Cartas á la dona by Barcelona llibres

EDITA: Ajuntament de Barcelona CONSELL D’EDICIONS I PUBLICACIONS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Albert Ortas i Serrano, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola DIRECTOR

COMUNICACIÓ I ATENCIÓ CIUTADANA: Marc Puig

DIRECTOR D’IMATGE I SERVEIS EDITORIALS: José Pérez Freijo BIBLIOTECA PÚBLICA ARÚS Josep Brunet. Gerent del Patronat Maribel Giner. Directora David Domènech. Bibliotecari COORDINACIÓ

EDITORIAL:

Maribel Giner

PRODUCCIÓ: Maribel Baños

Direcció d’imatge i Serveis Editorials municipals Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/barcelonallibres

Passeig de Sant Joan, 26 08010 Barcelona www.bpa.es TEXT: Rossend Arús i Arderiu ESCÀNER

I RETOC:

Xavi Parejo

CORRECCIÓ: Francesc Soto

Barcelona, gener 2015 © de l’edició. Ajuntament de Barcelona © dels textos i de les imatges: Biblioteca Pública Arús ISBN: 84-978-9850-643-3 DL: B-27.862-2014 Imprès en paper ecològic

ROSSEND ARÚS I ARDERIU

CARTAS

Á LA

DONA

Pròleg de Susanna Tavera

Volum 1

Barcelona, 2015

La importància de la figura i la personalitat de Rossend Arús és avui un fet inqüestionable, però malauradament encara hi ha aspectes de la seva trajectòria vital i intel·lectual que no coneixem prou bé. Per això, com a alcalde, em satisfà molt presentar aquesta doble publicació, que ens permet retrobar la seva veu i la seva obra, i alhora fer-li el reconeixement que es mereix. Un dels trets rellevants de Rossend Arús fou el seu activisme per millorar la situació educativa de les classes populars catalanes, incidint especialment en l’educació de les dones. La necessitat d’instrucció pública i l’ànim de difondre la cultura al seu país van ser dues de les seves principals obsessions. Arús va manifestar un profund sentiment catalanista i un avançat pensament universal col·laborant per afavorir un intercanvi i un diàleg amb els Estats Units en pro de la llibertat. Avui podem afirmar que la Biblioteca Arús fou el primer experiment exitós de biblioteca pública als Països Catalans, així com la prefiguració de les biblioteques públiques de la Mancomunitat. Fundada l’any 1895, en compliment de la voluntat testamentària de Rossend Arús, és una de les biblioteques d’accés públic més antigues encara en funcionament. En l’actualitat, ha esdevingut un centre de referència especialitzat en moviments socials contemporanis, així com en àmbits jurídics, polítics i econòmics. Barcelona probablement no ha agraït prou l’enorme tasca que Rossend Arús va fer a la ciutat. Esperem, doncs, que aquests dos volums serveixin per difondre la seva feina excel·lent i que, al mateix temps, esdevinguin un revulsiu per estimular nous estudis i recerques sobre la seva figura i sobre altres personalitats que van marcar la seva generació. Xavier Trias Alcalde de Barcelona

Aquests dos llibres que publiquem conjuntament tenen la voluntat d’ajudar a difondre i a entendre millor la figura de Rossend Arús. El primer volum és una còpia facsímil de l’obra ja publicada, Cartas á la dona; el segon volum, en canvi, representa la publicació per primera vegada d’unes cartes encara inèdites de l’autor localitzades a la Biblioteca Pública Arús. Aquestes últimes segueixen el mateix fil argumental de «falsa crònica» de l’Exposició Universal de Filadèlfia (1876), que va motivar la publicació de les Cartas á la dona, primer a la revista La Llumanera de Nova York per entregues i, posteriorment, en un sol volum. Us convidem, doncs, a descobrir els motius reals que impulsaren l’aparició d’aquestes cartes no gens innocents de la bona mà de la doctora Susanna Tavera, professora d’Història Contemporània de la UB. En el cas del primer volum hi signa una glossa introductòria; en el cas del segon, un estudi aprofundit que dóna les claus i els referents per entendre l’obra en tota la seva magnitud. Íntim amic de Valentí Almirall i protagonista de l’incipient nucli de catalanisme polític organitzat, amb Rossend Arús s’estén amb força el concepte de progrés: el concepte de llibertat pren una dimensió renovada, i es recupera l’ús del català en la vida pública ciutadana. Tot plegat fa que, tant si el rellegim com si el llegim per primera vegada, el seu contingut no hagi perdut vigència política. Només cal girar la mirada cap a determinats episodis del passat per poder comprendre determinades situacions del present en tot el seu abast. Jaume Ciurana Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació

LES CARTAS Á LA DONA DE ROSSEND ARÚS O ELS ANTECEDENTS D’UN ACTIVISME EDUCATIU PER A LA PROMOCIÓ DE LES CLASSES POPULARS CATALANES*

Aquesta és una còpia facsímil del primer volum de les Cartas á la dona, de Rossend Arús, que el 1877 va publicar i distribuir l’«Estampa de John Smith», suposadament des de Nova York.1 El llibre, profusament il·lustrat per un grapat prou nombrós d’artistes catalans, va veure la llum tan sols uns quants mesos després que l’Exposició Universal de Filadèlfia tanqués definitivament les portes el novembre del 1876. Les Cartas, o al menys deu de les tretze que inclou aquest tom, havien vist la llum abans a La Llumanera de Nova York, una revista periòdica editada en català a la capital novaiorquesa, que les publicà entre l’octubre del 1876 i el gener de 1877, amb un títol «Exposició de Fildèlfia. Cartes á la dona», lleugerament diferent al del llibre.2 Amb la promoció del llibre, La Llumanera volgué subratllar l’interès amb què des de les seves planes s’havia seguit l’esmentat certamen internacional i, alhora, el que havien manifestat els seus lectors. En efecte, La Llumanera va divulgar la convocatòria de l’Exposició, va difondre informació per afavorir l’organització dels viatges i els allotjaments dels visitants, va seguir de manera regular i intensa les tasques preparatòries que en precediren la inauguració d’una banda a l’altra de l’Atlàntic i, finalment, després de la inauguració i mentre estava oberta va donar als seus lectors un perfecte compte del contingut dels pavilions i dels esdeveniments que els organitzadors de l’exposició promocionaren.3 Les Cartas á la dona eren en realitat un encàrrec que La Llumanera de Nova York havia fet a Rossend Arús, l’escriptor catalanista i republicà així com activista lliurepensador i maçó, que era, a més, un dels seus periodistes de capçalera. Els lectors aplaudiren, com ja hem dit, aquelles Cartas, amb un «estil festiu, lleuger y parla vulgar» que no defugia la sàtira política, tot embolcallant-la amb un contingut costumista i un format * Volem advertir que s’ha respectat la grafia «prefabiana» en tots els paràgrafs de les Cartas á la dona reproduïts en aquesta introducció. És la que utilitzava Rossend Arús i no s’han adaptat, per tant, a la posterior normalització del català. 1 La referència completa d’aquesta primera edició és: ARÚS Y ARDERIU, Rossendo, Cartas á la dona. Notícias exactas y detalladas de la Exposición Universal de Filadelfia en 1876 y de un viatge pels Estats Units, Nova York, «Estampa de John Smith», 1877. La suposició que no va ser impresa als Estats Units i potser si a Barcelona la compartim amb: CREIXELL, Joan, «Cartes a la dona. El primer llibre català dels EUA», Serra d’Or, VII-1977, pàg. 23-25, cit. al pròleg de Joaquim Molas a l’edició facsímil de La Llumanera de Nova York. Revista Catalana de Novas y Gresca, Barcelona, Edicions Anglo-Americanes, 1987, s. p. 2 PI I PLA, Pau [Rossend Arús], «Exposició de Filadèlfia. Cartas á la dona», La Llumanera de Nova York, nos. 17, 18, 19, 20 i 21, any 3, 1 i 15 d’octubre, 1 i 15 de novembre, 1 de desembre de 1876 i gener del 1877. L’ordre de les entregues va ser: «Introducció-pròleg», al núm. 18, p. 7; carta 1a al núm. 19, p. 7; la 2a, 3a, 4a, 5a, 6a i 7a al núm. 20, p. 4, 5 i 6; i, finalment, les cartes 8a, 9a i 10a al núm. 21, p. 4 i seg. Vegeu també: COSTA, Lluís. La Llumanera de Nova York. Un periòdic entre Catalunya i Amèrica, Barcelona, Neopàtria, 2012, i, del mateix autor, «La Llumanera de Nova York (1874-1881): la veu d’una burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola», a: Treballs de Comunicació, núm. 19, 2005, p. 55-65 (hi ha versió en línia). 3 El primer anunci del certamen al núm. 1, XI-1874, p. 2. Al seu núm. 2 La Llumanera anuncià que a tots els seus números següents dedicarien una secció al tema. Vegeu «L’exposició de Filadèlfia», La Llumanera de Nova York, núm. 2, XII-1874, p. 2 i 3. En fulls a part d’aquests mateixos primers números, la revista regalava ja llavors còpies impreses dels gravats que reproduïen el Palau Industrial i la Galeria d’Arts de l’exposició. Vegeu també «Catalunya i l’Exposició de Filadèlfia», La Llumanera de Nova York, núm. 6, IV-1875, p. 1 i 2. A partir del núm. 8 fins i tot s’inclogueren informacions (vapors, fondes i hotels, a més d’altres aspectes com ara els transports públics de Nova York) per organitzar un viatge i visitar l’exposició (Lo Pampol, «Un viatge als Estat Units (Cartes à Joan Qualsevol)», La Llumanera de Nova York, any 2, VI-1875, p. 1).

epistolar. Segons manifestà el mateix Arús, les Cartas s’acolliren a la «llibertat d’impremta» per tal de ser «un quadro de las costums d’aquest pays [els EUA], comparantlas ab las nostres quant hi capiga la comparansa; ja enaltint aquest; ja fent veure la diferencia remarcable q’existeixi ab les d’aquí y los beneficiosos resultats que n’treuriam de amotllarlas ab les que se parangoniu».4 De fet, no va importar gens que Rossend Arús no hagués anat mai a Filadèlfia i escrigués el seu testimoni d’oïda.5 Fins i tot en aquesta situació podien les Cartas á la dona acomplir el seu objectiu explícit: que la societat catalana i els seus sectors productius s’emmirallessin en el progrés polític, econòmic i social que va caracteritzar la trajectòria de la República estatunidenca des del final de la Guerra Civil Nord-americana. Les Cartas també tenien, a més, la voluntat explícita de complimentar el centenari de la revolució americana i retre tribut a l’Exposició, que, per aquesta coincidència, va ser coneguda arreu com a Centennial Exposition. Gens amagada hi era, doncs, la voluntat de dibuixar el paral·lelisme entre la revolució americana i la capacitat d’alliberament del catalanisme polític. Rossend Arús ja estava convençut llavors del que manifestaria anys més tard, el 1883: Catalunya es trobava en «edat de poder anar sola i créixer sense concurs de l’altre; [...] pot formar un tot sense formar part de l’altre tot: per a res necessita estar unida i molt menys subjecta a Espanya».6 Anys abans, el 1877, Arús havia proposat a les planes introductòries de les Cartas á la dona l’exemple de la revolució americana com a antecedent directe de l’esmentada ruptura: «Per aquesta igualtat qu’entre ells dos [el poble català i el poble americà] existeix; per caure á plom lo nivell si se’ls rasa; la primera obra que s’estampa en los Estats Units escrita en la llengua dels invictes héroes que en los turons del Bruch y en las murallas de la inmortal Girona, la Numancia del segle XIX [...] te que portar á son front, lo nom de la egregia, l’ilustre, l’altiva Filadelfia; la primera vila d’aquestos Estats Units que, precisament fa poch ara una centuria, ardorosa, bona patricia, y ab fe, doná l’entusiasta crit de “Via fora” contra lo despota dominador, esporuguintlo ab los rugidors accents que al espay llensava, ferida ab rabia per son badall, la campana de la independencia.»7 Segons manifestà La Llumanera de Nova York, l’èxit havia acompanyat l’operació periodística de les Cartas i, de fet, va ser la insistència amb què els seus lectors preguntaren per la identitat del seu autor la que els va forçar a fer-se enrere en la seva voluntat inicial de mantenir-lo en l’anonimat.8 És també aquest èxit inicial el que justifica que, en editar-se el primer volum de les Cartas, Rossend Arús anunciés el seu propòsit d’editar-ne tres més, fins a un total de quatre.9 La revista compartí joiosa i satisfeta aquest avís i durant el mateix 1877 anuncià que l’edició del segon volum era ja imminent. Els originals de les vint-i-tres cartes restants estaven ja disponibles (els manuscrits es 4

ARÚS I ARDERIU, Rossendo. Cartas á la dona... Op. cit., p. 27. Segons digué el mateix Arús a les «quatre paraules» que serveixen d’introducció a les Cartas: «Únicament [vull] que consti, sens pretender que siga cap mèrit; que no’ns hem mogut de Barcelona.» Queda clar, doncs, que aquesta informació és del mateix Arús (Cartas á la dona... Op. cit., p. 28), però va ser corroborada a més per Artur Cuyàs, editor de La LLumanera de Nova York (ibidem, p. 34). 6 Discurs cit. a: PICH I MITJANA, Josep. El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894). Catarroja, Editorial Afers, 200, p. 48. 7 Cartas á la dona... Op. cit., p. 21 8 La Llumanera de Noya York, núm. 20, p. 4-6. 9 Ibidem, núm. 31, XI-1877 i, a més, el full sense data que la revista va fer circular el mateix any 1877. 5

conserven a la Biblioteca Arús), però aquest segon volum no arribà mai.10 Les raons no hi consten –potser embarracaren les vendes del primer tom?–, i el públic hagué d’empassar-se l’expectació amb què l’anunci havia estat rebut.. Tot i això, els factors que expliquen l’entitat d’objecte cultural que els editors varen donar a les Cartas á la dona van ser l’anomenada que envoltava la tasca catalanista de La Llumanera de Nova York i l’acceptació que havien d’aconseguir les Cartas, un llibre que va ser anunciat com la «primera obra catalana que s’publica en Amèrica: a tot luxe y ab gran esplendidés» –que, amb una profusió de gravats i il·lustracions signades per destacats artistes catalans, estava en consonància amb l’estil de la mateixa revista.11 Potser va ser aquest caràcter el que afavorí l’èxit immediat i obrí al primer volum de les Cartas els prestatges de les poques biblioteques públiques de l’època.12 Com gairebé acostuma a ocórrer sempre, varen ser, en primer lloc, la pols i, després de l’ensulsiada de la Guerra Civil Espanyola, la repressió política, les que acabaren per cobrir els prestatges d’aquestes biblioteques i per condemnar la figura de Rossend Arús i el contingut de les seves Cartas á la dona.13 El redreçament va venir amb l’interès que la refeta historiogràfica de la història catalana despertà després de la dècada de 1960 en joves o menys joves historiadors per l’obra i la figura de Rossend Arús. Junts, escrits i autor, tornaren, tot i que molt limitadament, a visibilitzar-se sempre amb la Biblioteca Pública Arús com a marc de referència. Gràcies a la iniciativa testamentària de Rossend Arús, esdevingut benefactor cultural de les classes populars catalanes, la Biblioteca Arús s’havia inaugurat el 24 de març del 1895 com a institució pública la titularitat de la qual havia de correspondre fins al dia d’avui al poble de Barcelona.14 La Biblioteca es reobrí el 1967 després del tancament de gairebé trenta anys que el franquisme havia imposat. Als anys posteriors s’emprengueren les tasques de millora que els locals necessitaven i, finalment, després de la restauració definitiva de les pintures dels sostres de les sales, la Biblioteca celebrà, el setembre del 1991, el centenari de la mort de Rossend Arús.15 Uns quants anys abans, el 1989, i patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona, va publicar-se la seva única biografia disponible.16 A continuació s’ha inclòs Rossend Arús en estudis globals sobre les tasques culturals del republicanisme català o sobre l’activisme educatiu del lliurepensament i la maçoneria en favor de l’escola laica i, també, se l’ha rememorat als estudis sobre el Centre Ca-

10 ARÚS, Rossend. Cartas á la dona. Originals del Text. [s. a.], Biblioteca Arús, Arús IV- C2/1 i Cartas á la dona, Cartes XIV a XXXVII [inèdites], Manuscrit Original [s. a.], Biblioteca Arús, Arús IV- C2/2. 11 Consideració del mateix Arús a Cartas á la dona... Op. cit., p. 26. 12 El Diccionari d’Antonio Elías de Molins diu que varen ser traduïdes a altres llengües, cit. a: GALOFRÉ, Jordi, Rossend Arús i Arderiu (1845-1891). Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1989, p. 76, núm. 21. 13 Un fenomen prou significatiu és que al poble de Das, la Cerdanya, d’on era originària la mare de Rossend Arús i Arderiu, sols la gent gran recorda quina casa és Ca n’Arderiu. Tot i això, en aquest mateix poble es fa ostentació pública de la tasca filàntropica d’Arús: el carrer de l’Ajuntament de Das porta el nom de Rossend Arús com a reconeixement de la població pel fet que l’edifici consistorial, que també acollí els anomenats «Estudis Generals de Nens i Nenes», les seves aules i els habitatges que havien d’ocupar els seus mestres, va ser construït als anys 1889-1891 amb diners que ell mateix donà (vegeu La Voz del Pirineo,23-IX-1883). Les escoles i l’Ajuntament mateix varen ser inaugurats oficialment un any més tard però el mateix 1891 ja funcionaven. L’encavalcament entre la finalització de les obres i la mort de Rossend Arús impediren que el seu benefactor les pogués veure enllestides. Vull agrair a Pere Arderiu i Arraut, actual batlle de Das, les atencions amb què ens va guiar en la visita a l’edifici de la Casa del Comú de Das i així mateix a Maribel Giner i Josep Brunet, directora i gerent del Patronat de la Biblioteca Pública Arús, que m’acompanyessin. 14 GALOFRÉ, Jordi. Rossend Arús... Op. cit., p. 11 i seg. 15 Els conferenciants varen ser en aquella ocasió Jordi Galofré, el 25, Josep Termes, el 26, i, finalment, Joan Bassegoda, el 27, tots ells del setembre. 16 Vid supra, nota 14 d’aquesta mateixa introducció.

talà.17 Però a hores d’ara aquest il·lustre activista cultural catalanista i patrici republicà, lliurepensador i maçó, encara espera l’estudi biogràfic que mereix, i la seva vida queda, per tant, plena de clarobscurs que paga la pena investigar. A continuació, aquesta introducció sols es preguntarà per les raons que el 1876 i el 1877 inspiraren a Arús el format epistolar de les seves Cartas á la dona. La redacció de les Cartas i l’edició del llibre que presentem són, de fet, anteriors a les dades disponibles sobre la vinculació activa de Rossend Arús als projectes educatius del lliurepensament català i de l’anomenat laïcisme escolar de la maçoneria catalana. També són anteriors a la seva decisió de promoure la construcció de la Casa del Comú de Das, el poble cerdà d’on era originària la seva mare, i de les seves dues seccions o naus laterals dissenyades per acollir als seus extrems les escoles per als nens i nenes del poble i els habitatges dels seus mestres.18 La distància temporal entre uns fets i els altres no impedeixen que puguem establir aquí que la trajectòria del conjunt obeeix a la permanent preocupació militant i activista que Rossend Arús manifestà sempre per la situació educativa de les classes populars catalanes. Aquesta preocupació coincidí amb les de diferents sectors de l’ampli ventall militant, que anava des del lliurepensament fins a la maçoneria i a l’anarquisme col·lectivista i individualista i que sempre s’havien manifestat activament vinculats als moviments per a l’ensenyament popular laic.19 D’antuvi i fins a la seva mort, doncs, es preocupà Arús per l’educació de les classes populars i especialment pels nivells d’analfabetisme femení que constituïen una terrible realitat social a la Catalunya urbana i rural del 1800.20 Es relaciona amb aquestes preocupacions el fet que Pau Pi, l’imaginari «batlle constitucional» del poble de Das i alhora el signatari de les Cartas á la dona, fos alhora «un bon janot, un rustich pagés, un sardà sense lletres que parla tal com pensa a estil de la terra, sense embuts y ab tota la bona fe d’aquest mon».21 Però molt més ho fa la destinatària de les quals era la seva muller, Tona Mitjavila, àlies la Berlingueta, una dona pagesa i analfabeta per a més detall. Junts, aquests dos fets col·locaren les Cartas en una situació de primer rang pel que fa a l’adopció del seu discurs epistolar. Adoptar la forma de missiva per adreçar-se a una dona pagesa i als pagesos conveïns de Pau Pi i Pla i presentar-los una realitat llunyana de la qual ho desconeixien gairebé tot era assumir la necessitat d’una drecera estratègica vers la resolució del problema educatiu de les classes rurals de Catalunya, un objectiu en el qual la coincidència era plena amb els dels promotors de La Llumanera de Nova York.22 Poc importava que haguessin 17 Vegeu: DUARTE, Ángel. Història del republicanisme a Catalunya. Vic, Lleida; Eumo, Pagès Editor, 2004; PICH I MITJANA, Josep, El Centre Català... Op. cit., supra núm. 5; i, finalment, SÁNCHEZ I FERRÉ, Pere. La maçoneria a Catalunya, 1868-1936. Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Edicions 62, 1990. Del mateix autor, «Maçoneria i educació a Catalunya», a: Diversos autors, Maçoneria i educació a Espanya. Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1986, p. 157 i seg. 18 Vegeu: GALOFRÉ, Jordi. Rossend Arús.... Op. cit., p. 111 i seg. 19 Reflexions afavorides per llargues converses amb Albert Palà, especialista en lliurepensament català, un tema sobre el qual està finalitzant la seva tesi doctoral. 20 Una simple relació servirà d’aproximació: a Barcelona, centre d’una de les àrees més desenvolupades del territori estatal, la manca d’instrucció elemental encara afectava el 1900 el 41,5% del total de la població masculina i el 55,19% de la femenina. Vegeu la informació detallada dels censos de 1900, 1910, 1920 i 1930 a: Gaseta Municipal de Barcelona, any XXII, núm. 23, 10-VI-1935, p. 31 i seg. 21 Les parts entre cometes a les Cartas.... Op. cit., p. 29-30. 22 La Llumanera de Nova York dedicà a les dones catalanes un número especial el maig del 1979 i al llarg de la seva trajectòria va incloure informacions detallades sobre escriptores, concertistes i dones periodistes. Vegeu: COSTA, Lluís. La Llumanera... Op. cit., p. 58 i seg.

de llegir-les a la Berlingueta i als pagesos de Das les Cartas, ben segur que des de les portes de l’Ajuntament, o que els haguessin d’aclarir les seves implicacions més subtils. El primordial era l’objectiu final, o sia, la promoció educativa de la pagesia analfabeta de Catalunya i, en especial, de les dones pageses. És significatiu, a més a més, que unes altres cròniques periodístiques, les que Alfredo Escobar, el futur marquès de Valdeiglesias i fill del propietari de La Época , el periòdic conservador de Madrid, també manifestés que les dones i les màquines eren dues característiques sobresortints del progrés americà i, per tant, un exemple a seguir per part de qualsevol altre societat.23 En els darrers dos anys, l’interès per les Cartas á la dona d’Arús ha crescut. Com que s’emmarquen en la dimensió expansiva dels programes culturals que es proposaren polititzar la Renaixença i manifesten l’interès cultural i polític del catalanisme per la República americana, pensem que la seva reedició i estudi desvetllarà aspectes d’importància inqüestionables per a la comprensió de la biografia de Rossend Arús. A més, les Cartas á la dona exterioritzen la naturalesa dels lligams existents entre Catalunya i els catalans que, per motius diversos, residien o anaven i venien als Estats Units d’Amèrica i, potser, a continuació o abans, a l’illa de Cuba. Per tot plegat, ens atrevim a oferir-los aquesta edició facsímil. Com veureu, hem evitat aquí les implicacions polítiques que definiren l’interès de La Llumanera de Nova York i d’Artur Cuyàs en la promoció d’aquest projecte periodístic i editorial, uns aspectes als quals dedicarem l’estudi introductori del seu segon volum, el de les vint-i-quatre missives que encara romanen inèdites i de les quals és depositària la Biblioteca Pública Arús.24 Avui que un «fals reportatge» –el programa televisiu de Jordi Évole sobre el «23-F. Operación Palace»– ha estat col·locat enmig del debat periodístic, podem afegir que les Cartas á la dona també constitueixen una «falsa crònica», en aquest cas de l’Exposició Universal de Filadèlfia. No és difícil establir al seu format les possibilitats crítiques i satíriques que la ploma de Rossend Arús i aquest format ha ofert sempre als partidaris del periodisme crític. Les Cartas á la dona també tenien molt de crònica. Però, per damunt de tot, hi planava el format epistolar. Si hi donem prioritat és perquè la seva capacitat exemplificadora, directa i explícita era el seu objectiu prioritari i no pas una crònica o un reportatge estrictament periodístic. Aquesta edició facsímil no hauria estat possible sense la càlida determinació amb què Josep Lluís Alay ha acollit el projecte des de la direcció de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament de Barcelona i sense l’entusiasta col·laboració de Maribel Giner i de Josep Brunet, directora i gerent del Patronat de la Biblioteca Arús. Cal assenyalar, a més, l’excel·lent disposició amb què tot el personal de la Biblioteca ha facilitat la meva tasca. No pas menys important ha estat per a mi el suport d’un grup d’estudiants de grau i de doctorat de la Universitat de Barcelona que veieren en l’obra d’Arús una prova del fet que la història paga la pena i ens explica, a parts iguals, els orígens de les aspiracions i frustracions de la nostra societat. Són ells els qui han transcrit i anotat les 23 «Máquinas y mujeres» és, de fet, el títol d’una de les cartes d’Alfredo Escobar, futur marquès de Valdeiglesias, que publicà el periòdic conservador La Época de Madrid i també Las provincias de València, probablement el mateix 1876. Vegeu: ESCOBAR, Alfredo. La Exposición de Filadelfia. Cartas digidas á “La Época”. València, Impremta de José Domènech, 1876, p. 131 i seg. 24 Cartas á la dona... Op. cit., p. 26 i p. 29-30.

cartes encara inèdites de Rossend Arús, que en breu constituiran la segona part d’aquest volum, tot culminant la intenció originària d’Arús, la de donar-les a conèixer. A tots, el meu agraïment. Susanna Tavera Universitat de Barcelona