Sabors i sabers: Coneixem Alexandria?

SABORS I SABERS: CONEIXEM ALEXANDRIA?

I 72 Ash Ash, Russell. Les 100 grans meravelles del món I 72 Bea BEAUMONT, Émilie. Les meravelles del món I 72 Mer Meravelles del món I 9 (32) Ing INGRAO, Laetitia. Cleopatra I 902.6 Aub AUBIN, Isaline. 2000 años bajo el mar: un arqueólogo submarino en Egipto I 91(100) Bez BÉZUEL, Sylvi. El Meu atles Larousse de les meravelles del món I 92 (Ale) Mir MIRANDA, Pau. Alexandre el Gran [Col·lecció Em dic...]

I 92 (Cle) Gil GIL, Carmen. Cleòpatra 022 Ser SERAGELDIN, Ismail. Bibliotheca Alexandrina: the rebirth of the library of Alexandria 027 Can CANFORA, Luciano. La Biblioteca desaparecida 027 Cas CASTRO LEAL, Leticia de. La Biblioteca de Alejandría 027 Esc ESCOLAR SOBRINO, Hipólito. La Biblioteca de Alejandría 027 Ria RIAÑO ALONSO, Juan José. Poetas, filósofos, gramáticos y bibliotecarios: origen y naturaleza de la antigua Biblioteca de Alejandría.

1 (Cli) Bar BARDY, Gustave. Clemente de Alejandría 1 (Fil) FILÓ, d’Alexandria. Obras completas MM 441 Ago Ágora / una película de Alejandro Amenábar. Col·lecció Speak Up 641 Fab FÀBREGA, Jaume. La Cuina del món : cultura i gastronomia dels cinc continents 641 Lli El Llibre de les cuines del món : un viatge gastronòmic per les taules dels cinc continents 641 Mun El Mundo en un plato : qué comer y dónde en los cinco continentes 72 Mar Maravillas arquitectónicas del mundo antiguo : obras maestras de ingeniería

781 Lag LAGRANGE, Frédéric. Músicas de Egipto 80.3Pin PINCHIN, Jane Lagoudis. Alejandría: Cavafis, Forster y Durrell 883.3 (Kav) Lid LIDDELL, Robert. Kavafis: una biografia 883.3 (Kav) Vil VILLENA, Luis Antonio de. Carne y tiempo: lecturas e inquisiciones sobre Constantino Kavafis.

N 822 Ces CÈSAR, Gai Juli. Guerra d’Alexandria N 822 Cur CURCI RUF, Quint. Història d’Alexandr el Gran P 883 Kav KAVAFIS, Konstantinos. Antología poética P 883 Kav KAVAFIS, Konstantinos. Les poesies de CP. Cavafis P 883 Kav KAVAFIS, Konstantinos. Poemas P 883 Kav KAVAFIS, Konstantinos. Poesía completa P 883 Kav KAVAFIS, Konstantinos. Poemes canònics T 841 Sha SHAKESPEARE, William. Antoni i Cleopatra 9(3) Mar Maravillas del Mundo Antiguo:Atlas de Arqueología de National Geographic / preparado por la División de Libros, National Geographic Society,Washington 9 (38) Bri BRIANT, Pierre. Alejandro Magno, de Grecia a Oriente

9 (38) Cit CITATI, Pietro. Alexandre el Gran 91 (026) (62) Egi Egipto. Madrid: El País / Aguilar, 2005 91 (026) (62) Mim MIMÓ, Roger. Egipto. Madrid: Anaya Touring Club, 2009 910.4 (560) Sta STARK, Freya. La Ruta de Alejandro: crónica de un viaje 910.4 (62) For FORSTER, E.M. Faros i Farelló: una evocació d’Alexandria 92 (Aci) Aci ACIMAN, André. Adéu, Alexandria: memòries 92 (Ale) Car CARTLEDGE, Paul. Alejandro Magno: la búsqueda de un pasado desconocido 92 (Ale) Mos MOSSÉ, Claude. Alejandro Magno: el destino de un mito 92 (Ale) Ren RENAULT, Mary. Alejandro Magno 92 (Ant) Gol GOLDSWORTHY, Adrian Keith. Antonio y Cleopatra 92 (Cle) Tyl TYLDESLEY, Joyce. Cleopatra: la última reina de Egipto 92 (Hip) Dzi DZIELSKA, Maria. Hipatia de Alejandría N Bra BRADSHAW, Gillian. El faro de Alejandría N Dav DAVIS, Lindsey. Alejandría

N Dur DURRELL, Lawrence. Balthazar N Dur DURRELL, Lawrence. Justine N Geo GEORGE, Margaret. Memorias de Cleopatra: la reina del Nilo N Hae HAEFS, Gisbert. Alejandro Magno N Jac JACQ, Christian. Champollion “El Egipcio” N Kav KAVAFIS, Konstantinos. A la luz del dia N Mah MAHFUZ, Najib. Miramar N Man MANFREDI, Valerio. El confín del mundo N Man MANFREDI, Valerio. Las arenas de Amón N Neg NEGRETE, Javier. Alejandro Magno y las águilas de Roma N Ren RENAULT, Mary. El noi persa N Roc ROCA I COSTA, M. Carme. Escollida pels déus N Spr SPROTT, Duncan. La casa del águila N Thi THIBAUX, Jean-Michel. La novela de Cleopatra N Vaz

VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel. La rosa de Alejandría NA Abd ABD AL-MAJID, Ibrahim. [Ningú no dorm a Alexandria] R 9 His. Historia National Geographic, nº 97 (gener 2012), pàgs. 26-35.

HERNÁNDEZ DE LA FUENTE, David. La Biblioteca de Alejandría R 91 Nat. National Geographic, Nat. V. 29, nº 1, jul. 2011, pàgs. 8-31.

BROWN, Chip. En busca de Cleopatra; [La Alejandría de Cleopatra] R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 137 (abril 2002), pàgs. 70-79.

MARTÍN, Jos. Alejandría: la ciudad de la memoria CD 022.3 EGY Egypt CD 022.6 RAM RAMZY, Hossam. Egyptian raï CD 520 Ago MARIANELLI, Dario. Ágora. [Banda sonora de la pel·lícula] DVD Cle Cleopatra DVD Fall The Fall: el sueño de Alexandria DVD Mar Marco Antonio y Cleopatra DVD 9 (32) Her Herakleion: el templo perdido de los dioses egipcios DVD 9 (32) Mun El mundo de Cleopatra: Alejandría al descubierto DVD 91 (62) Ago El Ágora de Alejandria DVD 92 (100) Bio Biografías universales [Alejandro Magno, Cleopatra, Ptolomeo, etc.]

DVD 92 (Ale) Ver La verdadera historia de Alejandro Magno DVD 902.6 Des Descubrimiento de la tumba de Tutankamon y la piedra de Rosetta

*CURIOSITATS: Sabies que...?

9

Alexandria (àrab: al-Iskandariyya; copte: Rakotə ; grec: Αλεξάνδρεια; àrab egipci: AlEskandareya) és una ciutat d'Egipte, capital de la governació d'Alexandria. És la segona ciutat del país i el primer port, pel qual passen el 80% de les importacions i exportacions.

Va ser fundada entre el 332 i el 331 a.C. per Alexandre el Gran. Va esdevenir durant l'antiguitat el primer port d'Egipte. Fou en el seu moment un dels grans centres culturals de la Mediterrània. Alexandria va ser molt coneguda per la seva Biblioteca i pel Far, una de les meravelles clàssiques.

9

El Far d'Alexandria es va alçar durant gairebé 2000 anys entre el segle III a.C. i el XIV, en què dos grans terratrèmols el van malmetre.

El Far d´Alexandria és considerat una de les set meravelles del món antic, juntament amb la Gran Piràmide de Kheops a Gizeh, els jardins penjants de Babilònia, el Temple d´Àrtemis a Efes, l´Estàtua de Zeus a Olímpia, el Mausoleu de Mausol a Halicarnàs, i el Colós de Rodes.

Fou construït al segle III a. C., durant l´època hel·lenística, i va funcionar fins que dos terratrèmols l´enderrocaren al segle XIV. Poc després de la mort d´Alexandre el Gran, el general Ptolomeu Sòter va assumir el poder d´Egipte, i va fer d´Alexandria la capital del país, convertint-la en la més gran metròpoli comercial i cultural de l´Orient conegut.

A prop de la costa d’Alexandria hi ha la petita illa de Faros, connectada amb el port per un dic artificial, l’Heptastadium. Degut a les perilloses condicions de navegació de la regió i a una línia costera sense referents geogràfics, l´any 290 a C. el rei Ptolomeu Sòter va considerar necessària la construcció d’un far en aquesta illa, amb la funció de guiar els vaixells cap al port d’Alexandria i identificar la situació de la ciutat des de molt lluny. Les obres de construcció de la torre les va dirigir l´arquitecte Sòstrat de Cnidos, contemporani d´Euclides, i van acabar-se durant el regnat del fill de Ptolemeu Sòter, Ptolemeu II Filadelf.

L’any 1166 d.C., el viatger àrab Abou-Haggag Al-Andaloussi va visitar el Far, va recollir-ne una gran quantitat d’informació, i proporcionà una acurada descripció de la seva estructura que va ser de molta utilitat per als arqueòlegs moderns en la reconstrucció gràfica del monument.

Es diu que com a base de l’edifici es disposaren grans blocs de vidre, resistents al desgast marítim, i tota l'estructura es va cobrir amb planxes de marbre blanc fixades amb plom fos. La llum que projectava el far, que arribava fins a 50 quilòmetres de distància, s'aconseguia durant

el dia mitjançant un complex sistema de miralls que reflectien la llum del sol, mentre que per la nit s'encenia una gran foguera amb fusta i resines. A més, se sap que estava dividit en tres seccions: una base quadrada amb un buit al mig, una part central de forma octogonal i, al capdamunt, una capçalera circular (tholos) que assenyalava la posició de la torre.

Diverses imatges seves en monedes encunyades a Alexandria mostren que el Far tenia quatre estàtues de tritons, una a cada cantó de l´edifici. I alguns historiadors creuen que, en el període romà, també incorporava una estàtua a dalt de tot de la torre. Es creu que aquest far mesurava entre 120 i 130 metres d’alçada (l´equivalent a una construcció actual de 40 pisos) i, per tant, es considera una de les estructures més altes aixecades per la mà de l´home.

Entès com la síntesi dels coneixements científics de l’època, el Far d’Alexandria va influir en l´arquitectura d’un gran nombre de monuments posteriors, des dels mausoleus romans fins als minarets de les mesquites del Caire, de la torre Magna de Nimes als campanars de diverses esglésies romàniques, on la forma cònica substitueix la tholos.

Però, més enllà de la seva elegància arquitectònica, el Far d´Alexandria fou l’única de les Set Meravelles del món antic que també tenia un ús científic i pràctic. Per als mariners, permetia un retorn segur a port. I als científics, el que més els fascinava eren els misteriosos mecanismes de la capçalera circular. Alguns autors afirmen que, a part dels miralls metàl·lics, aquesta capçalera disposava d’un sistema de lents que permetia ampliar la distància de projecció de la llum i, per tant, demostrava el domini de l’òptica assolit pels grecs.

Quan els àrabs van conquerir Egipte, admiraven Alexandria i les seves riqueses, i el Far va continuar apareixent en els seus escrits i diaris de viatge. Però els nous mandataris, que ja no tenien cap lligam amb la Mediterrània, traslladaren la capital egípcia a El Caire. Tot i així, amb l’excepció de la Gran Piràmide de Gizeh, el Far va ser la meravella del món antic que més temps va sobreviure. Va resistir al pas dels segles, fins que als anys 1303 i 1323 fou severament malmès per dos terratrèmols, i el viatger àrab Ibn Battuta va escriure que ni tan sols havia pogut entrar a les seves ruïnes. Dècades més tard, al 1480, desapareixeria definitivament, quan el sultà egipci d’aleshores, Qaitbey, n’utilizà els enderrocs per construir el fort que porta el seu nom.

Fort Qaitbey

Encara que el Far d’Alexandria no ha subsistit fins a l´actualitat, ha deixat el seu llegat en diversos camps del coneixement. Des d’un punt de vista arquitectònic, ha estat el model de molts fars al llarg de la costa mediterrània. I, des d’un punt de vista lingüístic, el nom de torre de Faros (per l’illa on es va situar) és l’origen etimològic de la paraula “far” en moltes llengües romàniques, com el català o el castellà. De fet, com passà amb el Mausoleu d´Halicarnàs, el nom “far” ha designat totes les construccions posteriors realitzades a fi de mostrar el camí als vaixells.

Fa uns anys, un grup d´arqueòlegs francesos van trobar alguns fragments del Far submergits en les aigües del port d´Alexandria. Després de múltiples estudis de documents històrics, els investigadors van realitzar una reproducció digital del monument, i ara la recerca es centra en confirmar la causa exacta de la seva destrucció. Malgrat que diversos països europeus, com França, Alemanya, Itàlia o Grècia, s’han mostrat disposats a reconstruir el Far, l’ambiciós projecte europeu Medistone ha topat amb la negativa de Zahi Hawass, Secretari del Consell Suprem d´Antiguitats Egípcies, que opina que la reproducció de l’edifici disminuiria el seu valor històric.

9

“La más útil de las Siete Maravillas fue, sin duda, el Faro de Alejandría. También fue una de las que más tiempo se mantuvo en pie. En 1326, el viajero árabe Ibn Battuta vio una de sus caras en ruinas. “Es un edificio muy alto, y su puerta está por encima del nivel del suelo. Situado sobre un montículo elevado, está a tres millas de la ciudad, sobre una larga lengua de tierra”. Gracias a estas descripciones y a imágenes antiguas se conoce bien la estructura de este edificio, situado en la isla de Faros. Ptolomeo II lo encargó al arquitecto Sóstrato de Cnido, y se levantó entre 285 y 247 a.C. Medía 134 metros de altura y estaba construído con bloques de mármol ensamblados con plomo. En lo alto, un gran espejo metálico reflejaba –hasta a 50 kilómetros de distancia- el sol durante el día, y la luz de una gran hoguera por la noche.” (Las 7 maravillas de la antigüedad. Historia National Geographic, nº 87, març 2011, pàg. 54)

9

A la literatura apòcrifa jueva hi ha un llibre amb el títol de Cartes d'Aristeas al seu germà Filócrates, que se suposa escrit entre els anys 127 a 118 a. C. En aquesta obra es narra un fet històric: En el regnat de Ptolomeu II (285-247 a. C.) treballava en el Museu un bibliotecari anomenat Demetri de Falero (o Falerio), un entusiasta de la biblioteca que va lluitar tota la seva vida per aconseguir el seu engrandiment. Demetri va pregar al rei que demanés per mitjans diplomàtics a la ciutat de Jerusalem el llibre de la Llei jueva, i que també fes venir a Alexandria a uns quants traductors per a traduir al grec els cinc volums d’aquell text hebreu de la Torà, és a dir, els cinc primers llibres de l'Antic Testament.

Eleazar, el sacerdot de Jerusalem, va enviar a Alexandria a 72 savis traductors que es van recloure en l'illa de Fars (davant de la costa d'Alexandria) per tal de dur a terme el projecte, es diu que en 72 dies. Es considera que aquesta va ser la primera traducció de la història, i es coneix amb el nom de Septuaginta o Bíblia dels Setanta o dels LXX, perquè van arrodonir el nombre de 72 traductors a 70.

9

En una altra ocasió, Demetri de Falero (que a més era un gran viatger), durant una estada a Grècia, va convèncer els atenencs perquè enviessin a Alexandria els manuscrits d'Èsquil (que estaven dipositats a l'arxiu del teatre de Dionís, a la ciutat d'Atenes ), per a ser copiats. Quan es feia una petició com aquesta, el costum era dipositar una elevada quantitat de diners fins a la devolució dels textos. Els manuscrits van arribar al Museu, es

van fer les còpies correctament, però no van tornar al seu lloc d'origen, sinó que el que es va retornar van ser les còpies fetes a la biblioteca. D’aquesta manera, Ptolemeu Filadelf va perdre la gran suma del dipòsit cedit, però va preferir quedar-se per a la seva biblioteca el tresor que suposaven els manuscrits.

9

En el Concili de Nicea (any 325) es va decidir que la data per a la Pascua de la Resurrecció fos calculada a Alexandria, perquè en aquell moment el Museu d’aquesta ciutat era considerat el centre astronòmic més important. Després de molts estudis va resultar una tasca impossible; els coneixements per a poder-ho dur a terme no eren encara suficients. El principal problema era la diferència de dies, anomenada spacta, entre l'any solar i l'any lunar, a més de la diferència que hi havia entre l'any astronòmic i l'any del calendari julià, que era el que s’utilitzava llavors.

9

La biblioteca completa del filòsof Aristòtil, la seva obra i els seus llibres es custodiaven en aquest lloc. Alguns autors creuen que la va comprar Ptolemeu II. Tot es va perdre. Hi havia també vint versions diferents de l'Odissea , l'obra L'esfera i el moviment d'Autólico de Pitano, Els Elements d'Hipòcrates de Quios i tantes altres obres de les quals no es conserva més que el nom i el record.

9

A Alexandria, les còpies es feien sempre en papir i a més s'exportava aquest material a diverses regions. La ciutat de Pèrgam era una de les que més utilitzava el papir, fins que els reis d'Egipte van decidir no exportar-ne més per a tenir ells en exclusiva aquell material per a les seves còpies. Llavors, a Pèrgam van començar a utilitzar el pergamí, conegut des de molts segles enrere, però que s'havia substituït pel papir per ser més barat i fàcil d'aconseguir.

9

Els papirs mai no es doblegaven: s'enrotllaven. Les primeres obres es presentaven en rotllos (volum en llatí). Cada volum estava format per fulles de papir unides les unes a les altres formant una banda que s'enrotllava sobre un cilindre de fusta. Els textos estaven escrits en columnes, en grec o demòtic, amb tinta groga diluïda en mirra. Els escribes utilitzaven un sol costat i escrivien amb una canya afilada, el càlam. Els rotlles etiquetats, estaven col·locats en caixes que es dipositaven a l'interior d'armaris murals (armaria), ordenats per matèries: textos literaris, filosòfics, científics i tècnics. Posteriorment, es va fer segons l'ordre alfabètic dels noms dels autors.

9

L’any 1799, en el transcurs de la campanya a Egipte de Napoleó Bonaparte, a la ciutat de Rosetta, situada a pocs kilòmetres d’Alexandria, un capità de l’exèrcit napoleònic, PierreFrançois-Xavier Bouchard, troba una pedra de basalt negre esculpida amb una escriptura antiga aparentment desconeguda. La pedra comptava amb tres escriptures diferents: grec, jeroglífics i demòtic. Els estudis iniciats pels arqueòlegs, vàren determinar que la pedra havia estat inscrita cap el segle II a.C. Durant molts anys la pedra va ser estudiada per tal de descobrir el seu significat, fins que l’egiptòleg francès Jean François Champollion, va fer un gran i sorprenent descobriment: les dues escriptures egípcies presents en la pedra, la jeroglífica i el demòtic, pertanyien al mateix idioma. Aquest descobriment va ser d’una gran importància, ja que va permetre l’identificació i la resolució dels jeroglífics egipcis, idioma que feia pràcticament dos mil·lenis que ningú havia aconseguit desxifrar. De cop i

volta es va obrir la cultura de l’antic egipte als científics d’una forma que fins aleshores havia estat impossible. La pedra Rosetta va ser confiscada per l’exèrcit britànic, i des de 1802 s’exhibeix al British Museum de Londres.

9

Hipàtia va néixer a Alexandria l’any 370 i va morir en aquesta mateixa ciutat l’any 415.

Va col·laborar en l'obra filosòfica i matemàtica del seu pare (cap del museu d’Alexandria).

Hipàtia d’ Alexandria va ser una de les primeres dones de la historia que va contribuir al desenvolupament de les matemàtiques i astronomia. Va ser una filosòfa neoplatònica. Va investigar i ensenyar matemàtiques, geometria, astronomia, lògica, filosòfia i mecànica en el Museu d’Alexandria. Basava el seu coneixement en les doctrines de Platoni, fundador del Neoplatonisme.

Alexandria estava sota el domini romà desde feia temps, i l’esclavitut era molt comú.

L’esglèsia cristiana intentava consolidar el seu poder i erradicar l’influència pagana.

Egipte era en el segle V el centre més important del cristianisme, però malgrat les fortes pressions, Hipàtia va rebutjar convertir-se al cristianisme.

Totes les obres d'Hipàtia s'han perdut i només se’n coneixen els títols per les referències que en fan altres autors: Comentari a l’Aritmètica de Diofant d'Alexandria, Comentari a la Cònica d'Apol·loni de Perge, Edició del comentari del seu pare Teó a l’Almagest de Ptolemeu i als Elements d'Euclides, Perfeccionament de l'astrolabi. Un astrolabi és un instrument que serveix per mesurar la distància de les estrelles, els planetes i el sol. Va inventar un planisferi, localitzador d’estrelles i constel·lacions. També va inventar un destilador, i un hidròmetre, graduat per mesurar la densitat relativa i la gravetat dels líquids, que va ser el precusor de l’actual aeròmetre. Realment va fer moltes obres i aportacions i s’han conservat dues de les més importants: L’Aritmètica de Diofant d’Alexandria, que demostrava que l’aritmètica és més que càlcul; i La Cònica d’Apol·loni de Perge, un tractat de vuit volums sobre geometria de les seccions còniques d’Apol·loni de Perge.

Per les seves contribucions a l'astronomia, modernament s'han batejat un cràter i un riu de lava amb el nom d' Hypatia. http://www.slideshare.net/guest5ab6ac/hipatia-dalexandria-3411645

9

A prop d’Alexandria es van trobar dues ciutats submergides al mar Mediterrani: Herakleion i Menuthis, les quals conserven restes faraòniques i grecoromanes i contenen diversos temples d’Hèrcules i d’Isis.

9

Hace unos años se hizo un descubrimiento arqueológico sin precedentes en las costas de Egipto: las ruinas del palacio de Cleopatra en el mar, una de las mayores estructuras del mundo antiguo hechas por el hombre, destruida luego por un terremoto. Pero eso no era todo, ya que con el pasar del tiempo se fueron acumulando restos de barcos griegos y romanos.

Pues bien, todas esas ruinas siguen ahí bajo el agua, y moverlas las pondría en peligro.

Frente a esto, nada mejor que hacer el primer museo submarino. Y eso es justamente lo que hizo el arquitecto Jacques Rougerie, experto en estructuras espaciales y submarinas, al proponer este museo que se abre hacia la superficie con la forma de 4 velas de falucas, la

barcaza tradicional del Nilo. El museo tiene una parte en la costa, desde donde los visitantes son transportados a la parte submarina a través de túneles de fibra de vidrio, dónde habrá una construcción en torno a las ruinas para que puedan apreciarlas. El problema no es la presión de agua, ya que la bahía tiene entre 5 i 6 metros de profundidad, sino la turbiedad del agua. Y he ahí el desafío para este arquitecto.

Con esta construcción, Egipto podrá contar con el primer museo submarino del mundo en Alejandría, junto a su renovada Biblioteca. http://goo.gl/ZguVy http://terraeantiqvae.com/video/proyecto-del-museo

9

Lo que queda por descubrir: La tumba de Cleopatra Quien más datos nos ha proporcionado sobre la localización de la tumba de Cleopatra es el geógrafo Pausanias en su descripción de Alejandría. En la actualidad, un equipo de arqueólogos egipcios y dominicanos la está buscando en la zona del templo de Isis en Tabusiris Magna, a unos 50 km al oeste de Alejandría. Sin embargo, Pausanias dice que la última reina egipcia fue enterrada en el templo de Isis, pero en Alejandría. El hecho de que el último refugio de la célebre reina egipcia pueda encontrarse junto al de su amante Marco Antonio ha disparado el interés general por lo que podría ser un sensacional hallazgo, incluso aunque la tumba haya sido saqueada en la Antigüedad. Por desgracia, hasta la fecha no se ha encontrado ni un solo elemento que haga pensar que Cleopatra está enterrada en Tabusiris Magna. (Más allá de la ciencia, nº 263, gen. 2011, pàg. 22)

9

Situada entre el Mediterráneo y el lago Mareotis, la milenaria Taposiris Magna fue una floreciente ciudad portuaria en la época de Cleopatra. Sus viñedos eran famosos por el caldo que producían. El geógrafo Estrabón, quien visitó Egipto en el año 25 a.C., escribe que en Taposiris se celebraba un gran festival, seguramente en honor del dios Osiris. En las cercanías había una playa rocosa, cuenta, “donde se congregan en todas las estaciones del año multitudes en la flor de la vida.”

“Antes de que empezáramos a excavar creía que Cleopatra estaría enterrada mirando hacia el palacio de Alejandría, en la zona de las tumbas reales”, explicó Hawass. Pero los razonamientos de Martínez terminaron por convencerlo de que valía la pena explorar otra hipótesis: que Cleopatra tuviese la perspicacia de procurar ser enterrada con Marco Antonio en un lugar secreto donde nadie turbase su unión eterna.

Licenciada en derecho a los 19 años, Kathleen Martinez era profesora de arqueología en la Universidad de Santo Domingo, pero jamás había estado en Egipto ni manejado una paleta.

Desde que era muy joven, Martinez se propuso descubrir todo lo posible sobre la reina. Se empapó de los textos canónicos, en especial la crónica plutarquiana de la alianza entre Marco Antonio y Cleopatra. Saltaba a la vista que los romanos se habían propuesto presentarla (en el peor de los casos) como una déspota hedonista y libidinosa y (en el mejor) como una política manipuladora que había sembrado la cizaña entre las facciones rivales de la potencia romana emergente en su desesperado intento de preservar la

autonomía de Egipto. También existía la posibilidad de que los investigadores modernos hubiesen pasado por alto indicios importantes de la ubicación de la tumba de Cleopatra.

“En las fuentes antiguas no se dice ni una sola palabra de dónde está enterrada – explica Martinez-, pero yo creo que ella misma lo dispuso todo a su manera, desde cómo vivir hasta cómo morir, e incluso la forma en que quería que descubriesen su cadáver.”

9

La Alejandría de Cleopatra La ubicación de la tumba de Cleopatra es un misterio desde que se viese a la reina egipcia por última vez en su mausoleo, protagonizando la legendaria escena des u muerte, ataviada con las galas reales y la diadema y tumbada en lo que Plutarco describe como un lecho de oro. Tras el asesinato de César, el heredero de éste, Octavio, se disputó con Marco Antonio el control del Imperio romano durante más de una década; tras la derrota en Actium de Marco Antonio y Cleopatra, las fuerzas de Octavio entraron en Alejandría en verano del año 30 a.C. Cleopatra se atrincheró tras las gigantescas puertas des u mausoleo, entre acopios de oro, plata, perlas, obras de arte y otros tesoros que juró incendiar antes que dejar en manos romanas.

A este mausoleo fue trasladado el primero de agosto Marco Antonio, agonizante tras clavarse su propia espada, para que pudiese morir en brazos de Cleopatra. Y tal vez fue en el mausoleo donde, unos diez días después de morir Antonio, la propia Cleopatra escapó a la humillación de verse derrotada y prisionera al suicidarse a los 39 años, supuestamente con el veneno de un áspid. El historiador romano Dion Casio dejó escrito que Cleopatra fue embalsamada al igual que Marco Antonio, y Plutarco apunta que, por orden de Octavio, la última reina de Egipto recibió sepultura junto a su consorte, el romano derrotado. Dieciséis siglos después, Shakespeare proclamaba: “No habrá en la tierra un sepulcro que guarde / a una pareja tan célebre”.

Y sin embargo ignoramos la ubicación de ese sepulcro. La atracción que Cleopatra ha ejercido sobre los artistas es inversamente proporcional a las exiguas aportaciones de la arqueología. Alejandría y sus inmediaciones han gozado de menos atención que otros enclaves más antiguos del curso del Nilo, tales como las pirámides de Gizeh o los monumentos de Luxor. Y no es de extrañar: terremotos, maremotos, un nivel del mar en ascenso, subsidencia del trreno, conflictos civiles y la reutilización de la piedra procedente de los antiguos edificios han aniquilado el que durante tres siglos fuera el hogar de Cleopatra y de sus antepasados. Casi la totalidad de la gloriosa Alejandría de entonces yace hoy bajo el mar, a unos seis metros de profundidad.

Cleopatra VII nació en Egipto, pero era descendiente de una estirpe de monarcas griegos que reinaba en el país del Nilo desde hacía casi tres siglos.

La dinastía de los Ptolomeos llegó al poder cuando Egipto cayó en manos de Alejandro Magno, quien en un avance fulminante iniciado en el año 332 a.C. barrió el Bajo Egipto, desalojó a los odiados persas invasores y fue aclamado por los egipcios como libertador divino. Lo proclamaron faraón en la capital, Menfis. En una franja de terreno comprendida entre el Mediterráneo y el lago Mareotis trazó los cimientos de Alejandría, que haría las veces de capital egípcia durante casi un milenio.

Tras la muerte de Alejandro en 323 a.C., Egipto pasó a manos de Ptolomeo, uno de sus generales de confianza, quien, en una hábil maniobra, secuestró la carroza fúnebre que devolvía el cuerpo de Alejandro a Grecia y lo preservó en un santuario de la ciudad epónima. Ptolomeo fue coronado faraón en 304 a.C., en el aniversario de la muerte de Alejandro. Hizo ofrendas a los dioses egipcios, adoptó un nombre de entronización egipcio y se hizo retratar con los atributos de un faraón.

El mayor legado de la dinastía fue la propia Alejandría, con su avenida principal de 32 metros de ancho, sus refulgentes columnatas de caliza, sus palacios y sus templos portuarios dominados por el faro colosal de la isla de Faro. Alejandría no tardó en convertirse en la urbe más grande y sofisticada del planeta. Era un bullicioso crisol cosmopolita de egipcios, griegos, judíos, romanos, nubios y otros pueblos. Lo más granado del mundo mediterráneo acudía a estudiar en el Museion, la primera academia del mundo, y en la gran biblioteca de Alejandría.

Allí fue donde, 18 siglos antes de la revolución copernicana, Aristarco postuló su modelo heliocéntrico del sistema solar y Eratóstenes calculó la circunferencia de la Tierra. En Alejandría se tradujo por primera vez al griego la Biblia hebrea y el poeta Sotades el Obsceno descubrió los riesgos de la libertad de expresión al cometer la imprudencia de componer unos versos insidiosos sobre el matrimonio incestuoso de Ptolomeo II y su hermana. Lo lanzaron al mar dentro de una ataúd revestido de plomo.

El talento de los Ptolomeos para la intriga sólo era superado por su gusto por el boato más espectacular. Si las descripciones del primer festival dinástico que celebraron los Ptolomeos hacia 208 a.C. son verídicas, hoy aquellos fastos habrían costado millones de euros. El desfile era una parafernalia de música, incienso, nubes de palomas, camellos cargados de canela, elefantes con botines de oro y toros con los cuernos revestidos con pan de oro. Entre las carrozas se contaba un Dioniso de cinco metros que vertía una libación desde un cáliz de oro. ¿Qué otro destino podía aguardar a aquella estirpe sino un declive estrepitoso?. Para cuando en 51 a.C. ascendió al trono Cleopatra VII con 18 años, el imperio ptolemaico se desmoronaba. Se habían perdido Chipre, Cirene (en el este de Libia) y partes de Siria; el ejército romano no tardaría en acuartelarse en la misma Alejandría. Y aun así, pese a la sequía, el hambre y el estallido de conflictos civiles, Alejandría seguía siendo una ciudad rutilante comparada con la provinciana Roma. Cleopatra estaba resuelta a reavivar su imperio, pero no a costa de frenar el poder creciente de los romanos, sino haciéndose útil para ellos, surtiéndolos de naves y grano y sellando su alianza con el general romano Julio César mediante un hijo en común, Cesarión.

Para evitar que sus súbditos le reprochasen sus escarceos con Roma, Cleopatra abrazó las tradiciones de Egipto. Se dice que fue la primera reina ptolemaica que se molestó en aprender la lengua vernácula. Si bien en una hábil maniobra política los dirigentes extranjeros solían adoptar las divinidades autóctonas y apaciguar así al poderoso estamento religioso, los Ptolomeos sentían un interés genuino por el sentido egipcio del Más Allá. Esa fascinación cristalizó en una religión híbrida grecoegipcia que halló su máxima expresión en el culto a Serapis, glosa griega de la leyenda egipcia de Osiris e Isis.

En tiempos de Cleopatra el culto a la diosa Isis llevaba siglos extendiéndose por el Mediterráneo. Para fortalecer su posición, Cleopatra procuró vincularse a la gran Isis (y asociar la identidad de Marco Antonio con la de Osiris) y ser venerada como diosa. Se

hacía retratar en pinturas y estatuas como la diosa madre universal. A partir del año 37 a.C., Cleopatra empezó a materializar su ambición de engrandecer el imperio cuando Antonio devolvió una serie de territorios a Egipto y puso en sus tronos a los hijos de Cleopatra. Apenas cuatro años antes de su suicidio y del fin del Imperio egipcio, en 34 a.C., la reina se presentó con el sagrado atavío de Isis en un festival celebrado en Alejandría para celebrar la victoria de Marco Antonio en Armenia.

La estrecha identificación de Cleopatra con Isis, y su poder real como manifestación de la gran diosa de la maternidad, la fertilidad y la magia, fue la pista que llevó a Kathleen Martinez hasta Taposiris Magna. Partiendo de las descripciones del antiguo Egipto legadas por Estrabón, esbozó un mapa de posibles puntos de enterramiento, centrándose en 21 lugares asociados con la leyenda de Isis y Osiris y visitando todos los que pudo localizar.

“Llegué a la conclusión de que Taposiris Magna podría albergar la tumba oculta de Cleopatra porque entiendo que su muerte fue un acto ritual de profunda significación religiosa, llevado a cabo conforme a una ceremonia muy estricta y espiritual –explica Martinez-. Cleopatra negoció con Octavio para que la autorizase a enterrar a Marco Antonio en Egipto. Deseaba reposar con él porque quería encarnar la leyenda de Isis y Osiris. El verdadero significado del culto osiríaco pasa por la obtención de la inmortalidad.

Una vez muertos, los dioses permitirían a Cleopatra vivir con Marco Antonio en otra forma de existencia, una vida eterna en mutua compañía.”

Tras estudiar más de una decena de templos, Martinez se dirigió al oeste de Alejandría para explorar las ruinas que había comenzado a considerar la última, y mejor, posibilidad de éxito de su teoría. El templo de Taposiris Magna había sido datado del reinado de Ptolomeo II, aunque podría ser todavía más antiguo. El sufijo–osiris del nombre apuntaba a la naturaleza sagrada del lugar, uno de los como mínimo 14 enclaves de Egipto en los que la leyenda sitúa un enterramiento del cuerpo de Osiris, o de alguno de sus pedazos.

Con el mar Mediterráneo a la derecha y el lago Mareotis a la izquierda, Martinez pensó en la posibilidad de que Cleopatra hubiese recorrido una ruta semejante, al elegir como última morada aquel lugar estratégico que en los últimos días de su vida se hallaba dentro de los límites de la Alejandría antigua, libre todavía del dominio de los romanos. “Cuando vi el lugar, se me aceleró el corazón”, recuerda Martinez. Al recorrer las ruinas, al acariciar los bloques de caliza del muro del templo, pensó: ¡es aquí, tiene que ser aquí!.

Sin embargo, la tumba de Cleopatra sigue esquivando a quienes la buscan, como un tentador espejismo. ¿No cabe pensar que, con un reino en kun proceso de desintegración tan galopante, Cleopatra no tuvo tiempo de erigir semejante tumba secreta?.

Si algún día se localiza la tumba de Cleopatra, el impacto que causará la noticia sólo será comparable con el que se vivió en 1922 cuando Howard Carter abrió la de Tutankamón.

Pero, ¿servirá el hallazgo de su tumba, por no hablar del de su cuerpo, para obtener un mejor conocimiento de la mujer que reinó como último faraón de Egipto?. Por un lado, parece innegable que sí. En los últimos cien años prácticamente lo único que se ha podido añadir al registro arqueológico es lo que los expertos consideran un fragmento de la caligrafía de Cleopatra: un trozo de papiro que concede una exención fiscal a un ciudadano romano en el Egipto del año 33 a.C.

Por otro lado, encontrar esa tumba quizás empobrezca lo que Shakespeare llamó “su infinita variedad”. Liberada de su cuerpo, moviéndose sin trabas en el mundo del mito, más cercana al context o que al texto, Cleopatra goza de la libertad de ser un personaje distinto en cada ocasión, y probablemente ahí radica el secreto de su vitalidad. Ninguna otra figura de la Antigüedad se antoja tan versátil en sus ambigüedades, tan moderna en sus contradicciones.

(National Geographic, nº 1, jul. 2011, pàgs. 13-31)

9

SEGÚN EL ARQUEÓLOGO SUBMARINO FRANCK GODDIO La ciudad de Alejandría desapareció bajo el mar víctima de su propia grandeza El suelo no soportó el enorme peso de sus suntuosos templos y edificios.

03/03/2008 13:53 CHANO MONTELONGO

MADRID.- La llamada Ciudad de los Mil Palacios, fundada por Alejandro Magno, y otras legendarias ciudades de la región canópica de Egipto se hundieron en el agua y el fango porque el suelo no soportó el enorme peso de los suntuosos templos y edificios de aquél momento, incluyendo el Palacio de Cleopatra, situado en el mítico Portus Magnus de Alejandría, el mayor instrumento de poder que había en el mundo en aquél momento.

Así lo explicó a elmundo.es el arqueólogo submarino Franck Goddio, descubridor de estas ciudades sumergidas en la Bahía de Abukir, en el norte de Egipto. Franck Goddio, que desde 1992 dirige los trabajos arqueológicos de ciudades sumergidas como Canopo, Heraclion y Alejandría, ha venido a España para preparar la llegada a Madrid de más de 500 piezas arqueológicas recuperadas en estos últimos 15 años por su equipo de la Bahía de Abukir, y que se exhibirán, a partir del 16 de abril, en la exposición 'Tesoros sumergidos de Egipto', que acogerá el Matadero Legazpi Madrid.

El arqueólogo submarino explicó en una entrevista concedida a este periódico que antes de que los desastres naturales (maremotos y 'tsunamis') cambiaran el perfil de las costas del Norte de Egipto, allá por el año 303 A.C. las ciudades que se localizaban en esta región africana fueron víctimas del llamado «fenómeno de liquefacción» y los enormes y pesados templos y palacios provocaron que el suelo se abriera y se los tragara literalmente.

«El lodo del Nilo está compuesto por cristales que, a su vez, contienen agua dentro. Si se ejerce una presión muy grande sobre esta superficie, los cristales se juntan y dejan escapar esa agua que, en una fracción de segundos, es evacuada provocando que la tierra pierda entre el 50 y 60% de su volumen, por lo que todo lo que esté construido sobre este suelo se viene abajo», indicó Goddio.

Los palacios y templos que han encontrado Goddio y sus submarinistas en las oscuras y contaminadas aguas de la Bahía de Abukir son los más grandes que se construyeron nunca en Egipto. «Eran obras colosales. El peso de estos edificios y el desplazamiento del agua hicieron que ciudades como Heraclion, Canopo y el Portus Magnus de Alejandría se hundieran. La monumentalidad de estas construcciones fueron la causa de su hundimiento», señaló el célebre arqueólogo francés.

Cabeza de una de las estatuas de Alejandría recuperadas por los arqueólogos submarinos. (Foto: Hilti Foundation)

En cuanto a otro de los mitos de estas ciudades, el fabuloso Faro de Alejandría, y que el equipo de Goddio ha buscado sin descanso en estos últimos 15 años, el arqueólogo francés ha llegado a la conclusión de que lo único que queda de esta construcción es el mito. «Ya no buscamos el faro. Hemos parado las prospecciones geofísicas, ya que los restos del faro no están bajo estas agua, ni en ningún otro sitio», explicó. Goddio está convencido de que el legendario faro de más de 150 metros de altura del que habla la historia, fue destruido en varias ocasiones antes de que se cayera por última vez. «El faro que se cayó en el siglo XIV no tiene nada que ver con el que veía la reina Cleopatra desde su palacio».

Franck Goddio es una celebridad en el mundo de la arqueología. En 1984, casi de la noche a la mañana este elegante caballero francés pasó de ser el asesor de presidentes de gobierno a cuenta de la ONU, a convertirse en el Indiana Jones de la arqueología subacuática. Tras descubrir importantes e históricos pecios en varios lugares del mundo, como el galeón San Diego en aguas de Filipinas, en 1992, el Gobierno egipcio le encomendó la misión de encontrar los restos de la ciudad sumergida de Alejandría. Desde entonces, junto a un equipo de expertos buceadores, ingenieros y arqueólogos, ha conseguido rescatar del fango del Nilo más de 18.000 objetos, algunos de ellos de incalculable valor.

«No se puede señalar a una de estas piezas como la más valiosa, ya que todas son muy importantes para la historia, el arte o la arqueología, como la estatua de la reina Arsinoe II, que es una de las pieza artísticas más importantes del mundo. También hemos encontrado una estela negra, intacta, en la ciudad de Heraclion, que resuelve un antiguo enigma de hace más de 2000 años y demuestra que las míticas ciudades de Tonis y Heraclion eran la misma cosa: Tonis es el nombre en egipcio y Heraclion, en griego», indicó. http://www.elmundo.es/elmundo/2008/03/02/ciencia/1204460595.html

Per saber-ne més: -

Assaig “Tesoros sumergidos de Egipto”. Franck Goddio, David Fabre (catàleg de l’exposició que porta el mateix nom). Colònia, 2008.

-

Internet: www.franckgoddio.org

9

Alejandría y el Delta del Nilo: entre la memoria y la nostalgia Desde la inauguración de la Biblioteca Alexandrina, la ciudad de Cleopatra se ha vuelto a convertir en centro de atención de viajeros y estudiosos atraídos por su historia. Pero también por una perenne capacidad de seducción que nace a orillas del Mediterráneo y termina conduciéndonos al irresistible y embriagador laberinto del Delta del Nilo.

No puede olvidarse que durante cerca de mil años Alejandría fue considerada una de las ciudades más hermosas del mundo, compitiendo con Atenas y la misma Roma. Y que en el s. XIX volvió a resurgir de sus cenizas, convirtiéndose de nuevo en una de las capitales del Mediterráneo. Quizás por ello esta urbe mestiza de más de cinco millones de habitantes da la espalda al resto de Egipto y mira orgullosa hacia el resto del mundo.

Es cierto que los restos de aquel esplendor, a primera vista, parecen haberse desvanecido casi por completo, pero sólo hay que mirar con detenimiento y observar a sus gentes para comprobar que todavía Alejandría sigue siendo un lugar que conmueve y rara vez deja indiferente. Aquel pasado no fue un sueño. El escritor británico Lawrence Durrell, que nos ha dejado su famoso Cuarteto de Alejandría, la llamaba la Capital de la Memoria. Ayuda llegar a ella conociendo su historia aunque luego la realidad se apodere de los recuerdos.

Así, cuando se alcanza la destartalada Midan Sa’ad Zagloul, una enorme plaza frente al mar que se ha transformado en el corazón de la nueva Alejandría – protegida por la estatua del héroe nacional que le da nombre-, se reconoce de inmediato el hotel Cecil. Fue centro de operaciones del general Montgomery durante la Segunda Guerra Mundial. Aún sigue espléndido, dominando la vida social de la nueva El-Iskandariya, el actual nombre de la ciudad. Tampoco parece haberles afectado demasiado el paso del tiempo a las tres legendarias pastelerías de corte occidental que desde hace más de cien años han sido punto de encuentro de alejandrinos y forasteros, incluidos escritores como Constantin Kavafis y E.M. Forster que escribió la guía más influyente de esta urbe en 1922. Antes, esta plaza, frente a la Corniche, llevaba el nombre de Mohammed Ali, responsable del renacimiento de Alejandría en 1820, un personaje que aparece de una u otra forma por toda la geografía urbana. Delo que no quedan restos aparentes es del Caesarum, el templo que Cleopara hizo construir en honor a Marco Antonio y que más tarde Octavio se apropiaría, dedicándoselo a sí mismo. En su entrada se habían erigido dos antiguios obeliscos procedentes de Heliópolis que con el tiempo terminarían, uno a orillas del Támesis y el otro, en medio de Central Park en Nueva York. Tampoco ya se puede ver la vía principal de aquella metrópolis fundada por Alejadro, flanquada por columnas de mármol que ocupaba la actual Sharia Nabi Daniel. Fue lo que más impresionó a los árabes que la conquistaros en el 641, a pesar de que por aquella época sólo era una sombra de lo que había sido. Lo que sí se puede visitar es la que fuera principal sinagoga de una eneorme comunidad judía que desapareció casi por completo en 1957. Su interior de estilo Historicista acaba de ser restaurado en colores pasteles aunque ahora sólo es un museo. En cambio, a la catedral Copta, situada justo en frente, de estilo Neobizantino, todavía le quedan algunos fieles. Los alejandrinos no musulmanes son cada día menos numerosos pero, aunque sólo sea en espíritu, la ciudad no va a dejar nunca ese maravilloso mestizaje que siempre la ha caracterizado y ha sido parte de su grandeza. Casi al final de Nabi Daniel hay dos mezquitas, incluida la que le da su nombre y donde muchos creen erróneamente que se conservan los restos del profeta Daniel. Y por debajo puede haber alguna sorpresa. Un equipo de arquólogos dirigido por el egipcio Ain Shams está buscando allí la tumba de Alejandro Magno, mientras su colega Fawsi El Fakaharany

persigue el mismo objetivo en el cementerio latino. El emplazamiento del sepulcro del fundador de Alejandría es para muchos el Grial de la arqueología modrna y uno de los misterios de estea ciudad extraña y evocadora como pocas. De lo que no cabe duda es que en esta zona estaba la Vía Canópica que tenía 5 km de largo y 30 m de ancho y se hallaba jalonada de pórticos donde se encontraba el Museion, el origen de nuestros museos que, aparte de un centro universitario, albergó la primera biblioteca de Alejandría. También se sabe que muy cerca se encontraba la tumba de los Ptolomeos donde en un primer momento se guardaron los restos del mismo Alejandro, antes de ser trasladado a un mausoleo propio. A espaldas de la mezquita, en cambio se puede entrar en el Teatro Romano que arqueólogos polacos encontraron en 1959. En sus alrededores se está sacando a la luz parte de esa ciudad antigua. Los tesoros encontrados se pueden ver nolejos de allí en el museo Greco-Romano, que se completa con el nuevo Museo Nacional de Alejandría, ubicado en un antiguo palacio italiano con fondos traídos de otras instituciones del país. Se espera que en pocos años tengan que competir con el gran Museo Submarino que ha diseñado el arquitecto francés Jacques Rougerie para albergar miles de piezas encontradas por Jean-Yves Empereu, Franck Goddio y otros arquólogos durante años, procedentes no sólo de la ciudad que quedó sumergida a raíz de un terremoto en el s. XIV, donde sin duda se encontraba el palacio de Cleopatra, sino también de la antigua Rhakotis, la antecesora de la ciudad de Alejandro. Algunos de estos restos corresponden con aquel Faro. Ahora, en su lugar sólo se pouede ver un fuerte medieval construido a finales del s. XV. Aún se puede conocer, sin embargo, la famosa Columna de Pompeyo que en realidad procede de un templo dedicado a Serapis, y las catacumbas de Kom el-Shouqafa, muy visitadas por viajeros desde la Edad Media.

(Viajeros. Revista de viajes y turismo, nº 144, feb/març 2009, pàgs. 86-91)

Catacombes de Kom el-Shouqafa

El propietari de la tomba i la seva esposa

Tomba

El Museu Nacional d’Alexandria

L’antiga ciutat d’Alexandria

9

GASTRONOMIA: La història marca, encara avui, moltes de les pautes culinàries del poble egipci. Els antics egipcis, la més sorprenent i fascinant civilització, van posar les bases dels fonaments de la nostra civilització alimentària mediterrània: coneixien tota mena de pans, coques i pastissos, feien vi i cervesa, es delectaven amb peix, ànecs i oques i altres carns (ja coneixien el porc, però era considerat impur), utilitzaven el sucre (encara avui s’hi cultiva la canya dolça) i tenien les faves en una alta estima, com encara avui els egipcis actuals.

Més tard els grecs, els romans, els bizantins i els cristians coptes (els veritables egipcis, segons l’etimologia), van introduir elements cristians, com ara l’ús a vegades preceptiu de l’oli d’oliva (pràctica també jueva, una comunitat així mateix present) i una preferència pel consum de peix per als temps de magre. Almenys fins recentment, he pogut veure i compartir la lliure celebració per part dels coptes de les seves festes, com el Nadal i el consum de porc, criat a la zona d’Assiut (Asyut), a prop de Luxor, així com d’altres plats relatius al calendari litúrgic cristià. A continuació, els àrabs van aportar el seu refinat paladar en el perfum de les espècies i la glorificació del xai com a carn de preferencia, a més dels plats lligats a les festivitats religioses, del Ramadà al Dia del Sacrifici del xai, de l’Any Nou a la cerimònia de la circumcisió. Els turcs, a través de la dominació del país mitjançant l’Imperi Otomà, també van aportar plats, noms i ingredients i, finalment, hi ha influxos grecs – especialment a Alexandria, amb una comunitat antita i potent d’aquest origen -, italians, maltesos, jueus ladis, francesos i europeus en general.

A Egipte s’hi troben els típics cultius mediterranis i americans aclimatats, com són el blat, el blat de moro (incloent-hi el de color blanc), les llenties (verdes i taronges), les faves (verdes i vermelles, petites i grosses), les mongetes (del tipus del ganxet o similars als garrofins valencians), els fesolets (com els de Girona), els cigrons, els espinacs, les coliflors, les cebes vermelles i petites o de platillo, els raves (normals i grossos, similars als de Menorca), els naps, les remolatxes, els pebrots, les carxofes, les albergínies (arrodonides i d’enormes dimensions, d’un quilo o més de pes, morades – i blanques, aquestes per fregir-). Però, a més, hi ha vegetals i fruites de tipus subtropical, com el gombo (quimbombó okra o bamia), molt apreciat (propi del Pròxim Orient, Àfrica i Amèrica tropical), els plàtans (més petits que els de Canàries, almenas els de consum interior), les nyàmeres, el canyamel o canya de sucre, taronges, llimones (rodones i petites, del tipus de la llimona dolía o “llima”), figues, olives, dàtils, tramussus, a més d’altres productes propis, com espinacs o “malves” especials, per a sopes i guisats (molokhia).

Per cuinar es fa servir mantega, algun greix animal (excepte de porc) i olis vegetals. Els productes lactis (formatges frescos i madurats o en salmorra, o yogurt) hi tenen una gran presència.

Jaume Fàbrega. La cuina del món, pàgs. 261.62.

9

“Mohammed Ahmed, en Alejandría, es un humilde restaurante que ha triunfado en su tierra. Dos pilares lo sostienen: el ta’amiya y el fuu. El menú ofrece una buena selección de ensaladas, salsas y condimentos para acompañar a esas exquisiteces doradas, que

pueden comerse allí o llevarse fuera.” [El Mundo en un plato : qué comer y dónde en los cinco continentes. Madrid : El País Aguilar, 2011, pàg. 163.]

9

Recepta: Salsa d’all i vinagre (Salset Khal Bil Tom)

Ingredients: 1 cabeça d’alls 1 cullerada de vinagre sal L’all és un dels ingredients culinaris més antics de la Humanitat: fou una de les bases de l’alimentació de l’Antic Egipto, aliment tant dels constructors de les pirámides com dels jueus, tal com queda reflectit a la Bíblia i, en la seva travesia al desert, l’enyoraven.

Encara avui, l’all és un ingredient bàsic de la cuina del país del Nil, com ho demostra aquest amaniment a base d’all i vinagre; que seria com un allioli egipci, o la tqliya, una pcada d’all i celiandre que es pot afegir a tota mena de guisats.

Elaboració: En un morter poseu-hi un pols de sal i piqueu-hi els alls molt bé, com si féssiu un allioli; afegiu-hi el vinagre, fins a obtenir una pasta.

Notes: Si els alls tenen grills, traieu-los, ja que l’amaniment picaria massa. Aquest amaniment o salsa és excel·lent en plats de peix, carn i també en amanides.

Jaume Fàbrega. La cuina del món, pàg. 263.

9

L’hypotrima és una mena de vinagreta agredolça elaborada amb mató, panses i pinyons.

Es tracta d’una recepta treta del llibre més famós de l’època romana: De re coquinaria, d’Apici.

(1) Llocs web d’aquestes imatges:

(2)

http://www.enlaceseditoriales.com/es/libro/de-re-coquinaria (1) http://espacesaveur.blogspot.com.es/2010/06/salade-dapicius-lhypotrima.html (2) http://www.cuisinedesanges.com/pages/content/la-sauce.html (3)

(3)

9

Recepta: Carbasses a la manera d’Alexandria

“Escorres les carbasses, després de bullir-les, les sales i les col·loques en una plata. Esmicoles pebre, comí, llavor de celiandre, menta fresca i arrel de laserpici. Per sobre hi tires vinagre, hi afegeixes dàtils, pinyons i ho piques tot. Ho lligues amb mel, vinagre, gàrum, vi cuit i oli, i ho vesses sobre les carbasses. Quan hagi bullit, hi espolses pebre i ho presentes.” De re coquinaria, el primer receptari que coneixem (segle I). Apici III. IV. 3 COM CUINAR-LA AVUI: Ingredients per a 4 persones: 1,5 kg de carbassa, 1 culleradeta de comí, 1 culleradeta de llavor de celiandre, 10 fulles de menta fresca, 10 dàtils, 75 g de pinyons, 1 anxova, 25 ml de vinagre, 1 culleradeta ben plena de mel, 50 ml de vi (un cop reduït n’han de quedar 25 ml), 50 ml d’oli, sal i pebre.

Preparació: Peleu i talleu la carbassa a trossos petits. Bulliu-los i, un cop cuits, escorreu-los i poseu-los en una cassola ben aixafats. A part, en un morter, piqueu els pinyons i els dàtils, poseu-hi el pebre, el comí, la llavor de celiandre i la menta fresca. Un cop tot ben picat, deixateu-ho amb el vinagre, una cullerada de mel, el suc de premsar una anxova amb una mica d’aigua (farà de gàrum), el vi cuit i l’oli d’oliva. Poseu aquesta picada romana a les carbasses i feu-ho bullir tot junt una mica. Al moment de servir-ho, poseu-hi pebre per sobre. http://www.xtec.cat/~ccols/cuina/cuina.htm#alexandria

9

Recepta: Estofat de xai

INGREDIENTS: 700 grams de carn de xai, 1 ou, farina de blat, 1 got de llet, 3 iogurts naturals, 1 cabeça d’alls, 3 cullerades de coriandre picat, pebre, sal PREPARACIÓ: Talleu la carn i feun-ne trossos no gaire grossos. Fregiu-la amb una mica d’oli i afegiu-hi els iogurts, l’ou, una cullerada de farina, sal i un pessic de pebre. Bateu bé aquests ingredients.

Agafeu una cassola petita i poseu-hi quatre cullerades d’oli. Poseu-la a foc lent i fregiu-hi el coriandre i els alls picats. Quan estiguin daurats, afegiu-hi el batut de iogurt, i ho remeneu uns instants. Traieu-ho del foc i aboqueu-ho a la carn cuita. Saleu-ho si creieu que encara falta sal, i serviu l’estofat calent.

641 Lli. El Llibre de les cuines del món: un viatge gastronòmic per les taules dels cinc continents.

Barcelona: La Magrana, 2002, pàg. 39.

9

Recepta: Postres de cabell d’àngel

INGREDIENTS: 600 grams de cabell d’àngel (de la pastisseria), suc de llimona, 500 grams de sucre, 150 grams de panses de Corint, 150 grams d’avellanes mòltes, 150 grams de coco ratllat, 200 grams de sucre glas, 150 grams de mantega.

PREPARACIÓ: Escampeu una mica de mantega pel fons i pels costats d’una safata de forn una mica alta. Cobriu-la tota amb 300 grams del cabell d’àngel, que quedi fins a la meitat de l’alçada del recipient. Tot seguit hi feu una altra capa amb la meitat de la mantega. Enceneu el forn i poseu-hi les postres a foc mitjà durant 20 minuts, després dels quals les traieu, els doneu mitja volta i les coeu de nou 20 minuts, després dels quals les traieu, els doneu mitja volta i les coeu de nou 20 minuts més per l’altre costat.

Un cop tingueu el pastís llest, feu un xarop acaramel·lat amb els 500 grams de sucre, un got d’aigua i dues cullerades de suc de llimona. Coeu aquests darrers ingredients a foc lent i aneu remenant.

Abans de servir el pastís, cobriu-lo amb el caramel que heu acabat de fer.

641 Lli. El Llibre de les cuines del món: un viatge gastronòmic per les taules dels cinc continents.

Barcelona: La Magrana, 2002, pàg. 40.

9

Comer en Alejandría: La comida egipcia es excelente. En Alejandría, puedes encontrar una oferta gastronómica que abarca desde pequeños restaurantes de comida local típica hasta grandes restaurantes con comida internacional. Algunas de las especialidades típicas son: • Kebabs • Humus (garbanzos) • Platos con guisantes • Berenjenas gratinadas • Paloma al horno

Humus.Web de la imatge: http://humus101.com/EN/2006/10/14/hummus-recipe/

9

Beber en Alejandría: Los turistas que viajan a Alejandría normalmente se quejan porque les resulta difícil encontrar un lugar decente donde tomar algo. Algunas de las bebidas típicas son: • Aswanli (cerveza) • Kahwa (un café fuerte y oscuro) • Zibib (licor de anís) • Karkaday (una bebida de color rojizo, hecha de flores) • Shay bil na’na’ (té de menta) http://egipto.travelguia.net/comer-y-beber-en-alejandria.html

9

LA BIBLIOTECA D’ALEXANDRIA:

Alexandria és, en molts aspectes, una ciutat mediterrània, banyada pel mar. Des de l’emplaçament de l’antic Far ja es pot veure la Bibliotheca Alexandrina. L’edifici és realment espectacular, una estructura de vidre i acer de 160 m. de diàmetre, atrevida i original, que vol simbolitzar el moviment ascendent del sol i també del coneixement.

Inaugurada el 16 d´octubre de 2002, ja se la pot considerar una de les cinc més grans del món, juntament amb la Library of Congress nord-americana, la British Library anglesa, la Bibliothèque Nationale francesa i la Biblioteca Vaticana. La sala de lectura, que pot donar cabuda a 2.000 lectors, és força impressionant, i també ho és la tecnologia amb què compta la biblioteca, multimèdia i multilingüe en àrab, anglès i francès, a més de l´accés als documents per internet. La part negativa, que no expliquen a les visites guiades, és que l´adquisició dels llibres està sotmesa, a banda del pressupost, a una censura que no permet omplir fàcilment les prestatgeries, de manera que el fons actual és molt lluny dels 8 milions d´exemplars que espera contenir. El més inquietant és que l´actitud rígida del govern es fa difícil de reconciliar amb la voluntat de formar una col·lecció de tots els avenços de la ment humana al llarg del temps, o amb l´ambició de ser la “memòria de la Mediterrània”, i seria una llàstima que l’admirable objectiu de representar un lligam amb el passat – el gresol de totes les cultures conegudes-, alhora que una projecció cap al futur, quedés frenat per la intolerància i no es materialitzés més enllà de la decoració exterior, que reprodueix totes les formes d´escriptura (120).

Si es vol estar a l’alçada del precedent històric, la biblioteca original, potser s’hauria d’obrir més la ment com feien a l’època en què la biblioteca conservava una còpia (fins i tot algun original) de tots els escrits que portaven els vaixells que arribaven a Alexandria, sense discriminació de cap mena. El progrés tecnològic està molt bé, però és insuficient si la biblioteca vol ser un relleu digne del lloc on Euclides va elaborar la primera geometria i Tolomeu, l´astronomia; on es va calcular amb precisió el diàmetre de la Terra i es va afirmar que aquesta girava al voltant del sol molt abans que ho fes Galileu. I, si malauradament gran part d’aquests valuosos coneixements es van perdre una vegada, no s’hauria de permetre la repetició d’errors històrics i potser seguir l’exemple de les Catacombes de Kom-el-Shouqafa, on hi trobem una sorprenent fusió d’elements faraònics i romans en una mateixa estàtua, tota una lliçó de convivència religiosa i cultural que va tenir lloc antigament en aquesta ciutat.

L’antiga biblioteca d’Alexandria:

Enciclopèdia Encarta, Arxiu Bettmann Imatge extreta del lloc web http://sobreegipto.com/2008/04/02/la-biblioteca-de-alejandria-sabiduria-perdida/

La biblioteca a l’Antiguitat La Gran Biblioteca d'Alexandria, anomenada així per a distingir-la de la biblioteca petita o germana al Serapeu, va ser fundada pels primers Ptolomeus amb el propòsit d’ajudar al manteniment de la civilització grega dins de la molt conservadora civilització egípcia que envoltava a la ciutat alejandrina. Si bé és cert que el trasllat de Demetri de Falero a Alexandria (l’any 296-295 a. C.) està relacionat amb l’organització de la biblioteca, també és segur que almenys el pla d’aquesta institució va ser elaborat sota Ptolomeu Sóter (mort al voltant de 284 a. C.), i que la finalització de l’obra i la seva connexió amb el Museu va ser l'obra màxima del seu successor, Ptolomeu II Filadelf. Com que Estrabón no fa esment de la biblioteca en la seva descripció dels edificis del port, sembla evident que no estava en aquesta part de la ciutat; a més, la seva connexió amb el Museu permetria situar-la en el Brucheion, el districte real situat en el norest de la ciutat.

Hi havia dos edificis: la “biblioteca mare”, instal·lada al museion, a prop del palau reial, i la “biblioteca filla”, la més important, situada a prop del temple de Serapis, a l’emplaçament actual de la columna de Pompei. Contenien entre 500.000 i 700.000 volums (rotlles de papir).

Aquest santuari acollia un petit zoològic, jardins, una gran sala per a reunions i fins i tot un laboratori. Les sales que es van dedicar a la biblioteca van acabar sent les més importants de tota la institució, que va ser coneguda en el món intel·lectual de l'antiguitat al ser única. Durant segles, els Ptolemeus van recolzar i van conservar la biblioteca que, des dels seus començaments, va mantenir un ambient d'estudi i de treball. Van invertir un gran pressupost en l’adquisició de llibres, amb obres de Grècia, Persia, Índia, Palestina, Àfrica i altres cultures, encara que predominava la literatura grega.

La biblioteca del Museu constava de deu estades dedicades a la investigació, cadascuna d’elles dedicada a una disciplina diferent. Un gran nombre de poetes i filòsofs, que van arribar a ser més de cent en els seus millors anys, s'ocupaven del seu manteniment, amb una dedicació total. En realitat es considerava l'edifici del Museu com un veritable temple dedicat al saber.

Se sap que des del principi la biblioteca va ser un apartat al servei del Museu. Però més tard, quan aquesta entitat va adquirir gran importància i volum, hi va haver necessitat de crear un annex proper. Es creu que aquesta segona biblioteca (la biblioteca filla) va ser creada per Ptolemeu III Evergetes (246 a. C.-221 a. C.), i es va establir en el pujol del barri de Racotis (avui cridada Karmuz), en un lloc d'Alexandria més allunyat del mar; concretament, en l'antic temple erigit pels primers Ptolomeos al déu Serapis, cridat el Serapeo, considerat com un dels edificis més bells de l'Antiguitat. En l'època de l'Imperi Romà, els emperadors la van protegir i van modernitzar en gran mesura, incorporant fins i tot calefacció central mitjançant canonades amb la finalitat de mantenir els llibres ben secs en els dipòsits subterranis.

Els redactors de la biblioteca d’Alexandría eren especialment coneguts a Grècia pel seu treball sobre els textos homèrics. Els redactors més famosos generalment rebien el títol de “bibliotecari principal”.

La diversitat geogràfica dels erudits mostra que la biblioteca era de fet un gran centre d’investigació i aprenentatge. En 2004, un equip egipci va trobar el que sembla ser una part de la biblioteca mentre excavaba en el Brucheion. Els arqueòlegs descubieron tretze sales de conferències, cadascuna amb un podium central. Zahi Hawass, el president del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte, calcula que en les sales excavadas fins a ara s’hauria pogut acollir a uns 5.000 estudiants, la qual cosa indica que era una institució molt gran per a la seva època. En el segle II a. C., Eumenes II va fundar un centre a imitació de la biblioteca a Pèrgam.

Els bibliotecaris A finals del segle XIX es van trobar en el jaciment d’Oxirrinco, en el poble del-Bahnasa (petit poble a 190 km al sud del Caire) milers de papirs que van ser estudiats a fons pels erudits. En alguns d’ells es parlava de la famosa Biblioteca i es donava una llista de noms de diversos directors o bibliotecaris a partir de l’any de la seva fundació: BIBLIOTECARI

DES DE

FINS A

Demetrio de Falero

297 a. C. (?)

282 a. C.

Zenódoto d'Éfeso

282 a. C.

260 a. C. (?)

Calímaco de Cirene (?)

260 a. C. (?)

240 a. C. (?)

Apolonio de Rodas (?)

240 a. C. (?)

230 a. C. (?)

Eratóstenes de Cirene

230 a. C. (?)

195 a. C.

Aristófanes de Bizancio

195 a. C.

180 a. C.

Apolonio Eidógrafo (?)

180 a. C.

160 a. C. (?)

Aristarco de Samotracia

160 a. C. (?)

131 a. C.

Més enllà de l'any 131 a.C, les dates esdevenen bastant incertes.

Els savis Els savis que estudiaven, criticaven i corregien obres es van classificar a si mateixos en dos grups: filòlegs i filòsofs.

•

Els filòlegs estudiaven a fons els textos i la gramàtica. La Filologia va arribar a ser una ciència en aquella època, i comprenia altres disciplines, com la historiografia i la mitografia.

•

Els filòsofs eren tots els altres, ja que la Filosofia abastava les branques del pensament i la ciència: física, enginyeria, biologia, medicina, astronomia, geografia, matemàtiques, literatura, i el que nosaltres anomenem filosofia.

Entre ells es trobaven personatges tan coneguts com Arquímedes, el més notable científic i matemàtic de l’antiguitat; Euclides, que va desenvolupar allà la seva Geometría; Hiparc de Nicea, que va explicar a tots la Trigonometría, i va defensar la visió geocèntrica de l’Univers; Aristarc, que va defensar tot el contrari, és a dir, el sistema heliocèntric segles abans de Copèrnic; Eratòstenes, que va escriure una Geografia i va fer un mapa bastant exacte del món conegut; Heròfil de Calcedònia, un fisiòleg que va arribar a la conclusió que la intel·ligència no és en el cor sinó en el cervell; els astrònoms Timocaris i Aristil; Apoloni de Pèrgam, gran matemàtic, que va escriure a Alexandria Sobre les seccions còniques; Apoloni de Rodes, autor del Viatge dels argonautas; Heró d’Alexandria, un inventor de caixes d'engranatges i també d'uns aparells moguts per vapor: és l'autor de l’obra Autòmat, la primera obra coneguda sobre robots; l’astrònom i geògraf Claudi Ptolemeu; Galè, qui va escriure unes quantes obres sobre l’art de la curació i sobre anatomia.

L’última persona insigne del Museu va ser una dona, Hipàtia d’Alexandria, gran matemàtica i astrònoma, que va patir una mort violenta a mans de fanàtics cristians.

Testimoniatges Tot el que se sap actualment sobre la història de l’antiga biblioteca prové d’algunes referències de posteriors escriptors, de vegades de gent que fins i tot la va arribar a conèixer, però són al·lusions de passada, no hi ha ningú que s’hagués dedicat exclusivament a comentar o descriure l’edifici o la vida que s’hi desenvolupava.

•

El geògraf i gran viatger grec Estrabó (c. 63 a. C. - c. 24 a. C.) fa una petita descripció, doncs sembla ser que va estar a Alexandria a la fi del segle I a. C. Parla del Museu i diu que consta d’una exedra (εξεδρα), és a dir, una obra feta al descobert, de forma circular i amb uns seients enganxats a la part interior de la corba. Comenta que també va veure una sala molt àmplia on s’hi celebraven els menjars dels savis i els empleats. I parla també de la biblioteca, de la gran biblioteca.

•

Aristeas, en el segle II a. C., a les cartes dirigides al seu germà Filòcrates, feia esment de la biblioteca i de tot el tema de la traducció dels LXX.

•

Marc Anneo Lucano, historiador del segle I, natural d’Hispània i nebot de Sèneca, explica en la seva obra Farsalia com va ocórrer l’incendi del port, com es van propagar les flames ajudades pel vent, que no cessava, des dels vaixells també incendiats i ancorats en el gran port oriental.

•

Tito Livi diu en les seves referències que la biblioteca d’Alexandria era un dels edificis més bells que ell havia vist, amb moltes sales plenes de prestatges per als llibres i habitacions on només hi tenien accés els copistes, sense que fossin molestats. Fins i tot apunta el fet que cobraven per cada línia copiada.

•

Luci Anneo Sèneca, filòsof cordovès i oncle de Lucano (poeta cordovès), en el segle I, va escriure un llibre anomenat De tranquilitate animi. En ell diu, a través d’una cita de Tito Livi, que en aquell incendi es van arribar a cremar 40.000 llibres.

•

El biògraf Plutarc (c. 46-125) va viatjar en diverses ocasions a Egipte, i a Alexandria va sentir moltes històries sobre el famós incendi. Va escriure una biografia sobre Juli Cèsar i en tractar sobre la batalla en el mar, en cap moment explica l’incendi de la biblioteca, ja que en el desastre estava implicat Cèsar i sembla ser que no va voler tacar el seu nom amb aquell fet. El mateix Juli Cèsar, en la seva obra Bellum civile, on parla d'aquella batalla, no fa cap esment a l’incendi de la biblioteca. Altres escriptors de la mateixa època també silencien la relació de Cèsar amb l’incendi d’Alexandria.

•

Molt més tard, en el segle IV, San Juan Crisòstom fa una relació de l'estat en què es trobava en aquells anys la brillant ciutat d’Alexandria, i comenta que la desolació i destrucció arriben a un punt en què no es pot endevinar ni el lloc on es trobava el Soma (el mausoleu d’Alexandre) ni l’ombra de la gran Biblioteca.

•

En el segle XV, un escrivent es va prendre la molèstia de traduir al llatí els comentaris de Juan Tzetzes (c. 1110 - c. 1180).. Aquests comentaris es basaven en l'obra Prolegómenos a Aristófanes, i allà, Tzetzes parla sobre la Biblioteca.

•

L'enciclopèdia Sua (SOL Sua on-line), de la Universitat de Kentucky, ha recopilat un conjunt d'informacions basades en fonts provinents de l’època d’Alexandre el Gran i temps posteriors.

Supervivència de la Biblioteca Després del desastrós incendi, la mort de Cèsar i de l’ascens d’August, Cleòpatra VII es va refugiar en la ciutat de Tars (a l’actual Turquia) juntament amb Marc Antoni. Va ser llavors quan el triunvirat li va oferir els 200.000 manuscrits portats des de la biblioteca de Pèrgam (a Àsia Menor), que Cleòpatra va dipositar en la biblioteca com a compensació per qualsevol possible pèrdua.

L’existència de la Biblioteca després de la seva suposada destrucció queda confirmada per una inscripció trobada a principis del segle XX, dedicada a Tiberi Claudi Balbili. Com s’apunta a Handbuch der Bibliothekswissenschaft (Georg Leyh, Wiesbaden 1955), Balbili exercia un càrrec “supra Museum et ab Alexandrina bibliotheca” combinant l’adreça del Museu i les biblioteques com si es tractés d’una acadèmia.

Caius Suetoni Tranquil tampoc diu res de la destrucció de la Gran Biblioteca. És més, en la seva biografia de Claudi explica que l’Emperador, després d’escriure en grec una història dels etruscs i una altra sobre els cartaginesos (avui perdudes), va voler celebrar l’escriptura d’aquests llibres i va crear un annex del Museu: “…va afegir a l’antic Museu d'Alexandria un altre nou que portava el seu nom i es va establir que tots els anys, en determinats dies, s’hi hauria de llegir en les sales públiques de recitació, en un dels museus, la història dels etruscs, i la dels cartaginesos en l'altre, ambdues, i canviant de lector a cada llibre...”

Vides dels Dotze Césares, Vida de Claudio, 42 Això dóna a entendre de manera més que manifesta que el vell Museu seguia existint i en ple funcionament. El mateix Suetoni, a la seva narració de la vida de Domicià, indica que va manar restaurar amb grans despeses biblioteques incendiades de punta a punta de l’Imperi, fent buscar pertot arreu nous exemplars de les obres perdudes, i “va enviar a Alexandria una missió per a treure esmeradas còpies o corregir els textos”. Un tercer testimoniatge és el d’Ateneu de Nàucratis (c. 200) qui va escriure detalladamente en el seu Deipnosophistae sobre la riquesa de Ptolemeu II, i el nombre i poder de les seves flotes. Però en arribar al Museu i a la Gran Biblioteca, diu: “Per què referir-se als llibres, a l’establiment de les biblioteques i les col·leccions en el Museu, quan estan en la memòria de tot home?”

9

Ptolemeu I va promoure la creació del Museion, un temple del saber dedicat a les arts i les ciències, les quals eren amparades per les nou Muses, de les quals deriva la paraula.

Aquesta institució comptaria amb la seva biblioteca, la qual aniria creixent amb el temps i seria l’element que més fama aconseguiria. La institució tenia el propòsit de recollir totes les obres escrites en grec i de traduir les de les cultures mediterrànies, de l’Orient Mitjà i de l’Índia, alhora que un grup d’erudits es dedicava a explorar la física,la literatura, la medicina, l’astronomia, la història, la geografia, la filosofia, les matemàtiques, la biologia i l’enginyeria, tot amb l’objectiu de conèixer millor el món on vivien. Es pot dir que l’home havia assolit ja la seva maduresa intel·lectual. Les autoritats es preocuparen molt per desenvolupar-la, i crearen un espai dividit en deu sales d’investigació, una per a cada matèria, que a més comptava amb jardins, observatoris, un zoo, fonts, columnates i una gran sala-menjador per a discutir sobre qualsevol tema.

El fons de la biblioteca consistia en rotlles de papir, tots escrits a mà, i es diu que arribaren a ser uns 900.000 manuscrits en època de Marc Antoni i Cleòpatra, quan el primer aportà el fons de la

biblioteca de Pèrgam, l’altra que havia rivalitzat amb la d’Alexandria i que havia inventat el seu propi suport d’escriptura, el pergamí. Per a ser conscients del que suposava aquest nombre d’obres, cal tenir en compte que quan es va inventar la impremta al segle XV, a Europa només existien 50.000 volums escrits. Aquesta quantitat es va aconseguir comprant moltes biblioteques existents, però també amb una particular llei per la qual cada vaixell que arribava a la ciutat era enregistrat i els seus llibres confiscats i copiats (en teoria després els tornaven).

El creixement de la Biblioteca va obligar a la creació d’un annex fet per Ptolemeu II i III a la segona meitat del s. III, que es va situar sobre l’antic Serapeum o temple de Serapis, a l’emplaçament actual de la columna de Pompei.

El càrrec de director de la Biblioteca era de gran prestigi i sempre es triaven destacats savis i erudits. El primer de tots va ser Demetri de Falera, i hi ha dades de set més fins a l’any 131, però també treballaren allà personalitats com Euclides o Arquímedes.

Tot i que qualsevol descobriment científic de l’època s’hagi superat en els nostres dies, el que no es recuperarà mai serà tota la memòria històrica que es conservava allà, i que ha provocat grans llacunes historiogràfiques. Malgrat tot, és creïble que es salvés alguna obra, perquè anys després els àrabs varen traduir moltes obres del grec. Serien encara manuscrits de la Biblioteca?.

Les imatges pertanyen, respectivament, als llocs web: http://absencito.blogspot.com.es/2012/01/megaupload-y-labiblioteca-de.html i rollbikes.blogspot.com.

9

Ordre a la sala:

Primers sistemes per classificar la informació: La biblioteca més gran de l’Antiguetat no ho va ser només per les seves dimensions. De la mateixa manera que els científics del Museion van afegir noves disciplines a les que ja eren conegudes, com la trigonometria i l’àlgebra, els directors de la Biblioteca van crear les bases del que avui en diem catalogació: l’art de classificar els documents per tal que el lector pugui trobar la informació que necessita.

Un top ten de l’Antiguitat: Des del començament, la col·lecció es va dividir en matèries, o synodos, seguint el criteri d’Aristòtil al Liceu, però aviat aquesta classificació va resultar insuficient. Zenòdot d’Efes va elaborar el primer inventari de papirs; els seus successors Aristòfon i Aristarc, desbordats per una col·lecció cada vegada més nombrosa i difícil d’abastir, van idear una mena de top ten: les llistes dels millors autors per cada gènere. Per tal que els estudiosos poguessin saber almenys quins eren els llibres que

no podien deixar de llegir de cap de les maneres. Moltes de les obres de l’Antiguetat que han arribat fins als nostres dies deuen la seva supervivència a aquestes llistes els copistes medievals es guiaven per elles per triar els autors que valia la pena conservar.

Pinakes: el primer catàleg La millor contribució va ser la de Calímac, que segons algunes fonts va poder ser també director de la biblioteca. Els seus pinakes (petites taules en grec), són ja una autèntica bibliografia. No només dividien els llibres per matèries, sinó que proporcionaven dins de cada matèria una llista d’autors per ordre alfabètic, amb les seves obres corresponents. A més, aportaven dades absolutament modernes, com ara les dates de naixement i mort, l’extensió del text o el número de volums que ocupava.

La Biblioteca en el segle XX L’any 1987 va sortir a la llum un ambiciós projecte cultural: construir una nova biblioteca —la Bibliotheca Alexandrina— a la ciutat d'Alexandria per a recuperar així un enclavament mític de l’Antiguitat, patrimoni de la Humanitat. Això ocorria 1.600 anys després de la desaparició definitiva d'aquelles grans col·leccions del saber. Per a dur a terme semblant projecte es van unir els esforços econòmics de diversos països europeus, americans i àrabs, més el govern d’Egipte i la UNESCO. El pressupost en aquell any va ser de 230 milions de dòlars. La primera pedra es va posar a la tardor de 1989. La inauguració, l’any 2002, la van presenciar tres reines: la d’Espanya, la de Suècia i la de Jordània, a més d'alguns caps d'Estat.

L’edifici, ideat per l’estudi d'arquitectura noruec Snohetta, va resultar ser un enorme cilindre de ciment, vidre i granit portat des d'Asuan per a la façana, disposat amb relleus caligràfics en la majoria de les llengües del món; està situat l'edifici a la Corniche d’Alexandria, a pocs metres del lloc on se suposa que es trobava l'antiga biblioteca. Té una superfície de 36.770 metres quadrats amb una altura de 33 metres. Consta d’onze nivells, dels quals quatre es troben per sota el nivell del carrer. Ofereix una sala hipòstila egípcia, sostinguda per columnes de formigó i fusta noble, situada en el centre de l'edifici, destinada per a lectura, amb un aforament de 2.000 persones. La seva coberta és cilíndrica, fent així un homenatge al déu egipci Ra, el déu del Sol. Aquesta coberta està dissenyada i construïda de tal manera que la combinació de vidre i alumini tamiza la llum dintre de l’espai, mentre que per fora es projecta cap al Mediterrani, com un record del famós far d’Alexandria.

S’ha calculat que el nombre possible de llibres pot arribar als vint milions; de moment disposa d'uns 200.000; la majoria d’ells són donacions. Hi ha 50.000 mapes, 10.000 manuscrits, 50.000 llibres únics i a més exemplars del món modern, amb 10.000 multimèdia d'àudio i 50.000 multimèdia visuals. Tot això ho regeixen i supervisen uns 600 funcionaris.

Dependents d’aquesta biblioteca s’han construït dos edificis més, un dedicat a centre de conferències i un altre que fa la funció de planetari, amb tres museus: de la Ciència, de la Caligrafía i de l’Arqueología. A més, hi ha un laboratori de restauració, una biblioteca per a nens invidents o deficients visuals i una moderna impremta. http://www.wikilingua.net/ca/articles/b/i/b/Biblioteca_de_Alejandr%C3%ADa_e392.html

La biblioteca d’avui: lligam amb el passat i projecció cap al futur La Bibliotheca Alexandrina va ser inaugurada pel president de la República Àrab d´Egipte el 16 d´octubre de 2002.

Patrocinada per la Unesco i la Unió Internacional d’Arquitectes, és una estructura atrevida i original. D’una bellesa arquitectònica atraient i d’una funcionalitat òptima, l’edifici, situat a la vora del mar, té la forma d’un llarg cilindre de 160 metres de diàmetre, tallat en biaix per evocar la sortida del sol. Des de l’exterior és un immens semicercle que s’eleva del terra, homenatge a Ra, el déu Sol. El conjunt de la construcció representa un sol naixent, que és l’edifici principal, més el llac artificial que l’envolta i simbolitza el mar, i finalment el Planetari, que és el nostre planeta. Terra, mar i sol.

Edifici del Planetari El llac artificial Lloc web de la segona imatge: http://www.bibalex.org/imagegallery/BA_Gallery_EN.aspx?ID=7&Name=BA%20Complex

La inclinació del sostre permet als nivells superiors de la biblioteca beneficiar-se de la il·luminació natural i d’atenuar els efectes de les ombres. Més profundament, els arquitectes no conceberen la biblioteca, estrictament, com un símbol solar, sinó que reconeixen que pretén ser la imatge de radiació i d’obertura i no un lloc tancat o reservat. Vista des de dalt, efectivament, la seva forma circular recorda la imatge del sol. Aquest simbolisme solar s’accentua encara més per la voluntat de relligar-se amb la saviesa de la biblioteca antiga i, d’altra banda, de contribuir a l’entesa entre els pobles i la construcció de la pau. És aquesta idea la que expressen els murs de granit, on hi ha gravades totes les escriptures conegudes del món, des de l’àrab a la xinesa, passant pels caràcters ciríl·lics, hebreus, llatins... La Bibliotheca Alexandrina es presenta així com el nou temple del saber universal. Amb la voluntat de ser la “memòria de la Mediterrània”, té prou espai per acollir 8 milions de volums, 100.000 manuscrits, 10.000 llibres rars, 5.000 mapes i plànols.

Estàua de Ptolemeu

De moment només se’n poden endur llibres en préstec els usuaris de la biblioteca infantil i juvenil.

Els adults tenen dues opcions: llegir els 200.000 llibres escanejats per Internet, o bé fotocopiar un tant per cent dels llibres.

Des de l’ordinador també és possible llegir llibres d’altres biblioteques que estan connectades amb la Bibliotheca Alexandrina, o bé obrir el catàleg per veure quins llibres hi ha en altres biblioteques. És necessari tenir carnet d’usuari, mensual o anual, per tal de poder utilitzar la biblioteca, i cal tenir en compte que les mesures de seguretat són molt estrictes. No es permet l’entrada de cap bossa, ni gran ni petita. L’horari és de 9 del matí a 4 de la tarda, de dissabte a dijous, i divendres (que és el seu diumenge, perquè la gran majoria de la població és musulmana), de 15 a 17h.

La nova biblioteca està dedicada a recuperar l’esperit d’obertura i estudi de la original. Inclou: - Una biblioteca que pot contenir 8 milions de llibres - 7 centres de recerca acadèmica - Un arxiu d´internet - 9 exposicions permanents - 4 museus - Un centre de conferències (de l’any 1991) - 4 galeries d’art - Un planetari - 6 biblioteques especialitzades: - Un fòrum de diàleg (de nens i joves, per a invidents, multimèdia, de mapes, de diaris i revistes, de llibres antics i rars)

Sala de lectura

Màquines “Exprés”, anomenades com les de cafè perquè són capaces d’imprimir un llibre en 3 o 4 minuts, encara que tingui 500 pàgines. La idea és poder imprimir bé de preu i en un temps molt breu.

La Descripció d’Egipte, part del projecte de la biblioteca digital.

Vol 1: Antiguitats I, pàg. 6, Gravat 1, Frontispici dels monuments egipcis colorejats a partir de la il·lustració de C.L.F. Panckoucke, Cavaller de la Legió d’Honor, Editor de la descripció d’Egipte, 2a Edició 1825.

Durant l’època napoleònica, els savis van dibuixar i explicar Egipte, i a la Bibliotheca Alexandrina es va digitalitzar aquesta obra de 20 volums entre text i il·lustracions, per tal de fer-lo accessible a tothom. Es poden passar les pàgines, entrar dins del dibuix, fer-ne còpies, etc. http://descegy.bibalex.org/Zoom.html?b=1&v=11&p=8&t=undefine

Al projecte anomenat la biblioteca digital mundial (world digital library) s’hi van afegir la Biblioteca del Congrés americana i altres biblioteques importants. Es tracta d’un mapa de tots els països del món on podem, per exemple, entrar dins d’Europa, triar un país i conèixer la seva cultura (França-monuments-Torre Eiffel). Trobareu més informació a: http://www.wdl.org/en/ També hi ha el projecte de la biblioteca digital universal (universal digital library), amb 200.000 exemplars escanejats de totes les biblioteques del món. Permet fer la cerca de més d’un llibre al mateix temps, per títol, autor o matèria. Més informació a: http://www.ulib.org/

A la façana exterior hi trobem representades les llengües del món, antic i modern, amb 4.200 símbols i 120 alfabets.

9

Per saber-ne més: http://www.bibalex.org (lloc web oficial de la biblioteca). I també:

9

L’any 1915, en plena Primera Guerra Mundial, l’escriptor E.M. Forster va entrar al servei de la Creu Roja i fou destinat a Alexandria. D’entrada, Forster va tenir una impressió negativa de la ciutat, però la riquesa dels contrastos, el dinamisme i el caràcter europeu d’Alexandria van acabar seduint-lo i va allargar fins a tres anys una estada que havia de ser de tres mesos.

9

“Alejandría parece pavimentada con las ruinas pulverizadas de mil ciudades. Cada trozo de tierra ha sido levantado una y mil veces. El suelo, humus espeso, parece histórico.”

(Herman Melville).

http://www.uned.es/geo-1-historia-antigua-universal/ALEJANDRO%20MAGNO/Alejandria_biblioteca.htm

9

“Alejandría, rosa de la mañana, almohada de nubes blancas, encrucijada de rayos limpios en el agua del cielo, corazón de los recuerdos bañados en miel y lágrimas.” (Naguib Mahfuz)

9

- “La cultura és el que fa avançar els pobles – va contestar Aris -, només cal que pensem en Atenes, n’hem d’aprendre exemple…

- I d’Alexandria, oi, Heraclides? ” (Maria Carme Roca. Escollida pels déus, pàg. 83.)

9

“Si desitjava tornar a Empòrion també era per les ganes, gairebé una necessitat, d’explicar als emporitans les meravelles de la ciutat fundada per Alexandre el Gran i que l’arqueitecte Dinòcrates havia embellit amb la construcció de notables edificis.

Alexandria era el centre on trobaven aixopluc i protecció reial els savis i literats grecs, on es recollia i s’emmagatzemava el llegat cultural de l’hel·lenisme impulsant, així, la difusió de la cultura grega per tota la Mediterrània.

Aris sentia que en formava part, com un exemplar més dels escrits que es guardaven a la biblioteca.” (Maria Carme Roca. Escollida pels déus, pàg. 123.)

9

Per continuar llegint:

“El cosmopolitisme d’Alexandria”, de Paul Balta. Centre d’Études de l’Orient Contemporain, Paris. Quaderns de la Mediterrània 5. www.iemed.org/.../el-cosmopolitisme-d-alexandria.-paul-balta

The library of Alexandria: Centre of learning in the Ancient World. Edited by Roy MacLeod. The American University in Cairo Press.

What happened to the ancient library of Alexandria?. Edited by Mostafa ElAbbadi. Brill, 2008.