La gent del carrer Montcada Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII) by Barcelona llibres

Albert Garcia Espuche

La gent del carrer Montcada

Una histĂ˛ria de Barcelona (segles XIII a XVIII) Volum I Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 3

8/1/20 18:50

Crèdits Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Núria Costa Galobart, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació Águeda Bañón Directora de Serveis Editorials Núria Costa Galobart Cap editorial Oriol Guiu Documentació fotogràfica i coordinació editorial Meritxell Téllez

Edició i producció Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2020 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Albert Garcia Espuche © de les imatges: els autors i arxius esmentats S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autor. Qualsevol error o omissió accidental, que haurà de ser notificat per escrit a l’editor, serà corregit en edicions posteriors. ISBN: 978-84-9156-257-3 (obra) ISBN: 978-84-9156-258-0 (volum I) D.L. B.23775-2019 Imprès en paper ecològic

Producció Maribel Baños Distribució M. Àngels Alonso Correcció lingüística Rudolf Ortega Disseny Forma Disseny dels esquemes genealògics i les taules Alejandro Bou Tractament d’imatge Xavi Parejo

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 4

8/1/20 18:50

Autors de les fotografies Calvet: 39 Fazio: 36 Francesc Carrera: 87 J. Ribera: 28, 29, 30, 31, 33, 36, 37, 88, 90 Joan Francés: 26, 32 Pep Parer: 46, 165

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 5

Abreviatures ACA

Arxiu de la Corona d’Aragó Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona ACVD Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt ADB Arxiu Diocesà de Barcelona AFB Arxiu Fotogràfic de Barcelona AHCB Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona AHN Arxiu Històric Nacional AHPB Arxiu Històric de Protocols de Barcelona AHPSJP Arxiu Històric de la Parròquia dels Sants Just i Pastor AHSCP Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau AMV Arxiu de la Marquesa de Vilallonga ANC Arxiu Nacional de Catalunya BC Biblioteca de Catalunya BNE Biblioteca Nacional de España CAV Col·lecció Albertina, Viena CDMTT Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa CJE Col·lecció Jordi Estruga DCVB Diccionari Català-Valencià-Balear ETSAB Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona FCC Fundació Caixa de Catalunya GNN Germanisches Nationalmuseum Nuremberg GRPB Galleria Regionale di Palazzo Bellomo HSCP Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau MDB Museu del Disseny de Barcelona MEV Museu Episcopal de Vic IAAH Arxiu Mas © Institut Ametller d’Art Hispànic ICGC Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya MNAC Museu Nacional d’Art de Catalunya MUHBA Museu d’Història de Barcelona SPAL Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Arxiu. Diputació de Barcelona TNGL The National Gallery, Londres UC Universidad Complutense ACB

8/1/20 18:50

A la Núria, en Dani, l’Anna, l’Aleix i en Martí

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 7

8/1/20 18:50

Agraïments: A Francesc Caballé i Reinald Gonzàlez, per la seva excel·lent feina sobre les cases del carrer Montcada i per les dades que m’han passat, incloses les del Registre de la Propietat de Barcelona; a la incansable Rosa Nacente, que m’ha proporcionat una setantena d’actes notarials, algunes de gran importància en aquesta obra; a Xevi Camprubí, Josep Capdeferro, Mercè Gras i Mònica Maspoch, per les dades que tan amablement m’han ofert; a Jordi Tor, que m’ha portat, fins a una taula de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, 2.285 manuals (i que no m’ho retreu); a Joaquim Vicente, per la confiança; a José Pérez Freijo, per un suport que dura ja trenta anys; a Rudolf Ortega, per la pacient correcció del text; a Meritxell Téllez, per la feina de coordinació editorial; a Xavi Parejo, pel treball amb les imatges; a Alejandro Bou, per la pacient i eficaç feina gràfica amb els esquemes genealògics; a Pep Parer, per la sempre eficaç labor de fotògraf; a Mariana de Fontcuberta y Juncadella, per deixar-me consultar l’arxiu familiar; i a Núria Rivero, per la millora impagable que ha fet, com sempre i aquesta vegada encara més, en la redacció del text.

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 9

8/1/20 18:50

Previs Les invencions

Una visió global

La invenció sobre els nobles Montcada La invenció del barri Gòtic 21 La invenció arquitectònica 25 La invenció dels palaus 38

Una realitat històrica complexa 43

Representativitat i hostes 49 Una singularitat fonamental

Objectius, metodologia i fonts 53

El període d’estudi 56 La gent 57 Espai i microhistòria 58 Cases i continguts 59 Identificació de persones La diversitat amagada 67

Inicis

Control de l’aigua i urbanització 72 Situació geogràfica i processó del Corpus Banquers i servidors reials 78

Bases físiques

La terra 82 El carrer i les travessies 83 Parcel·les, cases i botigues 93 Espais dels habitatges 96

Veïns i propietaris: el conjunt 99

Nombre i procedència 100 Propietaris i llogaters 102 Diversitat 106 Ascens social 111

Veïns i propietaris: sectors clau 115

Banquers 117 Servidors reials 118 Mercaders 120 Ciutadans honrats 124 Membres de l’estament militar 126 Gaudints 130 Botiguers de teles, adroguers, velers Altres ocupacions 133

131

La gent del carrer Montcada

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 10

8/1/20 18:50

Epíleg Relacions entre veïns

El pas del temps des d’un carrer Trets característics de la societat

137

Lloc d’origen 139 Amistat, família, relacions econòmiques

227

141

Interiors domèstics: riquesa i cultura

Notes del volum I 230 Esquemes genealògics 267 Índex onomàstic dels volums I i II Obres citades 461

145

Mobles 147 Elements de recobriment 150 Ornato, utilitat, inversió 154 Influències foranes 159 Economia i cultura 160

Altres àmbits culturals

214

391

171

Família 172 Religiositat 176 Ideal cavalleresc 178 Lletra, ciència 182 Festa, música, joc 184 Torres de recreo 188

Crisis i conflictes

193

Conflictivitat quotidiana 194 Conflictes econòmics 196 Pestes 198 Revoltes i avalots 202 Crisis polítiques i guerres 204

Volum I

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 11

8/1/20 18:50

Previs El carrer Montcada és un dels que desperten més interès a Barcelona. Persones vingudes de mig món el visiten i gaudeixen dels museus que s’hi troben. Llegeixen o escolten que era el més aristocràtic de la vella ciutat emmurallada, el que acollia en els seus «palaus medievals» les famílies més destacades i els hostes més il·lustres. La imatge oferta als visitants subratlla l’etapa medieval de Barcelona i de Catalunya, considerada de gran esplendor, i ajuda a crear un imaginari gloriós del període. Obvia però els factors negatius que la van acompanyar, com a qualsevol altra etapa, i oblida, per no dir que menysprea, altres moments històrics que semblen menys dignes de ser narrats. El carrer Montcada ha resultat un lloc idoni per reforçar el subratllat intencionat d’una part del passat de la ciutat i del país. L’operació va partir d’una base ideològica conservadora, a la qual s’ha sumat, amb entusiasme, una estratègia econòmica oportunista que vol donar al públic el que sembla buscar: un discurs simple, clar i atractiu, encara que sigui erroni. 13

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 13

8/1/20 18:50

Les invencions

Un seguit de fets que tenen a veure amb una singular interpretació de la història del carrer Montcada, acompanyats de notables modificacions físiques dels seus edificis, han facilitat la imposició d’una visió errònia de la via. Aquesta s’ha presentat com un espai on tan sols habitaven mercaders rics i nobles, on no existia cap activitat econòmica, on no s’obrien botigues i, per tant, on no podien tenir cabuda establiments característics de Barcelona, com ara tavernes o adrogueries. Com es veurà al llarg de l’obra, aquesta visió amaga i oblida una realitat fonamental del carrer: la seva diversitat social, econòmica i funcional al llarg dels segles. En aquest apartat s’analitzen alguns dels fets que han ajudat a la creació d’una visió errònia del carrer, que afecta també el conjunt de la ciutat: les invencions sobre els nobles Montcada, la creació d’un barri anomenat «gòtic», les alteracions radicals d’edificis de la via i l’ús del tot inadequat del concepte «palau». 15

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 15

8/1/20 18:50

La invenció sobre els nobles Montcada

grande, llamado por el pronto Vilanova, sobre los arenales allí existentes [...]. Guillermo de Moncada fué uno de los primeros que mandaron edificar algunas casas en el citado barrio, á cuyo intento él y su esposa María compraron una porción de su terreno, segun lo testifica la escritura recibida en poder de Arnaldo, escribano de Barcelona, á los 17 de julio de 1153. Una antigua tradicion indica que una de las casas construidas por el referido Guillermo, ocupaba el lugar de la grande que hoy existe delante de la que posee la familia Dalmases. En ella residió después la Diputación de los Estamentos de Cataluña. Tiempo andando, la memorada casa vino á ser propiedad de los genoveses, llamados Giudices, que sufrieron en la misma el grande incendio cometido por el tumulto popular del dia 9 de abril de 1694 [en realitat, 1624]. Posteriormente perteneció á D. Antoni Vilanova [es deu referir a Anton de Vilana i de Cordelles-Judice]. Sea lo que fuere de la tradición á que nos hemos referido, ello es cierto

L’any 1847, Antoni de Bofarull i de Brocà va escriure sobre el carrer Montcada, a la seva Guia-cicerone de Barcelona...: «Orijinase el nombre de esta calle del apellido de su primer habitante Guillermo de Moncada, al que vendió la ciudad el burgo arenal de la parte que ocupa ahora tal barrio en 1153. La principal familia de los Moncadas tenia su palacio, como verá el viajero, en otra parte de Barcelona; mas, los descendientes de ese Guillermo habitaron una magnífica casa propia en la calle de su nombre, en cuyo edificio residieron mas adelante los Giudici de los Genoveses, siendo por último quemada en gran parte, á consecuencia de una conmocion popular que hubo en 9 de abril de 1624». Uns anys després, el 1854, Andreu Avel·lí Pi i Arimon va explicar a l’obra Barcelona antigua y moderna...: «En el condado de D. Ramon Berenguer IV el recinto de Barcelona recibió un aumento considerable hácia el punto donde está situada esta calle [el carrer Montcada]. Formóse un barrio 1

Previs

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 16

8/1/20 18:50

que esta calle recibió el nombre de Moncada por haberla comenzado el Guillermo por los edificios que hizo levantar en aquel sitio». Per l’esment a «Guillermo» i la seva «esposa María», sembla que els dos autors es referien al senescal Guillem I de Montcada i de Bearn (1120-1172) i a la seva muller, Maria de Bearn, vescomtessa de Bearn, però cal dir que la parella es va casar l’any 1171, força després de 1153. Com es veurà, l’origen i el nom del carrer es van atribuir més tard al pare de Guillem I de Montcada i de Bearn, és a dir, a Guillem Ramon I, el Gran Senescal, esmentat sovint com «Guillem Ramon de Montcada», tot i que s’ha demostrat que no era un Montcada. Pi i Arimon no va dir on es conservava l’escriptura del 17 de juliol de 1153. L’historiador Philip Banks apunta que, si bé el document no s’ha trobat, possiblement va existir, ja que un escrivà de nom «Arnaldus», com l’anotat per Pi i Arimon, treballava aquells anys a Barcelona. Sobre la possibilitat, però, que l’àrea on s’ubica el carrer Montcada fos desenvolupada sota els auspicis del comte Ramon Berenguer IV, Banks, gran coneixedor dels creixements urbans barcelonins anteriors al segle XIV, escriu: «This line of approach has been followed by subsequent writers on the subject of the origins of carrer Montcada, some even reaching the unsubstantiated conclusion that the whole street was a development of the Montcada family, helped by the wealth gained during the conquest of Tortosa. This hypothesis can no longer be substained in view of the evidence for the role of the church of Barcelona in the urbanization of the district. The exact relationship of the Montcada family to the street remains vague, especially since the name of carrer Montcada is not attested until the thirteenth century». I en una nota a peu de pàgina segueix: «If this were true, it is strange that there is no other record of such a connection between this family [els nobles Montcada] and the city. In fact, after the eleventh century, the family, like so many other noble families, held little if any property in the urban area». Malauradament, quan Banks va escriure això l’any 1990 la idea sobre la relació entre la conquesta de Tortosa i la creació del carrer Montcada estava ja molt consolidada, tot i ser falsa. El gener de 1953, Agustí Duran i Sanpere havia publicat un article titulat El carrer de Montcada i el palau Dalmases, on plantejà que l’origen de la via va ser una concessió que el comte Ramon Berenguer IV va fer, l’any 1148, a un seguit de mercaders barcelonins que l’ajudaren econòmicament a conquerir Tortosa, amb «Guillem Ramon de Montcada» com a personatge clau de l’operació. A canvi dels diners aportats, el comte hauria donat permís a aquells

mercaders per urbanitzar el carrer Montcada, en el context d’un pla urbanístic a desenvolupar a la zona. El 1973, Duran i Sanpere insistia en aquesta idea: «Podem dir que [el carrer Montcada] neix realment l’any 1148». I sostenia que «Guillem Ramon de Montcada» actuà com a fiador dels mercaders de Barcelona. Per això, segons ell, «Guillem Ramon de Montcada i el seu grup de ciutadans obtenen, doncs, el dret d’edificar per a ells o d’establir per a d’altres en les parcel·les resultants del seu pla urbanístic». Per afirmar-ho es basava, com assegurà, en un article de Francesc Carreras i Candi publicat el 1917 al Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona i titulat «Los ciutadans de Barcelona en 1148».

Les invencions

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 17

8/1/20 18:50

Joaquim Miret i Sans, Los ciutadans de Barcelona en 1148, BoletĂn de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1917

Previs

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 18

8/1/20 18:50

Les invencions

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 19

8/1/20 18:50

L’autor d’aquest article és, de fet, Joaquim Miret i Sans, i no s’hi esmenta cap urbanització de cap àrea, ni es menciona el carrer Montcada. Miret i Sans va copiar l’escriptura que recull el préstec fet el 3 de desembre de 1148 pel grup de mercaders barcelonins, un document que es troba a l’arxiu de la catedral de Barcelona. Aquest text ja havia estat citat àmpliament per Francesc Diago (1562-1615) a la coneguda obra Historia de los victoriosissimos antiguos condes de Barcelona (1603), i també, més succintament, per Narcís Feliu de la Penya i Farell en els cèlebres Anales. Miret i Sans va considerar, amb bon criteri d’historiador, que les dues cites no eren suficients, encara que la de Diago donava quasi tota la informació, i va afirmar: «és precís publicar lo text d’aquesta escriptura que ve a confirmar lo dit per lo cronista Tomich de què a la ciutat de Barcelona se degué la major part de la gloria de la presa de Tortosa». El document de 1148, transcrit íntegrament per Miret i Sans, recull que el comte Ramon Berenguer IV empenyorà, per causa del préstec de 7.700 sous rebut dels burgesos barcelonins, els seus molins vells i nous, tret del molí del Clot de la Mel, i tots els seus usatges i lleudes de mar i terra, tant de cristians com de sarraïns i jueus, i també les entrades i eixides de Barcelona. El document no es refereix a cap concessió per urbanitzar terrenys ni per obrir cap carrer en concret. Cal dir, a més, que «Guillem Ramon de Montcada» no actuà com a fiador dels burgesos, sinó, lògicament, com a fiador del comte, que era qui quedava obligat a complir el tracte després de rebre els diners. Montcada es va comprometre, en cas de rebre alguna queixa dels burgesos sobre incompliment del pacte, a anar a Barcelona abans de deu dies i a quedar-se al territori de la ciutat fins que aquells rebessin complida satisfacció per part del comte. S’ha d’afegir que «Guillem Ramon de Montcada», fiador com hem dit de Ramon Berenguer IV, no va rebre a canvi res que tingués a veure amb una urbanització de terrenys, sinó la tercera part de la ciutat de Tortosa, que es va rendir el 31 de desembre de 1148. Cal subratllar també que les concessions donades pel comte als burgesos eren temporals, fins que recuperessin els diners cedits en forma de crèdit; evidentment, un permís per urbanitzar carrers no és temporal. A partir de la «notícia» divulgada per Duran i Sanpere, força autors han citat com a certa la concessió per urbanitzar el carrer Montcada feta a Tortosa el 1148 i, de manera subsidiària, el vincle de «Guillem Ramon de Montcada» amb el nom del «seu» carrer. Cap d’ells podia pensar que s’hagués alterat de tal manera el contingut, i fins i tot l’autor, de l’article de Miret i Sans («àlies Carreras i Candi»), tot inventant la qüestió de la urbanització de carrers, el de Montcada inclòs.

Més recentment, el nom del carrer s’ha lligat, de manera correcta, al ciutadà barceloní Martí de Montcada. Segons un treball de 1981 de la historiadora Carme Batlle i Gallart, aquest barceloní, jurat del Consell de Cent els anys 1257, 1262 i 1264, i que arribà a la conselleria el 1258, va ser qui urbanitzà el carrer. A parer de l’autora, es poden reconèixer elements de la seva casa en el primer edifici que va esdevenir seu del Museu Picasso, conegut com a Palau Berenguer Aguilar i que en aquest treball anomenem Casa Reart. No consta documentalment, en tot cas, que Martí de Montcada urbanitzés el carrer, ni es pot demostrar que visqués a la casa esmentada o en una altra de la via. En qualsevol cas, a l’anàlisi família a família del segon volum de l’obra es parlarà d’aquests Montcada, ciutadans de Barcelona que, això sense dubtes, van donar nom al carrer. Com es comprovarà, l’any 1260 s’esmenta per primera vegada el «carrer de Martí de Montcada», amb referència inequívoca a la via que estudiem. El 16 abril d’aquell any, Berenguer Sapera (de Petra) va vendre a Ramon d’Abrera una casa situada al «carrer de Martí de Montcada», a prop de Santa Maria del Mar, i un temps més tard, el 16 de febrer de 1274, d’Abrera la va vendre als germans Guillem Pere (I) i Arnau (I) Dusai (Casa Bru). 14

Previs

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 20

8/1/20 18:50

La invenció del barri Gòtic

Es fa difícil separar la invenció sobre «Guillem Ramon de Montcada» i l’acord de 1148 de la invenció, molt més important, de l’anomenat «barri Gòtic». Agustín Cócola Gant, en el seu excel·lent treball El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca, ha fet una aportació notable respecte del segon invent. Per aquesta raó, no cal dedicar aquí gaire espai a la qüestió, sinó adreçar el lector a aquesta obra i citar-ne només alguns punts. L’obertura de la Via Laietana va generar discussions i propostes sobre la manera de «conservar» els monuments històrics afectats. Cócola Gant apunta que «para un sector de la sociedad barcelonesa la puesta en valor de los edificios históricos sacados a la luz por la reforma interior suponía una oportunidad para monumentalizar el centro de la ciudad». La idea del barri Gòtic es va començar a gestar aleshores. L’any 1911, l’escriptor Ramon Rucabado i Comerma explicava la manera de procedir: «un barrio gótico tal como lo hemos ideado, sería como un estuche precioso que custodiaría las joyas riquísimas de Barcelona, la Catedral y el Palacio de los Reyes: todas las calles incluidas en el perímetro deberían ser devueltas, no al primitivo estado de la época histórica en que se terminó la edificación de aquellas, sino al estilo

gótico catalán, intervenido por la mano experta y sabia de los mejores arquitectos modernos de Cataluña». Cócola Gant anota: «Al decir que el barrio debería ser devuelto al estilo gótico catalán y no al primitivo estado de la época en que se terminó de construir, estaba legitimando la eliminación de la historia posterior al período gótico, en un intento de mejorar el pasado por medio de su planificación. Estaba, en otras palabras, aceptando que la realidad podía ser reconstruida en algo que nunca había existido como tal, pero una vez transformada, conseguiría remitir a la etapa más honorable de la nación. [...] Si las ventanas del siglo XV en adelante serían sustituidas por otras góticas, el barrio debería llenarse de las conocidas ventanas coronelles. [...] La intervención propuesta en el barrio de la Catedral implicaba una valoración de la historia medieval de Cataluña que no podría haber sido entendida sin la labor historiográfica heredada de la Renaixença, y que, además, fue aceptada por la burguesía de la capital ya que ésta no sólo necesitaba transformar la ciudad en el mejor espacio posible para el desarrollo del libre cambio, sino que también debía reafirmar su propia identidad por medio de la historia y de su visualización inmediata, es decir, por medio de la arquitectura monumental».

Les invencions

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 21

8/1/20 18:50

Agustín Cócola Gant explica que «a partir de 1939 se consolidó el Servicio de Edificios Artísticos y Arqueológicos y pasó a ser dirigido por Adolf Florensa [i Ferrer]. Desde entonces, las intervenciones dejaron de limitarse a la manzana del Palacio Real para extenderse al barrio de la Catedral, ampliando la consideración de Barrio Gótico a todo el espacio existente dentro del recinto romano y al conjunto de la calle Montcada». La manera de fer arribava,

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 22

doncs, al carrer que estudiem, tot i que l’autor recorda que ja l’any 1901 Josep Puig i Cadafalch havia escrit, a La Veu de Catalunya, que «els carrers de Montcada y de Mercaders estan demanant convertirse en carrers de Nuremberg o de Bruges o en una via de Florencia; es precís fer lo que M. Buls ha fet a Bruselas, ab la Gran Plassa, no destruir, sino reedificar, retornar las cosas a sa primitiva bellesa». És a dir, inventar, «millorar el passat». 17

8/1/20 18:50

Adolf Florensa, La calle Montcada, 1957. Alรงats de les faรงanes del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 23

8/1/20 18:50

Per tal de veure el lligam, si més no cronològic, entre la invenció sobre els Montcada i la invenció del barri Gòtic, cal saber que Agustí Duran i Sanpere va canviar de parer respecte de la idea de barri Gòtic. L’any 1928 havia publicat el text Per l’història del barri de la Catedral de Barcelona, on va indicar l’origen i l’evolució dels edificis que envolten la catedral, i va afirmar que «el segle XIV no ha deixat el més petit rastre del seu pas pels afores de la Catedral, com no lo aneu a cercar a l’esglesia de Santa Àgata a l’altra banda de la plaça del Rei». L’autor va afegir que el barri que molts anomenaven «barri Gòtic» seria, en tot cas, un barri renaixentista, i va reblar: «Creiem que si mudàvem en aquest sentit la denominació del barri, l’exactitut histórica i arqueológica hauria guanyat bastant». Com explica Cócola Gant, «se daba la paradoja de que los restos materiales del barrio más representativo de la capital catalana eran edificios construidos durante la etapa que la historiografía había definido como época de decadencia de la nación [...] Duran i Sanpere no hacía referencia a este aspecto, pero como historiador defendía respetar la heterogeneidad del entorno, que no era sino la evolución lógica de la historia». Les coses, però, van canviar després de la Guerra Civil. Cócola Gant recorda que, en aquesta qüestió, Duran i Sanpere «pasó de la investigación histórica en sus años de juventud a la difusión acrítica en las décadas de 1940 y 1950». Aquest segon any afirmà que «el arte que corresponde a la época de mayor esplendor de Barcelona es el gótico que, además, no tuvo sucesor directo, sino que persistió casi intacto a través de la época barroca [...] el estilo gótico ha quedado sin transformación posterior como estilo barcelonés por antonomasia y el Barrio Gótico como síntesis y condensación de toda la ciudad y de su historia». És a dir, en el cap de Duran i Sanpere el barri Gòtic va passar d’inexistent a immutable. Pocs anys després, el 1953, escrivia el seu article sobre l’acord de Tortosa de 1148. 18

Previs

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_I_Tripa_Xavi.indd 24

8/1/20 18:50

Albert Garcia Espuche

La gent del carrer Montcada

Una histĂ˛ria de Barcelona (segles XIII a XVIII) Volum II Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 3

8/1/20 19:18

Edició i producció Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2020 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Albert Garcia Espuche © de les imatges: els autors i arxius esmentats S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autor. Qualsevol error o omissió accidental, que haurà de ser notificat per escrit a l’editor, serà corregit en edicions posteriors. ISBN: 978-84-9156-257-3 (obra) ISBN: 978-84-9156-259-7 (volum II) D.L. B.23775-2019 Imprès en paper ecològic

Producció Maribel Baños Distribució M. Àngels Alonso Correcció lingüística Rudolf Ortega Disseny Forma Tractament d’imatge Xavi Parejo

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 4

8/1/20 19:18

Autors de les fotografies Agustí Duran i Sanpere: 72 Albert Esteves: 95, 122, 172, 213, 261, 588 Bert i Claret (fotoperiodistes): 222 Brangulí (fotògrafs): 185 E. Esteve: 421 Francesc Carrera: 158, 183, 210, 211, 224, 227 Guillem Fernández-Huerta: 370, 371 J. Miret: 501 J. Ribera: 27, 87, 135, 180, 229, 431, 434, 444, 594, 595 Joan Estorch: 551 Joan Francés Estorch: 94, 133, 163, 409, 485, 542, 553 Joan Marquès: 392 Joaquim Fabregat: 344 Jordi Puig: 535 Josep Marimon Vidal: 500 Narcís Ricard: 490 Natàlia Boadas Prats: 446 Pep Parer: 12, 86, 87, 289, 440, 533, 603, 605 Ricard Ballo: 98, 100, 102, 148, 369, 415, 416, 499, 502, 513, 523, 556 Vicente Zambrano: 564 Vidal Ventosa: 85

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 5

Abreviatures ACA

Arxiu de la Corona d’Aragó Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona ACVD Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt ADB Arxiu Diocesà de Barcelona AFB Arxiu Fotogràfic de Barcelona AHCB Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona AHN Arxiu Històric Nacional AHPB Arxiu Històric de Protocols de Barcelona AHPSJP Arxiu Històric de la Parròquia dels Sants Just i Pastor AHSCP Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau AMGR Arxiu Municipal de Granollers AMMV Arxiu Municipal de Montornès del Vallès AMV Arxiu de la Marquesa de Vilallonga ANC Arxiu Nacional de Catalunya BC Biblioteca de Catalunya BNE Biblioteca Nacional de España CAV Col·lecció Albertina, Viena CDMTT Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa CJE Col·lecció Jordi Estruga DCVB Diccionari Català-Valencià-Balear ETSAB Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona FCC Fundació Caixa de Catalunya GNN Germanisches Nationalmuseum Nuremberg GRPB Galleria Regionale di Palazzo Bellomo FPHSCSP Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau MDB Museu del Disseny de Barcelona MEV Museu Episcopal de Vic IAAH Arxiu Mas © Institut Ametller d’Art Hispànic ICGC Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya MNAC Museu Nacional d’Art de Catalunya MUHBA Museu d’Història de Barcelona SPAL Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona TNGL The National Gallery, Londres UC Universidad Complutense ACB

8/1/20 19:18

Cases de la banda de llevant del carrer Cases de la banda de ponent del carrer

La gent del carrer Montcada

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 6

8/1/20 19:18

Casa Vilardaga

Casa Puiguriguer Casa Calveria Casa Torres Casa Saleta

Casa Reart

Casa Llinàs Casa Meca

Casa Bru

Casa Ferrer

116

156

Casa Comalada

Casa Vedrines

Casa Vilana

284

Casa Segarra

138

Casa Aguilar

248

182

286

Casa Morelló

288

Casa Circuns

300

208

Casa Junyent

Casa Rossell

Casa Marcús

310

Casa Sobias

376

Casa Sabastida

Casa Cortés

388

Casa Taverner

Casa Cabejau Casa Blanch

322

Casa Andreu Casa Monnar Casa Batlle

312

338

326

330

Casa Móra

232

560

574

Casa Miquel Llobet

398

Casa Nadal

436

Casa Brunés

Casa Casas

456

Casa Bernat Llobet

Casa Dalmau

462

Casa Artés

342

Casa Dalmases

Casa Amat

348

Casa Marís

Casa Buçot

598

602

610

612

488

538

Persones sense casa assignada Notes del volum II 628

617

Volum II

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 7

8/1/20 19:18

Cases de la banda de llevant del carrer Anàlisi família a família ordenada segons l’evolució cronològica de cada casa

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 9

8/1/20 19:18

Casa Vilardaga

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 10

8/1/20 19:18

Jaume Torró, un obrador situat «prop de la capella d’en Bernat Marcús», que es trobava sota domini del convent dels Frares Predicadors i dels aniversaris comuns de la Seu de Barcelona (Guillem de Caçador i Caçador, futur bisbe de Barcelona entre 1561 i 1570, era membre de la família propietària de la Casa Meca del carrer Montcada). Gràcies a l’inventari post mortem dels béns de l’assaonador Jaume Puig, fet el 3 d’abril de 1551 a instàncies de la vídua Margarida, sabem d’una altra família que va habitar la casa. Puig hi vivia de lloguer, i en el document esmentat destaca la botiga, on hi havia moltes pells de cordovà, 27 «vaques assaonades» i una llarga sèrie de pells, ja preparades, de diversos altres animals.

La casa que estudiem en aquest apartat està situada a la cantonada nord dels carrers Montcada i dels Assaonadors, al costat de la capella d’en Bernat Marcús. Aquesta disposició fa molt evident la proximitat del món del treball al carrer Montcada. Els assaonadors, que omplien la via que portava el nom de l’ofici, quedaven doncs ben a prop d’aquest carrer, i a més, la confraria dels assaonadors va tenir la seu a l’edifici que analitzem. La primera notícia sobre famílies que van habitar la casa és de 1349. En efecte, el 8 d’abril d’aquell any l’assaonador Bernat Ermengol va prendre possessió d’«una part» de l’estatge situat sota la capella d’en Marcús («juxta sive subtus»), que el 7 de març de 1349 li havia venut Cília, vídua de Guillem Alegre. En el fogatge de 1363 consta en una part de la casa l’esmentat Bernat Ermengol, amb una quantitat a pagar de vuit sous i quatre diners, i a l’altra part s’hi estava el mercader Guillem de Carboners, que havia de satisfer 30 sous. Aquest devia ocupar la part més gran de l’edifici, mentre que l’assaonador disposaria d’una botiga amb habitacions per viure-hi, potser situades en els pisos superiors. En el fogatge de 1378 figura també a la casa Bernat Ermengol (Armengou). En canvi, ja no hi apareix en el fogatge de 1399. Una vegada comparats els tres recomptes esmentats i l’ordre d’aparició dels «focs» en els documents, es pot concloure, amb prou seguretat, que el 1399 la casa que analitzem estava ocupada per l’assaonador Pere Oliver, possiblement propietari (en el primer i el tercer cas, els autors dels documents van recórrer l’illa seguint les agulles del rellotge, i en el segon el desplaçament es va fer en sentit contrari). La informació següent la proporciona el fogatge de 1516: tot sembla indicar que l’edifici que analitzem l’ocupaven aleshores el vanover Jaume Torró, possiblement a la part més petita, i l’apotecari Benet Oliver, potser descendent de l’esmentat Pere Oliver. Sabem que Oliver havia ingressat en el col·legi d’apotecaris l’any 1497 i que va ser pare de Tomàs Oliver, també farmacèutic. El 17 de gener de 1517, Jeroni Llopart, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona i hereu del seu pare, l’apotecari Gabriel Llopart, va fer donació entre vius a l’esmentat Jaume Torró d’un «obrador situat prop de la capella d’en Bernat Marcús», que es trobava sota domini del monestir dels Frares Predicadors: es tractava d’una botiga de la casa. Sabem també que el 4 d’abril de 1541 Rafael Castells, sotsprior del convent dels Frares Predicadors de Barcelona, i Guillem de Caçador i Caçador, doctor en lleis i administrador dels aniversaris comuns de la Seu de Barcelona, van establir «de nou» a Elionor, vídua en primeres núpcies de l’esmentat vanover Casa Vilardaga

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 11

A la planta baixa de l’habitatge consta el celler; al primer pis la sala, un passatge, la cambra al «cap de la sala», la cambra al «cap del passatge» i la cuina; i a la segona planta la cambra dels fadrins, el porxo sobre la sala i el galliner damunt la cuina. A més, hi havia un terrat a sobre del galliner.

Entre els béns trobats a l’habitatge sobresurten els draps produïts a la ciutat de Tournai, que mostren un cert nivell de vida, i l’obra Pràtica mercantívol, tractat d’aritmètica i geometria del mallorquí Joan Ventallol, publicat a Lió l’any 1521, la possessió del qual assenyala la preparació mercantil de l’assaonador. A més, l’inventari informa que Puig posseïa una casa al carrer de n’Andarró i una altra, amb hort, al costat dels tiradors dels paraires, darrere l’església del convent de Sant Agustí, on es guardaven 42 gerres d’oli. Sembla que l’habitatge de Jaume Puig era només una part de l’edifici que analitzem, la de la cantonada, que anys més tard va quedar en mans de la confraria dels assaonadors. El 1628 s’instal·là a la façana, justament a l’angle de l’edifici, una escultura de sant Joan Evangelista, patró de la confraria, amb l’escut heràldic i els símbols de l’ofici. Com es veurà més endavant, la confraria s’ocupà de refer aquesta part de l’edifici després dels bombardeigs del setge de 1697, que la van afectar. L’apotecari Joan Vilardaga va reparar l’altra part de la casa, on ell vivia, també malmesa pels projectils llançats per l’exèrcit francès.

8/1/20 19:18

El 8 de març de 1668 Joan Vilardaga, nascut cap a 1643, era aleshores un jove apotecari i deixeble del farmacèutic Rafael Riu, que habitava una casa del Born. Sabem que el 1697 Vilardaga posseïa una part de la casa que analitzem, però ja hi devia viure força abans. Així ho indicaria el fet que, l’any 1676, l’apotecari va ser un dels compradors a la subhasta post mortem dels béns de Francesca Palaudàries, també habitant del carrer Montcada (Casa Casas). El farmacèutic Vilardaga va intervenir en negocis allunyats de la seva professió, com era habitual en la seva ocupació i en d’altres. En efecte, el 1696 creà una companyia amb el botiguer de teles Jaume Pi i el paraire Felip Bas. És lògic pensar que bona part del seu nivell econòmic li va venir d’aquestes ocupacions properes a les de negociant o mercader. El 1698, Joan Vilardaga s’interessà per les obres de reparació que calia fer a l’habitatge, molt colpit per les bales i les bombes llançades pels francesos. El fuster Valentí Casas i el mestre d’obres Josep Quer van inspeccionar la casa i van fer relació de les obres necessàries. El 1702, la confraria de Sant Joan dels Assaonadors es preocupà per «tornar en son prístino estat la cantonada de pedra picada» de l’edifici. Es tractava, entre altres coses, de «mudar» la jàssera «sota la sala de la confraria», de reparar els envans al celobert de l’escala i fins a la sala, i de refer un sostre a la cantonada. Almenys fins aquesta data, doncs, l’edifici tenia dues parts amb ocupants —i potser propietaris— diferents. El 30 de juny de 1706, l’apotecari Vilardaga, casat amb Paula Icart, filla del botiguer Onofre Icart (Hicart), en trobar-se malament va redactar el seu testament i el va lliurar al notari Bartomeu Cervaró. Consta en el document que era fill d’un paraire de Berga; que tenia dues filles casades, Francesca, dona de Josep Guix, doctor en drets de Berga, i Maria Magdalena, esposa del botiguer de teles Joan Canyacabras; dues filles solteres, Paula i Rosa, i un fill, Anton, a qui va fer hereu. Altres fills havien mort abans, les restes dels quals tenien sepultura a l’església del convent del Carme, on l’apotecari volia ser enterrat. Superada la indisposició que Vilardaga esmentava en el seu testament, el 30 de novembre d’aquell mateix any el farmacèutic va ser triat conseller cinquè de Barcelona. Malgrat els ensurts provocats per la Guerra de Successió, sembla que Joan Vilardaga va resistir econòmicament. Així, el 15 de març de 1715 comprà un censal mort, de 130 lliures de preu, al ciutadà honrat i notari Joan Ribes, necessitat de diners perquè la seva casa, a la Riera de Sant Joan, havia quedat malmesa per «la tormenta bellica, vulgo bombes i bales» de 1714. L’apeo inicial del cadastre borbònic, de 1716, mostra que Joan Vilardaga era el propietari de la casa, estimada en un

Casa Vilardaga, escultura de sant Joan Evangelista

Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 12

8/1/20 19:18

valor de lloguer de 80 lliures anuals (potser una part de l’edifici encara pertanyia a la confraria dels assaonadors). L’apotecari vivia amb l’esposa Paula, el fill Anton, una filla, un fadrí i una criada. L’any 1717, Joan Vilardaga va rebre un mandat del govern municipal que el comminava, en un termini de vuit dies i sota pena de 25 lliures, a «treure de tot perill els arcs de la porxada de la casa [...] que amenaçaven ruïna i donar dany a la cosa pública». L’edifici, doncs, també havia sofert els estralls dels projectils llançats pels exèrcits de les Dues Corones. Joan Vilardaga encara vivia el 1723: aquell any el seu vell soci Jaume Pi li va demanar, en un plet posat a la Reial Audiència, «dar cuenta y razón de la sociedad que se formó en 1696». El testimoni Jeroni Brotons, escrivent, va declarar que Vilardaga tenia botiga d’apotecari, que vivia del seu treball i que era pobre. La conjuntura postbèl·lica l’havia deixat en una situació econòmica penosa, com al gros de la població de Barcelona. El 25 d’abril de 1724, ja amb 84 anys, Joan Vilardaga va actuar com a testimoni en una causa que Francesc Monnar i Salvador Batlle, veïns del carrer Montcada (Casa Monnar i Casa Batlle), van posar contra la priora i el convent de la Mare de Déu dels Àngels. Uns mesos després, el 28 d’agost de 1724, Joan Vilardaga va morir. El seu fill Anton, apotecari com ell, va continuar portant la farmàcia que havia sigut del seu pare.

Casa Vilardaga

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 13

8/1/20 19:18

Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 14

8/1/20 19:18

en molts documents oficials del període. En el fogatge de 1389, Jaume (I) de Màrgens apareix com a cinquantener, anotat amb dos arnesos amb glavi (espasa) llarg, per sota del nivell màxim de tres arnesos. Un Jaume de Màrgens, ciutadà, consta en el fogatge de 1399 a l’illa comentada, descrita en aquest cas com aquella on hi havia l’alberg de Jaume de Màrgens. Es tracta, de ben segur, del fill del Jaume esmentat fins ara: un document de 1398 parla dels «successors» de Jaume de Màrgens. Anys després, el 1424, en el Llibre de les Solemnitats de Barcelona se cita, en la descripció de la professó del Corpus, el tram del carrer Montcada que anava de la casa de Jaume (II) de Màrgens —lògicament el fill esmentat— fins al Born; i el mateix passa, el 1425 i el 1426, en ocasió de la professó del Sagrat Cor de Jesucrist. Les notícies següents respecte de propietaris o habitants de la casa no es produeixen fins passades força dècades. Si s’analitza l’ordre d’aparició dels caps de foc a l’illa corresponent del fogatge de 1497, es pot concloure que aquell any la casa era buida. I si es fa el mateix amb el fogatge de 1516, el més raonable és pensar que en aquella data l’habitatge tampoc estava ocupat. Potser aleshores ja n’era propietari el conegut doctor en drets Joan Sunyer, de qui parlarem tot seguit. Anys més tard constarà com a propietària de l’immoble Lluïsa de Gualbes, vídua de Sunyer. Joan Sunyer, nascut a Lleida, era fill d’un doctor en lleis i cavaller. Va ser insaculat per a oïdor reial per aquesta ciutat el 19 de juny de 1505 i per a diputat el 6 de juliol de 1508. El 1510 va començar la seva carrera de doctor en drets a la Reial Audiència de Catalunya, i potser en aquell temps va adquirir la casa del carrer Montcada. Estava casat amb Lluïsa de Gualbes, filla del donzell Frederic Honorat de Gualbes i Vallseca, regent de la cancelleria de Mallorca, vicecanceller de Catalunya de 1523 a 1529 i membre del cercle erasmista del famós Mercurino Arborio di Gattinara, gran canceller de Carles V. Joan Sunyer, ben casat, ben relacionat i membre del Consell Reial, va ser nomenat vicecanceller de la Corona d’Aragó per l’emperador Carles V, davant del qual va jurar el 28 de juliol de 1529, a Mataró. El nou càrrec unificà els tres càrrecs —abans separats— de vicecanceller d’Aragó, vicecanceller de València i vicecanceller de Catalunya, aquest últim ocupat fins aquell any pel sogre de Joan Sunyer. El juny de 1530, el vicecanceller de la Corona d’Aragó Joan Sunyer era a Nàpols, on acompanyava Íñigo López de Mendoza, bisbe de Burgos, amb motiu de l’enquesta sobre els indults que calia aplicar a aquells que havien ajudat els francesos en la darrera invasió del regne. Joan Sunyer no va exercir molt de

La casa que analitzem es troba a la cantonada del carrer Montcada i la placeta d’en Marcús, prolongació per aquesta banda del carrer dels Assaonadors. En el fogatge de 1360 consta a l’habitatge Ponç des Vall, i l’illa corresponent queda identificada amb el seu nom: illa «[...] en la qual està en Ponç des Vall». Hi apareix amb la seva fillastra —filla del mercader Francesc Eymerich—, que tenia com a tutor Francesc Salort, i havia de pagar set lliures i deu sous. En canvi, en el fogatge de 1363, tot i que l’illa on es troba la casa figura encara descrita com aquella «on stà Ponç des Vall», aquest ja no hi apareix: hi consta la vídua de Ponç, Margarida, amb les seves filles, imposada amb 16 sous i vuit diners (deu lliures en la llista de contribuents més importants del mateix any). Ponç des Vall era fill de Bertran (I) des Vall (Desvalls), que va ser escrivà, servidor de Pere el Gran des de 1284, lloctinent del mestre racional Arnau Sabastida, batlle general de Catalunya de 1305 a 1307, escrivà de Jaume II i administrador general dels béns de l’orde del Temple. Bertran (I) va fer testament el 13 de maig de 1319, i el seu fill primogènit i hereu, Bertran (II), heretà, entre altres béns, la casa on vivia el pare, a la plaça de Sant Jaume, i el mas Cabassa de Sant Martí de Provençals. L’altre fill, Ponç, tenia menys de 25 anys quan el seu pare va testar, i d’ell va rebre diversos béns mobles i immobles, entre els quals la casa que ara estudiem. Ponç des Vall exercí de mercader. Sabem que el 5 de gener de 1348 el veí del carrer Montcada Pere (I) de Mitjavila (Casa Reart) va acceptar-li 400 lliures, en comanda. El 20 de novembre de 1350 comprà al mercader Berenguer de Vilalta una casa situada a la banda de ponent del carrer Montcada (Casa Nadal). El 23 d’agost de 1357 va fer testament i va nomenar hereva la filla Violant. La mort de Ponç des Vall es va produir entre l’inici de 1360 i el final de 1363, dates dels fogatges corresponents: en el segon ja consta com a difunt. L’altra filla de Ponç amb la seva dona Margarida, Isabel des Vall, és qui va continuar vinculada a la casa del carrer Montcada. El 1367 figura com a promesa del mercader Francesc d’Olivella, però el febrer de 1368 ja n’era vídua. En aquesta condició, i amb la seva mare encara viva, el 7 de febrer de 1368 Isabel des Vall va vendre en subhasta pública l’habitatge que estudiem al ciutadà Jaume (I) de Màrgens, membre de la casa de Pere el Cerimoniós. La propietat, situada al carrer «antigament anomenat la Riera d’en Florencià» (és a dir, el carrer dels Assaonadors), estava sota el domini emfitèutic de la pabordia del mes de juliol de la Seu, i el preu de venda va ser de 730 lliures. Màrgens figura a la casa en el fogatge de 1378, esmentat com a comprador del rei, càrrec amb el qual consta Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 15

8/1/20 19:18

mercaders i germans Jaume i Joan Codina i Villar, originaris de Vilafranca —el segon, resident a l’illa de Gran Canària—, per a la contractació de bussos «indians». Es tractava de portar a Barcelona dos d’aquests bussos «de mar», capaços d’estar un temps sota l’aigua gràcies a un giny que Galiano faria fabricar. L’objectiu era la pesca de corall per un temps de cinc anys. La meitat de la matèria primera obtinguda seria per a Galiano, i l’altra meitat per als germans Codina, i el primer administraria tant els coralls per obrar com els treballats. Aquest àmbit d’activitat destacava entre els negocis de Galiano; de fet, algunes vegades el genovès consta a la documentació com a «coraler». El que sobresurt més en el seu cas, a banda de la capacitat per fer alguna mena de campana per bussejar, és la relació amb Sevilla i amb les illes Canàries, dos llocs on els esmentats Codina tenien una de les seves bases de treball i de relacions. L’any 1562, Galiano va nomenar el mercader Antonio Maçuelo procurador seu a Sevilla, i el 1566 va donar poders al mercader valencià Joan Barber, establert en aquesta ciutat, per cobrar de Francesc Pedralbes, coraler de Barcelona. Sembla que, com en el cas del vidre fet a la zona de Mataró i dels vidriers catalans instal·lats a la capital andalusa, alguns coralers del Principat exportaven des de Sevilla el producte de la seva especialitat treballat a Barcelona. Cal dir que el germà de Felip, Jeroni Galiano, també va entrar en el negoci del corall, que compaginava amb altres ocupacions. L’eix que lligava Barcelona, Sevilla, Cadis, les Canàries i Amèrica seria fonamental en l’economia catalana, sobretot a partir de la segona meitat del segle XVI; el present estudi mostra que mercaders veïns del carrer Montcada van fer passos abans en aquesta direcció. A més del negoci del corall, Felip Galiano es dedicà a vendre cuirs a Barcelona, molt possiblement procedents de Santo Domingo. En paral·lel, el mercader tenia un procurador a les fires de Castella, el molt conegut i destacat Pere Joan Casademunt, element clau en aquesta altra direcció fonamental de l’activitat econòmica catalana des de la segona meitat del segle XVI. Sabem també que Miquel Codina, que el 1562 va arribar al càrrec notori de regent la tresoreria reial a Catalunya, substituint Francesc Ferrer Despuig i Ollers, havia treballat per a Felip Galiano des de Castella. En efecte, el futur regent, actuant al servei de Galiano, rebia les mercaderies que aquest li enviava i les venia a l’interior peninsular. Així ho va explicar per escrit el genovès, tot referint-se al temps que Codina «estava en Castella fent mos negocis». Tres anys després de la mort de Miquel Codina, que va tenir lloc l’any 1567, la seva filla encara devia a Galiano la molt considerable suma de 4.000 lliures per mercaderies rebudes pel seu pare.

temps el seu càrrec, ja que va morir a Nàpols no gaire després d’haver-hi arribat: les seves exèquies solemnes es van celebrar a Barcelona el 30 de gener de 1532. No es pot assegurar que hagués viscut a la casa del carrer Montcada. Sunyer va deixar com a hereva la filla impúber, Rafaela Sunyer i de Gualbes, però la família no va continuar durant molt de temps en possessió de la casa. En efecte, l’any 1542 la vídua de Sunyer, Lluïsa de Gualbes, que actuava com a usufructuària, i Rafaela Sunyer i de Gualbes, propietària, aleshores casada amb Jaume de Cardona Rocabertí i de Queralt, la van establir, a cens de 17 lliures anuals, al mercader Felip (Filipo) Galiano, natural de la ciutat de Savona, del ducat de Gènova, i resident a Barcelona. Tal com mostren les afrontacions de la casa incloses en el document d’establiment, la propietat dels Sunyer incloïa una casa contigua, més petita, que obria porta al carrer dels Assaonadors. Felip Galiano va ser un agent econòmic molt actiu i destacat, un bon exemple dels protagonistes dels canvis notables que es van produir al país poc abans de 1550 i, sobretot, després d’aquesta data. Els seus negocis a la capital catalana eren molt diversos, tot i mantenir relacions intenses amb Gènova. És molt característic de la seva activitat l’acord que el 9 de març de 1548 va signar amb Mateu Picornell, coraler natural de la ciutat de Mallorca que vivia a Barcelona. Des de l’1 d’octubre i per tres anys, Picornell havia de treballar el corall per a Galiano, instal·lat a casa d’aquest i amb el pacte de no fer feina per a ningú altre ni obrar el corall enlloc més. Galiano, al seu torn, es comprometia a pagar tres sous per cada pesada de corall tallada, cinc sous per cada lliura de corall «oliveta» arrodonida, tres sous per cada lliura de botons comuns acabats, i vuit sous i quatre diners per cada miler de «canons o llantilles» realitzat. En cas que no es disposés de corall, Galiano pagaria tres sous per cada jornada que Picornell hagués «vagat». Si Picornell volia viure o menjar i beure a casa de Galiano, havia de pagar al mercader 14 diners per dia. Mateu Picornell reconeixia tenir 19 anys, és a dir ser menor d’edat, i per aquesta raó, per prevenir conflictes i com era habitual, renuncià al «benefici de menor d’edat» i a tot altre dret. El negoci de l’obtenció de corall i de la comercialització del producte treballat li devia anar força bé a Felip Galiano, ja que va procurar que a Picornell no li faltés la matèria primera. És aquí on entrà en un àmbit, el de l’orientació geogràfica, que el situà entre d’altres pioners d’aquella etapa històrica canviant. El 18 d’agost de 1559 va firmar un conveni amb els Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 16

8/1/20 19:18

les activitats econòmiques (la propietat del carrer Montcada s’estimà el 1716 en un valor de lloguer de 150 lliures anuals, és a dir, en un preu d’unes 2.500 lliures). L’any 1552, Pere Benet Bals es va casar amb Paula Antich, filla del blanquer Pere Antich i germana del mercader Rafael (I) Antich (Antic). Cal ressaltar un fet singular: Bals va comprar la casa del carrer Montcada el 26 de maig de 1569, mentre que Rafael (I) Antich va rebre en establiment l’habitatge del costat el 2 de setembre del mateix any. Les dues famílies estaven molt unides i no és casual que triessin viure en cases contigües. Pere Benet Bals, matriculat com a mercader l’11 d’abril de 1553, invertia, sovint associat amb el mercader Miquel Llunell, cunyat seu, en els arrendaments de bolles de diverses poblacions, com ara Girona i Vic (1575, 1581), i en assegurances marítimes (de 1577 a 1581). El 23 de juliol de 1563, Pere Benet Bals va formar companyia amb Miquel Antich i Perot Antich, blanquers, Antoni Sala, carnisser, i Rafael (I) Antich, mercader, per vendre robes a Palma de Mallorca (Miquel i Rafael (I) Antich eren menors de 25 anys). La companyia havia de funcionar durant quatre anys i Bals hi posà 4.000 lliures, Miquel Antich 3.000, Perot Antich 4.000, Sala 1.500 i Rafael (I) Antich 3.000. Aquest últim viuria a Palma i seria l’administrador de la companyia en aquesta població, mentre que Bals i Miquel Antich ho serien a Barcelona. El mercader català establert a Palma, Jaume Cornet, estaria al servei de Rafael (I) Antich, i els seus guanys serien els equivalents d’haver posat 4.500 lliures de capital, pel fet d’anar a viure a l’illa. L’any 1580 Pere Benet Bals va actuar com a procurador de Fulvio Giulio della Corgna (1517-1583), cardenal de Perusa (Perugia) i nebot del papa Juli III. Destaca sobretot, però, la seva relació comercial amb Sevilla. El 1581, associat amb el mercader i després ciutadà honrat Gaspar Càrcer i Morell, hi va mantenir negocis amb participació de Salvi Xifra i Joan Pau Bonet, mercaders catalans establerts en aquella ciutat, i del mercader barceloní Bernat Palaudàries (Casa Marís). Pere Benet Bals va afegir una altra casa a la propietat dels carrers Montcada i dels Assaonadors. En efecte, el 23 de març de 1575 comprà a l’assaonador Antoni Corder un habitatge del carrer dels Assaonadors, situat al costat i a llevant de les dues cases que ja posseïa. El 25 de juliol de 1583, Pere Benet Bals, vidu de Paula Antich i casat en segones núpcies amb Marianna Giberga, vídua del notari Francesc Safont, va fer testament. Entre els marmessors figuraven l’esmentat cunyat Miquel Llunell,

El 12 d’octubre de 1551, Felip Galiano havia establert una casa del carrer dels Banys Vells (Casa Dalmases). Uns anys més tard, el 26 de maig de 1569, va vendre el seu habitatge del carrer Montcada al mercader Pere Benet Bals, per 2.300 lliures. Sembla que Galiano, potser malalt, encarava la darrera etapa de la seva vida plegant veles. No gaires mesos més tard, el 27 de febrer de 1570, el genovès dictà testament, on consta com a fill del mercader Tomàs Galiano, de Savona. Va triar com a marmessors el gendre Miquel Quintana, doctor en drets i membre del Reial Consell criminal, el també gendre i doctor en drets Francesc Ubac, les filles Marianna i Isabel i una tercera filla, Contesina, que casaria amb el conegut cavaller Pau de Fluvià. Els matrimonis de les tres noies mostren el nivell social i econòmic que havia assolit Felip Galiano i l’arrelament de la família a Catalunya. El 10 d’abril de 1570 el mercader va morir a la casa que habitava aleshores, al carrer que anava de Sant Agustí al Portal Nou. El testament ens informa que era vidu de la seva dona, Contesina. Seguien vives les tres filles esmentades, i d’altres fills que havien mort estaven enterrats, amb la mare, al convent de Sant Agustí. Amb una tal Janota Folchs —com era força habitual en els nivells benestants—, Galiano havia tingut dos fills més, Jaume, que tenia cinc anys el 1570, i Fèlix, que en tenia tres, als quals va llegar 400 lliures per cap. A més, Felip Galiano va deixar 50 lliures a Joana, donzella «filla de pobre dona», que foradava corall per a ell i per a altres coralers i vivia al monestir de Jonqueres. Aflora aquí, discretament, una cosa que resulta difícil de resseguir a través de la documentació: la importància del treball femení domiciliari en aquesta activitat del corall, tal com passava en altres ocupacions, com ara la fabricació de puntes. La propietat que Felip Galiano va vendre a Pere Benet Bals el 1569 estava formada per dues parts: la primera, una casa gran a la cantonada dels carrers Montcada i dels Assaonadors, i la segona, una de més petita a llevant de l’altra i que obria porta al carrer dels Assaonadors. Com hem vist, les dues parts ja van estar en mans de Lluïsa de Gualbes, vídua de Joan Sunyer. Pere Benet Bals, originari de Manresa, consta primer com a blanquer i després com a mercader. El 1559 havia comprat al mercader Jeroni d’Herèdia i a la seva dona Francesca una casa al carrer d’en Gignàs, per un preu de 1.200 lliures. L’adquisició de l’habitatge del carrer Montcada, molt més car, mostrava un ascens econòmic notable i una voluntat de situar-se en un espai que era, alhora, un lloc de nivell social considerable i un indret clau per progressar en Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 17

8/1/20 19:18

comprometre a fer les esposalles i a solemnitzar la unió per l’Església durant aquell mes de febrer. Les esmentades obres a la Casa Comalada, pagades l’11 de desembre de 1593, uns deu mesos després d’haver signat els capítols matrimonials, semblen mostrar que la parella va ocupar aquest habitatge després de l’enllaç matrimonial. El mes de juny de 1597 s’estava a la Casa Comalada un altre llogater, i és raonable pensar que Quirico Pilo i Ferrale ja s’havia traslladat a l’habitatge que ara estudiem. Pel que fa al vessant econòmic, a l’inici dels anys vuitanta comença a haver-hi notícies sobre l’activitat de Quirico Pilo i Ferrale a Barcelona. El 1581, associat amb altres mercaders, entre els quals hi havia Pere Voltor, veí del carrer Montcada (Casa Nadal), va exportar mercaderies a l’Alguer. A l’inici dels anys noranta, i tot i ser ja cavaller, el veiem important cuirs bovins de Sardenya, que distribuïa a blanquers de Barcelona o d’altres poblacions, com ara Igualada. Va actuar sovint associat amb el seu amic Pau del Rosso, mercader, testimoni en els seus capítols matrimonials, també natural de Sàsser i establert a Barcelona. Van formar una companyia de nom Quirico Pilo i Ferrale i Pau del Rosso, activa des de 1588 i durant força anys: el 1606 van nomenar procurador seu Nicolau Mensa, escrivà del registre de Sa Majestat a la cort (Mensa va ser, anys més tard, secretari de València al Consell d’Aragó). A més de mantenir relació amb Madrid, els dos mercaders van establir uns vincles comercials intensos amb Sardenya i també amb Sicília, tot important cuirs i exportant «robes». A més, van invertir en assegurances marítimes i van proveir de blat les galeres de la Generalitat. Quricio Pilo i Ferrale va dictar testament el 5 de setembre de 1614. Entre els marmessors figuren l’esposa Anna Senespleda i de Çalbà, Pau del Rosso i Francesc Bru i de Granollachs (Granollacs), veí del carrer Montcada (Casa Bru). La confiança total que Pilo tenia en el seu soci Del Rosso és ben palpable en les darreres voluntats. Segons el testador, «tot lo negoci, treballs personals i tot lo que se és fet per la dita companyia ha fet lo dit Pau del Rosso [...] de tal manera que lo que se és guanyat és estat amb la molta sol·licitud, diligència i cuidado de dit mossèn Pau del Rosso [...] en la qual companyia no es posà capital algú, sinó que los guanyables [que] se són fets són estats per dita indústria i treballs excessius del dit mossèn Pau del Rosso». Per aquesta raó, Pilo i Ferrale va decidir retenir per a ell mateix només un terç dels guanys nets, que ascendien a 64.000 lliures. A més, Pilo encarregà a Del Rosso que s’ocupés de la creació d’una sepultura de marbre de Gènova en una església de Sardenya

Sebastià Martí, també cunyat seu, i el mercader Rafael (I) Antich, germà de la difunta dona de Bals, que vivia a la casa del costat del carrer Montcada (Casa Calveria). Els hereus nomenats eren, a parts iguals, els fills Pere Pau, Benet i Rafael Bals i Antich, ja que el fill gran, Joan, ja havia rebut béns quan es va casar. Pere Benet Bals va morir uns mesos després, el 26 de gener de 1584. El seu fill Pere Pau, religiós de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, va traspassar el 1586 i va deixar com a hereus els seus germans Joan i Rafael. Al seu torn, el fill Benet va morir també jove després de testar a Panormi, Sicília, a favor dels seus germans Joan i Rafael. El primer d’ells va finir els seus dies també aquells anys, sent cavaller, i va deixar com a hereu el seu germà Rafael Bals i Antich. Aquest, que va ser blanquer de Manresa i mercader de Barcelona, es va casar el 1594 amb Pràxedes Sarrovira i de Cordelles, filla del ciutadà honrat Miquel Sarrovira i Oliver, conseller en cap el 1572 i autor, l’any 1585, d’una compilació sobre el Ceremonial de Corts, i d’Altília de Cordelles. Rafael Bals i Antich va obtenir el títol de ciutadà honrat l’1 de maig de 1600, i va ser insaculat per a oïdor reial per la ciutat de Barcelona el 15 de maig de 1600. Va morir l’any 1633 i va deixar com a hereva la filla Maria Pràxedes, casada amb Francesc Càrcer i Antich, ciutadà honrat des de l’1 de maig de 1610, fill de l’esmentat Gàspar Càrcer i Morell i de Jerònima Antich, germana de Rafael (I) Antich. El 20 de novembre de 1606, Rafael Bals i Antich va llogar la botiga de la casa al sabater Bernat Xurer, per cinc anys, a comptar des de l’1 d’abril de 1608 i a raó de 12 lliures l’any. Com era habitual, el propietari es comprometia a no fer fora el llogater per cap motiu, i aquest a no deteriorar l’espai llogat i a tornar-lo com l’havia rebut. Si Rafael Bals i Antich va viure a la casa, no ho va fer amb continuïtat, ja que durant un temps l’ocupà, de lloguer, el mercader sard Quirico Pilo i Ferrale, el qual havia llogat abans un altre estatge del carrer Montcada (Casa Comalada), on va fer obres que va pagar al final de 1593. Quirico Pilo i Ferrale era un mercader notable, fill de Jaume Pilo i de Victòria Ferrale, de Sàsser. Es va establir a Barcelona i el 1588 va rebre el títol de cavaller de part de Felip II. El 16 de febrer de 1593 va reafirmar la seva relació amb Catalunya i el seu ascens social: va signar capítols matrimonials amb Anna Senespleda i de Çalbà, filla de Francesc de Senespleda, donzell de Vic i de Barcelona, ja difunt en aquella data, i d’Isabel de Çalbà. La mare d’Anna i el germà d’aquesta, Jeroni de Senespleda i de Çalbà, aportaren en concepte de dot una casa del carrer d’en Colom i 800 lliures. La parella es va Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 18

8/1/20 19:18

de ser creguda «de son simple jurament», i atorgava petites quantitats a una altra dona de servei, també vídua, i a la «dona de cuina». La testadora feia hereva la seva familiar Joana Despalau i de Xammar (filla de Joan Despalau i de Sunyer, senyor del castell de Voltrera, i d’Elisabet de Xammar i de Senespleda). L’inventari post mortem dels béns d’Anna Senespleda i de Çalbà es va iniciar el 30 de juliol de 1627. El notari del document, Miquel Axada, veí molt proper del carrer Montcada (Casa Torres), va fer el document.

dedicada als sants màrtirs Gabino, Proto i Januario, i situada a Porto Torres, on havia de ser sepultat. Quirico, que no tenia fills, va fer hereva la dona. El testament va ser publicat el 16 de setembre de 1614, i el 6 d’octubre següent es va iniciar, a la casa de la cantonada dels carrers Montcada i dels Assaonadors, l’inventari post mortem dels béns del difunt. El document fa patent un considerable nivell econòmic. A la planta baixa hi havia l’entrada; l’estable, amb el cotxe cobert amb encerats verds, les seves dues mules i una carreta; el celler; l’estudi «al capdavall de l’escala»; i una cambreta a sobre d’ell. A la primera planta es trobaven la primera sala, al cap de l’escala; la sala gran, que lluïa cinc peces de tapisseria de draps de ras de «verdura», dues portaleres també de drap de ras i deu peces de cortines de tafetà de colors, i on es trobaven 27 cadires; una cambra que servia d’estudi; una altra, gran, que obria finestra a la placeta d’en Marcús, davant la casa de la confraria dels assaonadors; una cambra que donava al terraplè, o jardí terraplenat; la capella; la cuina; el pastador; i el rebost. A la segona planta quedaven la cambra de les dones, on hi havia tres gàbies per a ocells; el guarda-roba, on es guardaven dues «cambrades» de guadamassils en mal estat; la cambra dels fadrins, al costat del porxo, on sobresortien dos quadres de don Juan d’Àustria i de Maria, filla de l’emperador, dos del rei i la reina i quatre de la destrucció de Troia; i el porxo, amb tres gàbies més.

A la planta baixa hi havia l’entrada, on sobresortia una carrossa amb quatre rodes, «per traginar», l’esmentat cotxe amb encerat verd i dos cortinatges de vellut blau, «molt usat i petit, que s’entén ser lo cotxo més vell de Barcelona»; la cavallerissa; el celler; el llenyer, i l’estudi de mitja escala, on hi havia, penjat a la paret, un guadamassil a tall de reboster amb les armes de Quirico Pilo i Ferrale. A la primera planta quedaven la sala situada al final de l’escala; la sala gran, on es mantenien els retrats abans esmentats; la cambra que seguia, amb una finestra al carrer Montcada; una altra que mirava cap a la capella d’en Marcús; una ressala «devés lo terradet»; una cambra passat aquest; la cuina; el pastador, i el rebostet al damunt (cosa que mostra l’altura doble de la primera planta, habitual a les cases importants). A la segona planta, el notari va passar per uns pocs espais, sense oblidar-se del galliner, on hi havia cinc gallines i tres polles.

Com mostra l’inventari, els banquers Josep Pobla i Bru i Joan Pau Cànoves i Pradell, veïns del carrer Montcada (Casa Bru), devien al difunt més de 2.400 lliures; Rafael Bals i Antich, propietari de la casa i amb alguna dificultat econòmica, havia empenyorat a Pilo i Ferrale un calcer de plata, mentre que Caterina de Reguer, dona de Plegamans de Marimon i de Jàfer, habitants del carrer Montcada (Casa Comalada), li havia donat «en prenda» un gerro de plata. Uns anys després, el 24 de juliol de 1627, va fer testament la vídua de Quirico Pilo i Ferrale, Anna Senespleda i de Çalbà. Entre els marmessors hi havia Antoni Muxiga, mercader natural de Sàsser i veí del carrer Montcada (Casa Amat). Tenia molta relació amb els Pilo i s’havia ocupat de l’herència del cavaller sard Antoni d’Aquena, nebot de Quirico Pilo i Ferrale, per la qual cosa la testadora manava que se li donés el que li pertocava pels treballs realitzats. La vídua ordenava també pagar la soldada deguda a una vídua que havia estat alguns anys de servei a la casa i que havia Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 19

A l’encant dels béns de la difunta, Joan Fivaller, ardiaca de la Seu de Tarragona, va comprar el famós cotxe per 45 lliures; al vell vehicle encara li quedava un temps de vida. Hem apuntat més amunt que Rafael Bals i Antich va nomenar hereva la filla, Maria Pràxedes Bals i Sarrovira. Sembla que, després de la mort de Quirico Pilo i Ferrale, Maria Pràxedes i el seu marit Francesc Càrcer i Antich van ocupar la casa. Francesc havia estat insaculat per a oïdor reial per la ciutat de Barcelona el 15 de maig de 1619 i per a diputat el 15 de maig de 1624. Va morir el 1630. L’11 de juliol d’aquell any es va fer l’inventari post mortem dels seus béns, en un habitatge del carrer Montcada, lògicament el de la seva dona. Uns anys després, el 1638, la vídua Maria Pràxedes va vendre la seva propietat, és a dir, les tres cases contigües dels carrers Montcada i dels Assaonadors, al ciutadà honrat Rafael Vives i Femades. El preu va ser de 1.370 lliures, i Maria Pràxedes va emprar part d’aquesta quantitat en el dot de la filla, Maria Càrcer i Bals, que es va casar amb el ciutadà honrat Josep de 19

8/1/20 19:18

i Saragossa i, a més de llibres, exportava mitges de seda i importava tabac, sucre i canyella, articles fonamentals per a les adrogueries, o plom i estany, que els escudellers necessitaven. Després de la mort del seu soci, Rafael Vives i Femades continuà els negocis en solitari. El 2 de setembre de 1631, el mercader Francesc Vernet li va cedir el seu càrrec d’ajudant comú del racional i regent els comptes del General del Principat de Catalunya, a canvi de determinats pagaments. Aquell any i el següent hi havia barques de Gènova i d’altres llocs que descarregaven al port de Barcelona sucre, llibres i paper que havia adquirit Rafael Vives i Femades. L’any 1633 cobrà més de 153 lliures per una venda de llibres feta a Frederic Meca i de Clasquerí (Frederic Meca Caçador i de Clasquerí), home culte, de qui tornarem a parlar (Casa Meca). El 1637, associat al negociant Francesc Roca i a d’altres, sabem que disposava d’una barca, per a la qual es va triar com a patró el mariner Josep Fontanills, que l’havia de conduir a Lisboa, on els socis tenien procurador. El març de 1639, uns mesos després de comprar la casa que ara ens ocupa, els dos homes van organitzar un viatge comercial a les illes Canàries i a Madeira, amb la barca d’un patró de Vilanova de Cubelles, en l’assegurança del qual van intervenir un nombre considerable de veïns del carrer Montcada: Jofre Giron de Rebolledo i Despalau, Pere (III) Bonadona i Aldabó, Antoni Muxiga, Francesc Oller, Onofre Massanés, Joan (I) Llinàs, Jaume Llebra, Juan de Iriarte i Lluís Claresvalls. Resulta ben evident que aquest carrer era en aquell període, més que cap altra cosa, un espai de relació entre mercaders on formar aliances i gestar negocis. Rafael Vives i Femades va fer testament el 18 d’octubre de 1639. El memorial de les propietats que inclou el document mostra clarament l’ascens econòmic i social d’un fill de llibreter, casat amb la filla d’un paraire, esdevingut ciutadà honrat i amb una posició econòmica sòlida. A més de la propietat dels carrers Montcada i dels Assaonadors, tenia una casa al carrer de la Llibreteria, que llogava, i dues botigues a la travessia d’aquesta via, el carrer de n’Arlet, totes tres propietats heretades del seu pare; posseïa dues botigues més al costat, que havia convertit en l’entrada de les «cases grans»; era propietari d’un habitatge i botiga al mateix carrer de n’Arlet, que també arrendava; i tenia un altre estatge, amb tres portals que obrien als carrers de la Llibreteria i de n’Arlet, que havia comprat l’any 1630 i que va convertir en tres cases que igualment llogava. És clar que Rafael Vives i Femades havia preferit viure al carrer Montcada que al de la Llibreteria: el nou emplaçament era de més consideració

Cortit i de Paguera. Sembla ben clar que, amb les dificultats de la viduïtat, es va veure obligada a vendre la propietat per tal de casar la filla. El comprador, Rafael Vives i Femades, era fill del llibreter Rafael Vives i de Jerònima Femades. El 20 de juny de 1615 va firmar capítols matrimonials amb Maria Mercer, filla de Cristòfol Mercer, paraire, i de Marianna, aleshores ja difunta. Els pares de Rafael li van cedir els seus béns tot retenint-ne l’usdefruit; el pare es reservà 400 lliures i la mare 200, i van prometre alimentar els cònjuges. El dot aportat per Maria va ser de 500 lliures. Rafael Vives i Femades havia ascendit a la categoria de ciutadà honrat des de la seva ocupació com a llibreter i mercader de llibres i gràcies a la participació en diversos negocis. El seu punt de partida prometia, ja que el seu pare era, des de 1613, el «llibreter de la Casa de la Ciutat», i ell ho va ser, en col·laboració amb el seu progenitor, des de 1619. Això suposava tenir l’exclusivitat en el subministrament de plomes, tinta i paper que utilitzaven els consellers, el Consell de Cent i tots els oficials de la ciutat, i fer d’intermediari en la compra de paper destinat als tipògrafs i als enquadernadors dels impresos municipals. Amb la seguretat econòmica que li proporcionava el seu càrrec, Rafael Vives i Femades va formar, amb Josep Antonello, mercader de llibres natural de Roma i ciutadà de Barcelona, una companyia de llibres i «altres coses». El soci romà va morir l’any 1631, després de rebre una escopetada a l’esquena. El seu testament, del 30 de gener d’aquell any, mostra l’estreta relació amb el soci Vives i Femades, ja que el va nomenar marmessor testamentari únic i li va pregar ser «acollit» al vas que el llibreter tenia a l’església de Sant Jaume. L’1 de febrer següent es va fer l’inventari post mortem dels béns d’Antonello, que habitava de lloguer una casa del carrer dels Canvis. Es va realitzar a instàncies de Rafael Vives i Femades, que era tutor de Marianna, filla del difunt, de dos anys i mig i òrfena de pare i mare (Paula Vergés i Duna, dona del mercader romà, havia mort el 1630). En el document es va anotar el llibre de la companyia que portava amb Rafael Vives i Femades, «així de llibres com d’altres coses», i part dels llibres impresos per la companyia esmentada: breviaris de sant Jeroni, missals de sant Llorenç, missals «de l’Àngel», himnes del Papa, hores de Nostra Senyora, breviaris del Carme, breviaris dominics, saltiris, una obra de Galè, Dominicas de Niseno, Quaresma de Niseno, Santorums d’Avendaño, Advent d’Avendaño, Marial de Avendaño, comèdies de Lope de Vega... La companyia tenia una relació intensa amb Lisboa Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 20

8/1/20 19:18

Encara es van fer dos inventaris més dels béns de Rafael Vives i Femades, totes dues vegades a instàncies del fill del difunt, el ciutadà honrat Marià Vives i Mercer. El primer, molt parcial, es va realitzar el 24 de desembre de 1643, i el segon, complet, es va portar a terme el 13 de gener de 1644. En el segon document la casa es descriu com a «cases grans» amb cinc portals: dos al carrer Montcada i tres al carrer dels Assaonadors, amb dues botigues en aquest carrer i una altra amb dos portals, un a Montcada i l’altre a Assaonadors, i dos estudis.

social, però, al mateix temps i sobretot, estava situat al bell mig del sector dels negocis, en els quals havia entrat i anat molt més enllà de la seva condició de llibreter. Rafael Vives i Femades va morir el 22 d’octubre de 1639, i el 14 de novembre següent es va iniciar l’inventari post mortem dels seus béns, a instàncies de la vídua Maria Mercer, que complia amb l’obligació de fer-lo abans d’un mes després de la mort del marit. El document confirma que el veí del carrer Montcada era un mercader ric. A la planta baixa hi havia l’entrada, amb el pou, una carrossa i un cotxe cobert amb encerat verd i folrat per dins amb vaqueta de Moscòvia, i que lluïa cortines de tafetà violat i portaleres de baieta lleonada; l’estable, amb les dues mules del cotxe; el celler; un magatzem a la banda del carrer Montcada, amb vint «bales» de llibres i una premsa per fer «bales»; un estudi al peu de l’escala, amb força llibres, entre els quals la Tarifa per lo que pagan las mercaderias, i on destacaven una espasa, una cervellera, un peto i un espaldar de ferro. A la primera planta van quedar descrites la primera sala, amb «un armari gran per posar lo recapte de taula»; la ressala que obria finestres al carrer dels Assaonadors, amb 14 cadires de repòs; una cambra amb finestres als dos carrers i al celobert, on es trobava un llit amb cortinatge de vuit peces, de drap verd i flocadura groga i verda; una cambra situada davant el carrer d’en Boquer, amb roba de les filles Gertrudis i Paula i del fill Marià, que vivien a la casa; una cambra al costat de la sala, amb la plata i les joies d’or, algunes d’elles rebudes en penyora; una cambra on abans hi havia la capella; una altra amb finestra al terraplè, amb un armari obrat de tarsia (tercia, en el període) per fora i per dins, on es trobaven joies de qualitat, entre les quals «un apretadero d’or esmaltat que són vint-i-tres peces, compresa la del mig que és més gran, y a cada peça hi ha una pedra blanca y a la peça del mig hi ha moltes pedres»; la cuina, i el pastador. A la segona planta el notari va recórrer un seguit d’estances que feien de guarda-roba i per a mals endreços, una d’elles situada per sobre de les altres; i la porxada, amb l’habitual «cambrada» de guadamassils ja en desús, un guarniment de fusta per posar la gramalla de conseller i una gúmena de corda de cànem de la barca.

A la planta baixa es trobaven l’entrada, amb un cotxe vell, un altre de nou i una carrossa; un magatzem que obria porta a l’entrada, amb una premsa de fer bales de llibres i 80 bales, dues d’elles amb el nom d’Acaci Antoni de Ripoll i Masjoan de Malars, veí del carrer Montcada (Casa Llinàs), i el celler. A la primera planta es descriuen l’estudi del cap de l’escala, ple de llibres de la companyia; la primera sala, on destacava una llumenera de llautó al centre de l’espai i que per a l’inventari que citarem tot seguit sabem que tenia «tres blans» i un pom i cordó que permetien abaixar-la i apujar-la; la segona sala, amb balcó al carrer dels Assaonadors, guarnida amb sis draps de ras, una portalera de draps de ras «per la porta que tapa la cambra del cantó», i on es trobaven el llibre de la companyia que el difunt havia portat amb el famós impressor Sebastià de Cormelles i una arpa «per a sonar, bona»; la tercera sala, amb dues finestres «al cantó del carrer Montcada», amb 14 cadires de vaqueta de Moscòvia i cinc peces de draps; una cambra «xica», accessible des de la tercera sala i amb finestra sobre el portal de la casa, on lluïen quatre draps de ras; la cuina; el pastador; el corredoret que portava a l’eixida; una «quadra» o habitació, a la qual s’entrava per la primera sala i obria finestra a l’hortet, amb un mirall gran guarnit d’eben i 13 quadres; una cambra, amb una vidriera que donava al terradet i on hi havia roba de Paula Vives i Mercer i de Teresa de Copons, dona de Marià; i una altra que donava al carrer dels Assaonadors. A la segona planta el document descriu la cambra on dormien les criades; el guarda-roba, on es guardaven 36 «caigudes» de domassos blaus i grocs i carmesins i grocs; la cambra del comprador; el porxo que donava al carrer Montcada; el rebost, amb una gran quantitat de pisa de Portugal, blava i blanca (recordem la relació comercial que el difunt mantenia amb aquest país); la cambra sobre la primera sala, amb finestra al celobert, i una cambra al costat. El document esmenta les cases del carrer de la Llibreteria, les dues torres a Sarrià i diversos censos i censals.

L’inventari recull també les bales de llibres guardades en un magatzem del carrer de n’Arlet. S’hi apunten igualment els béns que hi havia a la torre de Sarrià, que abans va ser de Rafael (II) Antich i de Salavert (Casa Calveria), una altra torre a Sarrià i un considerable nombre de terres a prop de Barcelona. Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 21

8/1/20 19:18

període justament anterior a la Guerra de Secessió, Santgenís i Mas es mostra com un adroguer pròsper, que organitzava, com feien altres membres del seu col·legi, viatges de cabotatge fins a Portugal. Sabem també que va ser conseller cinquè el 1637 (com a adroguer), que va ser insaculat per a oïdor reial per la ciutat de Barcelona el 15 de juliol de 1640, i que, qüestió clau, el seu germà Cristòfol Santgenís i Mas, de qui parlarem en tractar altres cases del carrer (Casa Calveria, Casa Móra), va ser partidari destacat de França i el més gran financer durant la contesa. En el transcurs de la guerra, Francesc Santgenís i Mas va gaudir de l’amistat de personatges clau, com ara René de Voyer d’Argenson, intendent general de l’exèrcit francès, de Josep Fontanella i Garraver, regent la Cancelleria, i de Josep Margarit i de Biure, governador de Catalunya. El 1640, acompanyà el també amic seu Francesc de Vilaplana, noble del Rosselló i nebot del cèlebre Pau Claris i Casademunt, en la visita que va fer al príncep de Condé. Francesc Santgenís i Mas va obtenir el títol de ciutadà honrat l’any 1641, va ser triat visitador de la Generalitat i consta que, pel fet de ser «del Consell», no va anar a lluitar a Tarragona, però va pagar cinc lliures mensuals per ajudar al seu socors. L’any següent Santgenís es va encarregar dels béns segrestats del comtat de Santa Coloma de Queralt i va cobrar per les gestions fetes amb el virrei per afers de la fàbrica de moneda a la Seca. El 1643, el virrei Philippe de la Mothe-Houdancourt li confià ni més ni menys que la percepció, recepció, col·lecta i administració de tots els béns i rendes confiscats a Catalunya, el Rosselló i la Cerdanya. Els diputats, però, van considerar que la disposició era contra les Constitucions de Catalunya, que prohibien la creació de nous oficials, i van manar a Santgenís i Mas que no es valgués del privilegi obtingut. L’any 1646, Francesc Santgenís i Mas actuava com a clavari de la Ciutat, el 15 de juliol de 1647 va ser insaculat per a diputat reial i l’11 de juliol de 1651 va ser anomenat veedor del terç de Barcelona. Després de la guerra, va ser desinsaculat per a diputat reial el 19 de març de 1654. Respecte de la segona família llogatera esmentada, sabem que el 7 de març de 1665 Maria Mercer llogà la casa per cinc anys i a raó de 75 lliures anuals al donzell «Francesc Brossa». Va deixar per escrit que havia donat a Brossa 14 claus de totes les portes i armaris de l’habitatge, i exigia que li fossin retornades al final dels anys de lloguer. Tot indica que aquest «Francesc Brossa» era Francesc Brossa i de Boixadors, fill de Bonaventura Brossa i de Bosch i de Pràxedes Boixadors, de la família Brossa vinculada a dues cases més del carrer Montcada (Casa Reart, Casa Aguilar).

El fill de Rafael, Marià Vives i Mercer, va heretar la casa. Consta que el 1641 va participar en la guerra i que per això no va pagar cap taxa pel socors a l’exèrcit que assetjava Tarragona. En tot cas, no va gaudir gaire temps de l’habitatge del carrer Montcada, ja que va morir només uns mesos després que el seu pare. L’inventari post mortem dels seus béns es va iniciar el 23 de setembre de 1644, a instàncies de la seva vídua Teresa de Copons. El document descriu altre cop els continguts de les «cases grans» situades al «cantó» del carrer Montcada, a prop de la capella d’en Marcús i davant el carrer d’en Boquer. El document serveix per precisar que a la planta baixa es trobaven el pou i la cotxera, on es guardava una «carrossilla», amb cuir de Moscòvia per dins i encerat verd per fora, una carrosseta i una carreta; que a la segona sala hi havia 16 cadires de repòs de vaqueta de Moscòvia i dues espases d’esgrima; que a la «quadra» o sala de la cantonada hi havia 14 cadires més, 20 quadres i un mirall gran guarnit d’eben, amb una cortina de tafetà; que a la mateixa planta es trobaven quatre cambres que donaven al carrer dels Assaonadors o al celobert, el pastador, el rebost, la secreta i la cuina; i que a la segona planta hi havia una porxada que mirava al celobert i una altra que ho feia al carrer, mentre que en la resta d’estances (una d’elles, per sobre de les altres de la segona planta) destacaven un llaüt, l’arpa abans esmentada, 29 «caigudes» de tafetans grocs i blaus, 32 de domassos carmesins també grocs i blaus, 14 draps de ras i dues portaleres també de ras.

Un cop mort Marià Vives i Mercer, la seva mare Maria Mercer va deixar de viure a la casa i la va llogar. Sabem, primer, que el 28 de gener de 1649 arrendà al vidrier de llum Bartomeu Flaquer, per tres anys i a raó de 30 lliures anuals, la botiga amb dos portals situada sota la casa. Es va reservar l’ús dels estudis de la botiga si els «havia de menester» ella o el seu esdevenidor gendre, el doctor en drets Tomàs Tristany i Ribera, que aquell any es va casar amb Rafaela Vives i Mercer. Si aquest ús dels estudis es feia realitat, Flaquer podia considerar nul el contracte. Com sempre, el propietari es comprometia a no fer fora el llogater, i aquest a no deteriorar la botiga i tornar-la en bon estat. Sabem també de dues famílies que aquells anys van habitar la casa, amb contractes de lloguer fets per la vídua Maria Mercer. El 6 d’octubre de 1655, s’hi inicià l’inventari post mortem dels béns del ciutadà honrat Francesc Santgenís i Mas, a instàncies de la seva vídua Brianda Romeu i Modolell, amb qui s’havia casat poc més d’un any abans. Durant el Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 22

8/1/20 19:18

Rafael Calveria era fill de Bernat, paraire de Sant Feliu de Torelló i membre d’una família molt destacada de la població. Rafael, primer botiguer de teles i matriculat mercader l’11 d’abril de 1658, es va establir a Barcelona tal com van fer els seus germans Francesc i Jeroni, botiguers de teles, i va tenir una vida molt agitada. Pel que fa a l’àmbit familiar, es va casar quatre vegades: sabem que l’any 1658 va contreure matrimoni en segones núpcies amb Maria Rossell i del Codony, vídua del mercader Pere Pau Jofré i filla del botiguer de tall i després mercader Pau (I) Rossell i de Maria del Codony (Casa Rossell). Després es va casar amb Emerenciana Sabater. Pel que fa a la seva activitat, el 1659 va rebre de Felicià Galvany i Calull (casat amb Francesca Rossell i del Codony), que estava malalt, l’ofici de caixer del Banc de la Ciutat; el 1665 era arrendador de les carns i invertia en assegurances marítimes; en aquells anys portava, amb el seu germà Jeroni, dues botigues de teles a la plaça del Born; abans de 1668 tenia una companyia sobre dues botigues de teles a la mateixa plaça, que administrava Jeroni; l’any 1672 seguia dirigint una botiga de teles; i el 1673 participava en l’explotació d’una almadrava a Tossa, l’any 1680 d’una altra a Llavaneres i el 1681 preparava fer-ho en una tercera, al mateix lloc o a Mataró. Ja l’any 1660 s’apreciava la seva relació amb agents econòmics del carrer Montcada: el testament de Felicià Galvany i Calull així ho mostra. En efecte, entre els marmessors testamentaris es trobaven el seu sogre Pau (I) Rossell; el seu cunyat Jeroni Gregori, botiguer de teles, casat amb Dorotea Galvany i Calull (Casa Artés); Josep Pinyana i de Montfort, cunyat de Francesc Lentisclà i Noguers (Casa Amat); Lluís Claresvalls (Casa Cortés, Casa Casas), i Rafael Calveria. Calveria vivia a la casa del costat, comprada com hem dit el juny de 1664, i tenia, com hem vist, una activitat intensa en el camp de les botigues de teles. El 4 de maig de 1665, comprà al botiguer de teles Pau Serra gènere que tenia a la seva botiga del carrer dels Boters, per un valor de més de 1.900 lliures. La llista dels productes adquirits mostra la diversitat dels establiments d’aquest tipus en aquell període: a més d’una gran varietat de teixits vinguts entre d’altres llocs de França o Flandes, Rafael Calveria va comprar mitges, agulles, miralls de Venècia, estoigs, vanos, rosaris, capses de tabac, jocs de cartes, capses per a les cordes de viola, cames de fusta per enformar mitges, etc. Amb una situació econòmica pròspera, Rafael Calveria gaudia d’una torre a Horta, però la situació favorable va canviar arran de la seva condició de fiador del velluter Jaume Arades, arrendador dels drets de plom i segell de cera

Un cop morta Maria Mercer, la seva filla, Gertrudis Vives i Mercer, heretà l’habitatge, ja que el seu germà Marià havia mort sense fills. Quan va rebre l’herència, Gertrudis era doblement vídua. El 1643 s’havia casat amb Pere Antoni Serra, doctor en drets i de la Reial Audiència, i mort aquest el 1660, va contreure matrimoni, aquell mateix any, amb el mercader Miquel Ferran i Lladó (Lledó), fill del mercader Pere Joan Ferran i de Jerònima Lladó i ciutadà honrat a partir de l’1 de maig de 1662. El març de 1666, el segon marit actuava com a procurador de la seva sogra Maria Mercer, encara viva, i de Gertrudis, però ho va fer per poc temps, ja que va morir uns mesos després. L’11 d’octubre d’aquell any es va portar a terme l’inventari post mortem dels seus béns, a instàncies de la seva vídua. El difunt posseïa cases a Barcelona, entre d’altres llocs al carrer Ample, i també a Igualada, Verges i Girona. El 20 de març de 1668, Gertrudis Vives i Mercer, doblement vídua i ja sense mare, va establir al mercader Rafael Calveria, per 91 lliures anuals de cens, la propietat dels carrers Montcada i dels Assaonadors; és a dir, la casa gran del carrer Montcada, la casa petita —o casa-botiga— de la cantonada, i una casa al carrer dels Assaonadors. Com veurem, 30 anys més tard, en plena recuperació econòmica, es va considerar que el cens esmentat era «molt mòdic». En el primer volum d’aquesta obra ja hem comentat la negativa de la filla de Gertrudis, Maria Josepa Ferran i Vives, a casarse amb Marià Vedruna, episodi esdevingut el 1673. Força anys més tard, el 4 de juliol de 1686, Gertrudis Vives i Mercer va fer testament i va morir en un estatge del carrer de la Llibreteria. El 16 d’abril de 1668, el mestre de cases Josep Pujol va presentar factura de 20 lliures, deu sous i sis diners per obres fetes a la propietat, bàsicament millores a les cobertes: el 28 de maig següent les va pagar l’esmentat Rafael Calveria, el qual formava part d’una destacada família originària de Torelló establerta a Barcelona. Amb el seu germà Jeroni, i associat amb els mercaders Francesc (II) Alòs i Gaspar Garcia i Pexó, portava una botiga de teles administrada pel botiguer de teles Rafael Faget, en una casa propietat d’Alòs al carrer Montcada, cantonada amb el Born (Casa Circuns). A més, Rafael Calveria posseïa, des de juny de 1664, l’habitatge adjacent del que ara estudiem (Casa Calveria). De fet, l’establiment de la propietat que feia cantonada entre Montcada i Assaonadors s’havia fet amb la condició que «no podia confondre les cases, amb les que Rafael Calveria tenia a mig dia abans de l’establiment». Es tractava de no complicar el cobrament dels censos emfitèutics amb la «barreja» de propietats. Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 23

8/1/20 19:18

Com veurem, Calveria havia anat a viure a Màlaga, almenys per un temps, i consta diverses vegades a la documentació, els anys 1687, 1696, 1698 i 1713, que es trobava fora del Principat, potser encara en aquesta ciutat. Així, la seva dona, Emerenciana Sabater, es va haver de fer càrrec dels seus assumptes a Barcelona, un fet que no era insòlit a la ciutat. Des de juny de 1686, per Sant Joan, la dona de Calveria tenia llogada al veler Jaume Rovira, per 40 lliures l’any, la «botiga i estudis», o casa-botiga, de la cantonada dels carrers Montcada i dels Assaonadors. Rovira pagava directament el lloguer a l’esmentada Gertrudis Vives i Mercer, a qui Emerenciana havia de satisfer el cens de la casa. El 5 de juny de 1687, en el seu paper de cap forçosa de família, Emerenciana Sabater va llogar per cinc anys al serrador Joan Melloch i Roquet la «casa o botiga sota les cases grans», abans arrendada a Rovira. Emerenciana, que s’havia de guanyar la vida, posava com a condició que Melloch quedava obligat a vendre, per compte d’ella i a l’esmentada botiga, «tanta aiguardent com vos entregaré». Ens hem referit en un altre lloc a Joan Melloch i Roquet, propietari d’una casa a l’àrea urbana que ara és jaciment del Born. Era natural de Subinyac, diòcesi francesa de Claramunt: la majoria dels serradors, ofici que preparava la fusta per als fusters, eren de més enllà dels Pirineus. Fill de Joan Melloch, pagès, i d’Anna, es va casar primer amb una dona de nom Caterina i després, el 6 de febrer de 1695, amb Maria Alsina, vídua de Francesc Garriga, fuster, filla d’Anton Alsina, pagès, i de Marianna, de Llavaneres. L’any 1683, Joan Melloch i Roquet subministrava fusta a la companyia encarregada d’allargar el moll del port. Va treballar sovint associat amb el serrador francès Ramon Grange, i junts s’enfrontaren a la confraria dels fusters. El 1697, proporcionava la fusta necessària per a tres galeres que es construïen a les Drassanes: l’«economia militar» afavoria molts agents econòmics del país. L’any 1701, Ramon Grange va vendre a Joan Melloch i Roquet una casa al carrer del Joc de la Pilota; podem pensar que va ser aleshores quan va deixar la casa o botiga dels carrers Montcada i dels Assaonadors. Era molt comú, com veurem en altres casos, no incorporar físicament totes les cases contigües d’una mateixa propietat, sinó mantenir-les independents i llogar-ne alguna. Les compres deixaven latent, en tot cas, la possible incorporació de totes les unitats de la propietat en un sol habitatge al servei directe de la família propietària. En aquest cas, els Calveria van llogar totes les parts de la triple

de la bolla de Barcelona i la seva col·lecta, per al trienni que anava de l’1 de juliol de 1680 al 30 de juny de 1683. El 16 d’octubre de 1681 consta en els Dietaris de la Generalitat que el cavaller Rafael (II) Guinart —de qui tornarem a parlar com a veí del carrer Montcada (Casa Dalmau)—, el botiguer de draps Jacint Tudó i Rafael Calveria devien més de 7.700 lliures com a fiadors de l’esmentat arrendador. Per aquesta raó van ser empresonats a les càrcers de la Diputació. El 13 d’octubre havien sol·licitat que els deixessin lliures, «donantlos tota la present ciutat per presó», aportant fermances o garanties i acceptant entrar de nou a la presó si eren requerits a fer-ho, petició que va ser concedida, després d’haver presentat els fermancers. L’any 1683, però, els problemes no estaven resolts. El 19 de febrer d’aquell any consta la decisió de capturar Rafael (II) Guinart, que va ser empresonat, i de fer inventari dels seus béns. El dia 20 es va fer execució dels béns de Guinart, de Calveria i també del ciutadà honrat Pau (II) Rossell i del Codony, un altre dels fiadors i veí del carrer Montcada (Casa Rossell). El 13 de juny de 1683, van presentar com a fermancers, entre d’altres, Maria Teresa Quintana i Fàbregas, dona de Rafael (II) Guinart; Joan (II) de Llinàs i Farell, ciutadà honrat i veí del carrer Montcada (Casa Llinàs); Narcisa de Llinàs i Farell, germana de Joan (II) i dona de Pau (II) Rossell i del Codony; Francesc Garcia i Font, fill del mercader i veí del carrer Montcada, ja difunt, Miquel Garcia i Artigas (Casa Reart), i Emerenciana Sabater, dona de Rafael Calveria. En conjunt, fiaven 5.000 lliures, que era la quantitat que encara devien al seu torn els fermancers de l’arrendador de la bolla. Finalment, el 31 de juliol de 1683, van pagar els fiadors de Calveria, Guinart i Rossell i del Codony. A causa dels seus problemes amb l’arrendament de la bolla i per evitar la presó, el mercader Calveria va haver de marxar del Principat. El 20 de febrer de 1683, en absència de Rafael Calveria, ja fugit, la seva dona va ser requerida, a la casa que estudiem, a pagar les 12.000 lliures que el seu espòs devia a la Generalitat com a fermancer en l’arrendament de la bolla de Barcelona en el trienni de 1680, o bé a fer inventari dels béns del marit. Emerenciana Sabater va manifestar que no tenia diners del seu marit i que els béns d’aquest consistien en les cases que estudiem, una torre a Sant Andreu de Palomar, dues cases a l’Hospitalet i terres a Nostra Senyora del Port. Es va fer, aleshores, inventari dels béns trobats a la casa del carrer Montcada. Hi apareixen descrits diversos espais i els seus continguts: un àmbit de la planta baixa on hi havia el cotxe; la primera sala, on penjaven cinc mapes; un aposento, amb sis draps de ras; una altra sala; una tercera; una cambra, amb quatre draps de ras; sis aposentos més, i la cuina. Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 24

8/1/20 19:18

semblant puesto y part de tant passatge en la present ciutat» (la valoració del carrer no era «nobiliària», sinó comercial). Els mestres de cases Jeroni Poses, Josep Ravall, Agustí Trilla, Jaume Arnaudies i Josep Castells, i els fusters Bernat Prats, Gerard Vaubat, Josep Gras i Francesc Canals van ser de la mateixa opinió: el 1668 les cases es valoraven «molt a barato» i «avui se estimen molt més», i en el cas de les que ara estudiem, en 4.000 lliures. El plet aclareix també alguns extrems de la vida de Calveria. Així, sabem que el fuster Antoni Mateu havia fet per al mercader un parell de caixes per tal que s’emportés en elles «la roba de son servei quant se n’anà a Màlaga» i va enviar fins allà una gàbia per a un faisà (!). A més, Mateu va realitzar una tapa de fusta per al vas de Calveria a Santa Maria del Mar, «per haver-se romput les pedres», i, finalment, un bagul «per posar lo cadàver de Calveria per enterrar-lo». Des de 1680 el fuster havia fet obres a la casa, i també a la torre de Sant Andreu de Palomar. L’any 1680 va apuntalar la cuina, va posar una biga al menjador i adobà els reixats de l’estable, amb bigues per a les menjadores; el 1692 va fer una finestra de la cuina, una altra de l’aposento de l’escala, una porta i un reixat a l’hort, etc. El 1705 va aportar un parèntesi positiu en la difícil trajectòria vital dels Calveria: aquell any es va casar Francesc Calveria i Sabater, fill de Rafael i d’Emerenciana i capità de la infanteria espanyola. La dona de Francesc era Antònia Tomassa de Porta, filla del donzell Jaume de Porta. Rafael Calveria era ja mort el 9 de juliol de 1710, quan es va dictar sentència a la Reial Audiència en la causa esmentada anteriorment. La resolució judicial obligà a deixar les cases i les botigues de la propietat buides en favor dels comtes de Vallcabra (el 1701 s’havia produït un acte de concòrdia entre les dues mitges germanes netes de Rafael Vives i Femades). Els creditors de l’heretat de Rafael Calveria, que en virtut de concessió posseïen la casa dels carrers Montcada i dels Assaonadors, van llogar al veler Antoni Piferrer, per cinc anys, fins a l’1 de desembre de 1713 i a raó de 44 lliures anuals, la botiga amb estudis que obria dos portals a la cantonada. Els creditors de Calveria s’ocuparen de vendre la propietat que estudiem, adquirida en subhasta pel mercader Joan Puiguriguer, el qual va fer acte de possessió el 24 de març de 1715. En aquell moment hi vivien de lloguer el cinter Josep Alegra, en una botiga, el matalasser Joan Beyra, en una altra, i el fuster Josep Fàbregas, a la tercera. Puiguriguer havia de pagar 6.500 lliures directament als creditors de Calveria, 2.500 d’elles als comtes de Vallcabra.

propietat de la cantonada. Rafael Calveria vivia, abans de la seva marxa del Principat, a la casa adjacent de la que tractem. Sabem també que el mercader i després cavaller Pau Dalmases i Castells (que es feia dir Pau Dalmases i Ros) va viure de lloguer a la casa gran de la propietat de cantonada dels Calveria, en algun moment posterior a la fugida de Rafael Calveria. Dalmases i Castells va comprar, l’any 1698, la propietat del carrer Montcada que es coneix amb el seu cognom (Casa Dalmases), però cap a 1685 consta ja com a veí del carrer, i una notícia de l’any 1715 confirma que en el seu moment havia habitat de lloguer la casa que ara analitzem: Pau Dalmases i Castells pagava a Cristòfol de Potau, propietari emfitèutic de la propietat de Calveria que feia cantonada, «per compte dels lloguers de la casa que habita» al carrer Montcada. És a dir, Dalmases satisfeia a Potau el lloguer que teòricament havia de rebre Emerenciana Sabater, i aquesta pagava a Potau, per mitjà de Dalmases i Castells, els censos emfitèutics: ella no disposava de prou diners en metàl·lic per satisfer-los directament. No sabem, però, en quin any va començar a viure Dalmases a la casa que analitzem, i tampoc qui la va llogar abans, un cop ja estava en poder de Rafael Calveria el 1668; havent-se casat Pau Dalmases i Castells l’any 1670, podem pensar que no va ser el primer llogater dels Calveria. La situació econòmica d’Emerenciana Sabater no va deixar d’empitjorar i, a més, el 18 de juliol de 1698 va entrar a la Reial Audiència una causa contra els Calveria interposada pels comtes de Vallcabra, és a dir, Maria Josepa Ferran Lladó i Vives, propietària emfitèutica eminent de la casa que estudiem, com a neta de Rafael Vives i Femades, i el seu fill Cristòfol de Potau Ferran Lladó i Vives. Segons el testament de Rafael Vives i Femades, la seva filla Gertrudis Vives i Mercer no podia establir la casa, ja que quedava subjecta a fideïcomís a favor de les mitges germanes Maria Josepa de Potau i Francesca de Falguera i Serra, netes seves. El 28 de desembre de 1699, el conegut fuster Pau Gras, aleshores de 66 anys d’edat, va fer de testimoni en el plet esmentat i va afirmar que l’any 1698 les tres cases que estudiem «eren separades i avui les he vistes unides», i també que l’any 1698 no necessitaven de moltes obres. Va assegurar, comparant-ho amb la situació de l’any 1668, quan es van establir les tres cases a Rafael Calveria, que el 1668 el preu de l’establiment de les cases, de 91 lliures, era molt mòdic. I que 30 anys després «les cases es venien a preu molt major que anys antecedents» i que s’haurien de valorar en més de 4.000 lliures, tant per la qualitat material com «per lo valor que en tal any tenien y avui tenen les cases situades en Casa Puiguriguer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 25

8/1/20 19:18

Joan Puiguriguer, nascut cap a 1660, procedia d’una família de pagesos de Granollers. Va obtenir la mestria del gremi de botiguers de teles l’any 1684 i, gràcies a l’exercici d’aquest ofici —clau en el període—, va anar millorant de nivell econòmic. Va tenir botiga de draps i teles associat amb el botiguer de teles Salvador (I) Feliu de la Penya i el mercader i després cavaller Pau (II) Feu i Soler (Casa Circuns). Va participar en els assentaments de grans a l’exèrcit, tal com van fer altres agents econòmics del període, alguns d’ells presents al carrer Montcada, com ara els esmentats Pau (II) Feu i Soler i Joan (I) Llinàs (Casa Llinàs). Joan Puiguriguer, a més, va formar part de la coneguda companyia de la Santa Creu, liderada pel famós doctor en drets Narcís Feliu de la Penya i Farell i pel també conegut Martí Piles, botiguer de teles, i es va introduir en el puixant negoci de l’aiguardent. L’any 1705 va ser admès a l’estament de mercaders de Llotja; el 13 de novembre de 1706 va ser insaculat per a oïdor reial per la ciutat de Barcelona, i el 1709 va ser triat conseller quart. Abans d’iniciar-se el setge de Barcelona de 1713-1714, abandonà la ciutat amb el seu fill, Josep Puiguriguer i Clarina, i els seus béns foren segrestats. Un cop acabada la guerra, els Puiguriguer tornaren a la capital catalana, i el 1716 consten a la casa, estimada en 150 lliures de lloguer anual, el propietari Joan Puiguriguer, l’esposa, el fill Josep, dos clergues, dues criades i un criat. El 10 d’abril de 1718, el mercader Puiguriguer va rebre un manament del govern municipal borbònic per, en un període de tres dies, reparar i «treure de tot perill» la cantonada de la casa del carrer Montcada, que amenaçava ruïna i podia provocar danys a la ciutat i a la cosa pública: les bombes i bales del setge havien afectat l’edifici, com havia passat amb tots els altres del carrer i de la ciutat. Uns quatre anys més tard, Joan Puiguriguer va obtenir llicència per fer 12 balcons a la casa, arrodonir la cantonada i posar recta la paret del carrer Montcada. L’1 de juny de 1718, a casa de Puiguriguer es van trobar monedes de creu d’Aragó (o belló d’Aragó), és a dir, els croats abolits pels decrets de Nova Planta; els van deixar allà, però amb el pany de la caixa on eren segellat. El mercader va morir a l’habitatge l’any 1726, i el seu fill Josep Puiguriguer i Clarina hi va acabar els dies el 1770.

Cases de la banda de llevant del carrer

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 26

8/1/20 19:18

Casa Puiguriguer, carrer dels Assaonadors, 1957. AFB

Forma_Ajuntament_de_Barcelona_Llibre_La_gent_del_carrer_Montcada_Vol_II_Tripa_Xavi.indd 27

8/1/20 19:18