Encants i miralls de Barcelona by Barcelona llibres

Memòria Gràfica dels Encants Fira de Bellcaire

Encants i miralls de Barcelona

Això que tens a les mans no és «El llibre dels Encants». Intentar condensar en una publicació tot el que els Encants suposen per a la ciutat, incloent la història recent i passada, i alhora capturar la quantitat de vida que s’hi produeix cada dia, seria una tasca enciclopèdica i infinita. El que hem intentat fer és un recull de mirades, vivències, imatges i reflexions al voltant del mercat més singular que tenim a la ciutat. Perquè hi ha tants Encants com persones que hi participen, ja siguin paradistes, clients, passavolants, transportistes, oportunistes, voyeurs, subhastadors, col·leccionistes o fetitxistes. La columna vertebral del llibre són les imatges que Rafael Vargas, ha anat prenent dels Encants, els d’abans i els d’ara, durant anys. Vargas, esdevé cronista excepcional dels darrers anys dels desapareguts Encants Vells (Mercat Fira de Bellcaire) i del nou recinte dels Encants. Com la realitat multicapa que és la fira de Bellcaire, el llibre inclou narratives per acompanyar el lector i aconseguir que en surti com qui ho fa dels Encants, amb coses que no s’esperava. Hi trobareu fotografies, contes, història, anàlisi, humor, però sempre en un segon pla perquè els veritables protagonistes del llibre són els Encants i la seva gent.

i miralls de Barcelona Memòria Gràfica dels Encants Fira de Bellcaire

Fotografia Rafael Vargas Textos Victoria Bermejo Josep Bohigas Oscar Guayabero Enric H. March Rafael Vargas

ENCANTS i miralls de Barcelona Memòria Gràfica dels Encants Fira de Bellcaire

Els Encants com a mirall Oscar Guayabero

Un mercat ja té, normalment, una energia especial. L’intercanvi entre venedor i comprador sempre està sotmès a una certa tensió i també a una màgia especial. L’un cerca allò que desitja i l’altre intenta obtenir-ne el màxim benefici. Quan aquest intercanvi es produeix sobre objectes amb entitat pròpia, siguin nous o vells, el procés encara és més magnètic. Si això sempre és així, al mercat de Bellcaire encara ho és més. Tant si es tracta de les parades de vell com si són les de venda de productes nous, la relació que s’hi estableix entre venedor i comprador és molt especial. No hi ha intermediari, no estem en uns magatzems despersonalitzats, els compradors solen ser fidels i estableixen lligams amb els firaires.

amb productes comprats en aquest mercat. Alhora, molts portem alguna peça de roba comprada allà. Van ser una mena de centre comercial abans que aquests existissin. Van ser un exemple de reciclatge abans que es posés de moda. Són un espai de convivència i diversitat i en fan un valor quan ens volen fer creure que la diversitat és un problema. Un dels seus trets més sorprenents és que ha aconseguit preservar la seva essència de mercat medieval al llarg dels anys, oferint-nos la possibilitat de conèixer la bellesa del que és antic. Les seves clàssiques parades ara són mòduls prefabricats de metall, sota un cel de miralls. I és que aquí es venen des d’objectes antics i artesanals fins a productes d’última tecnologia.

Sens dubte, un dels trets d’identitat que el diferencia de la resta de mercats de segona mà és la subhasta*. Des de l’antiguitat, als Encants s’han subhastat tota mena d’objectes i encara avui es continua fent a primera hora del matí dels dilluns, dimecres i divendres. Aquesta subhasta és en si mateixa la llavor del mercat. Objectes que provenen del buidatge de pisos per múltiples motius, se subhasten per lots i, de fet, són el gènere que emplenarà diverses parades del mercat. Veure exhibits els objectes íntims de persones que ja no hi són o que han perdut els seu béns provoca una certa tristor. No es pot negar una mena Al mercat dels Encants Vells actual hi ha al de crueltat en aquest mercadeig de records voltant de 400 comerciants i professionals i objectes personals. És la crueltat de la vida que ofereixen tot tipus de mercaderies. Estan mateixa que estableixen les ciutats des de repartits en quatre plantes, des dels dos fa centenars d’anys. Al mateix temps hi ha soterranis fins als dos pisos superiors. Petites botigues, parades efímeres i una gran quantitat quelcom de tendre en la rehabilitació dels d’objectes i productes d’allò més variat formen objectes abandonats en el camí. Aquelles coses, que esdevindrien trastos i més tard part de la idiosincràsia d’aquest emblemàtic deixalles, es converteixen en troballes o mercat on tot és possible. fins i tot tresors. Una segona o tercera vida L’equilibri entre les parades de productes nous els espera a les mans de qui les descobreix fascinat entre la resta, com qui troba una joia i les d’objectes de segona mà és important. entre la runa. Molts artesans, dissenyadors de moda, es proveeixen de materials als Encants, i també La idea del reús d’objectes vells no és menor. moltíssimes persones han moblat casa seva La reutilització o reús és una de les tres erres o han equipat les seves cuines, banys, etc. Els Encants són el mercat de productes de segona mà més antic i important de Barcelona. Els orígens d’aquest peculiar mercat es remunten al segle xiv, segons els historiadors. No només són el mercat d’articles de segona mà més antic de Barcelona, sinó que també representen un dels més tradicionals d’Europa, ja que la majoria dels mercats d’aquestes característiques, com el Rastro de Madrid, l’origen del qual data del 1740, o els mercats de les Puces de París de 1885, són posteriors.

* La paraula subhasta prové de

l’època dels romans, quan els legionaris venien el seu botí de guerra. Ho feien plantant a terra la seva llança, que duia una bandereta a la punta, i a sota posaven els objectes que volien vendre. Per tant, venien sota l’asta «sub-asta» (font: la web dels mateixos Encants).

de la sostenibilitat. Quan reutilitzem un objecte, aquest no perd qualitats funcionals o materials (sí que ho fa quan reciclem). És el mateix objecte, al qual allarguem la vida útil sigui amb la seva funció original sigui amb una de nova. Per tant, la seva empremta ecològica disminueix a mesura que l’usem, perquè mentre utilitzem aquest objecte «vell» no en comprem un de nou que suposaria una nova despesa en termes ecològics. Això, que sempre s’havia fet per raons d’economies familiars reduïdes, ara també té sentit en termes sostenibles. Però, al mateix temps, hi ha quelcom de màgic en reutilitzar un objecte usat. D’alguna manera, la memòria de la seva vida anterior ens acompanya. Les empremtes del temps, petites esquerdes, el desgast de l’ús. En un dels millors tractats d’estètica que he llegit, L’elogi de l’ombra, l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki diu: «Però en què, es preguntaran vostès, consisteix aquesta harmonia quan es tracta d’una obra que és en si mateixa insignificant? Resideix habitualment en l’aspecte antic del paper, el color de la tinta o de les esquerdes de la carcassa.» Es tracta del plaer pausat d’allò vell en contraposició a la seducció ràpida del que és nou i brillant.

** Tal com explica Enric H.

March al seu text, l’origen de la paraula encants és el terme llatí in quantum, que significa «en quant», és a dir, «per quant ho vens», i que ens hauria arribat a través de l’occità en cant, transformat en encant.

Però jo en voldria destacar un altre aspecte, més intangible. Si li pregunteu a qualsevol barceloní pels Encants, és molt probable que tingui alguna anècdota per explicar: sobre com hi va trobar aquella roba a metres que buscava feia anys o com hi va aconseguir les ulleres de l’Un, dos, tres... responda otra vez; sobre com hi regatejava durant més d’una hora per una catifa o com hi va trobar una foto de la seva pròpia casa per casualitat; sobre com un amic estranger va decidir quedar-se a la ciutat després de fer un vermut al bar Museo o sobre com un dia, mentre es protegia de la pluja en una parada o un magatzem del mercat, va trobar i comprar un quadre, que encara ara, creu que és un Monet; sobre com, buscant unes sabatilles de ballet, va acabar ballant sevillanes al mig de la plaça o com va portar al metro un matalàs comprat als Encants. I és que gairebé tots els barcelonins tenim una vivència dels Encants. Més enllà del que hi hem pogut comprar, el que ens queda és l’experiència del mercat. És per això que el mercat dels Encants Vells forma part de la memòria col·lectiva de la ciutat.

Tergiversant una mica el mot Encants** em sembla una feliç coincidència que tingui una possible lectura com a lloc que «encanta». Vist així, el nostre mercat dels Encants té un nom molt més amable que el Rastro de Madrid (la denominació del qual prové del fet que els caps de bestiar deixaven un rastre de sang durant el seu trasllat fins a les adoberies); el mercat de les Puces de París (l’expressió «mercat de puces» va aparèixer el 1900 i es va fer ràpidament popular associada a la idea de pobresa i brutícia, o fins i tot de misèria i brutícia, ja que originàriament aquest mercat només oferia escombraries recollides pels drapaires), o la Feira da Ladra (fa referència al fet que moltes de les mercaderies que s’hi venien eren robades). La idea que el nostre mercat de Bellcaire sigui un lloc encantat també és molt suggeridora. Certament hi succeeixen coses que semblen fruit d’un conte, i algunes de les que hi fem semblen sorgir d’un encantament. Quan som als Encants ens transformem. Potser per aquesta idea de mercat persa on tot és possible i on el regateig forma part de la compra. Els Encants són un mirall de la ciutat perquè ens hi veiem reflectits. La qualitat d’una ciutat es pot valorar per la manera com tracta els seus marges. Els marges geogràfics (els Encants han estat territori marginal durant molts anys), els marges socials (els Encants són un espai on molta gent intenta buscar una sortida a l’exclusió social) i els marges del consum (als Encants va a parar una bona part del que ja no volem i que altres necessiten). Així, podríem mesurar la salut de la ciutat analitzant el que trobem al mercat, tant en termes urbans com en termes humans o econòmics. Els Encants són el mirall en què a vegades no volem veure’ns. Els marges socials són estridents i no sempre són agradables. Tan sols cal veure aquell altre mercat, no oficial, que es produeix al voltant dels Encants. Persones al límit de la marginalitat, tant les que venen com les que compren. D’alguna forma, i sense ser part del mercat, aquest punyent espai de subsistència també és un reflex del mirall dels Encants. Que s’apleguin al seu voltant és una prova que els orígens d’aquest mercat «del que sobra» segueix present. Així doncs, tenim un mirall de la ciutat que alhora produeix un encanteri sobre nosaltres. No seria un mal resum. Un mirall encantat de Barcelona.

In quantum Enric H. March

Amb més de 750 anys d’història, els Encants de Barcelona són el mercat més antic d’Europa. Deixant de banda especulacions diverses, el nom que designa un mercat on es venen mitjançant subhasta pública béns mobles procedents de liquidacions testamentàries, desnonaments judicials o deutes fiscals té l’origen en el terme llatí in quantum, que significa «en quant», és a dir, «per quant ho vens», que ens hauria arribat a través de l’occità en cant, transformat en encant, fent referència a la venda cantada de la mercaderia. L’expressió, tradicional a l’edat mitjana, ha estat comuna fins avui en l’àmbit lingüístic català i occità (Marsella, Narbona).

mercaderies que eren fruit de la rapinya de l’exèrcit. Aquest mercat és la fira de Bellcaire, nom probablement originari d’una família de mercaders i prestamistes jueus, o de la població occitana de Bèucaire –en català, Bellcaire–, on probablement es feia una fira similar. Fins al 1816, la fira de Bellcaire va ser a la Rambla i s’estenia des del Palau Moja fins a la caserna dels Estudis, avui Canaletes. El 1822, després de diverses prohibicions de les autoritats barcelonines, la venda de roba vella i altres andròmines va ser traslladada a la vora del passeig de l’Esplanada, situat entre el Born i l’inici de l’actual passeig de Sant Joan, i que coincideix amb l’actual carrer del Comerç. Finalment, el 1835, una part de la fira va passar a les voltes dels Encants i el trasllat va propiciar la confusió amb els Encants medievals.

Tot i que hi ha notícies que el primer mercat dels Encants ja estava actiu al segle xiii, la primera referència documental és del xiv1. Estaven situats entre els porxos de l’església de Sant Jaume i la porta del call jueu, on avui hi ha la plaça de Sant Jaume, un espai molt L’any 1888 tots dos mercats segueixen diferent de l’actual que fins al 1823 va ser ocupat per l’església, dos fossars i la casa de la compartint espai quan són traslladats al camí de la Creu Coberta (avui avinguda Mistral), Batllia General. davant de l’enderrocat portal de Sant Antoni, El 1358 es traslladen a la plaça Nova, on ja s’hi a tocar d’un turó, aleshores un descampat amb un vell hostal que acollia viatgers i feia mercat d’antic, i el 1391, coincidint amb l’assalt al call de la ciutat (molts venedors eren comerciants que esperaven que s’obrissin les muralles. Ben a prop, des del 1879 s’hi jueus), se situen a les voltes dels Encants del construïa el mercat de Sant Antoni, inaugurat carrer del Consolat, entre la Llotja i el convent de Sant Sebastià, enderrocat per fer-hi la plaça per l’alcalde Rius i Taulet el 25 de setembre de 1882. d’Antonio López. Durant gairebé cinc segles, aquest indret, amb llarga tradició mercantil, va ser l’espai dels Encants, fins que es va reformar Malgrat la coincidència d’espai i la confusió, la fira de Bellcaire la componien els la façana marítima amb la mirada posada en anomenats «drapaires de carretó» i se l’Exposició Universal del 1888. celebrava el diumenge, mentre que els Encants disposaven de tres dies laborables: Sobre els Encants, comentava el governador dilluns, dimecres i divendres. de la ciutat al Diario de Barcelona l’any 1816: «[…] es verdaderamente una feria o mercado Poc abans de l’Exposició Internacional del que, introducido durante la ocupación de 1929, els Encants de la Creu Coberta van ser esta ciudad por las huestes enemigas, ha traslladats de nou perquè els voltants de Sant seguido después sin ninguna autoridad».2 Antoni, a les portes de Montjuïc, van guanyar L’ocupació a què es refereix és la de les una centralitat urbana que va comportar tropes franceses, i en subratlla el caràcter l’expulsió dels Encants i l’enderroc del que el forà i mancat de legitimitat històrica, amb

Aparicio, Cristina; Gascón, Antonio; Morell, Jordi; Martell, Rosa; Pérez, Marcos; Medir, Marc. Els Encants i la fira de Bellcaire. Imatge i història de Barcelona. Ajuntament de Barcelona i Taller d’Història del Clot – Camp de l’Arpa, 2014.

Diario de Barcelona, 24 de gener de 1816.

La Veu de Catalunya, 17 d’octubre de 1912.

periodista Joan Vallès i Pujals anomenava «les Hurdes barcelonines»:3 un entramat de construccions precàries i passatges estrets que amagaven els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l’Alcalde, del Cotó i dels Mistos, entre l’avinguda Mistral i els actuals carrers de Vilamarí i Entença. L’Ajuntament va voler donar aixopluc a una part de les parades, les que feien companyia al mercat de Sant Antoni, sota la marquesina que va fer construir al voltant del mercat l’any 1929, i van heretar el nom d’Encants de Sant Antoni. Sota cobert, en un passadís perimetral sobre la vorera recobert amb lones que les ocultaven de l’exterior, van sobreviure fins al 2009, l’any en què el mercat és reformat i recupera la seva estructura original. Aleshores, bona part de les parades dels Encants de Sant Antoni són incorporades a l’interior. L’any 1928, els Encants històrics van ser traslladats a un altre espai marginal de la ciutat. Van ser instal·lats entre la zona central de la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral del Clot (al costat de muntanya, entre Castillejos i Dos de Maig), que aleshores era un descampat esquitxat de fàbriques i tallers ferroviaris i travessat pel rec Comtal i les vies del tren. En aquest espai de frontera, que havia de ser provisional tot esperant que s’urbanitzés la plaça projectada per Cerdà el 1859 –obra encara en marxa a punt d’entrar a la dècada de 2020–, els Encants hi van estar ubicats durant més de vuitanta anys. Aquí seran coneguts com a mercat dels Encants Vells i fira de Bellcaire. El terme Vells s’incorpora al nom per diferenciar-los dels Encants Nous, instal·lats l’any 1931 a l’antic camp de futbol del Martinenc de la cruïlla dels carrers València i Dos de Maig, a iniciativa d’un grup de paradistes farts de la provisionalitat. Com a galeria comercial neixen el 1959 i són coneguts com a Encants Nous o Local de Vendes.

central on es venen a terra, com sempre, els objectes que provenen de subhasta. Amb aquest darrer trasllat i el nou edifici, els Encants recuperen la centralitat urbana i ciutadana que van perdre quan van ser traslladats a Sant Antoni i posteriorment a la plaça de les Glòries. Ara, amb la reforma de la plaça i el nou parc, compartiran espai amb equipaments com el Disseny Hub Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya o l’Auditori. Resulta difícil defensar les velles instal·lacions de les Glòries perquè la seva imatge de marginalitat està molt arrelada a l’imaginari barceloní. Però en aquell espai de frontera, en aquell no-lloc, els venedors hi van acabar construint un món que es regia per lleis pròpies, com passa en els marges de les ciutats populoses. Els visitants i els compradors eren conscients que traspassar els límits era fer un viatge al passat representat per aquells objectes amuntegats que buscaven una nova vida després de perdre la del seu antic propietari. De fet, passava el mateix amb l’espai ocupat pels Encants. Per als habitants del Clot, aquella cicatriu urbana fora de control era un espai de memòria: farineres, fàbriques, magatzems, vies i estacions de tren formaven part de la història de l’industriós Sant Martí de Provençals; per als nens, la ruïna d’aquell passat era espai de joc i imaginació. Com ha estat sempre i com passa amb la memòria, els Encants, com els espais que han ocupat, són el lloc on es troben per penúltima vegada el passat i el present; són el lloc on els morts i els vius pacten el futur.

Dins del projecte d’urbanització de la plaça, els Encants són traslladats a un edifici estable al costat del Bosquet dels Encants, a l’altra banda de la plaça, que s’inaugura el 25 de setembre de 2013. El nou emplaçament és una moderna coberta que aixopluga les parades de mercaderies de primera mà en galeries elevades i una plaça

Relatos encantados de Victoria Bermejo (VB)

Recuerda De repente, en medio de un mar de tebeos lo ve, ve ese ejemplar de España en el corazón de Pablo Neruda, le palpitan las sienes, se le dispara el corazón, pero intentando guardar la compostura se agacha y sigue leyendo el título del libro: Himno a las glorias del pueblo en la guerra; y abajo: Ejército del Este, Ediciones literarias del Comisariado; y en letras romanas: MCMXXXVIII. ¡Bingo! No hay duda, es ese. Recuerda como su abuelo, el librero, le contó que durante la guerra, en el Monasterio de Montserrat se montó una imprenta, «Soldados de la República», que dirigió el poeta Manuel Altoaguirre. Como no había papel usaron ropas y vendajes, trofeos de guerra, banderas enemigas y camisas de prisioneros. Publicaron solo tres libros: este, de Neruda; Aparta de mi este cáliz, de César Vallejo con dibujos de Picasso, y Cancionero menor para los combatientes, de Emilio Prados. Su abuelo también le explicó que al llegar los nacionales los destruyeron todos, los quemaron, y por eso quedaban poquísimos ejemplares en todo el mundo. Se levanta como si la circunstancia no fuera tan grave, tan apasionante, tan única, y le dice a Saim señalando el libro como quien no quiere la cosa: «Y por este que está tan viejo y sucio, ¿cuánto me pides?».