60 LA VANGUARDIA
DIUMENGE, 4 OCTUBRE 2015
CULTURA
BERI I CLARET
Pioners. Concurs de salts al port de Barcelona. Sota aquestes línies, Pablo Luis Torrent, cobrint una prova ciclista el 1936. A la dreta, obrers al
cim de la torre Jaume I el 1930, dos anys abans que la cèlebre foto de l’esmorzar d’obrers a les bastides del Rockefeller Center de Nova York
JOSEP MARIA SAGARRA
JOSEP GASPAR
L’ull de la memòria JOSEP MASSOT Barcelona
L
a primera fotogra fia de Nicéphore Niépce és una vista borrosa del que es veia des de la fines tra de casa seva presa el 1826. El 1880 el Daily Graphic publicava la fotografia d’un barri de barraques de Nova York. Es considera que és la pri mera fotografia impresa en un diari i requeria una nota explica tiva per al lector: “Reproducció directa de la naturalesa”; és a dir, una còpia de la realitat i no, com fins aleshores, un dibuix. Cinc anys més tard, la novetat arribava a Barcelona. El 1885 La Ilustración va publicar 44 imatges dels
EL EPO TATGE
Una àmplia història del reporterisme gràfic de Barcelona rescata la crònica visual de la ciutat des del 1900 fins al 1939
efectes devastadors d’un terra trèmol a Màlaga, captades per Heribert Meriezcurrena. L’Ex posició del 1888, les guerres de Cuba, Filipines i del Rif, l’en terrament de Verdaguer... l’ull s’estava acostumant a la realitat que transmetien les fotos. “El veritable fotoperiodisme va néi xer a Barcelona amb la Setmana Tràgica el 1909”, afirma l’an tropòleg Andrés Antebi, un dels quatre membres de l’Observatori de la Vida Quotidiana que publi ca, en dos volums, profusament il∙lustrats, la història del reporte risme gràfic barceloní de 1900 a 1939, editat per l’Ajuntament de Barcelona i l’Arxiu Nacional de Catalunya. “Ja no són fotografies indus trials, d’arquitectura o de patri
moni. És el moment –diu Antebi– en què el fotògraf baixa al carrer. Les imatges de les barricades als carrers, les esglésies cremades dels Escolapis o el convent de Les Jerònimes, les mòmies de les monges... van ser publicades en un suplement especial de La Actualidad, que va vendre una xifra estratosfèrica per a l’època: 70.000 exemplars. “Es va esgotar literalment el paper. A partir de llavors, els altres diaris van co mençar a incorporar regular ment fotografies a les seves pàgi nes i a enviar fotògrafs per cobrir determinats esdeveniments”, diu Antebi. L’impacte de les fotos de la Set mana Tràgica va accelerar un procés que era madur. Les re vistes il∙lustrades _La Ilustració
LA VANGUARDIA 61
CULTURA
DIUMENGE, 4 OCTUBRE 2015
PABLO LUIS TORRENT
A la recerca de l’actualitat. El vol de l’autogir de La Cierva el març del 1934, segons foto publicada per La Vanguardia, i el seu aterratge a la plaça Catalunya. Els fotògrafs Josep Maria Sagarra i Josep Badosa el 1937. La
ARXIU BADOSA
revista Estampa va dedicar un número als fotoperiodistes el 1932 i la revista Imatges mostra un policia a cavall esgrimint una pistola durant una vaga general el 1930, segons la imatge captada per Gabriel Casas. Sobre aquestes
línies, Josep Badosa beneint la seva motocicleta a la festa de San Cristòfol el 1929, amb tot el seu equip, l’escala de tres metres plegable en la part posterior i, davant, la càmera fotogràfica.
ARXIU BADOSA
Catalana, La Campana de Gràcia, La Hormiga de Oro, L’Esquella de la Torratxa...– ja feia temps que havien incorporat la fotogra fia i els avenços tècnics perme tien la impressió en paper de dia ri. Hi havia el precedent de l’èxit de les fotos dels diputats de So lidaritat Catalana en tornar de Madrid, després de votar en con tra de la llei que posava sota ju risdicció militar les ofenses a la unitat de la pàtria o a l’exèrcit, a conseqüència de l’assalt de mili tars al CuCut. Tota època ha rebutjat la seva pròpia modernitat i ha preferit l’època anterior, deia Walter Benjamin. Com passa avui amb mig món fent fotos constant ment, fotos de fer i esborrar, en àlbums efímers, en arxius volà tils, la difusió de la fotografia va tenir de seguida furibunds de tractors: la màquina substituint “l’autèntic esperit de l’art”, els fo tògrafs simples copistes sense in venció ni mèrit. El fotoperiodisme, en els seus inicis, va viure també la doble tensió del periodista, que abans
era sinònim de publicista: infor mació o publicitat. “Al principi, els fotoperiodistes eren menys tinguts pels cercles del poder po lític, econòmic i cultural, que els veien com a bèsties rares, però a poc a poc, el Rei, l’alcalde, els em presaris, es van adonar que era important que es difongués la se va imatge. En l’Exposició Uni versal del 1929 ja eren conside rats com uns herois moderns, perquè havien fet visible la trans formació de Barcelona. Era habi tual que es compressin espais als diaris per publicar cròniques i fo tos dels casaments i gràcies a l’ar xiu Brangulí sabem què es paga va. Un preu considerablement més alt que per una foto d’actua litat”. Josep Brangulí va ser un dels pioners de la defensa dels drets dels fotoperiodistes, impul sant associacions i batallant per la millora de les condicions de contracte o de la publicació del nom de l’autor de la fotografia. Entre els fotoperiodistes, a més d’Adolf Mas, Joaquim Soler o Pé rez de Rozas, destaca una perso nalitat tan singular com Alessan
dro Merletti. Nascut a Torí, s’anunciava com “l’únic fotògraf que sap quatre llengües”. Va in ventar l’escala Merletti, de ní quel, plegable i de tres metres, i va popularitzar l’ús del sidecar per transportar els equips i arri NAIXEMENT D’UN OFICI
El veritable fotoperiodisme a Barcelona va néixer amb la Setmana Tràgica P A S S A T I F UTUR
El llibre reivindica els fotògrafs barcelonins en ple boom de la foto de fer i esborrar bar amb celeritat als llocs on es produïa la notícia. Una de les se ves fotos més cèlebres va ser la de Ferrer i Guàrdia durant el judici a la Model que el va condemnar a mort. El jutge havia prohibit les
càmeres, però Merletti va inven tar una microcàmera, que va por tar oculta sota l’americana, i amb l’objectiu en un dels traus de l’ar milla i un disparador a la butxaca. A partir de la invenció de càmeres lleugeres que es poden disparar amb una sola mà i fer 36 fotos, el reporterisme va guanyar en agilitat. Andrés Antebi rei vindica el paper dels reporters gràfics catalans com a col∙lectiu. “Robert Capa o Gerda Taro s’em porten la glòria de la Guerra Ci vil, quan hi ha desenes de fotò grafs catalans que cobreixen la guerra sencera. Ara s’ha valorat la feina d’Agustí Centelles, però n’hi ha molts més”. Els autors del llibre destaquen la tasca col∙lecti va, a més, perquè en el cas de les nissagues familiars, com els Pé rez de Rozas, firmen de manera conjunta i no hi ha manera de saber qui és l’autor de la fotogra fia. Una cosa semblant succeeix amb Brangulí, que comprava imatges d’altres fotògrafs per a la seva agència i és difícil individua litzarles”. El llibre recupera la memòria
gràfica de Barcelona. I per això han comptat amb la col∙laboració de les famílies dels fotògrafs, que han conservat arxius fins ara no estudiats. “Hi ha més material a Madrid que a Barcelona”, diu Te resa Ferré. Entre altres motius, perquè després de la guerra les autoritats franquistes van orde nar el lliurament de tot el mate rial fotogràfic amb dos objectius: un, el control de la imatge, i l’al tre, com a prova documental per a la repressió. El llibre sobre els orígens del reporterisme gràfic barceloní coincideix amb la transformació de l’ofici a causa de la vulgaritza ció massiva de les càmeres digi tals. Avui, aquell que no porti a tot arreu un telèfon amb càmera fotogràfica és considerat un ex cèntric. Hi ha càmeres vigilants a qualsevol cantonada i escrutant nos des del cel. Ens hem acostu mat que qualsevol esdeveniment tingui la seva imatge. El que no veu l’ull, no existeix. El món és alhora un plató i una pantalla. I per això el bon fotoperiodista és més necessari que mai.!
60 LA VANGUARDIA
CULTURA
DOMINGO, 4 OCTUBRE 2015
BERI I CLARET
Pioneros. Concurso de saltos en el Puerto de Barcelona. Bajo estas líneas, Pablo Luis Torrent, cubriendo una prueba ciclista en 1936. A la
derecha, obreros en la cima de la Torre Jaume I en 1930, dos años antes que la célebre foto del almuer zo de obreros en el Rockefeller Center
JOSEP MARIA SAGARRA
JOSEP GASPAR
El ojo de la memoria JOSEP MASSOT Barcelona
L
a primera fotogra fía de Nicéphore Niépce es una vista borrosa de lo que se veía desde la venta na de su casa toma da en 1826. En 1880 el Daily Graphic publicaba la fotografía de un barriodechabolas de NuevaYork. Se considera que es la primera fo tografía impresa en un diario y re quería una nota aclaratoria para el lector: “Reproducción directa de la naturaleza”; es decir, una copia de la realidad y no, como hasta en tonces, un dibujo. Cinco años más tarde, la novedad llegaba a Barce lona. En 1885 La Ilustración publi có 44 imágenes de los efectos de
Una amplia historia del reporterismo gráfico de Barcelona rescata la historia visual EL EPO TAJE de la ciudad desde 1900 hasta 1939
vastadores de un terremoto en Málaga, captadas por Heribert Meriezcurrena. La Exposición de 1888, las guerras de Cuba, Filipi nas, del Rif, el entierro de Verda guer... el ojo se estaba acostum brando a la realidad que transmi tían las fotos. “El verdadero fotoperiodismo nació en Barcelo na con la Semana Trágica en 1909”, sostiene el antropólogo Andrés Antebi, uno de los cuatro miembros del Observatori de la Vida Quotidiana que publica, en dos tomos, por supuesto profusa mente ilustrados, la historia del reporterismo gráfico barcelonés de 1900 a 1939, editado por el Ajuntament de Barcelona y el Ar xiu Nacional de Catalunya. Ya no son fotografías industria les, de arquitectura o de patri
monio. “Es el momento –dice An tebi– en que el fotógrafo baja a la calle. Las imágenes de las barrica das en las calles, las iglesias que madas de los Escolapios o el con vento de Las Jerónimas, las mo mias de las monjas... fueron publicadas en un suplemento es pecial de La Actualidad, que ven dió una cifra estratosférica para la época: 70.000 ejemplares. “Se agotó literalmente el papel. A par tir de entonces, los otros diarios comenzaron a incorporar regu larmente fotografías en sus pá ginas y a enviar a fotógrafos para cubrir determinados aconteci mientos”, dice Antebi. El impacto de las fotos de la Se mana Trágica aceleró un proceso que estaba maduro. Las revistas ilustradas _La Ilustració Catala-
LA VANGUARDIA 61
CULTURA
DOMINGO, 4 OCTUBRE 2015
PABLO LUIS TORRENT
En busca de la actualidad. El vuelo del autogiro de La Cierva en marzo de 1934, según foto publicada por La Vanguardia, y su aterrizaje en la plaza Catalunya. Los fotógrafos Josep Maria Sagarra y Josep Badosa en 1937.
ARXIU BADOSA
La revista Estampa dedicó un número a los fotoperiodistas en 1932 y la revista Imatges muestra a un policía a caballo esgrimiendo una pistola durante una huelga general en 1930, según imagen captada por Gabriel Casas. Bajo estas
líneas, Josep Badosa bendiciendo su motocicleta en la fiesta de San Cristóbal en 1929, con todo su equipo, la escalera de tres metros plegable en la parte trasera y, delante, la cámara fotográfica.
ARXIU BADOSA
na, La Campana de Gràcia, La Hormiga de Oro, L’Esquella de la Torratxa…–_ ya hacía tiempo que habían incorporado la fotografía y los avances técnicos permitían su impresión en papel de diario. Se contaba con el precedente del éxi to de las fotos de los diputados de Solidaritat Catalana a su regreso de Madrid, tras votar en contra de la ley que ponía bajo jurisdicción militar las ofensas a la unidad de la patria o al ejército, a consecuencia del asalto al CuCut. Toda época ha rechazado su propia modernidad y ha preferido la época anterior, decía Walter Benjamin. Como pasa hoy con medio mundo haciendo fotos constantemente de usar y borrar, en álbumes efímeros, en archivos volátiles, la difusión de la fotogra fía tuvo enseguida furibundos de tractores: la máquina sustituyen do “el auténtico espíritu del arte”, los fotógrafos meros copistas sin invención ni mérito. El fotoperiodismo, en sus ini cios, vivió también la doble ten sión del periodista, que antes era sinónimo de publicista: informa
ción o publicidad. “Al principio, los fotoperiodistas eran menos preciados por los círculos del po der político, económico y cultu ral, que los veían como bichos ra ros, pero poco a poco, el Rey, el alcalde, los empresarios, se dieron cuenta de que era importante que se difundiera su imagen. En la Exposición Universal de 1929 ya eran considerados como unos hé roes modernos, porque habían hecho visible la transformación de Barcelona. Era habitual que se compraran espacios en los diarios para publicar crónicas y fotos de las bodas y gracias al archivo Brangulí sabemos qué se pagaba. Un precio considerablemente más alto que por una foto de ac tualidad”. Josep Brangulí fue uno de los pioneros de la defensa de los derechos de los fotoperiodis tas, impulsando asociaciones y batallando por la mejora de las condiciones de contrato o de la publicación del nombre del autor de la fotografía. Entre los fotoperiodistas, ade más de Adolf Mas, Joaquim Soler o Pérez de Rozas, destaca una
personalidad tan singular como Alessandro Merletti. Nacido en Turín, se anunciaba como “el úni co fotógrafo que sabe cuatro len guas”. Inventó la escalera Merlet ti, de níquel, plegable y de tres me tros de altura, y popularizó el uso NACIMIENTO DE UN OFICIO
El verdadero fotoperiodismo en Barcelona nació con la Setmana Trágica P A S A D O Y F UTURO
El libro reivindica a los fotógrafos barceloneses en pleno boom de la foto de usar y borrar del sidecar para transportar los equipos y llegar con celeridad. Una de sus fotos más célebres fue la de Ferrer i Guàrdia durante el juicio en la Modelo que le conde nó a muerte. El juez había prohi
bido las cámaras, pero Merletti inventó una microcámara, que llevó oculta bajo la americana, y con el objetivo en uno de los ojales del chaleco y un disparador en el bolsillo. A partir de la invención de cá maras ligeras que pueden dispa rarseconunasolamanoyhacer36 fotos, el reporterismo ganó en agi lidad. Andrés Antebi reivindica el papel de los reporteros gráficos catalanes como colectivo. “Robert Capa o Gerda Taro se llevan la glo ria de la Guerra Civil, cuando hay decenas de fotógrafos catalanes que cubren la guerra entera. Aho ra se ha valorado el trabajo de Agustí Centelles, pero hay mu chos más”. Los autores del libro destacan la labor colectiva, ade más, porque en el caso de las estir pes familiares, como los Pérez de Rozas, firman de manera conjun ta “y no hay manera de saber quién es el autor de la fotografía. Algo parecido sucede con Bran gulí, que compraba imágenes de otros fotógrafos para su agencia y es difícil individualizarlas”. El libro recupera la memoria
gráfica de Barcelona. Y para ello han contado con la colaboración de las familias de los fotógrafos, que han conservado archivos has ta ahora no estudiados. “Hay más material en Madrid que en Barce lona”, dice Teresa Ferré. Entre otros motivos, porque después de la guerra, las autoridades fran quistas ordenaron la entrega de todo el material fotográfico con dos objetivos: uno, el control de la imagen, y otro, como prueba do cumental para la represión. El libro sobre los orígenes del reporterismo gráfico barcelonés coincide con la transformación del oficio debido a la vulgariza ción masiva de las cámaras digita les. Hoy, quien que no lleve consi go a todas partes un teléfono con cámara fotográfica es considera do un excéntrico. Hay cámaras vi gilantes en cualquier esquina y es crutándonos desde el cielo. Nos hemos acostumbrado a que cual quier suceso tenga su imagen. Lo que no ve el ojo, no existe. El mun do es a la vez un plató y una panta lla. Y por eso el buen fotoperiodis ta es más necesario que nunca.!