Rehabilitació de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia Poblenou, Barcelona
Sala Beckett
Obrador Internacional de Dramatúrgia Flores & Prats
1
2
3
4
Rehabilitació de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia Poblenou, Barcelona
Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia Flores & Prats
Agraïments
Volem agrair a l’Ajuntament de Barcelona el seu suport i confiança en l’edició d’aquest llibre. També als fotògrafs Adrià Goula i Judith Casas, amb qui hem fet el seguiment complet d’aquest procés: l’edifici existent, les maquetes, l’obra i els primers mesos d’ocupació de la nova Sala Beckett. A Manuel Guerrero per iniciar l’edició d’aquest llibre. A Miquel Adrià, pel seu suport constant al nostre treball. I un agraïment especial a la Sala Beckett. La confiança en el nostre estudi per projectar un nova seu continua ara amb el suport a l’edició d’aquest llibre. Ricardo Flores i Eva Prats
Edita: Ajuntament de Barcelona i Arquine Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Núria Costa Galobart, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet.
Arquine Direcció general: Miquel Adrià Concepte i disseny original: Flores & Prats Coordinació editorial: Selene Patlan Ajustament de disseny: Samuel Morales
Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart Directora de Comunicació: Águeda Bañón
Correcció final: Francesc Soto
Arquine S.A. de C.V. Amsterdam 163 A, Hipódromo, Ciudad de México, 06100 www.arquine.com
Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres ISBN: 978-84-9156-248-1
Portada Confecció Foto de Adrià Goula
Traduccions i correccions d’estil: Judith Casas
Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia Flores & Prats Primera Edició, 2020 Textos © Toni Casares © Ricardo Flores © Manuel Guerrero © Juan José Lahuerta © Eva Prats © Ellis Woodman © Les entrevistes a Toni Casares, Soraya Smithson, Miralda, Sergi Belbel i Curro Claret, són extractes del film Escala 1:5. © La resta de texts, si no està indicat, són d’Eva Prats i Ricardo Flores. Material gràfic Els dibuixos, les maquetes, les fotografies de les obres i collages que apareixen en aquest llibre són documents produïts i arxivats a l’estudi Flores & Prats. Cap part d’aquesta publicació pot ser reproduïda, arxivada o transmesa de cap manera o mitjançant un sistema, ja sigui electrònic, mecànic, de reproducció fotogràfica, d’emmagatzematge en memòria o qualsevol altre, sense previ i exprés permís per escrit dels titulars de la propietat intel·lectual i de l’editorial. 6
SUMARI
8
Com havia de ser la nova Sala Beckett? Una decisió important Toni Casares
14
Projecte del concurs Desembre 2010-Gener 2011
34
La Cooperativa Obrera Pau i Justícia 1924
46
Trobada amb l’edifici Gener 2011
58
La nova Sala Beckett de Flores & Prats Juan José Lahuerta
Ricardo Flores, Eva Prats
82
Primera ocupació Juliol 2013-Juliol 2014
Fusteries, Paviments, Rosetons
Inventari de mobles, Colors, Retolació, Obrador d’Estiu 2013, Registre de parets
De 8 milions a 2,5 milions Gener-Juliol 2014
116
Construcció Setembre 2014-Juny 2016
Marques a terra, Demolicions, Recuperar paviments, Sales de teatre, Aules, Nova pavimentació, Vestíbul, Lluernari, Fusteries, Mobles, Baranes, Façana, Retolació, Pintures
190 202
Film 44 Portes i 35 Finestres per a la nova Sala Beckett Febrer 2016-Maig 2017
208
Teatre de Paper Gener 2017-Abril 2018
252
Pop-Up Octubre 2016
254
Film Un Pop-Up animat Setembre 2017
Sergi Belbel
256
Fantasmes. El Cafè de la Memòria Octubre 2016
Carlota Coloma, Adrià Lahuerta / 15-L. Films
266
Film Escala 1:5 Desembre 2017
Beckett a la Cooperativa
268
Soraya Smithson
Inventari Febrer-Juliol 2011
102
La disciplina de l’existent, després de la Sala Beckett
64
Manuel Guerrero Brullet
278 Realitats construïdes Ellis Woodman
Biennal d’Arquitectura de Venècia Maig-Novembre 2018
290 303
Baguls 7
Com havia de ser la nova Sala Beckett? Una decisió important Toni Casares Aquella nit no vaig dormir... Havíem de prendre la decisió el matí següent, en una reunió amb els tècnics i els representants de les administracions públiques que tenien a veure d’una manera o altra amb el projecte, amb l’aprovació de la seva necessitat, la seva viabilitat i, sobretot, amb el seu finançament. Una decisió consensuada, però jo sabia que la nostra opinió −el criteri de la gent de la Beckett i de la gent de teatre− en aquest cas seria, naturalment, molt respectada i tinguda en compte. Calia triar, entre els cinc finalistes, quin estudi d’arquitectes es faria càrrec de la rehabilitació de l’antiga cooperativa de consum Pau i Justícia del Poblenou, ara de titularitat municipal gràcies a la pressió dels veïns del barri per tal de salvar-la de la ruïna i transformar-lo en la seu d’un espai de creació teatral: la nova Sala Beckett. Com a teatre amb vint anys de trajectòria, personalitat pròpia i incidència cultural prou reconeguda, la Sala Beckett, que fins aleshores havia estat un petit teatre alternatiu ubicat en un edifici de tallers industrials al barri de Gràcia (primer gairebé marginal i a poc a poc més i més integrat en l’ecosistema cultural de la ciutat, fins a ser-ne un dels referents), ara, amb el canvi de seu forçat per les inclemències de la bombolla immobiliària, es veia obligada a una re-definició conceptual de la qual el nou edifici seria, inevitablement, estendard i aparador, alhora que causa i conseqüència. L’arquitecte, per tant, i el projecte arquitectònic, calia triar-los amb molt bon criteri i sentit de la responsabilitat. Els qui, els què, els com de l’edifici i de les seves circumstàncies condicionarien i representarien la nostra manera d’entendre el teatre, la seva relació amb la ciutat i la cultura en general. Érem, doncs, a la fase final d’un concurs de selecció que havia estat llarg, complex i força peculiar, a causa en bona part d’una certa ingenuïtat en els nostres plantejaments i regles de joc (potser una ingenuïtat més conscient del que semblava a primera vista). Som gent de teatre, i per a la gent de teatre, en general, la bona comunicació interpersonal, el sentiment de participació i col·laboració en un projecte comú, la sensibilitat en els procediments, el respecte pels tempos i els ritmes íntims i col·lectius de la creació, el dubte permanent, l’autoqüestionament, la confiança mútua, l’equilibri entre l’elaboració conceptual i el traç intuïtiu, entre el joc i la responsabilitat, etc. són formes i actituds necessàries o fins i tot imprescindibles a l’hora d’afrontar processos de treball importants. Un parèntesi: hi ha dues decisions que marquen definitivament, des del meu punt de vista, el curs i el bon resultat de tot el procés de rehabilitació i transformació arquitectònica de l’antiga Pau i Justícia com a seu de la nova Sala Beckett. D’una banda, l’acceptació per part de l’Ajuntament de Barcelona, propietari de l’edifici, de cedir el plantejament general de les regles de joc prèvies al concurs (convocatòria, concepte, condicions, bases del concurs, etc.) a qui després n’hauria de ser l’usuari, i de fer-lo partícip de la decisió, evidentment responsable i consensuada, sobre qui en seria el guanyador, prioritzant amb confiança els punts de vista i inquietuds de qui potser no té tots els coneixements tècnics però que sap bé què vol i què necessita. L’altra decisió important, assumida per les tres administracions públiques implicades (Ajuntament, Generalitat i Ministeri), seria la de cedir també al futur usuari de l’equipament (Fundació Sala Beckett) la direcció conceptual i tècnica de l’obra i, per tant, la gestió i el control del pressupost, la qualitat de la feina i el calendari d’execució aprovats prèviament. Per a mi, ambdues decisions són valentes i exemple del que hauria de ser avui el paper de l’Administració pública pel que fa a la política cultural: el de promoure, facilitar, garantir... iniciatives d’interès cultural i social ambicioses, cedint-ne amb confiança la conceptualització, l’execució i la gestió, però vetllant pel sentit de la responsabilitat, la transparència i l’interès comú del projecte. No s’està fent sempre així. Tanco parèntesi. Continuem.
8
Carta de Samuel Beckett a José Sanchis Sinisterra del 23 de març de 1987, en la qual accepta que la Sala porti el seu nom.
París S A MUE L BE CKE T T 23.3.87 Estimat Senyor Sinisterra per la seva carta del 19 i per recordar aquell llunyà Divendres Sant (!). M’agradaria ser un dels vostres el pròxim mes, però desgraciadament ni parlar-ne, s’han acabat per a mi els viatges. Els meus millors desitjos pel seu Oh les B. J. Accepto amb molt de gust que la seva sala porti el meu nom. I que els seus Gestos per a res em siguin dedicats. Estic verdaderament honrat. Afectuosament a tots, Samuel Beckett
9
Aquell matí, per tant, tècnics, polítics, però també «teatrers» tindríem damunt la taula els cinc projectes finalistes que, després que cadascú de nosaltres se’ls hagués pogut mirar i remirar durant dies (que poc que explica un únic plànol en un únic plafó de cartró-ploma, i com costa d’entendre-hi un borrall si no s’hi està avesat!), serien defensats pels seus autors durant només uns minuts breus (deu o quinze minuts per explicar tot un edifici que ha de respondre a tot un projecte cultural...?!). Després, en reunió a porta tancada, hauríem de prendre la decisió final del guanyador. «Quins procediments tan poc efectius, tan poc amables i tan poc respectuosos amb la feina ingent que hem demanat a tots aquests professionals, i quin desajust amb la importància de la decisió que hem de prendre!», pensava jo en aquell moment. Hauria ajornat el dictamen fins a haver parlat encara un dies més, unes setmanes, uns mesos, aneu a saber quant, amb cadascun d’ells... Però no es podia allargar més i ja prou que els havíem fet gruar, pobres arquitectes, per mor de les condicions i procediments d’una convocatòria en la qual els criteris de valoració estètics i filosòfics implícits en el projecte semblava que havien de tenir gairebé més importància que els tècnics i professionals, habituals en un concurs d’aquestes característiques. No era del tot així, però la veritat és que sort d’algunes d’aquelles estrambòtiques condicions que vam inventar-nos per resoldre el concurs. Com la reunió col·lectiva de tots els aspirants, junts al voltant d’una mateixa taula, en què durant tota una tarda van haver d’escoltar les explicacions sobre la filosofia de la Sala Beckett i opinar (!) sobre la importància de la dramatúrgia contemporània i el seu sentit social a Catalunya. O la visita també obligadament conjunta de tots plegats a l’edifici objecte del concurs. O, finalment, també com a condició obligatòria, haver de rebre el director de la Sala Beckett al mateix estudi, un dia qualsevol, per tal d’explicar-li en viu i amb «paraules senzilles que s’entenguin» la manera com treballaven i les línies generals de la proposta que presentarien. Condicions de «teatrers» per construir un teatre. Sembla obvi, però no és habitual. Què hi havia darrere d’aquesta un pèl falsa ingenuïtat, darrere d’aquestes condicions pel que sembla poc habituals en un concurs de rehabilitació arquitectònica, i també, no ho oblidem, darrere de l’aposta valenta i confiada de les administracions? Hi havia la consciència, com ja he apuntat anteriorment, que la forma arquitectònica d’una nova Sala Beckett marcaria, almenys a Barcelona, una determinada manera de concebre el teatre contemporani i la seva relació amb la societat durant les properes dècades, i que calia, de totes totes, que aquesta forma no fos arbitrària, ni individual ni capritxosa, sinó conseqüència d’una filosofia artística i social compartida que, entre altres coses, connecta amb dècades anteriors (El Teatro Fronterizo i José Sanchis Sinisterra en són els inspiradors), vincula gent diversa i de diferents generacions i apunta amb respecte i emoció cap a imaginaris que encara no coneixem. No és qualsevol cosa. Hi havia, també, un sentit de responsabilitat política: la Beckett, la qual per tirar endavant el seu projecte de creixement es convertia en una fundació que garantia l’interès públic dels seus objectius i la total transparència de la seva gestió, necessitava assegurar també que mantindria la coherència i l’ambició dels seus plantejaments estètics i socioculturals, que entre altres coses han justificat els ajuts públics rebuts des de la seva creació. I que, malgrat el canvi de dimensions a què aspirava amb aquest concurs, la Beckett no perdria la seva especificitat dins el conjunt del sector teatral i cultural del país. Tampoc això no és qualsevol cosa. Quin teatre volem? En quin teatre creiem? Per a què el necessitem? Com volem que es relacioni amb la societat, amb el barri, amb el país...? Qui l’ha de fer? Per a qui? Qui vindrà? Perquè vindrà? Com es fa avui el teatre? Hi ha una sola manera de fer-lo? Quants altres teatres hi ha en aquesta ciutat? On són? Què fan? De què parlem quan parlem de teatre contemporani? Quins llenguatges, quines disciplines, quins codis, quines versemblances, quines eines creatives? Què és la dramatúrgia? Qui la fa servir? Com serà d’aquí a uns anys el teatre?... Cadascuna d’aquestes preguntes i tantíssimes d’altres eren al darrere de la decisió que preníem aquell dia. De fet, les mateixes preguntes ja havien estat ben presents quan vam triar l’edifici de l’antiga Pau i Justícia com a seu ideal per a la nova Beckett i continuarien també presents en les decisions futures quan comencéssim a treballar amb els arquitectes seleccionats. Poblenou? El barri del Poblenou, de tradició obrera i cooperativista, amb una fortíssima vitalitat associativa, cultural, activista, resistent a operacions especulatives i despersonalitzadores, amenaçat per l’ofensiva turística i també gentrificadora (de la qual, no ho obviem, nosaltres mateixos podíem córrer el risc de ser-ne còmplices), també ens l’havíem qüestionat, és clar, des de l’estúpida recança de la nostra visió centralista: el Poblenou —patíem— no deu ser massa lluny? I ens preguntàvem qui vindria. Una antiga cooperativa? On és que ens fiquem exactament? L’únic que encara s’entreveia d’allò que havia estat Pau i Justícia quedava resumit en un triangle que, per a nosaltres, esdevindria fonamental per a la nostra pròpia redefinició: un bar, un teatre, una escola. L’edifici, tot solet, ens indicava el camí. A partir d’aquí ja no sabria dir què hi ha de l’edifici original en el projecte teòric i estratègic de la nova Sala Beckett i què hi ha de l’antiga Sala Beckett de Gràcia en el nou edifici; no sabria dir què hi ha d’arquitectònic en cadascuna de les
10
estrenes i activitats regulars que ja estem fent al teatre o què hi ha de teatral en cada paret, cada rajola, cada finestra... Però és evident que hi ha una entesa, un diàleg, una preocupació, una inquietud compartida, un temps pensat i viscut intensament i conjuntament en cada decisió presa. Aquest temps respectat i compartit, batallat i suat per tantíssima gent és el que esquitxa i es deixa veure en les velles i noves parets de l’actual Sala Beckett, és el que la fa −tothom ho diu− poderosament atractiva. El temps dels antics i antigues cooperativistes que van construir i omplir de sentit l’edifici, el de les autores i autors teatrals i actrius i actors i escenògrafs i escenògrafes dels vint anys anteriors de la Sala Beckett de Gràcia; el temps dels fusters i els paletes de la reforma, el dels constructors i els enginyers, el dels membres del Patronat de la Fundació, els tècnics de teatre, els gerents, directors, polítics... que van intervenir directament en el procés de pensar i dissenyar el projecte i l’edifici; i el temps dels nous dramaturgs i dramaturgues, els nous actors i actrius i els espectadors i espectadores i els alumnes i la gent del barri i de més lluny i els que encara han de venir i el de tot l’equip de gent que treballa a la Beckett... Diria que la paraula temps pren un valor específic i es dispara en múltiples direccions dins l’antiga Pau i Justícia, des que vam decidir que Eva Prats i Ricardo Flores ens ajudessin a convertir-la en la nova Sala Beckett. Una determinada manera de relacionar-se amb el temps: això és el que nota i entén qualsevol que visiti l’estudi d’arquitectura Flores & Prats al carrer de Trafalgar. Una manera que té molt a veure amb el temps del treball artesanal i que té una curiosa connexió amb la teatralitat. Miro de no fer poesia barata: hi ha en el seu estudi, d’entrada, temps emmagatzemat amb amor i respecte. Memòria del seu passat i del dels altres. Maquetes i plànols de projectes antics desats amb màxima cura en capses de fusta i explicats delicadament en fileres interminables de llibretes. Hi ha el temps del dubte i el de l’error en forma de pots plens de llapis i de gomes d’esborrar en cadascuna de les taules de treball. Hi ha, ben a la vista, el temps de la seva relació directa, corporal, amb l’obra pròpia en procés, perquè hi ha cartrons i pegues i fotografies enganxades a les parets i regles i escalímetres i plànols i joves arquitectes concentradíssims... Hi ha el temps del cafè, que mai no deixen d’oferir-te quan arribes per poder parlar amb calma, sense pressa, d’això i d’allò, del més petitíssim i concret detall de l’obra al més general i abstracte. I hi ha, això és definitiu, el temps del joc: col·leccions senceres de maquetes de totes les mides! Maquetes per tot arreu i per a qualsevol decisió que s’hagi de prendre. Maquetes i maquetistes fabricants de respostes provisionals. Davant d’un dubte, una maqueta! La maqueta no és que sigui només un objecte atractiu pel que té d’artesania, que també; no és que sigui només una boníssima manera d’entendre el volum i les proporcions d’un espai, que també; és que, a més de tot això, una maqueta és un teatrí! Una joguina perfecta per començar a imaginar els habitants d’un espai concret i les històries que s’hi viuran! Doneu una maqueta a un «teatrer» i s’hi passarà la tarda sencera. Temps que es detura per a la imaginació. Una altra cosa em va seduir d’entrada del treball de Flores & Prats, encara molt abans de poder visitar el seu estudi: entre les fotografies que acompanyaven el seu dossier de presentació professional (quan encara ni els coneixia), hi havia l’obra de rehabilitació, aleshores encara inacabada, del Casal Balaguer de Palma. Una d’aquestes fotografies era el detall d’un fragment d’una escala de formigó en línia corba, solitària entre parets antigues, amb un passamà de fusta i un raig de llum que entrava per un lluernari també fet de fusta. Contrast entre fredor i calidesa dels materials, amabilitat d’aquella línia en corba il·luminada, i incertesa màgica del moment fixat en la fotografia. Reconec aquesta sensació d’equilibri, hospitalitat i estranyesa com un lleu impacte estètic que invitava a imaginar un possible canvi en les formes estètiques i relacionals d’un espai com la Beckett: passar de la foscor de l’amagatall underground a la naturalitat i el coratge d’una llum generosa i compartida, de la duresa rectilínia i minimalista a l’amabilitat i hospitalitat de les corbes, de l’obsessió per la novetat, al respecte i a l’estima per la memòria d’unes parets viscudes i, sense perdre un bri d’ambició de complexitat en la mirada, mantenir el gust per la incertesa dels espais oberts i indefinits. Com si ens calgués «conquerir» un dret, un estat anímic més desvergonyit, obert, valent i desacomplexat per al teatre contemporani i per la cultura en general en la societat del nostre temps. A efectes més prosaics convenien altres coses, com ara saber mantenir la teatralitat pròpia del petit o mitjà format i comprendre que el creixement de la Beckett tenia molt més a veure amb dignificar la creació i l’experimentació teatral, incrementant al màxim el nombre d’espais de treball i de trobada entre professionals, millorant les condicions tècniques d’aquests espais (locals d’assaigs, aules de teoria, espais-laboratori , etc.) que no pas amb la mida dels espectacles que oferim i produïm o amb l’aforament de les sales d’exhibició. A tall d’anècdota significativa tenim que el dia que un important personatge del teatre més comercial de la ciutat va venir a visitar les obres de rehabilitació, un cop vistes les reduïdes dimensions de la Sala de Baix, va dir-me amb tot el respecte: «Casares, estáis volviendo a hacer un teatro deficitario...». Però val a dir que, seguidament, va afegir: «...Deficitario, pero muy necesario.» També convenia assumir que el canvi de dimensions de la Beckett (de 900 a 3.000m2) ens duria a obrir-nos i a relacionar-nos amb més gent i segurament d’una manera diferent. No dic pas que haguéssim de canviar la manera que ja teníem de relacionar-nos amb el públic a través dels nostres espectacles, però aquella intuïció de l’aposta per la llum i l’amabilitat espacial de què he parlat abans pot ser que tingués a veure, una mica sí, amb la necessitat d’abandonar determinades actituds un punt elitistes, o en tot cas una certa tendència a sobrevalorar l’encriptació artística; actituds de què s’ha acusat molt sovint el teatre dels noranta i en particular el que es feia a la Sala Beckett.
11
En tot cas, i per esquivar un altre dels riscos estètics propis dels espais i equipaments culturals que ens precedien a la ciutat, en l’extrem oposat del que ja he mencionat, també pot ser significativa una de les primeres condicions que vam autoimposar-nos arquitectes i «teatrers» en l’inici del projecte: «Fugim tant com puguem de la solemnitat!». La nova Beckett no ha de ser un temple ni un palau ni un espai de magnificència. El lloc de la creació i la cultura contemporània ja no és un lloc sagrat ni elevat al qual s’apropa el poble obedient i respectuós per tal de ser il·luminat per la veritat del creador... No. El lloc de la cultura i el de l’art i el del pensament compartit, per més ritual que sigui la cerimònia del teatre, és un lloc domèstic, democràtic, còmode, en què els ciutadans ens sentim com a casa, protagonistes de les nostres pròpies històries i ens atrevim a mirar-nos a la cara per riure’ns i plorar-nos i rebel·lar-nos contra el món i contra nosaltres mateixos. A la cultura no s’hi accedeix, la duem a dins, ens defineix, forma part de la nostra pròpia condició. És la nostra capacitat excepcional de saber-nos veure des de fora i compartir en comunitat aquest descobriment, sense vergonyes, sense prejudicis, sense jerarquies. Necessitem els espais i els mecanismes per desenvolupar junts aquesta capacitat amb llibertat, amb dignitat i sense complexes. A això ha de respondre un teatre avui, entre tantes altres coses. També el respecte i la confiança en el creador ha estat −ho dic de debò− una de les claus de volta de la filosofia de treball de la Sala Beckett des dels seus orígens. Si Sanchis Sinisterra és un pedagog excel·lent, un autèntic referent de la pedagogia teatral, és en bona part perquè sap com insuflar confiança als seus alumnes. Sap donar-los les eines per superar el terror de la pàgina en blanc i esquivar el perill de l’excessiva autoexigència o de la transcendència desmesurada, en la iniciació a l’escriptura i a la dramatúrgia. La nova Beckett també havia de respondre a aquesta confiança, arquitectònicament parlant. El creador, els autors i les autores sobretot, però també els actors i les actrius, el públic-creador i la resta d’usuaris, cal que se sentin còmodes i oberts a l’intercanvi, la creativitat, la imaginació... Les circulacions de l’edifici, el tipus d’espais de treball i de trobada, les visuals des de cada racó, els colors, els materials... estan pensats per facilitar-ho. Igual que està pensat també (grandíssima decisió, aquesta!) el fet de traslladar el bar de la planta de dalt on era abans, en temps de la cooperativa, a la planta baixa i, ocupant tota una cantonada, és ampli, agradable, càlid, lluminós, senzill i sobretot obert al barri i a tothom qui vulgui entrar-hi, ofert com a espai de trobada i de conversa per propiciar el contacte i la barreja entre tot tipus de gent i d’interessos: artistes consagrats amb aprenents d’artista i periodistes, professionals de diverses disciplines, professors del que sigui que pugui ensenyar-se, tècnics de l’escena, economistes, afeccionats al teatre i a l’ornitologia i qui sigui que vulgui trobar-se amb el seu propi temps i amb el dels altres. Gent del barri i gent de més enllà del barri. Nosaltres, que som gent de teatre i que fem de l’emoció motor de comunicació i d’intel·ligència, no podíem fallar a la gent del barri, que té perfectament present la memòria d’un edifici que s’ha salvat gràcies a ells i que n’estima el passat (molts s’hi han conegut, s’hi han format, s’hi han reunit, s’hi han divertit, s’hi han barallat o emocionat o hi havien anat a comprar o n’han sentit tant a parlar als pares, als avis, a les tietes...), i a qui no podíem fallar de cap manera deixant perdre tantes emocions, tanta vida... Calia que el concurs, la decisió sobre com reformar aquest edifici, tingués en consideració totes aquestes coses: sensibilitat estètica, però també social; pensament sobre el lloc del teatre en la societat contemporània; idees i solucions rumiades amb temps i col·lectivament. Abans d’engegar les obres definitivament encara ens vam permetre d’habitar durant un any la planta de dalt de l’edifici. Coneixent-lo, escoltant-lo, recorrent-lo, fent-hi activitats amb i sense públic. I prenent decisions amb tècnics, dramaturgs, gerents, polítics, personal d’oficines, representants del districte, artistes... Sentit de la responsabilitat i l’ambició perfeccionista que s’hi correspon. No pas qualsevol cosa. Durant tot el procés que aquest llibre explica, vam haver d’anar modificant el projecte diverses vegades, passar dels ideals a la realitat, renunciar a moltes coses, aturar-nos, barallar-nos, dubtar, equivocar-nos... Molta gent ens deia: «No és el moment, no és la manera, avui una cosa així ja no és possible... On aneu a parar? Quina ingenuïtat!» «A poc a poc i bona lletra», els dèiem nosaltres. Sí, Flores i Prats, l’Eva i el Ricardo tenien (tenen) la mirada i l’expressió ingènua. La intel·ligència, les mans, la sensibilitat, les paraules, les eines... permanentment obertes i atentes a qualsevol possibilitat. Són artistes artesans. S’arremanguen, s’embruten, dubten, s’equivoquen... Escolten, pregunten, proposen, esborren, corregeixen... Sempre hi són. Sempre! Tenen el temps desat al seu estudi, ja ho he dit. I saben jugar. Amb les seves maquetes juguen a imaginar el món. Estaven preparats per a un compromís professional i personal d’aquesta magnitud. I en la mirada es notava que els feia una il·lusió que semblaven nens. Nens a punt per fer un teatre.
Backstage de la instal·lació Liquid Light a la Biennale di Venezia 2018. Fragment de presentació de la Sala Beckett i el concurs per a la seva nova seu al Poblenou. 12
13
Projecte del concurs Desembre 2010 - Gener 2011 Nova Sala Beckett. Flores & Prats Arqs.
Acceptar la disciplina de l’existent, un fantasma que és present durant tota la vida d’un edifici, com la qualitat física que el temps atorga a les coses.
L’edifici Pau i Justícia té una estructura espacial que fàcilment acceptaria tornar a ser ocupada amb el programa proposat per la nova Sala Beckett. El que ens interessa per a la futura ocupació és reconèixer aquesta estructura, i a partir d’ella organitzar el nou projecte. Entenem que el reciclatge de l’edifici ha de començar per la seva estructura espacial i després retornar la calidesa que poden donar els diferents elements que recuperem. D’aquesta manera, façana i interior es corresponen, i en accedir a un edifici amb aparença antiga, trobes un interior amb rastres de qualitat de les diverses ocupacions que ha tingut. La voluntat és aconseguir un edifici on tot funcioni a la vegada, on no es distingeixi el vell del nou, on hi hagi senyals d’ocupacions anteriors, però on TOT estigui actualitzat al nou ús, edifici i decoració funcionant alhora. L’ampliació necessària de l’edifici original per acollir tot el programa es vol fer de manera unitària. Així com al seu interior l’edifici s’organitza al voltant del passatge d’accés, també es busca que el seu aspecte exterior mostri cap a la ciutat dues coses: que ha crescut respectant les preexistències i que ho ha fet de manera unitària. El resultat no és, doncs, un apilament de programa, sinó alguna cosa més: a l’interior el gran vestíbul públic, a l’exterior una gran coberta que converteix l’antiga cooperativa en una gran casa: la casa dels dramaturgs.*
* En aquesta pàgina i les següents, extractes de la memòria del concurs, gener 2011. 14
15
16
Maqueta urbana a escala 1/200. Gener 2011.
Estudi de modificació de las cobertes existents. Planta i seccions a escala 1/200. EP, Desembre 2010.
El món de les cobertes: créixer en cantonada.
Actualment damunt la planta primera hi ha els grans volums que ocupen les cobertes inclinades, de 4 metres d’alçada, i també hi ha l’antiga casa del president de la cooperativa. Aquest món actual és el que s’ha de transformar i ampliar per donar cabuda a la resta del programa. Una de les naus, la de la Sala d’Exhibició-Obrador, quedarà amb la seva silueta original. L’altra coberta, la de la cantonada, creixerà dues plantes per contenir les dues sales d’assaig, apilant-les damunt les aules de dramatúrgia. El volum construït es carrega cap a la cantonada de la parcel·la, lliurant de volum el pati d’illa, tornant a cobrir tot reutilitzant les antigues encavallades de fusta. Les dues sales d’assaig s’han ubicat a dalt buscant que tinguin bona llum i ventilació natural, preparades per a llargues jornades de treball.*
Maquetes a escala 1/200 de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia i la nova Sala Beckett. Gener 2011.
El trasllat des d’un interior d’illa al barri de Gràcia a un edifici en cantonada del Poblenou aportava a la nova Sala Beckett un valor nou dins de la ciutat que la convertia en un centre de dramatúrgia més públic i vinculat al barri. A prop, a menys de cent metres, hi ha Can Felipa, un centre cívic on a vegades també es fa teatre, un edifici industrial de caràcter francès amb una coberta enorme en mansarda. Vam pensar que, amb les seves noves cobertes, la Sala Beckett seria un bon company. El programa elaborat per la Sala Beckett per al concurs sumava 4.435 m2. Incloïa dues sales d’assaig, dues sales de teatre principals, aules d’ús teòric i de dramatúrgia actoral, tallers per a tècnics i magatzems i residències per a artistes convidats. Com que l’antiga cooperativa tenia una superfície d’uns 3.000 m2 construïts, l’edifici havia de créixer. En el nostre cas, el projecte creixia tant per sota −amb un soterrani per a magatzems, tallers i sales de màquines−, com per sobre −amb les dues sales d’assaig i les residències per a convidats. 17
Estudis de l’organització del nou programa en el vell edifici, plantes a escala 1/200. EP + RF, Desembre 2010.
La nova gran sala. Les grans naus que defineixen els murs principals de l’edifici original tenen mides suficients per poder imaginar-se el nou programa a dins. Però un dels elements fonamentals del programa, la Sala d’ExhibicióSala Beckett, és l’única peça que no pot inserir-se de forma directa dins aquesta estructura existent. I hem après que, perquè aquesta sala sigui polivalent i es puguin canviar les relacions escena-públic segons l’obra que es representi, ha de tenir un mínim de 15 metres d’amplada, això és: 4 de grades + 7 d’escena + 4 de grades. Ens trobem que les naus de l’antiga cooperativa són d’uns 11 metres d’ample... 18
Per això hem col·locat la gran sala on l’edifici ho patirà menys: on les dues crugies principals acaben, al fons de la parcel·la, ocupant el que va ser una darrera ampliació de l’edifici. Aquesta peça, fonamental per a la nova Sala Beckett, es col·loca a planta baixa, a nivell de carrer per facilitar l’accés del públic i mercaderies. Col·locar aquesta peça dins l’edifici actual ha estat la primera decisió de dibuix, i ha guiat la distribució del programa directament vinculat a ella: el vestíbul-bar que li donarà accés des del carrer, l’àrea de càrrega i descàrrega, l’àrea tècnica, el magatzem d’escenografies, els camerinos...* 19
Una planta baixa molt pública. A la planta baixa es concentra el programa públic, els espais públics del projecte:
el bar, el vestíbul, lloc de trobada i espera, l’entrada al teatre... Al bar en cantonada li queda la responsabilitat de connectar amb el barri. Des d’aquí es pot accedir al vestíbul, que a la vegada és foyer de la Sala Beckett. Els tres espais −bar, vestíbul i teatre− funcionen en continuïtat per poder absorbir la gran quantitat de públic que pot ocupar la planta baixa en nits de representació.
Plantes a escala 1/200 de la primera versió del projecte del concurs. EP, gener 2011.
Els diversos accessos l’edifici. Persones amb objectius diferents accediran a l’edifici, per això hem dividit els accessos en: - Públic i participants a tallers: proper a la cantonada, per les grans portes que des del carrer de Pere IV s’obren al passatge interior i al bar, el gran vestíbul central. - El personal de la Sala Beckett i els actors accedeixen per Pere IV, independentment de l’accés del públic. - Els artistes convidats van als seus apartaments per una porta independent que dona a l’escala quadrada actual del carrer de Batista. - La càrrega i descàrrega de material és a l’extrem del carrer de Batista de manera que no interfereix amb el públic.*
20
Ricardo and Eva under the skylight of Sala Beckett in Venice. Installation Liquid Light at Le Corderie, Arsenale. Venice Architecture Biennale 2018.
“A la nova Sala Beckett, els residua i els detritus de l’edifici en ruïnes que Flores & Prats es van trobar queden investits dels valors cívics i morals que els atorga la seva redempció a través del valor d’ús, i que els converteix en allò verdader. Tinguem en compte una cosa molt important: l’edifici de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia, en el qual la Sala Beckett volia instal·lar la seva nova seu, no tenia, en termes oficials, cap qualificació o protecció patrimonial. Una decisió possible hauria estat enderrocar l’edifici existent, amb totes les seves restes —els seus detritus i residua—, per deixar un solar net en el qual aixecar un teatre completament nou: ni els arquitectes ni la direcció del teatre tenien cap obligació de conservar ni tan sols el seu record. I, això no obstant, van decidir fer-ho. Aquesta és una decisió projectual de la major importància ideològica: aquí comença, del cert, aquest extraordinari projecte”. Juan José Lahuerta
La Cooperativa Obrera Pau i Justícia del Poblenou, molt activa durant gran part del segle XX, havia tancat les portes a finals dels anys noranta i el seu edifici havia quedat abandonat i en avançat estat de ruïna. Gràcies a la pressió del veïnat, l’edifici fou adquirit per l’Ajuntament de la ciutat i previst per a un ús cultural. La Sala Beckett, un dels espais motor del teatre català des de la seva fundació a finals dels vuitanta com a seu de la companyia El Teatro Fronterizo de José Sanchis Sinisterra, i dirigida per Toni Casares a partir de 1997, es queda sense la seva seu del barri de Gràcia, a mitjans dels anys 2000. Amb el suport de les administracions i a partir d’un concurs públic, el 2011 l’equip de la Sala Beckett i l’estudi Flores & Prats emprenen un procés de rehabilitació de l’edifici de l’antiga Cooperativa per convertir-lo en la nova Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia, una fàbrica de creació escènica i espai social de debat i pensament. Es tracta de la recuperació d’un patrimoni físic però també d’un patrimoni social, ja que l’edifici, abandonat durant més de vint anys, estava encara molt present a la memòria dels veïns que vivien al seu voltant. El resultat final conté el temps de la Cooperativa, el temps d’abandó, i el temps de la nova Sala Beckett. La Sala Beckett va ser Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme 2016.