Efem desemb 2015

Al desembre recordem a:

Marques de Sade, Alexandre Dumas, Luigi Pirandello,Vicente Aleixandre, Giovanni Boccaccio, Francis Scott Fitzgerald, Gustavo Adolfo BĂŠcquer, Samuel Beckett, Rainer Maria Rilke, Frai LuĂ­s de Granada, Miguel de Unamumo

AL MES DE DESEMBRE RECORDEM A:

MARQUÈS DE SADE

Escriptor francès.

París, 2 de juny de 1740 — Charenton, 2 de desembre de 1814

Marquès de Sade. Participà en la guerra dels Set Anys en el cos de cavalleria. Casat amb la filla del president de Montreuil (1766), aviat l’abandonà. A partir del 1768, la seva vida és la d’un ésser marcat per la disbauxa, l’escàndol i la presó (Castell de Saumur, Miolans, Vincennes, Bastilla, Charenton...); a partir del 1794, començà la publicació d’algunes obres que escriví en diferents etapes de captivitat: Justine ou les malheurs de la vertu (1791), La philosophie dans le boudoir (1795), La nouvelle Justine, suivie de l’histoire de Juliette, sa soeur (1797). Acusat d’autor pornogràfic, fou enviat definitivament al manicomi de Charenton. Una bona part de la seva producció no fou publicada fins aquest segle, com Dialogue entre un prêtre et un moribond (1926) Historiettes, contes et fabliaux (1926), Les cent vingt journées de Sodome (1931-35), etc, a més de nombroses cartes i escrits inèdits. La crítica moderna veu en ell l’expressió de la revolta de l’individu contra la societat i la religió. El comportament eròtic de molts dels seus personatges ha originat el terme sadisme, derivat del nom de l’autor. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0057657.xml

A la biblioteca trobaràs: N Sad. Sade, Donatien Alphonse François, Marquis di. La filosofia en el tocador N Sad. Sade, Donatien Alphonse François, Marquis di. Justine o los infortunios de la virtud CD6. Sad 13. Sade, Donatien Alphonse François, Marquis di. Diálogo entre un sacerdote y un moribundo

DUMAS, ALEXANDRE

Novel·lista i autor dramàtic francès.

Villers-Cotterêts, Aisne, 24 de juliol de 1802 — Puys, Illa de França, 5 de desembre de 1870 Es distingí de primer pels seus drames romàntics, com La Tour de Nesle (1832), fantàstica evocació de l’època medieval. Però hom l’ha de considerar sobretot com un dels primers novel·listes del s XIX, seguidor de la pauta que Walter Scott havia marcat en la novel·la històrica: Les Trois Mousquetaires (1844), Vingt ans après (1845, continuació de l’anterior) i Le Vicomte de Bragelonne (1848). Unes altres novel·les seves són Le Comte de Monte-Cristo (1844), La Reine Margot (1845), Le Chevalier de Maison rouge i La Dame de Monsoreau (1846), també amb continuació, Les Quarantecinq (1848). La seva fecunditat (157 novel·les i 25 drames) es deu molt als ajuts rebuts de col·laboradors, com Nerval i Feuillet. Autor popular, de vegades pueril o vulgar, n'és interessant la recreació del passat històric. Els seus drames són apassionants, malgrat l’abús del color local i el falsejament de la història. http://gec-beta.enciclopedia.cat/EC-GEC-0023133.xml

A la biblioteca trobaràs: N Dum. Dumas, Alexandre. El caballero de harmental N Dum. Dumas, Alexandre. El capità pàmfil N Dum. Dumas, Alexandre. El cavaller de Sainte-Hermine NF Dum. Dumas, Alexandre. Le comte de Monte Cristo 431.2 Dum. Dumas, Alexandre. Le comte de Monte Cristo. Tome II. La vengeance N Dum. Dumas, Alexandre. El comte de Montecristo 433.2 Dum. Dumas, Alexandre. El comte de Montecristo JN Dum. Dumas, Alexandre. El conde de Montecristo I *** Dum. Dumas, Alexandre. El conde de Montecristo JN Dum. Dumas, Alexandre. Historias fantásticas

N Dum. Dumas, Alexandre. La mujer del collar de terciopelo 431.2 Dum. Dumas, Alexandre. La Reine Margot 441.2 Dum. Dumas, Alexandre. The three Musketeers I *** Dum. Dumas, Alexandre. Los tres mosqueteros JN Dum. Dumas, Alexandre. Els tres mosqueters I ** Dum. Dumas, Alexandre. Els tres mosqueters 431.2 Dum. Dumas, Alexandre. Les trois mousquetaires JN Dum. Dumas, Alexandre. La tulipa negra 431.2 Dum. Dumas, Alexandre. La tulipe noire N Dum. Dumas, Alexandre. Las tumbas de Saint Denis y otros relatos N Dum. Dumas, Alexandre. Le Vicomte de Braggelone NF Dum. Dumas, Alexandre. Vingt ans après

LUIGI PIRANDELLO

Escriptor italià.

Agrigent, 28 de juny de 1867 — Roma, 10 de desembre de 1936 Estudià a les universitats de Palerm, Roma i Bonn, on es doctorà. Havent tornat a Roma, ensenyà estilística i literatura italiana (1897-1922) i muntà una companyia teatral pròpia. Fou premi Nobel l’any 1934. Entre les seves obres són remarcables l’assaig L’umorismo (1908), les novel·les L’esclusa (1894), Il fu Mattia Pascal (1904), I vecchi e i giovani(1913), Si gira... (1916), reimprès (1925) amb el títol de I quaderni di Serafino Gubbio operatore, Uno, nessuno e centomila (1927); les narracions breus recollides en Novelle per un anno (1922); els drames Pensaci Giacomino! (1916), Liolà (1916), Così è, se vi pare (1917), Il giuoco delle parti (1918), L’uomo, la bestia e la virtù (1919), La signora Morli, una e due (1920), Sei personaggi in cerca d’autore (1921), Enrico IV (1922), Questa sera si recita a soggetto (1930), Quando si è qualcuno (1933), i I giganti della montagna (1937, incompleta). El paper primordial de Pirandello en la cultura italiana i europea és el de dramaturg, si bé conreà diversos gèneres, com els ja esmentats, a més de la poesia. Cal remarcar, tanmateix, que a l’experiència teatral aportà la seva riquíssima activitat de narrador, que prepara i selecciona el seu original món dramàtic.

Els seus inicis literaris procedeixen del realisme, però d’un realisme ja en crisi, del qual l’autor exalta els elements de dissolució: prevalença del punt de vista psicològic sobre el sociològic, disgregació irònica de la identitat individual, fins a assolir una complexa però disgregada visió del món. Pirandello en el teatre pretén de trencar l’espai escènic, porta el públic dins el mateix drama, fent-lo actuar de personatge, i atribueix als protagonistes una teatralitat de segon grau, fent-los interpretar tant per al públic extern a l’escenificació com per a l’intern. I precisament en aquesta doble ficció dramàtica es dóna, paradoxalment, l’alliberació catàrtica, l’expressió vehement d’una humanitat sincera. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051137.xml

A la biblioteca trobaràs: N Pir. Pirandello, Luigi. El difunto Matías Pascual T 837 Pir. Pirandello, Luigi. Enric IV N Pir. Pirandello, Luigi. L’exclosa.

NI Pir. Pirandello, Luigi. Il Fu Mattia Pascal GN His. Pirandello, Luigi. Historias extraordinarias T 837 Pir. Pirandello, Luigi. L’home, la bèstia i la virtut T 837 Pir. Pirandello, Luigi. Sis personatges en cerca d’autor; Enric IV N Pir. Pirandello, Luigi. La tragedia de un personaje N Pir. Pirandello, Luigi. Viejos y jóvenes

VICENTE ALEIXANDRE

Poeta castellà.

Sevilla, 26 d’abril de 1898 — Madrid, 14 de desembre de 1984 Passà la infantesa a Màlaga. Llicenciat en dret, carrera que no exercí, fou també intendent mercantil. Residí a Madrid i el seu discurs d’ingrés a l’Academia Española (1950) fou sobre el tema amor i poesia. Considerat com un dels poetes majors de l’anomenada Generació del 27, la seva influència i el seu prestigi es feren sentir especialment després de la guerra civil de 1936-39. Des del primer llibre Ámbito (1928) fins a Espadas como labios (1932) i La destrucción o el amor (1934), el món poètic d’Aleixandre s’eixampla i s’enriqueix per fer-se més original. Arrencant del simbolisme (sobretot del de Juan Ramón Jiménez), assimila el surrealisme i té afinitats amb l’obra de Pablo Neruda, mentre que els seus versos llargs, fluents, polimètrics, l’allunyen de la línia Valéry-Guillén. Aleixandre creu que la poesia és pertot i que les dades de l’experiència vital, la força i la màgia de la natura, les veus del subconscient, els ressons del passat són els elements que s’integren en la seva poesia, qualificada d’"invertebrada”. Després dels poemes en prosa Pasión de la tierra (1935), publicà un dels seus llibres fonamentals: Sombra del Paraíso (1944), on es veu més clara l’aparent contradicció de la seva poesia entre un món abismal i un món solar.

Aleixandre és un contemplatiu que es plany de la poca fortuna de l’home —tema central de les seves meditacions líriques— en un cosmos il·limitat, ric, que no perd la bellesa primigènia. Malgrat l’esforç de domini del món, aquest home és itinerant i mortal: '' ¿Por qué protestas, hijo de la luz / humano que, transitorio en la tierra, / redimes por un instante tu materia sin vida? '. Després dels versos amargs de Mundo a solas (1950), publicà Nacimiento último (1953), Historia del corazón (1954), En un vasto dominio (1962), Retratos sin nombre (1965), Poemas de la consumación (1968), Poesía superrealista (1971) i Diálogos del conocimiento (1974), on apareixen les seves constants poètiques, amb el càntic a la feblesa i a la grandesa de l’home, a la solidaritat i als records de la infantesa en un món on esclaten les metàfores. Publicà també Poesías completas (1960) i els retrats literaris Los encuentros (1959). El 1968 aplegà totes les seves Obras completas i el 1976 publicà Antología total. El 1977 li fou atorgat el premi Nobel de literatura. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0002217.xml

A la biblioteca trobaràs: P 834 Ale. Aleixandre, Vicente. Antología personal P 834 Ale. Aleixandre, Vicente. Antología poètica P 834 Ale. Aleixandre, Vicente. En gran noche: últimos poemas P 834 Ale. Aleixandre, Vicente. Poemas paradisíacos P 834 Ale. Aleixandre, Vicente. Poesías completas P 834 Ale. Aleixandre, Vicente. Sombra del paraíso

GIOVANNI BOCCACCIO

Escriptor italià.

París, 16 de juny de 1313 — Certaldo, Toscana, 21 de desembre de 1375 Fill natural d’un mercader, s’inicià a Florència en l’art mercantil i el 1327 fou enviat a Nàpols a treballar a la sucursal de la companyia Bardi, fins el 1334. Estudià aleshores dret canònic, es féu una cultura d’autodidacte, alhora que participava en la vida mundana i escrivia les primeres obres. Com a conseqüència de la fallida de les banques Bardi i Peruzzi, hagué d’establir-se a Florència (1340), on, després d’estades a Ravenna (1345-46) i a Forlí (1347), tornà a establir-se el 1348, en els moments de la pesta negra, que havia de donar-li el marc del Decameron. A Florència gaudí de fama i d’autoritat: fou enviat com a ambaixador als principats de Romanya (1350), al Tirol (1351) i a les corts papals d’Avinyó i de Roma (1354, 1365, 1367). D’aquest període data la seva amistat amb Petrarca i la seva orientació cap a una vida més ordenada: rebé els ordes menors, organitzà a casa seva el primer cercle humanístic florentí, etc.

Els darrers anys, malalt i pobre, anà dues vegades a Nàpols (1362, 1371) per tal de crear-se a la cort una situació econòmica, cosa que no aconseguí. En la producció de Boccaccio cal distingir dos aspectes i períodes. Al primer període (fins el 1355), pertanyen les seves obres de creació, en italià, en les quals hom no troba cap finalitat ideològica o extraartística; el segon període (des del 1355) comença amb el menyspreu de l’obra literària anterior i àdhuc l’intent de destruir-la, i es caracteritza per la dedicació a escriure llibres d’erudició, generalment en llatí. La seva estètica té com a base el cànon medieval, moralitzant, bé que la superposició d’idees prehumanistes el portà a escriure narracions pures. Hom li deu, potser com a conseqüència de la seva formació d’autodidacte, la valoració de la literatura en llengua vulgar i l’adopció de l’estrofisme en octaves. Gràcies a ell, la prosa italiana, en retard respecte al vers, adquirí un nivell artístic, i els erudits del s XVI la distingiren com un model exquisit.

Moltes obres seves foren la preparació lingüística i poètica de la seva obra màxima: el Decameron , d’una gran influència en la literatura universal. Les obres menors podrien reduir-se a una lluita entre la matèria pseudoautobiogràfica, en què l’autor abocà la seva experiència amorosa, i la recerca d’una expressió que naturalitzés la influència del retoricisme, amb un intent d’adequació, potser inconscient, a la mentalitat dels

lectors burgesos. Les primeres obres foren escrites a Nàpols: La caccia di Diana (1333?), poema mitològic en tercets, el Filocolo (1336), novel·la d’aventures, en una prosa molt llatinitzant, i el Filostrato (1338), novel·la “cavalleresca” en octaves, que explana un episodi del Roman de Troie, els amors de Troilo i Griselda, en un to accentuadament autobiogràfic. Per contra, la Teseida (1340-41), poema en octaves, teòricament èpic, de fet amb predomini de la matèria amorosa i retòrica, fou començat a Nàpols i acabat a Florència, on escriví les altres obres: el Ninfale d’Ameto (1341-42), novel·la pastoral al·legòrica en prosa llatinitzant, també retòrica, i en tercets, l'Amorosa visione (1342-43), poema al·legòric en tercets, l'Elegia di madonna Fiammetta (134344), novel·la autobiogràfica en una prosa prou fluida, bé que amb excés de retoricisme, i el Ninfale fiesolano (1344-46?), poema pastoral en octaves, en el qual es realitza la fusió harmònica de la matèria autobiogràfica amb la tècnica expressiva, que és una de les característiques del Decameron (1349-51). La darrera obra de creació, Il Corbaccio (1354-55), marca un retrocés i representa la transició a l’obra erudita. La seva producció en llatí és força abundosa: a més d’epístoles, del Bucolicum carmen (conjunt d’èglogues, entre les quals Olympia, elegia per la mort d’una filla seva), etc, cal esmentar De genealogiis deorum gentilium (1350-60), extensa enciclopèdia de la mitologia on són explicades les faules clàssiques amb llur interpretació històrica, al·legòrica i moral, De casibus virorum illustrium (1354-64), compilació d’anècdotes històriques des d’Adam fins al duc d’Atenes, De claris mulieribus (1354-64), 104 biografies de dones, des d’Eva fins a la reina Joana de Nàpols, narrades amb intenció moral, i De montibus, silvis, fontibus, lacubus, fluminibus, stagnis seu paludibus et de nominibus maris (1632-66), diccionari, per matèries, de noms geogràfics de l’antiguitat.

Fou el primer estudiós de Dant; els seus comentaris públics a l’església de la Badia són l’origen de la lectura Dantis, que encara avui es fa a diverses ciutats italianes. A més, escriví Trattatello in laude di Dante i Esposizione sopra la Comedia, comentari interromput el 1374, per malaltia de l’autor, al cant XVII de l’Infern.

BOCACCIO ALS PAÏSOS CATALANS Boccaccio influí poderosament en la literatura catalana medieval. La traducció catalana que Narcís Franc féu d'Il Corbaccio (1397) representa la mostra més antiga de la seva difusió. Del 1429 és la traducció completa del Decameron, excel·lent de comprensió i de vivacitat. Aquesta obra, però, influí poc, bé que Joan Rocafort en cités algun personatge i Roís de Corella en seguís la línia més externa per a l’obra El parlament en casa de Berenguer Mercader. Aproximadament del 1440 és la traducció de la Fiammetta. Il Corbaccio fou, però, l’obra que més actuà en la literatura catalana. Lo somni de Bernat Metge n'és una imitació molt directa, i també n'hi ha influències en L’espill, de Jaume Roig, en el castellà Maldecir de mujeres, de Pere Torroella, i en el Cançoner satíric valencià dels segles XV i XVI. La Fiammetta deixà empremtes en l’obra de Roís de Corella i d’Hug Bernat de Rocabertí, en el Tirant lo Blanc, en el Curial e Güelfa, etc. Antoni Vilaragut i Francesc Alegre conegueren i utilitzaren De genealogiis deorum, i Antoni Vallmanya fou influït per De claris mulieribus, de la qual existí, a més, una traducció, avui perduda. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0010629.xml

A la biblioteca trobaràs: 437.2 Boc. Boccaccio, Giovanni. Andreuccio da Peruggia: novella del Decamerone N 837 Boc. Boccaccio, Giovanni. Decameró N 837 Boc. Boccaccio, Giovanni. Decameron N 837 Boc. Boccaccio, Giovanni. El rubí del arzobispo y otros relatos 92 (Dan) Boc. Boccaccio, Giovanni. Vida de Dante

FRANCIS SCOTT FITZGERALD

Novel·lista nord-americà.

Saint Paul, Minnesota, 24 de setembre de 1896 — Hollywood, Califòrnia, 21 de desembre de 1940 És un exponent notable de l’època del jazz i de la rebel·lia i la desil·lusió de la joventut després de la Primera Guerra Mundial. Estudià a Princeton, i el 1917 féu el servei militar. Després de la guerra començà d’escriure. This Side of Paradise (‘Aquest costat del paradís’, 1920), la seva primera novel·la, obtingué un gran èxit. Amb la seva muller, Zelda Sayre, escriptora, residí a França, on escriví The Beautiful and the Damned (‘Els bells i els condemnats’, 1921), Tales of the Jazz Age (‘Contes de l’època del jazz’, 1922) i The Vegetable (‘El vegetal’, 1923). Amb The Great Gatsby (‘El gran Gatsby’, 1925; traducció catalana de R. Folch i Camarasa, 1966), que tracta del materialisme i les pretensions dels nou-rics de l’època, arribà al punt més alt de la seva fama. Posteriorment conreà la novel·la curta, que reflecteix els seus problemes personals: la follia de la seva muller, el seu alcoholisme i un decaïment i una desil·lusió espiritual progressius. Com que la seva darrera novel·la, Tender is the Night (‘Tendra és la nit’, 1934; traducció catalana de Terenci Moix, 1968), tingué poca acceptació, anà a Hollywood, on escriví guions cinematogràfics, fins a la seva mort.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0027126.xml

A la biblioteca trobaràs: N Fit. Fitzgerald, Francis Scott. Contes de l’era del jazz N Fit. Fitzgerald, Francis Scott. El crack-up 441.2 Fit. Fitzgerald, Francis Scott. The curious case of Benjamin Button 441.2 Fit. Fitzgerald, Francis Scott. The cut glass bowl and other stories N Fit. Fitzgerald, Francis Scott. El gran Gatsby NE Fit. Fitzgerald, Francis Scott. The great Gatsby N Fit. Fitzgerald, Francis Scott. El último magnate N Fit. Fitzgerald, Francis Scott. El viatge a l’estranger

GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER

Poeta castellà romàntic.

Sevilla, 17 de febrer de 1836 — Madrid, 22 de desembre de 1870 Fill del pintor José Domínguez Insausti i de Joaquina Bastida Vargas, adoptà el cognom d’un dels avantpassats del seu pare. El 1854 es traslladà a Madrid, on exercí de periodista i de funcionari. Afeccionat als estudis arqueològics, viatjà per la península Ibèrica per tal de procurar-se dades per a l’obra Historia de los templos de España (primer volum, 1857), a imitació dels Recuerdos y bellezas de España (1839), de Pau Piferrer, que restà inacabada. La seva obra cabdal fou, però, la d’estricta creació literària. La qualitat poètica de les seves Rimas (1871) provingué del fet d’haver superat el retoricisme i d’haver assolit una expressió nua, simple, concentrada en petites unitats estròfiques. Per aquesta raó se salvà de la desvaloració posterior de la poesia romàntica. Afectat possiblement d’influències alemanyes i britàniques, reaccionà contra la línia grandiloqüent del Romanticisme castellà i fou contemporani estricte de poetes que, com Gaspar Núñez de Arce, podrien ésser considerats parnassians. La seva obra en prosa se centrà en les Leyendas , publicades pòstumament el 1872, que recullen tradicions populars, sovint fantàstiques. Al monestir de Veruela, a la serra del Moncayo, on tractava de guarir la tuberculosi que minà la seva vida, escriví les conegudes Cartas desde mi celda , que anà publicant a “El Contemporáneo” durant l’any 1864, document important per a conèixer la seva trajectòria espiritual. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0008591.xml

A la biblioteca trobaràs: P 834 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Cartas desde mi celda.

434.2 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. La corza blanca 434.2 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. La cruz del diablo IP 834 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Gustavo A. Becquer para niños P 834 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Leyendas N Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Leyendas 434.2 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Leyendas IN 834 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Leyendas de Bécquer contadas a los niños IC Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. El monte de las ánimas P 834 Bec. Bécquer, Gustavo Adolfo. Rimas

SAMUEL BECKETT

Novel·lista i dramaturg irlandès.

Foxrock, Dublín, 13 d’abril de 1906 — París, 22 de desembre de 1989 D’origen burgès, estudià al Trinity College, de Dublín. L’any 1937 s’instal·là a París, i durant la guerra participà en la resistència. La seva obra, escrita en les llengües anglesa i francesa, fou guardonada el 1961 amb el premi Formentor i el 1969 amb el premi Nobel. És autor de les novel·les Murphy (1938), Molloy (1951), Malone meurt (1951), Watt (1953), L’innommable (1953), Comment c'est (1961), Imagination morte imaginez (1966), Ill Seen, Ill Said (1982), dels contes Le dépeupleur (1971), Compagnie (1980), de les obres teatrals En attendant Godot (1953), Fin de partie (1957), Happy Days (1960), Play (1963), Not I (1973), Rockbaby (1981) i d’altres peces curtes i texts radiofònics. L’any de la seva mort publicà l’assaig El món i el pantaló i, pòstumament, hom reedità la seva primera novel·la More pricks than Kics (1990), la qual, en vida, l’autor es negà que fos reeditada. L’obra de Beckett, de difícil adscripció estètica, es caracteritza per un despullament dels elements formals del teatre i de la narració i per una voluntat de penetració en la circumstància elemental de l’home. Les seves novel·les són la culminació del corrent antinovel·la, que té el seu precedent principal en James Joyce. Així, també, el seu teatre anuncia la mort dels ressorts tradicionals en escena, substituïts pel gest i per la paraula, ineficaços, de l’home lliurat a la liquidació de la seva consciència agònica. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0008585.xml

A la biblioteca trobaràs:

N 831 Bec. Beckett Samuel. Detritus T 831 Bec. Beckett Samuel. Eleutheria T 831 Bec. Beckett Samuel. Fi de partida

T 831 Bec . Beckett Samuel. Final de partida N Bec . Beckett Samuel. Molloy P 831 Bec. Beckett Samuel. Obra poĂŠtica completa N Bec . Beckett Samuel. Relatos P 841 Bec. Beckett Samuel. Rumbo a peor T 831 Bec. Beckett Samuel. Teatre complet T 831 Bec. Beckett Samuel. Tot esperant Godot T 831 Bec. Beckett Samuel. Waiting for Godot: a tragicomedy in two acts

RAINER MARIA RILKE

Poeta txec en llengua alemanya.

Praga, 4 de desembre de 1875 — Val-Mont, Vaud, 29 de desembre de 1926 Estudià a les acadèmies militars de Pölten i Weisblirchen (1886-1891), però aviat abandonà la carrera militar per dedicar-se a la literatura i a la filosofia seguint cursos a les universitats de Praga, Munic i Berlín. Les seves primeres poesies són del 1894: Leben und Lieder (‘Vida i cançons’), i es poden caracteritzar com a populars i malenconioses: Larenopfer (‘Ofrena als Lars’, 1896), Traumgekrönt (‘Coronat de somni’, 1897) i Advent (1898). Els dos viatges que féu a Rússia (1899 i 1900), amb la seva amiga Lou Andreas-Salomé, foren decisius en la seva formació. D’aquesta època són la Weise von Liebe und Tod des Cornets Christoph Rilke (‘Cançó d’amor i mort del corneta Cristòfor Rilke’; traduïda al català per Carles Riba i també per Guillem Nadal), composta el 1899 i publicada el 1906, i el Stundenbuch (‘Llibre d’hores’, 1899-1903).

El 1901 es casà amb Clara Westhoff (1878-1954), de la qual tingué una filla, Ruth; el matrimoni, tanmateix, durà només fins l’any següent, que Rilke inicià els seus viatges a París (1902-1914), on conegué P.Cézanne i A.Rodin (d’aquest fou secretari en 190506), alternats amb altres a diversos llocs (els anys 1912-13 estigué a la península Ibèrica). Mentrestant publicà Das Buch der Bilder (‘El llibre de les imatges’, 1902), Neue Gedichte (‘Noves poesies’, 1907) i Der Neuen Gedichte anderer Teil (‘L’altra part de les noves poesies’, 1908); tanmateix no fou realment reconegut fins a la publicació, el 1910, de la seva novel·la autobiogràfica Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, (‘Quaderns de Malte Laurids Brigge’). Participà en la Primera Guerra Mundial —experiència que, bé que breu, marcà definitivament el seu art— i el mateix any (1914) escriví Fünf Gesänge (‘Cinc cançons’). Establert (1921) a Suïssa, hi escriví les seves obres més complexes i difícils: les Duineser Elegien (1922), que evoquen l’estada del poeta al castell de Duino, a Trèveris, el 1910, i que representen la summa conclusiva de la seva reflexió: nascudes d’una problemàtica existencial individual (inconsistència de la vida, caràcter inabastable dels sentiments, etc), tendeixen a una solució encara més radicalment individual, la poesia com a solució única del problema vital, i els Sonette an Orpheus (1923; traducció catalana d’Alfred Badia, 1977) obres, ambdues, molt meditades, que celebren la vida de l’home com a ésser hímnic i que han tingut una influència decisiva en tota la literatura europea del s. XX (a Catalunya —divulgat per J.Bofill i Ferro— influí C.Riba i J.Vinyoli, que n'ha traduït diversos poemes al català). A la seva darrera època Rilke es dedicà a traduir Paul Valéry, i ell

mateix escriví alguns poemes en francès. El mateix any de la seva mort, de leucèmia, escriví Nicht Geist, nicht Inbrunst wollen wir entbehren (‘No volem mancar ni d’esperit ni de fervor’). La seva correspondència (Briefe 1899-1926) fou publicada en 1929-37.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0055705.xml

A la biblioteca trobaràs: N Ril. Rilke, Rainer Maria. A lo largo de la vida: historias cortas y apuntes N 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Cartas a un joven poeta N 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Cartas a una amiga veneciana N 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Cartes a un jove poeta P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria . Elegías de Duino; los sonetos a Orfeo P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria .Nueva antología poética P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria . Nuevos poemas P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Poemas a la noche y otra poesía póstuma y dispersa P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Poesía N Ril. Rilke, Rainer Maria. Primavera sagrada y otros cuentos de Bohemia N Ril. Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte Laurids Brigge P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Rèquiems N 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Rusia, en verso y prosa P 842 Ril. Rilke, Rainer Maria. Sonets a Orfeu P 842. Ril. Rilke, Rainer Maria . El testamento.

FRAI LUÍS DE GRANADA

Nom amb què és conegut Luis de Sarria, escriptor i predicador andalús.

Granada, 1504 — Lisboa, 1588 D’origen modest, fou protegit pel comte de Tendilla. Possiblement fou deixeble de Bartolomé Carranza i conegué Melchor Cano al col·legi de San Gregorio de Valladolid, on estudià. Professà a l’orde dominicà (1525) i fou provincial de l’orde a Portugal (1557). Predicava a la manera de Juan de Ávila, de qui escriví una biografia. Exposà la seva tècnica oratòria, en llatí, a la Rhetorica ecclesiastica, feta traduir al castellà pel bisbe Climent de Barcelona (1770). El seu estil, expressiu i caracteritzat pels períodes llargs i fluids, revela la influència de Ciceró. Al Libro de la oración (1554) distingeix les fórmules preceptives i els aspectes reflexius de la pregària. La Guía de pecadores (1556), dedicada a Felip II, aplega una apologia de la virtut i un tractat de com defugir la temptació. El Memorial de la vida cristiana (1561), adreçat a la princesa Maria de Portugal i fet entorn de consideracions sobre l’amor diví, s’inspira en fonts tomistes i platòniques. La Introducción al símbolo de la fe (1583), vasta síntesi sobre el coneixement de Déu a través del cristianisme i de l’observació de la natura, és la seva obra més original i brillant. Suspecte d’erasmisme, foren prohibits els seus escrits (1559) i els hagué de modificar.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0038718.xml

A la biblioteca trobaràs:

N 834 Lui. Luis, de Granada, Fray. Introducción del símbolo de la fe

MIGUEL DE UNAMUNO

Escriptor i professor universitari basc.

Bilbao, 29 de setembre de 1864 — Salamanca, 31 de desembre de 1936 Estudià el batxillerat a la seva vila nadiua i filosofia i lletres a Madrid. Preparà diverses oposicions i finalment guanyà la càtedra de grec a la Universitat de Salamanca (1891), d’on fou rector molts anys. Visità Barcelona ja el 1889 amb motiu de l’Exposició Universal. Aviat col·laborà en diversos diaris castellans barcelonins i en alguna revista àcrata, com Ciencia Social . Féu amistat sobretot amb Pere Coromines i Jaume Brossa i després amb Joan Maragall. Inconformista i debel·lador de persones, institucions i règims, fou confinat a Fuerteventura (1924) per la Dictadura de Primo de Rivera. Al cap d’uns quants mesos un veler d’uns amics el traslladà a França, i s’instal·là a París i Hendaia. El 1931 tornà a Salamanca com a catedràtic de llengua castellana. Iniciada la guerra civil, fou favorable a l’alçament militar, però, en adonar-se del parany franquista, s’enfrontà públicament a la universitat salmantina amb el general Millán Astray ('' Venceréis, pero no convenceréis '). Sortí protegit, i es reclogué a casa seva, on morí el darrer dia de l’any. Membre destacat de la Generació del 98, influent fins molt ençà de la postguerra, tenia una concepció molt pròpia del món i d’Espanya, de la filosofia i de la literatura i un afany insaciable d’immortalitat i de perdurar en la consciència dels lectors. Malgrat que escriví que cap castellanoparlant culte no podia desconèixer el català escrit i que dedicà poemes a temes catalans i s’hi referí en articles, crítiques de llibres (sobre Rusiñol, Narcís Oller, Maragall, Xènius i Pous i Pagès) i obres de viatge, considerà que Barcelona era una ciudad fachendosa , que als catalans els ahogaba la estética , que calia catalanizar España (fórmula subtil de descatalanitzar Catalunya) i, mentre es discutia l’Estatut a les Corts (1931), en un extens discurs proclamà l’hegemonia del castellà i la més o menys llunyana mort de les altres llengües peninsulars i ressuscità el símil despectiu de l’espingarda, referintse al català, que ja havien combatut des del 1906 Xènius, Josep Carner i Miquel dels Sants Oliver. Excel·lí com a novel·lista, i a les novel·les reflecteix la seva visió angoixada de la vida, les seves obsessions i perplexitats. Cal remarcar Paz en la guerra (1897), record de la guerra carlina, Amor y pedagogía (1902), els contes El espejo de la muerte (1913), Niebla (1914), en part obra autobiogràfica, Abel Sánchez (1917), història d’un fratricidi, Tres novelas ejemplares (1920), La tía Tula (1921), perfil d’un caràcter, i San Manuel Bueno, mártir (1931). El seu èmfasi en l’exploració de l’ànima humana contrasta amb la poca importància donada als elements descriptius.

Els seus assaigs personals, polèmics o extemporanis, escrits, com tota la seva obra, en un estil original i voluntat literària, es refereixen a l’actualitat o a qualsevol tema intemporal: En torno al casticismo (1902), Vida de don Quijote y Sancho (1905), lectura colpidora de Cervantes, Mi religión y otros ensayos (1910), Soliloquios y conversaciones (1911), Del sentimiento trágico de la vida (1912), recerca angoixosa de la fe, amb una gran pregonesa de pensament, influït per Kierkegaard, Contra esto y aquello (1910), Ensayos (1916-18), en set volums, i La agonía del cristianismo (1931), on el mot agonía vol dir combat. Cal destacar els llibres de viatges — Por tierras de Portugal y España (1911) i Andanzas y visiones españolas (1922)— i els de records: Recuerdos de niñez y mocedad (1908) i Diario íntimo (1970). Com a poeta expressa en vivències i imatges el seu tarannà angoixat, paradoxal i variable: Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920), Romancero del desierto (1928), Cancionero (1953), etc. El teatre respon també al seu concepte de la vida i de la literatura: Fedra (1924), El otro (1922) i El hermano Juan (1934), entre altres. Hom li ha publicat tres edicions d’obres completes: 1928-31, en dos volums, 1950-64, en setze volums, i 1966-72, en deu. Cal destacar Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall (1951), ple de suggeriments, polèmiques sinceres, debats sobre Catalunya, enfrontaments i contrasts, dins un ambient de gran amistat. També el carteig que tingué amb Pere Coromines, dedicat especialment a la seva angoixa religiosa, editat definitivament dins l’obra de P.Coromines Obra completa en castellano (1975), i amb Santiago Valentí i Camp, publicat en l’obra de Josep Tarín Iglésias Unamuno y sus amigos catalanes (1966). Agustí Esclasans escriví l’estudi i la biografia Miguel de Unamuno (Buenos Aires 1947), i Joan Fuster, Maragall i Unamuno cara a cara , dins Les originalitats (1956). http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0068341.xml

A la biblioteca trobaràs: N Una. Unamuno, Miguel de. Amor y pedagogía P Una. Unamuno, Miguel de. Antología poética 1 (Una). Unamuno, Miguel de. Del sentimiento trágico de la vida en los hombres y en los pueblos N 834 Ber. Unamuno, Miguel de. El epistolario: 1923-1935 91 (46.22) Una. Unamuno, Miguel de. Extremadura IP 834 Una. Unamuno, Miguel de. Miguel de Unamuno: selección poética P 834 Nac. Unamuno, Miguel de. Nacer (poemas para una vida que empieza) N Una. Unamuno, Miguel de. Niebla N 834 Una. Unamuno, Miguel de. Paisajes del alma P 834 Una. Unamuno, Miguel de. Poesías GN Una. Unamuno, Miguel de. San Manuel Bueno, mártir N Una. Unamuno, Miguel de. La tia Tula