Introducció

Durant els dos últims segles, també durant els temps foscos de les dictadures, la vila de Gràcia ha mantingut una vida política i social activa. L’estructura urbanística de Gràcia, amb places i carrers estrets i discontinus, afavoreix els espais públics i comunitaris, així com un ric teixit d’entitats cíviques, culturals, artístiques i esportives molt arrelades al territori, des del qual les dones lideren els principals canvis i transformacions socials i polítiques.

Des del primer terç del segle xix, Gràcia, que es constitueix com a municipi independent des de 1850 fins a 1897, és una vila bàsicament obrera. Les grans fàbriques tèxtils es concentren a la part sud-est de la vila i, al seu voltant, s’edifiquen nombrosos habitatges senzills per a les famílies treballadores. Les dones obreres, que pateixen unes condicions de vida molt discriminatòries, comencen, ben aviat, a prendre consciència i es vinculen al moviment republicà, obrer i anarquista. Tenen un paper clau en les revoltes republicanes i populars, com ara la Revolta de les Quintes, el 1870, i gestionen i administren els ateneus populars, les cooperatives i altres entitats que proliferen per tot el territori com a espais de resistència i d’ajuda mútues. El 1898 apareix un focus de feminisme laïcista, progressista i d’esquerres, capdavanter a Barcelona i a Catalunya. Ángeles López de Ayala, que uns quants anys abans havia creat, juntament amb Teresa Claramunt i Amalia Domingo, la Sociedad Autónoma de Mujeres, una de les primeres associacions de dones de Catalunya, funda la Sociedad Progresiva Femenina, una entitat que defensa l’emancipació de les dones i que té com a objectiu educar en els valors anticlericals i lliurepensadors.

A la zona nord-oest, més residencial, hi viuen les dones de famílies més benestants, que comencen a tenir la possibilitat d’estudiar i que, en alguns casos, intenten trencar els condicionants i els rols que els són assignats, com ara Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en medicina a Catalunya. Tot sovint, contribueixen a l’ambient cultural que es crea al voltant, sobretot, de les associacions culturals i dels teatres, com ara el Teatre Principal i La Granada Graciense, i participen en les activitats recreatives i filantròpiques organitzades per les entitats històriques de caire religiós i conservador que es van creant al llarg de la segona meitat del segle: els Lluïsos, el Cercle Catòlic, el Centre Moral i l’Orfeó Gracienc.

Durant el segle xix les dones obreres es vinculen al moviment republicà, obrer i anarquista

El 1910 les gracienques participen de manera massiva en la primera manifestació feminista del país, a la Rambla de Barcelona

Cap a final de segle, la composició social de la vila va canviant i es va transformant en un barri de menestrals i de botiguers, tot i que perviu una gran par t de població obrera. Coexisteixen, així, zones residencials, comercials i industrials. En un ambient de conflictes i de tensions contínues entre burgesia i proletariat, les treballadores prenen part en les manifestacions obreres, com ara la vaga general de 1902, clarament defensada per l’anarcosindicalista Te resa Claramunt. A més, el 1909 les gracienques tenen un gran protagonisme en la rev olta popular antimilitarista i anticlerical de la Setmana Tràgica, i el 1910 participen de manera massiva en la primera manifestació feminista del país, a la Rambla de Barcelona, que va ser multitudinària. Així mateix, el 1918 protagonitzen els Rebomboris del Pa que tenen lloc al voltant del Mercat de l’Abaceria; protesten perquè ha empitjorat la qualitat de vida i perquè han pujat els lloguers i els preus del pa i d’altres productes bàsics de consum.

Al mateix temps, les gracienques provinents de les famílies més benestants col·laboren de manera activa en l’incipient moviment de dones que, encap çalat per Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison i Carme Karr, apareix a Barcelona. Fomenten un feminisme cultural reformista i catalanista, i promouen projectes com ara l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona —que des de 1976 porta el nom de la seva impulsora: Francesca Bonnemai son— i la revista Feminal. Les pintores Lluïsa Vidal i Laura Albéniz col·laboren en la revista Feminal amb escrits i il·lustracions, i la dibuixant Francisca Rius exerceix de professora d’art decoratiu a l’Escola de la Dona i Residència d’Estudiants, creada per Carme Karr el 1913. Les pedagogues Maria Baldó i Adela Domènech porten a terme projectes pedagògics renovadors, com ara les Escoles del Patronat Domènech i l’escola La Farigola.

Durant la Segona República, amb els canvis polítics, jurídics i econòmics que fomenten la igualtat entre homes i dones (dret a vot, Llei del divorci, Llei de l’avortament…), millora la situació social i laboral de les dones, i comença un canvi lent però profund dels hàbits i dels costums quotidians. El 1928 es crea el Club Femení i d’Esports de Barcelona, i el 1931, el Lyceum Club de Barcelona, que, impulsat per dones del món de la cultura i de la política, com

ara Aurora Bertrana i Carme Monturiol, pretén millorar la situació de les dones mitjançant l’educació i la cultura. El Lyceum Club organitza diverses activitats culturals per a tractar i per a debatre temes com ara l’educació, l’avortament, el divorci, el feminisme i el vot femení.

A Gràcia, on hi ha una gran implantació del republicanisme, tot i que la feina de cosidora continua sent la més freqüent, les noies joves de diferents nivells socials accedeixen cada cop més a l’educació i als àmbits públics: l’administració, la política, el periodisme, la cultura. Maria Antonieta Cot, per exemple, estudia biblioteconomia, Dolors Canals s’especialitza en puericultu ra, Maria Teresa Balcells i Rosa Balcells cursen estudis musicals, i Clementina Arder iu publica, el 1936, una de les seves obres principals: Cants i paraules. El clima artístic i cultural que es viu a la ciutat atreu artistes com ara la fotògra fa Margaret Gross i la pintora Remedios Varo, que s’instal·len a la vila i que, dur ant aquests anys, creen una part important de la seva obra.

El 1936, amb l’inici de la guerra i del procés revolucionari, es col·lectivitzen nombroses empreses i espais públics i privats per tot el territori gracienc, i, sota la direcció del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), es creen més d’una desena d’escoles racionalistes. A l’antic local del Centre Catòlic de Gràcia, també col·lectivitzat, l’associació anarcofeminista Mujeres Libres hi celebra assemblees i hi duu a terme activitats. Arran dels Fets de Maig de 1937, algunes d’aquestes iniciatives queden aturades i les activistes que es mouen en els àmbits llibertaris i propers al Partit Obrer d’Unificació Mar xista (POUM), com ara Otília Castellví i Emèrita Arbonès, són perseguides a causa de la repressió estalinista i es v euen obligades a marxar del país.

Durant els tres anys de guerra, les dones s’incorporen de manera massiva al món laboral i ocupen els llocs de treball dels homes que marxen al front. Malgrat els bombardejos, la falta d’aliments i l’horror de la guerra, es mobilitzen per garantir la subsistència i la vida al front i a la rereguarda; organitzen les inf ermeries, les escoles bressol i els menjadors als barris, i col·laboren a construir els més de cent refugis antiaeris que s’escampen per tot el territori.

Durant la Guerra Civil les dones s’incorporen al món laboral i ocupen els llocs de treball dels homes que han marxat al front

La legislació franquista recupera el discurs de la domesticitat i posa fi a l’equiparació legal entre homes i dones

La derrota a la guerra i la victòria franquista desencadenen una gran repressió a la ciutat. Nombroses famílies i nombroses persones lligades, llavors o després, a la vila que han lluitat per la República, entre les quals figuren Núria Folch, Maria Baldó, Dolors Canals i Clementina Arderiu, es veuen obligades a exiliar-se. L’activista Isabel Vicente, militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en tornar de l’exili, tal com moltes altres dones compromeses amb la lluita antifeixista, és empresonada a la presó de les Corts. En molts casos, les dones que es queden a l’interior, les que tornen de l’exili i les que surten de la presó perden la feina que tenien i es veuen obligades a viure en situacions difícils, sovint de precarietat i de pobresa. La legislació franquista, que recupera el discurs de la domesticitat i posa fi a l’equiparació legal entre homes i dones, té unes conseqüències funestes. La majoria de les escoles són religioses i es torna a l’educació segregada per sexes, amb el protagonisme de les labors i la formació domèstica per a les nenes; fins a la dècada de 1960, a més, és freqüent que les noies es vegin obligades a deixar la feina en casar-se o en tenir fills.

A Gràcia, que aferma l’estructura i el teixit comercial de la vila, les dones de classes populars i mitjanes són, majoritàriament, modistes, administratives o botigueres. Algunes, com ara les treballadores de l’Editorial Bruguera o moltes cosidores, també fan un treball a domicili, sovint força mal pagat i poc reconegut. Però, malgrat el context advers, no deixen de treballar i de lluitar, en la clandestinitat, si cal, per defensar els seus drets i els valors democràtics. A partir de la dècada de 1950 es creen i es reprenen alguns projectes educatius i culturals, com ara el projecte educatiu per a infants amb trastorns psíquics de Maria Mullerat i Vicenta Verdú, que esdevé, posteriorment l’associació ASPASIM, o l’editorial Club Editor, de la qual és cofundadora Núria Folch.

Cap a la dècada de 1970, la vila recupera l’activitat associativa i reivindicativa. Les dones de la transició s’emmirallen en les dones republicanes que han quedat invisibilitzades i que treballen en diferents esferes: partits polítics, associacions de veïns i col·lectius feministes. L’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia es constitueix el 1974 —més endavant, passa a anomenar-se Associació de Veïnes i Veïns de la Vila de Gràcia— i el 1975 es crea la Vocalia de la Dona, que

engega una tasca sensibilitzadora i reivindicativa per a aconseguir serveis als barris i per a lluitar contra la violència de gènere. De mica en mica, apareixen tot un seguit d’associacions i de moviments, amb una nombrosa presència de dones i de noies, que responen a les noves necessitats de la societat i que participen de manera activa en les principals reivindicacions veïnals, com ara la remodelació de la plaça de Lesseps, la recuperació de L’Artesà, la demanda d’escoles bressol, la campanya contra l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN)…

Paral·lelament, les reivindicacions i les demandes del moviment feminista es reconeixen i, en bona mesura, s’institucionalitzen. L’Ajuntament de Barcelona crea la Regidoria de Joventut i Dones, i es plantegen els primers programes específics per a la igualtat de gènere. Cap a la dècada de 1990, ja amb una estructura municipal descentralitzada, es crea el Consell Municipal de les Dones de Barcelona i els consells sectorials de dones com a òrgans autònoms de consulta i de participació. El Consell de les Dones del Districte de Gràcia esdevé un espai de trobada i acull les representants de grups i d’entitats de dones del món associatiu gracienc. Des del Consell es debaten, es proposen i es fomenten polítiques de gènere: lluita contra la violència masclista, conciliació de la vida laboral i personal, valoració del treball de cura, coeducació, presència de les dones en la cultura i la política…

Un dels principals eixos de treball del Consell i dels grups de dones del districte és recuperar la memòria històrica local. El 2009 s’inaugura la plaça de les Dones del 36, amb la intenció de retre homenatge a les dones republicanes i antifranquistes, i visibilitzar-les. A més, amb el mateix objectiu, es reivindica la presència de dones al nomenclàtor i es posa nom de dones als carrers, a les places i als equipaments del districte, com ara els Jardins Maria Baldó, la Biblioteca Maria Antonieta Cot i Miralpeix, la plaça de Maria Mullerat, el carrer d’Otília Castellví i el passatge d’Isabel Vicente.

Sara Reñé Educadora de persones adultes