Maria Canals i Barcelona
9 788498 506440
Maria Canals i Barcelona
capitol 1_HR.indd 1
02/02/15 11:51
Maria Canals i Barcelona
capitol 1_HR.indd 3
02/02/15 11:51
capitol 1_HR.indd 4
02/02/15 11:51
capitol 1_HR.indd 5
02/02/15 11:51
Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez i Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Cap editorial Oriol Guiu Coordinació editorial María Birulés Text Ana María Dávila Correcció Francesc Soto Arxius i fotògrafs Arxiu Concurs Maria Canals; Arxiu Família Vivancos: Fons Canals; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB); Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC): Fons Canals i Col·lecció de programes PMC; Fons Família Carulla Font; Fons Família Cendrós Jorba Pau Audouard, Pau Barceló, Brangulí (fotògrafs), Antoni Capella, Francesc Català-Roca, J. M. Domínguez, Ernest Fotografia, Antoni Esplugas, Antonio y Emilio F. dits Napoleon, Pep Herrero, Antonio Lajusticia (Ajuntament de Barcelona), Rogelio López, Curt Meyer, Moliné i Albareda, Orzaez, Pérez de Rozas, Postius, Publifoto, Guillermina Puig, J. Salvador, Montserrat Segarra, Jaume Soler, Jordi Vidal, Wassermann Disseny Isabel Solé López-Pinto i Matt Berry Alan Bates Design Tractament d’imatge Xavi Parejo Producció Maribel Baños Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel.: 934 023 131 www.bcn.cat/barcelonallibres Barcelona, febrer de 2015 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-644-0 DL: B-4.378-2015 Imprès en paper ecològic Agrairem conèixer el fotògraf i els drets d’autor de les fotos no identificades
capitol 1_HR.indd 6
Pàgina anterior: Retrat de joventut de Maria Canals. Autor desconegut / CEDOC: Fons Canals.
02/02/15 11:51
Maria Canals i Barcelona Ana María Dávila
En col·laboració amb
MCB
capitol 1_HR.indd 7
Concurs Internacional de Música Maria Canals
02/02/15 11:51
Associació del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona Presidenta Mariona Carulla i Font Vicepresidenta Victòria Quintana i Trias Secretari Ildefonso Sánchez Prat Tresorer Antonio Delgado i Infante Vocals Félix Alcaraz Vellisca, Josep Maria Busquets i Galera, Carlos Cebro, Laura Cendrós i Jorba, Josep Cuscó i Garcia, Pilar Figueras i Bellot, Maria Font de Carulla, Elvira Gaspar Farreras, Alejandro Jiménez Marconi, Maria Rosa Jorba de Cendrós, Cecília Julià de Capmany, Ivana Klimek, Elisabeth Martínez i Guarro, Raquel Millàs i Vendrell, Pere Quintana i Colomer, Joan-Artur Roura i Comas, Anna Sagarra i Trias, Oriol Vidal i Arderiu, Jordi Vivancos i Farràs Gerent Jordi Vivancos i Farràs Secretària Montse Roig Losantos Arxiu fotogràfic i documental Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC) (Marta Grassot Radresa i Laura Espert Moreno) Fons Concurs Maria Canals Fons de la família Vivancos Fons de la família Cendrós Arxiu sonor Josep Maria Vivancos Enrich
Associació del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona Palau de la Música Catalana, C/ del Palau de la Música, 4-6 08003, Barcelona 932 957 251 / info@mariacanals.cat
Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC) Palau de la Música Catalana, C/ del Palau de la Música, 4-6 (5a planta) 08003, Barcelona 932 957 252 / centredocumentacio@palaumusica.cat
capitol 1_HR.indd 8
02/02/15 11:51
Índex
capitol 1_HR.indd 9
Presentació
pàg. 11
Capítol 1 Barcelona-París-Barcelona
pàg. 14
Capítol 2 La noia del piano
pàg. 36
Capítol 3 El somni d’Ars Nova
pàg. 92
Capítol 4 Un concurs per a Barcelona
pàg. 126
Bibliografia
pàg. 170
02/02/15 11:51
Maria Canals i Barcelona
10
capitol 1_HR.indd 10
02/02/15 11:51
Presentació Xavier Trias Alcalde de Barcelona
Des de l’Ajuntament de Barcelona volem sumar-nos a la commemoració del centenari del naixement de Maria Canals amb la publicació d’aquest llibre, on recordem, reivindiquem i retem homenatge a la seva figura i a la seva important aportació al panorama musical de la nostra ciutat i del nostre país.
Maria Canals ho va fer des de molts vessants: com a ciutadana compromesa amb els joves, amb l’art i la cultura; com a concertista i fundadora del Concurs Internacional de Música Maria Canals, on va saber implicar-hi la nostra societat civil, i com a pedagoga, amb la creació de l’acadèmia de música Ars Nova.
11 Maria Canals i Barcelona
Barcelona és un projecte compartit que anem fent dia a dia entre tots. Però hi ha persones, com és el cas de Maria Canals, que hi aporten excel·lència i ambició, cosa que contribueix decisivament a fer de la nostra ciutat un referent internacional en àmbits molt diversos.
Gràcies a la seva il·lusió i perseverança i a l’esforç de les persones que han recollit el seu llegat, durant més de seixanta anys el Concurs Maria Canals converteix Barcelona per uns quants dies en la capital mundial del piano, amb una encertada fórmula, que és la base del certamen. Combina excel·lència i divulgació amb perfecta harmonia, fet que ajuda els futurs pianistes professionals i fomenta l’accés i la pràctica musical entre el públic en general. Amb la publicació de Maria Canals i Barcelona fem un pas més per recuperar i conservar la memòria històrica de la ciutat i homenatjar les persones que han contribuït a fer de Barcelona una ciutat de cultura, coneixement, creativitat, innovació i benestar, reconeguda mundialment.
capitol 1_HR.indd 11
02/02/15 11:51
Maria Canals i Barcelona
12
capitol 1_HR.indd 12
02/02/15 11:51
Agraïments Ana María Dávila
Aquest llibre no hauria estat possible si Josep Maria Vivancos, amic i secretari personal de Maria Canals durant tot el darrer tram de la seva llarga vida, no hagués iniciat la imprescindible tasca de deixar registre sonor dels records de tota una vida dedicada a la música; llavor i veritable punt de partida d’aquest projecte.
Esment especial a Jordi Codina, per la seva infinita paciència a l’hora de desentranyar misteris musicals, i a Miquel Villalba i Raül Benavides, pels seus impagables coneixements. També a Narcís Bonet, M. Lluïsa Ibáñez, Lluís Millet, i als amics de Teià Jordi Jané i Jordi Balada, per ajudar-me a il·luminar etapes de la vida de Maria Canals. A Isabel Lipthay, per la traducció de l’alemany, i a tot l’equip editorial i documental per la paciència i cura amb què ha desenvolupat la seva feina.
13 Maria Canals i Barcelona
Naturalment, el meu agraïment més sincer al Concurs Maria Canals per fer-lo realitat i a totes les persones que van compartir els seus records de Maria Canals amb mi: Roser Puigoriol, Pere Quintana, Maria Font, Mariona Carulla, germanes Espinal, Elvira Gaspar Farreras, Carlos Cebro, Raquel Millás, Carme Vinaixa, Carme Urgell, Liliana Maffiotte, Leonora Milà, Bernat Deltell, Jordi Vivancos, Montse Roig i, molt particularment, a Elisabeth Martínez Guarro per la seva enèrgica col·laboració.
I als meus tres homes, Jep, Pol i Pau Suñé, per tantes i tantes hores d’absència.
capitol 1_HR.indd 13
02/02/15 11:51
Capítol 1 Barcelona-París-Barcelona
14
capitol 1_HR.indd 14
02/02/15 11:51
Barcelona-ParĂs-Barcelona
15
capitol 1_HR.indd 15
02/02/15 11:51
Barcelona-París-Barcelona Una història familiar
Hi ha vides que semblen abocades a un destí ineludible. Vides en les quals tot es conjuga perquè aquella persona recorri un camí que s’albira predeterminat i inevitable. La de Maria Canals podria ben ser una d’aquestes. Filla de pianistes que havien fet de la pedagogia la seva forma de vida, va respirar el perfum de la música abans fins i tot de néixer. Els sons del teclat compassaren els seus primers passos, i les notes desgranades per aquell riu d’estudiants que cada tarda creuava la porta de casa seva es van entremesclar, agosarades, amb les seves primeres paraules. No resulta sorprenent, doncs, que aquella nena d’ulls grossos i curiosos comencés a manifestar una viva passió per la música molt abans d’haver conegut res de la vida. Un sentiment poderós que va irrompre per quedar-se per sempre, i esdevingué el far que va guiar tota la seva existència.
Maria Canals i Barcelona
16
Pàgina anterior: Agnès Cendrós i Joaquim Canals fotografiats a Vallvidrera, on van contraure matrimoni el 1910. Autor desconegut / CEDOC: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 16
Per a Maria Canals, la música va ser la seva llengua materna, la gran companya de jocs de la infantesa i el pont que la va unir a un món que a penes intuïa a través de les finestres d’aquell tercer pis d’un carrer que aleshores s’anomenava simplement Cortes. Amb una educació exquisida però solitària, va créixer allunyada de la
02/02/15 11:51
Façana del número 2 de la baixada de Santa Eulàlia, la casa on va néixer Joaquim Canals i Matavacas, pare de Maria Canals. Antonio Lajusticia / Ajuntament de Barcelona.
17 Barcelona-París-Barcelona
companyia d’altres infants, sobreprotegida per un pare parc en efusions i escarransit en elogis, un home que, tot i estimar la seva filla, creia fermament que la lloança només podia conduir al desenvolupament d’una personalitat superba i vanitosa. Una duresa de caràcter sens dubte atribuïble a la vida inusual que li havia tocat viure. Ell també havia estat un nen de talent però solitari, educat lluny del seu país i de la seva família, un orfe jovenívol obligat de cop a créixer just quan acabava de traspassar les portes de l’adolescència. Per tot això, la vida de Maria Canals havia començat a ser singular des de molt abans que vingués al món, el 12 de març de 1914. Aleshores, el seu pare tenia ja cinquantacinc anys i un fill d’un primer matrimoni de més edat que la noia que quatre anys enrere havia pres per esposa. I una vida anterior que semblava sorgida d’una novel·la.
La noia i el dependent Tot va començar en aquella Barcelona encara emmurallada de mitjan segle xix. Una ciutat de 187.000 habitants, de carrerons estrets i laberíntics i edificis arraïmats i foscos, on difícilment entrava la llum del sol. Una ciutat mancada
capitol 1_HR.indd 17
02/02/15 11:51
d’infraestructures i d’higiene i on la gent es feia vella als quaranta anys. Una ciutat, però, en la qual tot estava a punt de canviar, tan aviat com acabessin de caure «aquelles pedres implacables que comprimien la misèria».1 Així, en ple nucli antic d’aquella Barcelona que es preparava per esclatar en llibertat, a la tercera planta d’un edifici situat al número 2 de la baixada de Santa Eulàlia, just a la cantonada amb el carrer dels Banys Nous, va néixer, el 10 de maig de 1859, Joaquim Canals i Matavacas, primogènit del matrimoni format per Josep Maria Canals i Boada,2 de trenta-cinc anys, i Raymunda Matavacas i Fiol,3 filla única d’una acomodada família de comerciants de Barcelona. Raymunda tenia catorze anys i, exactament dotze mesos enrere, el 6 de maig de l’any anterior, a l’església dels Sants Just i Pastor, l’havien casada amb el dependent principal del negoci familiar.
Maria Canals i Barcelona
18
«Els meus besavis eren propietaris d’una important casa de mobles. I com que no hi havia cap hereu que portés l’empresa, i segurament pensant en la continuïtat del negoci, van decidir casar la filla amb un empleat que tenien, un xicot molt treballador i que es veu que valia molt. El problema és que a la noia no li agradava gens aquell senyor, vint anys més gran que ella. La meva àvia devia ser una dona de molt caràcter, perquè el dia de la boda, quan el sacerdot li va preguntar si volia aquell home per marit, ella va contestar: “Si els pares ho volen.” Fins a tres vegades tornà a fer-li la pregunta el capellà, i ella sempre va contestar el mateix, fins que el sacerdot, cansat, va beneir l’enllaç.» Raymunda donà a llum una criatura sana i robusta, que tres dies després era batejada a la veïna església del Pi amb els noms de Joaquim, Josep Maria i Modest, per a qui van oficiar com a padrins els seus avis materns. Com es podia preveure, però, aquell no va resultar un matrimoni feliç, i va tenir una durada efímera. Un bon dia de l’any 1860, Josep Maria Canals decidí interposar un oceà entre ell i la seva família. Emigrat a Amèrica, des d’aleshores no tornà a saber-se res més d’aquell fugisser avi Canals, el cognom del qual, cent anys més tard, es perpetuaria d’una manera que ell difícilment hauria arribat a imaginar. «Veient frustrats els seus plans, els meus besavis es van enfadar molt amb la seva filla, i la van culpabilitzar de la desfeta.
capitol 1_HR.indd 18
02/02/15 11:51
I llavors van decidir desheretar-la i deixar tots els seus diners al nét. Amb només quinze anys i un fill a càrrec seu, l’àvia Raymunda va anar a buscar refugi a casa d’una parenta, una dona gran, sense fills, vídua i carregada de duros, que la va acollir i afillar.»
«[La meva àvia] tenia prou intel·ligència, esperit d’empresa i una voluntat que ningú no podia tòrcer quan ella creia que tenia raó. Era tot un caràcter. Era també molt sensible pels necessitats. Especialment pels qui havien tingut bona posició, l’havien perduda i ho havien de dissimular. Pensant en tots aquells problemes, va crear una mena d’associació amb la col·laboració d’unes quantes amigues. Es reunien a la botiga quan s’havia acabat la feina. Allí organitzaven les visites als pobres i es repartien les despeses del que valia el menjar i la roba que els portaven.»4
19 Barcelona-París-Barcelona
Així, Raymunda Matavacas i el petit Joaquim iniciaren una nova vida a casa de la tieta Zacarias, un pis situat a la llavors anomenada baixada de la Presó, aquell carrer de reminiscències carceràries que en èpoques modernes ha estat rebatejat amb el nom més honorable de baixada de la Llibreteria. Lluny d’enfonsar-se, però, i amb una empenta poc usual per a una dona jove de l’època, la noia va posar en marxa de seguida diferents projectes. Primer, aprendre idiomes. Per començar, el francès, lliçons del qual rebia «d’una parenta llunyana, nascuda a París, i que feia uns quants anys que vivia a Barcelona»; i després, l’alemany. Tot allò li permetria, al cap d’un temps, i amb l’ajut dels diners de la tieta Zacarias, obrir a Barcelona el seu propi negoci: la representació d’una important casa de mobles de Viena. L’establiment, situat pels voltants de l’Ajuntament de Barcelona, va prosperar ràpidament i amb el pas del temps va ampliar la seva oferta amb la comercialització de miralls i quadres. Maria Canals traça un vívid retrat d’aquesta singular dona en les seves memòries.
Quelcom d’aquest esperit, sens dubte, acabaria arribant a la seva néta, que molts anys després, en un altre segle i en una altra Barcelona, posaria també en marxa un projecte destinat a donar suport a allò que ella veia com una gran mancança de la societat i del sistema educatiu del moment: la promoció dels joves talents.
capitol 1_HR.indd 19
02/02/15 11:51
Un alumne prodigi Malgrat l’absència del pare, el petit Joaquim va créixer envoltat de l’afecte de la mare i de la vella tieta. En complir cinc anys, i davant el viu interès que el nen manifestava per la música, la mare li va buscar com a mestre un organista. «El meu pare tenia un talent natural enorme i, de seguida, va fer uns progressos extraordinaris, fins al punt que al cap d’uns quants mesos, quan tot just havia fet els sis anys, el mestre digué a la mare que aquella criatura era un prodigi i que ja poc li quedava per ensenyar-li. I que el millor era que el portessin a l’estranger. La meva àvia, que també tenia un fort temperament artístic –tinc entès que la seva veritable vocació era la pintura i que fins i tot havia arribat a rebre consells del pintor Marià Fortuny, amb el qual tenia un cert parentiu–, va comprendre de seguida la situació i va decidir seguir el consell del mestre. I així és com van portar el meu pare a París, i el van posar intern a un col·legi i el van inscriure a la classe del millor mestre de música de la ciutat: monsieur Marmontel.»
Maria Canals i Barcelona
20
Quan el nen Canals arriba a la capital francesa, possiblement al voltant del 1867, el pianista, compositor i musicògraf Antoine-François Marmontel (Clarmont d’Alvèrnia, 1816 - París, 1898) era ja un dels noms més prestigiosos de la pedagogia musical francesa, titular des de 1848 de la càtedra de piano del Conservatori de París, nucli fonamental de la vida musical francesa del moment. Massa petit encara per ingressar en aquell prestigiós centre, tot indica que Joaquim Canals inicià els estudis sota la tutela d’una ajudant de Marmontel, la qual el va preparar per poder ingressar a la classe d’aquell reputat mestre, que va tenir entre els seus deixebles Georges Bizet, Vincent d’Indy i Claude Debussy. I no és improbable que, amb aquests dos últims, aquell noi català acabés coincidint un dia al costat del piano d’un professor que acostumava a organitzar sessions setmanals de música amb els seus alumnes. Molt aviat, però, la vida s’encarregaria de propinar un cop particularment dur i despietat al jove. Era l’any 1873, i Canals, llavors un esvelt adolescent de catorze anys que passava uns dies de vacances a Barcelona, va caure víctima d’una d’aquelles greus malalties que assolaven cíclicament la ciutat, la temible verola negra. Sense gaires eines per combatre-la, el metge donà a la família un únic i desesperat
capitol 1_HR.indd 20
02/02/15 11:51
consell: que el noi fes una suada ben forta. La mare va escalfar l’habitació amb tots els mitjans que tenia al seu abast i, després de cobrir el llit de flassades i veient que el noi no reaccionava, va recórrer a un últim i desesperat recurs: fer-li més calor amb el seu propi cos. La solució salvà la vida de Joaquim Canals, però Raymunda Matavacas s’encomanà el mal i morí cinc dies després, a les cinc de la matinada de l’11 de novembre. Tenia només vint-i-nou anys. «Tot seguit, el meu pare es veié obligat a plegar l’establiment. No hi havia ningú capaç de continuar-lo. En vuit anys, la meva àvia havia creat un negoci que permetia al seu fill, un cop capitalitzada la seva liquidació, de tornar-se’n a París a seguir els estudis [...]. Allí menava una vida sense privacions econòmiques. Treballava unes quantes hores i tenia prou temps de lleure per enriquir el seu esperit amb bons llibres. També comptava amb molts amics.»5
París era una festa
21 Barcelona-París-Barcelona
En sabem ben poc de la vida i l’activitat artística de Joaquim Canals a París, tot i que, segons recull Maria Canals en les seves memòries, cap al 1880 «el meu pare començà a guanyar-se la vida com a professor i pianista». Era l’any que César Franck estrenava a París el seu Quintet per a piano, amb Saint-Saëns al teclat, i també l’any que Offenbach moriria sense haver tingut temps de veure com els seus Contes de Hoffmann acabaven arribant a l’escenari de l’Opéra Comique. Uns quants mesos després, a finals de 1881, el professor Joaquim Canals contreia matrimoni amb la bella Alfredine, germana del que havia estat el seu amic i company d’estudis Lorenzo Baró i Cayol (Marsella, 1859 - Saint-Jean-de-Luz, 1937), el qual amb el pas del temps esdevindria un reputat oftalmòleg i, a partir de 1901, metge de la Casa Reial espanyola. Nascuda a Pertuis, França, el 18 d’octubre de 1849, Bautistine Alfredine Baró i Cayol era la primogènita de José Baró de Roig i María Emilia Cayol, una parella acomodada que havia fet fortuna amb l’hostaleria. Baró lluïa les credencials de coronel retirat de l’exèrcit espanyol i comanador de l’orde de Carles III, però la veritat és que els seus orígens eren bastant més modestos. Segons un manuscrit familiar, Baró va arribar a Marsella l’any 1848
capitol 1_HR.indd 21
02/02/15 11:51
Joaquim Canals i Matavacas, pare de Maria Canals, als vint-i-dos anys d’edat. Audouard / CEDOC: Fons Canals.
Maria Canals i Barcelona
22
Alfredine Baró i Cayol, primera muller de Joaquim Canals, fotografiada a Barcelona cap al 1881. Moliné i Albareda / CEDOC: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 22
02/02/15 11:51
amb alguns diners aconseguits per mitjà del contraban a Gibraltar i Orà (Algèria). Al cap de tres anys, ja casat i amb fills, va adquirir la fonda en la qual treballava, i la va transformar en l’Hôtel Espagne et Amérique. També van construir una residència als afores de Marsella, Les Martegaux. Cap al 1859, els Baró es traslladen a París, on adquireixen un altre establiment hoteler, el qual van anomenar Grand Hôtel de la Bourse et les Ambassadeurs. Segons els documents familiars, aquest hotel –així com la casa de Marsella– era freqüentat pels líders de la Revolució de Setembre del 1868, com ara Francisco Serrano y Domínguez, duc de La Torre; el general Joan Prim i Prats i Manuel Ruiz Zorrilla, de tal manera que després del triomf d’aquell cop liberal que va posar fi a la regència d’Isabel II, Baró tornà a Espanya i s’instal·là a Barcelona, on va gaudir de la protecció de Serrano. Privat de càrrecs quan Alfons XII regressà al país, l’expansió urbanística de Barcelona li va proporcionar nous beneficis.
23 Barcelona-París-Barcelona
Amb aquesta família es va emparentar Joaquim Canals quan el 26 de novembre de 1881 va contraure matrimoni, a l’església de la Concepció de Barcelona, amb Alfredine Baró i Cayol. Testimonis de l’enllaç van ser el duc de La Torre –representat a la cerimònia pel governador civil de Barcelona, Francisco Moreu i Sánchez– i Josep Picó i Llorens. Noia d’una bellesa remarcable i amb una educació àmplia i esmerada, la jove era deu anys més gran que el nuvi, fet que, pel que sembla, no havia estat cap obstacle per a la parella. Els entrebancs havien tingut un altre origen. «El meu pare m’havia dit que, al principi, es va resistir a deixarse anar al seu sentiment, perquè aquella noia pertanyia a una família molt rica. De totes maneres, l’amor ho va aplanar tot i al final s’uniren en matrimoni.»6 Un cop casats, Joaquim Canals, de vint-i-dos anys, i la seva dona, de trenta-dos, van continuar residint a Barcelona com a mínim un parell d’anys més. D’aquest període, possiblement, deu datar l’estreta amistat que va unir el músic amb un altre pianista i compositor, tan sols un any més jove que ell, Isaac Albéniz (1860-1909). En aquella època, Albéniz s’havia instal·lat a la capital catalana, on va rebre lliçons de composició de Felip Pedrell i on va oferir també alguns concerts. També a Barcelona va conèixer
capitol 1_HR.indd 23
02/02/15 11:51
Rosina Jordana i Lagarriga, amb la qual va contraure matrimoni el 23 de juny de 1883 a l’església de la Mercè. D’aquesta amistat ha quedat com a testimoni la partitura autògrafa d’una xacona dedicada pel compositor «a mi amigo J. Canals» el 2 de maig d’aquell mateix any, un parell de fotografies i els records heretats per Maria Canals. «Per dir en poques paraules l’afecte que es tenien Albéniz i el meu pare, només assenyalaré el fet que Albéniz va demanar al meu pare d’anar a demanar la mà de la seva promesa Rosina. [...] Una temporada, [Albéniz] va anar a treballar a casa del meu pare; trucava a la porta cada matí a les set! Entrava a la sala de piano i començava a compondre. El piano era el mateix Érard que encara conservem...»7
Maria Canals i Barcelona
24
Poc temps després, però, Canals i la seva dona van decidir tornar a París, on van ocupar un pis situat al número 84 de la Rue du Faubourg Saint-Honoré, just davant del Palau de l’Elisi. A part, gaudien també d’una segona residència al camp, a Fontainebleau. El matrimoni tingué dos fills, una nena que va morir en arribar al món, i un nen, Alfred, nascut el 26 d’octubre de 1884 al domicili familiar. Aquells van ser uns anys de vida fàcil i agradable per a la parella, que rebia als seus salons el millor del món artístic parisenc.
capitol 1_HR.indd 24
Partitura autògrafa d’Isaac Albéniz dedicada a Joaquim Canals. Arxiu Família Vivancos: Fons Canals.
02/02/15 11:51
«[El meu pare era] amic d’artistes eminents –Francis Planté, Emil von Sauer, Antonin Marmontel, Isaac Albéniz. No té res d’estrany, doncs, que les reunions i festes que organitzaven fossin molt atraients. S’hi trobava gent del gran món, artistes i homes de ciències. El cèlebre Dr. Germansé 8 (sic) era un dels íntims.»9 També en aquest període, Joaquim Canals conegué un joveníssim pianista català que el 13 d’octubre de 1887 havia arribat a París per continuar els seus estudis sota la tutela de Charles-Wilfrid de Bériot. Aquell nen es deia Ricard Viñes i Roda (1875-1943), i més de mig segle després es convertiria, al seu torn, en el mestre de piano d’una filla que hauria d’arribar en el darrer tram de la seva vida.
Barcelona-París-Barcelona
25
Retrat que Isaac Albéniz va dedicar al «querido amigo Canals» l’any 1895. Antoni Esplugas / Arxiu Família Vivancos: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 25
Al cap d’una dècada, però, aquella existència plàcida i feliç hauria de desaparèixer per sempre a causa de la pèrdua –per raons no del tot aclarides– de la fortuna familiar. Abocada a portar un estil de vida diferent del que estava acostumada, Alfredine no va voler afrontar el descrèdit social que allò li suposava i va demanar al seu marit abandonar París i anar-se’n a viure a Barcelona.
02/02/15 11:51
Alfred Canals i Baró, fill del primer matrimoni de Joaquim Canals. Autor desconegut / CEDOC: Fons Canals.
Maria Canals i Barcelona
26
«Després de la seva ruïna, tinc entès que a conseqüència del desastre de Panamà,10 [ella] no podia suportar viure a la seva ciutat. Per al meu pare va ser un cop terrible. Per a ell, la diferència econòmica no comptava gaire i era del parer que podien haver continuat vivint a París perfectament amb el que els havia quedat. Alfredine, però, li va dir: “Si haig de posar-me a fer classes de francès o d’anglès, ja ho faré a Barcelona; a París, no.” Per al meu pare representava un gran sacrifici deixar els amics íntims i aquell París on s’havia educat i crescut, i que estimava tant! […] Finalment, el meu pare accedí, i vingueren. I recordo molt bé que el meu pare em confessà que les primeres llàgrimes després de la mort de la seva mare van ser les que li van caure quan va haver de venir a viure a Barcelona.»
El professor de piano Canals, la seva dona i el seu fill Alfred, aleshores un noi de sis anys, arribaren a la ciutat pels volts de 1890. Es van instal·lar a la segona planta del número 72 del passeig de Gràcia, aquella elegant avinguda que a les acaballes del segle xix es perfilava, orgullosa, com l’eix determinant d’aquell creixent Eixample, que ja començava a dibuixar un nou horitzó per a Barcelona. De seguida, Joaquim Canals començà a exercir el seu mestratge musical. Encara jove
capitol 1_HR.indd 26
02/02/15 11:51
–tenia aleshores trenta-un anys–, el nou professor de piano va gaudir ben aviat d’un grup d’entusiastes deixebles, atrets pel prestigi del músic i per la qualitat de les seves ensenyances. Però Canals no es va limitar a transmetre als seus alumnes la millor tècnica. De seguida també va voler que afrontessin el gran repte que ha d’assumir qualsevol músic: la interpretació davant del públic. D’aquesta manera, les soirées musicals començaren a ser una constant als salons del seu domicili. I la premsa local se’n feia ressò: «Es digno de aplauso el esmero que muestra el señor Canals en procurar la educación del buen gusto de sus discípulos [...], que por el modo de frasear y las gradaciones con que interpretan la música de los clásicos del piano, más que de principiantes pueden ser calificados de verdaderos artistas», pot llegir-se en una crònica publicada a La Vanguardia del 31 de gener de 1893. I en una altra nota s’afi rma que la bona actuació dels estudiants es deu «al buen método con que procede en la enseñanza, pues a la par que del mecanismo, cuida de formar el gusto de sus educandos, los que por tal senda logran ser, no ya unos buenos pianistas, sino unos excelentes intérpretes». 27 Barcelona-París-Barcelona
Pel nombre d’actuacions, el jove Joaquín Bonnin figura entre els seus deixebles més avantatjats, així com la uruguaiana Teresa Brasó, que de retorn al seu país, el 1902, va ser
Programa i retall de premsa d’un dels concerts que Joaquim Canals organitzava a casa seva amb els seus deixebles. CEDOC: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 27
02/02/15 11:51
rebuda amb aquella expectació que només desperta una gran artista. Tota la premsa local es va fer ressò dels seus estudis a Europa, «bajo la dirección del reputado maestro don Joaquín Canals», deien. És possible que, en aquest període, Joaquim Canals també participés activament en la vida musical de la ciutat, encara que hagués estat sota la forma de recitals privats. Així sembla indicar-ho la fotografia que un jove violoncel·lista va dedicar «Al Sr. Canals, su amigo y compañero de tríos; Barcelona, octubre de 1901». Signat: Pablo Casals. En qualsevol cas, la consideració i el prestigi que envoltaven la figura del professor Canals queden ben palesos en la carta que el gener de 1900 li adreçà el compositor Joaquim Nin i Castellanos (1879-1949), pare de l’escriptora Anaïs Nin i del també compositor Joaquim Nin-Culmell, el mateix que cinquanta anys més tard es vincularia estretament a un concurs de música que fundaria la filla de Canals. «Distingit
Maria Canals i Barcelona
28
Retrat que Pau Casals va dedicar, el 1901, al seu amic i «compañero de tríos», Joaquim Canals. Arxiu Família Vivancos: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 28
02/02/15 11:51
mestre», escriu aleshores un jove Nin i Castellanos, que encara no havia fet el debut com a compositor, «vos agrairé llegir els dos primers quaderns de ma modestíssima obra. Si la creyeu (sic) digna, dispenseu-li protecció, que per poca que aquesta siga vos ho agrairé coralment.» L’obra a què fa referència no es tracta de cap partitura, sinó del «Tractat general de la música i sa història», que Joaquim Nin planejava publicar per entregues setmanals, amb subscripció prèvia d’una pesseta mensual.
29 Barcelona-París-Barcelona
A punt d’entrar al nou segle, Canals va rebre una oferta que no pogué refusar: ocupar la plaça que havia deixat vacant, a la seva mort, el mestre Joan Baptista Pujol (1835-1898) com a professor superior de piano de l’Escola Municipal de Música, el futur Conservatori Municipal de Música de Barcelona, dirigida aleshores pel mestre Antoni Nicolau (1858-1933), vell amic a qui coneixia des de la seva etapa parisenca. Joaquim Canals va signar el contracte el 18 de gener de 1899 i el seu sou quedà fixat en 1.500 pessetes l’any. Poc després, la família decidí traslladar el seu domicili al tercer pis d’un edifici de nova planta, al número 303 del carrer de Las Cortes, la futura gran via de les Corts Catalanes. En aquell mateix període, l’únic fill de la parella, Alfred Canals, un noi particularment dotat per a les matemàtiques, va ingressar a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, de la qual es graduà amb una qualificació d’«excel·lent» el 1909, l’any de la Setmana Tràgica. Poc abans, i d’una manera completament sobtada, el dia 22 d’abril, un atac cerebral havia posat fi a la vida de la seva mare, Alfredine Baró. Vidu als cinquanta anys d’edat, Joaquim Canals no va voler afrontar en soledat els anys que encara havien de venir i molt aviat començà a buscar una nova esposa. «Després de la mort d’Alfredine, el meu pare es va sentir captivat per una de les seves deixebles més brillants: rossa, d’ulls blaus, dolça, innocent i vint-i-sis anys més jove que ell.» Molt allunyada de l’elegant bressol d’Alfredine Baró, Agnès Cendrós i Salvadó havia nascut el 1885 en el si d’una senzilla família de comerciants del Born barcelonès. El seu pare, Rafael Cendrós, natural de Tàrrega, i la seva mare, Margarida Salvadó, filla de Montfalcó, tenien un taller –d’unes dimensions ja significatives– dedicat a la confecció
capitol 1_HR.indd 29
02/02/15 11:51
Rafael Cendrós i Margarida Salvadó, avis materns de Maria Canals. Rogelio López / CEDOC: Fons Canals.
de bosses de paper, i també un negoci de fruits secs, situat al número 42 del petit carrer de Flassaders, a pocs metres del passeig del Born i de Santa Maria del Mar.
Maria Canals i Barcelona
30
«Rafael era l’home més honrat i treballador que hom es pugui imaginar. Plàcid i alegre de caràcter [...], li agradava molt la bona música, i com que la seva filla petita, Agnès, tenia facultats i gust per aquest art, no li va regatejar res per donar-li els mitjans necessaris perquè pogués anar tan enllà com li fos possible en la seva carrera [...]. Al meu avi no li va doldre mai res per a l’educació dels seus fills. Era un home que tenia en alta estima els valors superiors de la intel·ligència i de l’esperit.»11 Així, i després de rebre unes primeres lliçons particulars, la noia va ingressar a l’Escola Municipal de Música com a alumna de piano del mestre Canals. Tenia llavors quinze anys i era la més petita dels tres germans Cendrós. Josep, l’hereu, moriria relativament jove sense haver-se convertit en el que llavors es considerava un «home de profit». Antònia, la més gran, va viure la desgràcia de veure com el seu promès moria d’una ràpida malaltia dos mesos abans de la boda; aquesta sotragada la va trastocar de tal manera que romangué soltera la resta de la seva vida. Però a Agnès l’esperava un destí ben diferent. No va ser fàcil per a la parella aconseguir el vistiplau familiar, sobretot a causa de la fèrria oposició desplegada per mare i germana, que veien en l’enorme diferència d’edat entre els nuvis un obstacle insalvable. Finalment, però, Rafael Cendrós va donar el consentiment i la parella es va
capitol 1_HR.indd 30
02/02/15 11:51
Agnès Cendrós i Salvadó, mare de Maria Canals, ca. 1910. Autor desconegut / CEDOC: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 31
02/02/15 11:51
casar el 3 de setembre de 1910 a l’església de Vallvidrera. En el seu llibre personal de comptes, Canals deixaria registrat que la cerimònia –conjuntament amb les vacances d’aquell any– havia tingut un cost de 1.415 pessetes. Un cop casats, el nou matrimoni s’instal·là al pis de Las Cortes, juntament amb el fill de Canals, Alfred, més gran que la dona que el seu pare havia pres per esposa. A partir d’aquell moment, Agnès Cendrós es va convertir en una mena d’extensió del mestre, a qui començà a ajudar en el seu magisteri musical, impartint també classes particulars al domicili familiar en una petita saleta habilitada per a aquest ús. Posteriorment, passaria també a exercir el càrrec de professora auxiliar de piano de la classe de Canals a l’Escola Municipal de Música.
Maria Canals i Barcelona
32
«El meu pare era de la idea que una dona hi havia de ser, per sobre de tot, per cuidar-se del seu marit i, per poc que pogués, havia de col·laborar en els seus assumptes, perquè per a les coses de la casa ja hi havia les minyones. Algú em va explicar que, quan es van casar, ell li va dir que si es volia dedicar a fer concerts podia fer-ho, i aleshores no impartiria cap lliçó, però ella va dir que no. A la meva mare tot el que deia el meu pare li semblava perfecte.» Amb el pas del temps, però, Agnès Cendrós es guanyaria també una gran reputació com a mestra, no només per les bondats del seu ensenyament –en especial envers els més petits–, sinó també, i molt especialment, per la dolcesa del seu caràcter.
Un naixement i una malaltia Gairebé quatre anys després de la boda, el 12 de març de 1914, el matrimoni va tenir una filla. Faltaven pocs mesos perquè a Europa esclatés la Primera Guerra Mundial i a Barcelona, una ciutat en plena creixença econòmica, urbanística i demogràfica, agitada pels moviments obrers i la defensa del catalanisme, estava a punt de formar-se la Mancomunitat Catalana. Com era costum a l’època, el part va tenir lloc al domicili familiar, sense més assistència que la d’una llevadora, Doña Consuelo García, veïna del carrer de Pau Claris i dona sens dubte eficient en l’ofici, ja que havia estat recomanada a
capitol 1_HR.indd 32
02/02/15 11:51
la família pel doctor Farriols. La sorpresa va ser general quan, en lloc del nen que el metge havia anunciat, es va presentar una nena. «Durant el part hi havia present una amiga de la meva mare, que vivia davant nostre. I quan li van preguntar al meu pare quin nom em posarien, ell, que no tenia cap nom de noia previst, va contestar que el que més li agradava era Maria. “Però, Maria de què?”, li va preguntar aquella dona. I el meu pare digué: “Oh, doncs com tu.” I va ser així com em vaig dir Maria del Remei.» Dies després, el 23 de març de 1914, María del Remedio Margarita Ramona Canals i Cendrós era batejada a la parròquia de Santa Anna, oficiant com a padrins l’àvia materna i el seu germanastre, Alfred, que sempre seria per a ella el padrinet. Tot podia haver transcorregut dins els cànons de la més estricta felicitat familiar: la criatura havia nascut sana i robusta, i la jove mare podia alletar-la sense cap inconvenient. Malauradament, una nova desgràcia estava a punt d’abatre’s sobre la família. 33 Barcelona-París-Barcelona
Aquella tardor de 1914, un mortífer enemic es preparava per assolar, d’un extrem a l’altre, l’efervescent Barcelona: el tifus. De setembre a novembre, la capital catalana va sucumbir a una de les epidèmies més cruels de la seva història; un flagell tenaç que va lacerar per igual totes les capes socials d’una ciutat en què les condicions d’higiene continuaven essent precàries i el subministrament d’aigua, caòtic. Infectades primer les aigües del canal de Montcada, a Sant Andreu, el tifus es va estendre ràpidament pertot arreu. Les esqueles necrològiques omplien les pàgines dels diaris, i els llocs de gran concentració de persones, com el Liceu, es veien deserts per la por de contagi. Faltaven encara trenta anys per a l’aparició de la tetraciclina i la medicina de l’època tenia pocs recursos per combatre la malaltia. L’epidèmia només es va aturar quan l’Ajuntament es decidí a tallar l’aigua de Montcada, dos mesos més tard. Aleshores, però, el tifus ja havia ocasionat prop de 2.000 morts i havia afectat uns 25.000 barcelonins. Alfred Canals havia estat un d’aquests darrers. «[Alfred] va lluitar vint-i-un dies entre la vida i la mort. A casa no trobaven cap monja per venir a assistir-lo i la meva mare,
capitol 1_HR.indd 33
02/02/15 11:51
que era de salut robusta, es va llançar, sense pensar-s’ho, a cuidar el seu fillastre dia i nit. Durant els primers catorze dies de malaltia no es va ficar al llit..., i alhora em criava a mi. Per miracle no ens va passar res de mal, ni a ella ni a mi.» Finalment, la febre començà a cedir, i amb aquesta, el deliri. Alfred Canals va tornar a la vida, però la seva ment va quedar afectada per sempre més. «El noi no coneixia ningú, ni el seu pare. Sempre amb una mirada imprecisa i vaga, anava preguntant les mateixes coses. Tot dins un mar de confusió [...]. Metges eminents el van visitar i, després de dos anys de lluita, Alfred es va començar a normalitzar a mitges, tot i que li van quedar algunes manies per a tota la vida, com la d’anar pobrament vestit i no voler canviar-se la roba. [...] A poc a poc, però, la memòria li anà tornant i van poder encarregar-li una plaça de professor en una escola d’arts i oficis, però es tractava d’una feina que, pel que el padrí hauria pogut fer, era tan poca cosa que no era res. De totes maneres, ell era un home feliç. Sabia que havia tingut el tifus, però no es va adonar mai de la seva tragèdia.»12
Maria Canals i Barcelona
34
Indirectament, la malaltia del germà tindria també un efecte decisiu sobre la vida de la petita Maria: obsessionat per la possibilitat de qualsevol tipus de contagi, el seu pare es va negar rotundament que anés a escola. I tampoc volia que trepitgés el carrer. Va ser així com Maria Canals va haver de recórrer en soledat els anys cabdals de la infantesa.
1. H ugues , Robert. Barcelona. Barcelona: Anagrama, 1992, pàg. 365. 2. Barcelona, ca. 1823-??. Fill de Miquel Canals, natural de Banyoles, i de Teresa Boada, de les actuals Planes d’Hostoles [?]. 3. Barcelona, ca. 1844-1873. Filla de Joaquim Matavacas i Pradier (Barcelona, ??-1888) i de Raymunda Fiol (Barcelona, ??-1875). 4. Canals , Maria. Una vida dins la música (UVDLM), pàg. 13-14. 5. UVDLM, pàg. 15. 6. UVDLM, pàg. 15. 7. UVDLM, pàg. 152. 8. En realitat, es refereix al metge francès Germain Sée (1818-1896), cèlebre per les seves investigacions en el camp de la medicina clínica i un dels metges que va assistir, en el seu llit de mort, Victor Hugo. 9. UVDLM, pàg. 16. 10. És possible que es tracti del fracàs de la Compagnie Universelle du Canal Interocéanique de Panama, fundada pel comte de Lesseps el 1874 per a la construcció del canal, i que va estar intervinguda judicialment el 4 de febrer de 1889, amb pèrdues milionàries per als seus inversors. 11. UVDLM. pàg. 20-21. 12. UVDLM, pàg. 24-25.
capitol 1_HR.indd 34
02/02/15 11:51
Maria Canals i la seva mare, Agnès Cendrós, ca. 1915. Ernest Fotografia / CEDOC: Fons Canals.
capitol 1_HR.indd 35
02/02/15 11:51