LLISTAT D’AUTORS EGIPCIS Abdel-Latif, Yasser. Herencias de El Cairo Ali, Idris. El Nubio Al-Sa'dawi, Nawal. La Cançó circular Al-Sa'dawi, Nawal. La Hija de Isis Al-Sa'dawi, Nawal. Memorias de una joven doctora Al-Sa'dawi, Nawal. Prueba de fuego Aswani, Ala. Chicago Aswani, Ala. Deseo de ser egipcio Aswani, Ala. L'Edifici Iaqubian Aswani, Ala. Egipte : les claus d'una revolució inevitable Jabès, Edmond. El Libro de las preguntas Karaosmanoglu, Yakup Kadri. Nur Babá Khamisi, Khalid. Taxi Mahfuz, Najib. Akhenatón Mahfuz, Najib. L'Amour au pied des pyramides Mahfuz, Najib. La Azucarera Mahfuz, Najib. Café Karnak Mahfuz, Najib. El Carreró dels miracles Mahfuz, Najib. Ecos de Egipto : pasajes de una vida Mahfuz, Najib. Espejos Mahfuz, Najib. La Esposa deseada
Mahfuz, Najib. Festejos de boda Mahfuz, Najib. La Maldición de Ra : Keops y la gran pirámide Mahfuz, Najib. El Mendigo Mahfuz, Najib. Miramar Mahfuz, Najib. Radubis : una cortesana en l'Egipte dels faraons Mahfuz, Najib. Sabiduría de una vida : las mejores frases seleccionadas de las obras del Premio Nobel Mahfuz, Najib. El Sendero Mahfuz, Najib. El Viaje del hijo de Fatuma Mahfuz, Najib. Le Vieux quartier et autres nouvelles Mahfuz, Najib. Voces de otro mundo Sinoué, Gilbert. Un Barco hacia el infierno Sinoué, Gilbert. La Egipcia Sinoué, Gilbert. El Libro de zafiro
Lagnado, Luciette. Cairo Suite Anglarill, Elisabeth. El Cairo en los zapatos : retrato de una sociedad en el país del Nilo Sánchez Ratia, Jaime. Dos viajes a El Cairo
VOLEU SABER MÉS D’AQUESTS ESCRIPTORS..... Nawal al-Sa'dawi Nawal al-Sa'dawi, també escrit Nawal El Saadawi, (en àrab: ال س عداوي ن وال, Nawāl as-Saʿdāwī) (Kafr Tahla, Egipte, 1931) és una escriptora, metgessa i activista feminista egípcia. Joventut Va néixer el 27 d'octubre de 1931 a la ciutat de Kafr Tahla, població propera al riu Nil, en una família acomodada d'Egipte, i de ben jove patí la mutilació dels òrgans genitals femenins. Va estudiar medicina a la Universitat del Caire, on es va graduar l'any 1955. Obra Les característiques de l’escriptura de Nawal al-Sa'dawi són una barreja entre la ficció i les dades reals, el seu coneixements de les ciències mèdiques, els detalls autobiogràfics i la descripció de les malaties socials. Les primeres novel·les de Nawal van ser publicades en diaris i revistes. Les seves primeres novel·les van aparèixer al voltant de 1950. Al 1958 va iniciar-se en el món novel·lístic amb Memòries d’una doctora, una novel·la particularment autobiogràfica. Aquest llibre va ser considerat una obra de ficció pionera en el feminisme modern del món àrab, encara que, finalment, la protagonista rebel·lada amb la societat, acaba per acceptar el seu destí. Al-Sa'dawi fou una de les primeres dones en criticar obertament el sistema patriarcal i en abordar els temes tabús com l’ablació, l’avortament, la sexualitat, els abusos sexuals a menors i les diferents formes d’opressió a les dones. Durant la seva estància a Addis Abeba (1978), va escriure Le Voile on la protagonista revela els seus pensaments al lector, però no al seu amant. L’opressió sexual i social es relaciona amb la doctrina religiosa en una novel·la curta titulada Elle n’a pas sa place au paradís (1972). Femme au degré zero (1975) s’inspira particularment en allò que Nawal va poder col·leccionar como a testimoni a la universitat Ain Shams sobre la salut mental de les dones. A la presó de dones de Qanatir, troba el seu personatge principal, Fridaws, una dona que va patir abusos durant la seu infància i que la seva cerca per la llibertat acaba en venjança i amb la mort de la persona que la sustentà. El psiquiatra la interroga la vetlla de la seva execució. La mort li suposa una victòria: “No espero res. No vull res. No temo a res. És per això que sóc lliure. Per que, a mida que va passant tota la vostra vida, tot allò que desitgem, la nostres esperança, i els nostres temors, és tot allò que ens sotmet.” El llibre ha estat traduït al francès sota el títol Fardaous, une voix d’enfer per Assia Djebar y Assia Trabelsi. Després de la publicació en el Caire de la novel·la, La caída del Imam (1987), el seu nom va aparèixer en les llistes negres dels grups fundamentalistes que la van amenaçar de mort, per la qual cosa es va exiliar amb el seu marit als Estats Units. Aquesta novel·la es va prohibir al 2004 a Egipte, com també la nova novel·la Al Riwaya.
Activitat social Treballant com a metge a Kafr Tahla va observar les dificultats i desigualtats que enfronten les dones rurals. Després d'intentar protegir a una dels seves pacients de la violència domèstica, Sa'dawi va ser enviada a El Caire. En aquesta ciutat va aconseguir esdevenir Directora de Salut Pública i es va reunir amb el seu tercer marit, Sherif Hetata, el qual havia estat pres polític durant 13 anys. Sa'dawi, però, va ser acomiadada del seu càrrec al Ministeri de Salut com a conseqüència de les seves activitats polítiques. Aquestes activitats també li van costar els càrrecs de cap de redacció d'un diari de salut i de Secretària General Adjunta de l'Associació Mèdica d'Egipte. Entre 1973 i 1976 va treballar en la investigació i la neurosi de les dones a la Universitat Ain Shams de la Facultat de Medicina de El Caire, i entre 1979 i 1980 va ser assessora de les Nacions Unides per al Programa de la Dona a Àfrica (CEP) i d'Orient Pròxim (CEPAO). Vista com a polèmica i perillosa pel govern egipci, Sa'dawi va ser empresonada al setembre de 1981, juntament amb altres objectors de consciència a les idees polítiques del president Anwar al-Sadat. Va ser alliberada l'any següent, un mes després de l'assassinat del president. L'any 1991, després de rebre amenaces de mort dels islamistes, s'exilià als Estats Units d'Amèrica, on passà a ser professora a la Universitat de l'Estat de Washington. El 1996 retornà a Egipte, des d'on ha continuat el seu activisme en favor dels drets de les dones, especialment a partir de la seva obra escrita. L'any 2003 fou guardonada per la Generalitat de Catalunya amb el Premi Internacional Catalunya i el 2004 amb el Premi Nord-Sud concedit pel Consell d'Europa. Defensa contra la mutilació genital Ja de jove, Saadawi va patir el procès de mutilació genital i en edat adulta va escriure i criticar aquesta práctica. A partir de la mort d’una nena de 12 anys (Bedour Shaker) durant l’operació de circumsició genital al 2007, Saadawi va escriure: “Bedour, havies de morir per iluminar les ments obscures? Havies de pagar amb la teva apreciada vida el preu…per a que doctors i clergues aprenguesin que la bona religió no talla els organs dels nens? Com a doctora i activista pels drets humans, Saadawi també s’oposa a la mutilació genotal masculina (circumsició). Pensa que ambdós, nens i nenes mereixen que se’ls protegeixi de la mutilació genital. Actualitat En desembre del 2004, es va presentar com a candidata presencial a Egipte. Com va explicar a diferents entrevistes, era un símbol, ja que sabia que mai se li donaria l’oportunitat d’accedir al govern. A l’actualitat, després d’establir un procès a Nawal Saadawi per part de la universitat Al-Azhar per apostasia i el no respecte a les religions, nombroses veus s’han alçat per recolzar a l’escriptora. Al 2008, Nawal va guanyar el pelita i pot tornar a l’Egipte però, continua actualment ensenyant als Estats Units.
Premis i Honors Nawal el Saadawi ha rebut nombroses distincions, entre les que trobem: 1974 Premi del Consell superior de literatura 1982 Premi literari de l’amistat franco-àrab 1988 Premi literari Gubran 2007 Premi Doctor Honoris a Vrije Universiteit Brussel, Bèlgica. 2007 Premi Doctor Honoris a la Université Libre de Belgique, Bèlgica. 2010 Premi Doctor Honoris a la National Autonomous University of Mexico, Mèxic. 2011 Premi Stig Dagerman http://ca.wikipedia.org/wiki/Nawal_al-Sa%27dawi
Alaa al-Aswani Alaa al-Aswany (en árabe: )األ سوان ي ع الء, nacido en 1957, es un escritor egipcio que ejerce la profesión de dentista en El Cairo. Criado en el seno de una familia intelectual, de padre escritor, Abbas al-Aswani, cursó estudios secundarios en un instituto de lengua francesa, y posteriormente estudió cirugía dental en Estados Unidos, en la Universidad de Illinois en Chicago. Ha contribuido regularmente con sus escritos en los periódicos de la oposición egipcia, y se sitúa cercano a los intelectuales de izquierda, en particular de Sonallah Ibrahim. Se declara independiente de partidos políticos, aunque en la práctica ha sido uno de los miembros fundadores del movimiento de oposición Kifaya (Basta), que reclama unas elecciones presidenciales realmente libres. Su novela El edificio Yacobián, publicado en 2002, se convirtió en un verdadero fenómeno editorial en el mundo árabe, y fue rápidamente traducido a una veintena de lenguas, además de adaptarse al cine y a la televisión. Describe la bulliciosa vida de un edificio otrora grandioso del centro histórico de El Cairo, donde los habitantes hacen frente a la corrupción opresora del régimen y el ascenso de la presión islamista. El libro encadena con una segunda novela de al-Aswani, Chicago, publicada en 2006 y que describe la vida de los estudiantes árabes en los Estados Unidos después de los acontecimientos del 11 de septiembre de 2001. Este libro se convirtió en un éxito de ventas. La obra de Alaa al-Aswany se caracteriza por un estilo realista y directo, que en muchas ocasiones se convierte en ininteligible para la mayoría del gran público. http://es.wikipedia.org/wiki/Alaa_al-Aswani
Edmond Jabès Edmond Jabès (El Cairo, 1912–París, 1991) fue un escritor judío conocido por haberse convertido en una de las figuras literarias más famosas en lengua francesa después de la Segunda Guerra Mundial.
Trayectoria Hijo de una familia judía italiana, nació en Egipto, donde recibió una educación colonial francesa clásica. Comenzó publicando en francés a una temprana edad, se le hizo Caballero de la Legión de Honor en 1952 por sus logros literarios. Cuando Egipto expulsó a su población judía, en 1956, Jabès voló a París, que ya había visitado por primera vez en la década de 1930. Allí, retomó su vieja amistad con Max Jacob y los surrealistas, aunque nunca fue formalmente miembro de ese grupo. Se convirtió en ciudadano francés en 1967, el mismo año en el cual se le concedió el honor de ser uno de los cuatro escritores franceses (junto con Sartre, Albert Camus y Levi-Strauss) que presentaron sus trabajos en la Exposición Mundial de Montreal. Por otro lado, se le otorgó el Premio de la Crítica en 1972 y una designación como oficial en la Legión de Honor en 1986. Obra Jabès es bien recordado por sus libros de poesía, a menudo publicados en ciclos multivolumen. En ellos se pueden observar numerosas referencias al misticismo judío y la kabbalah. Una de sus obras más importantes es El Libro de las preguntas (1963-1973), que le consagró como un escritor reconocido. A este ciclo de siete tomos, le ha segudio Le Livre des ressemblances (1976-1980) y el Livre des marges. Su final es Livre de l'Hospitalité, aparecido póstumamente en 1991. Su trabajo ha marcado indeleblemente el pensamiento de Maurice Blanchot y de Jacques Derrida. http://es.wikipedia.org/wiki/Edmond_Jab%C3%A8s
Naguib Mahfuz Naguib Mahfuz (en àrab مح فوظ ن ج يب, Najīb Maḥfūẓ), de vegades transcrit Naguib Mahfouz segons l'ús francès (El Caire, Egipte, 11 de desembre de 1911 - 30 d'agost de 2006), fou un escriptor egipci guardonat el 1988 amb el Premi Nobel de Literatura;fins ara, ha estat l'únic escriptor àrab que l'ha guanyat. També rebé l'any 1995 l'Orde de les Arts i les Lletres atorgat pel govern francès. Considerat el més gran novel·lista egipci modern i un dels grans innovadors de la novel·la escrita en llengua àrab, juntament amb Tawfiq al-Hakim. La seva producció gira al voltant de la impossibilitat de l'home de defugir el destí i les convencions socials, i explora temes de existencialisme. Fruit del seu compromís polític en la defensa de les cultures cristiana i musulmana, va estar en el punt de mira de grups extremistes.
Biografia Mahfuz va néixer l'11 de desembre de 1911 al barri vell de Gamaleyya, a la ciutat del Caire en el si d'una família de classe mitjana, de la qual fou l'últim dels set fills i rebé el seu nom en homenatge al ginecòleg copte Naguib Pasha Mahfouz (1882-1974), que atengué el seu naixement. Fill petit d'una família amb uns quants germans i germanes més grans, desenvolupa un interès marcat per a les relacions familiars i sobretot una forta atenció forta en les relacions imbricades del teixit social. Paral·lelament, és molt aviat atret pels llibres, la seva curiositat natural l'empeny a llegir tot el que li cau obres literàries, filosòfiques, científiques, rebent la influència d'autors com Hafiz Najib, Taha Hussein o Salama Moussa. A més, la seva mare el va portar sovint als museus d'història d'Egipte que més tard —junt amb els barris on visqué aquesta etapa de la seva vida, el-Gamaleyya i el-Abbaseyya— es convertirien en un tema important en molts dels seus llibres. La família Mahfuz observava l'Islam, i l'escriptor va rebre una educació estricta en el marc d'aquesta religió. En una entrevista va explicar el clima altament religiós que es vivia a casa seva durant la seva infantesa, i va manifestar que "mai hauria pensat que d'aquella família en sortiria un artista." El 1919, assisteix a l'aixecament popular de la multitud contra els anglesos i a la seva severa repressió, escena que marcarà de manera durable el seu esperit i on s'estrena el seu interès per la política. El 1924, ell i la seva família deixen Gamaleyya per instal·lar-se a Abbasseyya, un barri més residencial. Continuarà estant no obstant això lligat al barri del seu naixement, el de la mesquita al-Husayn, dels cafès populars i dels carrerons, i dels seus personatges, en qui pouarà la majoria dels seus herois. Així doncs, interessat des de jove per les lletres, Mahfuz va entrar a la Universitat Fuad I (actual Universitat d'El Caire), on va finalitzar la carrera de filosofia l'any 1934 i va començar a escriure articles en revistes com er-Risala, el-Hilal o Al-Ahram, decidint dedicar-se professionalment a l'escriptura l'any 1936. Així mateix s'interessà per les llengües estrangeres, sobretot l'anglès, per la qual cosa es va proposar la tasca de traduir obres literàries en àrab, de la qual la més coneguda va ser una de James Baikie sobre l'antic Egipte (1932). En aquesta època, Salama Moussa, un intel·lectual de la societat fabiana, fou una de les majors influències en el pensament científic i social de Mahfuz. Temps després, Mahfuz va abandonar el món acadèmic per esdevenir funcionari públic, tasca que exercí fins l'any 1972. Va treballar al ministeri egipci d'herències i donacions , també fou director de censura i director de la fundació d'ajuda al cinema del departament d'art i finalment va servir com a consultor al ministeri de cultura. Durant els seus estudis universitaris, publica les seves primeres novel·les als diaris i s'apassiona per a l'escriptura de novel·les històriques, començament d'una obra prolífica que seguirà amb la seva carrera de funcionari, amb un estil de vida i una disciplina rigoroses. La seva obra és marcada per una gran diversitat que reflecteix la varietat dels seus centres d'interès i la riquesa dels éssers humans que constitueixen la seva principal font d'inspiració. Són, amb el seu fort lligam a la ciutat del Caire, el
caràcter dominant de la seva obra, amb la classificació habitual en períodes (faraònic, realista, filosòfic, estètic), dictats per l'evolució de les seves preocupacions i dels seus estats d'ànim. Avançant amb obstinació pels diferents solcs que ha decidit traçar, té períodes d'indecisió - per exemple entre les seves passions rivals, filosofia i literatura - o de dubte - el silenci de set anys abans de la publicació de la Trilogia - o pel buit després del xoc de la derrota de 1967. Alhora, participa activament en la vida literària egípcia animant salons literaris i prodigant el seu encoratjament a tota una generació de joves escriptors. Sempre ha continuat sent fidel al cercle dels seus amics (anomenats els Harafich), que continuava delectant pel seu esperit incisiu i el seu sentit de l'humor. Col·labora igualment en l'observació de la vida social i política publicant regularment cròniques al gran diari alAhram, on ha conservat sempre un despatx. El 1988, obté el premi Nobel de literatura, consagrant una obra rica i variada. És la primera vegada que aquest premi tria un autor àrab. La salut de l'escriptor va començar a deteriorar-se després de ser atacat l'any 1994 per uns extremistes islàmics, que li van infligir una greu ferida al coll amb una arma blanca en considerar la seva obra com una blasfèmia contra la religió musulmana. Al març de 1995 Mohamed Nafi Mustafà i Mohamed al-Mahlaui, presumptes autors materials de l'atemptat, van ser penjats en una presó del Caire. El 1996 va ser catalogat per grups radicals islàmics com a «heretge» i sentenciat a mort. Des de llavors es va mantenir pràcticament reclòs a casa seva, amb sortides esporàdiques i sota protecció policial. No obstant això va mantenir, dins de les seves possibilitats, una vida literària activa, durant la qual participava en reunions en centres literaris del Caire i publicava cada dijous una columna en forma d'entrevista al setmanari Al-Ahram Weekly, on solia abordar assumptes d'actualitat política i social. El 19 de juliol de 2006 fou hospitalitzat d'urgències en caure al carrer mentre passejava pel Caire. Després d'operar-lo d'urgències morí el 29 d'agost del mateix any a conseqüència d'una úlcera sagnant. Obra literària Als inicis de la seva carrera literària es va dedicar a compondre obres de ficció i va publicar una mica més de 80 relats una vegada va haver acabat els seus estudis mitjans. La dècada del 1940 és considerada una de les més completes pel que fa a les obres de Mahfuz, en la qual surten a la llum obres com La maledicció de Ra (1939), Radubis (1943) i La batalla de Tebes (1944). Posteriorment l'escriptor s'interessa per la novel·lística social i fa les seves primeres incursions com a guionista cinematogràfic. Entre 1956 i 1957 la seva «Trilogia del Caire» (formada per Bayn al-qasrayn ب ين ال ق صري ن, «Entre dos palaus», 1956; Qasr al-shawq ال شوق ق صر, «El palau del desig», 1957, i Al-sukariya ال س كري ة, «El carrer del sucre», 1957) obté un èxit remarcable a l'època de grans canvis socials i polítics que se succeïren a Egipte després de la caiguda de la monarquia l'any 1952. Una de les seves obres més reconegudes per
la crítica, i alhora més polèmiques, és Awlad haratina (حارت نا أوال د, «Els nois del carreró», 1959), que fou prohibida a Egipte perquè es considerava que menystenia Mahoma. Aquesta novel·la va ser el desencadenant perquè el líder islamista Omar Abdel Rahman, un dels implicats en els atemptats contra el World Trade Center de Nova York de 1993, el condemnés a mort. El 1988 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'autor «que, a través dels treballs rics en matisos –d'una visió clara i realista alhora que evocadorament ambigua–, ha format un art narratiu àrab que s'aplica a tota la humanitat». L'agressió de 1994 li va deixar greus seqüeles que van delmar la seva salut, ja que van provocar-li danys a la vista i a les orelles, així com una paràlisi del braç dret, cosa que li va impedir seguir escrivint amb normalitat. A pesar d'això, després de sotmetre's a un llarg procés de fisioteràpia, Mahfuz va aconseguir escriure una sèrie de relats molt breus, a l'estil dels haikus japonesos, alguns dels quals han estat publicats a la revista egípcia Nisf al-Duniya («La meitat del món») sota el títol d'Al-halam fatra al-lunqaha (ال ن قاهة ف ترة أح الم, «Somnis de convalescència», 2004). Evolució artística Es poden considerar diverses fases o etapes en l'evolució artística de Mahfuz:
La primera etapa abasta des del començament de la carrera literària de Mahfuz fins el 1944, en la que l'autor publica fonamentalment novel·les històriques ambientades en l'Egipte faraònic, així com articles filosòfics i literaris.
La següent fase s'inicia a partir de 1945, amb la publicació de la novel·la gener al-Jalili ()ال خ ل ي لي خان, fins al 1957. Abandonant el tema històric, l'autor se centra en la realitat contemporània. Són novel·les amb noms de carrers i barris de El Caire i presenten als habitants de la ciutat, des de les classes més populars fins a la petita burgesia. L'obra més destacada d'aquesta època és El carreró dels miracles ()ال مدق زق ق, publicada el 1947. Són aquestes novel·les que consagraren al seu autor com el millor novel·lista àrab.
Una nova etapa comprèn la producció de la Trilogia del Caire integrada pels títols Entre dos palaus ()ال ق صري ن ب ين, Palau del desig ( )ال شوق ق صرi La sucrera ()ال س كري ة, publicats entre 1956 i 1957. Fills del nostre barri (أوال د )حرت نا, encara que va ser publicada el 1959, anuncia ja la següent fase en la producció de Mahfuz. La novel·la també està ambientada a El Caire, encara que fora de la pentalogia realista ja que és molt més espiritual i religiosa.
La fase següent abasta des de 1961 fins a 1967, que s'obre amb El lladre i els gossos ()وال ك الب ال لص, i en la que la revolució va perdent progressivament les seves metes i els herois esdevenen antiherois solitaris i incompresos.
Posteriorment entra en el corrent de l’absurd i abasta des de 1968 fins 1972. En aquesta etapa només escriurà contes surrealistes i onírics. La narració desapareixerà per donar pas al diàleg com a mitjà de comunicació. En aquesta etapa els personatges expressen l'ambient de pessimisme general que es viu
després de la gran derrota àrab de 1967 davant Israel. Una obra d'aquesta etapa és La taverna del gat negre ()األ سود ال قط خمارة.
Des del 1972 fins al 1998 Naguib Mahfuz crearà dins un estil en què les seves obres seran fruit de la utilització de totes els corrents literàries que havia exposat fins al moment.
Naguib Mahfuz i el desenvolupament del cinema egipci Una de les facetes fonamentals de l'obra de Mahfuz és la variada relació amb el cinema egipci al llarg d'un quart de segle. De fet, Mahfuz és, tot i no tractar-se d'un cineasta en sentit estricte, un dels grans artífexs indirectes del renaixement de la cinematografia egípcia en els anys cinquanta i seixanta amb l'estil poc conreat fins aleshores del realisme social. El precedent és la famosa La voluntat (1939), de Kamal Selim, autèntic gir en la trajectòria del cinema egipci per la descripció realista de la vida als barris populars del Caire. Tanmateix, l'herència d'aquest film no arribaria sinó a mitjà termini, ja que des dels Estudis Misr o Gizah realitzadors com Fatin Abdel Wahab, Ahmed Badrakhan o Henry Barakat van continuar inundant el mercat interior (i, de fet, el de tot el món àrab) amb pel·lícules de ficció, desenvolupant un cinema inspirat en el que es feia a Hollywood. La irrupció de Salah Abu Seif, Yussef Chahine i Tewfiq Saleh en el panorama dels anys cinquanta va modificar significativament l'esmentat panorama, dotant el seu país d'un cinema madur i rigorós, i sobretot compromès socialment i pròxim a una realitat tradicionalment negada a la pantalla. Adaptació de les seves novel·les Naguib Mahfuz va estar directament vinculat a aquesta important inflexió, sobretot per l'adaptació d'algunes de les seves novel·les al cinema. És difícil precisar el nombre exacte d'obres de Mahfuz adaptades al cinema (o a la televisió), però probablement ronda la dotzena i mitja, tractant-se invariablement de produccions egípcies. De tota manera, les seves principals obres, El carreró dels miracles (1947) i la trilogia cairota Entre dos palaus (1956), El palau de les passions (1957) i La sucrera (1957)- van ser portades al cinema amb més pena que glòria per Hassan al-Iman. Igual sort van tenir La guatlla i la tardor (1962), El camí (1965) i El captaire (1965), de Hussam al-Din Mustafa, o d' El miratge (1948), portada al cinema per Anwar en-Shinawi. La creació d'ambients va ser més aconseguida en les adaptacions cinematogràfiques de Khan al-Khalili (1946) o Cafè Karnak (1974), obra d'Atif Selim i del jove Ali Badrakhan, respectivament, però tampoc no pot parlar-se de pel·lícules memorables. Per la seva part, Amor sota la pluja (1973) va ser portada a la pantalla per Hussein Kemal amb la col·laboració del mateix Mahfuz en el guió del film. Amb l'excepció d'Abu Seif, només Kemal al-Skeikh sembla haver aconseguit reflectir adequadament a la pantalla el món del novel·lista, per la seva adaptació d' El lladre i els gossos (1961) i sobretot per Miramar (1967), a costa de privar-la de la riquesa de perspectives de l'original literari en introduir una narració lineal i suavitzar l'amargor del text de Mahfuz. Es pot, dir, doncs, que per al desenvolupament de la cinematografia egípcia les adaptacions de les novel·les de Mahfuz -amb independència del seu èxit popular-
han exercit un paper més aviat anecdòtic i són lluny d'haver marcat noves orientacions o tendències. Mahfuz com a guionista La col·laboració de Mahfuz amb diferents directors egipcis és desigual, destacant la seva influència en Atef Salem, que havia comptat ja amb Mahfuz com a guionista en els seus films Han fet de mi un criminal (1954) i L' ingrat (1956), i Nosaltres, els estudiants (1959), un treball en el guió del qual va col·laborar amb el seu col·lega Mohamed Abu Iussef, a partir d'un argument original de Tewfiq Saleh, per oferir una recreació de les mobilitzacions universitàries de finals de la dècada dels cinquanta. L'aposta pel realisme social, característic del cinema egipci d'aquells anys, amb l'aguda observació de la vida cairota, es va plasmar en l'opera prima de Tewfiq Saleh, El carreró dels necis (1955), una pel·lícula molt diferent de les que ulteriorment realitzaria. Amb Iussef Chahine L'autèntica importància de Mahfuz per al cinema egipci rau, no obstant això, en la seva col·laboració amb els dos mestres indiscutibles, Iussef Chahine i Salah Abu Seif. Pel primer va escriure el guió de tres pel·lícules, molt diferentes entre si, que no són el millor de l'autor, però que són en canvi enormement significatives des del punt de vista del desenvolupament del modern cinema egipci i constitueixen testimonis excepcionals de l'actitud dels seus artistes i intel·lectuals davant de la història recent del país. La primera de les esmentades col·laboracions va ser Jamila (1958), una exaltació del procés d'independència algerià a través de la figura de la resistent Jamila Bouhired. Film combatiu, dotat d'un vigorós alè èpic, Jamila no aconsegueix elevar-se per sobre de les seves propostes, presa potser de les exigències que la urgència del tema imposava, però representa un cert esperit progressista que seria característic del cinema àrab dels anys seixanta (en molt bona mesura per efecte de la pròpia revolució algeriana). La segona col·laboració amb Chahine és una pel·lícula històrica, Saladí, el victoriós (1963), una recreació de les gestes del gran cabdill àrab, així com una temptativa de reescriure la història de les Croades des del punt de vista oriental. Però, significativament, Mahfuz i Chahine (cristià) subratllen molt més el component àrabnacionalista que el pròpiament religiós, i d'aquesta manera el film esdevé amb prou feines una velada exaltació del nou gran líder del món àrab, Gamal Abdel Nasser. De fet, poques dificultats podia trobar el molt sensibilitzat públic egipci (l'exhibició de Samsó i Dalila, de DeMille, havia estat prohibida pel fet de mostrar a un jueu vencedor de qualsevol enemic) per desxifrar el missatge i així Saladí, que passa per ser el millor film històric realitzat al món àrab, pot ser llegit com una mirada sobre l'Egipte -i el món àrab- de començaments dels anys seixanta i com una decidida aposta pronasserista. La perspectiva va canviar completament a L'elecció (1970), una pel·lícula realitzada després de la derrota de 1967, en el qual Mahfuz i Chahine ofereixen - sota l'aparença d'un thriller - una paràbola bastant críptica sobre l'ambigu paper dels intel·lectuals en la societat egípcia. D'aquesta manera, i malgrat les seves imperfeccions, L' elecció
inaugura una més profunda reflexió sobre el tema en el cinema de Chahine, mentre que el desencant i l'amargor que irradia tampoc no estan absents de l'obra de Mahfuz en aquell moment (Miramar o Amor sota la pluja o fins i tot molts dels contes del període 1968-1973). Amb Salah Abu Seif Però, en el món del cinema, l'àlter ego de Mahfuz no podia ser cap altre que Salah Abu Seif, amb qui va col·laborar en una desena de films. La llegenda diu que Seif va ensenyar al Premi Nobel a escriure guions a finals dels anys quaranta; si és certa, el deixeble va aprendre bé les seves lliçons i va enriquir el mestre amb les seves profundes i lúcides cròniques de la moderna societat egipcia i les seves desencantades mirades sobre la condició humana. Nascuts ambdós als barris populars del Caire (Mahfuz a Gamalia; Abu Seif a Bulaq), pràcticament de la mateixa edat (el novel·lista és tres anys més gran que el cineasta), simpatitzants l'un i l'altre de l'esquerra egípcia (Mahfuz, aleshores socialista; Abu Seif, del partit comunista), van començar el 1948 amb Les aventures d'Antar i Abla (un film impersonal sobre els amors llegendaris d'un esclau i la filla d'un senyor a l'Aràbia preislàmica, que va tenir no obstant això un èxit espectacular). Mahfuz acabava d'abandonar el seu cicle de novel·les faraòniques per iniciar-se en la literatura realista, en tant que Abu Seif (un muntador experimentat que havia rebut una formació addicional a Itàlia en plena febre neorealista) comptava només amb dues pel·lícules en el seu historial, una d'elles una nova versió d'El pont de Waterloo, de Mervyn LeRoy. Ambdós es trobaven en un període de maduració i sens dubte l'estreta col·laboració que van entaular va resultar fecunda per a un i altre. Després d'aquesta primera experiència cinematogràfica de Mahfuz, els següents lliuraments del tàndem van ser Arribarà el teu dia (1952), una adaptació cairota de Thérèse Raquin, de Zola (al qual Abu Seif tornaria a recórrer, ja sense Mahfuz, el 1960 amb L'esplendor de l'amor, títol darrere del qual s'amaga La Béte humaine, també de Zola) i Raya i Sakina (1953), inspirat en el cas real de dues assassines de dames riques a l'Alexandria dels anys vint. Després d'aquest aprenentatge, la col·laboració passarà a donar els seus millors fruits, sent els màxims exponents del realisme dels anys cinquanta, clara influència de Mahfuz, amb títols com El monstre (1954), una sòrdida història ambientada en els baixos fons d'un llogarret del Nil durant l'ocupació britànica, Joventut de dona (1956), un intens i tenebrós drama passional ambientat en ambients rurals, El pinxo (1957), una història passional al tèrbol món dels majoristes de fruites del Caire, Lladre de vacances (1958), Via sense sortida (1958), Sóc lliure (1958), Entre el cel i la terra (1959) - malgrat ser un dels films preferits del realitzador- un insòlit a porta tancada amb catorze variats personatges atrapats en un ascensor, que s'allunya del to habitual de la producció d'Abu Seif en aquells anys. Es tracta de films formalment molt elaborats, a mig camí entre l'herència del neorealisme italià i del realisme poètic francès, amb diàlegs molt ben construïts i, no menys important, excel·lentment interpretats per alguns dels millors actors i actrius egipcis (com ara, les interpretacions de la famosa ballarina Tahia Carioca a Joventut de dona i El pinxo). Però l'obra mestra d'Abu Seif (i probablement de tot el cinema egipci, juntament amb Estació Central, de Chahine) és Principi i fi (1960), inspirada en la novel·la homònima
de Mahfuz (publicada el 1949). Adaptada pel mateix novel·lista, Principi i fi dissecciona implacablement el món de la petita burgesia cairota a través de la història d'un ambiciós arribista que aconsegueix fer carrera a l'exèrcit gràcies als «sacrificis» dels seus germans: l'un, subsistint humilment com a mestre de províncies; un altre, submergint-se en el món de l'hampa, i finalment la seva germana, prostituint-se en secret per poder pagar-li els estudis. El tràgic desenllaç posa la cirereta a un melodrama desaforat en el paper, però prodigiosament equilibrat en la seva plasmació cinematogràfica (amb notables interpretacions d'Omar Sharif, Sanaa Gamil i Farid Chawki). Aquesta pel·lícula l'estructura tradicional del melodrama retrata tota una societat (el barri en el qual viu la família fa de microcosmos privilegiat davant de l'escalpel de Mahfuz i Abu Seif) i una època (els últims anys de l'ocupació britànica), així com el seu ajustat reflex de les passions i misèries de l'ésser humà. Llegat Medalla Naguib Mahfuz de Literatura Des de 1996 i anualment, s'atorga cada 11 de desembre, efemèride de la naixença del literat, la Medalla Naguib Mahfuz de Literatura. És un certamen literari de literatura àrab a la millor novel·la contemporània escrita en àrab i que no disposa encara d'una traducció a l'anglès. El llibre guanyador és traduït a l'anglès i publicat per la American University in Cairo Press. L'any 2011, va ser un any excepcional per al certamen a causa de la revolució egípcia de 2011. El campus de la Universitat Americana del Caire es va veure afectat operativament i en lloc de la presentació de l'adjudicació, l'AUCP va donar el premi a "la creativitat revolucionària del poble egipci durant l'aixecament popular que es va iniciar el 25 de gener de 2011." http://ca.wikipedia.org/wiki/Naguib_Mahfuz
CURIOSITATS: Sabies que...? El Caire La ciutat de nom el Caire (en àrab ;ال قاهرةal-Qāhirah, literalment "la Victoriosa" o "la Triomfant") és la capital d'Egipte. Està situada al nord del país i la creua el riu Nil. És capital de la governació del Caire. Malgrat que el Caire és el nom oficial de la ciutat, en àrab egipci se l'anomena Masr, que és el nom que rep tot el país, Egipte (en àrab م صر, pronunciat Misr en àrab clàssic). Té una població de més de 8 milions d'habitants. És, doncs, no només la ciutat més gran d'Egipte, sinó també de tot Àfrica i del Pròxim Orient. La xarxa d’infraestructures
està composta per l’aeroport Internacional del Caire, les diferents línies de metro (és l'única africana que en disposa) i el limitat transport públic interurbà. La ciutat del Caire està ubicada als marges i les illes del riu Nil al nord-est d'Egipte. Cap a l'oest es troba la ciutat de Giza i l'antiga necròpolis de Memfis sobre l'altiplà de Giza, amb les grans piràmides incloent la Gran Piràmide de Giza. Al sud es troba el lloc de construcció de l'antiga ciutat de Memfis. La ciutat actual es divideix en grans zones o barris, entre els que cal destacar Ataba (centre de la ciutat), Zamalek (zona residencial situada a l'illa de Zamalek, habitada des de principis del segle XX), Mohandesin (residencial construït sobre les hortes del Nil als anys 50-60 del passat segle), Heliòpolis (residencial construïda sobre el desert que ha complert recentment el seu centenari), Ciutat Nasr (construïda els anys 70 com a barri militar), la Ciutat Jardí i Maadi (ambdues zones residencials), entre d'altres. El Caire disposa d'interessants monuments i museus: entre aquestos, el més important és el Museu Egipci, situat a la plaça Taharir, que alberga la millor col·lecció d'objectes del món de l'Antic Egipte. Actualment s'està planejant traslladar-lo a un edifici més gran a la zona de Giza.
Història Situada a 14 km d'Heliòpolis junt al Nil, els romans van establir una fortalesa i la ciutat actual té el seu origen en quatre construccions successives musulmanes:
Fustat, (Campament, en àrab: )ال ف سطاطva ser el nucli original i la primera capital de l'Egipte àrab. Va ser construït entre la fortalesa romana i el riu pel general Amr ibn al-As immediatament després de la conquesta àrab d'Egipte durant l'any 641, fortificant-la i construint-hi la mesquita d'Amr, la primera construïda a Egipte i a l'Àfrica. Va ser el centre administratiu d'Egipte des que s'imposà l'ús de l'àrab com a llengua administrativa i impostos especials a cristians i jueus, fins que la ciutat va ser incendiada pel visir Shawar el 1168 per a evitar que caigués en mans dels invasors croats. Forma part de l'anomenat Caire antic.
Al-Askar, (l'Exèrcit) ciutat fundada pels abbàssides al costat de Fustat com un assentament militar. S'hi construí el palau del govern.
Al-Qatta'i, fortalesa edificada per Àhmad ibn Tulun, amb el seu corresponent palau i mesquita, a l'actual barri de Tulun. D'aquesta ciutat només es conserva la mesquita.
El Caire o Al-Qahira, (el victoriós, en àrab: )ال قاهرةva ser fundat pel fatimita Yawhar al-Qaid, el 969, al nord dels palaus i abastant al-Askar i al-Qatta'i. S'hi construí una de les primeres universitats de la història, la mesquita d'al-Azhar. Aquesta ciutat es va convertir en el centre urbà actual, encara que a l'inici del Califat fatimita, Fustat va continuar sent la capital.
La Ciutadella i les tombes dels mamelucs.
El 1176, Saladí (Salah al-Din) va construir La Ciutadella per a fortificar la ciutat, ampliant-la i substituint les antigues muralles per unes altres de pedra. La Ciutadella separa la ciutat vella de la nova creada per Ismael Bajá. La ciutat va créixer cap a l'oest i el sud, amb la Ciutadella com a centre administratiu. La construcció de palaus i mesquites atreia a gran nombre d'artesans i comerciants, de manera que el Caire es va convertir en una pròspera ciutat amb centenars de mesquites, madrasses com la de Gamal al-Din, banys públics i altres edificis, així com un gran nombre de fonts. El 1382 l'emir mameluc Djaharks al-Jalili va construir un caravanserrall que va portar el seu nom i que va esdevenir un important centre econòmic.
Plànol del Caire fet per Hartman Schedel el 1492.
Els mamelucs van regnar des del 2 de maig de 1250 i van expulsar a mongols i croats. Durant el seu regnat la ciutat va patir una epidèmia de pesta negra el 1348, i el comerç entre Europa i Àsia va paralitzar el creixement de la ciutat, provocant el declivi de Fustat com a port, desviant-se el comerç cap als ports del Mediterrani. El 1517 els otomans van ocupar Egipte, i el van mantenir fins a 1798, encara que manté una certa autonomia. El Caire es converteix en un centre internacional del comerç del cafè, i la universitat d'al-Azhar esdevé el referent intel·lectual del món islàmic. Després del breu control de Napoleó, Muhammad Alí (1805-49) industrialitza la ciutat: el 1816 construeix la primera fàbrica tèxtil del Caire, i el 1831 una fàbrica paperera. També modernitza les infraestructures, construint el canal Mahmudiyya que uneix el Caire amb Alexandria. El 1854 inaugurà el ferrocarril entre Alexandria i el Caire. El virrei Ismail Pasha (1863-79) va realitzar una remodelació urbanística traçant un pla urbanístic de tipus ortogonal, sanejant els aiguamolls i construint nous barris
residencials al costat del Nil. Coincidint amb el canal de Suez, va obrir les portes de nous edificis com el palau d'al-Qubba i el teatre de l'òpera. Així l'antiga Al-Qahira es va convertir en una ciutat de gent amb pocs recursos econòmics, ja que l'elit es va instal·lar a la nova ciutat. Entre 1882 i 1937 la població va créixer un 250%, sobretot degut a l'èxode rural. Durant el domini britànic va continuar la modernització de la ciutat, amb la instal·lació del telègraf el 1903 i la continuació del ferrocarril cap al sud. La independència proclamada el 1922 va convertir el Caire en capital de l'estat, sent quarter general del comandament britànic durant la Segona Guerra Mundial. Entre 1958 i 1961 va ser la capital de la República Àrab Unida i és també seu de la Lliga Àrab.
Cultura
El nou edifici de l'Òpera del Caire.
El Caire compta amb nombroses universitats, teatres, monuments i museus: el més important és el Museu Egipci, situat a la plaça Tahrir que acull la major col·lecció del món d'objectes de l'antic Egipte. Actualment s'està plantejant el seu trasllat a un edifici més gran, a la zona de Gizeh. El centre de la vida cultural cairota es troba al Centre Cultural Nacional, un complex d'edificis culturals dedicats al teatre, la dansa, l'òpera i la música, situat a la illa de Gezira. A aquest centre hi destaca l'Òpera del Caire, inaugurada el 10 d'octubre de 1988 pel president Hosni Mubarak i que va acollir un concert de l'Orquestra Filharmònica de Londres al gener de 2007, en la seva primera actuació a l'Àfrica i l'Orient Pròxim. La música clàssica predomina a l'Òpera de la ciutat, encara que també es pot escoltar música àrab, sobretot a l'Institut de Música Àrab, al Ramsis Street, on té major difusió. L'actual Òpera va substituir l'Òpera Khedivial, coneguda també com Òpera Reial, edifici que es construí el 1869 i que es va mantenir en actiu fins a 1971. Els espectacles de dansa folklòrica se solen representar a l'Òpera per la Companyia de Ballet del Caire, i sobre tot als hotels més importants de la ciutat. També és destacable la cita anual amb el Ballet Bolshoi. La dansa del ventre o la dansa sufí, són dues de les danses més populars a la ciutat. Un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat és el Festival Internacional del Caire, que reuneix centenars de pel·lícules de diferents països durant el mes de desembre, convertint-se en un dels festivals cinematogràfics més rellevants del món. El Caire, anteriorment conegut com el "Hollywood d'Orient",va perdre l'estatus de capital cinematogràfica d'Orient a favor del Bollywood hindú. La censura
segueix sent habitual al festival, encara que ha reunit des de la seva creació el 1976 a estrelles del cinema com John Malkovich, Nicolas Cage, Morgan Freeman, Bud Spencer, Gina Lollobrigida, Ornella Muti, Sophia Loren, Elizabeth Taylor, Oliver Stone o Catherine Deneuve. Els cinemes cairotes presenten sobretot superproduccions de Hollywood amb subtítols en àrab. Les produccions locals disfruten també d'un cert èxit a la població del Caire. Aquestes pel·lícules solen ser rodades als grans estudis situats a Misr o Al-Ahram, molt propers a les piràmides de Gizeh. El cinema independent nacional és encara poc popular entre els cairotes, ja que només els cinemes Good News Grand Hyatt i Ramses Hilton projecten aquest tipus de cinema. Des de la vessant literària, hi destaca Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988, amb la seva gran obra "Trilogia del Caire". L'escriptor va aconseguir un gran èxit entre la crítica local després de les seves primeres edicions el 1956 i 1957, però més encara quan van ser traduïdes a l'anglès el 1990. Malgrat això i l'èxit i la fama literària que va donar a la ciutat, el famós escriptor va ser apunyalat el 1994 per fonamentalistes. I és que va ser objecte de l’ira i les pressions dels integristes que el varen acusar de blasfemar contra el món musulmà. Va morir el 2006 com a conseqüència d'una úlcera sagnant. Una altra figura fonamental de l'escriptura cairota és Nawal el-Saadawi, que va fundar l'Associació de Solidaritat de Dones Àrabs i va escriure extensament sobre la societat àrab. Igual que Naguib Mahfuz, el-Saadawi va ser durament criticada pels extremistes islàmics, forçant la seva marxa als Estats Units, on ha donat classes a diferents universitats. Va arribar a ser empresonada durant el règim d'Sadat. Algunes de les dates i esdeveniments més importants dintre del panorama cultural cairota són la Fira del llibre, durant el mes de gener a la Fira d'Exposicions del Caire; el Festival Internacional de la Cançó del Caire a l'agost o el Festival de Teatre Experimental al setembre. Museu Egipci
El Museu Egipci del Caire.
El Museu d'Antiguitats Egípcies, també conegut popularment com "Museu Egipci", recull la major col·lecció del món sobre l'Antic Egipte, amb més de 120.000 objectes. La seva història comença el 1798, degut a la gran expectació que va aixecar a Europa l'expedició de Napoleó: durant el segle XIX agents dels cònsols europeus, com Drovetti
o Belzoni van buscar i treure del país tot tipus de relíquies, fins que el 1835 es va crear el Servei d'Antiguitats d'Egipte per a protegir els monuments i tresors de l'espoliació. Totes les peces trobades es van dipositar primer a un edifici d'Azbaia i després a la Ciutadella de Saladí. Desgraciadament la primera col·lecció va ser entregada al duc Maximilià d'Àustria per Abbas Pasha. El 1858 es va inaugurar un nou museu a Boulaq, malgrat que part d'aquesta col·lecció es va perdre en una de les crescudes del riu Nil. El 1878 els objectes salvats es van portar al Palau d'Ismail Pasha a Gizeh. El 1897 l'arquitecte francès Marcel Dourgnon va començar a construir l'actual seu, situada a la plaça Tahir. El museu es va inaugurar el 15 de novembre de 1902 i va experimentar un gran creixement a partir de 1922 amb el descobriment de la tomba de Tutankhamon per part de Howard Carter. Actualment s'està construint el Gran Museu Egipci a Gizeh, un compleix cultural de 50 hectàrees que acollirà més de 150.000 peces. Quan s'inauguri, està previst que l'actual de la plaça Tahir quedi com a centre cultural. El govern egipci té també previst l'obertura d'un altre museu a la zona d'Al-Fustat, el Museu de les Civilitzacions Egípcies, amb 50.000 peces procedents de les diferents cultures que s'han succeït a Egipte: faraònica, greco-romana, cristiana i musulmana. Museu d'Art Modern
Museu d'Art Modern del Caire.
És un edifici de tres plantes que es troba al complex cultural Opera House, i la major part de les seves obres daten de principis del segle XX. Des de la dècada del 1950 els artistes egipcis han evolucionat en tres direccions principals: la interpretació d'estils acadèmics derivats d'una inspiració neoclàssica i egípcia, l'adhesió a les tendències d'art modernes com el post-impressionisme, el cubisme, el surrealisme i l’expressionisme i l'estètica de l'art popular, del folklore. La planta baixa té obres dels més coneguts artistes egipcis, entre d'altres es troben representats:
Mohamed Owais, amb la seva obra Retrat d'un aturat, realitzada el 1989 quan l’atur era un dels majors problemes del país.
Mohamed Sabry, amb la seva representació de la Porta Bab Zuweila.
Gazebya Serry, amb Bastet, un retrat abstracte de la deessa Bastet.
Ingy Aflaton, amb Maternitat .
Zakana El Zieny, amb Hunber, la imatge d'un famolenc abocant-se a una llauna de menjar.
Al museu s'observa que el tema més tractat pels artistes locals és la representació de la vida quotidiana. Patrimoni de la Humanitat El 1979 el centre històric del Caire va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, amb el nom del Caire Històric. També hi ha el barri cristià, amb la basílica de Sant Sergi o de la Sagrada Família, edificada fa mil cinc-cents anys sobre la cripta on, segons la tradició, va pernoctar la Sagrada Família en fugir de la matança d'Herodes a Israel. Actualment pertany al ritu ortodox copte. Barri copte
Església copta de Santa Maria.
Els coptes van aparèixer amb els primers cristians al segle IV. El barri copte està a la part antiga de la ciutat, travessat per carrerons, i s'hi poden trobar moltes esglésies on es continua realitzant el ritus copte:
L'església de Santa Maria, segle IV, coneguda amb el nom d'església colgant (Al Muallaqa), és el temple cristià més antic de la ciutat.
L'església de Sant Sergi, segle V, construïda sobre una cova que, segons la tradició, va acollir a la Sagrada Família.
La capella de Santa Bàrbara.
L'església i monestir de Sant Jordi.
Aquí també s'hi troba la sinagoga Ben-Ezra (segle VII), la més antiga d'Egipte, i la fortalesa de Babilònia. Al barri s'hi troba el Museu Copte, on hi estan dipositats els manuscrits de Nag Hammadi, 1.200 papirs del segle IV escrits en copte. Situat a un jardí de l'antiga fortalesa romana, les seves habitacions interiors estan decorades amb mampares de fusta tallada (conegudes com mashrabiyya). Ciutadella de Saladí
L'actual Ciutadella.
La ciutadella està situada a una petita muntanya, Muzzattam. Va ser el refugi de tots els governants des de Saladí al segle XII fins a Mehmet Alí al XIX. La fortalesa i els murs de l'est van ser construïts per Saladí el 1176, i va ser ampliada cap a l'oest, on es troba la mesquita d'Hassan, la porta principal. A la part sud estan els palaus. Aquesta zona va ser ampliada per Mehmet Alí, que va construir la Mesquita d'Alabastre, completament coberta d'aquest material tant al seu interior com a l'exterior, i que va decorar amb marbre i gravats sobre estuc. Consta d'una gran cúpula central aixecada sobre quatre columnes i altres cúpules menors al voltant. Té dos minarets d'estil otomà i a un costat té un gran pati amb la font per a ablucions. A la ciutadella es troben també els museus d'armes i carruatges, el pou Bir Usef i la mesquita Sidy Sariah. Hi destaca també la Mesquita de Muhammad Alí, amb una gran cúpula central, la Mesquita d'Al-Nasir o el pou de Yusuf. La Mesquita de Muhammad Alí va ser construïda entre el 1824 i el 1848. La seva alçada fa que sigui fàcilment distingible a qualsevol racó de la ciutat, aconseguint una sensació de cert poder polític. Segons un plànol de l'arquitecte grec Yusuf Bushnaq, la construcció va tractar d'imitar les pautes seguides per a l'aixecament de la Mesquita Nova d'Istambul, més de 200 anys enrere, ja que aleshores la ciutat estava sota domini otomà. El nom de la mesquita és en honor de Muhammad Alí, rei egipci entre 1805 i 1849, i a l'interior de la mesquita s'hi troba un rellotge que el rei Lluís Felip I de França va entregar a canvi de l'obelisc situat a la Place de la Concorde de París. http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Caire
El café Fishawy, El Cairo March 17, 2013
Un café en el centro antiguo de El Cairo En el centro histórico de la ciudad del Cairo, en el medio de las callejuelas ruidosas y siempre llenas de gente del bazar del siglo XIV Khan al-Khalili, rodeado por siglos de arquitectura islámica, el café Fishawy lleva funcionando más de dos siglos. En su origen, el primer Fishawy sólo comenzó a servir café a sus amigos y a aquellos que acababan de rezar en las mezquitas cercanas, pero pronto comenzó a convertirse en un lugar de reunión popular y ha ido pasando, desde entonces, de generación en generación dentro de la misma familia. No es sólo un lugar relacionado con la literatura sino con todo el mundo artístico egipcio en general. Durante décadas ha sido centro de reunión de escritores, músicos, artistas y todo tipo de intelectuales que se han ido congregando en torno a una taza de té o un narguile, protegidos por sus paredes labradas de madera y sus grandes espejos ovalados.
No importa a qué hora del día te acerques a él, siempre está lleno de gente, egipcios o turistas, no importa.
Escritores en el Fishawy Aunque quizás uno de sus habituales más famosos sea el escritor Naguib Mahfuz, premio Nobel en 1988 y primer ganador del premio en lengua árabe, quien a veces escribía en una de las habitaciones traseras que ahora es utilizada sólo para fiestas privadas. Mahfuz escribió en su libro de visitas en 1982: Dios de a sus dueños larga vida, fama y felicidad. Vuestro leal hijo, Naguib Mahfuz. Además de una novela, El callejón de los milagros, en la que toda la vida cairota sucede en la estrecha calle de Midaq, alli hay también un café, el de Kirsha, pero bien podría tratarse del café Fishawy. Además tiene el café que todos conocen como el Café de Kirsha, con muros adornados de abigarrados arabescos. Todo esto con una antigüedad neta, en estado de ruina y decadencia, y con fuertes efluvios de medicinas y drogas de otras épocas, que al paso del tiempo se van sustituyendo por los del presente y los del futuro. Otro famoso escritor y poeta que asistía al café con asiduidad fue Ahmed Rami, famoso por sus traducciones de Shakespeare y del poeta persa Omar Khayyám, además de por las canciones que escribió para la popular cantante y actriz egipcia Umm Kulthum.
No es fácil de encontrar el café, se encuentra justo debajo de la mezquita de Sayyidna al-Hussein escondido entre las calles del bazar, así que lo mejor es preguntar a alguien por su emplazamiento. http://www.elturistaliterario.com/portfolio/el-cafe-fishawy-el-cairo/
La Feria del Libro de El Cairo ofrece lecturas para evadirse de las tensiones egipcias 13 feb 13
Pese a la grave crisis y a la gran inestabilidad, la Feria del Libro de El Cairo, en Egipto, ha sido visitada por multitud de personas.
El Cairo La situación de Egipto es inestable, y los egipcios buscan en los libros sobre la revolución y muchos otros temas evadirse de las tensiones de su entorno. En la Feria del Libro de El Cairo hay una constante afluencia de visitantes que compran gangas, novedades, ediciones especiales o simplemente caprichos. Pese a que los organizadores no ponían muchas esperanzas en el éxito de la 44 edición de la Feria tras haber cancelado las dos anteriores debido a la revolución, la mayor Feria del Libro del mundo árabe ha prolongado su duración unos días más tras el flojo comienzo que tuvo por los enfrentamientos entre los manifestantes y policías frente al cercano Palacio Presidencial.
Las trifulcas han dificultado el trabajo de los expositores y disminuido el ánimo de los clientes, quienes no se han dejado ver tanto como otros años por el miedo a visitar la feria en los días más tensos y por la delicada situación económica, explica Mohamed Said, del puesto de la Universidad Americana de El Cairo. “Los adultos preguntan mucho por los libros sobre la revuelta en Egipto y otros países árabes porque también quieren saber qué está ocurriendo fuera”, asegura Said, que añade que los jóvenes siguen decantándose por la ficción, los clásicos o los superventas. Por otro lado, Shokri Megahid, profesor universitario que visita habitualmente la Feria, se queja del precio de los libros que, aunque son algo más baratos, no se libran de la fuerte inflación y la devaluación de la libra egipcia que afecta especialmente a las importaciones. Para los menos pudientes, siempre queda la opción de adquirir ejemplares de segunda mano en el mercado de Ezbakiya, trasladado al recinto ferial. Es en el recinto donde se mezclan los egipcios más conservadores con los más liberales que visitan sobre todo las casetas de temática religiosa. Allí, la joven Ale Ahmed reparte guías a los extranjeros para entender el islam y comenta que ha disfrutado mucho de su primer año de feria gracias a todas las personas que ha podido conocer. “A mí me gustan los libros islámicos sobre el profeta Mahoma, pero me he comprado también una biblia para saber de qué trata”, sostiene Ahmed, vestida con un “niqab”, un velo que tapa todo el rostro excepto los ojos y zapatos de tacón negros. http://www.arealibros.es/noticias/la-feria-del-libro-de-el-cairo-ofrece-lecturas-paraevadirse-de-las-tensiones-egipcias.html
La literatura se sube al taxi en El Cairo AGENCIAS. El Cairo (Egipto) Miércoles, 8 de diciembre de 2010 - 11:11 h.
Cincuenta vehículos hacen carrera ya por la capital egipcia con una pequeña biblioteca situada en la parte trasera del sillón del conductor Los responsables del proyecto confían en lograr que el año próximo 2.000 taxis dispongan de un servicio que quieren exportar también a otras ciudades del país
Distintivo exterior que señala una iniciativa que sus promotores confían en implantar el año próximo en 2.000 automóviles de la capital egipcia. EFE
La última propuesta en las caóticas calles de El Cairo es "el taxi del conocimiento", que ofrece literatura para hacer más llevaderos el ruido y los atascos diarios, y promover la lectura en un país con 17 millones de analfabetos. "Abrir una librería ayuda a divulgar la importancia de la lectura, pero sabemos que muchos egipcios no la visitarán jamás porque para ellos no es natural leer ni adquirir libros", cuenta Ismail Elnagar, uno de los responsables de la librería Alef, promotora de la iniciativa. Según Elnagar, la principal razón que aleja a los egipcios de las páginas de una novela es la falta de tiempo, "pues son muchos los que pasan en un taxi hasta dos horas diarias para llegar al trabajo".
Y cuando lo tienen, el libro más leído es el Corán, a cuya lectura se entregan los egipcios en el metro o en el taxi para aliviarse de la pesadilla diaria de los atascos en las concurridas calles de El Cairo, que cuenta con unos 20 millones de habitantes. "La única manera de promover la lectura es que los libros traspasen los muros de una librería", sentencia Elnagar, quien asegura que fue esa convicción la que hizo posible "la idea de colocar entre cinco y diez libros en el interior de un taxi". De momento, cincuenta vehículos hacen carrera ya por la capital egipcia con una pequeña biblioteca situada en la parte trasera del sillón del conductor, pero los responsables del proyecto confían en lograr que el año próximo 2.000 taxis dispongan de un servicio que quieren exportar también a otras ciudades del país. "Los egipcios tienen ahora la posibilidad de leer en un ambiente agradable y climatizado para evadirse así del ruido de las calles y concentrarse en el libro hasta alcanzar su destino", agrega. Uno de los primeros taxistas en sumarse a la iniciativa es Abdel Ghany, un hombre de 58 años que se reconoce "amante y defensor de la utilidad de la lectura" y que da caladas a un cigarro mientras conduce por calles dominadas por transeúntes imprudentes y el estruendo de decenas de bocinas. En su automóvil, los primeros ejemplares de esta librería ambulante son "Capitán Egipto" y "Asfaltar Egipto", dos volúmenes en árabe del periodista local Omar Taher, que recurre a la sátira para denunciar la política nacional y retratar el anhelo de libertad de las generaciones jóvenes. "El invento le gusta mucho a la clase culta, que pregunta a menudo por la dirección de la librería", señala Ghany, mientras muestra con orgullo los libros, cuyas cubiertas aparecen deterioradas después de un mes al alcance de los clientes. A juicio del taxista, la iniciativa es ya "un éxito" que le ha llevado a solicitar cuentos infantiles para las familias que suben a su coche, además de guías y mapas en inglés para los turistas. No obstante, Elnagar admite que encontrar participantes como Abdel Ghany entre los más de 50.000 taxis que recorren a diario El Cairo no ha sido fácil. "Lo primero que hizo uno de los taxistas al que le contamos el proyecto fue bajarnos del coche", bromea Elnagar, quien subraya que muchos de los conductores, abocados al pluriempleo por los bajos salarios, tienen estudios universitarios y están interesados en promocionar la lectura entre sus usuarios. El objetivo último del proyecto, agrega, es ayudar a reducir la tasa de analfabetismo, ya que solo el 58 por ciento de los egipcios adultos sabe leer y escribir, según datos estatales. "Los resultados están siendo increíbles. Los taxistas están contentos y sienten que están dando un servicio muy útil a la comunidad", relata Elnagar.
El librero asegura que no tienen ningún interés en que los taxis se conviertan en puntos de venta de libros porque "el objetivo no es económico y para aumentar la afición por la lectura lo ideal es que los ejemplares permanezcan siempre en los vehículos". Entretanto, el taxista está convencido de que ofrecer literatura a bordo de su coche tiene futuro en las calles cairotas: "La gente está leyendo. Y eso es lo que perseguíamos". http://www.diariodenavarra.es/20101208/culturaysociedad/la-literatura-sube-al-taxicairo.html?not=2010120810350421&idnot=2010120810350421&dia=20101208&secci on=culturaysociedad&seccion2=culturaysociedad&chnl=40