Al setembre recordem a:
Josep Mª de Sagarra, Leon Felipe, Pablo Neruda, Thomas Wolfe, André Breton, Dante Alighieri, Eugeni d’Ors, Alberto Moravia, Francisco de Quevedo, Herman Melville.
FRANCISCO DE QUEVEDO Poeta i prosista castellà, una de les màximes figures del barroc
Madrid, 14 de setembre de 1580 — Villanueva de los Infantes, Castella la Nova, 8 de setembre de 1645 Apassionat per la política, amic del duc d’Osuna, l’acompanyà a Itàlia, on intervingué en perilloses missions diplomàtiques. A la caiguda del duc (1620), fou desterrat a la Torre de Juan Abad, però amb la mort de Felip III i l’ascensió del comte duc d’Olivares recobrà la confiança de la Cort. El 1639 fou detingut, sense que se'n sàpiguen exactament les causes, a casa del duc de Medinaceli i empresonat en el convent de San Marcos de Lleó, on restà quatre anys en deplorables condicions. Quevedo és un dels més grans poetes de tots els temps. Conreà tots els gèneres, des dels satírics i polítics, com la cèlebre Epístola satírica y censoria al comte duc, passant pels morals, els burlescs i la sàtira literària i personal (sobretot contra Góngora, el seu mortal enemic). Al costat d’aquesta poesia frívola, Quevedo es mostra com el més profund poeta metafísic del barroc. La desil·lusió i la melangia barroques, la fugida del temps, la idea de la mort, l’angoixa, omplen els seus millors poemes. Bona part de la poesia quevedesca és de caràcter amorós i constitueix una de les produccions més apassionades i originals de tot el s XVII, caracteritzada per la seva autenticitat, el seu llenguatge directe, col·loquial moltes vegades, i per la seva modernitat. Les obres poètiques foren publicades després de la seva mort, en dos volums, El Parnaso español (1648) i Las Tres Musas últimas castellanas (1670). La seva obra en prosa és molt extensa i variada. Escriví tractats de tipus polític, com la Política de Dios, gobierno de Cristo y tiranía de Satanás (1635) i La vida de Marco Bruto (1644); obres ascètiques, com la Providencia de Dios (1641) i la Vida de Fray Tomás de Villanueva (1620); o filosòfiques i morals, com La cuna y la sepultura (1635), tractat estoic a imitació de Sèneca, una de les millors obres de Quevedo, on millor es palesa el to desenganyat i melangiós del barroc. Al costat d’aquestes obres de caràcter seriós i doctrinal no manquen escrits de crítica literària contra el gongorisme, com la famosa Aguja de navegar cultos con la receta para hacer Soledades en un día (1631), i La Perinola, feroç atac contra Pérez de Montalbán. La sàtira moralitzant cristal·litzà en la seva obra mestra, Los sueños (1627). Són sis narracions dialògiques, escrites en forma al·legòrica i simbòlica, per les quals fa desfilar tipus, oficis i costums de la seva època. Excel·leixen El sueño de las calaveras, El mundo por dentro i La hora de todos y la fortuna con seso. L’altra obra magistral és la novel·la picaresca Historia de la vida del Buscón llamado don Pablos (1626), escrita entre
el 1603 i el 1608 i publicada a Saragossa el 1626, amb un llenguatge ple d’antítesis i equívocs, estilísticament perfecta. Amb un humor vidriós i corrosiu, ofereix una visió deformada i caricaturesca de la realitat, sense aturar-se davant els quadres més trists o fins i tot macabres.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0053722.xml
A la biblioteca trobaràs:
P 834 Que. Francisco de Quevedo. Antología poética IN 834 Que. Francisco de Quevedo . El Buscón IP 834 Que. Francisco de Quevedo . Francisco de Quevedo para niños N 834 Que. Francisco de Quevedo. Historia de la vida del Buscón N 834 Que. Francisco de Quevedo. Migajas sentenciosas P 834 Que. Francisco de Quevedo. Obra poética: antología comentada N 834 Que. Francisco de Quevedo. Obras jocosas P 834 Que. Francisco de Quevedo. Poesía P 834 Que. Francisco de Quevedo. Poesía varia N 834 Que. Francisco de Quevedo. Los sueños
DANTE ALIGHIERI
Nom amb què és conegut el poeta italià Dante Alighieri (la forma Dante és un diminutiu del nom Durante).
Florència, 1265 — Ravenna, 14 de setembre de 1321
Fill de família güelfa de noblesa menor, potser deixeble de Brunetto Latini, però autodidacte en poesia, s’adherí a l’escola poètica del dolce stil novo i, tot i que s’havia casat amb Gemma di Manetto Donati, féu de Beatriu (dama florentina, filla de Folco Portinari) el personatge central de la seva obra. Estudià teologia i filosofia; llegí els clàssics llatins i els filòsofs escolàstics. Lluità a la batalla de Campaldino (1289) i contra els gibel·lins d’Arezzo i de Pisa. Per tal de poder dedicar-se a la vida política, s’inscriví (1295) al gremi de metges i apotecaris. Fou conseller del capitano del popolo, membre del Consell de Cent de Florència, ambaixador a San Gimignano i priore (juny-agost del 1300) en els moments més durs de la lluita entre les faccions negra i blanca dels güelfs. Per tal de resoldre la situació, aconsellà l’exili dels caps d’ambdues faccions; s’oposà a Bonifaci VIII i, més tard, fou un dels tres ambaixadors enviats (1301) pel Comune de Florència al papa a fi d’evitar la ingerència del seu delegat Carles de Valois. No hi reeixí, i Carles d’Anjou i la facció negra conqueriren el poder i iniciaren una repressió, de la qual fou víctima (1302): fou condemnat en contumàcia a multa, exili temporal i privació de drets civils i, poc temps després, a ésser cremat. Començà aleshores la segona època de la seva vida: l’exili definitiu; fou exclòs de l’amnistia del 1311 i no acceptà les condicions de la que fou concedida el 1315. L’exili el separà dels problemes locals florentins i li obrí horitzons cap a una posició més universal. Intentà de tornar a Florència; visqué a Verona —a la cort dels Della Scala— i a la
Lunigiana (el 1306, a la cort dels marquesos Malaspina); en aquesta època escriví Convivio i De vulgari eloquentia i començà (el 1307, si no fou iniciada abans de l’exili) la Divina Commedia. El pensament que els seus problemes es resoldrien amb l’arribada a Itàlia (1310) del nou emperador Enric VII i la possibilitat d’una concòrdia Imperi-Església li inspirà la redacció de De monarchia; en morir Enric VII (1313) perdé aquestes esperances. Visqué novament a Verona i a Ravenna (a la cort de Guido Novello da Polenta) i acabà les dues primeres parts de la Divina Commedia (1314); la tercera fou acabada el mateix any que morí (1321). Cal distingir tres tipus d’obres en la producció de Dant: les poètiques, les doctrinals i la Divina Comèdia. Les obres poètiques, en italià, pertanyen al corrent stilnovista i són representades per una obra unitària, la Vita Nova, i moltes poesies soltes, reunides posteriorment amb el títol genèric de Rime. La Vita Nova ha estat definida com la història ideal de l’amor de Dant per Beatriu. Conté una sèrie de poesies amoroses, escrites en el període florentí de la seva vida, dedicades a Beatriu (algunes, però, són dedicades a altres dones) i estructurades el 1292 i el 1293 per mitjà d’un text en prosa que explica les etapes del seu amor des del moment de conèixer-la fins a la mort; acaba amb una “admirable visió” i el ferm propòsit de cantar-ne les lloances. Hi són inclosos breus comentaris de les poesies. Les Rime, també stilnovistes, tot i que predominen les de tema amorós, són més variades i n'hi ha d’abans i de després de l’exili. S'hi destaquen les dedicades a Beatriu, i també les rime pietrose, a donna Pietra, amb marcada influència d’Arnaut Daniel; la resta són cançons al·legòriques, sonets a amics, poesies patriòtiques i sonets d’una tençó amb Forese Donati, de caire realista. Les edicions inclouen, a més, poesies d’atribució dubtosa. Quant a les obres doctrinals, les més importants són: Convivio, De vulgari eloquentia i De monarchia, la primera escrita en italià, i les altres dues, en llatí. El Convivio, compost entre el 1304 i el 1307, havia estat projectat com una obra àmplia formada per una introducció i 14 tractats, cadascun dels quals havia d’ésser un extens comentari d’una cançó original seva, amb una doble finalitat: fer arribar la cultura a aquells que no havien pogut seguir uns estudis regulars i donar-se a conèixer com a home de doctrina, a més de poeta. D’aquest projecte només escriví la introducció i tres tractats, els quals comenten tres cançons, tot i que, de fet, incloguin temes molt diversos: elogi de la llengua vulgar, exposició de les característiques de la noblesa individual —do inherent i no pas hereditari—, defensa de la necessitat de l’imperi universal, etc. Les idees no són originals, sinó que procedeixen d’Aristòtil i dels seus comentaristes, i són reforçades amb nombroses citacions de tota mena d’obres. De vulgari eloquentia, obra incompleta, escrita en llatí entre el 1304 i el 1307, és una defensa i un elogi de les llengües vulgars. Hi és explicat l’origen d’aquestes, especialment de les romàniques, compara el francès, el provençal i l’italià, classifica i caracteritza (com podia ésser fet al seu temps), amb exemples, les diverses parles italianes i intenta definir el concepte de vulgar il·lustre, és a dir, d’una llengua que pogués convertir-se en idioma literari comú a tots els estats d’Itàlia; però aquest vulgar il·lustre només seria digne d’ésser utilitzat en tractar dels temes més elevats (la valentia, l’ardor de l’amor, la virtut) i només en la forma mètrica de la cançó, l’estructura de la qual i els mots que hi han d’ésser emprats o evitats hi són estudiats amb tota la minuciositat. De Monarchia, escrit en llatí, probablement després de la mort d’Enric VII (1313), és la millor de les obres doctrinals de Dant. Hi demostra que la monarquia temporal, denominada Imperi, és un principat únic, necessari per al benestar del món i per a poder complir el fi terrenal dels homes, que l’exercici d’aquesta monarquia pertoca de dret al poble romà i que l’autoritat de l’emperador deriva directament de Déu; és a dir, proclama la independència de l’Imperi i de l’Església, tot i que l’autoritat temporal ha d’ésser subordinada a l’espiritual. Unes altres obres de Dant en llatí són Quaestio de aqua et terra, dissertació filosòfica llegida públicament a Verona (1320), dues Eglogae bucòliques (132021), en resposta a les que li havia adreçat Giovanni de Virgilio incitant-lo a poetitzar en llatí en lloc de fer-ho en italià, i les Epistolae (escrites durant l’exili), de les quals només se'n conserven tretze. Li és atribuït Il fiore, poema al·legòric en italià, que comprèn 232 sonets.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0021438.xml
A la biblioteca trobaràs:
4.0 Dan. Dante Alighieri. De vulgari eloquentia P 837 Dan. Dante Alighieri. Divina comèdia P 837 Sap. Dante Alighieri. Saps la terra on floreix el llimoner? P 837 Dan. Dante Alighieri. Vida nova P 837 Dan. Dante Alighieri. La vida nueva
THOMAS WOLFE Novel·lista nord-americà.
Asheville, Carolina del Nord, 3 d’octubre de 1900 — Baltimore, Maryland, 15 de setembre de 1938 La seva obra, plena d’elements autobiogràfics, intenta de recollir una àmplia visió del seu país, dels seus homes i dels seus problemes. Cal esmentar-ne Look Homeward, Angel (1929), Of Time and the River (1935), The Web and the Rock (1939) i You can't go Home Again (1940).
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0072358.xml
A la biblioteca trobaràs:
N Wol. Thomas Wolfe. Del tiempo y el río. Una leyenda sobre la ansiedad del hombre en su juventud. N Wol. Thomas Wolfe. Especulación. N Wol. Thomas Wolfe. Hermana muerte
LEÓN FELIPE Nom amb què és conegut León Felipe Camino, poeta castellà
Tábara, Lleó, 1884 — Mèxic, 1968
La rebel·lió expressada als primers llibres —Versos y oraciones del caminante (1920 i 1929) i Drop a star (1933)— es radicalitzà en els que són producte de la guerra civil i l’exili: El payaso de las bofetadas (1938), El hacha (1939), Español del éxodo y del llanto (1939), El gran responsable (1940), Ganarás la luz (1943). A aquestes obres i a les posteriors — Antología rota (1947), Llamadme publicano (1950), El ciervo (1954), Belleza cruel (1958) i Oh este viejo y solo violín (1968)—, el seu desig de justícia i llibertat és expressat amb un llenguatge apassionat, influït per Whitman.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0036953.xml
A la biblioteca trobaràs:
IP 834 Leo. León Felipe. Leon Felipe para niños P 834 Leo. León Felipe. Antología poética P 834 Leo. León Felipe. Ganarás la luz P 834 Leo. León Felipe. Nueva antologia rota
ANDRÉ BRETÓN Poeta francès surrealista.
Tinchebray, Normandia, 18 de febrer de 1896 — París, 28 de setembre de 1966 El 1919 publicà el primer recull de poemes —Mont de Piété— i fundà amb Louis Aragon i Philippe Soupault la revista “Littérature”, òrgan del dadaisme, on publicà Les champs magnétiques. El 1924 dirigí la revista “La révolution surréaliste” i publicà Manifeste du surréalisme, en els quals, influït per Freud, es lliurà a experiments d’escriptura hipnòtica. Légitime défense (1926) i Second manifeste du surréalisme (1930) foren la reacció enfront de la tendència inicial a una socialització del surrealisme i al control marxista en poesia, reacció que el 1935 li féu rompre tot lligam amb el partit comunista francès. El 1941, arran de la prohibició de l'Anthologie de l’humour noir (1940), se n'anà a Amèrica. Tornà a França el 1946, combaté Albert Camus i el realisme socialista i fundà diverses revistes surrealistes. És autor de Les pas perdus (1924), Le surréalisme et la peinture (1928), Les vases communicants i Misère de la poésie (1932), Fata Morgana (1942), L’Art magique (1957), etc.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0012205.xml
A la biblioteca trobaràs:
NF Bre. André Breton. L’Amour fou N 831 Bre. André Breton. Martinica: encantadora de serpientes NF Bre. André Breton. Nadja 7.01 Tro. André Breton. Manifiesto por un arte revolucionário e independiente
PABLO NERUDA Nom que, en record de Jan Neruda, prengué Ricardo Eliecer Neftalí Reyes, poeta xilè.
Parral, Linares, 12 de juliol de 1904 — Santiago, 23 de setembre de 1973 Cònsol, entre altres ciutats, a Madrid i a Barcelona, féu una gran amistat amb els poetes castellans de l’anomenada Generació del 27. Partidari decidit, en esdevenir-se la Guerra Civil Espanyola, del bàndol republicà, fou, fins a la mort, un entusiasta propagandista i un desinteressat col·laborador d’aquesta causa. Ingressà al partit comunista el 1945. Hagué d’exiliar-se diverses vegades del seu país. Candidat a la presidència de la república de Xile el 1970, renuncià a favor del seu amic Salvador Allende, amb la política del qual sempre estigué identificat. Una quarantena de títols constitueixen el conjunt de l’obra literària nerudiana, i la força dels seus versos, les innovacions estilístiques i el ressò que ha tingut en la poesia castellana permeten de comparar-lo amb Rubén Darío. El seu primer llibre important és Veinte poemas de amor y una canción desesperada (1924), de to malenconiós i ple de reminiscències postromàntiques i simbolistes, però sorprenent per l’audàcia de les imatges. Adscrit aviat a l’escola surrealista, publicà la primera part i la segona de Residencia en la tierra (1935), llibre de contingut i d’intenció materialista i d’expressió deliberadament turbulenta i caòtica, mitjançant la qual el poeta vol reflectir la seva visió d’un món en descomposició. España en el corazón (1937), al·lusiu a la Guerra Civil Espanyola, fou inclòs després a Tercera residencia (1947), que conté també composicions sobre la Segona Guerra Mundial. Així inicià el seu estil èpic, d’una encesa retòrica i d’una gran agressivitat política, la millor mostra del qual és Canto general (1950), poema en quinze cants, que va des de l’evocació de l’Amèrica d’abans de la descoberta fins a l’exaltació política actual, passant pels descobridors, els alliberadors i els explotadors —i tot això barrejat amb episodis autobiogràfics—. Amb els volums d'Odas elementales (iniciats el 1954) deixà de banda la grandiloqüència i el to èpic per cantar, d’una manera afable i cordial, amb una gran agilitat discursiva, les coses més elementals, simples, quotidianes, domèstiques. Aquí Neruda reeixí a fer poesia d’autèntic contingut social. Cal, finalment, recordar els seus llibres de memòries: un en vers (Memorial de Isla Negra), en cinc volums (1964), i un altre en prosa (Confieso que he vivido, 1974). Fou premi Lenin de la pau (1953) i premi Nobel de literatura (1971).
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0045821.xml
A la biblioteca trobaràs:
IP 834B Ner. Pablo Neruda. 4 poemas de Pablo Neruda y un amanecer en la isla P 834 Gar. Pablo Neruda. Amor P 834B Ner. Pablo Neruda. Canto General P 834B Ner. Pablo Neruda. Cien sonetos de amor P 834B Ner. Pablo Neruda. Crepusculario: (1920-1923) P 834B Ner. Pablo Neruda. Maremoto P 834B Ner. Pablo Neruda. Memorial de Isla Negra IP 834B Ner. Pablo Neruda. Oda a una estrella P 834B Ner. Pablo Neruda. Odas elementales IP 834B Ner. Pablo Neruda. Pablo Neruda para niños P 834B Ner. Pablo Neruda. Veinte poemas de amor y una canción desesperada P 834B Ner. Pablo Neruda. Los versos del capitán
EUGENI D’ORS
Escriptor i filòsof.
Barcelona, Barcelonès, 28 de setembre de 1881 — Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 de setembre de 1954 Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del Imperialismo (1905). Abans havia col·laborat a La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Creu del Montseny, Lo Pensament Català i a Pèl & Ploma, on publicà la narració tenebrista La fi de l’Isidre Nonell (1902), editada en castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg on exposa el seu concepte de l’"art arbitrari” o subjectivista. Freqüentà Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu, nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb aquest pseudònim col·laborà a El Poble Català, però també ho féu amb el de Xènius, nom que emprà definitivament el 1906 en el Glosari de La Veu de Catalunya. El 1906 fou corresponsal a París, des d’on continuà escrivint en el Glosari comentaris culturals i polítics o d’algun esdeveniment insignificant amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de “l’anècdota a la categoria” o confeccionar “una mena de diccionari filosòfic portàtil”. Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en tant que reiterà la teoria de l’arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del que en digué Noucentisme, del qual s’erigí en definidor. Pensionat per la diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin, Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-se cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de Filosofia de Heidelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science par l’action (traduït al català el 1909), on proposava l’adopció d’una lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa. El 1909 als Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a “fenomen diastàsic” o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la facultat cognoscitiva de l’individu el món exterior. El mateix any assistí al VI Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré. Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note sur la curiosité. El mateix any publicà les
Gloses de Quaresma per exposar el que anomenà la Filosofia de l’home que Treballa i que Juga. D’un joc de forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes conseqüències ètiques (el deure de cadascú d’observar la pròpia norma), sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i fins i tot estètiques (instauració del classicisme). Fou elegit secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on promogué iniciatives com l’edició d’uns Arxius de Ciències. Durant aquell estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriví en el Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides d’un manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. El glossari Gualba la de mil veus, del 1915, és una bella narració d’un incest en què el barroquisme contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L’estiu del 1916 les glosses formaren l'Oceanografia del tedi. El 1918 la secció estigué dedicada a l’evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat. Paral·lelament menava una “lluita per la cultura” organitzant a través del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns Cursos monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi. Dirigí l’Escola de Bibliotecàries (Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació) i el 1917 fou nomenat director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista Quaderns d’Estudi i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per l’Institut el 1914. La incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i Cadafalch, la seva negativa a sotmetre's a la disciplina burocràtica i, potser, les seves simpaties pel sindicalisme —patents a les Gloses de la Vaga que féu circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid— determinaren la dimissió del seu càrrec oficial, que fou àmpliament debatuda a l’Assemblea General de la Mancomunitat del gener del 1920. El mes d’abril cessà com a secretari de l’Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del seminari de filosofia. Deixà de publicar el Glosari a La Veu i continuà a El Dia Gráfico, on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El Nou Prometeu Encadenat. El febrer de 1920 inaugurà una col·laboració en castellà —Las obras y los días— també com a Xènius a Las Noticias, on publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític d’art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d’una tragèdia de tesi paternalista (Guillermo Tell). Pel gener de 1923 s’establí a Madrid: publicà un Glosario a ABC, que prosseguiria a El Debate, a Arriba España de Pamplona i a Arriba de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres. Membre de l’Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època en què creà l’ Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu, tot i que dimití per motius administratius. El 1927 residí a París, on publicà, en francès, uns assaigs biogràfics que, augmentats, aparegueren en castellà: Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa d’un estudi seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no com un estil històric sinó com una constant de la cultura. Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l’aportació espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la superconsciència de l’home o part angèlica de l’esperit, contraposada a una part subconscient o tèrbola. El 1947 publicà a Barcelona El secreto de la Filosofía —bàsicament, recopilació d’escrits anteriors— i el 1954, amb caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers anys havia difós a Madrid l’art modern a través del Salón de los Once promogut per ell. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid. El 2009 fou publicat l’assaig inèdit La curiositat, sobre el coneixement científic
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0047758.xml
A la biblioteca trobaràs:
N Ors. Eugeni d’Ors. La ben plantada; Gualba, la de mil veus N 833 Ors. Eugeni d’Ors. Glosari 1908-1909 N 833 Ors. Eugeni d’Ors. Glosari 1910-1911 N 833 Ors. Eugeni d’Ors. Glosari 1912-1913-1914 amb la sèrie “Flos Sphorum” N 833 Ors. Eugeni d’Ors. Glosari: 1916 N 833 Ors. Eugeni d’Ors. Glosari: selecció N 833 Ors. Eugeni d’Ors. La lliço de tedi en el parc altrament dit Oceanografia del tedi 1 (Ors). Eugeni d’Ors. El secreto de la filosofía: doce lecciones, tres diálogos y, en apéndice, “La filosofía en 500 palabras”: con 28 ilustraciones N 833 Ors. Eugeni d’Ors. La vall de Josafat N 834 Ors. Eugeni d’Ors. La veritable historia de la Lídia de Cadaquès
ALBERTO MORAVIA
Nom amb què és conegut Alberto Pincherle, escriptor italià.
Roma, 28 de novembre de 1907 — Roma, 26 de setembre de 1990 La seva primera novel·la, Gli indifferenti (1929), una de les obres més representatives de la narrativa italiana del s. XX, expressa l’abjecció social i psicològica de la burgesia romana feixista, en un estil que utilitza tots els recursos del realisme sense concessions a la nota liricosentimental. Posteriorment publicà el recull de narracions La bella vita (1935) i L’imbroglio (1937). Al clima cultural neorealista pertanyen les novel·les Agostino (1944), La romana (1947) i La ciociara (1957), que li donaren una gran popularitat. Inquietuds culturals diverses (sobretot el pensament marxista i la psicoanàlisi) en caracteritzen les darreres obres: La noia (1960), L’automa (1962), Io e lui (1971), La vita interiore (1978), 1934 (1982) i L’uomo che guarda (1985) i el recull de narracions La villa di venerdi (1990). També té importància la seva activitat de crític literari i cinematogràfic, de periodista i d’assagista. Col·laborà al Corriere della Sera i a la revista L’Espresso . El 1953 fundà la revista Nuòvi Argomenti
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0044294.xml
A la biblioteca trobaràs:
N Mor. Alberto Moravia. La atención I *** mor. Alberto Moravia. Històries de la prehistòria N Mor. Alberto Moravia. Los indiferentes NI Mor. Alberto Moravia. Romanzi e racconti: 1927-1940
JOSEP Mª DE SAGARRA Escriptor
Barcelona, 5 de març de 1894 — Barcelona, 27 de setembre de 1961
Descendent d’una antiga família de la noblesa catalana i fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, féu el batxillerat al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp i la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l’Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però, poc abans d’acabar-los, deixà els estudis per dedicar-se de ple a la literatura. El 1914 ja havia publicat un Primer llibre de poemes ; quatre anys després, estrenà la primera peça teatral: la Rondalla d’esparvers ; el 1919 publicà la primera novel·la ( Paulina Buxareu ) i, gràcies a J.Ortega y Gasset, entrà en el periodisme professional (corresponsal a Berlín del diari madrileny El Sol ) . En conjunt, Sagarra és autor d’una obra extensa i variada. Una obra que, amb un estil ric, acolorit i precís, tradueix un vitalisme descordat i escèptic, que, en essència, barreja molts dels planteigs temàtics i tècnics del Modernisme amb d’altres d’estrictament populars o vuitcentistes o, al contrari, amb d’altres de noucentistes. Entre el 1920 i el 1936, recollí amb fidelitat algunes de les aspiracions més significatives d’una època, els feliços vint , que tendia al cosmopolitisme més brillant i esportiu, i les més entranyables d’una societat, la catalana, que cercava les seves formes més genuïnes d’emoció i de realització política. I, així, esdevingué un autèntic mite popular que, en molts d’aspectes, ocupà el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall. La part més important pertany al camp de la poesia i del teatre. Sagarra conreà el poema intimista, la cançó, la balada de tipus goethià, el cant o la sàtira polítiques i el poema narratiu de vastes proporcions, més pròxim a la novel·la que no pas a l’èpica. Entre les obres més importants, cal citar: Cançons d’abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i d’oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923), Cançons de totes les hores (1925), El comte Arnau (1928), La rosa de cristall (1933) i Àncores i estrelles (1936). A destacar els poemes satírics de tema polític, apareguts en El Be Negre i no aplegats mai en volum. En el camp del teatre Sagarra conreà també una gran varietat de gèneres.
Intervingué en la realització d’algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel ( Charivari , etc. ), estrenà comèdies, farses i sainets de costums ( La Llúcia i la Ramoneta , 1928; Les llàgrimes de l’Angelina , 1928; La Rambla de les floristes , 1935), publicà tragèdies ( Judit , 1929) i, sobretot, creà un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, o la comèdia, de costums i de la cançó popular catalana: Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). Altrament, Sagarra col·laborà amb assiduïtat a la premsa ( La Publicitat , Mirador ) i aplegà algunes d’aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937; [1946?]). Publicà un bell llibre sobre Els ocells amics (1922), alguns contes i tres novel·les. Una de les novel·les, Vida privada (1932), constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l’aristocràcia barcelonina. Entre el mes d’octubre del 1936 i el d’agost del 1940, residí a l’estranger. El 1936, es casà amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, féu un llarg viatge de noces per les mars del sud, fruit del qual són dos llibres esplèndids: Entre l’equador i els tròpics (1938, però probablement del 1946) i La ruta blava (publicat, de primer, en versió castellana: 1942; pòstum, en versió original catalana: 1964). El 1938 s’establí a París i, en esclatar la guerra mundial, es traslladà successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda, on es dedicà, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia . El 1940, de retorn a Catalunya, s’incorporà a la vida literària clandestina i, amb l’ajut d’alguns mecenes, enllestí la versió dantesca, traduí el teatre de Shakespeare i compongué el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950). Un poema ambiciós però d’execució desigual. D’aquests anys són també uns comentaris crítics sobre Verdaguer, reunits, pòstumament, en volum ( Verdaguer, poeta de Catalunya , 1968). El 1946 començà de nou la seva activitat teatral i, més tard, la periodística. De primer, intentà de renovar a fons el seu repertori de models i, així, compongué alguns drames en prosa i d’inspiració existencialista que, malgrat l’interès, obtingueren poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). Després, fracassat aquest intent, tornà a un dels models més típics de la preguerra, el del poema dramàtic, i estrenà algunes de les seves obres més famoses: L’hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L’alcova vermella (1952), etc. Finalment, conreà el drama burgès d’intenció religiosa ( La ferida lluminosa , 1954; La paraula de foc , 1955) i adaptà amb vertadera fortuna algunes obres de Molière i Gogol’: El senyor Perramon (1960) i El fiscal Requesens (1961). L’activitat periodística, menys incisiva i brillant que la dels anys trenta, l’exercí en llengua castellana a Destino i a La Vanguardia Española i només n'aplegà una part molt reduïda en volum: Cola de gallo (1959). D’aquesta època, l’obra més important són unes saboroses i extenses Memòries (1954). Per diverses raons, de tipus més econòmic o literari que ideològic, Sagarra es distancià a poc a poc dels grups catalans de la resistència i començà a col·laborar amb els més o menys oficials. Així, fou conseller de la Sociedad General de Autores de España, a Madrid, i el govern espanyol li concedí la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1961). Morí d’un carcinoma bronquial, després d’una llarga agonia. Fou membre (1942) i president en funcions (1959) de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre electe (1954) de l’Acadèmia de Bones Lletres; obtingué molts premis literaris: Fastenrath (1926), Crexells (1932), Iglésias (1932), Folguera (1935), etc. , i fou mestre en gai saber (1931). Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües i algunes han estat dutes al cinema ( El Cafè de la Marina, La ferida lluminosa, La Rambla de les floristes, Vida privada ).
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0057732.xml
A la biblioteca trobaràs:
Josep M.ª de Sagarra. All i salobre Josep M.ª de Sagarra. L’ànima de les coses: articles a La Publicitat (1922-1929) Josep M.ª de Sagarra. Antología de la obra poética de J.Mª de Sagarra Josep M.ª de Sagarra. Cafè, copa i puro Josep M.ª de Sagarra. Cafè de la Marina Josep M.ª de Sagarra. Cançons d’abril i de novembre Josep M.ª de Sagarra. Cançons de rem i de vela; la rosa de cristall, Entre l’Equador i els tròpics Josep M.ª de Sagarra. El comte Arnau Josep M.ª de Sagarra. Corona d’espines Josep M.ª de Sagarra. Dijous Sant Josep M.ª de Sagarra. Entre l’equador i els tròpics Josep M.ª de Sagarra. Estudiant i la pubilla Josep M.ª de Sagarra. El foc de les ginesteres Josep M.ª de Sagarra. Fortuna de Sílvia Josep M.ª de Sagarra. Hostal de la Glòria Josep M.ª de Sagarra. Jardinet de l’amor Josep M.ª de Sagarra. Memòries Josep M.ª de Sagarra. Paulina Buxareu Josep M.ª de Sagarra. El perfum dels dies: articles a Mirador: 1929-1936 Josep M.ª de Sagarra. Poemes satírics Josep M.ª de Sagarra. Poesia Josep M.ª de Sagarra. Prosa.1 Josep M.ª de Sagarra. Prosa.2. Vida privada Josep M.ª de Sagarra. Prosa.6. Memòries 1 Josep M.ª de Sagarra. Rambla de les floristes Josep M.ª de Sagarra. Rondalla d’esparvers Josep M.ª de Sagarra. Rosa de cristal Josep M.ª de Sagarra. La ruta blava: viatges a les mars del Sud Josep M.ª de Sagarra. Sant Jordi Josep M.ª de Sagarra. Teatre Josep M.ª de Sagarra. Teatre I Josep M.ª de Sagarra. Teatre escollit Josep M.ª de Sagarra. Vida privada
HERMAN MELVILLE Novel·lista nord-americà.
Nova York, 1 d’agost de 1819 — Nova York, 28 de setembre de 1891 De jove, en fracassar el negoci del seu pare, deixà els estudis i es féu mariner; viatjà molt i arribà a conèixer a fons la vida marinera. Fruit de les seves experiències foren les novel·es Typee (1846), Omoo (1847) o Moby Dick (1851), la més coneguda, sobre la recerca aferrissada de Moby Dick, la balena blanca, per part del capità Achab; sobre aquest tema John Huston dirigí un film el 1956. Escriví encara Billy Budd (publicada pòstumament el 1924) —en la qual es basà l’òpera homònima de B. Britten (1951)., contes i poemes. El conjunt de la seva obra, especialment Moby Dick i Billy Budd, és un dels cims del Romanticisme nord-americà.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0041850.xml
A la biblioteca trobaràs:
GN Mel. Herman Melville. Bartleby el escribiente N Mel. Herman Melville. Bartleby l’escrivent: una historia de Wall Street N Mel. Herman Melville. Cuentos completos N Mel. Herman Melville. El mariner Billy Budd I més histories N Mel. Herman Melville. Moby Dick LF Mel. Herman Melville. Moby Dick C Jou. Herman Melville. Moby Dick: adaptación libre de la novela de Herman Melville NE Mel. Herman Melville. Moby Dick or the white whale I *** Mel. Herman Melville. Mobby Dick: un llibre teatre basat en l’obra de Herman Melville