10 minute read
Amalia Domingo Soler, escriptora i espiritista
1Amalia Domingo Soler
Escriptora i espiritista
Amalia Domingo Soler, escriptora i novel·lista, és una gran exponent del moviment espiritista a Catalunya. D’origen humil, neix a Sevilla el 1835, en una època marcada pels conflictes religiosos i per una gran crisi econòmica deguda a les guerres carlines. Durant la infància i la joventut, pateix moltes dificultats, té una salut fràgil i problemes greus de visió que l’acompanyen tota la vida. Una etapa difícil que supera amb la cura de la seva mare, gràcies a la qual aprèn a llegir i a escriure. És una escriptora autodidacta que comença a escriure poesia amb deu anys, i amb divuit ja publica. Malgrat la constitució malaltissa, des de molt jove es mostra molt crítica amb les injustícies socials i lluita de manera incansable per una societat més justa i igualitària. Els textos d’Amalia Domingo reflecteixen la seva rebel·lia i la lluita pels més febles. El 1860, després de la mort de la seva mare, amb qui sempre havia mantingut una relació molt estreta, pateix una etapa de tristesa i de depressió que quasi la porta al suïcidi. La família i l’entorn més proper li proposen que es faci monja o que contregui un matrimoni de conveniència, però es nega de manera rotunda a les dues opcions. Es trasllada a Madrid, on treballa de cosidora; a les nits continua escrivint i col·labora en diferents revistes i publicacions. Però l’ofici de cosidora li perjudica la vista i es queda gairebé cega, la qual cosa li provoca, de nou, importants problemes econòmics i una greu crisi personal.
Sevilla, 1835 > Barcelona, 1909
Llegeix els llibres d’Allan Kardec i se suma als seguidors de l’espiritisme racionalista, que l’ajuda a tenir esperança en el futur Primers contactes amb l’espiritisme
L’escriptora, que es planteja de manera constant quines són les causes de la desigualtat, de la pobresa i de la malaltia, i que té la necessitat espiritual de creure en Déu, s’acosta primer a l’Església luterana, on coneix Engracia. Les dues dones es fan amigues i Engracia, que s’adona dels problemes visuals que pateix Amalia Domingo, l’adreça al doctor Hysern. Aquest metge homeòpata l’ajuda a guarir la ceguesa i la posa en contacte, mitjançant la revista El Criterio, amb l’espiritisme. Amalia Domingo queda fascinada per aquesta doctrina, la qual, assegura, aporta respostes a tots els dubtes i a tots els interrogants que es planteja. Les doctrines espiritistes estableixen que els esperits (‘éssers sense cos’) poden entrar en contacte amb les persones i, tal com l’hinduisme o el budisme, plantegen que el perfeccionament de l’esperit humà s’aconsegueix mitjançant les reencarnacions successives. L’ànima es reencarna de manera successiva i va purgant, en cadascuna de les existències, les males accions comeses en les vides anteriors. Amalia Domingo llegeix els llibres d’Allan Kardec, el fundador de l’espiritisme racionalista, els estudia amb profunditat i se suma als seguidors d’aquesta disciplina, que l’ajuda a trobar una solució personal i a tenir esperança en el futur.
L’abril de 1874 presenta a la Sociedad Espiritista Española una composició poètica titulada A Kardec. Des d’aquesta data fins a la seva mort col·labora de manera assídua en publicacions especialitzades, tant espanyoles com hispanoamericanes, per divulgar i fer conèixer aquest moviment. L’escriptora exposa en un dels seus articles l’objectiu de la tasca que duu a terme: «Propagar nuestra doctrina en los talleres, en los centros industriales, hasta en las buhardillas de los pobres; mover las masas por medio de la prensa, de conferencias públicas, de reuniones de toda suerte en que nuestra doctrina se exponga y se practique» (Tur, 2017). Gràcies a la primera col·laboració que fa a la revista El Criterio, entra en contacte amb el vescomte de Torres Solanot, reconegut espiritista d’ideologia progressista i director de la Sociedad Espiritista Española, que acull Amalia Domingo sota la seva protecció i que té una influència decisiva en la seva vida.
Durant l’estada a Madrid, l’escriptora col·labora també en el periòdic lliurepensador Las Dominicales del Libre Pensamiento, on coneix l’escriptora Rosario de Acuña, de la qual es fa amiga i la qual admira. Amalia Domingo i Rosario de Acuña comparteixen la vinculació amb la maçoneria però dissenteixen en la manera d’entendre certs plantejaments ideològics. Mentre que Rosario de Acuña es mostra partidària de destruir una societat injusta
AMDG.
abans de construir-ne una de nova que sigui més justa i més igualitària, Amalia Domingo es decanta per una opció més reformista i menys radical, i creu que és preferible dur a terme una labor progressiva de conscienciació i de substitució.
L’espiritisme a Barcelona. Comunicació amb els esperits
El juliol de 1876, Amalia Domingo accepta la proposta dels membres del cercle espiritista La Buena Nueva i la invitació del president de l’entitat, Luis Llach, d’escriure als mitjans espiritistes catalans i es trasllada a Barcelona, on troba un grup d’amics i de simpatitzants que l’animen a difondre i a impulsar el moviment. Tal com apunta l’antropòleg Manuel Delgado, l’espiritisme català té un paper clau en els corrents socials emancipadors i esdevé, entre 1860 i 1939, un dels moviments socioreligiosos rupturistes més destacats d’Europa (Delgado, 2002). En aquella època a Barcelona hi havia més de cent centres espiritistes i el 1888, coincidint amb la celebració de l’Exposició Universal, a la ciutat es va organitzar el Primer Congrés Espiritista Internacional. Cal tenir en compte que és l’època de les grans idees renovadores: anarquisme, lliure pensament, maçoneria, feminisme, antimilitarisme, anticlericalisme…, que conflueixen Participa en actes amb en la convicció que una altra societat és possible i que s’hi ha d’arribar mitjançant la racionalitat. persones de prestigi, A Barcelona, Amalia Domingo viu a la mateixa casa de la família Llach, a la vila de Gràcia, al carrer del Canó, prop de la sempre homes, d’altres plaça del Sol, on també escriu i treballa. Participa en actes, conferències, xerrades i mítings amb persones de prestigi, sempre ideologies progressistes homes, d’altres ideologies progressistes. Trenca, així, les normes establertes i accedeix a l’espai públic, un àmbit reservat només als homes. També acostuma a freqüentar les sessions espiritistes de La Buena Nueva, especialment, les que són conduïdes pel mèdium Miguel Vives. En una d’aquestes sessions, celebrada a Terrassa, l’escriptora aconsegueix, a través de Miguel Vives, comunicar- se amb l’esperit de la seva mare, que li adreça les paraules següents: «[…] ¡Trabaja, hija mía! Trabaja sin descanso interpretando el pensamiento de los espíritus, que puedes hacer mucho bien a la Humanidad. No olvides los consejos de tu madre» (Domingo, 1990). Així, Amalia Domingo assumeix la tasca com a divulgadora de l’espiritisme a través d’una revelació extraordinària durant una sessió mediúmica. Ella mateixa ho explica així en les seves memòries: «Renacieron en mí los más nobles propósitos. Me juré a mí misma ser útil a la Humanidad, comprendí todo lo que se puede conseguir con el trabajo y la buena voluntad. En resumen, nací de nuevo» (Domingo, 1990). A partir d’aquest moment, per tant, reforça la dedicació a la divulgació de l’espiritisme, que esdevé la seva raó de viure.
La Luz del Porvenir, una revista feminista
Durant aquesta etapa, col·labora amb la Revista de Estudios Psicológicos, de la qual és director José María Fernández Colavida, primer traductor i editor dels llibres d’Allan Kardec, i fa amistat amb l’editor espiritista Juan Torrents, que li proposa fundar i dirigir un periòdic adreçat a les dones. Amalia Domingo accepta el repte i funda La Luz del Porvenir. Semanario Espiritista (1878-1899), de periodicitat quinzenal, i el dirigeix durant vint anys. Posteriorment, des de 1894, és redactora en cap de Luz y Unión, òrgan d’expressió de l’associació Unió Espiritista Kardeciana de Catalunya. Les dones que escriuen La Luz del Porvenir és una revista escrita per dones i dirigida a les dones, i es pot considerar que és un dels a La Luz del Porvenir embrions del moviment feminista incipient a Catalunya. La Luz publica articles doctrinals i de divulgació de l’espiritisproposen en els seus me, però també d’altres que reivindiquen els drets políarticles un discurs tics i socials. És una revista deista, però, alhora, partidària del racionalisme científic. Una revista diversa i oberta, de emancipador i anticlerical tendència feminista, progressista i republicana. Amalia Domingo aconsegueix aplegar un grup nombrós de col·laboradores espanyoles, europees i americanes, de diverses tendències i ideologies, que tenen en comú la crítica a allò establert i que proposen en els seus articles un discurs emancipador i anticlerical. Entre d’altres, col·laboren en la publicació Emilia Pardo Bazán, Carmen de Burgos, Belén de Sárraga, Ángeles López de Ayala, Amalia Carvia Bernal i Rosario de Acuña.
Amalia Domingo participa, com a vicepresidenta, en el Primer Congrés Espiritista Internacional, que té lloc a Barcelona el 1888, coincidint amb la celebració de l’Exposició Universal. A la trobada, que té un gran ressò en l’opinió pública, hi assisteixen científics i defensors de l’espiritisme de tot Europa i d’Amèrica. En el Congrés es plantegen propostes i reivindicacions de tendència modernitzadora, com ara la igualtat entre gèneres, l’ensenyament laic, la reforma penitenciària, l’abolició de l’esclavitud, la supressió de les fronteres, el desarmament i la prohibició de la pena de mort.
Retrat d’Amalia Domingo, conservat a la seu del districte de Gràcia. Josep Maria Contel, arxiu de JMC.
Col·laboració amb el lliure pensament i l’anarquisme
A més, Amalia Domingo teixeix relacions amb dones republicanes, maçones i anarquistes per tirar endavant altres projectes socials. Malgrat les discrepàncies, estableix, per exemple, un pacte amb la lliurepensadora Ángeles López de Ayala amb la intenció d’estendre el laïcisme, el feminisme i els ideals republicans.
L’escriptora i espiritista explica així els desacords i, alhora, el respecte envers la seva companya, que és més racionalista: «Quiero, Ángeles, contestarte / sin tener la pretensión / de que yo pueda inculcarte / mi profunda convicción / (hagamos punto y aparte). / Ni tú me convencerás / ni yo te convenceré. / Tus razones expondrás / y yo mis ideas expondré / y otros… harán lo demás» (Ramos, 2005). Col·labora, també, amb Teresa Claramunt, molt interessada en l’espiritisme, i connecta, així, amb la tradició obrera i revolucionària. El 1898 Ángeles López de Ayala, amb la col·laboració d’Amalia Domingo i Teresa Claramunt, funda la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, que és el nucli de la Sociedad Progresiva Femenina (1898 -1920), impulsada també per Ángeles López de Ayala. Aquesta entitat, molt vinculada al moviment republicà, defensa l’emancipació de les dones i té com a objectiu educar les nenes i les dones en els valors anticlericals i lliurepensadors.
Anticlericalisme i defensa dels drets socials
Al llarg de la seva vida, Amalia Domingo escriu per a diversos periòdics nacionals i internacionals: El Criterio, El Espiritismo, Gaceta de Cataluña, Revista de Estudios Psicológicos i La Revelación, entre d’altres, i arriba a escriure més de mil dos-cents articles, de manera que deixa un llegat molt important al moviment espiritista internacional. En els seus articles, considera l’espiritisme com una teoria emancipadora i alliberadora basada en la fraternitat universal i en el cosmopolitisme sense fronteres, i n’exposa els trets discursius principals: deisme, progrés espiritual i social, pluralitat de mons habitats, defensa del laïcisme, ensenyament integral per a tots dos sexes i necessitat d’implicar-se en les lluites socials: pacifisme, emancipació i redempció dels presos. En tota la seva obra s’evidencien el respecte envers les opinions polítiques i religioses de tothom, i la defensa de la llibertat de pensament. Els seus discursos són molt valorats per la vehemència i la coherència que els caracteritzen.
Amalia Domingo creu que l’educació és imprescindible perquè la societat progressi i critica de manera profunda l’Església catòlica, la qual responsabilitza de l’endarreriment que pateix Espanya. Així, moguda pel rebuig al dogmatisme i al fanatisme religiós, sosté polèmiques amb figures representatives de les jerarquies eclesiàstiques, com ara el pare Fita, el pare Sallarés, el pare Llanas i, sobretot, el canonge Vicente Manterola.
Marxa de la comitiva fúnebre en honor d’Amalia Domingo pel carrer Major de Gràcia, 1909. Arxiu de JMC.
Els voltants de la casa d’Amalia Domingo, poc abans que tingués lloc l’enterrament civil, 1909. Arxiu de JMC.
