Autors nascuts a Moscou Dostojevskij, F'odor M. Apunts del subsòl. Dostojevskij, F'odor M. El Cocodril i altres narracions. Dostojevskij, F'odor M. Crim i càstig. Dostojevskij, F'odor M. Crimen y castigo. Dostojevskij, F'odor M. Dimonis. Dostojevskij, F'odor M. L'Idiota Dostojevskij, F'odor M. El Idiota. Dostojevskij, F'odor M. El Jugador. Dostojevskij, F'odor M. Memòries de la Casa Morta. Dostojevskij, F'odor M. Noches blancas. Dostojevskij, F'odor M. Pobre gente. Dostojevskij, F'odor M. Pobres gentes. Goldfarb, Alex. Muerte de un disidente : el envenenamiento de Alexánder Litvinenko y el regreso del KGB. Pasternak, Boris. El Doctor Givago. Pelevin, Víktor. El Meñique de Buda. Pelevin, Víktor. La Vida de los insectos Petrushévskaia, Liudmila. Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina. Pigariova, Tatiana. Autobiografía de Moscú : colección privada de historias urbanas. Stanislavskij, Konstantin Sergejevic. El Arte escénico. Stanislavskij, Konstantin Sergejevic. Manual del actor. Starobinets, Anna. Una Edad difícil.
2
Autors nascuts a Rússia Akunin, Boris. Conspiració a Moscou Akunin, Boris. Gambit turc Bakunin, Mikhail. Dios y el Estado Brodsky, Joseph. Marca de agua : apuntes venecianos. Brodsky, Joseph. Poemas de Navidad. Bronsky, Alina. Los Platos más picantes de la cocina tártara. Bunin, Ivan Alekseevich. El Amor de Mitia y otros relatos. Dovlatov, Sergueï. El Compromiso Dovlatov, Sergueï. La Maleta. Dovlatov, Sergueï. La Zona : apunts d'un vigilant de camp. Gorki, Maksim. El Corazón ardiente de Danko. Gorki, Maksim. Días de infancia. Gorki, Maksim. Els Fills del sol. Gorki, Maksim. La madre. Kuraev, Mikhail. Ronda nocturna. Lenin, Vladimir Il'jic. El Estado y la revolución. Makanin, Vladimir. El Prisionero del Cáucaso y otros relatos. Makine, Andreï. El Testamento francés. Nabokov, Vladimir. Ada o L'ardor : una crònica familiar. Nabokov, Vladimir. Cosas transparentes. Nabokov, Vladimir. Cuentos completos. Nabokov, Vladimir. Curso sobre el Quijote. Nabokov, Vladimir. La Defensa. Nabokov, Vladimir. Lolita. Nicolaievna, Olga. Estoy viva : las memorias inéditas de la última Romanov. Olesha, Yuri. Envidia. Olesha, Yuri. Los Tres gordinflones. Ostrovskij, Aleksandr Nikolajevic. La Gropada : drame en cinc actes i sis quadros. 3
Politkovskaia, Anna. Una Guerra sucia : una reportera rusa en chechenia. Politkovskaia, Anna. La consciència moral de Rússia. Politkovskaia, Anna. Diari rus. Politkovskaia, Anna. Diario ruso. Shalamov, Varlam Tikhonovich. El Artista de la pala. Shalamov, Varlam Tikhonovich. El Guante o RK-2. Shalamov, Varlam Tikhonovich. La Orilla izquierda. Shalamov, Varlam Tikhonovich. Relatos de Kolimá. Shalamov, Varlam Tikhonovich. La Resurrección del alerce. Shklovskij, Victor B. Marco Polo. Solzenicyn, Aleksandr I. Archipiélago Gulag 1918-1956 Strugatski, Arkadi. Destinos truncados. Tolstoi, Lev N. Anna Karénina : novela en ocho partes. Tolstoi, Lev N. Contes, II. Tolstoi, Lev N .Karma Tolstoi, Lev N. El Sabater Martí Avdieitx. Tolstoi, Lev N. Correspondencia. Tolstoi, Lev N. Felicitat conjugal ; El diable. Tolstoi, Lev N. Felicidad conyugal Tolstoi, Lev N. Diarios : 1847-1894. Tolstoi, Lev N. El Domini de les tenebres : drama en cinc actes. Tolstoi, Lev N. Fábulas. Tolstoi, Lev N. Guerra i pau Tolstoi, Lev N. Guerra y paz. Tolstoi, Lev N. La Muerte de Ivan Ilich ; Historia de un caballo. Tolstoi, Lev N. La Llegada del rey : Libro primero de Merlín. Tolstoi, Lev N. La Mort d'Ivan Ilitx. Tolstoi, Lev N. La Muerte de Iván Ilich. Tolstoi, Lev N. El Pare Sergi. Tolstoi, Lev N. El Reino de Dios está en vosotros. Tolstoi, Lev N. Relatos célebres sobre la música. 4
Tolstoi, Lev N. Relatos de Yásnaia Poliana. Tolstoi, Lev N. Resurección. Txékhov, Anton Pavlovitx. Olga Knipper Txékhov, Anton Pavlovitx. Cartas a Olga. Txékhov, Anton Pavlovitx. La Cerilla sueca y otros cuentos. Txékhov, Anton Pavlovitx. Consejos a un escritor : cartas sobre el cuento, el teatro y la literatura. Txékhov, Anton Pavlovitx. Contes Txékhov, Anton Pavlovitx. Cuentos rusos. Txékhov, Anton Pavlovitx. La Dama del perrito. Txékhov, Anton Pavlovitx. L'Estepa i altres narracions. Txékhov, Anton Pavlovitx. La Gaviota ; El jardín de los cerezos. Txékhov, Anton Pavlovitx. Una Història avorrida : dels apunts d'un home gran. Txékhov, Anton Pavlovitx. Historia de una anguila. Txékhov, Anton Pavlovitx. Los Hombres que están de más ... y otros cuentos Txékhov, Anton Pavlovitx. Las Tres hermanas ; El huerto de los cerezos. Txékhov, Anton Pavlovitx. La Meva vida : relat d'un home de províncies. Txékhov, Anton Pavlovitx. Mi vida. Txékhov, Anton Pavlovitx. El Misterio y otros cuentos. Txékhov, Anton Pavlovitx. Nueve cuentos sin final feliz. Txékhov, Anton Pavlovitx. El Pabellón nº 6. Txékhov, Anton Pavlovitx. Teatre complet. Txékhov, Anton Pavlovitx. Tres años. Vygotskij, Lev S. La Imaginación y el arte en la infancia.
5
Vols saber més d’aquests escriptors? LEV TOLSTOI Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció de la vida a Rússia, tots dos llibres s'inclouen entre els màxims exponents del realisme. En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com ara El Regne de Déu és en Vosaltres i va influir en personalitats del segle XX com per exemple Mohandas Gandhi, i Martin Luther King. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. La pedagogia no fou per a Tolstoi una activitat secundària, sinó una preocupació fonamental en la seva vida. S'instal·là a la seva finca rural de Iàsnaia Poliana, on es dedicà a l'educació dels infants dels camperols. Fundà una escola a la seva propietat i d'altres arreu del districte, edità la revista Iàsnaia Poliana i publicà diversos llibres per a l'ensenyament. Tolstoi fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Biografia
Era el quart dels cinc fills d'una família aristocràtica. La propietat familiar de Iàsnaia Poliana estava a la regió de Tula. Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar Dret, àrab i turc a la universitat de Kazan des del 1844, amb la intenció d'exercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis i els professors van dir d'ell que "no vol ni pot aprendre". Va tornar a Iàsnaia Poliana i el 1851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. Després de contreure enormes deutes de joc, va acompanyar un dels seus germans grans al Caucas i es va unir a l'exèrcit. En aquella època començà a escriure literatura. L'evolució que el va fer passar d'una personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a l'anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant dos viatges per Europa: un el 1857 i l'altre entre 1860 i 1861. Viatjar a Europa, per eludir el clima sufocant de repressió política que hi havia a Rússia, ho van fer altres aristòcrates d'inclinacions liberals com ara Alexander Herzen, Mikhaïl Bakunin i Piotr Kropotkin. Durant la visita de 1857, Tolstoi va assistir a una execució pública a París. L'experiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin:
6
La veritat és que l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó sobretot per corrompre els ciutadans ... D'ara endavant, no penso servir cap govern enlloc. L'itinerari europeu del 1860-61 va anar donant forma a la seva evolució literària i política. Va conèixer Victor Hugo i en va lloar Els miserables, aleshores tot just acabada. En el tractament literari de l'evocació d'escenes de batalla a Guerra i pau es pot detectar una influència del mateix motiu en la novel·la del francès. Pel que fa a la filosofia política, va ser determinant conèixer l'anarquista francès PierreJoseph Proudhon, a qui va visitar el març de 1861 a Brussel·les, on vivia exiliat i amb un nom fals. Els dos homes van repassar l'obra de Proudhon La Guerre et la Paix, que estava a punt de publicar-se, i el títol de la qual ressona en l'obra mestra del rus. Van parlar entre altres qüestions de l'educació. Tolstoi va escriure en un dels seus quaderns: Si explico aquesta conversa amb Proudhon, és per mostrar que, segons la meva experiència personal, era l'únic home que va entendre la importància de l'educació i de la impremta en els nostres temps. Tolstoi va tornar Iàsnaia Poliana amb molt d'entusiasme i hi va fundar tretze escoles per als fills dels criats. El 1862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien, en un assaig, L'escola de Iàsnaia Poliana. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de l'assetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix l'escola de Iàsnaia Poliana és el primer exemple d'una teoria coherent de l'ensenyament llibertari. El 23 de setembre de 1862 es va casar amb Sofia Andréievna Bers (1844-1919), 16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, cinc dels quals van morir durant la infantesa. El matrimoni amb Sofia Bers va quedar marcat des del principi quan, el dia abans del casament, Tolstoi va mostrar els seus diaris a la seva promesa, on explicava amb detall les relacions sexuals amb els servents, i el fet que una de les serventes de la seva hisenda li havia donat un fill; per tant, la relació quedà caracteritzada des del principi per la manca de passió sexual i d'insensibilitat emocional. Tanmateix els primers anys del matrimoni van ser prou feliços, i van permetre a Tolstoi la llibertat Sofia, la dona de Tolstoi, amb la seva suficient per escriure Guerra i pau i Anna Karènina. En filla Saixa. canvi els darrers anys, segons A.N. Wilson, van ser molt tristos i difícils. La relació amb l'esposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Volia refusar la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciant als drets d'autor de les seves primeres obres.
7
L'obra Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida. Guerra i pau i Anna Karénina van obtenir una gran fama, a més de les novel·les breus La mort d'Ivan Ílitx i Khadjí-Murat. Dostoievski el considerava el més gran novel·lista viu. Gustave Flaubert s'exclamava: "Quin artista i quin psicòleg!". Anton Txékhov, que solia visitar Tolstoi a la casa de camp, va escriure: "Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no és tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura". Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo "el més gran novel·lista" i James Joyce observava: "No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral!". Thomas Mann va escriure, sobre la seva mestria sense pal·liatius: "Rara vegada l'art ha treballat de manera tan semblant a la natura". Aquests sentiments semblen compartits, si més no en part, per molts altres; per exemple, Marcel Proust, William Faulkner, Vladímir Nabokov. Aquest últim elogiava sense parar Anna Karènina i La mort d'Ivan Ílitx, però posava en qüestió la reputació de Guerra i pau o criticava amb duresa Resurrecció i La sonata a Kreutzer. Les novel·les autobiogràfiques de Tolstoi, Infantesa, Adolescència i Joventut (1852-1856), les primeres que va publicar, parlen del fill d'un ric propietari rural i de la lenta presa de consciència de les diferències entre ell i els pagesos. Malgrat que més endavant va renegar d'aquests llibres per sentimentals, contenen una bona part de la seva vida i mantenen una certa vigència, si es considera que giren entorn d'un motiu d'interès universal, com és el fet de créixer i convertir-se en adult. Hi ha d'altres episodis biogràfics que tenen un efecte en l'obra i en l'evolució del pensament: per exemple, Tolstoi va ser subtinent d'artilleria durant la Guerra de Crimea, tal com explica a Apunts de Sebastòpol. L'experiència de combat va impulsar el seu pacifisme i li va fornir material per a un retrat realista dels horrors de la guerra en obres posteriors. En l'obra de ficció reprodueix de manera realista la societat russa en què va viure. A Els cosacs (1863) descriu la vida del poble cosac servint-se de la història d'un aristòcrata rus enamorat d'una jove cosaca. Anna Karènina (1877) parla de les històries paral·leles d'una dona adúltera atrapada per les convencions i falsedats de la societat i d'un terratinent filòsof (força semblant a Tolstoi), que treballa amb els seus pagesos i mira de reformar-ne les vides. Altres personatges semblants a l'autor són Pierre Bezukhov i el Príncep Andrei de Guerra i pau; Levin d'Anna Karénina i, en certa mesura, el Príncep Nekhliudov de Resurrecció. Se sol considerar Guerra i pau com una de les millors novel·les escrites, d'una força i una unitat impressionants. Inclou 580 personatges, molts d'ells històrics, altres de
8
ficció. Entre els escenaris hi ha el quarter general de Napoleó, la cort d'Alexandre I de Rússia i els camps de batalla d'Austerlitz i Borodinó. La idea original del llibre era investigar les causes de la revolta fallida del desembre de 1825, en què alguns militars van intentar implantar reformes liberals. En els darrers capítols s'hi fa referència, i es pot deduir que el fill d'Andrei Bolkonski s'afegirà als desembristes. Tolstoi no considerava Guerra i pau com una novel·la sinó com "èpica en prosa". De fet, tampoc no trobava que gran part de les obres de ficció russes del seu temps ho fossin. Aquesta visió esdevé menys sorprenent si es té present que Tolstoi era un autor realista i considerava la novel·la com un marc per examinar les qüestions polítiques i socials del segle XIX. En canvi Tolstoi veia en Anna Karènina la seva primera novel·la de veritat, i de fet és una de les millors novel·les realistes. Després d'Anna Karènina es va concentrar en temes cristians. Les últimes novel·les, com La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anarco-pacifista que li va costar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901. Malgrat totes les lloances que va rebre com a autor de dos pilars de la civilització russa, Anna Karènina i Guerra i pau, Tolstoi en va renegar al final de la seva vida, per no considerar-les tan autèntiques. Defensa aquest argument a La mort d'Ivan Ílitx, en la qual el protagonista principal lluita contínuament contra la família i els criats, exigint, més encara que l'aigua i el menjar necessaris per seguir viu, honestedat. Aquesta ànsia tolstoiana de representar la pura realitat apareix en frases com ara: L'heroi de la meva novel·la, el que estimo amb totes les forces de l'ànima, el que m'he esforçat a reproduir en tota la seva bellesa i el que ha estat sempre, és i serà meravellós, és la veritat. http://ca.wikipedia.org/wiki/Lev_Tolstoi
9
DOSTOJEVSKIJ, F'ODOR. Moscou 21 de novembre de 1821—Peterburg,9 de febrer de 1881. Escriptor rus. El seu pare, home cruel i tirànic, l’obligà a estudiar la carrera d’enginyer militar, malgrat la vocació literària que tenia des de l’adolescència. Destinat al departament d’enginyers de la capital, es retirà al cap d’un any per consagrar-se a la literatura. Traduí Eugénie Grandet (1844) i escriví la seva primera novel·la, Bednyje l’udi (‘Pobra gent’, 1845), que el situà d’un sol cop entre els millors escriptors russos del seu temps. Belinskij veié en el jove novel·lista, de tendència gogoliana, un nou geni: presentava, amb una força i una penetració extraordinàries, la tragèdia social dels dissortats de la gran urbs russa. Seguiren Dvojnik (‘El doble’, 1846), Gospodin Prokharčin (‘El senyor Prokhartxin’, 1847) i Khoz'ajka (‘La dispesera’, 1847). El seu realisme, caracteritzat per la profunditat de l’anàlisi psicològica, filosòfica i social, ja es féu evident en aquestes primeres obres, a les quals cal afegir Belyje noči (‘Les nits blanques’, 1848; traducció catalana de Francesc Pagès, 1972) i Netočka Nezvanova (inacabada, 1849). Atret per les teories dels socialistes utòpics francesos, sobretot per Fourier, entrà en relació amb el cercle revolucionari dels petraševistes. Per l’abril del 1849 fou detingut; passà nou mesos a la fortalesa de Pere i Pau, i fou condemnat a mort, amb uns altres vint acusats. Quan el piquet d’execució estava a punt d’afusellar-los, arribà l’indult. El simulacre d’afusellament deixà un solc molt pregon en la seva ànima, i en diferents llocs de les seves obres evoca l’estat d’esperit de l’home que espera d’ésser executat qualsevol hora. Li fou commutada la pena de mort per quatre anys de presidi a Omsk, seguits del servei com a soldat ras en un regiment de línia de Semipalatinsk, prop de la frontera xinesa. Els quatre anys de presidi (1850-54), sense possibilitats d’escriure ni de llegir cap més llibre que la Bíblia, no mataren la seva vocació. No escriví novel·les, però les meditava. D’aquells anys de reclusió i de treballs forçats —que agreujaren l’epilèpsia que sofria— tragué, com d’una pedrera inexhaurible, personatges i idees per a les seves obres. Passà cinc anys a Semipalatinsk. L’amistat d’un admirador seu, el baró de Vragel’, destinat allí com a fiscal, i els canvis que es produïren a Rússia (alliberament dels serfs, el 1861), feren que Dostojevskij pogués portar una vida més humana: podia escriure i podia llegir. Es va casar, després d’angoixoses peripècies, amb la vídua d’un modest funcionari de duanes, Maria Dmitrievna Isajeva, mare d’un fill de set anys. Va escriure dues novel·les humorístiques, D’ad’uskin son (‘El somni de l’oncle’, 1859) i Selo Stepančikovo i ego obitateli (‘Stepantxikovo i els seus habitants’, 1859; traduïda al català per Andreu Nin), començà Unižennyje i oskorbl’ onnyje (‘Humiliats i ofesos’, 1861) i preparà les seves memòries del penal, Zapiski iz m'ortvogo doma (‘Apunts de casa morta’, 1861-62). 10
Per fi, el 1859 pogué residir a Tver, i a mitjan desembre ja visqué a Peterburg. Fundà, amb el seu germà Mikhail, la revista Vren'a (‘El temps’, 1861), que, prohibida el 1863, es convertí en Epokha (‘L’època’, 1864-65); des d’aquesta revista féu propaganda de les seves noves idees: la intel·lectualitat s’havia d’acostar al poble, i el poble rus i l’Església Ortodoxa havien de conservar l’esperit del cristianisme (traït a l’occident d’Europa), fet que permetria a Rússia de superar el feudalisme i d’evitar el capitalisme. Ni Malen'kij geroj (‘El petit heroi’, 1849) —relat escrit a la fortalesa de Pere i Pau— ni les novel·les humorístiques ni Humiliats i ofesos li reconqueriren la fama. Per contra, els Apunts de la casa morta (comparats per Turgenev amb l'Infern de Dant) causaren una impressió extraordinària, i Dostojevskij esdevingué de nou un autor admirat i estimat. El 1862 féu el seu primer viatge a l’estranger: la societat on “el diner ho és tot” el desencantà i el revoltà, i la criticà amb molta ironia i actualitat a Zimnije zametki oi letnikh vpečatlenijakh (‘Notes d’hivern sobre impressions d’estiu’, 1863). Atacà el subsòl espiritual de l’individualisme a Zapiski is podpol’ja (‘Apunts del subsòl’, 1864), novel·la que provocà una forta polèmica amb escriptors democràtics, com Saltykov-Ščedrin. Viatjà una altra vegada a l’estranger, i la passió del joc l’asservia. El 1864 moriren Maria Dmitrievna i el seu germà Mikhail. L’any següent, ‘L’època’ s’enfonsà. Esperonat per les necessitats materials, començà una de les seves grans novel·les, Prestuplenije i nakazanije (‘Crim i càstig’, 1866; traducció catalana d’Andreu Nin, 1929), però havia de lliurar-ne una altra en una data fixa o hauria perdut els drets d’autor de les seves pròpies obres durant nou anys. Aleshores dictà en vint-i-sis dies Igrok (‘El jugador’, 1866) a una taquígrafa de vint anys, Anna Grigorjevna Snitkina, amb qui es casà. Snitkina era una admiradora seva i fou una col·laboradora intel·ligent i abnegada que li facilità l’obra creadora.
Tingueren quatre fills, dos dels quals moriren molt aviat. Assetjat pels creditors, el matrimoni se n'anà a l’estranger (1867-71). 11
Aquests anys foren penosos, però també foren d’activitat intensa: escriví Idiot (‘L’idiota’, 1868; traducció catalana de Manuel Camorera, 1973), Večnyj muž (‘L’etern marit’, 1870; traducció catalana de Francesc Payarols, 1929) i un assaig sobre Belinskij, extraviat i no retrobat, i projectava una novel·la, Žitije velikogo grešnika (‘Vida d’un gran pecador’), que no arribà a escriure, però de la qual sorgiren les seves altres dues grans novel·les, Podrostok (‘L’adolescent’, 1874-75) i Brat'ja Karamazovy (‘Els germans Karamàzov’, la seva obra cabdal. Encara a l’estranger, començà d’escriure Besy (‘Els dimonis’), pamflet polític contra els socialistes, que acabà a Peterburg (1871). Dostojevskij, que havia patit molt (i deia que per a ésser poeta —escriptor— cal patir molt), fou un gran coneixedor de l’ànima humana i dels impulsos contradictoris que sorgeixen de l’inconscient. També comprengué, amb lucidesa genial, les contradiccions de la societat capitalista. Per a ell no hi havia imaginació més rica que la mateixa vida, a la qual l’artista sempre ha d’ésser fidel. Ell sabé ésser-ho com pocs escriptors; cadascun dels seus personatges parla amb la seva pròpia veu. Les novel·les són autèntiques obres “polifòniques”. La seva obra, bé que escrita al s. XIX, reflecteix l’home i la societat d’avui.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0022873.xml?s.q=Dostojevskij#.U4CrczdrW94
12
BORÍS AKUNIN Borís Akunin es el seudónimo de Grigóri Shálvovich Chjartishvíli , novelista ruso (20 de mayo de 1956, Georgia), conocido principalmente por la serie de novelas policiales que tiene como protagonista a Erast Fandorin.
Biografía Borís Akunin es un novelista contemporáneo ruso de origen georgiano, que además ha ejercido como ensayista, crítico literario, dramaturgo y traductor de japonés. Nacido en Zestafoni, Georgia, el 20 de mayo en 1956, reside en Moscú desde 1958. Estudió Historia y Filología en el Instituto de Asia y África de la Universidad de Moscú, además de inglés y japonés. Ha traducido al ruso obras de Mishima, Maruyama, Yasushi Inoue, Shimada, Kōbō Abe, Peter Ustinov, T. Coraghessan Boyle y Malcolm Bradbury. Durante la etapa 1999 – 2000 fue vicedirector de la revista Inostrannaya literatura (“Literatura extranjera”). Es redactor jefe de la antología de literatura japonés en 20 volúmenes, presidente del proyecto “La Biblioteca de Pushkin” y compilador de la colección de libros de escritores extranjeros, ‘Lekarstvo ot skuki” (Remedio contra aburrimiento) de la editorial Inostranka. En 1998 publica su primera novela, El ángel caído (Azazel), bajo el el seudónimo de Borís Akunin. 'Akunin' en japonés es “bandido noble”. "Llamaba la atención el estilo – extraordinariamente bueno para las obras rusas de este género- y el que la editorial que la publicaba –Zajárov- anunciara que se trataba del primer libro de un serie definida como “proyecto literario” unido bajo el título de “Las aventuras de Erast Fandorin”. Cada nueva novela estaría escrita en una clave definida de antemano. Así, la primera era una “novela policiaca conspirativa”; la segunda debía ser de espías; la tercera, una “policiaca hermética”; la cuarta, una “policiaca de asesino a sueldo”, y así sucesivamente hasta abarcar “todos los géneros de la novela criminal clásica”. Akunin, que no reveló su verdadero nombre hasta casi dos años después de publicada la primera novela, escribió 12 obras en las que aparece la figura del investigador Erast Fandorin, que se convirtieron en superventas. Después de la serie de Fandorin, ha escrito otras, así como también piezas de teatro basadas en obras clásicas. Lleva publicadas más de 20 novelas y varias colecciones de artículos y otras obras. Ha sido traducido a numerosos idiomas: (español, inglés, finlandés, alemán, italiano, holandés, japonés).
13
En el 2000 Borís Akunin fue nominado para el premio Smirnoff-Booker. En Septiembre del 2000, Akunin fue galardonado como “Escritor Ruso del año” y fue ganador del premio literario Antibooker en el 2000 por la novela La coronación, o El último de los Romanov. En el 2002 fue galardonado como “Mejor guionista Ruso” por el guion de Azazel (El ángel caído). A finales del 2003 la British Crime Writers' Association anunció la lista de finalistas para los Dagger Awards del 2003. El ángel caído, de Akunin, fue finalista en la categoría “Gold & Silver Daggers for Fiction”. En el 2004 fue galardonado con la francesa “Ordre des Palmes Académiques”. Dos de sus novelas - Gambito turco y Statsky sovetnik - han sido exitosamente llevadas al cine. Paul Verhoeven se encuentra actualmente rodando “El ángel caído”, bajo el título “La reina del invierno”. Se espera el estreno para el 2009. La revista Forbes le ha citado como uno de los dos escritores más exitosos de Rusia. En 2009 el gobierno de Japón condecoró el escritor con el Orden de sol ascendente por su contribución a promoción de vínculos culturales entre Japón y Rusia.
http://es.wikipedia.org/wiki/Bor%C3%ADs_Akunin
14
JOSEPH BRODSKY Joseph Brodsky, nascut amb el nom de Ióssif Aleksàndrovitx Brodski (Leningrad, 24 de maig de 1940 - Ciutat de Nova York, 28 de gener de 1996) fou un poeta estatunidenc d'origen soviètic, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1987 tant pels seus escrits en rus con en anglès. Biografia Va néixer el 24 de maig de 1940 a la ciutat de Leningrad, l'actual Sant Petersburg, en una família de religió jueva. Va cursar estudis primaris fins als quinze anys i després va esdevenir autodidacte, i es va dedicar a l'estudi de l'anglès i el polonès. L'any 1964 va ser acusat de "paràsit social" per la qual cosa se'l condemnà a cinc anys de treballs forçats. Va passar 18 mesos en un camp penitenciari de la regió de Arkhànguelsk fins que va ser indultat l'any 1965. Des de llavors va conservar una actitud de discreció vers el règim soviètic i, si bé mai es va afiliar, a diferència d'altres intel·lectuals del moment, a cap discrepància política, sí que va mostrar les seves reserves en la seva relació amb les autoritats soviètiques. N'és un exemple la seva negativa a demanar el visat per concórrer a una trobada internacional de poesia celebrada a la ciutat de Londres l'any 1969 i al Festival dels Dos Mons celebrat a Spoleto (Itàlia). El 1972 va tenir dues breus estades a Viena i Londres, i finalment es va exiliar als Estats Units, on va adquirir la nacionalitat nord-americana l'any 1980 i va esdevenir professor a les universitats de Michigan i Columbia. Brodksy va morir el 28 de gener de 1996 a la seva residència de Nova York a conseqüència d'un atac de cor. Segons la seva voluntat va ser enterrat al cementiri de l'Isola di San Michele, a Venècia, segons el ritu catòlic. Obra literària. L'any 1987 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una professió d'escriptor completa, imbuït amb la claredat del pensament i d'intensitat poètica. Obra traduida al espanyol La canción del péndulo Etcétera Marca de agua Menos que uno Parte de la Oración y otros poemas Del dolor y la razón No vendrá el diluvio tras nosotros Poemas de Navidad Y así por el estilo
15
SERGUEI DONÀTOVITX DOVLÀTOV . Fou un escriptor i periodista rus. 1941–1990. Malgrat exiliar als EUA el 1979, tot el seu corpus literari està escrit originalment en rus. Biografia Fill d'una correctora armènia i d'un director d'escena jueu, va néixer a Ufà on havia estat evacuada la seva família des de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. El 1954 la família va retornar a Leningrad. Dovlàtov va créixer en un ambient artístic donada la feina del seu pare. Abans de començar els seus estudis universitaris, Dovlàtov va exercir com a treballador del metall. El 1959 va començar a estudiar al Departament de Finès de la Universitat Estatal de Leningrad. Després de dos anys i mig va ser-ne expulsat. En ser reclutat per fer el servei militar va servir com a guàrdia en camps de presoners. L'experiència va quedar reflectida al llibre La zona que seria publicat el 1985.Posteriorment, a la dècada de 1960, va començar a guanyar-se la vida com a periodista a diversos diaris i revistes a Leningrad i després com a corresponsal del diari de Tallinn "Estònia Soviètica". Els diversos intents de publicar a la Unió Soviètica van ser en va i el seu primer llibre va ser destruït per ordre del KGB. Malgrat tot, alguns relats de Dovlàtov es van publicar a través del samizdat o en revistes en llengua russa de l'Europa Occidental com Continent o El temps i nosaltres, provocant la seva expulsió de la Unió de Periodistes de l'URSS el 1976. El 1979 va emigrar als Estats Units d'Amèrica i es va establir a Nova York. Va ser l'editor del diari en rus "The New American" durant el període de 1980-1982. A mitjans dels anys 1980 va començar a assolir reconeixement com a escriptor. Va poder publicar diversos contes al The New Yorker. Va publicar també una dotzena de llibres. Va morir el 24 d'agost de 1990 d'una insuficiència cardíaca. És enterrat al cementiri jueu "Mount Hebron" de Nova York. http://ca.wikipedia.org/wiki/Serguei_Dovl%C3%A0tov
16
Sabies que? LA LITERATURA RUSSA....... La literatura russa fa referència a la literatura feta a Rússia, pels emigrants d'aquest país o per altres autors que han utilitzat el rus en nombrosos països, alguns dels quals han format part de Rússia o de la Unió Soviètica. Abans del segle XIX s'havia produït bastant poc, i és en aquest segle quan s'esdevé el segle d'or de la literatura russa amb el poeta Aleksandr Puixkin i els grans novel·listes Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski. Amb el didactisme soviètic la producció literària s'estancà. Tanmateix, a través dels dissidents, també trobà noves expressions, amb autors com Aleksandr Soljenitsin i Borís Pasternak. Amb la caiguda de l'URSS s'han obert noves perspectives per a la literatura russa.
Els col·laboradors més coneguts d'El Contemporani el 1856; d'esquerra a dreta: Ivan Gontxarov, Ivan Turguénev, Lev Tolstoi, Dmitri Grigoróvitx, Aleksandr Drujinin i Aleksandr Ostrovski
Edat d'Or Tradicionalment, el segle XIX és conegut amb el nom d'Edat d'or de la literatura russa. El romanticisme va permetre que sorgissin excepcionals talents poètics: els noms de Vassili Jukovski i, posteriorment, Aleksandr Puixkin, destaquen per damunt de tot. S'ha afirmat que Puixkin va cristal·litzar la llengua literària russa i que va introduir un nou nivell artístic en la literatura russa. La seva obra més coneguda és una novel·la en vers, Eugeni Oneguin. Tota una nova generació de poetes, incloent-hi Mikhaïl Lèrmontov, Ievgueni Baratinski, Konstantín Bàtiuixkov, Nikolai Nekràssov, Aleksei Konstantínovitx Tolstoi, Fiódor Tiúttxev i Afanasi Fet van seguir les passes de Puixkin. També la prosa d'aquesta època aporta destacats representants. El primer gran novel·lista rus fou Nikolai Gógol. Després vingueren Nikolai Leskov, Ivan Turguénev, Mikhaïl Saltikov-Sxedrín, tots ells autèntics mestres del relat curt i la novel·la, i els novel·listes Ivan Gontxarov, Lev Tolstoi i Fiodor Dostoievski, que ben aviat van esdevenir autors de renom internacional, fins al punt que molts estudiosos, com ara F.R.Leavis, han descrit un o un altre com els més grans novel·listes de tots els temps. A la segona meitat del segle XIX, Anton Txékhov va excel·lir escrivint històries curtes i va esdevenir, probablement, l'autor dramàtic més destacat internacionalment d'aquest període. 17
L'època soviètica Després de la Revolució Russa nombrosos escriptors russos es van exiliar, la majoria a Berlín. El 1921 Nikolai Gumiliov va ser executat per activitats tsaristes. Els primers anys del règim soviètic van estar marcats per la proliferació de grups literaris avantguardistes. Un dels més importants vas ser el moviment OBERIU, que incloïa Nikolai Zabolotski, Aleksandr Vvedenski, Konstantín Vàguinov i el més famós escriptor de l'absurd, Daniil Kharms. Altres famosos autors que experimentaren amb el llenguatge van ser els novel·listes Andrei Platónov i Iuri Oleixa i els escriptors de relats curts Isaak Bàbel i Mikhaïl Zósxenko. Amb l'arribada de la Nova Política Econòmica (NEP) es va produir una nova lliberat envers els escriptor i alguns dels exiliats van retornar a Rússia com Víktor Xklovski, Andrei Beli i més tard Maksim Gorki. La vida literària es reprèn tot i els problemes amb el poder i la precarietat de l'economia. Alguns grups, com els dels Germans de Sant Serapió o del moviment de l'OBERIU van assajar de renovar l'estètica de la novel·la o de la poesia. Es permet una certa crítica a la societat i algunes novel·les satíriques. Amb l'arribada al poder de Ióssif Stalin el 1930 marca la fi de la llibertat relativa per als escriptors i es posa en voga l'estètica oficial del realisme socialista. Aquesta estètica és simple: es tracta d'utilitzar el talent dels escriptors per mostrar els mèrits i beneficis del règim, així com per fer propaganda oficial. El règim s'ocupa d'organitzar la vida literària i l'orientació dels temes a través de la Unió dels escriptors que depenia directament del comissari polític Andrei Jdanov. Diversos aclamats novel·listes d'aquesta època van ser: Maksim Gorki, guanyador del Premi Nobel, Mikhaïl Xólokhov, Aleksei Nikolàievitx Tolstoi, Aleksandr Serafimóvitx, Nikolai Ostrovski, Aleksandr Fadéiev, Fiódor Gladkov o Demian Bedni i poetes com Konstantín Símonov i Aleksandr Tvardovski. Alguns dels escriptors soviètics de la pre-Guerra Mundial podien ser publicats sense seguir estrictament les normes del realisme socialista. Una notable excepció van ser els escriptors satírics Ilf i Petrov, amb les novel·les picaresques sobre el Maksim Gorki carismàtic artista estafador Ostap Bender. Ràpidament els escriptors refrectaris a l'estat es van exiliar o bé els van tancar a la presó o als gulags. Els poetes futuristes Vladímir Maiakovski i Marina Tsvetàieva van triar el suïcidi. Aquesta repressió associada a les condicions materials duríssimes de la II Guerra Mundial van conduir a la desaparició gairebé total del medi literari rus. En el mateix temps, l'escola de crítica i de teoria literària russa es desfà: Roman Jakobson s'instal·la als Estats Units, Víktor Xklovski i Mikhaïl Bakhtín són reduïts al silenci. Alguns altres per evitar la censura fan servir el conte per a nens com Daniil Kharms o la bibliografia històrica, com ara Iuri Tiniànov. Però la majoria dels autors Mikhaïl 18
Bulgàkov, Borís Pasternak, Andrei Platónov... van continuar el seu treball literari de manera clandestina, esperant ser publicats de manera pòstuma o a través del règim de publicacions artesanals clandestines (samizdat). Els autors de l'exili com Ivan Aleksèievitx Bunin (premi Nobel), Aleksandr Kuprín o Vladímir Nabokov intentaren viure del seu treball i publicaren regularment, tot i que no van poder arribar al públic russòfon natural. A l'URSS després de Stalin, el realisme socialista seguia sent l'únic estil autoritzat però els autors van tenir una mica més de llibertat, i començaren parlar del gulag, sobretot a través del samizdat, com per exemple el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin. En el període de declivi de la Unió Soviètica, els russos emigrants reberen a Occident un reconeixement molt fort. Fou el cas de Joseph Brodsky (Premi Nobel) o el contista Serguei Dovlàtov. La seva obra només es coneixia a l'URSS a través del samizdat.Caldrà esperar la perestroika perquè els escriptors dissidents puguin ser publicats a finals dels anys 1980. Era post-soviètica Les darreries del segle XX s'han manifestat com un període difícil per a la literatura russa, amb poques veus relativament diferenciades. Entre els autors més coneguts d'aquest període podem citar Víktor Pelevin, que va guanyar popularitat amb els primers contes i novel·les, a continuació, el novel·lista i dramaturg Vladímir Sorokin, i el poeta Dmitri Prígov. Una tendència relativament nova en la literatura russa és que les dones que escriuen contes; per exemple Tatiana Tolstaia o Liudmila Petruixèvskaia, i les novel.listes Liudmila Ulítskaia o Víktor Pelevin Dina Rúbina han arribat a ser força destacades. Les històries de detectius i els thrillers s'han revelat com a gèneres molt exitosos en la nova literatura russa; de la sèrie detectivesca dels 90, escrita per Aleksandra Marínina, Polina Dàixkova i Daria Dontsova es van publicar milions d'exemplars. En la dècada següent, un autor més cult, Borís Akunin amb la seva sèrie sobre el detectiu del segle XIX Fandorin Erast es va convertir en molt popular. La literatura fantàstica i la de ciència-ficció segueixen estant entre les més venudes, amb autors com Serguei Lukiànenko, Nik Perúmov i Maria Semènova. Una bona part de la ciència-ficció moderna de Rússia es produeix a Ucraïna, especialment a Khàrkiv, la llar de H.L. Oldie, Aleksandr Zóritx, Marina i Serguei Diatxenko, Iuri Nikitin i Andrei Valentínov. Una contribució significativa a la literatura de terror de Rússia s'ha fet per un altre escriptor ucraïnès, Andrei Dàixkova . La tradició de la novel·la clàssica de Rússia segueix amb autors com Mikhaïl Xixkin i Vassili Aksiónov.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_russa
19
Sabies que? MOSCOU Geografia És travessada pel riu Moskva, a una altitud mitjana de 120 m. Moltes particularitats del relleu són conseqüència dels canvis introduïts per l’activitat de la població al llarg dels segles. El clima és moderadament continental, amb una temperatura mitjana de -10°C (gener) i de 18°C (juliol). La diferència entre la temperatura del centre de la ciutat (més elevada) i la de la perifèria pot arribar, a l’hivern, a 12-10°C. Al Moskva conflueixen el Jauza, que travessa la ciutat pel nord-est i desemboca al Moskva en el punt més antic de la ciutat, que li donà origen, i el Setun’, per l’extrem oest de la ciutat. La població és composta, en un 89%, de russos, mentre que la resta pertany a les diverses nacionalitats de la Comunitat d'Estats Independents. Moscou posseeix una gran concentració industrial. La part corresponent a les construccions mecàniques sobrepassa el 50%, amb predomini de les branques més complexes i qualificades (torns, aparells de precisió, maquinària complexa, automòbils, etc.). Tot i la preeminència de la indústria pesant, Moscou conserva el seu paper de gran productora en la indústria lleugera i alimentària. La indústria química produeix tints, vernissos, medicaments, etc. La indústria pesant és distribuïda a les zones sud i est, prop del ferrocarril de circumval·lació, per on arriben les principals primeres matèries i el combustible.
El riu Moskva al seu pas per la ciutat de Moscou
Moscou disposa de quatre aeroports. En el transport urbà cal destacar el metro, cèlebre per la seva tècnica i per les seves estacions. Seu del govern central de Rússia, establert al Kremlin, és també el principal centre cultural, amb l’Acadèmia de Ciències de Rússia, les acadèmies de medicina, de pedagogia, d’agricultura, d’art i d’arquitectura, amb un gran nombre d’instituts 20
d’investigació i de centres d’ensenyament superior i, sobretot, amb la universitat, que porta el nom del científic Lomonosov. Hi ha també nombroses biblioteques, entre les quals es destaca la Biblioteca Estatal de Rússia, la més gran del món, que aplega fons antigament esparsos en altres biblioteques. Moscou és rica en museus i galeries i en teatres, el més cèlebre dels quals és el Bol’šoj. El 1980 fou seu dels Jocs Olímpics. La història Encara que començà a ésser poblada al segle IX, la ciutat no adquirí importància fins al segle XII. El llogaret, adossat a una fortalesa de fusta, a l’emplaçament de l’actual Kremlin, fou incendiat (1237) pels mongols, i posteriorment es convertí en centre d’un dels petits principats fronterers de Suzdal, vassall dels La Plaça Roja de Moscou
mongols. Moscou, ben situada en un dels afluents de l’Oka i propera a les valls del Don i del Volga, mantingué relacions amb nombroses ciutats. Aïllada, al mig de terres pantanoses, fou refugi privilegiat per als qui fugien dels mongols, que al segle XIII poblaren la ciutat fins al riu Moskva; llavors es distingí la fortalesa, reconstruïda en un turó, i els habitatges al seu voltant. Al segle XIII Alexandre Nevski confià la ciutat al seu fill Daniel i es constituí pròpiament Moscòvia. Els seus prínceps convertiren Moscou en la capital religiosa i política. Un incendi destruí la fortalesa, i el príncep Ivan la reconstruí, de roure (1339); Dimitri Donskoj l’amplià i construí una muralla de pedra (1367). Fou saquejada novament pels mongols (1382), cosa que posà fi al seu apogeu fins a la retirada d’aquests. Embellida per Ivan III (1462-1505), fou un centre més comercial que intel·lectual. La ciutat concentrava i exportava cereals, lli i farratge; la constitució per part dels anglesos d’una companyia de Moscòvia permeté la creació de tallers, que treballaven el cànem. Moscou, convertida en una de les capitals europees més grans, després d’un període d’obscuritat (1584-1613), acusà les influències provinents de l’Europa occidental i central quan pujà la dinastia dels Romanov al tron de Rússia; nombrosos mercaders europeus hi habitaven, en un barri especial, la Sloboda; l’arquitectura es configurà segons la moda barroca. Això no obstant, allunyada de les metròpolis europees perquè es pogués occidentalitzar fàcilment, perdé la seva categoria de capital política i intel·lectual, en profit de Peterburg, fundada per Pere el Gran a la vora de la Bàltica (1703). Dotada d’una universitat (1755), d’un teatre públic (1757) i de nombroses indústries (tèxtil, vidriera, manufactures de porcellana, etc.), Moscou continuà essent la capital religiosa de Rússia.
21
En ésser ocupada per Napoleó (14 de setembre — 19 d’octubre de 1812), la ciutat fou abandonada pels seus habitants i gairebé destruïda per complet; però fou reconstruïda molt ràpidament. Al segle XIX era el primer centre comercial de l’imperi rus, i el 1900 les seves 650 fàbriques (teixits, filatures de cotó i de lli, tints, manufactures de llana i de seda, adoberies, tallers metal·lúrgics, etc.) donaven feina a 45.000 obrers (les tres quartes parts dels quals treballaven a la indústria tèxtil). La població augmentà: passà de 600.000 h en el cens del 1871 a un milió el 1900 (gairebé igual que Peterburg). La universitat (2.000 estudiants) era la segona de Rússia; els principals periòdics populars s’editaven a Moscou, i la vida intel·lectual tornà a ésser molt activa. Els obrers, sotmesos a unes condicions de vida molt penoses, desencadenaren vagues importants (setembre-octubre del 1905), i posteriorment, amb els estudiants, efectuaren una veritable insurrecció (22 de desembre de 1905), que durà més d’una setmana. Per l’octubre del 1917, els bolxevics reeixiren a ocupar la ciutat, després de dues setmanes de lluita, i la convertiren novament en la capital de Rússia (14 de març de 1918) pel fet que Petrograd era massa vulnerable als atacs contrarrevolucionaris. En proclamar-se l’URSS (1922), Moscou n'esdevingué la capital. La ciutat cresqué, encara, a causa de la industrialització. Fou l’objectiu de l’ofensiva principal de l’exèrcit nazi a Rússia. Després de la dissolució de la Unió Soviètica (1991), Moscou passà a ser capital de la Federació Russa. http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0044546.xml?s.rows=50&s.q=privilegiat#.U4TBuaiZSE4
22
Sabies que? LA OBRA DE GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ VIAJA EN EL METRO DE MOSCÚ, RUSIA. Por: Elpais.com.co | EFE Miércoles, Abril 25, 2012 Un convoy de ocho vagones decorados con fotografías del autor de "Cien años de soledad" y fragmentos de sus obras, prosa y poesía, en español y en ruso comenzó a circular este miércoles por la línea Filióvskaya
Gabriel García Márquez se hizo este miércoles con un tren del metro de Moscú que paseará su obra literaria para el deleite de sus millones de usuarios, considerados entre los pasajeros más lectores del mundo. Un convoy de ocho vagones decorados con fotografías del autor de 'Cien años de soledad' y fragmentos de sus obras, prosa y poesía, en español y en ruso comenzó a circular este miércoles por la línea Filióvskaya (celeste), una de las doce con que cuenta el metro moscovita. La ceremonia de inauguración del tren de García Márquez, amenizada con ritmos de salsa, fue presida por el subdirector del metro de Moscú, Ígor Yermolenko, y el embajador de Colombia y promotor del proyecto, Rafael Amador. "Quién hubiera podido imaginar que las mariposas amarillas de Mauricio Babilonia y la alquimia literaria de García Márquez se convirtieran en protagonistas cotidianos, en interlocutores para los miles de moscovitas (...) que se desplazan a sus destinos en los vagones del metro de Moscú", dijo Amador en su discurso. La iniciativa es un homenaje al escritor colombiano que el pasado marzo cumplió 85 años y que en 2012 celebra los 45 años de 'Cien años de soledad', 30 años de su Premio Nobel y diez de sus memorias 'Vivir para contarlo'. El convoy con la exposición 'Prosa y poesía de García Márquez' circulará por los túneles del metro moscovita durante seis meses, periodo en el que se calcula que sus vagones transportarán unos 40 millones de pasajeros. 23
El metro de Moscú emitió un tirada de medio millón de boletos diseñados especialmente para informar a su pasajeros del lanzamiento del tren de García Márquez. En la ceremonia, Yermolenko recordó que no es la primera vez que el metro de Moscú presenta a sus usuarios obras y autores extranjeros y que el proyecto 'Poesía en el metro' nació en 2010 con los poetas chilenos Vicente García Huidobro, Gabriela Mistral, Pablo Neruda y Nicanor Parra. El año pasado, el tren de la poesía albergó una exposición dedicada a ocho poetas italianos. En un comienzo, la idea de organizar una exposición de García Márquez en el marco de 'Poesía en el metro' chocó con el inconveniente de que su obra poética es prácticamente desconocida. "Me dijeron que era sólo y exclusivamente para poetas. Comencé a investigar y localicé en unos viejísimos archivos de 1945, en el periódico del colegio, ocho poesías", dijo a Efe el embajador colombiano. Agregó que volvió a presentar el proyecto, que fue aprobado por el metro de Moscú. "Por eso estamos aquí celebrando este evento que une a Rusia y Colombia" , destacó. "Nos pareció un idea muy buena presentarle a nuestros pasajeros al García Márquez poeta y traducir especialmente para esta ocasión fragmentos de varias de sus obras", dijo a Efe la responsable del programa "Tren de la poesía" del metro moscovita Oxana Ustínova. El pasado 6 de marzo, el mismo día en que cumplió 85 años, García Márquez, fue condecorado por el presidente ruso, Dmitri Medvédev, con la Orden de Honor por su contribución al fortalecimiento de la amistad entre los pueblos de Rusia y América Latina. A pesar de ser el escritor latinoamericano más leído por los rusos, hasta finales de 2010, cuando la editorial moscovita AST compró los derechos para la publicación de sus obras, éstas se editaban en Rusia de forma ilegal. Según anunció en su momento AST, las negociaciones para adquirir los derechos de publicación de las obras de uno de los máximos exponentes del realismo mágico duraron cerca de diez años, ya que GarcÍa Márquez consideraba que el mercado ruso estaba plagado de ediciones piratas. http://www.elpais.com.co/elpais/cultura/noticias/obra-gabriel-garcia-marquez-viajaen-metro-moscu-rusia
24
YÁSNAIA POLIANA, EL MUNDO ÍNTIMO Y UNIVERSAL DE LEV TOLSTÓI.
A 200 kilómetros al sur de Moscú, se encuentra Yásnaia Poliana, el antiguo enclave familiar de Lev Tolstói. Fue aquí donde el famoso escritor pasó gran parte de su vida y es un lugar fantástico para sumergirse en el mundo del escritor, cuidadosamente conservado por sus descendientes. Un verde mar de abedules, arces, robles, y, por supuesto, fresnos. Según se dice, es precisamente a causa de los fresnos plantados aquí que este sitio se llama Yásnaia (como desgaste fonético de “Yáseneva”) Poliana (que en ruso vendría a decir “un claro del bosque de fresnos”). Aunque también hay quien opina que este nombre se debe al pequeño riachuelo Yásenka, claro y transparente, que pasa muy cerca de la quinta.
Poco después de entrar, a la izquierda de la alameda principal, se abre una zona tranquila que conduce hacia la tumba de Lev Tolstói. Está completamente integrada en el paisaje natural que la rodea, y hace pensar en la cosmovisión del escritor y su percepción de la vida y la muerte. No hay inscripciones ni placas de ningún tipo y la hierba cubre un pequeño montículo de tierra. El escritor está enterrado donde jugaba de niño con su hermano mayor, Nikolái, el lugar en el que este le dijo que había enterrado una varita verde que escondía el secreto de la felicidad. A medida que uno se acerca a la casa puede observar bajorrelieves de caballos y de figuras femeninas tallados en la balaustrada de la terraza de la casa, donde Lev vivió con su esposa Sofía y sus ocho hijos. Dentro de ella se abre ante los visitantes la vida privada de los Tolstói. La casa está celosamente preservada tal y como quedó en 1910, cuando falleció el gran escritor. Cuentan que Durante la Segunda Guerra Mundial se salvaron de milagro los objetos de la casa. El Ejército de Hitler ocupó la vivienda, pero 25
la encontró vacía porque los campesinos ocultaron todo lo que había en ella y lo devolvieron después de la derrota de los invasores. Se conservan 22.000 volúmenes, de los cuales un 50 %, aproximadamente, está en ruso. En cuanto al resto, hay obras en 39 lenguas diferentes. Dentro encontramos dos retratos de Tolstói: uno pintado por el pintor realista ruso Iván Kramskói y otro, de la mano del gran Iliá Repin (el famoso artista pintó unos 70 retratos del escritor). También se puede visitar el dormitorio del escritor, donde se encuentra el escritorio. Aquí observamos las plumas, los tinteros y objetos cotidianos, entre los que hay algunos de los libros que consultaba y releía el escritor, por ejemplo, Los hermanos Karamázov, de Dostoievski. Al salir, debido a los bosques que lo rodean, se pueden dar numerosos paseos. Incluso, para los que quieran, sobre todo en verano, es posible darse un chapuzón en el lago situado a la entrada. Cerca de aquí, se encuentra la estación desde la que Tolstói huyó de casa a sus más de 80 años. El genio murió poco después en la estación de tren de Astápovo.
http://www.elpaisviajes.es/rusia-hoy/yasnaia-poliana/
26