Àlbum Joaquim Molas by Barcelona llibres

Àlbum Joaquim Molas Manuel Llanas Llorenç Soldevila (eds.)

Edita Ajuntament de Barcelona

Coordinació editorial Clara Grífol. La caníbal SCCL

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jordi Martí Grau, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Marta Clari Padrós, Núria Costa Galobart, Sonia Frias Rollon, Pau Gonzàlez Val, Laura Pérez Castaño, Jordi Rabassa Massons, Joan Ramon Riera Alemany, Pilar Roca Viola, Edgar Rovira Sebastià i Anna Giralt Brunet.

Correcció Clara Grífol. La caníbal SCCL

Directora de Comunicació: Águeda Bañón Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart Edició: Oriol Guiu Distribució: M. Àngels Alonso

Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Col·lecció: Barcelona literària, a cura de Joan Ferrarons

Disseny gràfic Run Design Retoc i producció gràfica: Xavier Parejo Impressió: VANGUARD GRAPHIC

Barcelona, 2022 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels texts i les imatges: els autors, autores i arxius referenciats Totes les fotografies són del fons Joaquim Molas i Maria Capdevila excepte quan s'indica una altra procedència. S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris o propietàries dels drets de les fotografies. Qualsevol error o omissió s’haurà de notificar per escrit a l’editor o editora i es corregirà en edicions posteriors.

Imatges de la coberta: Fons Joaquim Molas i Maria Capdevila Fons Salvador Redó ISBN: 978-84-9156-392-1 D.L.: B 2712-2022 Imprès en paper ecològic Aquesta publicació incorpora els criteris de nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona excepte en el cas de transcripcions orals o textos ja publicats. També s’han respectat els criteris ortogràfics vigents en el moment de la publicació en el cas dels textos ja publicats.

Àlbum Joaquim Molas Edició a cura de Manuel Llanas Llorenç Soldevila

Sumari

Presentació 6 Pròleg 9 1 La família. Infantesa i adolescència (1930-1948) 17 Orígens familiars El barri La guerra i la immediata postguerra Estudis primaris Estada a Mallorca i a Menorca Lectures a casa L’Institut Balmes

2 La formació universitària i l’aprenentatge d’un ofici (1948-1959) 43 La tria de la carrera universitària La universitat de l’època i l’activisme Les antologies poètiques universitàries i la revista Curial. Primers escrits Condeixebles universitaris Els mestratges a la Universitat de Barcelona Pas pels Estudis Universitaris Catalans. Mestratges L’opció per la literatura contemporània Descoberta de mètodes crítics Els escriptors de referència Assistència a tertúlies literàries Relació amb el grup Estudiants de Vic A la Montaner y Simón

3 Vivències nord enllà. Crítica militant i activisme cultural (1959-1969) 73 Estada aaLiverpool Estada Liverpool

El retorn retorn El Sobre la poesia social Sobre la poesia social Docència als als Estudis Estudis Docència Universitaris Catalans Catalans Universitaris La funció funció del del crític crític literari. literari. Alguns Alguns models models La El realisme històric El realisme històric Edicions 62 62 ii Poesia Poesia catalana catalana del del segle segle xx Edicions xx Dues col·leccions d’Edicions Dues col·leccions d’Edicions 62 62 Debat Debat sobre sobre la la cultura cultura catalana catalana

44 A A la la Universitat Universitat Autònoma Autònoma de de Barcelona. La tasca Barcelona. La tasca crítica crítica ii historiogràfica historiogràfica (1969-1982 (1969-1982)) 105 105 Entrada Entrada a a l’Autònoma l’Autònoma Fixant Fixant el el cànon cànon Sobre Sobre escriptors escriptors catalans catalans el el 1969 1969 Balanç de l’obra pròpia als Balanç de l’obra pròpia als 50 50 anys anys Col·laboracions Col·laboracions a a Edicions Edicions 62 62 Fundació Fundació ii primers primers anys anys d’Els d’Els Marges Marges Introducció de la llengua Introducció de la llengua ii la la literatura literatura catalana catalana a a l’ensenyament l’ensenyament secundari secundari

55 A A la la Universitat Universitat de de Barcelona. Barcelona. Plenitud acadèmica Plenitud acadèmica (1982-2000) (1982-2000) 131 131 Segona Segona etapa etapa de de docència docència universitària universitària Historiador Historiador de de la la literatura literatura Un Un variat variat ventall ventall d’interessos d’interessos Sobre Sobre els els Fragments Fragments de de memòria memòria Sobre els dos volums de Sobre els dos volums de l’Obra l’Obra crítica crítica Sobre Sobre els els escrits escrits del del volum volum d’homenatge d’homenatge A A Joaquim Joaquim Molas Molas

6 Completant projectes. Els reconeixements (2000-2015) 163

10 Molas vist per escriptors i amics 273

La lliçó de jubilació Síntesis sobre les matèries d’estudi de tota una vida Balanços i recapitulacions Reconeixements La casa de Sant Feliu de Guíxols

Sobre la crítica literària de Joaquim Molas

7 Siluetes d’escriptors i amics 191 Víctor Català Clementina Arderiu Carles Riba J. V. Foix Marià Manent Joan Oliver Josep Pla Llorenç Villalonga Mercè Rodoreda Salvador Espriu Joan Fuster Gabriel Ferrater Josep Maria Espinàs Josep Maria Castellet Antoni Comas Xavier Fàbregas Baltasar Porcel Josep Massot i Muntaner Pere Gimferrer Josep Maria Benet i Jornet Terenci Moix Montserrat Roig

8 Sentències i reflexions molianes 231 9 La Barcelona de Joaquim Molas 255

11 Mostres de correspondència 295 J.V. Foix & Joaquim Molas Llorenç Villalonga & Joaquim Molas Joan Oliver Mercè Rodoreda & Joaquim Molas Salvador Espriu Joan Fuster & Joaquim Molas Baltasar Porcel Josep Maria Benet i Jornet Terenci Moix Montserrat Roig

12 Testimonis de deixebles 361 Relació de tesis de llicenciatura i de tesis doctorals dirigides per Joaquim Molas 423 Identificació i procedència dels textos 428 Índex onomàstic 434

Presentació

Els autors d’aquest volum, «moletes» convictes i confessos, l’hem volgut ajustar al model dels àlbums dedicats a la vida i l’obra d’un escriptor. És a dir, hem resseguit la biografia de Joaquim Molas i n’hem destacat les vessants i els temes més significatius i singulars de l’obra. I hem acompanyat els textos amb una àmplia selecció de fotografies, que els il·lustren i complementen. Com en la seva tasca de crític i d’historiador de la literatura, Molas va consagrar molts esforços interpretatius a comprendre’s ell mateix. A explicar-se, a intentar esbrinar d’on venia, a analitzar quines circumstàncies, quines vivències, quines lectures o quins personatges l’havien marcat. D’aquí que haguem pogut presentar-ne la trajectòria biogràfica i, alhora, focalitzar els seus grans temes d’estudi a base, principalment, de les seves pròpies paraules. És el cas, per esmentar-ne un, del capítol novè, centrat en les reflexions de Molas al voltant de la ciutat de Barcelona, a la qual estava tan vinculat. En una bona part del llibre, doncs, és Molas qui parla, fins al punt que la present recopilació ha permès construir una àmplia antologia biogràfica i temàtica, una mena de Joaquim Molas par lui-même. De més a més, calia, com a contrapunt, incorporar la veu de qui l’havia tractat i n’havia consignat per escrit opinions, impressions i avinenteses: escriptors, col·legues, amics i deixebles. Tot plegat ha requerit una cerca minuciosa en una gran varietat de fonts: entrevistes, pròlegs, conferències, parlaments, articles en diaris i revistes, capítols de llibres i fins i tot gravacions digitalitzades i accessibles a la xarxa*. A tot * En aquesta recopilació de textos de Molas no s’hi han pogut incorporar els publicats en el dietari El mirall de la vida, aparegut quan el present llibre ja es trobava en la fase final de producció.

això s’hi suma un conjunt no pas negligible de textos en bona part inèdits: d’una banda, testimonis personals sobre Molas, especialment encarregats per a aquesta ocasió i reunits en el darrer capítol; de l’altra, un seguit de cartes —rebudes i enviades— d’escriptors (de J. V. Foix a Montserrat Roig) que es reprodueixen a l’onzè capítol; i, en fi, unes converses que hi va mantenir un dels dos autors el març de 2014 i que es conserven enregistrades. Al peu de cada text transcrit, i entre parèntesis, unes sigles n’indiquen la font i remeten a l’apartat d’identificació i procedència, on es despleguen i apareixen ordenades alfabèticament. Encapçalen els capítols uns davantals sintètics nostres, que en descriuen i en remarquen el contingut. Els sis primers, cenyits a les etapes de la vida, hi afegeixen el segment de la cronologia biogràfica que correspon a cada etapa. I els sis següents, monogràfics i miscel·lanis, s’agrupen en dos blocs: mentre en el set, el vuit i el nou continua sent Molas qui té la paraula, els tres darrers apleguen molt majoritàriament veus alienes, algunes de les quals s’expressen, com ja s’ha dit, per mitjà de la correspondència epistolar. Pel que fa a les fotografies, distribuïdes amb criteris de cronologia i de contingut, el gruix essencial prové del fons familiar, que s’ha pogut ampliar amb el concurs de particulars i d’alguns arxius. A la procedència de tot aquest material gràfic s'hi al·ludeix als crèdits del volum. El capítol d’agraïments l’obren l’Ajuntament de Barcelona, per la bona acollida de la proposta i pel seguiment que n’ha fet en les diferents fases de realització, i Maria Capdevila Font, per totes les facilitats que ens ha donat, començant per l’accés al fons fotogràfic familiar. Ens plau també afegir-hi, tot seguit, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer —on es troba dipositat el llegat documental de Joaquim Molas i on el personal s’ha mostrat tothora més que amatent a atendre les nostres copioses peticions— i els arxius de l’Institut d’Estudis Catalans i de la revista Serra d’Or, dels quals hem obtingut diferents fotografies. En tercer lloc, un reguitzell d’amics, molts dels quals també «moletes», ha atès les nostres consultes o

ens ha fet a mans documents diversos, textuals i gràfics: Carlota Benet, Anna Maria Blasco, Maria Campillo, Montserrat Comas, Josep Maria Domingo, Maria Josepa Gallofré, Carme Gregori, Marina Gustà, Manuel Jorba, Lluís Meseguer, Josep Murgades, Iolanda Pelegrí, Ramon Pinyol i Torrents, Damià Pons, Salvador Redó, Fina Salord, Enric Sullà, Joan Ramon Veny-Mesquida i Maria Àngels Verdaguer. A Josep Murgades també li devem que ens hagi procurat la informació de l’antepenúltim apartat del llibre, com es detalla en el davantal corresponent. No podem deixar d’esmentar, igualment, els autors dels textos inèdits ja esmentats, que han contribuït a enriquir sensiblement el recull testimonial d’alumnes i deixebles. En fi: les aportacions rebudes es tanquen amb el nom de Joan-Lluís Marfany, que, a banda de resoldre’ns algun dubte, signa un pròleg, substanciós i analític alhora, marca de la casa. El clàssic colofó ens sembla obligat: Laus Deo.

Manuel Llanas Llorenç Soldevila

Pròleg

L’única cosa que pot justificar que sigui jo —i no qualsevol altre deixeble, company, amic o simple observador qualificat— qui escrigui aquest pròleg és, suposo, la meva condició de degà dels «moletes». El motiu ens el va treure la Maria Aurèlia Capmany, que odiava Molas a mort. Tot venia del tracte displicent que ell li havia dispensat en aquell llibret dels «Episodis de la història» sobre La literatura de postguerra. Malevolència a part, no es pot negar que era, el malnom, força ben trobat. N’érem, els «moletes», uns admiradors incondicionals i uns seguidors convençuts i ens en fèiem un motiu de satisfacció personal. I al mateix temps —i, això, a la Maria Aurèlia se li escapava— ens en rèiem tots, començant per ell. Una foto del llibre, l’única d’aquesta època, ho il·lustra molt bé. La va tirar la Núria Aramon, l’estiu del 1968, al local de la Gran Enciclopèdia Catalana —el tercer que va ocupar, cada un més gran que l’anterior— al número 278, si la memòria no em traeix, del carrer Provença. Més concretament, dintre del despatx que hi havia tot just s’hi entrava i on es rebien les visites eventuals i es feien petites reunions de seccions. A la foto, quatre «moletes» —érem, entre tropa de primera línia, reserves i auxiliars, molt més nombrosos— ballem el can-can sota la batuta del mestre. N’hi ha d’haver una altra, de foto, companya d’aquesta, amb els mateixos personatges, tret de la meva substitució per la Núria, asseguts al voltant de la taula fent no sé quin jurament tots amb la mà dreta damunt un exemplar del Diccionari general de la llengua catalana, altrament dit «el Fabra». La coreografia, en l’un i l’altre cas, la hi va posar, n’estic segur, en Toni Ferrer. A la porta d’aquest mateix despatx, per la part de fora, de manera que era la primera cosa que veia tothom que entrava al local, hi vam penjar, no sé si abans o després, un d’aquells cartells de corrides de toros que venien als quioscos de la Rambla —quioscos de premsa com Déu mana, no això que

hi ha ara— i que, entre els noms de dos toreros de debò, duien un espai en blanc on el comprador, en general un turista, hi feia imprimir el seu o el de qui fos. Nosaltres —se’n va encarregar, altre cop, en Toni— hi vam posar «Joaquín Molas er Maestro». Hi va estar penjat com a mínim tot aquell estiu i espero que s’haurà conservat. El que vull dir amb tot això és que la nostra actitud envers ell era del més gran respecte intel·lectual i la plena adhesió combinats amb una igual de gran i molt afectuosa familiaritat. Li dèiem Mestre Molas, però també Quimet. El tractàvem de mestre en una molt deliberada referència a l’apel·latiu de «Mestre Fabra» que encara hi havia qui usava, sense ni un bri d’ironia en aquest cas. No era que no li’n reconeguéssim la qualitat, ben al contrari; era una manera de deixar ben clar que aquest mestratge l’acceptàvem sense deixar-nos enlluernar per res de superficial, damunt la base exclusiva de la solidesa intel·lectual i l'autoexigència professional que discerníem en allò que ens ensenyava i proposava i en la manera com ho feia. Li dèiem mestre i ens en rèiem alhora, perquè la mera sospita de veneració babaua era tan ofensiva per a nosaltres com sabíem que ho hauria estat per a ell. L’ambivalència, en el sentit més literal, de la nostra relació reflectia fidelment, de fet, els dos vessants del nostre tracte amb ell. D’una banda, l’assídua i atentíssima assistència a les seves classes dels Estudis Universitaris Catalans, les notes preses furiosament, al ritme implacable de la seva exposició marcat pel pas de les fitxes extretes del gruixut sobre que havia dut a la butxaca, les primeres tentines d’investigadors o de crítics, a la seva instigació i sota la seva orientació, les sessions individuals amb ell en les quals comentava els nostres textos i ens invitava a considerar-hi esmenes i restructuracions. De l’altra, les trobades al voltant d’una taula de cafè, habitualment el Tèrminus, o al pati de l’Ateneu, els dinars o sopars en un restaurantet barat de vora la catedral que havia descobert en Xavier Fàbregas, les anades col·lectives a veure el Barça, les excursions ocasionals en cotxe, el seu, en grups inevitablement més reduïts —a Sant Climent Sescebes a veure el Papitu Benet, que hi feia els mesos

de campament del servei militar, a Montserrat a veure en Massot, a Montblanc a fer-hi simplement turisme— i, sobretot, les passejades amb rumb o sense pels carrers de Barcelona. Entre una mena d’activitat i l’altra sovint no hi havia cap separació, sinó una transició naturalment fluida. Les classes es prolongaven en animades converses, primer fent rotllo a la sortida, davant el número 500 de la Gran Via, on el semiclandestí Institut d’Estudis Catalans compartia un pis amb un aparellador que es deia Pallejà, o més tard davant el Palau Dalmases —de les Masses, en deia ell, segons el seu costum de deformar faceciosament els noms de les coses i les persones— i tot seguit acompanyant-lo a peu fins a casa seva —a mi m’anava molt bé perquè vivia a prop, però hi havia qui després havia de fer una bona caminada. Les reunions de treball, sovint nocturnes, empalmaven, quan ens feien fora del local on havien tingut lloc, amb llarguíssimes deambulacions fins a altíssimes hores de la matinada que s‘acabaven a la mateixa cantonada del carrer Consell de Cent amb el de Roger de Flor. A les trobades socials, d’altra banda, rèiem molt i parlàvem de tot, de política i de futbol sobretot, però també, molt sovint, per no dir invariablement, de literatura i d’història de la literatura. Eren, aquestes, les dues facetes de la seva activitat professional, les dues vocacions entre les quals se sentia incapaç de triar i que compartia, en aquella època, amb una seguretat i una eficàcia que impressionaven. Perfeccionista obsessiu i eternament insatisfet com va ser sempre, la seva obra publicada no dona ni de bon tros la mesura del seu impacte personal damunt el tomb emprès en aquell moment històric tant per la literatura catalana com per l’estudi de la seva història. El que va decidir el tomb mateix, no cal dirho, va ser una conjunció de forces i tendències socials que transcendien completament qualsevol esforç individual. I no era pas sol, ben al contrari. Però va ser ell sense cap dubte qui amb més clarividència va plantejar els termes de la qüestió i va assenyalar la meta que calia proposar-se i qui més activament va empènyer en aquesta direcció. Ho va fer escrivint, sí, però també, i sobretot, instigant vocacions, promovent i orientant iniciatives, assessorant, aconsellant,

animant i corregint, donant generosament el seu temps i les seves energies. Les idees que presidien tota aquesta activitat eren senzilles. Pel que fa a la literatura, la que llavors es feia i la que s’havia de fer, s’havia acabat —encara que en realitat no s’hagués acabat— el període resistent i era imperatiu d’actuar com si les condicions fossin normals: aquesta era la premissa fonamental. En segon lloc, donat l’estat del món i, més particularment, el de la societat catalana sota la dictadura franquista, la literatura s’hi havia de comprometre, amb la societat, i la forma més adequada d’aquest comprometement era un realisme fermament ancorat en la situació històrica. Pel que fa a l’estudi de la literatura com a disciplina intel·lectual, els principis rectors eren, mutatis mutandis, els mateixos, el primer amb una doble faceta. Calia deixar de tractar la literatura catalana com un fenomen aberrant i atrofiat i acarar-s’hi com amb una altra literatura nacional qualsevol, homologable amb les grans literatures europees, la francesa o l’anglesa —i això volia dir aplicar-hi la mateixa nomenclatura i, grosso modo, periodització. I calia també en aquest cas esforçar-se a practicar-ne l’estudi com si això es pogués fer en les condicions idònies: identificar-hi problemes a examinar i objectes d’estudi, dedicar-hi feina d’investigació, triar-hi temes de tesi i tesina, treballar per dotar-se dels instruments heurístics i bibliogràfics essencials, fer-ne assequibles els textos en edicions adequades. En segon lloc, l’aproximació més fructífera a aquesta literatura era la d’inserir-la en el seu precís context històric, que era el que en darrera instància l’explicava i la feia plenament entenedora —la història de la literatura havia de ser una branca de la història. Aquests programes estaven marcats per l’intervencionisme i el voluntarisme i comportaven, doncs, inevitablement una considerable precipitació i unes simplificacions i rigideses que després, força aviat, de fet, va caldre rectificar, però en aquell moment, entre el darreríssim final dels cinquanta i el dels seixanta, semblaven els que calia adoptar —i a mi m’ho continuen semblant ara. Els «moletes», en qualsevol cas, no en teníem ni el més petit dubte. Formulaven en termes clars el que nosaltres mateixos sentíem

de manera més confusa, ens satisfeien intel·lectualment i s’adeien amb les nostres pròpies ganes de canviar les coses. Però Joaquim Molas no va ser mai el comissari politicocultural que els seus detractors pintaven, fabricant consignes simplistes que els deixebles corríem a posar cegament en pràctica. La seva autoritat, per a nosaltres, no derivava únicament del poder de convicció de la seva visió, tal com l’acabo de descriure, sinó de la impressionant solidesa i vastitud de la seva cultura literària, especialment —però no exclusivament— pel que feia al segle xx. S’abstenia púdicament de fer-ne exhibició quan escrivia, però la revelava constantment a la conversa. Eren sempre comentaris casuals, fets de passada, però a nosaltres, que en preníem immediatament nota, ens enviaven a fer les lectures més diverses. Per no sortir del terreny de la crítica i la història literària, jo he llegit per culpa seva l’abbé Brémond i Albert Thibaudet, per exemple, he corregut a la biblioteca a estudiar la trajectòria de la Revista de Filología Hispánica de l’Amado Alonso a la Nueva Revista dels dies de la María Rosa Lida de Malkiel, m’he familiaritzat amb l’estilística practicada per l’altre Alonso i he buscat els articles de Carlos Blanco Aguinaga. També m’he empassat tots els llibres d’assaig d’en Riba, això ja no en resposta espontània a una simple al·lusió, sinó en obediència a un consell que era per a mi una ordre, de la mateixa manera que vaig llegir quan m’ho va dir el Culture and Society de Raymond Williams i el The Rise of the Novel d’Ian Watt. Parlo de mi per raons òbvies, però la rica biblioteca d’en Jordi Castellanos, avui a l’Autònoma, duu, a la part que correspon a aquesta època, l’empremta indeleble d’aquests referències deixades anar a la conversa i caçades al vol pels «moletes» —en aquest cas pel més jove dels de la vella guàrdia. Joaquim Molas va perdre finalment la seva prolongada joventut en guanyar la càtedra de l’Autònoma, quan ja arribava a la quarantena, víctima en això del seu èxit. La literatura catalana havia trencat les amarres que la lligaven al passat resistent i es comportava, per a bé o per a mal i amb totes les reserves del cas, com una literatura «normal». La seva història havia ingressat fermament dins l’ensenyament

superior i s’hi ensenyava, ni que fos encara amb molta provisionalitat, d’acord amb les línies mestres que ell tant havia maldat per establir: des dels orígens fins al present, sense forats pel mig, i, pel que fa a l’època contemporània, amb èmfasi compensatori en moments, tendències i autors tradicionalment menystinguts o ignorats. Amb la seva parallela transformació d’audaç cap de guerrillers culturals en senyor catedràtic, els «moletes» de la vella guàrdia vam trobar que se’ns havia emburgesit. Érem terriblement injustos, perquè no sols nosaltres mateixos ens bellugàvem tant com podíem per trobar un racó on encabir-nos dins el mateix sistema —confiant, a més a més, que ell ens hi ajudaria—, sinó que érem nosaltres que ja havíem començat a abandonar-lo a ell abans no ens hagués deixat ell a nosaltres: ens havíem lligat amb noies, ens hi havíem casat, havíem volat a altres terres... Les sortides improvisades i les deambulacions nocturnes, no era pas per culpa seva que s’havien anat enrarint i acabant. La seva transformació d’imatge i d’estil, però, no comportava, aviat es va veure, cap canvi de substància. Quedava un munt de feina per fer, moltíssima més que no la feta, i, ara des de la càtedra, amb la mateixa urgència d’abans, Molas va continuar com sempre, planificant, inspirant vocacions, instigant projectes, distribuint tasques, orientant, aconsellant, corregint. La relació amb les noves, successives cohorts de «moletes», al capdavall tan mereixedors de l’apel·latiu com els que va batejar la Maria Aurèlia, em sembla que va ser una altra, encara que només ho puc jutjar per impressions. No crec que ningú tornés a dir-li «mestre», simplement perquè ja no hi havia lloc a ironies preventives: les obviava la formalització, o potser caldria dir normalització, de la relació, juntament amb el fet que la seva personalitat mateixa, cordial i alhora amiga del sarcasme, tallava d’entrada qualsevol temptació d’obsequiositat. Però tan mestre va ser per a ells com ho havia estat per a nosaltres. Per la banda d’ells va desaparèixer també la familiaritat: em fa l’efecte que amb cap d’ells no es va tutejar mai. Però això era estrictament qüestió de diferència d’edat, tenint en compte, a més a més, que ell era encara d’una generació a la qual el tuteig no li era fàcil, si no 14

era com a manifestació d’una condescendència que a ell —d’això en puc donar fe— l’esgarrifava. El que no va canviar, dels «moletes» vells als «moletes» nous, va ser l’afecte que sentíem per ell. Aquest llibre n’és prova contundent. Ho diu la iniciativa mateixa de publicar-lo, ho diuen els testimoniatges explícits que hi podreu llegir i ho diuen, potser més que cap altra cosa, les fotos: mireu-les bé i hi trobareu a totes, en els posats, a les mirades, als somriures, l’orgull de dir-se «moletes» i el més tendre afecte per l’home que n’és, amb satisfacció velada de modèstia, el centre. Joan-Lluís Marfany Southport, 11 de febrer del 2021

L’avi Emili Molas en la maduresa.

Els fills d’Emili Molas: Joaquima, Lluís i Isidre.

1 La família. Infantesa i adolescència (1930-1948) Convençut que les primeres 1930 Neix el 5 de setembre etapes de la vida resulten a Barcelona, al barri com el Poblet decisives per a la configura- conegut (Avinguda Diagonal ció d’una personalitat, Molas cantonada amb el carrer de Nàpols). Pares: Isidre va maldar per situar les seves Molas i Font i Maria Batllori i González. en el context familiar, històric i educatiu. I ho va fer, sobretot, en els anys de la maduresa, quan, recapitulant sobre els seus orígens familiars, va referir-se a les dues branques, la Molas i la Batllori, remuntant-se als avis i àvies —de condició menestral i obrera, amb inquietuds culturals i provinents de Barcelona i de l’àrea metropolitana— i passant tot seguit als pares i a altres parents pròxims. I si d’un avi, Emili Molas i Bergés, reverenciat per la família, en va publicar una biografia un any abans de morir, per la figura del pare, Isidre Molas i Font, un músic professional de vida nòmada, en va conservar sempre el record d’un dels seus primers mentors en l’àmbit de la cultura. Amb la família, un altre element 1934 Ingressa a l’Acadèmia Duran decisiu és el barri menestral on i tot seguit a un col·legi públic, al carrer del Bruc. creix, anomenat aleshores del Poblet, al sud de la Sagrada Família: els veïns, 1937 Entra al Grup Escolar els jocs infantils, les formes de vida. Ramon Llull, on acaba l’ensenyament primari. Nascut el 5 de setembre de 1930, els 17

seus records més remots, molt punyents, corresponen a la guerra, que esclata quan no havia fet encara els sis anys. Amb el pare a Mallorca des del juny de 1936 per motius professionals —treballava a l’hotel Formentor amb l’orquestrina Molas band—, presencia el trasbals de la vida quotidiana i els bombardeigs i viu un episodi tràgic: la mort d’un germà, víctima de l’ona expansiva d’una bomba. L’ensenyament primari la mare el cursa en bona part, a partir del 1937, al Grup Amb al terrat de Escolar Ramon Llull, on el completarà, acaba- casa. da la guerra, després d’una estada temporal a Mallorca i Menorca; la família s’hi desplaça el març de 1939 per retrobar-se amb el pare i hi estudia el curs 1939-1940. Amb la consciència permanent de 1938 un seu germà petit, Jordi, formar part dels vençuts, les pri- Mor arran d’un bombardeig (setembre). transitòries a Montcada i meres lectures provenen no tan Estades Mollet del Vallès, on vivia la famísols del nucli familiar, dotat d’una lia de l’àvia paterna. bona biblioteca, sobretot de litera- 1939-1940 a Palma de Mallorca tura catalana, sinó també d'àlbums Trasllat amb la família (del març de 1939 de cromos, revistes infantils i novel· a l’agost de 1940) per retrobar el pare, que hi era des d’abans les d’aventures dels autors d’èxit del d’esclatar la guerra i no havia pogut tornar a Barcelona. Primer moment. Unes lectures que el duen viuen en una torre, Villa Conchita, Mancor de la Vall. Ingressa al a escriure els primers textos, desti- de col·legi Cervantes de Palma, al nats a l’autoconsum o a difondre’s número 74 de la Rambla. Estada a Menorca, entre juliol i setembre de en publicacions infantils. L’entrada 1939, acompanyant el pare. 18

a l’Institut Balmes, als dotze 1942 Comença a cursar el anys, per cursar-hi el batxille- batxillerat a l’Institut rat, li representa, el contacte Jaume Balmes. amb professors que, com Guillem Díaz-Plaja o Santiago Olives, resulten crucials en la seva vocació per les lletres i en el coneixement de la literatura culta.

A Palma, l’abril de 1939, Joaquim Molas a cal fotògraf.

Orígens familiars

El meu besavi º, geniüt i autoritari, tenia algunes terres, però professionalment era escorxador de porcs, feina, segons els entesos, molt delicada i entretinguda. El vaig conèixer ja molt vell, afuat i tremolós, i, per diverses raons, vaig haver A propòsit, li fem explicar una anècdota de presidir el seu del pare Batllori, que ens conta així: «Érem enterrament quan només al palmerar d’Elx, i el pare Batllori, en tenia vuit o nou anys. El un apart, em preguntà: “Escolteu, vós meu avi, Batllori també, sou descendent de l’armador d’Alfons de cara tallada i picada el Magnànim?” “No, pare Batllori”, li per la verola, treballava, vaig contestar, “jo sóc descendent d’un a primera hora del matí, mataporcs d’Esplugues”. I el pare Batllori va a l’escorxador municipal, exclamar; “Ah, així no som parents!”». És després feia la jornada veritat, el meu avi i el meu besavi per part en una fàbrica de sifons Batllori eren mataporcs d’Esplugues. El meu i, a deshora, exercia el besavi completava el sou treballant a l’hort, seu ofici de mataporcs en i el meu avi treballant en una fàbrica de convents de monges. (POR-ENT 1) sifons. (LLA-ENT) La branca Molas ve de Sant Martí de Provençals. La meva àvia, però, havia nascut a Montcada, d’una família amb vint-i-dos germans; per això, de petit jo havia anat molt a Montcada. Quan l’àvia es casa se’n va a viure a Sant Martí de Provençals, que és on vivia el meu avi, amb arrels a Altafulla. Aquest avi treballava a Barcelona d’operari en un taller modernista Els meus avis, de classe obrera, vivien al barri (Rigalt, Granell i Cia.) que del Poblet —actual Sagrada Família. Havien manufacturava vitralls, tingut algun contacte personal amb Gaudí. El que no dibuixava, sinó que meu avi, vidrier i afeccionat a la música, fou feia i col·locava (com els fundador de la cooperativa Economia Obrera. de l’Institut Pere Mata de Orfe als set anys, va aprendre a llegir pel seu Reus). La branca Batllori compte, Tenia dues o tres grans ambicions: venia del barri barceloní de escriure versos i el teatre. El meu pare fou les Corts, i l’àvia d’aquesta músic i la tia tocava el piano. Ella es posà a banda era d’origen gallec. (SOL-CON) treballar de modista, perquè havia mort l’avi,

mentre el pare feia la carrera de mestre a la Normal i la de música al Conservatori, on rebé classes del mateix Enric Morera i arribà a president de la Federació de Sindicats de Músics. La biblioteca d’ells, que conservo en part, és força interessant perquè el pare buscava textos per posar-hi música i acostumava a comprar poesia. En canvi, l’avi era més afeccionat al teatre. A més, el pare comprava revistes com Hèlix i L’Amic de les Arts. (GAR-ENT)

Els avis Mercè Font i Gelabert i Emili Molas.

L’avi Molas, nascut a Barcelona d’una família oriünda d’Altafulla, treballa des de petit en un taller especialitzat en la construcció de vidrieres de colors, participa amb entusiasme en el moviment cooperativista i, ja de gran, contribuí a fundar la Cooperativa Economia Obrera, a la barriada del Poblet. [...] Els qui el van conèixer diuen que era tot un tipus: una mena de santó laic, respectadíssim pels seus companys de feina i pels seus veïns, que, a cops de voluntat, havia après de lletra i havia arribat a escriure i publicar molts papers: poesia, narració, teatre, alguna cosa cooperativista... La seva dona, la meva àvia paterna, procedia del Vallès, concretament de Montcada i Reixac. Família pagesa i de tractants de cànem, composta de vint-i-dos germans… (POR-ENT1)

El meu avi, l’avi Emili Molas, no el vaig arribar a conèixer perquè va morir l’any 1918, però a casa era tot un mite. Treballava de capatàs, o una cosa així, a la casa Rigalt, Granell i Cia., un taller especialitzat en la construcció de grans vitralls. Anava amb espardenyes i només es posava sabates el diumenge. Eren gent de barri, arreglada. La família Molas prové d’Altafulla, però (LLA-ENT) el meu avi i el meu pare ja nasqueren a Barcelona. L’àvia paterna era de Montcada i Reixac. La meva mare era de Barcelona, nascuda al barri de Gràcia, però la seva família venia de Les Corts i Sant Just. L’àvia materna era filla d’una gallega i d’un madrileny, però va venir a Barcelona de petita. La meva mare es deia Maria Batllori i González: morí a Barcelona el 1965. El pare, Isidre Molas i Font, morí a la mateixa ciutat [El meu pare] Fou músic el 1969. (FER-ENT) de professió, com ja saps. Intervingué amb apassionament en les lluites que dividiren el món musical de la preguerra, sempre al costat d’Enric Morera i, per tant, contra els grups burgesos i confessionals de l’Orfeó Català. Fou sempre catalanista i esquerrà. De jove participa en la bohèmia dels anys 20 i féu la seva mica de literatura poètica, però, sobretot, escriví música, que era la seva feina. La seva darrera composició, una sardana titulada «Els pins de Vallvidrera», fou estrenada mentre Isidre Molas, el pare, abril de 1943. agonitzava. Cap al final de

la Dictadura, fundà i dirigí, segons sembla, el primer cor de cambra del país, l’Agrupació Coral de Música Antiga, i, paral·lelament, féu de president de la Federació de Sindicats de Músics de Catalunya. Mentrestant, es guanyava la vida tocant el piano per a acompanyar els inefables i venerables rotllos del cinema mut, fins que la vinguda del sonor escanyà l’ofici. Després d’aquesta època daurada, les coses no li van rutllar massa bé. Treballà per a guanyar-se la vida fent de director de revistes musicals i va escriure gran quantitat de papers, molts dels quals són encara per estrenar. [...] Fent de músic, va viatjar per tot Espanya, per Portugal, el nord d’Àfrica, fins que es retirà. Una vida nòmada... (POR-ENT)

Isidre Molas i Font, el pare.

Cal assenyalar que entre els amics del meu pare s’hi comptaven també els Navarro Costabella, Puig i Ferreter, Ventura Gassol. I, una cosa interessant: a casa teníem l’obra completa de Verdaguer, la de sèrie groga, que era pràcticament sencera. (GAR-ENT)

Jo crec que el més important és que va començar ja abans de la guerra, amb l’agrupació coral de música antiga. La revalorització de la música antiga, que després s’ha convertit gairebé en un tòpic, ell la va començar a finals dels anys vint. [...] Ja he explicat que la meva mare no m’adormia amb «La dama d’Aragó», sinó amb cuplets. (LON-ENT)

La mare era del barri de Les Corts; se sentia molt de ciutat, molt urbana. Això explica que no cantés cançons de bressol als seus fills sinó tangos de Gardel i cuplets. Cuplets de la Pilar Alonso. Sí, jo m’he format en un medi de classe popular més que obrera. Les nostres afeccions, aquestes que t’explico, eren part del nostre món. (GAR-ENT)

La meva infància i joventut van estar molt determinades per les dones de la família —l’àvia, la tia i la mare—, en part perquè el meu pare, per motius de feina, passava moltes temporades fora de casa. L’ambient de casa era el d’un taller de modista, que era de la tia, que ajudava la meva mare, i en el qual hi va arribar a haver dues aprenentes. L’avi Molas havia procurat que els fills estudiessin música al conservatori, però els va dir que havien de tenir en paral·lel algun ofici: per això el meu pare va cursar la carrera de mestre, que no va acabar, i la meva tia va triar fer de modista i va treballar a casa amb clientes i per als magatzems El Siglo, que durant la guerra la van fer fixa a un taller de confecció del carrer Trafalgar; els mateixos anys, la meva mare treballava en un taller que feien uniformes per als soldats. D’alguna manera, la meva tia era una senyora obrera intel·lectual, i la meva mare, també obrera, no tenia inquietuds intel·lectuals. De totes tres dones, l’àvia era la que manava, de mica en mica substituïda per la meva mare. El taller de modista de casa propiciava, és clar, l’aparició d’una clientela molt variada, que permetia conèixer moltes vides alienes: una mena de piccolo mondo. (SOL-CON)

Amb l’àvia Mercè i la mare.