Flors i violes. La Barcelona literària en clau femenina by Barcelona llibres

FLORS I VIOLES

La Barcelona literària en clau femenina

Mª Àngels Cabré

FLORS I VIOLES La Barcelona literària en clau femenina

FLORS I VIOLES La Barcelona literària en clau femenina Mª Àngels Cabré

ÍNDEX INVITACIÓ DE L'AUTORA ..................................................................... 9 ESCRIPTORES BARCELONINES ........................................................ 13 Introducció ..........................................................................................................14 Les pioneres .........................................................................................................16 Dolors Monserdà .............................................................................................. 18 Caterina Albert (Víctor Català) ....................................................................24 Les republicanes .................................................................................................30 Maria Teresa Vernet ........................................................................................ 36 Rosa Maria Arquimbau ..................................................................................40 Escriure la postguerra ...................................................................................... 46 Carmen Laforet ................................................................................................48 Mercè Rodoreda ............................................................................................... 52 El llarg franquisme ............................................................................................58 Carmen Kurtz ...................................................................................................62 Maria Aurèlia Capmany .................................................................................66 Nous aires de transició .......................................................................................70 Montserrat Roig ............................................................................................... 74 Anna Maria Moix .............................................................................................80 Maria Barbal .....................................................................................................84 Barcelona a la memòria .................................................................................... 88 Teresa Pàmies ...................................................................................................92 Rosa Regàs ........................................................................................................96 Lidia Falcón ....................................................................................................100 Esther Tusquets .............................................................................................106 Maruja Torres ................................................................................................. 110 Barcelona molt negra .......................................................................................114 Maria Antònia Oliver ................................................................................... 118 Alicia Giménez Bartle ................................................................................122 Carme Riera ....................................................................................................126 Roser Caminals .............................................................................................. 130 Teresa Solana ................................................................................................. 134 Rosa Ribas i Sabine Hofmann ................................................................140 Noves narradores ..............................................................................................144 Ada Castells .....................................................................................................148 Lolita Bosch ..................................................................................................... 152

Care Santos ...................................................................................................... 156 Marina Espasa .................................................................................................160 Llucia Ramis .................................................................................................... 162

PERSONATGES FEMENINS ............................................................... 167 Introducció ........................................................................................................168 La fabricanta de Dolors Monserdà ............................................................. 170 Nonnita Serrallac ............................................................................................ 174 Mariona Rebull ............................................................................................... 178 Pilar Prim ......................................................................................................... 182 Claudine a l’Excelsior ....................................................................................186 Les dames burgeses de Sagarra ...................................................................190 Les tres joves de Soldevila ............................................................................198 Flora, la nedadora .......................................................................................... 204 Valentina Mur, anarquista ........................................................................... 208 La Colometa de Mercè Rodoreda ................................................................212 La Trini d’Incerta glòria......................................................................................218 Andrea entre les ombres de la postguerra ................................................222 Carola Milà, l’heroïna de Capmany ........................................................... 228 Les Mundetes de Montserrat Roig .............................................................234 La Teresa de Marsé .........................................................................................238 Lilí Barcelona ................................................................................................. 242 La parella de Pepe Carvalho ........................................................................ 246 Feli, esthéticienne i altres dones d’avui .....................................................250

DONES DE CARN I OSSOS ................................................................257 Introducció ....................................................................................................... 258 Amalia Domingo, l’espiritista cega ............................................................ 260 La Monyos, l’esperit de les Rambles .......................................................... 266 Teresa Mestre de Baladia, els secrets de l’alta burgesia ......................... 272 Enriqueta Martí, la suposada vampira del Raval ................................... 280 Isabel Llorach, agitadora cultural .............................................................. 288 Júlia Peraire, musa del modernisme .......................................................... 296 Anna Maria Martínez Sagi, la poeta esportista .......................................302 Carmen Broto i el crim del carrer de la Legalitat ....................................308 Christa Leem, l’art del nu ............................................................................. 316 La noia del Flash Flash ..................................................................................322

NOTA FINAL DE L’AUTORA ..............................................................328 BIBLIOGRAFIA ....................................................................................330

Dama, senyora, menestrala o xinxa: el camp de visió variava una mica però, sense elles saber-ho, l’actitud de mirar les unia. Era una mirada que encara no havia trobat les paraules, les seves, per a expressar allò que veia. I és això el que li falta a la història de Barcelona. I a la seva literatura. MONTSERRAT ROIG «De finestres, balcons i galeries»

Escriptores barcelonines

Flors i violes

INVITACIÓ DE L'AUTORA Ja fa temps que les ciutats són escenaris literaris, per això existeixen més enllà de les seves realitats presents o passades. A través de la literatura viatgem a ciutats que ja no són, però no perquè no existeixin pròpiament, sinó perquè amb els anys han patit transformacions substancials que fan impossible que les reconeguem tal com van ser. Amb la literatura viatgem al Londres del segle xvi, a la Roma del xvii, al París del xviii, al Moscou del xix o al Berlín del xx. Així, la literatura ens permet conèixer les ciutats com cap transeünt les podria conèixer avui, des de les múltiples capes que les han anat construint i modelant. Concretament, Barcelona va esdevenir escenari literari en el moment en què Cervantes va voler que el Quixot hi arribés. Des de llavors, ha estat contínuament plasmada negre sobre blanc i s’hi han passejat personatges de ficció de tota mena i condició. Convertida doncs en geografia literària, i àmpliament coneguda fins i tot més enllà de les nostres fronteres gràcies a novel·les emblemàtiques com Vida privada, La plaça del Diamant o La ciudad de los prodigios, Barcelona és paisatge de fabulació i territori de benaurances i tristeses inventades. És gràcies a la literatura que Barcelona ha viscut una multiplicació tan sorprenent com la dels bíblics pans i peixos: una nodrida biblioteca l’explica des de milers d’angles i punts de vista, i la fixa des de registres i estils ben diversos. És cert que la Barcelona literària que més coneixem és la que han escrit ells,

Invitació de l'autora

els escriptors, i que l’associem a noms com Josep Maria de Sagarra, Ignacio Agustí, Carles Soldevila, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza. Per exemple, l’Oda a Barcelona verdagueriana està considerada fins avui el gran poema de Barcelona, mentre la gran novel·la de Barcelona, per contra, és la suma de moltes novel·les que recorren els ambients i les èpoques. És clar que, acostumat com està tothom que els llibres els escriguin sobretot ells, sovint s’oblida que elles també escriuen i que més enllà de Carmen Laforet i la seva cèlebre Nada, i de la Rodoreda retratista genial de la Barcelona de postguerra, devem molta lletra impresa a les plomes femenines. Oblidem inclús que algunes autores van ser èxits de venda en el seu temps i que van regnar a la literatura barcelonina una mica com ho va fer Ermessenda de Carcassona quan corria el segle x, sempre en règim de «condomini», tal com han governat sempre les dones, és a dir, compartint espai amb els seus col·legues masculins i mai per sobre d’ells. Els darrers anys s’ha dut a terme un procés de recuperació d’autores oblidades, un procés de restitució literària i un exercici de visibilització, que temps enrere hauríem cregut que era impensable perquè ningú semblava veure la necessitat de ressuscitar-les. El seu objectiu no és únicament retornar el prestigi a qui certament el va tenir –i va patir després el càstig de l’oblit–, sinó també a aquelles escriptores que, a pesar del seu innegable talent, no van tenir tanta sort a l’hora de difondre les seves obres. La raó última d’aquesta mirada proactiva cap al passat és construir un present en què les dones no estiguin absents –i no només en el camp literari. En definitiva, revisem el cànon del passat amb l’objectiu de construir un nou cànon per al futur. És un bon moment, doncs, per mirar amb uns ulls literaris molt més generosos la Barcelona d’ahir i d’abans-d’ahir –i, per què no, la Barcelona d’avui– i intentar completar així un puzle al qual encara li falten moltes peces. Viatgem doncs a través de les autores que han fet de la ciutat de Barcelona el seu camp d’acció, deixem-nos acompanyar pels personatges femenins que l’han transitat i també per les dones reals les intenses vides de les quals han estat plasmades en paper. Algunes, els lectors i les lectores les coneixeran àmpliament, unes altres potser menys o, fins i tot, gens. Serveixi aquest llibre per afirmar que la Barcelona literària en clau femenina també existeix i val molt la pena visitar-la, és a dir, llegir-la.

Escriptores barcelonines

Flors i violes

ESCRIPTORES BARCELONINES Dolors Monserdà / Caterina Albert (Víctor Català) / Maria Teresa Vernet / Rosa Maria Arquimbau / Carmen Laforet / Mercè Rodoreda / Maria Aurèlia Capmany / Carmen Kurtz / Montserrat Roig / Anna Maria Moix / Maria Barbal / Teresa Pàmies / Rosa Regàs / Lidia Falcón / Esther Tusquets / Maruja Torres / Maria Antònia Oliver / Alicia Giménez Bartle / Carme Riera / Roser Caminals / Teresa Solana / Rosa Ribas i Sabine Hofmann / Ada Castells / Lolita Bosch / Care Santos / Marina Espasa / Llucia Ramis

Escriptores barcelonines

INTRODUCCIÓ Són moltes les escriptores que han crescut literàriament a l’empara de la Ciutat Comtal –tant si hi han nascut com si hi han arribat des d’altres indrets–, tot i que no n’hi ha tantes que hagin deixat constància d’aquesta experiència a les seves obres. Les que sí que van voler que Barcelona aparegués als seus llibres ho van fer de maneres molt diverses. En alguns casos podríem dir que la ciutat n’és gairebé una protagonista més perquè ocupa un espai principal sense el qual l’obra en qüestió no s’entendria. En altres, Barcelona és només un paisatge de fons, de vegades difuminat, un personatge secundari que podria absentar-se sense que la bastimentada corregués el risc d’ensorrar-se sencera, però que sortosament ja és una part indissociable de l’obra i l’ajuda a dotar-se de la seva personal idiosincràsia. Barcelona és una peça fonamental a La fabricanta, de Dolors Monserdà, i també a Un film (3000 metres) de l’empordanesa Caterina Albert, que signava amb el pseudònim masculí Víctor Català. De la mateixa manera, té un immens protagonisme a les novel·les de Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, fins al punt que sense la ciutat les seves respectives obres narratives no s’entendrien. Barcelona també és infinitament més que el teló de fons de la novel·la més emblemàtica de Carmen Laforet, la cèlebre Nada, protagonitzada per la jove Andrea, però també per la Barcelona fosca dels primers anys de la postguerra. Uns anys abans, molt més feliços, algunes escriptores de la República com Maria Teresa Vernet i Rosa Maria Arquimbau, també essencialment barcelonines, van triar igualment la Barcelona lluminosa com a paisatge per a les seves obres. Barcelona és de la mateixa manera un marc indispensable quan es tracta de debanar la memòria, tal com succeeix amb els records de Teresa Pàmies, Rosa Regàs, Lidia Falcón, Esther Tusquets o Maruja Torres. A Barcelona també ambienten algunes trames novel·lístiques Anna Maria Moix i Maria Barbal, que sol arrencar al món rural per recalar en l’univers urbà. I personatges detectivescos passegen pel seus carrers a les novel·les negres o policíaques de Maria Antònia Oliver, Alicia Giménez Bartlett, Carme Riera, Roser Caminals o Teresa Solana i, també, a les escrites a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann. A la Barcelona dels darrers anys, ja en ple segle xxi, també té lloc

Flors i violes

–no per casualitat– l’acció de novel·les d’escriptores més joves, però ja consolidades com Ada Castells, Lolita Bosch, Care Santos, Marina Espasa o Llucia Ramis. Si hem de ser francs, a més de les citades, hi ha moltes altres autores per a les quals Barcelona ha estat en alguna ocasió matèria literària al llarg d’aquest ampli període històric que abracem, que va des de finals del segle xix fins a l’actualitat. Més d’un segle de literatura que ha regalat noms com Aurora Bertrana, María Luz Morales, Paulina Crusat, Anna Murià o, ja més a prop del present, Mercè Ibarz, que ens passeja per Barcelona als contes de A la ciutat en obres. Només hem volgut destacar, però, aquelles que han fet de la Ciutat Comtal una part inalienable del seu quefer literari i a les obres de les quals trobem alguna cosa més que la petjada d’una ciutat presonera entre el mar i la muntanya, però oberta al nord i al sud. Tant de bo el futur ens ofereixi moltes més autores que contribueixin a fer de la ciutat de Barcelona refugi i mirall de la seva creació literària, tant de bo n’hi hagi moltes més que l’expliquin amb ulls de dona.

Escriptores barcelonines

LES PIONERES Pioners literaris n’hi ha molts, perquè ja sabem que la formació llibresca va ser llargament pàtria masculina. Per aquest motiu, deixant de banda honroses excepcions que tenen molt d’empenta i gosadia, vam haver d’esperar que les dones comencessin a tenir accés a tot allò que els havia estat vedat –als estudis i a tenir veu en la vida pública–, perquè apareguessin les primeres escriptores professionals. Aquestes ja van ser escriptores que no només escrivien en la intimitat, sinó que gosaven publicar i aspiraven a ser llegides. Això va succeir tímidament durant la segona meitat del segle xix, tot i que va ser un cop encetat el segle xx –amb esdeveniments emancipadors per a les dones com ara la proclamació de la Segona República Espanyola o el sufragi femení– que vam poder començar a parlar plenament d’escriptores en plural. Elles van establir les bases d’una literatura escrita també «en femení», que és una cosa totalment diferent de la «literatura femenina», una definició que gairebé sempre vol injuriar, encara que faci referència només a la literatura de la sensibilitat, que no és un terreny privatiu de les dones. Si parlem de pioneres de ple dret, Dolors Monserdà té l’honor d’haver posat la primera pedra de la literatura catalana professional en clau femenina. Després van venir autores com Carme Karr (1865-1943), molt rellevant sobretot com a activista cultural, i no cal dir-ho, Caterina Albert (Víctor Català), que malgrat la seva procedència empordanesa tenia un pis a la capital i va dedicar a Barcelona tota una novel·la sencera. Aquestes dècades finals del segle xix i les primeres del xx suposen per a les escriptores d’aquí un repte en tots els àmbits professionals, inclòs el literari. Barcelona compta amb algunes iniciatives dedicades a facilitar l’educació de les dones i la seva incorporació a la vida laboral, com ara l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona que Francesca Bonnemaison va posar en marxa al carrer de Sant Pere Més Baix. Amb el franquisme va transformar-se en la Biblioteca Popular de la Mujer i actualment segueix sent un centre dedicat a l'empoderament femení. Tanmateix, malgrat aquesta lloable iniciativa i algunes altres, ni l’ambient va ser favorable a la seva producció literària ni les seves carreres van estar exemptes de contrarietats, entre les quals va destacar un fervorós masclisme.

Flors i violes

Potser per això algunes autores, com la citada Carme Karr, van dedicar menys esforços a la seva pròpia creació que a projectes culturals destinats a modificar el marc d’acció de les dones, a fer-les fortes i a ajudar-les a conquerir visibilitat. Karr va dirigir el suplement mensual Feminal (1907-1917), que es publicava amb la revista La Ilustració Catalana. Dedicat a les dones, les seves pàgines es feien ressò dels seus esforçats èxits. Aspirava a reflectir el paper de les dones en la vida social i cultural i va ser un instrument indispensable per entendre la vida d’aquesta meitat de la població en aquells anys. Karr hi va donar espai a noves signatures femenines i va comptar amb la col·laboració d’una il·lustradora excepcional, que també era bona amiga seva, la pintora Lluïsa Vidal. Així mateix va fundar La Llar, la primera residència femenina dedicada a l’ampliació d’estudis de les dones perquè, sobretot, exercissin d’institutrius. Tantes obligacions la van apartar de la seva vocació literària i com a conseqüència va publicar relativament poc, de manera que la seva narrativa per a adults es va reduir a dos llibres de relats, Volves i Clixés, que va signar amb el pseudònim L. Escardot i en els quals la temàtica barcelonina no està absent. Avui, un carrer del barri de Sarrià, on va viure, porta el seu nom. La trobem també a la novel·la El vel de la deessa, de Glòria Sabaté, que articula una ficció eminentment femenina i ambientada a les primeres dècades del segle xx on la protagonista és la feminista lliurepensadora Ángeles López de Ayala. Contemporània seva va ser Caterina Albert, que va fer llargues estades al pis barceloní que la seva família tenia al bell mig de l’Eixample. Tot i que va ambientar la seva obra més emblemàtica, Solitud, en un escenari rural, també va voler deixar constància de la seva devoció per Barcelona en una obra, Un film (3000 metres), aparentment més lleugera, però no per això mancada d’entitat. Sent com és Caterina Albert (Víctor Català) una de les autores més rellevants de la literatura catalana, és un motiu de satisfacció que també toqués Barcelona amb la seva prodigiosa ploma.

Escriptores barcelonines

Dolors Monserdà Podem dir que Dolors Monserdà és la primera narradora catalana i, a pesar de la seva orientació conservadora, cal destacar que va ser una pionera del feminisme. No només va impulsar iniciatives destinades a millorar les condicions de vida de les dones, sinó que també les va col·locar al centre de la seva obra literària, que va entendre com una manera d’educar-les enfront dels nous reptes. Entre les seves obres destaca, merescudament, la novel·la La fabricanta. Escriptora i dinàmica activista social, Dolors Monserdà (Barcelona 1845-1919) acostumava a signar com a Dolors Monserdà de Macià, que era el cognom del seu marit. Va créixer en el si d’una família burgesa i el seu pare va ser enquadernador de llibres. A la seva botiga organitzava tertúlies a les quals assistien personatges rellevants de l’època, com el dramaturg Frederic Soler (Serafí Pitarra), el músic Anselm Clavé o l’inventor Narcís Monturiol. Monserdà va anar a l’escola des que tenia tres anys i va ser una de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora de francès diplomada que es va establir a Barcelona. En una primera etapa va escriure en castellà, però després va adoptar el català com a llengua literària. També és recordada perquè va ser la primera dona que va presidir els Jocs Florals, l’any 1909, amb un discurs marcadament feminista: «en lo primer parlament que’l meu sexe endressa desde aquest honorable sitial». Hem de dir que prèviament havia estat premiada en tres ocasions als Jocs Florals. Casada amb un adinerat joier, el seu marit sempre es va oposar que escrivís. Monserdà no li va fer cas, va romandre ferma en les seves conviccions i, afortunadament per a la seva carrera, no va tardar gaire a enviudar i es va poder dedicar plenament a la seva activitat literària. Tot i que també va col·laborar en publicacions generalistes, va viure a primera línia l’eclosió de publicacions dirigides a les dones que es va produir entre finals del segle xix i principis del xx. I així va ser com va publicar el seu primer article a La Llar, la primera revista per a dones en català: «La instrucció de la dona». Poc després va rebre l’encàrrec d’ocupar-se de Modas y labors, el suplement del Diari Català. També va col·laborar a Or i Grana, una publicació femenina que difonia la ideologia de la

Flors i violes

Lliga Regionalista, i va ser una de les col·laboradores estrella de la revista Feminal, que fins i tot li va dedicar un número, el 25. Juntament amb Carme Karr, Monserdà va impulsar unes quantes iniciatives socials i culturals, i també feministes, ja que com a burgesa compromesa pensava que tenia l’obligació d’ajudar les dones treballadores a prosperar. Així, el 1910 va crear el Patronat d’Obreres de l’Agulla, destinat a millorar les condicions de les cosidores amb serveis com l’assistència mèdica gratuïta. Compromesa també com a literata amb la causa femenina, va publicar El feminisme a Catalunya (1907) –considerat «l’Evangeli del feminisme català»– i, després, Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909). Autora de molts registres, va cultivar la poesia, el teatre i la novel·la. Els seus primers poemes en castellà van aparèixer a El Eco de Euterpe i els seus primers poemes en català van veure la llum a la revista La Gramalla. «És la primera novel·lista en llengua catalana? Segurament, sí. És la primera feminista pública? Segurament, sí.», afirma Marta Pessarrodona a Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna. Entre la seva obra narrativa, de caràcter costumista, destaca La fabricanta (1904), que la va consagrar. Abans havia publicat La Montserrat i La família Asparó. Més tard van aparèixer La Quitèria, Del món, No sempre la culpa és d’ella, Per lluir, Maria Glòria, Els rellogats, els captaires i els vells i Buscant una ànima, d’edició pòstuma. En la seva obra de ficció conflueixen el naturalisme i el realisme, encara que també hi podem entreveure una certa inclinació romàntica. Les seves novel·les estan ambientades majoritàriament a la Barcelona burgesa –fins al punt que algunes inclouen el subtítol «Novel·la de costums barcelonines». Conscient de la influència que té la lectura, a les seves obres l’autora aspira a alliçonar sobretot les seves lectores, que pertanyen majoritàriament a la burgesia. Monserdà se suma doncs a la tasca de retratar la pròpia classe social, igual que fan contemporanis seus com Josep Pin i Soler. En el camp del teatre va publicar tres peces: la comèdia Sembrad y cogeréis, estrenada al Teatre Romea, Teresa o un jorn de prova i Amor mana. També va realitzar una adaptació teatral de la seva novel·la La Quitèria, que es va publicar pòstumament. Es va dedicar a fer conferències i va treballar aferrissadament en defensa de la llengua catalana. Juntament amb Caterina Albert, va ser presidenta

Escriptores barcelonines

honorària de l’agrupació Nostra parla, presidida per Carme Karr. La seva filla es va casar amb el cèlebre arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Monserdà està enterrada al cementiri de Montjuïc. Dolors Monserdà afirmava que, com a escriptora, sempre es va interessar per la condició de les dones, de manera que a les seves obres els va atorgar un protagonisme especial. Concretament, va procurar donar veu a les dones solteres, que fins llavors no havien estat gaire ben vistes. Considerava el seu estat civil una opció més, encara que el seu principal objectiu fos que estiguessin ben preparades per escollir el marit més convenient. Tot i amb això, sempre va fugir del sentimentalisme i es va esforçar a dotar d’entitat pròpia les seves congèneres de paper. Tanmateix, pel que fa al moviment sufragista i al dret a vot de les dones que es va aprovar el 1931, hem de dir que s’hi va manifestar en contra perquè considerava que les dones espanyoles no estaven prou preparades. Aquesta tesi també va ser defensada per Victoria Kent al Congrés dels Diputats, però una convincent Clara Campoamor la va rebatre amb èxit i va aconseguir inclinar la votació a favor del sufragi femení l’1 d’octubre de 1931. Així doncs, malgrat lluitar fermament contra la subordinació de les dones, el feminisme de Monserdà busca la seva emancipació a través de millores socials i laborals, però lluny de les lluites obreres i sempre en el marc de la doctrina cristiana. La seva literatura tracta les noves problemàtiques socials que van sorgir amb la revolució industrial, com ara la clara incorporació de les dones als llocs de comandament, però sense enfrontar-se a aquells que aleshores mantenien el poder, és a dir, els homes. També va retre compte del seu feminisme conservador en articles com «Les senyores i el lliurecanvi» o «Lo restabliment del divorci a França». Igualment va ser pionera en el feminisme cultural, ja que es va dedicar a reivindicar el valor de les aportacions literàries fetes per les dones del passat. En aquesta línia va publicar una biografia d’una de les escriptores que admirava i amb la qual va fer amistat, Maria Josepa Massanés. Abans hem esmentat el seu treball amb les cosidores, al qual va afegir el de promotora de la Lliga de Compradores, destinada a conscienciar les consumidores que no compressin allà on es venien productes fruit de l’explotació, en la línia del que avui fa l’economia sostenible. Va tractar aquest tema a la seva novel·la Maria Glòria.

Flors i violes

De totes maneres, no es va interessar només per les dones, sinó que també ho va fer pels presos, els obrers i els captaires, als quals va proposar proporcionar ocupació en lloc d’almoina. El primer que cal dir de la seva novel·la més emblemàtica, La fabricanta, publicada el 1904, és que està ambientada a la Ciutat Comtal en plena industrialització. Això va permetre que Monserdà hi retratés tant els ambients obrers de la ciutat vella com el nou escenari de la burgesia barcelonina que havia creat Ildefons Cerdà, l’Eixample, aquesta quadrícula de carrers que va esdevenir el barri dels diners nous i al qual s’acaba traslladant la parella protagonista. Les dècades dels anys seixanta i setanta del segle xix suposen una acceleració en aquest procés: els telers es mecanitzen, la producció es dispara i empresaris i obrers ajusten les seves capacitats a la revolució que suposa l’esclat industrial. Hi ha qui ha comparat Antonieta Corominas, la protagonista de la novel·la, amb un personatge de la vida real, Eulàlia Escuder, que va ser la dona del gran empresari tèxtil del segle xix Ramon Vilumara. L’activitat fabril dels Vilumara tenia lloc al carrer de Sant Pere Més Baix –igual que a La fabricanta. L’Antonieta és la germana d’un fabricant de teixits de seda i, quan es casa, impulsa el negoci del seu marit, que passarà de veler a fabricant, fins que ella mateixa es posa al capdavant del negoci familiar. El retrat d’aquesta dona, que físicament és poca cosa –«molt baixeta i de fisonomia poc agraciada»– i que, no obstant això, donarà mostres d’una gran empenta, es converteix en una invitació a l’emprenedoria femenina i acaba sent un apropament al paper que van tenir les dones en el procés industrialitzador que es va viure a Catalunya. Citem l’obra en una versió adaptada a l’actual català normatiu: «I la dona que amb dos telers vells i algunes lliures de seda comprada a fiar havia començat el negoci de la casa, fent passar el seu marit de treballador a amo, s’enginyà per a comprar-ne de mecànics, llogà una quadra a Sants i, fent pactes amb el propietari de la casa que continuaven habitant en el carrer Sant Pere Més Baix, perquè de les dues botiguetes els fes un magatzem, amb el fi de traslladar-hi amb més amplitud el despatx que tenien a l’entresol, animà el seu marit per a començar la segona etapa del seu treball, que, amb sa intel·ligència, sa activitat i no escassejant les privacions de tota mena, en pocs anys els donà per resultat fer-los amos d’una gran fàbrica a Sant Martí de Provençals […]».

Escriptores barcelonines

L’acció arrenca als jardins d’Euterpe –situats entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya–, en un dels concerts que s’hi celebraven quan aquesta zona estava molt lluny del que és avui dia, un gran eix comercial de luxe, i «anava a perdre’s per entre les tenebres d’immensos camps de conreus». Veiem com l’Antonieta en surt amb una cosina i una tieta. L’Antonieta és òrfena, sent un gran afecte pel seu únic germà i busca un bon home amb qui casar-se. El trobarà en Pere Joan i al seu costat comença el seu procés d’ascens econòmic i social. Li diu: «Tu saps molt més de l’ofici de lo que en sabia el meu pare, i amb aquests dos telers, va posar dues quadres i comprar una casa. Jo t’ajudaré com ho feia la mare i buscaré la manera de vendre a les botigues els mocadors que tu teixiràs i que, amb l’ajuda de Déu, seran els fonaments de la fàbrica de can Grau». De la ruïna de les classes menestrals a la riquesa de la burgesia. A la seva història barcelonina, Monserdà deixa constància dels inicis d’aquesta transformació que també va modificar l’aspecte de la ciutat: «Les màquines revolucionaren per complet aquest modo d’ésser, multiplicant la producció, abaratint la mà d’obra i substituint els fadrins ensinistrats amb quatre anys d’aprenentatge per obrers que no tenen altre càrrec que el de vigilar el teler, que mecànicament produeix el que abans necessitava de la intel·ligència i traça del treballador». Que situés davant del mirall d’aquest progrés una dona diu molt del seu compromís amb el propi sexe i confirma la seva voluntat de contribuir amb un impuls literari que les dones participessin de la vida pública. A la història també hi ha espai per al clar contrast entre l’Antonieta, ara senyora Grau, i la bella i presumida cosina Florentina, que es casa amb el seu germà. Aquí, en aquest antagonisme, és on Dolors Monserdà exhibeix la seva vena moralitzadora.