36 LA VANGUARDIA
DIMECRES, 8 JUNY 2016
Cultura Joves i maleïts
JOSEP MASSOT Barcelona
N
osotros los malditos, va titular Pau Malvido, pseu dònim de Pau Maragall Mira (19481994), la seva biografia de la Barcelona con tracultural, la “borratxera còsmi ca” i col∙lectiva que part de la jo ventut barcelonina va viure sobre tot als anys setanta, un temps de quèPauRiba,aldocumentalMorir de dia (Laia Manresa i Sergi Dies), diu: “Tot això s’ho salten, s’ho sal ten... S’ho salta tothom. Encara no he vist enlloc un punyeter anàlisi de què cony significa aquest forat de què ningú no parla”. Pau Riba ho deia el 2007, i des d’aleshores han aparegut diversos llibres i do cumentals (Pepe Ribas, Morrosko VilaSanJuan, Nazario, Ginés Ca no, Julià Guillamon, Ángel Car mona, entre d’altres). Ara apareix Poesia contracultura. Barcelona (Ajuntament), una recopilació de poemes i documents de 18 poetes morts a càrrec de David Castillo i MarcValls.“Totssónmorts,morts prematurament, però no és un lli bre sobre la mort. Si no arrisques la vida, la tindràs sempre perduda”, diu Castillo, que repeteix el lema generacional. La llista és aterrido rament llarga: el primer a desapa
El club dels contrapoetes morts Un llibre recull poemes de 18 autors de la contracultura barcelonina ja desapareguts Subirats. Albert Subirats tocant la guitarra; Una temporada a la nevera és una paròdia de Rimbaud
FINAL DEL FRANQUISME
El llibre reconstrueix l’explosió de llibertat que hi va haver a la Barcelona dels setanta
Subirats. Va escriure Una temporada a la nevera, una paròdia del llibre de Rimbaud. Aquí, tocant la guitarra
NASCUTS A MEITAT DE SEGLE
Pepe Sales, Sebastià Roure, Pau Maragall i Roberto Bolaño, entre els autors rèixer va ser Zane Speer, i el va se guir Piru Cirugeda. Als noranta van entonar el seu adéu Albert Su birats, Pau Maragall, Pepe Sales, Raúl Núñez i Pere Marcilla. I el 2000, el despullament: Jordi Car bó, Jaume Cuadreny, Jordi Pope, Leo Segura, Xavier Sabater, Ro berto Bolaño, Mònica Maragall, Daniel Vidal, Carlos Iguana, Se bastià Roure i Genís Cano. Un d’ells, Jordi Carbó, ja madur, es confessava: “Ja en tinc més de 40... Sóc jonqui. Des dels 18 anys i
amb intermitències. La meva rela ció amb l’heroïna i amb la música ha marcat i ha condicionat la meva vida davant totes les altres coses”. Tenien poc més de 20 anys, se sen tien forts i diferents, més llestos que ningú, capaços de qualsevol cosa. Creaven cooperatives i co munes, la Floresta i Formentera eren les capitals underground, i les nits eren psicodèliques i infinites en tuguris del Raval, Londres, Nova York i l’Índia. Carbó va tocar a duo amb Nico, la rossa femme
fatale de l’àlbum Velvet de la bana na warholiana: “Peel slowly and see”. Fins que va arribar l’heroïna, la sida, i les visites a la Model ja no es feien per fer recitals de poesia als presos o per motius polítics. A Carbó un vigilant de seguretat li va disparar un tret durant un atra cament. “Uns dies a casa i el meu soci i un metge col∙lega ho han solucionat tot. Ara, ja bastant re cuperat sense que la meva mare se n’hagi assabentat, torno a estar al peu del canó”. El preu de l’heroï
na de sobte va baixar, i sempre hi ha hagut la sospita d’una conjura per desarticular el moviment lli bertari. David Castillo ha pogut comprovar que moltes vegades els dealers trucaven la droga i el que els jonquis es ficaven a les venes era... guix. Així es va acabar la festa. Des prés de 40 anys de dictadura, una onada antiautoritària i, de cop i volta, un tsunami de llibertat sense referències per gestionarlo. “Maisilestbiencourt,letempsdes
cerises”, com diu la cèlebre tonada que es cantava a la comuna de París. David Castillo ha recuperat els escrits que guardaven els familiars dels poetes morts i ha trobat que, més enllà del dolor, sentien orgull pel que havien creat. Ell mateix ha recuperat els seus versos d’adoles cència, El túnel del tiempo (Sial/ Contrapunto). De Roberto Bolaño recuperaelspoemespublicatsaLa cloaca(“Créeme,estoyenelcentro de mi habitación / esperando que
#t u itsdec ultura
LA VANGUARDIA 37
CULTURA
DIMECRES, 8 JUNY 2016 Sigues beneït. I així com transfor mes la teva pròpia vida, podràs transformar les vides de tots els que t’envolten.
Un aconsejable ejercicio diario: Parecerse a lo que se es.
Antes, los expertos valoraban los mil días de un gobierno. Ahora lo que se valora es los cien días sin un gobierno.
“Leer puede ser un enorme placer. Pero hay que descubrirlo”
@paulocoelho
@cuerda1936
@ivandelanuez
@AnnaMIglesia
Paulo Coelho Escriptor
Jose Luis Cuerda Director de cinema
Iván de la Nuez Assagista i comissari
Anna Maria Iglesia Doctoranda Literatura
Perucho’s. Fotografi es de Pepe López durant l’enregistra ment d’un disc de Perucho’s el 1979
OTRAS
Roure. Dibuix de Sebastià Roure, pintor, músic i poeta, fill d’un maquis
Silvia Querin
sempre, i ho vam sentir sempre com si fos la respiració de l’at mosfera”. Genís Cano, Gengis Kan, havia recopilat milers de documents per a una exposició a la Virreina sobre la contracultura, que al final va ser vetadaperl’Ajuntament.Filld’una família anarquista, gran viatger, va ser acusat de pertànyer a una ban da armada aliada del MIL de Puig Antich i va trobar refugi a casa de Pau Maragall. Als noranta va ser vicedegà de la Facultat de Belles Arts.Estudiósdelhiphopielsgra fitis, amant de les libèl∙lules i de Charles Mingus, bon jugador d’es cacs, va crear revistes, va filmar el míting de la CNT de Montjuïc, va pintar de colors els dipòsits de gas butà d’Horta, rebatejats com a els Collons de Porcioles i va crear ex posicions com Bibliofília transformista, visitada pel beat Allen Gins berg. Un dels seus últims poemes: “Entre Galiza i Gaza / ni niobi, ni seleni / ni titani, ni tantali, ni silici: / ni l’antimoni / a l’habitació zero / a l’hostal del cor trencat...”. David Castillo recorda aquella S’ACABA LA FESTA
Va arribar l’heroïna i la sida, i les visites a la Model ja no eren per fer recitals de poesia DAVID CASTILLO
“Van morir els que tenien la sensibilitat trencada o estaven més vinculats a la droga” Malvido.
Bolaño. L’es
Dibuix de Pau Maragall, escoltant la ràdio
criptor xilè escrivia poemes per a la revista La Cloaca
llueva.Estoysolo.Nomeimporta/ terminar o no mi poema. Espero la lluvia... Créeme: no es el amor el que va a venir, / sino la belleza con su estola de albas muertas”). Albert Subirats, En Rats, fill d’un cartellista de la Guerra Civil com pany de Clavé, autor d’Una temporadaalanevera,saxodePerucho’s, la banda de freejazz, pintor, cine
asta i autor de versos com: “Un dia groc / t’aturaré enmig d’una plaça roja / i et parlaré de les delicioses imperfeccions / dels camins rove llats de la tornada / de fosques ce lestials / de les meves germanes perdudes / del voluntari tatuatge mental / del fals amor i totes les al tres roses” i d’un poema en llengua inventada que feia furor. Era la ne
cessitat de sortir de l’asfixia i viure ràpidament i intensament: “Tinc un estel alpulmó/queemtallalarespira ció / (per damunt una ona / sense platja) / si l’existència és això, jo necessito una explicació”. Unaltrepoeta,JordiBarba,ano menat Jordi Pope, va ser un dels grans recitadors, en grups com O així o O què, al voltant dels quals va reunir poetes del carrer (Jesús Li zano, Jaume Sisterna, Enric Ca sasses, Joan Vinuesa, Meritxell
Sales i Eulàlia Framis, entre d’al tres). Sense estudis, amb una ma laltia degenerativa, Castillo recor daques’estudiavaeldiccionariFa bra, paraula per paraula, i escrivia versos barrocs i elèctrics: “Só la pissarra cruixidora, l’espelma hissada”, cançons que va cantar el grup vallesà Labatzuca (Oh mala bèstia) o el crit de guerra corejat alegrement pel seu grup: “Mama, no dejes que nos coja el muermo”. Segons Casasses, “el so d’aquell poema ens havia acompanyat
Barcelona com una ciutat ingènua i molt dura, bruta, amb les aigües de la dàrsena denses com un qua dre de Tàpies, un barri xino im mens, un laberint en què sabies com entraves, però no com sortiri es, molta prostitució, una Barce lona plena de grisos, la policia franquista, “que també eren vícti mes de la situació”. I també moltes plataformes cíviques, una miríada de revistes de tota mena, col∙lec tius hipercrítics, un rock under ground oposat al rock laietà, on un nivell més baix que Frank Zappa era inadmissible, recitals contraris al del Price del 1970 (Ferrater, Es priu, Pere Quart...). “Un ambient histèric i alhora excitant, amb el risc de les drogues, que, d’una ban da, t’obrien la ment i, de l’altra, et destruïen policialment i física ment”. “He vist les millors pel∙lí cules de la meva generació i no hi havia cap càmera per filmarles”, deia Casasses. Queden pocs supervivents. “Es van quedar enrere –diu Castillo– els que tenien una sensibilitat més trencada, tenien malalties o esta ven més vinculats a les drogues: no es van saber defensar. Amb l’edat, o et penjaves la corbata o et penja ves la xeringa. La vida també és una guerra i no hi ha pietat per als que cometen errors”. Com diu Eldon Tyrell a la pel∙lí cula Blade runner: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat du ra la meitat de temps. I tu, tu has brillat amb molta intensitat”.!
2 LA VANGUARDIA
SUMARI
DIMECRES, 8 JUNY 2016
LA SEGONA Màrius Carol
ELS SEMÀFORS
DIRECTOR
Hillary Clinton
CANDIDATA A LA CASA BLANCA
Temps de pessimisme
U
N dels enunciats d’Edward A. Murphy esta bleix que “si alguna cosa pot sortir mala ment, sortirà pitjor”. Repassant el sondeig del CIS, on el 82,3% dels enquestats qualifica la situació política de “dolenta” o “molt dolenta”, es té la sensació que el principal problema del país és d’estat d’ànim. El moment polític és interioritzat com a pitjor que la situació econòmica, fet que reforça aquesta idea. És estrany que, quan Espanya torna a créixer, la gent cregui tan poc en el futur. Possiblement, el Govern cen tral es troba mancat de relat, i probablement de lideratge. Lucien Jerphagnon és l’autor d’Elogi del pessimisme, un llibre de citacions, que s’inicia amb aquest pròleg: “Sem bla que tot va malament. De fet, de mal en pitjor, si he de fer cas del que he sentit aquest matí. I també ahir i abansd’ahir, si no recordo malament. Alguns m’han assegurat fins i tot que va molt pitjor que l’any passat per aquesta mateixa època. Si és així, què podem esperar de
Clinton ja és la vir v Hillary tual nominada del Partit
l’any que ve? No s’ha solucionat res des de la meva infan tesa, d’això n’estic segur. Quan ha sentit algú que les coses millorarien?”. És cert que l’ésser humà no tendeix a l’optimisme. Cada vintiquatre hores som un dia més vells i el futur sempre és ple d’incerteses, així que una part de la huma nitat sempre té por que passi el pitjor. Jerphagnon mati sa que el costat bo del pessimista és que només pot rebre bones notícies. Segurament, el president del Govern central en funcions hauria d’anar amb les dades del CIS a la mà al seu pròxim míting per proclamar als quatre vents que les coses només poden millorar, que hem tocat fons amb les nostres desesperances. Ignoro si el millor dels mons és el menys dolent, però estic convençut que mirar el món amb esperança no és un acte de temeritat, sinó de supervivència.
Demòcrata a la presidència dels Estats Units, després d’haver aconseguit ja els delegats necessaris per disputar als re publicans la cursa electoral a la Casa Blanca. PÀGINA 3
David Castillo
POETA
David Castillo publica un v llibre sobre divuit poetes de
la contracultura barcelonina ja desapareguts. El llibre explica la curta vida d’aquests autors i de passada documenta l’explo sió de llibertat de la Barcelona dels se tanta. PÀGINA 36
Alba Cros i altres
DIRECTORES DE CINEMA
ÍNDEX Internacional Política Opinió Tendències Necrològiques Cultura Cartellera Esports Anuncis classificats Economia
3 13 22 28 34 36 44 47 54 55
PÀGINES
80 SUMARI
INTERNACIONAL
Grillo es modera
El Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo sembla que ha canviat d’estil, renunciant al vessant de buscaraons, alhora que aferma suports entre els votants de classe mitjana, que podrien donarli les alcal dies de Roma i Torí. PÀGINA 8 POLÍTICA
El PSC canvia de seu
Les estretors econòmiques han propiciat el canvi de seu dels socialistes catalans, de les Corts a Sant Martí. PÀGINA 20
EDITORIALS
CULTURA
Les dificultats per eradicar els preocupants percentatges d’atur juvenil, i els alts costos econòmics dels tractaments contra el càncer. PÀGINA 22
La venda en subhasta d’un qua dre de Duchamp propietat de l’oenagé Metges sense Fronte res per 1,4 milions d’euros per metrà a aquesta entitat sufragar la feina de 25 metges durant un any, una lliçó sobre la relativitat del valor de l’art, sobretot quan es compara amb el valor d’una vida humana. PÀGINA 40
Art a canvi de vida
Els temes del dia
OPINIÓ
Coerció horària
Salvador Cardús defensa les reformes per adaptarnos a horaris més europeus, argu mentant que l’autèntica llibertat és disposar de temps, valgui la redundància, lliure: “Així doncs, la reforma horària, és o no és una imposició? En realitat, el que es pretén és tot el contrari: suprimir la coacció d’uns hora ris nefastos i, sobretot, una desorganització horària que redueix de manera brutal la nostra llibertat horària. Simpli ficant, es podria dir que la lliber tat d’horaris és el més contrari que hi ha a uns horaris amb llibertat”. PÀGINA 26 TENDÈNCIES
Massa brutícia
Un 40% dels espanyols respira aire més contaminat del que permet la UE. PÀGINA 33
La finestra indiscreta El pintor, dibuixant, histo rietista i fotògraf under ground Nazario retrata des de la seva finestra, en una cantonada de la plaça Reial, un curiós incident: tres joves turistes treuen un matalàs i diversos coixins de la seva habitació d’hotel i els ins tal∙len al balcó, on passen la nit dormint bellament.
“Masclista? Sí, però no misogin” Morgan Free man es fica en un embolic fent un comen tari masclista i després pro vant d’arre glarlo, sense aconseguirho.
ESPORTS
Esteve torna al Dakar
El pilot Isidre Esteve (44) ha anunciat que torna al ral∙li Dakar, vuit anys després de l’última participació, al volant d’un Mitsubishi adaptat que disposa d’un coixí intel∙ligent per evitar les nafres que el van martiritzar durant l’última par ticipació. PÀGINA 42 ECONOMIA
Escassa redistribució
Un estudi demostra que la com binació d’impostos directes i indirectes iguala la pressió fiscal sobre les famílies sense tenirne en compte els ingressos, la qual cosa minimitza els efectes re distributius. PÀGINA 57
PEL FORAT DEL PANY
PENSEM QUE...
La foto dels caiguts
Agressions al metro
M
ariano Rajoy continua, malgrat el que demanin els seus rivals, però el PP ha canviat. Ho diuen les fotos. El PP de Madrid va decidir repetir l’es cenari que va triar el 2011 per a la presentació de la candida tura popular que encapçala Rajoy: la terrassa del Club Financiero Génova, des d’on es pot veure tot Madrid, fins a Sierra Nevada, mentre a la capital la calor comença a ser sufocant. L’emplaçament els va portar sort el 2011, però al desembre van canviar d’escenari i no n’hi va haver tanta. La comparació entre les dues fotos és significativa, perquè s’acumulen els caiguts d’aquella imatge que van passar pel govern i avui ja no estan ni en política. Destaquen a primera fila les absències d’Alberto RuizGallardón o d’Ana Mato, que es convertirien poc després en ministres, o els aznaris tes Cayetana Álvarez de Toledo i Ignacio Astarloa, avui en l’oblit. Esperanza Aguirre no surt enlloc tampoc. La substi tueix una flamant Cristina Cifuentes. Aquest és el canvi que ofereix el PP... al voltant de Rajoy.
L
a secció Viure i l’edició digital de La Vanguardia es fan ressò avui d’una nova agressió a un vigi lant de seguretat del metro de Barcelona. En aquesta ocasió l’atac es va produir a l’estació de Glòries. Aquest tipus d’incidents, molts dels quals enregistrats per altres usuaris del metro amb les càmeres dels telè fons mòbils, comencen a ser massa freqüents. Encara és fresca en la memòria l’agressió de fa uns dies a un altre treballador de la seguretat privada del suburbà a l’estació de Catalunya. La falta absoluta de respecte d’aquests grups de vàndals que campen al seu aire a les instal∙lacions del suburbà aconsella prendre mesu res per pal∙liar el problema de la desprotecció amb què treballen aquests empleats. Una presència més gran dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana al metro, exercint tasques que van més enllà de la vigilància da vant possibles robatoris, podrien actuar com a element dissuasiu.
Cros, Laia Alabart, v Alba Laura Rius i Marta Verhe
yen són les directores, guionistes, muntadores i directores de foto grafia de Les ami gues de l’Àgata, un debut que s’ha con vertit en la sorpresa indie de la cartelle ra. PÀGINA 38
Josu Urrutia
PRESIDENT DE L’ATHLETIC
Ahir Change.org havia re v collit més de 31.000 peti
cions que reclamen a la directiva de l’Athletic, que presideix Josu Urrutia (48), que el club celebri el títol de Lliga de l’equip femení traient la ga varra a la ria bilbaï na. PÀGINA 53
Jay Berhalter
PRESIDENT COPA AMÈRICA 2016
La carta que el comitè orga v nitzador de la Copa Amèri
ca ha enviat a l’Uruguai, en què demana disculpes per haver rebut l’equip blau sota l’himne de Xile, no ha servit de res. Hi ha hagut més errors amb Xile i amb Bolí via. PÀGINA 50
EI web de EKONOMIA El BCE engega l’helicòpter, per Gay de Liébana. REPORTATGE El lapislàtzuli, font d’ingressos i corrupció per als talibans i al tres grups afganesos. LOCAL Una escola d’Alcorcón des munta el mite educatiu de Fin làndia. BIG VANG Així va ser la festa del primer aniversari del canal de Ciència del web de La Vanguardia.
36 LA VANGUARDIA
MIÉRCOLES, 8 JUNIO 2016
Cultura Jóvenes y malditos
JOSEP MASSOT Barcelona
N
osotros los mal ditos, tituló Pau Malvido, Pau Maragall Mira (19481994), su biografía de la Barcelona contracultural, la “bo rrachera cósmica” y colectiva que parte de la juventud barcelonesa vivió sobre todo en los años seten ta, un tiempo que Pau Riba, en el documental Morir de día (Laia Manresa y Sergi Dies) lamentaba que “se lo saltan, se lo saltan, se lo salta todo el mundo; todavía no he visto en ningún sitio un puñetero análisis de qué coño significa este agujero del que nadie habla”. Pau Riba lo decía en el 2007 y desde en tonces han aparecido varios libros y documentales (Pepe Ribas, Mo rrosko Vilasanjuán, Nazario, Gi nés Cano, Julià Guillamón, Àngel Carmona, entre otros). Ahora apa rece Poesia contracultura. Barcelona (Ajuntament), recopilación de poemas y documentos de 18 poetas muertosacargode DavidCastilloy Marc Valls. “Todos están muertos, muertos prematuramente, pero no es un libro sobre la muerte. Si no arriesgas la vida, la tendrás siem pre perdida”, repite Castillo el le ma generacional. La lista es aterra doramente larga: el primero en
El club de los contrapoetas muertos Un libro recoge los poemas de 18 autores, fallecidos, de la contracultura barcelonesa Ginsberg. Allen Ginsberg, con Anxo Rabuñal y Genís Cano, en una visita del poeta beat a Barcelona
FIN DEL FRANQUISMO
La obra reconstruye la explosión de libertad que hubo en la Barcelona de los setenta
Subirats. Escribió ‘Una temporada a la nevera’, una paro dia del libro de Rimbaud. Aquí, Albert Subirats tocando la guitarra
N A C I D O S A MI T A D D E S I G L O
Pepe Sales, Sebastià Roure, Pau Maragall y Roberto Bolaño, entre los autores desaparecer fue Zane Speer, le si guió Piru Cirugeda. En los noventa entonaron su adiós Albert Subi rats, Pau Maragall, Pepe Sales, Ra úl Núñez y Pere Marcilla. Y en el 2000,eldespojamiento: JordiCar bó, Jaume Cuadreny, Jordi Pope, LeoSegura,XavierSabater,Rober to Bolaño, Mònica Maragall, Da niel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure y Genis Cano. Unodeellos,JordiCarbó,yama duro, se confesaba: “Tengo cua renta y pico tacos... Soy yonki. Des
de los 18 años y con intermitencias. Mi relación con la heroína y con la música ha marcado y condiciona do mi vida frente a todo lo demás”. Eran veinteañeros, se sentían fuer tes y diferentes, más listos que na die, capaces de cualquier cosa. Creaban cooperativas y comunas, la Floresta y Formentera eran las capitales underground y las no ches eran psicodélicas e infinitas en tugurios del Raval, Londres, Nueva York o India. Carbó tocó a dúo con Nico, la rubia Femme fata-
le del álbum Velvet de la banana warholiana: “peel slowly and see”. Hasta que llegó el jaco, la heroína, el sida, y las visitas a la Modelo ya no era para dar recitales de poesía a los presos o por motivos políticos. A Carbó un segurata le metió un balazo durante un atraco. “Unos días en casa y mi socio y un médico colega lo han solucionado todo. Ahora, ya bastante recuperado sin que mi madre se haya enterado, vuelvo a estar en la brecha”. El pre cio de la heroína de repente bajó y
siempre ha existido la sospecha de una conjura para desarticular el movimiento libertario. David Cas tillo ha podido comprobar que en muchas ocasiones los dealers tru caban la droga y lo que los yonkis se metían en las venas era... yeso. Así acabó la fiesta. Después de cuarentaañosdedictadura,unaola antiautoritaria y de golpe, un tsu namidelibertadsinreferenciaspa ra gestionar. “Mais il est bien court le temps des cerises”, como dice la célebre tonada que se cantaba en la
ComunadeParís.DavidCastilloha recuperado los escritos que guar daban los familiares de los poetas muertos y se ha encontrado que, más allá del dolor, había orgullo por lo que habían hecho. Él mismo ha recuperado sus versos de ado lescencia, El túnel del tiempo (Sial/ Contrapunto). De Roberto Bolaño recuperalospoemaspublicadosen La Cloaca (“Créeme, estoy en el centro de mi habitación/ esperan doquellueva.Estoysolo.nomeim porta/terminaronomipoema.Es
MIÉRCOLES, 8 JUNIO 2016
#t u itsdec ultura
LA VANGUARDIA 37
CULTURA
Sé bendecido. Y así como transfor mas tu propia vida, podrás trans formar las vidas de todos aquellos que te rodean.
Un aconsejable ejercicio diario: Parecerse a lo que se es.
Antes, los expertos valoraban los mil días de un gobierno. Ahora lo que se valora es los cien días sin un gobierno.
“Leer puede ser un enorme placer. Pero hay que descubrirlo”
@paulocoelho
@cuerda1936
@ivandelanuez
@AnnaMIglesia
Paulo Coelho Escritor
Jose Luis Cuerda Director de cine
Iván de la Nuez Ensayista y comisario
Anna Maria Iglesia Doctoranda Literatura
Perucho’s. Fotogra fías de Pepe López durante la grabación de un disco de Peru cho’s, en 1979
Roure.
OTRAS
Dibujo de Sebastià Roure, pintor, músico y poeta
Silvia Querin
respirar de la atmósfera”. Genis Cano, Gengis Kan, había recopila do miles de documentos para una exposición en la Virreina sobre la contracultura, que al final fue veta da por el Ayuntamiento. Hijo de una familia anarquista, gran viaje ro, fue acusado de pertenecer a una banda armada aliada del MIL de Puig Antich, y encontró refugio en casa de Pau Maragall. En los no venta fue vicedecano de la Facultat de Belles Arts. Estudioso del hip hop y los grafiti, amante de las libé lulas y de Charles Mingus, buen ju gador de ajedrez, creó revistas, fil mó el mitin de la CNT de Montjuïc, pintó de colores los depósitos de gas butano de Horta, rebautizados como “els collons de Porcioles”, o creó exposiciones como Bibliofilia transformista, visitada por el beat Allen Ginsberg. Uno de sus últimos poemas: “Entre Galiza i Gaza/ ni niobi, ni seleni/ ni titani, ni tantali, ni silici: / ni l’antimoni/ a l’habitació zero/ a l’hostal del cor trencat...” David Castillo recuerda aquella Barcelona como una ciudad inge FIN DE LA FIESTA
Llegaron la heroína y el sida, y las visitas a la Modelo ya no eran para dar recitales DAVID CASTILLO
“Perecieron quienes tenían la sensibilidad rota o estaban más vinculados a la droga” Malvido.
Bolaño. El
Dibujo de Pau Maragall, escuchando la radio
escritor chileno escribía poemas para la revista La Cloaca
pero la lluvia... Créeme: no es el amor el que va a venir/, sino la belleza con su estola de albas muertas”.) Albert Subirats, En Rats, hijo de un cartelista de la Guerra Civil compañero de Clavé, autor de Una temporada a la nevera, saxo de Pe rucho’s, la banda de freejazz, pin tor, cineasta y autor de versos co
mo: “Un dia groc/t’aturaré enmig d’una plaça roja/ i et parlaré de les delicioses imperfeccions/ dels ca mins rovellats de la tornada/ de fosques celestials/de les meves germanes perdudes/del voluntari tatuatge mental/del fals amor i to tes les altres roses” o de un poema en lengua inventada que hacía fu ror. Era la necesidad de salir de la
asfixia y vivir rápida e intensamente: “Tinc un es telalpulmó/queemtallalares piració/ (per damunt una ona / senseplatja)/sil’existènciaésaixò, jo necessito una explicació”). Otro poeta, Jordi Barba, llamado Jordi Pope, fue uno de los grandes recitadores, en grupos como O així o O què, en torno a los que reunió a poetas de la calle (Jesús Lizano, Jaume Sisterna, Enric Casasses, Joan Vinuesa, Meritxell Sales o Eulàlia Framis). Sin estudios, en
fermo de un mal degenerativo, Castillo recuerda que estudiaba el diccionario Fabra, palabra por pa labra, y escribía versos barrocos y eléctricos:”Só la pissarra cruixido ra, l’espelma hissada”, canciones que cantó el grupo vallesano La batzuca (Oh mala bèstia) o el grito de guerra coreado alegremente por su grupo: “Mama, no dejes que nos coja el muermo”. Según Casas ses, “el sonido de aquel poema nos había acompañado siempre y lo sentimos siempre como si fuera el
nuaymuydura,sucia,conlasaguas de la dársena densas como un cua dro de Tàpies, un barrio chino in menso, un laberinto del que sabías como entrabas, pero no como sal drías, mucha prostitución, una Barcelona llena de grises, la policía franquista, “que también eran víc timas de la situación”. Y también muchas plataformas cívicas, una plèyade de revistas de todo tipo, colectivos hipercríticos, un rock underground opuesto al rock laye tano, donde un nivel más bajo que Frank Zappa era inadmisible, reci tales contrarios al del Price de 1970 (Ferrater, Espriu, Pere Quart...) “Un ambiente histérico y al tiempo excitante , con el riesgo de las dro gas que, por una parte, te abrían la mente, y por otra, te destruían poli cial y físicamente”. “He visto las mejores películas de mi genera ción y no había ninguna cámara para filmarlo”, decía Casasses. Quedan pocos supervivientes. “Se quedaron atrás –dice Castillo– quienes tenían una sensibilidad más rota, padecían enfermedades o estaban más vinculados a las dro gas:nosupierondefenderse.Conla edad, o se colgaban la corbata o la jeringuilla.La vida es también una guerra y no hay piedad para quie nes cometen errores”. Como diceEldonTyrell,elcrea dor, en la película Blade Runner: “Laluzquebrillaconeldobledein tensidad, dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con mucha inten sidad”.!
2 LA VANGUARDIA
SUMARIO
MIÉRCOLES, 8 JUNIO 2016
LA SEGUNDA Màrius Carol
LOS SEMÁFOROS
DIRECTOR
Hillary Clinton
CANDIDATA A LA CASA BLANCA
Tiempos de pesimismo
U
NO de los enunciados de Edward A. Murphy establece que “si algo puede salir mal, saldrá peor”. Repasando el sondeo del CIS, donde el 82,3% de los encuestados califica la situa ción política de “mala” o “muy mala”, se tiene la sensa ción de que el principal problema del país es de estado de ánimo. El momento político es interiorizado como peor que la situación económica, lo que refuerza esta idea. Es raro que, cuando España vuelve a crecer, la gente crea tan poco en el futuro. Posiblemente, el Gobierno está falto de relato, y probablemente de liderazgo. Lucien Jerphagnon es el autor de Elogio del pesimismo, un libro de citas, que se inicia con este prólogo: “Parece que todo va mal. De hecho, de mal en peor, si he de hacer caso a lo que escuché decir esta mañana.Y también ayer y antes de ayer, si no recuerdo mal. Algunos me han asegurado incluso que va mucho peor que el año pasado por esta misma época. Si es así, ¿qué podemos esperar del año
Hillary Clinton es ya la vir v tual nominada del Partido
que viene? Nada se ha solucionado desde mi infancia, de eso estoy seguro. ¿Cuándo ha oído alguien que las cosas iban mejor?”. Es cierto que el ser humano no tiende al optimismo. Cada veinticuatro horas somos un día más viejos y el futuro siempre está lleno de incertidumbres, así que una parte de la humanidad siempre teme lo peor. Jerphag non matiza que lo bueno del pesimista es que sólo puede recibir buenas noticias. Seguramente, el presidente en funciones debería ir con los datos del CIS en la mano a su próximo mitin para proclamar a los cuatro vientos que las cosas sólo pueden mejorar, que hemos tocado fondo con nuestras desesperanzas. Ignoro si el mejor de los mundos es el menos malo, pero estoy convencido de que mirar el mundo con esperanza no es un acto de temeridad, sino de supervivencia.
Demócrata a la presidencia de EE.UU., después de haber conse guido los delegados necesarios para dis putar a los republi canos la carrera electoral a la Casa Blanca. PÁGINA 3
David Castillo
POETA
David Castillo publica un li v bro sobre dieciocho poetas
de la contracultura barcelonesa ya desaparecidos. El libro cuenta la corta vida de estos autores y de paso documenta la explo sión de libertad de la Barcelona de los se tenta. PÁGINA 36
Alba Cros y otras DIRECTORAS DE CINE
ÍNDICE Internacional Política Opinión Tendencias Necrológicas Cultura Cartelera Deportes Anuncios clasificados Economía
3 13 22 28 34 36 44 47 54 55
PÁGINAS
80 SUMARIO
INTERNACIONAL
Grillo se modera
El Movimiento 5 Estrellas pare ce haber cambiado de estilo, renunciando a su vertiente más chusca y pendenciera a la vez que consolidan sus apoyos entre los votantes de clase media, que podrían darle las alcaldías de Roma y Turín. PÁGINA 8 POLÍTICA
El PSC cambia de sede
Las estrecheces económicas han propiciado el cambio de sede de los socialistas, de Les Corts a Sant Martí. PÁGINA 20
EDITORIALES
CULTURA
Las dificultades para erradicar los preocupantes porcentajes de paro juvenil, y los altos costes de los nuevos tratamientos contra el cáncer. PÁGINA 22
La venta en subasta de un cua dro de Duchamp propiedad de Médicos Sin Frontera por 1,4 millones de euros permitirá a esta entidad sufragar el trabajo de 25 galenos durante un año, una lección sobre lo relativo que es el valor del arte, sobre todo cuando se compara con el de una vida humana. PÁGINA 40
Arte a cambio de vida
Los temas del día
OPINIÓN
Coerción horaria
Salvador Cardús defiende las reformas para adaptarnos a horarios más europeos, argu mentando que la auténtica li bertad es la disponer de tiempo, valga la redundancia, libre: “¿La reforma horaria es o no es una imposición? En realidad, lo que se pretende es todo lo contrario: acabar con la coacción de unos horarios nefastos y, sobre todo, con una desorganización que reduce de manera brutal nues tra libertad horaria. Simplifi cando, podríamos decir que la libertad de horarios es lo más contrario a unos horarios con libertad”. PÁGINA 26 TENDENCIAS
Demasiada suciedad
Un 40% de los españoles respira aire más contaminado de lo que permite la UE. PÁGINA 33
La ventana indiscreta El pintor, dibujante, historie tista y fotógrafo under ground Nazario retrata desde su ventana, en una esquina de la plaza Reial, un curioso incidente: tres jóvenes turis tas sacan un colchón y varias almohadas de su habitación de hotel y los instalan en el balcón, donde pasan la noche durmiendo bellamente.
“¿Machista? Sí, pero no misógino” Morgan Free man se mete en un lío al hacer un co mentario ma chista y luego tratar de arre glarlo, sin conseguirlo.
DEPORTES
Esteve vuelve al Dakar
El piloto Isidre Esteve (44) ha anunciado su retorno al rally Dakar ocho años después de su última participación, al volante de un Mitsubishi adaptado que cuenta con un cojín inteligente para evitar las llagas que le martirizaron durante su última participación. PÁGINA 42 ECONOMÍA
Escasa redistribución
Un estudio demuestra que la combinación de impuestos directos e indirectos iguala la presión fiscal sobre las familias sin tener en cuenta sus ingresos, lo que minimiza los efectos redistributivos. PÁGINA 57
LA MIRILLA
CREEMOS QUE...
La foto de los caídos
Agresiones en el metro
M
ariano Rajoy sigue, mal que les pese a sus rivales, pero el PP ha cambiado. Lo dicen las fotos. El PP de Madrid decidió repetir el escenario que eligió en el 2011 para la presentación de la candidatura popular que enca beza Rajoy: la terraza del Club Financiero Génova, desde donde se puede ver todo Madrid, y hasta la Sierra Nevada, mientras en la capital el calor empieza a ser sofocante. El emplazamiento les dio suerte en el 2011 pero en diciembre cambiaron de escenario y no hubo tanta. La comparación entre las dos fotos es significativa, porque se acumulan los caídos de aquella imagen que pasaron por el gobierno y hoy ya no están ni en la política. Destacan en primera fila las au sencias de Alberto RuizGallardón o de Ana Mato, que se convertirían poco después en ministros, o los aznaristas Cayetana Álvarez de Toledo e Ignacio Astarloa, hoy en el olvido. Esperanza Aguirre tampoco aparece por ningún sitio, en su lugar, una flamante Cristina Cifuentes. Ese es el cambio que ofrece el PP... alrededor de Rajoy.
L
a sección Vivir y la edición digital de La Vanguar dia se hacen eco hoy de una nueva agresión a un vigilante de seguridad del metro de Barcelona. En esta ocasión el ataque se produjo en la estación de Glò ries. Este tipo de incidentes, muchos de ellos registrados por otros usuarios del metro con las cámaras de sus telé fonos móviles, comienzan a ser demasiado frecuentes. Todavía está fresca en la memoria la agresión padecida hace unos días por otro trabajador de la seguridad priva da del suburbano en la estación de Catalunya. La falta absoluta de respeto de estos grupos de vándalos que campan a sus anchas en las instalaciones del suburbano aconseja tomar cartas en el asunto para paliar el proble ma de la desprotección con la que trabajan estos emplea dos. Una mayor presencia de los Mossos d’Esquadra y la Guardia Urbana en el metro, ejerciendo tareas que van más allá de la vigilancia ante posibles robos, podrían actuar como elemento disuasorio.
Cros, Laia Alabart, v Alba Laura Rius y Marta Verhe yen son las directoras, guionistas, montadoras y directoras de foto grafía de Les ami gues de l’Àgata, un debut que se ha con vertido en la sorpre sa indie de la carte lera. PÁGINA 38
Josu Urrutia
PRESIDENTE DEL ATHLETIC
Change.org había re v Ayer, cogido más de 31.000 peti
ciones reclamando a la directiva del Athletic, que preside Josu Urrutia (48), que el club celebrase el tí tulo liguero del equi po femenino sacan do la gabarra a la ría. No lo hizo. PÁGINA 53
Jay Berhalter
PRESIDENTE COPA AMÉRICA 2016
La carta que el comité orga v nizador de la Copa América
ha enviado a Uruguay, pidiéndole disculpas por haber recibido al equipo bajo el him no de Chile, no ha servido de nada. Ha habido más errores con Chile y con Boli via. PÁGINA 50
La web de EKONOMÍA El BCE pone en marcha el he licóptero. REPORTAJE El lapislázuli, fuente de ingre sos y corrupción para los tali banes y otros grupos afganos. LOCAL Un colegio de Alcorcón des monta el mito educativo de Finlandia. BIG VANG Así fue la fiesta del primer ani versario del canal de Ciencia de la web de La Vanguardia.
http://www.lavanguardia.com/cultura/20160608/402352733516/el-club-de-los-contrapoetas-muertos.html
Sección: Actualidad / Última Hora 08/06/2016
El club de los contrapoetas muertos Título: Europa Espanya Espanyol Autor: Josep Massot Nosotros los malditos, tituló Pau Malvido, Pau Maragall Mira (1948-1994), su biografía de la Barcelona contracultural, la borrachera cósmica y colectiva que parte de la juventud barcelonesa vivió sobre todo en los años setenta, un tiempo que Pau Riba, en el documental Morir de día (Laia Manresa y Sergi Dies) lamentaba que se lo saltan, se lo saltan, se lo salta todo el mundo; todavía no he visto en ningún sitio un puñetero análisis de qué coño significa este agujero del que nadie habla. Pau Riba lo decía en el 2007 y desde entonces han aparecido varios libros y documentales (Pepe Ribas, Morrosko Vila-sanjuán, Nazario, Ginés Cano, Julià Guillamón, Àngel Carmona, entre otros). Ahora aparece Poesia contracultura. Barcelona (Ajuntament), recopilación de poemas y documentos de 18 poetas muertos a cargo de David Castillo y Marc Valls. Todos están muertos, muertos prematuramente, pero no es un libro sobre la muerte. Si no arriesgas la vida, la tendrás siempre perdida, repite Castillo el lema generacional. La lista es aterradoramente larga: el primero en desaparecer fue Zane Speer, le siguió Piru Cirugeda. En los noventa entonaron su adiós Albert Subirats, Pau Maragall, Pepe Sales, Raúl Núñez y Pere Marcilla. Y en el 2000, el despojamiento: Jordi Carbó, Jaume Cuadreny, Jordi Pope, Leo Segura, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Mònica Maragall, Daniel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure y Genis Cano. Uno de ellos, Jordi Carbó, ya maduro, se confesaba: Tengo cuarenta y pico tacos... Soy yonki. Desde los 18 años y con intermitencias. Mi relación con la heroína y con la música ha marcado y condicionado mi vida frente a todo lo demás. Eran veinteañeros, se sentían fuertes y diferentes, más listos que nadie, capaces de cualquier cosa. Creaban cooperativas y comunas, la Floresta y Formentera eran las capitales underground y las noches eran psicodélicas e infinitas en tugurios del Raval, Londres, Nueva York o India. Carbó tocó a dúo con Nico, la rubia Femme fatale del álbum Velvet de la banana warholiana: peel slowly and see. Hasta que llegó el jaco, la heroína, el sida, y las visitas a la Modelo ya no era para dar recitales de poesía a los presos o por motivos políticos. A Carbó un segurata le metió un balazo durante un atraco. Unos días en casa y mi socio y un médico colega lo han solucionado todo. Ahora, ya bastante recuperado sin que mi madre se haya enterado, vuelvo a estar en la brecha. El precio de la heroína de repente bajó y siempre ha existido la sospecha de una conjura para desarticular el movimiento libertario. David Castillo ha podido comprobar que en muchas ocasiones los dealers trucaban la droga y lo que los yonkis se metían en las venas era... yeso. Así acabó la fiesta. Después de cuarenta años de dictadura, una ola antiautoritaria y de golpe, un tsunami de libertad sin referencias para gestionar. Mais il est bien court le temps des cerises, como dice la célebre tonada que se cantaba en la Comuna de París. David Castillo ha recuperado los escritos que guardaban los familiares de los poetas muertos y se ha encontrado que, más allá del dolor, había orgullo por lo que habían hecho. Él mismo ha recuperado sus versos de adolescencia, El túnel del tiempo Sial/Contrapunto). De Roberto Bolaño recupera los poemas publicados en La Cloaca ( Créeme, estoy en el centro de mi habitación/ esperando que llueva. Estoy solo. no me importa/ terminar o no mi poema. Espero la lluvia... Créeme: no es el amor el que va a venir/, sino la Albert Subirats, En Rats, hijo de un cartelista de la Guerra Civil compañero de Clavé, autor de Una temporada a la nevera, saxo de Peruchos, la banda de free-jazz, pintor, cineasta y autor de versos como: Un dia groc/taturaré enmig duna plaça roja/ i et parlaré de les delicioses imperfeccions/ dels camins rovellats de la tornada/ de fosques celestials/de les meves germanes perdudes/del voluntari tatuatge mental/del fals amor i totes les altres roses o de un poema en lengua inventada
que hacía furor. Era la necesidad de salir de la asfixia y vivir rápida e intensamente: Tinc un estel al pulmó/que em talla la respiració/ (per damunt una ona / sense platja)/ si lexistència és això, jo necessito una explicació). Otro poeta, Jordi Barba, llamado Jordi Pope, fue uno de los grandes recitadores, en grupos como O així o O què, en torno a los que reunió a poetas de la calle (Jesús Lizano, Jaume Sisterna, Enric Casasses, Joan Vinuesa, Meritxell Sales o Eulàlia Framis). Sin estudios, enfermo de un mal degenerativo, Castillo recuerda que estudiaba el diccionario Fabra, palabra por palabra, y escribía versos barrocos y eléctricos :Só la pissarra cruixidora, lespelma hissada, canciones que cantó el grupo vallesano Labatzuca ( Oh mala bèstia) o el grito de guerra coreado alegremente por su grupo: Mama, no dejes que nos coja el muermo. Según Casasses, el sonido de aquel poema nos había acompañado siempre y lo sentimos siempre como si fuera el respirar de la atmósfera. Genis Cano, Gengis Kan, había recopilado miles de documentos para una exposición en la Virreina sobre la contracultura, que al final fue vetada por el Ayuntamiento. Hijo de una familia anarquista, gran viajero, fue acusado de pertenecer a una banda armada aliada del MIL de Puig Antich, y encontró refugio en casa de Pau Maragall. En los noventa fue vicedecano de la Facultat de Belles Arts. Estudioso del hip-hop y los grafiti, amante de las libélulas y de Charles Mingus, buen jugador de ajedrez, creó revistas, filmó el mitin de la CNT de Montjuïc, pintó de colores los depósitos de gas butano de Horta, rebautizados como els collons de Porcioles, o creó exposiciones como Bibliofilia transformista, visitada por el beat Allen Ginsberg. Uno de susúltimos poemas: Entre Galiza i Gaza/ ni niobi, ni seleni/ ni titani, ni tantali, ni silici: / ni lantimoni/ a lhabitació zero/ a lhostal del cor trencat... David Castillo recuerda aquella Barcelona como una ciudad ingenua y muy dura, sucia, con las aguas de la dársena densas como un cuadro de Tàpies, un barrio chino inmenso, un laberinto del que sabías como entrabas, pero no como saldrías, mucha prostitución, una Barcelona llena de grises, la policía franquista, que también eran víctimas de la situación. Y también muchas plataformas cívicas, una plèyade de revistas de todo tipo, colectivos hipercríticos, un rock underground opuesto al rock layetano, donde un nivel más bajo que Frank Zappa era inadmisible, recitales contrarios al del Price de 1970 (Ferrater, Espriu, Pere Quart...) Un ambiente histérico y al tiempo excitante , con el riesgo de las drogas que, por una parte, te abrían la mente, y por otra, te destruían policial y físicamente. He visto las mejores películas de mi generación y no había ninguna cámara para filmarlo, decía Casasses. Quedan pocos supervivientes. Se quedaron atrás dice Castillo quienes tenían una sensibilidad más rota, padecían enfermedades o estaban más vinculados a las drogas: no supieron defenderse. Con la edad, o se colgaban la corbata o la jeringuilla.La vida es también una guerra y no hay piedad para quienes cometen errores. Como dice Eldon Tyrell, el creador, en la película Blade Runner:La luz que brilla con el doble de intensidad, dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con mucha intensidad. Temas relacionados Drogas Velvet Formentera India Reino Unido Gaza
http://www.lavanguardia.com/encatala/20160608/402352725844/el-club-dels-contrapoetes-morts.html
Sección: Actualidad / Última Hora 08/06/2016
El club dels contrapoetes morts Título: Europa Espanya Català Autor: Josep Massot Nosotros los malditos, va titular Pau Malvido, pseudònim de Pau Maragall Mira (1948-1994), la seva biografia de la Barcelona contracultural, la borratxera còsmica i col·lectiva que part de la joventut barcelonina va viure sobretot als anys setanta, un temps de què Pau Riba, al documental Morir de dia ( Laia Manresa i Sergi Dies), diu: Tot això sho salten, sho salten... Sho salta tothom. Encara no he vist enlloc un punyeter anàlisi de què cony significa aquest forat de què ningú no parla. Pau Riba ho deia el 2007, i des daleshores han aparegut diversos llibres i documentals ( Pepe Ribas, Morrosko Vila-San-Juan, Nazario, Ginés Cano, Julià Guillamon, Ángel Carmona, entre daltres). Ara apareix Poesia ( Ajuntament), una recopilació de poemes i documents de 18 poetes morts a càrrec de David Castillo i Marc Valls. Tots són morts, morts prematurament, però no és un llibre sobre la mort. Si no arrisques la vida, la tindràs sempre perduda, diu Castillo, que repeteix el lema generacional. La llista és aterridorament llarga: el primer a desaparèixer va ser Zane Speer, i el va seguir Piru Cirugeda. Als noranta van entonar el seu adéu Albert Subirats, Pau Maragall, Pepe Sales, Raúl Núñez i Pere Marcilla. I el 2000, el despullament: Jordi Carbó, Jaume Cuadreny, Jordi Pope, Leo Segura, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Mònica Maragall, Daniel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure i Genís Cano. Un dells, Jordi Carbó, ja madur, es confessava: Ja en tinc més de 40... Sóc jonqui. Des dels 18 anys i amb intermitències. La meva relació amb lheroïna i amb la música ha marcat i ha condicionat la meva vida davant totes les altres coses. Tenien poc més de 20 anys, se sentien forts i diferents, més llestos que ningú, capaços de qualsevol cosa. Creaven cooperatives i comunes, la Floresta i Formentera eren les capitals underground, i les nits eren psicodèliques i infinites en tuguris del Raval, Londres, i l Índia. Carbó va tocar a duo amb Nico, la rossa femmede làlbum Velvet de la banana warholiana: Peel slowly and see. Fins que va arribar lheroïna, la sida, i les visites a la Model ja no es feien per fer recitals de poesia als presos o per motius polítics.A Carbó un vigilant de seguretat li va disparar un tret durant un atracament. Uns dies a casa i el meu soci i un metge col·lega ho han solucionat tot. Ara, ja bastant recuperat sense que la meva mare se nhagi assabentat, torno a estar al peu del canó. El preu de lheroïna de sobte va baixar, i sempre hi ha hagut la sospita duna conjura per desarticular el moviment llibertari. David Castillo ha pogut comprovar que moltes vegades els dealers trucaven la droga i el que els jonquis es ficaven a les venes era... guix. Així es va acabar la festa. Després de 40 anys de dictadura, una onada antiautoritària i, decop i volta, un tsunami de llibertat sense referències per gestionar-lo. Mais il est bien court, le temps des cerises, com diu la cèlebre tonada que es cantava a la comuna deParís. David Castillo ha recuperat els escrits que guardaven els familiars dels poetes morts i ha trobat que, més enllà del dolor, sentien orgull pel que havien creat. Ell mateix ha recuperat els seus versos dadolescència, El túnel del tiempo Sial/ Contrapunto). De Roberto Bolaño recupera els poemes publicats a La ( Créeme, estoy en el centro de mi habitación / esperando que llueva. Estoy solo. No me importa / terminar o no mi poema. Espero la lluvia... Créeme: no es el amor el que va a venir, / sino la belleza con su estola de albas muertas). Peruchos. Fotografies de Pepe López durant lenregistrament dun disc de Peruchos el 1979 Albert Subirats, En Rats, fill dun cartellista de la Guerra Civil company de Clavé, autor d Una temporada a la nevera, saxo de Peruchos, la banda de free-jazz, pintor, cineasta i autor de versos com: Un dia groc / taturaré enmig duna plaça roja / i et parlaré de les delicioses imperfeccions / dels camins rovellats de la tornada / de fosques celestials / de les meves germanes perdudes / del
voluntari tatuatge mental / del fals amor i totes les altres roses i dun poema en llengua inventada que feia furor. Era la necessitat de sortir de lasfixia i viure ràpidament i intensament: Tinc un estel al pulmó / que em talla la respiració / (per damunt una ona / sense platja) / si lexistència és això, jo necessito una explicació. Un altre poeta, Jordi Barba, anomenat Jordi Pope, va ser un dels grans recitadors, en grups com O í o O , al voltant dels quals va reunir poetes del carrer ( Jesús Lizano, Jaume Sisterna, Enric Casasses, Joan Vinuesa, Meritxell Sales i Eulàlia Framis, entre daltres). Sense estudis, amb una malaltia degenerativa, Castillo recorda que sestudiava el diccionari Fabra, paraula per paraula, i escrivia versos barrocs i elèctrics : Só la pissarra cruixidora, lespelma, cançons que va cantar el grup vallesà Labatzuca ( Oh mala o el crit de guerra corejat alegrement pel seu grup: Mama, no dejes que nos coja el muermo. Segons Casasses, el so daquell poema ens havia acompanyat sempre, i ho vam sentir sempre com si fos la respiració de latmosfera. Genís Cano, Gengis Kan, havia recopilat milers de documents per a una exposició a la Virreina sobre la contracultura, que al final va ser vetada per lAjuntament. Fill duna família anarquista, gran viatger, va ser acusat de pertànyer a una banda armada aliada del MIL de Puig Antich i va trobar refugi a casa de Pau Maragall. Als noranta va ser vicedegà de la Facultat de Belles Arts. Estudiós del hip-hop i els grafitis, amant de les libèl·lules i de Charles Mingus, bon jugador descacs, va crear revistes, va filmar el míting de la CNT de Montjuïc, va pintar de colors els dipòsits de gas butà dHorta, rebatejats com a els Collons de Porcioles i va crear exposicions com Bibliofília transformista, visitada pel beat Allen Ginsberg. Un dels seus últims poemes: Entre Galiza i Gaza / ni niobi, ni seleni / ni titani, ni tantali, ni silici: / ni lantimoni / a lhabitació zero / a lhostal del cor trencat.... David Castillo recorda aquella Barcelona com una ciutat ingènua i molt dura, bruta, amb les aigües de la dàrsena denses com un quadre de Tàpies, un barri xino immens, un laberint en què sabies com entraves, però no com sortiries, molta prostitució, una Barcelona plena de grisos, la policia franquista, que també eren víctimes de la situació. I també moltes plataformes cíviques, una miríada de revistes de tota mena, col·lectius hipercrítics, un rock underground oposat al rock laietà, on un nivell més baix que Frank Zappa era inadmissible, recitals contraris al del Price del 1970 ( Ferrater, Espriu, Pere Quart...). Un ambient histèric i alhora excitant, amb el risc de les drogues, que, duna banda, tobrien la ment i, de laltra, et destruïen policialment i físicament. He vist les millors pel·lícules de la meva generació i no hi havia cap càmera per filmar-les, deia Casasses. Queden pocs supervivents. Es van quedar enrere diu Castillo els que tenien una sensibilitat més trencada, tenien malalties o estaven més vinculats a les drogues: no es van saber defensar. Amb ledat, o et penjaves la corbata o et penjaves la xeringa. La vida també és una guerra i no hi ha pietat per als que cometen errors. Com diu Eldon Tyrell a la pel·lícula Blade runner: La llum que brilla amb el doble dintensitat dura la meitat de temps. I tu, tu has brillat amb molta intensitat.