Martí Estruch
Martí Estruch Introducció de Vicent Partal
Joan Fuster i Barcelona
Joan Fuster i Barcelona Un escriptor de Sueca arriba a Barcelona Tres amfitrions i una sola ciutat Fabricant d’articles: obrer eventual de la ploma Home de lletres: lector i escriptor apassionat Fer país, arreglar el país La petita batalla de la Nova Cançó
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 1
18/12/12 07:49
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 2
18/12/12 07:49
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 3
18/12/12 07:49
MartĂ Estruch Axmacher
Joan Fuster i Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 5
18/12/12 07:49
Joan Fuster i Barcelona
pàg. 13
Introducció. Vicent Partal
pàg. 21
Un escriptor de Sueca arriba a Barcelona
pàg. 39
Tres amfitrions i una sola ciutat: Oriol Folch, arquitecte i protector Joaquim Maluquer, la família barcelonina Max Cahner, l’editor amic de la part alta
pàg. 57
Fabricant d’articles: obrer eventual de la ploma
pàg. 71
Home de lletres: lector i escriptor apassionat
pàg. 97
Fer país, arreglar el país
pàg. 111
La petita batalla de la Nova Cançó
pàg. 129
Bibliografia
pàg. 135
Crèdits
Joan Fuster i Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 7
7
18/12/12 07:49
La figura de Joan Fuster, ja sigui a través de la seva obra escrita o del seu posicionament intel·lectual, representa moltes coses per a nosaltres com a catalans. La seva estreta relació amb Barcelona, contínua i fructífera al llarg de dècades, té una significació especial. Joan Fuster es movia per la nostra ciutat amb la mateixa familiaritat amb què ho feia a València. L’íntima relació que el va unir amb l’ideari catalanista de la ciutat comtal ens recorda l’autèntica dimensió de la nostra cultura, lloc de trobada de tantes terres i tanta gent de llengua i cultura catalanes. La idea dels Països Catalans, tan reivindicada per personalitats com Joan Fuster, roman com a referent indissociable de la nostra identitat nacional i del paper de Barcelona com a capital de la catalanitat. Felicito l’autor del llibre, Martí Estruch, per haver contribuït a l’estudi de la figura de Joan Fuster. És una ocasió magnífica per a tornar a posar en relleu la seva valencianitat més genuïna en el marc general de la cultura catalana i de la ciutat de Barcelona. Xavier Trias Alcalde de Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 9
18/12/12 07:49
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 10
18/12/12 07:49
Palau de la MĂşsica de Barcelona, 1975
Festa de maig de les Lletres Catalanes
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 11
18/12/12 07:49
“Si imaginem un mapa del món amb, diguem-ne, nodes ciutadans com a trama, Barcelona és el node que fa sobresortir la catalanitat i, per tant, el port d’eixida mundial de la catalanitat. Alhora és això el que la singularitza i la fa potent.” Vicent Partal
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 12
18/12/12 07:49
Introducció Vicent Partal
“Cristo!, si a Barcelona no hi ha hagut mai cap centralista! No saben ser-ho.” La frase, amb la interjecció típicament fusteriana inclosa, me la va etzibar l’escriptor i intel·lectual suecà una vesprada del 1991 en què, per a La Vanguardia, Salvador Enguix i jo mateix vam fer-li una llarguíssima entrevista a sa casa, que trencava un període de silenci més llarg encara. Jo li havia demanat pel concepte de Països Catalans i Joan Fuster, escèptic però persistent en les coses que el seu escepticisme considerava essencials, posava l’accent en un dels problemes del cas: a Barcelona no volen fer de capital. Fuster va ser un antijacobí tota la vida. Es va arribar a definir així i, per tant, hem d’entendre que aquella apel·lació al centralisme barceloní no era de cap manera la demanda d’un model de relació centralista en què Barcelona substituís els vicis i maneres de Madrid en relació amb els valencians. No era això, de cap manera –ell no s’ho hauria permès mai. Es tractava d’una proposta més racional: Fuster demanava que Barcelona mirés més enllà del peatge de Martorell i actués amb la responsabilitat amb què actua la capital d’una nació
sobre el territori que abasta la seua cultura. I ho demanava tot sabent que topava de ple amb la desídia o l’excés de prudència, o massa sovint amb una barreja interessada de totes dues coses. Un problema capital. Quan, fa cinquanta anys, Joan Fuster va escriure Nosaltres, els valencians, ho féu, això s’ha dit sovint, impel·lit per Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives. L’estil, la intenció i fins i tot el títol en beuen. Joan Melià li respon, hi dialoga, a través d’Els mallorquins, però la trista realitat és que des del Principat no respon ningú. Ni ha respost ningú encara. El volum de Vicens Vives és un text essencial, però els valencians, els mallorquins, la gent de la Franja, de Catalunya Nord, els andorrans, simplement no hi som. Hi ha alguna obligada referència cronològica, impossible d’esquivar, i poca cosa més. L’univers d’en Vives no és l’univers d’uns catalans que saben que el seu país és allà on quan dius ‘bon dia’ et responen ‘bon dia’, d’acord amb la cèlebre dita de Josep Pla. L’univers de Vives es reclou al vell Principat i es pensa en exclusiva des
Joan Fuster i Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 13
13
18/12/12 07:49
del vell Principat. Cinquanta anys després som pràcticament allà mateix. Curiosament, aquell monstre del periodisme i de la intuïció que era Josep Pla ho va captar de seguida. Un dia, segons que conta la llegenda, tornant del Pèrsic es va presentar a Sueca i va reclamar una paella a un Joan Fuster que no coneixia gens i amb qui va establir, a partir d’aleshores, una emotiva relació de simpatia i de respecte intel·lectual. Poc després traçà un homenot en el qual es demanava què era aquell espècimen de nas afilat que havia trobat al carrer de Sant Josep de Sueca. I el va definir dient que no era un valencià catalanista, sinó un català integral. La perspicàcia de Pla li havia fet entendre que allò que s’havia trobat a la vora de l’Albufera no era una cosa semblant al que existia abans. La història ha demostrat que tenia tota la raó del món. Amb Nosaltres, els valencians Fuster ens obliga a recordar que som un poble. El seu gran i poderós missatge va adreçat a nosaltres, als valencians, i ens retorna al que vam ser, tot projectant-nos a allò que podríem ser. Però a Nosaltres, els valencians hi ha un altre missatge encara: els valencians i la resta dels catalans som també un sol poble. Sense subordinacions dels uns als altres i, si pot ser, com ens ensenya la nostra història confederal, respectant-nos plenament les diferències i la pluralitat. Però formant un sol poble. El seu missatge era clar. Malgrat això, encara avui trobe gent que parla de ‘Catalunya i els Països Catalans’, com si els Països
Catalans fórem ‘els altres’. I massa sovint els qui així parlen viuen a Barcelona. Catalunya i els Països Catalans... un ‘nosaltres’ i un ‘els altres’ permanentment, innecessàriament, allargat, que incomodava Fuster i que ens incomoda encara a molts. ··· Joan Fuster té tres textos, tots tres de circumstàncies, en què defineix la seua idea nacional d’una manera explícita. El primer és “València en la integració de Catalunya”, un paper sorprenent, publicat a Mèxic (La Nostra Revista, núm. 5253) per a desconcert de tothom. Ningú no s’esperava una cosa semblant, i des de València! Parle del 1950. El segon és Qüestió de noms, un opuscle fill de la constància patriòtica de Joan Ballester i Canals que, també el 1962, volia deixar ben clar que som un sol poble i que proposava una manera, com una altra qualsevol, de reconèixer-nos. El tercer “Ara o mai”, va aparèixer en la Nadala que la Fundació Jaume I va editar el 1980. El fil que uneix aquests tres textos en un lapse de tres dècades és clar: Joan Fuster defensa que la seua cultura i la seua nació va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, defensa que només des de la unitat podrem salvar-la i proclama que tots som u i que tots som iguals. Cap intel·lectual català no havia definit mai en força dècades una idea tan conseqüent i amb tanta persistència. Fuster diu el 1950 a “València en la integració de Catalunya” que “mentre el problema de València no serà considerat
14
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 14
18/12/12 07:49
pel catalans estrictes com un problema llur i com un problema rigorosament nacional, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència”. I afirma el 1962 a Qüestió de noms que “tenim dret a esperar que un dia serà suficient dir català per a al·ludir a la nostra condició de poble únic”. I el 1980, en unes circumstàncies completament distintes, es demana “com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí i viceversa?” Hi ha un fil ben visible que relliga la seua reflexió durant dècades, una apel·lació permanent. Fuster, per si calia, ho diu tot això des de Sueca, a la Ribera Baixa, sense comprometre ni un segon la seua irreductible valencianitat. La seua resistència a moure’s de la casa on va viure sempre ja ha estat explicada abastament i en aquest volum, dedicat precisament a la relació entre l’escriptor i Barcelona, hi insistim. Fuster no es mou de Sueca per circumstancies personals, sobretot. Però la realitat també és que, si mai pensa a anar enlloc, que hi pensa, el seu pensament vola a Barcelona. I això és normal. Sobretot perquè ‘virtualment’ Joan Fuster aconsegueix de ser un barceloní. Ell escriu als diaris de Barcelona més que no als de València i publica amb molta assiduïtat en algunes editorials barcelonines. I intervé en la vida de la ciutat, en la vida cultural si més no, més que no deixaria pensar la distància geogràfica. El repàs de la seua extensa i variada correspondència presenta indicis permanents del seu interès per totes les coses que passen a la capital.
Ajudat pel seu enorme nivell intel·lectual, Fuster no pot ser considerat a Barcelona un ‘valencianet’. La primera vegada que hi puja, ho expliquem unes pàgines més endavant, s’hi sent incòmode precisament perquè veu que no el miren tant a ell en persona, aquell ‘Joan Fuster mesura de totes les coses’, com miren el jove que ve d’una València que ningú no comptava que existís. Això ocorre aquest primera vegada. Però no es repeteix més. Perquè, després, els cercles en què es mou i el públic que el llegeix el veuen, encara que no en siguen conscients, com aquell ‘català integral’ que definia Josep Pla. No discutirem ara sobre el podi, però entre els millors de la cultura catalana del segle XX hi ha Joan Fuster, i en això tots estaríem d’acord. No pas com a valencià, sinó com a català integral, com a Joan Fuster. Òbviament, aquesta és una gran victòria personal, que, com passarà tant durant la seua vida, esdevé una victòria de tots. Però, què hi ha de l’apel·lació de Fuster? Ho sap Barcelona, que és la capital de la catalanitat? O és que Joan Fuster, i algú més, com Raimon per esmentar un cas ben pròxim, són una excepció interessada que la ciutat accepta amablement, però sense comprometre’s? ··· Cinquanta anys després Nosaltres, els valencians encara espera resposta de Barcelona. D’un barceloní, vull dir. Barcelona encara no ha assumit solemnement el rol, el paper, de capital de la catalanitat. I ho dic amb tot el
Joan Fuster i Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 15
15
18/12/12 07:49
respecte envers els qui ho han intentat, amb un esforç i un voluntarisme sovint individuals. Però no parle d’això. Parle de la ciutat. Barcelona té algunes personalitats assumides col·lectivament. Interioritzades. Explícites. Capital de Catalunya ho és. Amb discussions comarcalistes i amb algun acudit pel mig, però ho és. Ciutat cosmopolita també. Segona ciutat de l’estat espanyol o pota del pont aeri, encara ho és, si bé cada dia d’una manera més conflictiva i menys entusiasta. I nord del sud. I capital editorial. I ciutat sagrada del futbol. I far arquitectònic. I unes quantes coses així... Però en relació amb la catalanitat, amb la cultura que vivim i creem a tots els Països Catalans, què és Barcelona? Això, la ciutat no ho ha decidit encara. I em fa l’efecte que Barcelona, si s’ho troba fet, no ho rebutja, però tampoc no fa els esforços que se suposa que una capital hauria de fer pels seus. N’exposaré un exemple que em toca de prop: els mitjans de comunicació. Tan solament alguns mitjans nascuts a València, o en què participem d’una manera destacada els valencians, han assumit el territori complet de la cultura catalana com a marc de treball. A Barcelona s’han fabricat mitjans molt poderosos, però cap no ha assumit el marc de la catalanitat amb la decisió deguda. No ho ha fet TV3, malgrat l’epopeia cívica protagonitzada per valencians i balears.
L’esforç fet per a poder-la veure, tantes torres com hem alçat, no ha tingut mai l’atenció que el canal ens devia. L’atenció no se’ns ha fet en català ni tampoc, ep!, en castellà. La Vanguardia era, no parle de fa tants anys, el gran diari de Castelló, però ara hi té una presència negliglible. S’han deixat perdre un mercat simplement per això que Fuster denunciava una vegada i una altra: Barcelona no vol fer de capital. Li fa mandra. Però ara Barcelona necessita un discurs en aquest sentit. Barcelona necessita rellegir Fuster i assumir sense vergonya el seu paper de capital de la catalanitat. No tan solament perquè ens interesse objectivament, que ens interessa, als valencians i a la resta de ‘perifèrics’. També perquè interessa la ciutat. I molt. El món que ens envolta canvia molt ràpidament, a una velocitat desconcertant. Ja sabem que el pes de l’estat, dels estats, és sensiblement inferior al que havia estat. I que, en canvi, el pes de les ciutats serà molt important. En aquest univers que ve Barcelona es troba en condicions de ser una de les quaranta, vuitanta o cent grans ciutats del món. Ho és. I una de les grans, sense discussió. Però això també vol dir que és la nostra ciutat mundial, l’única que tenim i la que es veu en el mapa. Si la catalanitat apareix en el mapa global, hi apareix a través de Barcelona. Això, als qui venim de València, ens pot agradar més o menys, i ens pot incomodar més o menys, però la realitat és aquesta.
16
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 16
18/12/12 07:49
I més val que tots plegats hi vegem una ocasió única. La cultura catalana necessita la Barcelona mundial per a ser alguna cosa en el mapa. Però, ep!, Barcelona també necessita la catalanitat completa per a ser diferent, genuïna, única, singular.
interessava gran cosa que anàs més enllà del nostre carrer encara no asfaltat. Avui, per a molta gent de Bétera la cultura catalana és la seua i és la interfície a partir de la qual es relaciona amb el món. I ho torne a demanar: ho sap això Barcelona?
Si imaginem un mapa del món amb, diguem-ne, nodes ciutadans com a trama, Barcelona és el node que fa sobresortir la catalanitat i, per tant, el port d’eixida mundial de la catalanitat. Alhora, és això que la singularitza i la fa potent. Les ciutats d’avui no s’esgoten en les quatre creus de terme (després de molts anys de residir a Barcelona encara ignore si aquest terme tan valencià és viu també ací) ni tan sols en les divisions administratives. Les ciutats tenen ara un rerepaís vast que s’allarga fins allà on la gran velocitat, la trama de mitjans, la llengua, la cultura i l’economia determinen, passant per damunt de les divisions polítiques, si cal. Londres i Milà, París i Istambul, Madrid i Amsterdam tenen àrees d’influència superiors a les del seu terme municipal. Barcelona també.
La celebració dels cinquanta anys de Nosaltres, els valencians és una ocasió magnífica per a pensar-hi i per a actuar. Quan tot canvia al teu voltant els envits esdevenen oportunitats i Barcelona en té al davant una de molt gran: repensar-se, també, com a capital de la catalanitat, ser el node que projecta tot quant fem a Formentera, a Cotlliure, a Mequinensa, a Alcoi, a Arenys de Mar o a Andorra, també en l’àmbit mundial. I repensar-ho no simplement perquè toca, sinó també perquè convé. Quin sentit tindria desestimar la força creativa i constructora de la cultura catalana sencera? Per què Barcelona hauria de dimitir de Joan Francesc Mira o de Maria del Mar Bonet, de Miquel Barceló o dels germans Claret? Què hi guanyaria Barcelona desdenyant la potència de la USAP, la bellesa esborronadora de la festa d’Elx o la capacitat política d’un estat com l’andorrà? Per què es voldria posar límits a si mateixa, deixant fora del seu mapa mental Joan Miró, Jesús Moncada o Ausiàs March?
Quan jo era xiquet el tren de Bétera, el meu poble, necessitava prop d’una hora per a anar a València. Avui un TGV en condicions (ai!!) hi tardaria una hora, a anar de Barcelona a València. Això és un canvi que no podem negligir. Quan jo era xiquet, a tot estirar ens arribaven, a mig matí, els diaris de València, i no cada dia. Ara per internet ens arriba tot. I això és un canvi. Quan jo era xiquet, no ens
Per Joan Fuster, Barcelona era la capital de la catalanitat. Cinquanta anys després cal que la ciutat es pose a la feina, que per a no ser-ho té menys excuses que mai.
Joan Fuster i Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 17
17
18/12/12 07:49
Al Parc G端ell els anys seixanta
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 18
18/12/12 07:49
El drac de GaudĂ abans de ser restaurat
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 19
18/12/12 07:49
“L’endemà començaren a fer-me fer turisme. A desgrat de la meua escassa afecció per aquestes coses, he hagut de veure una pila de monuments barcelonins. Casacuberta em féu de guia a la Biblioteca de Catalunya. [...] Realment, l’acte de ca l’Iglésies em commogué. Hi era Puig i Cadafalch, Carles Riba i Clementina Arderiu, López-Picó i una sèrie de noms coneguts. N’hi havia de joves i de vells, de l’un color i de l’altre. La primera sorpresa d’un valencià és veure com tota aquesta gent, que divergeix en tantes coses, sap ‘conviure’, almenys durant unes hores. A València això és gairebé impossible.” Joan Fuster
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 20
18/12/12 07:49
Un escriptor de Sueca arriba a Barcelona
El 10 de febrer de 1954 s’escau en dimecres i és Sant Amanci, segons que indica la diminuta agenda del nostre protagonista. Al reduït espai que correspon a aquest dia només hi ha anotades dues paraules: Apeadero Aragó. A l’estació del passeig de Gràcia, hi arriba, pels volts de mitjanit, el TAF que havia sortit de l’Estació del Nord de València a les tres de la tarda. El viatge és una mica accidentat: la vigília hi havia hagut un descarrilament, la via encara és defectuosa i el tren s’espatlla. Els TAF són els trens automotors Fiat, utilitzats per Renfe entre els anys 1950 i 1980. Un cop arribat a Barcelona, un dels passatgers que en baixa és Joan Fuster i Ortells, de trenta-un any, valencià de Sueca, que ha començat a fer-se notar en el petit món de la cultura catalana resistent que batega a Barcelona. A l’andana, el comitè de rebuda és format per tres homes de lletres i catalanistes de pedra picada: Miquel Arimany, Rafael Tasis i Antoni Ribera. L’acompanyen a l’hotel Viena del carrer del Carme i encara aprofiten per ramblejar, intercanviar unes primeres impressions i repassar el programa dels dies següents. Rafael Tasis, escriptor i activista polític, ho explica així: “El TAF, aquell dia, duia retard, com de costum. Però vam esperar
Joan Fuster i Barcelona
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 21
21
18/12/12 07:49
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 22
18/12/12 07:49
que arribés, vam presentar-nos a aquell minyó escardalenc, de nas d’aligot i ulls penetrants darrera les ulleres, que era el nostre amic de Sueca. Mai no havia estat a Catalunya. Procuràrem de fer-li els honors de la Rambla, vam xerrar un parell d’hores, davant d’uns dobles de cervesa, al Gambrinus, i el vam dur, després, a un hotel del carrer del Carme.” De fet, és l’escriptor i periodista barceloní Vicenç Riera Llorca qui impulsa des de l’exili mexicà aquest primer viatge de Fuster al Principat. Riera Llorca dirigeix a Mèxic la revista política i literària Pont Blau, en què Fuster publica des del primer número a l’últim, entre els anys 1952 i 1963. Rafael Tasis, escriptor i polític d’Acció Catalana, s’ocupa de l’organització del viatge sobre el terreny a Barcelona. Tasis envia a Mèxic un pressupost del viatge i tres dies d’estada de mil pessetes, que paga Francesc Farreres i Duran, un mecenes amic de Riera Llorca. Finalment, el programa s’allarga una setmana sencera. Riera Llorca compta també amb la complicitat de l’editor de Barcino, Josep Maria de Casacuberta, que el 1953 havia publicat el primer llibre de Fuster a Barcelona, Terra en la boca. És un recull de poemes amb pròleg de J. V. Foix, el qual hi afirma: “Joan Fuster ha escrit els seus versos amb substància valenciana i vocabulari universal.” Casacuberta és un erudit que compagina l’activitat editorial amb l’activisme cultural i lingüístic i va sovint a València. És ell qui en aquesta
Estació del Nord de València, obra de Demetri Ribas; tren automotor TAF, que entre els anys 1950 i 1980 feia el trajecte entre totes dues ciutats; el baixador d’Aragó.
FUSTER Llibre DEFINITIVO 15 OFFSET.indd 23
fase inicial el posarà en contacte amb els escriptors barcelonins i fins i tot amb valencianistes desconeguts de Fuster. A l’epistolari entre Riera Llorca i Fuster, format per 201 cartes i publicat per Curial, es poden seguir els preparatius d’aquest primer viatge. Escriu Riera Llorca el novembre del 1953: “Benvolgut amic: Suposo que devies rebre una carta meva, de fa un parell de setmanes, en la qual et demanava si estaries disposat a anar a Barcelona a fer una lectura de la teva monografia sobre la poesia catalana. Vaig escriure fent la proposició d’organitzar l’acte a un amic de Barcelona. I estic esperant la resposta dels dos. Com et deia, les despeses del trasllat i de l’estada a Barcelona anirien a càrrec de Pont Blau. Al que no arriben les possibilitats de Pont Blau és a compensar-te les molèsties que això pugui ocasionar-te si, com espero, et decideixes a acceptar.” Fuster accepta la proposta, però deixa clares les seves intencions: “No m’interessa fer-hi de vedette per uns dies, sinó conèixer gent i fer-me’n una idea.” Uns quants dies més tard, Riera Llorca hi torna: “T’agraeixo que hagis acceptat la proposició d’anar a Barcelona a fer una lectura del llibre. Ja et deia [...] que els amics de Barcelona estan molt interessats en la teva visita. Dóna doncs la cosa per quallada; està en mans de Rafel Tasis; en bones mans, per tant. No et preocupis per detalls d’estatge i coses semblants, perquè tot això ja t’ho resoldran. (Jo crec que ja t’han triat hotel i tot.) En la seva carta en Tasis em diu que pensen oferir-te un sopar i dur-te a Montserrat. Em sembla que no serà de manca de companyia del que podràs queixar-te.”
Joan Fuster i Barcelona
23
18/12/12 07:49