Manlleuencs a la Viquipedia

Contingut Articles Francesc d'Assís Aguilar i Serrat

1

Joaquim Albareda i Salvadó

4

Gerard Autet Serrabasa

7

Enric Castellnou i Alberch

8

Josefa Contijoch

9

Antoni de Cortada

12

Gerard Farrés i Güell

13

Llucià Ferrer

16

Josep Guardiet i Pujol

16

Jacint Sala Codony

17

Joan Puntí i Collell

18

Manuel Vilà i Dalmau

19

Mercè Molist i Ferrer

20

Santi Piella i Casellas

22

Pere Prat i Boix

23

Jordi Puntí i Garriga

23

Armand Quintana i Panedas

25

Eduard Rifà i Anglada

26

Maties Roca i Soler

26

Lluís Terricabres i Molera

27

Jordi Vendrell

28

Josep Viladomat i Massanas

29

Referències Fonts i contribuïdors de l'article

31

Fonts, llicències i contribuïdors de la imatge

32

Llicències dels articles Llicència

33

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat

1

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat Francesc d'Assís Aguilar i Serrat

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat Naixement

1826 Manlleu (Osona)

Defunció

1899 Sogorb (Alt Palància)

Nacionalitat Ocupació

Catalunya Clergue i naturalista

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat (Manlleu, Osona, 1826 - Sogorb, Alt Palància, 1899) va ser un clergue i naturalista català.

Biografia [1] L'article o secció necessita millores quant al seu format. ( Col·laboreu-hi! ) Pot necessitar retocs en negretes, cursives, enllaços, imatges, categories, infotaules, ...

Va destacar com a alumne avantatjat mentre estudiava al Seminari i al Col·legi de Segon Ensenyament de Vic. El 1848 les autoritats eclesiàstiques de Vic el van enviar a la Universitat de Barcelona per tal que es formés en ciències naturals amb l'objectiu d'esdevenir professor d'aquesta matèria al Seminari. Aquell mateix any va aconseguir una regència de matemàtiques que el capacitava oficialment per ensenyar aquesta assignatura i el 1852 aconseguia llicenciar-se en ciències naturals.

El 1854 era ordenat sacerdot. Entre 1855 i 1857 va fer diverses tasques en el si del Seminari: mestre de col·legials, professor substitut i secretari. Des de 1857 fins a 1864 va impartir-hi classes de matemàtiques, grec, geografia i història. L'any 1860 va participar en la fundació del Círcol Literari de Vich, institució en la qual va llegir el seu poema Plants de la llengua catalana. Durant aquests anys inicià la seva activitat periodística, que al llarg de la seva vida el va dir a col·laborar en diversos mitjans escrits, així com a participar en la fundació i la direcció d'alguns d'aquests mitjans.

El 1863 va ser nomenat director del col·legi privat de segon ensenyament de Vic El Escorial L'any 1865 es va traslladar a Madrid per dirigir el Colegio de San Tomás. En aquesta mateixa ciutat va participar, el 1870, en la fundació del Centro de Estudios Católicos, del qual va ser professor i director. El 1876 va ser nomenat rector del Seminari de Còrdova, càrrec que va ostentar fins al 1880. El 1881 va ser nomenat bisbe de Sogorb, vila en la qual va morir el 16 de desembre de 1899, després de divuit anys al capdavant d'aquesta diòcesi.

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat L'afició d'Aguilar per les ciències, present en ell des de ben jove, el va portar a participar en l'elaboració de l'herbari que el Seminari de Vic preparava per a usos docents i també a donar algunes conferències científiques al Círcol Literari. Els seus coneixements en el camp de les ciències naturals van fer que el 1873 les autoritats eclesiàstiques el triessin per contestar les tesis darwinistes de Rafael García Álvarez, catedràtic de l'Institut de Granada i que havia encetat una polèmica amb l'Església arran d'un discurs seu sobre l'origen i l'evolució de l'home.

Aguilar rebatia Álvarez a través d'un opuscle molt ben documentat titulat El hombre, ¿es hijo del mono?

Observaciones sobre la mutabilidad de las especies orgánicas y el darvinismo. La refutació d'Aguilar començava per considerar anticristianes i absurdes les tesis de Darwin, segons les quals l'home no havia estat creat de manera immediata per Déu, sinó que era el resultat d'una transformació de la mona, que al seu torn procedia d'un altre animal inferior. Ben informat sobre el tema que discutia, per escriure aquest opuscle –que en el seu origen va ser una lliçó que va impartir en els Estudiosos Católicos de Madrid, on feia classes de ciències naturals-, Aguilar havia consultat una edició francesa de L'Origine des especes, traduïda per Clémence Royer. En una nota d'erudició, Aguilar acusava García Álvarez de plagi comparant els paràgrafs <coincidents> entre el discurs del naturalista espanyol i la introducció de Royer. En utilitzar com a font documental l'edició de Clémence Royer, Aguilar es va deixar influir per les concepcions franceses, segons les quals el darwinisme era en el fons la doctrina transformista exposada anteriorment, entre d'altres, per autors com Maillet, Robinet, Buffon, Bory de Saint-Vincent, Lamarck i Geoffroy Saint-Hilaire.

Per a Aguilar la novetat de Darwin consistia en els quatre punts en què es basava el seu transformisme: la lluita per la vida; l'elecció natural o llei de conservació de les variacions o disposicions favorables i eliminació de les nocives; la llei de divergència, de la forma dels seus avantpassats o del tipus primordial, i la transmissió hereditària. Cadascun d'aquests punts era rebatut pel nostre home amb contundència. En aquest sentit, quan Aguilar criticava la concepció Darwiniana de la lluita per l'existència existia en certa manera, això era de sentit comú. Constatava que tothom sap que en una lluita el més fort venç el més feble, però també tothom sap que d'una lluita d'aquest tipus mai no en surt una espècie nova. Aguilar arribava a la conclusió que: <La lucha por la vida existe en cierto modo, pero no es una lucha sangrienta, sino una especie de sorteo providencialmente dirigido para que se conserve en la creación el orden que a Dios plugo establecer; las consecuencias que de aquí quiere deducir Darwin sólo tienen el mérito de ingeniosas suposiciones>. Pel que fa al principi de l'<elecció natural>, Aguilar es demanava, en la suposició de ser certa aquesta llei natural, dels caràcters orgànics més favorables i un refús dels desfavorables, qui o quina força exercia el paper d'elector? Segons Aguilar, els darwinistes, desarmats davant les dificultats per justificar aquesta qüestió, responien afirmant que l'<elecció natural> només era una metàfora per explicar la suposada tria que segons ells es produïa a la naturalesa. El nostre home blasmava aquesta actitud i la deslegitimava afirmant que: <La respuesta es indigna de un sabio, pues no es con metáforas como se gobierna el mundo y como se construye la ciencia>.

Per a Aguilar la llei darwiniana de divergència es fonamentava en dades poc consistents. Existien a la naturalesa molts exemples que la posaven en entredit. Citava com a exemple definitiu la regressió, cap a formes primordials, dels caràcters adquirits durant generacions per les espècies domèstiques en ser alliberades en el medi natural. La suposada divergència, que havia de separar els caràcters per crear noves espècies, era, paradoxalment, contradita per l'acció de la transmissió hereditària dels caràcters, principi que Aguilar citava com a quart pilar del darwinisme.

Segons el nostre home, l'herència dels caràcters sovint es remuntava a formes ancestrals, produint-se un retorn a tipus morfològics que superaven la simple transmissió entre generacions paternes i filials. Aquestes contradiccions desligitimaven Darwin definitivament en la seva formulació d'una teoria de la mutabilitat de les espècies. Aguilar posava punt i final a la seva refutació remarcant que el darwinisme no era tan sols contrari a la religió, sinó que també es contraposava a la mateixa ciència. Citava com a aval d'aquesta posició una llarga llista de personalitats que rebutjaven el darwinisme amb arguments científics, cosa que, a més de reforçar els seus plantejaments, el legitimava en la seva refutació, que si bé no es deslliurava de l'inevitable vernís apologètic, intentava fonamentar-se en arguments provinents del camp de la ciència.[2]

2

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat

Publicacions La producció bibliogràfica de Francesc d'Assís Aguilar és molt extensa. Per raons òbvies d'espai només citarem les principals obres i n'exclourem aquelles que, pels seus continguts i la seva transcendència, considerem menors. De tota manera, remetem el lector interessat a conèixer l'obra completa d'Aguilar.

• Plants de la llengua catalana. Vic: Impremta de Lluís Barjau, 1861.

• El ferro-carril. Discurso que en la sesión celebrada por el Círculo Literario de Vich el dia 2 de febrero de 1862 leyó el socio D. Fco. de Asís Aguilar, presbítero. Vic Impremta L. Anglada, 1862.

• Discurs sobre la restauració del monastir de Ripoll. Vic: Círcol Literari, 1863.

• Desgracias de Vich. Breve historia de las que causó la avenida del Meder en la madrugada del dia 8 de octubre de 1863 (en col·laboració amb Joaquim Salarich i Verdaguer). Vic: Imprenta y Librería Soler Hermanos, 1863.

• Vida del Excmo. e Iltmo. D. Antonio María Claret. Madrid: Imprenta de Pascual Conesa, 1871.

• El hombre, ¿es hijo del mono? Observaciones sobre la mutabilidad de las especies orgánicas y el darvinismo.

Madrid: Imprenta de D. Antonio Pérez Dubrull, 1873.

• Compendio de Historia Eclesiástica general. Madrid: Imprenta de Pascual Conesa, 1874.

Fonts • BERNAT, Pasqual. «Científics». Vicgrafies. Revistes de Biografies Vigatanes. Núm 4 (2006) • BERNAT, Pasqual; TORRENTS, Antoni. «La tradició astronòmica a Vic durant el segle XX». Ausa. Vol. 24, núm. 163 (2009), p. 203-215.

• CAIXA D'ESTALVIS COMARCAL DE MANLLEU. LXXV Aniversari de la fundació de la institució i homenatge a la memòria del bisbe Aguilar. Manlleu: Gráficas Manlleu, 1971.

• «Centenari del Bisbe Aguilar». Gazeta de Vich. Suplement del 2 d'octuble de 1928.

• DIVERSOS AUTORS. Aguilar i manlleu: commemoració del centenari de la mort del bisbe Francesc d'Assís Aguilar i Serrat: 1826-1899. Manlleu: Ajuntament de Manlleu, 2000.

• MORRO FOSAS, Pedro. Vida del Excmo. é Iltmo. Sr. D. Francisco de Asís Aguilar y Serrat: obispo de Segorbe.

Sogorb: Imprenta y Librería de José Suay, 1902.

• ROVIRÓ ALEMANY, Ignasi. Diccionari de teòlegs, filòsofs i mestres del Seminari de Vic (1749-1968).

(Precedit per «Aproximació a la història del Seminari Conciliar de Vic», per Ramon Rial Carbonell). Vic: Publicacions del Patronat d'Estudis Osonencs, 2000.

• SALARICH I TORRENTS, Miquel. Història del Círcol Literari de Vic. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1962.

• SALCEDO RUIZ, Angel. «Un Catalan insigne». Diario de Barcelona (12 i 21 de març de 1918, p. 2.995-2.997 i 3.382-3.384.

• TALTABUT, José. A la memoria del excmo. y rvmo. sr. obispo de Segorbe dr. d. Francisco de A. Aguilar y Serrat fallecido el día 16 de diciembre de 1899. Vic: Tipografía Vicense, 1900.

3

Francesc d'Assís Aguilar i Serrat

4

Bibliografia Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article.

[1] Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets.

• ROVIRÓ I ALEMANY, Ignasi. Diccionari de filòsofs, teòlegs i mestres del seminari de Vic (1749 – 1968).

Temple Romà, Vic, Patronat d'Estudis Osonencs, 2000, Osona a la butxaca 22 – 23.

• BERNAT, Pasqual. Científics d'Osona. Diccionari històric i biobibliogràfic dels científics nascuts o vinculats a Osona. Vic, Patronat d'Estudis Osonencs, 2010, Osona a la Butxaca, 28.

Referències [1] http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Francesc_d%27Ass%C3%ADs_Aguilar_i_Serrat& action=edit [2] Cf. ROVIRÓ I ALEMANY, Ignasi. Diccionari de filòsofs, teòlegs i mestres del seminari de Vic (1749 – 1968). Temple Romà, Vic, Patronat d'Estudis Osonencs, 2000, Osona a la butxaca 22 – 23.

Joaquim Albareda i Salvadó [1] L'article o secció necessita millores quant al seu format. ( Col·laboreu-hi! ) Pot necessitar retocs en negretes, cursives, enllaços, imatges, categories, infotaules, ...

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ésser posada en dubte o eliminada.

[1]

afegint referències a

Informeu a l'editor principal afegint a la seva pàgina de discussió: {{subst:AvísFR|Joaquim Albareda i Salvadó}}--~~~~

Joaquim Albareda Salvadó (Manlleu, Osona, 1957), Historiador.

Catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) i director de l’Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives d'aquesta universitat. És l'Investigador principal del projecte de recerca España y los tratados de Utrecht (1712-1714), Ministerio de Ciencia e innovación (HAR2011-26769) i del Grup d´estudi de les institucions i de la societat a la Catalunya moderna (segles XVI-XIX), AGAUR, Generalitat de Catalunya (2009SGR318). D'altra banda, Joaquim Albareda al MHC el 2007. també és director de la col·lecció d’Història Referències, Eumo Editorial, Edicions 62. Durant els últims anys, ha centrat la seva investigació en el tema de la guerra de Successió d’Espanya (1705-1714) i en la història política del segle XVIII.

Joaquim Albareda i Salvadó

Publicacions Llibres • Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705) (Editorial Vicens Vives, 1993, IV Premi Internacional Jaume Vicens Vives de Ciències Socials).

• Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (1705-1714). El Dietari del convent de Santa Caterina i les Memòries d'Honorat de Pallejà (Eumo Editorial, 2001).

• Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714) (Edicions 62, Generalitat de Catalunya, 2001).

• Felipe V y el triunfo del absolutismo. Cataluña en un conflicto europeo (1700-1714) (Generalitat de Catalunya, 2002).

• “Las Cortes de 1701-1702 y 1705-1706. La puesta al día del constitucionalismo”, Estudio introductorio/ “Les Corts de 1701-1702 i 1705-1706. La represa del constitucionalisme”, a Constitucions, Capítols i Actes de Cort.

Anys 1701-1702 i 1705-1706. Edició facsímil (Editorial Base, 2004, pp. 5-64).

• 'El “cas dels catalans”. La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742) (Fundació Noguera, 2005).

• “Pròleg: la Generalitat entre 1701 i 1714”, del volum X de Dietaris de la Generalitat, Anys 1701 a 1713.

Juntament amb Eduard Martí. (Generalitat de Catalunya, 2007, pp. IX-XXXV).

• La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) (Crítica, 2010, 2012).

Juntament amb Pere Gifre és autor de Història de la Catalunya moderna (Pòrtic, 1999). També ha dirigit "Desfeta política i embranzida econòmica. Segle XVIII", volum 5 d'Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (B. de Riquer dir., Enciclopèdia Catalana, 1995). És autor del capítol “Societat i cultura en la Catalunya del Set-cents”, d'Història de la cultura catalana. El set-cents, volum III, dirigida per Pere Gabriel, (Edicions 62, 1996, pp. 85-120) i del capítol “La vida política”, en l’obra col·lectiva Pierre Vilar i la història de Catalunya (Editorial Base, 2006, pp. 189-215).

Ha coordinat les obres col·lectives Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX) (Eumo Editorial, 2001) i Una relació difícil. Catalunya i l'Espanya moderna (Editorial Base, 2007).

Juntament amb M. Janué i Miret ha coordinat el volum El nacimiento y la construcción del Estado moderno.

Homenaje a Jaume Vicens Vives ( Publicacions de la Universitat de València, 2011).

Paral·lelament, ha estudiat els escrits polítics publicats entre finals del segle XVII i els primers anys del segle XVIII a: • Escrits polítics del segle XVIII. Tom I. Despertador de Catalunya i altres textos (Eumo Editorial, 1996).

• Escrits polítics del sgle XVIII . Tom V. Escrits del moment republicà de 1713-1714 (Eumo Editorial, 2011).

Articles • “Il movimento filo-asburgico, il progetto di una Spagna alternativa (1705-1741)”, Cheiron, 39-40 (2003, pp.

79-104).

• “La Catalogne et Philippe V d'Espagne dans la guerre de Succession d'Espagne: des espérances de 1705 à la perte des libertés de 1714”, Revue d´Histoire Diplomatique (2007, pp. 231-247).

• “La Corona di Aragona durante la guerra di Successione alla corona spagnola (1705-1714)”, Annali di Storia Moderna e Contemporanea, 13 (2007, pp. 9-24).

• “Das Fortbestehen des Austrazismus in Wien nach dem Vertrag von Utrecht (1713-1727). Der Schatten des marqués de Rialp”, Hispania-Austria III. Der Spanische Erbfolgekrieg. F. Edelmayer, V. León Sanz, J.I. Ruiz Rodríguez (eds.) , Institut für Geschichte der Universität Wien (2008, pp. 319-339).

Altres treballs que aborden temàtiques relacionades amb la història política són:

5

Joaquim Albareda i Salvadó • “Vias de participación política del hombre común en Europa (siglos XVII-XVIII)”, a María Luz González Mezquita (Ed.), Temas y perspectvas teóricas de Historia Moderna (Universidad Nacional de Mar del Plata, 2011, pp. 55-76).

• "Cataluña en la España del siglo XVIII: represión, acomodación y disidencia”, J. Arrieta, J.Astigarraga (eds,), Conciliar la diversidad. Pasado y presente de la vertebración de España (Universidad del País Vasco, Fundació Ernest Lluch, 2009, pp. 55-75).

• “El debate sobre la modernidad del absolutismo borbónico”, Revista HmiC, nº X, 2012, http://webs2002.uab. cat/hmic (pp. 6-19).

Publicacions de caràcter divulgatiu • 11 de setembre de 1714, amb A. Garcia Espuche (Generalitat de Catalunya, 2005).

• 1714. La guerra de Successió explicada per Joaquim Albareda i Joan Escúlies (Pòrtic, 2008).

• “La Diputació del General i els Comuns catalans: representació i modernitat política”, L´Avenç, 339. 2008, pp.

28-33.

Referències [1] http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Joaquim_Albareda_i_Salvad%C3%B3& action=edit

6

Gerard Autet Serrabasa

7

Gerard Autet Serrabasa Gerard Dades personals Nom complet

Gerard Autet Serrabasa

Data de naixement 8 de setembre de 1978 Lloc de naixement

Manlleu, Catalunya

Alçada

1,86 m

Pes

72 kg Dades esportives

Club actual

Xerez CD

Posició

Defensa

Número

16 Equips professionals1

Anys

Club

PJ (g)

1997–1999 1999–2001 2001–2002 2002–2007 2007–2010 2010–

Palamós CF Espanyol B Llevant UE Xerez CD Sporting de Gijón Xerez CD

20 (0) 31 (2) 34 (0) 134 (0) 73 (1) 1 (0)

1

Partits jugats i gols només a la Lliga, actualitzats a data de 31 d'agost de 2010.

Gerard Autet Serrabasa (nascut el 8 de setembre de 1978 a Manlleu) és un futbolista que ha militat les últimes temporades a l'Sporting de Gijón. El 19 de maig del 2010 s'acomiadava de l'afició d'El Molinón sense tenir un destí per a la següent temporada.

Després d'un futur incert finalment acabà fitxant pel seu anterior equip el Xerez CD.

Referències Enllaços externs • Fitxa a ESPN (http://espndeportes.espn.go.com/futbol/jugador/_/id/121629/gerard-autet-serrabasa) (anglès)

Açò és un esborrany sobre futbolistes catalans del sud. Amplieu-lo! (http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Gerard_Autet_Serrabasa& action=edit) (citant les fonts)

Enric Castellnou i Alberch

Enric Castellnou i Alberch Enric Castellnou i Alberch (Manlleu, 1945) és un polític i politòleg català. Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid i Doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser professor a Vic de l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona (ICESB) durant els anys de la Transició Política, i membre de l'Assemblea de Catalunya a Osona. A la dècada dels 70 del segle passat va formar part de la Junta d'Òmnium Cultural d'Osona i des del començament dels anys 80 és membre del Comitè Executiu de Convergència Democràtica de Catalunya de Vic i de la mateixa comarca. Fou diputat per Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984, 1988, 1992 i 1995. El 1992-1993 fou secretari tercer de la Mesa del Parlament de Catalunya. Va ser president del Consell Assessor de RTVE a Catalunya des de 1985 fins a 2004.

També president del Consell Comarcal d'Osona (1999-2003) i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Vic en dos períodes (1987-1995 i 1999-2007). Exercí de vocal del Patronat de la Universitat de Vic als anys 1987-1995 i 1999-2007. Va ser ponent de la Llei de creació de la Universitat de Vic, llei 5/1997, de 30 de maig. I també membre del Consell d'Administració de Caixa d'Estalvis del Penedès des de 2003 a 2009. Exercí de professor de postgrau i doctorat a la URL (curs 2007-2008) i de postgrau en Governança i Lideratge local a la Càtedra Prat de la Riba de la UAB-ACM al curs 2009-2010. És autor de diversos estudis electorals, també sobre ràdio i televisió i sobre el fet migratori a l'àmbit local. La seva tesi doctoral, "Guatemala, segona oportunitat", versà sobre el procés de pau i els corresponents Acords entre els governs i la guerrilla en aquell país centreamericà, sota els auspicis de l'ONU (Minugua), que culminaren més de 30 anys de guerra civil.

Enllaços externs • Mesa del Parlament de Catalunya [1] • Commemoració dels 20 anys del Consell Comarcal d'Osona [2] • Diputats al Parlament [3] a La Vanguardia, 3 de maig de 1984

Referències [1] http:/ / www. parlament. cat/ web/ parlament/ estructura/ organs/ mesa [2] http:/ / www. osonadiari. cat/ noticia/ 3860/ commemoracio-20-anys-consell-comarcal-dosona. html [3] http:/ / hemeroteca. lavanguardia. es/ preview/ 1984/ 05/ 04/ pagina-19/ 32838953/ pdf. html

8

Josefa Contijoch

9

Josefa Contijoch Josefa Contijoch Naixement 20 de gener de 1940 Manlleu (Osona) Ocupació

Escriptora

Josefa Contijoch (Manlleu, 20 de gener de 1940) és una escriptora catalana.[1] Filla d'una família d'impressors i llibreters. Estudia comerç i idiomes a les germanes carmelites de Manlleu. Després estudia filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l'any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) forma part del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club; és de l'equip fundador del col·lectiu Quark Poesia de la UAB. Les seves primeres obres de poesia són dels anys 60 i les escriu en castellà, serà uns anys més tard quan comença a publicar en català: Quadern de vacances (una lectura d'El segon sexe) (1983; Premi Miquel Martí i Pol de poesia de Comissions Obreres el 1981), Ales intactes (1996; Premi de Poesia Salvador Espriu 1994), Les lentes il·lusions (2001; Premi Màrius Torres 2000) i Congesta (2007). També conrea la narrativa. Així ha escrit novel·les com Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001); i narrativa infantil. També conrea els gèneres de crítica literària o assaig, amb llibres com Les vacants (2005), i és traductora del francès.

Obres Poesia En castellà • De la soledad primera (Barcelona: Editorial Trimer, 1964) • Aquello que he visto (Madrid: Ediciones Alorca, 1965) • Tombstone blues (Manlleu: edició ciclostilada, 1967) En català • La corda de l'arpa i el coll de l'artista, premi Marisa Picó d'Alcoi, 1972. Romangué inèdit fins a la seva recreació / refundició i publicació al volum Ales intactes, del 1996.

• Orient/Express, accèssit al premi Ciutat de Tarragona, 1980. Romangué inèdit fins a la seva recreació / refundició i publicació al volum Ales intactes, del 1996.

• Quadern de vacances (una lectura d'El segon sexe) (Barcelona: Amarantos, 1983) • Tractat de somnis, accèssit al premi de poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, 1989. Romangué inèdit fins a la seva recreació / refundició i publicació al volum Ales intactes, del 1996.

• Ales intactes (Barcelona: Columna, 1996) • Les lentes il·lusions (Barcelona: Edicions 62, 2001) • Congesta (Barcelona: Edicions 62, 2007) • Ganiveta. Antologia poètica 1964-2011 (Palma: Lleonard Muntaner, 2012)

Josefa Contijoch

Antologada com a poeta a • Europa és una dona / Europe Is a Woman, a cura d'Anna Aguilar Amat (Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2007) • Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes. Dàctil Poesia 26. (Tarragona: Arola Editors, 2008) • Les vaques magres. Bouesia 2007 (Tarragona: Arola Editors, 2008)

Novel·la • • • • • • • •

Potala (Barcelona: Laia, 1986) No em dic Raquel (Barcelona: Laia, 1989) La dona liquada (Barcelona: Columna, 1990) Rímmel (Barcelona: Columna - Edicions de l'Eixample, 1994) Amor congelat (Tarragona: El Mèdol, 1997) Tòrrida tardor (Tarragona: El Mèdol, 1997) Els dies infinits (Barcelona: Columna, 2001) Sense alè (Barcelona: Edicions de 1984, 2012)

Narrativa infantil i juvenil • • • •

La marieta i el pi (Barcelona: Combel, col·lecció El cavall volador, sèrie Pas, 2002) La marieta i la neu (Barcelona: Combel, col·lecció El cavall volador, sèrie Pas, 2002) La marieta i la festa major (Barcelona: Combel, col·lecció El cavall volador, sèrie Pas, 2002) La marieta i la nit (Barcelona: Combel, col·lecció El cavall volador, sèrie Pas, 2002)

Teatre • Contaminació, lectura dramatitzada a l'SGAE el 2009

Crítica literària / assaig / edicions a cura de l'autora • Homenatge a Maria-Mercè Marçal, diversos autors (Barcelona: Empúries, 1998) • "Virgina Woolf - Vita Sackville-West: Fascinacions transferides", conferència dramatitzada del cicle "Cartografies del desig - 15 escriptors i el seu món", Casa Elizalde, Barcelona, 1997; dins del llibre col·lectiu Cartografies del desig. Quinze escriptores i el seu món (Barcelona: Proa, La Mirada, 1997) • "Contra l'oblit. Montserrat Roig - Anne Frank", 2n cicle "Cartografies del desig", Casa Elizalde, Barcelona, 1998; dins el llibre Memòria de l'aigua. Onze escriptores i el seu món (Barcelona: Proa, La Mirada, 1999) • "La claror (La paraula en Maria-Mercè Marçal)", dins Llengua abolida. Primer encontre de creadors (Lleida: Ajuntament de Lleida, 2000) • Les vacants. Antologia de textos de dones del segle XX (Barcelona: March Editor, 2005) • "Màscares sota la lluna - Víctor Català - Grazia Deledda", 3r cicle "Cartografies del desig", 2001. Teatre l'Espai, Barcelona. Comitato Nazionale Minoranze Etnico-Linguistiche in Italia, 2006.

• Història de can Contijoch de Manlleu (homenatge i record) (Novembre 2008)

10

Josefa Contijoch

Receptes, consells i més • Receptes per estimar. Tots els plats de sempre per viure millor. Consells terapèutics, receptes detallades, amb Enriqueta Mercadé (Barcelona: Ara Llibres, 2003) • Més receptes per estimar, amb Enriqueta Mercadé (Barcelona: Ara Llibres, 2007)

Traduccions fetes per l'autora del francès: • Bernard Pozier i Serge Patrice Thibodeau: Una finestra gebrada, junt amb altres traductors i escriptors, Seminari de Traducció Poètica de Farrera VII (Institució de les Lletres Catalanes / Emboscall, 2004) • Sarah Kofman: Carrer Ordener, carrer Labat, traducció amb Yael Langella (Palma: Lleonard Muntaner, 2005) • Postfaci "Encuentro con Djuna Barnes", entrevista de Michèle Causse a Djuna Barnes dins El almanaque de las mujeres, de Djuna Barnes. Edició d'Isabel Franc (Barcelona-Madrid: Egales, 2008) • Lydia Flem: Com vaig buidar la casa dels meus pares (Palma: Lleonard Muntaner, 2009)

Notes i referències [1] Nascuda a l'"any de l'aiguat" segons les seves pròpies paraules

Enllaços externs • « Josefa Contijoch (http://www.escriptors.cat/autors/contijochj/)». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

• Fitxa de l'autora al "Qui és qui de les lletres catalanes" (http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors. asp?idregistre=1052)

11

Antoni de Cortada

12

Antoni de Cortada Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ésser posada en dubte o eliminada.

[1]

afegint referències a

Informeu a l'editor principal afegint a la seva pàgina de discussió: {{subst:AvísFR|Antoni de Cortada}}--~~~~

Antoni de Cortada (Manlleu s.XVII - Manlleu 1714) fou militar català durant la Guerra de Successió Espanyola.

El Coronel Cortada fou un dels Vigatans, signant del Pacte dels Vigatans i del Pacte de Gènova, servint des del 1705 al 1707 com a capità amb el grau de Coronel en el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes. Després de la Traïció Anglesa acceptà el Tractat d'Utrecht i fou indultat.

Enllaços externs • Biografia del Coronel Cortada [2]

Referències [1] http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Antoni_de_Cortada& action=edit [2] http:/ / www. 11setembre1714. org/ Biografies/ Cortada-Antoni. html

Gerard Farrés i Güell

13

Gerard Farrés i Güell Gerard Farrés

L'equipament que portava durant el 2012 Dades biogràfiques Nom complet

Gerard Farrés i Güell

Sobrenoms

El senglar del desert

Nacionalitat

Catalunya

Lloc de naixement

Manresa, Bages

Data de naixement

24 de març de 1979

Distincions rebudes

Medalla d'Or al mèrit (RFME, 2000)

Lloc web

www.gerardfarres.com

[1]

Activitat esportiva Pilot oficial de

KTM, Husqvarna, Yamaha, Aprilia, Gas Gas

Temporades

1997 - Actualitat Títols internacionals en Enduro

C. Món Enduro Júnior 1 (2000, Copa FIM junior sub-23, 250cc) Palmarès als ISDE Junior Tropy Medalles d'Or

3 (1998, 1999, 2000) 3 (1998, 1999, 2000)

Títols estatals en Enduro C. Esp. d'enduro

1 (1995, júnior 80cc)

C. Esp. de Raids C. Esp. de Motoral·li

1 (2007) 2 (2007, Open i Scracth) Palmarès en raids

Baja Aragón

3 (2007, 2009, 2011) Altres

Residència

De jove residí a Olost i des del 2006 viu a Manlleu Darrera revisió: 30/01/2014

Gerard Farrés i Güell (Manresa, Bages, 24 de març de 1979) és un pilot de motociclisme català que ha destacat en competicions d'enduro i raids, entre els quals el Ral·li Dakar. Entre altres importants èxits, ha estat Campió del Món

Gerard Farrés i Güell d'enduro júnior sub-23 (2000), ha guanyat tres edicions seguides dels Sis Dies Internacionals d'enduro en categoria júnior (del 1998 al 2000, tot integrant l'equip estatal) i ha estat Campió d'Espanya de Raids i de Motoral·li el 2007.

Nascut a l'hospital de Manresa, Farrés residí tota la seva infantesa a Olost de Lluçanès i actualment viu a Manlleu, Osona, amb la seva dona (l'Anna, filla d'aquesta població), amb qui es casà el 24 de juny del 2006. El 6 de juliol del 2009 va néixer la Jana, la primera filla del matrimoni.

Resum biogràfic De petit, Gerard Farrés va recórrer Olost de cap a cap amb bicicletes de BMX, de bicitrial i de carretera i, més endavant, amb la seva primera motocicleta, una Montesa Cota 49. Més tard va disputar les seves primeres curses amb una Kawasaki 80, entaulant els seus primers duels amb pilots com ara Jordi Viladoms o Xevi Pons. A setze anys la seva evolució ja era reconeguda i la federació motociclista estatal (RFME) el va incorporar al seu programa, amb la qual cosa va poder competir a partir de 1997 en el Mundial d'enduro Júnior, aconseguint victòries com ara el Campionat del Món sub-23 de l'any 2000 o les tres medalles d'or en la categoria júnior en els Sis Dies Internacionals d'enduro (ISDE) disputats a Austràlia el 1998, Portugal el 1999 i Espanya el 2000. Aquests resultats li van valer una Medalla d'Or al mèrit de la federació estatal.

L'any 2001 va passar a formar part de l'equip estatal de KTM, amb el qual va córrer fins al 2004, competint primer amb una 250cc de quatre temps, acabant dues vegades cinquè al mundial d'enduro absolut. Posteriorment també va córrer amb una 400cc 4T. Després d'aquesta etapa va fitxar per Husqvarna i el 2005 es va proclamar sotscampió d'Espanya de Cross-Country i acabà tercer en el Campionat d'Espanya d'enduro.

Debut al Dakar el 2006 El 2006 aconseguí un contracte de tres anys amb Yamaha amb la la possibilitat de disputar el Ral·li Dakar, el seu somni de feia temps, però dos mesos abans de la sortida d'aquesta prova es va lesionar greument el genoll en una prova del Campionat de Catalunya a Peratallada, trencant-se el menisc, el lligament lateral esquerre, el creuat anterior i el creuat posterior. Li varen pronosticar sis mesos per a tornar a córrer en moto però, finalment, després de dos mesos de llit i el genoll sense operar es va presentar a Lisboa per a prendre la sortida de la cursa. Després d'una actuació èpica que li va valer el sobrenom de Senglar del desert, aconseguí acabar la cursa com a segon millor debutant i com a un dels pilots destacats d'aquella edició. Aquell any fou tercer al Campionat estatal però a l'octubre, dos mesos abans d'afrontar el seu segon Dakar, Yamaha li va comunicar que no hi podria anar.

El 2007 tornà a KTM Espanya i aconseguí el Campionat d'Espanya de Motoral·li. A l'abril d'aquell any, els seus bons resultats li obriren les portes del Campionat del Món de Raids, on participà amb el Team Repsol KTM tot debutant-hi al Ral·li de Tunísia al costat de Marc Coma, assolint-hi la quarta plaça. El maig va disputar el Ral·li de Sardenya i més tard el de Dubai, havent d'abandonar a tots dos (a Dubai, a més, es lesionà). Aquell any guanyà la Baja Aragón però es quedà sense participar al Dakar a causa de la suspensió de la cursa.

Malgrat les lesions sofertes a la caiguda de Dubai (quedà amb els dos canells destrossats), Farrés decidí d'ajornar una de les intervencions quirúrgiques que li calien fins a la tornada del Ral·li Dakar del 2009, on va compartir dins l'equip de Marc Coma i Jordi Viladoms amb la missió de col·laborar en la victòria del cap d'equip, Coma, objectiu que es va assolir. Farrés, a més, va realitzar bones actuacions com ara un tercer lloc en una etapa, i també algunes d'èpiques com quan va haver de fer 274 quilòmetres sobre la llanda, després d'haver deixat el seu pneumàtic per tasques d'equip. Aquell 2009 va guanyar per segona vegada la Baja Aragón.

De cara al Dakar del 2010 fitxà per Aprilia, marca que corria per primera vegada a la cursa, com a número dos i company d'equip del xilè "Chaleco López". A la cinquena etapa, Farrés anava en vuitena posició però un problema mecànic amb l'Aprilia no el va deixar finalitzar la cursa. El 2011 aconseguí el seu tercer triomf a la Baja Aragón.

De cara al Dakar del 2014, Farrés fitxà per Gas Gas on integra l'equip oficial juntament amb Marc Guasch i Dani Oliveras.

14

Gerard Farrés i Güell

Palmarès • 1995 • Campió d'Espanya d'enduro júnior 80cc (Kawasaki) • 1998 • Campió del Món Júnior per equips (ISDE, Austràlia) • 1999 • Campió del Món Júnior per equips (ISDE, Portugal) • 2000 • Campió del Món sub-23 (Copa FIM Júnior) 250cc • Campió del Món Júnior per equips (ISDE, Espanya) • 2002 • 5è en el Campionat del món d'enduro 2504T • 2003 • 5è en el Campionat del món d'enduro 2504T • 2005 • Sotscampió d'Espanya de Cross Country • 2006 • 16è classificat de la general del Ral·li Dakar, segon dels rookies (debutants) • 2007 • Campió d'Espanya de Raids (KTM) • Campió d'Espanya de Motoral·li Open i Scratch (KTM) • Guanyador de la Baja Aragón • 2008 • Sotscampió d'Espanya de Cross Country • 2009 • 19è Classificat en el Ral·li Dakar • Guanyador de la Baja Aragón • 2011 • Guanyador de la Baja Aragón

Referències [1] http:/ / www. gerardfarres. com

Enllaços externs • Lloc Web oficial (http://www.gerardfarres.com) • Notícia al 9 Nou sobre el seu abandonament al Ral·li Dakar del 2014 (http://www.el9nou.cat/noticies_o_0/ 34387/gest_heroic_gerard_farres) • Imatge de Farrés amb la KTM a la Baja Aragón el 2009 (http://www.befurious.com/wp-content/uploads/ gerard-farres-baja-espana-aragon-2009-befuriouscom1.jpg)

15

Llucià Ferrer

Llucià Ferrer Llucià Ferrer (Manlleu, 1978) és un locutor de ràdio català que ha presentat els programes El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac, Freakandó matiner de RAC 105, On vols anar a parar? de Catalunya Ràdio i Via Lliure a RAC1 l'estiu 2010. Actualment presenta el programa Els imperdibles a Onda Cero.

A la televisió també ha presentat i dirigit programes primer va ser Control central, de City TV, Virus i el Quin País! i L'aprenent, de TV3, per la Xarxa de Ttelevisions Locals, ha fet Podria Ser Pitjor.

Referències Enllaços externs • Quin País! (http://www.tv3.cat/programa/36405/Quin-pais) a TV3.

Josep Guardiet i Pujol Josep Guardiet i Pujol (Manlleu, 21 de juny de 1879 - Barcelona, 3 d'agost de 1936) fou un sacerdot català. Mort durant la Guerra Civil Espanyola, i considerat màrtir per l'Església Catòlica, és venerat com a beat.

Biografia Va estudiar al seminari de Vic[1] i es va doctorar en teologia a la universitat pontifícia de Tarragona. Va ser rector de les parròquies d'Ullastret, Olesa de Montserrat, de la Santíssima Trinitat de Sabadell i de l'església del Pi de Barcelona. Finalment, el 1916 va ser nomenat rector de l'església de Sant Pere de Rubí del 1916 al 1936, ciutat on va tenir una forta activitat i influència, creant l'Esbart Dansaire de Rubí el 1923, l'Escola Montserrat, el concurs de pessebres, el casal popular, el diari catòlic Endavant i cultura femenina.

El 20 de juliol del 1936, al principi de la guerra civil espanyola, uns milicians li van demanar les claus per a cremar l'església, ell els les va donar i li van permetre retirar el Santíssim, que són les hòsties de dins del sagrari. El dia després dos milicians de 17 anys el van detenir quan estava en una reunió amb joves i el van portar al calabós local, on hi havia una vintena de veïns més. A la matinada del 3 d'agost milicians anarquistes de Barcelona se'l van endur a Pi Bessó de la carretera de l'Arrabassada, on el van afusellar. Morí amb fama de santedat. Les seves restes foren sebollides a Sant Pere de Rubí.

Llegat El 1942 es va recollir una part dels seus pensaments en el llibret de 19 pàgines Primera serie de frases y anécdotas del Reverendo Doctor Josep Guardiet i Pujol, Párroco de Rubí, 3 de Agosto de 1942, Sexto aniversario de su martirio Se li ha dedicat un carrer a Manlleu i una plaça a Rubí.

El 5 de juliol del 2013 el Papa Francesc firmà un decret on afirma que morí màrtir, i fou beatificat el 13 d'octubre del 2013 a la Beatificació de Tarragona.

16

Josep Guardiet i Pujol

Referències [1] Jordi Vilalta Martínez, Història de Rubí

Jacint Sala Codony Jacint Sala Codony (Manlleu, 1945) és un escriptor català.

Biografia Va néixer a Manlleu l'any 1945. És llicenciat en Pedagogia per la Universitat de Barcelona.Va ser membre del cercle literari Cau Faluga i ha treballat com a mestre de català.

La seva poesia ha estat premiada en repetides ocasions. Entre d'altres guardons, ha obtingut el Ciutat d'Olot de Poesia (1980, 1982 i 1984), el Ciutat de Terrassa (1981), el premi Consol Colell de Suïssa (1982), el de Calldetenes (1984), el Ciutat de Palma (1985), la Viola d'Or i Argent (1986), la Flor Natural (1987 i 1993) i l'Englantina d'Or (1990) als Jocs Florals de Barcelona, el premi Miquel de Palol (1988) , el Grandalla d'Andorra (1985 i 1995) i el XXV Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, Vallgorguina.També ha obtingut el XXXVI Premi de Poesia Catalana Josep Maria Lopez-Picó de la vila de Vallirana, 2011; el XIV Premi de Poesia Parc Taulí i el 36è Premi Marià Manent, per l'obra "Ser mort és avorrit" .

Obres • • • • • • • • • • • •

Cants de cada vegada. València: El Cingle, 1985 Adàgio per a un centaure. Calldetenes: Ajuntament, 1985 El xerrac i la subtilesa. Palma de Mallorca: Moll, 1985 Orbs d'alimares. Barcelona: El Mall, 1985 Memòria de Castàlia. Olot: Aubert, 1985 Les ombres, Laocoont, les ombres. Barcelona: Columna, 1989 Si vols, Virgínia, aquesta nit escoltarem Beethoven. Barcelona: Ed. 62, 1989 Vent de marbre. Sabadell: Ausa, 1991 Quadern de magranes. Palma de Mallorca: Moll, 1991 Filferros de llum. Barcelona: Columna, 1994 Morir a Guadalest. Andorra la Vella: Caixa de Pensions, 1996 Manicomi. Vic: Emboscall, 2009

Referències

17

Joan Puntí i Collell

Joan Puntí i Collell Joan Puntí i Collell (Manlleu, Osona, 1886 — Barcelona, 1962) fou un eclesiàstic i escriptor.

Va fer classes de català al Col·legi del Carme de Manlleu i va fer d'organista a l'Església de Santa Maria.

Escriví rondalles, obres festives, moralitzants i d'apostolat. Va ser redactor i director de la revista El Record, col·laborador del Manlleu (Primera època), capellà de l'Orfeó Català i creador del butlletí de la Germandat de Sacerdots i Religiosos de Manlleu. Fou també un dels col·laboradors del Foment de Pietat Catalana.

Va participar diverses vegades als Jocs Florals de Barcelona. El 1918 va guanyar la Viola d'or i d'argent, i el 1929 el primer accèssit.

Obres Poesia • Cofret de versos (1918) • Faules i moralitats (1930), il·lustrat per Joan García Junceda i Supervia, molt reeditat • L'esposa virginal (Santa Cecília) (1931) • Eulària, flor d'ametller (1936) Poemes presentants als Jocs Florals de Barcelona[1] • • • • • • • • • •

La Oració remerciant de la Germana de la Caritat (1916) Albades (1917) Missa rasa (1918) (Premi de la Viola d'or i d'argent) Cançó de l'anada a Montserrat (1928) Novena de la Puríssima (1928) A la Verge prefigurada (1929) (1r accèssit a la Viola d'or i d'argent) Romanç montserratí (1929) Ofertes i guardons (1930) Ofrenes (1931) Florida eterna (1934)

Novel·la • En Pere sense por (1920), reeditada el 1931 • Catarineta Catarinó (1921) • Maria Teresa Montalvo (1933)

Assaig • • • • •

La renovació de la pietat catalana (1919) Manera d'escriure el català (1923) Manera de parlar en públic (1935) Bon seny. Aforismes, faules i acudits (1954) Manual i vocabulari de litúrgia (1958)

18

Joan Puntí i Collell

Referències [1] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques

Enllaços externs • « Joan Puntí i Collell (http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana/ EC-GEC-0053390.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

• L'Escriny: PUNTÍ COLLELL, Joan (http://escriny.blogspot.com/2009/02/punti-collell-joan.html) • AUMATELL, Jesús. "La literatura a Osona entre 1952 i 2002". Ausa. Any 2002, Vol. 20 Núm. 148-149, Pàgs 190-191 (http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/viewFile/16443/) PDF

Manuel Vilà i Dalmau Manuel Vilà i Dalmau (Manlleu, Osona, 28 de desembre de 1887 — Tossa de Mar, La Selva, 2 d'octubre de 1954) fou un poeta català.

Va néixer a Manlleu tot i que als pocs anys es traslladà a Taradell. Va estudiar als Germans Maristes de Vic. Acabats els estudis se'n va anar a viure a Barcelona i, als 21 anys, es traslladà a Tossa de Mar, on visquè tota la seva vida.

Va entrar en contacte amb els cercles literaris de l'època. Coneguè persones com Jaume Collell, Martí Genís i Lluís Bertran Nadal.[1] Va ser membre fundador de la societat literària L'Esperança i membre de la Societat de Geografia Comarcal de Barcelona. Figura com a ponent en el II Congrés de Geografia Colonial en representació de la Sociedad de Geografía Comercial.

Va escriure molta poesia i va obtenir diversos premis literaris en els certàmens on va participar. Les seves poesies van ser publicades a la Gazeta Vigatana i en un dels volums de la Biblioteca d'Autors Vigatans.[2] El 1926 formà part del consistori dels Jocs Florals de Barcelona i llegí el discurs de gràcies. És autor de la Cançó dels Pelegrins, que es cantà per primera vegada l'any 1935 durant la festa del Pelegrí de Tossa.[3] La biblioteca de Tossa de Mar duu el seu nom.

Obres • • • • •

Desencant. Barcelona : [s.e], 1924, 32 pp.

Quan l'amor dictava. Poesies. Tortosa : Heraldo de Tortosa, 1929, 141 pp. Amb pròleg d'Apel·les Mestres Poesia. Manlleu : Tip. Manlleuenca, 1934, 4 ff.

Poesies. Barcelona : Il·lustració catalana, [s.a], 31 pp.

Cançó dels Pelegrins

Obres presendes als Jocs Florals de Barcelona[4] • • • • • • •

En Crema, 1917, 1r accèssit a la Copa Artística L'esposa de Jesús, 1917 Ofrena, 1927 L'amor de cada dia, 1927 Matí de diumenge, 1927, accèssit a premi El carrer de la rosa, 1929 Les guspires del amor, 1929

• Mossèn Missal, 1930, premi de la Copa Artística • Cançó de la mossa d'hostal, 1933, accèssit al premi extraordinari dels Mantenidors

19

Manuel Vilà i Dalmau

20

Referències [1] [2] [3] [4]

ELS MANLLEUENCS QUE HAN DESTACAT (http:/ / www. fortunecity. es/ sopa/ tomates/ 696/ fills/ menu2. htm) L'Escriny: VILÀ DALMAU, Manel (http:/ / escriny. blogspot. com/ 2009/ 02/ vila-dalmau-manel. html) Salvi Gascons i Bassas: "Tossa i el seu Pelegrí". Ed. Selecta, Barcelona, 1982 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques

Enllaços externs • L'Escriny: VILÀ DALMAU, Manel (http://escriny.blogspot.com/2009/02/vila-dalmau-manel.html) • ELS MANLLEUENCS QUE HAN DESTACAT (http://www.fortunecity.es/sopa/tomates/696/fills/menu2. htm)

Mercè Molist i Ferrer Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ésser posada en dubte o eliminada.

[1]

afegint referències a

Informeu a l'editor principal afegint a la seva pàgina de discussió: {{subst:AvísFR|Mercè Molist i Ferrer}}--~~~~

Mercè Molist i Ferrer és una periodista catalana, nascuda a Manlleu (Osona) l'any 1969. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. És col·laboradora habitual del suplement Ciberpais que s'inclou cada dijous amb El País sobre temes de tecnologia, informàtica, seguretat, hacking i relacionats.

Trajectòria Va formar part des de 1996 de de Fronteras Electrónicas, associació que més endavant es va transformar en el capítol espanyol de Computer Professionals for Social Responsability.

Vinculada per la seva feina amb la comunitat hacker espanyola, va treballar durant el 2000 a traspassar els hackmeetings italians a l'estat espanyol; aquell any va participar en la coordinació del primer, que es va celebrar a Barcelona, en el centre okupat Les Naus. Dels grups de treball dels hackmeetings van néixer els hacklabs.

Des de l'any 2002 distribueix els seus articles periodístics (i la majoria de la seva producció literària) utilitzant una llicència que permet la seva lliure distribució, traducció i còpia. L'any 2005, sota l'assessoria de l'advocat Carlos Sánchez Almeida, va presentar una reclamació contra una agència de premsa que havia venut un dels seus articles als principals diaris espanyols, sense fer-hi constar les condicions de la llicència. El cas es va resoldre a favor de Molist sense arribar als tribunals.

Mercè Molist també ha conreat la literatura. Ha guanyat un parell de premis de poesia i contes al llarg de la seva vida i ha publicat una breu novel·la, Cançó de Valeriana. Molts dels seus texts literaris s'ofereixen gratuïtament a la seva pàgina web.

L'any 1991 va guanyar el Premi de Contes Alambor amb "La traïció". L'any 2006 va publicar el llibre Ciber@vis.

Manual d'Internet per a joves de més de 50 anys (ISBN 84-8330-368-X).

Mercè Molist i Ferrer

Enllaços externs • La seva pàgina web personal [2], on publica els diferents articles que escriu, així com la seva obra literària.

• (castellà) Bloc [3]

Referències [1] http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Merc%C3%A8_Molist_i_Ferrer& action=edit [2] http:/ / ww2. grn. es/ merce/ [3] http:/ / www. filmica. com/ port666/

21

Santi Piella i Casellas

22

Santi Piella i Casellas Santi Piella Dades biogràfiques Nom complet

Santi Piella i Casellas

Nacionalitat

Catalunya

Lloc de naixement

Manlleu, Osona

Data de naixement

1964 o 1965

Lloc de defunció

Manlleu

Data de defunció

28 d'octubre de 2009 (als 44 anys) Activitat esportiva

Pilot oficial de

Kawasaki, Alfer, Gas Gas, Husqvarna

Temporades

1980 - mitjan anys 90 Títols estatals en Enduro

C. d'Espanya de trams cronometrats 1 (1988) Altres Negocis particulars

Taller de motos a Manlleu

Santi Piella i Casellas (Manlleu, Osona, 1964 o 1965 – Manlleu, 28 d'octubre de 2009), fou un pilot de motocròs i enduro català que destacà en competicions estatals i internacionals durant les dècades de 1980 i 1990. La seva vida sempre va estar lligada al motociclisme, havent començat a destacar de ben jove en competicions de motocròs i supercross, passant després a l'enduro. Tot i que només aconseguí un títol estatal -el Campionat d'Espanya de trams cronometrats d'enduro de 1988- fou un dels millors de la seva època i només la mala sort va impedir-li d'ampliar el seu palmarès.

Va morir als 44 anys a l'Hospital Sant Jaume del seu poble, víctima d'un càncer que arrossegava de feia anys. Piella és recordat pel seu estil valent de pilotatge, destacant per la seva rapidesa i espectacularitat.

Resum biogràfic A 14 anys va deixar els estudis per a aprendre l'ofici de mecànic al taller d'un altre conegut pilot manlleuenc, Joan Cros. Tots dos varen estar anys treballant i competint alhora plegats en motocròs, disciplina en què Piella va començar a destacar amb 16 anys al Campionat d'Espanya Juvenil tot pilotant una Kawasaki. El 1987, després d'acabar el servei militar, va començar a competir també en enduro pilotant una Alfer i va muntar un taller de motocicletes a Manlleu.

Durant la dècada de 1990 va començar a participar en competicions internacionals. El 1990 fou l'únic català al Campionat del Món de motocròs i l'any següent es va estrenar al Campionat del Món d'enduro, en fitxar com a pilot oficial de Gas Gas. Més tard es va passar a Husqvarna. Durant aquesta època la mala sort li jugà males passades, com ara no poder arribar a temps a un Gran Premi perquè se li va espatllar la furgoneta pel camí, o rebre una penalització que li va impedir guanyar una prova del Mundial d'enduro.

Va córrer també curses de resistència TT i en va guanyar algunes fent equip amb Jordi Arcarons i Nani Roma. Piella va ajudar molts pilots, entre ells a Nani Roma, a qui el 1993 li va deixar les seves Husqvarna oficials perquè s'havia lesionat. El 1994, ja com a director d'un equip íntegrament osonenc, Roma es proclamava campió d'Europa d'enduro.

Santi Piella i Casellas

23

Referències Enllaços externs • Recull de fotos de Santi Piella al web del Moto Club Riuprimer Gas i Rocs (http://www.motoclubrgr.com/ galerias/Santi Piella/galeriaSantiPiella.html)

Pere Prat i Boix Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ésser posada en dubte o eliminada.

[1]

afegint referències a

Informeu a l'editor principal afegint a la seva pàgina de discussió: {{subst:AvísFR|Pere Prat i Boix}}--~~~~

Pere Prat i Boix és l'actual alcalde de Manlleu. Va ser el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals del 2011, en les quals va ser escollit en el seu càrrec per un 34,46% dels vots. Aquesta és la seva tercera legislatura com a alcalde, i anteriorment havia estat primer tinent d'alcalde durant una legislatura i regidor a l'oposició durant dues legislatures. Actualment també ocupa la presidència de l'agrupació comarcal del seu partit a la comarca d'Osona.

Referències [1] http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Pere_Prat_i_Boix& action=edit

Jordi Puntí i Garriga Jordi Puntí i Garriga Naixement

2 de juliol de 1967 Manlleu

Activitat

escriptor

Nacionalitat Primeres obres

Catalunya Pell d'Armadillo (1988)

Obres principals Maletes perdudes (2010) Premis

Premi de la Crítica Serra d'Or (1988) Premi Lletra d'Or (2011)

Jordi Puntí Garriga (Manlleu, 2 de juliol de 1967) és un escriptor, articulista i traductor català.

Jordi Puntí i Garriga

Biografia Llicenciat en Filologia Romànica, ha treballat per a diverses editorials (com Edicions 62, Quaderns Crema o Columna Edicions).

Començà la carrera com autor publicant dos llibres de relats: Pell d'Armadillo (1988), que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d'Or, i Animals tristos (2002). Anteriorment, havia traduït autors com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb.

El 2010 publicà Maletes perdudes, llibre amb què s'endugué diversos premis, com el "Crítica de la narrativa catalana", el Lletra d'Or o el Premi Llibreter de narrativa El 2011 va publicar Els Castellans, un volum que agrupa diversos articles apareguts anteriorment en la revista L'Avenç, els quals giren al voltant de la cohabitació entre comunitats en el seu Manlleu natal.

El 2006, Ventura Pons dirigí la pel·lícula Animals ferits a partir de tres narracions del llibre Animals tristos.

Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com L'Avenç, El País o El Periódico.[1] Forma part del col·lectiu Germans Miranda.

Obres Narrativa • Pell d'armadillo, (Barcelona: La Magrana), 1988. ISBN 84-8256-565-6 • Animals tristos, (Barcelona: Empúries), 2002. ISBN 84-7596-959-3 • Els Castellans, (Barcelona : L'Avenç), 2011. ISBN 978-84-8883-952-7

Novel·les • Maletes perdudes, Barcelona: Empúries, 2010. ISBN 978-84-9787-616-2

Traduccions • • • •

Daniel Pennac, Senyors nens. Barcelona : Empúries, 1998.

Amélie Nothomb, Higiene de l'assassí. Barcelona : Columna, 1998.

Paul Auster, Lulu on the bridge. Barcelona : Edicions 62, 1998.

Paul Auster, Història de la meva màquina d'escriure. Barcelona : Edicions 62, 2002.

Premis • • • •

Premi de la Crítica de narrativa catalana, 2010: Maletes perdudes.

Premi Llibreter de narrativa, 2010: Maletes perdudes.

Premi Lletra d'Or, 2010: Maletes perdudes.

Premi Joaquim Amat-Piniella, 2011: Maletes perdudes.

Referències [1] Registre de Jordi Puntí al Traces (http:/ / traces. uab. cat/ search?ln=ca& sc=1& p=PuntÃ,+ Jordi& f=author) : Base de Dades de Llengua i Literatura Catalanes

24

Armand Quintana i Panedas

Armand Quintana i Panedas Aquest article pot no complir els criteris generals d'admissibilitat.

[1] Ajudeu a millorar aquest article afegint-hi referències que demostrin que es tracta d'un tema que ha rebut cobertura significativa per part de fonts fiables i independents del subjecte. En cas contrari, l'article o part no referenciada podria entrar en un procés d'esborrament o fusió amb un article més genèric.

Informeu els editors principals a les seves pàgines de discussió d'usuari afegint-hi: {{subst:Recordatori admissibilitat|Armand Quintana i Panedas}}--~~~~

Armand Quintana i Panedas (Manlleu, Osona, 1921 – Vic, 2005) novel·lista, articulista, conferenciant i professor de llengua i literatura catalanes. Com a militant de la resistència cultural durant el franquisme destacà en l'organització en la clandestinitat de cursos de català durant els anys 50. En la mateixa línia, fou membre fundador de Cavall Fort i de la delegació d'Òmnium Cultural a Osona, de la qual en va ser president de 1976 a 1980. També va ser redactor de la revista Inquietud Artística i de la premsa catalana, estant vinculat tanmateix a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, al Patronat d'Estudis Osonencs i a l'Ateneu Barcelonès. Pel que fa a la seva activitat política fou, com a independent, regidor de cultura a l'Ajuntament de Vic entre els anys 1983 i 1987 en el govern municipal encapçalat per l'alcalde Ramon Montanyà. Poc després va ingressar a ERC, partit al qual va pertànyer fins a la seva mort el 2005.[2]

Referències [1] http:/ / ca. wikipedia. org/ w/ index. php?title=Armand_Quintana_i_Panedas& action=edit [2] "Biografia" (http:/ / www. armandquintana. cat/ index. php?option=com_content& view=article& id=46& Itemid=54) del web sobre l'autor

• http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3382048

25

Eduard Rifà i Anglada

Eduard Rifà i Anglada Eduard Rifà i Anglada (Manlleu, Osona 1882 - Barcelona 1938) fou un empresari català, pioner de les emissions de ràdio a Catalunya i a Espanya. Tenia una empresa anomenada Ràdio-Lot, que fabricava llanternes. El 1924 un dels fundadors de l'Associació Nacional de Radiodifusió i de l'emissora Ràdio Barcelona EAJ-1. Quan aquesta emissora fou confiscada per Unión Radio de Madrid el 1929 aleshores va fundar amb altres Ràdio Associació de Catalunya. El 1925 fundà i dirigí la primera revista catalana dedicada a la radiodifusió, Ràdio Lot de Barcelona (1925-1929).

Fons personal El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. És un fons parcial que conté la documentació generada per l'activitat professional del productor, fonamentalment catàlegs de productes, fulletons i altres elements publicitaris de les marques que fabricava o comercialitzava com "Lot" i "Frigidaire". En aquests reculls publicitaris també s'ha conservat imatges d'exposicions i impresos de l'empresa "Radio-Lot". D'altra banda el fons integra la documentació vinculada a l'àmbit de la radiodifusió a Catalunya amb diversos exemplars de la revista "Ràdio Lot" (1928) i articles de premsa de Rifà i Anglada que els fills recolliren en un exemplar monogràfic.

Referències

Maties Roca i Soler Maties Roca i Soler (1885 - 1959) va ser un dels pioners en la construcció de radiadors a Espanya. És el fundador, juntament amb els seus germans, de l'empresa Roca, una de les multinacionals més importants amb seu a Catalunya.

Va néixer el 4 de novembre de 1885 en el sí d'una família treballadora de Manlleu, on el seu pare tenia un taller de manyà. Fill de Pere Roca i Jané i Maria Soler i Serra, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana. Als 13 anys, va deixar els estudis i el seu pare el posà d'aprenent al taller, on només hi romangué un any perquè el seu pare el va enviar a Barcelona en un taller on no tingués vincles familiars. Al primer lloc on va treballar va ser a la casa Pfeiffer com a ajustador a la secció de fabricació i muntatge de bombes i premses d'oli. Posteriorment va treballar en els tallers Oliva, Pinyol i Carné.

El 24 de juny de 1910 va morir el seu pare: Pere Roca -molt jove (encara no tenia els 60 anys) d'un càncer de pulmó.

Això va fer que ell i els seus germans es plantegessin què feien amb el taller. Van voler fer un tomb al negoci del seu pare i emprendre camins nous. Volien crear quelcom que no tinguessin predecessors ni competidors, fer radiadors.

Després de moltes deliberacions, portades amb molt secret i prudència, acordaren que Maties i el seu germà Martí marxessin a l'estranger per esbrinar la tècnica per fer radiadors per després fer-los aquí.

Tot a punt, el dia 10 de març del 1913, acomiadaren els obrers i tancaren la porta del taller. A continuació Maties i Martí marxaren en direcció la frontera. Anaven de fàbrica en fàbrica, treballant on fos i per al que fos: fonedors, torners, ajustadors, de tot feren segons les circumstàncies es presentaven. L'essencial era veure coses i veure-les de prop i un cop vistes, a un altre lloc tot seguit.

Al desembre del 1913 arribaren de nou a Manlleu decidits a emprendre aquesta nova via. Malauradament els primers passos foren difícils. Prova rere prova constituïa un fracàs. Hi tornaren, amb una constància desesperada i finalment triomfaren i aconseguiren fer el primer radiador de l'estat espanyol.

Ben aviat el progrés de la indústria fou tal que no donaven l'abast. Per això volien augmentar la producció i traslladar-la a un lloc més comunicat, ja que moltes de les primeres matèries venien de l'estranger. L'any 1917 van

26

Maties Roca i Soler començar les obres de la nova fàbrica que es construiria a Gavà. Un cop acabades les obres, ell i la seva família se’n van anar a viure a Gavà, prop de la fàbrica. El 1921 van decidir ampliar el negoci de la fabricació de radiadors.

Començar la fabricació de banyeres i material esmaltat, plats de dutxa i aigüeres construint noves naus i nova maquinaria.

El 5 de novembre de 1922 es va casar amb Francesca Formosa i Margarit. Al mateix any, ell i la seva dona se’n van anar a viure a una torre que es va construir a la rambla de Gavà. Als pocs anys de casar-se va tenir dues filles: la Maria, que va néixer el 24 de desembre de 1923, i la Teresa, que va néixer el 20 de setembre de 1925.

Arribà el 19 de juliol de 1936, la fàbrica quedà en mans dels obrers i Maties i els seus germans marxaren cap a França, amagats a la bodega d'un vaixell francès que els va dur a Toló, des d'on va anar a París. Al cap de 3 mesos va arribar la resta de la seva família.

Mentre eren a París ell i els seus germans van idear nous projectes per a l'empresa. Imaginaren noves màquines i plantejaren reformes a la fàbrica.

A principis de 1938, va fer un viatge a l'Argentina per encàrrec de CNR "Cie National des radiateurs". Després de passar uns dies allí, va creure que tindria grans oportunitats per establir-se i construir una nova empresa. Tota la família es va traslladar a l'Argentina. Abans de començar la construcció va acabar la guerra a Espanya i van tornar a Gavà.

Quan van arribar a Gavà, la fàbrica havia estat bombardejada però la reconstrucció dels desperfectes va ser ràpida i van tornar a engegar el negoci. Maties Roca Soler va morir el 8 de octubre de 1959.

Lluís Terricabres i Molera Lluís Terricabres i Molera va ésser un animador cultural nascut a Manlleu, escriptor i organitzador d'actes culturals de tota mena.

Al principi dels seixanta del segle XX participà fugaçment en els inicis de la Cançó com a moviment, i actuà en alguns festivals.[1]

Referències El Lluís Terricabres i Molera, conegut popularment per "Terri", va morir a Mataró el 27 d'octubre del 2000, a l'edat de 82 anys.

[1] Pujadó i García, Miquel: Diccionari de la Cançó: D'Els Setze Jutges al Rock Català. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-412-0467-5, plana 281.

Enllaços externs • Homenatge a Lluís Terricabres amb motiu del seu 80è. aniversari. (http://www.mataro.org/document. php?id=11434&mid=760&beg=1575&max=25&PHPSESSID=cacb3bc4c1135818e3323d834d838d30& nid=104&PHPSESSID=cacb3bc4c1135818e3323d834d838d30) (català)

27

Jordi Vendrell

Jordi Vendrell Jordi Vendrell (Manlleu, 1947 – Barcelona, 8 de juliol de 2001) va ser un periodista radiofònic català. Productor de músics i de cantants, va començar davant d'un micròfon a Ràdio Joventut, al programa Al mil por mil, amb Jordi Estadella i José María Pallardó. Més tard, a Ràdio Club 25 va fer A tot rock, que va revolucionar la manera de plantejar els programes de música.

Va ser a Catalunya Ràdio des del 1983. Va fer el primer programa que va emetre l'emissora, la nit de Sant Joan d'aquell any. Al setembre va ser també al davant del primer programa que es va emetre de manera regular: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, en col·laboració amb Quim Monzó i Ramon Barnils, amb els quals formava La Mercantil Radiofònica, una de les propostes més creatives de la història del periodisme radiofònic a Catalunya. Després va venir El mínim esforç i, més tard, L’orquestra, desaparegut just abans dels Jocs Olímpics del 1992, per les declaracions políticament inconvenients que hi va fer un tertulià. Va ser un dels primers periodistes que, a Catalunya, van parlar d'internet de manera seriosa. El 1995 va iniciar, també a Catalunya Ràdio, el programa setmanal L'internauta. Va escriure articles a l'Avui, a Set Dies, a El Observador i a El Mundo.

Desaparició de L'orquestra L'orquestra s'emetia de dilluns a divendres, de les 15 a les 16 hores, des de la temporada 1987/1988, i l'any 1992 era líder d'audiència.

El 10 de juliol de 1992, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va fer el que havia de ser el penúltim programa de la temporada abans de les vacances. A la tertúlia habitual hi participaven Josep M. Terricabras, Josep Murgades i Modest Prats, apart d'en Jordi Vendrell. Es va parlar sense embuts de les presumptes tortures de l'Operació Garzón, que havien estat ignorades per la majoria de mitjans de comunicació, excepte el Punt Diari i el Temps. En la tertúlia es va comparar l'actuació del govern amb la repressió franquista, i es va utilitzar el terme sociates.

Un membre del consell d'administració de la CCRTV proposat pel PSC, va demanar el tancament del programa, i amb el vist i plau del govern de CiU, es va fer de forma fulminant. Malgrat les protestes, amb manifestacions a la porta de Catalunya Ràdio, el programa no es va emetre més, i Jordi Vendrell no va tenir mai més un programa diari.

El 2004, tres anys després de la mort de Jordi Vendrell, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg va condemnar l'estat espanyol per no haver investigat de format efectiva i amb profunditat les denúncies de tortures a quinze independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics de 1992.

Referències Bibliografia • Barnils, Ramon; Monzó, Quim; Vendrell, Jordi. El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico (http:// www.editorialempuries.cat/ca/llibre/el-lloro-el-moro-el-mico-i-el-senyor-de-puerto-rico_463.html).

Barcelona: Editorial Empúries, 1987.

Enllaços externs • El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, 29 d'octubre del 1983 (http://www.catradio.cat/ reproductor/audio.htm?ID=325068) • El seu famós "Oléeeee" (http://www.francino.com/00-musiques/Catalunya_Radio-arxius_sonors/ CR-1983-Jordi_Vendrel-Oleeeee.mp3)

28

Jordi Vendrell

29

• Notícia a Vilaweb sobre la mort de Jordi Vendrell (http://bloc.internauta.net/2005-2006/juliol-2006/ el-15-de-juliol-en-jordi-vendrell) • Àudio del darrer programa de L'orquestra (http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/ darrera_orquestra.mp3)

Josep Viladomat i Massanas Josep Viladomat i Massanas Naixement

1899 Manlleu

Defunció

1989 Escaldes-Engordany

Nacionalitat

Catalunya

Art

Escultura

Obres destacades

Maternitat (1923) Sant Francesc d'Assís (1927)

Influenciat per

Joan Borrell i Nicolau Arístides Maillol Eusebi Arnau

Obra destacada

Dona amb nen i flabiol a la plaça de Catalunya de Barcelona

Josep Viladomat i Massanas (Manlleu, 1899 - Escaldes-Engordany, 1989) va ser un escultor català.

Deixeble de Joan Borrell i Nicolau, va treballar al taller d'Eusebi Arnau a Barcelona. Va participar en el grup d'Els Evolucionistes, fundat l'any 1917, juntament amb Joan Rebull i Josep Granyer, tractant de reaccionar al modernisme amb la recerca del realisme basat en els barrocs catalans i la seva gran admiració per Arístides Maillol i els escultors grecs. La seva escultura va ser un poc indefinida amb un realisme molt detallista de vegades i altres amb uns nus completament encertats. Va residir els seus últims anys a Andorra. Una cinquantena d'obres estan exposades al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha obra seva exposada.

Era el germà petit del músic Joan Viladomat.

Josep Viladomat i Massanas

30

Obres destacades • • • • • • • • •

La Puntaire. Parc de Montjuïc (Barcelona) Dona amb nen i flabiol. Plaça Catalunya (Barcelona)[1] Maternitat. 1923. Casa de la Ciutat (Barcelona)[2] Pietat. Monestir de Sant Joan de les Abadesses (Girona) Sant Francesc d'Assís. 1927 Monestir de Montserrat (Barcelona) Dos Tritons. (1929) Jardins de Joan Maragall. Palauet Albéniz (Barcelona) Monument a la República. 1934 (Barcelona) Monument a Fortuny. (Reus) La Font del Centenari. 1954 (Tarragona)

Monument al general Franco (castell de Montjuich) retirat • L'Avi del Barça (Barcelona)

Galeria

Tritó, Jardins de Joan Maragall, al Palauet Albéniz

Avi del Barça, a La Masia

Repòs, de 1925, als Jardins de Laribal

Pau Casals, (1940), a l'Avgda.

Pau Casals (Barcelona)

Bibliografia • Alix, Josefina (1985), Escultura Española 1900/1936, Madrid, Ediciones El Viso. ISBN 84 7483 412 0

Referències [1] Les estàtues de pedra (Barcelona - Plaça Catalunya) (http:/ / www. poblesdecatalunya. cat/ element. php?e=2734) [2] Casa de la Ciutat: Escultures (Barcelona - Plaça de Sant Jaume)) (http:/ / www. poblesdecatalunya. cat/ element. php?e=2090)

Enllaços externs A Wikimedia Commons (http://commons.wikimedia.org/wiki/PÃ gina_principal?uselang=ca) hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Viladomat i Massanas

• Biografia i Galeria d'Obres (http://www.josepviladomat.com/ca/index.htm)

Fonts i contribuïdors de l'article

Fonts i contribuïdors de l'article Francesc d'Assís Aguilar i Serrat Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12676180 Contribuïdors: Baggio, Beusson, Eliavj, Judesba, Pau Colominas Joaquim Albareda i Salvadó Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12886603 Contribuïdors: CommonsDelinker, D1d17, Galazan, Independència, Judesba, Kippelboy, Mafoso, Mstrubell Gerard Autet Serrabasa Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=11320410 Contribuïdors: En cadufet, Felato, Itxia, Lluket, Nicadapa, Sagrerenc, ToNToNi Enric Castellnou i Alberch Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12128732 Contribuïdors: Walden69, 9 modificacions anònimes Josefa Contijoch Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12799255 Contribuïdors: AELC, Catgirl, Davidpar, Jey, Jove, Lliura, Mafoso, Slateman, 4 modificacions anònimes Antoni de Cortada Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12267311 Contribuïdors: El noi de la garriga, Geo, Georgvonhessendarmstadt, Judesba, Panotxa, Pere prlpz, 1 modificacions anònimes Gerard Farrés i Güell Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12787326 Contribuïdors: Peprovira Llucià Ferrer Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12740602 Contribuïdors: Calsbert, Jaume7913, Jordi publi, Kippelboy, Mafoso, 3 modificacions anònimes Josep Guardiet i Pujol Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12739673 Contribuïdors: Banyeres, Beusson, Bocachete, Joutbis, Mcodolar, Medol, Panotxa, Pere prlpz, Schizodelight Jacint Sala Codony Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12885471 Contribuïdors: Kippelboy Joan Puntí i Collell Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=10377181 Contribuïdors: Carlospino Manuel Vilà i Dalmau Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12865239 Contribuïdors: Carlospino, Catabach Mercè Molist i Ferrer Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=11882012 Contribuïdors: Arnadí, Friviere, Jordi Roqué, Kippelboy, Meldor, Raül, T0n3t, Vriullop, Xcaballe, Xtv, Àlex, 29 modificacions anònimes Santi Piella i Casellas Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12605620 Contribuïdors: Peprovira, 1 modificacions anònimes Pere Prat i Boix Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=10483619 Contribuïdors: 1 modificacions anònimes Jordi Puntí i Garriga Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12882621 Contribuïdors: Cat alana, Joanb Palahí, Jordi Roqué, Joutbis, Kippelboy, Mafoso Armand Quintana i Panedas Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12657627 Contribuïdors: Akhran, Jey, Joutbis, Mendixka, Pius Morera i Prat, 1 modificacions anònimes Eduard Rifà i Anglada Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=11989328 Contribuïdors: Kippelboy, Polonia33, Walden69 Maties Roca i Soler Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=10658637 Contribuïdors: Cat alana, JoanPetit, KRLS, Lohen11, Tumi Lluís Terricabres i Molera Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=9995442 Contribuïdors: Catalaalatac, Panellet, Schizodelight, Vriullop, 2 modificacions anònimes Jordi Vendrell Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12697263 Contribuïdors: CommonsDelinker, Davidpar, Jarashi, Jordi G, Joutbis, Ramonperis, Xcaballe, 7 modificacions anònimes Josep Viladomat i Massanas Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?oldid=12332124 Contribuïdors: Bestiasonica, Davidpar, Jmcasals, Jordi Roqué, Jordicollcosta, Jordiferrer, Kippelboy, Lohen11, MarisaLR, Pere prlpz, Schizodelight, Vriullop, 2 modificacions anònimes

31

Fonts, llicències i contribuïdors de la imatge

Fonts, llicències i contribuïdors de la imatge Fitxer:Francesc d'Assís Aguilar i Serrat.JPG Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Francesc_d'Assís_Aguilar_i_Serrat.JPG Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 3.0 Contribuïdors: User:Eliavj Imatge:Flag_of_Catalonia.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Flag_of_Catalonia.svg Llicència: Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported Contribuïdors: User:Martorell Fitxer:Wikitext.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Wikitext.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: Anomie Fitxer:Crystal Clear app virussafe.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Crystal_Clear_app_virussafe.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: CyberSkull, It Is Me Here, Loyna, Mizunoryu, Ysangkok Image:Crystal Clear filesystem pipe.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Crystal_Clear_filesystem_pipe.png Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: Benoit Rochon, CyberSkull, Fúlvio, Ies, Jahobr, Jkwchui, Rocket000 File:Joaquim Albareda.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Joaquim_Albareda.jpg Llicència: Creative Commons Attribution 3.0 Contribuïdors: Galazan Imatge:Soccerball.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Soccerball.svg Llicència: Public Domain Contribuïdors: Ahellwig, Billinghurst, Cwbm (commons), J.delanoy, Lumijaguaari, Moyogo, Paris 16, Pepito, Ranveig, Serega2363, THEN WHO WAS PHONE?, 11 modificacions anònimes Imatge:ViquiCat.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:ViquiCat.svg Llicència: logo Contribuïdors: Ebrenc, FSII, Palosirkka, Rd232, Rocket000 File:Gerrad Farres racing equipment 2012.JPG Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Gerrad_Farres_racing_equipment_2012.JPG Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 3.0 Contribuïdors: User:Peprovira Image:Gold_medal.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Gold_medal.svg Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 2.5 Contribuïdors: Alvaro qc, B1mbo, Brandon, Fidelmoquegua, Gambo7, Ha98574, Lionel Allorge, Maix, Mboro, Pyfisch, Sarang, Verdy p, 1 modificacions anònimes Image:Noia 64 mimetypes pdf.png Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Noia_64_mimetypes_pdf.png Llicència: GNU Lesser General Public License Contribuïdors: Caiser, Gennaro Prota, INeverCry, Mattbuck, Omegatron, Rocket000 Fitxer:Edit-delete-not encyclopedic2.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Edit-delete-not_encyclopedic2.svg Llicència: GNU Free Documentation License Contribuïdors: RaminusFalcon Fitxer:Spain.Barcelona.Plaza.Catalunya.2007.Dona.amb.nen.i.flabiol.JPG Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Spain.Barcelona.Plaza.Catalunya.2007.Dona.amb.nen.i.flabiol.JPG Llicència: Creative Commons Attribution-Share Alike Contribuïdors: Yearofthedragon File:21Palauet Albéniz.JPG Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:21Palauet_Albéniz.JPG Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 3.0 Contribuïdors: Jordiferrer File:Avi del Barça.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Avi_del_Barça.jpg Llicència: Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported Contribuïdors: User:Darz Mol File:Jardins de Laribal-Josep Viladomat- Repòs 1925.JPG Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Jardins_de_Laribal-Josep_Viladomat-_Repòs_1925.JPG Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 3.0 Contribuïdors: Jordiferrer, Kilom691, Kippelboy, Pere prlpz, Túrelio File:Pau Casals (1940), de Josep Viladomat.jpg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Pau_Casals_(1940),_de_Josep_Viladomat.jpg Llicència: Creative Commons Attribution-Sharealike 3.0 Contribuïdors: User:Jmcasals Image:Commons-logo.svg Font: http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fitxer:Commons-logo.svg Llicència: logo Contribuïdors: SVG version was created by User:Grunt and cleaned up by 3247, based on the earlier PNG version, created by Reidab.

32

Llicència

Llicència Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 //creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/

33