2 LA VANGUARDIA
DOMINGO, 28 DICIEMBRE 2014
LA SEGUNDA LOS SEMÁFOROS
Màrius Carol
DIRECTOR
Stefan Lofven PRIMER MINISTRO DE SUECIA
Desde la ventana discreta
L
LEGO al final de La ventana discreta (Libros de Vanguardia), de Antoni Puigverd. El autor confiesa que ha querido huir –en la medida de lo posible– del ruido del periodismo para hablar sobre todo de la existencia –a lo mejor el periodismo debería hablar más de la vida– y por ello ha utilizado como medida de sus meditaciones, vivencias y reflexiones un año abstracto, con sus estaciones, sus meses y sus fechas señaladas. De planiano lo califica el editor del diario; y proustiano, añadiría yo. Pla decía que es más difícil describir (el ampurdanés lo hizo como nadie) que opinar y que por eso todo el mundo opinaba. Pero no es menos cierto que hablar de las emociones resulta difícil y acudir a la memoria para sugerir percepciones puede resultar sublime. Les cuento todo eso porque Puigverd concluye sus páginas hablando del invierno y me quedo con su idea de que la Navidad es antes que nada promesa de la primavera. Y por eso es un
c
tiempo de nostalgia, pero envuelto en esperanza. Que, como recuerda el autor, es hija de la tradición judeocristiana (“los antiguos romanos no conocían la esperanza y ante el futuro, ellos se limitaban a mantenerse expectantes”), que considera que la vida es un camino. Los mensajes de estos días de Rajoy, del Rey y de Mas (el miércoles) están cargados de esperanza, alimentada por la fe en nosotros mismos. El 2015 nace con una sobrecarga de esperanza, después de este ciclo de siete duros años que nos ha tocado vivir. ¿Hay motivos para ello? Pienso que sí. No sólo por la mejora de los datos macroeconómicos, sino sobre todo porque los referentes sociales son mejores. ¿Alguien hubiera podido creer que un Papa sería tan escuchado incluso por los agnósticos? No sólo la fe mueve montañas, también el ejemplo de los hombres de bien.
El socialdemócrata Lofven (57) ha cerrado un acuerdo con la oposición conservadora para garantizar los presupuestos hasta el 2022, un pacto que margina a la derecha populista que hasta ahora tenía la llave de la gobernabilidad. PÁG. 9
Rubén Bonet CONSEJERO DELEGADO DE FRACTUS
c
Fractus, la empresa que revolucionó la industria de la telefonía móvil con la aplicación de la teoría de los fractales a las antenas, se ha centrado en el negocio de licenciar su tecnología, y prevé duplicar sus patentes. PÁGINA 79
Wolfgang Schäuble MINISTRO DE ECONOMÍA ALEMÁN
ÍNDICE Internacional Política Opinión Tendencias Necrológicas Cultura Cartelera Loterías Deportes Economía
3 18 28 34 44 48 60 64 65 72
PÁGINAS
96
EDITORIAL
CULTURA
El tema del día
La lámpara maravillosa
Llega la hora de los balances. La Vanguardia de hoy ofrece el análisis de lo que ha dado de sí el 2014 desde la perspectiva internacional. PÁGINA 28
Valle-Inclán, que profesaba la teosofía y creía en los poderes extraterrenales de la esotérica Madame Blavatsky, vivió una notable polémica con el gran escapista Harry Houdini en torno a un joven aristócrata español que decía ver a través de los objetos sólidos. PÁGINA 50
OPINIÓN
Identidad sin complejos
LOS HORRORES DE LA GUERRA
Serbios, croatas, bosnios... Todos conocían la existencia de Tomasica, la mayor fosa común de la guerra de Bosnia, pero sólo hace un año que fue localizada. PÁGINA 16
En Oslo, cerca del Parlamento y en los principales edificios gubernamentales, embajadas y sedes de grandes compañías, se ha descubierto un sofisticado equipo de espionaje escondido en antenas falsas. PÁGINA 10
José Antonio Zarzalejos considera que Podemos deja atrás los lastres que condicionaron la política posfranquista: “Pablo Iglesias y sus compañeros no creen, como el PSOE, como IU –tanto en Madrid como en su versión de ICV– que el nacionalismo catalán o vasco –de cuño burgués– disponga de una legitimidad especial por su antifranquismo o, simplemente, porque represente, cada cual a su modo, la gran heterodoxia ante la España una, grande y libre de la dictadura”. PÁGINA 33
POLÍTICA
TENDENCIAS
Relación de igual a igual
Bellas y sumisas
ICV apuesta por la creación de un Estado catalán dentro del español con plena soberanía y con una relación bilateral, federal o confederal. PÁGINA 22
Ante la avalancha de publicidad sexista, surgen campañas que proponen no comprar marcas que se anuncian con tópicos sobre la mujer. PÁGINA 36
SUMARIO INTERNACIONAL
Espías surgidos del frío
DEPORTES
Crepúsculo en rojo
Nuevos estudios científicos ponen de manifiesto que la práctica del yoga reduce las enfermedades cardiovasculares. PÁGINA 40
La selección española llegó a Brasil como la prestigiosa campeona del mundo y abandonó el país a los quince días con un fracaso mayúsculo. La roja ya no tenía la frescura que había exhibido en sus años dorados, pero nadie esperaba una representación tan triste. PÁGINA 70
LOS PAPELES DE CIRICI PELLICER
ECONOMÍA
YOGA CORDIAL Y CARDIAL
El centenario del nacimiento del crítico e historiador del arte, escritor y político Alexandre Cirici Pellicer ha culminado con la publicación de un dietario inédito a partir de sus cuadernos de notas dispersas. PÁGINA 57
Abenomics 2.0 El Gobierno japonés, presidido por Shinzo Abe, ha aprobado un plan de expansión fiscal por valor de casi 24.000 millones de euros con la intención de impulsar el crecimiento y librarse del asfixiante abrazo de la deflación. PÁGINA 75
LA MIRILLA
CREEMOS QUE...
¿Batalla castiza en Madrid?
Prudencia en internet
L
a designación de los candidatos del Partido Popular a la alcaldía y a la presidencia de la Comunidad de Madrid va en camino de ser uno de los grandes seriales de principios del 2015. El PP ha encargado encuestas para valorar distintas posibilidades. Soraya Sáenz de Santamaría es la mejor puntuada, pero no parece que Mariano Rajoy esté dispuesto a prescindir de su joven vicepresidenta. A continuación aparecen Esperanza Aguirre y la delegada del Gobierno, Cristina Cifuentes. Desde la oposición, comienza a despuntar la popularidad del candidato socialista a la alcaldía, Antonio Miguel Carmona, personaje de perfiles castizos que ha alcanzado popularidad en las tertulias televisivas. A su vez puede cuajar una candidatura titulada Ganemos Madrid, con el apoyo de Podemos. Todo ello parece reforzar las bazas de Aguirre, liberal y castiza, partidaria de una fuerte polarización PP-Podemos. Intranquila, Aguirre ya se ha postulado. Y a Mariano Rajoy no le gusta que le empujen.
E
l ataque informático sufrido por Sony en los últimos días coincidiendo con el estreno de la película The interview ha puesto de manifiesto, una vez más, que las economías modernas tienen en los sistemas informáticos uno de sus puntos vulnerables. El problema no afecta únicamente a grandes corporaciones como Sony sino también a personas individuales, como ha ocurrido con la difusión de fotografías íntimas que habían sido hackeadas de las cuentas particulares de estrellas de cine. Combatir este tipo de ataques es enormemente difícil. Sus autores, que tienen conocimientos avanzados de ingeniería informática, raramente llegan a ser identificados. Incluso cuando se descubre de dónde viene el ataque, suele proceder de un país distinto al de la víctima, lo que dificulta que los afectados puedan defenderse legalmente. Como sostiene Tim Cook, consejero delegado de Apple, para estar mejor protegidos ante esta nueva amenaza, es necesaria una mayor concienciación de los ciudadanos.
c
La política de austeridad que dirige Schäuble (72) está en el punto de mira de muchos analistas. Alemania desatiende el Estado de bienestar y las infraestructuras, al tiempo que fomenta miniempleos que propagan la pobreza. PÁGINA 3
Beppe Grillo LÍDER DE LA OPOSICIÓN EN ITALIA
c
Al líder populista Beppe Grillo (66) las cosas le van tan mal que acaba de sacar otro conejo de la chistera para intentar ganar relevancia: un referéndum para sacar a Italia del euro. Su partido, mientras tanto, se descompone. PÁG. 12
Jeff Koons ARTISTA
c
El último escándalo de Jeff Koons es una obra inspirada en una imagen publicitaria que ha obligado al Centro Pompidou de París a retirarla de su exposición. ¿Plagio o simple provocación para suscitar polémica? PÁGINA 52
La web de FÚTBOL, EN DIRECTO Siga, minuto a minuto, el relato del partido Euskadi-Catalunya. ESTRENOS DE CINE Vea los tráilers de las películas que se estrenan este fin de semana. AGENDA DE ACTIVIDADES Consulte los actos culturales, deportivos y sociales por municipios en la wikiagenda. EL TIEMPO Y EL TRÁFICO Revise la previsión meteorológica y el estado de las carreteras en la web de La Vanguardia.
JOSEP PLAYÀ MASET Barcelona
El centenario este año del nacimiento del crítico e historiador del arte, escritor y político Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) ha culminado con la publicación de un dietario inédito que ayuda a entender su personalidad, pero también su prolífica actividad y sus fobias y filias, personales y artísticas. Un dietario que ha llegado casi en paralelo al de Josep Pla (La vida lenta), y que coinciden en el hecho de que se trata de apuntes en agendas que probablemente nunca habían pensado publicar. En el caso de Cirici Pellicer se trata de un conjunto formado por 130 libretas de formato muy reducido (6,7 x 10,3 cm.) que empiezan a finales de 1946 y concluyen en 1962 (hay cuatro más de 1963 que no se han incluido porque su contenido se alejaba demasiado). El dietario acaba cuando el autor se da cuenta de que al menos sus reflexiones estéticas y sociales empiezan a tener sitio donde publicarse. Fue uno de los primeros y más fieles colaboradores de Serra d’Or desde sus inicios. Diari d’un funàmbul (Ed. Comanegra) es una selección de los textos de estas libretas, que combinan los apuntes breves o los esquemas (tanto pueden ser de un diálogo como de una película) con las notas poéticas o las reflexiones más profundas. El autor intercalaba dibu-
LA VANGUARDIA 57
CULTURA
DOMINGO, 28 DICIEMBRE 2014
Las 130 libretas de Cirici Pellicer
EL EPO TAJE
‘Diari d’un funàmbul’ no es sólo un dietario, es también la agenda de la vida cultural de la posguerra en Barcelona
con trabajos diversos, reuniones constantes, largas tertulias, sesiones habituales de cine y conferencias por toda Catalunya, sin dejar nunca la práctica religiosa. Es también su manera de sobrevivir en la posguerra sin abdicar de sus raíces catalanistas y socialmente comprometidas. Cirici pertenece a una generación marcada por la guerra, que tiene por maestros a Josep Pijoan, Eugeni d’Ors y Francesc Pujols, que respeta a Vicens Vives. Esta obra complementa los cuatro volúmenes de memorias que publicó en vida: Nen, no t’enfilis y El temps barrat, sobre su infancia,
y A cor batent y Les hores clares, escritos después de la muerte de Franco, durante la transición. Cirici fue senador por el PSC. “Su particular visión de las cosas se expresa a partir de la sensibilidad artística, sin rehuir el intimismo, la crítica a menudo despiadada y el humor. En este magma creativo, proliferan las reflexiones más punzantes del hombre, del padre de familia, del artista y el intelectual que trata de interpretar el mundo mediante todas sus manifestaciones con una mirada hipercrítica”, afirma en el prólogo Glòria Soler. Fruto de esta mirada es un cierto desencanto: “Vivo en solitario –escribe en 1957– y me siento extranjero con respecto a la mucha gente que trato. Me quieren convertir en un gran hombre de negocios y algo íntimo se rebela”. Protagonista indiscutible es su mujer, Carmen Alomar, a quien había conocido con 19 años. Su presencia constante nos lleva a los problemas de convivencia y al debate sobre el amor más puro. Una frase corta a veces es toda una reflexión, como cuándo afirma: “Cuánto más físico más feliz en toda cosa. Amor, comida, paisaje”. Unas páginas antes sin embargo describe con ironía sus titubeos cuando Bianca Balla, una italiana que se hace pasar por periodista, le llama de madrugada a la puerta de su habitación de hotel en Venecia para decirle: “¡Voglio diventare la tua amante!”. Pero el texto es también la mira-
El dietario combina los apuntes breves o los esquemas con las notas poéticas y las reflexiones profundas
“Vivo en solitario –escribe en 1957– y me siento extranjero respecto a la mucha gente que trato”
jos, no necesariamente vinculados al texto, que en esa edición se agrupan por años. “La mezcla y el contraste es el territorio literario escogido: un mismo día, encontramos el olor del jabón en la ducha y el cielo de la ciudad, las horas, el objeto y la retribución exactos del trabajo, la gráfica del peso corporal o de los ingresos, la conversación oída en el tren, una polémica mantenida con los amigos en el Ateneu, el anuncio comercial descubierto en la calle, la visión de una chica en el café, el concierto o la película de la noche, la vida amorosa con Carmen...”, señala la historiadora Glòria Soler, editora de los textos y de su selección. Y así, a pesar del tono a veces telegráfico poco a poco se dibuja la personalidad heterodoxa del autor y la riqueza de su mundo interior y creativo. Uno de los aspectos que más sorprende es la intensa actividad que desplegaba,
da del flâneur por bares y restaurantes, por los cines, por las ciudades donde viaja, por Cadaqués, Roses y Queralbs, los lugares de veraneo. Unos paisajes que describe con un deje de nostalgia. A medida que se avanza en la lectura se produce una cierta familiarización con su entorno, como le pasa a la editora “con los símbolos (el cristiano de comulgar en misa, el femenino de hacer el amor con Carmen, el de la letra griega, la beta, que se corresponde con el nombre de su hija Elisabeth...), las expresiones y las palabras propias (anargirisme cuando hay falta de dinero, cenèstesia cuando hay una conexión física con el entorno)”. Y entonces se entiende aquello que él mismo decía de sus conferencias: “Funámbulo, pirotécnico, procuro dejarlos deslumbrados”. Hasta el punto de hacernos dudar si las libretas eran sólo para su consumo particular.c
Los dibujos. Las agendas de Alexandre Cirici Pellicer estaban llenas de dibujos, ya fueran retratos o bocetos de paisajes. Arriba, a la izquierda, un retrato de su mujer, Carmen Alomar. Debajo, un dibujo de Venecia y un autorretrato. Arriba a la izquierda, una foto del Cirici político, durante un mitin de campaña del PSC para una de las primeras elecciones al Senado
Fragmentos de un dietario inédito (1946-1961) 5/VII/1947. “Anoche Verrié me dijo que había releído mi Picasso y que era malo. Todo es literatura. Por la noche he pensado mucho (...) El asunto Verrié se resuelve bien en una escena violenta donde le llamo cretino, lo cojo por la solapa y le comunico indignado que nadie tiene derecho a decir literatura. Puede ser verdad o mentira, pero yo lo he dicho después de hondas reflexiones y con criterio matemático. No acepto que se critique mi intención, sí el objeto (...) Al final cede”.
21/VIII/1947. “A menudo es más revolucionario el burgués que el obrero, más honesta la prostituta que la que no lo es, más religioso el que no tiene fe, más generoso el pobre, más valiente el débil, más fascista el liberal, más vivo el enfermo. Este escepticismo profesional y político me lleva a sentirme neutral ante el problema de la vida”. 3/XI/1947. “[Josep] Benet me hace compañía hasta las 10, habla de proyectos y de cómo en el año 39 se sumó a una
manifestación carlista que rompía banderas rojinegras en la plaza de Sant Jaume. En 1931 era monaguillo en Montserrat. Le decían que Macià era anticlerical, pero se entusiasmó cuando lo vio arrodillado, lloroso, ante la Virgen”. 14/I/1951. “Mañana, voy a la exposición de esculturas de Eudald Serra (con Herrando, Oteiza y Ferreira) en las Layetanas. Hablo con Cirlot y Gaya. Cirlot justifica haber sido nazi y ahora ser al revés. Todo le
gusta, en todos los contrarios. Pompier y moderno”.
poco conocimiento de los hechos”.
20/III/1951. “Triadú tiene la tesis que J. Pijoan, Ors y Pujols son nefastos por su cinismo (...) Criterio populista. Encuentra bien Prat-Macià y cree que fue un mal la divinización de la cultura. Enfatiza frente a nuestro Todo aquello nacional es nuestro de Maurras e incide en vituperar El Bé Negre y La Publi. Siempre me ponen de malhumor los exclusivismos Triadú. Poca generosidad y
31/XII/1951. “Con los dos Cañellas voy a Palau Bisbal a ver al obispo Gregorio Modrego, baturro, campesino y comunicativo-expeditivo”. 8/III/1952. “Salgo a ver la Bienal. Dalí, sensación de infeliz. ¡Pintura tipo S. Sulpice! Quiere hacer Ingres y le sale mal. Bien Granyer, Eudald Serra, Palencia. ¡Pobre, Mallol Suazo!”.
2 LA VANGUARDIA
DIUMENGE, 28 DESEMBRE 2014
LA SEGONA ELS SEMÀFORS
Màrius Carol
DIRECTOR
Stefan Löfven PRIMER MINISTRE DE SUÈCIA
Des de la finestra discreta
A
RRIBO al final de La finestra discreta (Libros de Vanguardia), d’Antoni Puigverd. L’autor confessa que ha volgut fugir –en la mesura que es pugui– del soroll del periodisme per parlar sobretot de l’existència –potser el periodisme hauria de parlar més de la vida– i per això ha fet servir com a mesura de les seves meditacions, vivències i reflexions un any abstracte, amb les seves estacions, els seus mesos i les seves dates assenyalades. De planià, el qualifica l’editor del diari; i proustià, hi afegiria jo. Pla deia que és més difícil descriure (l’empordanès ho va fer com ningú) que opinar i que per això tothom opinava. Però no és menys cert que parlar de les emocions resulta difícil i acudir a la memòria per suggerir percepcions pot resultar sublim. Els explico tot això perquè Puigverd conclou les seves pàgines parlant de l’hivern i em quedo amb la seva idea que el Nadal és abans que res promesa de la primavera. I per això és un temps de
c
nostàlgia, però embolicat amb esperança. La qual, com recorda l’autor, és filla de la tradició judeocristiana (“els antics romans no coneixien l’esperança i davant del futur, ells es limitaven a mantenir-se expectants”), que considera que la vida és un camí. Els missatges d’aquests dies de Rajoy, del Rei i de Mas (dimecres) estan carregats d’esperança, alimentada per la fe en nosaltres mateixos. El 2015 neix amb una sobrecàrrega d’esperança, després d’aquest cicle de set anys durs que ens ha tocat viure. Hi ha motius reals per a això? Penso que més aviat sí. No només per la millora de les dades macroeconòmiques, sinó sobretot perquè els referents socials són millors. Algú hauria pogut creure que un Papa seria tan escoltat fins i tot pels agnòstics? No només la fe mou muntanyes, també l’exemple dels homes de bé.
El líder socialdemòcrata Löfven (57) ha tancat un acord amb l’oposició conservadora per garantir els pressupostos fins al 2022, un pacte que margina la dreta populista que fins ara tenia la clau de la governabilitat. PÀGINA 9
Rubén Bonet CONSELLER DELEGAT DE FRACTUS
c
Fractus, l’empresa que va revolucionar la indústria de la telefonia mòbil amb l’aplicació de la teoria dels fractals a les antenes, s’ha centrat en el negoci de llicenciar la seva tecnologia, i preveu duplicar les seves patents. PÀGINA 79
Wolfgang Schäuble MINISTRE D’ECONOMIA ALEMANY
ÍNDEX Internacional Política Opinió Tendències Necrològiques Cultura Cartellera Loteries Esports Economia
3 18 28 34 44 48 60 64 65 72
PÀGINES
96
EDITORIAL
CULTURA
El tema del dia
Espiritisme i esperpent
Arriba l’hora dels balanços. La Vanguardia d’avui ofereix l’anàlisi del que ha donat de si el 2014 des de la perspectiva internacional. PÀGINA 28
Valle-Inclán, que professava la teosofia i creia en els poders extraterrenals de l’esotèrica Madame Blavatsky, va viure una notable polèmica amb el gran escapista Harry Houdini entorn d’un jove aristòcrata espanyol que deia veure a través dels objectes. PÀGINA 50
OPINIÓ
Identitat sense complexos
ELS HORRORS DE LA GUERRA
Serbis, croats, bosnians... Tots coneixien l’existència de Tomasica, la fossa comuna més gran de la guerra de Bòsnia, però només fa un any que va ser localitzada. PÀGINA 16
A Oslo, a prop del Parlament i als principals edificis governamentals, ambaixades i seus de grans companyies, s’ha descobert un sofisticat equip d’espionatge amagat en antenes de telefonia falses. PÀGINA 10
José Antonio Zarzalejos creu que Podem deixa enrere el llast que va condicionar la política postfranquista: “Pablo Iglesias i els seus no creuen, com el PSOE, com IU –tant a Madrid com a la seva versió d’ICV– que el nacionalisme català o basc –d’encuny burgès– disposi d’una legitimitat especial pel seu antifranquisme o, simplement, perquè representi, cadascú a la seva manera, la gran heterodòxia davant l’Espanya una, gran i lliure de la dictadura”. PÀGINA 33
POLÍTICA
TENDÈNCIES
Relació d’igual a igual
Boniques i submises
ICV aposta per la creació d’un Estat català dins de l’espanyol amb plena sobirania i amb una relació bilateral, federal o confederal. PÀGINA 22
Davant l’allau de publicitat sexista, sorgeixen campanyes que proposen de no comprar marques que s’anuncien amb tòpics sobre la dona. PÀGINA 36
SUMARI INTERNACIONAL
Espies sorgits del fred
IOGA CORDIAL I CARDIAL
Nous estudis científics posen de manifest que la pràctica del ioga redueix les malalties cardiovasculars. PÀGINA 40 ELS PAPERS DE CIRICI PELLICER
El centenari del naixement del crític i historiador de l’art, escriptor i polític Alexandre Cirici Pellicer ha culminat amb la publicació d’un dietari inèdit a partir dels seus quaderns de notes disperses sobre les seves fílies i fòbies personals. PÀGINA 57
ESPORTS
Crepuscle en roig La selecció espanyola va arribar al Brasil com la prestigiosa campiona del món i va abandonar el país amb un fracàs majúscul. La roja ja no tenia la frescor que havia exhibit en els anys daurats, però ningú no esperava una representació tan trista. PÀGINA 70 ECONOMIA
Abenomics 2.0 El Govern japonès, presidit per Shinzo Abe, ha aprovat un pla d’expansió fiscal per valor de gairebé 24.000 milions d’euros amb la intenció d’impulsar el creixement i deslliurar-se de l’asfixiant abraçada de la deflació. PÀGINA 75
PEL FORAT DEL PANY
PENSEM QUE...
Batalla castissa a Madrid?
Prudència a internet
L
a designació dels candidats del Partit Popular a l’alcaldia i a la presidència de la Comunitat de Madrid va camí de ser un dels grans serials de principis del 2015. El PP ha encarregat enquestes per valorar diferents possibilitats. Soraya Sáenz de Santamaría és la més ben puntuada, però no sembla que Mariano Rajoy estigui disposat a prescindir de la seva jove vicepresidenta. A continuació apareixen Esperanza Aguirre i la delegada del Govern, Cristina Cifuentes. Des de l’oposició, comença a despuntar la popularitat del candidat socialista a l’alcaldia, Antonio Miguel Carmona, personatge de perfils castissos que ha assolit popularitat en les tertúlies televisives. De la mateixa manera pot tenir acceptació una candidatura titulada Guanyem Madrid, amb el suport de Podem. Tot això sembla que reforça les cartes d’Aguirre, liberal i castissa, partidària d’una forta polarització PP-Podem. Intranquil·la, Aguirre ja s’ha postulat. I a Mariano Rajoy no li agrada que l’empenyin.
L’
atac informàtic patit per Sony els últims dies coincidint amb l’estrena de la pel·lícula The interview ha posat de manifest, una vegada més, que les economies modernes tenen en els sistemes informàtics un dels seus punts vulnerables. El problema no afecta únicament grans corporacions com Sony sinó també persones individuals, com ha passat amb la difusió de fotografies íntimes que havien estat hackejades dels comptes particulars d’estrelles de cinema. Combatre aquesta mena d’atacs és enormement difícil. Els autors, que tenen coneixements avançats d’enginyeria informàtica, rarament arriben a ser identificats. Fins i tot quan es descobreix d’on ve l’atac, sol procedir d’un país diferent del de la víctima, la qual cosa dificulta que els afectats puguin defensar-se legalment. Tal com sosté Tim Cook, conseller delegat d’Apple, per estar més ben protegits davant aquesta nova amenaça cal una conscienciació més gran dels ciutadans.
c
La política d’austeritat que dirigeix Schäuble (72) està en el punt de mira de molts analistes. Alemanya desatén l’Estat de benestar i les infraestructures, mentre fomenta minillocs de treball que propaguen la pobresa. PÀGINA 3
Beppe Grillo LÍDER DE L’OPOSICIÓ A ITÀLIA
c
Al populista Grillo (66) les coses li van tan malament que acaba de treure un altre conill del barret de copa per intentar guanyar rellevància: un referèndum per treure Itàlia de l’euro. El seu partit, mentrestant, es descompon. PÀGINA 12
Jeff Koons ARTISTA
c
L’últim escàndol de l’artista Jeff Koons és una obra inspirada en una imatge publicitària que ha obligat el Centre Pompidou de París a retirar-la de la seva exposició. Plagi o simple provocació per suscitar polèmica? PÀGINA 52
EI web de FUTBOL, EN DIRECTE Seguiu, minut a minut, el relat del partit Euskadi-Catalunya. ESTRENES DE CINEMA Vegeu els tràilers de les pel·lícules que s’estrenen aquest cap de setmana. AGENDA D’ACTIVITATS Consulteu els actes culturals, esportius i socials per municipis a la wikiagenda. EL TEMPS I EL TRÀNSIT Reviseu la previsió meteorològica i l’estat de les carreteres al web de La Vanguardia.
JOSEP PLAYÀ MASET Barcelona
El centenari enguany del naixement del crític i historiador de l’art, escriptor i polític Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) ha culminat amb la publicació d’un dietari inèdit que ajuda a entendre la seva personalitat, però també la seva prolífica activitat i les seves fòbies i fílies, personals i artístiques. Un dietari que ha arribat quasi en paral·lel al de Josep Pla (La vida lenta), i amb el qual coincideix pel fet que es tracta d’apunts en agendes que probablement l’autor no havia pensat mai a publicar. En el cas de Cirici Pellicer es tracta d’un conjunt format per 130 llibretes de format molt reduït (6,7 x 10,3 cm.) que comencen a finals del 1946 i s’acaben a la fi del 1962 (n’hi ha quatre més del 1963 que no s’hi han inclòs perquè el contingut s’allunyava massa). El dietari acaba quan l’autor s’adona que almenys les seves reflexions estètiques i socials comencen a tenir lloc per publicar-se. Va ser un dels primers i més fidels col·laboradors de Serra d’Or des dels inicis. Diari d’un funàmbul (Ed. Comanegra) és una selecció d’aquest dietari, que combina els apunts breus o els esquemes (que tant poden ser d’un diàleg com d’una pel·lícula) amb les notes poètiques o les reflexions més profundes. L’autor hi intercalava dibuixos, no necessàriament vinculats al text, que en
LA VANGUARDIA 57
CULTURA
DIUMENGE, 28 DESEMBRE 2014
Les 130 llibretes de Cirici Pellicer
EL EPO TATGE
‘Diari d’un funàmbul’ no és només un dietari, és també l’agenda de la vida cultural de la postguerra a Barcelona
conferències arreu de Catalunya, sense deixar mai la pràctica religiosa. És també la seva manera de sobreviure en la postguerra sense abdicar de les arrels catalanistes i socialment compromeses. Cirici pertany a una generació marcada per la guerra, que s’emmiralla en mestres com Josep Pijoan, Eugeni d’Ors i Francesc Pujols, que respecta Jaume Vicens Vives. Aquesta obra complementa els quatre volums de memòries que va publicar en vida: Nen, no t’enfilis i El temps barrat, sobre la seva infantesa, i A cor batent i Les hores clares, escrits després de la mort de
Franco, durant la transició. Cirici va ser senador pel PSC tres cops. “La seva particular visió de les coses s’expressa a partir de la sensibilitat artística, sense defugir l’intimisme, la crítica sovint despietada i l’humor. En aquest magma creatiu proliferen les reflexions més punyents de l’home, del pare de família, de l’artista i l’intel·lectual que mira d’interpretar el món mitjançant totes les seves manifestacions amb una mirada hipercrítica”, afirma al pròleg Glòria Soler. Fruit d’aquesta mirada és un cert desencís: “Visc en solitari –escriu l’any 1957– i em sento estranger respecte a la molta gent que tracto. Em volen menar a fer-me un gran home de negocis i alguna cosa íntima s’hi rebel·la”. Protagonista indiscutible del dietari és la seva dona Carmen Alomar, que havia conegut amb 19 anys. La seva presència constant ens duu també als problemes de convivència i al debat sobre l’amor més pur. Una frase curta de vegades és tota una reflexió, com quan afirma: “Com més físic més feliç en tota cosa. Amor, menjar, paisatge”. Unes pàgines abans també descriu amb ironia la seva confusió quan Bianca Balla, una italiana que es fa passar per periodista, li truca de matinada a la porta de l’habitació d’hotel a Venècia per dir-li: “Voglio diventare la tua amante!”. Però el text és també la mirada del flâneur per bars i restaurants, pels cinemes, per les ciutats on viat-
El dietari combina els apunts breus o els esquemes amb les notes poètiques i les reflexions profundes
“Visc en solitari –escriu l’any 1957– i em sento estranger respecte a la molta gent que tracto”
aquesta edició s’agrupen per anys. “La barreja i el contrast és el territori literari escollit: en un mateix dia trobem l’olor del sabó a la dutxa i el cel de la ciutat, les hores, l’objecte i la retribució exactes del treball, la gràfica del pes corporal o dels ingressos, la conversa sentida al tren, una polèmica amb els amics a l’Ateneu, l’anunci comercial descobert al carrer, la visió d’una noia al cafè, el concert o la pel·lícula de la nit, la vida amorosa amb la Carmen...”, assenyala la historiadora Glòria Soler, editora dels textos i qui n’ha fet la selecció. I així, malgrat el to de vegades telegràfic poc a poc es va dibuixant també la personalitat heterodoxa de l’autor i la riquesa del seu món interior i creatiu. Un dels aspectes que més sorprèn és la intensa activitat que desplegava, amb feines diverses, reunions constants, llargues tertúlies, sessions habituals de cinema i
ja, per Cadaqués, Roses i Queralbs, els llocs d’estiueig. Uns paisatges que descriu amb un aire de nostàlgia. A mesura que s’avança en la lectura es produeix una certa familiarització amb el seu entorn, com li passa a l’editora “amb els símbols (el cristià de combregar a missa, el femení de fer l’amor amb la Carmen, el de la lletra grega, la beta, que es correspon amb el nom de la seva filla Elisabeth...), les expressions (en francès, en llatí, en grec...) i les paraules pròpies (Cadaquers en lloc de Cadaqués, anargirisme quan hi ha manca de diners, cenèstesia quan hi ha una connexió física amb l’entorn)”. I llavors s’entén allò que ell mateix deia de les seves conferències: “Funàmbul, pirotècnic, procuro deixar-los enlluernats”. Fins al punt de fer-nos dubtar si les llibretes eren només per al seu consum particular.c
Els dibuixos. Les agendes d’Alexandre Cirici Pellicer estaven plenes de dibuixos, ja fossin retrats o esbossos de paisatges. A dalt, a l’esquerra, un retrat de la seva dona Carmen Alomar. A sota, un dibuix de Venècia i un autoretrat. A dalt a l’esquerra, una foto del Cirici Pellicer, polític, durant un míting de campanya del PSC per a una de les primeres eleccions al Senat
revés. Tot li agrada, en tots els contraris. Pompier i modern”.
Fragments d’un dietari inèdit (1946-1961) 5/VII/47. “Ahir a la nit Verrié va dir-me que havia rellegit el Picasso meu i que era dolent. Tot és literatura. A la nit hi he pensat molt (...) L’assumpte Verrié es resol bé en una escena violenta on li dic cretí, l’agafo per la solapa i li comunico indignat que ningú no té dret a dir literatura. Pot ser veritat o mentida, però jo ho he dit després de fondes reflexions i amb criteri matemàtic. No accepto que es critiqui la meva intenció, sí l’objecte (...) Afluixada general d’ell”.
21/VIII/47. “Sovint es més revolucionari el burgès que l’obrer, més honesta la prostituta que la que no ho és, més religiós el que no té fe, més generós el pobre, més valent el feble, més feixista el lliberal, més viu el malalt, etc. Aquest escepticisme professional i polític em duu a sentirme neutral davant el problema de la vida”. 3/XI/47. “[Josep] Benet em fa companyia fins a les 10, parlant de projectes i de com l’any 39
es va sumar a una manifestació carlina que estripava banderes roig-negres a la plaça de Sant Jaume. El 1931 era escolà a Montserrat. Li deien que Macià era anticlerical, però s’entusiasmà quan el va veure agenollat, plorós, davant la Mare de Déu”. 14/I/51. “Matí, vaig a l’exposició d’escultures d’Eudald Serra (amb Ferrant, Oteiza i Ferreira) a les Laietanes. Parlo amb Cirlot i Gaya. Cirlot justifica haver estat nazi i ara ésser al
20/III/1951. “Triadú té la tesi que J. Pijoan, Ors i Pujols són nefastos pel seu cinisme (...) Criteri populista. Troba bé Prat-Macià i creu que v a ésser un mal la divinització de la cultura. Emfasitza enfront del nostre Tot allò nacional és nostre de Maurras i incideix a vituperar El Be Negre i La Publi. Sempre em posen de mal humor els exclusivismes Triadú. Poca generositat i poc coneixement dels fets”. 31/XII/51. “Amb els dos Cañe-
llas vaig a Palau Bisbal a veure el bisbe Gregorio Modrego, baturro, camperol i comunicatiu-expeditiu”. 8/III/52. “Surto a veure la Biennal. Dalí, sensació d’infeliç. Pintura tipus St. Sulpice! Vol fer Ingres i li surt bord. Bo, Granyer, Eudald Serra, Palencia. Pobre, Mallol Suazo!”. 22/III/52. “Rovira em diu que Durancamps ha fet denúncia contra meu, com a separatista, per venjar-se de la crítica adversa (...) Rebull diu que si em passa alguna cosa em faran un homenatge”.