment es conserva a la National Portrait Gallery de Londres. L'any 1783, va ser educada breument per un familiar a Oxford, després a Southampton, i finalment (1785–1786) va assistir a una escola de senyoretes en l'abadia de Reading, Berkshire. El seu singular i avançat nivell d'educació pot haver contribuït a la seua primerenca afició per la literatura, havent començat la seva primera novel·la l'any 1789. La seva família també va propiciar la seua vocació; sovint la família Austen representava obres de teatre, donant a Jane l'oportunitat de posar en escena les seves pròpies històries. També solien emprar llibres de la biblioteca local, llibres que van influir en l'estil d'Austen. El seu germà Henry la va encoratjar especialment, i ell mateix era aficionat a escriure. L'any 1801 la família va traslladar-se a la socialment estimada ciutat balneari de Bath, que li va proporcionar l'ambient de moltes de les seves novel·les. Tanmateix, Jane Austen, com el seu personatge Anne Elliot, sembla haver "persistit en el seu desgrat per Bath", potser perquè la seva estada en aquesta ciutat va coincidir amb una situació de precarietat financera de la seva família. L'any 1802, Austen va rebre una proposta de matrimoni d'un ric però "gras i maldestre" home anomenat Harris Bigg-Wither, que era sis anys més jove que ella. Aquest enllaç l'hauria alliberada de les dificultats i la dependència que llavors anaven associats a l'estatus de fadrina. Aquestes consideracions van poder condicionar-la a la seva acceptació inicial, només per a 6
canviar d'opinió l'endemà i refusar-hi. Tot sembla indicar que ella no l'estimava. Després de la mort de son pare, l'any 1805, Austen, la seva germana i la seva mare van residir a Southampton amb el seu germà Frank i la família d'aquest durant uns quants anys, per a després traslladar-se a Chawton l'any 1809. Aquesta casa és avui dia un Cottage" on Jane Austen va viure els 8 darrers anys de la seva vida (avui un museu) museu molt visitat pels turistes, i ha esdevingut un lloc de pelegrinatge pels admiradors d'Austen. Austen va viure a Chawton i hi va escriure les seves darreres novel·les. L'any 1816, va començar a patir problemes de salut. Al maig de 1817 va traslladar-se a Winchester per estar més a prop del seu metge. Avui dia s'especula que va patir la malaltia d'Addison, una disfunció de les glàndules suprarenals que sovint és causada per la tuberculosi. Aquesta malaltia era desconeguda en aquell temps. Altres, com ara un dels seues biògrafs, Carol Shields, són partidaris de la hipòtesi que va morir de càncer de mama. El seu estat va anar empitjorant, i el 8 de juliol de 1817 va morir a l'edat de quaranta-un anys, sent enterrada a la Catedral de Winchester. Obra L'obra més popular d'Austen és Orgull i prejudici, que es considera un exponent de la seva astuta comèdia de costums. Austen també va escriure una sàtira de les llavors populars novel·les gòtiques d'Ann Radcliffe, L'abadia de Northanger, que va ser publicada pòstumament. Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en els cercles literaris influents. Les comèdies de costums d'Austen, especialment Emma, sovint es posen com a exemple de perfecció formal. Els crítics moderns continuen descobrint noves perpectives en els incisius comentaris d'Austen sobre la situació de les senyoretes solteres angleses dels últims anys de la dècada del 1790 i els primers de la dècada del 1800, una conseqüència de les lleis i costums en matèria d'herència, que atribuïen al fill mascle de més edat la pràctica totalitat de l'herència familiar. Tot i que la carrera d'Austen va coincidir amb el moviment romàntic, no va ser una romàntica intensa i apassionada, podent trobar-se elements neoclàssics en la seva obra. Les emocions passionals, en les novel·les d'Austen, habitualment comporten perills: la dama jove que resa dues vegades al dia té més probabilitats de trobar la felicitat vertadera que aquella que fuig amb un amant capritxós. Els valors artístics d'Austen tenen més punts de contacte amb David Hume i John Locke que amb els seus contemporanis William Wordsworth o Lord Byron. Entre les influències sobre Austen cal destacar Samuel Johnson, William Cowper, Samuel Richardson,Walter Scott, George Crabbe i Fanny Burney. http://ca.wikipedia.org/wiki/Jane_Austen 7
Espido Freire viaja al mundo de las hermanas Brontë y Jane Austen Por Andrea Aguilar Sábado, 21 de febrero de 2004
El comienzo de Orgullo y prejuicio anuncia: "Es una verdad universalmente reconocida que el hombre soltero que posee una gran fortuna debe necesitar esposa" Jane Austen, su autora, y las hermanas Brontë hicieron caso omiso. Inglesas, solteras, escritoras e hijas de reverendos protestantes, rompieron moldes y sus novelas, escritas en el siglo XIX, siguen cautivando. Espido Freire (Bilbao, 1974) ha sucumbido a su encanto y en su último libro, Querida Jane, querida Charlotte (Aguilar), emprende un viaje por los lugares de Inglaterra donde estas damas vivieron y por las obras que escribieron. Como contrapunto a la geografía literaria quedan los recuerdos y observaciones de la escritora española, que viajó por vez primera a la isla en 1993 como estudiante de Filología Inglesa. En la primavera de 2001 realizó el recorrido que ha plasmado en este libro. "En estos años he visto una evolución muy peculiar en Inglaterra: de la tierra idealizada del té y las rosas a una visión más gris de ladrillos y nubes", asegura. La ganadora del Premio Planeta 1999 explica que de la Inglaterra retratada en Sentido y sensibilidad o Jane Eyre "sólo queda una nostalgia muy bien explotada del mundo perdido, de los tiempos gloriosos; tiendas especializadas que comercializan el placer de la evocación". El romanticismo apasionado de las hermanas Brontë y el mundo ordenado de Austen "plantean conflictos actuales, pero la elección para las mujeres es ahora distinta. El amor, para Austen, es una conciliación entre atracción, destino y fuerza de voluntad. Para alcanzarlo hay que vencer el carácter; esto es revolucionario", explica. En su adolescencia, a Espido Freire le decían que se parecía a la apasionada Catherine de Cumbres borrascosas -"a mí me encantaba", confiesa-. Asegura tajante que no es mitómana: "Sólo después de haber leído tanto he encontrado el entusiasmo para hablar así de ellas". Define a Emma, la protagonista de la novela de Austen, como "la típica amiga a la que quieres matar" y explica que Emily Brontë era una mujer que "venía de otra dimensión: no comía, tenía unos grandes ojos y se dejó morir tras la muerte de su hermano". http://elpais.com/diario/2004/02/21/cultura/1077318008_850215.html
8
Charles Dickens Fill d’un funcionari, la seva infantesa fou trista a causa dels problemes econòmics i afectius, fonts de la seva futura obra narrativa. Treballà en una fàbrica de betum, però una herència rebuda pel seu pare —que havia estat a la presó— li permeté d’anar a l’escola i, posteriorment, de treballar a casa d’un advocat. De petit llegí Cervantes, Fielding i Smollett. Fou corresponsal del Morning Herald (1831) al Parlament. El 1833 publicà una narració costumista al Monthly Magazine i, més tard, unes altres al Morning Chronicle. Aquestes narracions foren reunides en dos volums: Sketc.hes by Boz (1836). El 1836 es casà amb Catherine Hogarth, filla del director del Morning Chronicle. El 1837 els editors Champman i Hall li proposaren de redactar els epígrafs d’una sèrie de dibuixos que narraven la grotesca història d’un club de caçadors. Aquest fou l’embrió de The Posthumous Papers of the Pickwick Club (Pickwick, publicada en fullets, del 1836 al 1837). Simultàniament, i també en fullets, publicà The Adventures of Oliver Twist, on és perceptible un canvi de to narratiu. Més tard escriví The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit (1843), resultat d’un viatge als EUA. El cicle de Nadal començà amb Christmas Carol (1843) i continuà amb The Chimes (1845) i The Cricket of the Hearth (1846). Escriví altres novel·les (Dombey and Son, 1848; David Copperfield, 1849; A Tale of Two Cities, 1859; Hard Times, 1854), El 1858 se separà de la seva muller, però tampoc no trobà l’equilibri sentimental, i aquesta inestabilitat es filtrà a The Great Expectations (1861), possiblement la seva obra més madura. Durant l’última etapa de la seva vida alternà la creació literària amb lectures de les seves novel·les, i l’excés d’activitat li malmeté la salut. Deixà inacabat The Mistery of Edwin Drood. La narrativa de Dickens manifesta un cert desendreçament en la composició, un afany per complaure el gran públic —servitud lògica en la novel·la vuitcentista—, uns personatges excessivament rígids i un moralisme aclaparador. No obstant això, s’imposà amb mèrits propis —fins a esdevenir una de les màximes figures de la novel·la burgesa— per la seva generosa ironia, el minuciós estudi dels ressorts psíquics i socials de la nova classe mitjana britànica i l’estranya vitalitat, realista i fantasmagòrica alhora, que nodreix els seus relats. Foren traduïdes al català per Josep Carner les seves obres Una cançó nadalenca (1918), Pickwick (1931), Les grans esperances de Pip (1934) i David Copperfield (1964). http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0022461.xml#.U0a0BzdrW94 9
Virginia Woolf. Londres, 25 de gener de 1882 - Lewes, Sussex, 28 de març de 1941 va ser una escriptora anglesa. Les novel·les L'habitació de Jacob (1922), Mrs Dalloway (1925, que palesa la influència de la psicologia de Sigmund Freud tot expressant els sentiments dels personatges mitjançant imatges, metàfores i símbols) i Al far (1927) van destacar per, a part del seu geni, la seva gran originalitat. Cal destacar les novel·les Els anys (1937) i Entre els actes (1941). També va ser una destacada defensora dels drets de la dona amb obres com Una habitació pròpia. Aquesta obra està considerada com un text discutit, execrat i reivindicat però fundacional sobre la dona i l'escriptura i el feminisme literari anglosaxó. La seva tècnica de monòleg interior i estil poètic es consideren entre les contribucions més importants de la novel·la moderna. El 1962, l'escriptor britànic Edward Albee va escriure l'obra de teatre Qui té por de Virginia Woolf? Va contribuir a fer famós el nom de l'escriptora, però la història no té gaire a veure amb ella, és un drama matrimonial. Biografia Va introduir-se en el món de la literatura gràcies al seu pare Sir Leslie Stephen. Mai no va anar a escola, els estudis els va fer a casa seva. El 1912 es va casar amb Leonard Woolf, i amb diversos companys fundaren l'anomenat grup de Bloomsbury (anomenat així arran del lloc on era situada la casa de la parella). Juntament amb el seu marit va fundar l'editorial Hogarth Press, que va donar a conèixer joves promeses de l'època que es van consagrar, com T.S. Eliot i K. Mansfield. Els valors del grup de Bloomsbury encoratjaven un enfocament liberal de la sexualitat, i el 1922 va conèixer l'escriptora i jardinera Vita Sackville-West, esposa de Harold Nicolson. Després d'un començament temptatiu, van iniciar una relació sexual,que, segons Sackville-West, només es va consumar dues vegades. Patí la malaltia psíquica anomenada trastorn bipolar i se suïcidà, el 28 de març de 1941 al riu Ouse ficant-se pedres dins les butxaques de l'abric. http://ca.wikipedia.org/wiki/Virginia_Woolf
10
Anne Perry Anne Perry (nom de naixement: Juliet Marion Hulme; Londres, 28 d'octubre de 1938) És una escriptora anglesa de renom, coneguda per les seves novel·les policíaques ambientades a l'època victoriana. Condemnada per homicidi quan només tenia quinze anys, la seva història ha estat portada al cinema amb la pel·lícula Heavenly creatures, entre altres. Joventut Filla del professor de física, Henry Hulme, a Juliet Hulme, que és el nom original d'Anne Perry, li és diagnosticada de petita una tuberculosi, per la qual cosa es veurà forçada a fer diverses estades en països de clima càlid per a recuperar-se (el Carib, Àfrica del Sud, etc.). Als tretze anys, Juliet es reuneix de nou amb els seus pares quan es muden a Nova Zelanda perquè el pare pugui ocupar el càrrec de rector de la Universitat de Canterbury a Christchurch. És allà on coneix a Pauline Parker, en qui trobarà una amiga íntima, amistat que no serà vista amb bons ulls per l'entorn proper de les dues noies, que hi veuran connotacions obsessives i homosexuals. Amb els primers signes de l'imminent divorci dels seus pares, Juliet espera poder tornar a Anglaterra amb la seva amiga Pauline. La mare d'aquesta, Honora Rieper, és, però, una ferma detractora de la creixent i íntima amistat entre les dues noies. El 1954, aprofitant una sortida al bosc, la senyora Rieper és colpejada per Pauline i Juliet fins a caure morta, homicidi que havia estat prèviament planificat. Tot i que les dues amigues intenten simular un accident, les circumstàncies del crim són aviat descobertes i les dues noies processades. El judici troba un fort ressò internacional. El 29 d'agost de 1954, Juliet Hulme i Pauline Rieper són condemnades per homicidi, però havent complert tot just els disset anys, no se'ls aplica la pena capital, sinó que se'ls imposa una sentència de privació de llibertat per un temps indefinit, amb la prohibició expressa de tornar-se a veure mai més. Després de cinc anys de reclusió, ambdues són posades en llibertat.
11
Carrera com a escriptora Després de sortir en llibertat el 1959, Perry va tornar a Gran Bretanya amb la seva mare. Quan aquesta es va casar de nou, Perry va agafar el cognom del seu padrastre i es va canviar el nom a Anne. Així, el nom d'Anne Perry no és pseudònim, sinó el seu nom oficial des d'aleshores. Abans d'assolir fama com a escriptora, va haver de fer diverses feines per guanyar-se la vida, entre els quals hostessa d’una aerolínia. Durant una estada de cinc anys al sud de Califòrnia, es va convertir al mormonisme, religió que encara professa avui. Començà a escriure ja els anys 1960, però no fou fins al 1979 que va poder publicar la seva primera novel·la, El botxí del carrer Cater (The Cater Street Hangman, publicat en castellà a Amèrica com a El Verdugo de la Calle Cater, i a Espanya, Los Crímenes de Cater Street), després de trobar les seves obres rebutjades durant anys. Anne Perry viu amb son germà al poblet de Portmahomack, a Escòcia. Els llibres d'Anne Perry s'han venut per tot el món, i han atès una xifra de vendes de vint milions d'exemplars (dades del 2006). La majoria dels seus llibres han estat traduïts a l'alemany, al francès i al castellà, entre altres idiomes, però no en consta cap traducció en català. http://ca.wikipedia.org/wiki/Anne_Perry
12
Sabies que...? La literatura anglesa... S'entén per literatura anglesa la literatura escrita en anglès (actual o antic) i a Anglaterra. En un sentit més ampli, també es pot utilitzar per referir-se a literatura escrita en anglès en altres països. Hi ha diverses literatures nacionals que també són escrites sobretot en anglès. Vegeu literatura estatunidenca, literatura australiana, literatura canadenca, literatura escocesa, literatura anglo-galesa, literatura irlandesa. La literatura anglesa sorgeix a l'època medieval, quan es pot començar a parlar d'una llengua anglesa diferenciada. La primera gran figura literària d'aquesta època és el poeta Geoffrey Chaucer, però la gran figura de la literatura anglesa és William Shakespeare, al segle XVI. La primera gran novel·la en anglès és Robinson Crusoe, de Daniel Defoe. Els períodes de la literatura anglesa, si bé segueixen les convecions estilístiques europees, acostumen a estar associades al monarca, de manera que els reis poden donar nom a un període o corrent. Literatura medieval Els primers poemes èpics orals pertanyien a la cultura dels saxons, com el poema Beowulf, escrit en anglès antic. El primer nom conegut és el de Cædmon, que recull la tradició saxona. Amb la conquista normanda, el francès va penetrar a la cort i va transformar la llengua anglesa. Es van popularitzar les cançons de gesta continentals i van sorgir els poemes i històries que envoltaven la llegenda del rei Artús, formant-se una saga Geoffrey Chaucer
èpica i meravellosa. Als pobles es representaven obres de teatre basades en fragments de la Bíblia o en escenes de misteri. Geoffrey Chaucer, el primer autor conegut, va escriure els Contes de Canterbury, un recull de contes inspirats en Boccaccio que donen pas al Renaixement anglès. Període clàssic La introducció de la impremta i el protestantisme van fer proliferar les obres religioses i exemplars. La traducció de la Bíblia (en la versió anomenada del rei Jaume) va ser una de les empreses més destacades del seu temps. Durant el regnat d'Elisabet I va sorgir la figura de William Shakespeare i l'auge de l'anomenat període clàssic anglès. El teatre es va renovar i va incorporar elements grecollatins i al·lusions a la situació política i religiosa del país mentre que el públic es va diversificar. Per contra, Ben Jonson conreava un 13
teatre tradicional i els seus personatges seguien la teoria dels quatre humors, a l'època era considerat el gran dramaturg. En poesia, es van compondre poemes inspirats en la tradició renaixentista italiana. Destaquen els autors Edmund Spenser i Philip Sidney. Al barroc, es va imposar una poesia de caràcter metafísic, com la de John Donne, o al·legòrica, com John Milton. A les acaballes del període clàssic, la censura va fer aparèixer poesia satírica popular i un cert retorn als temes moralitzants. La Restauració Amb la Restauració triomfen les novel·les angleses, amb noms com Daniel Defoe i John Bunyan. Els seus protagonistes són bons cristians que viuen aventures i viatges de creixement (en la tradició de la Bildungsroman alemanya). Alguns autors intenten emular les cançons de gesta, ja que pensen que Anglaterra no té una gran epopeia nacional com altres països. En el vessant de la lírica, s'innova en la mètrica (John Dryden o Edmund Waller) i els temes giren al voltant de la tradició pastoral, on es lloa la vida senzilla del camp i els encontres entre el poeta i una pastora, per criticar el puritanisme oficial. Aphra Benn és una de les poques figures femenines recordades del període, obrint un camí professional fecund al romanticisme. Els assajos filosòfics que havien començat a conrear-se a l'anterior etapa assoleixen la seva maduresa, amb la figura de John Locke i el seu empirisme com a màxims exponents. Una segona etapa de la restauració és l'anomenada literatura augusta, que vol emular l'esplendor romana imperial i que segueix els dictats del neoclassicisme. Dins aquest període destaquen Alexander Pope en poesia i Jonathan Swift en prosa. La premsa esdevé molt popular, amb publicacions periòdiques com Spectator. El romanticisme Anglaterra, juntament amb Alemanya, va ser un país líder en la introducció del romanticisme a Europa. La poesia es va dividir en dues escoles. La primera, anomenada lakista, comptava amb Samuel Taylor Coleridge o William Wordsworth, entre altres. Escriuen uns versos molt lírics, centrats en el paisatge com a projecció de l'ànima del poeta (el nom de l'escola ve dels llacs que lloaven a les seves obres). La segona escola, anomenada dels poetes Charles Dickens maleïts, representa el romanticisme de la rebel·lió i inclou autors com Lord Byron o John Keats. Aquest segon corrent va inspirar la novel·la, amb autors com Mary Shelley o les germanes Brontë. La novel·la es diversifica i apareixen els subgèneres, com l'amorosa (que segueix la tradició de Samuel Richardson) o la gòtica, per exemple. Durant l'era 14
victoriana, la novel·la barrejava elements realistes i sentimentals, amb noms com George Eliot o Charles Dickens. El vessant paròdic va estar representat sobretot per Lewis Carroll. El modernisme El modernisme anglès no equival al català o hispanoamericà. És un corrent estètic caracteritzat pel pessimisme existencial i la influències dels diferents moviments d'avantguarda, però va mantenir gran part de les convencions romàntiques. Dura des de principis del segle XX fins al final de la segona guerra mundial. La novel·la modernista tracta temes quotidians i es descompon la unitat del paràgraf, per reproduir el discurs de la ment (influència de les teories de Freud). Els autors més valorats són James Joyce, Virginia Woolf, E.M. Foster i els escriptors americans d'entreguerres, com William Faulkner o Ernest Hemingway. P.G. Wodehouse manté la línia d'humor clàssic britànic. La poesia també trenca amb les convencions formals i tracta de la mort i de temes considerats tabú com el sexe. Són obres complicades, plenes d'al·lusions cultes, lluny del sentimentalisme. Els poetes més destacats són T.S. Eliot, Ezra Pound o Gertrude Stein. http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_anglesa
15
Sabies que...? Londres Capital del Regne Unit i del comtat metropolità homònim, és la ciutat més populosa d’Europa i una de les aglomeracions principals del món.Situada a les ribes del Tàmesi, el nucli primitiu sorgí en el punt de coincidència de les influències marítimes i terrestres. La ciutat s’assenta sobre una conca de roques argiloses eocèniques travessades pel curs inferior del Tàmesi, per dessota de les quals
El riu Tàmesi al seu pas per Londres amb la nòria del Mil·leni
es troba la creta blanca que aflora en els Downs, al Sud, i en els Chiltern Hills, al NW. Antigament el llit fluvial es dividia, en alguns llocs, en diversos braços, que circumdaven illes baixes, de sorra i argila, que encara conserven els noms: Chelsea, Battersea, Thorney i Bermondsey. El clima de Londres és bastant uniforme i humit. La temperatura mitjana anual és de 10,5°C, amb mitjanes de 5°C pel febrer i de 17,6°C pel juliol. La pluviositat anual és de l’ordre dels 700 mm. Hi sovinteja la boira, generalment de no gaire durada, però molt espessa cap al novembre (smog). L’estructura de la ciutat canvià arran del gran incendi del 1666. A partir de mitjan segle XVIII s’inicià el gran desenvolupament demogràfic (més de 700 000 h el 1750; 2 235 000 h el 1841), que culminà el 1941 amb 8 348 023 h, any que començà un procés regressiu (8 182 550 h el 1961), molt accentuat en el centre de la ciutat. L’expansió urbana de Londres ha estat sotmesa a un poderós sistema de planificació de l’ús del sòl. El riu Tàmesi al seu pas per Londres amb la nòria del Mil·leni La Green Belt Act establí, el 1938, un anell d’espais oberts entorn de l’aglomeració aleshores existent, objectiu que adquirí caràcter prioritari amb Town and Country Planning Act, del 1947, per la qual es creà el Gran Londres, amb una àrea de 1 865 km2. El 1965 fou establerta una nova ordenació administrativa, amb la creació del Greater London Council. Aquest organisme, desaparegut el 1986, tenia cura de les funcions més àmplies de la conurbació, i foren determinats els 32 districtes metropolitans de Londres, 19 d’exteriors i 13 d’interiors, i el nucli antic (la City). La regió de Londres comprèn l’aglomeració de Londres, més una corona exterior al Green Belt, amb ciutats grans, com Guildford, Reading, Chelmsford i Maidstone, situades entre 35 i 70 km del centre, de les quals provenen una gran part dels commuters (migracions pendulars).
16
Dintre l’aglomeració hi ha una clara diferenciació espacial entre els barris centrals, les àrees suburbanes tradicionals, les més modernes i una corona externa que experimenta un fort creixement. Dins el barris centrals, Westminster —que enllaça amb els barris rics del West End: Belgravia, Mayfair, Saint-Marylebone, Soho, Kensington, Bloomsbury, amb places esbarjoses i grans parcs (Hyde Park, Regent's Park). concentra les funcions polítiques, i la City, les activitats de negocis. Envolta els barris centrals una aurèola d’àrees suburbanes tradicionals, de caràcter residencial diferenciat: barris benestants de Hampstead, barris populars a l’East End i àrees mixtes de residència i indústria als sectors de Hackney, Leyton i Tottenham. Destaquen els extensos nuclis d’habitatges unitaris de Wandsworth, Greenwich i Croydon, amb petits jardins individuals. La millora dels transports col·lectius i l’expansió dels automòbils ha afavorit el despoblament dels barris centrals, a profit d’una nova aurèola d’àrees suburbanes recents, on els espais verds ocupen àmplies zones: Bromley, Beckenham, Sutton i Leatherhead, al S, i Debden, Hainault, Harold Hill i Hutton, a l’E. La catedral de Saint Paul, a Londres, obra de Christopher A l’aureòla externa, l’estat construí, a partir del Wren 1946, vuit noves ciutats (New Towns), previstes per a residència i amb llocs de treball: Crawley, Basildon, Harlow, Hatfield, Welwyn, Stevenage, Hemel Hempstead i Bracknell, amb una capacitat de 50 000 a 120 000 h, a més de les de Milton Keynes, Northampton i Peterborough, més allunyades i previstes per a una població de 200 000 a 250 000 h. A part d’aquesta actuació urbanística oficial, creixen també molt els sectors exteriors promoguts per la iniciativa privada (Slough, High Wycombe, Bletchley, Luton, etc). El creixement demogràfic més fort s’experimenta, per tot això, en aquesta corona externa. D’altra banda, la major part de les fàbriques i les oficines descentralitzades no s’allunyen més de 80 km del centre de Londres, per la qual cosa la influència immediata de la ciutat se centra a tot el SE anglès. Londres reuneix pràcticament totes les funcions urbanes. Metròpoli política i administrativa, hi destaquen també les funcions comercials (docs) i financeres (Stock Exchange). El tràfic de mercaderies, efectuat en una gran part a través del port fluvial, estès al llarg de 50 km a les vores del Tàmesi, hi ha promogut un fort desenvolupament de les activitats terciàries. Els avantports de Gravesend i Tilbury, per als grans transatlàntics, i el de Shell Haven, per als petroliers, permeten de resoldre dificultats de maniobra als vaixells de gran tonatge. Amb tot, el port de Londres no és ja el gran centre mundial de redistribució que fou fins a la Primera Guerra Mundial, i sofreix, en certs productes, la competència d’altres ports, com el de Southampton.
17
L’expansió industrial de Londres fou afavorida per la bona qualitat d’una mà d’obra de gran ciutat, un forniment d’energia elèctrica en condicions competitives i la disponibilitat de terrenys a poc preu a la mateixa vora del Tàmesi, factors que atragueren indústries pesants i lleugeres: centrals elèctriques, fàbriques de ciment, indústries d’òptica i electrònica, construccions mecàniques, indústria d’automòbils, etc. També té indústries alimentàries i de la confecció i altres de típicament urbanes. Londres és actualment el centre de gravetat de l’Anglaterra industrial, radicat, fins a la crisi dels anys 30, en els “països negres” del NW. És també centre cultural i intel·lectual: University of London, fundada el 1836 i City University, el 1966; així com un important nus de comunicacions nacionals i internacionals (aeroports de Heathrow i Gatwick). Londres com a centre musical Des de l’època Tudor, Londres ha estat un nucli de vida musical molt activa, on confluïen intèrprets i corrents artístics de tot el món. La temporada musical cobreix tot l’any, sense interrupció. La ciutat té teatres d’òpera, com el Covent Garden, el Coliseum, seu de l’English National Opera, i, antigament, el Drury Lane Theatre; sales de concerts, com el Royal Albert Royal Albert Hall, Londres © Lluís Prats Hall (1871; amb capacitat per a 9.500 persones) i el Queen Elizabeth Hall; i institucions musicals, com la London Symphony Orchestra (fundada el 1904), l’orquestra de la BBC (1930), la London Philharmonic Orchestra (1932), el London Festival Ballet, etc. El patrimoni arquitectònic i monumental Entre els monuments de Londres sobresurt l’abadia de Westminster (s. XIII). A part l’abadia, el principal edifici gòtic és la catedral de Southwark (s. XIII-XIV). La fortalesa de la Torre de Londres, construïda en diverses èpoques des del regnat del Conqueridor, acull el riquíssim tresor de la corona; molt a prop, el pont de la Torre, abatible, damunt el Tàmesi (1886-94), és un dels emblemes de la ciutat. La Banqueting House de Whitehall, d’Inigo Jones (1625), és una obra capdavantera del pal·ladianisme imperant en una bona part de Londres. La catedral de Saint Paul, amb la seva cúpula, molt important, és una obra mestra del classicisme de sir Christopher Wren, construïda quan es cremà l’anterior, en el gran incendi del 1666. Del primer quart del s. XIX, sobresurten les obres de l’arquitecte John Nash, modelador de personals espais urbanístics, dels quals destaca la remodelació que féu del palau de Buckingham (1702).
18
fortalesa de la Torre de Londres© Corel Professional Photos
D’una època posterior són les cases del Parlament (1840-50), obra neogòtica de sir Charles Barry, la torre del rellotge de les quals és el famós Big Ben, i l’insòlit auditori ovalat del Royal Albert Hall (1867-71). La ciutat disposa també de diferents espais punt de trobada de londinencs i visitants com ara Trafalgar Square (1829-41), Picadilly Circus, Covent Garden —un antic mercat de fruites i verdures—, Hyde Park, de més de 640 ha, etc. Entre els museus d’art destaquen el British Museum, la National Gallery of London, el Victoria and Albert Museum, la Tate Gallery i la Wallace Collection. La història
El Londres victorià en un gravat del segle passat© Corel Professional Photos
Londres es formà durant el segle I, després de la conquesta romana d’Anglaterra, amb el nom de Londinium. L’enclavament de la ciutat com a centre del transport comercial pel Tàmesi la convertí en una important cruïlla de camins. Les invasions anglosaxones del segle V, retirats ja els romans, arruïnaren la ciutat; al segle VII, però, Londres es desenvolupà novament, i esdevingué capital del regne d’Essex. Des del segle IX fou el centre principal de comerç de l’illa amb el continent, malgrat les incursions dels normands. Obtingué una certa autonomia de Guillem I el Conqueridor, després de la batalla de Hastings (1066), i el 1191, sota Ricard I, pogué organitzar-se corporativament. Capital del regne d’Anglaterra des del segle XIII, el comerç permeté el creixement econòmic de la ciutat, que al segle XV tenia una indústria tèxtil molt important. Es beneficià, a més, de la centralització política i el desenvolupament del comerç marítim durant l’època dels Tudor i els Stuart; així, els Merchant Adventurers rellevaren els hanseàtics (1560). Per la seva força econòmica i
19
política Londres fou la capital del partit parlamentari durant la guerra civil (segle XVII), fet que li permeté d’obtenir la victòria. Una greu epidèmia de pesta (1665) delmà fortament la població, i l’any següent un incendi destruí pràcticament la ciutat. Al començament del segle XVIII Londres començà a refer-se, i la revolució industrial i l’expansió colonial anglesa consolidaren l’enriquiment de la ciutat. Durant el segle XIX, i fins a la Segona Guerra Mundial, esdevingué el primer centre del comerç internacional (engrandiment del port) i de les finances (proliferació de bancs, que es convertiren en poderosos instruments de crèdit). Durant aquesta guerra fou durament bombardejada per l’aviació alemanya, en l’anomenada batalla d' Anglaterra,. Els anys 1908, 1948 i 2012 s’hi celebraren els Jocs Olímpics. http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0038390.xml?s.q=londres#.U0VYIDdrW94
20
Viaje literario a la ciudad del Támesis El libro ‘Guía literaria de Londres’, recopila textos de grandes intelectuales sobre la urbe. Por Javier Molina Madrid 9 AGO 2012.
“Me voy de Londres porque el clima es demasiado bueno. No soporto cuando no llueve”, dijo una vez (sarcásticamente) el gran cómico estadounidense Groucho Marx. Razones no le faltaban. Y a pesar de su clima plúmbeo, Londres siempre fue una de las ciudades más queridas y visitadas del mundo. La urbe ha cautivado a los intelectuales desde hace siglos, y buena parte de ello se refleja en los textos recopilados en Guía literaria de Londres (Ático de libros, 2012). Un complemento indispensable para quienes quieren ir más allá del espectáculo olímpico y profundizar en la cultura y la historia de la ciudad del Támesis. El libro, editado por Joan Eloi Roca, propone un triple viaje: en el espacio, hacia los monumentos londinenses; en el tiempo, hacia otras épocas de la historia; y en el espíritu, hacia las mentes más creativas de la literatura universal. Las crónicas históricas son el género más común de la obra. Comenzando desde el principio, cuando Londinium fue fundada por comerciantes romanos en el año 43, hasta el emocionado discurso del príncipe Carlos en 1987, pasando por el Londres medieval y el moderno; el de la Gran Peste y el Gran Incendio de 1665 y 1666 respectivamente, quizás los dos peores años de su historia. La obra también nos propone un recorrido a través de 38 de los mayores escritores e intelectuales de todos los tiempos. Tácito (55-120) fue el primer gran historiador que aludió a la ciudad, cuando no era más que un enclave comercial periférico. Al gran cronista del Imperio romano le acompañan los textos de Beda el Venerable (672-735), considerado “padre de la historia inglesa”, del escritor romántico Washington Irving (1783-1859), del creador de Robinson Crusoe, Daniel Defoe (1660-1731), del paradigma de la novela victoriana, Charles Dickens (1812-1870), y del maestro de maestros de la novela psicológica, Fiodor Dostoievski (1821-1881). Las mejores páginas pertenecen a los autores decimonónicos, muchos de ellos testigos del esplendor y las cloacas de la Revolución Industrial y la Época Victoriana. Los avatares de la ciudad y sus ambientes lúbricos son temas muy concurridos. John Evelyn y Samuel Pepys describen minuciosamente los incendios, pestes e invasiones que sufrió la urbe. Aunque Jack London era norteamericano y Rudyard Kipling nació en la India, ambos aparecen como expertos guías turísticos londinenses. En otro tono,
21
Oscar Wilde y James Boswell penetran en los bajos fondos del libertinaje y la prostitución (explícitos los diarios del segundo). Esta guía literaria es, además, un paseo por algunos de los lugares emblemáticos de la ciudad. El lector puede subir a la Torre de Londres, atravesar el puente sobre el Támesis o explorar las tumbas y las capillas de la abadía de Westminster y la catedral de San Pablo. Puede optar por recrearse en los fumaderos de opio y los barrios de prostitutas en el Haymarket, deleitarse con el paisaje urbano del Picadilly Circus, trasnochar en los muelles cargados de niebla o despertar en los diáfanos amaneceres del Hyde Park. A pesar de algunas ausencias inexplicables, como la de Virginia Woolf (fantástica su descripción de la ciudad en Orlando), Arthur Conan Doyle (véase la saga de Sherlock Holmes) o George Orwell (el autor de 1984 escribió el muy recomendable, Sin blanca en París y Londres), la Guía Literaria de Londres compone un fresco bastante completo de una de las ciudades más interesantes del mundo y demuestra que hay tantos Londres como habitantes y visitantes. Y tantos admiradores como maldicientes.
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/08/09/actualidad/1344532175_733026.html
22
Guía literaria y visual de Londres
Irving en la Abadía 'Abadía de Westminster', por Thomas H. Sheperd (1792-1864). "En uno de esos sobrios y melancólicos días de finales de otoño en que las sombras de la mañana y las de la tarde tiñen la última decadencia del año de melancolía, pasé varias horas paseando por la Abadía de Westminster. En la lúgubre belleza de aquel antiguo edificio hay algo que conjuga bien con la estación y, al cruzar el umbral, sentí como si me hubiera trasladado de súbito a los parajes de la antigüedad y fuera a perderme entre las sombras de épocas pasadas". ('Libro de apuntes de Geoffrey Crayon', Washington Irving, 1820)
El libertino entre libertinos 'Una conversación moderna a medianoche' (1765), de William Hogarth. "Escogí a una de las chicas del Strand y fui a un patio con intención de disfrutarla con condón, pero ella no tenía ninguno. Jugué un poco con ella. La muchacha se maravilló de mi tamaño, y me dijo que si alguna vez le arrebataba la virginidad a una chica, la haría gritar" ('Diario de Londres', James Boswell,1760). 23
Dorian en el fumadero de Opio 'Fumadero de opio', dibujado por Luke Fides para 'El misterio de Edwin Drood', de Charles Dickens. "Mientras Dorian ascendía apresuradamente los tres desvencijados escalones, le asaltó un denso olor a opio. Respiró hondo y las aletas de la nariz se le estremecieron de placer". (Oscar Wilde, 'El Retrato de Dorian Gray',1890)
Dostoiesvi y las londinenses Grabado de Haymarket a medianoche. "Es un distrito que de noche frecuentan las prostitutas a millares (...). Es una experiencia aterradora estar en medio de esa gente, ¡Y qué amalgama! Hay mujeres viejas, y otras tan hermosas que le hacen detenerse a uno, boquiabierto. la verdad es que las inglesas son las mujeres mas bellas del mundo". (Fiodor Dostoievski, 'Notas de invierno sobre impresiones de verano', 1863) 24
La masa de Lord Byron Grabado de Ludgate Hill (1872), de Gustave Doré. "Una enorme masa de ladrillo, de humo y de navios. / Una inmensa cúpula parda, como un sombrero de papel / coronando a un bufón: ¡Eso es la ciudad de Londres!" (Lord Byron, 'Don Juan', 1824)
Una ciudad que no duerme 'El progreso de un libertino' (1735), de William Hogarth. "Nunca comas bollo, ostras, bígaros o caramelos de menta en un autobus. Molesta a los demás pasajeros (...). Evita trasnochar, el salmón encurtido, las reuniones públicas, los cruces abarrotados, las alcantarillas, los carros de agua y comer demasiado." (Rudyard Kipling, 'Siete reglas para vivir en Londres', carta de 1908) 25
La vieja Piccadilly Fotografía de Piccadilly en 1907. "¿Hay algún hombre vivo que no haya oído hablar de Piccadilly? (...) Picaddilly es una calle del West End de Londres, que va de este a oeste con una considerable curva en el centro. En tiempos prehistóricos debió ser (imagino) una agradable colina verde a cuyos pies había un lago rodeado de prados. Es una típica calle de Londres, de la mejor clase, aunque del estilo antiguo.” (Francis Watt, ‘Piccadilly’, 1849-1927) "Es lo más parecido a un bulevar parisino que tiene Londres". (Charles Dickens, 'Diccionario de Londres', 1879).
El poeta en la estación Interior de la estación de King´s Cross en la época de G. K. Chesterton (1874-1936). "Este cosmos circular del que el hombre es dios / posee soles y estrellas de verde, dorado y rojo, / y nubes de humo que sobrevuelan las alturas, ocultando su cielo de hierro". (Chesterton, 'La estación de King´s Cross') http://politica.elpais.com/politica/2012/08/09/album/1344526686_183878.html#134 4526686_183878_1344527181 26