Neutral 1_Maquetaciรณn 1 29/08/17 11:12 Pรกgina 3
la ciutat neutral Barcelona 1911-1920
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 5
la ciutat neutral Barcelona 1911-1920 Ròmul Brotons i Segarra
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 6
Primera edició: octubre de 2017 © de l’edició: Albertí Editor i Ajuntament de Barcelona © dels textos: Ròmul Brotons © dels gràfics originals: Ròmul Brotons © de les fotografies: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Textos, disseny, maquetació i plànols: Ròmul Brotons Coordinació: Elisenda Albertí Correcció: Judith Rodríguez EDITA: Albertí Editor Bruc, 154, 2n 1a - 08037 Barcelona www.albertieditor.cat - info@albertieditor.cat Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet. Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 - 08038 Barcelona Tel.: 93 402 31 31 - barcelona.cat/barcelonallibres
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, queda rigorosament prohibida sense l’autorització dels titulars del copyright, i serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Dipòsit legal: B 21771-2017 ISBN Albertí Editor: 978-84-7246-160-4 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9156-021-0 Impressió: DC PLUS, Serveis Editorials Carrer de la Fusta, 16 - Nau C - Polígon Industrial Can Sunyer de Palau 08740 Sant Andreu de la Barca
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 7
PREFACI
E
n el volum precedent d’aquesta col·lecció (La ciutat trasbalsada. Barcelona 1901-1910) vam deixar la ciutat profundament impressionada pels fets de la Setmana Tràgica, i alhora indignada per la repressió posterior. La soferta ciutadania barcelonina desitjava que la dècada següent fos una mica més benigna, que se solucionessin els problemes plantejats i que la ciutat avancés al ritme de les societats més dinàmiques del continent. La dècada que ens ocupa —la que va del 1911 al 1920— seguiria condicionada per la modernitat, sobretot per l’extensió de l’ús de l’energia elèctrica i les seves aplicacions, però també ens els camps social, cultural i esportiu. D’aquesta manera, la ciutat procuraria adaptar-se a les circumstàncies, malgrat el regeneracionisme fallit del règim, amb el rei Alfons XIII al capdavant i el poder en mans de liberals i conservadors, que s’alternaven al govern mentre els seus partits es descomponien en múltiples tendències enfrontades. Des de Catalunya, la perspectiva era radicalment diferent. També predominava el desconcert polític, però les forces hegemòniques eren les vinculades al reformisme conservador de la Lliga Regionalista i les propostes trencadores del republicanisme, que fluctuava entre el lerrouxisme del Partido Radical i el catalanisme de la Unió Federal Nacionalista Republicana, mentre que els partits dinàstics eren pràcticament inexistents a les institucions catalanes. Amb aquesta distribució de forces, l’enfrontament amb l’Estat estava servit, més encara en vista del decantament de l’obrerisme cap al sindicalisme d’inspiració anarquista propugnat per una organització creada, precisament a Barcelona, el 1910: la Confederació Nacional del Treballl (CNT). Durant aquests deu anys, veurem els enormes esforços per assolir una mínima autonomia, amb la constitució de la Mancomunitat, les lluites per l’hegemonia municipal barcelonina entre regionalistes i republicans, l’interès de la burgesia industrial per organitzar una nova Exposició a Barcelona, els 7
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 8
LA CIUTAT NEUTRAL
progressos del catalanisme, la instauració d’un sistema públic d’ensenyament i la implantació del noucentisme com a superació del romanticisme modernista, tot amanit amb epidèmies i tempestes, però també amb vagues i manifestacions, presentades per les autoritats monàrquiques com a trastorns indesitjables. Tanmateix, el 28 de juliol de 1914 esclatà un conflicte bèl·lic d’abast planetari —posteriorment conegut com a Primera Guerra Mundial— que ho modificaria tot. Davant de l’enfrontament entre els denominats imperis centrals i els règims parlamentaris, el Regne d’Espanya es declarà imparcial i, d’aquesta manera, s’evità una terrible sagnia entre la joventut, però no es podrien defugir les derivacions. En virtut de la seva dependència, Barcelona esdevingué una ciutat neutral, la més important de l’àrea mediterrània, cosa que li proporcionà una riquesa tan imprevista com fugaç, una nova febre d’or de conseqüències nefastes. Hem definit el període com a ciutat neutral, condicionada per una neutralitat —lloada per uns, denigrada per d’altres— que portà a Barcelona tots els excessos coneguts i desconeguts del cosmopolitisme i omplí les butxaques d’especuladors sense escrúpols, però que empobrí la resta de la ciutadania fins a límits intolerables. La massa obrera —nombrosíssima en una ciutat industrial— pretenia simplement millorar les condicions de vida amb treballs dignes, horaris raonables i sous justs, però eren unes aspiracions difícilment compatibles amb els interessos de l’Estat i bona part de la burgesia industrial. La reacció seria brutal. La neutralitat deixaria una herència caòtica i virulenta, subordinada a un règim incapaç de regenerar-se, cada cop més condicionat pel militarisme, decidit a utilitzar mètodes d’extrema violència com a resposta a les legítimes aspiracions d’una societat tan diversa com la barcelonina. I, malgrat els personatges tenebrosos que hi transitaven, la ciutat millorava, s’engrandia i evolucionava cap a un futur incert. Prepareu-vos per a emocions intenses, perquè teniu al davant la ciutat neutral. Ròmul Brotons i Segarra
8
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 11
1911
UN
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
’any 1911 s’inicià amb un període de baixes temperatures, una onada de fred siberià que deixà el país cobert de neu, i després arribà una forta llevantada que el 15 de gener arrasà el litoral. A Barcelona, les destrosses foren particularment dramàtiques al barri de Pequín, al Poblenou, un conjunt de barraques que s’estenia entre la platja i les vies del tren. A la Barceloneta, el fort onatge envaí els carrers i causà grans danys als tallers de La Maquinista i els establiments de banys, mentre que a Can Tunis els principals damnificats foren els pescadors. L’autèntica tragèdia, però, arribà el dia 31 de gener, un dia que havia començat esplèndid i acabà amb un violent temporal marítim que enxampà
L
Barcelona el 1911, en una fotografia obtinguda des del terrat de la Catedral. En primer terme, apareix la torre del Palau de la Generalitat i a la dreta el campanar del Pi, amb el conjunt presidit per la mola de Montjuïc. Al cel, més amunt de les xemeneies fumejants, l’autor hi col·locà un avió per exemplificar la proesa del pilot francès Gibert, que el 12 de març de 1911 sobrevolà la ciutat i feu una volta al Tibidabo abans de tornar, sa i estalvi, al seu lloc de partida, l’Hipòdrom de Can Tunis. El fotomuntatge fou publicat a L’Esquella de la Torratxa el 17 de març de 1911, amb un breu text explicatiu: El Blériot tripulat per M. Gibert volant, diumenge passat, per damunt de Barcelona. /AFB. AUTOR: FREDERIC BALLELL/
11
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 12
LA CIUTAT NEUTRAL Temporal de llevant des de l’escullera, el llarg dic que s’endinsava al mar i, a més de protegir l’ampliació del port, ofereria noves possibilitats d’esbarjo a les classes populars. /AFB. AUTOR: FREDERIC BALLELL/
Destrosses a Can Tunis a causa del temporal del 31 de gener de 1911, amb les despulles d’un naufragi. El diari El Poble Català obrí una subscripció per ajudar les víctimes, a la qual s’uní la majoria de la premsa barcelonina. El dia 4 de febrer, els estudiants van fer una col·lecta pels carrers de la ciutat i moltes institucions i particulars hi van aportar els seus donatius. /AFB. AUTOR: FREDERIC BALLELL/
12
una trentena de barques de pesca en alta mar. Els tripulants provaren de tornar a port, però les fortes onades esclafaren moltes embarcacions contra el penyasegat de Montjuïc i d’altres naufragaren abans d’arribar-hi. El resultat fou terrible: una cinquantena de morts i moltes famílies condemnades a la misèria. Aquells dies, també hi havia vaga d’escombriaires, de carreters i de descarregadors de carbó, unes aturades que trasbalsaven la vida diària i també les festes populars, com la de Sant Antoni, que, mancada de cavalleries, resultà molt deslluïda. Amb tot, el fet més comentat aquells dies fou la mort sobtada de Domènec Sanllehy, esdevinguda el 9 de gener mentre passejava per la Rambla. Quan era alcalde, havia estat capaç de posar en marxa la gran reforma de la ciutat vella, però el 1908 havia dimitit a causa de l’aprovació d’un pressupost de cultura de caràcter republicà, que afavoria la llibertat d’ensenyament i, per tant, l’escola laica. Barceloní de soca-rel, conservador acèrrim i catòlic fervent, Sanllehy fou enterrat el dia 11 a la Catedral, per concessió especial del Bisbat.
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 13
1911. UN
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
Divisió municipal de Barcelona (1911)
Districte I Districte II Districte III
Districte VI Districte VII Districte VIII
Districte IV Districte V
Districte IX Districte X
El 1911, Barcelona estava organitzada en deu districtes, d’acord amb la divisió municipal aprovada el 1897 i rectificada el 1904, després de l’annexió d’Horta. Les àrees incloses a cada districte semblen desproporcionades quant a extensió, però cal tenir en compte que eren urbanitzades de manera molt desigual. Els districtes més densament poblats corresponien a la ciutat vella, de manera que els petits districtes II i V, per exemple, agrupaven al voltant de cinquanta-cinc mil habitants, mentre que els enormes districtes IX i X amb prou feines arribaven als trenta-set mil. Tot i així, era perceptible el gran dinamisme demogràfic d’algunes àrees excèntriques, com el districte VII, l’únic que superava els cent-mil habitants.
13
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 14
LA CIUTAT NEUTRAL
Batlle encostipat, vinyeta de Picarol publicada a L’Esquella de la Torratxa el 13 de gener de 1911, en què es fa referència als sospitosos refredats de l’alcalde Samà, marquès de Marianao, i a la fredorada que es patia aquells dies: —Què diuen a cá la Ciutat?... Encara estan tan excitats, els anims? —S’han refredat bastant, senyor marquès. —Que prenguin paciencia. També m’hi vaig refredar jo, y soc persona.
Ja havien passat tres anys des de la dimissió de Sanllehy, període durant el qual s’havien succeït quatre alcaldes més, fins que el 6 de desembre de 1910 prengué possessió del càrrec Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao. Samà era un grande de España, profundament monàrquic i admirador del rei Alfons XIII, afiliat al partit liberal que governava a Madrid sota el lideratge de José Canalejas. Era la segona vegada que exercia el càrrec, altre cop amb majoria republicana, una disfunció motivada pel fet que tots els membres del consistori eren elegits democràticament llevat de l’alcalde, que era designat per reial ordre. Impossibilitat d’arribar a cap mena d’acord amb els regidors, Samà recorreria sovint a refredats i altres petites malalties per justificar les seves llargues absències, mentre que el poder real quedaria en mans del Partido Republicano Radical, els acòlits del líder populista Alejandro Lerroux, disposats a combatre amb violència qualsevol adversari. Les eleccions municipals del 12 de desembre de 1909 havien acabat de reforçar la majoria absoluta dels radicals, que disposaven de vint-i-nou regidors, mentre que la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) en tenia quinze i els seus antics aliats a Solidaritat Catalana, els conservadors de la Lliga Regionalista, s’havien de conformar amb vuit. La situació, catastròfica per als catalanistes, era atribuïda al sistema electoral, poc representatiu i independent per districtes, la baixa participació i la manca d’acord entre l’esquerra i la dreta nacionals, que proporcionà als lerrouxistes l’oportunitat de lliurar-se a tota mena d’arbitrarietats. En un article publicat el 6 de gener de 1911 a L’Esquella de la Torratxa, Antoni Rovira i Virgili —que signava amb el pseudònim Wifred—, un dels principals dirigents de la UFNR, es lamentava que: Fa un grapat de setmanes que a Barcelona quasi be tothom se plany, ab amargor y ab ira, de les inacabables desgracies del govern municipal lerrouxista. En totes les formes y en tots els tons se posa de relleu el gros perjudici que l’actual dominació lerrouxiana causa als interessos de la Ciutat.
LA VANGUARDIA, 10/3/1911
14
Tindrem ocasió de comprovar algunes de les corrupteles protagonitzades per la colla de la gana —com els catalanistes solien qualificar els partidaris de Lerroux—, autors de continus aldarulls en una ciutat que no acabava de recuperar el seu ritme després de l’enorme impacte de la Setmana Tràgica, esdevinguda un any i mig abans.
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 15
1911. UN
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
La Guàrdia Urbana, creada el 1907, lluitava per transmetre una sensació d’autoritat i respecte, tot i que l’uniforme adoptat era motiu de burles cruels. A la fotografia, un grup de guàrdies amb la vestimenta d’estiu (amb levita vermella i casc i pantalons blancs) a la porta del Palau de Belles Arts, el 1911. /AHCB. AUTOR DESCONEGUT/
La seducció de la modernitat Malgrat tot, Barcelona vivia un període de creixement accelerat, tant en l’àmbit econòmic com en l’urbanístic, amb una població que el 1911 arribava a vorejar els sis-cents mil habitants, lleugerament per sobre de la de Madrid. Barcelona s’expandia en totes direccions, absorbia municipis i concentrava indústries, alhora que procurava posar-se al dia en matèria de serveis públics, la gran assignatura pendent. S’obrien carrers i se’n pavimentaven d’altres, es feien clavegueres i canalitzacions allà on mai no n’hi havia hagut i es construïen edificis prodigiosos, tot sota el signe d’unes noves tecnologies que no deixaven de sorprendre cada dia, especialment en l’àmbit de les comunicacions. El fenomen era de tal proporció que el redactor de l’apartat dedicat a la telegrafia de l’Anuario estadístico de la ciudad de Barcelona de 1911 no s’estigué de constatar: La ciudad vieja se transforma, la nueva se ve materialmente crecer á diario, aumentan las vías tranviarias y mejoras urbanas, se constituyen grandes compañías que invierten en obras fabulosos capitales
LA VANGUARDIA, 23/4/1911
15
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 16
LA CIUTAT NEUTRAL La xarxa barcelonina de tramvies, completament electrificada des del 1907, havia crescut notablement. Arribava a la totalitat de districtes, fins i tot a algunes poblacions veïnes, i també hi havia tres línies particulars considerades de muntanya, les del Tibidabo, Vallvidrera i l’Arrabassada, inaugurada el mateix 1911. Persistia, però, el caos de colors i formes geomètriques dels indicadors, adoptats a causa de l’alt índex d’analfabetisme de bona part de la població, particularment entre el públic popular, que constituïa la majoria d’usuaris. El 1909, les línies explotades per la Compañía General de Tranvías (CGT) ja havien incorporat números per identificar-les, de l’1 al 18 (i posteriorment el 19), tot i que es conservà l’esquema de colors per sectors: Sants, blau; Bonanova, vermell; Sarrià, verd; les Corts, groc, i Sant Gervasi, lila. En canvi, les línies de l’empresa Les Tramways de Barcelone (LTDB), havia optat per afegir lletres relacionades amb la destinació a les seves combinacions de colors, que el 1912 es canviarien per números, del 20 al 39. Quant a les línies de la Societé des Tramways de Barcelona a San Andrés et Extensions (TBSAE), també utilitzaven plaques amb dissenys geomètrics, però es passà al sistema númeric (del 40 al 48) en ser absorbida per l’LTDB, el 1912. Les línies futures adoptarien els números següents (del 49 al 67), sempre amb plaques multicolors que no se suprimirien fins al 1935, substituïdes per números de color negre sobre fons blanc per a la totalitat de la xarxa. El 1911 també s’implantà finalment el sistema de parades fixes, ja que fins aleshores els usuaris pujaven i baixaven del tramvia on els venia de gust.
16
Canvis del indicadors de les línies de tramvia durant el període 1909-1912
Sants-Rambla
1
Drassanes-Arenes
A
27
Sants-Pl. Catalunya
2
Arenes-Orientals
A
28
Sants-Pl. A. López
3
Circumval·lació
Sants-Marina
4
Gran Via
G
30
Pl. Tetuan-Duana
5
Sant Antoni-”Astillero”
S
31
Pl. Catalunya-Bonanova
6
Sant Antoni-Orientals
O
32
Bilbao-Bonanova
7
Arenes-”Astillero”
33
Bilbao-Sarrià
8
Pl. Catalunya-”Astillero”
34
Pl. Catalunya-C. Vallvidrera
9
Pl. Catalunya-Orientals
35
Pl. Catalunya-Sarrià
10
Pl. Palau-Poblenou
P
36
Pl. Catalunya-Sarrià (ext.)
11
Pl. S. Anna-Pl. Rovira (Bruc)
H
37
Pl. Catalunya-Sarrià (int.)
12
Pl. S. Anna-P. Rovira (Llúria)
L
38
Pl. Catalunya-Pl. Borràs
13
Pl. Palau-Arenes
A
39
Pl. Catalunya-C. Vallvidrera
14
Pl. Urquinaona-Sant Andreu
40
Pl. Catalunya-Les Corts
15
Pl. Urquinaona-Poblenou
41
Pl. Catalunya-Alfons XII
16
Ctra. Mataró-Sant Martí
42
Pl. Catalunya-Pl. Constitució
17
Pl. Urquinaona-Badalona
43
Pl. Catalunya-Pl. Constitució
18
Badalona-Montgat
44
Pl. Catalunya-Magòria
19
Pl. Urquinaona-Camp de l’Arpa
45
Pl. Catalunya-Pl. Lesseps
20
Pl. Urquinaona-Horta
46
Drassanes-Travessera
21
Sagrera-Horta
47
22
Rambla-Can Tunis
48
Drassanes-Bonanova
B
29
Pl. Catalunya-Bonanova
B
23
Drassanes-Marina
49
Drassanes-Trav. de Dalt
T
24
Pl. S. Anna-Travessera
50
Drassanes-M.D. Coll
N
25
Pl. S. Anna-Travessera
51
Pl. Catalunya-Can Gomis
26
FONT: ELS TRAMVIES DE BARCELONA (DELS ORÍGENS A 1929), D’ALBERT GONZÀLEZ MASIP
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 17
1911. UN
haciendo circular la riqueza y dejando regueros de alegría y bienestar que repercuten en todos los hogares.
Aquest era l’estat d’exaltació de molts ciutadans, meravellats per la implantació d’avenços tècnics, sovint relacionats amb l’electricitat, que pocs anys abans semblaven pura utopia. A Barcelona, el servei internacional de telegrafia es concentrava en una gran central situada a la ronda de la Universitat, cantonada amb Balmes, amb sucursals repartides per diversos barris i poblacions properes —Gràcia, Sant Gervasi, Sant Andreu, Sarrià i Badalona—, a més dels enllaços ferroviaris de les línies de França i Saragossa. També hi havia oficines de telègrafs a la Borsa, el Borsí, el Govern Civil i la Capitania General, aquestes d’ús restringit. En canvi, eren d’utilització pública les de l’Arc de Triomf, el Mundial Palace i els grans magatzems El Siglo, mentre que l’únic diari que disposava de la seva pròpia sucursal era La Vanguardia. Amb les millores efectuades l’any anterior, el nombre de telegrames emesos des de Barcelona passaria de poc més de tres-cents cinquanta mil a un milió sis-cents mil. Un creixement del quatre-cents cinquanta per cent, en números rodons.
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
LA VANGUARDIA, 15/5/1911
Tramvies amb imperial a la plaça de la Universitat, amb els participants al Congrés Cotoner, celebrat a Barcelona el mes de maig de 1911, d’excursió cap al Tibidabo. /AFB. AUTOR: FREDERIC BALLELL/
17
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 18
LA CIUTAT NEUTRAL Telefonistes en una sala de connexions australiana, cap al 1915.
També causava estupor la ràpida extensió de la xarxa telefònica barcelonina, aleshores la més important de l’Estat. L’estació central, a càrrec de la Sociedad General de Teléfonos, estava emplaçada al Palau Centelles —amb entrada pel carrer de Cervantes, número 7—, al capdamunt del qual fou construïda una torre —anomenada el Templet— des d’on sortien els cables en direcció a les subcentrals de Badalona, Hostafrancs, Gràcia i Sant Martí, que connectaven amb els abonats més pròxims. Per establir les connexions, calia la participació d’una persona, que rebia la trucada entrant i connectava amb el número sol·licitat per mitjà d’uns cables rematats amb clavilles. En aquest cas, l’autor de l’anuari lloava l’ambient que presidia la sala de connexions:
Figurí pera 1911. Trajo de “diari”. La moda femenina del moment, segons l’aguda visió de Picarol per a L’Esquella de la Torratxa, el 6 de gener de 1911.
18
El espectáculo de esta sección de la planta eléctrica telefónica es de una vistosidad atractiva sobre toda ponderación, por la vida y animación que á ella prestan las señoritas encargadas del servicio, con sus elegantes uniformes de negro y carmín. El orden y compostura que se observa en estas solícitas servidoras del público y el contento que se dibuja en sus semblantes acusa la formalidad y acierto que preside á su organización.
Graham Bell —l’inventor del telèfon— havia contractat primerament nens per fer aquesta feina, però a partir de 1878 es decantà per les dones, una
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 19
1911. UN
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
Taller de modistes, una de les principals ocupacions femenines de l’època. /ANC. AUTOR: BRANGULÍ/
pràctica que s’estengué arreu del món i proporcionà una nova possibilitat laboral femenina, més enllà del treball al camp, la fàbrica o la llar. Juntament amb modistes, dependentes i mecanògrafes, les telefonistes formaven un conjunt de joves professionals, noies generalment provinents de famílies menestrals que havien rebut una formació adequada, amb prou independència econòmica com per prendre les seves pròpies decisions, com a mínim fins a trobar marit, perquè la feina s’extingia amb el matrimoni. L’aparició d’aquest col·lectiu femení, especialment si anava uniformat, seria un filó inesgotable per a la denominada premsa festiva, atreta pel caràcter modern i alegre de les noies, sovint interpretat pels badocs com una mostra de luxúria, quan en realitat era la manifestació d’un nou esperit, que els francesos denominaren Belle Époque. Entre aquestes dones modernes sorgirien moltes de les primeres adeptes a un feminisme incipient, per bé que molt distanciades encara de les sufragistes britàniques, més actives que mai en la seva exigència d’obtenir el dret de vot. La seva presència a Barcelona, de moment, seria discreta, però es manifestaria amb la implantació de centres educatius específicament femenins, entre els quals destacà la Biblioteca Popular per a la Dona, fundada el 1909 per Francesca Bonnemaison al carrer d’Elisabets. També hi havia una publicació, Feminal, que entre el 1907 i el 1917 agrupà els noms més rellevants
Francesca Bonnemaison i Farriols, distingida pedagoga nascuda a Barcelona el 1872. Casada amb l’advocat i polític Narcís Verdaguer i Callís, exercí de bibliotecària de la inoperant Obra de Buenas Lecturas, una entitat establerta a la parròquia de Santa Anna com a esplai caritatiu de dames benestants. Gràcies al seu talent i els seus esforços ingents, la va convertir en una excel·lent biblioteca per a dones obreres, que tindria ambicioses ramificacions en el camp educatiu i, especialment, en el de la formació professional. Fruit d’aquesta experiència seria la fundació de la Biblioteca Popular per a la Dona, el 1909, que evolucionaria el 1922 en l’exemplar Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, instal·lat en un edifici de la seva propietat al carrer de Sant Pere Més Baix. La institució arribà a aplegar més de vuit mil associades, que podien assistir a classes de dactilografia, taquigrafia, idiomes, gramàtica, aritmètica, educació física o cuina, per ampliar posteriorment l’oferta educativa als cursos de batxillerat. El 1931, en proclamar-se la República, Francesc Cambó li encomanà la direcció de la Secció Femenina de la Lliga, amb la finalitat de promoure la participació política de les dones. Després de la Guerra Civil, greument malalta, passà llargues temporades a Montserrat fins a la seva mort, el 1949, mentre que els locals de l’Institut foren cedits a la Secció Femenina de Falange Española.
19
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 20
LA CIUTAT NEUTRAL Joves patinadores a la pista del denominat Sportsmen’s Park del Saló de Sant Joan, davant del Palau de Justícia, el 7 d’abril de 1911. El patinatge sobre rodes —qualificat per la premsa especialitzada com a higiénico y elegante sport— havia aparegut a Barcelona cap a principi del segle XX, amb un èxit més que notable, però havia anat quedant relegat de mica en mica, per ressorgir el 1911 amb la mateixa força que abans. Com recollí la revista Stadium l’1 de maig de 1911: Últimamente, han llamado mucho la atención algunas elegantes señoritas que vestidas con la moderna falda pantalón han exhibido en aquellas pistas sus gracias y sus habilidades, constituyendo este suceso un motivo más de atracción para acabar de hacer agradable la estancia en aquel hermoso local tan favorecido siempre por nuestro público. Contràriament, les redactores de la revista Feminal —suposadament feministes— recollien en l’edició de febrer de 1911 que la prempsa dona compte de lo mal rebudes qu’han estat a París com a Madrid les primeres manifestacions d’una moda nova, tan higiènica com anti-estètica, tan honesta com poch graciosa: la de la faldilla-pantaló, per qualificar-la en el número següent de manifestació imbècil del estat d’esprit dels modistos extrangers. /AFB. AUTOR: FREDERIC BALLELL/
20
de l’univers intel·lectual femení sota la batuta de la seva directora, Carme Karr. Totes dues iniciatives provenien de sectors burgesos vinculats a la Lliga Regionalista i eren, per tant, de caràcter conservador, però, tot i així, proporcionaren un marc inèdit per al desenvolupament professional i cultural de les dones. D’acord amb les noves necessitats, la indumentària femenina experimentà aquell any una simplificació de les formes, amb vestits llargs fins als peus, però més cenyits i adaptats al cos, mentre que els volums exagerats quedaven limitats als barrets i els complements, que havien de ser confeccionats amb pells exòtiques, però que sovint eren de procedència dubtosa. La moda, com de costum, arribava de París, però en aquesta ocasió les crítiques no es feren esperar, particularment per l’aparició d’una vestidura tan revolucionària com la faldilla pantaló, que oferia més llibertat de moviments. En alguns casos, la reacció fou violenta, com a Madrid, on tres noies que lluïen
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 21
1911. UN
la peça van ser agredides en ple carrer per elements conservadors. L’acollida tampoc no fou plàcida a Barcelona, com recollí La Vanguardia el 25 de febrer de 1911: Por lo que respecta á Barcelona, puede verse el primer botón de muestra en el abucheo que se dió en la Rambla de Canaletas días atrás á una joven que parecía llevar la híbrida prenda y que resultó no ser más que una falda atada por debajo. ¡Si llega á ser falda-pantalón!
Noucentistes contra modernistes La modernitat també animava els promotors del noucentisme, un moviment capitanejat per Eugeni d’Ors que es proposava neutralitzar els excessos del modernisme. Ho feia des d’un punt de vista compartit amb la burgesia industrial, com un reflex del domini de la Lliga Regionalista, de tendència conservadora, en el camp del catalanisme. La modernitat, en aquest cas, es fonamentava en la plena europeïtzació de la cultura catalana, la superació del pairalisme, el folklorisme i el romanticisme, amb un retorn actualitzat als models clàssics, tot i que alguns dels principals promotors, com el mateix Ors, procedien directament dels rengles del modernisme. Enric Prat de la Riba proporcionaria al nou moviment la seva dimensió política, fins a constituir-se en una línia ideològica aglutinada al voltant de La Veu de Catalunya, el principal òrgan de difusió de la Lliga. El 1911, les línies mestres ja estaven definides, tot i que per a la majoria resultaven incomprensibles. Preguntat per un redactor de L’Esquella de la Torratxa sobre el significat del noucentisme, un dels seus defensors declarà: Es el progrés; Es l’avenir; Es la renovació de l’idea per l’idea; Es l’idea convertida en fet; Es el fet devingut a l’estat d’idea; Es el ressort, l’eix, al voltant del qual gira tota nostra política moderna; Es el programa, el marc en que s’enclou l’evolució y l’anàlisis dels fenomens de tota mena...
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
Eugeni d’Ors i Rovira, escriptor nascut a Barcelona el 1881. El 1898 començà a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, alhora que freqüentava diversos cercles literaris i artístics barcelonins, com els Quatre Gats, període durant el qual col·laborà en diverses publicacions. Es llicencià en Dret el 1904 i el mateix any inicià al diari El Poble Català la secció Reportatge de Xènius, un pseudònim que esdevindria famós. Es doctorà a Madrid el 1905, amb una tesi titulada Genealogía ideal del imperialismo, en què esbossava la seva preocupació per desvetllar una moral col·lectiva de caràcter imperialista. El 1906, de retorn a Barcelona, s’integrà a la redacció del diari regionalista La Veu de Catalunya per encetar el seu Glosari, una secció de comentaris d’actualitat que es publicaria fins al 1920. Encarregat d’impulsar les biblioteques populars creades per la Mancomunitat, es proposà una europeïtzació rigurosa de la cultura catalana, allunyada del romanticisme modernista, per esdevenir el màxim difusor del noucentisme. Després d’una estada a París, el 1911 fou nomenat secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, per designació de Prat de la Riba. Intensificà la publicació d’obres sobre filosofia, consolidà el seu ideari i el 1914, en iniciar-se la Primera Guerra Mundial, es mostraria favorable a la neutralitat. El 1923 s’instal·là a Madrid i no tornaria a escriure en català. El 1928 esdevingué membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua i redefiní el seu ideari imperalista, per decantar-se pel bàndol franquista en esclatar la Guerra Civil. Morí el 1954 a Vilanova i la Geltrú.
21
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 22
LA CIUTAT NEUTRAL
EL NOUCENTISME TRIOMFANT A Catalunya, la persistència extraordinària del moder- tics Pablo Picasso, Josep Clarà, Isidre Nonell, Josep Aranisme feu passar per alt altres moviments artístics i cultu- gay, Joaquim Mir, Pau Gargallo, Ismael Smith o J. Torres rals, però a principi del segle XX es percebia entre la Garcia. Editat per Joaquim Horta, l’almanac començava intel·lectualitat un afartament de les línies orgàniques i els amb una frase de Jaume Balmes que en resumia el convalors romàntics, quan encara estaven en curs grans cepte bàsic: El món marxa, y ay del que s’obstini en detuobres arquitectòniques d’inspiració rarlo, car serà desseguida aixafat per modernista, com l’Hospital de Sant ell. Pau, a càrrec de Lluís Domènech i El mateix 1911, Ors fou nomenat Montaner, o el temple de la Sagrada secretari de l’Institut d’Estudis CataFamília, obra inconclusa d’Antoni Gaulans, a proposta del president de la dí. Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, i Les noves idees foren exposades a també publicà La ben plantada, una partir de 1906 per Eugeni d’Ors per mitsèrie literària d’exaltació de la bellesa jà del Glosari, la seva columna diària a femenina emmarcada en els paisatges La Veu de Catalunya, que signava amb de la costa catalana, exemple del el famós pseudònim de Xènius. Ors caràcter mediterrani del moviment s’adreçava especialment a la joventut noucentista que marcaria la dècada del segle XX, el nou-cents que donà dels anys deu i bona part dels vint. origen al nom del moviment, amb l’obL’obsessió per disposar d’una llenjectiu de recuperar la Catalunya mesugua literària moderna portà el 1913 a la rada, laboriosa, discreta, tradicional i promulgació de les normes ortogràfiradicalment moderna, en contraposiques de Pompeu Fabra, que, contràriació als excessos gairebé anarquitment al previst, no feu prosperar el Cartell postmodernista de Francesc zants dels modernistes. El seny com a gènere narratiu, eclipsat de moment Labarta per a la revista humorística Papiresposta a la genialitat descontrolada, tu, que en la seva primera etapa (entre el per la poesia simbolista i la traducció 1908 i el 1911) representà els ideals nou- dels grans clàssics. en definitiva. La proposta es materialitzà el 1911 centistes. L’ambició cultural es manifestà /MNAC/ amb la publicació de l’Almanac dels sobretot amb la creació de bibliotenoucentistes, un volum de difusió molt limitada —només ques populars, museus i experiments pedagògics. A més se’n tiraren cent-cinquanta exemplars— però de gran dels ja esmentats, en el camp de les arts plàstiques destatranscendència cultural, ja que contenia col·laboracions carien autors com Arístides Mallol o Xavier Nogués, mendel principal grup impulsor, format per personatges de tre que arquitectes com Rafael Masó exemplificarien el prestigi com els escriptors Eugeni d’Ors, Guerau de Liost, pas del modernisme al noucentisme, com els grups escoJosep Carner, Francesc Cambó, Francesc Pujols, Josep lars promoguts per la Mancomunitat construïts per Josep Pijoan, Eladi Homs i August Pi i Sunyer o els artistes plàs- Goday.
22
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 23
1911. UN
Si ens fixem en les paraules del mateix Xènius, reproduïdes en el glosari corresponent al 2 de març de 1911, tampoc no en traurem l’aigua clara:
... nosaltres rendim culte a una categoría sintètica, que no es ja la “Idealitat” inerme ni la “Realitat” enemiga, sinó l’activa y sempre avençanda “Realisació”.
Per tant, no ens quedarà més remei que fixar-nos en l’aplicació pràctica d’aquesta teoria per trobar-ne la concreció. D’entre les realitzacions arquitectòniques del moment, la fàbrica Casarramona és potser el millor exemple de la transició del modernisme al noucentisme. Dissenyada per Josep Puig i Cadafalch, fou construïda entre el 1909 i el 1911 a la part baixa de Montjuïc per encàrrec de l’industrial cotoner Casimir Casarramona i Puigcercós, per substituir la seva fàbrica tèxtil del Raval, destruïda per un incendi. Concebut d’acord amb l’ortodòxia modernista, el gran complex fabril mostra una contenció de les formes que l’acosten a l’ideal noucentista que a partir d’aleshores propugnaria Puig i Cadafalch, i contrasta amb la Casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner, inaugurada aquell mateix 1911 al capdamunt del passeig de Gràcia, que pot ser considerada com un dels últims exponents d’autèntic modernisme català.
HORITZÓ D ’ESPERANÇA
La fàbrica Casarramona, culminada el 1911, fou premiada per l’Ajuntament com a millor edifici de l’any. Construïda amb maó, constitueix un magnífic complex fabril, amb elements modulars rigurosament organitzats per facilitar les diverses fases de fabricació dels productes, fonamentalment mantes i tovalloles. Des de l’any 2002, acull el centre cultural CaixaForum.
La Casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner.
23
Neutral 1_Maquetación 1 29/08/17 11:12 Página 24
LA CIUTAT NEUTRAL
Ciutat esportiva
STADIUM, 1/2/1911 El guanyador de la primera Volta a Catalunya al Velòdrom de Sants, conegut pel Cubell per les petites dimensions i la peculiar forma ovalada. Tot i que la cursa es donà per finalitzada al pont d’Esplugues, el Club Ciclista Nou Velòdrom de Sants oferí una prima extra de vint-i-cinc pessetes al primer que arribés a la seva instal·lació, situada al carrer de Sant Jordi. Els tres clubs ciclistes de Sants (l’Esportiu, el Nou Velòdrom i el Velo Sport) es fusionarien el 1922 per crear la Unió Esportiva de Sants. /AFB. AUTOR: FREDERIC BALLELL/
24
Eren les vuit del matí del divendres 5 de gener de 1911, al pont de la Reina Elisenda, a Sarrià, quan es donà la sortida als trenta-quatre ciclistes participants a la primera Volta a Catalunya, organitzada pel Club Esportiu de Sants d’acord amb el model establert pel Tour de France dotze anys abans. L’afició al ciclisme havia arrelat amb força al barri de Sants, fonamentalment pel gran nombre de tallers especialitzats que hi havia. La prova, promoguda per Miquel Arteman —editor d’El Mundo Deportivo—, consistí en tres etapes —Barcelona-Tarragona (97 km), TarragonaLleida (111 km) i Lleida-Barcelona (157 km)—, realitzades en dies consecutius, de la qual resultà vencedor Sebastià Masdeu, del Club Pedal de Tarragona, amb una bicicleta de fabricació local Sanromá. La prova fou considerada tot un èxit de participació i organització, amb un públic nombrós a cada etapa, però les dates triades demostraren ser molt inadequades, ja que sovintejaren el fred, la pluja i el gel, contrarietats que causaren estralls entre els valents ciclistes, més encara si es té en compte que gran part del recorregut era a través de carreteres sense pavimentar. Només vint-i-dos dels trenta-quatre participants van arribar a la meta, situada al pont d’Esplugues. Era una mostra de l’enorme vitalitat que havien adquirit els esports a Barcelona, on havien proliferat clubs, equips, campionats i camps apropiats per a les disciplines més diverses. La pràctica esportiva havia evolucionat molt durant l’última dècada, quan l’activitat quedava relegada a uns quants sportmen, rics i extravagants, que disposaven de prou temps i diners per dedicar-los a l’automobilisme, el motociclisme, el tennis o les regates, homes bigotuts de posat hieràtic i unes quantes damisel·les, admeses únicament en alguns esports individuals, com ara el tennis, però generalment relegades a omplir les tribunes o a fer de jurat.