9 788498 508987
Introducció
prendre mesures al mar -9retrats de dia
ag ustí romeu / margarita hug uet / montse navarro / josé antonio caparrós
- 21 -
crònica d’un dia de pesca - 31 retrats de nit
ricardo melero / antonio rivas / luna i ahmed, saïd, sevilla... / mig uel cabrera i família
- 43 -
crònica d’una nit de pesca - 53 retrats de l’entorn
toribio rodríg uez / josé cervilla / josé mig uel moreno / mari jabalera / josé manuel juárez / el corneta de la barceloneta / manuel, antonio, salvador...
- 65 -
traducción castellana / english translation - 81 -
8
prendre mesures al mar
Només cent-cinquanta metres de mar separen el moll del Rellotge del centre comercial Maremàgnum. No és gaire distància, però sembla un oceà. Al tros de port on hi ha els pescadors es continua respirant l’aire de l’autenticitat, de la feina al ras, de l’encaixada de mans, de l’estirabot espontani, del pacte obligat amb la natura. Aquests mariners representen l’últim sector primari que queda a la ciutat. I veient els focs d’artifici que els envolten —els metres quadrats de consum, el luxe ostentós dels iots, la turistada carnavalesca— a una li vénen ganes de plantar-se a l’extrem del dic, mirar la ciutat de cara i cridar amb el poeta: «Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.» Els pescadors sí que ho saben, i tant que ho saben. Fan una feina dura, però l’expliquen amb l’orgull de qui sap quin paper té al món. La majoria han heretat l’amor pel mar —la mar, en diuen ells— dels seus pares i avis. Conserven l’ofici de sempre, però s’han d’enfrontar a nous reptes per tirar-lo endavant.
Les grans indústries pesqueres, les normatives i la degradació del mar no juguen a favor seu. Als nostres pescadors els mou la tossuderia de qui s’estima la feina perquè la pot defensar amb moltes generacions al darrere. Han presenciat tota mena de transformacions —tècniques, urbanístiques, de poders— i tenen la força del testimoni que no s’ha mogut del lloc que li pertoca. Viure tempestes a alta mar els ha fet resistents a terra i el rellotge del moll continua sent un vigilant atent que vetlla perquè el temps no se’ls endugui per sempre del paisatge de la nostra ciutat. Ara ens és impossible pensar en Barcelona sense que ens vingui la imatge del mar, però abans de la urbanització del litoral, fruit de les olimpíades, es deia que la ciutat hi vivia d’esquena. Era un tòpic que es va estendre fins als anys vuitanta, heretat d’aquell temps llunyà en què la urbs va fer la revolució tèxtil i les fàbriques i el comerç van ocupar la zona marítima per als seus propòsits mercantils. Però ni tan sols
en aquells inicis del procés d’industrialització, al segle xviii, Barcelona va viure realment d’esquena al mar. Sí que el litoral va patir cada cop més la petja de les instal·lacions industrials, però, ja a la segona meitat del segle xix, iniciatives ciutadanes van defensar l’espai marítim per al lleure col·lectiu. Donar l’esquena al mar hauria estat un despropòsit perquè Barcelona sempre ha estat orgullosa del seu tros de Mediterrani i, entre els qui mai se n’han oblidat, hi ha els pescadors, que hi continuen feinejant. Si abans havien de bregar amb el deteriorament de l’entorn industrial, amb la degradació de les barraques del Somorrostro, amb la via del tren, ara estan envoltats de zones turístiques, complexos d’oci i restaurants que aconsegueixen imposar una permanent olor de paella. Tant se val, ells continuen amb el seu ofici ancestral, teixint una xarxa que volen interminable. Han variat les tècniques, les normatives, els costums, però se saben hereus d’aquestes onades des d’abans que la ciutat tingués nom. Arran de les troballes
11
12
arqueològiques, se sap que al segle iv aC a Barcelona hi havia la tribu ibera dels laietans, que, a ponent de la muntanya de Montjuïc, hi tenien un port natural on van desenvolupar l’art de navegar. Els romans de Barcino, un segle més tard, ja anaven amb petites embarcacions que resseguien el litoral. Ens els podem imaginar com els primers tresmallers de Barcelona, i la seva manera de fer no ha canviat gaire. En aquells temps antics, el barri més mariner, l’actual Barceloneta, encara no existia. Els comerciants, armadors, mestres d’aixa, calafatadors, corders, bastaixos de capçana, traginers de mar i, naturalment, els pescadors es concentraven en una barriada extramurs, Vilanova de Mar, al peu de l’església de Santa Maria, que haurien volgut catedral i en té tota la bellesa. No va ser fins a la construcció del dic, a mitjan segle xv, quan la costa de Barcelona va canviar del tot, guanyant terreny al mar i possibilitant que ja al segle xviii es construís la Barceloneta, on tradicionalment, i encara ara, viuen molts dels pescadors de la ciutat. Amb aquests textos i dibuixos volem explicar com és i com treballa aquesta gent que viu —malviu— de la pesca. L’excusa —si ens permeteu l’expressió— per fer-ho ha estat el projecte Marviva, que també ens ha ajudat a titular el llibre que teniu a les mans.