Dalí i Barcelona by Barcelona llibres

Barcelona, aparador dalinià Fa gairebé quaranta anys que Dalí no trepitja els carrers de Barcelona. Tampoc s’ha escrit gaire sobre la relació entre l’artista i la ciutat. Però la sang de Dalí és barcelonina.

Ricard Mas (Sabadell, 1966) és historiador i crític d’art. Escriu a El Temps i a TimeOut Barcelona. És autor de Dossier Marinetti, Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929), Univers Dalí i La pintura española contemporánea. Nuevas tendencias.

Aquest estudi abasta nombrosos aspectes de les activitats dalinianes a la ciutat de Barcelona. Els primers sis capítols sintetitzen i reviuen l’univers creatiu de Dalí: les seves exposicions, conferències, orígens familiars, relacions amb Federico García Lorca, la seva actitud vers el modernisme i, especialment, l’obra d’Antoni Gaudí. La segona meitat, més vivencial, desplega un seguit d’experiències i relacions amb diversos sectors de la societat barcelonina: el món de l’espectacle, l’ecosistema de l’art, el comerç i la restauració, la sanitat i el microcosmos de l’Hotel Ritz.

1_ Dalí, entre les bastides de la Sagrada Família, anuncia la propera representació de La Atlántida de Falla. Fototeca A.B.C. Foto publicada el 6 d’agost de 1965.

2-3_ Dalí emula Cristòfor Colom davant del monument del descobridor d’Amèrica, al port de Barcelona. Foto: J. Postius. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

A ngoixa.

4_ Imatge publicada al llibre Vida secreta de Salvador Dalí. Segons el peu de foto «Els espais oberts entre els arbres artificials em donaven la sensació d’una angoixa inoblidable.»

La ciutat és un buit que s’esmuny entre els falsos arbres del Park Güell. Aquesta és la estampa primigènia, indeleble, que Dalí conserva de Barcelona. Li’n seguiran moltes altres: bulliciosos aplecs familiars, l’escrutini impúdic de la intel·liguèntsia local, un públic sempre assedegat de la propera pensada del geni, l’oripell cosmopolita del gran hotel Ritz, tardes de toros a la Monumental, vespres de sarsuela i varietats al Paral·lel, rodes de premsa caòticament coreografiades, l’imprescindible aroma popular de les atraccions populars, les festes de la Mercè, el senyor Cu-cut, i els exclusius ambients del Liceu, el Reno o el Via Veneto... I quin devia ser el seu darrer record de Barcelona? Potser l’eixam de flaixos al seu entorn mentre proclamava, en pijama, a la porta de la clínica Quirón: «Com que soc un geni, no tinc dret a morir-me.» O tal vegada la règia presència de Joan Carles I al mateix complex hospitalari, palplantat davant seu, impertèrrit mentre l’artista li promet tornar a pintar. Dues falses veritats que s’esmunyen per l’obscur bosc de la lògica daliniana.

Dalí és una matrioixca infinita. Podem dir que fou independentista, revolucionari, surrealista, anarquista, ateu menjacapellans, místic, catòlic, monàrquic, liberal-conservador, sempre bocamoll i avidadollars. Fou covard físic i —en el sentit freudià del terme— heroi moral. Dislèctic de la quotidianitat, mestre en contracamuflatge, pervers polimorf, voyeur hipermetrop i preadolescent perenne. Defensà —amb iròniques reserves— el règim de Franco, i s’alimentà tant com va poder de rics i poderosos. I, malgrat tot, mai va tenir una noció exacta del valor dels diners. La seva personalitat histriònica acaparava tanta atenció que, com en els millors trucs d’il·lusionisme, va eclipsar la seva aportació a l’estètica i al pensament contemporanis. Dalí és, més enllà de la història de l’art, una vasta màquina de pensar, un immens ecosistema autoreferencial,

5_ Dalí explica a la ràdio que cada costat del seu bigoti fa dotze centímetres. Barcelona, 11 d’abril de 1953. Autor: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

ultralocal i universal alhora. Durant molt de temps fou vist només com un pintor polifacètic amb afany d’exhibicionista. Va costar molt descobrir-hi l’autor d’un personatge, al seu torn creador i obra d’art. Quan Dalí morí, els historiadors i crítics d’art locals tan sols salvaren el seu període surrealista. Ningú no destacà el seu paper com a precursor de la postmodernitat. Molt poques persones, com Joan Josep Tharrats o Arnau Puig, foren conscients de la seva dimensió extraartística, d’una genialitat que encara avui dia se’ns revela i ens sorprèn. D’una obra que sempre cal descobrir. En resum: d’un clàssic.

Per a l’elaboració d’aquest estudi s’han entrevistat aproximadament cinquanta testimonis de les activitats dalinianes a Barcelona, i sempre que ha estat possible s’han verificat les seves informacions.1 Internet s’ha revelat com una eina fonamental. Més enllà de la tradicional recerca bibliogràfica, s’ha realitzat una extensa recerca hemerogràfica en portals com ARCA —Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, gestionat per la Biblioteca de Catalunya—, el repositori Memòria Digital de Catalunya —http://mdc1.cbuc.cat—, i les hemeroteques en línia de diaris centenaris com La Vanguardia i ABC. Pàgines web comercials com www. todocoleccion.net, www.artprice.com o www.ebay.es són portals d’accés a documentació gràfica sovint inèdita. I fins i tot eines aparentment tan anodines com Facebook o les pàgines blanques telefòniques han estat summament útils a l’hora de localitzar testimonis. Totes les citacions originals en anglès i en francès han estat traduïdes per l’autor al català. Per contra, els textos redactats originalment en castellà s’han mantingut en aquest idioma. I quan no ha estat possible

localitzar una versió original, però se n’ha disposat d’una versió en castellà, s’ha triat mantenir aquesta darrera traducció. Pel que fa als manuscrits epistolars de Dalí, així com les seves notes més informals, s’ha optat per respectar la seva personal ortografia. Normalitzar-ne l’escriptura, en aquest cas, ens amagaria un tret molt particular del seu tarannà; i és que possiblement Dalí patia alguna variant de dislèxia. D’altra banda, ens retorna la frescor de la immediatesa, sense filtres. En el cas de textos més llargs i elaborats, és comprensible la regulació de l’ortografia i de les peculiaritats sintàctiques; poden distreure el lector del més important, el missatge del creador. Aquest estudi abasta nombrosos aspectes de les activitats dalinianes a la ciutat de Barcelona. Està dividit en dotze capítols i un epíleg. Cada capítol tracta una faceta de l’artista. Els primers sis capítols, més analítics, sintetitzen i revisen l’obra artística de Dalí: les seves exposicions, conferències, orígens familiars, relacions amb Federico García Lorca, la seva actitud vers l’obra modernista i, especialment, d’Antoni Gaudí. La segona meitat, més vivencial, desplega un seguit d’experiències i relacions amb diversos sectors de la societat barcelonina: el món de l’espectacle, l’ecosistema de l’art, el comerç i la restauració, la sanitat i el microcosmos de l’hotel Ritz.

6_ Salvador Dalí, al jardí de l’Hotel Ritz, dibuixa per als nens del campament de Joan XXIII, de Santa Perpètua de la Mogoda, el 28 de juny de 1967. Autor: Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Fa gairebé quaranta anys que Dalí no trepitja els carrers de Barcelona.2 Tampoc s’ha escrit gaire sobre la relació entre l’artista i la ciutat.3 Però la sang de Dalí és barcelonina. Felipa Domènech, la mare, va néixer al call de Barcelona. Salvador Dalí Cusí, el pare, i Rafael Dalí, l’oncle, cadaquesencs de naixement, es van criar i formar a Barcelona. El jove pintor realitzarà les seves primeres exposicions individuals a Barcelona. I hi tornarà cada vegada que vulgui lluir, fruir de les seves fites. Portlligat és la cuina del geni. Figueres, la seva ciutat natal, museu i mausoleu. París, Nova York i Barcelona, els seus aparadors. Precisament, Dalí va protagonitzar el seu primer escàndol públic a Barcelona davant d’un aparador del carrer de Ferran. Devia tenir menys de vuit anys. Anava amb la seva mare, i veié rere una vitrina un rast d’alls de sucre. La botiga era tancada però Dalí sabia el que volia. I va començar a cridar, palplantat: «Vull cebe...e...e...e...s, vull cebe...e...e...e...s!», mentre els vianants feien rotllana. Des d’aleshores, a casa seva, la frase «Vull cebes!» es convertí en sinònim d’impossible. Dalí es mantindrà tota la vida com aquell nen, insaciable en la seva fam de cebes, transformant l’angoixa en desafiaments. Sap que, a còpia de persistència, res no li serà negat. Sap que el món pot ser seu... i Barcelona també.

Ricard Mas

7_ Dalí, en un taxi de Barcelona. Foto: autor desconegut.

Salvador Dalí Domènech neix a Figueres l’11 de maig de 1904. Però tres quartes parts de la seva sang pertanyen a Barcelona.

L’avi patern, Galo Dalí Viñas, és un cadaquesenc que arriba a Barcelona el 1881. Té trenta-dos anys i, segons explica, fuig de la tramuntana. Hi arriba amb una fortuna considerable —escortada per dos trabucaires—, la seva esposa Teresa Cusí Marcó —vuit anys més gran que ell— i tres fills: Catalina Berta Cusí, nascuda el 1863; Salvador Dalí Cusí, nascut el 1872, i Rafael Dalí Cusí, nascut el 1874. A què es deuen els diferents cognoms de la prole? Galo Dalí (1849-1886) era taper —feia taps de suro. Vivia al call de Cadaqués amb la seva família. Teresa Cusí (1841-1912) havia enviudat el 1864 de Pere Berta Riera, un pescador de Roses. Teresa havia tingut, el 1863, una filla: Catalina. El 1869, Teresa i Galo se’n van a viure junts, i cap al 1870-1871, es casen pel civil. Fou durant la primera república, i per primera vegada en la història d’Espanya, que es permetia aquesta modalitat de matrimoni. La parella tindrà tres fills —Aniceta, nascuda el 1871, morirà l’any següent; Salvador i Rafael—, abans de celebrar el matrimoni canònic, el març de 1874... Pocs mesos després, amb la restauració borbònica, el matrimoni civil tornarà a ser il·legal. 1 Galo Dalí potser va arribar a Barcelona tot fugint de la tramuntana, aquest vent fred, sec i potentíssim que pot fer embogir si es perllonga gaires dies, però també és possible que emigrés per aconseguir una nova vida familiar lluny de les enraonies d’un indret tan aïllat. I encara és molt més plausible que aplegués la seva fortuna i abandonés un Cadaqués assolat per la fil·loxera i abocat a la misèria. La família s’instal·là en un pis de lloguer al número 24 de la rambla de Catalunya, i va matricular els dos fills a l’Escola Pia de la ronda de Sant Antoni.

1_ Teresa Cusí, esposa de Galo Dalí. Arxiu Bas Dalí. 2_ Esquela de Galo Dalí.

Galo tenia una personalitat «atramuntanada» i litigava per qualsevol raó. El seu advocat era el prestigiós Gonzalo Serraclara Costa, d’ideologia republicana federalista. El cas és que la fillastra de Galo, Catalina Berta Cusí, es va casar, el 1883, amb el germà petit de Gonzalo, José María Serraclara Costa, també advocat. Galo Dalí havia invertit la fortuna familiar en borsa. Eren els darrers dies de la bombolla financera barcelonina, coneguda com la Febre d’Or. Hi perdé bous i esquelles, i la salut mental. Es va intentar suïcidar dues vegades, i la segona, el 1886, ho aconseguí llançant-se de cap pel pati de llums des del tercer pis. La família Serraclara aconseguí dissimular l’incident, i en l’informe forense es parla d’un traumatisme cranial com a causa del decés. José María i Catalina van acollir la vídua i els dos germans a casa seva i, encara que havien rebut 90.000 pessetes d’herència, es van fer càrrec de la seva educació. El 1893 Salvador es llicencia com a advocat i pocs anys després Rafael és nomenat metge del Cos de Bombers de Barcelona. Ambdós germans són d’ideologia federalista republicana, ateus anticlericals i de caràcter extravertit i vehement. Segons el pintor, el seu pare era un «gegant d’una força, d’una violència, d’una autoritat i d’un amor imperiós. Moisès i Júpiter alhora». 2

Salvador Dalí Cusí va començar a treballar al registre de la propietat, i també a temps parcial al despatx dels Serraclara. El seu millor amic era Josep Pichot Gironès (Pepito), la mare del qual, Antònia Gironès Bofill, tenia orígens cadaquesencs.3 Quan el seu amic Pepito s’instal·la a Figueres l’anima a presentar-se a oposicions a la notaria de la capital empordanesa. Després de dos intents, ho aconseguirà el 1900. Abans de fer cap a Figueres, però, decideix casar-se amb la seva promesa, la barcelonina Felipa Domènech Ferrés. S’havien conegut a Cabrils, on Salvador estiuejava a la finca dels Serraclara.4 L’enllaç tindria lloc el 29 de desembre del 1900 a la basílica de la Mercè. Fruit d’aquest matrimoni, naixeran el primer Salvador Dalí (12 d’octubre de 1901 - 1 d’agost de 1903), el futur pintor (11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989) i Anna Maria (6 de gener de 1908 - 16 de maig de 1989). Segons Josep Maria de Sagarra, «el figuerenc don Salvador Dalí, si pel ventre i la cara nobilíssima i el sotabarba opulent i la llarga cabellera blanquinosa semblava una mena de Renan empordanès, per les seves idees d’intransigència cívica i per la seva llampeguejant dicció, tenia un no sé què de Robespierre jubilat. Don Salvador havia viscut l’anarquisme teòric en els dies de joventut, però després contemplà com els ossos protestataris li desapareixien i se li colgaven sota les grans tongades de greix del sentit comú. Agafà aleshores la llei hipotecària, guanyà unes oposicions i en el seu despatx figuerenc plantà la bandera de l’equitat romana».5

3_ Felipa i Salvador quan es van casar. Arxiu Bas Dalí. 4_ Els Dalí i els Pascual amb Salvador als braços del seu pare, 1904. Arxiu Bas Dalí. 5_ Rafael Dalí abans de la guerra, quan pesava cent-quaranta quilos. Arxiu Bas Dalí.

Rafael Dalí Cusí es casarà el 1901 amb Conchita Pascual Sanmartí. El matrimoni tindrà una filla: Montserrat Dalí. Actualment, Lali Bas Dalí, filla de Montserrat Dalí i Camil Bas Masana, és l’única descendent de la nissaga que conserva el cognom Dalí. El matrimoni Dalí Pascual viurà primer al passatge del Rellotge; després, al segon pis del número 1 del carrer del Bisbe, cantonada amb la plaça de Sant Jaume, on Rafael instal·larà el consultori. Finalment, en casar-se la seva filla Montserrat, el 1931, el matrimoni anà a viure amb els sogres, l’àvia paterna i un fill solter d’aquesta al domicili de la plaça d’Urquinaona, número 2, tercer pis, segona porta.6 Rafael Dalí era membre de l’Ateneu Barcelonès. Concretament, un dels puntals de la Penya Gran, la del doctor Quim Borralleras. Josep Pla ens el descriu en el seu cèlebre Quadern gris: «De seguida apareix el doctor Rafael Dalí, metge municipal, amb la seva mola imponent, esbufegant. M’ha semblat comprendre —malgrat conèixer-lo tan poc— que el doctor Dalí és un excel·lent gurmet i un home molt entès en qüestions de la taula.»7 Rafael Dalí pesava cent quaranta quilos. Segons explicà a la seva neta Eulàlia, quan estudiava medicina «es llegia el tractat d’anatomia de Testud anant amunt i avall del llarg passadís del pis dels Serraclara. Quan arribava al menjador, feia una queixalada a una botifarra i continuava amunt i avall del passadís fins que se l’acabava.»8 Era molt aficionat a explicar històries pujades de to o escatològiques. Una de les seves frases típiques era: «Cosa dolenta, fora del ventre!»9 Durant la guerra va perdre setanta quilos. Ensenyava una foto de quan era gras i deia:

Mireu com m’he quedat...!

Tinc gana!

Josep Maria de Sagarra era company de tertúlia de Rafael Dalí a l’Ateneu. Segons Sagarra, «el pessimisme del doctor Dalí s’escampava damunt les belles arts, la poesia i l’amor absolut. En canvi, les coses de la vida productores de l’anècdota intrascendent, i que tenen per clima el rebost, la cuina, la porteria o l’alcova, al doctor Dalí li feien un gran efecte i constituïen la base de la seva cultura: »Per això a la nostra penya el doctor Dalí fou la negació de l’intel·lectual, i si Jaume Brossa ens volia fer empassar l’eficiència de Kropotkin o ens volia discutir els mèrits de sant Josep Oriol, el doctor Dalí li contestava: ‘Avui a la Boqueria el lluç ha anat a nou, el rap a sis i el llobarro a dotze, i els llagostins no es poden ni tocar, perquè estan als núvols.’ ”»11 Salvador anomenava el seu oncle Rafael el Galeno, i sempre que el veia o li escrivia alguna carta li deia: «Galeno! El verat s’obre per l’esquena!» Era com una contrasenya. La relació d’Anna Maria Dalí amb Barcelona no és gaire afortunada. Entre el 1934 i el 1935, després d’una estada a Cambridge, completarà la seva formació intel·lectual a la Residència d’Estudiants de la República, situada a Pedralbes. Però la Guerra Civil la fa tornar a l’Empordà.

6 6_ Anna Maria Dalí amb una amiga als jardins de Montjuïc, al llarg de la seva estada, el 1935, a la Residència d’Estudiants de la República, situada a Pedralbes. Arxiu Emília Pomés. 7_ Fitxa d’inscripció a l’Hermandad de Cautivos por España d’Anna Maria Dalí. Arxiu Municipal de Figueres.

El 4 de desembre de 1938, ella i la seva amiga Esther, futura muller del pintor Josep Maria Prim, són detingudes a Figueres i acusades falsament d’espionatge. Seran traslladades a Barcelona i, durant disset dies, torturades en diverses txeques, la major part del temps a la del carrer de Vallmajor.12 Anna Maria Dalí —amb una greu crisi nerviosa— i la seva amiga seran alliberades el 20 de desembre.13 Segons explica Lali Bas Dalí, «potser les van fer fora de tant que devia cridar l’Anna Maria, que va quedar totalment pertorbada. L’Esther recordava que l’Anna Maria tenia uns oncles, els meus avis, que vivien a la plaça d’Urquinaona, i arrossegant-la com va poder, devia baixar Muntaner avall fins a arribar a la Gran Via, i d’allí cap a la plaça de Catalunya i una mica més fins a la plaça d’Urquinaona. Així fou com els meus avis i els meus pares van acollir a casa seva aquelles pobres noies i van cuidar l’Anna Maria, que patia un trasbals tan gran que s’ho feia tot al damunt i patia d’una forta amnèsia. Quan va tornar a Cadaqués, l’Anna Maria es passava moltes estones mirant la llunyania. Mai més no va ser aquella noia d’abans.»14