A la doble pàgina anterior, Josep Maria Huertas intenta el 1997 travessar el carrer de Lisboa enfangat, al barri de la Clota. Fins a la mort als 67 anys, quan feia de cronista de la ciutat, Huertas va ser coherent amb la seva màxima que els periodistes «han de trepitjar carrer» i amb el compromís de conèixer de primera mà la realitat sobre la qual escrivia
BARCELONA 1966 - 1983
Amb aportacions de: Juanjo Caballero Jordi Capdevila Pepe Encinas Maria Favà María Eugenia Ibáñez Manel López Eugeni Madueño Amparo Moreno Andrés Naya Antoni Ribas
I PERIODISTES
ELS DIARIS VAN DONAR VEU ALS BARRIS
QUAN ELS PERIODISTES TREPITJAVEN ELS CARRERS
PRÒLEG D’ANDRÉS NAYA
BATALLA DE LA INFORMACIÓ
I ALTRES NOMS D’ARTS GRÀFIQUES
AMPARO MORENO, PERIODISTA EN TEMPS
PRESENTACIÓ
EN TEMPS D’ESPERANÇA
DE LA PARAULA ′HUERTAMAROS′
TEMPS DE PERIODISME ARTESANAL
OIU: LA DESTRUCCIÓ
ARXIU DE PREMSA
CAIXA VERDA QUAN NO HI HAVIA ORDINADORS
RELLOTGE REGALAT. LES PRESSIONS DEL PLA COMARCAL
UNA POLÈMICA GENERACIONAL. DE HUERTAS A SAGARRA, DUES MENES DE PERIODISME
DARÍO VIDAL I ELISEO BAYO, PIONERS DEL REPORTATGE SOCIAL
LA IMPLICACIÓ DELS PERIODISTES EN LES LLUITES VEÏNALS
BARRI DEL PORT, UN DIA VERGONYÓS
A LA NAIXENT DEMOCRÀCIA
JOSEP LLUÍS NÚÑEZ, AFICIONAT A LA CORRESPONDÈNCIA
MIRALL DE LES INAUGURACIONS
CANTONS’, PEDRERA DE PERIODISTES
EREN ALTRES TEMPS. LA DESTRUCCIÓ DE LA RAMBLA DE SANT ANDREU 241
MENJADORA MUNICIPAL DELS REDACTORS DE LOCAL
SIGNAR O NO SIGNAR, HEUS ACÍ EL PROBLEMA
ARRACONATS
LA CENSURA DIU QUE SE’N VA, PERÒ LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ NO ARRIBA 194
EL DESPERTAR DEL CATALÀ EN ACABAR
EL FRANQUISME
L’ESCALA DE L’EXTREMA DRETA I LES TRAMPES DE LA MEMÒRIA
LA VENJANÇA DE PORCIOLES
SI L’AUTOBÚS NO ARRIBA AL BARRI, EL SEGRESTEM
RIDICULITZATS PER ESCRIURE SOBRE HABITATGE PRECARI
EL NO MUNICIPAL AL CATALÀ
MICRÒFONS SOTA LA TAULA DELS PERIODISTES
MILITANTS I COMPANYS DE VIATGE 260
LA INFORMACIÓ DE BARRIS QUE NO SORTIA A LA PREMSA LEGAL 269 CLOENDA
BARBARISMES TOPONÍMICS
FA 50 ANYS
QUAN L’ESTADI ALLOTJAVA DAMNIFICATS
ADEU A UNA MANERA DE FER DIARIS, DE FER PERIODISME
PEDROLO I ISABEL-CLARA SIMÓ SE LA VAN JUGAR PER JOSEP MARIA HUERTAS
DEL MUSEU PICASSO AL ‘DONA I OCELL’ DE MIRÓ 274
APÈNDIX 1 LES SÈRIES SOBRE BARRIS A LA PREMSA DIÀRIA
ELS CORRESPONSALS DE PREMSA (1974-1979)
LA ULTRADRETA VA RESISTIR FINS AL FINAL 230
APÈNDIX 2
QUAN ELS GRANS PERIODISTES EREN APRENENTS 294 ÍNDEX ONOMÀSTIC 320
DONA JUST QUAN
A la pàgina anterior, arxiu de textos i fotografies d’El Periódico, en una imatge presa l’any 2000, poc després que la redacció es traslladés als antics tallers del carrer del Consell de Cent on s’havia imprès El Correo Catalán (Joan Guerrero)
Una de les primeres conferències de premsa convocades per les associacions de veïns de Nou Barris. Es va publicar al Diario de Barcelona el 17 de maig de 1980. Andrés Naya, amb el braç esquerre sobre la taula, la presidia (Pérez de Rozas - AFB)
El 28 de maig de 1978, immediatament després de llevar-me, vaig baixar a la Zona Verda a com prar el diari. Volia comprovar si sortia la notícia. Al quiosc hi havia apilades les portades dels di ferents rotatius. No m’ho podia creure! En un titular a cinc columnes es podia llegir a Mundo Diario: «El Segundo Cinturón, paralizado». In cloïa una foto de les torres d’alta tensió que no s’havien desmuntat.
La notícia s’havia ocultat fins aleshores. Al moviment veïnal ens havíem assabentat de la sus pensió de les obres, per incompliments en el con tracte d’adjudicació, en una reunió amb la Dele gació provincial del Ministeri i l’Ajuntament de Barcelona. Vam passar la informació a la perio dista María Eugenia Ibáñez, que va proposar que sortís a la portada. El tema era important, i era una exclusiva. El director dubtava. Volia assegu rar-se’n. Nosaltres li vam confirmar el que s’ha
via dit, i va decidir publicar-la. Les autoritats no li van poder trucar per denunciar que la informació era falsa, i el diari no va rebre la temuda nota de rectificació.
Aquells anys, en algunes reunions ens assa bentàvem d’informacions que no solien arribar fàcilment als periodistes. La pràctica política es tava renyida amb la transparència. En aquestes ocasions intentàvem fer-les públiques. Érem una font d’informació. Teníem credibilitat.
En aquella ocasió, la cosa no va quedar aquí. La resta de mitjans se’n van fer ressò i tres dies des prés el periodista Jaume Fabre publicava al Tele/ eXpres un reportatge a tota pàgina titulat: «II Cin turón: Barro para años». I la va encertar. Les obres van romandre interrompudes massa temps. La incomunicació entre els barris i la convivència amb una bretxa enorme al territori, que acabà per ser un abocador d’escombraries, va ser molt
Articles a què fa referència Andrés Naya en aquest text: Mundo Diario, 28 de maig de 1978; Tele/eXpres, 31 de maig del 1978, i Tele/eXpres, 17 de gener de 1977 (AHCB)
La planta asfàltica, al carrer de Portlligat, fabricava el material amb què es pavimentaria el Segon Cinturó, ara Ronda de Dalt. L’alcalde Socías va negociar-ne la retirada i va posar la nau industrial a disposició dels veïns com ateneu popular (AHCB)
dur. L’article denunciava que Dragados y Cons trucciones cobraria l’obra feta més el 6% de la no realitzada: un negoci rodó de milions de pesse tes. L’opinió pública es va assabentar així de l’es candalós contingut del contracte signat.
Des dels anys setanta, la rebel·lió de la Barce lona dels barris era diària. Es lluitava per tot: con tra el pla comarcal, per l’asfaltat dels carrers, pels equipaments, pels semàfors o per les zones ver des inexistents. La lluita veïnal va comptar amb uns companys de viatge que la van enfortir. Em refereixo als arquitectes, geògrafs, sociòlegs i pe riodistes, sense oblidar les assistents socials dels primers temps. Ara toca fer referència als profes sionals de la premsa.
La gent dels barris vam aprendre que, si les rei vindicacions no es feien conèixer, costava més aconseguir-les. Si no eren públiques, les lluites
tenien un resultat menys efectiu. Vam començar portant personalment a les redaccions les nostres notes informatives artesanals. No teníem fax i els mòbils encara no s’havien inventat. Ens van tro bar amb uns periodistes receptius. No es van limitar a atendre’ns. Es traslladaven fins als nos tres barris. Els recorrien. Descobrien la situació. Parlaven amb els membres de les incipients asso ciacions veïnals i amb les persones afectades. I, a més, ens donaven la paraula.
Vam comprovar que fer publicitat del nostre treball ens donava visibilitat. Allò que apareixia a la premsa existia. Recordo que en una ocasió vam comunicar que s’havien detectat alguns casos de sarna i meningitis entre els barraquistes de Santa Engràcia. Van acudir informadors de diversos mitjans. En aquell temps, els periodistes no acos tumaven a anar d’un en un, sinó que formaven grups. Es ficaven a les barraques, observaven, i els seus articles mostraven com eren les condici ons de vida de la gent. Els reportatges eren durs, com la realitat. En aquella ocasió van publicar uns quants articles. Nosaltres reclamàvem que visi tessin tots els barraquistes. Un dia, de sobte, es va presentar al barri un autobús «sanitari» i va fer proves i anàlisis a 66 persones. Sense cap mena de dubte, estem convençuts que les informacions publicades van ajudar a fer avançar la solució d’aquest problema.
Les seccions de temes locals dels diaris es van rejovenir, van donar pas a la publicació d’unes in formacions veraces, documentades i crítiques. Ara ens adonem que la lluita agosarada i decidida dels barris es retroalimentava amb un periodisme viu i crític. Veïns, veïnes i periodistes vam ser protagonistes d’una història bonica.
Els ajuntaments, els seus regidors, no eren sensibles a les nostres reivindicacions. Les insti tucions eren incompetents i estaven corrom pudes i al servei dels propietaris del sòl i de les
empreses constructores. Les seccions d’informa ció local van fer seus els nostres objectius. S’im pregnaven de la realitat dels barris, parlaven amb les persones afectades, es documentaven i inda gaven les causes dels problemes existents. En molts casos prenien partit pels barris. El seu pe riodisme era objectiu. Això no estava renyit amb reportatges que fossin neutrals. Els temps obliga ven a entendre la professió d’aquesta manera.
Un altre dels aspectes que voldria destacar és la intensitat que tenia la informació. En aquells anys, molts dies eren més de sis les pàgines que un diari dedicava als temes de la ciutat. Fullejo la carpeta que recull la lluita pels semàfors al carrer de Viñe da, l’any 1976. Uns joves havien mort atropellats al mateix carrer. En assemblea es va decidir tallar el trànsit de tot el barri. Cada dia es formaven bar ricades en setze punts. L’acció s’acabava al vespre amb una assemblea a la parròquia. El barri va estar aïllat 23 dies. Fet i fet, una lluita intensa.
Intensa va ser també l’atenció prestada pels periodistes. Van publicar notícies, reportatges, fotonotícies i textos curts. A la carpeta del meu arxiu hi ha més d’una cinquantena de retalls de premsa sobre la lluita. Cada dia érem notícia. En els textos es ret compte de les jornades de protes ta i es posa l’accent en la reivindicació i la denún cia de la dura repressió existent. S’informava de les detencions, els trets amb bales de goma —i en alguna ocasió, amb bales de veritat—, la dispersió dels piquets i les manifestacions, els desallot jaments de locals on els manifestants s’havien amagat. Tot això quedava reflectit.
Es conquerien espais de llibertat d’expressió en uns temps en què la premsa estava molt con trolada. Recordo una reunió amb el governador civil, quan denunciàvem aquestes actuacions po licials, en la qual ens va dir que ell no tenia cons tància que s’haguessin produït. Li vam preguntar si no llegia la premsa. Silenci per resposta.
El diumenge 9 de gener de 1977, uns centenars de veïns van entrar al recinte de la planta asfàltica construïda l’any anterior al barri de la Trinitat Nova, i van desmuntar-ne les instal·lacions. El fet va tenir una gran repercussió a la premsa (Arxiu Andrés Naya)
àmpliament del document, i van tenir en compte les nostres opinions i propostes davant els futurs ajuntaments democràtics. No ens marginaven del debat. Destacaven que «les associacions de veïns no es resignen a morir».
És ben cert que davant la proximitat de la de mocràcia municipal van començar a albirar l’arri bada d’altres temps. Alguns partits posaven en qüestió si les associacions havien d’existir en de mocràcia. Entre els periodistes van sorgir algunes anècdotes que reflectien aquests aires nous. Quan es va enderrocar la planta asfàltica per reconver tir-la en l’Ateneu Popular de Nou Barris, la tarda d’un diumenge de gener em va trucar Rafael Pradas, d’El Correo Catalán, per advertir-me que havíem de canviar, que així no es feien ara les co ses. Que érem uns «indis metropolitans». Que el nostre comportament era intolerable.
En aquells temps lluitàvem per uns barris més dignes, però, alhora, no sols exigíem les lliber tats, sinó que, a vegades, les imposàvem: ens reu níem, ens manifestàvem, exercíem la llibertat d’expressió a les nostres vigilades assemblees. Els companys i les companyes de la premsa local ai xecaven acta del que passava. De tot això són tes timonis els retalls de premsa que guardo. Per exemple, un reportatge en rotogravat (el que en castellà s’anomena huecograbado) a tota pàgina amb el títol «Prosperitat: la guerra del semáforo». L’acompanyaven sis fotografies de sis encreua ments amb el trànsit tallat (Diario de Barcelona, 13 d’abril de 1976). En l’actualitat, un tractament informatiu així és impensable.
De vegades també es feien ressò dels nostres arguments i, fins i tot, dels nostres documents. Els reproduïen. Ens anava molt bé. Davant la im minència de les primeres eleccions municipals el 3 d’abril de 1979, als barris vam elaborar un mani fest titulat «Por una ciudad más habitable». Al març, els mitjans de comunicació van informar
Els activistes veïnals vam incorporar noves formes de treball. Tinc constància d’haver estat pioner a convocar una de les primeres rodes de premsa de les associacions de veïns de Nou Bar ris. Va ser el 17 de maig de 1980, per valorar el pri mer any d’ajuntaments democràtics.
El periodisme ha canviat profundament. Avui dia retenim el record d’aquell periodisme de Local. Ens queden els seus articles i l’amistat forjada amb molts periodistes als camps de batalla de la infor mació. No donaré noms perquè ningú es molesti. Deixeu-me citar només Josep Maria Huertas Clavería. L’esperança ens la mantenen alguns jo ves periodistes (alguns companys de la revista Carrer), que continuen trepitjant els barris i man tenint viu l’esperit crític i combatiu dels de Local, aquells que algú va denominar els huertamaros.
Comparteixo l’afirmació que vaig sentir dir a un periodista, no recordo qui, que va pontificar: «Els anys setanta i vuitanta, els barris, les seves associacions i els periodistes de Local, vam gua nyar la batalla de la informació». Així fou.
A la pàgina anterior, Josep Maria Huertas, l’any 1979 al carrer dels Santjoanistes, de Gràcia, sota un antic rètol conservat amb el nom que li van posar els anarquistes els primers dies de la Guerra Civil: carrer d’AIT, per l’Associació Internacional de Treballadors. Les lletres en relleu posades el 1936 havien estat arrencades el 1939 (Pepe Encinas)
Aquest llibre vol oferir algunes pinzellades —pot ser incompletes, potser desordenades— del que alguns anomenaven periodisme de barraqueta o miserabilista —els mateixos que donaven l’epítet de huertamaros als qui el practicaven—. Per a aquest periodisme finalment s’ha acunyat, entre els historiadors de la comunicació, el qualificatiu més acadèmic de periodisme social. Era un perio disme practicat per joves que començaven a sortir de les facultats de Periodisme als anys seixanta del segle passat i es van llançar a denunciar la corrup ció de les administracions franquistes i les man cances en serveis i equipaments que aquesta pràctica havia deixat en els barris. Ni els periodis tes ni les empreses periodístiques havien gosat portar a terme tal denúncia fins aleshores. No ho haurien pogut fer tampoc, si s’ho haguessin pro posat, a causa del control ferri que la censura prè via dels organismes governatius exercia sobre tot el que es pretenia publicar. Aquesta denúncia la van encapçalar associacions veïnals, però també col·legis professionals i entitats ciutadanes de tota mena, i alguns diaris la van recollir durant els anys finals del franquisme i primers de la democràcia.
Es va produir una confluència entre aquests col·lectius i una part majoritària dels mitjans de comunicació quan es començava a tenir lloc un relleu generacional inèdit durant els anys qua ranta i cinquanta. Sobre aquests joves, María Eugenia Ibáñez, que era una d’ells, confessa sin cerament pel que fa a si mateixa: «Érem molt ingenus, però el contacte directe amb el que realment passava ens va despertar». Hi havia de tot: des dels que s’havien matriculat a les esco les de Periodisme essent ja persones madures o joves amb uns anys previs de treball en altres feines diferents del periodisme, fins als que hi havien anat directament des dels instituts de se cundària, o, com diu la mateixa María Eugenia Ibáñez, «des dels que s’havien encarat a la reali tat a partir d’una ideologia fins als que havíem arribat a la ideologia a través del contacte amb la realitat». «El treball de cada dia», afegeix, «va ser el nostre millor mestre: rebíem una nota de premsa de l’Ajuntament i en lloc de publicar-la sense més comprovacions com s’havia fet, en general, fins aleshores, anàvem a inspeccionar el tema sobre el terreny i la realitat desmuntava la versió oficial».
Aquells joves van ser testimonis i cronistes, però també protagonistes, d’aquell moment de canvi social. Com va escriure Carles Prieto, que aquells anys va ser president de la Federació d’As sociacions de Veïns, aquell «grup de joves pro gres, informats, preocupats, comunicadors» van actuar més o menys mancomunadament. «Van ser temps difícils, però apassionants», escrivia en un llibre dedicat a la revista Butifarra!, «i d’un in terès especial tant per a la nostra vida com per a la història del país. Érem joves, d’edat i de cor, mirà vem el nostre entorn i més enllà, ens interessaven les coses i ens preocupava la gent.»
Oriol Pàmies, en els seus «Apunts sobre el pe riodisme de transició», inclosos al final d’un llibre
Periodistes de Tele/eXpres en una assemblea, al març del 1980. A la primera fila: Juanjo Guillén, Llúcia Oliva, Juanjo Caballero i Pilar Casanova; a la segona fila: Antoni Kirchner, Lali Cistaré, Carme Alvira, Josep Maria Huertas i Enric Company; a la tercera fila: Ricardo Mazo, Carmina Vicens, Josep Maria Rius i Miquel Villagrasa; a la quarta fila: Xavier Barbé, Quim Regàs i Enric Bañeres (Manel Armengol)
sobre el Grupo Mundo, es refereix a aquella espe cialitat informativa amb aquestes belles paraules: «Davant el monopoli de les notícies internacionals per part de l’agència oficial EFE, el diri gisme de la informació política i econòmica na cional i la vigilància governamental de les línies editorials, la informació local i comarcal va esde venir el marc adequat per buscar la diferenciació en els continguts alhora que s’hi trobaven els ele ments per fer una contestació al sistema establert. Cada solar en disputa, cada ambulatori reivindi cat, cada escola on apareixien rates o goteres, cada zona verda promesa i mai concedida, cada mani festació d’estudiants, cada carrer sense asfaltar era un exemple de la perversitat del règim i de la ineptitud dels seus administradors.»
Van ser uns moments irrepetibles, d’un pe riodisme nou i diferent que es practicava mentre s’estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien man tingut el país fossilitzat durant més de trenta anys; uns moments que van durar una dècada llarga, la meitat en els últims anys del franquisme i l’altra meitat en els primers passos cap a la democràcia. La febrada es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal.
Entre aquells joves hi havia militants, com panys de viatge i independents. Hi havia els que utilitzaven el periodisme com una manera de treballar-se el futur en política i altres, igualment militants en partits polítics, que no esperaven treure cap benefici de la tasca de denúncia. Les eleccions democràtiques del 1979 van posar ca dascú al seu lloc. Alguns militants van entrar a l’Ajuntament o en oficines de premsa dels partits i els que es van quedar treballant en redaccions de diaris es van veure a vegades obligats per discipli na a deixar de criticar els seus, que ara eren al po der o, encara pitjor, a prestar-los suport en la defensa de l’indefensable.
Un dels motius més importants per què pe riodistes que havien començat a ocupar-se de la informació municipal a inicis dels setanta van abandonar aquest quefer va ser la creació de les seccions d’informació política en tots els diaris a partir de la fi del franquisme. Especialment per a tractar la política catalana, aquestes seccions es van formar amb redactors ja bregats en la política municipal, que no necessàriament eren militants de partits polítics. Al principi, fins i tot, sovint es dedicaven alhora als dos nivells d’informació po lítica, la local i la nacional. La democràcia, però, va portar la bifurcació d’aquestes dues especiali tats i, en separar els dedicats a la política general, va reduir-se el nombre dels que s’ocupaven prin cipalment de la crítica municipal i del moviment associatiu als barris.
Entre els independents, també n’hi va haver que, legítimament, van anar abandonant el perio disme social combatiu i, més preocupats pel seu futur, havien descobert que la seva vida professio nal passava per altres camins. Alguns van arribar a càrrecs directius o van fer carrera a la universitat. Però també n’hi va haver que es van mantenir
en posicions de base, crítiques i de denúncia, i van seguir fent costat a les associacions de veïns en el seu combat contra el nou establishment municipal.
Aquest llibre tracta només d’aquells anys en febrats i dels qui van practicar a Barcelona el pe riodisme d’informació local més combatiu. Molts altres periodistes van practicar de manera molt honrada i competent el treball informatiu en al tres àrees del periodisme local. Algun dia caldrà escriure un llibre que s’ocupi, per exemple, dels que van portar a terme un periodisme social de primera categoria des de la informació laboral i la de tribunals, o de la gran florida de cronistes de la ciutat, molt preocupats per la defensa del patri moni, que va haver-hi als anys vuitanta. Pel que fa a aquests darrers, el llibre no els té en compte perquè comença amb la llei de Premsa del 1966 i acaba amb el mandat democràtic de l’alcalde Narcís Serra, quan el periodisme local era encara molt diferent de l’actual i quan molts dels que s’hi han dedicat brillantment els últims quaran ta anys estaven enquadrats en seccions de Políti ca Nacional o Internacional, en Economia o en Laboral, en Cultura o Esports, en Fets Diversos o la Crònica Judicial. O estaven encara a les esco les de Periodisme.
El llibre no és una història del periodisme a Barce lona durant la transició, sinó que versa solament sobre un aspecte molt específic del periodisme lo cal que es va donar durant els anys finals de la dèca da dels seixanta i la dels setanta. El llibre tracta essencialment de la informació municipal i de barris a Barcelona, en el sentit més ampli possible; i això inclou la manera d’informar sobre tota mena de reivindicacions populars i laborals que assumis sin les associacions de veïns, des de les demandes de serveis i equipaments, l’exigència d’un urbanis me a escala humana, els problemes d’habitatge, la defensa del català i del patrimoni, la recuperació de la memòria històrica, el suport a empreses en vaga, la lluita per la llibertat d’expressió, i la denún cia de la corrupció municipal i dels especuladors.
Aquest és un llibre una mica més de memòri es que d’història, encara que s’intenta aplicar amb el màxim de rigor les normes de la recerca històri ca a la transcripció de records. Això fa que sigui també un llibre en què es dedica una atenció es
