Dossierpdf

CIUTATS LITERÀRIES: PRAGA

LLISTAT D’AUTORS TXECS o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o

Ginz, Petr. Diari de Praga : 1941-1942 Hašek, Jaroslav. Las Aventuras del buen soldado Svejk Havel, Václav. Audiència ; Vernissatge Havel, Václav. Largo desolato : drama en set quadres Havel, Václav. Paraules sobre la paraula Hrabal, Bohumil. Anuncio una casa donde ya no quiero vivir Hrabal, Bohumil. Jo he servit el rei d'Anglaterra Hrabal, Bohumil. La Pequeña ciudad donde se detuvo el tiempo Hrabal, Bohumil. Tierno bárbaro Hrabal, Bohumil. Trenes rigurosamente vigilados Kafka, Franz. Aforismes de Zürau Kafka, Franz. Aforismos, visiones y sueños Kafka, Franz. América Kafka, Franz. Un Artista del trapecio : el primer dolor Kafka, Franz. Carta al padre Kafka, Franz. Diarios : 1910-1923 Kafka, Franz. El Libro del hambre Kafka, Franz. La Metamorfosis Kafka, Franz. La Metamorfosis y otros relatos Kafka, Franz. La Muralla china : cuentos, relatos y otros escritos Kafka, Franz. El Procés : novel·la gràfica Kafka, Franz. El Proceso Kafka, Franz. Un Artista del trapecio y otros relatos [enregistrament sonor] Kafka, Franz. En la colonia penitenciaria [enregistrament sonor] Kafka, Franz. Informe para una academia [enregistrament sonor] Kafka, Franz. Josefina la cantora, o, El pueblo de los ratones [enregistrament sonor] Kafka, Franz. Un Médico rural [enregistrament sonor] Kafka, Franz. La Condena [enregistrament sonor] Kohout, Pavel. La Hora estelar de los asesinos Kohout, Pavel. La Larga ola tras la quilla Kohout, Pavel. Mi mujer y su marido : de cómo me quedé sin casa, sin esposa y sin partido comunista Kratochvíl, Jirí. La Promesa de Kamil Modracek : réquiem por los cincuenta Kundera, Milan. La Despedida Kundera, Milan. La Fiesta de la insignificancia Kundera, Milan. La Identidad Kundera, Milan. La Ignorància Kundera, Milan. La Immortalitat Kundera, Milan. La Insoportable levedad del ser Kundera, Milan. Jacques i el seu amo : homenatge a Diderot Kundera, Milan. La Lentitud Kundera, Milan. El Libro de la risa y el olvido Kundera, Milan. El Libro de los amores ridículos

o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o

Kundera, Milan. El Teló : assaig en set parts Kundera, Milan. Els Testaments traïts Lustig, Arnošt. Ojos verdes Neruda, Jan. Cuentos de Malá Strana Perutz, Leo. El Judas de Leonardo Perutz, Leo. El Marqués de Bolibar Perutz, Leo. Mientras dan las nueve Povídky : cuentos de mujeres checas Rilke, Rainer Maria. A lo largo de la vida : historias cortas y apuntes Rilke, Rainer Maria. Cartas a un joven poeta Rilke, Rainer Maria. Cartas a una amiga veneciana Rilke, Rainer Maria. Elegías de Duino Rilke, Rainer Maria. El Libro de horas = Das Stunden-Buch Rilke, Rainer Maria. Nueva antología poética Rilke, Rainer Maria. Nuevos poemas Rilke, Rainer Maria. Poemas a la noche y otra poesía póstuma y dispersa Rilke, Rainer Maria. Poesía Rilke, Rainer Maria. Primavera sagrada y otros cuentos de Bohemia Rilke, Rainer Maria. Els Quaderns de Malte Laurids Brigge Rilke, Rainer Maria. Rèquiems Rilke, Rainer Maria. Rusia, en verso y prosa Rilke, Rainer Maria. Sonets a Orfeu Rilke, Rainer Maria. El Testamento Topol, Jáchym. Artisti e animali del circo socialista

VOLEU SABER MÉS D’AQUESTS ESCRIPTORS.....

Franz Kafka Franz Kafka (Praga —llavors Imperi austrohongarès, actualment Txèquia—, 3 de juliol de 1883 – Kierling —actualment part de la ciutat de Klosterneuburg, Àustria—, 3 de juny de 1924) fou un escriptor d'origen jueu en llengua alemanya.

La seva narrativa des assossegadora i simbòlica, escrita en alemany, va anticipar l'opressió i l'angoixa del segle XX. La seva influència ha fet que el terme 'kafkià' s'apliqui a situacions socials angoixants i grotesques.

La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l'últim segle, malgrat no ser gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés del 1925, El castell del 1926 i Amèrica del 1927), dues novel·les curtes, La metamorfosi (1915) i La colònia penitenciària (1914), i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.

Biografia Praga, a més de tenir una història cristiana, és també una ciutat jueva, amb un dels guetos més antics de l'Europa central. Mercaders jueus es van instal·lar en la part baixa del Castell de Praga sobre el turó de Hradany (o Hradschin) des de 965. Després, ho van fer sobre la ruta de Vysehrad, al sud de la Ciutat Vella de Praga (Prager Altstadt o Staré Msto). D'ells descendeix Kafka. Cristiana i jueva, Praga ha estat igualment una ciutat alemanya: sota els Habsburg, durant 300 anys, la llengua alemanya va tenir temps de penetrar en l'administració, l'ensenyament, el comerç i l'art. El 1880, la ciutat comptava amb 42.000 alemanys (dels quals la meitat aproximadament era d'origen jueu).

Kafka als 5 anys (1888)

Franz Kafka va néixer el 1883 a Praga, ciutat que a l'època pertanyia a la monarquia austrohongaresa. Fill de Hermann Kafka (1852–1931), un comerciant jueu que regentava des de 1882 un negoci de passamaneria o merceria en la Zeltnergasse (Celetná ulice 12), que transformaria més tard en uns grans magatzems que li van donar reputació de ciutadà respectable. Se li dóna el nom de Franz en honor a l'emperador Francesc Josep I. Era txec, encara que el seu idioma matern va ser l'alemany. La seva mare, Julie Löwy (1856–1934), havia nascut al si d'una família germano-israelita, culta i rica. El seu pare, Jakob Löwy, era un cerveser pròsper de Podbrady. Kafka va aprendre l'idioma txec, ja que el seu pare procedia d'Osek, a prop de Písek, on era un membre de la comunitat jueva txecoparlant ("Kafka" significa "graula" en txec: au que serviria d'emblema per al negoci familiar) i volia que el seu fill parlés amb fluïdesa ambdós idiomes. Tanmateix, la família va adoptar la cultura i la llengua alemanya en la formació dels seus fills, ja que de la relació amb elles depenia en bona manera el progrés econòmic i el reconeixement social. Kafka també coneixia l'idioma i la cultura francesa. Entre els seus autors favorits hi trobem Flaubert i Dickens; a aquests cal afegir Goethe. Kafka, doncs, va créixer sota la influència de tres cultures: la jueva, la txeca i l'alemanya.

Franz era el més gran de sis fills. Els seus dos germans més joves, Georg i Heinrich, varen morir amb quinze i sis mesos, respectivament, abans que Franz tingués set anys.

Les altres tres germanes eren Gabriele ("Elli") (1889-1944), Valerie ("Valli") (18901944) i Ottilie ("Ottla") (1892-1943). Entre setmana els seus pares estaven absents de la casa. La seva mare ajudava a portar el negoci del seu marit i treballava més de 12 hores al dia. Els nens varen ser criats per un seguit de mainaderes i criats. La relació de Franz amb el seu pare el preocupava severament com va expressar a Carta al pare, on es queixava d'estar profundament afectat pel caràcter autoritari i exigent del seu pare.

Durant la Segona Guerra Mundial, les germanes de Franz varen ser enviades amb les seves famílies al gueto de Łódź i varen morir, allà o en camps de concentració. Ottla va ser enviada primer al camp de concentració de Theresienstadt i el 7 d'octubre 1943 al camp de concentració d'Auschwitz, on va ser gasejada, juntament amb 1267 nens i 51 guardians, a la seva arribada.

Formació De 1889 a 1893, Kafka va assistir al Deutsche Knabenschule, l'escola primària de nois al Masný trh/Fleischmarkt (mercat de carn), a l'actual carrer Masná. La seva educació jueva es limitava a la seva celebració del Bar mitsvà als 13 anys i anar a la sinagoga quatre vegades l'any amb el seu pare, la qual cosa odiava. Després de l'escola primària, va ser admès al classista i rigorós Altstädter Deutsches Gymnasium, una escola d'ensenyament secundari amb vuit graus on l'alemany era també la llengua d'instrucció, situada dins del Palau Kinsky.

Els darrers anys de l'adolescència va ser membre de la Freie Schule («Escola Lliure»), una institució anticlerical; llegia àvidament Nietzsche, Darwin i Haeckel, i sentia un autèntic entusiasme pel socialisme (especialment pel que fa a l'ideal de solidaritat) i l'ateisme. D'altra banda, les seves notes destacaven per sobre de la mitjana dels seus

companys. Va establir una relació d'amistat especial amb un company de classe, Oskar Pollak, amb qui compartia l'interès per les ciències naturals i la història de l'art.

Amb 14 anys (1897-1898), Kafka va realitzar els seus primers intents com escriptor. Als seus treballs, cap dels quals no es conserva perquè els va destruir, va percebre la diferència que hi havia amb els dels seus companys de classe, especialment en els aspectes formals. Va superar els seus exàmens de Maturita el 1901.

Va ser admès a la Universitat de Praga, on primer va estudiar química, però després de dues setmanes passà a estudiar dret. Això oferia una gamma de possibilitats de carrera, que complaïen el seu pare, i comportava un curs més llarg que donava temps a Kafka per fer classes d'alemany i història de l'art. A la universitat, es va fer d'un club d'estudiants, anomenat Lese- und Redehalle der Deutschen Studenten, que organitzaven esdeveniments literaris, lectures i altres activitats. Al final del seu primer any d'estudis, va conèixer Max Brod, que es convertiria en un amic de confiança durant la seva vida, juntament amb el periodista Felix Weltsch, que també estudiava dret.

Kafka va obtenir el grau de Doctor en Dret el 18 de juny de 1906 i realitzà un any obligatori de servei a la comunitat sense cobrar com administratiu als jutjats civil i penal.

Feina L'1 de novembre de 1907, va ser contractat a l'Assicurazioni Generali, una gran companyia asseguradora italiana, on va treballar gairebé un any. La seva correspondència durant aquell període posa de manifest que era infeliç amb la seva jornada laboral (de 8 del vespre a 6 del matí), que feia que fos extremadament difícil concentrar-se en la seva escriptura. El 15 de juliol de 1908 ho va deixar i dues setmanes més tard trobava una altra feina més agradable a la mútua d'accidents de treball del Regne de Bohèmia.

La feina implicava investigar les lesions personals dels treballadors industrials i avaluar la seva compensació. El seu pare sovint es referia a la feina de pèrit d'assegurances del seu fill com a "Brotberuf", literalment "feina de pa", és a dir, una feina de subsistència que només donava per cobrir despeses. Tot i que Kafka sovint afirmava que menyspreava la feina, el fet és que era un empleat diligent i capaç. També li varen assignar la tasca de compilar i compondre l'informe anual i estava, segons hom diu, bastant orgullós dels resultats, i enviava còpies als amics i a la família. En paral·lel, Kafka també es dedicava a la seva obra literària. Juntament amb els seus amics de confiança Max Brod i Felix Weltsch s'anomenaven "Enge Der Prager Kreis" (el cercle proper de Praga), que era part d'un cercle de Praga més ample, "un relaxat grup d'escriptors jueus alemanys que contribuïen a la culturalment fèrtil terra de Praga des dels anys 1880 fins després de la Primera Guerra Mundial."

El 1911, Karl Hermann, marit de la seva germana Elli, va demanar a Kafka que col·laborés en l'operació d'una factoria d'amiant coneguda com a Prager Asbestwerke Hermann i cia. Kafka va mostrar una actitud positiva al principi dedicant molt del seu temps lliure al negoci. Durant aquell període, també mostrava interès i es divertia en

les actuacions de teatre jiddisch, malgrat els recels per part dels seus amics més íntims, com per exemple Max Brod, de qui habitualment rebia suport. Aquelles actuacions també servirien com a punt de partida per a la seva creixent relació amb el judaisme.

Solitari, amb una vida afectiva marcada per irresolucions i frustracions, Kafka mai no va assolir fama ni fortuna amb els seus llibres.

Darrers anys

Palau Kinsky on Kafka va estudiar i posteriorment el seu pare va tenir un negoci

El 1912, a la casa de Max Brod, Kafka va conèixer Felice Bauer, que vivia a Berlín i treballava com a representant per a una companyia de dictàfons. Durant els cinc anys següents varen mantenir molta relació, trobant-se ocasionalment, i fent-se proposicions matrimonials en dues ocasions. La relació finalment va acabar el 1917.

El 1917, Kafka va patir de tuberculosi, que li suposaria freqüents convalescències durant les quals va rebre suport de la família, principalment de la seva germana Ottla.

Contràriament al temor de ser percebut de manera repulsiva tant físicament com mentalment, impressionava els altres amb un aspecte infantil, pulcre i auster, una conducta tranquil·la i freda, i la seva gran intel·ligència, a més del seu particular sentit de l'humor.

Kafka va desenvolupar una relació intensa amb la periodista txeca i escriptora Milena Jesenská. El juliol de 1923, durant unes vacances a Graal-Müritz al mar Bàltic, coneixia Dora Diamant i es va traslladar temporalment a Berlín amb l'esperança de distanciar-se de la influència de la seva família per concentrar-se en la seva escriptura. A Berlín vivia amb Diamant, una professora de guarderia de 25 anys d'una família jueva ortodoxa, que era prou independent per haver evitat el seu passat al gueto. Diamant es convertiria en la seva amant, i influiria en l'interès de Kafka pel Talmud.

La tuberculosi de Kafka empitjorava malgrat el tractaments de medicina naturòpata que feia servir. Va retornar a Praga per a anar al sanatori del Dr. Hoffmann a Kierling, prop de Viena, per a un tractament. Allà va morir el 3 de juny de 1924, aparentment de fam. La condició de la seva gola li produïa molts dolors en menjar, i com que encara no s'havia desenvolupat la nutrició parenteral, no hi havia cap manera d'alimentar-lo. Va ser enterrat a Praga l'11 de juny de 1924, al Cementiri jueu Nou (sector 21, fila 14, nínxol 33).

Des de llavors, el seu llegat, recuperat pel seu amic Max Brod, exerceix una influència enorme en la literatura mundial.

Activitat literària

La tomba de Franz Kafka a Praga

Els escrits de Kafka van causar poc interès fins després de la seva mort. Durant la seva vida, va publicar només uns quants contes i mai no va acabar cap de les novel·les, llevat de La Metamorfosi, considerada una novel·la curta. Abans de la seva mort, Kafka va escriure al seu amic i marmessor literari, Max Brod: "Max estimat, la meva última petició: tot allò que deixo enrere meu... com ara diaris, manuscrits, cartes (les meves pròpies i d'altres), esbossos, etcètera, [han de] ser cremats sense llegir.". Brod invalidaria els desigs de Kafka, entenent que aquest li havia donat aquestes instruccions específicament perquè sabia que Brod no les executaria, com sembla que li havia dit molts cops. La seva amant, Dora Diamant, també va ignorar els seus desigs, guardant secretament fins a 20 llibretes i 35 cartes fins que les hi va confiscar la Gestapo el 1933. Brod, de fet, supervisaria la publicació de gran part del treball de Kafka en poder seu, que aviat va començar a atreure l'atenció i a tenir una consideració crítica alta.

Tots els treballs publicats de Kafka varen ser escrits en alemany, excepte unes quantes cartes que va escriure en txec a Milena Jesenská.

Autor de diverses compilacions de contes, Kafka també va escriure Carta al pare (1919) i centenars de pàgines de diaris. Les seves tres novel·les (El procés, El castell i Amèrica) van romandre inacabades.

La transformació (1915) narra el cas d'un home que un dia es desperta transformat en un insecte gegant; El procés (1925) narra la història d'un tal Josef K., jutjat i condemnat per un crim que ell mateix ignora; a El castell (1926), l'agrimensor K. no aconsegueix tenir accés als senyors que el van contractar. A la seva obra, el protagonista sovint

s'enfronta a un món complex que es basa en normes desconegudes, les quals mai no arriba a comprendre. L'adjectiu "kafkià" s'utilitza sovint per a descriure situacions similars.

Estil La majoria dels escriptors i crítics del segle XX han fet referències a la seva figura. Hi ha hagut multitud d'estudiosos que han intentat trobar sentit a l'obra de Kafka, interpretant-la en funció de diferents escoles de crítica literària, com ara la modernista, la realista màgica, etc.

Els temes de l'obra de Kafka són la soledat, la frustració i l'angoixa, la sensació de culpabilitat que experimenta l'individu en veure's amenaçat per unes forces desconegudes que no arriba a comprendre i que estan fora del seu control. En filosofia, Kafka és afí a Søren Kierkegaard i als existencialistes del segle XX. Kafka s'emmarca dins l'existencialisme i la filosofia de l'absurd. Els seus escrits expliquen situacions en aparença nímies, però que acaben per ser angoixants i reflectir el pes del sistema sobre l'individu, augmentat per frases llargues i feixugues i imatges simbòliques. Aquestes situacions són descrites amb màxim detall, de tal forma que el marc ocupa un paper important en la trama, creant l'ambient opressiu i sense sentit que busca l'autor. L'alienació, la identitat i la burocràcia i el control estatal són temes recurrents de Kafka.

Kafka sovint feia ús de la característica pròpia de la llengua alemanya que permet frases llargues que a vegades poden ocupar una pàgina sencera. Les frases de Kafka proporcionen un impacte inesperat just abans del punt convertint-se en el significat final i focus. Això s'aconsegueix amb la construcció de certes frases en alemany que requereixen que el verb sigui col·locat al final de la frase. Tals construccions no es poden replicar en altres idiomes, dificultant la traducció per donar el mateix efecte (o com a mínim equivalent) al lector de la traducció.

Un altre problema virtualment insalvable amb què es troba el traductor és com tractar l'ús intencional de l'autor de certs termes ambigus o de paraules que tenen diversos significats. Un exemple es troba en la primera frase de la Metamorfosi.

Interpretacions crítiques Els crítics han interpretat els treballs de Kafka en el context d'una varietat d'escoles literàries, com modernisme, realisme màgic, etc. L'aparent desesperança i absurditat que semblen impregnar els seus treballs es consideren emblemàtiques de l'existencialisme. Altres han intentat trobar una influència marxista a la seva sàtira de la burocràcia en texts com A la colònia penitenciària, El procés, i El castell, mentre que altres assenyalen l'anarquisme com a inspiració pel punt de vista antiburocràtic de Kafka. Tanmateix hi ha qui interpreta els seus treballs a través de la lent del Judaisme (Borges feia uns quants comentaris en aquesta consideració), a través del freudisme (a

causa de les seves lluites familiars), o com al·legories d'una metafísica que cerca Déu (Thomas Mann era un defensor d'aquesta teoria).

Més modernament, Walter Benjamin va parlar de la tensió entre la tradició mística i la modernitat metropolitana. Hi ha qui considera, però, que sota les línies de Kafka no es troba cap sentit ocult, que només són històries i contes, ja que el món que desitja Kafka no és res ocult: és un món dels homes, construït per ells mateixos (Hannah Arendt). I, en definitiva, mai s'encén en Kafka l'aura de l'infinit: cada frase val literalment el que s'hi diu (Theodor Adorno). Més encara, Roland Barthes, d'acord amb la crítica i traductora kafkiana Marthe Robert, defensa, abans de res, fixar-se en la seva tècnica "al·lusiva", tècnica que apel·la a alguna cosa defectiva per força, ja que el sentit del món no és enunciable.

Els temes d'alienació i persecució s'emfasitzen repetidament, i l'èmfasi d'aquesta característica és notable en el treball de Marthe Robert, en part inspirat per la contracrítica de Gilles Deleuze i Félix Guattari que apareix a Kafka: por una literatura menor, que es devia molt més a Kafka que a l'estereotip d'una figura solitària escrivint sobre i des de l'angoixa, i que el seu treball era més deliberat, subversiu i "alegre" del que sembla.

A més, una lectura aïllada del treball de Kafka centrada en la futilitat dels personatges que lluiten i sense la influència de cap estudi de la vida de Kafka, revela l'humor de Kafka. L'obra de Kafka, en aquest sentit, no és un reflex escrit de cap de les seves pròpies lluites, sinó un reflex de com la gent inventa les lluites.

Els biògrafs han dit que era comú que Kafka llegís capítols dels llibres en què estava treballant als seus amics més propers, i que aquelles lectures normalment es concentraven en el costat humorístic de la seva prosa. Milan Kundera es refereix a l'humor essencialment surrealista de Kafka com a predecessor principal d'artistes com Federico Fellini, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes i Salman Rushdie. García Márquez deia de la lectura de La Metamorfosi que li mostrava "que era possible escriure d'una manera diferent.

El dret a la ficció de Kafka S'han fet molts intents d'analitzar el perfil legal de Kafka i el rol de la llei a la seva ficció.

Aquests intents resulten relativament escassos comparats amb la molta literatura dedicada a l'estudi de la seva vida i obra i insignificant amb els estudis legals. El gruix dels estudis de l'obra de Kafka normalment destaquen l'absurditat, una crítica de la burocràcia o una recerca de redempció, sense explicar la imatge de la llei i la legalitat que constitueixen una part important de l’horitzó del significat" a la seva ficció. Moltes de les descripcions de les diligències legals en El procés, metafísiques, absurdes, aclaparadores i "kafkianes" com aparenten ser, estan basades, de fet, en descripcions acurades i documentades de diligències criminals alemanyes i austríaques del seu temps.

La importància de la llei en la ficció de Kafka també s'ignora en els estudis legals perquè, com Richard Posner assenyalava, la majoria dels advocats no tenen en compte els escrits sobre lleis provinents de la ficció per a la comprensió o la pràctica del dret. A banda dels assumptes dels principals estudis de Kafka amb la redempció i l'absurditat, i que els juristes com el Jutge Posner poden creure rellevant per la pràctica legal i del dret, cal tenir present que Kafka era un advocat d'assegurança que, a més d'estar implicat en litigis, era també "delerosament conscient dels debats legals del seu dia".

En un estudi recent que fa servir els oficis de Kafka com el seu punt de partida, Reza Banakar sosté que "les imatges legals a la ficció de Kafka són dignes d'examen, no només a causa dels seus efectes aclaparadors, enigmàtics, estranys, profans i alienants, o a causa del significat teològic o existencial més profund que suggereixen, sinó també com un concepte particular de la llei i la legalitat que opera paradoxalment com a part integral de la condició humana modernament. Per explorar aquest punt, la concepció de Kafka sobre la llei es posa en el context de la seva obra global com a recerca de les pròpies essències, que ens pren més enllà de la comprensió instrumental del dret defensat per diverses escoles de positivisme legal, i ens permet agafar la llei com a forma d'experiència" (vegeu Banakar 2010).

Obres 

         

A la colònia penitenciària (In der Strafkolonie, narracions, 1914 però publicat el 1919). Traducció catalana de Josep Murgades a Quaderns Crema (Mínima Minor, 11).

Amèrica (Amerika o Der Verschollene, 1927). Traducció catalana de Joan Fontcuberta a Edicions Proa (Biblioteca A tot vent, 278).

Carta al pare (1919). Traducció catalana i estudi preliminar de Ricard Torrents a L'Avenç, 2009 Contemplació (Narracions, 1913).

Narracions completes. Volum I. Traducció catalana de Josep Murgades a Quaderns Crema (Biblioteca Mínima, 5).

Narracions completes. Volum II. Traducció catalana de Josep Murgades a Quaderns Crema (Biblioteca Mínima, 6).

El castell (Das Schloß, 1926). Traducció catalana de Lluís Solà a Edicions Proa (Biblioteca A tot vent, 70).

Proa. El procés, 1999 (Biblioteca A tot vent). ISBN 84-8256-790-X., traducció catalana de Gabriel Ferrater. Original: (Der Prozeß, 1914 però publicat el 1925).

Proa. La Transformació, 1978 (Biblioteca A tot vent). ISBN 8420946222., traducció catalana de Jordi Llovet. Original:Die Verwandlung, 1915.

Un metge rural (Ein Landarzt, narracions, 1917 però publicat el 1919).

Traducció catalana de Josep Murgades a Quaderns Crema (Mínima minor, 57).

Quaderns Crema. Narracions, 2000 (Biblioteca mínima). ISBN 8477273049., traducció catalana de Joan Fontcuberta.

Kafka al cinema 

Le procès - Dir. Orson Welles (1963)

          

The Castle - Dir. Rudolph Noelte (1968) Informe para una academia - Dir. Carles Mira (1975) The metamorphosis of Mr. Samsa - Dir. Caroline Leaf (1977) Informe per a una acadèmia - Dir. Quim Masó (1989) Kafka - Dir. Steven Soderbergh (1991) The trial - Dir. David Hugh Jones (1993) La Metamorfosi de Franz Kafka - Dir. Carlos Atanes (1993) Amerika - Dir. Vladimir Michalek (1994) Das Schloss - Dir. Michael Haneke (1996) La metamorfosis - Dir. Josefina Molina (1996) Metamorfosis - Dir. Fran Estévez (2004)

Kafka al teatre      

Milan Richter Del Ereboparaíso de Kafka (2006), drama en dos actes, traducció de Renata Bojnicanova i Salustio Alvarado (ADE-Teatro, Madrid, 2009) Milan Richter La segunda vida de Kafka (2007), drama en dos actes, traducció de Renata Bojnicanova i Salustio Alvarado (ADE-Teatro, Madrid, 2009) "La Metamorfosis", versió teatral musical, amb llibre i lletres de Mariano Taccagni i música original de Damián Mahler. Buenos Aires.

"H & K", obra teatral en un acte sobre la hipotètica trobada entre Kafka i Hitler.

Original de Silvia Peláez. Mèxic.

"KAFKA, negro de tan preciso" (2010) teatre físic sense paraula. Sobre quatre contes curts de l'autor txec. Adaptació de Julián Stella. Buenos Aires.

Le gorille (2009), obra teatral escrita i dirigida per Alejandro Jodorowsky, inspirada en el relat Informe per a una acadèmia (Ein Bericht für eine Akademie, 1917). Estrena mundial: Maelstöm ReEvolution festival, Brussel·les, 2009.

Estrena a París: Le Gorille, d'Alejandro Jodorowsky d'après Franz Kafka, Le Lucernaire (théâtre Rouge) (2010) i The gorilla The Leicester Square Theatre, Londres (2010). El desembre de 2011 es va presentar a Ciutat de Mèxic El gorila i el 29 de gener de 2012 a Madrid.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Franz_Kafka

Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke segons un dibuix d'Emil Orlik

Rainer Maria Rilke (4 de desembre de 1875, Praga, Imperi Austrohongarès - 29 de desembre de 1926, Valmont, Suïssa) és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va compondre més de quatre-cents poemes en francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Va néixer amb el nom de René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca (aleshores part de l'Imperi Austrohongarès). La seva infantesa i joventut a Praga no van ser gaire felices. El seu pare, Josef Rilke (1838-1906), va esdevenir funcionari del ferrocarril després d'una frustrada carrera militar. La seva mare, Sophie ("Phia") Entz (1851-1931), provenia d'una família industrial benestant de Praga, els Entz-Kinzelbergers, que vivia en un palau a Herrengasse (Panská), on René va passar gran part dels seus primers anys. El matrimoni dels pares es va desfer el 1884.

La relació entre Phia i el seu únic fill ben aviat es va veure obstaculitzada pel perenne dol envers la filla més gran (després de la mort de la filla, van obligar Rilke a adoptar el paper de la seva germana, fins i tot vestint-lo de nena quan era molt jove).

Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l'examen d'ingrés a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l'art i filosofia a Praga i Munic.

Lou Andreas-Salomé, circa 1900

En aquesta ciutat, l'any 1897, Rainer Maria Rilke va conèixer Lou Andreas-Salome (1861-1937), una viatgera dona de lletres i intel·lectual, i se'n va enamorar. De fet, va canviar-se el nom de "René" a Rainer en demanar-li-ho ella. La intensa relació amb aquesta dona casada, amb qui va emprendre costosos viatges a Rússia, van durar fins al 1900 però fins i tot després de separar-se, Lou va continuar sent la confident més important de l'autor fins a la mort. Com que havia rebut una formació de psicoanalista de 1912 a 1913 amb Sigmund Freud, va compartir els seus coneixements amb Rilke.

L'any 1898, Rilke va emprendre un viatge d'algunes setmanes a Itàlia. El 1899, va viatjar a Moscou, on va conèixer l'escriptor Lleó Tolstoi. Entre maig i agost del 1900, un segon viatge a Rússia, en companyia només de Lou Andreas-Salome, el va tornar a dur a Moscou i Sant Petersburg.

A la tardor d'aquell any, va passar uns dies a Worpswede, Alemanya, on van presentarli l'escultora Clara Westhoff (1878-1954), amb qui es va casar a la primavera. Van tenir una filla, Ruth (1901-1972) el desembre de 1901. Tanmateix, Rilke no estava fet per la vida familiar de la classe mitjana: l'estiu del 1902, va abandonar la casa per marxar a París, on va escriure una monografia sobre l'escultor August Rodin (1840-1917). De tota manera, la relació entre Rilke i Clara Westhoff va continuar tota la vida.

Al principi, Rilke ho va passar malament a París, una experiència que evocava a la primera part de la seva única novel·la, Els quaderns de Malte Laurids Brigge. Al mateix temps, la trobada amb el modernisme va resultar estimulant: Rilke es va implicar estretament amb l'escultura de Rodin i, més endavant, amb l'obra de Paul Cézanne.

Rodin li va ensenyar el valor de l'observació objectiva, que va motivar els Dinggedichten ("poemes objecte") de Rilke, entre ells, el famós "Der Panther" ("La pantera"). En aquests anys, París va anar esdevenint la residència principal de l'autor.

D'aquest període són Neue Gedichte (Nous poemes) (1907), Der Neuen Gedichte Anderer Teil (Una altra part dels nous poemes) (1908), els dos poemes de "Requiem" (1909) i la novel·la Els quaderns de Malte Laurids Brigge, que va escriure des de 1904 fins al gener de 1910.

Entre octubre de 1911 i maig de 1912, l'autor va viure al Castell de Duino, prop de Trieste, residència de la Comtessa Maria de Thurn und Taxis. Aquí va començar, el darrer any, el cicle de poemes de Elegies de Duino, que romandria inacabat durant una dècada per culpa d'una llarga crisi de creativitat.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va soprendre Rilke durant una estada a Alemanya. No va poder tornar a París, on les seves propietats van ser confiscades i subhastades. Va passar gran part de la guerra a Munich, de 1914 a 1916 va viure un tempestuós afer amb la pintora Lou Albert-Lasard.

Rilke va ser reclutat a principis de 1916 i la va tocar passar l'entrenament bàsic a Viena.

Uns influents amics van intercedir per ell i el van transferir a l'oficina d'arxius de guerra per salvar-lo de l'exèrcit el 9 de juny d'aquell any. Una vegada més va passar el seu temps a Munich, llevat d'una estada al Gut Bockel de Hertha Koenig a Westfàlia.

L'experiència traumàtica del servei militar, en reviure dels horrors de l'acadèmia militar, gairebé el va fer emmudir com a poeta.

L'11 de juny de 1919, Rilke va viatjar de Munich a Suïssa. El motiu declarat era una invitació per a una conferència a Zurich, però l'autèntica era escapar del caos de la postguerra i reprendre la feina amb les Elegies de Duino. La recerca d'un lloc escaient i assequible on viure va resultar força difícil. Entre altes, el poeta va viure a Soglio, Locarno, i Berg am Irchel. Finalment l'estiu de 1921 va poder trobar una residència permanent al Castell de Muzot, prop de Sierre al Valais. Durant maig de 1922, el seu mecenes, Werner Reinhart, va comprar l'edifici per tal que Rilke hi visqués sense pagar el lloguer.

En un intens període creatiu, l'autor va completar les Elegies de Duino durant unes setmanes de febrer de 1922. Abans i després, va escriure les dues parts d'un cicle de poemes Sonets a Orfeu (que han estat traduïts al català en vers). Es tracta de dues de les obres principals de Rilke.

A partir de 1923, el poeta patia cada vegada més problemes de salut que requerien llargues estades al sanatori de Territet, prop de Montreux (Vaud), al llac de Ginebra. La llarga estada a París entre gener i agost de 1925 fou un intent d'escapar de la malaltia amb un canvi de decorat i de condicions de vida. Malgrat tot, encara va publicar poemes solts importants els anys 1923 a 1926 (inclosos Gong i Mausoleu), a més d'una exhaustiva obra lírica en francès.

Només poc després de morir es diagnosticà la malaltia de Rilke: leucèmia. El poeta morí el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l'enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l'Oest de Visp. Trià el seu propi epitafi: Rose, oh reiner Widerspruch, Lust, Niemandes Schlaf zu sein unter soviel Lidern. http://ca.wikipedia.org/wiki/Rainer_Maria_Rilke

Milan Kundera

Milan Kundera el 1980

Biografia Kundera és fill de la família culta de classe mitjana de Ludvík Kundera (1891-1971), alumne del compositor Leoš Janáček i musicòleg i pianista reconegut, director de l'Acadèmia Musical de Brno entre els anys 1948 i 1961. Milan va aprendre a tocar el piano des de petit amb el seu pare, i més endavant va estudiar musicologia. La influència d'aquesta disciplina en la seva obra es pot entreveure arreu dels seus llibres.

L'autor es va graduar de l'escola secundària de Brno el 1948. Tot seguit va decidir estudiar literatura i estètica a la Facultat d'Art de la Universitat Carolina i després de dos semestres va optar per accedir a l'Acadèmia de Cinema, on primer va assistir a classes de direcció de pel·lícules i, després, de redacció de guions. El 1950 va ser forçat a interrompre els estudis per motius polítics. Després de graduar-se el 1952, va començar a treballar de professor de literatura universal a l'Acadèmia de Cinema.

Kundera pertanyia a la generació de joves txecs que mai no havien experimentat la democràcia que s'havia viscut a Txecoslovàquia d'abans de la Segona Guerra Mundial.

La seva vida fins llavors havia estat marcada per l'experiència del conflicte mundial i l'ocupació del seu país per part del Tercer Reich. L'experiència del totalitarisme alemany els va imprimir una visió fosca de la realitat que, d'alguna manera, només admetia blanc o negre, i que els instà a adherir-se a la teoria marxista i a unir-se al Partit Comunista. Kundera es va afiliar al partit el 1948, quan encara era un adolescent.

El 1950 ell i un altre escriptor, Jan Trefulka, en varen ser expulsats per «activitats en contra del Partit». Trefulka va descriure l'incident en la seva novel·la Pršelo jim štěstí («Els plogué la felicitat»), del 1962, i Kundera el va usar com a base de la seva primera novel·la, Žert (La broma), de 1967. El 1956, però, Kundera va ser readmès al partit, fins que el 1970 en va ser expulsat per segon cop. Juntament amb altres autors i artistes com ara Václav Havel, havia estat involucrat en la Primavera de Praga de 1968, el breu període d'optimisme reformista que va acabar sent aixafat per les forces prosoviètiques que començaren a manipular el destí del país.

El 1975 Kundera deixa el seu país amb la seva dona Vera per traslladar-se a França, on al començament es dedica a l'ensenyament a la Universitat de Rennes II i, més endavant, a l'École des Hautes Études des Sciences Sociales de París. La nacionalitat txecoslovaca li fou retirada el 1979 i és ciutadà francès des del 1981. Kundera és molt gelós de la seva intimitat; des del 1985 no concedeix cap entrevista, tot i que accepta de respondre per escrit. Controla escrupolosament qualsevol informació relativa a la seva vida privada. La seva biografia oficial a les edicions franceses es resumeix en dues frases: «Milan Kundera va néixer a Txecoslovàquia. El 1975 s'instal·la a França.»

Obra La seva primera novel·la, ja mencionada, La broma, escenificava la natura del totalitarisme de l'era soviètica i hi criticava els soviets i la invasió de la seva pàtria el 1968, i per això va ser inclòs a la llista negra i les seves obres es van prohibir poc després de la invasió. L'argument es desenvolupa al voltant del fet que una broma entre joves desencadeni un procés de repressió i depuració política. El 1975, Kundera va aconseguir fugir a França, on va escriure El llibre del riure i de l'oblit (1978). Aquesta obra se centra en personatges txecs que s'oposen al règim soviètic de diverses formes i no s'adhereix plenament a l'estructura d'una novel·la, sinó que inclou relats curts i el pensament del mateix autor; a més, és la primera obra on es pot intuir el seu estil posterior.

El 1984 aparegué la seva novel·la més coneguda, La insostenible lleugeresa del ser, que segueix els passos de dues parelles d'artistes i intel·lectuals i les seves dificultats per trobar-se i poder viure junts, i serveix de crònica del seu propi exili transportant-lo a la visió d'aquests personatges, que a més acaben retornant a la seva terra, només per trobar-s'hi tancats. El 1988, el director estatunidenc Philip Kaufman en va fer una versió cinematogràfica. El 1990, Kundera escrigué La immortalitat, obra que es diferencia d'allò que havia escrit fins aleshores però on continua amb la línia filosòfica que troba el clímax al seu llibre anterior. Tot i donar-hi importància, redueix el rerefons polític que acaparava el protagonisme dels llibres anteriors, tendència que es mantindrà en les seves novel·les posteriors.

Kundera ha insistit en repetides ocasions que vol ser conegut com a novel·lista en general, més que com a escriptor polític o dissident; la crítica política ha desaparegut de les seves obres. L'estil de Kundera, entrellaçat amb la digressió filosòfica, en gran mesura inspirat per les novel·les de Musil i la narrativa nietzscheana, també el fan servir els escriptors Alain de Botton i Adam Thirlwell. Kundera treu la seva inspiració, com sovint repeteix, no tan sols del Renaixement de Boccaccio i Rabelais, sinó també de Sterne, Diderot, Musil, Gombrowicz, Broch, Kafka i Heidegger.

La tècnica literària del realisme psicològic apareix sovint en Kundera quan descriu els seus personatges: dóna més importància a com pensen més que no pas a la seva aparença física, que sovint és obviada, ja que creu que la imaginació del lector automàticament completa la de l'escriptor.

Originàriament escrivia en txec. A partir del 1993, escriu novel·les en francès. Entre 1985 i 1987 va revisar les traduccions franceses de les seves primeres obres. Com a resultat, tots els seus llibres existents en francès es poden considerar originals de l'autor.

Els seus llibres s'han traduït a un bon nombre d'idiomes. Totes les seves obres principals tenen versió catalana.

Premis Kundera ha rebut, entre d'altres, el premi Médicis estranger el 1973 (per la seva novel·la L'edat lírica), el premi Jerusalem el 1985, el premi Aujour d'hui el 1993 (pel seu assaig "Els testaments traïts"), el premi Herder l'any 2000 i el Grand Prix de Littérature de l'Acadèmia Francesa pel conjunt de la seva obra el 2001. També s'ha dit que ha estat candidat al Premi Nobel de Literatura. També va guanyar el Premi austríac de literatura europea.

Bibliografia selecta (Les traduccions de Kundera en català s'indiquen entre parèntesis i en cursiva, seguides de l'editorial i la data de publicació; quan no n'hi ha traducció publicada, s'indica l'equivalència catalana del títol entre cometes.)

Poesia   

1953: Člověk zahrada širá («L'home, aquest vast jardí») 1955: Poslední máj («El maig passat») 1957: Monology («Monòlegs»)

Assaig      

1960: Umění románu: Cesta Vladislava Vančury za velkou epikou («L'art de la novel·la: La marxa de Vladislav Vančura cap a la gran èpica») 1986: L'art du roman (L'art de la novel·la, Destino, 1987) 1993: Les testaments trahis (Els testaments traïts, Destino, 1994) 2005: Le rideau (El teló, Tusquets, 2005) 2006: Kastrující stín svatého Garty («L'ombra castradora de sant Garta»), traducció txeca d'una part de Les testaments trahis 2009: Une rencontre (Una trobada, Tusquets, 2009)

Teatre  

1962: Majitelé klíčů («Els propietaris de les claus»), obra de la qual actualment renega 1971: Jakub a jeho pán: Pocta Denisu Diderotovi (Jacques i el seu amo: Homenatge a Denis Diderot, Edicions del Mall, 1987; Destino, 1996)

Narrativa            

1967: Žert (La broma, Edicions de 1984, 1985) 1968: Směšné lásky (Amors ridículs, Destino, 1987), recull de narracions 1969: Život je jinde (L'edat lírica, Destino, 1996) 1976: Valčík na rozloučenou (El vals de l'adéu, Destino, 1989) 1978: Kniha smíchu a zapomnění (El llibre del riure i de l'oblit, Destino, 1988) 1984: Nesnesitelná lehkost bytí (La insostenible lleugeresa del ser, Destino, 1986).

1990: Nesmrtelnost (La immortalitat, Destino, 1990) 1993: D'en bas tu humeras les roses («Des de baix ensumaràs les roses»), amb il·lustracions d'Ernest Breuler 1993: La lenteur (La lentitud, Destino, 1995) 1997: L'identité (La identitat, Destino, 1998) 2000: L'ignorance (La ignorància, Tusquets, 2000) 2014: La fête de l’insignificance («La festa de la insignificança»)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Milan_Kundera

CURIOSITATS: Sabies que...?

Praga Praga (Txec:Praha) és la principal ciutat i la capital de la República Txeca. Situada a la vora del riu Moldava (Vltava), a la Regió de Bohèmia Central, té 1,2 milions d'habitants. Se la coneix com la ciutat de les cent torres, o la ciutat daurada, la mare de totes les ciutats i el cor d'Europa, i des de 1992 el centre històric és considerat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Història Fundada a finals del segle IX, Praga ben prest es va convertir en la capital dels reis de Bohèmia, alguns dels quals regnaren com a emperadors del Sacre Imperi Romà. L'any 1620 Bohèmia va formar part dels dominis dels Habsburg i Praga es va convertir en capital d'una província austríaca. Els quatre municipis independents es van unir en un de sol l'any 1784. Durant el segle XIX, Praga es va anar convertint en l'epicentre de la renaixença cultural i nacional txeca. El nacionalisme txec va participar de l'esperit del romanticisme, tal com va passar en altres llocs d'Europa.

Amb la independència de Txecoslovàquia el 1918 la ciutat va recuperar la condició de capital d'un Estat independent. Les dues dècades següents va créixer i va annexionar viles adjacents. El 1938 va ser ocupada pels alemanys, fins al final de a Segona Guerra Mundial, el 1945. Aquell mateix any, 15.000 habitants van morir arran d'un atac aeri de l'exèrcit dels Estats Units que va confondre la ciutat amb Dresden. L'Exèrcit Roig va ocupar la ciutat el 1945, i el 1948 s'hi va imposar el comunisme. El 1968 va culminar el procés conegut com la Primavera de Praga, d'agitació social i cultural en oposició al règim comunista, satèl·lit del la Unió Soviètica. El procés va ser reprimit amb la invasió del país per part de la Unió Soviètica i altres aliats, seguida de l'empresonament i l'exili dels crítics Del 16 de novembre al 29 de desembre del 1989 hi va tenir lloc la Revolució de Vellut (sametová revoluce): va començar amb una manifestació pacífica d'estudiants a Praga que va ser durament reprimida per la policia. Una segona manifestació de repulsa dels fets, de vora 500.000 manifestants, va impulsar el procés de canvi polític que va dur a la fi del règim comunista, com ja havia passat el mateix any en els altres països de l'antic bloc comunista d'Europa. El 1993 va ser designada capital de la República Txeca, després de la divisió pacífica de Txecoslovàquia en dos estats.

Geografia Ubicació Praga es troba al cor d'Europa, a menys de 500 quilòmetres dels mars Bàltic, mar del Nord i Adriàtic. Pertany a la regió de Bohèmia Central i ocupa principalment l'àrea de Poberounská soustava i en el seu extrem nord-est una petita part de l'àrea de Česká tabule.

Dins de la República Txeca, la ciutat de Praga està lleugerament desplaçada al nordoest del centre geogràfic del país.

L'erosió i els processos de sedimentació del riu Moldava en ambdues ribes són els principals causants del relleu de la ciutat. Al voltant del riu i els seus afluents hi ha uns pendents relativament escarpats que acaben en forma de pla en assolir certa altura.

Els pendents pronunciats es produeixen a la ribera esquerra del Moldava. L'altitud màxima de la ciutat és de 399 metres, al barri de Zličín, a l'oest de la ciutat, i l'altitud mínima és de 177 metres a la vora septentrional de la ciutat, on el riu l'abandona. Per tant la diferència màxima d'altitud és de 222 metres en una àrea relativament petita.

Hidrografia

Praga

El riu Moldava travessa Praga, dividint la ciutat de sud a nord. El Moldava és un riu molt cabalós, fins i tot encara més que l'Elba, del qual és afluent.

Clima Praga té clima continental. La temperatura mitjana anual és de 8-9 graus Celsius.

L'hivern és rigorós encara que no excessivament sever i relativament sec, sent la temperatura mitjana en els mesos d'hivern aproximadament de zero graus. La primavera és fresca al principi i es torna temperada i humida segons s'acosta l'estiu, i ha arribat als 16-17 graus al juny de mitjana i sobrepassant els 70 mm de precipitació atmosfèrica. L'estiu no és excessivament càlid, sobrepassant lleugerament els 18 graus de mitjana en els mesos de juliol i agost, encara que és habitual sobrepassar els 25 graus. Les precipitacions arriben al seu punt màxim al juliol i comencen a baixar en el mes d'agost. La tardor de Praga és temperada i moderadament seca, amb

precipitacions similars a les de l'hivern i la primavera, encara que el mes de novembre és bastant fred, amb menys de tres graus de mitjana.

Població A inicis del segle XX va seguir el creixement demogràfic fins als 850.000 habitants l'any 1930. Un dels motius va ser la independència de la República Txeca i el nomenament de Praga com a capital del nou estat, i per l'absorció dels municipis limítrofs a la capital el 1922 (37 municipis que sumaven més de 430.000 habitants).

La població de Praga és d'aproximadament 1.200.000 habitants, una mica més del 10% de la població del país. La ciutat va tenir una explosió demogràfica durant el segle XIX a causa de la seva esplendor econòmica i cultural. Si incloem els suburbis que aleshores no formaven part de Praga, la població va passar de poc més de 157.000 habitants el 1850 a més de 500.000 l'any 1900.

La primera ampliació de la ciutat va ocórrer el 1850 quan Praga absorbir el municipi de Josefov. El 1883 i 1884 es van absorbir dos nous municipis i un altre el 1901.

Es van realitzar noves ampliacions el 1960 (3 municipis), el 1968 (25 municipis que sumaven prop de 70.000 ciutadans), el 1974 (37 municipis i prop de 65.000 habitants), i el 1987 i 1988 van arribar les dues últimes ampliacions (Černý Most i Kamýk) que varen sumar uns altres 30.000 habitants.

Des de llavors va créixer de forma moderada fins als anys 1980. A partir d'aquest moment la població s'ha estabilitzat.

La població praguenca s'està envellint a un ritme superior al de la resta del país, degut a la immigració de ciutadans en edat de treballar i al descens de l'índex de natalitat.

D'aquesta manera, el percentatge d'habitants en edat de jubilació no ha crescut en els darrers anys.

La prosperitat econòmica a inicis del segle XXI amb l'obertura a la Unió Europea, la instal·lació de noves multinacionals i els salaris més elevats, han atret la població productiva de la resta del país. També ha provocat un augment de la immigració, tot i que el percentatge d'estrangers és moderat. Segons dades de l'any 2006 el 8,77% de la població de Praga era estrangera. Segons el país d'origen destaquen els ucraïnesos, que representen el 34,3% dels immigrants, els eslovacs, que representen el 15,7 % i els russos, que són el 9,5% dels estrangers.

Govern La Constitució txeca, aprovada el 16 de desembre de 1992 per 172 vots dels 198 totals pel Parlament Txec, estableix que la capital de l'estat txec és Praga. La ciutat va ser capital del regne de Bohèmia a l'Edat Mitjana i des de 1918 fins a la creació del nou estat txec va ser la capital de Txecoslovàquia.

Com a capital de l'estat, Praga és la residència del president de la República, així com la seu de les dues cambres del Parlament: La Cambra de diputats i El Senat.

Economia La moneda oficial del país és la corona txeca (Ceska Koruna), que es divideix en 100 hellers (haler). Les seves abreviatures són Kc. i h respectivament.

El PIB per capita de Praga és més del doble que el de la República Txeca. Va arribar als 33.784 dòlars (PPA) el 2004, la qual cosa suposa més d'un 50% per sobre de la mitjana de la Unió Europea per a aquest any. Això la situa com la dotzena regió més rica de la Unió Europea.

Praga és el centre econòmic del país. A més de ser la capital del país la majoria de les institucions financeres i de les empreses transnacionals tenen seu a la ciutat. Aquests, entre altres motius, fan possible que Praga representi prop del 25% del PIB txec. No obstant el creixement del PIB a Praga és menor que el de la mitjana nacional des de 2001.

Praga ha estat capaç d'absorbir la força de treball tant nacional com internacional atreta per la prosperitat de la ciutat. L'any 2001 Praga concentrava aproximadament el 20% dels llocs vacants de treball de la República Txeca, la qual cosa és especialment significatiu si es compara amb el poc més del 10% que representa la població de Praga sobre la població total. La demanda de treballadors era de 726.000 persones mentre la població activa de la ciutat era de tan sols 600.000. La taxa d'atur a Praga és aproximadament la meitat que la del país.

La seva posició central a Europa afegida a un nivell de preus més baix que el d'Europa Occidental facilita que moltes companyies internacionals hi instal·lin la seu europea.

La distribució sectorial de la ciutat segueix una marcada tendència cap al sector terciari. El 2006 el 82% del valor afegit creat a la ciutat pertany al sector serveis. A l'altre costat de la balança hi ha el sector industrial, amb un pes significativament inferior al de la resta del país. Un altre sector que ha crescut en la primera dècada del segle XXI és la construcció, amb més d'un 50% d'increment entre 2001 i 2006 del valor de les cases construïdes.

Des de la Revolució de Vellut la ciutat aprofita la seva bellesa arquitectònica en el sector del turisme. L'any 2005, 6,4 milions de turistes van visitar la República Txeca, dels quals una gran majoria van passar per Praga. Més del 90% de les places hoteleres ocupades van ser destinades a turistes estrangers. El 41% de les places disponibles eren en hotels de quatre o cinc estrelles el 2006.

Educació

Universitat Carolina de Praga

Praga concentra les principals universitats del país, El 2006 comptava amb 10 centres universitaris i 38 facultats, en els que estaven inscrits 87.500 estudiants, a més d'11.500 cursant estudis de post-grau. També comptava amb una gran quantitat d'escoles d'educació secundària, entre les quals destaquen les de gramàtica i d'estudis tècnics.

Entre les universitats destaca la prestigiosa Universitat Carolina de Praga, la més antiga de Centreeuropa.

Les estadístiques assenyalen la bona salut de l'educació praguense. El 2001 el 56% de la població ha completat els estudis secundaris, la qual cosa situa a Praga entre les primeres classificades segons aquest indicador. Pel que fa a la població que té estudis universitaris, el percentatge baixa fins al 12%, per la qual cosa Praga descendeix diversos llocs a la classificació, però se situa encara per davant de la majoria de les ciutats europees. El 39% de la població de menys de 4 anys assisteix a algun centre pre-escolar.

Els museus ofereixen riques col·leccions. Entre ells, destaca el Museu Nacional de Praga i el Museu jueu de Praga. Tradicionalment Praga ha estat un dels centres culturals més importants d'Europa Central. Actualment, després de la caiguda del comunisme, va recuperar la seva tradició i celebra centenars d'esdeveniments com festivals de cinema, música o literatura. L'activitat teatral i operística de la ciutat presenta una enorme oferta durant tot l'any. El Teatre Negre, el Teatre Nacional de Praga i el Teatre del ballet Nacional són alguns dels atractius culturals més famosos.

Els museus ofereixen riques col·leccions. Entre elles, destaca el Museu Nacional de Praga i el Museu jueu de Praga. Tradicionalment Praga ha estat un dels centres culturals més importants d'Europa Central. Actualment, després de la caiguda del comunisme, va recuperar la seva tradició i celebra centenars d'esdeveniments com festivals de cinema, música o literatura. L'activitat teatral i operística de la ciutat presenta una enorme oferta durant tot l'any. El Teatre Negre, el Teatre Nacional de Praga i el Teatre del ballet Nacional són alguns dels més famosos atractius culturals

Museus El Museu nacional (en txec: Národní muzeum) és un dels principals museus de Praga.

Ocupa un edifici neorrenaixentista situat al capdamunt de la plaça de Wenceslau, la principal de la ciutat. El seu vestíbul central serveix també de panteó dels grans txecs.

Es va fundar el 1818 com a Museu patriòtic de Bohèmia (Vlastenecké muzeum v Čechách). El 1848 pren el nom de Museu Txec (České muzeum), de 1854 a 1919 el Museu Reial Txec (Muzeum Království českého). L'edifici ocupat pel museu és obra del Josef Schulz, l'arquitecte del Teatre Nacional de Praga, construït en la mateixa època (1885-1890). Aquest museu guarda la famosa Maqueta en paper de Praga confeccionada pel litograf txec Antonin Langweil (1791-1837).

Vista nº 2. de la maqueta de Praga

El Museu jueu (en txec: Židovské muzeum) és en realitat un conjunt de diferents espais dins de l'antic gueto de Josefov. Va ser fundat el 1906 per Hugo Liebe i Augustin Stein per a la conservació de valuosos objectes de les sinagogues de Praga. Durant l'ocupació nazi el museu va ser respectat, perquè Hitler el volia mantenir precisament com a testimoni d'una raça ja inexistent. De totes maneres, tant sota el domini alemany com amb el règim comunista el museu estava molt limitat en les seves funcions. Des de 1994 va recuperar i ampliar el seu status original. Posseeix una de col·leccions d'art jueu més grans del món, que comprèn unes 40.000 peces de museu i 100.000 llibres. El museu inclou les sinagogues Maisel, Espanyola, Pinkas, Klaus, l'Antic Cementiri Jueu, la Sala de Cerimònies de la Societat Funerària i el cementiri jueu de Žižkov.

Altres museus de menor rellevància són:   

Museu Alfons Mucha, que recull més de 100 obres o objectes relacionats amb autor txec.

Museu Franz Kafka que acull les primeres edicions dels seus llibres, així com correspondència personal i audiovisuals de l'escriptor.

Museu del Joguet, que es troba al castell de Praga.

Música Praga té una llarga història musical. La que fou una de les capitals culturals d'Europa en els segles XVIII i XIX conserva la seva tradició musical.

Mozart

A la ciutat s'organitzen, durant tot l'any, concerts de música clàssica. Els entorns són variats, des d'esglésies a auditoris com la Sala Smetana, seu de l'Orquestra Simfònica de Praga, situat en un edifici modernista a Republiky 5, el Palau de la Cultura i la sala Dvořák (al Rudolfinum, Plaça Jan Palach), seu de l'Orquestra Filharmònica Txeca ubicat en un edifici neoclàssic on se celebra la inauguració i cloenda, sobretot, del famós Festival Internacional de la Primavera de Praga entre el 12 de maig i els primers dies de juny. Els concerts també se celebren regularment a la Galeria Nacional del Castell de Praga, als jardins, a prop del castell i al Museu Nacional, a la plaça de Wenceslau. Els concerts a la Vila Bertramka a Mozartova 169, Smichov, solen tenir Mozart i els seus contemporanis com a protagonistes.

Les esglésies antigues són un entorn on es pot gaudir del Festival de Música d'Orgue que té lloc a l'agost. Els millors programes són els que s'ofereixen a la Catedral de Sant Vito, a Hradcany; U Krízovníku, prop del pont de Carles, l'Església de Sant Nicolau de la Mala Stupartska a la Ciutat Antiga, on les notes de l'orgue flueixen enmig de belles estàtues barroques.

Resulta curiós el Festival de Música Jueva que se celebra als mesos d'octubre i novembre al Call Jueu.

La tradició musical txeca s'inicia el Segle IX amb cançons d'origen religiós. Durant l'Edat Mitjana es componen diverses cançons que han perdurat en el cançoner txec, però que és difícil concretar d'on van sorgir. Al segle XV el reformista Jan Hus impulsa de manera notable la cançó religiosa a la Capella de Betlem de Praga, i segons els textos contemporanis és compositor de diverses peces de l'època.

Monument a Jan Hus on fou cremat a Praga

Al segle XVI s'instal·la el famós orgue de la Catedral de Sant Vito. L'emperador Ferran I funda en aquesta època de l'orquestra de la cort, que els seus successors van ampliar més endavant. D'aquesta orquestra, formada per músics de diverses nacionalitats, entre ells els músics i compositors italians Gregorio Turini i el seu fill Francesco ja nascut a Praga, i en sorgeixen diverses cançons populars txeques.

Al segle XVII l'orquestra de la cort va ser duta a Viena encara que actuaven a Praga en ocasions especials. L'òpera es va estrenar a Bohèmia l'any 1627 durant la coronació de Ferran II. Durant aquest segle es van començar a representar òperes al país, però cap companyia es va establir de manera permanent.

Amb la coronació el 1723 de Carles VI s'estrena a Praga Constanza i Fortezza per Joseph Fux que impressiona el comte Spork que decideix que es representi òpera de forma permanent en el seu teatre, sota les ordres d'Antonio Denzio. Al segle XVIII en paral·lel es produeix un auge de la música popular txeca, que arriba a influenciar la música europea. En aquesta època Mozart va viure durant algun temps a Praga i va compondre Don Giovanni. La casa que va ocupar al sud de Malá Strana, al barri Smíchov, avui és un museu anomenat Casa de Mozart. L'òpera es va estrenar al Teatre Estatal de Praga.

El segle XIX, amb l'auge de Praga coincideix la millor època musical de la ciutat. En aquesta època viuen a Praga dels compositors txecs més cèlebres, Antonín Dvořák i Bedrich Smetana i el no tan conegut, però també compositor d'òperes Karel Šebor.

Dvořák i Smetana són els autors de les obres més conegudes composicions musicals txeques com l'òpera La núvia venuda.

Hereus de Dvořák i Smetana són altres compositors que van desenvolupar la seva carrera ja durant el segle XX com Karel Weis, Rudolf Vohanka o Josef Suk i que va arribar a participar en les Olimpíades de Los Angeles el 1932 o Leos Janacek. Després de la Primera Guerra Mundial va sorgir el moviment anti-romàntic, del qual cal destacar el prolífic compositor Bohuslav Martinu, que va desenvolupar la major part de la seva carrera fora del país.

D'aquesta ciutat també en foren fills il·lustres la soprano Ernestina Schumann-Heink (1861-1936).

Arquitectura La rica història de Praga li permet tenir grans representacions de diversos estils arquitectònics. Els barris de Staré Město, Malá Strana i Hradčany reuneixen palaus de gran valor artístic.

Ja en el segle X Praga era un important centre comercial. En aquella època existia un bisbat, dos convents de grans dimensions i una comunitat jueva que vivia en cases de pedra.

Al segle XIII comença a utilitzar la pedra per a les grans construccions per al XIV, gràcies a la influència del Rei Carles IV, desenvolupar un estudiat disseny de Praga utilitzant principalment l'estil gòtic que la va convertir en una ciutat bonica i en centre polític cultural d'Europa. D'aquesta època són l'edifici de l'Arquebisbat i la Catedral de Sant Vito. Amb els Habsburg arriba el renaixement amb construccions tan originals com el Palauet de l'Estrella i tan bonics com el Palau de la Família Schwarzenberg o la Casa del Minut. Després de la Guerra dels Trenta Anys va arribar un període de decadència per renéixer sota els influxos del barroc, amb mostres tan interessants com la Residència d'Estiu de la Família Sternberken Troja o el Palau Clam-Gallas.

Al segle XVIII s'imposa el classicisme francès i en la segona meitat del segle XIX es passa a un estil personal txec promogut pels components de la coneguda com Generació del Teatre Nacional com es pot observar a la Casa dels Artistes i al Teatre nacional. Aquest estil propi es desenvolupa intensament amb la Fira commemorativa del país el 1891 que dóna com fruits el Pavelló en ferro colat que va fer construir el Príncep Hanavsky, el Palau Industrial de Holesovice i el Mirador de la Colina.

Ja en el segle XX es passa al modernisme les principals mostres són la Casa Municipal, el Hotel Europa, el Palau d'Exposicions i la casa de Ginger i Fred.

Literatura

Monument a Franz Kafka a Praga

Praga és bressol de diversos escriptors de prestigi. Entre ells destaquen Jan Neruda, Franz Kafka i Milan Kundera.

Neruda va ser un poeta, contista, dramaturg i novel lista txec, un dels principals representants del realisme txec i membre de l'anomenada Escola de maig. La seva obra més reconeguda és Contes de Malá Strana (1877), un llibre de relats sobre la petita burgesia praguenca d'aquell, per llavors, tranquil barri. El seu cognom va inspirar el pseudònim de Pablo Neruda a Ricardo Neftalí Reyes Basoalto, qui es va prendre la

llibertat de canviar la seva accentuació a greu. El carrer on va néixer porta el seu nom avui dia.

Kafka és un dels escriptors més importants del segle XX en llengua alemanya. La seva obra és una de les més influents de la literatura universal en l'últim segle, tot i no ser molt extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés, El castell i Amèrica), una novel·la curta, La metamorfosi, i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats de forma pòstuma. Gran part de la seva obra va ser publicada després de la seva mort pel seu amic i confident, Max Brod. La seva obra és expressiva, com cap altra, de les ansietats i l'alienació de l'home del segle XX. El Museu que porta el seu nom conté les primeres edicions dels seus llibres, així com correspondència personal i audiovisuals de l'escriptor.

Milan Kundera és un novel·lista que no va néixer a Praga però va estudiar a la Universitat Carolina de Praga i va donar classes d'història del cinema a l'Acadèmia de Música i Art Dramàtic des de 1959 un 1969, i posteriorment a l'Institut d'Estudis Cinematogràfics de Praga. És un novel·lista , l'obra més coneguda és La insuportable lleugeresa de l'ésser, per la qual ha estat guardonat en diverses ocasions.

Cinema Praga és un lloc excel·lent per gaudir amb el cinema d'animació. Són especialment bells els espectacles poètics i Còmics de Karel Zeman que va aconseguir animar personatges de vidre i gravats en fusta i les obres de Jirí Trnka, el mestre del gènere, que va crear les cinema-òperes i els cinema-ballets.

A banda d'aquest especial cinema d'animació a Praga existeixen nombroses sales on es poden veure pel·lícules, sobretot americanes i europees en el seu propi idioma i subtitulades en txec. Les llistes de pel·lícules i les adreces dels cinemes es poden consultar als diaris Prognosis i The Prague Post.

Esport

Estadi Strahov

Estadi Strahov, segon estadi més gran del món, té un aforament de 220.000 espectadors.Praga compta amb unes bones instal·lacions esportives i ha estat candidata a acollir els Jocs Olímpics de 1924 i de 2016 per a aquests últims va quedar descartada a la pre-selecció que va realitzar el COI el 4 de juny de 2008. A l'abril de 2008 ha manifestat la seva intenció de retardar la seva candidatura.

Entre les seves instal·lacions esportives es troba el segon estadi més gran del món, l'estadi de Strahov, que pot albergar un 220.000 espectadors. També destaca el Sazka Arena, construït el 2004 per al Campionat del Món Masculí d'Hoquei sobre Gel de 2004.

Praga també és l'escenari de la Marató Internacional de Praga, creada el 1995 i que s'ha convertit en una de les més prestigioses maratons del món, i que se celebra al maig, amb representants de més de 50 nacions.

També ha acollit la Copa Mundial de Skateboarding i diverses competicions internacionals de Floorball, esport en el qual la República Txeca és una potència, com el Campionat del Món de Floorball en 1998 i 2008 i el Campionat d'Europa de Floorball el 2003.

Els principals equips de futbol de la capital checa són l'Sparta de Praga i el SK Slavia Praha, que solen dominar la Lliga txeca de futbol. L'Sparta de Praga ha guanyat 10 de les 15 lligues disputades des de la fundació de la República Txeca.

Turisme Praga és considerada com una de les ciutats més belles del món. D'acord amb un estudi més recent, va ser la vintena ciutat mundial en rebre turistes l'any 2006. La major part dels atractius turístics de la ciutat es concentren en els barris que componen el nucli històric, és a dir: Hradčany, Malá Strana, Staré Město i Nové Město.

Hradčany

Catedral de Sant Vit

El districte del Castell és el més antic de Praga. Els seus principals atractius turístics són: 

El Castell de Praga, fundat al segle IX. No és pròpiament un castell encara que se'n digui, sinó un recinte de 570 metres de llarg i 130 d'amplada mitjana,







considerat la major fortalesa d'origen medieval del món. Conté diversos edificis que avui són centres d'interès turístic, alhora que continuen complint la funció mil·lenària de ser la seu del cap de l'Estat, la qual modernament data de 1918, quan s'hi instal·la la presidència de la República. Ha experimentat reformes contínues, però l'aspecte actual el van determinar primer la intervenció de l'emperadriu Maria Teresa, al segle XVIII, que va deixar una façana uniforme, neoclassitzant. En segon lloc, les intervencions de l'arquitecte Jože Plečnik entre 1920-1934, a qui es deuen sobretot detalls de comunicació i accessibilitat entre els diversos espais del recinte i els parcs i els jardins de tot l'entorn.

La Catedral de Sant Vit és un temple dedicat al culte catòlic i és un exemple d'art gòtic tardà. Construïda sobre temples anteriors, en el seu dia només es va acabar l'absis i el transepte. La nau i la façana van ser construïdes modernament, els treballs no es van acabar fins al 1929. Dedicada a Sant Vit, Sant Venceslau i Sant Adalbert, ha estat l'escenari de la coronació de tots els reis de Bohèmia i hi ha enterrats bisbes i arquebisbes i un bon nombre de reis.

La catedral, encara que catòlica, és de propietat estatal des de l'inici de la seva construcció al segle XIV. El Carreró del Or ("Zlatá ulička") està format per una sèrie de casetes pintoresques sorgides a l'abric d'un tram del muralla. Diu la llegenda que hi van treballar els alquimistes, però senzillament van ser modestos habitatges de personal de servei. Una de les casetes la va llogar Franz Kafka per a poder escriure.

La Torre de la Pólvora (Mihulka), de 1494, és l'element fonamental de les fortificacions renaixentistes construïdes per Benedikt Rejt. En temps de Rodolf II va servir com un taller d'alquímia, avui és un museu militar. També hi ha la capella de la Santa Creu, del segle XVIII; la Casa del Prebost, del segle XVII; l'antic Palau Reial, del segle XII, des d'on es va produir la defenestració de Praga que va marcar l'inici simbòlic de la Guerra dels Trenta Anys; la basílica romànica de Sant Jordi, erigida sobre una antiga església de l'any 920, el temple de Sant Jordi, del segle XVIII; les antigues cavallerisses, que avui allotgen exposicions temporals d'art; la Torre Dalibor, anomenada segons un noble que hi va ser empresonat a finals del segle XV, el destí delqual va donar origen a diverses llegendes, les quals van inspirar l'òpera Dalibor, de Bedřich Smetana; el Palau Lobkowicz, del segle XVII, avui un museu històric; la casa del Burgrave, que allotja un museu de la joguina; la torre Negra, la porta oriental del recinte, que avui de negra no té res, però li va quedar el nom després de passar prou anys coberta per la pols de carbó d'un incendi.

Altres atractius turístics del districte del Castell són els Jardins del Castell, el Palau Salm, el Palau Schwarzenberg, el Palau del Arquebisbe, el Palau Sternberg, el Palau Toscano, el Palau Černín el Santuari del Loreto i l'Església de Sant Joan Nepomuceno.

Malá Strana

Pont de Carles

Pont de Carles, deu el seu nom al Rei Carles IV, que el va fer construir el 1357. Té 30 estàtues i 16 arcs, i ha esdevingut un dels principals atractius turístics de la capital txeca. El barri de Malá Strana, que es pot traduir per El Costat Petit o Barri Petit, és a tocar del barri del Castell i està ple d'esplendorosos palaus, esglésies i places, que van florir a l'empara de la noblesa de l'imperi. Els principals monuments són: 

El Pont de Carles: És el pont més vell de Praga, i travessa el riu Moldava de la Ciutat Vella a la Ciutat Petita. La seva construcció va començar el 1357 amb el vistiplau del Rei Carles IV, i va ser acabat a principis del segle XV. Té una longitud de 516 metres, i una amplada de gairebé 10 metres, al mateix temps que es troba recolzat en 16 arcs. Està protegit per 3 torres distribuïdes entre les seues dues capçaleres, dues a Malá Strana i l'altra a l'extrem situat a la Ciutat Vella. La torre localitzada a la capçalera de la Ciutat Vella és considerada per molts com una de les construccions més impressionants de l'arquitectura gòtica en el món. El pont està decorat per 30 estàtues situades a banda i banda, la majoria d'estil barroc i van ser construïdes al voltant del 1700. Artistes i comerciants tracten de fer diners a expenses de l'important flux de turistes que cada dia visiten el lloc.



El Monestir de Strahov: Monestir fundat al segle XII. El monestir es va incendiar i posteriorment es va reconstruir en estil barroc. Es troba al turó a l'oest del castell. Inclou les esglésies de l'Assumpció de la Verge i de Sant Roc i les Biblioteques Filosòfica i Teològica, amb llibres d'incalculable valor històric.



L'Església de Sant Nicolau: Església finalizada en 1710, d'estructura curvilínia, i interior ricament decorat. Està situada a la Plaça de Malá Strana i Mozart hi va tocar l'orgue en la seva estada a Praga.

També tenen molt d'interès turístic Carrer Nerudova -en què es troben el Palau Bretfeld, el Palau Thun-Hohenstein i el Palau Morzine-, el Palau de Lichtenstein l'Ajuntament del Districte, el Palau Smirickych, el Palau Schönborn, el Palau Lobkowicz, el Palau Vrtba, l'església de Nostra Senyora de la Victòria, l'església de Nostra Senyora de la Cadena, l'Església de Sant Josep, el Palau Wallenstein o la Torre Petrin.

Staré Město

Rellotge Astronòmic

Eix històric d'origen medieval, reuneix alguns dels edificis més antics de la ciutat, que s'erigeixen al voltant de la plaça de l'Ajuntament. 

L'Església de Tyn: Situada a prop de la plaça de la Ciutat Vella, va començar a construir al segle XIV però no va ser acabada fins al segle XVI. Malgrat les moltes reformes que ha experimentat el seu estil principal és el gòtic. El seu element més característic són la parella de torres bessones que s'alcen per sobre de les teulades de la plaça de la Ciutat Vella. Al seu interior es guarda una pila baptismal de peltre de 1414, la més antiga de la ciutat, una Crucifixió de principis del segle XV, l'altar major barroc, de 1649 i la tomba de l'astrònom Tycho Brahe, que va formular una teoria intermèdia entre els sistemes copernicà i ptolemàic per apaivagar a l'església i avançar al mateix temps en l'astronomia.



L'Ajuntament Vell: complex d'edificis desordenat. El seu element més famós és el rellotge astronòmic (Orloj), de 1410, el més antic del seu tipus a Europa.

Cada vegada que dóna l'hora surten unes figures que representen els dotze apòstols i altres personatges. Un dels edificis renaixentistes posseeix una finestra daurada amb l'antic escut de la ciutat. Ja no té funcions administratives i el seu interior pot ser visitat.



La Sinagoga Vella-Nova: És una de les sinagogues més antigues d'Europa. Va ser fundada a prop del 1270 i és un dels primers edificis d'estil gòtic de la ciutat.

Ha sobreviscut als incendis, a la demolició del ghetto en el segle XIX ja molts pogromos. Està situada a Josefov, el barri jueu de Praga. Hi ha només una sinagoga del mateix tipus, La Sinagoga Vella de Cracòvia a Polònia.

Altres atractius turístics són les restes del Karolinum, el Klementinum, el Rodolfinum, l'Església de Sant Nicolau, el Cementiri Jueu i el convent de Santa Inés.

Nové Město

La casa Dansant, commemora els ballarins Fred Astaire i Ginger Rogers. És el principal edifici contemporani des d'un punt de vista arquitectònic.

La Ciutat Nova és una extensió de la Ciutat Vella, que data del segle XIV. Els seus principals atractius són: 

La Casa Dansant: és un famós edifici deconstructivista situat a Praga. Va ser dissenyat pel gabinet d'arquitectes de Frank Gehry i Vlado Milunic el 1997. Per la seva semblança amb una parella de ballarins, és també coneguda com a Ginger i Fred. Malgrat el seu estilisme deconstructivista, s'integra perfectament amb la resta de les edificacions antigues de la zona.



La Plaça de Venceslau: Centre comercial de la ciutat, coronat per l'estàtua de Sant Venceslau, patró de Bohèmia. En un extrem se situa el Museu Nacional. A banda d'estar envoltat de diversos edificis representatius, és escenari de les principals manifestacions polítiques de la ciutat. Ha estat escenari de la Primavera de Praga i l'inici de la Revolució de Vellut.

Altres atractius del districte són la Porta de la Pólvora, el carrer Na Prikope, la Casa Municipal, el Teatre Nacional o la Plaça de Carles. http://ca.wikipedia.org/wiki/Praga

Literatura en checo La literatura en checo, a veces también llamada literatura checa, es la realizada en lengua checa, principalmente en los territorios históricos de Bohemia, Moravia y la parte de habla checa de Silesia, (actualmente parte de la República Checa, antiguamente Checoslovaquia). En estos territorios también se escribió en antiguo eslavo eclesiástico, latín y alemán, generalmente en época primitiva. Autores modernos checos que escribieron en otros idiomas, por ejemplo en alemán, se consideran de forma separada y sus escritos existieron habitualmente en paralelo con la literatura en lengua checa, no interactuando con ella. Así por ejemplo, Franz Kafka, que escribió en alemán, tiende a incluirse en la literatura en alemán o en la de Austria, a pesar de que vivió toda su vida en bohemia.

La literatura en checo está dividida en diversos periodos temporales: la Edad Media; el Periodo husita; los años de la recatolización y el Barroco; la Ilustración y el Despertar checo del siglo XIX; las vanguardias de Entreguerras; los años del Comunismo y de la Primavera de Praga; y finalmente el periodo postcomunista de la República Checa. La literatura y cultura checa ha tenido un papel principal en las dos últimas ocasiones en las que la sociedad checa vivió bajo la opresión y las actividades políticas no eran posibles. En ambas ocasiones, a principios del siglo XIX y de nuevo en la década de 1960, los checos emplearon sus esfuerzos literarios y culturales para crear una libertad política y establecer una nación segura y políticamente consciente.

Edad Media La literatura en tierras checas se origina en el siglo VIII, en el reino de la Gran Moravia.

Los santos Cirilo y Metodio, enviados por el emperador de Bizancio Miguel III para completar la cristianización del imperio, crearon el primer lenguaje eslavo escrito, el antiguo eslavo eclesiástico o eslavón, escrito en alfabeto glagolítico. Sus transcripciones de la liturgia latina al eslavón son los primeros testimonios literarios en tierras checas.

Tras el colapso de la Gran Moravia a finales del siglo IX, la orientación cultural de las tierras bohemias se desplazó de Bizancio hacia Roma. Se sabe muy poco del desarrollo literario en los dos siglos siguientes —existen fragmentos de obras, pero muchas tienen que ser inferidas de citas en otras obras. A finales del siglo IX tuvo lugar la victoria definitiva del latín frente al eslavón como lengua oficial de la liturgia y la cultura en Moravia y Bohemia, y la alianza cultural se desplazó de oriente a occidente.

La Leyenda de Cristian, escrita en verso en latín, de la segunda mitad del siglo X y que describe las vidas de los santos Ludmila y Venceslao, es la obra más importante que ha sobrevivido; aunque su autenticidad es disputada.

En la Bohemia de los Přemyslidas del siglo XII y principios del XIII, todas las obras literarias conservadas fueron escritas en latín. La mayoría de ellas son crónicas históricas y hagiografías. Las hagiografías bohemias se centran exclusivamente en los santos locales (antos Ludmila, Venceslao, Procopio, Cirilo y Metodio y Adalberto),

aunque numerosas leyendas de santos bohemios fueron escritas por autores extranjeros. Las crónicas más importantes del periodo fueron la Chronica Boemorum («Crónica bohemia») de Cosmas de Praga, aunque el relato trata los temas con un ojo en la política contemporánea, intentando legitimizar a la dinastía reinante. El trabajo de Cosmas fue actualizado y extendido por varios autores posteriores a finales del siglo XII y durante el siglo XIII.

Crónica de Dalimil

Durante la primera mitad del siglo XIII los gobernantes Přemyslidas de Bohemia expandieron su influencia política y económica hacia occidente y entraron en contacto con los reinos de Europa Occidental. Este intercambio cultural se evidenció en la literatura a través de la introducción de la poesía cortesana alemana, el Minnesang, a finales del siglo XIII. Tras el asesinato de Wenceslao III de Bohemia y los subsiguientes levantamientos en el reino en 1306, los nobles bohemios se distanciaron de la cultura occidental y buscaron la literatura en lengua propia. A su pesar, el alemán permaneció como una lengua literaria importante en Bohemia hasta el siglo XIX. Esta nueva literatura en checo consistía mayoritariamente en poesía épica de dos tipos: la leyenda y la épica caballeresca, ambos cuentos apócrifos de la Biblia, así como leyendas hagiográficas de periodos anteriores. La prosa también se desarrolló por primera vez en este periodo: textos administrativos e instrucciones, que necesitaron el desarrollo de un vocabulario más extenso y especializado; el primer diccionario checo-latín data de esta época. También se escribieron extensas crónicas, de las cuales la Crónica de Dalimil y la Chronicon Aulae Regiae (la «Crónica Zbraslav») son los ejemplos más interesantes, y prosa artística (por ejemplo de Smil Flaška z Pardubic y Johannes von Saaz)

La era husita

Retrato de Juan Hus.

La revolución husita del siglo XV creó una ruptura definitiva en la evolución literaria checa y forma su propia historia dentro de la literatura en checo. El fin principal de la literatura era comunicar y convencer con una doctrina religiosa específica y su forma era generalmente la prosa. Los escritos teológicos de Juan Hus aparecieron inicialmente a principios del siglo XV; inicialmente escribió en latín, más tarde en checo y esta división permaneció en gran parte en los periodos posteriores: la poesía y la prosa intelectual empleaban principalmente el latín, mientras que la prosa popular era escrita en checo o alemán. Los escritos de Hus se centraban en cuestiones técnicas y teológicas; sin embargo, publicó una serie de sermones en checo y creó reglas de ortografía y gramática que se emplearían como fundamento del checo moderno en los siglos XVII y XVIII. Sólo se conservan fragmentos de las obras literarias de los radicales taboritas —en general eran apologías en latín defendiendo la doctrina taborita (Mikuláš Biskupec z Pelhřimova, Petr Chelčický). En general, los escritos husitas difieren de los anteriores por su enfoque de las cuestiones sociales —su audiencia consistía en las clases bajas y medias bajas. También se escribieron obras defendiendo el catolicismo y atacando a los husitas utraquistas, como por ejemplo las de Jan Rokycana. Durante el periodo husita también se desarrolló por primera vez de forma auténtica las canciones religiosas en checo, como sustitución a los himnos y la liturgia en latín, por ejemplo el Jistebnický kancionál, los himnos de Jistebnice.

Después de la elección de Jorge de Podiebrad (Jiří z Poděbrad) al trono checo tras las Guerras Husitas, un nuevo movimiento cultural entró en Bohemia. El humanismo veía un ideal en la antigüedad clásica para la literatura y la cultura. La característica principal de la literatura de este periodo es la competición entre católicos escribiendo en latín, como Bohuslav Hasištejnský y Jan Dubravius, y protestantes escribiendo en checo, como Viktorin Kornel z Všehrd y Václav Hájek. Nuevas herramientas literarias incitaron a los estudiosos como Veleslavín a construir una estructura gramatical más compleja, basada en el latín, así como a introducir un influjo de préstamos de otros idiomas. La imprenta de Gutenberg hizo que los libros y panfletos fueran más accesibles, lo que cambió lentamente el estatus de la literatura en la sociedad.

Barroco

Jan Amos Komenský, Comenio.

La desaparición de los protestantes checos tras la Batalla de la Montaña Blanca afectó decididamente el desarrollo de la literatura en checo. La recatolización forzosa y germanización de Bohemia, con las consiguientes confiscaciones y expulsiones prácticamente eliminaron a las clases medias protestantes y dividieron la literatura en dos ramas: la doméstica católica y la emigrada protestante. A diferencia de otros países europeos de la época, la nobleza de Bohemia no era parte de la audiencia literaria y por lo tanto esta división de los esfuerzos literarios llevaron comparativamente a una falta de desarrollo y a un estancamiento de la literatura barroca checa, especialmente en los géneros escritos para las cortes aristocráticas.

El principal autor del Barroco evangélico checo fue Comenio, que pasó su juventud en Bohemia, pero fue forzado al exilio más tarde. Fue un pedagogo, teólogo, reformador de la educación y filósofo; sus obras incluyen gramáticas, tratados teóricos sobre la educación y obras de teología. Con su muerte a principios del siglo XVIII, la literatura protestante en checo prácticamente desapareció. Las obras barrocas de autores católicos se dividen en dos tipos: la poesía religiosa, como la de Adam Michna z Otradovic, Fridrich Bridel y Václav Jan Rosa y la prosa religiosa (por ejemplo la prosa homiléctica y las hagiografías), y los relatos históricos, como los de Bohuslav Balbín, además de la Biblia jesuita de San Venceslao.

La Ilustración A finales del siglo XVIII, las tierras bohemias sufrieron un importante cambio —el emperador José II de Habsburgo puso fin al sistema feudal e introdujo una nueva tolerancia religiosa e ideológica. Apareció un Clasicismo ilustrado, que buscó aplicar los principios racionales de la ciencia a todos los aspectos de la vida diaria. Una cultura y literatura nacional en la propia lengua comenzó a ser vista como un prerrequisito a la unificación de la nación. En literatura, esto se tradujo en un renovado interés en las novelas en prosa, como por ejemplo Matěj Václav Kramerius, en la historia checa y en el desarrollo histórico de la cultura checa, como Josef Dobrovský, que recodificó la gramática del checo, y Antonín Jaroslav Puchmayer, que desarrolló de forma sistemática el estilo poético checo. La audiencia literaria se desarrolló desde los curas y monjes hacia los laicos y el público general, y la literatura comenzó a verse como un vehículo de expresión artística. Sin embargo, Bohemia y Moravia permanecían bajo la esfera de influencia cultural de Austria y Alemania. Así, la nueva literatura nacional imitó los género alemanes y sólo evolucionaría más tarde hacia un esfuerzo creativo independiente; esto fue especialmente cierto para el drama, como ejemplifica Václav Kliment Klicpera.

El siglo XIX El Prerromanticismo formó un puente entre el Clasicismo ilustrado y el Romanticismo —los prerrománticos no abandonaron completamente el énfasis en las formas poéticas derivadas de la antigüedad, pero relajaron la estricta distinción entre los géneros y de alejaron de los géneros didácticos hacia otros más líricos, inspirados en el folclor, como Jan Kollár y František Čelakovský. Durante este periodo surgió la idea de una literatura y una cultura realmente nacional, como rechazo de la visión de Bernard

Bolzano de un estado binacional y bicultural checo-alemán. La mayor figura de la época es quizás Josef Jungmann, que tradujo muchas obras clásicas de la literatura mundial y pasó sus vida intentando establecer la literatura en checo como una literatura seria y rica, capaz de un gran desarrollo. František Palacký y Pavel Jozef Šafárik tomaron para sí el desafío de reexaminar la historia checa. Como parte del esfuerzo de establecer un pedigrí para la literatura y la cultura en checo, los historiadores checos de la época buscaron establecer evidencias de épicas heroicas durante la Edad Media. Quisieron encontrar tales evidencias en los Manuscritos de Dvůr Králové y de Zelená Hora, aunque se probó posteriormente que eran falsificaciones.

Estatua de Mácha en Praga.

Hacia la década de 1830, se habían colocado los fundamentos de la literatura en checo y los autores comenzaban ahora a enfocarse en los méritos artísticos de sus obras y menos en el desarrollo de la idea de la literatura cultura en checo como un todo.

Durante el periodo se produjeron principalmente dos tipos de literatura: la literatura Biedermeier, que buscaba educar a los lectores y animarlos a ser leales al Imperio austrohúngaro, como fue el caso de Karel Jaromír Erben y Božena Němcová, y el Romanticismo, que enfatizaba la libertad del individuo y enfocaba la subjetividad y el subconsciente, como fue el caso de Karel Hynek Mácha. Estos autores generalmente publicaban en periódicos o en la revista literaria Květy («Flores») publicada por Josef Kajetán Tyl. El año 1848 trajo al frente a una nueva generación de autores checos que siguieron los pasos de Mácha y publicaron sus obras en el nuevo almanaque Máj («Mayo»), como fue el caso de Vítězslav Hálek, Karolina Světlá y Jan Neruda. Estos autores rechazaron el estrecho ideal de una cultura puramente nacional, favorecieron una que incorporaba la literatura e checo a la cultura europea y tomaron su inspiración del progreso realizado fuera de las tierras checas. Sin embargo, su trabajo también comentaba la invasión de la industrialización y se enfocaba cada vez más en la vida simple, oponiéndose al ideal romántico libre de cadenas.

La Escuela de Mayo fue seguida por los neorománticos, que continuaron la tradición romántica, pero también incorporaron estilos más contemporáneos: realismo,

simbolismo y decadentismo. Se pueden distinguir tres periodos: el primero reaccionó a la desilusión debida a la falta de progreso social y político durante la década de 1870, como Václav Šolc; el segundo fue la gran vuelta a la poesía, especialmente a la épica, por ejemplo en Josef Václav Sládek; y el tercero se concentró en la prosa, como Alois Jirásek.

En conversación con los neorrománticos, la siguiente generación de autores se acercó al realismo y al naturalismo, lo ordinario y lo banal. Favorecieron temas contemporáneos sobre los históricos y buscaron quitar énfasis a la voz personal del autor en comparación del lenguaje a menudo colorido de los personajes. De interés fueron principalmente dos temas: la exploración de los pueblos checos y hasta que punto seguían siendo oasis de la moralidad, como lo hicieron Jan Herben, Karel Václav Rais y Alois Mrštík; y Praga, especialmente las clases más bajas, como fue el caso de las obras de Ignát Herrman y Karel Matěj Čapek Chod.

La última generación literaria del siglo XIX señaló una decidida ruptura con el pasado y el advenimiento del modernismo —tras una ola de optimismo tras la Revolución francesa a principios de siglo, la falta de progreso en la realización de esos ideales de libertad y hermandad llevó tanto al escepticismo hacia la posibilidad de alcanzar esos ideales, como a renovados esfuerzos para alcanzarlos. El nexo de unión entre los autores de esta generación fue la adherencia a un estilo particular más allá de sus propias voces, y sus perspectivas a menudo críticas del trabajo de generaciones anteriores. Los modernistas también iniciaron el culto al artista y el periodo vio el nacimiento del crítico literario como profesión independiente, como aliado del artista, ayudando a ambos a definir y presentar su trabajo al público (František Xaver Šalda).

Poetas importantes de la época se inspiraron en las obras y traducciones del poeta Jaroslav Vrchlický e incluyen, entre otros, a Josef Svatopluk Machar, Antonín Sova, Otokar Březina y Karel Hlaváček; autores de prosa fueron Vilém Mrštík, Růžena Svobodová y Josef Karel Šlejhar.

El siglo XX El cambio de siglo marcó un profundo desplazamiento de la literatura checa —tras casi un siglo de funcionamiento pleno, la literatura se liberó finalmente del corsé necesario para educar y servir a la nación y extender la cultura checa, convirtiéndose en literatura por el arte. La orientación hacia Francia, Europa del Norte y Rusia se intensificó y se realizaron nuevas demandas al conocimiento cultural de los autores y su audiencia.

La nueva generación de poetas se distanció tanto de los neorrománticos como de los modernistas: liderados por S. K. Neumann, su trabajo se centró en la realidad concreta, libre de todo pathos o simbolismo complejo. Muchos de los nuevos poetas, como Karel Toman, Fráňa Šrámek, Viktor Dyk, František Gellner y Petr Bezruč, se aliaron con el anarquismo y el movimiento feminista, aunque la influencia de estos dos movimientos decayó a lo largo de la década. En prosa, el trabajo de la generación modernista sólo

estaba llegando a su madurez ahora, pero las diferentes olas estilísticas que afectaron su prosa también son evidentes en la nueva generación — naturalismo en A. M Tilšchová; impresionismo en Šrámek, Gellner, Jiří Mahen, Jan Opolský y Rudolf Těsnohlídek); la Secesión de Viena en Růžena Svobodová y Jan Karásek.

Tras esta rebelde primera generación, la nueva generación de poetas (Toman, Neumann, Šrámek) se volvió hacia la naturaleza y la vida en sus obras. Esta década también marcó el retorno de autores católicos, como Josef Florian, Jakub Deml, Jaroslav Durych o Josef Váchal, y la primera llegada del vanguardismo a la literatura checa, buscando documentar los rápidos cambios en la sociedad y la modernización. El primer estilo vanguardista fue el neoclasicismo, que pronto dio paso al cubismo, el futurismo y el civilismo, de S. K. Neumann y los jóvenes hermanos Čapek.

La I Guerra Mundial y el Periodo de entreguerras La I Guerra Mundial trajo consigo una ola de represión de la recién emergente cultura checa, lo que significó una vuelta al pasado, a los valores e historia tradicionales checos: los husitas y el despertar. La Guerra, sin embargo, también precipitó una crisis de valores, de fe en el progreso, religión y creencias, que encontró salida en el expresionismo de Ladislav Klíma, Jakub Deml y Richard Weiner; el civilismo de los hermanos Čapek; y las visiones de una hermandad universal del ser humano en Ivan Olbracht, Karel Matěj Čapek Chod y F. X. Šalda.

Estatua de El buen soldado Švejk de Jaroslav Hašek, una de las obras más conocidas de la literatura en checo.

El Período de entreguerras, coincidiendo con la Primera República checa, es uno de los apogeos de la literatura en checo —el nuevo estado trajo consigo una pluralidad de pensamientos, religión y filosofía que condujeron a un florecimiento de la cultura y la literatura. El primer gran tema de entreguerras fue la guerra —la crueldad, violencia y terror, pero también las acciones heróicas de la Legión checa, como se puede encontrar en las obras de Rudolf Medek, Josef Kopta, František Langer y Jaroslav Hašek. Una nueva generación de poetas condujo de vuelta a las vanguardias: poesía del corazón, del primer Jiří Wolker y de Zdeněk Kalista y naivismo de los hermanos

Čapek, Josef Hora, Jaroslav Seifert y S. K. Neumann. Sin embargo, la vanguardia enseguida se dividió entre los autores radicales proletarios socialistas y comunistas como Wolker, Seifert, Neumann, Karel Teige, Antonín Matěj Píša, Hora y Jindřich Hořejší, los católicos, como Durych y Deml, y los centristas, como los hermanos Čapek, Dyk, Fischer, Šrámek, Langer y Jan Herben.

Un estilo literario específicamente checo, el poetismo, fue desarrollado por el grupo Devětsil, al que pertenecían Vítězslav Nezval, Jaroslav Seifert, Konstantin Biebl y Karel Teige. El grupo argumentaba que la poesía debía impregnar la vida diaria, que la poesía era inseparable de la vida de cada día, que todos somos poetas. La prosa de entreguerras se distanció aún más de la prosa tradicional y unidimensional del siglo anterior, a favor de múltiples perspectivas, subjetividad y narrativas fracturadas. La literatura utópica y fantástica pasó al primer plano con Jan Weiss, Karel Čapek, Eduard Bass y Jiří Haussmann, así como los géneros de prosa documental, que buscaban mostrar una imagen tan exacta como fuera posible del mundo, así Karel Čapek, Egon Erwin Kisch, Jiří Weil, Rudolf Těsnohlídek, Eduard Bass, Jaromír John y Karel Poláček; prosa lírica e imaginativa que se alió con la poesía poética de la época en Karel Konrád, Jaroslav Jan Paulík y Vladislav Vančura; y prosa de carácter católico en Jaroslav Durych, Jan Čep y Jakub Deml. El teatro de la época también siguió la misma evolución estilística que la poesía y la prosa —expresionismo, seguido de una vuelta al teatro realista y civil, como por ejemplo en František Langer y Karel Čapek. Junto conlas vanguardias en poesía, la vanguardia del teatro también floreció, centrándose en eliminar barrerar entre ctores y audiencia, rompiendo la ilusión de unidad de la obra teatral, como lo hicieron Osvobozené Divadlo, Jiří Voskovec y Jan Werich.

Tras el embriagador optimismo de la década de de 1920, la década siguiente trajo la crisis económica, que contribuyó a estimular la crisis política: tanto la izquierda (comunista), como la derecha (anti-alemana y fascista), se radicalizaron, amenazando la estabilidad democrática. La reacción de los autores de la época fue el centrarse en asuntos públicos y la espiritualidad: el catolicismo ganó importancia con los autores Kalista, Karel Schulz, Halas, Vančura y Durych. Los cambios se hicieron evidentes primero en la poesía: la nueva generación de poetas, con Bohuslav Reynek, Vilém Závada, František Halas, Vladimír Holan y Jan Zahradníček, comenzaron como poetistas, pero luego muestra un trabajo mucho más oscuro, lleno de imágenes de muerte y miedo. La antigua vanguardia, Teige y Nezval, también se alejó del poetismo, acercándose al surrealismo, y un tercer grupo, con Hora, Seifert y František Hrubín, se volvieron a la poesía liricista, tranquila, llena de recuerdos. La prosa, tras años de periodismo realista, se volvió hacia la épica, las novelas existenciales y perspectivas subjetivas. Aparecieron las baladas inspiradas en el folclor, en Josef Čapek, K. Čapek, Vančura e Ivan Olbracht; las novelas de tema social, en Olbracht, Vančura, Poláček, Marie Majerová y Marie Pujmanová; y las novelas psicológicas, en Jarmila Glazarová, Egon Hostovský y Jaroslav Havlíček. Durante este periodo Karel Čapek escribió sus obras de teatro más conocidas y cargadas políticamente en respuesta al surgimiento de las dictaduras fascistas. Tras los Acuerdos de Múnich en 1938, la literatura reflejó de nuevo el presente político y llamó a la solidaridad nacional y a la vuelta al pasado.

La II Guerra Mundial

El protectorado alemán y la II Guerra Mundial dejaron sus marcas en la literatura checa —muchos de los autores de las generaciones de entreguerras no sobrevivieron o tuvieron que exiliarse. Entre 1938 y 1940 la sociedad siguió siendo relativamente libre, pero en 1941 la mayoría de los periódicos, revistas y editoriales fueron cerradas y los autores silenciados. La II Guerra Mundial marcó el origen del triple camino seguido por la literatura, continuada a lo largo del régimen socialista hasta 1989: ediciones domésticas, domésticas ilegales y literatura del exilio.

Como resultado de la Guerra, todas las formas de literatura se centraron aún más en en la tradición y la historia: la poesía se hizo más apagada y se puso más énfasis en el lenguaje como expresión de la identidad nacional (Hora, Halas, Seifert, Nezval) y en los valores espirituales y religiosos (Hrubín, Závada, Zahradníček, Holan). Lo mismo ocurrió en prosa: desaparecieron las obras experimentales de entreguerras, pero permaneció la novela social y psicológica de Václav Řezáč, Vladimír Neff y Miloš Václav Kratochvíl.

La novela histórica tuvo un nuevo resurgir con Kratochvíl, Vančura, Durych y Schulz, como una forma de escribir sobre el presente disfrazándolo en el pasado, al igual que lo hizo la prosa inspirada en cuentos y cultura popular de Josef Štefan Kubín, Jan Drda, Vančura, Jaromír John y Zdeněk Jirotka. La generación de autores que debutaron durante la Guerra y poso después, como Jiří Orten y el Grupo 42, compartían similares experiencias desgarradoras de la guerra; sus obras muestran el distintivo de la tragedia, el pensamiento existencialista y se centran en la persona como un ser aislado.

Comunismo, Checoslovaquia y la Primavera de Praga La literatura en checo de la posguerra está íntimamente entrelazada al estado político de Checoslovaquia; al igual que durante la Guerra, la literatura se dividió en tres ramas principales: las publicaciones nacionales, las nacionales ilegales y la literatura del exilio.

La literatura se convirtió bajo el régimen comunista en un refugio de la libertad y la democracia, y las obras literarias y autores fueron apreciados no sólo por su mérito literario, sino también por su lucha contra el régimen. Así, la literatura de todo el periodo de posguerra recibió mucha atención, a pesar de su posición a menudo precaria. Sin embargo, durante los tres primeros años tras la Guerra (1945-48), la literatura mantuvo un cierto grado de libertad, aunque el fortalecimiento de la extrema izquierda gradualmente expulsó de la esfera pública primero los autores católicos, como Deml, Durych, Čep, Zahradníček, y luego los comunistas moderados.

1948 trajo la victoria final del comunismo y el subsecuente fin de las libertades civiles —cualquier literatura contraria al punto de vista oficial era prohibida y los autores perseguidos. El estilo literario oficial fue el realismo socialista y todas las tendencias vanguardistas fueron suprimidas. Muchos autores fueron al exilio —a Alemania, los Estados Unidos o la Santa Sede. De los que se quedaron, muchos decidieron escribir en secreto y sus obras permanecieron sin publicar, como en el caso de los surrealistas Zbyněk Havlíček, Karel Hynek), Holan, Zahradníček, Jiří Kolář, Josef Jedlička, Jan Hanč, Jiřina Hauková, Josef Škvorecký, Egon Bondy, Jan Zábrana y Bohumil Hrabal. La mayoría de sus obras fueron publicadas en las décadas entre 1960 y 1990.

Sólo a finales de la década de 1950 comenzó a suavizarse el férreo control de la censura —se permitió de nuevo publicar a algunos poetas, como Hrubín, Oldřich Mikulášek, Jan Skácel y se formó un nuevo grupo literario alrededor de la revista Květen, con el objetivo de romper el imperio del realismo socialista, con los autores Miroslav Holub, Karel Šiktanc y Jiří Šotola. La prosa se quedó atrás durante la mayoría de este periodo, con la excepción de Edvard Valenta y Josef Škvorecký. Obras cortas, como las historias cortas volvieron a ser populares.

La década de 1960 trajo el comienzo de los intentos de reforma del Partido Comunista, la consiguiente liberalización de la literatura y el incremento del prestigio de los autores. Comenzando en 1964, la literatura empezó a ampliar su ámbito más allá del estilo aprobado oficialmente. En poesía, el liricismo íntimo se hizo popular (Vladimír Holan), así como la poesía épica (Karel Šiktanc, Hrubín) y el realismo del Grupo 42. En prosa, nuevos autores abandonaron la polémica sonbre el socialismo y en su lugar se volvieron hacia la moralidad personal y cívica, como Jan Trefulka, Milan Kundera y Ivan Klíma, y el tema de la guerra y la ocuapción, como Jiří Weil y Arnošt Lustig, especialmente el destino de los judíos. Bohumil Hrabal se convirtió en el más prominente de los autores de prosa, con sus obras llenas de coloquialismos, sus estructuras narrativas no tradicionales y la ausencia de un marco moral oficial. Hacia finales de la década, novelas de la desilusión, el escepticismo, la necesidad de enconrar su sitio en el mundo e historia comenzaron a aparecer bajo la mano de Vaculík, M. Kundera y Hrubín, al igual que novelas históricas modernas con Oldřich Daněk, Jiří Šotola, Vladimír Korner y Ota Filip. La década también trajo el debut de una nueva generación de autores que crecieron durante los excesos del Estalinismo y por lo tanto no tenían ideales sobre mundos utópicos —sus obras no trataban sobre cambiar el mundo, sino sobre vivir en él: autenticidad y responsabilidad, tanto moral como literaria. Estos autores incluyen a los poetas Jiří Gruša, Josef Hanzlík, Antonín Brousek y Jiří Kuběna y los dramaturgos Ivan Vyskočil, Jiří Šlitr, Václav Havel, Milan Uhde y Josef Topol. El fin de los años de reformas vio una vuelta a los experimentos: el surrealismo de Milan Nápravník y Vratislav Effenberger, la poesía nonsense de Emanuel Frynt, la poesía abstracta y dada de Ladislav Novák, la prosa realista arenosa de Jan Hančy Vladimír Páral y la fantasía adornada y llena de símolos de Věra Linhartová. La era de la libertad literaria y los experimentos llegó a su apogeo con la Primavera de Praga en 1968 y finalizó abruptamente ese mismo verano con la invasión soviética y la consiguiente «normalización».

Václav Havel, escritor y dramaturgo, fue el último presidente de Checoslovaquia y el primer presidente de la República Checa.

La «normalización» reinstauró la severa censura de la década de 1950, cerró la mayoría de las revistas literarias y periódicos, y silenció a los autores que no se adaptaron. Más que nunca, la literatura mantuvo su división en legal, ilegal y exilio.

Muhcos autores huyeron a EE.UU y Canadá (Škvorecký), Alemania (Peroutka) o Francia (M. Kundera), pero en general no les fue mucho mejor que a sus contemporáneos en Checoslovaquia, principalmente debido a la falta de público lector. Sus obras comenzaron a conocerse mejor sólo a través de traducciones. Las obras de autores experimentales y vanguardistas que publicaban como autores «oficiales», en general, fueron de menor calidad, conformándose al dogma oficial, aunque en comparación con la década de 1950, la literatura era menos rígida, menos acartonada. En los límites entre la literatura oficial y no oficial se encontraban los autores de novelas históricas como Korner y Karel Michal, así como Bohumil Hrabal y Ota Pavel. A Seifert, Mikulášek y Skácel se les prohibió la publicación; sus obras fueron publicadas como samizdat, en pequeñas prensas clandestinas que publicaban a mano gran parte de las obras de autores ilegales. Ludvík Vaculík, Jan Vladislav, Václav Havel y Jan Lopatka organizaron las mayores editoriales samizdat. Muchos de estos autores ilegales firmaron la Carta 77 y fueron encarcelados por ello. La literatura samizdat volvió de nuevo al catolicismo, a las memorias y diarios de la vida diaria, como en el caso de Vaculík.

Memoria e historia eran también dos de los principales motivos de la literatura samizdat, por ejemplo en Karel Šiktanc y Jiřina Hauková, así como testimonios brutalmente honestos y reales de la vida diaria, como los de Ivan Martin Jirous.

La nueva generación de la década de 1980 estuvo marcada por la necesidad de rebelarse, de actuar fuera de los límites de la sociedad —su obra bebe de la generación de la Guerra (Grupo 42) y es a menudo brutal, agresiva y vulgar, como por ejemplo Jáchym Topol, Petr Placák o Zuzana Brabcová; el posmodernismo también influenció la literatura como un todo, como muestran las obras de Jiří Kratochvil y Daniela Hodrová.

Postcomunismo y República Checa La caída del comunismo en 1989 macó otra ruptura en la literatura en checo — volvieron la pluralidad y la libertad. Las obras de muchos autores ilegales y en el exilio durante el régimen comunista fueron publicadas por primera vez, como por ejemplo las obras de Jan Křesadlo y Ivan Blatný, y muchos de ellos volvieron a la vida pública y a publicar. Aunque algunos críticos dicen que la literatura contemporánea checa (desde 1989) está relativamente marginalizada con respecto del cine, escritores como Ivan Martin Jirous, Jachým Topol y Petra Hůlová son figuras públicas y venden bien libros en grandes cantidades. La poesía contemporánea en checo puede alardear de un poeta de nivel europeo en Petr Borkovec.

Autores contemporáneos que se deben mencionar son Michal Viewegh, Emil Hakl, Jan Balabán, Michal Ajvaz, Sylvie Richterová, Michal Šanda, Jaroslav Rudiš, Jaroslav Velinský, Pavel Řezníček y Milan Kundera. http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_en_checo

Viaje literario por Praga

Praga sigue cautivando al visitante por su paisaje urbano de cuento de hadas,su enorme patrimonio cultural y ser la cuna de una de las literaturas europeas más singulares.No podemos mencionar la capital checa sin evocar la figura literaria de Franz Kafka y sumergirnos en el fascinante mundo ficticio que nos ha dejado como legado literario. Es una ciudad tan mágica como lo es la literatura que la sustenta. Este viaje literario centroeuropeo nos va a llevar a vivir los lugares más bonitos de Praga con la literatura como protagonista. Si os decidís a viajar a esta parte del continente europeo os recomiendo que miréis el siguiente enlace: Disfruta Praga.Déjate seducir por esta maravillosa ciudad y empápate de algunas de las obras literarias más populares de las letras universales:libros que enamoran de una de las ciudades más encantadoras de Europa.

Callejón del Oro

Una exhaustiva cartografía literaria de la capital de la República Checa, contemplaría los siguientes libros : 

Praga en tiempos de Kafka, de Patrizia Runfola (Bruguera, 2006). Una entretenidísima guía literaria de la capital de la actual Chequia, que realmente se lee casi como si de una novela de aventuras se tratase.





Praga mágica (Julio Ollero Editores, 1991), libro escrito por un profundo enamorado de Praga, el también italiano Angelo Maria Ripellino, plagado de numerosas referencias y citas de otros autores.

La Praga de Kafka : guía de viajes y de lectura, por Klaus Wagenbach (Península , 1998). Un recorrido por los “topos vivenciales” en los que gira la vida del autor checo y su círculo más estrecho de amigos: las casas, su trabajo en diversas oficinas, sus paseos por la ciudad, y referencias a los cafés literarios y espacios culturales de la Praga del momento.

Paza Nuestra Señora de Tyn

Rainer María von Rilke, autor de Cartas a un joven poeta nos ha legado uno de los mejores lemas promocionales turísticos de la capital checa: “Es suficiente con que a uno le guste escuchar para que las iglesias y los palacios de Praga cuenten las historias que saben; hablan por sí solos”.

De Rilke podríamos dar un salto cronológico y geográfico a Milan Kundera, escritor contemporáneo nacido en Brno pero que ambientó su novela más conocida, La insoportable levedad del ser, en los años que precedieron y sucedieron a la Primavera de Praga.

Reloj astronómico en Tyn Evidentemente, hay que mencionar al hijo más famoso de la ciudad, Franz Kafka. Su amigo, el también literato Johannes Urzidil, dijo de él que “Kafka es Praga y Praga es Kafka”, gran paradoja si se tiene en cuenta que el torturado autor de El proceso y La metamorfosis más bien detestaba aquel lugar. Aún así, cualquier turista encuentra fácilmente referencias suyas, sean escultóricas (la estatua hecha por Jaroslav Róna que

se alza junto a la Sinagoga Española), museísticas (su casa natal de la calle Parizska), anecdóticas (el número 22 del Callejón del Oro, donde trabajaba) o artísticas (sus obras desbordan los escaparates de las librerías). Incluso hay libros describiendo rutas kafkianas por el callejero praguense.

Escultura Kafka en Barrio Judío

Jaroslav Hasek, que además escribió en ese idioma (Kafka lo hizo en alemán) se ha hecho famoso por Las aventuras del buen soldado Svejk, protagonizadas por un pintoresco personaje, mezcla de ingenuo y memo, que se alista en el ejército austrohúngaro durante la Primera Guerra Mundial. Sus andanzas sacan de quicio a todo el mundo hasta el punto de haber legado un verbo para describir un comportamiento desconcertante, lo que en español llamaríamos “svejkizar”.

Casa danzante

La casa - hotel de Jan Neruda es otro lugar único que visitar. se trata de uno de los poetas más importates de Praga y sin duda del país entero. Pionero del realismo en su país, su nombre está inmortalizado en la misma calle donde nació, una de las centrales y más importantes del barrio antigüo, Nerodova.

Un lugar emblemático es también el Teatro Nacional de Marionetas situado en la Ciudad Vieja de Praga de gran tradición histórica y que propone obras originales utilizando marionetas de madera talladas y pintadas a mano con trajes hermosos e históricos. La obra emblemática del repertorio es “Don Giovanni”, inspirada por la famosa obra de Mozart estrenada en Praga en 1787. La representación se hace en la lengua de original, es decir el italiano.

Y toda la literatura golémica que se respira en el gueto judío es imprescindible para entender al Rabino Low y la creación del popular Golem : una de las leyendas judías más mágicas del centro de Europa con el barrio antiguo de la ciudad como escenario.

Barrio Judío de Praga

MALETALITERARIA Autores y libros imprescindibles para conocer Praga: Franz Kafka, Milán Kundera,Rainer María Rilker,Jaroslav Hasek,Jan Neruda, Angelo Maria Ripellino,Gustav Meyrink,etc.

LametamorfosisdeFranzkafka Durante el otoño de 1912, en Praga, entre el 17 de noviembre y el 7 de diciembre, escribió Franz Kafka (1883-1924) La metamorfosis, la peripecia subterránea y literal de Gregor Samsa, un viajante de comercio que al despertarse una mañana «de un sueño lleno de pesadillas se encontró en su cama convertido en un bicho eno rme». La esperanza de recuperar la condición perdida, las tentativas de adaptación al nuevo estado, los comportamientos familiares y sociales, la opresión del escenario y el desvanecimiento del tiempo son los ingredientes con que el autor elabora la trama del hombre contemporáneo, un ser condenado al silencio, a la soledad y a la insignificancia. Otros escritos de Kafka desarrollan rigurosas variaciones paralelas, desmenuzan inexorables pesadillas, asignan obsesiones enigmáticas a personajes

desorientados y vencidos, pero tal vez sea La metamorfosis la narración que mejor expresa al «hombre primordial kafkiano». De ahí que merezca la calificación unánime de obra perfecta y obra maestra, un texto decididamente superior en el panorama de la literatura universal del siglo XX.

LainsoportablelevedaddelserdeM.Kundera Esta es una extraordinaria historia de amor, o sea de celos, de sexo, de traiciones, de muerte y también de las debilidades y paradojas de la vida cotidiana de dos parejas cuyos destinos se entrelazan irremediablemente. Guiado por la asombrosa capacidad de Milan Kundera de contar con cristalina claridad, el lector penetra f ascinado en la trama compleja de actos y pensamientos que el autor va tejiendo con diabólica sabiduría en torno a sus personajes. Y el lector no puede sino terminar siendo el mismo personaje, cuando no todos a la vez. Y es que esta novela va dirigida al corazón, pero también a la cabeza del lector. En efecto, los celos de Teresa por Tomás, el terco amor de éste por ella opuesto a su irreflenable deseo de otras mujeres, el idealismo lírico y cursi de Franz, amante de Sabina, y la necesidad de ésta, amante también de Tomás, de perseguir incansable, una libertad que tan sólo la conduce a la insoportable levedad del ser, se convierten de simple anécdota en reflexión sobre problemas filosóficos que, afectan a cada uno directamente, cada día.

Praga mágica de Angelo María Ripellino Un recorrido por la belleza y la cultura de una de las ciudades más fascinantes de Europa.Un viaje por su barrio judío, el Golem, la literatura alemana que floreció allí, ...

Un vaivén inagotable de historia, leyenda y personajes.

No es una guía de viaje, ni tan siquiera un viaje con alojamiento, más allá de la fábula.

Ripellino se adentra en la literatura praguense, desde todos sus ángulos, creando una ciudad literaria de arena, donde el juego de las sombras se entremezcla con la realidad, escapándose la más de las veces entre los dedos. La ciudad y sus habitantes son un motivo literario, además de un entretenimiento onírico, la ciudad supera la imaginación; así es la capital Bohemia que nos muestra

Cuentos de Malá Strana de Jan Neruda

Los Cuentos de la Malá Strana es una obra formada por once relatos costumbristas que tienen un hilo conductor común: todos se desarrollan en el pintoresco barrio de la Malá Strana en Praga, en sus calles silenciosas y frías, en las casas de vecinos, donde conviven multitud de personajes que sufren, ríen, se hacen ricos, aman... Tipos con los que el autor traza un original retrato de la Europa del siglo XIX, del que él mismo se muestra como espectador de lujo (Malá Strana fue le barrio donde transcurrió su infancia y adolescencia), y recurrre a sus recuerdos para contar historias cargadas de encanto y poesía.

Una obra llena de encanto y con un tono realista que describe la sociedad de Praga en sus detalles más íntimos.

La aventuras del buen soldado Svejk de J.Hasek Cuando estalla la Primera Guerra Mundial, el orondo y entusiasta vejk, llevado por su fervor patriótico, se alista enseguida en el ejército austrohúngaro; se inician así las desternillantes y sorprendentes andanzas de este simpático pícaro moderno, cuya curiosa manera de atender a las órdenes de sus superiores le lleva a se r declarado oficialmente idiota. Una de las novelas más disparatadas y subversivas de toda la literatura universal.

El Golem de Gustav Meyrink Tomando como punto de partida la vieja leyenda judía del monstruoso gólem, un ser artificialfabricado por un rabino que le insuflaba la vida escondiéndole en la boca un pedazo de pergaminocon una palabra mágica escrita en él, el maestro de la literatura fantástica Gustav Meyrink teje contotal brillantez una novela poética y cautivadora que atrapa al lector desde el principio y ya no losuelta. Son muchos los que han glosado las bondades de "El gólem", y en palabras de Jorge LuisBorges, uno de esas larga lista de notables enamorados de la obra del escritor vienés: "Novalisanheló alguna vez 'narraciones oníricas, narraciones inconsecuentes, regidas por asociación, comosueños'. Tan fácil es componer narraciones de esas como imposible es componerlas de modo que nosean ilegibles. "El gólem" increíblemente es onírico y es lo contrario de ilegible. Es la vertiginosa historia de un sueño.

Cartas a un joven poeta de Rainer María Rilker Estas Cartas a un joven poeta, publicadas más de veinte años después de la muerte de su autor, fueron dirigidas por Rainer Maria Rilke (1875-1926) a Franz Xaver Kappus, entre 1903 y 1906, desde los diversos lugares a donde le condujo su vida itinerante, resultado de acuciantes preocupaciones económicas y de una casi constan te dependencia de sucesivos mecenazgos. Escritos en una época en la que Rilke iniciaba la transición desde una poesía ensoñadora e intimista a otra más cercana al mundo de la materia y de las formas, estos breves textos son también un documento revelador del

ideario del poeta y de su concepción del mundo, desde su visión de la vocación y de la inspiración literarias hasta sus meditaciones acerca de la soledad inherente a la tarea del creador.

DosmujeresenPragadeJuanJoséMillás Luz Acaso es una misteriosa mujer que decide acudir a un taller literario para que un profesional escriba la historia de su vida. Allí conocerá a Álvaro Abril, joven escritor obsesionado con la idea de su adopción al nacer. Él se encargará de escribir la vida de Luz. A través de sus conversaciones, pronto descubriremos que sus vidas poseen sorprendentes puntos en común.Novela de intriga que obtuvo el VI Premio Primavera.

La magnífica descripción psicológica de los personajes y su trama, como un juego donde realidad y ficción se mezclan hasta hacer del lector un cómplice, son representativos del estilo de Millás, uno de los escritores más respetados de nuestra narrativa.Dirigida a lectores de Millás y amantes de las novelas llenas de ironía caracterizadas por una trama que se va anudando capítulo a capítulo hasta encajar, en la última página, como un puzzle magistral.

El violinista de Praga de Michael Crane Junto a cada uno de los cadáveres de estos horribles crímenes aparece un pergamino donde se indica el método empleado para el asesinato y una inscripción indescifrable que podría ser de origen masónico. Todas las muertes apuntan a Mozart. El caso aún se complica más cuando aparece su padre en Praga, tras recibir una carta falsa en la que Mozart requiere su presencia. Tal vez la clave esté en la melodía que oyen interpretar a un misterioso violinista: una melodía que solo un hombre puede interpretar y que es una oda a la muerte.

http://cienlibrosvolando.blogspot.com.es/2014/02/viaje-literario-por-praga.html