Masies de Barcelona by Barcelona llibres

00.preliminars.indd Sec1:1

27/10/09 08:20:20

00.preliminars.indd Sec1:2

27/10/09 08:20:20

MASIES DE BARCELONA

00.preliminars.indd Sec1:3

27/10/09 08:20:20

Edita: Angle editorial i Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Carles Martí, Enric Casas, Eudard Vicente, Jordi Martí, Màrius Rubert, Jordi Campillo, Glòria Figuerola, Víctor Gimeno, Joan A. Dalmau, Carme Gibert, José Pérez Freijo. Director de Comunicació i Qualitat: Enric Casas Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Equip de Mas i Terra: Joan Maluquer i Ferrer i Ester Viñuales i Granel © Ajuntament de Barcelona i Angle editorial, per l’edició Muntaner, 200 àtic 8a / 08036 Barcelona T. 93 363 08 23 Passeig de Pere III, 14-16, 5è. 1a. / 08242 Manresa T. 93 872 27 47 www.angleeditorial.com angle@angleeditorial.com Direcció d ’Imatge i Serveis Editorials municipals www.bcn.cat/publicacions © dels autors, Julio Baños i Soria, Joan Busqueta i Riu, Joan F. Cabestany i Fort, Elsa Castellà i Làzaro, Joan Corbera i Palau, Carlota Giménez i Compte, , Núria Font i Casaseca, Neus Gonzàlez i Monfort, Marta Grau i Serrat, Marta Lloret i Blackburn, Joan Maluquer i Ferrer, Manel Martín i Pascual, Gemma Mateo i Vicente, Imma Navarro i Molleví, Valerià Paül i Carril, Ramon Ripoll i Masferrer, Eduard Riu i Barrera, Joan Tort i Donada, pels respectius textos. © de les fotografies: Pepe Navarro: 53, 68, 70, 72, 73, 76, 78, 80, 81, 84, 86, 87, 88, 89, 90, 91, 92, 93, 94, 95 (inferior), 96, 97, 98, 99, 100, 101, 102, 103, 104-105,106, 107, 108-109, 110, 112-113, 114, 116-117, 124, 126, 127 (superior), 129, 132, 133, 134-135, 144, 146, 147, 148, 149, 150, 152, 153, 154, 155, 156, 157, 158, 159, 160, 161, 162-163, 164, 165, 166-167, 168, 169, 170, 171, 172, 173, 174-175, 177, 178-179, 180, 181, 182-183, 184, 185, 202, 204, 205, 206, 207, 208, 210, 211, 212, 213, 214-215, 216, 218-219, 220, 221, 222-223, 224, 226-227, 235, 237 (inferior), 238, 239, 246, 248, 249, 250, 252, 253, 254, 256, 257, 258, 259, 260-261, 262, 263, 264-265, 266, 282, 283, 292, 294, 295, 296, 297, 298, 299, 300, 301, 302-303, 304, 306-307, 308, 309, 310-311, 312, 313, 314-315, 316, 317, 318-319, 320, 321, 322-323, 324, 325, 326, 327, 328-329, 330, 331, 332-333. Fundació Mas i Terra, Fundació Privada: 95 (superior), 118-119, 127 (inferior), 128, 130, 131, 136, 137, 138, 139, 186, 187, 188, 189, 190, 191, 192, 193, 194, 195, 196, 197, 228, 229, 236, 237 (superior), 240, 241, 251, 267, 268, 269, 274, 276, 277, 278, 279, 280, 281, 284, 285, 286, 287, 334, 335, 336, 337, 338, 339, 340, 341, 342, 343, 344, 345. Primera edició: novembre 2009 ISBN Angle editorial: 978-84-92758-31-9 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-196-4 Dipòsit legal: B-42.998-2009 Els editors volen agrair la col·laboració de totes aquelles entitats i persones que han fet possible aquest llibre, en especial a: Ajuntament de Barcelona – ICUB; Arxiu del Districte de Sant Martí; Arxiu del Districte de Gràcia; Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc; Arxiu del Districte de Sarrià-Sant Gervasi; Arxiu del Districte de Sant Andreu; Arxiu del Districte de Nou Barris; Barcelona Activa; Can Coll Centre d’Educació Ambiental; CEIP Torrent de Can Carabassa; Centre Cívic Can Castelló; Centre Cívic Ca n’Ensenya; Centre Cívic Torre Llobeta; Centre Social de Can Masdéu; Comunitat Salesiana de Barcelona; Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Generalitat de Catalunya; Escola Casas; Escola Ignasi Iglésias; Fundació ACIS - Escola Artur Martorell; Fundació Palmero; Fundació Valldejuli; Guàrdia Urbana del Districte de Sarrià-Sant Gervasi; Kilian Guasch i Téllez, de Nissan Motor Ibérica; Oriol Martínez, de Can Garcini; Carles Mercè i Mutanyola, gerent del Reial Club de Tennis Barcelona; Obra social de Caixa Sabadell; Monestir de la Visitació; el senyor Ponsà, de Can Pomaret; residència Can Sert; residència geriàtrica de Can Móra; restaurant Can Cortada; restaurant Can Traví Nou; restaurant Mas Guinardó; Rosa Roig, de Can Gravat; Oleguer Rovira, de Can Bruixa; Josep de la Vega i Gómez; Pau Vinyes i Roig; els propietaris de la Masia de la Budellera i de Ca l’Eudald; i el personal de la Torre del Fang. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

00.preliminars.indd Sec1:4

2/11/09 18:09:38

MASIES DE BARCELONA 00.preliminars.indd Sec1:5

27/10/09 08:20:20

00.Presentacio 1.indd 6

27/10/09 08:21:44

Masies de Barcelona. A moltes persones els pot semblar que aquests dos conceptes, «masia» i «Barcelona», no es poden associar perquè representen dos estils de vida que avui en dia es contraposen. La típica masia catalana ens transporta a la vida de pagès, al treball dur i tenaç per poder ser autosuficient i autoabastir-se, fet a un ritme pausat i guiat pel cicle de les estacions de l’any, una idea que no lliga gaire amb el que caracteritza la Barcelona actual: el tarannà cosmopolita, l’economia diversificada i una concepció del treball impulsora de la creativitat i la innovació. Però, fins fa ben poc, les masies també formaven part de la configuració i de la manera de fer de les viles que es van anar agregant a Barcelona. En són bona prova totes les que trobareu descrites i bellament fotografiades en aquest llibre. Estic segur que us sorprendrà saber que a la ciutat encara n’hi ha 106, i que els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i HortaGuinardó són els que en conserven més.

Les imatges i els textos de Masies de Barcelona complementen els treballs que s’havien fet ﬁns ara al nostre país per donar a conèixer aquests ediﬁcis tradicionals catalans. Des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones, entitats i institucions que, coordinades per Joan Maluquer, hi han participat. Us convido a aprofundir en el coneixement de la nostra ciutat a través de les seves masies i els trets que han conformat el caràcter català. Us asseguro que el llibre no us deixarà indiferents.

Jordi Hereu Alcalde de Barcelona

00.Presentacio 1.indd 7

27/10/09 08:21:44

MASIES A BARCELONA JOAN MALUQUER I FERRER

Al penúltim paràgraf de la «Memòria dels treballs fets per a l’estudi de la masia catalana», publicat al número 381 del Butlletí Excursionista de Catalunya (febrer de 1927), es deia: «La tasca a fer en aquest període preparatori és molta encara, i es veu cada dia més gran, això no ens fa decaure l’ànim, però ha fet pensar en la conveniència d’afrontar alhora els treballs que forçosament han de precedir a la publicació cabdal de l’Estudi, publicantlos en forma de fascicles amb el títol genèric de Materials. Està en preparació el primer, en el qual s’aplegaran les dades corresponents a la part material de la casa-masia en el Pla de Barcelona, lloc on més ràpidament van desapareixent degut al desenrotllament urbà.» Sis anys més tard, al butlletí número 458 (juliol de 1933), l’arquitecte Josep Danés escrivia l’article «Estudi de la masia catalana», en què explicava la tasca feta sobretot amb motiu d’una exposició de material gràfic a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre del mes de maig de 1933. En un moment determinat, l’article deia: «De 1925 ençà no ha parat l’arreplega i metòdica catalogació de materials, la qual cosa ha permès de poder tenir en el present una visió prou justa del conjunt del tema. Ultra aquest treball general d’aplega del que s’havia publicat i de les aportacions dels col·laboradors, s’han fet missions metòdiques encaminades a la coneixença de les comarques de la Maresma i del Barcelonès, en forma que ara poc hi queda per a explorar. Justifica aquesta preferència, ultra el fet d’ésser contrades d’un màxim interès, el màxim risc de perdre’s el que en elles existeix.» Tots dos textos fan referència explícita a l’interès i la necessitat d’estudiar en primer lloc les masies del Pla de Barcelona davant el perill de la seva desaparició imminent. Aquesta voluntat expressada pels impulsors de la Fundació Concepció Rabell, Vídua Romaguera, contrasta amb algunes obres de referència publicades sobre masies, que no fan esment a cap masia de Barcelona: Les cases pairals catalanes (Barcelona: Destino, 1965), de Joaquim de Camps i Arboix; el volum cinquè d’Arquitectura popular española (Madrid: Aguilar, 1977), de Carlos Flores; La masia catalana: origen, esplendor i decadència (Barcelona: Editorial Millà, 1985), de Josep Gibert; La masia (Barcelona: Columna, 1996), d’Anna Borbonet; Cases senyorials de Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 2002), d’Oriol de Cabanyes; Masies de Catalunya (Barcelona: Angle Editorial, 2003), de Llorenç Ferrer i Alòs; Les millors cases rurals a Catalunya (Barcelona: Columna, 2004), d’Agustí Juste i Eva Calduch, i La masia catalana: evolució, arquitectura i restauració (Figueres: Brau Edicions, 2005) del Centre de Recerca d’Història Rural. No és aquest el cas, però, del volum sobre la ciutat de Barcelona de Geografia general de Catalunya (Barcelona: Albert Martín, 1917), de Francesc Carreras i Candi; La masia catalana (Barcelona: Llibreria Catalònia, 1929), de Magí Sandiumenge; La casa (Barcelona: Arxiu de Tradicions Populars, 1938), de Joan Amades; el volum tercer de Geografia de Catalunya (Barcelona: Editorial Aedos, 1958), de Lluís Solé i Sabarís; La masia catalana (Barcelona: Editorial Aedos, 1969), de l’abans esmentat Joaquim de Camps i Arboix;

00.Presentacio 2a.indd 8

2/11/09 17:14:13

Arquitectura popular española: Cataluña, Aragón, Levante e Islas Baleares (Barcelona: Blume, 1976), de Luis Feduchi; La casa rural a Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 1980), de Marc Aureli Vila; el volum vuitè de Geografia comarcal de Catalunya (Barcelona: Enciclo- pèdia Catalana, 1981); Les més belles cases pairals i masies de Catalunya (Barcelona: Edicions Cap Roig, 1988), d’Eva Bargalló, i Masies que cal conèixer (Barcelona: Barcanova, 2006). Fixem-nos que la bibliografia de caràcter general sobre masies publicada entre els anys 1988 i 2006 no considera el pla de Barcelona. De fet, durant l’elaboració del darrer llibre esmentat —Masies que cal conèixer—, mentre ens reuníem l’equip que feia la tria de masies (sota els auspicis de l’Associació Conèixer Catalunya i la Fundació Mas i Terra) ja em vaig adonar que no es parava esment en les masies de Barcelona, cosa que em sobtava, perquè és ben conegut que la magnificència de l’arquitectura rural va lligada a la riquesa de l’explotació agrícola a què es vincula. Si les grans extensions de conreu de l’Empordà, la Garrotxa, Osona, el Vallès, el Solsonès, el Berguedà o el Maresme, posem per cas, han significat exemplars magnífics de masies, per lògica un pla fertilíssim com el de Barcelona no semblava que es pogués quedar enrere, ans al contrari. És el mateix cas de la magnitud de les alqueries de l’horta de València.

A partir d’aquí, l’any 2005 des de la Fundació Mas i Terra vam decidir tirar endavant un projecte d’inventari de les masies del Pla de Barcelona, amb l’objectiu de documentar-hi totes les masies, tant les desaparegudes com les existents, dins el marc de l’Estudi de la Masia dels Països Catalans. El projecte es va poder fer realitat gràcies al suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Obra Social de la Caixa de Sabadell. L’equip que es va encarregar de fer el treball de camp sota la direcció de Rafael Serra i Florensa, de la Universitat Politècnica de Catalunya, era format per Marta Lloret i Blackburn, Glòria-Mireia Montanyà i Puig, Valerià Paül i Carril, Agda Sobrino i Tafunell i Chantal Sobrino i Tafunell. La tasca de recerca arxivística va anar a càrrec de Marta Lloret i Blackburn. Per part de la Fundació Mas i Terra, Ester Viñuales va coordinar el projecte i ara ha coordinat l’edició del llibre.

Metodològicament el treball va tenir dues fases: a) la fase de recopilació, anàlisi i avaluació de tots els inventaris patrimonials existents, compostos tant per bibliograﬁa com per estudis, i b) la fase d’elaboració d’un inventari de les masies existents a la ciutat de Barcelona, per determinar-ne el nombre i l’estat exacte de conservació.

00.Presentacio 2a.indd 9

27/10/09 08:22:53

Com a resultat de la nostra recerca, podem parlar de xifres. Les masies que avui ens han arribat dempeus a Barcelona són 106, i les que al llarg dels anys han estat enderrocades, 498. Parlem, doncs, de 603 masies documentades. En aquest inventari hem comptabilitzat les masies desaparegudes de les quals hem pogut documentar l’existència a través dels arxius documentals, els fotogràﬁcs, els estudis i la bibliograﬁa. A partir d’aquí podem conèixer, en clau de passat i de present, la realitat física del territori.

Els textos previs a l’inventari de les masies que avui ens han pervingut —i que han superat el pas del temps i la pressió de l’expansió inevitable de la ciutat— esbossen aspectes tan importants com l’evolució del paisatge i de l’arquitectura civil del Pla de Barcelona o la descripció de les característiques arquitectòniques de les masies barcelonines. A continuació, hi ha les masies que tenim avui distribuïdes per districtes. Cada capítol

MASIES ENDERROCADES

MASIES EXISTENTS

TOTAL

Les Corts

Gràcia

Horta-Guinardó

Nou Barris

Sant Andreu

Sant Martí

Sants-Montjuïc

141

150

Sarrià-Sant Gervasi

Eixample

497

106

603

DISTRICTES

TOTAL

00.Presentacio 2a.indd 10

27/10/09 08:22:53

incorpora una introducció històrica a càrrec d’un estudiós que prèviament ja havia treballat sobre les masies del districte, cosa que ha estat una manera de valorar la tasca continuada de persones que estimen el nostre patrimoni i lluiten per conservar-lo. També vull aproﬁtar per agrair les facilitats que ens han donat les persones i les institucions següents: Arxiu del Districte de Sant Martí; Arxiu del Districte de Gràcia; Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc; Arxiu del Districte de Sarrià-Sant Gervasi; Arxiu del Districte de Sant Andreu; Arxiu del Districte de Nou Barris; Barcelona Activa; Can Coll Centre d’Educació Ambiental; CEIP Torrent de Can Carabassa; Centre Cívic Can Castelló; Centre Cívic Ca n’Ensenya; Centre Cívic Torre Llobeta; Centre Social de Can Masdéu; Comunitat Salesiana de Barcelona; Escola Casas; Escola Ignasi Iglésias; Fundació ACIS-Escola Artur Martorell; Fundació Palmero; Fundació Valldejuli; Guàrdia Urbana del Districte de Sarrià-Sant Gervasi; Kilian Guasch i Téllez, de Nissan Motor Ibérica; Oriol Martínez, de Can Garcini; Carles Mercè i Muntanyola, gerent del Reial Club de Tennis Barcelona; monestir de la Visitació; el senyor Ponsà, de Can Pomaret; residència Can Sert; residència geriàtrica de Can Móra; restaurant Can Cortada; restaurant Can Traví Nou; restaurant Mas Guinardó; Rosa Roig, de Can Gravat; Oleguer Rovira, de Can Bruixa; Josep de la Vega i Gómez; Pau Vinyes i Roig; els propietaris de la Masia de la Budellera i de Ca l’Eudald, i el personal de la Torre del Fang.

Finalment, cal dir que el llibre que teniu a les mans no hauria estat possible sense el suport de Carles Martí, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, que tot d’una acollí favorablement la nostra proposta d’aplegar en un volum els resultats de la recerca duta a terme des de la Fundació Mas i Terra. Esperem que amb aquesta edició els barcelonins, i també els que no ho són, descobreixin el solc rural que hi ha dessota aquesta metròpoli capdavantera a Europa i al món i aprenguin de respectar aquest passat arquitectònic que, al costat dels grans noms que ha donat l’arquitectura catalana al món, és tocat per l’excel·lència i que constitueix una aportació indefugible a la nostra arquitectura rural.

Joan Maluquer i Ferrer President de la Fundació Mas i Terra

00.Presentacio 2a.indd 11

27/10/09 08:22:53

0.Introduccio 1a.indd 12

27/10/09 08:14:28

EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA JOAN TORT I DONADA I VALERIÀ PAÜL I CARRIL

HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA EDUARD RIU-BARRERA

VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA RAMON RIPOLL I MASFERRER

0.Introduccio 1a.indd 13

27/10/09 08:14:29

Nim dolore faccum nim adio elestin vulla feu feugiam zzriuscidunt adigna acidunt lutat. Duissed tat, conse faci etue facincipit vel etuercilit laorper sim aut laore magna facilit, consecte magna am, vel do odolortisis niam acidui tatet veliqui siscili quisi.

14 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Giamconse diam dolor si blamet, quis am quat nim at wisl ut del ipsusto odit adipit ad magna faccum veleniamcore molese commy nummodolutem in hent enim velestis at non utet adio od dolenibh exercilla at, cor suscil ing elit lum dolenisi tie tatet, quissenis niamcon sequatue commy nulput adignis amet veriuscing ent irit augait exeriusci tat. Riure vullaor ad tie dolore delit nostrud eriliquatem zzrit inim veliquat praeseq uiscilit aciliquat. Rosto eui bla commy nim ex el dunt velessi blam, con ulput landipis ad magna cortis nonseni amconulla faci bla consecte

0.Introduccio 1a.indd 14

27/10/09 08:14:30

EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA JOAN TORT I DONADA VALERIÀ PAÜL I CARRIL Preliminar El present text vol ser una aproximació al paisatge del Pla de Barcelona des d’una perspectiva geogràfica i històrica. L’hem plantejat com a capítol introductori d’una monografia dedicada a les masies d’aquest àmbit territorial i, en aquest sentit, vol oferir les coordenades fonamentals per entendre les construccions rurals del Pla de Barcelona. Les masies que es conserven enmig del continu urbà barceloní actual no es poden desvincular de les circumstàncies històriques que n’expliquen el sorgiment i evolució, ni tampoc del marc geogràfic en què s’ubiquen; és a dir, del context que les explica. Per tot plegat, pensem que una lectura geogràfica de la història del paisatge del Pla de Barcelona és plenament pertinent. Contribuir a fer-la possible ha estat, en darrera instància, el principal propòsit d’aquestes pàgines. No se’ns escapa que les intencions descrites apunten a un objectiu d’una complexitat innegable, tant pel que pertoca a les dificultats intrínseques d’acotar el concepte de paisatge com per la voluntat d’aplicar-lo a una realitat tan dinàmica, tan múltiple i canviant a cada època com la del Pla de Barcelona. Hem intentat, partint d’aquestes 1/ Camps de Cal Magre, SantsMontjuïc, 1935. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

0.Introduccio 1a.indd 15

limitacions, seguir un esquema d’anàlisi que respongués, per damunt de tot, a un principi bàsic de coherència. A la pràctica, això vol dir que hem adoptat uns criteris metodològics, respecte del tema, d’una certa flexibilitat: fent èmfasi en els elements i els factors que ens han semblat rellevants de cara al discurs, entretenint-nos en les èpoques i en els períodes que hem cregut d’una especial significació i, finalment, triant uns determinats arguments i no uns altres a l’hora de construir allò que vol ser el nostre particular relat de l’evolució del paisatge a l’àmbit geogràfic de referència. Tot plegat, amb l’objectiu que aquesta aproximació, sense trair el plantejament de síntesi que havia de tenir, proporcionés al lector un panorama global (per bé que amb una estructura i amb una seqüència intencionades) i apuntalat de la manera més sòlida possible de la història del paisatge barceloní.

15 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Aquesta contribució es fonamenta en aportacions prèvies de nombrosos autors i intenta acollir tant «visions clàssiques» sobre els afers que aquí es tracten com, alhora, reunir els resultats de les darreres recerques relatives a aquestes qüestions, que matisen —i fins i tot en ocasions desmenteixen— alguns dels llocs comuns previs. El text també es beneficia dels treballs elaborats els darrers anys per part dels autors que el subscriuen, ja sigui publicats en forma d’articles específics sobre aspectes relativament concrets —al voltant de la figura d’Ildefons Cerdà, res-

27/10/09 08:14:31

EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA JOAN TORT I DONADA VALERIÀ PAÜL I CARRIL

pecte a la idea de paisatge, estudis d’indrets determinats del Pla de Barcelona, aproximacions a l’agricultura periurbana barcelonina, etcètera— com fruit d’investigacions extenses inèdites, cas de la tesi doctoral de Valerià Paül sobre els espais agraris de la regió de Barcelona.1 Uns i altres fonaments d’aquest article se citen quan s’escau mitjançant notes al peu, que puntualment s’empren també per fer aclariments o explicacions al marge.

16 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

El text s’ha organitzat en cinc grans apartats. El primer («Apunt previ: el Pla de Barcelona i el pagus mediterrani») vol proporcionar el context general, és a dir, les coordenades bàsiques del tema estudiat. El segon («Un cop d’ull al medi físic») aborda directament el marc natural, un referent, pensem, fonamental en tractarse d’una aproximació des de la geograﬁa històrica com la que aquí s’assaja. El tercer («La construcció històrica del paisatge barceloní»), al seu torn, entra de ple en l’evolució del paisatge del Pla de Barcelona a través de la història, una dimensió d’una transcendència equiparable, d’entrada, a la de l’apartat anterior, però reforçada per la circumstància de la peripècia humana. El quart («L’horta tradicional de Barcelona, un model de paisatge agrari mediterrani debolit»), en un cert sentit, i malgrat el tenor aparent de l’enunciat, ve a ser una ampliació del tercer, ja que ens porta a fer èmfasi en un paisatge històric concret: el de l’horta, d’una signiﬁcació extraordinària en el nostre àmbit d’estudi. Finalment, el cinquè («Cap al mosaic paisatgístic contemporani»), des d’una concepció miscel·lània, proposa algunes visions complementàries

0.Introduccio 1a.indd 16

sobre la qüestió, en especial respecte als creixements urbans dels segles XIX i XX, i assenyala les implicacions del fet metropolità en la transformació recent del paisatge barceloní. Unes implicacions que, lluny de portar-nos a donar el tema per esgotat, ens condueixen, com podrà observar el lector, a plantejar alguns interrogants que pensem que resten oberts de cara al futur. Convé esmentar que en aquest darrer apartat no pretenem abordar amb detall el procés urbanitzador recent del Pla de Barcelona, afer que depassaria àmpliament les possibilitats d’aquest text, sinó aportar unes consideracions bàsiques sobre les implicacions radicals que ha tingut aquest procés recent en la conﬁguració paisatgística del Pla de Barcelona.

Apunt previ: el Pla de Barcelona i el pagus mediterrani Situat en un punt del territori que, a diferents i successives escales —catalana, peninsular, europea—, es pot qualificar, per múltiples motius, de neuràlgic, el Pla de Barcelona, més enllà de la seva limitació física (cent quilòmetres quadrats mal comptats), és per si mateix una de les millors concrecions de la singularitat geogràfica de les terres mediterrànies. Singularitat que podem resumir en la particular imbricació, ben present en aquest espai, de tres dominis territorials específics —la plana, la muntanya i la marina— que, històricament, han donat un gran joc d’una punta a l’altra de les riberes de la Mediterrània2 i que, aquí, han permès en darrera instància la

formació, el desenvolupament i la consolidació d’un dels fets urbans més vius i més potents d’aquestes latituds. En una bona mesura, la ciutat i el seu medi més proper, Barcelona i el seu pla, són uns termes intercanviables. La ciutat construïda ocupa avui gairebé tot l’àmbit conegut al llarg del temps com el Pla de Barcelona (els sectors «no edificats» més significatius podrien ser el parc Güell, la Ciutadella, Montjuïc i la solana de Collserola). Però si l’anàlisi d’aquest territori no se circumscriu a una constatació del moment present i té en compte el seu secular procés de transformació —prou significatiu des de l’edat mitjana, i especialment intens i complex al llarg del darrer segle i mig—, observarem que una categoria no és en absolut separable de l’altra: és impossible entendre la ciutat separada del seu medi (amb el qual ha arribat, com diem, a confondre’s), de la mateixa manera que seria un reduccionisme absurd tractar d’interpretar aquest

1 Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió metropolitana de Barcelona (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006). 2 En aquest sentit, vegeu les consideracions respecte a la noció de paisatge mediterrani presents en les dues obres de referència següents: Fernand BRAUDEL, La Méditerranée et le monde méditerranéen à l’époque de Philippe II (Paris: Armand Colin, 1949), i Jaume VICENS VIVES, Notícia de Catalunya (Barcelona: Destino, 1954). De part nostra, ens hem referit a la noció de paisatge mediterrani en l’article següent: Joan TORT, «El paisaje como “pedagogía del territorio”», Didáctica Geográfica, 6 (2004), 133-153.

27/10/09 08:14:32

2/ Vista aèrea de Cal Comte, Gràcia, 1926. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia

medi com una cosa simplement «adjacent» a la ciutat, que recula i perd la seva raó de ser a mesura que aquesta última guanya la partida. Només la perspectiva històrica ens pot donar la mesura adequada de la comprensió del Pla de Barcelona com un tot, en el qual s’ha verificat una transformació del paisatge perfectament discernible, encara, en múltiples sentits. I això, a desgrat de la innegable homogeneïtzació formal que ha comportat la urbanització. Per tots aquests motius ens sembla necessari insistir, a l’encapçalament del capítol, que també en el cas del Pla de Barcelona —un fet, avui, essencialment urbà— són necessàries les aproximacions en clau paisatgística. Malgrat que pugui semblar una paradoxa, és perceptible encara en aquest àmbit geogràfic l’empremta del pagus: aquella idea elemental del camp i de la terra heretada de la Roma antiga que és a la base, com a arrel lingüística, de conceptes tan importants, avui dia, com país o com paisatge.3 O, fins i tot, com pagès: l’habitant, per antonomàsia, d’aquell pagus sobre el qual es va fonamentar una concepció de la vida (i de l’economia, i del dret, i de la cultura) de la qual avui en darrera instància som els hereus en un sentit immaterial, sobretot, però també material. Només cal que ens passegem pel cor, pels múltiples cors del Pla de Barcelona (des de Sant Pau del Camp a la Torre Pallaresa, al

3 Respecte a aquesta qüestió, vegeu Joan TORT, «Del pagus al paisaje: cinco apuntes y una reflexión», dins Rafael MATA i Àlex TARROJA (coords.), El paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el urbanismo (Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006), 699-712.

0.Introduccio 1a.indd 17

peu del Puig Castellar; des de Can Mestres —una de les poques masies del sector santsenc del Delta del Llobregat que encara resta dempeus— a Vallbona, on es conserva un petit reducte d’horta de regadiu encara conreada; des del primitiu emplaçament de Sant Adrià de Besòs al nucli antic de Sarrià, creuant en totes direccions el mosaic de trames i d’elements diversíssims que componen el continu urbà), perquè ens adonem d’una realitat ben palpable: que l’herència pagesa, l’herència del pagus mediterrani, és molt més a prop nostre, més a prop de la modernitat bigarrada i contradictòria dels inicis del segle XXI, del que mai no hauríem imaginat.

la contínua interacció amb el fet urbà barceloní —d’un dinamisme que comença a ser visible durant l’edat mitjana i que es fa clarament explícit a partir de mitjan segle XIX— l’acaba convertint en un «espai frontissa» en el qual, ja des de temps molt reculats, es fa gairebé impossible escatir si parlem, en la terminologia clàssica, del rur o bé de l’urbs. En efecte, totes dues trames paisatgístiques, la rural i la urbana, han estat presents en la conformació del Pla de Barcelona a través de les èpoques, tot i que convé subratllar que, al darrer segle, amb la dimensió metropolitana que ha anat prenent el fet urbà originari, l’atenuació i desaparició progressiva de la primera morfologia en favor de la segona ha estat un fet incontrovertible.

17 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Un cop d’ull al medi físic El Pla de Barcelona, un territori ambivalent Considerat pels estudiosos un dels àmbits de Catalunya històricament més connotats, el Pla de Barcelona és, tanmateix, un territori molt complex d’abordar des de la perspectiva de la geograﬁa. La raó és ben simple: malgrat la claredat de la seva delimitació genèrica (la Serralada de Collserola al nordoest, la costa mediterrània al sud-est, el Besòs al nord-est i el Llobregat al sud-oest),

El fragment d’un text de dos grans tractadistes de la geografia barcelonina, Pau Vila i Lluís Casassas, escrit fa trenta-cinc anys, pensem que il·lustra amb claredat la condició, en bona mesura ambivalent, però carregada de significació històrica i geogràfica, d’aquesta part del territori català: «La Barcelona de riu a riu estesa», profetitzada pel poeta, ha estat sobrepassada i de molt. El caseriu urbà, alhora que ha omplert el pla i s’enfila pels vessants muntanyencs que li fan de capçalera, s’estén de Montgat a

27/10/09 08:14:32

18 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Garraf amb poques solucions de continuïtat i encara a les terres més baixes. [...] Aquesta enorme concentració humana —que hom pot contemplar des del cims de la Serralada de Collserola— és el resultat de l’esforç i de la voluntat de generacions successives al llarg dels segles, des que els primers homes s’instal·laren a la contrada i la consideraren propícia per a llur establiment. [...] Pla obert a la Mediterrània, recolza en l’arc muntanyós els cims del qual li fan de mirador. Des d’aquest s’albira el Pirineu, capçalera ingent de les terres catalanes que de nord a sud i de llevant a ponent menen camins convergents a la ciutat pels portells d’aquells rius, per les collades orogràﬁques o per l’androna de la mar. I a les rutes terrestres s’uniren les marítimes, fomentadores unes i altres de tota mena d’activitats i de relacions entre els homes i els pobles. I, com sigui també que s’hi gaudeix d’un clima temperat, sense extrems, la qual cosa fa l’ambient acollidor, de tot temps la gent

4 Pau VILA i Lluís CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps (Barcelona: Aedos, 1974), p. 15-16.

0.Introduccio 1a.indd 18

s’hi ha sentit atreta perquè feia de bon viure-hi si hi havia feina a fer. La població, malgrat les vicissituds històriques que l’hagin afectada, ha anat sempre en creixença [...]; tres cercles de muralles hagué de rompre; i l’expansió urbana en aquestes dècades últimes ha sobrepassat la comarca.»4 L’emplaçament Físicament, el centre originari de l’actual conurbació urbana de Barcelona s’estén sobre un pla litoral d’uns sis quilòmetres d’ample, comprès des del peu de la Serra de Collserola (unitat muntanyenca ben individualitzada dins la Serralada Litoral, entre el Coll de Montcada i la Vall Baixa del Llobregat, que culmina als 512 metres del Tibidabo) ﬁns a la costa —que, al seu torn, té un perﬁl i una direcció sensiblement paral·lels als de la carena principal de la serralada. El pla estricte es confon lateralment amb les terres més baixes dels deltes del Llobregat, al sud-oest, d’uns noranta quilòmetres quadrats, i del Besòs, al nord-est, d’una

3/ Fotografia aèria del Pla de Barcelona i entorn immediat. Font: mapa topogràfic i imatge de satèl·lit de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (2007).

extensió d’uns setze quilòmetres quadrats, aquest segon enllaçant ja, malgrat el relleix del turó de Montgat (40 m), amb l’estreta franja litoral del Maresme. Tots dos rius travessen la serralada formant sengles estrets, el de Montcada al Besòs i el de Martorell al Llobregat, separats per una distància inferior als vint quilòmetres i que han canalitzat les comunicacions històriques entre la costa i l’interior.5 Més enllà del detall, la consideració d’aquests elements geogràﬁcs en el context general de Catalunya ens permet constatar l’elevat grau de centralitat de l’espai barceloní i la seva profunda integració amb el rerepaís immediat i amb les terres que el circumden. Un fragment de l’historiador Pierre Vilar, a propòsit de l’emplaçament de Barcelona, resulta particularment suggeridor:

27/10/09 08:14:33

«Reconeguem ací que l’emplaçament era no solament privilegiat, sinó encara decisiu. Podia cristal·litzar la vida litoral, fer-ne la unitat, permetre-li de demanar al país el que podia lliurar a la mar. A la platja contínua, però estreta, que constitueix el Maresme des de la Tordera, sorgeix una brusca ampliació, una avançada de la plana, sota la inﬂuència d’un petit enfonsament al peu d’un horst isolat [Montjuïc], i del treball de dos rius, que no són aquesta vegada rambles o rieres, sinó que vénen del cor de Catalunya i àdhuc dels Pirineus [...], rius que delimiten [...], davant l’amﬁteatre muntanyós del Tibidabo, un espai que ja envaeix, i somia d’ocupar un dia, un dels més potents organismes urbans del Mediterrani.»6

5 Respecte a la interacció entre infraestructures i medi físic a Catalunya, vegeu el primer volum de Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals (Barcelona: Edicions 62, 1964), i Jaume FONT, La formació de les xarxes de transport a Catalunya 17611935 (Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1999). En particular, respecte al paper dels congostos de Martorell i Montcada en relació amb Barcelona, convé destacar Lluís CASASSAS, Barcelona i l’espai català (Barcelona: Curial, 1977). Per part nostra, ens hem referit en concret al congost de Martorell i a les peculiaritats del paisatge de l’indret a Joan TORT, «Obra pública i paisatge a Catalunya», dins Salvador TARRAGÓ (ed.), Obres públiques a Catalunya (Barcelona: Real Academia de Ingeniería, 2003), 393-418, i a Jaume FONT i Valerià PAÜL, «Infraestructures de transport terrestre i espais agraris periurbans: la Vall Baixa del Llobregat», Revista de Geografia (2a època), 4 (2005), 23-48. Pel que fa al coll de Montcada, vegeu el treball inèdit, guanyador del Premi d’Investigació de l’Ajuntament de Montcada i Reixac el 2002, de Valerià PAÜL i David SERRANO, Montcada i Reixac, univers de paisatges (Montcada i Reixac: Ajuntament de Montcada i Reixac, 2003).

0.Introduccio 1a.indd 19

El paper preeminent de la plana litoral La plana litoral és un avanç de la terra vers la mar força recent en termes d’edat geològica. Tots els terrenys hi són quaternaris: del quaternari recent —o holocè, que vol dir dins els darrers deu mil anys—, els deltes, les terres al·luvials o els sorrals, i del quaternari antic —o plistocè, que s’estén entre els deu mil i vora els dos milions d’anys enrere—, les planes amb graves, argiles (les argiles vermelles, anomenades popularment fetge de vaca, són molt típiques d’aquest domini), conglomerats, etc., que generalment són peus de muntanya tipus glacis o terrasses antigues. Des del punt de vista estrictament geomorfològic, la plana litoral és un espai tan minso que gairebé ni apareix a les obres de conjunt sobre el relleu del país. Una mica més de «visibilitat» tenen, en canvi (i per raó de ser uns elements d’una certa excepcionalitat dins el conjunt del litoral català), els dos deltes que delimiten, a nord-est i a sud-oest, la plana litoral barcelonina: del Besòs i del Llobregat. L’un

6 Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, op. cit., vol. I, p. 298. Aquestes consideracions de Pierre Vilar sobre la geografia de Barcelona apareixen ja en el seu conegut treball previ «Barcelone», Revue Géographique des Pyrénées et du SudOuest, 7 (1936), 22-33. Dècades després aquest article, esdevingut un veritable clàssic en la història de la geografia catalana, es publicà en català altra vegada —ja havia estat traduït el 1936— com a «Interpretació geogràfica de Barcelona», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 25 (1991), 19-27.

i l’altre, que són els únics àmbits genuïnament planers del territori barceloní, es poden considerar en sentit estricte plana, perquè tenen un origen geològic força recent i han estat colonitzats per l’home en dates molt properes. Al Delta del Llobregat, per exemple, se sap que a l’època romana els actuals centres de les viles de Sant Boi i Gavà eren arran de mar, mentre que ara en són força lluny.7 Pel que fa al Besòs, en època romana es considera que les platges devien ser al voltant de l’actual carrer de Pere IV, al districte de Sant Martí, i possiblement la desembocadura del riu era a la vora del petit turó d’uns quinze metres sobre el nivell del mar —més de deu metres per sobre de l’actual llit del

19 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

7 El model considerat clàssic d’interpretació de la formació del Delta del Llobregat és el de Maria Àngels MARQUÈS, Les formacions quaternàries del Delta del Llobregat (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1984). En aquesta aportació s’apuntava que en època romana la línia de costa hauria estat al voltant de l’actual carretera de València, uns tres quilòmetres i mig terra endins de la línia de costa actual al delta central. Tanmateix, recerques recents suggereixen que la línia de costa era molt més reculada i que el Delta del Llobregat és sobretot un producte geològic de l’alta edat mitjana. Vegeu, per al Delta de llevant, les noves datacions de Pere IZQUIERDO, «Barcino i el seu litoral: una aproximació a les comunicacions marítimes d’època antiga a la Laietània», dins Joan ROCA (ed.), La formació del cinturó industrial de Barcelona (Barcelona: Institut Municipal d’Història / Proa, 1997), I, 13-21. Per al Delta de ponent, aquesta hipòtesi de formació deltaica no gaire reculada és defensada entre d’altres per Josep CAMPMANY, «La colonització del delta occidental del Llobregat (Gavà i Castelldefels)», dins Narcís PRAT i Enric TELLO (dirs.), El Baix Llobregat: història i actualitat ambiental d’un riu (Sant Feliu de Llobregat: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 2005), 160-171.

27/10/09 08:14:33

20 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

4/ Un fragment del plànol de Sébastien de Pontault de Beaulieu (1698) corresponent a un setge francès de Barcelona. Malgrat que no hi ha la intenció de fer una representació proporcional, s’hi pot comprovar clarament la presència de llacunes de grans dimensions —per exemple, a l’àmbit territorial que avui dia encara s’anomena la Llacuna, al Poblenou— tot al llarg de l’orla litoral de l’antic terme de Sant Martí de Provençals, associades a la dinàmica marina i fluviotorrencial del Besòs i de rieres com la d’Horta. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

riu— en què s’assenta el nucli antic de Sant Adrià.8 També s’ha pogut establir que tant el tram ﬁnal del Llobregat com el del Besòs es resolien en una mena d’estuaris amb aparença de ries que, possiblement, s’anaren reblint abans de les primeres civilitzacions, de manera que en època ibèrica o romana cada riu devia acabar el seu curs mitjançant sengles badies. En qualsevol cas, convé subratllar que la conquesta del mar per part de la terra ha estat en algunes ocasions una empresa humana, més que una conseqüència de processos naturals; el cas del barri de la Barceloneta, nascut a partir d’una escullera, n’és un exemple ben eloqüent. Fora de les àrees protagonitzades pels rius esmentats, l’ocupació del mar per part de la

0.Introduccio 1a.indd 20

terra sembla haver-se fet per la força de petites rieres. Al Maresme, que continua cap al nord-est la plana litoral barcelonina, hi van tenir un paper primordial les aportacions de sorres, en forma de sauló, creades per descomposició del granit de les muntanyes, un procés de meteorització molt habitual en un clima temperat humit. Una part de les sorres ha quedat al mateix Maresme, mentre que una altra part ha estat traslladada pels corrents marins, que en aquest sector vénen de gregal, i ha contribuït a conformar els deltes del Besòs i del Llobregat, i també, per seguir amb l’exemple d’abans, a reblir l’escullera de la Barceloneta. Pel que fa al Delta del Llobregat, convé assenyalar que la força dels corrents, afegida a la importància dels sediments transportats pel riu mateix, ha motivat una

27/10/09 08:14:33

21 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

forma marcadament dissimètrica, lleugerament ondulada en el llavi exterior i molt desigual en superfície: només cal comparar l’hemidelta esquerre, de superfície exigua, estès des del peu de Montjuïc fins a l’extrem sud-est de la Zona Franca, amb l’ampli desenvolupament de l’hemidelta dret, des del pont de Mercabarna fins a la punta occidental de la platja de Castelldefels.9 Entre tots dos deltes, a l’espai comprès entre Montjuïc i la vall baixa del Besòs, que estrictament no es pot adscriure ni a una formació sedimentària fluvial ni a l’altra, un tret fonamental de la morfologia del pla de Barcelona són les rieres, és a dir, els cursos fluvials relativament paral·lels que naixien a Collserola o al Carmel i anaven a parar al mar de forma independent, generant

0.Introduccio 1a.indd 21

conques molt estretes i allargassades. La seva cartograﬁa precisa fou assajada en el seu moment per Pau Vila,10 amb alguns errors de detall quant a determinats recorreguts que foren detectats i discutits posteriorment.11 Avui dia es fa molt difícil reconèixer els traçats de les rieres del Pla a causa de la potència de la urbanització, en especial a la zona coberta per l’Eixample de Cerdà. Tanmateix, el paper històric i geològic d’aquesta xarxa hídrica és notable. Així, el Mont Tàber, l’emplaçament inicial de la Barcelona romana —al qual ens referirem amb deteniment en les properes pàgines—, fa dos mil anys probablement era un promontori situat entre dues petites badies que foren reblertes per l’acció de les rieres que davallaven de la muntanya (per exemple, la coneguda com a riera de Collserola, que en el tram ﬁnal i

8 Per a la formació del Delta del Besòs, vegeu Miquel SANZ PARERA, El Pla de Barcelona. constitució i característiques físiques (Sant Cugat del Vallès, Els Llibres de la Frontera, 1988). 9 Aquesta distribució en hemideltes desiguals ha estat la configuració geològica dels darrers segles. Com és sabut, el desviament recent del riu cap al sud, fruit de l’acció humana, ha motivat que l’hemidelta de llevant hagi crescut en extensió, mentre que la superfície del de ponent s’ha reduït. 10 Vegeu la cartografia de detall de les rieres del pla de Barcelona a la p. 503 de Pau VILA, «El Barcelonès i Barcelona ciutat», dins Lluís SOLÉ (dir.), Geografia de Catalunya (Barcelona: Aedos, 1968), III, 497-686. 11 Vegeu, a tall d’exemple, la discussió sobre el traçat exacte de la Rambla a Lluís CASASSAS i Oriol RIBA, «Morfologia de la Rambla barcelonina», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 33-34 (1995), 9-27.

27/10/09 08:14:45

22 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 1a.indd 22

27/10/09 08:14:52

5/ Pagesos als camps de Can Salvadó o Can Ramon Sayo, Sants-Montjuïc. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

en èpoques posteriors a la romana donà lloc a la Rambla). Gràcies a aquestes rieres i a la dinàmica litoral, al llarg dels segles les badies marines passaren a ser llacunes. Un cas interessant és el de l’antic estany del Cagalell, situat al flanc de ponent del Tàber i de llevant de Montjuïc, a la vora de l’església de Sant Pau del Camp. Se’n té documentació des del segle XII, però se suposa que s’havia format abans. Aparentment aquest estany va experimentar un procés gradual de reducció a partir del segle XIII (coincidint amb la bonificació de la maresma), que va culminar amb la seva desaparició cap als segles XV-XVI.12 L’anomenat graó barceloní: un factor de diferenciació paisatgística Tant el domini del Delta del Besòs com el del Llobregat presenten una morfologia inequívoca a causa del seu perfil horitzontal, encara que els progressos de la urbanització (i, en particular, de l’edificació en altura, cas molt clar del litoral del Besòs) facin cada vegada més difícil destriar-la. Tanmateix, el contacte entre aquests espais deltaics i les terres pròpiament continentals (o sigui, geològicament, entre holocè i plistocè) és força clar visualment a escala microgeogràfica, sobretot pel fet d’existir un talús o desnivell que segueix aquest contacte tot creuant transversalment el conjunt del Pla de Barcelona i introduint un interessant factor de diferenciació paisatgística —fins i tot a escala estrictament urbana—: és el que Lluís Casassas i Oriol Riba anomenen graó barceloní.13 Comentant la seva incidència en la morfologia de la Ciutat Comtal, en el sec-

0.Introduccio 1a.indd 23

tor actualment de sutura entre els districtes de Ciutat Vella i l’Eixample, aquests dos autors assenyalen:

na: el Baix Pla o terres deltaiques (per bé que circumscrites al Besòs) i el Pla Alt, és a dir, el domini de la plataforma plistocena.15

«La presència d’aquest escarpament és

Tant la plataforma plistocènica com els deltes són dues àrees que potencialment poden suportar una agricultura molt intensiva i regada, atesa la seva naturalesa planera, i atesa la benignitat climàtica que atorga el mar a aquesta àrea. Tanmateix, convé tenir en compte que tant els sòls del Baix Pla com del Pla Alt no han estat històricament els més adequats per al conreu. Mentre que el Baix Pla era conformat en bona mesura per aiguamolls, dunes i sorrals, al Pla Alt argiles, graves i pedruscalls presenten diﬁcultats notables des del punt de vista de l’aptitud agronòmica dels sòls.

perceptible a la topografia ciutadana en contemplar el pendent relativament fort de totes les vies urbanes que baixen dels carrers esmentats (Sert, Jonqueres, Moles, Estruc, Rivadeneyra, Jovellanos, Gravina), incloent-hi la rambla de Canaletes i el portal de l’Àngel i la Via Laietana. Cal considerar, a més, uns altres fets remarcables: que l’església de Santa Anna, del segle XII, fou construïda a recer d’aquest marge, a uns 2,5 a 3 metres per sota del nivell de la plaça de Catalunya. És una observació accessible avui dia a qualsevol vianant. Ho és també a les cases del carrer de Pelai que donen al de Tallers, adaptades a l’esglaó, i així mateix al passatge de la Indústria, entre els carrers de Trafalgar i de Sant Pere Més Alt.»14 Històricament, al conjunt del Pla de Barcelona s’ha pogut notar amb claredat l’existència del graó barceloní fins que, a partir de mitjan segle XIX, es porta a terme la urbanització de l’Eixample. Avui dia, i més enllà de les evidències microgeogràfiques apuntades, el graó barceloní es pot distingir força bé a l’entorn de la futura estació del tren d’alta velocitat de la Sagrera, ja que coincideix amb la rasa ferroviària enfonsada més de cinc metres, visible des del pont de Calatrava i fins al nucli antic de Sant Andreu de Palomar. Sigui com vulgui, el graó barceloní té una importància tal que el Francesc Carreras i Candi l’emprà com a element diferenciador per distingir dues grans unitats físiques al Pla de Barcelo-

23 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Un medi físic amb limitacions per a l’agricultura A grans trets, sembla evident que al Pla de Barcelona ha estat necessari un procés històric dilatat per a la transformació dels

12 Santiago RIERA, «Història de la vegetació al Pla de Barcelona en els darrers 9.000 anys. Anàlisi pol·línica de l’antic estany del Cagalell (DR-1)», Revista Catalana de Geografia, 13 (1990), 57-68. 13 Lluís CASASSAS i Oriol RIBA, «Morfologia de la Rambla barcelonina», op. cit. 14 Lluís CASASSAS i Oriol RIBA, «Morfologia de la Rambla barcelonina», op. cit., p. 11. 15 Francesc CARRERAS i CANDI, «La ciutat de Barcelona», dins Geografia general de Catalunya (Barcelona: Albert Martín, 1916), V.

27/10/09 08:14:53

24 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

seus sòls en terres conreades intensivament: d’una banda per sostreure els sòls holocens de la servitud de la maresma i dels aiguamolls; de l’altra, per fer possible que uns terrenys pedregosos com els dels sòls plistocènics fossin d’interès per a l’agricultura. En el cas proper i comparable del Delta del Llobregat, l’agrarització hi va ser un procés gradual, ple de dificultats, que a la pràctica no es pot considerar enllestit fins al segle XX i que estigué protagonitzat per la creació i millora dels sòls, només possible de forma general en el moment que es disposà de regadiu.16 La força de les necessitats alimentàries de la capital sembla haver impulsat la intensificació d’aquesta petita plana que s’estén tot al llarg de la costa: en un primer moment el Pla de Barcelona en un sentit es-

16 Vegeu, per a una consideració detallada de tot aquest procés geohistòric, Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió metropolitana de Barcelona, op. cit. 17 Josep Maria PUCHADES, «El río Besós. Estudio monográfico de hidrología fluvial», Miscelánea Almera, II (1948), 197-354. 18 Josep Maria PUCHADES, «El río Besós. Estudio monográfico de hidrología fluvial», op. cit., p. 291. La traducció és nostra. 19 Salvador LLOBET, «Catalunya», dins Manuel DE TERÁN, Lluís SOLÉ SABARÍS i Joan VILÀ (dirs.), Geografía regional de España (Barcelona: Ariel, 1987), 283-332. 20 Xabier EIZAGUIRRE, Los componentes formales del territorio rural. Los modelos de estructuras agrarias en el espacio metropolitano de Barcelona. La masía como modelo de colonización en Torelló (Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 1991).

0.Introduccio 1a.indd 24

tricte, on el regadiu s’introduí molts segles abans que a l’àmbit deltaic baixllobregatí, i a termini mitjà el Delta del Llobregat, el Baix Maresme i altres territoris adjacents. Sigui com vulgui, cal deixar constància que les possibilitats agràries del Pla es podrien considerar en general limitades. Els condicionaments naturals hi eren, d’entrada, múltiples. I potser només hi havia, en potència, dos factors clarament favorables: el clima i la topografia. O sigui, el caràcter predominantment planer d’aquest espai, que permetia en principi una concepció extensiva (a desgrat de les limitacions referides) dels usos agrícoles i ramaders. Una reflexió de Josep Maria Puchades sobre la hidrologia del Besòs17 permet il·lustrar de forma vívida algunes de les dificultats específiques a què hagué de fer front l’agricultura: «Quan la crescuda dels rius [es refereix al Besòs i al Llobregat] minva i les aigües tornen al seu nivell habitual, s’observa de seguida que els camps necessitaran uns treballs de reconstrucció molt laboriosos per tornar a recuperar les condicions edafològiques que havien tingut. Perquè els millors sòls, en molts casos, sobretot a les hortes més fèrtils i tingudes amb major cura, poden haver desaparegut del tot. La reconquesta d’aquestes terres perdudes per a la producció agrícola esdevé d’aquesta manera, moltes vegades, una mostra eloqüent de la tenacitat i l’obstinació de l’home en la seva lluita contra l’adversitat de la naturalesa. Tant a la vall baixa del Llobregat com a la del Besòs hi podem trobar magnífics exemples d’aquesta manera d’actuar.»18

Els amfiteatres hortícoles de la Serralada de Marina Al nord-est del curs final del Besòs, en terres que formen part, successivament, dels termes municipals de Santa Coloma de Gramenet, de Badalona, de Montgat i de Tiana, el Pla de Barcelona es va estrenyent de manera subtil sense establir, en cap moment, una solució de continuïtat clara i perceptible amb la comarca del Maresme. És, clarament, un territori de transició, un territori que, com ja va observar Salvador Llobet, uneix més que no pas separa.19 Podríem dir, de fet, en la línia d’aquest geògraf, que en realitat estem davant un mateix paisatge, i que, en darrera instància, el Pla de Barcelona no és altra cosa que una «obertura» més àmplia que la del passadís litoral del Maresme, facilitada per la inflexió cap a l’interior que fa, aquí, la Serralada Litoral (en la subunitat de Collserola). Només la importància secular i el protagonisme de la ciutat que encapçala el Pla haurien justificat històricament l’aparició del topònim i haurien donat peu a una identificació diferenciada d’aquesta part de la franja litoral del Principat. Sigui com vulgui, des del punt de vista de la fesomia del territori hi ha una diferència clara, en aquest sector de transició, entre el passadís litoral en sentit estricte i els vessants muntanyencs situats immediatament per sobre del passadís. Xabier Eizaguirre, en la seva tesi sobre els parcel·laris rurals de diversos indrets de Catalunya,20 s’atura en el que conceptualitza com a «grans circs oberts al mar», al cantó de llevant de la Serralada de Marina, en orientació de sola-

27/10/09 08:14:53

na. En efecte, les valls de la part terminal de la Serralada Litoral abans del congost del Besòs són força obertes, veritables «amﬁteatres» assolellats. En aquests amﬁteatres les masies se situen generalment a mig vessant i són de vegades majestuoses torres propietat tradicionalment de barcelonins, tal com històricament —més endavant tindrem ocasió de referirnos-hi— s’ha esdevingut al conjunt del Pla de Barcelona. La part alta del vessant ara es reserva a bosc o màquia (tanmateix, encara s’hi poden veure, entre rostolls, les vinyes silvestres i els garrofers recremats). A la part

21 Josep Maria PALET, Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles II-I aC–X-XI dC (Barcelona: Centre d’Arqueologia de la Ciutat, 1997). 22 Maria HERRERO, «Espacios rurales en el área metropolitana de Barcelona. Algunas notas sobre Pomar de Dalt, Badalona», dins Actas del XI Coloquio de Geografía Rural (Santander: Universidad de Cantabria / Asociación de Geógrafos Españoles, 2002), 201-211.

0.Introduccio 1a.indd 25

baixa dels vessants hi ha hortes, que es confonen amb els jardins d’aquestes grans torres. Al Canyet, la Vallençana, Pomar de Dalt, etc., les petites parcel·les són un joc entre hortes dedicades a hortalisses —tomàquets, llegums, enciams— i jardins —plataners, ﬂors, palmeres, magnòlies, jacarandes—, totes convenientment regades mitjançant pous. Com que són en vessants, els bancals són molt preeminents, amb murs de pedra molt alts i molt ben fets que en força casos estan guarnits d’heures; Josep Maria Palet ha situat l’origen dels sistemes de bancals de la Serralada de Marina en el moment de màxima puixança del feudalisme, abans de la crisi baixmedieval.21 Maria Herrero, en el seu treball sobre els amﬁteatres hortícoles corresponents al terme municipal de Barcelona, considera que responen al típic patró de paisatge mediterrani «promiscu» i n’esbossa de manera molt expressiva els trets principals.22 Hi observa, en particular, que les valls estan protagonitzades per les torrenteres, colgades de sauló, i en moltes ocasions, part damunt de les hortes —generalment amb

6/ Can Canet de la Riera, SarriàSant Gervasi. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

25 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

un substrat molt arenós, i disposades sobre petites elevacions o motes—, crida l’atenció la profusió de vessants abancalats. En deﬁnitiva: un micropaisatge genuïnament mediterrani, en el qual motes i bancals, separats per les característiques parets de pedra, adquireixen un protagonisme visual de primer ordre. Paisatges força similars es podien observar encara no fa gaire a la Vall d’Horta, una vall que podem conceptuar també com un d’aquests amﬁteatres, encaixat en aquest cas entre el Carmel i la Rovira, pel sud, i la carena principal de Collserola, pel nord. En realitat, al Pla de Barcelona i al seu entorn immediat el contacte entre la plana i la muntanya ha donat lloc a aquesta mena de paisatges, tot i que avui dia ja pràcticament només es puguin resseguir al terme municipal de Badalona.

27/10/09 08:14:54

26 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

La construcció històrica del paisatge barceloní Els antecedents Al paisatge actual del Pla de Barcelona pràcticament no hi ha cap element, fora de les estructures geològiques stricto sensu, que pugui considerar-se previ o anterior a l’empremta humana. Arreu hi podem detectar, tot i que amb diferent intensitat, la intervenció de la mà de l’home, que ha transformat el territori a través de les èpoques d’acord amb les seves necessitats, les seves expectatives i els seus interessos. D’aquesta manera, ﬁns i tot els escassos indrets que han quedat al marge de la taca especíﬁcament urbana —o sigui, els breus sectors de bosc o els espais nus— solen ser una conseqüència directa o indirecta de l’activitat antròpica.

0.Introduccio 1a.indd 26

Com podem imaginar que era aquest paisatge abans que comencés la colonització humana? Ens sembla interessant remetre’ns, en aquest punt, i més per la força evocadora del conjunt que no pel detall dels seus components concrets, a una imatge que proposen Pau Vila i Lluís Casassas sobre el que devia haver estat aquest territori en aquell moment del temps:

7/ Una imatge del Canyet (Badalona), corresponent a les àrees d’«amfiteatres hortícoles» dels vessants de solana de la Serralada de Marina —del Maresme i del Barcelonès. En aquestes àrees trobem entorns amb elevada significació paisatgística conformats per masies, camps enfeixats, jardins, rieres, etc.; al Pla de Barcelona estricte han desaparegut com a tals, però al terme de Badalona se’n conserven alguns. Fotografia de Joan Tort-Fototeca..

«Quan la vegetació era verge, un alzinar espès cobria el pla i la muntanya amb roures vers la carena i algun pi blanc intercalat. A claps, matolls i plantes enﬁladisses amb algun herbei cobrien els pocs espais oberts entre la boscúria. Al peu de la plataforma, entre estanyols i alfacs, els joncars enlairaven llurs panolles i, al llarg dels còrrecs, arbres esfulladissos aclarien la fosca verdor de les alzines —que el verd clar dels pins i roures salpicava. Era una selva di-

23 Pau VILA i Lluís CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, op. cit., p. 45. 24 Per a unes primeres interpretacions d’un sondeig a l’estació pol·línica de l’antic estany del Cagalell, vegeu Santiago RIERA, «Història de la vegetació al Pla de Barcelona en els darrers 9.000 anys. Anàlisi pol·línica de l’antic Estany del Cagalell (DR-1)», op. cit. El mateix autor en la seva tesi doctoral, inèdita, s’hi refereix àmpliament: Santiago RIERA, Evolució del paisatge vegetal al Pla de Barcelona a partir de les dades pol·líniques (Barcelona: Universitat de Barcelona, 1992).

27/10/09 08:14:54

fícilment penetrable, amb una ampla franja litoral empantanada. Amb el temps, grans esvorancs de la marina s’anaren reblint, i entre les peníscoles del Montjuïc i el Tàber, [...] els engolfaments del mar es reduïen. I enllà del Besòs s’anava formant l’androna litoral al peu dels aturonaments ﬁnals de la serra. Alzinar i aiguamolls feien encara un paisatge poc acollidor.»23 Actualment hom creu que, prèviament a l’acció de l’ésser humà durant la primera colonització agrària, la vegetació forestal de la major part del pla de Barcelona devia estar dominada per roures i suros, i les alzines devien tenir-hi un paper secundari; el Pla se situa entre el món eurosiberià (amb vegetació caducifòlia) i el mediterrani (amb ﬂora perennifòlia), però probablement hi devia dominar el primer.24 La interpretació de les anàlisis pol·líniques practicades els darrers anys suggereix que les primeres activitats agràries es produeixen al Pla de Barcelona al voltant del 3150 aC, moment en què es daten els primers pol·lens de cereal.25 Per tant, cap a l’època esmentada ja degué haver-hi una certa transformació paisatgística prou important derivada de les primeres pràctiques agrícoles i ramaderes. Pràctiques que, certament, van comportar una disminució de la cobertura forestal, la degradació de les comunitats vegetals i una progressiva erosió dels sòls. Fou, previsiblement, en el context de la cultura ibèrica (que en el nostre àmbit d’estudi es pot situar entre el 600 i el 50 aC) que aparegueren els primers assentaments estables. Els ibers, que conegueren la vinya a través dels púnics i que podem pensar que, com

0.Introduccio 1a.indd 27

a agricultors, són els introductors a casa nostra de la «trilogia mediterrània» (que, després, els romans desenvoluparien com a model agronòmic i, indirectament, paisatgístic), van deixar al nostre àmbit geogràfic testimonis importants en forma de poblat: Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet, Penya del Moro a Sant Just Desvern, Turó d’en Boscà a Badalona, Turó de Montgat i, probablement, Montjuïc. Tot plegat ens posa en condicions d’afirmar que van ser, de facto, els primer colonitzadors del Pla de Barcelona —o com a mínim, els que van posar les bases per a la gran transformació paisatgística, en extensió i en intensitat, que durien a terme els romans. Els paisatges de la romanitat La romanització comporta un canvi de primer ordre en el paisatge barceloní. No només perquè, amb la creació de BARCINO —que inicialment té l’estatut de colònia, i no és fins a un moment força tardà que assoleix la categoria administrativa de ciutat—, quedarà establert el nucli matriu d’aquest paisatge; també perquè, amb els romans, sembla clar que va tenint lloc una transformació previsiblement global de la fesomia del Pla de Barcelona. Ho fa pensar, si més no, la significació dels processos d’urbanització i de rurització26 que s’hi produeixen: l’organització d’una xarxa viària amb vocació de retícula; la creació d’unes estructures parcel·làries (urbanes i rurals) dotades d’un grau elevat de coherència interna; la presència d’uns assentaments humans de dimensió variable però ben integrats dins aquestes xarxes i estructures, i la conformació de tota

una enginyeria del territori, lligada a les necessitats dels assentaments i de la xarxa viària i que es projecta, d’una banda, en la construcció de l’obra civil en si mateixa (en forma de carrers, calçades o ponts), i de l’altra, en l’organització de sistemes de serveis d’una certa complexitat, com ara el proveïment d’aigua, les xarxes de reg i de drenatge o bé el clavegueram. Una enginyeria, en tot cas, que va més enllà de les necessitats estrictament urbanes i que, en darrera instància, fa pensar en uns efectes sobre el territori que poden haver perdurat, en bona mesura, ﬁns a l’època contemporània. En particular, el paisatge del Pla de Barcelona s’estructura per primera vegada a la història mitjançant una centuriació ortogonal associada a BARCINO, ben estudiada

27 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

25 Datacions extretes de: Santiago RIERA, «Història de la vegetació al Pla de Barcelona en els darrers 9.000 anys. Anàlisi pol·línica de l’antic Estany del Cagalell (DR-1)», op. cit., i Santiago RIERA, Evolució del paisatge vegetal al Pla de Barcelona a partir de les dades pol·líniques, op. cit. Recentment, en una valoració conjunta de les datacions disponibles mitjançant anàlisis pol·líniques, s’han validat aquestes estimacions; vegeu, a l’efecte, Maria del Tura BOLÒS, «El paisatge rural dels Països Catalans i la seva evolució», dins Emili GIRALT (dir.) i Josep Maria SALRACH (coord.), Història agrària dels Països Catalans (Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2005), I, 51-99. 26 Les expressions urbanització i rurització són d’Ildefons Cerdà, que les va idear i desenvolupar a fons. Vegeu la seva pròpia obra i, entre nombrosos estudis cerdanians que hi han fet referència, l’aportació sobre els neologismes de Cerdà feta per Javier GARCÍA-BELLIDO, «Evolución de los conceptos, teorías y neologismos cerdianos en torno a la urbanización», Ciudad y territorio. Estudios territoriales, XXXI, 119-120 (1999), 145-187.

27/10/09 08:14:55

28 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

per Josep Maria Palet, que ha establert que el KARDO MAXIMUS podria haver estat la Travessera i un DECUMANUS clau seria el Torrent de l’Olla.27

són centres emplaçats sobre àmbits de clara vocació agrícola, en ple passadís litoral; han generat, segons els arqueòlegs, sengles AGRI centuriats, i han comportat, amb el seu desenvolupament, el progressiu desplaçament

de bronze indica amb exactitud minuciosa l’alçada del turó fundacional: 16,9 metres sobre el nivell del mar. Malgrat que la cota provoqui sempre un somriure al visitant que la llegeix, no és desestimable considerar el

Convé fer notar que en temps dels romans sorgeix un concepte, el TERRITORIUM, que d’alguna manera ja apunta a significar l’àrea d’influència d’un nucli de població principal, de municipi en la terminologia actual.28 El TERRITORIUM comprèn tant el nucli urbà pròpiament dit com el seu entorn rural immediat, tots idealment organitzats mitjançant una morfologia ortogonal sense solució de continuïtat. A banda del nucli, l’assentament de població més comú del TERRITORIUM són les VILLAE, grans finques de perfil rural —i, eventualment, amb una funció residencial— que funcionen com a explotacions agràries. A la regió de Barcelona (o sigui, en un àmbit força més gran que el del Pla estricte), la recerca arqueològica ha permès documentar-ne un nombre important, entre les quals podem esmentar les restes excavades de la Torre Llauder, a Mataró, o les de Can Sant-romà a Tiana. Pel que fa als assentaments urbans, s’estima que la fundació dels MUNICIPIA d’ILURO (Mataró) i de BAETULO (Badalona) és cap a l’any 100 aC. L’un i l’altre

cap a la plana dels grups humans assentats a l’entorn muntanyenc.

límit exacte del pedestal de BARCINO, ja que precisament sobrepassar aquest límit i proclamar la seva fe enfront de Dacià als esglaons del temple va ser, segons explica la llegenda, el que va llançar santa Eulàlia al martiri i, amb ell, que fos expulsada de la ciutat.

27 Josep Maria PALET, Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles II-I aC–x-XI dC, op. cit. 28 Marta PREVOSTI, «L’època romana», dins Emili GIRALT (dir.) i Josep Maria SALRACH (coord.), Història agrària dels Països Catalans. (Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2005), I, 291-480.

0.Introduccio 1a.indd 28

En aquest context, cap als anys 15 a 8 aC, August funda sobre un petit turó destacat enmig d’un pla de vocació lacustre, el Mont Tàber (de 16,9 m), la primitiva colònia de BARCINO. Es tracta d’un nucli de població que, a tenor de la grandària (una desena d’hectàrees) i de l’envergadura de les muralles que el circumden, té, ja des dels mateixos orígens, un protagonisme important dins el territori on se situa. En un text d’Itzíar Gonzàlez creiem que es planteja la força que l’indret de la fundació inicial de Barcelona, el Mont Tàber, projecta en la història de la ciutat, no només en un vessant merament material, sinó també, i sobretot, espiritual. «En el pols que l’expansió de la ciutat de Barcelona manté amb el territori i el seu relleu, el Mont Tàber, després de segles, segueix resistint-se a ser engolit pel tapís, a vegades uniforme, de l’urbà. Ciutat Vella manté la seva condició d’illa potser per trobar-se sobre aquest pujol que [...] va quedar, amb el pas del temps, envoltat pels sediments de les terres del litoral.

»Encara que la quotidianitat distreta a Ciutat Vella hagi interioritzat vessants i antics torrents, els noms dels carrers segueixen recordant-nos que és la immòbil voluntat de la muntanya la que amb el seu batec ens marca el pas i el nostre esbufec. Carrers com la Baixada de Sant Miquel o la del Caçador són molt més que carrerons costeruts. Són l’expressió encaixada i deforme que ens parla de l’antic pujol que s’alçava autocomplaent vora el mar. Va ser un d’aquests carrers, la Baixada de Santa Eulàlia, el que va veure rodolar “d’un abisme a altre abisme” la màrtir fundacional, la qual, escriu Verdaguer al seu poema, anava deixant al seu pas un “bell rosari de sanch”. Resseguir amb el propi cos el que les forces tel·lúriques d’antany van voler fer emergir era notar que el turó és el veritable origen de la ciutat que l’anava expulsant i, potser, l’únic consol que Bàrcino, atònita, podia brindar-li.

»Illa a la plana, al cim del Mont Tàber es troba, amb motiu ben fonamentat, la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Al ﬁnal de l’abrupte carrer Paradís, el seu ediﬁci acull el testimoni de quatre columnes del temple romà. Allà, al capdamunt, una placa

»Si els antics constructors i agrimensors van saber traçar la ciutat amb exactitud tel·lúrica, com permetrem no aprofundir en la importància d’aquests pocs metres. Aquí hi ha el perquè del sòlid pedestal i el seu relleu, la raó per la qual cada nova

27/10/09 08:14:55

8/ Un gravat romàntic de Sant Pau del Camp, de Girault de Prangey, el 1820, probablement just quan l’església romànica havia estat envoltada definitivament per l’edificació. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. A la dreta, fotografia actual de l’entorn de Sant Pau del Camp, amb els horts de nova planta.

ciutat que creix no creix sobre el no-res. Segueixen bategant amagats, sota els plànols i projectes, els camins subterranis de l’aigua i els successius estrats d’una Barcelona que va sedimentant en forma de barris i teixit humà. Del bon fer dels nostres nous agrimensors no en dubto, però a ells emplaço a realitzar l’ascensió iniciàtica al Mont Tàber amb peus atents i mà tènue. Que l’essència d’una ciutat moltes vegades és als traços ﬁns que el temps i els seus habitants van gravant a l’argila amable del seu àbac. Recorrem tot el territori que va reblint la nostra Barcelona expansiva i escoltem els ﬁls que es trenen a cada lloc, en defensa d’un urbanisme rellevant i revelador, ad honorem Sanctæ Eulaliæ.»29 construcció que s’hi ha alçat ha pogut trobar el seu emplaçament natural rodolant pels vessants i encaixant-se entre fonaments romans i pedres medievals. Aquí comença Barcelona, i és tanta la vocació d’origen d’aquest lloc, que a les terres [plistocèniques] es van sumar en forma de palaus i catedrals les pedres extretes d’un altre relleu costaner i fundacional: Montjuïc. Imantat per la vocació de centre i inici, el gòtic civil i religiós d’institucions centenàries emmar-

0.Introduccio 1a.indd 29

ca així l’àmbit sagrat d’un origen segellat amb el sacriﬁci ritual de Santa Eulàlia. […] »[…] La Barcelona actual segueix avançant i envoltant les seves illes. Caldrà saber llegir aquestes línies invisibles que la vertebren amb el seu origen i temperar així les aplanadores i excavadores que van traient el cap. 16,9 m són poc per les nostres màquines, i potser per això tingui sentit, aquí, la lliçó que s’escampa a Ciutat Vella. La nova

29 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Més enllà d’aquestes darreres paraules, podem concloure, tenint en compte la diversitat i l’amplitud de les innovacions aportades per Roma i revisades en aquest punt, que l’organització general del paisatge barceloní té unes arrels importants en aquesta època històrica. Arrels d’una

29 Itzíar GONZÀLEZ, «En el Mont Tàber», La Vanguardia, 19.02.2003. La traducció és nostra.

29/10/09 13:23:58

30 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

transcendència que perdura a través del temps, tot i que, en diferents sentits, siguin difícils d’objectivar. Del paisatge romà al paisatge medieval No sembla versemblant, sobre la base de l’estat actual de la recerca historiogràﬁca, defensar unes ruptures i uns canvis gaire grans en el pas de l’edat antiga a l’edat mitjana.30 Més aviat s’imposa, entre els especialistes, la idea bàsica de la permanència i, com a molt, del canvi gradual. En relació amb l’ús del territori, i pel que fa al nostre àmbit d’estudi, sembla prou acceptat que hi ha una continuïtat notable entre el baix imperi i el període visigòtic (415-~713) i, ﬁns i tot, durant la dominació islàmica (~713-801). Sí que es pot parlar, en línies generals, d’una ruralització de la societat, un procés que, a la pràctica, hauria comportat

0.Introduccio 1a.indd 30

una fragmentació, i ﬁns i tot atomització, del poblament. Però és difícil pensar en un esborrament literal dels esquemes de poblament i en la desaparició de les trames preexistents. A tall d’exemple, els traçats urbans de BARCINO presenten una continuïtat evident i, de fet, l’estructura medieval dels carrers més antics del conegut com a Barri Gòtic barceloní no és altra cosa que una mena de cargolament dels primitius vials romans rectilinis, sobretot mercès a la progressiva invasió de l’espai viari per part de construccions. Durant l’antiguitat tardana apareix un sector episcopal al nord del recinte romà i es refortiﬁquen les muralles en el trànsit del segle IV al V, amb la construcció d’un sistema de més de setanta-cinc torres defensives. Tanmateix, l’esquelet de la ciutat antiga és ben bé el mateix i mostra una notable capacitat de pervivència. Pel que fa a les trames paisatgístiques fora mu-

ralles, vials com la Travessera es pot dir que fa més de dos mil·lennis que estructuren el paisatge, inicialment rural, avui urbà, del Pla de Barcelona. Durant el període de transició entre el món antic i el món medieval les datacions pol·líniques han permès revelar que hi ha una desforestació generalitzada del territori, aproximadament entre els segles V i VIII. Hom ha relacionat aquest procés amb l’extensió de les pastures, que tindria com a efecte la intensiﬁcació de l’erosió i, per tant, l’expansió dels deltes del Besòs i del Llobregat, que probablement són en bona part una construcció geològica atribuïble a l’alta edat mitjana i no, com s’havia sostingut anys enrere, a segles anteriors.31 A aquest mateix període corresponen les primeres evidències d’itineraris clars per al pas de ramats transhumants, que de fet la legislació

27/10/09 08:14:56

9/ Una de les primeres vistes conegudes de la ciutat de Barcelona, de J. Hoefnagel, publicada el 1572 i que representa la ciutat de Montjuïc estant. S’hi poden veure nítidament les muralles de Jaume I i de Pere III i gran part del Raval encara conreat. En primer pla, les hortes de Sant Bertran, fora muralles, corresponents a l’actual barri del Poble Sec. Font: Prisma.

31 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

visigòtica recull i empara. A tall d’exemple, Josep Maria Palet ha datat en aquesta època l’aparició d’una carrerada ramadera que comunicava les pastures de l’actual Zona Franca (al Delta del Llobregat) amb Collserola, pel ﬂanc meridional del Pla de Barcelona, circumstància que en certa manera implicaria un progressiu debilitament de la xarxa viària i del parcel·lari ortogonal.32 A la pràctica, com tindrem ocasió de veure, aquest paisatge de predomini ramader canviarà de forma signiﬁcativa amb la progressiva implantació del sistema feudal.

Sobre aquest rerefons fundacional del país es va consolidant el feudalisme, que es pot considerar instaurat de ple a mitjan segle XI. En el pla territorial, el fenomen més destacat de l’època és la progressiva preeminència de la ciutat; primer, sobre l’àmbit del comtat mateix, i més endavant, sobre el conjunt dels comtats de la Marca Hispànica: parlem del període històric en què es conforma materialment (i no només políticament) el lideratge de Barcelona respecte al país, en una tessitura que la dinàmica dels segles posteriors anirà reforçant.

L’any 801 els francs conquereixen Barcelona i s’hi instal·la el poder carolingi, que aviat es transforma en autoritat comtal amb una autonomia creixent. Autonomia que, a partir del 985, amb motiu de l’atac d’Al-Mansur al comtat barceloní i la ruptura amb la dinastia carolíngia, esdevé, de fet, sobirania plena.

En el context descrit, els historiadors coincideixen a assenyalar que a l’entorn de l’any 1000 aquella Catalunya dels comtats (encara incipient com a ens polític) viu uns moments de profunds canvis socials i econòmics lligats a la implantació del feudalisme.33 Pel que fa, concretament, al Pla

0.Introduccio 1a.indd 31

30 Vegeu les consideracions sobre aquest particular a la tesi doctoral d’Alfred MAURI, La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006). 31 Ja ens hem referit amb detall a aquest afer en una nota a peu de la secció dedicada al medi físic d’aquest treball. 32 Josep Maria PALET, Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles II-I ac–X-XI dC, op. cit. 33 Jordi BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004).

27/10/09 08:14:56

32 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

10 / Dues fites del paisatge fundacional de Barcelona: les columnes que continuen dempeus del temple d’August, al seu emplaçament original, i dipòsit de salaó al subsòl de la plaça Reial. Fonts: Aisa i Pere Vivas.

34 Josep Maria PALET, Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles II-I aC–X-XI dC, op. cit. 35 Jordi BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, op. cit., p. 308-311. 36 Pierre BONNASSIE (1964), «Une famille de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’An Mil», Annales du Midi, 76 (1964), 261-303. 37 Respecte al debat sobre els orígens del canal, vegeu Manel MARTÍN PASCUAL, El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX (Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1999). 38 Jordi BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, op. cit., p. 143.

0.Introduccio 1a.indd 32

de Barcelona, Josep M. Palet assenyala que, a partir del segle x, el paisatge del voltant de la ciutat va prenent una morfologia radial, vertebrada pels camins que arrenquen de la ciutat.34 Una morfologia que, en el fons, és el reflex del paper progressivament centralitzador del nucli urbà, i que, de forma correlativa, se sobreposa a la lògica ortogonal heretada de Roma, la qual, a través de les centuriacions, havia deixat una empremta important en el rur. El mateix autor es decanta per una continuïtat bàsica de l’esquema d’ocupació del territori a tot el Pla Alt, per bé que en el context d’una progressiva aparició de camins radials i d’uns primers canvis en l’organització del territori. Al seu torn, les fonts historiogràfiques permeten constatar una ocupació creixent de terres (a través del sistema de les aprisions) al Baix Pla, en espais estrictament deltaics que fins aleshores haurien estat utilitzats només, i de manera eventual, com a pastures. Jordi Bolòs ha emprat l’estudi de Josep Maria Palet sobre aquest àmbit territorial del Delta del Besòs per mostrar com es pot arribar a datar la història del paisatge a partir de considerar les traces dels parcel·laris i dels viaris de forma raonada.35 Els historiadors assenyalen l’època del comte Mir o Miró (954-966) com el moment

en què l’agricultura del Pla és afavorida mitjançant la introducció —potser reintroducció— del regadiu, una època no interrompuda —tal vegada, fins i tot, afavorida— per l’atac d’Al-Mansur del 985.36 Mir emprèn la construcció —potser, només, restauració— de l’anomenat Rec Comtal, un canal d’orígens històrics incerts que irriga el Baix Pla.37 Sembla que en un primer moment l’aigua no s’aprofita per al regadiu i s’empra només per proveir d’aigua la ciutat i per fer funcionar els molins fariners. Sigui com vulgui, en aquest rec hi ha la llavor de la riquesa agrària del Pla de Barcelona. D’acord amb les recerques efectuades, el topònim Rec Comtal no apareix fins a finals del segle XI, sota el comtat de Ramon Berenguer I (1035-1076). Sembla que el traçat original del Rec Comtal, que tenia uns deu quilòmetres, devia menar fins a la primitiva ciutat, com ho testimoniaria el nom del carrer Regomir (Rec de Mir), a migjorn de l’assentament més antic, però s’aniria traslladant amb el pas del temps cap a l’est, als actuals barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. L’emergència del feudalisme, que com hem dit es pot situar al nostre àmbit d’estudi al voltant de l’any 1000, té una transcen-

27/10/09 08:14:57

dència territorial i paisatgística important, sobretot en la mesura que comporta una reorganització molt àmplia del poblament en dues direccions: d’una banda, amb l’aparició del poblament concentrat, gairebé inexistent fins aleshores; de l’altra, amb la dispersió del poblament en forma de masos. Pel que fa al poblament concentrat, convé subratllar el progressiu sorgiment de teixits urbans en forma de pobles que són l’origen de la major part de les diferents poblacions del Pla de Barcelona, cas de Sarrià o de Sant Andreu de Palomar. En paraules de Jordi Bolòs, «els pobles són un element del paisatge creat bàsicament arran de la feudalització».38 Quant al poblament dispers, convé subratllar que el concepte feudal de mas apunta més a la idea d’explotació agrària que a una modalitat específica d’habitatge. D’aquesta manera, el mas implica una forma d’organització de l’espai rural que tindrà una gran transcendència paisatgística, sobretot tenint en compte dos factors: la bona adaptació a la geografia mediterrània i la perdurabilitat a través del temps (garantida, en casos com el català, pel mateix dret successori). A la pràctica, amb el sistema de mas (o masia), l’espai rural, d’una manera prou generalitzada, es va organitzant mitjançant el patró esmentat de poblament dispers, amb policultiu, sobretot amb cereals, però també amb vinya i olivera (o sigui, la clàssica trilogia). Convé tenir present que el model de mas s’anà estenent fins a zones

marginals i incultes mitjançant artigues i rompudes. No és estrany en aquest context que els senyors concedeixin terres no conreades perquè s’explotin i que ﬁnalment també es facin camps a les muntanyes, en

característiques territorials, una manifestació important. I, tot i que el procés urbanitzador del darrer segle i mig (i sobretot dels darrers cinquanta anys), ha esborrat en una gran mesura l’empremta d’aquest

forma de terrasses com les que esmentàvem als amﬁteatres hortícoles de la serralada de Marina. Tant és així que es pot aﬁrmar que els murs de pedra seca apareixen a causa d’una forta necessitat de terra.39 Més tard, el mas se subdividirà en subunitats cada vegada més petites, les masoveries, sobretot a partir del segle XIII.

poblament medieval, la presència física dels masos que hi han sobreviscut —sobretot

La dinàmica descrita va tenir, a l’àmbit del Pla de Barcelona, per les seves particulars

11 / La centuriació romana del Pla de Barcelona i la xarxa viària associada a la fundació urbana de la BARCINO romana. Font: Josep Maria PALET, Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles II-I aC–X-XI dC, op. cit., p. 110.

33 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

39 Josep Maria PALET, Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberoromana i l’altmedieval, segles II-I aC–X-XI dC, op. cit.

0.Introduccio 1a.indd 33

27/10/09 08:14:58

34 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 1a.indd 34

27/10/09 08:15:00

12 / Can Granota, les Corts. Font: Arxiu Municipal del Districte de les Corts. Foto: J. Tapiola.

als sectors més allunyats del nucli antic de Barcelona, és a dir, als antics termes que en forma d’arc es disposaven des de Sants fins a Sant Martí de Provençals— és el millor testimoni de les inqüestionables arrels pageses del Pla. Convé subratllar, amb tot, que ben diferent és, en canvi, la dinàmica dels seus espais litorals (o sigui, els entorns del Besòs i del Llobregat). Parlem, sobretot en el cas del Delta del Llobregat, d’unes extenses zones de maresma i aiguamoll que no van ser agraritzades fins a un moment molt tardà, i dedicades preferentment a pastures. Durant la baixa edat mitjana, en aquesta àrea l’historiador Jaume Codina hi ha documentat conflictes permanents entre els pocs pagesos del lloc, desitjosos d’eixamplar les terres conreades, i les carnisseries barcelonines, que defensaven la continuïtat de les pastures.40 El Delta del Llobregat és encara en aquesta època una immensa superfície aprofitada sobretot per a usos ramaders; l’agricultura hi és difícil i secanera i la pagesia hi viu de forma generalment molt precària. Les comunitats del Prat i de Provençana (aquesta darrera és la denominació històrica de l’Hospitalet de Llobregat, que incloïa, a més del terme actual, tot el sector de la Zona Franca) maldaven per sobreviure com podien. Convé no perdre de vista la importància que assolirà el paisatge urbà, en especial la ciutat de Barcelona, durant l’època feudal.41 A partir del segle XI, allunyada ja la pressió islàmica, Barcelona enceta un llarg període de creixement. Als segles XI i XII es densifica, muralles endins, la ciutat romana, amb els centres polític i religiós i amb el call (que depèn directament del comte). Ben aviat,

0.Introduccio 1a.indd 35

associat al mercat que es feia al Mercadal (a l’actual plaça de l’Àngel, antiga plaça del Blat, porta d’entrada per llevant al recinte emmurallat romà), apareix un raval que s’allarga vers el mar, cap a un petit port

Llobregat i al Baix Maresme), de manera que alguns masos es converteixen en veritables explotacions agràries al seu servei, orientades al mercat i relativament diferents de les d’altres contrades més rurals (una de les

comercial i de pescadors. En aquest indret sorgirà Santa Maria del Mar, inicialment anomenada Santa Maria de les Arenes —fet que evidencia que la construcció es feia sobre un sòl inestable i sorrenc. Un altre raval serà, aquest al costat de ponent, el del Pi, articulat també per una església (Santa Maria del Pi), i el topònim del qual també pot tenir a veure amb el fet que hi havia una pineda per estabilitzar-hi les sorres. Cap al nord, el raval dels Arcs creix al voltant de la col·legiata de Santa Anna, un dels indrets esmentats per Lluís Casassas i Oriol Riba en relació amb el graó barceloní.42 A mitjan segle XIII, vers el 1250, una nova muralla enclourà tots aquests ravals (la coneguda com a muralla de Jaume I), i al segle XIV s’ampliarà més enllà de la Rambla per encabir-hi els horts del que actualment és el barri del Raval (la coneguda com a muralla de Pere III). D’aquesta manera, al segle XIV Barcelona té uns teixits urbans —llevat del sector del Raval, que acabem d’esmentar— molt desenvolupats i constitueix un recinte urbà força gran en comparació amb els seus coetanis europeus. Tota l’esplendor comercial de la Barcelona medieval té, per tant, una manifestació paisatgística de primer ordre.

possibilitats en aquest sentit és la major especialització en vinya, conreu que era destinat al consum urbà). En aquesta tessitura s’entenen molts dels magnífics edificis del Pla de Barcelona, alguns força luxosos i amb una arquitectura senyorial, que durant els segles han actuat com a masos que encapçalaven una extensió important de camps de conreu, però que no es poden desvincular de la presència de la inversió que prové específicament de la ciutat. Aquests edificis del Pla de Barcelona són coneguts majoritàriament com a torres i solen tenir els seus orígens en els segles medievals. En aquestes propietats, sovint el ric patriciat urbà permetia l’establiment per emfiteusi d’una família camperola, que s’encarregava del seu conreu. Seria el cas, per posar dos

Cal subratllar que a partir de l’època de la puixança medieval de la ciutat, els burgesos (ciutadans rics) barcelonins comencen a comprar predis al Pla de Barcelona i en contrades properes (per exemple, al Delta del

35 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

40 Sobre aquest àmbit territorial, vegeu tres obres clau de Jaume Codina sobre la història del paisatge deltaic: Jaume CODINA, Delta del Llobregat, la gent del fang. El Prat, 965-1965 (Granollers: Montblanc, 1966); El Delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX (Barcelona: Ariel, 1971), i Els pagesos de Provençana: 984-1807. Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial (L’Hospitalet de Llobregat: Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 1988). 41 S’ofereix una bona síntesi de la morfologia urbana medieval a Albert GARCIA ESPUCHE, Manuel GUÀRDIA, Francisco Javier MONCLÚS i José Luis OYÓN, «Barcelona», dins Manuel GUÀRDIA, Francisco Javier MONCLÚS i José Luis OYÓN (dirs.), Atlas histórico de ciudades europeas. Península Ibérica (Barcelona: Centre de Cultura Contemporània / Salvat, 1994), 63-94.

27/10/09 08:15:01

exemples d’indrets distants l’un de l’altre i amb cronologies i evolucions diferents, de la Torre Llobeta (a Sant Martí de Provençals, actualment districte de Nou Barris) o de la Vil·la Florida (històricament la Torre Sivilla, a l’antic terme de Sant Gervasi de Cassoles, avui dia districte de Sarrià-Sant Gervasi).43

36 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

és, en una gran mesura, pagès i hortícola) ﬁns a la densiﬁcació urbanística lligada amb el procés industrialitzador. És, en línies generals, una època en què Barcelona perd pes respecte a Catalunya, circumstància que,

Cap a l’època moderna

malgrat tot, no implica que el Cap i Casal deixi d’exercir el paper vertebrador sobre el conjunt del país que havia assolit, de fet i de dret, durant els segles medievals.45

La pesta negra, a mitjan segle XIV, es pren com a punt d’arrencada d’una crisi social i econòmica que afecta la major part del camp català, que tindrà una llarga durada i que originarà uns canvis territorials i paisatgístics de prou transcendència. D’entrada, aquesta crisi provoca un abandonament generalitzat de terres i de masos, amb el consecutiu increment dels erms i de la superfície forestal. Apareixen, aleshores, els masos rònecs. A partir del segle XVI, i ja en l’escenari de la sentència arbitral de 1486, els pagesos més ben situats (els remences, particularment afavorits per aquesta sentència) podran comprar molts d’aquests masos rònecs i eixamplar les seves propietats. Territorialment, hi ha des d’aleshores una revitalització lenta i progressiva de les explotacions agràries, que tindrà el seu moment culminant en l’embranzida del segle XVIII. Amb tot, convé tenir en compte que, en el pla estrictament urbanístic, la ciutat de Barcelona viu una situació d’atonia que pràcticament s’estén des de mitjan segle XIV als inicis del XVIII, estat de coses que alguns autors no han dubtat de categoritzar com a «ciutat immòbil».44 El nombre d’habitants està estancat i el paisatge de la ciutat no experimentarà gaires variacions durant quatre segles: des de la construcció de la muralla de Pere III (que deixa intramurs un Raval que

En qualsevol cas, el que ningú no discuteix és que durant el segle XVIII van cristal·litzant els grans canvis que, en diferents plans (econòmic, social, demogràfic i territorial en general), viu el país i que el situaran de ple, al cap i a la fi, en l’època contemporània. Aquests canvis són visibles tant al conjunt de Catalunya com de manera específica a la capital i el seu entorn. Els testimonis dels viatgers que, durant el set-cents, transiten per Barcelona i els seus voltants són unànimes, per exemple, a l’hora d’assenyalar la disminució intensa i ràpida dels boscos que observen, com també l’expansió correlativa dels conreus (i, d’una manera molt ostensible, de la vinya). Així, als vessants de la Serralada de Marina i de Collserola, per les muntanyes que circumden el Pla de Barcelona, es constata un avenç impressionant de la vinya: de Santa Creu d’Olorda al Canyet, d’Horta a Sant Gervasi de Cassoles. En paraules de Pierre Vilar, estudiós per excel·lència del set-cents català, «[l]a vinya és evidentment als ulls dels contemporanis el conreu que caracteritza i simbolitza l’impuls del segle».46 En el nostre àmbit d’estudi en tenim una evidència concreta en les paraules d’un informant de Sant Genís dels Agudells (Horta) a finals del set-cents:

0.Introduccio 1a.indd 36

«Circuyen a San Ginés, pueblo serrano, unos altos montes y sierras vestidas siempre de verdura de muchos árboles silvestres, y otros, que se han plantado por sus moradores, como olivos, algarrobos, almendros, y algunos nogales, y muchas viñas por ser la templanza del cielo tanta, que se conservan estas plantas regaladas con mucha abundancia, y vital suerte cubren la tierra, que no dejan un pie de suelo abierto.»47 Més cap a llevant, una descripció minuciosa de l’agricultura dels diferents indrets del terme municipal de Badalona ens permet con-

42 Lluís CASASSAS i Oriol RIBA, «Morfologia de la Rambla barcelonina», op. cit., p. 11. 43 Sobre aquests dos edificis en particular i les seves peculiars històries, vegeu les obres següents: Josep Maria HUERTAS, Ernest ALÓS, Desideri DÍEZ i Pere BESERAN, Torre Llobeta. De palau medieval a centre cívic (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993), i Francesc CABALLÉ, Xavier CAZENEUVE i Reinald GONZÀLEZ, Vil·la Florida. De casa senyorial del segle XVI a equipament públic (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007). 44 Albert GARCIA ESPUCHE, Manuel GUÀRDIA, Francisco Javier MONCLÚS i José Luis OYÓN, «Barcelona», op. cit., p. 68. 45 Albert GARCIA ESPUCHE, Un siglo decisivo: Barcelona y Cataluña 1550-1640 (Madrid: Alianza, 1998). 46 Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, op. cit., vol. II, p. 142. Els canvis de l’agricultura catalana al segle XVIII estan àmpliament considerats al volum III (Les transformacions agràries del segle XVIII català) de la tetralogia de Pierre Vilar.

27/10/09 08:15:02

37 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

cloure que les partides de secà participaven també a ﬁnals del set-cents de la puixança vitícola. De Sistrells, llegim que «su terreno es secano, produce algarrobas, y aceite en abundancia, y vino en notable cantidad». De Canyet, «cuyas montañas bien que en parte plantadas de viña son bosques llenos de pinos, y otra leña que sirve para fajinas; lo demás del terreno es llano, y seco, abundante de viñas, y árboles de toda especie, y con particularidad algarrobos, olivares, y otros frutales». De la Vallençana, que «el sitio suyo

Però la puixança agrícola del XVIII no es redueix pas a la vinya. En efecte, a les partides de regadiu del Pla de Barcelona la millora de la infraestructura del Rec Comtal,

47 Resposta al qüestionari de Francisco de Zamora de Sant Genís dels Agudells redactada per Bernardo de Bransí, datada l’11 de juliol de 1789. Foli 317, manuscrit 2.469 de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., p. 493.

48 Resposta al qüestionari de Francisco de Zamora de Badalona redactada per Antonino Monserrat, datada el 16 de juliol de 1789. Folis 264-265, manuscrit 2.469 de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., p. 493.

0.Introduccio 1a.indd 37

es montañoso, áspero, y quebrado; tiene no obs[tante] viñas que dan un vino generoso; pero la mayor parte de su terreno es bosque». I de Pomar, ﬁnalment, que «las montañas que le dominan están llenas de viñas que producen vino, igual al mejor, que da una y otra costa del Principado».48

13 / Esquematització cartogràfica de les fases successives de colonització agrària del sector occidental del Delta del Besòs, a mesura que la ratlla del mar va anar retrocedint i s’anaren efectuant aprisions de terra, d’acord amb el treball de Josep Maria Palet. Font: Jordi BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, op. cit., p. 310.

27/10/09 08:15:02

38 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

14 / En primer terme, vista de la coneguda actualment com a horta de la Ponderosa, entre el Besòs i el traçat del Rec Comtal, encaixonada entre infraestructures i bosses urbanes, i amenaçada per una àrea residencial estratègica. Font: fotografia de Carles Duran.

49 La millora arriba sobretot gràcies a la construcció de la mina del baró de La Linde —intendent de Catalunya—, sota el Besòs, amb l’objectiu de captar-ne les aigües subterrànies, ja que el riu en superfície a l’estiu anava sec. Segons consta a la inscripció que encara avui es conserva a Montcada rendint comptes d’aquesta millora, la mina es va contruir el 1778, «en el glorioso reinado del Sr. D. Carlos III». Aquesta mina implica, per primera vegada a la història, la garantia gairebé absoluta de proveïment d’aigua a la ciutat, per a boca, però també per als molins i per a reg, que és el que aquí més ens interessa. Quant a millores tècniques al Rec Comtal, Manel Martín assenyala que entre 1778 i 1788 s’atorgaren gairebé cinquanta concessions d’aigua, la meitat de les quals eren per a regadiu, mentre que la resta anava a prats d’indianes, altres indústries o a torres, de manera que és evident que el progrés del regadiu repercuteix sobretot en l’agricultura del Baix Pla. Vegeu, en aquest sentit, Manel MARTÍN PASCUAL, El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX, op. cit.

0.Introduccio 1a.indd 38

durant el regnat de Carles III,49 farà possible l’extensió del regadiu i l’aparició dels prats d’indianes —tot un símbol del que es coneix com a protoindustrialització.50 És en aquest moment, en definitiva, que es consolida el cinturó agrícola de regadiu per tot l’entorn de la ciutat, i fins i tot s’estén sense solució de continuïtat cap al Baix Maresme. Aquest cinturó coneixerà una gran eclosió al segle XIX i les primeres dècades del XX, sobretot amb la conversió del Delta del Llobregat en immensa superfície d’horta de proveïment de la ciutat.51 La trama urbana de Barcelona, específicament, experimenta en aquesta època un procés de densificació que serà decisiu de cara a la seva evolució posterior (i també, a la llarga, per a la progressiva transformació del Pla en un paisatge urbà global). Les imposicions militars sobre la ciutat arran de la derrota a la guerra de Successió significaran, fet i fet, el punt de referència d’uns canvis profunds que, incentivats per les transformacions econòmiques que tindran

lloc al llarg del segle, comportaran un ostensible «trencament dels equilibris» respecte a l’statu quo que Barcelona havia viscut als tres segles i mig anteriors.52 D’entrada, aquelles imposicions militars impliquen la destrucció de vora una cinquena part del teixit urbà de la ciutat, la incrustació al seu damunt del recinte de la Ciutadella i la construcció, extramurs, del barri de la Barceloneta. D’altra banda, intramurs, durant la segona meitat del set-cents es produeix un accelerat procés d’urbanització del Raval vinculat a l’empenta protoindustrial que viu aquest sector de la ciutat, empenta que també es manifesta als barris de Sant Pere i de la Ribera. Aquest procés és correlatiu al de la intensiﬁcació de l’agricultura als sectors més propicis del Pla, al qual fèiem referència més amunt. Ara bé, no s’ha de perdre de vista que encara l’any 1787 s’esmentava la presència d’hortes intramuralles al sector del Raval: les anomenades hortes de Sant Pau del Camp,53 urbanitzades probablement al cap de poc. Com a anècdota es pot

27/10/09 08:15:02

dir que precisament a l’entorn de Sant Pau del Camp recentment s’ha creat un hort urbà per a població jubilada que connecta, de retruc, amb la tradició hortícola de l’indret. L’evolució demogràﬁca de la centúria il·lustra, per ella mateixa, el marcat caràcter de «transició a la contemporaneïtat» que representa el segle XVIII. Barcelona havia encetat la centúria amb una població molt semblant a la del segle XIV, uns 35.000 habitants, però abans d’acabar el segle ja ultrapassava els 110.000. En menys de cent anys, doncs, va triplicar la població, un canvi sense igual en tota la història anterior i que, en darrera instància, va ser la manifestació a escala barcelonina d’una conjuntura de puixança econòmica i de creixement que va afectar pràcticament el conjunt del país.

L’horta tradicional de Barcelona, un model de paisatge agrari mediterrani debolit L’horta o l’ideal del paisatge mediterrani Tot reprenent per un moment les consideracions inicials sobre el paisatge mediterrani, ara volem posar en relleu que la noció d’aquest paisatge està íntimament relacionada amb la idea d’horta (en terminologia internacional, huerta, paraula del castellà que en llengües com l’anglès o el francès s’ha pres com a neologisme per referirse a una determinada realitat). Horta fa referència a un espai regat, sovint des de

0.Introduccio 1a.indd 39

molt antic, amb conreus intensius (horticultura sobretot), situat a l’ombra d’una ciutat que se’n proveeix.54 Un territori de regadiu que —dins del contrast entre plana i muntanya que al començament d’aquest text hem definit com a característic del món mediterrani— se situa preferentment a les planes litorals, com a conseqüència d’un costós procés de colonització històrica fet a costa de zones d’aiguamolls sovint palúdiques. Tanmateix, en moltes ocasions l’horta és més una imatge que no pas una realitat tangible, una visió o idea mental sobre el territori que hom pensa que existeix a la ribera mediterrània, i no pas, necessàriament, el territori real. En efecte, Vicenç Rosselló ha afirmat que no hi ha una definició científica satisfactòria del concepte d’horta sinó més aviat «una aura quasi mítica de perfecció agronòmica, de productivitat exacerbada, de bellesa paradisíaca».55 Tanmateix, l’ideal d’horta ha tingut una enorme potència i transcendència en l’estudi sobre l’agricultura mediterrània. Així, la bibliografia internacional ha tendit a trobar una horta associada a cada ciutat mediterrània, per bé que sovint hi ha diferències entre el que s’afirma que són les hortes en les publicacions i com són les hortes de cadascuna d’aquestes ciutats en realitat.56 Sigui com vulgui, sense cap mena de dubte l’horta ha esdevingut el prototipus de paisatge mediterrani. Doncs bé, Barcelona històricament té un paisatge que es correspon amb els cànons de l’horta esbossats i, alhora, que dóna lloc a la seva pròpia imatge, en especial al segle XVIII,

50 Vegeu respecte a això, una vegada més, Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, op. cit. 51 Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit. 52 Albert GARCIA ESPUCHE, Manuel GUÀRDIA, Francisco Javier MONCLÚS i José Luis OYÓN, «Barcelona», op. cit., p. 70. 53 Així consta a la resposta de Josep Albert Navarro-Mas al qüestionari de Francisco de Zamora, transcrita a Ramon BOIXAREU (ed.), «Diario de los viajes hechos en Cataluña» de Francisco de Zamora seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro-Mas i Marquet (Barcelona: Curial, 1973), 397-484.

39 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

54 Idees contingudes a tall d’exemple en un recent manual de geografia de la Mediterrània: Jacques BETHEMONT, Géographie de la Méditerranée (Paris: Armand Colin, 2000). 55 Vicenç ROSSELLÓ, «Les hortes mediterrànies. Perspectiva llunyana d’un ideal anacrònic», Afers, 47 (2004), 129-135 (p. 129). 56 No pertoca pas ara referir-se a aquest afer, però convé subratllar com a publicació internacional que els darrers anys s’ha fet ressò clarament de l’ideal d’horta l’article següent: Johan H. A. MEEUS, Marcel WIJERMANS i Meto J. VROOM, «Agricultural Landscapes in Europe and Their Transformation», Landscape and Urban Planning, 18 (1990), 289-352. D’aquí es deriva en part l’article de síntesi per a tots els paisatges europeus de Johan H. A. MEEUS, «Pan-European Landscapes», Landscape and Urban Planning, 31 (1995), 57-79. Aquesta classificació de paisatges a Europa, que inclou la categoria d’horta associada només a les perifèries de determinades ciutats mediterrànies, s’ha fet molt popular gràcies al fet que apareix reproduïda en el primer informe ambiental oficial sobre el conjunt d’Europa, el conegut com a Informe Dobříš: David STANNERS i Philippe BOURDEAU (eds.), Europe’s environment: the Dobris assessment (Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities, 1995).

27/10/09 08:15:04

15 / Cal Sisó, abans Cal Navarro, SantsMontjuïc, 1932. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

tal com tindrem ocasió de comentar més endavant. Ja hem anat veient com l’agricultura del Pla de Barcelona és afaiçonada de manera reiterada per la inﬂuència de la ciutat, però en aquest quart epígraf volem centrar l’atenció, en particular, en la idea d’horta

40 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

57 Des d’una perspectiva metropolitana, segueix existint una horta de Barcelona, particularment al Baix Llobregat, tal com ja fa més de cinquanta anys va detectar Pierre DEFFONTAINES, «Le Delta del Llobregat. Étude de géographie humaine», Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, 20 (1949), 3-4, 138-174. Per a una consideració detallada d’aquest afer, vegeu Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., i, en el marc de les teories internacionals actualment en voga sobre el proveïment i la seguretat en termes alimentaris de les metròpolis, vegeu les consideracions respecte a l’horta del Baix Llobregat contingudes a Valerià PAÜL i Fiona MCKENZIE, «Agricultural areas under metropolitan threats. Learnings for Perth from Barcelona», dins Gary LUCK, Rosemary BLACK i Digby RACE (dirs.), Demographic Change in Rural Australia: Implications for Society and the Environment (Dordrecht: Springer, 2009), 25 p. [Avaluat i acceptat, pendent de publicació.] 58 Pedro Jorge BASSEGODA, Huerto y viñedo de Barcelona (La guerra de los laudemios). Contribución al estudio de la historia del urbanismo de la Ciudad Condal (Barcelona: Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, 1971). D’acord amb aquest autor (p. 13), el costum del Recognoverunt proceres (1284) que estableix la delimitació de l’hort i vinyet conté la demarcació següent: «a colle de Cudines usque ad riariam de Orta, et a podio de Aquilari, et a colle de Cerola usque ad mare». Segons la interpretació de Jaume Sobrequés i Sebastià Riera, la delimitació consisteix en el mar, la riera d’Horta, la línia de carena de la serra de Collserola i Collblanc (possiblement l’anomenat en l’original llatí com a coll de Codines). Jaume SOBREQUÉS i Sebastià RIERA, «Els orígens medievals del territori de Barcelona», L’Avenç, 88 (1985), 11-13.

0.Introduccio 1a.indd 40

aplicada al cas barceloní, atesa la importància que l’afer té des del punt de vista del paisatge de l’àmbit territorial que ens ocupa. Malgrat que actualment no hi hagi, veritablement, una horta de Barcelona (si més no al Pla de Barcelona),57 no podem passar per alt el fet, absolutament transcendent des del punt de vista del caràcter mediterrani del paisatge barceloní, que en termes històrics el Cap i Casal sí que ha tingut, durant molt de temps, una horta immediata al seu abast.

L’hort i vinyet, l’horta de Barcelona Es coneix amb la denominació històrica d’hort i vinyet l’espai comprès dins l’àmbit d’influència directa de Barcelona en el qual es desenvolupa, des de l’edat mitjana, un model agrari d’una gran transcendència en termes territorials i que, tot i els canvis que registra, perdura durant segles (fins i tot, en molts casos deixa una empremta significativa en la morfologia urbana posterior). La base d’aquest model agrari radica en una relació íntima entre camp i ciutat, fins al punt que els límits estrictes entre totes dues categories queden esborrats. L’hort i vinyet, àmbit territorial que apareix esmentat i demarcat per primera vegada al privilegi Recognoverunt proceres de Pere II, a finals del segle XIII,58 és durant centenars d’anys l’espai per excel·lència de producció agrària de proximitat per a la ciutat intramurs, i és així des del seu origen fins al seu declivi

59 Text originari en francès del 1823, traduït a l’espanyol i editat a Francesc JAUBERT DE PAÇÀ, Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia (Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 1991). La traducció al català és nostra.

—pràcticament, al segle XX. El nom d’hort i vinyet ja és, per si mateix, prou eloqüent: al·ludeix a l’escampall d’hortes i vinyes que s’estenia, com un mosaic, pel Pla de Barcelona i que proveïa la ciutat d’uns productes peribles (fruita, verdura, etc.), i també de cereals i de vi, dels quals tenia una gran necessitat. La distinció bàsica, dins aquest hort i vinyet, es donava entre els sectors hortícoles, l’horta pròpiament dita, associats al Rec Comtal i els sectors de secà, situats per damunt de la cota del canal esmentat. En la mesura que el Rec Comtal s’instal·la immediatament per sobre del graó barceloní, es pot dir que aquesta infraestructura hidràulica, de la qual es té —com hem vist— constància documental des del segle X, separa el Pla Alt del Baix Pla i, per tant, s’aproﬁta d’una diferenciació paisatgística prèvia que al seu torn ajuda a reforçar. El Baix Pla era proveït per una infraestructura hidràulica des de l’edat mitjana, però només a partir de les millores introduïdes al Rec Comtal al segle XVIII, a les quals hem al·ludit en l’apartat anterior, el regadiu és possible de manera sistemàtica i per tant s’hi dóna un millorament agrari general. Sigui com vulgui, el fet que l’hort i vinyet del Baix Pla fos una horta relacionada amb la ciutat el va convertir també, de retruc, en «destinatari» de les deixalles urbanes —inclosos els fems—, de manera que es disposava d’una rica fertilització que n’augmentava la productivitat. Així, al començament del segle XIX el viatger nord-català Francesc Jaubert de Paçà assenyala la «qualitat i quantitat de fems que s’extreuen diàriament de Barcelona per als camps»,59 i un

27/10/09 08:15:04

41 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 1a.indd 41

27/10/09 08:15:04

42 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

16 / Fragment del plànol de Barcelona i dels seus voltants, aixecat per Mr. De Baurin i gravat a París el 1718 o 1719, en què es pot copsar la diferència entre els regadius per sota del Rec Comtal (flanc inferior dret, amb unes parcel·les marcades amb traces gruixudes) i la resta del Pla de Barcelona, de vocació secanera i acolorida amb grocs. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-AHCB.

informant de ﬁnals del segle XVIII de Sant Adrià de Besòs indica el següent: «La inmundicia de las Necesarias de Barcelona es el mejor, y casi único abono de que se usan para beneﬁciar las tierras, y con

0.Introduccio 1a.indd 42

este beneﬁcio, y el del riego las fertilizan, y producen frutos excelentes, particularmente cáñamos, que son la más interesante cosecha.»60

sos mercats metropolitans. Es tracta d’un reducte petit, a les portes de la ciutat, just al límit amb Montcada i Reixac, que s’ha

Subsisteix al Pla de Barcelona, avui dia, un petit sector que encara està conreat i que aproﬁta les aigües d’aquest canal històric. És a la partida de l’antiga quadra de Vallbona,61 a l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar (per tant, jurídicament, fora de l’hort i vinyet estricte). S’hi descobreix, encara, el típic parcel·lari de regadiu i una producció intensiva d’hortalisses, amb diverses collites anuals de llegums, enciams i tomàquets principalment, que són menades per un pagès que té alguns treballadors a sou i que du les seves produccions a diver-

60 Resposta al qüestionari de Francisco de Zamora de Sant Adrià de Besòs redactada per Francisco de Gerona, datada el 5 de juliol de 1789. Foli 376, manuscrit 2.469 de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., p. 490. 61 La quadra de Vallbona és el topònim històric d’aquest sector, avui conegut més aviat amb el topònim la Ponderosa, tal com apareix a la cartografia actual. Per a un estudi aprofundit d’aquesta àrea i del Rec Comtal durant l’època medieval al terme de Sant Andreu de Palomar, vegeu Joan Josep BUSQUETA, Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu de Palomar als segles XIII i XIV (Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1991).

27/10/09 08:15:07

mantingut encaixonat entre tres autopistes i tres línies de tren, per sobre del curs del Besòs. El seu aspecte no és esplendorós, però té un gran valor històric (i emmena a una certa idea d’allò que podria haver estat el paisatge de l’hort i vinyet a la seva època d’apogeu). És, d’altra banda, l’únic sector que permet observar el Rec Comtal al descobert i, per tant, una infraestructura hidràulica amb més de mil anys d’història al darrere. Tanmateix, la seva qualiﬁcació urbanística de sòl de reserva per a equipaments des del Pla General Metropolità de 1976 ençà no en garanteix pas la preservació. Els darrers anys un vial n’ha malmès una part i recentment s’ha anunciat que s’hi farà una àrea residencial estratègica —sector de construcció d’habitatges públics impulsat pel govern— d’uns dos mil pisos, de manera que previsiblement desapareixerà el darrer sector agrari vinculat al Rec Comtal que existeix.62 Les lloances a l’hort i vinyet al segle XVIII i la pèrdua de la memòria del paisatge L’hort i vinyet històric rep molts elogis com a paisatge productiu que era, en especial al segle XVIII, època d’especial enaltiment i consideració dels paisatges agraris a causa de la sensibilitat il·lustrada.63 Podríem citar diversos autors en aquesta direcció. Per exemple, Arthur Young, viatger anglès, escriu el 1787: «De cop ens vam trobar al bell mig d’una campanya regada i tan admirable, que és, sospito, la que haurà valgut a la província la gran reputació que té. Els conreus són a tocar, indefectiblement, i són objecte d’una gran cura. Ni rastre de guarets; al contrari:

0.Introduccio 1a.indd 43

encara no s’ha tret una collita que ja en comença una de nova.»64 Aquest autor indica l’alt grau de desenvolupament agronòmic que ha assolit el Pla de Barcelona, una consideració que és molt important en la mesura que el seu país d’origen —Anglaterra— en aquells moments ja havia protagonitzat la coneguda com a revolució agrària del segle XVIII. Convé indicar, en aquest sentit, que Arthur Young subratlla la «reputació» del rodal en relació amb altres sectors agraris de l’entorn regional. Fins i tot els tractadistes contemporanis, en les seves investigacions, han considerat que veritablement al segle XVIII es va donar un paisatge esplendorós a l’hort i vinyet i no han dubtat —en el marc de publicacions especialment acreditades— a referir-se en termes laudatoris al Pla de Barcelona durant el set-cents. És el cas del geògraf Pau Vila amb un text com el següent: 62 Vegeu David MARÍN, «Barcelona tindrà un nou polígon residencial a la riba del riu Besòs», El Punt, 16.02.2008, i Albert Ollés, «L’ecobarri de Vallbona, sense data d’inici, tindrà 2.000 vivendes», El Periódico de Catalunya, 12.03.2009. Aprofitem l’avinentesa per destacar que, en el marc de l’orientació recent de les polítiques públiques a Catalunya, s’està delerós per posar etiquetes «sostenibilistes», «ecologistes» i «ambientalistes» de tota mena als projectes urbanístics («ecobarri», «estalvi energètic, ambiental i de mobilitat», «concepció sostenible», «creació de noves zones verdes», etc. —de fet el govern municipal de Barcelona declara que construirà «el primer barri ecològic d’Espanya», segons es diu textualment a la segona notícia de premsa esmentada). Tanmateix, es fa tabula rasa absoluta del fet que, en executar aquests projectes urbanístics pretesament sostenibilistes, es destrueixen uns sòls agraris de primer ordre, en el cas de la Ponderosa una explotació agrària en funcionament, i tot el que es conserva, que és ben poc, de la història paisatgística del regadiu del Pla de Barcelona.

«En aquell últim quart del segle XVIII, el paisatge del Pla feia goig amb el caseriu de mansions senyorials, torres, masies i masets, entre conreus de tota mena i abundor d’arbres fruiters.»65 Un altre viatger del segle XVIII, Francisco de Zamora, apuntala la lloança al Pla de Barcelona, de Collserola estant, amb el text següent, que creiem que probablement és l’exemple més reeixit d’enaltiment d’aquest paisatge: «No es fácil explicar la hermosísima vista que se descubre desde este punto, pues viéndose todo el corregimiento de Barcelona, desde Montgat a Castell de Fels, y en esta llanura la ciudad de Barcelona y los muchos pueblos, casas de campo, prados llenos de lienzos, árboles, sembrados, viñedos, huertas, etc., y terminando su costa en el mar, hace un conjunto superior a toda explicación, más propio de una pintura poética que de una narración.»66

43 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

63 Valerià PAÜL, Sònia CALLAN et al. (ed.) «L’ordenació dels espais agraris a Catalunya. Una visió retrospectiva», dins La futura llei d’espais agraris de Catalunya (Girona: Fundació Agroterritori / Documenta Universitaria, 2009), 39-84. 64 Text originari en anglès del 1787, traduït al català i editat a Arthur YOUNG, Viatge a Catalunya —1787— (Esplugues de Llobregat: Ariel, 1970). 65 Pau VILA, «El Barcelonès i Barcelona ciutat», op. cit., p. 580. 66 Text de Francisco de Zamora de 1785, transcrit a Ramon BOIXAREU (ed.), «Diario de los viajes hechos en Cataluña» de Francisco de Zamora seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro-Mas i Marquet, op. cit., p. 32.

29/10/09 13:28:04

Allò que el cronista presenta com a «conjunto superior a toda explicación, más propio de una pintura poética que de una narración», ja no es pot veure des de cap perspectiva. Només resta, per a l’evocació, la petita raconada de Vallbona a la qual ens referíem més amunt, amb les amenaces apuntades planant al seu damunt. El llenç

44 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

67 Respecte a la imatge tradicional del paisatge de l’horta valenciana, vegeu, entre altres autors, Vicenç ROSSELLÓ, Geografia del País Valencià (València: Institució Alfons el Magnànim, 1995), i Vicent BOIRA, «L’Horta. El paisatge de la memòria», Afers, 47 (2004), 7-11. Recerques recents estan suggerint tanmateix que aquest ideal paisatgístic de l’horta valenciana també està sucumbint, com en el cas de Barcelona, a mesura que la urbanització hi avança; vegeu en aquest sentit David L. PRYTHERCH, «Reconstruir el paisatge per a reconstruir el regionalisme? L’Horta, la Ciutat de les Ciències, i la política ideològica de la modernitat valenciana», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 61-62 (2006), 189-213. 68 Josep MONTASELL, «Tret de gràcia a l’agricultura del Barcelonès», El Punt, 22.03.2009. 69 Pierre VILAR, Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, op. cit. 70 Emili GIRALT, «L’agricultura», dins Jordi NADAL (dir.), Història econòmica de la Catalunya contemporània (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990), II, 121-305 (p. 261). 71 Manel MARTÍN PASCUAL, El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX, op. cit. 72 Núria FONT, «La cartografia parcel·lària del vuit-cents com a font d’anàlisi per conèixer el paisatge històric: Sant Martí de Provençals (1853-1871)», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65 (2008), 383-392 [en CD].

0.Introduccio 1a.indd 44

de la pintura setcentista s’ha esborrat a cop d’urbanització. Tot plegat pensem que dóna la mesura de ﬁns a quin punt la idea d’horta s’ha desvinculat de la memòria paisatgística del Pla de Barcelona i, en darrer terme, com a la pràctica ha desaparegut del patrimoni material col·lectiu, a diferència del que s’esdevé en altres ciutats mediterrànies, per exemple València, amb tots els matisos que s’hi vulguin fer.67 Tant és així que la defensa de la darrera autèntica horta barcelonina, el cas esmentat de Vallbona, no està concitant ara per ara una atenció pública, més enllà de determinades reﬂexions personals.68 L’horta barcelonina als segles XIX i XX: el zenit i l’ocàs d’un paisatge Si bé des d’una mirada actual, i tal com acabem d’apuntar, és evident que la idea d’horta ha desaparegut de la memòria col·lectiva del Pla de Barcelona, no ho és menys que l’horta com a realitat tangible ha anat desdibuixantse tot al llarg dels segles XIX i XX. Ara bé, en realitat es pot dir que ha trigat força a desaparèixer i que no ha estat pas un procés brusc. Al segle XIX l’horta existent a l’ombra del Rec Comtal ja havia incorporat totes les innovacions tècniques del segle anterior, per exemple la rotació de conreus (en què participaven els prats d’indianes) i la millora del regadiu,69 de manera que arriba a aquest segle en un estat puixant. En aquest sentit, Emili Giralt s’hi refereix de la manera següent, en el si d’un assaig de conjunt sobre l’estat de l’agricultura a Catalunya al segle XIX: «Els regadius d’aquesta zona [la regada pel Rec Comtal] donaven generalment dues collites cada any: a l’hivern solien alternar

el blat, l’ordi, les mongetes, el cànem i les cebes; la collita d’estiu era habitualment el moresc. Les darreres dècades del segle foren testimoni d’un gradual expandiment de les plantes farratgeres.»70 Alhora, convé no perdre de vista que durant el segle XIX es constitueix una junta d’usuaris del Rec Comtal que gestiona per primera vegada la infraestructura, desvinculada de la Corona, mitjançant un procés complex d’assoliment de la propietat i de la gestió plenes,71 de manera que aquesta es pot aprofitar millor en termes de producció agrària. En definitiva, el paisatge agrari de l’horta barcelonina es troba en el seu zenit al segle XIX. Així, la cartografia dels usos del sòl elaborada per Núria Font a partir dels amillaraments i del mapa parcel·lari de Sant Martí de Provençals el 1853 permet comprovar la importància que hi té aleshores l’agricultura de regadiu, distribuïda indistintament en les classes regadiu i teulat.72 En una manifestació cultural reveladora als efectes d’aquest treball, a la Barcelona de finals del vuit-cents apareix la coneguda com a colla del Safrà. Es tracta d’un grup de pintors com ara Joaquim Mir o Isidre Nonell que es dedica a pintar els paisatges dels camps conreats de Sant Martí de Provençals —sovint amb xemeneies d’indústries en segon pla o a l’horitzó— i de retruc demostra mitjançant la seva aproximació artística la importància que encara té l’agricultura a la Barcelona de finals del segle XIX. Ara bé, precisament al segle XIX comença la urbanització general del Pla de Barcelona, mitjançant uns patrons que tindrem ocasió de referir breument al darrer epígraf

27/10/09 08:15:08

17 / La «hermosísima vista» rural que Francisco de Zamora enaltia a finals del segle XVIII de Collserola estant s’ha transformat en una enorme ciutat amb uns teixits urbans consolidats i relligats. Vista actual del Pla de Barcelona des de la Serralada Litoral, amb els carrers rectilinis de l’Eixample cerdanià clarament constatables en el paisatge. Font: Prisma.

d’aquest escrit. L’any 1859 s’aprova oficialment el pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà, una data de referència en aquest sentit en la mesura que amb aquesta decisió la ciutat pot sobrepassar definitivament les muralles de Pere III, pràcticament mig mil·lenni després que es van aixecar aquestes estructures defensives. Evidentment, el fet que la major part de la superfície de conreu del Pla de Barcelona es mantingui agrària al llarg dels segles XVIII i XIX, a les portes d’una ciutat que presenta uns creixements demogràfics molt importants —ja hem comentat abans les dimensions de l’augment poblacional esdevingut al set-cents—, té a veure essencialment amb una circumstància extraeconòmica: la condició de plaça forta que Barcelona manté fins a 1858,73 condició que comporta que un bon tros de l’espai observable des de les muralles sigui considerat zona militaritzada i, per tant, sotmès a la servitud dels canons —exactament 1.500 vares, o 1.253 metres al voltant de la muralla. En definitiva: que, amb caràcter extensiu, la urbanització no hi és permesa. De fet aquesta prohibició havia implicat, com tindrem ocasió de comentar amb un cert detall en les properes pàgines, que es produïssin creixements urbans més enllà dels límits legalment fixats, i aquest fet explicaria també l’embranzida urbana, durant el segle XIX, de viles aleshores veïnes de Barcelona com Gràcia o Sants. Les trames agràries no desapareixen immediatament amb la urbanització expansiva que comença a mitjan vuit-cents, una vegada posada en marxa l’execució de l’Eixample, i que continua tot al llarg del segle XX. En aquest sentit, pensem que alguns estudiosos condueixen a error amb

0.Introduccio 1a.indd 45

les seves conclusions; Emili Giralt, per exemple, creu que «[l]a conversió de sòl agrícola en sòl urbà i industrial [...] fa pensar que les 659 hectàrees que el 1916 són assignades al Rec Comtal constitueixen un anacronisme».74 El cadastre de 1955 registra encara al terme de Barcelona una xifra d’hortalisses de 1.583 hectàrees, xifra que a les estadístiques de 1973 ha quedat reduïda a 85 hectàrees.75 És cert que les dades del cadastre de 1955 són sorprenentment elevades, però convé fer notar que aquesta circumstància pot tenir a veure amb l’agregació al terme de Barcelona del sector de la Zona Franca, manllevat al terme de l’Hospitalet el 1920. Parlem d’un sector —conegut històricament com la Marina de l’Hospitalet— que en aquells anys és encara agrari gairebé en la seva integritat. La seva superfície és de prop de 1.000 hectàrees, de manera que les més de 500 restants es corresponen amb els antics termes de Sant Martí i Sant Andreu (això és, estrictament amb el Baix Pla irrigat pel Rec Comtal). És a dir que vora el 1916 encara més de 600 hectàrees són agràries, i no sembla pertinent concloure que «constitueixen un anacronisme».

afecta els terrenys de secà del Pla Alt i, molt després, ja durant la dictadura de Franco, tot el territori de regadiu situat a l’orient de Barcelona. Una raó explicativa d’aquest patró podria ser que els valors superiors del sòl en el regadiu, molt més productiu, motiven en certa mesura una orientació preferent dels creixements cap al secà situat més a occident, tal com hem tingut ocasió

En deﬁnitiva, el creixement de l’Eixample no comporta una desaparició ràpida de tot el territori agrari del Pla. Més aviat sembla que, en un primer moment, la minva

74 Emili GIRALT, «L’agricultura», op. cit., p. 261.

45 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

73 L’aprovació del pla de Cerdà per part del govern l’any 1859 incloïa un considerant en què es deia «Que la Real orden de 9 de Diciembre de 1858 dictada por el Ministerio de la Guerra prejuzga el ensanche del caserío en el sentido de su libre desarrollo; reservándose únicamente fijar los puntos donde considere conveniente establecer edificios militares», Gaceta de Madrid, 168 (17.06.1859), p. 1. Per tant, s’ha d’entendre que ja el 1858 l’estament militar havia renunciat a la consideració de bona part del Pla de Barcelona com a zona militaritzada. Ara bé, la lectura de l’esmentada ordre de 1858 no aclareix gaire aquest extrem, ja que hi figura una àmplia explicació de les reserves que es pren l’exèrcit —Montjuïc i la Ciutadella— i de la resta es diu que resulten «demarcados los terrenos en los que se pued[e] edificar libremente», Gaceta de Madrid, 358 (24.12.1858), p. 1. Tanmateix, no hi consta una menció expressa de la desafectació del perímetre militar que constrenyia les possibilitats urbanístiques de bona part del Pla de Barcelona.

75 Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit.

27/10/09 08:15:08

18 / Cartografia dels usos del sòl del terme municipal de Sant Martí de Provençals el 1853, a partir del plànol parcel·lari de Llorenç Presas. Al nord del Rec Comtal, hi domina el secà, amb cereals i vinya. Al sud, el regadiu, esquitxat amb alguns prats d’indianes (que aviat desapareixeran per obsolescència tècnica) i les primeres implantacions industrials. Font: Núria FONT, «La cartografia parcel·lària del vuit-cents com a font d’anàlisi per conèixer el paisatge històric: Sant Martí de Provençals (1853-1871)», op. cit., p. 10.

46 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 1a.indd 46

27/10/09 08:15:09

d’apuntar per al cas de Badalona.76 A banda, és clar, que el sector tradicionalment amb més rendes de situació en el conjunt del Pla de Barcelona és l’occidental, sobretot el tronc central que comunica la Barcelona medieval amb Gràcia, àrea d’establiment per excel·lència de la burgesia a la segona meitat del segle XIX, i també la connexió de Barcelona amb Sants; no pas, en tot cas, el sector oriental del Pla, on no es donen unes condicions de centralitat equiparables.77

i per tant a la ﬁ de l’agricultura en aquest àmbit. En el document original de planiﬁcació es raona la urbanització de la manera següent:

Més enllà del Clot, cap al Besòs, el límit dibuixat alhora pel Rec Comtal i pel traçat del ferrocarril cap a França, que com hem vist tendeix a coincidir amb el graó barceloní, és un potent fre per a l’expansió urbana de Barcelona durant diversos decennis del segle XX. És cert que tot al llarg del sector martinenc del Baix Pla es donen durant aquelles dècades creixements de tipus suburbà, amb intrusions de la indústria i, en general, d’urbanitzacions «per bosses» desconjuntades —tot i que algunes segueixen les línies mestres del traçat de Cerdà.78 Tanmateix, pensem que la matriu de regadiu de l’antic terme de Sant Martí de Provençals va continuar sent agrària fins ben bé el final dels anys cinquanta o l’inici dels seixanta, tal com es pot comprovar a la figura adjunta, de 1958, en què encara es detecta una presència molt notable de l’agricultura a la zona. El «pla comarcal» de 1953 representa de fet l’exercici unitari definitiu de planificació de la urbanització del territori encara agrari del Baix Pla, a través del conegut com a «pla parcial de Llevant», que, tot i que molt desvirtuat i mitjançant derivades posteriors, dóna lloc a l’aparició dels barris de la Pau, el Besòs, la Verneda, etc.,

76 Maria HERRERO, Joan TORT i Valerià PAÜL, «La vivienda: ¿moneda de cambio, elemento de exclusión territorial o derecho básico? Badalona como punto de referencia», Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales, VII, 146, 390 (2003). [Disponible a: http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-146(0390). htm (Consulta el 10.03.2009)]. La recerca de Manel Martín Pascual sobre el Rec Comtal als anys de transició entre els segles XIX i XX ha permès demostrar que els qui estaven delerosos de vendre drets d’aigua del canal de regatge a l’Ajuntament de Barcelona eren els qui tenien propietats urbanes i rurals alhora (per exemple, noblesa i burgesia), els quals mantenien pagesos en arrendament treballant les terres. D’aquesta manera, aquests propietaris incrementaven els seus beneficis (les rendes dels pagesos eren inferiors al que podia arribar a pagar l’ajuntament en fer la urbanització) i el Rec Comtal deixava de dedicar-se a usos agraris, de manera que s’obria la porta a la urbanització a l’est d’aquesta infraestructura. És a dir, explicant-ho en termes actuals, els propietaris volien especular, ja que «esperaven convertir els solars en edificables un cop la sèquia fos transformada en claveguera coberta com es preveia», Manel MARTÍN PASCUAL, Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929) (Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2007), p. 519. En altres paraules: l’agricultura de regadiu vinculada al Rec Comtal era més productiva que el secà i els camps regats es van mantenir no urbanitzats més temps que els de secà, entre altres motius a causa de les seves rendes superiors, tot i que la voluntat especulativa dels propietaris (en especial dels qui no eren pagesos) els va acabar afectant.

0.Introduccio 1a.indd 47

«En las zonas de levante y de poniente [de Barcelona], existen todavía terrenos destinados a cultivo que no han sido invadidos por el desarrollo urbano, debido a su escasa elevación y diﬁcultades de urbanización y saneamiento, pero es posible utilizar para formar en

ellos dos núcleos urbanos de características semejantes, con un predominio de población productora y con capacidad para albergar a unos 200.000 habitantes cada uno de éstos.»79

77 Per a l’estudi de les vicissituds de la urbanització de l’Eixample, és imprescindible l’obra de Miquel COROMINAS, Los orígenes del Ensanche de Barcelona: suelo, técnica e iniciativa (Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 2002). 78 Pel que fa a les primeres implantacions urbanístiques d’aquesta mena en l’espai rural martinenc, vegeu Núria FONT, «La cartografia parcel·lària del vuit-cents com a font d’anàlisi per conèixer el paisatge històric: Sant Martí de Provençals (1853-1871)», op. cit. A banda, hi ha un interessant treball crític sobre les voluntats de remodelació urbanística de l’antic terme martinenc a la dècada de 1970 en què es fan consideracions sobre la morfologia parcel·lària d’aquesta zona. En aquesta monografia es posa de manifest com determinades preexistències rurals van imprimir el seu segell en la urbanització de l’àrea, malgrat que aquesta urbanització, en teoria, es va fer mitjançant la retícula homogènia cerdaniana; vegeu Manuel DE SOLÀ-MORALES, Joan BUSQUETS, Miquel DOMINGO, Antonio FONT i José Luis GÓMEZ ORDÓÑEZ, Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental (Barcelona: Gustavo Gili, 1974), 35-45. Per a una discussió sobre la implantació de la trama de l’Eixample de Cerdà al terme de Sant Martí —en què s’exposa que el consistori martinenc, en contra dels tòpics existents, va fer un esforç destacable per aplicar la legalitat urbanística cerdaniana—, vegeu Francesc CABALLÉ, «L’Eixample de Barcelona dins el territori de Sant Martí de Provençals, 1859-1897», dins Joan ROCA (coord.): Expansió urbana i planejament a Barcelona (Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona / Proa, 1997), 101-115.

47 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

79 Pàgina 100 de la memòria explicativa del conegut com a «pla comarcal» de 1953, en realitat intitulat Plan de ordenación de Barcelona y su zona de influencia, citat a Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., p. 651.

27/10/09 08:15:10

48 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

Situats en aquest context, convé prendre en consideració que la pervivència fins a dates molt properes de l’horta del Baix Pla pertanyent actualment al terme municipal de Barcelona també es produeix a bona part de l’espai agrari immediatament contigu, cap al nord-est, als termes municipals de Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Badalona. La fotografia aèria adjunta n’és una mostra significativa, malgrat que es pot comprovar com determinats barris i implantacions industrials, en forma de «bosses tancades», esquitxen ja els camps vers el 1958: la Catalana i Sant Joan Baptista (a Sant Adrià), Artigues (a Badalona), etc. Globalment en aquests municipis del Barcelonès nord tendeixen a urbanitzar-se primer les pitjors terres de secà, com hem vist dedicades majoritàriament a vinya des del segle XVIII, en especial a la Serra d’en Mena —que, del turó en què s’ubica el nucli antic de Sant Adrià, va fins al cor del terme municipal de Badalona, fent de frontera entre Santa Coloma i Badalona—, mentre que el regadiu

0.Introduccio 1a.indd 48

es manté encara durant molt de temps.80 És el cas d’una determinada franja al barri del Gorg —un topònim força transparent, que explica ben bé l’origen de l’indret—, que, pel que sembla en part a causa d’una servitud militar, s’ha mantingut parcialment lliure d’edificacions fins fa ben poc, quan s’han executat les obres del port de Badalona i del canal que des del port entra terra endins. Sigui com vulgui, cal esmentar que el regadiu de més enllà dels límits del terme municipal de Barcelona provenia, en el cas de la riba dreta del Besòs, del Rec Comtal, que regava terres de Sant Adrià i de Santa Coloma.81 En el cas de la riba esquerra, hi havia una sèquia bessona del Rec Comtal, la coneguda com a sèquia de Santa Coloma, documentada com a mínim al segle XVIII. Precisament totes dues sèquies van mantenir un llarg litigi durant el segle xix.82 Una de les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora relativa a Badalona, a finals del setcents, subratlla la importància que tenia la

19 / Mapa topogràfic del Pla de Barcelona de 1855, d’Ildefons Cerdà, que va constituir el mapa de base per als projectes presentats al concurs per a la planificació de l’Eixample resolt l’any 1859. En aquesta cartografia representem el perímetre militar traçat des de la plaça forta, que impedia el creixement des de les muralles fins al límit exterior de la zona de servitud militar. Els nous teixits urbans, molts dels quals vinculats ja a la industrialització, havien de créixer més enllà d’aquest límit: Sants, Gràcia, el Camp de l’Arpa, el Clot, el Poblenou, la Llacuna, etc. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-AHCB.

sèquia de Santa Coloma i, consegüentment, el regadiu i l’horta al municipi badaloní: «Badalona está situada a la costa meridional del Mediterráneo, al este de Barcelona, a legua y media de distancia de dicha, a tres cuartos de hora de el río Besós, y a la derecha de su ribera, regándose con sus aguas, a la parte del sur, y oeste por medio de una grande acequia, más de 600 cuarteras de tierra, y se regarían muchas más, si se die-

27/10/09 08:15:10

20 / Fotografia aèria de l’àrea de Sant Adrià de Besòs i voltants, l’any 1958, en una imatge de la Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos (CETFA). S’hi poden observar encara molt bé les trames agràries de regadiu poc abans que fossin urbanitzades sistemàticament. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

ran todas las providencias correspondientes, atravesando dicha acequia por dentro de el lugar, hasta llegar al este de la villa a donde se riegan muchas cuarteras de tierra, en tiempo que baja abundante la acequia, quedando las casas parte en una altura bastante elevada, llamada vulgarmente la villa, que está a treinta varas de el nivel del mar, parte en una llanura muy capaz, la que contiene la calle del Pretón y el camino Real, y queda a veinte varas de el nivel de el mar el primero, y a catorce el segundo, y lo restante en la orilla del mar dicho las casas de mar, a seis varas de su nivel.»83 Sant Adrià de Besòs també presenta aleshores, i en certa mesura ﬁns ben entrat el segle XX, tal com hem tingut ocasió de referir, una bonança agrària envejable, només trastocada per la força impetuosa del riu: «La agricultura se halla bastante en buen estado, y únicamente padece el disturbio de las avenidas del río. Estas son causa de que haya algunos terrenos incultos, los que no obstante plantados de arboledas, las mismas avenidas del río hacen después de algunos años aptos para el cultivo, de modo que es adagio común “el río lo descompone, él mismo lo vuelve a componer”.»84 Més enllà del cas especíﬁc del Sant Adrià del segle XVIII, hem de concloure que, tal com hem anat explicant amb un cert deteni-

0.Introduccio 1a.indd 49

ment, cap dels paisatges d’horta dels antics termes de Sant Martí o de Sant Andreu, o dels actuals municipis de Sant Adrià o Badalona, subsisteix avui dia. La pèrdua dels espais agraris del Pla de Barcelona es pot considerar culminada a la dècada de 1960. Apunta, en termes generals, a una doble implicació. D’una banda, representa la desaparició d’un tipus de paisatge que tenia, en aquest àmbit geogràﬁc, una implantació immemorial; de l’altra, constitueix un pas més en l’inexorable procés d’allunyament de l’agricultura respecte a la ciutat, cosa que pensem que pot ser perversa —perquè implica ignorar la dependència que l’ésser humà té de la generació d’aliments. De moment, el proveïment alimentari de Barcelona encara té una font notable en la producció del «segon cinturó hortícola» del Baix Llobregat i el Maresme, una vegada fagocitat el «primer cinturó» pel creixement urbà.85 En tot cas, convé subratllar el sentit d’aquesta pèrdua. No es tracta d’una pèrdua qualsevol, sinó la de l’hort i vinyet, un àmbit que caldria haver preservat en la memòria col·lectiva per múltiples motius: per la seva gran transcendència des dels temps medievals; pel paper que havia exercit des del segle XIII com a «espai termenat» (mitjançant unes originals disposicions que trasllueixen un vincle íntim entre camp i ciutat), i, per últim, per la seva contribució a dotar d’identitat paisatgística el Pla de Barcelona.

80 Maria HERRERO, Joan TORT i Valerià PAÜL, «La vivienda: ¿moneda de cambio, elemento de exclusión territorial o derecho básico? Badalona como punto de referencia», op. cit. 81 La meitat del terme municipal de Sant Adrià és a la ribera dreta del Besòs. En el cas de Santa Coloma, una bona part de l’actual barri del Bon Pastor, avui a Barcelona, va pertànyer al terme colomenc fins al 1945, de manera que Santa Coloma històricament havia tingut terres a la ribera dreta del Besòs, proveïdes pel Rec Comtal.

49 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

82 Manel MARTÍN PASCUAL, Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929), op. cit. 83 Resposta al qüestionari de Francisco de Zamora de Badalona redactada per Martín Ferreras, datada l’11 d’agost de 1789. Foli 268, manuscrit 2.469 de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., p. 492. 84 Resposta al qüestionari de Francisco de Zamora de Sant Adrià de Besòs redactada per Francisco de Gerona, datada el 5 de juliol de 1789. Folis 375 i 376, manuscrit 2.469 de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit., p. 492-493. 85 Per a una consideració detallada de la contribució alimentària que fan actualment els espais agraris de l’entorn de Barcelona, vegeu Valerià PAÜL, «L’ordenació dels espais agraris a Catalunya. Una visió retrospectiva», op. cit., i Valerià PAÜL i Fiona MCKENZIE, «Agricultural areas under metropolitan threats. Learnings for Perth from Barcelona», op. cit.

27/10/09 08:15:15

Cap al mosaic paisatgístic contemporani L’impacte de la industrialització

La Barcelona del segle XVIII i de la primera meitat del XIX, paradigma de ciutat emmurallada, està reblerta des del punt de vista urbanístic. El recinte de Pere III, mig mil·lenni després, embolcalla ﬁnalment un conglomerat urbà dens i sense gairebé cap espai lliure enmig. Les muralles són un límit que, com hem vist, es considera infranquejable a causa de les prescripcions militars. En aquest context, el creixement

EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

86 Sobre aquest afer s’ha escrit molt, i no és aquesta l’ocasió de referir-s’hi a fons. Tanmateix, convé destacar la importància que té la Monografía estadística de la clase obrera d’Ildefons Cerdà (1856), mitjançant la qual es pot obtenir una radiografia detallada de les condicions de vida al nucli antic de la ciutat. Vegeu, per a una interpretació detallada de les dades d’Ildefons Cerdà sobre aquesta qüestió, Anna Maria CABRÉ i Francesc MUÑOZ, «Ildefons Cerdà i la insuportable densitat urbana: algunes consideracions a partir de la cartografia i anàlisi de les estadístiques contingudes en la Teoria general», dins Cerdà. Urbs i Territori. Una visió de futur (Barcelona: Institut d’Estudis Territorials / Electa, 2002), 37-46. 87 Jordi NADAL, Josep Bonaplata: capdavanter del primer «vapor» barceloní (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1997). 88 Tanmateix, es tracta d’un recinte industrial greument amenaçat. Vegeu l’estudi sobre aquest conjunt fabril de Mercè TATJER, Marta URBIOLA i GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS, «Can Ricart. Estudi patrimonial (síntesi)», Biblio 3W. Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, X, 598 (2005). [Disponible a: http://www. ub.es/geocrit/b3w-598.htm (Consulta el 10.03.2009)]

0.Introduccio 1a.indd 50

industrial i demogràfic dels primers decennis del segle XIX, fins gairebé el 1860, s’ha de vehicular dins del perímetre murallat. Les derivades territorials d’aquest fet són fonamentalment dues: d’una banda, la ciutat de Barcelona pateix una densificació humana i industrial indicibles, fenomen que empitjora molt les condicions de vida ja de per si deplorables de l’etapa preindustrial;86 de l’altra, força creixements es produeixen a l’orla de poblacions que es creen i creixen a redós de la línia de tir des de la fortificació, lluny de la ciutat central (Sants, Gràcia, el Clot, etc.). En tot cas, el sentiment contrari a les muralles es converteix en el símbol de la necessitat d’un canvi de rumb al Pla de Barcelona —el crit «¡Abajo las murallas!» és la consigna dels temps—, i de retruc revela la fixació obsessiva per la construcció d’un nou paisatge urbà més enllà d’unes muralles. Aquest paisatge ha de permetre l’expansió d’una ciutat que se somia en un progrés imprès en el territori, i que no és altre que l’Eixample. La indústria s’implanta al Pla de Barcelona sobretot en forma de vapors, almenys durant la primera etapa. S’ha establert que la primera indústria mecànica de l’Estat espanyol se situa a Barcelona el 1833, concretament al carrer de Tallers, a l’establiment de Josep Bonaplata.87 Els vapors consisteixen en grans recintes fabrils, generalment al voltant d’una fàbrica central, i esdevenen l’emblema del paisatge industrial barceloní del segle XIX. Si d’una banda atapeeixen la Barcelona estricta (intramurs), de l’altra s’instal·len als nuclis que circumden el Pla —sobretot Sants (on el recinte de l’Espanya Industrial fou, en el

seu moment, el més gran de l’Estat), Gràcia i Sant Martí de Provençals (i, en especial, al barri del Poblenou, amb conjunts com el de Can Ricart, d’una gran vàlua arquitectònica i paisatgística)—,88 de manera que reforcen el creixement de les localitats del Pla de Barcelona, que tripliquen la població en cinquanta anys (1850-1900), fins al punt que en el moment de les agregacions de finals del segle XIX entre tots els municipis que es van incorporar a Barcelona ja sumaven tanta població com la ciutat central. La localització industrial preferent a l’orla externa de municipis del Pla durant el vuit-cents ha estat interpretada com una preferència de la burgesia, concentrada especialment a l’Eixample, per l’expulsió de la indústria i l’habitatge obrer cap a una corona perifèrica.89 Sigui com vulgui, globalment Barcelona passa de poc més de 100.000 habitants a finals del set-cents a més de mig milió el 1900, amb els municipis agregats ja comptabilitzats. El creixement és substancial i evidencia l’impacte de la industrialització a Barcelona, esdevinguda motor de l’economia urbana, la qual absorbeix un contingent demogràfic enorme que és, bàsicament, producte de l’èxode rural. A aquest breu repàs que hem fet de la ciutat industrial, convé afegir-hi l’impacte que suposa la irrupció el 1848 del ferrocarril al Pla de Barcelona, amb el primer traçat ferroviari de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró. El tren implica noves servituds per a l’urbanisme, possibilita la urbanització associada a la ciutat central (però no necessàriament adjacent a aquesta) i, en definitiva, intensifica i accelera les transformacions territorials i paisatgísti-

27/10/09 08:15:22

21 / Sector d’horts al barri del Gorg (Badalona), encara amb producció d’hortalisses fins fa ben poc. Es tracta d’una àrea que s’ha mantingut no urbanitzada i amb aparença agrària, tot i que les obres del port de Badalona ja l’han afectada recentment. Fotografia de Valerià Paül (17.06.2005).

ques. D’altra banda, i als efectes d’alguns dels arguments sostinguts en aquest treball, en afavorir la circulació dels productes i la concentració de la població en nuclis grans, trenca una bona part de les lògiques de proximitat que fins aquell moment havien caracteritzat les relacions entre les ciutats i el seu entorn agrari. Gràcies al ferrocarril, per exemple, la producció de llet a l’àmbit barceloní —producció que, al final del segle XIX, quan es difon el gust pel seu consum, té una notable importància al Pla de Barcelona (amb granges i correus farratgers regats pel Rec Comtal)— a partir del 1910 es trasllada cap al Vallès Oriental, fins al punt que cap al 1930 ja es parlava d’una veritable concentració de la producció lletera al sector llevantí de la plana vallesana.90 L’Eixample de Barcelona, paradigma de paisatge urbà L’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà, aprovat el 1859 pel govern de Madrid sense l’acord de l’Ajuntament de la ciutat, que preferia un model diferent, és l’element fonamental del paisatge del Pla de Barcelona del segle XIX, i pensem que ho continua sent a hores d’ara. Tot eixample és una operació unitària d’expansió urbana, de dimensions relativament grans, amb unes trames viàries ortogonals i on es produeix un exercici sistemàtic de reparcel·lació dels teixits rurals preexistents; els eixamples són, en aquest sentit, el producte de planificació urbana per excel·lència de les noves economies industrials del segle XIX. Tanmateix, l’Eixample de Cerdà té una sèrie de propietats que l’individualitzen dins del conjunt d’eixamples construïts

0.Introduccio 1a.indd 51

51 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

arreu del món i dels antecedents de traçats ortogonals amb arrels remotes, que gairebé es confonen amb les de l’urbanisme, que podríem esmentar. El producte paisatgístic de l’Eixample de Cerdà és la clau de volta de la realitat urbana barcelonina actual i convé referir-s’hi amb deteniment atesa la seva extraordinària transcendència.91 Ildefons Cerdà parteix d’una premissa fonamental en el seu pensament: l’interès ciutadà, entès com a interès públic o col·lectiu. La pràctica derivada d’aquesta concepció sempre se supeditarà a aquest punt de partida i, per tant, l’Eixample barceloní sorgeix de la voluntat d’harmonitzar els interessos de la ciutadania en el marc del seu espai de relació per excel·lència.92 La conceptualització cerdaniana gira al voltant de dos grans conceptes: les vies i els intervies. Els intervies (corresponents al que s’entén per illa o mansana) es

89 Manuel DE SOLÀ-MORALES, Joan BUSQUETS, Miquel DOMINGO, Antonio FONT i José Luis GÓMEZ ORDÓÑEZ, Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental, op. cit. 90 Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit. 91 Ens hem referit de manera detinguda a la dimensió paisatgística de l’obra cerdaniana a Joan TORT, «Ildefonso Cerdà, ¿paisajista?», dins Nicolás ORTEGA CANTERO (ed.), Imágenes del paisaje (Soria / Madrid: Fundación Duques de Soria / Universidad Autónoma de Madrid, 2006), 305-326. A tall d’exercici geogràfic, hem aplicat la dimensió paisatgística de Cerdà com a eina d’anàlisi territorial a Joan TORT, «Obra pública i paisatge a Catalunya», op. cit. 92 Hem desenvolupat aquesta idea a Joan TORT i Valerià PAÜL, «La calle como espacio de relación. Consideraciones a propósito de una de las claves esenciales del pensamiento de Ildefons Cerdà», dins Actas del XIX Congreso de Geógrafos Españoles (Santander: Asociación de Geógrafos Españoles / Universidad de Cantabria, 2005), 11 p. [edició en CD]

27/10/09 08:15:22

52 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

defineixen a partir de les diferents vies (o xarxes de comunicació). La vialitat es resol a les vies, mentre que l’habitabilitat ho fa als intervies. D’acord amb aquest plantejament, el creixement urbà sempre s’ha de produir de forma orientada, vertebrada i desenvolupada mitjançant les xarxes que constitueixen les vies, de manera que s’ha de poder garantir l’equitat en la distribució i l’accés universal als serveis i les infraestructures. L’Eixample actual de Barcelona ha mantingut el rigor de les traces, de manera que les vies àmplies i generoses planificades per Cerdà —reflex, en darrera instància, de la seva voluntat de garantir l’interès col·lectiu— caracteritzen el paisatge urbà barceloní, mentre que els

intervies tenen poc o res a veure amb les previsions inicials de Cerdà, sobretot a causa de l’augment de la densitat urbana per mitjà de les successives ordenances municipals.93 Sigui com vulgui, les vies planificades per Cerdà han absorbit la irrupció del vehicle privat i han permès el pas sense complicacions del tren, del metro i del tren d’alta velocitat, i alhora l’establiment d’uns sistemes de serveis urbans altament eficients, des de l’aigua potable a la fibra òptica. En unes encertades paraules d’Albert Serratosa: «Sense modificar els plànols el caos s’apodera dels intervies. [...] Com digué Josep Pla, Barcelona s’acaba convertint en un

caos (als intervies) sobre un tauler d’escacs (les vies) que l’ordena i l’absorbeix. De fet, aquesta barreja de caos i d’ordre ha permès, al llarg del temps, suavitzar la rigidesa, temperar els embats de l’especulació, mantenir aquestes oscil·lacions dins d’uns marges moderats i preservar el model original malgrat les agressions.»94 Dins de la rotunda ortogonalitat del paisatge de l’Eixample, destaca un element característic que s’associa indefectiblement a la permanència del «geni» de Cerdà en la substància urbana barcelonina: els xamfrans. Tal com ha assenyalat Salvador Tarragó, l’aixamfranament dels quatre racons d’una

22 / Ca la Peira, HortaGuinardó. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó. Foto: R. Font/ Fons: Felip Capdevila.

93 Joaquim SABATÉ, El proyecto de la calle sin nombre: los reglamentos urbanos de la edificación París-Barcelona (Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos, 1999). 94 Albert SERRATOSA, Més enllà de l’urbanisme (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), p. 99. 95 Salvador TARRAGÓ, «L’evolució de l’intervies de Cerdà. Tres propostes (1855, 1859 i 1863) per a la fundació d’una nova ciutat industrial», dins Cerdà. Urbs i territori. Una visió de futur (Barcelona: Institut d’Estudis Territorials / Electa, 2002), 67-111 (p. 88). 96 Francesc Marinyà, «Gaudí-Cerdà; una contraposición sugerente»- Obra Pública. Ingeniería y territorio, 59, (2002), 84-91.

0.Introduccio 1a.indd 52

27/10/09 08:15:22

23 / Can Cortada, Horta-Guinardó.

intersecció habitual en una retícula implica la conversió de cadascuna d’aquestes interseccions en una mena de plaça, un fet que ni la densificació automobilística contemporània de la ciutat ha arribat a desvirtuar. D’aquesta manera, l’Eixample de Barcelona no és només un dels «exemples de traçat més equilibrat i perfecte de la història de l’urbanisme», sinó que a més «ha permès resistir dignament la invasió de l’automòbil als nostres dies».95 D’altra banda, la genialitat dels xamfrans ha estat aprofitada per al peculiar desplegament de creativitat que permet la quadrícula de l’Eixample. En efecte, la retícula cerdaniana s’ha enriquit amb aportacions posteriors, cas de l’arquitectura modernista, de manera que s’ha generat un paisatge urbà de notable qualitat global.96 L’Eixample de Cerdà ha estat objecte de controvèrsia i fins i tot ha patit una certa impopularitat a Barcelona mateix, impulsada sobretot per determinades elits polítiques i professionals que han desqualificat de manera sistemàtica el llegat de l’urbanista. Tot i que en les darreres dècades s’observa un balanç més matisat i es comencen a fer notar les veus que subratllen la importància de l’obra d’Ildefons Cerdà per a Barcelona, segueixen existint alguns tòpics sobre el paisatge resultant del plànol aprovat el 1859. Entre aquests tòpics hi ha el retret que l’Eixample és un paisatge monòton. Pensem que es tracta d’un plantejament frívol, ja que la regularitat en la cosmovisió de Cerdà és sinònim d’equanimitat, però en cap cas talla la dimensió creativa, i en aquest sentit es pot esmentar una altra vegada la inserció sense estridències que ha tingut el modernisme en el teixit urbà cerdanià. El que és

0.Introduccio 1a.indd 53

segur és que el model de Cerdà, seguint els plantejaments d’Albert Serratosa, possibilita una ciutat igualitària, mentre que un model radiocèntric afavoriria les discriminacions i les congestions; això per no parlar de la urbanització a partir del parcel·lari i el viari rurals, que donen lloc a adaptacions aberrants, a morfologies laberíntiques i, en general, al caos urbanístic.97 És interessant notar, més enllà del pla anecdòtic, que d’alguna manera la retícula cerdaniana permet fer emergir una altra vegada, gairebé dos mil·lennis després, la fesomia del territori que la colonització o centuriació rural practicada pels romans havia implantat, basada també en unes grans quadrícules i unes potents línies mestres. En aquest sentit, es pot dir que el Pla de Barcelona ha experimentat històricament dues grans operacions d’estructuració i ordre: la centuriació romana i l’Eixample de Cerdà. El paisatge barceloní, que, com tots els paisatges, és un palimpsest que s’esborra però en el qual mai no desapareixen del tot les traces antigues, n’és el resultat visible. El projecte original de Cerdà afectava una superfície d’uns vint quilòmetres quadrats. Finalment, amb traces del pla original, avui dia aproximadament uns setze quilòmetres quadrats de la ciutat es corresponen força amb els traçats plantejats el 1859, una superfície gens negligible, ja que equival ben bé a una cinquena part del conjunt del

Pla de Barcelona. Tanmateix, aquests setze quilòmetres quadrats no es transformen ràpidament a partir de 1859, tal com hem tingut ocasió d’apuntar en referir-nos a la desaparició dels camps. En realitat el procés és gradual, i, com ja s’ha exposat, primer es rebleix el sector occidental, i a l’oriental no li arriba al torn ﬁns ben entrat el segle XX. En aquest lapse de temps, hi ha marge perquè es pertorbin els traçats originals. Així, les illes de cases de moltes àrees, en especial al sector oriental, presenten una aparença diferent de l’originalment projectada, o bé apareixen o bé desapareixen carrers. És el cas, sobretot, de Sant Martí de Provençals, on el domini dels usos industrials per sobre dels residencials durant decennis —el Poblenou era ﬁns fa poc el polígon industrial per excel·lència de Barcelona— explica part d’aquestes eventualitats. En amplis sectors de l’antic terme martinenc es fan visibles moltes preexistències rurals; per exemple, el traçat de l’actual carrer de Pere IV, camí tradicional de Barcelona a França (documentat des de temps medievals, però no recollit pel pla de Cerdà), continua existint.98 Fins

53 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

97 Albert SERRATOSA, Més enllà de l’urbanisme, op. cit. 98 Respecte a aquesta qüestió, vegeu l’obra ja citada de Manuel DE SOLÀ-MORALES, Joan BUSQUETS, Miquel DOMINGO, Antonio FONT i José Luis GÓMEZ ORDÓÑEZ, Barcelona: remodelación capitalista o desarrollo urbano en el sector de la Ribera Oriental, op. cit.

27/10/09 08:15:23

i tot en determinades àrees, per exemple al Camp de l’Arpa, els traçats de Cerdà no s’arriben a imposar mai i es fa una urbanització diferent, dirigida des de l’Ajuntament de Sant Martí —quan encara existia.99 En particular, aquesta bossa urbana (actuals carrers de Rogent, Muntanya, Nació, Trinxant, etc.) presenta una qualitat urbanística molt inferior a la cerdaniana, amb una proporció de vialitat molt reduïda, pròpia d’allò que Albert Serratosa deﬁneix plàsticament com la «ciutat mesquina».100

54 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

En deﬁnitiva, l’Eixample ha esdevingut el factor clau de la transformació territorial i paisatgística de Barcelona i del conjunt del Pla. No només materialitza físicament la nova ciutat (per contrast amb la ciutat de les muralles, que l’any 1854 es comencen a en-

99 Vegeu, per a aquest tema, Francesc CABALLÉ, «L’Eixample de Barcelona dins el territori de Sant Martí de Provençals, 1859-1897», op. cit. 100 Albert SERRATOSA, Més enllà de l’urbanisme, op. cit., p. 93. 101 Albert SERRATOSA (ed.), Semiòtica de l’Eixample Cerdà (Barcelona: Proa, 1995). 102 Albert SERRATOSA, Més enllà de l’urbanisme, op. cit., p. 75-76. 103 Més enllà d’aquest referent literari, el paper que tenen les dues exposicions en la història de l’urbanisme de la ciutat està tractat convenientment a Joan BUSQUETS, Barcelona. La construcción urbanística de una ciudad compacta (Barcelona: Serbal, 2004). O, sens dubte, als volums corresponents —VI, La ciutat industrial (1833-1897), i VII, El segle XX: de les annexions a la fi de la guerra civil— de la monumental obra de Jaume SOBREQUÉS (dir.), Història de Barcelona (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991-2001).

0.Introduccio 1a.indd 54

derrocar), sinó que també dota d’una forta identitat l’espai barceloní i li atorga una centralitat, alhora difusa i polivalent, que permetrà que la seva projecció global vagi més enllà de la ciutat estricta i s’estengui

Més enllà de l’Eixample. Els altres teixits urbans

per tot el Pla. No ha de resultar estrany, sobre aquesta base, que diversos autors reivindiquin la «semiòtica de l’Eixample» com a element central de la imatge contemporània de Barcelona.101 Per tot plegat, pensem que hi ha prou motius per reinterpretar Cerdà, des de la perspectiva d’avui, en un doble vessant: com a creador de la Barcelona moderna (i nexe imprescindible, en tot cas, entre la ciutat del passat i la del present) i com a autor, d’una manera més general, de l’empremta que ha resultat més decisiva i de més transcendència en el paisatge barceloní actual. Pensem que unes darreres paraules d’Albert Serratosa en aquesta direcció ajuden a sustentar el sentit d’aquestes asseveracions:

es projecten molt més enllà de la nova ciutat cerdaniana, cap a la resta del Pla de Barcelona i els sectors adjacents de les comarques limítrofs, de manera que es pot dir que —fins i tot fora de la graella de Cerdà— existeix una estructuració del conjunt urbà barceloní. Operacions molt posteriors també ajuden a estructurar aquest conjunt urbà. Un cas molt clar és el de les rondes: tant la del Mig, plantejada pel pla Jaussely de 1905, com el sistema de les rondes de Dalt i del Litoral, formulades com a tals pel Pla General Metropolità de 1976 però no executades fins a la dècada de 1990. Tanmateix, l’organització del conjunt del sistema urbà segueix tenint la retícula de l’Eixample com a clau de volta. A la pràctica, dels vora vint quilòmetres quadrats urbanitzats, o d’urbanització planificada, en acabar el segle XIX (els nuclis antics de Barcelona, Gràcia, Sarrià, etc., més l’Eixample Cerdà) fins a la pràctica totalitat del Pla de Barcelona urbanitzat hi ha un canvi d’escala molt considerable. L’heterogeneïtat és la norma en aquest salt. La ciutat industrial implica, al cap i a la fi, un creixement constant en el qual se superposen trames urbanes diverses, a manera de conglomerat. I la materialització d’aquest model a l’escala del conjunt del Pla de Barcelona va conformant, al llarg del segle XX, allò que s’identifica com una conurbació; és a dir, un conjunt urbà resultant de la coalescència de diversos creixements simultanis, que s’influencien els uns als altres en

«[L]’admiració creixent per l’urbanisme barceloní deriva tan sols en una petita part de les actuacions puntuals lligades als Jocs Olímpics. La consideració forana fortament positiva de Barcelona prové sobretot del descobriment inesperat d’un Eixample excepcional i únic que, tot i constituir un percentatge poc signiﬁcatiu de la ciutat real, acapara gairebé tot el simbolisme de la ciutat. Pensar i dibuixar Barcelona és pensar i dibuixar l’Eixample. Les realitzacions olímpiques en el marc del Pla general metropolità de 1974-1976 s’han vist realçades i magniﬁcades per la qualitat i la potència de l’Eixample. Les mateixes actuacions en una altra ciutat, en un altre entorn, no haurien estat valorades de forma similar.»102

Les vies transcendentals de la trama de Cerdà (Diagonal, Meridiana, Gran Via)

27/10/09 08:15:24

múltiples direccions, i que finalment implica la desaparició dels espais oberts que hi pogués haver prèviament als intersticis. Es conforma, d’aquesta manera, un producte urbà que escau plenament a allò que hom anomena actualment, en la terminologia en voga, ciutat compacta. En l’evolució de la ciutat de finals del XIX i de les primeres dècades del XX hi tenen un paper rellevant grans esdeveniments com l’Exposició Universal de 1888 i l’Exposició Internacional de 1929, dates altament simbòliques en el progrés urbà de la ciutat (com ho testimonia el fet que Eduardo Mendoza les adopti, a la novel·la La ciudad de los prodigios, de 1986, com a data d’inici i de final del llibre).103 L’esplendor de l’època està relacionada amb la puixança industrial, i s’han de situar dins aquest context iniciatives com ara els parcs de la Ciutadella i Montjuïc, les operacions de reforma del nucli antic o la construcció de places monumentals com les de Catalunya o d’Espanya. Així mateix, els projectes amb tipologia de ciutat jardí a la part alta de la ciutat (peudemont del Tibidabo, parc Güell —esdevingut parc urbà)104 s’insereixen dins aquesta mateixa lògica. D’altra banda, convé recordar que és en aquesta època (i concretament entre els anys 1897 i 1921) que el terme municipal de Barcelona adquireix la dimensió actual,

0.Introduccio 1a.indd 55

amb l’agregació dels vuit termes que històricament l’havien envoltat: Sants, les Corts de Sarrià, Sarrià (que, al seu torn, havia incorporat Vallvidrera i part de Santa Creu d’Olorda), Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Horta, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. En sumar aquest conjunt de municipis al terme central, resulta que bastant més de la meitat del Pla de Barcelona (entesa, aquesta unitat, en sentit ampli) pertany avui dia al municipi de la capital. Mitjançant un exercici d’interpretació i de síntesi, podem arribar a reduir els teixits urbans de la Barcelona que no és Eixample ni nucli antic a dos grans plantejaments: d’una banda, el que definirem com a densificacions urbanes,105 i de l’altra, els polígons d’habitatge. Tot seguit ens hi referirem de manera resumida, d’acord amb els autors que més han treballat aquests dos grans tipus urbans. Convé matisar que hi ha algunes zones puntuals que no es poden encabir ni en una situació ni en l’altra; per exemple, els barris de cases barates —com ara el barri de Baró de Viver—,106 determinats sectors industrials, alguns petits nuclis antics corresponents a les localitats annexionades, o les ja esmentades zones a la part alta del Pla de ciutat jardí. Les densificacions urbanes es defineixen per oposició a la trama de l’Eixample, sobretot

24 / Can Sabastida, Horta-Guinardó. Fons: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Foto: E. Marí.

55 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

104 Mercè TATJER, «De lo rural a lo urbano: parcelaciones, urbanizaciones y ciudades jardín en la Barcelona contemporánea (1830-1930)», Catastro, 15 (1993), 53-60. Les experiències de ciutat jardí a Barcelona també apareixen explicades a Joan BUSQUETS, Barcelona. La construcción urbanística de una ciudad compacta, op. cit. 105 Prenem l’expressió densificació urbana dels treballs del nonat Pla territorial metropolità (versió de 1998), dirigit per Albert Serratosa. Vegeu Albert SERRATOSA (dir.), Factors clau de la planificació territorial a l’àrea metropolitana de Barcelona (Barcelona: Institut d’Estudis Territorials / Centre Internacional de Mètodes Numèrics en Enginyeria, 1999). 106 Ferran SAGARRA (ed.), De les cases barates als grans polígons: el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona entre 1929 i 1979 (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2003). Vegeu, també, sobre la qüestió de les cases barates, Joan BUSQUETS, Barcelona. La construcción urbanística de una ciudad compacta, op. cit.

27/10/09 08:15:24

25 / Camps de Can Sala, Sants-Montjuïc, 1935. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

56 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

pel que fa al viari, que per norma sol ser-hi molt més migrat, de manera que les densitats urbanes hi són altes o molt altes, i les illes de cases —d’ús només residencial— són sempre tancades.107 Generalment les densificacions estan executades per petites «bosses urbanes», en moltes ocasions no planificades de forma conjunta i producte de desenvolupaments urbans espontanis. Les illes de cases acostumen a ser força regulars —sobretot si hi havia rieres relativament rectes, camins no gaire tortuosos o parcel·les rurals amb límits rectilinis—, però molt asimètriques i heterogènies, i sovint molt diferents les unes de les altres. El tret comú d’aquesta mena de paisatge urbà és que les «bosses urbanes» procedeixen en general de l’antic parcel·lari rural, i sobre aquest antic parcel·lari s’ha produït una subparcel·lació, generada a partir d’un model o patró parcel·lari senzill.108 Dins d’aquestes densificacions urbanes es poden encabir des de barris apareguts per creixements individuals de parcel·les rústi-

107 El que anomenem aquí densificacions urbanes és anomenat per Josep Maria Vilanova trames residencials, «que se corresponden con las formas urbanas de la totalidad de los núcleos del llano de Barcelona»: l’Hospitalet, Santa Coloma, Gràcia, Sant Andreu, etc.; vegeu Josep Maria VILANOVA, «Las tramas residenciales en la Barcelona metropolitana», Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, 26 (1997), 53-70. Una àmplia anàlisi d’aquestes trames es troba a la tesi doctoral inèdita del mateix autor: Josep Maria VILANOVA, Espacio residencial y metrópoli: las tramas residenciales en la formación y evolución metropolitana de Barcelona: 18561953 (Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 1995). 108 Manuel de SOLÀ-MORALES, Les formes de creixement urbà (Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 1993).

0.Introduccio 1a.indd 56

ques més o menys dirigits per l’Administració municipal i amb una certa coherència (cas clar de Gràcia,109 o de l’entorn de la plaça d’Osca de Sants, i, en una mesura menor, del Poble Sec)110 fins a sectors d’autoconstrucció amb problemes greus de desestructuració urbana, posteriorment intervinguts perquè presentaven uns estàndards urbanístics inacceptables. És el cas, per posar exemples coneguts, del Carmel o de diversos barris de la Serra d’en Mena, a Santa Coloma de Gramenet i Badalona, anomenats per alguns autors «barris de laberint»: Sistrells, el Sant Crist, la Pau, etc.,111 tots en indrets amb forts pendents topogràfics, cosa que en complica la gestió urbanística. Cronològicament, per tant, existeixen tant densificacions urbanes

109 El procés urbanístic de la vila de Gràcia és explicat amb detall per Enric SERRA, Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia (Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 1995). Segons aquest autor, el procés de parcel·lació del sòl comença al tombant dels segles XVIII a XIX i es caracteritza per la presència d’una placeta rectangular força centrada enmig de cadascun dels sectors que es parcel·len de forma homogènia. La forma rectangular de les placetes, més el traçat dels torrents i rieres i els eixos de Gran de Gràcia i la Travessera, donen lloc a una malla viària relativament ortogonal (però que, com hem insistit, no té res a veure, més enllà de l’estricta morfologia dels carrers, amb el traçat de Cerdà). Enric Serra resumeix aquesta manera peculiar de crear teixit urbà amb la idea de Gràcia com a «trencaclosques encaixat», atès que globalment assoleix força coherència, malgrat partir d’un sumatori de peces independents. Gràcia creix molt ràpidament per cobrir la demanda d’habitatge dels obrers, que troben una feina a causa del progrés industrial que experimenta la vila. El 1887 Gràcia tenia 45.042 habitants; va ser el terme municipal que més va contribuir a l’increment demogràfic en el moment de les primeres annexions de finals del segle XIX.

de les primeres dècades del XIX, abans que s’iniciés l’Eixample de Cerdà, com densificacions esdevingudes durant la dictadura franquista (1939-1975). Un nombre remarcable dels barris que hem conceptuat com a densificacions urbanes es relaciona amb sectors en què es va donar un creixement suburbial i mancat de control, en forma d’extensos assentaments de barraques. En realitat, la presència d’aquest urbanisme precari en el paisatge barceloní s’arrossega al llarg del segle XX i és correlatiu als períodes de fort creixement demogràfic i a l’arribada de contingents d’immigració importants.112 Val a dir que molts d’aquests

110 La urbanització del Poble Sec es fa al segle XIX, a remolc de la instal·lació de la central tèrmica i del procés industrialitzador. Implica la desaparició de les hortes de Sant Bertran, àrea agrària que s’ubicava entre la muralla de Pere III i la muntanya de Montjuïc, íntimament relacionada amb la ciutat de Barcelona, i que estan clarament representades a la vista de Hoefnagel de 1572. Per a una consideració detallada de la conformació urbanística del Poble Sec, vegeu Mercè TATJER, «La urbanización de las Hortes de Sant Bertran», dins Horacio CAPEL (dir.), Las tres chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés (Barcelona: FECSA, 1994), I, 199-223. 111 Maria HERRERO, Joan TORT i Valerià PAÜL, «La vivienda: ¿moneda de cambio, elemento de exclusión territorial o derecho básico? Badalona como punto de referencia», op. cit. 112 Oriol BOHIGAS, Barcelona entre el pla Cerdà i el barraquisme (Barcelona: Edicions 62, 1963). Vegeu, també, sobre el tema del barraquisme i les diverses «solucions urbanístiques» aplicades, Joan BUSQUETS, Barcelona. La construcción urbanística de una ciudad compacta, op. cit.

27/10/09 08:15:25

57 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 1a.indd 57

27/10/09 08:15:25

26 / Can Feu, les Corts. Font: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Foto: J. Dolcet.

58 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

barris han estat, posteriorment, objecte de reforma i s’han integrat adequadament amb els teixits urbans circumdants, o bé han desaparegut sencers en operacions urbanístiques. Molts altres subsisteixen, però, en diferents punts de la trama barcelonina i presenten encara unes densitats anòmalament elevades i unes morfologies bigarrades. Dins de la ciutat compacta que ocupa la pràctica totalitat del Pla de Barcelona, les densificacions són els teixits urbans predominants, tot i que és l’Eixample de Cerdà l’element que vertebra el paisatge urbà, tal com hem estat argumentant. Quant als polígons d’habitatge, es localitzen sobretot als terrenys deltaics del Besòs (la Pau o els barris del Besòs, a Barcelona; la Mina, a Sant Adrià; Sant Roc, a Badalona) i del Llobregat (Bellvitge, a l’Hospitalet), tot i que també n’hi ha en àrees amb pendents (Montbau o el turó de la Peira, a Barcelona; Sant Ildefons, a Cornellà —aquest darrer, fora del Pla de Barcelona). Els polígons són sectors de dimensions grans o mitjanes, projectats a partir d’una tipologia edificatòria pròpia (bloc aïllat i torre en alçada), el moment àlgid dels quals fou la dècada de 1960.113 Convé dir que es tracta d’una mena de teixit urbà que en aquell moment tingué força mala premsa, en especial per la falta de serveis i els dèficits constructius a què solia anar associat; fins i tot hi ha casos documentats d’inauguració dels blocs de pisos sense els carrers traçats i oberts. Tanmateix, molts d’aquests barris han millorat molt i amb el temps han esdevingut espais d’una qualitat urbana més que acceptable —generalment gràcies al compromís cívic dels veïns, que, mitjançant intensos proces-

0.Introduccio 1a.indd 58

sos reivindicatius, han aconseguit que al capdavall hi hagués canvis radicals en el paisatge urbà. En determinats polígons d’habitatges de la banda oriental de l’antic terme de Sant Martí, els blocs s’ediﬁquen d’acord amb la retícula de Cerdà, mitjançant una ordenació de «supermansanes» com les ideades pel GATCPAC a la dècada de 1930. D’alguna manera, la ciutat dels polígons clou el procés de transformació radical del Pla de Barcelona que comença al segle XIX, en la mesura que els teixits urbans d’aquesta mena són els que s’implanten a les darreres zones agrícoles. En aquest sentit, i malgrat que parlem d’un sector situat fora del Pla de Barcelona estricte, les imatges d’uns blocs de Bellvitge en construcció enmig dels camps de regadiu encara en conreu són un símbol contundent d’aquesta empenta transformadora. A tall d’epíleg. Un paisatge de perﬁl metropolità La fase més recent de l’evolució paisatgística del Pla de Barcelona coincideix amb el procés de metropolitanització de la ciutat i del seu entorn, i per la seva complexitat, per la intensitat de les transformacions i per la rapidesa en el temps és particularment difícil de caracteritzar. Referir-nos-hi, en tot cas, ens obliga a reconstruir de forma sumària

la història més recent. La ﬁta urbanística de més transcendència en les darreres dècades va unida a la data de 1992. La celebració, aquest any, dels Jocs Olímpics és l’excusa per a l’execució d’un ambiciós projecte de reordenació urbana i de millora de les infraestructures de comunicació, que en termes urbanístics és possible sobretot gràcies a les previsions del Pla general metropolità de 1976, i en termes polítics només s’entén per la presència d’unes institucions democràtiques en ple funcionament des del principi de la dècada de 1980. D’una banda, la muntanya de Montjuïc és objecte d’una profunda reforma per convertir-la en l’escenari principal dels Jocs. De l’altra, es dóna un fort impuls a la rehabilitació de la ciutat vella i s’emprèn la recuperació global de la façana marítima, amb l’obertura del Port Vell a la ciutat i la transformació progressiva del sector industrial del Poblenou, seu de la vila olímpica, així com d’altres sectors de la ciutat, cas de la Vall d’Hebron, on es condicionen les residències per als periodistes acreditats durant la cita olímpica. La voluntat de reforma urbanística no s’esgota en l’horitzó de 1992, sinó que té continuïtat en ﬁtes posteriors, projectades, per un cantó, sobre el litoral del Besòs, amb motiu del Fòrum del 2004, i per l’altre, sobre el litoral del Llobregat, en el marc d’una profunda intervenció territorial

27/10/09 08:15:26

(l’anomenat «Pla Delta»)114 que va força més enllà dels límits físics del Pla de Barcelona. El paisatge de l’àmbit que ens ocupa, doncs, malgrat la circumstància que arribés a la segona meitat del segle XX conservant encara uns darrers vestigis del seu rellevant passat agrari, en aquell moment ja havia entrat en una línia irreversible de consolidació del seu perfil urbà i metropolità. L’hegemonia de l’edificació i de les infraestructures sobre el conjunt del territori, que ja és palpable en extensió, va guanyant significació, d’aleshores ençà, en intensitat. Pròpiament, el que succeeix al llarg dels darrers cinquanta o seixanta anys és que es va articulant, de manera progressiva, una ciutat metropolitana en el sentit funcional de l’expressió: una ciutat que va molt més enllà del que és la seva realitat física (que, en si mateixa, ha superat àmpliament el seu marc geogràfic tradicional), i que projecta en múltiples direccions la seva àrea d’influència i la seva capacitat de generar interrelacions. És, en definitiva, un marc nou en múltiples sentits; un marc, en qualsevol cas, territorialment problemàtic, difícil d’acotar i de caracteritzar, que queda molt lluny d’un referent clar com el del Pla de Barcelona, que al llarg de la història havia permès una interpretació més senzilla (si més no en aparença) de la relació de Barcelona amb el seu entorn immediat. La complexitat d’aquesta ciutat metropolitana queda sintetitzada en el paràgraf següent del geògraf Josep Oliveras: «Queda clar que l’àrea i la regió metropolitana de Barcelona són reals i estan en expansió. Al voltant de Barcelona hi ha una primera corona urbanitzada que abasta uns 15 km

0.Introduccio 1a.indd 59

de radi a partir de la plaça de Catalunya, i que assoleix una densitat de població d’uns 14.400 [hab./]km2, que és la màxima de Catalunya. Fins a 30 km, i a partir dels anys seixanta, es forma una segona corona, separada de la primera per les Serres de Collserola i el Delta del Llobregat. Aquesta segona corona manté una funció bàsicament residencial, té una densitat d’uns 5.000 [hab./ km2] i notables possibilitats de creixement. Més enllà es dibuixa la tercera amb una dinàmica més diferenciada de la del continu barceloní i condicionada per la presència de ciutats industrials tradicionals com ara Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès. Fora d’aquesta corona queden ciutats tradicionals com Igualada, Manresa i Vic, que estan incrementant la seva relació amb l’espai metropolità i que amb el temps podrien arribar a formar una quarta corona des del Vendrell ﬁns a Blanes, i es dubta si, ﬁns i tot, Tarragona i Girona podrien quedar-hi incloses.»115 Com parlar, sobre la base d’una realitat tan complexa, tan canviant, tan elusiva i de límits tan difusos com la ciutat metropolitana, d’una certa idea, ni que sigui aproximativa, de paisatge? El repte no és senzill, i una possible resposta, a criteri nostre, passa necessàriament per intentar una certa adaptació de les categories de llarga tradició lingüística (com el mateix concepte de paisatge) a les condicions, contínuament mudables i mutables, del territori actual; sobretot, de les realitats metropolitanes del territori, que són per si mateixes l’expressió més clara del seu dinamisme. En aquest context, i cenyintnos al marc territorial considerat al llarg de l’estudi, el Pla de Barcelona, dues coses ens

semblen clares: d’una banda, la necessitat de donar per superada la reiterada oposició dialèctica Barcelona-Catalunya, tot donant pas al reconeixement d’un fet geogràﬁc cabdal (i que tant se val que l’anomenem «urbanorural», «metropolità» o «territorial») que està per damunt d’aquesta oposició i que Lluís Casassas caracteritzava com la «unitat urbana de Catalunya»;116 de l’altra, que aquest reconeixement no ha de ser obstacle, en nom de res ni de ningú, a una lliure aplicació del concepte de paisatge a allò que convenim a anomenar Pla de Barcelona, encara que estiguem parlant d’una realitat íntegrament urbanitzada i esdevinguda, físicament, un exemple acabat de ciutat contínua.

59 EL PAISATGE DEL PLA DE BARCELONA

113 Respecte als polígons d’habitatge, una referència imprescindible és la tesi doctoral d’Amador Ferrer, publicada com a Amador FERRER, Els polígons de Barcelona: l’habitatge massiu i la formació de l’àrea metropolitana (Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya, 1996), i Amador FERRER, «Trames urbanes i polígons d’habitatges en el creixement metropolità de Barcelona», Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, 26 (1997), 71-78. 114 No es tracta d’un document de planificació, sinó d’un conveni entre administracions en què s’estipulen un seguit d’actuacions, fonamentalment de grans infraestructures de transports. Vegeu Valerià PAÜL, L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona, op. cit. 115 Josep OLIVERAS, «L’extensió i la consolidació del fet metropolità», Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 7 (2001), 1-51. 116 Lluís CASASSAS, La ciutat metropolitana i la unitat de Catalunya (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1990).

27/10/09 08:15:27

60 HISTĂ&#x2019;RIA ARQUITECTĂ&#x2019;NICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 2a.indd 60

29/10/09 13:33:07

HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA EDUARD RIU-BARRERA

Preàmbul Maximilien de Lazowski era preceptor a la il·lustrada casa dels ducs de La Rochefoucauld i amb ells compartia, entre altres interessos, el de la renovació agronòmica. Segurament això el va portar, durant l’estada a Anglaterra el 1784, a fer coneixença amb Arthur Young, propietari rural i agrònom ben reconegut com a autor d’una àmplia publicitat sobre la matèria. D’acord amb els ducs, l’anglès fou convidat a visitar França i estudiar-hi l’estat de l’agricultura. Al cap de tres anys hi viatjà i va aproﬁtar que el seu recorregut el dugué ﬁns al Pirineu gascó per passar a Catalunya, cridat pel renom d’aquest país, considerat, segons va deixar dit, la part més ben conreada del regne d’Espanya. L’excursió va ser de ben pocs dies, i de la Vall d’Aran el portà al Rosselló passant per Barcelona. Immediatament la va relatar als Annals of Agriculture, que ell mateix dirigia, i al cap d’un temps la va incorporar al compendi Travels during the Years 1787, 1788 and 1789. El breu temps d’estada va ser prou perquè del seu esperit agut, sustentat per una sòlida formació, ragessin observacions i comentaris de gran interès, en els quals

1/ Cal Pelat, Sants-Montjuïc, 1960. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

0.Introduccio 2a.indd 61

l’astorament davant la ignorada agricultura tradicional mediterrània es barrejava amb la dificultat de capir-la i s’enriquia amb variades consideracions de tot ordre. Un tema de reflexió fou la pobresa del país, que contraposà a la puixança de França i de la qual atribuí les causes, sobretot, a «la indiferència del govern», «la càrrega de les contribucions» i també «l’absentisme de les classes altes». D’aquest darrer aspecte li semblava exemplificant el fet que «fins que arribàrem al ric país de la vora de Barcelona, és a dir, durant unes dues-centes milles, no vam veure res que tingués l’aspecte més lleuger d’una casa rural senyorial. Els qui disposen de propietats les tenen arrendades i viuen generalment a Barcelona, raó per la qual el camp és abandonat a les classes més baixes i privat, així, dels capitals i de la tècnica que el podrien millorar, i que només li arriben en quantitats ínfimes i sense cap racionalitat». Per això mateix, «en va cercaríeu torres i cases de camp. I per trobar els senyors de les grans propietats hauríeu d’anar a Barcelona i a Madrid».

61 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

Certament, com bé anotava l’agrònom anglès, aleshores el camp del Principat no presentava una de les peces característiques de molts espais agrícoles de l’occident d’Europa, com eren les cases senyorials rurals, châteaux, manoirs o villes, combinació de centre d’explotació agrícola i residència patrícia o aristocràtica, a voltes d’elaborada formulació arquitectònica i càrrega artísti-

29/10/09 13:33:21

HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA EDUARD RIU-BARRERA

62 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

ca. La casa rural dispersa tenia un component gairebé exclusivament pagès i, per tant, era d’una arquitectura prou humil, fora d’algunes escasses cases fortes tardofeudals, encara que sense una rellevància monumental especial. Prou diferent era per aquell temps el paisatge del Pla de Barcelona, singularitzat dins del context català per la presència de cases de natura social diferent, torres o residències estacionals de petits nobles o burgesos barcelonins en les quals el component agrícola es va desplaçar o va quedar suplantat pel to sumptuari i magniﬁcent proporcionat per una arquitectura culta, estilísticament elaborada i un entorn enjardinat del mateix caire. El procés de transformació de l’habitatge dispers a l’entorn de la ciutat s’accentuà en el transcurs del segle XVIII, impulsat

pel fort creixement experimentat durant aquesta etapa. A les darreries de la centúria Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, va deixar un testimoni ben manifest de la significativa transformació i ennobliment d’antics masos, així com de la construcció de cases de camp de nova planta, en el seu immens dietari o Calaix de sastre, on anecdòticament i amb admirada innocència ho explicava quan feia la crònica plaent de les seves estades i visites estiuenques per les cases del pla, en ple procés de transformació. Des d’aleshores i fins a l’explosió del procés de creixement urbà de Barcelona i dels antics pobles de l’entorn, moltes de les antigues cases pageses del territori del Pla adquiriren aquest nou caràcter de residències senyorials rurals. Posteriorment, potser des del final mateix del segle XIX i sobretot

a l’entrada del segle XX, la urbanització extensiva i intensiva del mateix Pla féu perdre progressivament la notorietat social a aquestes cases, enmig d’ambients cada cop més suburbials, ﬁns que, majoritàriament, la seva antiga preeminència es va esvair. Entremig, un cert nombre de cases pageses van mantenir la seva naturalesa exclusivament agrícola, sense alteracions, i van arribar també al nou-cents, però cada cop més empobrides i marginalitzades per la creixença de la ciutat. Aquelles que excepcionalment subsistien, entraren en una irreversible crisi en el segon terç del segle XX. Com a resultat, a hores d’ara, enmig de l’ordit urbà barceloní i lluny del seu context original hi ha un cert nombre d’antigues cases rurals, residencials o pageses, que un cop perdut el caràcter rústic aviat es van convertir en casals anacrònics. Ara bé, malgrat aquestes circumstàncies, en lloc de desaparèixer s’han preservat per raons històriques i monumentals, al mateix temps que han adquirit noves funcions, encara que ben apartades de les originàries. Fonamentalment, han esdevingut estatges corporatius d’empreses o institucions privades i públiques, esportives, culturals, educatives o sanitàries, que hi cerquen el prestigi que forneix la seva vella prosàpia i arquitectura. Tanmateix, aquest procés d’aparent salvaguarda no deixa d’estar carregat de contradiccions i ha conduït a

2/ Can Coix, les Corts. Font: Arxiu Municipal del Districte de les Corts. Foto: Batlle i Piera.

0.Introduccio 2a.indd 62

29/10/09 13:33:33

profundes, sovint inevitables, modificacions en la seva arquitectura, com s’analitzarà més endavant. Val a dir, però, que a l’hora de compilar i estudiar l’antic habitatge rural dispers del Pla de Barcelona sovint impera una forta confusió i barreja entre elements de natura ben diversa. Així, doncs, sota la denominació de masos o masies s’inclouen no únicament les genuïnes cases pageses, sinó també tota aquella gamma d’edificacions que en algun remot període històric havien pogut ser establiments camperols, però que les transformacions històriques han conduït a una condició ben allunyada de la inicial, com la seva elaborada i monumentalitzada arquitectura residencial posa ben de manifest, sota llenguatges neoclàssics, romàntics i eclèctics o modernistes. Aquí no es tracta monogràficament de l’arquitectura d’aquests tipus de cases o torres suburbanes de l’elit ciutadana si no és indirectament com a estadi final d’antics masos. L’atenció se centra de ple en les edificacions de caràcter netament pagès, per conèixer-ne la gène-

0.Introduccio 2a.indd 63

si i l’evolució arquitectònica, cosa que no es fa genèricament amb l’aplicació de models d’evolució preconcebuts, sinó basant-se en l’examen concret d’aquells edificis que han estat objecte d’aprofundits estudis recents. Així s’han confegit i es poden presentar alguns dels itineraris arquitectònics que ha experimentat l’estatge camperol barceloní, fins a la seva conversió residencial o en estatge de serveis dins d’un ambient urbà radicalment diferent i nou. Per tant, el que segueix és, fonamentalment, un assaig històric bastit sobre un limitat, encara que segurament força significatiu, nombre d’exemples intensivament observats, sense pretensió de compilació o inventari, i encara menys de síntesi general.

De la vil·la romana al mas feudal Ben poca cosa, per no dir res, es coneix dels establiments que van poblar i explotar el Pla de Barcelona d’ençà de la fundació romana de la ciutat, a la darreria del segle I aC, ﬁns ben bé al cap d’un mil·lenni. Els

3/ Can Farinetes, les Corts, 1915. Font: Arxiu Municipal del Districte de les Corts.

HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

vestigis arqueològics d’alguns d’aquests establiments —molt pocs, dispersos i fragmentats respecte a allò que haurien estat— no expliquen gran cosa més que la gran intensitat de l’activitat que s’hi ha sobreposat en temps posteriors, ﬁns a arribar al col·lapse de l’espai agrícola i la plena urbanització durant el darrer segle. En cap cas els testimonis arqueològics que s’han trobat no ens permeten d’esbossar-ne els tipus, la distribució territorial i encara menys l’evolució històrica. D’altra banda, els suposats rastres de parcel·lacions remotes, atribuïts a una centuriació romana, són tan insegurs com inexpressius. Tot i que en algun cas, com ara a Can Cortada, d’Horta, una vil·la romana jegui gairebé sota mateix d’una casa medieval, això no vol dir que hi hagi cap lligam històric entre l’una i l’altra. No obstant això, sovint aquesta simple superposició serveix per aﬁrmar incontrovertibles continuïtats

27/10/09 08:17:06

64 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

4/ Can Sibina, Sarrià-Sant Gervasi. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

que, de fet, no expliquen res i que creen una sensació d’immutabilitat buida de continguts i en oberta contradicció amb la manifesta llunyania entre l’ordre romà i la societat feudal. La tendència a enllaçar històricament temps allunyats i divergents per parlar de llargues continuïtats o immutabilitats ha tingut una àmplia fortuna historiogràﬁca. Així, s’ha aparellat el mas feudal, o més precisament tardofeudal, amb els establiments rurals o vil·les romanes sorgides de la colonització de les terres ibèriques

0.Introduccio 2a.indd 64

entre la darreria de la república i l’imperi. Aquests establiments constituïren arreu i també aquí l’essència de l’espai rural fins a la dissolució de l’ordre social romà entre els segles V i VII, quan es desguarniren progressivament fins a la completa desaparició. Amb ells es dominava i explotava la terra, per la qual cosa sovint tenien parts destinades a l’habitatge de servents i conreadors i a l’equipament agrícola; també acollien de manera més o menys magnificent el possessor i els seus agents. Sovint eren complexos notables amb un desenvolupament poc regular, fets de l’agregació de peces heterogènies articulades per corredors, patis o peristils, sempre amb la màxima representativitat a la planta baixa, a cops altament decorades, i acompanyades d’instal·lacions d’emmagatzematge i transformació dels productes del terrer.

Per tant, les vil·les rurals romanes no es poden assimilar en gairebé res al mas o casa pagesa que va generar la societat feudal i que, llargament transformat, ha arribat ﬁns ara. L’oposició principal es troba en el caràcter exclusivament camperol del mas feudal, que, per tant, mai no exercí la senyoria damunt la terra, sinó simplement el domini útil, encara que aquest arribés a esdevenir plena propietat en el llarg procés de transició a la ﬁ de l’antic règim. D’acord amb la seva condició pagesa, pròpiament servil en ple feudalisme, el mas va presentar durant els segles medievals una forma arquitectònica en res equiparable als establiments senyorials. El seu caràcter de residència camperola comportava una construcció molt simple, mai solemne ni estilísticament elaborada, feta d’una o poques peces més de dimensions reduï-

27/10/09 08:17:08

des, homogènies i de desenvolupament compacte, sobretot en alçada. Es tractava de l’estatge propi de la família pagesa, des d’on desenvolupava el seu treball, per bé que usualment es trobava molt minvat en la capacitat d’emmagatzemar i transformar els fruits de l’explotació, perquè aquests estadis de la producció agrícola estaven controlats pels senyors. Premses, molins, forns, trulls o tafones s’incorporaren progressivament als masos en estadis avançats o tardofeudals. Cal remarcar amb un èmfasi especial que el mas o casa pagesa tampoc no va ser el successor directe de la vil·la romana, com s’afirma a vegades, sinó que en el llarg període que abasta des de la fi de l’imperi, al segle V, fins després de l’any 1000, el tipus d’assentament pagès va ser d’ordre ben diferent, encara que prou desconegut a hores d’ara. En aquest sentit, l’arqueologia és concloent i permet veure com entre els segles V i VI, fonamentalment, les vil·les romanes es van desguarnir i abandonar per complet, sense continuïtat possible. Les grans transformacions d’aquesta etapa convulsa generaren noves formes d’explotació agropecuària i d’estatge camperol, enmig d’un espai rural que l’arqueologia tot just comença a entreveure.

Les primeres escriptures de la Catalunya carolíngia i comtal ens permeten saber que el poblament camperol s’agrupava i enquadrava majoritàriament en unitats anomenades vil·les, encara que no tenien res a veure amb

Així doncs, la casa pagesa isolada —masia o mas segons el terme més divulgat per la historiograﬁa— va passar a ser la forma hegemònica de la tinença camperola, especialment a la Catalunya Vella, a partir de la

els desapareguts antecedents romans. Però justament la documentació sobre aquestes vil·les arriba no gaire abans de la seva dissolució, perquè en el procés de feudalització encetat entre els segles X i XI van sorgir els primers masos, que aviat es van convertir en la peça fonamental i hegemònica del nou espai agrícola, bàsica en la seva expansió. La caracterització del mas en els estadis primerencs encara resulta força difícil, per la falta de concreció de la informació documental i per les poques excavacions que s’han practicat.

feudalització plena dels segles XI i XII. Des de llavors aquestes regions, on s’inclou el Pla de Barcelona, van ser ocupades per un intens poblament dispers basat en aquesta mena d’establiments, alhora residència pagesa i centre de treball agropecuari. Tot i que la seva perduració ha estat multisecular, això no vol pas dir que amb el pas del temps la seva naturalesa no hagi viscut significatives modificacions històriques, que evidentment han afectat la morfologia arquitectònica dels edificis, potser de manera més profunda que els més aparents canvis estilístics de les

65 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

5/ Cal Garsa, abans Cal Masover Nou, SantsMontjuïc. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.

0.Introduccio 2a.indd 65

27/10/09 08:17:08

formulacions ornamentals. De fet, en bona part han subsistit fins que les transformacions socials contemporànies han significat la modificació radical de les cases pageses que havien perviscut fins ara, empesa pel capgirament en les activitats agropecuàries, el despoblament d’unes àrees rurals i la urbanització d’altres, situades a les velles perifèries ciutadanes d’explotació agrícola intensa fins fa relativament poc temps.

66 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

Hi ha un llarg període de la història del mas del qual se sap ben poca cosa, tant pel que fa a la seva entitat arquitectònica, la conﬁguració, com al seu origen i evolució. Els temps ignots són els que s’estenen des de la seva aparició ﬁns a l’adopció del tipus conegut com la masia clàssica, formalitzat entre els segles XV i XVI i ben aviat genera-

litzat pertot. Perquè, en contra d’allò que sovint s’ha donat per tan evident que no calia veriﬁcar ni argumentar, l’ediﬁcació constituïda per tres crugies paral·leles i presidida per una sala elevada al cos central

alhora, s’adaptaven fortament als paratges on s’alçaven i als recursos constructius que proporcionava el terrer més pròxim. De dimensions molt reduïdes, eren formades per poques peces amb una especialització

no és ni de bon tros la pròpia dels segles medievals, i encara menys una herència de la romanitat, com equivocadament també s’ha volgut presentar. Els escassos vestigis arqueològics coneguts i les poques arquitectures que s’han conservat dretes porten a considerar que durant les primeres cinc centúries del segon mil·lenni les cases pageses no van arribar a desenvolupar una tipologia arquitectònica deﬁnida, atesa la seva pobra entitat constructiva i la falta de regularitat compositiva. La humil fàbrica les feia alienes als llenguatges estilístics i no tenien una ornamentació elaborada;

funcional primària, que tant podien estar disposades horitzontalment com verticalment. El mas primitiu no s’arribà a conﬁgurar per la suma de crugies, sinó més aviat per l’agregació orgànica de peces o cossos sense gaire regularitat. La seva arquitectura no ha perdurat gairebé mai, de manera que només excepcionalment en resta dreta alguna part, diluïda o integrada dins de construccions posteriors, per la qual cosa només se’n pot fer l’estudi mitjançant l’excavació arqueològica. Aquest és el cas del pla barceloní, on poques cases de l’època medieval pròpiament dita conserven parts de prou entitat que ens permetin reconstruir-ne la morfologia. Cal remarcar que últimament s’han donat a conèixer algunes cases importants que, en lloc de derivar d’antics establiments camperols, sembla que són antigues torres de defensa senyorials com les que es van estendre per altres territoris de la Catalunya Vella durant el procés de feudalització, a partir del tombant dels segles X i XI. Aquestes torres van adoptar una tipologia arquitectònica molt ben deﬁnida, consistent en construccions generalment circulars amb tres plantes d’alçada, sostres combinats de volta i fusta i entrada sempre elevada al primer pis.

6/ Can Fargues, Horta-Guinardó.

0.Introduccio 2a.indd 66

27/10/09 08:17:10

7/ Can Quintana, HortaGuinardó. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó.

L’antiga torre molt ben conservada que fa d’armadura central de la masia de Can Fargues sembla de planta quadrada, mentre que les edificacions que van precedir Can Cortada i la Subirana o Superior d’Horta —a l’antiga casa dels marquesos d’Alfarràs, on hi ha el parc del Laberint— són de planta rodona. Aquest també és el cas de la masia anomenada precisament la Torre Rodona de les Corts, constructivament romànica i que s’ha volgut datar, amb un excés de concisió i sense prou proves, pels volts de l’any 1000. Equivocadament, també s’ha entès com una obra de defensa del mas, cosa que és històricament impossible enmig del context feudal a què pertany: només es pot tractar d’una fortificació de caràcter senyorial, encara que posteriorment sorgís el mas actual a redós seu. L’afegit de torres de defensa a cases pageses, o la fortificació d’aquestes, no arriba fins la fi de l’edat mitjana, en un ambient tardofeudal, sempre després de les guerres remences i, sobretot, com a resposta de l’agressió de la pirateria. Com s’ha apuntat més amunt, la confusió entre edificacions de natura històrica ben diferent ha estat una constant en les compilacions sobres masies del pla barceloní. Aquest problema s’ha plantejat i resolt amb rigor pel que fa a la Torre Llobeta d’Horta, una edificació que, si bé en els darrers segles havia funcionat com a masoveria, no tenia pas un origen pagès, sinó que havia estat un establiment de caràcter netament senyorial. A diferència dels casos reportats anteriorment, que troben els inicis en el procés de feudalització, aquesta edificació es correspon a un període força més avançat i s’adiu al model de casa forta,

0.Introduccio 2a.indd 67

estatge de la petita noblesa o dels agents senyorials que es troba per tot Catalunya; en són exemples el casal o castell de Vilassar, el de Canet o castell de Santa Florentina, el casal de Mont-rodon o el de Beuda i, al segle XVI, la Torre Ramona de Subirats o el Castellnou de Llinars. Plenament d’acord amb aquesta tipologia, la Torre Llobeta és un potent casalici bastit al tombant dels segles XV i XVI, de planta quadrada i alçada a tres nivells; està format per quatre ales o crugies organitzades per un pati central. A les façanes externes hi destaquen artísticament les finestres coronelles i d’arcs conopials, i al pati interior una escalinata a cel obert pujava fins a la planta noble. Possessió d’un fort llinatge de ciutadans barcelonins, més endavant la Torre Llobeta passà a mans de la petita noblesa i perdé progressivament el caràcter residencial i d’enclavament senyorial en favor de la destinació exclusivament agrícola i d’estatge pagès. Ha arribat fins avui sense reformes significatives, tot i les grans transformacions de l’entorn. La proximitat al camí o carretera entre Barcelona i el poble d’Horta va fer que els seus terrenys comencessin a perdre valor agrícola ben

aviat i es parcel·lessin i s’urbanitzessin progressivament, en operacions immobiliàries destinades a construir torres o xalets per a la classe mitjana. Val a dir que, almenys des de l’inici del vuit-cents, cada cop va ser més usual que una part de les terres dels patrimonis rústics d’Horta i els altres pobles del pla barceloní substituïssin l’ocupació agrícola per urbanitzacions residencials d’entitat major o menor, des de cases humils a torres riques. La casa vella, esdevinguda masoveria, va subsistir com a tal ﬁns mitjan segle passat i aleshores, ofegada enmig d’un nou polígon d’habitatges, es va poder preservar amb diﬁcultats. La combinació entre la reclamació d’equipaments per part del veïnat amb els valors històric i monumental del casal el salvaguardà i, reformat pel municipi, es va convertir en centre cívic fa un parell de dècades.

67 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

A Can Cortada d’Horta, el casal que succeí la primitiva torre d’aire romànic sembla que tingui molt més a veure amb un casal fort o senyorial dels segles XIV i XV que no pas amb un estatge camperol, encara que aquest en fos el destí potser d’ençà del segle XVI. L’ocupació pagesa ha tingut una llarga durada i ha arribat gairebé ﬁns a la darreria

27/10/09 08:17:13

8/ Can Canet de la Riera, les Corts.

68 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

del segle xx, quan ha estat restaurat de manera prou adient a fi de convertir-lo en un restaurant. Un altre cas de casa de pagès tardana, originada a partir d’un establiment senyorial, sembla ser la Torre del Fang, d’antic anomenada Torre d’en Roure o Torre Alba, al Clot de Sant Martí de Provençals, segons s’ha sabut després de l’estudi dut a terme recentment davant l’amenaça que la desmantellessin per les obres fèrries del tren de gran velocitat. L’examen de l’edifici ha determinat que la peça original del complex era una torre de planta sensiblement quadrada i obrada amb carreus de bona talla entre els segles XIV i XV, possessió d’un llinatge del patriciat barceloní. Tipològicament s’emparenta amb l’anomenat mas torre, que convencionalment se situa pels volts del segle XIII i es considera residència d’oficials senyorials, batlles o pagesos benestants. Cal remarcar que no es tracta pas d’edificacions d’autoconstrucció pagesa, sinó de fàbriques aixecades per obrers ben especialitzats. Així doncs, sent d’origen senyorial, com el mateix nom de torre posa de manifest, esdevingué una casa pagesa i, finalment, va perdre el caràcter agrícola i residencial i es convertí en una instal·lació industrial a l’entrada del nou-cents. Amb el temps restà totalment desafectada i amb la sort incerta enmig d’un ambient urbà completament impropi, per no dir obertament hostil. En

0.Introduccio 2a.indd 68

aquest procés l’ediﬁci presenta una segona fase en què la torre primigènia creix i es converteix en un bloc rectangular amb murs de tàpia i ﬁnestres coronelles de tipologia gòtica. El segueix una tercera etapa

tenir les arrels en els segles precedents, esdevingué profundament renovadora i va portar a la creació d’una tipologia que, tot i les variants internes, presenta una gran homogeneïtat formal i una extensa durada.

amb l’afegit d’un bloc perpendicular en angle recte, alçat amb maçoneria i dotat de ﬁnestres d’arcs conopials propis del segle XVI. No és ﬁns la segona meitat del segle XVIII que, un cop perdut el caràcter residencial patrici, la casa és objecte d’una ampliació notable amb una naturalesa plenament pagesa. Aleshores es prolonga un extrem del segon bloc, amb un cos més elevat que els precedents i que gira també en angle recte, i desenvolupa un complex en planta d’U, poc usual. La fàbrica nova, alçada al llarg de la segona meitat del set-cents, és d’una crugia amb tres plantes, de la qual la golfa superior, sota una potent teulada, presenta al frontis principal una galeria de petits arcs seguits de mig punt, present en força altres masies barcelonines i d’arreu del país entre els segles XVII i XVIII.

Cal remarcar-ne l’autonomia respecte de les formes de l’arquitectura senyorial del mateix període, atès que en cap cas la nova casa pagesa no s’acostà a la tipologia de les cases fortes o castells dels segles XV-XVII, constituïts per ediﬁcis de volum cúbic amb pati intern i quatre crugies a l’entorn.

De la masia clàssica ﬁns avui En contrast amb la gairebé completa desaparició dels masos primitius o preclàssics, de diversitat tipològica i evolució encara per conèixer, hi ha la sòlida durada de l’arquitectura pagesa sorgida entre els segles XV i XVI, que produí el nou tipus anomenat masia clàssica. Aquest s’ha d’entendre com la manifestació monumental de l’ordre sorgit de la crisi feudal i les guerres remences. Val a dir que l’arquitectura pagesa conﬁgurada d’aleshores ençà, malgrat

Per contra, el mas clàssic mai no va fer ús del pati per articular-ne les crugies, que en lloc de voltar un espai obert de comunicació vertical s’ajuntaren en paral·lel i van deixar la centralitat a la sala representativa de la planta noble. Aquesta peça primordial sembla desprendre un aire d’arcaisme, perquè recorda fortament la de les cases aristocràtiques rurals i urbanes romàniques i gòtiques de crugia única. Una de les diferències consistí a disposar-la perpendicular a la façana principal i sumar a banda i banda unes crugies menors, que van produir un frontispici ben diferent del rectangular de les cases senyorials, ja que acostumava a ser coronat pel frontó triangular, fet dels dos vessants de la teulada, alhora generats pel carener transversal a la planta de l’ediﬁci. Molt sovint, el cos central es va elevar amb una golfa per sobre de les dues crugies laterals, i aleshores la casa adoptava la morfologia tan tradicional de caire basilical. Sens dubte es tractà d’una tipologia innovadora i només pròpia d’algunes regions dels Països Catalans, completament autònoma dels corrents dominants en l’arquitectura europea coetània.

27/10/09 08:17:15

Una mostra d’adaptació d’un mas simple de dues crugies a la morfologia de la masia clàssica, sense arribar a la plena adaptació, és Can Canet de la Riera, que des de mitjan segle passat és propietat del Club de Tennis Barcelona. Aquest edifici, com passa en la gran majoria de casos, no conserva en alçada vestigis atribuïbles a època medieval; la seva part més arcaica es remunta tot just a l’inici del segle XVI, segons una datació que només es pot fer —com gairebé sempre— per la tipologia de les finestres presents a la façana. D’aquest període seria un edifici rectangular fet de la suma de dues crugies paral·leles a la façana principal i, segurament, només de dues plantes. L’ampliació del tombant dels segles XVIII-XIX hauria elevat una segona planta de golfes a la part central del cos preexistent, de manera que la casa hauria adoptat una disposició basilical, amb dos cossos laterals de dues plantes i cobertes per un sol vessant lateral que flanquejaven una peça central d’una planta més amb galeria seguida d’arcades de mig

0.Introduccio 2a.indd 69

punt, com la descrita anteriorment a la Torre del Fang, protegida per una teulada de quatre vessants. Val a dir que la disposició interior de les crugies no s’adiu en absolut a la forma tinguda per canònica de les sales centrals d’una planta noble, que tal com està proposada per a la masia clàssica ha de ser perpendicular a la façana. De segur, el tipus més corrent d’estatge pagès al Pla de Barcelona fou la casa als quatre vents feta de tres cossos de crugies perpendiculars al frontis principal i disposició basilical en alçada, és a dir, amb dos cossos extrems de planta baixa i pis amb coberta d’un sol vessant lateral i una peça central de tres plantes, elevada sobre les altres dues amb una golfa porxada amb galeria oberta al frontis anterior i teulada de dos o quatre vessants. Aquesta morfologia de masia clàssica es troba tant en un nombre important de construccions de nova planta com en cases preexistents adaptades i reediﬁcades seguint aquest model. Un exemple

9/ Can Canals, Sant Martí, entre 1912 i 1915. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

d’aquest darrer procés es pot trobar en la Torre Rodona de les Corts, esdevinguda seu del grup hoteler Husa, que la va restaurar els anys 1989 i 1990. Segons s’ha dit, a la planta baixa aquest ediﬁci presenta vestigis d’un mas preexistent dels segles XIV o XV, de molt difícil restitució morfològica atesa la fragmentació de les restes conservades. Sembla que, reformat al principi del segle XVII, després de la guerra de Successió, i a causa de la destrucció que sofrí com a represàlia política de les forces d’ocupació borbòniques contra el propietari, defensor de les llibertats catalanes, la casa va haver de ser reconstruïda completament. L’obra es va dur a terme durant el set-cents, seguint un projecte arquitectònic traçat rigorosament i conﬁgurat ajustant-se de

27/10/09 08:17:16

10 / Can Fargues, Horta-Guinardó.

rellotges públics, i més tard, al segle XIX, ho farien els diferents poders civils a les seves instal·lacions de govern, servei i lleure, o l’estament industrial des de les seves fàbriques i tallers. Entremig dels poders de l’antic règim i dels hegemònics de la nova societat burgesa, industrial i urbana, la classe pagesa va disposar i va oferir també a la col·lectivitat la mesura del temps, amb l’elemental recurs de la gnomònica, que ha deixat peces esplèndides d’un art humil i amable.

70 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

manera estricta al tipus descrit suara. Més tard, dins la mateixa centúria, s’hi va afegir un cos cúbic amb coberta de quatre aigües, i al segle següent es va adossar un altre annex al frontis posterior amb caràcter exclusivament agrícola. Tanmateix, malgrat els afegits perifèrics, la casa ha mantingut la plena personalitat arquitectònica del bloc principal. L’enumeració de masos semblants podria ser molt llarga. Entre aquests, podem citar Can Canal de Sant Martí de Provençals; Can Raspall, ara Col·legi Estudi General Lluís Vives, o Can Mestres de Sarrià, amb uns esgrafiats setcentistes rics i elaborats d’arrel culta. L’arribada dels aires barrocs va amorosir l’austeritat rústega dels edificis, amb canvis com la conversió en ondulat del frontó principal, fos de la manera ben senzilla de Can Baró o de la més elaborada de Can Tusquets de Gràcia. Com força altres masies, aquesta darrera també enriquí la façana anterior amb un esgrafiat que representa un gran i aparent carreuat a la planta baixa, sobre el qual s’eleven ordres de columnes de regust clàssic que en divideixen verticalment la superfície, a més d’incorporar-hi un rellotge de sol.

0.Introduccio 2a.indd 70

L’extensa incorporació de la mesura solar del temps a les cases rurals la va remarcar cap a l’inici del decenni de 1830 l’anglès Richard Ford en acostar-se a Barcelona pel «polsegós camí reial» que portava a la gran ciutat des de Molins de Rei. Ford va fer notar que «el rellotge de sol, emblema de la consciència catalana del valor del temps, es veu en gairebé totes les cases d’estuc pintat. Aquest rellotge primitiu, que és de més utilitat per al transeünt que va per la carretera que no pas per als habitants de la casa, és típic d’aquesta ciutat», segons reportava al Handbook for Travellers in Spain and Readers at Home, de 1845. Val la pena ﬁxar-se en aquesta observació, perquè la proliferació de rellotges de sol a les cases pageses no tan sols és remarcable des del punt de vista estètic o ornamental, com un element més d’embelliment per convertir la façana principal en aparador de la seva major o menor opulència —i alhora per oferir graciosament bellesa pública—, sinó que amb el rellotge el mas i per tant la pagesia s’apropiava en certa mesura del control del pas del temps i l’oferia també públicament, encara que amb un procediment molt rudimentari, diferent de com molt abans ho havien fet l’Església o els estaments municipals amb els primers

Una gran casa configurada en un llarg procés històric d’agregacions poc regulars de cossos heterogenis és Can Fargues, abans anomenada Mas Pujol. Com hem dit més amunt, recerques recents assenyalen l’existència d’una torre romànica al nucli original de la masia. Perdut el caràcter primari d’enclavament senyorial en una etapa a hores d’ara del tot desconeguda, l’arquitectura posa en evidència grans transformacions entre els segles XVII i XVIII, amb les quals l’edifici adoptarà la forma actual, que s’acosta remotament a la masia clàssica de tres cossos, encara que d’una manera imperfecta i molt condicionada pels elements preexistents. Un cos central elevat, hereu de la vella torre, està flanquejat per dos blocs menors que en planta tenen una extensió més gran i defineixen un pati anterior al cos principal en forma d’U. Un cos annex posterior presenta una característica i bella galeria d’arcades de mig punt. Les importants reformes del segle XVIII van afectar no solament la part residencial, sinó també i sobretot les dependències de treball i emmagatzematge relacionades amb la viticultura. No va ser fins cap a l’any 1955 que es reformà novament a fons per

27/10/09 08:17:16

dedicar-la exclusivament a habitatge. Ara també ha perdut aquest caràcter i la casa està immersa en un conflictiu procés de reconversió per les dificultats d’entesa entre el municipi i la iniciativa privada. Una peça ben simple i correcta tipològicament és Can Mariner d’Horta. Consta de tres cossos, amb el central elevat, i configura, per tant, un volum basilical cobert de dos vessants. Les dates inscrites a les obertures principals de la façana anterior corresponen a l’any 1788 i, pel seu acord amb la morfologia de l’edifici, cal suposar que en daten l’edificació, prou unitària per pensar en una obra de nova planta, gens condicionada per preexistències constructives significatives, encara que el mas pugui tenir un origen força més antic. Cap al 1806 s’hi afe-

gí una crugia lateral, segons la data que hi ha a la portalada, i aleshores també es devia alçar el cos lateral primigeni per soldar-lo amb l’obra nova; d’aquesta manera quedava lleugerament modificada la rigorosa simetria que conformava l’edificació inicial, traçada segons el model canònic. Integrada en un ambient urbanitzat profundament entre els segles XIX i XX, no sembla que hi hagués modificacions importants fins que va perdre completament la dedicació agrícola. Va ser vora els anys 1949-1950, quan, segons les dates de les llindes i el rellotge de sol, una reforma substancial en va manifestar arquitectònicament el caràcter residencial urbà, amb la nova composició de la façana del carrer lateral i l’obertura de finestrals de formulació moderna a la planta baixa del frontis principal.

De resultes d’una singular integració al teixit urbà del barri, la casa es va convertir en torre ciutadana, amb uns retocs a l’interior i façanes que la modernitzaven força discretament. Així ha arribat fins al segle XXI. I a l’inici de la primera dècada del nou segle, sens dubte a causa de l’anacronisme que enmig del complex urbà representen els grans casals familiars d’origen pagès, la propietat n’assajà la transformació d’acord amb els estàndards de l’habitatge contemporani. El projecte immobiliari, que hi encabia un seguit d’apartaments sense modificar-ne la morfologia, va ser rebutjat per l’autoritat municipal, que n’ha imposat la conversió en equipament públic, encara que aquest pas hagi representat una operació d’un traumatisme molt superior. Els forts requeriments de la biblioteca que després de grans treballs s’hi ha instal·lat, inaugurada l’any 2008, han obligat a reformular-ne enginyosament i de manera completa l’estructura. Així doncs, l’edifici antic ha esdevingut un simple decorat exterior, independent de la nova fàbrica interna que sura damunt d’una planta semisoterrània construïda ara. Els espais contemporanis confonen i fan gairebé imperceptible l’ordre intern dels cossos de la masia, tant en horitzontal com en vertical.

71 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

L’actuació posa ben de manifest com la imposició d’un programa d’usos excepcional i desmesurat sobre obres antigues pot arri11/ Ca la Peira, Horta-Guinardó, 1902. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó. Foto: F. Magrans / Fons Felip Capdevila.

0.Introduccio 2a.indd 71

29/10/09 13:33:57

13 / Ca l’Arnó, Sant Martí.

72 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

bar a alterar-les de cap a peus i buidar-les completament de continguts arquitectònics i històrics, fins a fer-ne simples embolcalls escenogràfics. Aquest cas és una bella representació d’una extensa pràctica municipal amb velles masies i moltes altres arquitectures antigues barcelonines, que s’inspira en posicions sordes a la pròpia història, culturalment asèptiques i poc substancials, però que troba plena complicitat en una praxi arquitectònica que ignora i gira l’esquena a les realitzacions de segles passats, faltada d’interès per entendre-les i dialogar-hi. Val a dir, però, que la destinació a equipaments cívics o assistencials de les masies i cases senyorials del Pla de Barcelona va ser una mesura de gran efectivitat per salvaguardar el desprotegit patrimoni arquitectònic ciutadà, enfront les destruccions practicades o projectades en el període final de la dictadura franquista.

els requeriments de les noves funcions, i molt signiﬁcativament l’antihistoricisme imperant, han fet que, en lloc de ser objecte de curosos i amables processos de restauració, la majoria dels nous equipaments s’hagin constituït a partir d’ignorar l’obra vella, a la qual s’ha juxtaposat l’arquitectura nova de manera esquerpa i ﬁns volgudament impetuosa o inclement. L’extensió d’aquesta pràctica en les darre-

res dècades ha preservat de la desaparició un nombre considerable de cases, sobretot en el seu volum i formes externes, per bé que n’ha alterat en una profunditat sovint del tot innecessària els interiors i, sobretot, n’ha desnaturalitzat la càrrega històrica amb la retòrica convencional i anodina, però de pretensions modernitzadores, dels llenguatges a l’ús en el camp de l’arquitectura.

La nova destinació va permetre situar en edificis de significació urbana els serveis públics que sovint es necessitaven imperiosament, i alhora ennoblir-los amb la vella prosàpia dels edificis que els acollien. És així com sovint es van dotar d’equipaments els desguarnits barris perifèrics o marginals, formats aleshores encara prou recentment sobre terrenys agrícoles i, per tant, dotats d’un respectable nombre de cases pageses i torres senyorials naufragades enmig de processos accelerats i conflictius d’urbanització. Però

12 / Vil·la Joana, Sarrià-Sant Gervasi.

0.Introduccio 2a.indd 72

27/10/09 08:17:21

73 HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 2a.indd 73

27/10/09 08:17:21

74 HISTĂ&#x2019;RIA ARQUITECTĂ&#x2019;NICA DE LES CASES PAGESES DEL PLA DE BARCELONA

0.Introduccio 3a.indd 74

29/10/09 13:54:42

VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA RAMON RIPOLL I MASFERRER

0.Introduccio 3a.indd 75

La majoria d’edificis històrics estan sotmesos a una evolució lenta a causa del canvi d’ús, de la modificació del paisatge i de la renovació de la població. En aquest tipus de transformacions parsimonioses els edificis tradicionals es van adaptant successivament a les noves necessitats, una adaptació que equipara l’arquitectura històrica a una realitat orgànica que és capaç d’adequar-se (amb l’ajut dels usuaris, de la població, de l’administració, dels arquitectes...) als nous requeriments. Aquest organicisme arquitectònic crea una estreta relació entre les necessitats de cada moment i la capacitat natural de l’arquitectura per evolucionar. D’aquesta manera, a mesura que amb el pas dels anys les necessitats es van modificant, els edificis són capaços d’adaptar-se sense perdre el seu valor arquitectònic. En aquest sentit, l’arquitectura és un dels elements visuals, socials i culturals més importants que evidencia el ritme evolutiu, mesurat i assenyat de la societat a la qual serveix. Els mecanismes en què es realitza aquesta relació harmoniosa, entre evolució històrica i evolució arquitectònica, han estat objecte de teoritzacions extenses, i els hem vist materialitzats en encertades restauracions i rehabilitacions de tot tipus d’edificis en relació amb el seu entorn.

El tema que ens ocupa, el de les masies de dins de la ciutat de Barcelona, en general és bastant diferent. En aquest cas el problema comença quan en un moment donat els condicionants territorials exteriors a l’arquitectura evolucionen d’una manera tan ràpida que podem dir que es posa al límit la relació entre arquitectura i entorn. Sorgeix llavors la situació insòlita d’aquestes masies tradicionals, mig escanyades dins un teixit urbà consolidat que sorprèn des del ciutadà fins a l’estudiós de l’arquitectura i l’urbanisme. Tots nosaltres hem pogut comprovar el mal d’ulls que fa una masia envoltada de solars atapeïts d’edificis i travessats per múltiples carrers. En aquestes situacions la majoria dels edificis tradicionals queden despullats de la seva justificació cultural i desprotegits físicament de qualsevol raó d’existir com a arquitectura, i esdevenen edificis descontextualitzats funcionalment i en una situació de total vulnerabilitat física. Són els casos de clara discordança entre la ràpida evolució de la realitat que els envolta (transformació accelerada del paisatge rural a paisatge urbà) i l’escassa versatilitat d’unes arquitectures per adaptar-se als canvis moderns (transformació ràpida d’edificis rurals en edificis urbans).

1/ Can Canals, aprox. 1910. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

Aquestes situacions de celeritat antinatural del paisatge poden acabar en la mort i la desaparició d’aquest patrimoni arquitectònic o, en el millor dels casos, en la supervi-

75 VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

29/10/09 13:54:44

VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA RAMON RIPOLL I MASFERRER

vència aïllada d’aquest tipus d’arquitectura en situacions d’incoherència extrema amb el seu entorn. Una discordança visual que tots, en un moment o altre, hem experimentat, i que demostra que tots tenim bastant assumit que els ediﬁcis neixen, es justiﬁquen i han d’evolucionar harmonitzant contínuament les seves característiques internes (funció i simbologia de l’espai arquitectònic) amb les seves característiques paisatgístiques (funció i simbologia de l’espai territorial).

76 VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

Les trenta masies que esmentarem a continuació, situades als barris més perifèrics de la ciutat de Barcelona, són exemples d’arquitectura força descontextualitzada. Cal dir que en bona part dels casos han sobreviscut gràcies al fet que es troben en barris

allunyats del centre, unes zones urbanes on sovint hi ha hagut un planejament diversificat amb desenvolupaments arítmics que han permès, sorprenentment, la pervivència d’aquests edificis històrics. Aquestes característiques han possibilitat sovint (d’una manera més natural que volguda) la preservació de les restes d’arquitectura tradicional enmig de la trama urbana moderna: unes masies, normalment allunyades del centre històric de Barcelona, que han tingut més sort de sobreviure que la resta de masies pròpiament del Pla de Barcelona. En aquest cas, tant les limitacions militars imposades per les superfícies de seguretat en els anys anteriors al període industrial com, després, la contundència del planejament científic del pla d’eixample de Cerdà, van tenir prou cura en el seu moment de fer-les desaparèixer.

Aquest capítol sobre el valor de les masies situades enmig de la trama urbana de la ciutat de Barcelona té una doble finalitat. El primer objectiu és evidenciar la importància arquitectònica de les masies que es troben ofegades enmig dels barris de la ciutat comtal. El segon objectiu és facilitar el material teòric per millorar en el futur el seu nivell de vida arquitectònica i urbana. Al capdavall, aquests dos objectius no pretenen altra cosa que demostrar que aquestes masies històriques poden acabar convertintse en peces puntuals de gran simbolisme arquitectònic per esdevenir punts de tensió cultural i identificació urbana de la trama de la ciutat. Per comentar les masies de més interès ho farem des de dos punts de vista diferents. En primer lloc, començarem amb un comentari general segons les agrupacions de masies que podem fer d’acord amb les seves característiques tipològiques.1 En aquest sentit, diferenciarem els edificis segons el tipus d’organització de les seves crugies estructurals i funcionals alhora, i per això serà interessant (seguint altres estudis tipològics semblants) fer els corresponents comentaris compositius generals de cada grup, que serviran per entendre les seves característiques arquitectòniques genèriques. Aquests comentaris han de ser bàsics per entendre millor la forma actual i sobretot potenciar les seves característiques intrínseques en cas de futures rehabilitacions

2/ Can Móra, Horta-Guinardó.

0.Introduccio 3a.indd 76

29/10/09 13:54:45

3/ Can Quintana, Horta-Guinardó, 1900. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó. Foto: F. Magrans/ Fons Felip Capdevila.

tant d’aquests ediﬁcis com del seu entorn. En segon lloc, també farem comentaris particulars sobre algunes masies segons el llenguatge estilístic,2 la tecnologia constructiva,3 els complements4 i altres especiﬁcacions segons cada cas.

Ediﬁcis de crugies paral·leles a la façana principal A la ciutat de Barcelona, els habitatges rurals aïllats que s’organitzen mitjançant crugies paral·leles a la façana principal solen ser les masies mes antigues o corresponen als masos econòmicament més senzills. Aquesta organització de les crugies al llarg d’un espai exterior allargat (un camí de pas o bé un espai lliure longitudinal) els confereix a la majoria d’elles un seguit de característiques comunes:

1 Entenem per tipologia arquitectònica un conjunt d’edificis que mantenen un seguit de característiques principals (espacials, organitzatives, estructurals i formals), mentre que tenen variacions en les anomenades característiques secundàries (detalls funcionals, materials emprats, ornamentació, ús...). La classificació en tipus arquitectònics permet, alhora, una classificació dels aspectes globals que comparteixen, tot i que poden presentar una gran diversitat de característiques complementàries. Les diferències són causades per múltiples factors (climatològics, econòmics, usos, època, estil...). Segons la disposició de les peces més importants de la masia (fonamentalment, l’entrada i la sala), la disposició de l’estructura portant (organització de les crugies), la forma de la façana (la disposició dels pendents de la coberta), etc., la major part dels estudiosos de l’arquitectura tradicional han definit tres tipus de tipologies de masies.

0.Introduccio 3a.indd 77

1. Importància de l’espai exterior allargassat (que organitza la casa), que a vegades permet disposar de diversos accessos des de l’espai exterior a les diferents crugies interiors disposades paral·lelament a la façana principal. 2. Organització interna lliure i alhora lògica mitjançant la disposició de funcions diferents en les diferents crugies, comunicades (d’acord amb la seva compatibilitat d’usos) per les corresponents portes, escales, etc.

2 La masia no ha estat allunyada de les influències de l’estil en voga en cada moment històric. Aquesta influència estilística podia ser general (sobretot en masies construïdes per uns propietaris d’un cert nivell cultural i econòmic), fer-se patent a l’hora de definir aspectes puntuals i concrets de l’edifici (majoritàriament marcs de portes i finestres) o bé en la definició de l’edifici més en general segons l’estil predominant en aquells moments, tant en les reformes d’envergadura com en l’obra nova (fonamentalment el barroc, el neoclassicisme i, malgrat que no sigui el cas que ens ocupa, fins i tot el modernisme). Tant els elements arquitectònics puntuals, com ara els marcs d’obertures de pedra picada (en què sobresurten els elements pròpiament goticitzants i fins i tot renaixentistes, primer, i barroc, després) com l’aplicació d’un estil determinat a tot l’edifici en general (sobretot el neoclassicisme) s’aproximen als anomenats models arquitectònics invariables en els aspectes principals i en els secundaris.

3. Successives ampliacions segons les necessitats de cada període mitjançant la suma de crugies al llarg d’aquest espai allargassat de davant de la casa, que (d’acord amb el sistema compositiu d’addició, de procedència medieval) forma diferents volums i combina diversos sistemes constructius i tota mena d’acabats i textures.

77 VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

4. La coberta pot ser d’un o de dos pendents. En tots dos casos els pendents de les cobertes fan que les aigües plujanes vessin

3 Cal recordar que la tecnologia constructiva era realitzada dels mestres de cases, ajudats pels manobres, els fusters, els ferrers i els traginers. Els paletes rurals utilitzaven la tècnica constructiva en un doble sentit: el funcional (la paret de càrrega, el bigam, la volta, l’arc...) i el cultural (el realisme, la proporció, l’autenticitat...). En tots trobem una tecnologia fonamentada en bons operaris, amb materials adequats, simplicitat d’execució i que permetia una durabilitat assegurada. Aquest tipus de construcció obligava, majoritàriament, a dominar la paret massissa sobre el buit corresponent a portalades i finestrals, un plantejament que definia una arquitectura d’una gran lògica constructiva i formal. 4 El seguit de complements funcionals, estilístics, etcètera, són innombrables. Aquests accessoris (reixes, baranes, esgrafiats...) són afegitons que s’incorporaven al final de la construcció o bé amb el pas dels anys.

29/10/09 13:54:48

a la façana principal i a la façana posterior. La porta d’entrada principal, les portes secundàries i la resta d’obertures estan disposades de manera asimètrica.

78 VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

5. En moltes d’aquestes masies, la superposició d’etapes històriques fa que tinguin molt d’interès les que remarquen al màxim possible tots i cada un dels seus elements diferents: constructius (carreus, textures de la paret de maçoneria...), arquitectònics (marcs d’obertures, elements estilístics esculpits...) i volumètrics (diferents alçades, cossos annexos...). Entre les masies més signiﬁcatives d’aquesta tipologia trobem les quatre següents: Can Figuerola, d’Horta-Guinardó; Ca n’Artés, de Nou Barris; Can Miralletes, de Sant Martí, i Can Planas, també de Sant Martí.

Ediﬁcis de crugies perpendiculars a la façana principal Els habitatges rurals aïllats que s’organitzen mitjançant crugies perpendiculars a la façana principal solen ser les masies que s’han construït fonamentalment en una sola fase. Són les que poden estar situades a qualsevol indret, i per tant amb espais exteriors lliures sense cap altra particularitat que la de mirar fonamentalment a migdia de la ciutat de Barcelona, una característica exterior que queda compensada, sobretot, per la disposició organitzativa d’una crugia o espai central a la planta baixa (l’entrada), que estructura fortament la planta baixa i que a la planta primera (la sala) fa el mateix amb les habitacions del segon pis. Aquests dos espais tenen una forta

relació amb l’exterior gràcies les obertures corresponents (porta principal i finestral). En podem destacar les característiques comunes següents: 1. Edificis construïts fonamentalment en una sola fase, de manera que el propietari havia de disposar dels recursos econòmics suficients per a la construcció. Això fa que la major part d’aquests edificis s’aixequin en períodes de benestar econòmic dels propietaris de l’entorn de Barcelona (s. XVII-XIX). 2. Funcionalitat organitzativa de les crugies interiors. L’entrada a la planta baixa és l’espai de benvinguda del visitant i lloc d’accés principal dels residents de la casa, i fa la funció d’organitzar i distribuir les dependències de la planta baixa. La sala de la planta primera (a sobre mateix de l’entrada) també té unes dimensions importants, i fa de distribuïdor de la resta d’habitacions d’aquesta planta superior. 3. Aquesta tipologia també permet afegir funcions complementàries que es podien admetre en el mateix moment de la construcció, amb un sotacoberta o un altell sota mateix del carener central de la casa. Altres vegades les funcions complementàries s’anaven resolent afegint a les façanes laterals (amb menys o més ordre) crugies complementàries per respondre als usos més puntuals per a funcions agrícoles, d’emmagatzematge, etc.

4/ Torre Llobeta, Nou Barris.

0.Introduccio 3a.indd 78

29/10/09 13:54:50

4. L’ordre jerarquitzat de les obertures (centralitat, simetria, equilibri, proporció, predomini del massís sobre el buit...) és característic de les façanes d’aquesta tipologia. Les cobertes de dos vessants tiren les aigües a les façanes laterals, la qual cosa confereix als edificis la tipologia més coneguda de masies a dues aigües, de tipus basilical, etc. 5. La construcció racional i funcional de les masies d’aquesta tipologia eren les característiques tant dels elements principals com secundaris de la majoria dels seus edificis. Per això els acabats de les seves façanes tenen, majoritàriament, una pell de protecció d’arrebossat de calç que amb els anys prenia la tonalitat terrosa de la sorra pròpia de la contrada, una característica que caldria conservar sempre. Algunes de les masies més significatives d’aquesta tipologia són les quinze següents: Cal Xipreret de Gràcia, Can Tusquets de Gràcia, Can Baró d’Horta-Guinardó, Can Mariner d’Horta-Guinardó, Can Móra d’HortaGuinardó, Can Papanaps d’Horta-Guinardó, Can Planes de les Corts, Can Vinyals de la Torre de les Corts, Can Verdaguer de Nou Barris, Can Cadena de Sant Martí, Can Balasc

0.Introduccio 3a.indd 79

de Sarrià, Can Calopa de Dalt de Sarrià, Can Raspall de Sarrià, la Masia de la Budellera de Sarrià, i la Vil·la Florida de Sarrià.

5/ Can Platat i Can Bonet, Nou Barris. Font: Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris.

Ediﬁcis de crugies paral·leles i perpendiculars a la façana principal

comunicació i organització interior. L’escala sol fer la funció compositiva de centre i estructurador de la resta d’espais.

Els habitatges rurals aïllats que s’organitzen mitjançant crugies paral·leles i perpendiculars alhora són masies de grans dimensions, i són les que s’apropen més a la tipologia derivada del palau renaixentista. Moltes tenen un caràcter fortament unitari dins un llenguatge estilístic determinat. Aquestes característiques els donen un seguit de trets comuns, que són:

3. Les façanes ordenades simètricament s’alcen damunt d’un pla horitzontal, sobre el qual es construeix compositivament l’ediﬁci mitjançant façanes simètriques i molt semblants les unes amb les altres, coronades per un mateix ràfec de coberta totalment horitzontal.

1. Homogeneïtzació de l’espai exterior amb un tractament molt semblant a totes les façanes i regularització de l’espai interior, que forma una malla repetitiva mitjançant crugies organitzades d’una manera normalment regular i perpendiculars entre si. 2. L’organització interior prioritza la crugia central, en la qual se sol disposar l’escala de

VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

4. La coberta de quatre vessants fa que tirin les aigües de la mateixa manera a les quatre façanes. Aquesta tipologia organitza les obertures amb simetries i eixos verticals. La planta principal se situa normalment al primer pis, amb una alçada lliure interior entre els sostres molt important que li confereix unes característiques senyorials pròpies d’aquesta tipologia. 5. Les connotacions d’arquitectura culta d’aquest tipus de construccions van permetre que el tractament general seguís els

29/10/09 13:54:53

7/ Mas Teixidor, Horta-Guinardó.

models forans, tant en l’aspecte general com en els detalls. En aquest sentit, és fàcil fer una lectura d’estils arquitectònics diversos segons cada cas. Així, no ens fa estrany trobar exemples d’edificis rurals senyorials pintats amb l’artificialitat de suaus colors pastel o bé tractats amb esgrafiats artesanals de gran riquesa de formes.

En aquesta tercera tipologia hem fet una selecció d’onze ediﬁcis, que són: Can Carabassa d’Horta-Guinardó, Can Querol d’Horta-Guinardó, Can Canet de la Riera de les Corts, la Torre Llobeta de Nou Barris, Ca

VALOR ARQUITECTÒNIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

n’Armera a Sant Andreu, les Carasses a Sant Andreu, la Torre del Fang a Sant Andreu, la Torre de Sant Joan a Sant Martí, Can Pomaret a Sarrià, Can Senillosa a Sarrià i el Mas Teixidor de Sarrià. Al rerefons d’aquest treball queden conceptes tan importants com per exemple l’arquitectura com a document històric (o la importància de salvaguardar el patrimoni), la relació entre ediﬁcació i entorn (o el valor de protegir l’entorn paisatgístic), l’adaptació de l’arquitectura als canvis rurals i urbans (o l’evolució ordenada del context),

els edificis històrics com a estructuradors de la trama urbana (o la necessitat de relacionar simbolisme arquitectònic i simbolisme urbà), el canvi de funció de l’arquitectura (o la necessitat de compatibilitzar els usos), els valors de la perifèria de la ciutat (o les possibilitats urbanes de l’espai periurbà), la millora del diàleg entre natura i ciutat (o el fet de procurar evitar la contraposició entre paisatge rural i paisatge urbà), etcètera. Finalment, som conscients que la reflexió més important és de quina manera en el futur podem gestionar les successives ampliacions de la ciutat de Barcelona i el patrimoni arquitectònic que encara existeix en zones isolades perifèriques per urbanitzar. En aquests casos caldria fer un estudi acurat dels valors geogràfics, paisatgístics, patrimonials, etcètera, de les zones periurbanes per tal d’estar en condicions de pensar l’ampliació de la ciutat evitant contraposar frontalment (com hem fet fins ara) el nou urbanisme amb el paisatge rural existent.5

6/ Can Pomaret, Horta-Guinardó.

5 Segons alguns autors, entre 1972 i 1992 es van urbanitzar 23.554 hectàrees a l’àrea de Barcelona, i en els anys vinents es preveu la transformació de 26.858 hectàrees de sòl més (SAMPERE, Jordi, L’agricultura de les perifèries urbanes. El cas de Barcelona i Toulouse. Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya. Barcelona, 2007, pàg. 49).

0.Introduccio 3a.indd 80

29/10/09 13:54:53

81 VALOR ARQUITECTÃ&#x2019;NIC DE LES MASIES A LA CIUTAT DE BARCELONA

0.Introduccio 3a.indd 81

29/10/09 13:54:55

1.Les Corts.indd 82

27/10/09 08:24:47

LES CORTS

1.Les Corts.indd 83

27/10/09 08:25:15

LES CORTS

Riure vullaor ad tie dolore delit nostrud eriliquatem zzrit inim veliquat praeseq uiscilit aciliquat. Rosto eui bla commy nim ex el dunt velessi blam, con ulput landipis ad magna cortis nonseni amconulla faci bla consecte

1.Les Corts.indd 84

27/10/09 08:25:31

LES CORTS, UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

El passat de les Corts és eminentment rural, i el mas és un element inherent a la seva història. Ja ho indica l’origen del topònim del mot corts, que ve de la paraula llatina cohors, cohortis, que signiﬁca ‘terrenys i cases rústiques’, és a dir ‘masies’. Des de l’època romana ﬁns a mitjan segle XIX l’ocupació humana de les Corts fou de caràcter dispers, al voltant primer de les vil·les romanes i després dels masos medievals que s’havien bastit al costat de les principals vies de comunicació, separats per camps i conreus. Les concentracions de població, molt reduïdes durant aquest període, van començar a sorgir de manera més o menys important al segle XIX, quan va començar la urbanització del territori.

1/ Torre Rodona.

1.Les Corts.indd 85

Una de les partides de la parròquia de Sarrià, i no la més antiga documentalment parlant, fou la de les Corts. Les primeres referències al lloc de les Corts les trobem en un document de l’any 1066 copiat al Cartulari de Sant Cugat del Vallès en el qual l’abat i la congregació d’aquest monestir donen a Guillem Sendred unes peces de terra «ad ipsas Curtes, in loco qui vocatur Magoria». Les Corts va ser una més de les partides de Sarrià, equiparada a Pedralbes o Bederrida, l’extensió de la qual sembla correspondre a les terres entre la riera de Quatre Camins i de Magòria, on podem documentar masos des del segle XIII, que segurament eren molt anteriors. Així, amb anterioritat s’hi bastiren algunes torres de defensa com la Torre Rodona, datada poc després de l’atac del cabdill AlMansur contra la ciutat de Barcelona. Amb el pas del temps observarem com el sentit del topònim es modiﬁca de partida a quadra i més tard a municipi i barri. En el curs d’aquesta transformació, les Corts

neix com una individualitat dotada d’una entitat que no tenen les altres partides, les quals aglutina tot augmentant l’extensió del seu terme. Les Corts no van tenir una gran població; uns quants masos espargits per la contrada difícils de comptabilitzar perquè solament coneixem les dades dels fogatges a partir del segle XIV. Succeeix, però, que els fogatges s’estructuren en parròquies, sense diferenciar-ne les partides o veïnats, i impedeixen així la quantificació dels habitants d’un terme com el de les Corts, que corresponia majoritàriament a la parròquia de Sarrià, però que s’estenia més enllà d’aquesta parròquia. Al començament del segle XIV, l’any 1305, la població no arribava a les cinquanta ànimes, perquè el privilegi, que no és genèric, va adreçat de manera nominal a deu prohoms que identifiquem amb deu caps de família, i el que és el mateix, amb deu masos. Al segle XIV també tenim tres fogatges posteriors a la davallada poblacional que representà la gran pesta de l’any 1348. La població es devia fixar en unes noranta o cent ànimes.

85 LES CORTS

El cens de l’any 1421 distingeix entre els focs de Sarrià i els que se’n troben fora, però dins del terme de la parròquia. En total hi ha cinquanta focs, dels quals dotze són forans. En el fogatge de 1515 s’inscriuen noranta-un focs, dels quals dotze tornen a ser focs francs o de les Corts. Una dada més precisa la trobem a l’arxiu de la Catedral, en un document de l’any 1477 que recull la relació dels homes d’alberga o de les franqueses de les Corts que pagaven censos a la Seu per raó de les

27/10/09 08:25:34

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

terres. En total sumen disset, la qual cosa vol dir disset masos i un total de seixantavuit habitants. En l’Índice general de las poblaciones de Catalunya con el censo de familias fet per la Diputació l’any 1553 observem que s’inscriuen quaranta-un focs fora de la vila. D’aquestes dades deduïm que durant els segles XIV, XV i XVI el nombre de masos es va duplicar, de deu a vint, i el d’habitants es va mantenir entre cinquanta i cent.

86 LES CORTS

A la Rúbrica de les persones que en lo any 1624 se troben inseculades a bossas de jurats de la vila y parochia de Sant Vicens de Sarrià es recullen catorze noms per la bossa de les Corts. Es tracta de Benet Vinyals de la Torre, Gaspar Corts, Joan Vinyals de les Corts, Joan Vinyals

de Pedralbes, Pau Guinart, Joan Mas, Joan Mans, Joan Pau Ferrer, Pere Galvany, Jaume Modolell, Miquel Calopa, Vicenç Vinyals, Enric Canet i Francesc Ginebreda.

parròquia de Sarrià, recollit l’any 1670 en el Memorial dels qui combregaven en lo any 1670. Aquest document divideix Sarrià en quatre partides, que són la Travessera, la Vila, els Carrerons i les Corts, i ens parla d’un total

En el fogatge de 1639 es divideix la parròquia en cinc talls: tres corresponen a la vila, i els altres dos, a les Corts i a la Travessera. El tall de les Corts té trenta-nou cases, cosa que signiﬁcaria més de cent cinquanta habitants si consideréssim una mitjana de 3,8 o 4 habitants per casa, però llavors la situació ja havia canviat i molts dels antics masos pertanyien a ciutadans de Barcelona que hi residien temporalment amb les seves famílies, per la qual cosa durant una part de l’any quasi es duplicava la població. Per últim, i com a dada més ﬁable, disposem de l’estat de les cases de la

de trenta cases a les Corts. En les estadístiques de població de Catalunya que J. Iglésies estableix tot confrontant els censos dels anys 1716 i 1719 veiem que l’any 1716, un cop acabada la guerra de Successió, Sarrià té 224 cases i 674 veïns, les mateixes dades que se’ns donen tres anys després, encara que trobem vint cases més. De tota manera, no sabem quants d’aquests veïns pertanyen a les Corts. Durant el segle XIX ja es recullen moltes dades poblacionals. La corba de creixement és evident, encara que cap a 1840 hi ha un retrocés, ja que es passa de 449 a 360 habitants, fet que s’explica per la política d’agregació-segregació que patirà les Corts respecte a Sarrià durant el segle XIX. L’any 1823, durant el Trienni Constitucional, es va crear l’Ajuntament de les Corts, però amb el retorn de l’absolutisme es va a tornar a agregar el terme a Sarrià, ﬁns que l’octubre de 1836, en ple període progressista, el consistori es constituí de nou. Eclesiàsticament, però, les Corts pertanyia a la parròquia de Sarrià, i encara que a efectes civils tenia terme propi, no aconseguí parròquia ﬁns al segle XIX.

2/ Torre Rodona.

1.Les Corts.indd 86

27/10/09 08:25:34

3/ Can Canet de la Riera.

El municipi de les Corts va ser agregat al de Barcelona amb una reial ordre l’any 1897, i a poc a poc es va anar acostant a la ciutat. Primer amb la requaliﬁcació de sòl rústic en urbà, que en va fer pujar els preus i condicionà la parcel·lació en solars per ediﬁcar. Després, amb l’obertura de grans vies que milloraven la comunicació amb l’urbs. I en tercer lloc, amb les expropiacions per a l’alineació de carrers. Precisament va ser l’obertura de la Diagonal entre 1921 i 1924 el que inicià l’enderrocament d’importants casals com l’Estela, Can Baldiró o Cal Feliu, i el posterior eixamplament de la Travessera comportà la destrucció de Can Bacardí i de Can Cases.

Masies i altres casals enderrocats de les Corts Quan la funció per a la qual es va aixecar un edifici desapareix, aquest es converteix en testimoni del passat, i pot ser enderrocat o reaprofitat segons criteris no gaire clars; en el millor dels casos, si es demostra el seu valor, pot entrar a formar part d’un grup privilegiat, el dels edificis protegits com a patrimoni històric arquitectònic. Les masies de les Corts, com altres del Pla de Barcelona, van veure transformar el seu entorn al final del segle XIX i començament del XX i un gran nombre van ser enderrocades pel poder de l’especulació

1.Les Corts.indd 87

urbanística i la requaliﬁcació dels solars, però també per transformar-se en equipaments socials, esportius, educatius o militars. A continuació podreu seguir la història d’aquelles que ens han deixat

de la Travessera de les Corts i del carrer Comandant Benítez, són el que resta d’aquesta ﬁnca.

testimonis documentals o gràﬁcs, així com el seu record en la toponímia local.

propietats de la família Güell a les Corts, que devia el nom al diminutiu d’un dels masovers. Situada a prop de la torre Güell i tocant a la riera Blanca, es tractava d’un mas de més de quatre mujades que havia estat propietat de la família Feliu. Així, l’any 1865 pertanyia als germans Feliu i Campderà, que l’havien rebut en donació dels seus pares. Aquests la vengueren a Maria de la Salut Josefa Alemany i de Foxà i l’any 1882 la comprà Eusebi Güell, que al cap de poc temps va encarregar a l’arquitecte Gaudí que construís la porta d’accés a la seva heretat, passant pels camps de can Baldiró. A la mort d’Eusebi Güell passà als seus ﬁlls. L’any 1920 aquests l’aportaren a la seva societat mercantil Urbanización Güell, juntament amb trenta ﬁnques més. Finalment, la masia va ser enderrocada l’any 1923 amb l’obertura de la Diagonal.

Can Bacardí era una heretat formada per una casa i més de cinc mujades i mitja de terra dedicades a vinya i conreu, comprada per la família Bacardí a finals del segle XIX. A mitjan segle XVIII pertanyia a la família Planas, dels quals passà als Bartrà i posteriorment als Armengol, que li donaren el nom amb què es va conèixer durant generacions. Més tard la van subhastar i l’adquirí Josep Falp, que la va vendre a Marià Pallòs. Aquest la va deixar com a llegat testamentari a Lluïsa Boladeres, que la va vendre a Francesc Viñas i Lastortras. Finalment la va posseir Jaume Guix i Segura, que l’any 1868 la va vendre a Francesc de Benavent i Manant, i finalment l’any 1882 l’adquirí Baltasar Bacardí i Janer. En temps dels Bacardí, l’heretat tenia dues edificacions: una d’antiga destinada a casa del masover i quadra, i una de nova de grans dimensions, destinada als propietaris. La família Bacardí la va posseir fins a l’any 1963, quan va ser expropiada per l’Ajuntament: els jardins es van reconvertir en públics i la torre, afectada per l’alineació de la Travessera, va ser enderrocada. Els jardins Bacardí, situats a l’encreuament

Can Baldiró va ser una de les múltiples

87 LES CORTS

Can Barceló va ser un dels masos que s’ediﬁcà en terres de l’antic Mas Vinyals durant el segle XVIII. Situat per sobre del camí de la Travessera i limitant amb l’antic camí de Barcelona a Sarrià, el seu

27/10/09 08:25:36

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

88 LES CORTS

origen es troba en els capítols o conveni i venda signat entre Josep Barceló, Jerònim Anglès i Joan Rull. Barceló s’hi va construir la casa juntament amb uns annexos i un dipòsit d’aigua; ocupava una superfície total de mitja mujada de terra. Després, i per heretament, la propietat passà a mans del seu ﬁll i del seu nét. Aquest darrer va signar una permuta amb Josep Jordà i Santandreu, que va deixar Can Barceló al seu hereu, Josep Jordà i Gelabert, del qual va passar als seus dos ﬁlls, Adolf i Antoni Jordà i Booth, a parts iguals. Aquests la van vendre al reverend Àngel Hèrcules Menni i Figini, superior de l’orde dels germans de Sant Joan de Déu, i l’any 1879, als terrenys de Can Barceló i del Prat d’en Rull s’hi construí l’hospital de Sant Joan de Déu. El

nou centre va aprofitar els masos existents i edificà diferents annexos que servien per acollir els nens ingressats. Actualment els terrenys de Can Barceló, així com la resta del mas Vinyals, formen part de l’Illa Diagonal. Can Batllori és el renom amb què es va conèixer, des del segle XVIII, el mas regentat per la família d’aquest cognom, bastit sobre una antiga vil·la romana que al seu torn estava instal·lada sobre restes neolítiques i ibèriques. Sembla que podem identificar-lo amb el mas Santjust, construït al lloc anomenat Barbelles, que fins al començament del segle XVI posseí la família Santjust i que probablement estava edificat sobre l’antic mas Trullols, documentat en aquest indret des del segle XII. De la família Santjust va passar a mitjan segle XVI als Riera, i al segle XVIII la pubilla dels Riera es va casar amb Gaietà de Pallejà i Famadas. Al final del segle XIX es coneixia com La Esmeralda, nom de la fàbrica de pintures que va ocupar l’edifici. El mas va ser enderrocat l’any 1983. Dins el recinte de la Maternitat, al seu límit sud, tocant a la Travessera, es formà a mitjan segle XIX un raval o barri que es va conèixer amb el nom de Can Bauma. Els seus orígens es troben en una peça de terra de més de set mujades que vora l’any 1830 pertanyia a Eulàlia Ortiz de Velasco. Aquest terreny, subdividit en parcel·les, es va cedir a diferents particulars que hi van construir les seves cases —en total

més de vint—, uns edificis de dimensions reduïdes formats per baixos i planta, alguns coberts amb teula i altres amb terrassa, amb entrada per al carro i un petit hort al darrere, que van començar a ser enderrocats al començament del segle XX, quan la Diputació va comprar el domini útil del terreny i les cases van ser desallotjades. En sobrevisqué, però, una de sola, utilitzada com a magatzem o caseta d’eines, i finalment enderrocada l’any 1990 amb l’adequació d’un dels edificis de la Maternitat com a seu del COOB. Can Berra o Can Cuiàs de la Riera era sota del camí de la Torre Melina, al costat de l’avinguda de Pedralbes i al recinte on avui hi ha la Facultat de Dret. Com que el seu domini directe estava en mans dels Vinyals, creiem que es podria tractar d’una de les cinc cases Vinyals de les Corts. A mitjan segle XVII pertanyia a Josep Múxiga i Rifós. Sabem que l’any 1656 el mas estava enderrocat a causa de la guerra contra les tropes castellanes, la guerra dels Segadors; aleshores ocupava onze mujades i mitja de terra. El mateix any Josep Múxiga venia la casa a Rafael Guerra, que l’establí emfitèuticament a Bernat Cuyàs, pagès de Sarrià, i als seus descendents. L’any 1883 la masia va ser adquirida per Eusebi Güell, que, mort l’any 1918, la va deixar en herència als seus fills en diferents percentatges. L’any 1921 Can Berra va ser agrupada a les altres finques Güell, primer pas per tirar endavant el projecte del Palau Reial.

4/ Torre Rodona.

1.Les Corts.indd 88

27/10/09 08:25:39

5/ Can Canet de la Riera.

Can Bonnefoy va ser una torre construïda al començament del segle XX sobre una antiga heretat de la Travessera. La família Gelabert Rosés posseïa la finca al paratge anomenat les Arenes, per sota de la Torre Rodona. L’any 1903 Joaquim Gelabert Cuyàs l’establí perpètuament i emfitèuticament a la Societat Anònima Successora de L. Bonnefoy. D’aquesta heretat, se’n va segregar una peça de més de cinc mil metres quadrats i es va encarregar la construcció d’una casa torre acabada l’any 1911. L’any 1952 Bonnefoy venia la finca a Francesca Pons i Farreres i aquesta l’aportà a la companyia del seu marit, Inmobiliaria Sanahuja Sociedad Anónima, i posteriorment a Edificaciones Sociales Sociedad Anónima. Va ser enderrocada poc després de l’última aportació, i sobre bona part del solar s’aixecaren blocs de pisos, fruit de l’especulació constructora de l’època, edificacions que representen un dels conjunts més grans d’edificis afectats per aluminosi de les Corts. Can Bruixa va ser el mas principal (propi) dels Piera de les Corts. La casa es va edificar entre 1762 i 1765 en un terreny de nou mujades pertanyent al mas Novell de la parròquia de Santa Maria de Sants, que fou establert emfitèuticament per Francesc de Novell i de Borràs a Guerau Piera. Sembla que els Piera tenien una estranya virtut amb els animals: els compraven amb nafres, cecs o malalts, els engreixaven i curaven en poc temps i després els venien a un preu alt, motiu que donà renom a la casa. Set

1.Les Corts.indd 89

generacions de Piera se succeïren en la propietat fins a l’any 1946, quan es va enderrocar l’antic mas per construir cases de lloguer. Can Calona o Calopa estava situada al capdamunt del carrer de les Corts o carrer Major i era l’única masia cortsenca orientada al nord. Les notícies més antigues d’aquest casal ens remunten fins a començaments del segle XV, quan l’heretat, alou de la pabordia del mes de juliol de la Seu de Barcelona, pertanyia a Pere Joan Vinyals i la seva esposa Beneta, que la vengueren l’any 1529 a Pere Mitjans. La van posseir diferents membres de la família fins que va passar a mans d’Elisabet Cros, la qual nomenà hereva Estefania Calopa. Els Calopa van vendre el mas l’any 1670 a Josep Corts, que va dur a terme la reconstrucció de l’edifici. Durant el segle XIX el casal pertanyia a la família Duran de Can Feló, que li deien «Torre Xica» per distingirla de la seva altra casa. L’any 1873 Josep Morgades, futur bisbe de Vic i hereu de la vídua Duran, la vengué a Eduard Duran i Prat. L’any 1882 la va adquirir Vicenç Estruch i Closas, i l’any 1951 Pau Estruch la va vendre a Jacint Vendrell. El mas fou enderrocat per construir els edificis Trade.

Can Carreres de Finestrelles s’ediﬁcà en una peça de terra de més de deu mujades, en part bosc de pineda i en part secà i erm, que limitava amb els torrents de Vidal i de Canet i, al sud, amb propietats d’Eusebi Güell. L’heretat era la suma de diferents designes que Ignasi Carreres i Verdaguer va comprar a diferents propietaris a mitjans segle XIX, i ell mateix va fer construir la casa. El seu ﬁll i hereu, Ignasi Carreres i Compte, va vendre la propietat a la Junta Mixta de Urbanizaciones y Acuartelamiento de Barcelona. Ramo de Guerra del Estado el 6 d’agost de 1928, i la casa va ser enderrocada en construir-hi la caserna del Bruc.

89 LES CORTS

Al començament del segle XVII, Can Carreres de Bederrida pertanyia a la família Dalmau. L’any 1675 la comprà Ramon Castellot; l’any 1677, Josep Augirot, i el 1699 va ser venuda a Francesc Vidal. L’any 1834 era propietat de Joaquim Maria de Montero i Torres, que l’any 1819 l’havia adquirit a la família Martí i que aquell mateix any 1834 la va vendre a Antònia Fornells. L’any 1846 l’adquirí Joan Vila i Vallès. Després la va comprar la família Carreres, que l’any 1917 la va vendre a Manuela Gómez del Olmo i Saavedra, els hereus de la qual la vengueren

27/10/09 08:25:42

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

90 LES CORTS

a la Constructora Diagonal. Actualment, sobre el terreny que ocupava la casa hi ha el Patronat Juan de la Cierva, dependent del Consell Superior d’Investigacions Cientíﬁques.

Can Cavaller, alou del monestir de Valldonzella, es va conèixer successivament amb els noms de mas Ferrer, Dossa, Ginebreda, Cavaller i Ribas. Podem remuntar els seus orígens ﬁns al segle XIV,

Can Cases, situada per sota la Travessera i prop de la riera de Magòria, està documentada des de finals del segle XVII, quan els propietaris de ca n’Orlondo van vendre una peça de terra de quasi dues mujades a Josep Augirot. No fou, però, fins a 1753 que es va establir aquesta petita peça a Josep Casas pare i fill, que hi bastiren la casa. L’any 1812 la van vendre a Joan Rull i l’any 1830 la va adquirir Josep Jordà i Santandreu. Els seus hereus la tornaren a vendre l’any 1879 a Josep Piera i Piera. El seu hereu i successor la va vendre a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1929, que l’enderrocà un any més tard per permetre l’eixamplament de la Travessera.

quan pertanyia a Pere Ferrer, al qual succeí la família Dossa. Amb l’extinció d’aquesta família, el mas va passar a mans dels Ginebreda fins a l’any 1641, quan el van vendre a Francesc Soler, i d’aquest passà a la seva esposa, Elena Soler, que el va establir emfitèuticament a Rafael Cavaller, pagès de Sarrià, amb la condició de rehabilitar el mas, enderrocat per la guerra amb les tropes castellanes. A Rafael Cavaller el succeïren els seus descendents fins a l’any 1775, quan va adquirir el mas Fèlix Campllonch, notari de Barcelona, que l’arrendà als Cavaller. Després va passar a mans de Francesc Ribas i Prous (1791), Joan Pau Soler i Escardó (1833), Josepa Calonge i Teulats (1841) i va ser adjudicada en

subhasta pública a Francesc Llenas i Duran. L’any 1878 la Diputació de Barcelona la va comprar per construir una nova residència per a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits, i l’edifici del mas es va utilitzar durant anys com a casa de lactància. Can Closes del Pi va ser la segona casa dels Closes de les Corts. Bonaventura Closes, juntament amb Pau Rosés, fou establert emfitèuticament per Josep Dusai, hereu i successor dels Vinyals del mas Vinyals de les Corts, en diferents peces de terra que en total sumaven trenta-sis mujades. La condició, a part del cens, era reconstruir els edificis enderrocats o construir-n’hi de nous. Closes va aixecar una primera casa a la peça de terra situada tocant a la riera de Magòria, però es va veure obligat a vendre-la per necessitats econòmiques. Posteriorment va construir una segona casa a la peça de nou mujades situada entre la Travessera i el torrent del Vidalet, més a l’oest, on la nissaga Closes va viure fins a l’any 1971, en què el mas fou enderrocat. Can Closetes era una de les múltiples propietats de la família Pedralbes. Construït l’any 1670, com indicava una inscripció sobre la porta adovellada, al segle XVIII va ser propietat de Josep Feu i Pedralbes, fill de Jerònima Pedralbes i Jaume Feu. Després en van gaudir Antònia Feu i Ravella i el seu marit, Martí de Llança i Palau. L’últim propietari d’aquesta nissaga va ser Ignasi de Llança i Montoliu, que la posseí fins al començament del segle XX. La casa va ser 6/ Can Planes.

1.Les Corts.indd 90

27/10/09 08:25:46

7/ Can Planes.

enderrocada l’any 1923, i a l’última porció de la finca, venuda als anys cinquanta del segle XX, es va construir la benzinera del carrer Carles III. El 12 de novembre de 1477, Arnau Martí, pagès de les Corts, confessava al paborde del mes de juliol de la Seu de Barcelona que per raó d’una peça de terra i mas a les Corts pagava dotze sous i sis diners. Es tractava de Cal Coix, situada al carrer Major, actual carrer de les Corts. D’aquest mas no en tenim més notícies fins al començament del segle XVII, quan era propietat de Bartomeu Modolell, als descendents del qual va pertànyer fins a l’any 1739, quan es va vendre en subhasta pública a Josep Duró i Planas. En aquell moment la casa torre estava enderrocada a causa de la guerra de Successió, i tenia diferents peces de terra que sumaven sis mujades. Josep Duró era fill de masovers i amb aquesta compra va fer un gran pas al davant, però com que no va poder fer front als pagaments de censos, lluïsmes i obres, es va veure forçat a vendre el mas l’any 1742 a Gertrudis Coromines i Barra. L’any 1824 es va vendre la propietat a Anton Cuyàs i Piera. La família Cuyàs mantingué la propietat fins a l’any 1923, quan la vengueren als germans Oliveres Devesa. L’any 1955 el mas, que comprenia l’illa formada pels carrers de les Corts, Carles III, Masferrer i Eugeni d’Ors, va ser venuda a la Sociedad Anónima Financiera y de Edificaciones. L’any 1976 el mas i els terrenys van ser adquirits per Fiat Hispania, SA, i arran de la construcció de

1.Les Corts.indd 91

les instal·lacions de l’empresa el mas va ser enderrocat; una part del terreny expropiat es va destinar a la construcció de diversos serveis municipals. Es diu que les pedres numerades de cal Coix es conserven en

La família Cusó va posseir Can Cusó, també coneguda com Can Deliri, renom que nasqué perquè el propietari tenia una fal·lera sense límits per la productivitat i la feina acabada. La documentació la data

algun magatzem municipal de la ciutat.

l’any 1849 i es va aixecar al camp de les Tres Puntes, peça de terra de dues mujades i mitja segregada de la torre dels Pallejà i establerta al rajoler Francesc Cusó i Valls per Francesc Vendrell i Prat amb la condició de construir-hi una casa. Cusó també hi va aixecar un forn de rajoles. Posteriorment va passar per diferents mans i, afectada per l’obertura de la Diagonal, va ser enderrocada l’any 1923.

Can Cuiàs o Gasparó va ser propietat de la família Cuyàs, documentada des de finals del segle XVI. A la relació dels habitants de Sarrià de l’any 1576 consta el nom de Joan Cuyàs, que paga per dues cases: una havia de ser Can Cuiàs de la Riera o Can Berra i l’altra podia ser Can Cuiàs, també coneguda com Can Gasparó, diminutiu del propietari. La casa, amb capella annexa, es va construir entre 1775 i 1785 sobre una peça de terra de dues mujades i dues mundines establerta l’any 1753 per Carles Lladó a Gaspar Cuyàs i Corts entre la Travessera i la carretera de les Corts a Sants. L’any 1910 Josep Maria Cuyàs inicià un projecte de reedificació de la casa, va enderrocar i transformar la distribució i la composició de baixos, plantes i golfes. L’any 1934 l’Ajuntament embargava la casa torre. L’edifici va ser condicionat com a escola pública Duran i Bas fins als anys setanta del segle XX, quan va ser enderrocada i es va bastir l’actual grup escolar Duran i Bas. Com a part de l’heretat resten els actuals jardins de les Infantes.

91 LES CORTS

8/ Can Rosés.

27/10/09 08:25:49

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

92 LES CORTS

Can Custó, posteriorment coneguda com Torre Güell, va ser la primera de les propietats dels Güell a les Corts, i pot remuntar la seva història fins al segle XIV, quan pertanyia a la família Sarrià. L’any 1409 Sança, esposa de Pere de Monterols i néta de Guillem de Sarrià, reconeixia la possessió d’aquest mas amb les seves cases i terres. L’any 1536, Antoni Mas confessava el Mas Monterols, però durant el segle XVII el domini útil del mas estigué en mans dels Vinyals i els Artés. L’any 1643 va ser venut a Pere Custó, membre d’una família d’apotecaris de Barcelona, que van posseir el mas durant més d’un segle fins a l’any 1816, quan per raons econòmiques van demanar a un dels seus creditors, Pere Joan Bovera, la compra de les terres. Van ser els Bovera els que van vendre l’heretat l’any 1859 a Joan Güell i Ferrer. L’any 1863, sobre aquella edificació

s’hi havia construït una casa torre quadrada de coberta plana de terrassa, amb baixos, dues plantes i golfes. L’ediﬁci es completava a banda i banda amb dos cossos longitudinals que servien de cotxeres i que

de Pedralbes. Formada per l’annexió de tres heretats —l’antic mas Cili o Santa Cília, alou de la pabordia del mes de novembre, el mas Guinard, alou del monestir del Sant Pau del Camp, i un tercer mas

a la primera planta es transformaven en unes magnífiques galeries columnades, i a la segona en terrasses amb balustrada. Els Güell començaren una política d’expansió comprant els masos i els terrenys que circumdaven la casa torre. La Torre Blanca, Can Berra, Can Feliu, Can Baldiró i Can Custó es transformaren en una immensa propietat. L’any 1920 van fundar la societat Urbanización Güell, SA, a la qual van aportar tots els masos i terres que posseïen a les Corts. L’any 1924 van començar les obres del Palau Reial; van reaprofitar el cos central, de forma quadrangular, i les naus rectangulars amb galeries de l’antiga torre s’obriren en façana en forma semicircular. Així van aconseguir un conjunt més majestuós, que es va completar amb altres cossos laterals i diversos edificis annexos, de manera que multiplicava per cinc el volum de l’edifici original. Finalment el van cedir a l’Ajuntament de Barcelona com a residència per a la família reial.

annexionat, l’enderrocat Mas Calvet—, l’heretat va pertànyer als Duran fins que un dels hereus, Enric de Duran i de Duran, alcalde de Barcelona, es va trobar en una difícil situació econòmica que l’obligà a vendre la propietat, que va ser subhastada i adquirida per Eusebi Güell mitjançant un home de palla. En aquell moment hi havia dues cases edificades, Can Duran de les Escales, anomenada així per distingirla de l’altra casa Duran, de les Corts, i per les característiques dues escales que duien fins a la primera planta, i la Torre Xica o Casa Vidal. Al començament dels anys vint del segle XX pertanyia a Joan Antoni Güell i López, que la utilitzava com a residència habitual. Enderrocada la casa, en el seu lloc es va edificar un conjunt residencial.

Can Duran de les Escales va ser el darrer nom amb què es conegué l’heretat composta pels diferents masos que la inﬂuent família Duran, adroguers, comerciants i ciutadans honrats de Barcelona, va posseir en la seva extensa propietat de més de cinquanta-set mujades de la parròquia de Sarrià, sota el monestir

Can Duran o Feló va ser un dels grans casals de les Corts, documentat des del segle XIII. Llavors el mas pertanyia als Martí, que en la història cortsenca representen una nissaga d’origen pagès perpetuada durant uns set-cents anys. El primer membre de la família que podem documentar és Guillem Martí, pagès de Sarrià que al ﬁnal del segle XIII era propietari de dos masos situats al lloc de les Corts: el Mas Martí i el Mas Corts. La propietat d’aquest mas, conegut posteriorment com Can Duran o Feló, va ser dels Martí ﬁns al segle XVII,

9/ Torre Rodona.

1.Les Corts.indd 92

27/10/09 08:25:52

10 / Can Rosés.

quan per via femenina passà als Ferran, Ginebreda i Duran. Sabem que l’any 1603 Mariàngela Ferran i Martí i el seu marit, Benet Ginebreda, van fer obres d’ampliació del mas. Al cap d’un segle, durant la guerra de Successió, la casa va ser residència del duc d’Anjou durant el setge de Barcelona de l’any 1706. L’any 1743 van ser els Duran, marquesos de Peñalver, els qui van començar la construcció d’un gran casal senyorívol. L’any 1870 van vendre la finca al pare Julià Maresma i Oller i a Eduard Duran i Prat, i l’any 1881 el pare Maresma va vendre la seva meitat a Antoni Estalella i Oller. Quatre anys més tard va morir Eduard Duran i Prat, que va deixar la propietat a Josep Morgades i Gili. L’any 1886 van vendre la finca a les dominiques franceses de l’orde de la Presentació, i l’any 1936 la casa va ser confiscada per la FAI i destinada a presó de dones, funció que es va mantenir fins a l’any 1955. L’any 1963 l’edifici i les terres van ser retornats a la Congregació de Germanes de la Caritat de la Presentació de la Santíssima Verge, que enderrocaren l’edifici per aixecar-hi una escola, però el solar va passar a mans d’una immobiliària que el va vendre a la companyia El Corte Inglés, que l’any 1974 hi va inaugurar uns grans magatzems. L’Estela va ser un immens casal d’aspecte sòlid i vetust, senzill però alhora senyorial, de planta rectangular i tres pisos d’alçada que sobresortien de les naus laterals annexionades. No podem fixar la data de la primitiva construcció d’aquest edifici del segle XVI, però es podria identificar amb la torre de Rafael Antic. La masia ja tenia història molt abans que els Potau, comtes

1.Les Corts.indd 93

de Vallcabra, accedissin a la propietat de la torre i les terres. Una particularitat d’aquest casal és que generació a generació es va anar transmetent per via femenina, i era més coneguda com a casa de la marquesa de Vallcabra que pel seu cognom. Així, va passar per mans dels Vives, Ferran, Potau, Azcón, Altarriba, Martínez de Arizala i Castillón.

que va inscriure la ﬁnca com a aportació a la raó social que tenia per objectiu la urbanització i construcció de cases barates en relació directa amb la Urbanizadora Barcelonesa, la Urbanización Güell i el Banc Hispano-Colonial. Quan la societat va ser dissolta l’any 1929, l’Estela ja havia estat enderrocada. L’any 1936 el santcrist fou cremat.

Explica la tradició cortsenca que Antoni Piera, descendent dels masovers de l’Estela, un bon dia va trobar un santcrist tot llaurant, que hauria estat enterrat per protegir-lo de les ires iconoclastes. Tot el poble va acudir a venerar la imatge, i quan van intentar traslladar-la a la capella de Can Gasparó els animals es van negar a avançar més enllà de Can Calona. Més tard es va acordar traslladar-la a la parròquia de les Corts, però els animals s’hi negaren novament. Finalment es va ediﬁcar una capella al lloc on s’havia trobat el santcrist, però amb l’obertura de la Diagonal es va haver d’enderrocar. L’any 1913 va ser adquirida per Josep Puig i Cadafalch. L’any 1916 es va constituir una societat mercantil comanditària amb el nom Riera, Martínez y Ferrer Vidal en Comandita, de la qual formava part Josep Puig i Cadafalch i

Can Farinetes va ser propietat durant generacions dels descendents de Bonaventura Piera i Closas, i estava formada per tres cases unides —més tard només es parla de dues— davant de les quals hi havia l’hort i el jardí, construïdes als llocs de «lo garrofer» i «lo palmer». Les terres havien estat propietat de la família Corts, i va ser Antònia Corts qui les va establir l’any 1739 juntament amb el seu mas (can Grau) a Vicenç Piera i Amat. L’any 1759 aquest sotsestablí aquestes peces a Bonaventura Piera i Closas amb el compromís d’ediﬁcar un mas. L’any 1924 la propietat va ser venuda a Rosa Guerín i Enjobras, Ana María Leray i Martín i Luciana Demenois i Dupont (monges del convent del Bon Consell), que actuaven amb certa reserva per la duresa de la llei per a l’adquisició per part d’institucions religioses. L’any 1929

93 LES CORTS

27/10/09 08:25:55

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

la van aportar a la societat La Inmobiliaria del Nordeste; l’any 1958 va ser venuda a Marià Ganduxer i anys més tard va ser enderrocada.

i Sala. El patrimoni Alegre va passar per via femenina als Albornoz i als Vic. L’any 1844 Josep Vic va vendre la propietat a Pere Casanoves i Riqué, comerciant de Barcelona, i a la mort d’aquest sense

Cal Feliu va ser un dels masos enderrocats l’any 1924 per l’obertura de la Diagonal. Propietat de la família Güell des de 1882, era, però, residència de la família Martí, que la van ocupar durant generacions com a masovers. L’heretat està documentada des del ﬁnal del segle XVII, quan era propietat de Francesc d’Assís Potau i Mercader, que l’any 1686 la va vendre a Felip Ignasi Alegre

descendència va ser adquirida en pública subhasta per Antoni Camps i Muntañola, que actuava en nom d’Eusebi Güell.

LES CORTS

La família Ferrer va posseir durant generacions un mas que tothom coneixia amb el nom de Can Ferrer de la Creueta, que està documentat des de l’any 1670. Al començament del segle XVIII la casa estava mig enderrocada per la guerra de Successió, i també estaven malmesos els ediﬁcis o peces adjacents. L’últim propietari de la família va ser Jeroni Ferrer, i a la seva mort el mas i les terres van passar a mans de la seva vídua, Maria Català. L’any 1712 es va vendre el mas; el comprador va ser Antoni de Grau i Gomes, que va participar en els fets de 1718-1719, quan el Principat va ser envaït per les tropes del rei de França amb l’ajuda de miquelets rebels. Acusat de crim de lesa majestat al districte de Tremp, es refugià a França. L’any 1727 es van segrestar tots els seus béns, i l’any 1738 es va vendre la masia en subhasta pública. L’oferta acceptada va ser la d’Antoni Lletjós, que l’any 1762 hi va construir una capella. Els

Lletjós van conservar aquesta propietat durant més d’un segle. Al final del segle XIX, el masover era Antoni Amat Vila. Durant els anys que seguiren es va començar la política de segregacions i vendes, que va continuar després de l’enderroc de la casa. Can Feu o la Torre d’en Feu és el nom amb què es coneix la propietat que la família Feu va posseir a les Corts des del segle XVII, com a successors dels Pedralbes, i que des de mitjan segle XVIII va passar a mans d’una branca de la família Llança, com a successors legítims dels Feu. A mitjan segle XIX l’heretat estava formada per més de vint-i-quatre mujades de terra i un edifici d’antiga construcció encerclat per un barri. A partir dels anys quaranta del segle passat la finca es va vendre a diferents compradors com la Sociedad Urbanizadora Barcelonesa, la Compañía de Inversiones Sociedad Anónima o Banco de la Industria de Cataluña. Actualment a l’illa de Can Feu s’hi alcen l’emblemàtic edifici de Banca Catalana, ara de l’Editorial Planeta, l’Hospital de Barcelona i oficines i habitatges de luxe. Can Granota, també coneguda com la Torre Blanca, era un casal magnífic i senyorial que va anar patint una degradació

11 / Can Canet de la Riera.

1.Les Corts.indd 94

27/10/09 08:25:55

12 / Torre de Santa Caterina.

progressiva i que es transformà de residència d’indians en edifici d’habitatges. No se sap la data de construcció de l’edifici, però per la inscripció del rellotge de sol de la façana (1782) podríem afirmar que es tracta d’una obra del final del segle XVIII. Els terrenys de Can Granota pertanyien a la família Duran de Can Duran de les Escales i van ser establerts a la família Guille a cens anual. L’any 1888 la propietat es va vendre a Eusebi Güell i Bacigalupi, que l’any 1920 la va aportar a la companyia mercantil Urbanización Güell, SA. La dissolució de la societat va comportar l’adjudicació de les propietats a parts proporcionals entre els descendents dels Güell. L’any 1956 aquests van vendre el casal al Futbol Club Barcelona, que el va enderrocar l’any 1957. Can Grau va ser un dels masos més emblemàtics del terme de les Corts. La família Piera el posseïa des del començament del segle XVIII, i havia estat propietat d’una de les branques de la família Corts. Es tractava d’una construcció

antiga reedificada en diverses ocasions, que hauríem de remuntar a l’edat mitjana. Aquest mas el trobem documentat des de l’any 1453, quan el va comprar Tomàs Corts. Els Corts el van posseir durant segles. L’any 1739 Antònia Corts, última descendent de la nissaga i monja al monestir de les jerònimes de Barcelona, va establir emfitèuticament a Vicenç Piera i Amat la propietat formada per la casa torre i la seva gleva de deu mujades, així com altres peces de terra en altres llocs de les Corts. Els Piera van mantenir el domini sobre la propietat fins als anys trenta del segle XX, quan el mas es va transformar en casa de veïns, amb un total de catorze habitatges. L’any 1943 la casa va ser venuda a Antoni Roure i Guadalupe Ojeda, i va ser enderrocada vint anys més tard, l’any 1963. L’any 1965 en els seus terrenys es van construir els edificis Trade.

1666 a Agnès Xammar, i d’ella va passar a mans dels Santjust. Durant molts anys la propietat es va conèixer com Ca n’Amat, nom d’un dels arrendataris, i a partir de la segona meitat del segle XIX com Can Guerra, nom dels propietaris en aquell moment. Però Can Guerra va veure transformar les seves riques i conegudes hortes en camp de gespa, i el silenci i la calma en la gresca i el xivarri dels aficionats que animaven el seu equip, perquè als seus terrenys es va edificar l’històric i primerenc camp del Futbol Club Barcelona. El camp de futbol s’inaugurà l’any 1922, però no sabem amb exactitud quan es va enderrocar l’edifici. Després de cedir els terrenys per a l’eixamplament de la Travessera i del carrer Marquès de Sentmenat i per a un jardí, la resta del solar va seguir el destí ineludible del sòl urbà en una ciutat en creixement: la parcel·lació i la construcció d’habitatges.

Can Guerra està documentada des del segle XVI, quan es coneixia com la Torre d’en Vilar de les Corts. La darrera membre de la nissaga Vilar, última descendent de la família, va vendre la propietat l’any

La Casa Xica d’en Guerra va ser construïda entre 1850 i 1854 per Amador Guerra. A aquest el succeí el seu ﬁll, que la va vendre, l’any 1887, a Carles Alcobé i Arenes, i aquest, al seu torn, l’any 1888 la va vendre

95 LES CORTS

13 / Can Canet de la Riera.

1.Les Corts.indd 95

27/10/09 08:25:59

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

a Eusebi Güell i Bacigalupi. Els hereus de Güell la van aportar a la companyia Urbanizadora Güell, i ﬁnalment la van vendre al Futbol Club Barcelona l’any 1956. Els masovers van ser desallotjats i la casa es va enderrocar el mateix any de la compra.

96 LES CORTS

Can Macalon va ser construïda l’any 1691, segons constava en un document localitzat l’any 1947 quan es va enderrocar l’ediﬁci i es va trobar dins d’una paret un pergamí i altres objectes. L’any 1730 Josep Mans i la seva esposa la vengueren a mossèn Jaume Morera, prevere de l’església dels Sants Just i Pastor, i a la mort d’aquest la va adquirir Anna de Vilana i Vilana. El mas es mantingué en mans dels Vilana i els Figuerola per herències i substitucions ﬁns que se’l va adjudicar Manuela de Magarola

i Ardena l’any 1826 per cessió del pagament d’un crèdit. Manuela de Magarola va signar un acte de permuta amb Joan Puiggarí l’any 1832, i els Puiggarí la van vendre l’any 1836 a Rafael Lafont. L’any 1920, els seus successors la van vendre a Lluís Jover i Castells; l’any 1947 la masia va ser enderrocada, i l’any 1961 l’Ajuntament hi va edificar el mercat de les Corts. Can Montero o can Carreres de Pedralbes era un mas situat per damunt de Can Canet de la Riera, i fins al primer terç del segle XVII pertanyia als Capmany, pagesos de Sarrià. A la mort de Miquel Capmany, els marmessors i tutors dels béns dels seus fills, els pagesos Bartomeu Vinyals de Pedralbes i Melcior Nogués, van haver de vendre el mas en encant públic, i el comprà

Francesc Forns, mercader i ciutadà honrat de Barcelona. El mas estava situat a la partida de les Arenes i en el moment de la compra estava format per set peces de terra que sumaven vuit mujades de terra erma i vinya, així com una casa enderrocada, una pallissa o cotxera i un forn de calç. Els Forn van establir el mas emﬁtèuticament, posant com a condició la inversió de dues-centes lliures en la rehabilitació de la casa. Sabem que la darrera descendent dels Forns es va casar amb Josep Galceran de Cartellà, i per aquesta raó el domini directe del mas va passar a mans dels barons de l’Albi. El domini mitjà, però, l’any 1819 estava en mans dels Comerma i els Montero. D’aquests va passar als Sansalvador, i a la mort sense successió de la darrera descendent de la família la casa torre va ser venuda en subhasta a favor de Tomàs Coma i Miró, espòs de Cristina Carreres i Xuriach. Cristina Carreres va morir sense descendència i va nomenar hereu el seu germà, Josep Carreres i Xuriach, i més endavant la propietat passà als seus ﬁlls Josep i Eusebi. Avui pels seus terrenys hi passa el carrer Bosch i Gimpera, que creuava les terres de sud a nord. El casal tenia un gran llac o safareig i una mina d’aigua pròpia. Can Nena Cases de les Corts va ser bastida l’any 1896 per Miquel Piera, que havia estat masover de Can Nena Cases i recreava el model clàssic del mas del Pla amb algunes innovacions. La façana, ordenada a partir de la porta central, amb tres balcons a la 14 / Torre Rodona.

1.Les Corts.indd 96

27/10/09 08:26:02

15 / Torre Rodona.

planta noble i una petita galeria amb tres finestres d’arc de mig punt a les golfes, la coronava un frontis de perfil ondulat, un dels pocs elements decoratius de l’edifici. El van succeir els seus hereus fins a l’any 1971, quan va ser venuda a una constructora que hi va edificar habitatges. Cal Noi Flores o Casa Xica d’en Balasc va ser construïda al final del segle XIX; es tractava d’una construcció molt humil. Diuen que entre 1885 i 1888 a la casa s’hi feia moneda falsa, utilitzant un amagatall que era dins d’un pou o sitja tapat per un paller. Rosa Dinarès i Boada, coneguda com la noia Flores, en va ser arrendatària, i la seva família hi continuà residint fins a l’enderrocament. L’any 1979 la masia era propietat de les societats Hippocampo, SA, i Corporación de Inversiones Inmobiliarias, SA, que hi van construir un edifici d’habitatges. Un mas documentat des del segle XIV és Can Novell. Sabem que des de 1327 va ser establert emfitèuticament a Arnau de Monterols i que els Monterols es van succeir durant dos segles, fins a l’any 1636, que el mas va passar a mans de la família Ferrer. Al començament del segle XVIII ja pertanyia a la família Novell. L’any 1852 va tenir lloc l’inventari i la segregació de la finca i la van adjudicar a Joaquim Mercader de Bell-lloc. Va ser enderrocada l’any 1927, quan es va obrir el carrer dels comtes de Bell-lloc.

1.Les Corts.indd 97

Al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir, dins del terme de la parròquia de Sarrià, Elisenda, vídua d’Arnau Pedralbes, posseïa, juntament amb el seu ﬁll Arnau de Pedralbes i sota domini i alou del

localitzar un gran mas en lliure alou, situat al lloc de Pedralbes i amb una capella i colomer que vora 1406 va ser venut per fra Galceran de Requesens a Galceran Marquet i que haurem de tractar d’identiﬁcar i

cavaller Bernat de Sarrià, fill de Romeu de Sarrià, el Mas Pedralbes. La reina Elisenda de Montcada, quarta esposa de Jaume II, va triar el lloc per fundar i edificar un monestir de clarisses. Així, el 17 de gener de 1326 comprava a Bernat de Sarrià el domini i alou del mas, i al cap de pocs dies, el 24 de gener, la reina comprava el domini útil a Elisenda i Arnau de Pedralbes. Les excavacions del començament dels anys setanta del segle XX demostraren que a l’extrem nord-occidental, en un lloc utilitzat com a llenyer i on es va trobar una porta tapiada, les parets de l’edifici estaven assentades sobre un mur, els fonaments del qual eren a uns dos metres i mig o tres de profunditat. Això permet suposar que aquesta construcció anterior era el mas esmentat. Les últimes excavacions, fetes poc abans que l’obertura de la ronda de Dalt impossibilités la recerca, van ser profitoses per a la localització de materials i van permetre trobar un forn que voldríem identificar amb el que ens descriu el contracte de compravenda. D’altra banda, darreres investigacions ens han permès

localitzar correctament. El Prat d’en Rull va ser construïda per Bonaventura Closes l’any 1731; al cap de poc, l’any 1738, unes imperioses necessitats econòmiques el van obligar a vendre la casa a Antoni Gallego de Montemayor. Els ﬁlls d’aquest la van vendre, l’any 1764, a Vicenç

97 LES CORTS

16 / Can Canet de la Riera.

29/10/09 13:58:07

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

Larrueda, que la va posseir uns divuit anys. L’any 1786 passà a mans de Joan Oliver, que actuava en nom de la societat Anglès, Rull i companyia, que la va destinar a prat d’indianes. El fill de Joan Rull i Camarasa vengué la casa a Josep Jordà i Santacreu, que va morir l’any 1834; el succeí el seu fill, Josep Jordà i Gelabert, i després els seus dos néts. L’any 1879 van vendre la torre a l’hospital de Sant Joan de Déu; va ser enderrocada i en el seu lloc s’edificà la capella de l’hospital.

98 LES CORTS

Can Ramon de l’Ull havia estat propietat d’en Figueres, que el va vendre a Pere Espiells, la ﬁlla i hereva del qual, l’any 1477, retenia i confessava una peça de terra

darrere el mas que posseïa Tomàs Corts. Després va ser propietat de Jaume Coll, a qui va succeir la seva filla Margarida, i després el seu nét Antic Guinard, que l’any 1596 confessava la possessió del mas. Durant els segles XVII, XVIII i començament del XIX les notícies que tenim no són gaire aclaridores; entre els diferents propietaris es trobarien els Bas i els Eroles. En tornem a tenir notícies l’any 1861, en què s’anomenava Torre del Lledó i pertanyia a Joaquim de Compte i Ferran. Aquest va llegar la propietat al seu fillol, Joaquim Miret i Sans, que l’any 1863 la va vendre a M. del Roser Sans i Cabot, Manuel Miret i Sans i Manuela Rusiñol i Canela. La casa va estar en poder de la família Sans fins a

l’any 1920, en què es va veure afectada per l’obertura de la Diagonal. Can Raspall o Llavallol va ser propietat de la família Llavallol. La casa, de forma quadrangular i vint metres d’alçada, estava formada de planta baixa i un pis principal, coberta amb terrassa i amb teulada a dues aigües, amb balustrada i pinacles. Cap a 1920 era propietat de Bonaventura Llavallol i Piera, ﬁll de Pau Llavallol, i a la seva mort passà a mans de les seves ﬁlles Josepa i Dolors Llavallol i Nonell. El destí de Can Raspall va anar lligat a les obres de l’obertura de la Diagonal. Després de buscar una altra casa —Can Ramon de l’Ull—, la família la va abandonar ràpidament. Can Rifós de Cantallops o Can Campanyà estava situada molt a prop del monestir de Pedralbes, entre la Torre de Santa Caterina i Can Duran de les Escales. El mas estava format per un casal de planta rectangular amb soterrani, planta baixa i dos pisos, pati, jardí i capella oratori i trenta mujades de terra campa i vinya, a més de diferents mines d’aigua i pous. El mas pertanyia als Rifós, família documentada a Sarrià des del segle XV, però al principi del segle XVIII pertanyia a Miquel Pujol. Els descendents dels Pujol van vendre el mas a l’advocat barceloní Francesc d’Assís Andreu i a la seva esposa, Maria Maignon, l’any 1838, i l’any 1906 va ser comprada per la comunitat de 17 / Can Canet de la Riera.

1.Les Corts.indd 98

27/10/09 08:26:09

18 / Can Planes.

religioses dominiques de Nostra Senyora dels Àngels i Peu de la Creu, on van bastir un nou convent adossat al mas que van ocupar fins als anys setanta, quan van traslladar la comunitat a Sant Cugat del Vallès. Can Sangés estava construïda en una peça de dues mujades situada a prop del torrent del Malconsell, i l’any 1748 va ser venuda, juntament amb el Mas Corts, per Teresa i Francesc Planes i Martí a Maria Eulàlia Ortiz de Velasco i Mercader. L’any 1768 el seu fill, Antoni Ortiz de Velasco, va establir emfitèuticament aquesta peça a favor de Francesc Sangés. A aquest el va succeir el seu nét Josep Sangés i Campreciós. L’any 1835 Josep Sangés i Badia va vendre la casa a Joan Puiggarí i a Ignasi Sangés i Badia, però va ser aquest darrer qui s’adjudicà la casa. El va succeir el seu fill Pere Sangés i Prats, que es va casar amb Josefa Piera i Piera, descendent dels masovers de Can Cavaller i la Torre Rodona; van tenir dos fills, Bru i Grau. L’any 1917 Bru Piera va

vendre la casa i les terres a Pedro Larrañaga Elizpuru, que va enderrocar la masia l’any 1931. Can Segalar, Torre Parladé o Víctor era coneguda al segle XIV com Can Vinyals del Torrent. En aquella època era propietat de Joan Vinyals. La seva filla i hereva, Eulàlia Vinyals, es va casar amb Jaume Coromines. El seu fill, Marc Antoni Coromines i Vinyals, va establir emfitèuticament el mas a Gaspar Badia. A la mort del propietari sense descendència, va passar a mans de Maria Coromines, esposa de Jaume Sagalà, i d’aquesta al seu fill Jaume Sagalà i Vinyals, que en va prendre la possessió l’any 1694. La propietat restà en mans dels descendents encara més d’un segle, el patrimoni es va vincular i a més en el testament de Jaume Sagalà es demanava mantenir sempre aquesta propietat intacta a la família i conservar el cognom de Vinyals com a record d’un passat gloriós. A mitjan segle XIX l’edifici pertanyia a Salvador Llongueras Sagalà i de Portolès, i l’any 1854, en virtut de les lleis desvinculadores, es va vendre el mas a favor de Josep Parladé i Llucià.

Aquest va morir l’any 1867 i el va succeir el seu nebot Josep Sanroman i Parladé, i a aquest, la seva mare, Maria Parladé, un any més tard. De Maria Parladé va passar a mans de la seva néta Maria Antònia Martínez i Sanroman, que la va vendre. L’enderrocament va començar l’any 1950, quan es va construir un bloc de vint-i-dues cases propietat del senyor Gasull, i va continuar l’agost de 1951.

99 LES CORTS

La família Simó era propietària d’un mas conegut com Can Simó i, popularment, com Ca la Pagesa Rica, situat al nord-est del terme de les Corts, limitant amb una propietat de la família Carreres. Ens falten dades precises, però creiem que l’ediﬁci data del ﬁnal del segle XIX, perquè no apareix als plànols anteriors. La casa era de petites dimensions i línies simples, de forma rectangular, planta i pis i coberta de teula àrab de dues aigües. Can Sòl de Baix era una torre de forma quadrangular i tres pisos d’alçada, d’aparença sòlida i amb pocs elements decoratius, situada per sota del camí de

19 / Can Rosés.

1.Les Corts.indd 99

27/10/09 08:26:13

LES CORTS UN PASSAT RURAL IMMA NAVARRO I MOLLEVÍ

100 LES CORTS

la Travessera. La casa i les múltiples peces de terra que formaven l’heretat van tenir diferents propietaris, els primers dels quals van ser els Narbó i Seguí. L’any 1399 Francesc Pedralbes confessava que posseïa la casa, i segles més tard la tenia Francesc ses Corts. Una branca de la família Corts va posseir aquest mas durant generacions, fins a l’any 1568, quan el van vendre a Llorenç Baldrich, i d’aquest va passar l’any 1591 a Pere Benet i Soler. L’any 1657 van establir emfitèuticament a Joan Planes tot el mas, que estava totalment derruït i deshabitat a causa de la guerra. Els Planes el van mantenir fins a l’any 1827, quan el van adquirir Pere Oms i Mònica Montserrat. Aquesta finca passà per herència dels Oms als Comas, que l’any 1943 el van aportar a la societat Inmobiliaria de Edificaciones, SA. L’any 1962 el va adquirir la Caixa de Pensions per a la Vellesa i l’Estalvi, que hi va construir un edifici d’habitatges. Un dels masos més significatius en el passat cortsenc per la seva importància i tradició, però desconegut malgrat les

seves dimensions i la seva arquitectura rústica, va ser sens dubte la Torre del Sòl, l’antic Mas Corts, que una branca de la família d’aquest cognom va posseir durant generacions al bell mig del nucli de les Corts, i en terrenys on segles més tard s’aixecaria l’escola i la plaça de l’Ajuntament o plaça de Comas. Des del primitiu mas medieval fins a la propietat dels Marsans, la casa va ser reformada i reconstruïda sobre les seves pròpies ruïnes i va conèixer molts propietaris i masovers. Però també canvià de nom i el de Mas Corts va quedar oblidat, substituït pel de Torre del Sòl, i posteriorment pel de Torre del Sòl de Dalt per distingir-la de la Torre del Sòl de Baix o antic mas Planes del Pla, que també pertanyia als mateixos propietaris. Documentat des del segle XIV, va ser enderrocat durant la primera meitat del segle XX i en el seu lloc es van bastir blocs d’habitatges. El passat agrícola de Can Taner es pot remuntar al final del segle XVII. L’any 1699 Cristòfor de Potau Oller i Guimerà el va establir emfitèuticament a Miquel Taner. Sembla que la casa es va construir després de l’establiment. A mitjan segle XX pertanyia a Guerau Piera, descendent dels masovers de la Torre Rodona. Aquest, però, no accedí a vendre la propietat al Futbol Club Barcelona quan el club va comprar les terres de Can Granota i de la Torre Xica d’en Guerra, i va construir al seu càrrec l’edifici número 63 de la Travessera de les Corts. Actualment en aquest indret hi ha el complex esportiu blaugrana.

Les referències documentals més antigues a la Torre dels Agustins es remunten al final del segle XV i al començament del XVI, quan era conegut com Mas Figueres i era propietat de Damià Figueres. El va succeir la seva filla Jerònima, que es va casar amb Macià Icard, i després el seu nét Bernabeu Icard. L’any 1580 Bernabeu Icard va permutar la torre amb Pau Diumer. La seva filla i hereva es va casar amb Antoni Guinard. Els Guinard van posseir el mas fins a l’any 1713, quan el van vendre a Llorenç Giralt. L’any 1741 la torre va ser adquirida pel convent d’agustins calçats de Barcelona, que la va administrar fins que va ser desamortitzada i venuda en subhasta pública l’any 1843 a Miquel Roig i Rom. Al cap de vint anys Miquel Roig la va vendre a l’orde de la Sagrada Família de Bordeus, que hi obrí el Col·legi Nostra Senyora de Loreto. La torre va ser saquejada i cremada l’any 1909, la van cremar novament al principi de la guerra civil i la van enderrocar poc després. El solar va ser venut i es van obrir els carrers de Bordeus, Rita Bonnat i Loreto. Com a resta d’aquesta heretat es conserven els jardins de la plaça Ignasi Barraquer. La Torre d’en Corts era primitivament un mas anomenat Roig. L’any 1342 Elisenda, vídua d’Arnau Monterols, el va vendre a Arnau Ferrer, i a aquest el va succeir el seu fill, Simó Ferrer, que l’any 1395 va vendre el mas a Pere ses Corts de Sarrià. Aquesta branca de la família Corts va posseir la torre durant segles, que va passar de generació en generació fins a l’any 1617, quan la van

20 / Can Canet de la Riera.

1.Les Corts.indd 100

27/10/09 08:26:17

21 / Can Canet de la Riera.

vendre a Francesc Vilar. L’any 1731 es va incorporar a les terres del Mas Vinyals. La Torre Melina està documentada des del segle XII, quan el bisbe de Barcelona va donar un alou a Pere Corts i aquest va edificar un mas, el primitiu mas Riba o mas Terrers, comprat posteriorment per Arnau Buc i amb el qual va dotar el benefici que creà la catedral. Els Riba van posseir aquest mas des del segle XIV fins a l’any 1404, quan va ser venut a Guillem Cardona. Després va canviar de mans i es va batejar amb el cognom dels nous propietaris, la família Malin, Melino o Comelino, que eren d’origen genovès. L’any 1655, el canonge Jacint Bonells, prevere de la Seu de Barcelona, va vendre el mas en diferents actes notarials a Josep Soldevila. La Torre Melina va pertànyer a la família Soldevila fins al començament del segle XIX, quan va ser venuda a Pere Keithinger, que la va posseir uns vint anys durant els quals s’hi van fer reformes i ampliacions. L’any 1846 la van vendre a Josep Ynglada, membre d’una destacada família que ocupà un lloc principal en la societat catalana per les seves vinculacions artístiques i literàries i pels matrimonis dels seus membres. La casa va tornar a ser reformada i adaptada a les necessitats d’una família nombrosa, i l’any 1874 va ser venuda a Josep Pons i Enric, que va començar una significativa reforma obra

de l’arquitecte Josep Fontserè. L’any 1979 la família Pons va aportar aquesta propietat a la creació de la societat Torre Melina, SA, i l’any 1990 l’empresa de capital saudita Barcelona Project’s va comprar l’heretat de la Torre Melina per construir-hi un hotel de luxe, i es va comprometre a restaurar la torre i a conservar el jardí d’estil romàntic. L’any 1992 es va enderrocar sense autorització i al seu lloc s’hi van edificar instal·lacions de l’hotel Juan Carlos I. Can Vidalet va ser una de les múltiples propietats que Antònia Corts, monja del convent de les jerònimes de Barcelona i hereva del seu pare, el magnífic cavaller Bernat Corts, tenia a les Corts. Es tractava d’una petita peça de nou quartes de terra que Antònia establí emfitèuticament a Isidre Olivé l’any 1738. Els Olivé hi van bastir el seu mas i van posseir la propietat durant uns cent anys, però l’any 1830 Antoni Cuyàs i Piera i Pau Batllori i Olivé van signar un acord de permuta que beneficiava considerablement els Cuyàs, propietaris de Can Gasparó, per raons de veïnatge. Com que la família Cuyàs vivia a la seva pròpia casa, aquesta va ser arrendada a la família Vidal, i els mateixos propietaris la van registrar l’any 1872 com a Can Vidalet. D’aquests passà a mans de la família Sanabra, en temps dels quals, cap a 1930 o 1932, la casa va ser enderrocada pel propietari Cuyàs.

del Torrent, de Pedralbes i de la Torre) i és un dels més ben documentats des de l’edat mitjana. Perpetuat en mans d’una mateixa família durant cinc-cents anys, els seus membres van passar de pagesos aloers a afocats i després van emparentar amb la burgesia i la noblesa. Al registre de propietats de la pabordia del mes de juliol, document sense data segurament del ﬁnal del segle XII, es registra el mas que posseïa Ramon Arnau de Vinyals. El seguiment del mas ens ajuda a descobrir el passat de les Corts, perquè els seus camps i vinyes comprenien bona part de l’actual terme, des de la riera de Matacans ﬁns a Magòria. De les successives segregacions de terres del mas en van néixer importants masos cortsencs: Can Rosés, Can Closes, Can Barceló, el Prat d’en Rull, Can Llavallol i d’altres.

101 LES CORTS

El Mas Vinyals de les Corts va ser l’origen de totes les altres cases Vinyals (del Puig, 22 / Torre Rodona.

1.Les Corts.indd 101

27/10/09 08:26:18

102 LES CORTS

1.Les Corts.indd 102

27/10/09 08:27:04

CAN CANET DE LA RIERA 1.Les Corts.indd 103

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Canet de la Riera és una masia situada al carrer Bosch i Gimpera cantonada amb el carrer del Marquès de Mulhacén. Actualment és la seu del Reial Club de Tennis Barcelona. Els orígens de la masia podrien remuntar-se a l’època medieval, amb un primitiu mas gòtic.

Al lateral oest hi ha un cos adossat amb la coberta a un sol vessant que fa el desaiguat a la façana lateral i es compon de planta baixa i pis. En aquest cos destaca la ﬁnestra amb arcs conopials que descansen sobre uns petits caps esculpits.

El volum principal de la masia es compon de tres cossos. Antigament tenia la coberta de dos vessants que desaiguaven a les façanes laterals, amb dos cossos principals de planta baixa, pis i golfes i el tercer de planta baixa i pis. Actualment la coberta és de quatre vessants, i té planta baixa, pis i golfes. A la façana principal destaca el portal adovellat que ens dóna accés a l’interior. La planta primera té una major alçada interior que li confereix la importància pròpia de la planta noble. A l’alçada del primer pis hi ha el rellotge de sol, centrat entre els dos balcons, que podria ser del ﬁnal del segle XVIII o començament del XIX. Els dos balcons, amb llinda de pedra i que antigament eren ﬁnestrals, donen a la terrassa del pis superior. La terrassa és fruit de les intervencions que s’hi van fer l’any 1974. A la part de les golfes destaca el cos de galeries, que després de la reforma dels anys 1952 i 1953 es van ampliar de nou a dotze i que il·luminen i ventilen el sotacoberta.

La façana més visible és la principal, atès que en les reformes dels anys 1952, 1953 i 1974 s’hi van afegir nous cossos destinats a serveis. A la part est de la façana principal es va reconvertir un cobert en sala polivalent; a la part oest s’hi va adossar un habitatge i a la part posterior es van construir uns annexos destinats als vestuaris i al bar.

103 LES CORTS

Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona posseïa en alou un mas a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià pel qual rebia anualment un cens de vuit quartons d’oli. Aquest era el mas dels Canet, que van entrar a la casa entre 1600 i 1660. A partir d’aquestes dates, els membres de la família també van començar a participar de ple en el govern de la vila com a membres del consell. En el repartiment del fogatge de l’any 1639 es van registrar dues cases de membres d’aquesta família: la casa d’en Canet, al tall major de la vila, i la de Francesc Canet, al tall de les Corts. L’any

27/10/09 08:27:05

CAN CANET DE LA RIERA 104 LES CORTS

1670 tornem a trobar la casa de Jacint Canet, situada a les Corts. Podem documentar correctament els posseïdors del mas des del començament del segle XIX. Llavors era propietat de Sebastià Canet, i el van succeir Pau Canet i Modolell, Josep Canet i Gelabert, Vicenç Canet, Dolors Canet i Mercè Llobateres i Canet. El 20 de febrer de 1947 Mercè Llobateres va vendre Can Canet a Josep Martí Gaza, que va aportar la propietat a la societat empresarial Compañía Ibérica de Urbanizaciones, SA, i posteriorment, ja parcel·lada de nou, la part corresponent a l’actual ﬁnca es va vendre al Reial Club de Tennis Barcelona l’any 1952.

1/ A la façana principal destaca el portal adovellat, que ens dóna accés a l’interior. 2/ Sala interior. Can Canet és propietat del Reial Club de Tennis de Barcelona des de l’any 1952.

1.Les Corts.indd 104

27/10/09 08:27:09

105 LES CORTS

1.Les Corts.indd 105

27/10/09 08:27:15

106 LES CORTS

1.Les Corts.indd 106

27/10/09 08:27:16

CAN PLANES

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Planes és una masia situada a l’avinguda de Joan XXIII. Actualment pertany al Futbol Club Barcelona i es destina a residència del planter del Barça. El volum principal es compon de tres cossos; els dos laterals són de planta baixa i pis, i en canvi el cos central és de planta baixa, pis i golfes. El conjunt té una forma unitària i compacta malgrat que la coberta sigui mixta: a quatre aigües a la crugia central i amb dos vessants laterals en les dues crugies extremes. Aquest fet, junt amb l’alçada interior de la planta primera, li confereix unes característiques d’edifici històric de rellevància social. Té la coberta basilical. A la part posterior s’hi va afegir un altre cos amb la coberta a un sol vessant. La façana principal és simètrica, al mig trobem la porta adovellada d’arc de mig punt i a la dovella central hi ha l’escut de Santa Eulàlia, les inicials del cognom del propietari i la data de 1702. Als costats de la porta hi ha dues finestres amb reixes. A l’alçada del primer pis trobem tres finestres i un rellotge de sol. Finalment, a les golfes hi ha un cos de cinc galeries. L’organització interna s’estructura a partir de l’entrada a la planta baixa i la sala a la planta primera. Les obertures s’ordenen a la façana principal a partir de tres eixos verticals. Les parets són

1.Les Corts.indd 107

de maçoneria i les obertures exteriors estan fetes amb marcs de pedra picada. Datada cap a 1650, aquesta construcció correspon possiblement al mas originari, al qual s’hi afegiren altres annexos destinats a quadres, pallissa i magatzem, però que van ser enderrocats amb les obres de rehabilitació. En el fogatge de l’any 1515 apareix Jaume Planes entre els habitants de Sarrià, però fins l’any 1639 no tenim notícia de la casa de mossèn Planes a les Corts, que torna a aparèixer l’any 1670 com a casa de Pere Planes de les Corts. El fill de Pere Planes, Magí Planes i Lató, es casà en primeres noces amb Margarida Perellada, i d’aquesta unió en va néixer Magí Planes, que es va encarregar de finir les obres de reconstrucció l’any 1702. Magí es va casar amb la pubilla de Ca n’Oriol de Sant Martí de Provençals, i s’hi traslladaren a viure. D’aquest matrimoni en va néixer Josep Planas i Oriol, a qui succeí el seu fill Ramon Planes i Ferrer. Al començament del segle XIX el mas pertanyia a Francesc Planes i Riera. El succeí el seu fill Ramon Planes i Baliarda, i després el seu nét Francesc Planes i Molins. L’any 1920 la finca era propietat de Josep Planes i Planes, al qual succeí el seu fill Francesc Planes i Buera. L’any 1950 el mas va ser venut al Futbol Club Barcelona.

107 LES CORTS

27/10/09 08:27:20

108 LES CORTS

1.Les Corts.indd 108

27/10/09 08:27:22

109 LES CORTS

1/ Lernum confiria L. Os stiamei serfine clabus, que adhum rem nium il ublintr opublis, tum miliam, saturorum conficiam pra nostabe mquonstum orum. 1/ La façana principal de Can Planes és simètrica, amb una porta adovellada d’arc de mig punt.

1.Les Corts.indd 109

27/10/09 08:27:24

110 LES CORTS

1.Les Corts.indd 110

27/10/09 08:27:25

CAN ROSÉS

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Rosés és una masia situada al carrer Déu i Mata, 49. Actualment està destinada a biblioteca. És de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de dos vessants que fan el desaiguat a la façana principal i posterior. La façana principal és simètrica i esgrafiada. Actualment a l’altura de la planta baixa presenta dos portals d’accés; antigament n’hi havia un i tres finestres. A l’altura del primer pis hi ha dos balcons i dues finestres, i a la de les golfes hi ha quatre finestres. S’ha de destacar també el rellotge de sol situat entre els dos balcons centrals. L’any 1900 l’edifici es va reformar i condicionar segons els gustos de l’època. En aquesta restauració, a més de la instal·lació d’aigua corrent, l’era es transformà en jardí, es va afegir a la façana una cornisa amb un motiu floral i una galeria al nivell de la primera planta, coberta amb terrassa i balustrada, i es van decorar els murs externs amb esgrafiats. Al nivell de la primera planta, aquests esgrafiats representen grans carreus disposats en faixes regulars interrompudes per portes i finestres, i als pisos superiors, plafons fistonejats i amb garlandes emmarcant el rellotge de sol, que representa l’astre rei a l’angle superior dret d’un quadrat que conté els números romans, i que se situa entre els dos balcons centrals.

1.Les Corts.indd 111

Sembla que aquest mas es va construir sobre les runes del mas Vinyals i el trobem documentat al segle XVIII. L’any 1731, Josep Dusai i Aragall establia emfitèuticament a Bonaventura Closas i Joan Rosés aquest gran mas. El mateix any es va fer la divisió de les terres. A Joan Rosés el va succeir Benet Rosés. La filla i hereva Benet, Joaquima Rosés i Cuyàs, es va casar amb Josep Gelabert del Coscoll, i la van succeir el seu fill, Joaquim Gelabert i Rosés, i després el seu nét, Josep Gelabert i Cuyàs, que va morir en un tràgic accident l’any 1867. Al cap d’un any la vídua es va casar amb el seu cunyat, Joaquim Gelabert i Cuyàs, i a aquest el va succeir el seu fill Joaquim. Durant els anys posteriors es van segregar parts importants del terreny del mas per l’obertura de nous carrers i la construcció del convent de les carmelites. Josep Maria Gelabert i Deu va ser nomenat hereu després d’un procés judicial que es resolgué al Tribunal Suprem. El va heretar la seva vídua, Dolors Fornier i de la Torre, que l’any 1988 va vendre el mas a les empreses Tot Per i Winterthur, que eren les promotores de l’Illa Diagonal. L’any 1990 es van començar les obres i l’enderrocament de totes les construccions que hi havia llevat de Can Rosés, de la qual es va restaurar l’edifici principal, reformant-lo interiorment per acollir la biblioteca popular del barri.

111 LES CORTS

27/10/09 08:27:28

CAN ROSÉS 112 LES CORTS

1/ Detall del rellotge de sol de la façana lateral. 2/ L’any 1900 l’edifici es va reformar i condicionar. D’aquesta època és la galeria al nivell de la primera planta i la decoració dels murs externs amb esgrafiats.

1.Les Corts.indd 112

27/10/09 08:27:29

113 LES CORTS

1.Les Corts.indd 113

27/10/09 08:27:31

114 LES CORTS

1.Les Corts.indd 114

27/10/09 08:27:32

TORRE RODONA

MARTA LLORET I BLACKBURN La Torre Rodona es troba situada al carrer Doctor Salvador Cardenal, número 7. Actualment és destinada a oficines del Grup HUSA. La Torre Rodona és una de les masies més antigues de les Corts; els seus orígens els trobem en una torre de fortificació romànica posterior a l’any 985. La torre, que encara es manté, és de planta rodona, de carreus poc perfilats i escairats de gres i calcària units amb morter i arrenglerats en fileres. Va conservar l’alçada fins al començament del segle XIX, quan se’n va enderrocar la part superior pel perill que representava l’estructura poc ferma. Al costat de la torre hi havia un mas que va ser transformat completament al segle XIV i al començament del segle XV, i que ens ha deixat la bella estructura gòtica. L’edifici es va reformar un altre cop al segle XVII —trobem una inscripció a la porta d’entrada amb la data de 1610 i un escut— per ampliar-lo per la banda de tramuntana. Després de la guerra de Successió, la Torre Rodona, que havia estat incendiada l’any 1714, va ser reconstruïda. Segons Montserrat Paretas, «en la seva reconstrucció va ser respectada l’antiga estructura del mas. Hom es va limitar a ampliar-lo per la banda de tramuntana, afegint unes naus laterals a banda i banda del cos central del XVII i donant, així,

1.Les Corts.indd 115

regularitat als diversos volums edificats. Aleshores devien ser tapiades les antigues arcades gòtiques i els dos pisos més alts, és a dir, el pis principal o planta noble i les golfes, van ser construïts aleshores.» Amb aquesta intervenció el mas adquirí la fesomia que coneixem actualment. Es tracta d’un casal quadrangular amb un cos central elevat i cobert de quatre aigües i els laterals d’una de sola. Està format per planta baixa, pis i golfes amb una galeria de sis arcades de motllures senzilles i tipus clàssic. Destaquen el balcó i dues finestres a la banda est i una a l’oest; aquestes obertures, excepte l’antic portal gòtic, corresponen a la intervenció que es va fer al segle XVIII. També en aquest segle es va afegir la torreta adossada de planta rectangular i coberta de quatre vessants i, a ponent, una gran nau destinada a usos agrícoles. Les dependències agrícoles situades darrere de la torre romànica són del segle XIX. A partir de 1906 es va començar la urbanització de la finca rústica. L’última reforma ha estat la dels anys 1989 i 1990, que ha permès recuperar elements estructurals amagats.

115 LES CORTS

La Torre Rodona va ser propietat dels Vinyals des de la darreria del segle XVI; abans els Monterols l’havien posseït durant els segles XIV i la primeria del XV. Àngela Salvadora Vidal es va casar amb Joan Vinyals,

27/10/09 08:27:35

TORRE RODONA

que l’any 1577 va signar el seu testament en aquest mas. S’establí una nova branca de Vinyals, que per diferenciar-se de la resta de parents va afegir al cognom el genitiu de la Torre i va crear l’escut que representa una torre rodona coberta i amb un penell, sobre la qual creix un cep de vinya pampolat i fruitat. Benet Vinyals de la Torre va fer les obres d’engrandiment del mas; el va succeir el seu fill Benet Vinyals de la Torre. Els seus descendents ja no van ser pagesos i van arrendar el mas a una branca de la família Piera. Benet va ser succeït pel seu fill Josep Vinyals de la Torre, i aquest, pel seu nét Emmanuel Vinyals de la Torre, que va ser amic íntim de Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona. Gertrudis Vinyals de la Torre i la seva filla Felipa van ser les últimes propietàries del mas. En morir aquesta darrera sense fills, el mas va passar a mans de Josepa de Molins i Galí, que en va fer hereus els seus tres fills. Aquests van vendre la propietat, l’any 1906, al Banc Hispano Colonial. L’any 1925, Mercè Güell va comprar la Torre Rodona i la va vendre l’any 1932 a Joaquim Cusí. La seva hereva, Josefina Cusí, la va vendre l’any 1972 al seu propietari actual, el grup hoteler HUSA.

116 LES CORTS

1/ L’estructura de la masia és quadrangular, amb un cos central elevat i cobert de quatre aigües i els laterals d’una de sola.

1.Les Corts.indd 116

29/10/09 13:58:43

117 LES CORTS

1.Les Corts.indd 117

27/10/09 08:27:38

118 LES CORTS

1.Les Corts.indd 118

27/10/09 08:27:40

TORRE DE SANTA CATERINA

MARTA LLORET I BLACKBURN La Torre de Santa Caterina és al carrer Panamà, número 21-25. Actualment està destinada a residència familiar. És un edifici de grans dimensions i té l’origen a l’edat mitjana, atès que conserva alguns elements gòtics. La resta de la construcció és fruit de les reformes fetes als segles XVII i XVIII, com ens indiquen les inscripcions a la construcció. L’edifici principal té la coberta de teula àrab de quatre vessants i carreus polits a les llindes i als angles, que presenten una simetria perfecta a la façana. La porta central, d’arc de mig punt i adovellada, s’emmarca entre finestres quadrades i enreixades. Per sobre d’aquesta porta destaca el balcó central de la planta noble, a banda i banda del qual s’alternen altres finestres i balcons i, al segon pis, les golfes s’obren a l’exterior mitjançant una galeria correguda de cinc arquets de mig punt entre dues finestres quadrades. A ponent trobem la magnífica galeria, formada per dos cossos amb coberta de dues aigües per un pati tancat que dóna accés al conjunt. No sabem res del mas primitiu. Es podria tractar de la torre de mossèn Pujades, que apareix en el fogatge de 1553. Durant la primera meitat del segle XVII la torre pertanyia

1.Les Corts.indd 119

als dominics, i així apareix en el tall de les Corts de l’any 1639. La casa torre tenia, a més de les cel·les i la capella, cellers, premsa, trull, estables i altres dependències agrícoles, aljub i mina d’aigua. L’aigua brollava d’una font, que li va donar el nom popular a l’heretat: la font del Lleó. Durant la guerra del Francès la Torre de Santa Caterina va ser ocupada per les tropes invasores l’any 1808, i també va tenir un paper important durant les guerres carlines. La capella està dedicada a sant Pere de Verona, i l’edifici va ser propietat dels dominics fins a la desamortització de 1835. L’any 1842 va ser subhastada i es va adjudicar a Francesc Buxó i Oliana com a millor postor. Francesc Buxó va morir l’any 1860 i nomenà hereus a parts iguals els seus fills Teresa, Joaquim, Polió i Francesc Buxó i Font. Finalment, la masia va passar a Santiago Güell i López, baró de Güell, que va habilitar i decorar la casa, hi va construir noves dependències i la va transformar en casa palau. L’any 1935 la va vendre a Antoni Feliu i Prat. L’hereu d’aquest, el seu germà Josep Feliu i Prat, la va vendre, l’any 1944, a Maria Josepa Mansana i Fornells-Torres. L’any 1970 va passar per compravenda a mans de Dominique Lambotte Givaudin, que en va ser el propietari fins que Carles Ferrer i Salat l’adquirí l’any 1986.

119 LES CORTS

29/10/09 14:01:28

Torre de Santa Caterina

Can Canet de la Riera

120 LES CORTS

Torre Rodona

Can Planes

Can RosĂŠs

1.Les Corts.indd 120

27/10/09 08:27:43

LES CORTS

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE LES CORTS

Can Canet de la Riera I C. Bosch i Gimpera, 5-13

121

Can Planes I Avda. Joan XXIII Can Rosés I C. Déu i Mata, 49

LES CORTS

Torre Rodona I C. Doctor Salvador Cardenal, 7 Torre de Santa Caterina I C. Panamà, 21-25

1.Les Corts.indd 121

27/10/09 08:27:45

2.Gra cia.indd 122

27/10/09 12:39:37

GRÃ&#x20AC;CIA

2.Gra cia.indd 123

27/10/09 12:39:52

124

GRĂ&#x20AC;CIA

124

2.Gra cia.indd 124

27/10/09 12:40:00

LES MASIES DE GRÀCIA ELSA CASTELLÀ I LÀZARO

Gràcia es va començar a formar al segle XVII, a l’ombra del convent de Nostra Senyora de Gràcia o dels Josepets, que va donar el nom de Gràcia al barri, més tard a la vila i avui al districte. El convent es va començar a construir a partir del 1626 al costat de la riera de Vallcarca, que baixava del Tibidabo. A redós seu s’hi instal·laren, entorn del 1700, de primer masies, com Ca l’Alegre, que era al bell mig de l’actual plaça de Lesseps. Uns quants anys més tard s’hi va construir un barri de casetes amb una capella dedicada a sant Onofre. Fins a la primeria del segle XIX s’anaren establint al territori del que seria el terme de la vila de Gràcia cases de camp força disperses: masies, cases pairals i torres, grans explotacions agrícoles i ramaderes amb camps de conreu, vinyes, fruiters, horts i terrals. Així doncs, durant els segles XVII i XVIII Gràcia va ser un territori eminentment rural. La població, com a la resta del Pla de Barcelona, es dedicava en gran part a les activitats agrícoles i ramaderes. Ens l’hem d’imaginar esquitxada de masies voltades d’ametllers, oliveres, ﬁgueres, garrofers, bosc, vinya i camps de conreu de cereals, i amb porcs, ovelles, cabres, coloms, gallines, oques.

1/ Cal Xipreret.

2.Gra cia.indd 125

Les masies se situaven entre rieres i torrents que, baixant del Collserola, anaven a cercar la mar. Aquests cursos d’aigua, que encara podem veure avui quan plou, van ser ben aproﬁtats per regar els conreus, però també com a camins quan eren secs; encara en conservem el traçat i, en moltes ocasions, el topònim: rieres de Vallcarca i de Sant Miquel, i torrents de l’Olla, d’en Vidalet, d’en Mariné i de les Flors.

Algunes de les finques eren mig masies mig mansions, autèntiques cases senyorials que es feien servir com a torres per a l’esbarjo i el repòs dels propietaris, nobles o famílies benestants de Barcelona que havien adquirit importants àrees de terreny; els masovers els menaven la terra i el bestiar durant tot l’any. En moltes d’aquestes finques era freqüent el canvi de propietaris en breus períodes de temps. Hi ha alguns elements constructius que es repeteixen en diferents masies de Gràcia: la façana principal orientada a mar, algunes acabades al capdamunt en forma trilobulada; un rellotge de sol a la façana, esgrafiat, amb un ús funcional i decoratiu, i una planta baixa utilitzada com a habitatge dels masovers, amb el primer pis reservat per allotjar els propietaris quan hi passaven temporades de repòs; també n’hi havia moltes amb capella, d’ús públic, per evitar els desplaçaments a Barcelona per sentir missa. Quant a les terres, estaven formades per pastures, camps de conreu (cereals, oliveres, vinya), una part de regadiu que contenia hort i fruiters, i en algunes ocasions bosc.

125 GRÀCIA

La vida a pagès seguia el calendari agrícola, tant per a la feina com per a les festivitats que hi havia al llarg de l’any: el 15 de maig se celebrava sant Isidre Llaurador, patró dels pagesos del Pla de Barcelona; més tard s’hi afegí la festivitat de la Mare de Déu d’Agost, que encara es manté avui com a festa major de Gràcia. Eren festes molt celebrades, que atreien habitants de la resta de pobles del Pla de Barcelona: Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Horta, Sarrià.

27/10/09 12:40:09

LES MASIES DE GRÀCIA ELSA CASTELLÀ I LÀZARO

126 GRÀCIA

L’entorn rural de Gràcia comença a minvar a la primeria del segle XIX. Cap al 1800, Rosa Castelló i Galvany fa la primera urbanització de la vila, a l’entorn de la placeta de Sant Miquel. I Àgueda Trilla parcel·la les terres de Can Trilla a partir del 1826. A les antigues terres de les masies s’hi van construir habitatges mitjançant el sistema d’emfiteusi; els aixecaven gent del camp procedent d’arreu de Catalunya que cercaven a Barcelona i el seu entorn la millora en el treball que els oferia la industrialització creixent. El resultat és que moltes masies perdran les terres, i en moltes ocasions seran enderrocades: només algunes han perdurat fins avui. En canvi, en molts dels nous habitatges es va reservar un espai per a un obrador o una botiga, amb tallers menestrals i comerços, i l’ofici de la població va canviar.

Algunes masies van passar a tenir una nova utilitat com a escoles per a infants: Can Muntaner, amb l’escola Baldiri Reixac; Can Trilla, amb l’Escola d’Arts i Oﬁcis i després amb el Colegio Ibérico; la masoveria de la Virreina, amb l’escola de les Monges Franceses; Can Focs, amb l’Acadèmia Salleras, o Cal Xero, amb el Colegio San Miguel. N’hi ha que han esdevingut residències, com Can Móra o Can Tusquets. Al llarg de tots aquests anys Gràcia es va anar conﬁgurant com un indret especial que, superats els orígens rurals, aplegà una munió de gent provinent dels camps de Catalunya que va formar una nova comunitat amb unes característiques diferents de les dels seus llocs d’origen, i diferents també de la propera Barcelona. Gràcia va veure aparèixer una nova trama urbana que ja

no era pagesa, sinó que estava formada per obrers de fàbriques, menestrals, gent d’ofici i comerciants, i que ha perdurat fins avui. Independents, treballadors, associacionistes, sorneguers, tots plegats van anar construint una Gràcia que avui veiem canviar ràpidament. Pel que fa a les masies, al nord de Gràcia, a la banda de ponent, hi trobem Can Mallorca i Ca la Marquesa, a prop de la Torre del Vidrier. A la Travessera de Dalt, sota el santuari de Sant Josep de la Muntanya hi podem veure, ben conservada, Can Tusquets, que encara avui és una excel·lent mostra de les masies de Gràcia, perquè es manté en molt bon estat. Està acabada per davant amb una motllura de formes corbes trilobulada, amb un rellotge de sol que completa els esgrafiats de la façana. Pel subsòl de la casa hi passa una mina d’aigua que baixa de la muntanya. A la dècada dels anys 1930 la va comprar l’orde religiós de les Mares dels Desemparats, propietàries del santuari de Sant Josep de la Muntanya, que és darrere mateix de Can Tusquets. Més tard, la masia perdé una part dels terrenys per l’eixamplament de la Travessera de Dalt. Restaurada l’any 1992, es manté en un bon estat de conservació. A llevant, hi ha la finca Can Muntaner o Can Larrard, que més tard esdevindrà el parc Güell, i que avui allotja el col·legi Baldiri Reixac; el mas Muntaner és a la part alta de Gràcia, a la muntanya Pelada. Avui encara la conservem, encara que molt reformada; 2/ Can Sert.

2.Gra cia.indd 126

27/10/09 12:40:09

3/ Cal Xipreret.

està situada dins el recinte del parc Güell, edificat i que ocupa una part dels seus camps i boscos. A més dels amplis conreus que l’envoltaven, dins els terrenys de la masia hi havia alzinars i rouredes, pins, matolls i arbres de conreu (oliveres, lledoners, garrofers). Una gran part del seu territori es conservava verge dins la muntanya. Can Muntaner està envoltada de vetes de ferro, molt abundós en aquest vessant, que durant segles es va extreure per mitjà de mines, les mines de ferro dels turons de Gràcia. La finca va tenir diferents propietaris: Antoni Alexandre de Larrard, el marquès de Marianao, Salvador Samà i Eusebi Güell. Güell volia construir-hi una urbanització del tipus ciutat jardí que s’anomenaria parc Güell, i n’encarregà el projecte a Antoni Gaudí, que hi ideà parcel·les, caminets i edificis. L’edifici de Can Muntaner és a l’esquerra del drac de l’escalinata central que hi ha a l’entrada del carrer d’Olot. Els Güell decidiren d’anar-hi a viure; els Larrard ja havien remodelat la masia, i en aquesta ocasió va ser transformada novament i convertida en mansió de la família. Quan el projecte del parc Güell va fracassar, la finca es va vendre a l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1927 l’antiga masia va ser reformada i adaptada com a escola municipal per l’arquitecte Adolf Florensa, i avui és l’escola Baldiri Reixac.

de conreu i vinya; més endavant aquests camps s’adaptarien per a usos esportius i es convertirien en pistes de tennis i camps de futbol. La ﬁnca disposava de molta aigua, que provenia de la mina de la Salut i de la

A la vora de Cal Xipreret hi havia altres masies que avui ja no existeixen, com ara la propera Can Toda, a ponent de la plaça de Sanllehy, i Cal Xirot, més amunt, cap a la muntanya Pelada. Per sobre de Can Mun-

muntanya del Carmel, on hi havia diverses fonts. Avui encara podem veure l’antic mas en molt bon estat, que ofereix serveis als socis del club. A la façana, hi ha balcons al primer i al segon pis i un rellotge de sol al capdamunt, refet el 1971.

taner i Cal Xirot hi havia la masia de Can Móra, actualment residència geriàtrica, i ja propera a l’ermita del Coll. Era en el recorregut del camí de les Donzelles o de Sant Sever, que pujava des de la Travessera de Gràcia pel carrer de l’Escorial, passant per la paret exterior de la ﬁnca de Can Muntaner (actual parc Güell), i anava cap al santuari de la Mare de Déu del Coll i, més enllà, cap a Sant Genís dels Agudells i Sant Cugat.

L’any 1864, durant els brots de còlera de Barcelona, el seu propietari, Antoni M. Morera, hi erigí la propera ermita de la Mare de Déu de la Salut, on els barcelonins anaven a pregar. Davant les nombroses epidèmies del segle XIX, el barri de la Salut oferí refugi als habitants de Barcelona; aleshores la ciutat tenia una alta densitat de població tancada dins les muralles. Més tard, Morera vengué la ﬁnca a Joan Sanllehy, alcalde de Barcelona, que va intentar crear el parc de la Salut. Cap al 1895, la masia es va convertir en casa restaurant, ﬁns que l’any 1902 s’hi fundà el Salut Sport Club, centre cultural, esportiu i d’esbarjo on la gent benestant de Barcelona podia practicar esports com ara el tennis. Avui la masia acull el Club de Tennis de la Salut.

127 GRÀCIA

4/ Can Muntaner.

Més avall de Can Larrard hi ha Cal Xipreret, bastida al segle XVIII i voltada de camps

2.Gra cia.indd 127

27/10/09 12:40:09

LES MASIES DE GRÀCIA ELSA CASTELLÀ I LÀZARO

Per sota de la Travessera de Dalt hi hagué diverses masies, ben comunicades amb aquest camí. Ca l’Alegre, ediﬁcada el 1688, era al centre de l’actual plaça de Lesseps. Acabada d’enderrocar a la darreria de la dècada del 1950, molts dels nostres veïns encara recorden el mas i la seva bassa, voltada de xiprers. La seva imatge era molt característica, per les dimensions, l’antigor i la proximitat a l’església dels Josepets, pionera de Gràcia. Per la seva situació, va tenir un paper destacat en diversos episodis de la història.

128 GRÀCIA

A prop seu hi havia la capella de Sant Onofre, seguida d’un nucli de cases del segle XVIII i un seguit de xiprers ja a tocar del convent dels Josepets. Per l’altre costat, una gran portalada més alta que la resta de la tanca donava accés al pati. Des de la casa es veia la capella, l’església, el turó del Putxet

i la plana de la Bonanova, amb la carena de muntanyes del Collserola al darrere. D’aigua, no n’hi mancava: propera al torrent de l’Olla i a la riera de Vallcarca, que la separava de l’església en un mean-

i ﬁns i tot la capella, seguida de la sala de billar. Després ja venia l’entrada principal, l’estable per als cavalls i l’habitatge per als treballadors. La façana lateral de la dreta estava més decorada, amb algun relleu i

dre, entre la molsa i altra vegetació es formava un rierol que corria silenciós i gairebé invisible. L’aigua es recollia en un gran safareig o bassa de regadiu per a les terres de labor, propera a la casa i plena d’aigua verda; estava voltada de xiprers plantats formant una línia darrere de la casa i hi havia un decoratiu brollador. L’indret es completava amb un jardí i una era on el 15 de març, festivitat de sant Isidre Llaurador (patró dels pagesos del Pla de Barcelona i molt celebrat a Gràcia), s’hi feien grans ballades.

columnes encastades. D’aquesta façana en sortia una escalinata doble, que partia d’una àmplia terrassa amb balustres i que conduïa als jardins, amb un camí de castanyers. En uns ediﬁcis annexos hi havia quadres, magatzems i cotxeres.

Cap a llevant hi havia altres masos: Cal Calic, a la Travessera de Dalt; Ca l’Alegre de Dalt, al capdamunt del carrer del mateix nom i enderrocat el 1981, i la masia veïna de Cal Santpere, una part de les terres de la qual són avui el camp de futbol de l’Europa, al carrer de les Camèlies. Per sota de totes dues hi va haver Cal Casaca i Cal Comte. Cal Comte prengué aquest nom per un dels seus propietaris: el comte de Santa Coloma. Era una ﬁnca enorme, amb conreus i horts, però també amb grans espais dedicats al lleure (jardins, estanys, boscos), i tenia una doble funció: agrícola i d’esbarjo. La façana estava encarada a mar i hi lluïa un rellotge de sol rectangular. Les estances de la planta baixa acollien tant diversos espais per als amos com l’habitatge dels masovers, 5/ Can Muntaner.

2.Gra cia.indd 128

Quan la va comprar, el comte de Santa Coloma la va convertir en una residència sumptuosa, afegint elements decoratius tant a l’interior de la masia com als terrenys de l’entorn, que es van convertir en uns jardins d’acord amb el gust de l’època. Una de les estances era l’anomenada habitació de la reina, perquè la reina Isabel II hi pernoctà en una ocasió, en una visita a Barcelona. La ﬁnca tenia molt de terreny, amb extensos camps de conreu on es cultivava blat i vinya i un gran hort; els productes que donava la terra es venien al mercat de la Llibertat. Hi havia també un jardí magníﬁc, amb rosers, i un bosc gran i frondós amb dos amplis estanys. El jardí estava decorat amb testos ornamentals, escultures, brolladors i un hivernacle. L’any 1934 els horts i els jardins de Cal Comte es van parcel·lar i urbanitzar; aquest moment és molt recordat pels veïns de la zona. Més avall, però encara per sobre de la Travessera de Gràcia, hi havia un reguitzell de grans casalots, com Can Trilla, que encara es dreça al carrer Gran, al costat de la plaça del mateix nom. Es tracta d’una casa gran, amb capella, però de trets arquitectònics

27/10/09 12:40:12

6/ Can Xipreret.

senzills. D’utilització mig rústica i mig burgesa, la planta principal o pis noble era la residència dels senyors, que hi passaven temporades de descans, i la planta baixa estava destinada als masovers, que menaven l’explotació agrícola. De la façana en surten vuit balcons, quatre a cada pis, sostinguts per suports de ferro forjat i decorats per sota amb rajoles de ceràmica i un gran rellotge de sol esgrafiat. Les estances de l’edifici estan construïdes segons el gust del segle XVIII, i s’han anat modificant per adaptar-les a diferents usos, entre d’altres el d’escola, ja que primer va acollir l’Escola d’Arts i Oficis i després el Colegio Ibérico. Avui el cos principal de la masia és la residència de les germanes de Jesús Pacient. Can Trilla tenia diversos edificis adossats, que es destinaven a capella, magatzems i cellers. La finca tenia vinyes i oliveres, i elaborava el seu propi vi i oli; els camps de conreu s’estenien cap al carrer de les Carolines, el carrer de Santa Àgueda, les terres de la Virreina i la riera de Gràcia, avui Príncep d’Astúries. Segons consta al testament d’Àgueda Badia, hi havia terres de regadiu, arbres plantats i jardí. El 1825, la propietària de Can Trilla, Àgueda Badia, transforma una part dels camps de conreu en urbanització. Els primers nuclis de població graciencs havien aparegut a banda i banda dels camins, entre els quals el camí de Gràcia (que conduïa al convent de Gràcia, el dels Josepets), avui carrer Gran. En aquesta ocasió, però, s’obrirà una xarxa de carrers que ocuparan els antics

2.Gra cia.indd 129

camps; aquest moment marca l’inici del procés urbanitzador de Gràcia. A la primeria del segle XIX es van construint dos nuclis urbans, l’un a prop dels Josepets i l’altre a prop de Jesús. Aquests nuclis s’anaren estenent ràpidament amb les diferents parcel·lacions dels camps de conreu de les masies i altres terres de l’entorn, ﬁns que tots es van unir en una trama comuna que formarà l’actual xarxa urbana de Gràcia. S’hi sumarà de seguida el nucli creixent dels Caputxins Vells, al camp d’en Grassot, de primer amb rajolers —que forniren de material de construcció la vila creixent— i aviat amb obrers de les fàbriques properes. Sota seu hi havia la Fontana, que tenia un bosc on es va instal·lar el teatre del mateix nom, que avui és el cinema Bosque. La Fontana era una bella mansió de caire més senyorial que agrícola, amb jardins, bosc i conreus. Era a prop de la cantonada del carrer Gran amb la rambla del Prat, i el terreny de jardí i bosc s’estenia cap a la riera (avinguda del Príncep d’Astúries). A la ﬁnca s’hi accedia lateralment, per un portal al carrer Gran (que aleshores era un camí per pujar als Josepets) perpendicular a la casa. Aquest terreny és on s’instal·là el teatre del Bosc, que més tard esdevingué el cinema Bosque.

Tot i que hi havia una part dedicada al conreu, les terres eren ocupades sobretot per un jardí i pel bosc que va fer famosa la masia (el topònim de Bosque encara s’utilitza avui, en el cinema d’aquest nom). En aquest espai exterior hi havia estàtues, fonts i brolladors, i va aconseguir un gran renom perquè es feia servir com a lloc d’esbarjo de la població. Hi havia un ediﬁci per al teatre, i espais a l’exterior amb jardins, perquè a part de les funcions s’hi organitzaven festes i balls.

129 GRÀCIA

Una altra finca era Can Pardal, a la cantonada del carrer del Montseny amb el Torrent de l’Olla; en aquesta cantonada encara es conserva la figura d’un àngel, que ens evoca l’antic nom del carrer Montseny: carrer de l’Àngel. Ricament decorada, la primera planta de la masia tenia relleus de fusta al sostre, d’on penjaven llums d’aranya, i arrambadors alts de ceràmica. Al primer pis hi havia una capella, amb una cúpula que pujava fins al terrat i sobresortia pel costat del campanar; la imatge de Can Pardal és característica per la torre, que s’enlaira per damunt dels terrats. A la torre hi havia hagut un rellotge amb dues campanes. Com a conseqüència de la revolta de les Quintes, que l’any 1870 va fer emmudir el campanar

27/10/09 12:40:13

LES MASIES DE GRÀCIA ELSA CASTELLÀ I LÀZARO

130 GRÀCIA

de Gràcia, el campanar de Can Pardal va passar a ser el que assenyalava les hores als graciencs.

l’altra, una torre d’estiueig, a Gràcia. Totes dues, barroques amb tendència classicista, tenien un cert regust colonial.

Més enllà hi havia la Virreina, a la plaça d’aquest nom. La Virreina, Cal Comte i la Fontana van ser les tres grans cases senyorials de la vila, avui desaparegudes: totes tres han estat enderrocades. Construïda pel virrei Amat en tornar del Perú per gaudir-hi de la jubilació, es va convertir en un veritable palau, bessó del palau de la Virreina que encara avui hi ha a la rambla de Barcelona. El 1771 Manuel d’Amat i de Junyent projectava tornar a Barcelona. Encara al Perú, des de Lima el virrei es va fer construir, per encàrrec i simultàniament, dues cases a Barcelona, molt similars. Obra de l’arquitecte Carles Grau, l’una es bastí a la Rambla número 99 (l’actual palau de la Virreina), i

El virrei Amat feia servir la finca de Gràcia com a finca d’esbarjo, per als estius i les temporades de repòs. Era una mansió enorme, segurament la més gran de la vila. Malgrat que ja no hi és, per fer-nos una idea de l’aspecte de l’edifici podem contemplar el que encara queda a la Rambla, atès que —com ja hem dit— totes dues torres es van edificar alhora. La residència de Gràcia era un palau sumptuós, sembla que millor que el de la Rambla, si bé aquest darrer era la residència oficial del virrei Amat i la torre de Gràcia es destinava a l’esbarjo (festes, actes socials i celebracions) i a passar-hi els estius i les temporades de repòs. Era un lloc ideal no tan sols per al repòs, sinó també per als

actes socials i les recepcions que el virrei preveia celebrar-hi ja quan la va projectar. L’edifici estava encarat al mar. Davant seu pujava el camí que menava a la casa, formant un passeig. A més de jardins i d’uns grans estables per als carruatges, la finca tenia conreus i vinya: va ser una de les explotacions agrícoles més importants de la seva època, i, per tant, disposava d’altres edificis per atendre les feines del camp i per allotjar-hi el bestiar necessari. Els masovers vivien a prop de la casa principal, en una casa situada al camí de la Virreina (avui carrer de Torrijos) cantonada amb el carrer de Sant Lluís. Aquest edifici, la masoveria de la Virreina, encara existeix, i està ocupada per les monges franceses, que durant molt de temps la van emprar com a guarderia i escola. A Lima Manuel d’Amat hi va viure una història d’amor amb l’actriu Micaela Villegas, la Perricholi, que va inspirar Le carrosse du Saint-Sacrement de Prosper Mérimée; l’opereta La Périchole de Jacques Offenbach, i la pel·lícula Le carrosse d’or de Jean Renoir. Però en arribar a Barcelona el virrei, ja gran, es casà amb la jove Maria Francesca de Fiveller, que quedaria vídua ben aviat: Amat va morir el 1782, als setanta-vuit anys, i la seva vídua va passar a ser coneguda popularment com la Virreina. Posteriorment, el casal va ser utilitzat com a caserna i hospital en diferents guerres, usos que el van anar deteriorant, i finalment es va enderrocar i se’n parcel·laren les terres. 7/ Can Muntaner.

2.Gra cia.indd 130

27/10/09 12:40:17

8/ Can Sert.

Les terres de conreu de la finca s’estenien cap a migdia. Per la banda de ponent, tancaven amb un mur per davant del torrent Pregon, que després de recollir les aigües del torrent de Can Comte o de Juncadella baixava pel passeig de Sant Joan cap a la Diagonal. En aquesta zona, la masia hi tenia una sèrie de coberts per a les tasques del camp. Sota la Travessera de Gràcia encara hi havia altres masies, ben situades en aquest carrer, antiga via ja a l’època romana. Hi trobem Can Cargol (a la plaça de Gal·la Placídia), Can Focs (a la cantonada de Milà i Fontanals amb el carrer de Còrsega), Cal Xero (a la cantonada del carrer de Bailèn amb la Travessera), Ca l’Arquer (a la Travessera, on arrenca el carrer de l’Escorial) i Cal Mariner, ja fregant el terme d’Horta. Entre Can Focs i Cal Xero s’hi van establir dues fàbriques tèxtils: el Vapor Nou i el Vapor Vell. I entre Cal Xero i Ca l’Arquer, i sota la plaça Joanic, s’hi edificà un petit nucli de carrers rústics, al capdamunt de l’actual passeig de Sant Joan, seguit de les «cases de Mossèn Bruno». Aquest nucli es va enderrocar a partir del 1926 per permetre la prolongació del passeig de Sant Joan. Ca l’Arquer era, per l’estructura i la decoració, una típica masia de l’època. Els seus propietaris eren argenters, i un d’ells, Pere Arquer, afeccionat a la pintura, va decidir decorar abundosament la casa: els murs exteriors eren esgrafiats i les habitacions tenien pintures, moltes al fresc. La decoració de la façana estava distribuïda en feixes verticals i horitzontals, que acabaven oferint un espai organitzat geomètri-

2.Gra cia.indd 131

cament en rectangles guiats pels elements dels murs (ﬁnestres, portes, balcons). A l’exterior, a la façana de darrere, que donava a la Travessera, i sota una de les arcades de la part porxada, hi havia una representació de la Verge de Puig-l’agulla, a qui tenia devoció un dels propietaris de la ﬁnca que era originari de Vilalleons, on es venera aquesta Mare de Déu. Estava pintada en un plafó de rajoles, presentada sota uns cortinatges i amb un parell de lleons als peus, i s’aixoplugava en una capelleta encastada dins la paret, que presidia la casa. A la façana també hi havia un rellotge de sol en forma de rectangle vertical; estava situat entre dos balcons, i enmig i per sobre de les dues portes.

A la darreria del segle XVIII Ca l’Arquer i Cal Xero es van desmantellar, perquè van quedar afectades per la nova urbanització del carrer Roger de Flor i de la Travessera.

131 GRÀCIA

Quant als interiors, segons R. Martí eren «d’estil isabelí, amb un confort aburgesat d’acord amb les possibilitats i els gustos de l’època». 9/ Masoveria de la Virreina.

27/10/09 12:40:18

132 GRÃ&#x20AC;CIA

2.Gra cia.indd 132

27/10/09 12:40:19

CAN XIPRERET

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Xipreret és una masia situada al carrer Mare de Déu de la Salut, número 75, al final del carrer de Ca l’Alegre de Dalt. Avui tota la propietat forma part d’un club de tennis. Tot i haver perdut el caràcter rural i haver viscut diverses reformes i ampliacions, la façana principal de l’edifici manté la tipologia original. La masia és de planta baixa i dos pisos i té la coberta de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals, amb el carener perpendicular a la façana principal. La façana principal consta de tres eixos compositius, definits per tres obertures per planta que li donen una marcada simetria. Al centre de la façana hi ha el portal d’arc escarser adovellat i tots els finestrals superiors són de pedra carejada. La voluta de la façana principal és de forma triangular, amb un rellotge de sol esgrafiat a la part superior amb la inscripció «SINE SOLE SILEO» (‘sense sol callo’), datada l’any 1971. Tant als laterals com a la façana posterior s’hi han afegit modernament diversos cossos de dos nivells d’alçat. A la façana de gregal i garbí se li han adossat dos cossos de planta baixa i pis, que tenen com a coberta un terrat pla transitable. Alhora, davant la façana de mestral s’ha construït un edifici modern de planta baixa i un pis, que està unit a la masia a través d’una galeria i unes escales. L’acabat exterior és

2.Gra cia.indd 133

arrebossat i pintat de color terrós, excepte a la façana de tramuntana, on hi ha obra vista. Està envoltada de pistes de tennis. Can Xipreret és datat del segle XVIII. Ja al segle XIX els propietaris de la masia, que eren la família Morera, van fer construir l’ermita de la Salut, que dóna nom al barri. Al costat de la masia hi havia una font ferruginosa. Durant aquest període es van començar a vendre les terres per donar pas a un barri residencial benestant, i s’hi va projectar la creació d’una ciutat jardí com al parc Güell, tot i que no va prosperar. A la primeria del segle XX passa a ser-ne propietària l’entitat cultural, esportiva i d’oci anomenada Salud Sport Club. El 1914 s’hi crea el club de tennis, i no serà ﬁns al 1958 que s’hi inaugurarà la primera escola de tennis catalana i de l’Estat. El 1971 es va restaurar l’ediﬁci, i és aleshores quan s’hi va incorporar el rellotge de sol.

133 GRÀCIA

27/10/09 12:40:23

CAN XIPRERET

1/ La façana principal de l’edifici manté la tipologia original, tot i haver viscut diverses reformes i ampliacions.

134 GRÀCIA

2.Gra cia.indd 134

27/10/09 12:40:28

135 GRÃ&#x20AC;CIA

2.Gra cia.indd 135

27/10/09 12:40:31

CAN MUNTANER

CA LA MARQUESA Ca la Marquesa és una masia situada al carrer de Maignon, número 27. Actualment està destinada a residència familiar. Originalment era un ediﬁci de planta quadrangular, però arran de diverses ampliacions avui és de planta rectangular. Consta de planta baixa i dos pisos i té la coberta plana, a la qual s’ha afegit un cos petit amb funció de safareig. Tant la porta principal com els

Can Muntaner és una masia situada dins el parc Güell, a prop de la sala Hipòstila. Actualment està destinada a escola pública.

136 GRÀCIA

diversos finestrals són arrebossats i estan distribuïts seguint una composició simètrica. Tots els finestrals del pis superior tenen sortida a un balcó. La façana principal està decorada amb esgrafiats de color blanc sobre un fons carabassa, com és característic en les cases senyorials construïdes o reformades entre el segle XVIII i el XIX. Com a coronament, té una petita capçalera pintada amb una balustrada, i en una de les façanes laterals hi conserva el rellotge de sol. Sembla que la masia es va construir al segle XVIII, quan formava part d’una gran propietat agrícola que s’estenia des del carrer de Maignon fins al Coll del Portell i Sant Cugat i limitava amb les conegudes masies de Can Muntaner, Can Mallorca i Can Tusquets. L’any 1856, durant el Bienni Progressista, s’hi refugiaren set oficials que fugien dels nombrosos insurrectes que ocupaven la vila de Gràcia. Els revoltats van cremar la casa, i quan en van sortir els oficials els van executar allà mateix. Al cap de pocs dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió van córrer la mateixa sort, també davant el que quedava de Ca la Marquesa.

2.Gra cia.indd 136

El volum principal és de tres cossos, i en té dos més de laterals de planta baixa i dos pisos amb terrassa a la part superior. L’edifici central té un total de tres pisos i golfes, i la coberta és de quatre vessants. En situem l’origen a l’època moderna, tot i que la casa que veiem actualment és fruit d’una gran reforma que s’hi va fer a la primeria del segle XX. En aquesta reforma se li donà una presència més senyorial, pròpia de les cases de famílies benestants d’aquest període, i alhora se’n va eliminar el caràcter rural. Amb aquesta finalitat es van obrir noves finestres triforades al segon pis i a les golfes, i es va afegir un balcó al finestral central, que té la barana i el suport fets de ferro forjat bellament elaborat. La façana també està ornamentada amb diversos motius historicistes, on es complementen els motius esculpits en pedra i els esgrafiats, de marcada presència geomètrica. Sobre un fons de color magenta, la planta baixa està pintada imitant carreus, i el primer i el segon pis amb rombes entrecreuats; els dels cossos laterals són més petits. Seguint els cinc eixos compositius que dominen la façana principal, hi ha un portal al centre i dos a cada extrem, tots tres d’arc escarser de pedra carejada.

27/10/09 12:40:33

Està formada per un gran volum que comprèn l’ediﬁci principal, de tres crugies, i els cossos adossats als laterals. És de planta baixa i dos pisos, amb el

cos central de les golfes que sobresurt, situat sobre la terrassa amb balustrada que fa de coberta. Els cossos laterals s’obren amb dues galeries horitzontals de pòrtics d’arc de mig punt arrebossats, amb una balustrada a la part inferior. En una de les façanes aquesta galeria s’ha tapiat. El volum està decorat amb cornises a nivell de ràfec i de forjats, que corresponen a una reforma de l’edifici del final del segle XIX en què s’habilità com a residència d’estiu. Al centre de la façana principal hi ha el portal d’accés, que és d’arc escarser de pedra carejada. L’origen de la masia sembla correpondres al segle XVIII. No serà fins al segle XIX que la família Sert la convertí en la seva residència d’estiueig i li donà l’aspecte que presenta actualment.

CAN TRILLA

CAN SERT Can Sert és una masia situada entre el número 16 i 18 de l’avinguda de la República Argentina, el número 58 i 72 del carrer Ballester i el número 2 i 16 del carrer Velázquez. Actualment és una residència geriàtrica.

Està situada al carrer Gran de Gràcia, número 177, davant de la plaça que en rep el nom. Actualment és un convent, llevat de la planta baixa que dóna al carrer, on hi ha un comerç. Aquesta és probablement una de les masies més antigues que es conserven de la vila de Gràcia. Originàriament s’hi accedia per la façana de garbí, on trobem adossada una interessant capella barroca. A les façanes lateral i posterior hi havia els diferents cossos annexos, com són magatzems i corts. Avui l’accés es fa pel lateral, on hi ha un carrer sense sortida que queda tancat per un barri. El volum principal consta de quatre cossos, que formen un ediﬁci de planta rectangular de dimensions notables. És de planta baixa, dos pisos i golfes amb coberta de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. En aquestes façanes hi havia una galeria amb pòrtics d’arc de mig punt, la major part dels quals estan tapiats. Tant el portal principal com una bona part de les ﬁnestres són de factura moderna. Hi destaca un portal de pedra carejada i llinda plana situat a l’extrem de la façana, a tocar de la capella. En aquesta part també hi ha els angles cantoners, acabats amb carreus vistos. La façana principal està coronada amb una capçalera de línia senzilla, que contrasta amb la de formes ondulants de la capella.

137 GRÀCIA

L’any 1911, va passar a ser-ne propietari un orde religiós, que la va convertir en la residència geriàtrica femenina que ha perdurat ﬁns als nostres dies. Encara conserva una part del jardí que l’envoltava.

2.Gra cia.indd 137

27/10/09 12:40:33

CAN TUSQUETS Masia que es troba situada en una parcel·la entre la Travessera de Dalt, del número 45 al 61, i el carrer Santuari de Sant Josep de la Muntanya, número 1. Actualment és una llar d’infants maltractats.

138 GRÀCIA

Es tracta d’una masia de tipologia típica barroca, les quals destaquen per estar ornamentades amb voluta i esgrafiats. La façana reflecteix l’organització en tres crugies estructurals al servei d’una tipologia organitzativa interior, amb l’entrada a la planta baixa i la sala a la planta primera com els seus espais fonamentals. És de planta baixa i dos pisos i la coberta és de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals amb el carener perpendicular a la façana principal. La tecnologia constructiva es fonamenta en parets de càrrega de paret de maçoneria. Tant pel que fa a la distribució de les obertures com pels ornaments de les façanes, veiem que hi ha un clar predomini de la simetria. A la façana principal hi ha tres portals d’arc escarser adovellats; el més gran, que trobem en un lateral era probablement per on accedien els carros i el bestiar. Sobre cadascun d’aquests hi ha un finestral

de pedra carejada amb balcó senzill. Al pis superior hi ha tres finestres arrebossades de llinda plana, en què la del centre és lleugerament més gran que les altres dues. El tractament de la planta baixa és de línies horitzontals de color terrós. Ja al primer pis, a banda i banda del balcó central, n’arrenquen dos pilars esgrafiats d’ordre jònic de color terrós sobre un fons de color verd. Aquests pilars enllacen a través de motius florals les obertures del pis superior, que arriben fins a la voluta, on hi ha un destacat rellotge de sol circular amb data de 1793. A la façana de mestral hi ha una galeria oberta amb pòrtics d’arc de mig punt. Les finestres, com les de les façanes de garbí i gregal, són arrebossades, i es troben ressaltades amb relleu i un color diferent. La part on se situaria el carener consta d’un terrat pla, en un extrem del qual hi ha un petit cos cúbic afegit amb posterioritat a la resta de la construcció. Així mateix, en aquest punt (més alçat que els dos vessants principals) comença un vessant que desaigua a la façana posterior. L’única façana que es troba decorada al ràfec amb rajols i teules ceràmics és la de gregal. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color verd pel que fa als murs, i blanc pel que fa als emmarcaments de les obertures. El predomini del massís de les parets foranes i la bona orientació de la casa fan que el tractament de la pell de color terra trobin en el sol la llum ideal per irradiar l’ambient festiu de la decoració barroca. Els balcons funcionals amb baranes metàl·liques son alguns dels elements complementaris a destacar. La masia de Can Tusquets fou edificada a la darreria del segle XVIII. Mantingué l’activitat agrícola fins que fou comprada per l’orde religiós femení de la Mare de Déu dels Desemparats, propietari del santuari de Sant Josep de la Muntanya (1895-1914). Vers els anys seixanta del segle XX, la masia perdé la major part dels terrenys amb motiu de la construcció de la Travessera de Dalt. Avui, el jardí centenari que l’envolta també és amenaçat per l’obertura d’un nou carrer.

2.Gra cia.indd 138

27/10/09 12:40:34

MASOVERIA DE LA VIRREINA La masoveria de la Virreina està situada entre el carrer Sant Lluís, del número 1 al 5, i el carrer Torrijos, del número 56 al 58. Actualment s’utilitza com a convent. Es tracta d’un gran volum de planta rectangular que originalment constava de tres crugies, que s’han ampliat successivament pels laterals. La casa que veiem avui ha perdut el caràcter rural, ja que s’hi han fet diverses ampliacions i reformes. És de planta baixa, amb dos pisos i golfes, amb la coberta de dos

139 GRÀCIA

vessants que desaigüen a les façanes laterals. Les obertures, totes arrebossades, estan situades a la façana i segueixen una disposició simètrica. La construcció d’aquesta masoveria és paral·lela a la del palau de la Virreina, que era on actualment hi ha la plaça homònima —enderrocada l’any 1878— i l’església de Sant Joan de Gràcia. Hi residien els masovers que s’ocupaven de l’explotació agrícola de la propietat. A la darreria del segle XIX l’ediﬁci va passar a la comunitat de les Germanes Dominiques de la Presentació, que s’hi traslladaren l’any 1903 i van transformar l’ediﬁci en escola i en residència de les monges.

2.Gra cia.indd 139

27/10/09 12:40:35

140 Can Muntaner

GRĂ&#x20AC;CIA

Can Sert Ca la Marquesa Can Xipreret Can Tusquets

Can Trilla

Masoveria de la Virreina

2.Gra cia.indd 140

27/10/09 12:40:36

GRÀCIA

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE GRÀCIA

Ca la Marquesa I C. Maignon, 27

141

Can Muntaner I Parc Güell Can Sert I C. República Argentina, 16-18 i C. Ballester 58-72.

GRÀCIA

Can Trilla I C. Gran de Gràcia, 177 Can Tusquets I Travessera de Dalt, 45-61 Can Xipreret I C. Mare de Déu de la Salut, 75 Masoveria de la Virreina I C. Sant Lluís, 1-5 i C. Torrijos 56-58

2.Gra cia.indd 141

27/10/09 12:40:37

3.Horta-Guinardo .indd 142

27/10/09 08:31:35

HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 143

27/10/09 08:31:48

144

HORTA-GUINARDĂ&#x201C;

144

3.Horta-Guinardo .indd 144

27/10/09 08:32:03

MASIES, CASES SENYORIALS I TORRES D’ESTIUEIG A LA ZONA D’HORTA CARLOTA GIMÉNEZ I COMPTE

L’actual districte d’Horta-Guinardó formava part dels antics municipis de Sant Joan d’Horta, Sant Andreu de Palomar (una petita part) i Sant Martí de Provençals.

Les masies tenien pou, bassa i sovint sínia, i, sobretot, safareig, com a elements imprescindibles per a la bona marxa de la casa i de les feines del camp.

En aquest territori s’hi han anat formant barris que han ocupat els espais de les masies i dels seus camps de conreu, que havien estat l’ocupació humana primerenca del Pla de Barcelona.

Amb el temps era corrent que les masies canviessin de nom, perquè també canviaven de propietaris. De vegades, però, malgrat el pas dels anys o dels segles el nom del primer propietari perdurava, i en algun cas excepcional una masia s’ha conegut sempre amb el mateix nom.

La zona de l’antic municipi de Sant Joan d’Horta, la vall d’Horta, era un territori molt més extens del que avui és el barri d’Horta. Pel que fa a l’actual districte d’HortaGuinardó, els barris de Sant Genís dels Agudells, Horta, la Clota, Montbau, la Vall d’Hebron, la Teixonera i el Carmel pertanyien a aquest territori. El barri de la Font d’en Fargues (crescut a la falda del turó de la Rovira), tot i que era pròxim a la vall d’Horta, pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar. L’assentament agrícola a la vall d’Horta té un antecedent força antic, ja que va ser ocupada pels romans fa dos mil anys; en tenim un esplèndid testimoni en la vil·la romana de Can Cortada, descoberta el 1987, al subsòl del capdamunt del carrer Campoamor, per on passa l’avinguda de l’Estatut. L’ocupació humana va continuar durant l’edat mitjana i ﬁns avui, amb la masia de Can Cortada, que encara conserva les restes d’una torre de defensa.

1/ Can Figuerola.

3.Horta-Guinardo .indd 145

L’establiment d’una masia anava relacionat directament amb l’existència d’aigua, i com que en tota aquesta zona hi era molt abundant, tant la procedent del subsòl (els aqüífers) com dels torrents o de la riera, la riera d’Horta va fer possible l’existència de més d’una cinquantena de masies.

145 HORTA-GUINARDÓ

El conreu predominant d’aquests indrets era la vinya, a més dels productes de l’horta, i per això totes les grans masies tenien cups i celler. El terreny era bo per a la vinya, ja que si es donava el cas es podia enfilar bé per la muntanya. Hi havia masies exclusivament de conreu i altres eren finques de gent benestant que hi anava a descansar fugint d’una ciutat ja molt estreta i populosa, i que encarregaven el conreu dels camps a uns masovers que hi vivien tot l’any. Algunes masies van començar sent una explotació de la família i després, en passar a uns altres propietaris, es van convertir en cases de camp senyorials. Aquest procés de transformació va començar bàsicament al final del segle XVII i al principi del XVIII. El fet de disposar d’aigua abundant va facilitar que la transformació en casa d’estiueig comportés sovint que es fessin jardins on l’aigua hi tenia un paper important, per regar i també en l’aspecte estètic, ja que es procurava que hi hagués estanys, fonts, brolladors, etc. Com a exemple podem esmentar Can Llupià (jardins del Laberint), la Granja Vella o Martí-Codolar o les desaparegudes cases senyorials de Can Fontaner o de Can Barret.

27/10/09 08:32:06

MASIES, CASES SENYORIALS I TORRES D’ESTIUEIG A LA ZONA D’HORTA CARLOTA GIMÉNEZ I COMPTE

Els barris que avui trobem al territori de l’antic municipi de Sant Joan d’Horta han viscut una enorme transformació urbana per diverses causes que s’han succeït aproximadament en els últims cinquanta anys, com ara la necessitat de sòl per fer habitatges per a la població, ja des dels anys seixanta (això va comportar l’aproﬁtament màxim del terreny i la parcel·lació de ﬁnques rústiques per fer-hi grans blocs d’habitatges), la necessitat d’obrir vies ràpides per al trànsit de vehicles i els Jocs Olímpics de 1992.

146 HORTA-GUINARDÓ

Per això mateix, les masies que encara existien —moltes amb una explotació agrària encara activa— a Horta, la Clota, Sant Genís dels Agudells, Montbau i la Vall d’Hebron van anar desapareixent a mesura que

sorgien necessitats d’interès públic o que els seus propietaris decidien parcel·lar les terres. Algunes encara existeixen, però una conservació poc curosa o diverses circumstàncies que pertanyen a l’àmbit del dret de la propietat privada les han escapçat, desﬁgurat o transformat per dedicar-les a un ús molt llunyà del primitiu. D’altres han subsistit gràcies al fet que s’han dedicat a equipaments. Val la pena destacar que l’única masia que es conserva íntegrament (amb jardins inclosos) és Can Fargues, recuperada per a la ciutat recentment. A la zona del vessant de Collserola, als actuals barris de Sant Genís dels Agudells, la Vall d’Hebron, Montbau i Horta, hi havia Can Besora, que era al carrer Natzaret,

darrere del Patronat Ribas. Inicialment la finca era molt gran, amb dues heretats i les seves respectives cases, però al començament del segle XX una de les masies va desaparèixer i només va quedar la que es coneix com Can Besora, que tenia un pou a l’entrada. També darrere del Patronat Ribas hi havia Can Gresa, al barri de Sant Genís dels Agudells, que avui ja no existeix. Documentada des del segle XVIII i esmentada al Cuestionario de Francisco de Zamora (1789), popularment se l’anomenava Casa Groga. Avui al lloc que ocupava hi ha el centre cívic de la Casa Groga i la plaça de Meguidó. La Granja Nova era als terrenys on es va construir l’hospital de la Vall d’Hebron. El 1644, junt amb la Granja Vella (després casa senyorial dels Martí-Codolar), era propietat del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que l’explotava com a granja i en conreava les terres, arrendades als pagesos de la zona. Can Barret tenia l’origen al segle XVIII. Primer es va conèixer com el mas de Can Gelabert; després va ser Can Generet, i a partir de 1851, ja en mans de la família Barret, es va convertir en una finca d’esbarjo amb magnífics jardins, templets, estanys i jocs d’aigua gràcies a l’abundància de què disposava. Va ser derruïda el 1956 i s’hi van començar a construir els pisos de Montbau. Can Frares o la Torre dels Frares era una finca de gran extensió emplaçada als dominis del marquès d’Alfarràs i de Llupià, per sota del parc del Laberint. Al començament del segle XIX era una casa de descans dels pares mínims, amb molta 2/ Can Figuerola.

3.Horta-Guinardo .indd 146

27/10/09 08:32:06

3/ Can Fargues.

Sitjar Gran. Aquesta masia estava dedicada totalment al conreu de la terra, especialment vinyes i hort, ja que tenia una mina molt rica d’aigua, coneguda com la font de Cal Notari, després anomenada font del Gos. La masia es va enderrocar per fer una variant de la ronda de Dalt, i avui encara es pot veure la seva palmera. Per sota del passeig de la vall d’Hebron (antiga carretera de Cornellà a Fogars de Tordera), ja en una zona més planera, hi havia vinya i abundància d’aigua, que van conservar el patrimoni fins a 1835. Amb la desamortització, el 25 d’abril de 1844 el notari Ferran de Moragas i Ubach va comprar la propietat, que més endavant, l’any 1915, va passar a mans de la Diputació de Barcelona gràcies a una donació testamentària de Miquel Albà que va permetre constituir la Fundació Albà. La masia va ser enderrocada el 1973 i en el seu lloc s’hi va construir una escola que forma part del conjunt d’aquesta fundació. Can Glòria estava situada a la vora del velòdrom d’Horta, per damunt de Can Cortada i a ponent de Cal Notari. Datava de mitjan segle XVIII, quan s’utilitzava com a casa d’estiueig, i va ser construïda per Josep Glòria i Picó, ciutadà honrat i comerciant de robes. La casa, com la de Can Carabassa, era un exemple d’arquitectura neoclàssica, amb uns magnífics jardins escalonats en tres terrasses; a la superior hi havia un estany i una gran cascada. La finca era molt extensa, s’hi conreaven hortalisses, vinya i molts arbres fruiters, i disposava de molta aigua per regar, ja que tenia un dipòsit d’aigua de 300.000 litres. Al final del segle XVIII va ser lloc de visita del baró de Maldà, que ens ha deixat les descripcions dels jardins i de la casa. L’any 1969 va ser enderrocada per construir la ronda de Dalt. Cal Notari estava situada al començament de la carretera d’Horta a Cerdanyola, a tocar dels terrenys de Can Baliarda i de Can

3.Horta-Guinardo .indd 147

Can Brasó, situada per sobre de Can Rossell, entre el camí de Sant Cebrià i el convent de les mínimes. Felicià Brasó i Buhigas va comprar casa i terrenys al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron l’any 1762. Can Brasó era una petita masia de l’estil de les del seu entorn —Can Rossell, Can Regira...—, amb bones collites de vinya, blat i productes de l’horta. Va pertànyer a la família Brasó ﬁns al començament del segle XX, i als anys seixanta, quan es van construir els blocs de pisos del parc de la Vall d’Hebron, van desaparèixer la casa i els camps; avui en la nomenclatura resta el nom de jardins de Can Brasó. Can Rossell era una masia veïna de les terres de Can Brasó i a prop de Can Travi Nou (que encara existeix, transformada en restaurant); s’hi arribava pel camí de Sant Cebrià, que unia aquestes masies i era lloc de pas obligat per anar a les terres i masies de la part alta d’Horta. A Can Rossell s’hi conreava vinya i arbres fruiters. A mitjan segle XVII la casa va ser venuda a Joan Francesc Rossell, i al segle XVIII la visitava sovint el baró de Maldà, que ens n’ha deixat les seves peculiars descripcions. Ca la Sínia

estava situada al final del carrer d’Horta, al costat de Can Travi Vell (que encara existeix, però molt modificat i transformat en equipaments municipals). El nom li ve de la sínia que feien servir per regar els camps. Per davant d’aquesta masia hi passava l’anomenat camí del Purgatori, que donava al camí de Sant Cebrià i Can Brasó. El seu entorn era tan bucòlic i agradable que als anys quaranta va ser el motiu que va inspirar diversos quadres del pintor Josep Ribot i Calpe. Avui de Ca la Sínia ja no en queda res a causa de la construcció de les diferents vies ràpides que passen per la zona. Can Fontaner, situada a la zona dels actuals carrers de Coïmbra, Fàtima i Fontanet (sic), té l’origen al segle XVII, i l’any 1700 va ser comprada per Ignasi Fontaner, que la va convertir en una finca d’esbarjo, la primera

147 HORTA-GUINARDÓ

4/ Can Cortada.

27/10/09 08:32:10

MASIES, CASES SENYORIALS I TORRES D’ESTIUEIG A LA ZONA D’HORTA CARLOTA GIMÉNEZ I COMPTE

148

d’aquest tipus que hi va haver a Horta. Segons la descripció feta al Cuestionario de Francisco de Zamora (1789), tenia un magníﬁc jardí amb jocs d’aigua i un estany, entre d’altres. A part de la casa principal, hi havia divuit cases més que amb la fàbrica, una indústria d’adob de pells de les més importants del sector, formaven el veïnat de Can Fontaner. La vinya, els arbres fruiters i els productes de l’horta estaven a cura dels pagesos de les cases de la ﬁnca. En aquest veïnat hi havia Ca n’Enric, de la qual avui només en queda un element que podia haver estat una torre vigilància de la masia:

HORTA-GUINARDÓ

l’anomenada Torre dels Moros. Can Blai, datada d’abans del segle XVIII, estava situada per sota de Ca la Sínia, avui carrer de Coïmbra, al costat del parc de l’Amistat. Hi vivien els masovers de la casa senyorial de Can Fontaner, a la qual pertanyien, i que segons un pacte documentat l’any 1700 tenien el dret de fer servir la seva aigua. Regaven amb un pou artesià que donava prou aigua per a tots els camps, i les terres es van treballar fins a 1973. Can Tarrida era entre els carrers d’Iglésias, la riera Marcel·lí i el carrer de Jerez, per on passa l’avinguda de l’Estatut. Era una casa senyorial amb finestrals gòtics, i a l’anomenada plana de Can Tarrida hi havia uns bons camps de conreu. L’any 1897 l’últim propietari va llegar la masia a la Casa de la Caritat de Barcelona, i l’any 1974 l’edifici va ser enderrocat perquè hi pogués passar l’avinguda de l’Estatut. Tres carrers d’Horta que són a la vora recorden la plana de Can Tarrida: el carrer de la Plana, el passatge de la Plana i la baixada de la Plana. Can Don Joan era la casa noble dels Cruïlles. Era en un turonet a la zona on ara hi ha els carrers del marquès de Castellbell i de Porto, a la Clota, i tenia horta, jardí i aigua abundant. Va ser profusament descrita pel baró de Maldà, que en deia: «...torre i hisenda d’allò ben regalada d’aigua que mana de ses fonts i d’aquella gran cascada 5/ Can Cortada.

3.Horta-Guinardo .indd 148

que llença a un gran fondo safareig amb peixos davant de la torre...» Can Bransí estava situada al costat del lloc on ara hi ha el mercat d’Horta, al carrer del Tajo. Està documentada des de mitjan segle XVIII, i apareix al Cuestionario de Francisco Zamora; l’Ajuntament de Barcelona va nomenar Bernat Bransí per respondre les preguntes relatives a les cases de la vall d’Horta. La tanca de darrere era un mur que limitava amb el camí d’Horta a la Mare de Déu del Coll (avui carrer Dante). La finca rebia l’aigua de Ca la Sínia, amb un solc per portar-la que es va fer a mitjan segle XIX; tenia un jardí amb un llac artificial, dos estanys, quatre safareigs i un pou. Era una finca amb una gran extensió de terreny, amb arbres fruiters i vinya, i la vaqueria tenia molta anomenada. Al començament del segle XX la propietat es va començar a fraccionar i la casa va desaparèixer cap als anys setanta. Can Sitjar Xic era davant de Can Sitjar Gran, als terrenys de l’actual parc de la Unitat, on hi ha el CEIP Mare Nostrum. Era la casa de camp dels Macaya, que vivien al passeig de Sant Joan, a l’actual palau Macaya. A finals dels setanta els terrenys van passar a dependre de l’Ajuntament de Barcelona. Cada una de les cases Sitjar és profusament esmentada en l’obra del baró de Maldà. Tocant al turó de la Peira, entre la riera d’Horta i el torrent de Can Mariner, hi havia Ca la Peira. L’última modificació de la masia va ser a mitjan segle XVIII, quan es van incorporar esgrafiats a la façana. La casa va desaparèixer quan es va construir el metro que arriba a la plaça Eivissa.

27/10/09 08:32:17

6/ Can Traví Nou.

Als afores del nucli d’Horta, ja tocant a l’actual parc Central de Nou Barris, hi havia Can Quintana, que probablement es va construir al segle XVI, perquè tenia uns finestrals gòtics molt ben conservats. Era al passeig Universal, on actualment hi ha la clínica Nostra Senyora de la Mercè. Els terrenys de la finca anaven des del passeig Universal al carrer Canigó i des del passeig de Valldaura fins al carrer Feliu i Codina. La masia tenia un bosc, un torrent, una font i un aqüeducte, conservat en part; la nomenclatura ciutadana delata l’indret on era: a l’actual camí de la Font d’en Quintana. Fins l’any 1936 aquell entorn era una pineda, i el carrer Pirineus era el contrafort del torrent, però en aquesta època es van tallar tots els pins per fer-ne llenya. Font, placeta i torrent van desaparèixer en l’època de la urbanització, i la casa va ser enderrocada el 1958. La finca obtenia l’aigua de la veta d’aigua que venia de Can Masdéu, que també

alimentava la font Baliarda. Can Masdéu és una masia situada en una petita vall de la serra de Collserola, al torrent de Santgenís i al llindar d’Horta (de fet, abans pertanyia al seu municipi). És una masia documentada ja al segle XI que va funcionar com a tal fins a 1906, quan es va convertir en una leproseria propietat de l’hospital de Sant Pau. Té una font i una gran bassa que ha servit sempre per regar l’abundant horta que s’hi conrea. Des de 1955 i fins al desembre de 2001 va quedar abandonada, i fa uns anys està ocupada per gent que conrea la terra en petits horts i aprofita l’aigua de la bassa i de la font. El gran edifici que hi ha darrere de Can Masdéu és l’hospital de Sant Llàtzer, construït l’any 1955, que no ha funcionat mai i encara avui està en desús. A prop de la carretera d’Horta hi havia Can Sabastida, que era la típica masia rectangular amb una teulada a quatre vessants de notables dimensions i amb capella. Estava 7/ Can Llupià.

3.Horta-Guinardo .indd 149

situada a la zona on ara hi ha els carrers Sabastida, Cartellà i el passeig Maragall. Construïda probablement al segle XIV, al segle XV el propietari era Joan Sabastida, veguer de Barcelona i membre d’una família notable que va ocupar càrrecs importants al Consell de Cent. Al segle XVII la masia i les terres pertanyien a Josep Galceran de Cartellà i de Sabastida, baró de l’Albi. Per successió directa, títol i ﬁnques van passar a la família Montoliu. Als anys vuitanta l’hereu Carles de Montoliu i Carrasco es va vendre casa i terres i va parcel·lar el terreny per fer-hi pisos.

149 HORTA-GUINARDÓ

Crescut al vessant hortenc del turó del Coll, hi havia Can Grau. Quan es va començar a urbanitzar la zona quedava al carrer de Bernat Bransí, entre els carrers de Dante i de la Conca de Tremp. De probable origen rural, al segle XVI, i convertida al XVIII en casa d’esbarjo, a les cròniques del baró de Maldà es diu que passant per aquella heretat es meravellava d’aquella frondositat de vegetació i del doll d’aigua que hi rajava... a més de la quantitat de vinya, ametllers,

27/10/09 08:32:20

8/ Can Móra.

garrofers i arbres fruiters. A ﬁnals dels anys seixanta del segle passat Can Grau estava en situació de degradació i encaixonada entre els carrers Bernat Bransí, Pantà de Tremp, Moratín i Ramon Rocafull. L’estiu de 2006 la van enderrocar del tot.

150 HORTA-GUINARDÓ

Al vessant del turó del Carmel hi havia Can Mans, que inicialment era un forn de calç. Està documentat ja l’any 1601, quan es comença la construcció d’un pou. Era una ediﬁcació notable que llavors pertanyia al priorat de la Mare de Déu del Coll, i que era al lloc on hi ha l’illa de cases delimitada pels carrers de la Murtra, l’Alguer, Calderón de la Barca i Segimon, actualment al barri del Carmel. Al ﬁnal del segle XVIII, el Cuestionario de Francisco Zamora explica que baixant del priorat de la Mare de Déu del Coll i pel

vessant que donava a l’estany de Gausachs es trobava Can Mans, en ple camí de Gràcia a Horta, passant pel Carmel, a l’actual carrer de Calderón de la Barca. Se sap que als segles XVIII i XIX era un hostal o fonda, perquè era en un lloc de pas de Gràcia a Horta, i ja als primers anys del segle XX hi havia un rètol que deia: «Vista Rica del Carmelo, antes Casa Mans. Se sirven comidas y refrescos

con agua de mina. Autobuses de la plaza Lesseps a Vista Rica en 10 minutos.» Als anys vint l’edifici va ser seu de l’Agrupación de Propietarios del Monte Carmelo, i als seixanta el van enderrocar. També hi havia Cal Morros, que estava situada al punt on conflueixen els actuals carrers de Santa Albina i Santa Rosalia. Antiga masia reconvertida en casa senyorial, devia ser una casa important, perquè al Cuestionario de Francisco Zamora apareix citada juntament amb Can Grau. La Casa Peñasco, anomenada el Castell, va ser la primera casa que es va edificar al turó de la Rovira, al principi del segle XX. El primer propietari va ser Norberto Peñasco, i la finca tenia una extensió considerable, amb un mur que tancava el seu perímetre; el carrer Penyal és un record de les terres d’aquesta casa, tot i que el nom es va traduir d’una manera inadequada perquè no se’n sabia l’origen. La casa va ser enderrocada l’any 1937, quan al cim del turó s’hi van construir unes defenses antiaèries.

9/ Sant Genís dels Agudells.

3.Horta-Guinardo .indd 150

27/10/09 08:32:26

EL PASSAT RURAL DEL GUINARDÓ JOAN CORBERA I PALAU

El Guinardó només conserva actualment una petita part de les masies que durant llargs anys havien ocupat el seu territori. I les que es conserven han perdut, en molts casos, la forma típica pairal després de diverses remodelacions que les van transformar en residència senyorial. Aquesta relació entre edifici d’explotació rural i residència senyorial és una de les característiques de les masies del Guinardó: conreus i jardins, corrals i salons, basses i sortidors... en fi, masovers i senyors, dos mons que anaven de bracet. Fent un repàs al nom d’aquestes propietats rurals veurem de seguida el seu entroncament amb la noblesa —catalana o forastera— i amb l’alta burgesia: Llanas, Santpere, De Lemos o Delemús, Vélez o Velas, Casanovas, Milans, Sentmenat, Albi, Castellvell, Xifré, Planàs… En general, es tracta de finques que ocupaven àmplies extensions de terreny, situades la major part al costat sud-oest del barri, la zona que es correspon amb l’antic terme municipal de Sant Martí de Provençals. L’orientació d’aquestes masies, encarades al mar, les feia encara més atractives per satisfer les ànsies bucòliques de les classes altes. L’altre costat, el nord-est, és un espai més petit que formava part del municipi de Sant Andreu de Palomar. La separació entre els dos ajuntaments la dibuixava el torrent de la Guineu, del qual gairebé no en queda cap vestigi. El torrent de la Guineu naixia a la fondalada del parc del Guinardó, baixava pel costat del carrer Art i es dirigia cap a la plaça Maragall. Des d’aquest punt, una de les portes d’entrada al Guinardó, el torrent seguia en direcció cap al mar, perdent-se entre les llacunes del Poblenou. Estudiarem separadament els dos territoris, el Guinardó martinenc i el Guinardó andreuenc.

3.Horta-Guinardo .indd 151

Les masies del Guinardó martinec Tota aquesta zona, des de la Travessera de Gràcia fins a dalt del turó de la Rovira i des de la frontera amb Gràcia, marcada pel torrent Mariné o de la Partió, fins al torrent de la Guineu, antigament era coneguda com Lligalbé, i podia haver constituït una enorme propietat medieval que amb el temps es va anar dividint. Al llarg del segle XIX és habitual a la redacció de les escriptures públiques fer referència a Lligalbé o Lligal’be per situar geogràficament les propietats. Del possible mas de Lligalbé, si va existir com a tal, no en sabem res, però prop del carrer Lepant es conserva un torrent que encara porta el seu nom.

151 HORTA-GUINARDÓ

El mas més significatiu d’aquesta zona és el Guinardó, encara dempeus tot i que molt transformat. No és poca cosa haver donat nom a un barri de Barcelona i aparèixer per mèrits propis en diversos capítols de la nostra història, sobretot en els setges militars que la ciutat comtal va viure durant les guerres de Secessió i Successió. La masia està situada sobre un petit turó conegut amb el nom de Cogoll i té unes arrels antigues, ja que al segle XV apareix documentada una construcció coneguda amb el nom de Colomar del Guinardó. Probablement, amb l’arribada de la dinastia borbònica aquesta propietat passà a mans dels Sentmenat de Lanuza. Al començament del segle XIX tenia l’ús de la finca Agustí Cabané i Canet, que pagava un cens de vint lliures barcelonines als Sentmenat. En morir va passar a Francesca Cabané i Pujadas, i d’aquesta, per donació i herència, a Catalina Oms i Garriga i al seu fill Josep Sagés i Oms. El 18 de juny de 1894 va comprar el Mas Guinardó Salvador Riera i Giralt, comerciant de Sant Martí de Provençals,

27/10/09 08:32:32

EL PASSAT RURAL DEL GUINARDÓ JOAN CORBERA I PALAU

152 HORTA-GUINARDÓ

que al cap de pocs mesos en va promoure la urbanització. El terreny adquirit per Riera feia unes catorze mujades aproximadament —més de seixanta-vuit mil metres quadrats—, i en va pagar trenta-cinc mil pessetes. A part de la càrrega censal, la finca estava greument hipotecada. A finals de 1895 el nou propietari redimeix els censos pagant la quantitat de cinc mil cinc-centes pessetes a Lluïsa de Sentmenat i de Gallart i als seus fills Carles, Lluís, Josep i Maria de Sentmenat i de Sentmenat. Per altra part, Riera es reserva del preu de compra una quantitat per retornar dues hipoteques d’un valor total de 14.410 pessetes, entre capital, interessos i despeses. Salvador Riera tenia pressa, de manera que el 22 de juliol de 1895 presentà a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals un projecte d’urbanització del Mas Guinar-

dó. Amb la mateixa pressa, al cap de tres mesos, el 6 de novembre, l’Ajuntament va donar llum verda als plans del promotor. És curiós observar que dos dels carrers més importants del nou projecte reberen els noms de Volart i de Villar, que es corresponen amb el del notari que va gestionar els permisos i el de l’arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals que va tramitar l’autorització. Però la cosa no es va acabar aquí. El dia 9 d’abril de 1896 el mateix propietari va comprar el Mas Viladomat, la ﬁnca veïna, situada al sud-est del Mas Guinardó i que arribava ﬁns al carrer Sant Antoni Maria Claret i el passeig Maragall. Aquesta adquisició li permetia ampliar considerablement el projecte urbanístic que tenia en marxa. L’heretat Viladomat estava formada per una torre i una extensió de terreny de vint-i-

sis mujades (una mujada equival a 4.896 metres quadrats), i l’adquirí per cent vint mil pessetes. El 14 d’abril de 1896 —només sis dies després de la compra de Can Viladomat— Salvador Riera va presentar a l’Ajuntament de Sant Martí una proposta urbanística que integrava les dues propietats, la del Guinardó i la de Viladomat. L’acord municipal d’aprovació del projecte va ser el 17 de febrer de 1897. Faltava poc més de dos mesos perquè Sant Martí de Provençals fos agregat a Barcelona. La idea que guiava el pla de Salvador Riera era aixecar una ciutat jardí en els terrenys de la seva propietat. Ell i la seva dona, Cecília Estapé i Maymó, van anar a viure a la torre Viladomat, situada a la cantonada de la rambla Volart amb Sant Antoni Maria Claret. Era un ediﬁci senyorial, envoltat de jardí, i la gent del barri el coneixia amb el nom de Ca la Sileta, ja que així era coneguda popularment la seva mestressa. L’any 1904 el Mas Guinardó va ser transformat considerablement amb la intenció de convertir-lo en hotel. No era una idea nova. Cinc anys abans els propietaris del Mas Casanovas, que estava situat al carrer Cartagena, darrere de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau —enderrocat quan van començar les obres de l’hospital— van aixecar de nova planta un magníﬁc hotel que es deia Hotel Casanovas. Els seus promotors creien que malgrat la considerable distància respecte al centre de la ciutat, els futurs clients valorarien les condicions saludables, 10 / Can Fargues.

3.Horta-Guinardo .indd 152

27/10/09 08:32:32

11 / Can Figuerola.

higièniques i paisatgístiques dels nous equipaments. Els resultats no van ser els que esperaven i van tancar al cap de pocs anys. Salvador Riera, decidit a impulsar la nova barriada, l’any 1906 va llogar el mas a la nova Associació de Propietaris del Guinardó, que s’acabava de constituir. A la façana actual del mas s’hi veu gravada aquesta data, però es una inscripció recent, deguda a la darrera reforma de l’ediﬁci, feta al començament dels anys 1990. Poc abans, l’any 1985, l’Ajuntament havia portat a terme l’expropiació forçosa de la masia. Des del començament del 2009 s’estan fent unes obres de remodelació i ampliació que convertiran el Mas Guinardó en un gran equipament destinat a acollir les entitats del barri. Als voltants del Mas Guinardó, dins del que hem anomenat Guinardó martinenc, hi havia altres masies. Molt poques es conserven. Hem citat més amunt Can Viladomat i Can Casanovas, la primera enderrocada als anys quaranta del segle passat i l’altra al començament del segle XX. Podem citar les altres masies desaparegudes situades al voltant del Mas Guinardó. En primer lloc hi havia Can Milans o la Torre Xifré, situada a la Travessera de Gràcia, a l’interior de l’actual hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que es va ediﬁcar en bona part en terrenys d’aquesta propietat. Era la masia

3.Horta-Guinardo .indd 153

més luxosa i més gran de tota la zona. A la mateixa Travessera, a tocar del carrer Sardenya hi havia Can De Lemos, coneguda popularment amb el nom de Delemús. A la banda de muntanya, per sobre de

més endavant. El nou traçat del tramvia va servir de guia quan es va obrir el passeig Maragall, de manera que un tram del carrer Garrotxa va quedar fora de servei, i més endavant va acabar engolit per les noves

l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, a la cantonada dels carrers Gènova i Sèrbia hi havia la masia de Can Sors o Sorts, un espai avui ocupat per l’Escola Municipal del Mar. Va ser enderrocada i transformada en torre al començament del segle xx, quan es va urbanitzar la ﬁnca.

ediﬁcacions.

Però parlem ara de les masies que encara estan en peu dins del territori que analitzem. Molt a prop del Mas Guinardó, al carrer Xiprer i per damunt del passeig Maragall hi trobem Can Garcini. Es tracta d’una torre envoltada d’uns terrenys que es coneixien amb el nom de camp de la Trinxera. La propietat quedava delimitada aproximadament pels actuals carrers Escornalbou, Xiprer, Teodor Llorente i passeig Maragall, i s’hi accedia des del carrer Garrotxa, que formava part de l’antiga carretera d’Horta. L’any 1901, quan es va construir el tramvia elèctric d’Horta, en aquesta zona de la Trinxera la via del tren abandonava el carrer Garrotxa i es desplaçava cap a l’est obrint-se camí entre camps; no retornava a l’antiga carretera ﬁns uns cinc-cents metres

Al començament del segle XIX la ﬁnca que comentem va passar a mans de Josep Gaietà Garcini de Salamó, magistrat honorari de la Reial Audiència de Catalunya. Juntament amb el seu ﬁll, Josep M. Garcini de Pelliser, varen vendre la torre l’any 1826 a Salvador

153 HORTA-GUINARDÓ

12 / Can Figuerola.

27/10/09 08:32:37

EL PASSAT RURAL DEL GUINARDÓ JOAN CORBERA I PALAU

154 HORTA-GUINARDÓ

Mas i Ribé, i aquest, dos anys més tard, la va traspassar a Joan Puiggarí. L’any 1832, per permuta, passà a Maria Manuela de Magarola, i més endavant al seu fill. A l’abril de 1882 la torre i el camp de la Trinxera arribaren a les mans de Lluís d’Alòs, marquès de Dou. En morir el marquès la propietat es dividí entre els seus fills. Les terres es van urbanitzar al voltant del passatge Garcini, però la casa i el jardí es mantingueren fins avui, superant diverses circumstàncies, en propietat de la família d’Alòs. Hem citat més amunt el magistrat Garcini, que va donar nom a la casa; la lectura actual fa que soni a cognom italià. Un dels darrers estadants de la finca va ser Ramon d’AlòsMoner i de Dou (mort l’any 1939), erudit i bibliotecari que dedicà bona part del seu temps a investigar la literatura italiana i es

va especialitzar en Dante. Fruit de la seva dedicació la torre conserva una extraordinària biblioteca. Aquest fet i la circumstància que estigués casat amb una noble italiana feia pensar a la gent que el nom Garcini tenia a veure amb una ascendència italiana, però en realitat cal llegir aquest nom d’una altra manera, com si la i final fos una i grega. En algun document figura escrit així, Garciny, que seria l’autèntic nom de la finca. Els darrers masovers, que vivien en una part dels baixos de la casa, prop del safareig i del pou, es deien Isidre i Gracieta, i es dedicaven a cultivar flors que venien a la rambla de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i al llarg dels anys del franquisme Can Garcini va ser lloc de trobada de grups democràtics clandestins.

Molt a prop de la Torre Garcini hi havia una masia popularment coneguda com Can Girapells, que pertanyia a la família Basté. A partir de 1917 la propietat va canviar de mans i passà a tenir un ús més industrial que no pas agrícola. Va ser expropiada i finalment enderrocada el dia 3 d’agost de 2004, per deixar pas a la continuació del primer cinturó de ronda. En el seu lloc, la promotora pública Regesa hi ha edificat dos blocs d’habitatges destinats a reallotjaments urbanístics i a gent jove. Si girem la nostra atenció cap a la zona del Guinardó que mira a Gràcia hi trobarem tres masies de llarga història que encara estan dempeus: Can Planàs, la Torre Vélez i Can Baró. Destaquem alguns punts de la seva història. Can Planàs és la finca on avui es troba el Centre Cívic del Guinardó, situat entre l’avinguda Mare de Déu de Montserrat i la ronda del Guinardó. A mitjan segle XIX era coneguda com Can Mèlic, i abans, com Can Molins. De fet, el nom Mèlic el trobem escrit de diverses maneres (Mèlik, Mèlich i també Melis), i dóna nom a dos accidents geogràfics: el torrent de Mèlic o Melis i el turó de Mèlic, situat al final del carrer Doctor Cadevall. En aquest lloc l’any 1910 Claudi Planàs hi edificà una magnífica torre, on va morir el dia 13 de setembre de 1914.

13 / Can Llupià.

3.Horta-Guinardo .indd 154

30/10/09 07:57:14

14 / Can Móra.

Claudi Planàs i Armet, director general de la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF), era un home ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic a la dècada de 1870. Al començament del segle xx la propietat tenia una extensió de quasi setanta mil metres quadrats (l’actual centre cívic tan sols fa una mica més de vint-i-sis mil), i al registre de la propietat se la descriu com «una heredad situada en esta ciudad, barriada de San Martín de Provensals, sobre el manso llamado “Lligalbé” y “prop lo colomar del Cuinardó”, hoy conocida por “Casa Mélich”, que consta de una casa señalada de número doce, compuesta de planta baja, primer piso y desván, con su bodega, oficinas y aguas, cercada de paredes en su totalidad». La finca va passar de pares a fills: de Claudi Planàs i Armet al seu fill Claudi Planàs i Sarrató, i d’aquest als seus fills Planàs i Fernández, que en van ser els darrers propietaris.

Al llarg dels anys la propietat va anar perdent part dels terrenys, i la finca va tenir diversos usos, sense abandonar la funció agrícola. Durant un temps va ser un viver de jardineria, i cap a 1930 la societat Parques y Canódromos la va llogar per construir-hi un canòdrom —al seu temps eren molt populars— i una piscina, situada a la part alta, tocant a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, on antigament hi havia hagut una gran bassa rodona d’aigua. Al començament de la Guerra Civil els milicians de les patrulles de control ocupen la casa, i també s’hi ubica un cos de bombers; més endavant, al curs 1937-1938, s’utilitza com a escola (durant els bombardejos, els infants s’amagaven al celler de la masia). En acabar el conflicte bèl·lic, Can Mèlic o Planàs va ser ocupada per la Falange, i el 8 de febrer de 1943 es va firmar un contracte d’arrendament per vint anys amb la Delegación Nacional del Frente de Juventudes. El preu del lloguer era de cinc mil pessetes mensuals, i en un punt s’especifica que «se establece derecho de tanteo y retracto

a favor de la organización arrendataria Frente de Juventudes para el caso de venta del inmueble por su propietario». Quan el 1966 la propietat passà a mans dels germans Planàs i Fernández, el primer que van fer va ser alliberar-la de les càrregues que suportava per poder-ne fer ús lliurement. Van obrir diversos plets amb la Delegación Nacional del Frente de Juventudes, fins que al començament de 1976 varen recuperar la finca i van aconseguir tancar les instal·lacions esportives i l’alberg de joventut controlat per la Falange. El 22 de maig de 1978 la Comissió Executiva de l’Ajuntament de Barcelona va fixar el preu de l’expropiació de Can Planàs en cent seixanta milions de pessetes, i després de diverses obres el 19 de juny de 1982 s’inaugurà el Centre Cívic del Guinardó, el primer que es va obrir a Barcelona.

155 HORTA-GUINARDÓ

Quant a la Torre Planàs, que hem citat més amunt, va ser construïda l’any 1910 al cim del turó de Mèlic —a una cota de 150 metres

15 / Sant Genís dels Agudells.

3.Horta-Guinardo .indd 155

27/10/09 08:32:47

EL PASSAT RURAL DEL GUINARDÓ JOAN CORBERA I PALAU

sobre el nivell del mar—, i ja abans de 1936 els propietaris van arribar a un acord amb el doctor Córdoba, que hi va instal·lar una escola per a nens deﬁcients mentals que encara està en funcionament.

156 HORTA-GUINARDÓ

L’altra masia que es manté és la Torre Vélez, coneguda popularment com Can Velas. Està situada a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, 86-98, i actualment és una escola. Pel nom ja podem deduir el seu passat senyorial, vinculat a una nissaga nobiliària que va tenir un paper destacat a la guerra de Successió dirigint les tropes ﬁlipistes. A mitjan segle XIX el seu propietari era Francesc Vilà de Casanovas, i a partir d’aquesta època la ﬁnca va tenir una funció més industrial que no pas agrícola, dedicada a l’explotació de les pedreres i a l’elaboració

de calç, que produïen en un forn situat a prop de l’actual entrada dels túnels de la Rovira. El 29 de juny de 1858 Francesc Vilà va presentar un projecte per urbanitzar els camps dels forns de calç de Can Velas, que

grava i blocs de pedra el negoci principal en una Barcelona que creixia ràpidament. A l’arxiu de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es conserva un document d’oferta de pedra de Can Velas que diu: «Josep Ciu-

limitaven amb el camí de la Llegua. Es va dividir el terreny en seixanta-vuit parcel·les i s’hi van dibuixar quatre carrers: Sant Gaietà, Orient, Sant Ciril i el passatge de la Bona Sort. El projecte es va fer realitat amb penes i treballs, i als anys setanta del segle passat l’obertura de la ronda del Guinardó i els passos elevats van arrasar aquests carrers i les seves cases.

rana i Cabré… posseeix i administra, com a pertanyent a la seva muller, Maria Costa, una propietat anomenada Torre Vélez, vulgarment dita “Can Velas”, inmediata a l’Hotel Casanovas i a no gaire distància de l’Hospital de Sant Pau, en la qual propietat hi ha diverses pedreres de pedra calcària apta per a la construcció i el gravat, que avui explota pel seu compte. A la pedrera el metre cúbic de pedra per paredat surt a 1,65 pessetes i el de la pedra grava per afermar a 2,85 pessetes.» Les pedreres van estar en servei ﬁns passada la Guerra Civil espanyola. L’any 1953 la Torre Vélez es va transferir a la Congregació de les Esclaves del Diví Cor, que hi van fer una escola amb el nom de Cardenal Spinola. Des de l’any 2004 l’escola és regentada pel grup educatiu Abat Oliva.

En el padró de Sant Martí de Provençals de l’any 1895 trobem que el propietari de la torre i de les pedreres és Modest Costa. Ja no és només la calç sinó també la venda de

No gaire lluny de la Torre Vélez, una mica més cap a la muntanya hi ha la masia de Can Baró, construïda, segons està escrit a la façana, l’any 1674. La seva història és molt similar a la que acabem d’explicar de Can Velas. Al segle XIX era propietat de Joaquín de las Llanas y López de la Huerta, baró de Sant Lluís. L’any 1858 també va projectar urbanitzar la part inferior de la ﬁnca, però la construcció dels dipòsits de Dosrius —el parc de les Aigües actual— l’any

16 / Can Traví Nou.

3.Horta-Guinardo .indd 156

30/10/09 07:57:40

17 / Can Traví Nou.

1868 va esguerrar els plans del baró. L’obra de la conducció d’aigua de Dosrius va ser considerada d’interès públic, de manera que la companyia promotora va poder expropiar els terrenys que estaven pensats per fer-hi cases i carrers. Un altre element de paral·lelisme amb la ﬁnca anterior és l’existència de pedreres i també d’un forn de calç; encara en l’actualitat són ben visibles les cicatrius fetes a la muntanya per l’extracció de pedra. El 7 de gener de 1908 es va aprovar un nou projecte urbanitzador de la resta de Can Baró, en el qual destaca la construcció de les Cases Barates de la Cooperativa de Periodistes, impulsades a partir de 1917 i que ocupen la part sud de Can Baró. L’any 1920 es va fer un gran pas endavant quan Anselm de Riu va adquirir la resta de terrenys i en va promoure la urbanització ràpidament, cosa que va formar una populosa barriada. Durant la Guerra Civil l’ediﬁci de Can Baró va ser ocupat pels milicians de les patrulles de control, i durant un temps també va servir

d’escola. Més tard va ser un important centre d’acolliment dels refugiats que fugien de la guerra. Acabat el conﬂicte, la masia es convertí en el Centro de Nuestra Señora de la Salud y San Pedro Canisio, promogut pels jesuïtes i dedicat a l’ensenyament. Durant els darrers quinze anys el centre l’ha dirigit la Fundació Acis, Escola Artur Martorell.

Les masies del Guinardó andreuenc En aquesta part del territori, limitat pel passatge Garrofers, el carrer Art, el passeig Maragall i el carrer Arc de Sant Martí, fins al parc municipal, no s’hi conserva viva cap masia, però en el passat n’hi havia hagut dues de molt importants: la Torre dels Pardals i Can Vintró. La primera era una immensa propietat —situada per damunt de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat— que va ser desamortitzada al Seminari Conciliar de Vic. Era una finca dedicada bàsicament a la vinya. Al final del segle XIX el seu propietari era Pere Borràs i Sunyol,

que és qui la va urbanitzar. Al seu interior hi havia la Casa Xica, també coneguda com Can Bartra, i la gran masia fortiﬁcada, la Torre dels Pardals, que com el Mas Guinardó va tenir un paper destacat en diverses èpoques històriques, des de les guerres del segle XVI ﬁns a les escaramusses guerrilleres durant la invasió napoleònica.

157 HORTA-GUINARDÓ

Per la part de sota de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat hi havia la propietat de Can Vintró. La masia era als peus del carrer Garrotxa —antiga carretera d’Horta—, a sobre mateix del carrer Rambla de la Muntanya. Aquesta zona va ser de les últimes a urbanitzar-se. L’any 1929 es va presentar un projecte de la Cooperativa de Funcionaris de l’estat, província i municipi, anomenat Colonia de SAR Infante D. Jaime, que havia d’ocupar bona part de la ﬁnca però que ﬁnalment no es va dur a terme. Lamentablement, el passat rural d’aquesta part del Guinardó ha quedat esborrat completament, i només el nom d’un carrer, Torre dels Pardals, en fa una petita memòria.

18 / Can Fargues.

3.Horta-Guinardo .indd 157

27/10/09 08:32:57

158 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 158

30/10/09 07:57:57

CAN BARÓ

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Baró està situada a la plaça de Can Baró, números 1 a 3. Actualment s’utilitza com a escola de primària. És una masia de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos amb coberta a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal. En destaca la voluta central que presideix la façana principal, al centre de la qual hi ha un rellotge de sol. La voluta està limitada per una imbricació de rajols i teules ceràmiques. La façana principal s’organitza a partir de tres eixos que ordenen les obertures de proporcions decreixents de la planta primera respecte a la planta segona. A l’eix central hi ha el portal de pedra carejada i llinda plana, on hi ha inscrit l’any 1674, que probablement és l’any de construcció de la casa. Les ﬁnestres de la façana són de pedra carejada, algunes fetes modernament, i les de la planta pis són totes balconeres amb baranes metàl·liques. És remarcable l’alçada considerable, sobretot de la planta primera, que denota un pretès tractament de planta noble.

La popularment coneguda com Can Baró rep el nom del baró de Sant Lluís, ambaixador espanyol a Suïssa a mitjans del segle XVII. Presumiblement, l’any 1674 es va fer edificar la masia en uns terrenys que tenia dins la demarcació de Sant Martí de Provençals. Més endavant, durant la Setmana Tràgica, l’any 1909, l’edifici va ser ocupat per persones que fugien de Barcelona, mentre funcionaven vagonetes que duien pedra des de la pedrera propera fins al forn de calç. Durant la Guerra Civil va ser utilitzada com a hospital controlat pel comitè del barri i el Casal de l’Esquerra. Més tard, un cop acabada la guerra, passà a mans dels jesuïtes, fins que es va convertir en l’escola que coneixem actualment.

159 HORTA-GUINARDÓ

A conseqüència de la urbanització del carrer on es troba, la masia ha quedat alçada respecte a la resta d’ediﬁcis, i per això s’ha construït una escala que salva el desnivell davant el portal d’accés.

3.Horta-Guinardo .indd 159

30/10/09 07:58:13

160 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 160

27/10/09 08:33:11

CAN CORTADA

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Cortada és una masia situada a l’avinguda de l’Estatut de Catalunya, números 57 a 71. Actualment està destinada a restaurant. Es tracta d’una masia d’aparença massissa els orígens de la qual es remunten al segle IX, quan era una fortificació de caràcter militar. D’aquesta primera època n’ha perdurat la torre de defensa, les restes de la qual veiem a l’interior, davant l’entrada principal. Ha quedat, doncs, integrada en els murs que conformen l’estructura de la casa, i se’n pot apreciar el volum fins als pisos superiors. Posteriorment, l’edifici es va anar ampliant per complir les funcions agrícola i residencial, fins arribar a la construcció que coneixem. És un volum irregular, de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a tres vessants. S’hi accedeix a través d’una lliça adossada perpendicularment a la façana principal. A la façana hi ha un portal d’arc de mig punt adovellat, al voltant de la qual s’hi distribueixen les obertures, algunes de les quals són gòtiques. Entre aquestes, destaquen els finestrals geminats amb columnetes i arquets lobulats. Les obertures del pis superior són d’arc de mig punt ceràmic, i corresponen a una reforma feta modernament.

3.Horta-Guinardo .indd 161

La casa està alçada aproﬁtant el desnivell del terreny, de manera que les corts antigues queden soterrades, obertes a l’exterior com a prolongació sota la façana de migdia. Les corts, cobertes amb voltes, encara tenen les menjadores, i presenten petites obertures en forma d’espitlleres que indiquen que ens trobem en un dels espais més antics de la construcció. Des d’aquest punt comencen unes escales per accedir al pis superior, on s’hi conserva un hipogeu que diuen que connectava algunes de les masies de la zona d’Horta. Durant les obres de pavimentació de l’actual avinguda de l’Estatut es va malmetre, de manera que les galeries subterrànies han quedat interrompudes. Al primer pis hi ha un tram de paret fet amb opus spicatum, cosa que conﬁrma l’antiguitat dels orígens de la casa. Als pisos superiors de la masia es conserva el paviment de tova ceràmica en alguns trams, així com els sostres amb voltes i cairats de fusta.

161 HORTA-GUINARDÓ

L’emplaçament de Can Cortada ha estat intervingut arqueològicament en els darrers anys, i les troballes de tegulae i de fragments de terrissa han apuntat a l’existència d’una vil·la romana en aquest indret. És probable que sobre aquesta antiga estructura s’hi

27/10/09 08:33:14

CAN CORTADA

aixequés, ja al segle XI, una construcció defensiva formada al voltant d’una torre de guaita. Amb el pas del temps l’edifici va anar perdent el seu caràcter fortificat per acabar esdevenint una de les cases pairals més fortes de la zona. L’any 1177 n’era amo i senyor Pere d’Horta, el cognom del qual perdurà fins a 1505. A prop de la casa hi van fer construir una capella dedicada a sant Joan Baptista, que més endavant esdevindria parròquia. Va ser al començament del segle XVI quan la casa, en canviar de mans, va començar a prendre la forma que veiem actualment. Ja l’any 1711 Joan Baptista Cortada la va comprar, donant-li el nom que ha perdurat fins a l’actualitat. Era membre d’una família d’origen vigatà amb moltes propietats i influència per tot el territori de Catalunya. L’hort de Can Cortada era un dels més importants de la zona, i subministrava productes per al mercat d’Horta i Gràcia. Al llarg dels segles han circulat per la casa tota mena de personatges il·lustres, des dels infants Alfons i Blanca fins a Santiago Rusiñol i els germans Llimona.

162 HORTA-GUINARDÓ

1/ La casa està alçada aprofitant el desnivell del terreny, és per això que les corts antigues queden soterrades. 2/ Les troballes arqueològiques a l’emplaçament de Can Cortada apunten a l’existència d’una vil·la romana en aquest indret.

3.Horta-Guinardo .indd 162

27/10/09 08:34:15

3/ L’hort de Can Cortada era un dels més importants de la zona i subministrava productes per al mercat d’Horta i Gràcia.

163 HORTA-GUINARDÓ

3.Horta-Guinardo .indd 163

27/10/09 08:34:19

164 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 164

27/10/09 08:34:23

CAN FARGUES

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Fargues és una masia situada entre el passeig Maragall, números 383 a 389; l’avinguda Frederic Rahola, números 2 a 8, i el carrer Peris i Mencheta, números 1 a 3. Actualment és un habitatge. Can Fargues és una de les masies més emblemàtiques i que millor s’ha conservat de l’antic poble d’Horta. La part més antiga de la casa és la torre central, construïda al voltant del segle XIII. Durant els segles XIV i XV es va anar ampliant amb diferents cossos de diverses alçades, característiques i cobertes. D’aquest període data una part de la construcció, si bé en època moderna i contemporània s’hi han fet noves intervencions. Tot i així, és una masia molt ben conservada, en què es mantenen la seva aparença primitiva i els elements tipològics tradicionals que caracteritzen el mas, com són els sostres, els paviments, la distribució i els elements externs. També té una casa per als masovers, corts i un celler de 1774. El volum actual està estructurat al voltant de la torre, de quatre nivells d’alçat i amb la coberta a quatre vessants. A la façana lateral que s’orienta a xaloc hi ha una galeria horitzontal amb pòrtics d’arcs de mig punt. Les obertures del mas són majoritàriament amb llinda de fusta, excepte el portal principal, que és de pedra carejada, i algunes altres arrebossades, com les tres ﬁnestres d’arc de mig punt de les golfes. S’hi accedeix a través d’unes escales, directament pel primer pis.

3.Horta-Guinardo .indd 165

A causa de les diferents etapes constructives dels cossos que envolten la torre principal, el tractament dels murs varia en alguns trams. Així, tant hi ha parets de pedra i argamassa com de tàpia o de maó. La casa està envoltada per un alt baluard i s’hi accedeix a través d’una lliça. Es troba enmig d’un gran jardí centenari. L’origen d’aquesta masia és la torre del segle XIII, que es va anar ampliant amb diversos cossos fins a transformar-se en una gran propietat agrícola. La finca s’estenia fins a la part alta de l’hospital de Sant Pau, abastant tot el parc del Guinardó, de manera que es tractava d’una propietat important. Ha rebut diversos noms al llarg dels segles, des de Mas Pujol —en honor de Josep Pujol, regidor de l’Ajuntament l’any 1809— fins a Can Fargues, nom que prové del final del segle XIX, de la mà de Pere Fargues. Antigament havia tingut una capella pròpia, però segons explica Desideri Díez (1986) va ser enderrocada l’any 1914, i amb les seves pedres es va bastir l’església de Sant Antoni de Pàdua i una part del Foment Hortenc. Durant la segona meitat del segle XX la masia ha estat víctima de l’expansió urbanística de la ciutat i s’ha vist amenaçada d’enderrocament en diverses ocasions, però finalment s’ha pres consciència del seu valor, sobretot gràcies a la mobilització veïnal, i d’aquesta manera s’ha evitat que desaparegués.

165 HORTA-GUINARDÓ

27/10/09 08:34:27

166 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 166

27/10/09 08:34:33

1/ La part més antiga de la masia és la torre central, construïda al voltant del segle XIII i ampliada durant els segles XIV i XV. 2/ A la façana lateral que s’orienta a xaloc hi ha una galeria hortizontal amb pòrtics d’arcs de mig punt.

167 HORTA-GUINARDÓ

3.Horta-Guinardo .indd 167

27/10/09 08:34:36

168 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 168

27/10/09 08:34:42

CAN FIGUEROLA

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Figuerola és una masia situada al carrer Judea, número 2. Actualment la planta baixa s’utilitza com a casa museu i els pisos superiors com a habitatge. Es compon de diferents cossos; el frontal paral·lel es troba amb el posterior, amb un cos perpendicular intercalat. En un extrem de la façana principal sobresurt un cos que constitueix les golfes. La tipologia allargassada de la façana principal obliga a organitzar la coberta en dos vessants i tirar les aigües a la façana principal i la façana posterior respectivament. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat i es troba descentrat a la façana. Aquest edifici té un interès especial per les obertures de pedra picada amb decoracions gòtiques que formen arcs conopials amb arquets. Aquests marcs de finestres estan fets amb pedra sorrenca. La tecnologia constructiva és de paret de maçoneria amb carreus carejats en els punts especials, com ara les cantonades. Centrat entre les finestres del primer pis hi ha un rellotge de sol que té inscrit «Pau en aquesta llar», i sobre el portal principal hi diu «Crucem tuam adoramus Dio». A la façana que dóna a la plaça Palestina hi ha un conjunt de finestres de tipologia diferent, algunes de les quals també són d’arc conopial. Com a detall curiós, cal afegir que al llarg de les diferents façanes hi ha petites escultures, la majoria antropomòrfiques, que van ser incorporades per l’artista Palmero. A la part superior de les portes d’accés laterals

3.Horta-Guinardo .indd 169

també hi ha una sèrie d’escuts heràldics. A l’interior de la masia s’hi conserven les portes de pedra carejada, els sostres amb grans voltes, una gran xemeneia a la cuina, i una entrada a un hipogeu que s’havia dit que connectava les diferents masies d’Horta. Can Figuerola està datada al segle XV. Dóna nom a la casa Laureà Figuerola, que hi va residir durant el segle XIX, i que va ser ministre d’Hisenda del govern provisional d’Espanya constituït el 17 de setembre de 1868. Després de passar uns anys pràcticament en ruïnes i d’haver ediﬁcat blocs de pisos en els seus terrenys, Alfredo Palmero de Gregorio la va restaurar per crear-hi el seu taller artístic. També es coneix amb el nom de Can Fuster.

169 HORTA-GUINARDÓ

27/10/09 08:34:44

CAN FIGUEROLA 170 HORTA-GUINARDÓ

1/ A l’interior de la masia, actual Museu Palmero, s’hi conserven les portes de pedra carejada. 2/ Alfredo Palmero de Gregorio va restaurar la casa per crearhi el seu taller artístic.

3.Horta-Guinardo .indd 170

27/10/09 08:34:47

171 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 171

27/10/09 08:34:53

172 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 172

27/10/09 08:34:55

CAN LLUPIÀ

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Llupià està situada dins el parc del Laberint. Actualment la planta baixa és una dependència de Parcs i Jardins, i la resta de l’ediﬁci no s’utilitza. El palau dels Llupià es va construir durant el segle XVIII sobre una gran propietat agrícola seguint una estètica neoàrab. Té dos cossos de planta baixa adossats perpendicularment als extrems de la façana principal, disposats en semicercle, que formen un pati tancat amb una font central. A la part superior de la façana principal hi ha una petita capçalera acabada en punxa amb una obertura circular a la part central. Al seu darrere s’hi pot veure l’antiga torre de defensa, de planta circular, que ha quedat integrada a l’ediﬁci. Tots els elements de les façanes del palau presenten una composició simètrica entre ells, que li donen un gran sentit de la proporció i l’harmonia. Al llarg dels cossos s’hi obren portals amb forma de ferradura; el principal està envoltat de pilars que suporten un balcó. A la part superior hi ha l’escut heràldic esculpit amb pedra, i sobre l’escut hi havia merlets, que actualment només són visibles en un lateral de la façana. Avui encara queden restes de la pintura al fresc que decorava la façana. La casa té el seu origen en la torre medieval Sobirana, que els historiadors situen a l’època romànica. Ja en època gòtica s’hauria construït una espècie de casalot,

3.Horta-Guinardo .indd 173

probablement una petita masia, que es va anar ampliant mitjançant construccions successives, com la que s’hi va fer al segle XVII. Tanmateix, la gran transformació arriba al segle XVIII, quan, l’any 1776, Emmanuela d’Ardena, mare del primer marquès d’Alfarràs —propietari de la finca—, decideix modificar l’estructura original de la casa respectant la torre, que segueix sent a l’interior de l’edifici. D’aleshores ençà, la casa es converteix en la finca per excel·lència de l’alta societat barcelonina, i és remodelada en nombroses ocasions, en especial amb motiu de les visites reials de Carles IV (1802) i Ferran VII (1828). Per a la visita d’aquest segon es construeix la porta dels Lleons, que dóna a la part nord de la casa. També es va construint el jardí, únic a Barcelona. Al final del XVIII s’aixeca el pavelló neoclàssic, i al XIX es farà el jardí romàntic, que fins i tot contenia una petita capella amb un monjo ermità que simbolitzava la mort (imatge avui desapareguda). L’any 1967 arriba un acord entre la família Desvalls i l’Ajuntament de Barcelona per permutar la casa i el jardí per finques a Pedralbes, ja que la família afirma que no pot mantenir la finca. La permuta va generar una immensa controvèrsia, perquè suposava canviar uns terrenys no urbanitzables i que la família tenia l’obligació de mantenir, i que a més es van entregar en mal estat a l’administració pública, a canvi d’uns terrenys urbanitzables a Pedralbes, però finalment es va dur a terme. D’aleshores ençà, Parcs i Jardins ha

173 HORTA-GUINARDÓ

27/10/09 08:34:57

CAN LLUPIÀ

practicat tasques de reordenació i recuperació dels jardins del parc del Laberint (en aquest sentit, una ﬁta especial va ser l’actuació de l’any 1994), però pràcticament no s’ha intervingut en la casa, que es troba en mal estat estructural i de conservació.

174 HORTA-GUINARDÓ

1/ El palau dels Llupià es va construir durant el segle XVIII seguint una estètica neoàrab.

3.Horta-Guinardo .indd 174

27/10/09 08:35:02

175 HORTA-GUINARDÓ

2/ Cap a l’any 1776, Emmanuela d’Ardena, mare del marquès d’Alfarràs, va convertir la casa en la finca per excel·lència de l’alta societat barcelonina. 3/ La finca està situada dins el parc del Laberint d’Horta.

3.Horta-Guinardo .indd 175

27/10/09 08:35:08

176 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 176

27/10/09 08:35:12

CAN MÓRA

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Móra és una masia situada al carrer Portell, números 11 a 13. En l’actualitat és una residència geriàtrica. La tipologia basilical de Can Móra es caracteritza pel fet de tenir tres plantes d’alçada a les dues crugies laterals i quatre plantes a la crugia central, una disposició totalment coherent amb l’ordre de les obertures de la façana principal, disposades sobre tres eixos verticals. Les seves característiques estrictament funcionals, d’elements ordenats i aquesta disposició de les obertures de dimensions decreixents a mesura que augmentem l’alçada, li confereixen unes característiques constructives pròpies de segles més recents. El volum està compost segons tres eixos, amb el portal d’accés al centre. Aquest portal és de pedra carejada i llinda plana, i hi consta la inscripció «TORRE SANA 1750», que probablement correspon a l’any de construcció de la casa. Les ﬁnestres estan emmarcades amb carreus de pedra sorrenca amb llindes horitzontals. Cal remarcar els carreus de cantonada, de la mateixa pedra. També podem destacar els balcons funcionals de la planta primera i segona, amb baranes metàl·liques. Els ràfecs de coberta estan formats per la superposició de diverses peces ceràmiques. La paret és de maçoneria de pedra amb una pell d’arrebossat com a acabat. A l’altura del segon pis hi ha una agulla, l’únic que queda del rellotge de sol. A la façana de sol ixent s’ha afegit, en perpendicular a la façana

3.Horta-Guinardo .indd 177

principal, un cos de planta baixa i pis amb una galeria de pòrtics d’arc de mig punt. Com a coberta, aquest cos té un terrat pla transitable amb balustrada, i a l’interior conserva els sostres originals amb cairats de fusta, les portes emmarcades amb pedra carejada, i l’escala de pedra que dóna accés als pisos superiors. Es tracta d’una masia datada del segle XVIII. A conseqüència de la desamortització de Mendizábal, es van perdre bona part de les terres del mas quan n’era propietària la família Duran Borrell. Aquestes terres es van urbanitzar i d’aquesta manera es va crear la zona de Vallcarca, coneguda com «barri Borrell». Més endavant, l’any 1964 en passà a ser propietària Maria Mullerat, que hi va crear una institució per a infants amb disminucions psíquiques.

177 HORTA-GUINARDÓ

27/10/09 08:35:14

178 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 178

27/10/09 08:35:14

1/ Can Móra està datada al segle XVIII i és de tipologia basilical. 2/ Destaquen els balcons funcionals de la primera i segona planta, amb baranes metàl·liques.

179 HORTA-GUINARDÓ

3.Horta-Guinardo .indd 179

27/10/09 08:35:17

180 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 180

27/10/09 08:35:22

CAN TRAVÍ NOU

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Traví Nou és al ﬁnal del carrer Jorge Manrique, a prop de l’encreuament amb l’avinguda Vidal i Barraquer. En l’actualitat s’utilitza com a restaurant. Originalment, es tractava d’una masia de planta baixa i pis que va ser ampliada al principi del segle XX. En aquest moment se li va donar una aparença senyorial, a banda d’afegir-hi un pis i dos cossos laterals de planta baixa i pis. El volum principal consta de tres crugies i és de planta quadrangular. A la façana principal i posterior, el cos central sobrepassa la coberta de quatre vessants amb una capçalera de forma semicircular. Enmig de la vegetació enﬁladissa que cobreix parcialment la façana s’hi distribueixen les obertures, totes arrebossades, excepte el portal principal, que està emmarcat amb pedra. A l’interior es conserven els paviments, de tova a la planta baixa i empostissat al primer pis, i sostres amb cairats de fusta i voltes.

agrícola i l’emmagatzematge d’eines. Fins al començament del segle XIX, la ﬁnca pertanyia als Samsó, terratinents d’Horta. A continuació van passar a regentar-la els Simó, propietat que s’ha mantingut ﬁns als nostres dies.

181 HORTA-GUINARDÓ

Can Traví Nou és una casa datada del segle XVIII, però el seu aspecte actual de masia torre correspon a una reforma feta durant el segle XX. La casa formava part de la mateixa propietat que Can Traví Vell, i en un primer moment s’utilitzava per a la producció

3.Horta-Guinardo .indd 181

27/10/09 08:35:25

CAN TRAVI NOU 182 HORTA-GUINARDÓ

1/ En un primer moment la casa es feia servir per a la producció agrícola i l’emmagatzematge d’eines. 2/ A principis dels segle XX es van afegir un pis i dos cossos laterals de planta baixa i pis. 3/ A l’interior es conserven els paviments i els sostres amb cairats de fusta i voltes.

3.Horta-Guinardo .indd 182

27/10/09 08:36:51

183 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 183

27/10/09 08:36:59

184 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 184

27/10/09 08:37:01

RECTORIA DE SANT GENÍS DELS AGUDELLS 3.Horta-Guinardo .indd 185

MARTA LLORET I BLACKBURN La rectoria està adossada a l’església de Sant Genís dels Agudells, al carrer Saldes número 3. Avui encara s’utilitza com a rectoria. Aquest edifici forma part del nucli rural creat al voltant de Sant Genís dels Agudells. El volum principal està format per quatre cossos. Consta de planta baixa i pis, i amb la coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat, amb una petita placa on consta l’any de la darrera restauració (2002). Al seu voltant s’hi distribueixen els finestrals, alguns dels quals són de pedra carejada. Entre dos dels finestrals del primer pis hi ha el rellotge de sol, on consta l’any 1997 i la inscripció «Jo sense sol i tu sense fe / Ni tu ni jo som res». Als dos extrems d’aquesta façana hi ha dos grans fanals de ferro forjat. Els angles cantoners estan acabats amb carreus vistos. El ràfec es defineix amb una imbricació composta de quatre fileres de rajols i teules ceràmiques. Antigament, al costat del portal hi havia el típic pedrís per seure-hi, que probablement va ser eliminat en el moment de la reforma. L’acabat exterior de la façana principal és arrebossat i pintat de color crema, mentre que la façana de sol ixent està parcialment arrebossada amb la pedra vista.

L’església de Sant Genís està datada al segle X, tot i que l’ediﬁci actual és del segle XVII. Encara que és probable que ja existís en aquell moment, la rectoria que coneixem podria datar d’aquest segon període.

185 HORTA-GUINARDÓ

27/10/09 08:37:05

CA N’ANDALET

CA L’EUDALD O CA N’ANDAL

Ca n’Andalet és una masia situada al passatge Andalet, número 11. Actualment és la seu de l’equipament municipal Barcelona Activa.

Ca l’Eudald és una masia situada al carrer del Llobregós, número 46. Actualment s’utilitza com a habitatge.

El volum principal de la masia es compon de tres cossos. És de planta baixa, pis i golfes, i la coberta original de quatre vessants va ser suprimida en la darrera intervenció. El portal d’accés està centrat a la façana i és d’arc de mig punt adovellat. A sobre del portal hi ha un gran finestral de pedra carejada amb sortida a un balcó. A banda i banda d’aquest finestral hi ha una finestra

186 HORTA-GUINARDÓ

Està formada per un volum de planta rectangular. És de planta baixa i pis, amb la coberta d’un sol vessant que desaigua a la façana principal. La façana principal es compon de cinc eixos d’obertures a la planta baixa i al pis, totes arrebossades. Desplaçats a un extrem hi ha el portal, d’arc de mig punt, i un ﬁnestral a sobre amb sortida a un balcó. Al costat hi ha un rellotge de sol, sota el qual s’han afegit modernament unes rajoles amb la data de l’any 1854, any de construcció de la casa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color carabassa, excepte el sòcol de color gris i les obertures, emmarcades de color blanc. Adossat a la façana principal hi ha un pou amb corriola. Dins la parcel·la on es troba la casa hi ha dos safareigs i un gran hort.

de pedra carejada, i la resta d’obertures de la construcció són arrebossades. A la façana de mestral hi ha un cos adossat de planta baixa i pis, amb una galeria horitzontal de dotze pòrtics d’arc de mig punt arrebossats. La part superior d’aquest cos té la coberta plana i està habilitada com a terrassa. La primera referència documental d’aquesta masia correspon a una operació de compravenda durant la segona meitat del segle XVII.

3.Horta-Guinardo .indd 186

27/10/09 08:37:06

CAN CARABASSA

CAN BALIARDA

Can Carabassa està situada entre el carrer Peris i Mencheta, números 26 a 46, i el Torrent de la Carabassa. És una masia d’aparença massissa, en la qual destaca la seva estructura quadrangular i el seu llenguatge eclèctic. Així doncs, actualment ha perdut el caràcter rural, amb motiu d’una reforma del ﬁnal del segle XIX en què va ser completament habilitada com a habitatge senyorial, sota la inﬂuència neoclàssica predominant de l’època.

Can Baliarda és una masia situada entre el passeig de Valldaura, números 1 a 13; la carretera d’Horta a Cerdanyola, números 16 a 28, i el passeig de la Vall d’Hebron, número 280. Actualment es manté el seu ús com a habitatge. La casa que avui podem contemplar respon a la reforma de l’antiga masia. En aquesta reforma se li donà un aspecte més senyorial a partir d’un llenguatge neoclàssic en els seus elements arquitectònics. La forma un gran volum de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana habilitada com a terrassa. Sobre d’aquesta hi ha una característica torre de planta quadrada amb balustrada, de la qual en sobresurt una pila hexagonal amb un parallamps al capdamunt. En aquesta torre hi veiem la mateixa tipologia de ﬁnestres que a la resta del conjunt; són arrebossades amb una llinda prominent d’arc de mig punt. Està situada enmig d’un frondós jardí que l’oculta parcialment. Els primers documents que fan referència a Can Baliarda daten del segle XVI. No va ser ﬁns al segle XIX quan s’hi dur a terme una gran reforma, en la qual se li va donar una estètica pròxima al neoclassicisme. En el moment de fer la reforma, la masia pertanyia als Pinós, que la convertiren en la seva residència. Va ser aleshores quan la casa va perdre la distribució típica de les cases rurals, amb les corts situades a la planta baixa.

3.Horta-Guinardo .indd 187

187 HORTA-GUINARDÓ

La primera vegada que aquesta masia apareix citada és en un document notarial de mitjan segle XVII, i probablement la seva construcció correspon a aquest període. El cognom Carabassa, que dóna nom a la casa, prové de Josep Ignasi Carabassa, que en va ser propietari durant la segona meitat del segle XVIII. Al principi del segle XIX la casa canvia de mans a favor de Josep Anton de Gispert i Augirot, quan ja havia estat reformada, i a partir d’aleshores s’aniran succeint els propietaris. Serà Carles Marés i Robert qui, havent fet fortuna a Amèrica, restaurarà completament la casa per donar-li l’aparença que presenta avui. Can Carabassa tenia una mina d’aigua pròpia que provenia de Sant Genís dels Agudells, una pròspera vinya que disposava de cup, bótes i trull, i una església dedicada a Sant Agustí.

27/10/09 08:37:07

188 HORTA-GUINARDÓ

És una masia amb la coberta a dos vessants i el carener perpendicular a la façana principal, i consta de planta baixa, pis i golfes. El volum principal està format per tres crugies. A cada costat hi té adossat un cos de planta baixa i pis, un dels quals està obert amb una galeria horitzontal de pòrtics d’arc de mig punt. El cos principal està compost segons tres eixos, amb portal de llinda plana i ﬁnestrals amb balcó al primer pis. Entre els ﬁnestrals del segon pis hi ha el rellotge de sol, que consisteix únicament en una capa de calç i l’agulla. De la façana en destaca el coronament, amb un capcer triangular amb una pinya de ceràmica vidriada al capdamunt.

CAN GRAS

CAN GARCINI Can Garcini està situada entre el carrer Xiprer, números 40 a 46, i el passatge de Garcini, número 15. Manté el seu ús com a habitatge.

Can Gras és una masia situada a la plaça de les Santes Creus, número 20. Antigament es corresponia tipològicament amb una masia de tipus clàssic, però una sèrie d’intervencions l’han desﬁgurat, de manera que és difícil deﬁnir-ne el volum original. D’una banda, el cos de les golfes s’ha suprimit, i l’aspecte que presenta és el d’una casa amb la coberta a dos vessants desiguals. D’altra banda, el volum s’ha dividit en dos. El portal d’arc rebaixat que hi havia en un extrem de la façana s’ha engrandit, ha perdut la seva forma original i

El document més antic que es conserva de Can Garcini data de 1796. Els seus camps limitaven amb els de Can Megapessetes i amb Can Giralpells. El 1802 el propietari era Josep Gaietà Garcini, que portava el nom amb què encara es coneix la casa. L’any 1882 la masia passa a mans de Lluís Ferran d’Alòs i de Martín, la família del qual encara és propietària de la casa.

s’ha convertit en l’entrada d’un taller mecànic. No obstant això, es conserva el portal principal, d’arc de mig punt arrebossat. També s’ha tapiat una petita porta que hi havia a l’esquerra de la façana principal, i les dues ﬁnestres del primer pis es corresponen en certa mesura amb les que hi havia. El nom de Can Gras ve de la mà dels Gras que residien en aquesta casa durant la segona meitat del segle XVIII.

3.Horta-Guinardo .indd 188

27/10/09 08:37:08

CAN MARINER

CAN MARCET Can Marcet està situada al passeig de la Vall d’Hebron, número 256. Actualment s’utilitza com a monestir. Aquesta casa torre és el que queda de la masia de Can Marcet, a conseqüència d’una gran reforma feta al segle XX. Consisteix en un edifici de planta baixa, pis i golfes amb la coberta a quatre vessants, coronada per una torre que caracteritza tot el conjunt. Els finestrals d’aquesta torre consten de bells vitralls. Les obertures de l’edifici estan emmarcades amb ceràmica, així com els angles cantoners. La coberta combina la teula àrab ceràmica amb la vidrada de color verd i groc.

Can Mariner és una masia situada al carrer del Vent, número 1. El volum principal de la masia està format per quatre cossos. És de planta baixa i pis, excepte el cos central, que sobresurt i forma les golfes. Aquest cos té la coberta a dos vessants i, tot i que els cossos adossats a gregal segueixen el seu pendent, el cos de garbí consta d’un desaiguat propi per la seva façana lateral. El portal central és d’arc de mig punt adovellat, i els tres finestrals del primer pis són de pedra carejada amb sortida a un balcó. Les golfes s’obren amb tres petits pòrtics d’arc de mig punt arrebossats i amb dues obertures circulars. A banda i banda del finestral central hi havia un rellotge de sol. La masia de Can Marcet ha passat per diferents mans al llarg de la seva existència, i el seu nom actual el rep de Frederic Marcet i Vidal, que la va comprar el 1872. S’havia conegut amb el nom de Manso Calvet, i confrontava amb les finques de Can Cortada i la desapareguda Can Glòria. Tenia una finca i uns jardins importants, però actualment tot ha desaparegut. Entre el final del segle XIX i el principi del XX, a Can Marcet hi havia molta vida social, i era un dels llocs de reunió de l’aristocràcia barcelonina, com Santiago Rusiñol, que va visitar molts dels palaus i masies senyorials de la vall d’Horta.

3.Horta-Guinardo .indd 189

189 HORTA-GUINARDÓ

Es tracta d’una de les cases més importants de Barcelona, ja que els orígens de la ﬁnca on es troba són anteriors al segle XII, any del pergamí on s’explica que fou concedida per Pere d’Horta a Bernat Ferrer. El mas que veiem actualment està datat entre els segles XVI i XVII, ja que apareix citat al cens de 1516. Des d’aleshores ha viscut diverses modiﬁcacions i restauracions, l’última de les quals és, com diu la inscripció, de 1950. Al llarg dels segles la masia ha passat per diferents mans, algunes de les quals li han donat nom; així, s’ha conegut com Mas de Fàbrica, Can Ferrer o amb el nom actual, Can Mariner.

27/10/09 08:37:09

CAN MASCARÓ

CAN MÈLIC

Can Mascaró està situada entre el carrer Doctor Cadevall, números 28 a 52, i el carrer Budapest, números 16 a 22. Actualment és una escola d’educació especial.

Can Mèlic és entre l’avinguda Verge de Montserrat, número 140, i la ronda Guinardó, número 113. Actualment és un centre cívic.

La masia de Can Mascaró va ser habilitada al principi del segle XX com una torre modernista, i d’aquesta

190 HORTA-GUINARDÓ

manera va perdre la seva fesomia original. El volum principal és de planta rectangular i es compon de tres cossos. Consta d’un total de tres nivells d’alçat amb la coberta a quatre vessants, que està decorada amb teules vidriades de color verd. En cadascuna de les façanes presenta tres eixos d’obertures, disposades de manera simètrica. Totes les obertures presenten un perﬁl clàssic a la part superior, i algunes tenen balconades de ferro forjat. A la façana principal hi ha un capcer amb relleu esculpit, que es va afegir durant la reforma modernista. També són característiques d’aquest període les xemeneies amb barret guarnit amb rajola vidrada.

La masia de Can Mèlic ha estat fortament intervinguda en els darrers anys, per la qual cosa ha perdut en bona mesura el seu aspecte primigeni. Com a conseqüència d’això, el seu valor resideix més en l’aspecte social que en l’arquitectònic. És de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a quatre vessants. A la façana de garbí s’hi ha adossat un porxo de nombrosos pilars i terrassa a la part superior. Tot i que conserva el portal d’arc escarser, moltes de les obertures són de factura moderna. Aquesta casa també es coneixia amb el nom de Can Planas. Durant el segle XX ha tingut diversos usos, que van des de viver de jardineria ﬁns a canòdrom, escola, piscina, etc. Finalment, l’any 1982 es va inaugurar com a centre cívic, el primer de la ciutat.

3.Horta-Guinardo .indd 190

27/10/09 08:37:10

CAN PAPANAPS

CAN PITEU

Can Papanaps és al carrer Dosrius, a prop del parc del Laberint. Actualment s’utilitza com a habitatge.

Can Piteu és al carrer Natzaret, números 67 a 81. Actualment es manté com a habitatge.

El cos principal de la masia és de planta rectangular. El més remarcable és la seva lògica funcional, que es concreta en l’organització de tres crugies perpendiculars a la façana, i el cobriment de dues aigües paral·leles a la paret de davant. Aquesta funcionalitat continua a l’interior amb uns espais organitzadors

191 HORTA-GUINARDÓ

La masia de Can Piteu va ser fortament reformada durant el segle XX, i a conseqüència d’això ha perdut

formats per l’entrada a la planta baixa i la sala a la planta primera. Si bé totes les obertures són arrebossades, els ampits de les finestres del primer pis són de pedra. Entre dues d’aquestes finestres hi ha un rellotge de sol desdibuixat, del qual només se’n conserva la capa de calç i l’agulla. El ràfec està decorat amb una fina imbricació de rajols i teules ceràmiques. Durant els darrers anys s’hi han afegit diversos cossos de maó, s’han obert noves finestres i s’ha fet un nou portal emmarcat amb pissarra. Es tracta d’una masia senzilla que probablement va ser bastida entre els segles XVIII i XIX.

3.Horta-Guinardo .indd 191

la tipologia característica d’aquest tipus de construcció. Consta d’una sèrie de volums superposats de diferents característiques. Tots són de planta baixa i pis, i el volum principal té la coberta a dos vessants que fan el desaiguat a les façanes laterals. Les obertures són totes d’obra, amb l’única peculiaritat que les de la façana principal són d’arc de mig punt. En aquesta façana s’hi ha adossat modernament una terrassa d’obra i fusta. Al ràfec també s’ha afegit una estructura que imita els cabirons de fusta tradicionals. A la façana de gregal s’hi ha afegit un volum de cossos escalonats amb coberta plana de formigó pintat de color verd. L’element més destacat que es conserva és el mur de contenció del marge que voreja la ﬁnca, amb arcades cegues suportades per pilars. Aquesta casa va ser lloc de residència del conegut musicògraf, poeta i publicista Joaquim Pena i Costa, que hi va escriure una part de la seva obra. Durant la segona meitat del segle XX va pertànyer a Narcís Ricart, que va fer construir dins la ﬁnca una ermita dedicada a sant Miquel.

27/10/09 08:37:11

CAN QUEROL

CAN SAFONT

Can Querol està situada a la conﬂuència del passeig de Maragall, números 378 a 394, i els carrers Folch i Petrarca. Actualment és una residència d’ancians.

Can Safont es troba al carrer de Natzaret, número 107. Actualment és un convent.

La masia de Can Querol que veiem actualment és fruit d’una reforma integral feta durant el segle XVIII sobre una construcció de dimensions més reduïdes.

192 HORTA-GUINARDÓ

És una masia de planta baixa, pis i golfes amb la coberta de dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. Consta d’un cos afegit de forma perpendicular que està encarat al carrer de Natzaret. Antigament, estava construïda segons la tipologia típica de la casa de pagès, però durant el segle XVIII va ser reformada completament. Aleshores es van tapiar els portals i ﬁnestrals gòtics i es van canviar per una sèrie d’obertures senzilles. Aquestes noves obertures de llinda plana estan ordenades al llarg de les façanes tot seguint una composició simètrica i estan agrupades de dos en dos. D’altra banda, durant la dècada de 1960 es va tornar a reformar del tot, i en aquest moment se li va donar l’aparença que presenta avui. Es tracta d’una de les construccions més antigues del voltant de la primitiva església de Sant Genís dels Agudells, datada del segle XIII. El seu nom ve de Jaume Safont, un alt càrrec de la Generalitat i la ciutat de Barcelona.

És una gran mansió regular que segueix el model neoclàssic de coberta a quatre aigües. La simplicitat i ordre del conjunt li dóna una austeritat senyorial remarcable. És de planta baixa, dos pisos i golfes amb la coberta a quatre vessants. Les obertures estan ordenades per una estricta composició mitjançant eixos verticals en cadascuna de les façanes, de manera que es repeteix el mateix esquema compositiu en cadascuna. Aquesta masia data del segle XIV, quan n’era propietària la familia Saladrigas. No serà ﬁns al segle XVIII que l’adquirí la familia Querol, que va reformarla per donar-li l’aspecte actual.

3.Horta-Guinardo .indd 192

27/10/09 08:37:11

CAN SANTGENÍS

MASOVERIA DE CAN SAFONT

Can Santgenís és a la plaça de Karl Marx, número 1. Actualment s’utilitza com a escola i convent. El volum principal de la masia es compon de quatre crugies, juntament amb els dos cossos adossats als laterals. Aquests cossos, de planta baixa i dos pisos, estan oberts, amb galeries horitzontals de pòrtics d’arc de mig punt. Originalment, la casa era de planta baixa i pis amb la coberta plana delimitada per una balustrada, però en la reforma que s’hi va fer durant l’últim terç del segle XX es va alçar un altre nivell i es va afegir la coberta de quatre vessants. La façana principal està composta simètricament segons quatre eixos, amb el portal d’accés descentrat. Les obertures són totes arrebossades i emmarcades amb color blanc (excepte a la planta baixa), i les del primer pis tenen sortida a un balcó. Entre alguns dels finestrals hi trobem diversos motius florals esgrafiats sobre un fons de color terrós.

193 HORTA-GUINARDÓ

La masoveria de Can Safont està situada al carrer Natzaret, abans d’arribar a la masia que li dóna nom. Actualment s’utilitza com a habitatge. La casa es compon de dos volums adossats perpendicularment formant una «L». En els darrers anys s’ha habilitat com a habitatge modern, de manera que ha perdut el seu caràcter rural. Consta de planta baixa i pis, amb la coberta a dos vessants que fan el desaiguat a les façanes laterals. Totes les obertures són de factura moderna, així com l’interior. L’únic element destacable i que s’ha conservat parcialment és la imbricació que decora el ràfec, amb un total de cinc ﬁleres de rajols i teules ceràmiques. La masoveria de Can Safont està situada davant de la masia, tot i que avui estan separades per un mur. Segons sembla, tenia com a principal activitat la producció de llet, que repartien per una bona part de l’antic terme d’Horta. El darrer masover va morir durant l’últim terç del segle XX.

3.Horta-Guinardo .indd 193

Aquesta antiga masia es va convertir en la residència de la família Santgenís pels volts del segle XVIII. És aleshores quan va perdre el caràcter rural per habilitar-se com a habitatge senyorial. Bàsicament, se li va donar una aparença més massissa i es van guarnir les façanes amb esgraﬁats. Durant el primer terç del segle XX Dolors Santgenís i Gispert la va cedir a l’hospital de Sant Pau, que la va utilitzar com a granja.

27/10/09 08:37:12

CAN SOLER

CAN SITJAR GRAN Can Sitjar Gran és al passeig de Valldaura, números 23 a 25. Actualment s’ha dividit en diversos habitatges.

194 HORTA-GUINARDÓ

Durant la segona meitat del segle XX la masia de Can Sitjar Gran va passar per diverses intervencions que la van desfigurar notablement. Avui la constitueix un gran volum amb nombrosos afegits moderns que, al seu temps, ha quedat envoltat de blocs d’edificis. Als laterals havia tingut dos cossos oberts amb galeries d’arc de mig punt, que actualment estan tapiats. Entre les finestres de pedra del primer pis, en destaca la que és sobre el portal, amb la següent inscripció a la llinda: «1576 IN TE DOMINO CONFID[O]». Al ràfec té una imbricació de tres fileres de rajols i teules ceràmiques. El nom de la casa ve de la mà dels Sitjar provinents de Sant Andreu de Palomar, que hi anaren per treballar l’horta i la vinya. La família va deixar la masia per fer de masovers de Can Sitjar («el col·legi de bona vida») de la plaça Virrei Amat, i també li van donar el nom.

Can Soler és una masia situada a la carretera de Sant Cugat, números 114 a 132. Actualment l’entitat Barcelona Activa l’està restaurant a través d’un taller d’ocupació.

El volum que constitueix la casa és de planta rectangular i consta de tres crugies. Es tracta d’una construcció de dimensions reduïdes que ha conservat la seva aparença primigènia, ja que pràcticament no s’hi ha intervingut. És de planta baixa, pis i golfes, i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. La façana principal està composta segons tres eixos, delimitats amb finestrals d’arc rebaixat. Les façanes presenten esgrafiats amb forma de carreus, i la principal té una línia horitzontal amb motius florals que marquen els nivells de forjat i el ràfec. En cadascun dels laterals hi ha un cos de planta baixa adossat, que probablement constituïen els annexos agrícoles. El de migdia té una garita a la part superior. Davant la casa hi ha un gran hort, que es rega amb una bassa de grans dimensions que prové d’una mina d’aigua. Aquesta masia també es coneix amb el nom de Can Gener. Per les seves característiques constructives podem afirmar que es va bastir durant el segle XIX. A diferència d’un gran nombre de masies, Can Soler es va construir en una sola fase, que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

3.Horta-Guinardo .indd 194

27/10/09 08:37:13

LA GRANJA VELLA

CAN TRAVÍ VELL Can Traví Vell està situada entre l’avinguda de Can Marcet, números 2 al 10; el carrer Berruguete, números 24 a 30; l’avinguda Vidal i Barraquer, números 47 a 51, i el carrer de Can Travi, número 30. Actualment és la comissaria del districte. Aquesta masia té un aspecte molt diferent del que presentava antigament.

La Granja Vella està situada a l’avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, número 1. Actualment pertany als salesians.

195 HORTA-GUINARDÓ

La casa de Can Traví Vell data del segle XVI. Actualment no conserva ni el volum ni les característiques originals, a causa dels diversos incidents que ha viscut. Un dels més perjudicials va ser l’esclat d’una bomba al seu pati durant la Guerra Civil, que va provocar que quedés parcialment enderrocada. Aquest atac no va ser casual, ja que es volien destruir els grans dipòsits d’aigua de què disposava. I és que Can Traví Vell subministrava aigua a gran part de la vall d’Horta arran d’un concert que tenia amb l’Ajuntament d’aquest lloc. Més endavant, l’explosió d’una bombona de butà en va destrossar la cuina, el menjador, el celler i cup i l’església. Fins fa poc encara hi havia activitat agrícola, i la seva producció es venia al mercat de Gràcia. La ﬁnca va ser expropiada per l’Ajuntament, ja que hi havia de passar la connexió entre el túnel de la Rovira i la ronda, que ﬁnalment no va afectar la casa. Tanmateix, l’Ajuntament n’ha mantingut la propietat.

3.Horta-Guinardo .indd 195

Avui és un palau d’estil modernista que ha perdut completament la seva fesomia original de casa de pagès. Consta de planta baixa, pis i golfes, i té la coberta plana. D’un extrem de la façana principal en sobresurt una torre cònica amb coberta de pissarra i un rellotge a la part frontal. Seguint l’estètica modernista del final del segle XIX, tota la façana està ricament decorada, amb elements com el grup escultòric de la part superior de la façana principal o bé la capçalera amb escut de sota d’aquest. L’origen de la casa és una torre de defensa anomenada Torre Jussana, de la qual no en queda res dempeus. La torre i el terreny pertanyien al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, i durant la primera meitat del segle XVIII la propietat passà a ser coneguda amb el nom de la Granja Vella. Tant la Granja Vella com la Granja Nova feien les funcions de granja, i van ser segregades al final del segle XIX. Després d’aquesta remodelació, la van visitar personatges tan il·lustres com Don Bosco, fundador dels salesians, i l’encara infant Alfons XIII. El palau va viure la màxima esplendor de la mà de la família Codolar (més endavant Martí-Codolar), que la va adquirir al final del segle XIX.

27/10/09 08:37:14

MAS GUINARDÓ

HORTA-GUINARDÓ

MAS ENRIC 196

El Mas Enric està situat a la plaça Ciutadella, enmig d’un descampat. Actualment es troba en estat d’abandó.

El Mas Guinardó està situat a la plaça Salvador Riera, números 4 i 5. Actualment és un bar restaurant.

El que queda del Mas Enric és un cos de forma quadrangular, de planta baixa i dos pisos, i la coberta a un sol vessant que desaigua a la façana principal. Per les restes del mur que es veuen actualment sembla que la masia era de planta baixa i pis i s’estenia a banda i banda del cos existent, entès com a torre de guaita. A la façana principal d’aquesta, orientada a xaloc, hi ha un portal d’arc de mig punt adovellat molt deteriorat, ja que s’hi ha afegit una porta metàl·lica i s’hi han fet pintades vandàliques. Sobre el portal, en cadascun dels pisos superiors i seguint el mateix eix, hi ha una finestra gòtica d’arc conopial dentada amb arquets. Les dues finestres tenien els capitells esculpits, tot i que només es conserven els del primer pis, amb la figura d’una dona i un home amb un turbant (en un dels arquets també hi ha una cara esculpida). Això explica per què al barri és coneguda popularment com «la torre dels moros».

El conegut Mas Guinardó va ser reformat segons l’estètica modernista entre el final del segle XIX i el principi del segle XX, quan va perdre els elements tipològics propis d’una masia. És de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana, que s’ha habilitat com a terrassa i que consta d’una balustrada que envolta el volum. La façana principal, decorada amb esgrafiats, té tres eixos, i als pisos superiors hi ha finestrals amb sortida a un balcó. La disposició de les obertures i dels elements arquitectònics que la decoren emfatitzen la simetria de la composició.

Es tracta d’una masia datada al segle XIV que per la seva importància va acabar donant nom a la zona, encara avui coneguda com el Guinardó. Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen d’aquest nom: d’una banda, es creu que podria derivar de guinarda, que és com antigament s’anomenaven les guineus, i de l’altra s’explica que entre els segles XVI i XVII Cervantes va visitar Barcelona i va estar en aquest mas, que pertanyia al conegut bandoler Perot Rocaguinarda, del qual podria derivar el nom de Guinardó.

3.Horta-Guinardo .indd 196

27/10/09 08:37:15

TORRE VÉLEZ O CAN VELAS La Torre Vélez o Can Velas és una masia situada a l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, números 86 a 98. Actualment s’utilitza com a centre docent.

197 HORTA-GUINARDÓ

El volum principal està format per un cos de planta rectangular de notables dimensions. Va ser reformada seguint un llenguatge academicista auster, amb la qual cosa va perdre el seu caràcter rural. És de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana habilitada com a terrassa transitable. Les façanes estan compostes amb una clara simetria, que es veu reforçada amb la distribució de les obertures, totes ressaltades amb un marc de tonalitat més clara que el mur. Al primer pis els finestrals tenen accés a un únic balcó de balustrada, com ho és tot el coronament de l’edifici. L’origen de la Torre Vélez el trobem en època moderna, quan formava part d’una propietat senyorial. Més endavant, la casa va canviar de mans i va passar a tenir una important indústria de calç entorn seu. El forn que utilitzaven per obtenir aquest material era a prop de l’actual entrada dels túnels de la Rovira. L’explotació de les pedreres va tenir continuïtat fins a l’esclat de la Guerra Civil, i l’any 1953 la casa es va transferir a la Congregació de les Esclaves del Diví Cor, que la van destinar a escola amb el nom de Cardenal Spinola. A partir de l’any 2004 l’escola és regentada pel grup educatiu Abat Oliba.

3.Horta-Guinardo .indd 197

27/10/09 08:37:16

Mas Enric

198 HORTA-GUINARDÃ&#x201C;

3.Horta-Guinardo .indd 198

27/10/09 08:37:17

HORTA-GUINARDÓ

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA D’HORTA-GUINARDÓ

Ca n’Andalet I Passatge Andalet, 11 Ca l’Eudald o Ca n’Andal I C. Llobregós, 46 Can Baliarda I Pg. de Valldaura, 1-13 Can Baró I Plaça de Can Baró, 1-3 Can Carabassa I C. Peris i Mencheta, 24-46 Can Cortada I Avda. de l’Estatut de Catalunya, 57-71 Can Fargues I Pg. de Maragall, 383-389

199

Can Figuerola I C. Judea, 2 Can Garcini I C. Xiprer, 40-46

HORTA-GUINARDÓ

Can Gras I Plaça de les Santes Creus, 20 Can Llupià o Torre Sobirana I Parc del Laberint d’Horta Can Marcet I Pg. de la Vall d’Hebron, 256 Can Mariner I C. Vent, 1 Can Mascaró I C. Doctor Cadevall, 28-52 Can Mèlic I Entre l’avda. Mare de Déu de Montserrat, 140 i ronda Guinardó, 113 Can Móra I C. Portell, 11-13 Can Papanaps I C. Mura i Dosrius Can Piteu I C. Natzaret, 67-81 Can Querol I Pg. de Maragall, 378-394 Can Safont I C. Natzaret, 107 Can Santgenís I Plça. de Karl Marx, 1 Can Sitjar Gran I Pg. de Valldaura, 23-25 Can Soler I C. Sant Cugat, 114-132 Can Traví Nou I C. Jorge Manrique, 8 Can Traví Vell I Avda. de Can Marcet, 2-10 La Granja Vella I Avda. Cardenal Vidal i Barraquer, 1 Mas Enric I Plça. Ciutadella Mas Guinardó I Plaça Salvador Riera, 4-5 Masoveria de Can Safont I C. Natzaret (abans d’arribar a Can Safont) Rectoria de Sant Genís dels Agudells I C. Saldes, 3 Torre Vélez o Can Velas I Avda. Mare de Déu de Montserrat, 86-98

3.Horta-Guinardo .indd 199

27/10/09 08:37:21

4.Nou barris.indd 200

27/10/09 12:31:53

NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 201

27/10/09 12:32:19

202

NOU BARRIS

202

4.Nou barris.indd 202

27/10/09 12:32:44

LES MASIES DE NOU BARRIS ENTRE L’OBLIT I LA MEMÒRIA NEUS GONZÁLEZ I MONFORT, MARTA GRAU SERRAT, MANEL MARTÍN PASCUAL I GEMMA MATEO I VICENTE (GRUP D’HISTÒRIA DE NOU BARRIS) La característica més destacada de l’estat de la qüestió historiogràﬁca sobre les masies a Barcelona és la manca de treballs globals aprofundits. Els estudis duts a terme ﬁns avui —com ara les aportacions de Joan Clapés i Corbera, Desideri Díez i Francesc Pujol— es caracteritzen pel caire local i se centren en la ubicació, en la determinació de l’antiguitat o en les nissagues dels propietaris. Un exemple d’aquestes mancances és l’actual territori de Nou Barris. La imatge que actualment domina en la història del districte presenta tot de llocs comuns i mites populars que no s’han sotmès a una crítica argumentada i metodològica satisfactòria. Un d’aquests llocs comuns és el d’un passat rural caracteritzat per l’existència de nombroses masies repartides pel territori de Nou Barris: un passat idealitzat, anterior a l’onada immigratòria dels seixanta i setanta del segle XX. Resta pendent fer una bona investigació sobre el món de la masia a Nou Barris (els factors de localització, la seva estructura productiva, les relacions socials que genera i altres aspectes), la seva desaparició o, per contra, els factors que han facilitat la supervivència patrimonial d’algunes.

1/ Can Basté.

4.Nou barris.indd 203

Dins d’aquest marc historiogràﬁc, aquesta introducció vol contribuir a fer més nítida la imatge que tenim avui de les masies d’aquest districte. En primer lloc, proposem una aproximació als factors de localització de les masies de Nou Barris en determinades zones del districte; a continuació, plantegem una síntesi del procés de transformació demogràﬁca i urbanística viscut pel districte a les dècades ja esmentades i com va ser dins la lògica de creixement urbà que va arribar la desaparició de la majoria de les masies de Nou Barris, i tot seguit centrarem l’atenció

a individualitzar les masies que han sobreviscut, amb una breu ressenya històrica de cadascuna i algunes referències al canvi d’ús que han tingut els darrers anys, que probablement n’ha facilitat la pervivència patrimonial. Finalment, tot el que hem exposat abans ens permet intentar una reﬂexió de caire més general a l’entorn dels models de conservació i difusió de la riquesa patrimonial que representen aquestes masies ubicades en un entorn urbà.

203 NOU BARRIS

Factors de localització i funció de les masies de Nou Barris Llevat de l’antiga Torre Baró, les masies de Nou Barris ocupaven la meitat sud del districte; bàsicament, es disposaven al llarg de la riera d’Horta, el torrent d’en Piquer i la riera de Sant Andreu. El fet que la terra fos més fèrtil i la major disponibilitat d’aigua en aquesta zona del districte va facilitar que hi hagués conreus més intensius de farratge per al bestiar i de productes d’horta al voltant dels masos. La resta de conreus, ubicats al nord, es dedicaven al secà i a la vinya, i els boscos ocupaven extenses zones del vessant de Collserola o del voltant del turó de la Peira. Després de l’aparició generalitzada d’aquestes masies a partir dels segles XV-XVI i de la prosperitat de la vida rural viscuda al segle XVIII —descrita acuradament per Rafael d’Amat i de Cortada al seu Calaix de sastre—, la crisi de la ﬁl·loxera, a la darreria del XIX, va convertir la vinya en un conreu marginal. A les primeres dècades del segle XX l’economia d’aquestes masies es devia basar en la producció i comercialització de productes d’horta i de granja —com ara llet, aviram i altres ani-

27/10/09 12:32:47

LES MASIES DE NOU BARRIS ENTRE L’OBLIT I LA MEMÒRIA NEUS GONZÁLEZ I MONFORT, MARTA GRAU SERRAT, MANEL MARTÍN PASCUAL I GEMMA MATEO I VICENTE (GRUP D’HISTÒRIA DE NOU BARRIS)

204 NOU BARRIS

mals— als mercats de Sant Andreu, d’Horta o del Born i a les botigues de queviures de la rodalia. La funció d’aquestes masies no es limitava a la producció agrària o ramadera. Els titulars de cada mas eren propietaris de porcions de terra més o menys properes a la casa pairal, i aquest factor és fonamental a l’hora d’analitzar la futura evolució urbanística de Nou Barris. Si bé el conjunt dels masos presenta una situació força heterogènia, algunes masies formen part del patrimoni de grans propietaris de terra, amb possessions en altres indrets del Pla de Barcelona o de Catalunya o amb interessos en altres sectors econòmics com els bancaris, els ﬁnancers o els comercials. Aquests propietaris apareixen vinculats a I’elit social i econòmica barcelonina i les seves

actuacions respecte de les seves propietats a Nou Barris ultrapassen l’àmbit rural i suposadament aïllat del món de la masia. Entre aquests propietaris ﬁguren coneguts noms de la noblesa, com el marquesat de Castellvell, titular de Can Peguera, Ca la Peira i Can Sitjar; la baronia de l’Albi, que tenia Can Sabastida; els Gaig, que a més de la casa pairal eren propietaris d’altres masies i d’extenses zones de conreu i boscos, o la família Sivatte, que al voltant de la seva Torre del Baró tenia una gran ﬁnca que anava de Collserola a Vallbona. Molts d’aquests propietaris també tenien interessos en les terres de reg de la sèquia Comtal a Sant Andreu i Sant Martí, i abans de 1936 van protagonitzar diverses operacions urbanístiques a Nou Barris.

La desaparició de les masies Tal com és actualment el districte de Nou Barris, és difícil poder-se imaginar que havia estat un territori amb un bon nombre de masies envoltades de camps i horts. Mossèn Clapés en cita una vuitantena a la primeria del segle XX, en un intent d’inventariar-les. El Grup d’Història de Nou Barris té documentades vint-i-nou masies dins del territori actual del districte. A la darreria del segle XIX, per bé que les masies encara eren explotacions agràries que tenien un paper important en l’economia local, ja començaven a deixar de ser-ho i a esdevenir elements d’una economia de subsistència. Recordem que a Nou Barris l’economia rural estava basada sobretot en la vinya i el conreu de secà, i l’arribada de la ﬁl·loxera a la darreria del segle XIX va convertir la vinya en un conreu marginal, cosa que segurament provocà l’empobriment de la seva economia. Al començament del segle xx, la urbanització incipient del territori serà una de les causes del procés de desaparició de les masies i el seu món rural, atès que es comença a urbanitzar la rambla de Santa Eulàlia per tal que connecti amb el poble de Sant Andreu, arriba el tramvia o s’amplien els tallers del Ferrocarril del Nord. Però és a mitjan segle XX quan Nou Barris experimenta un canvi substancial en la seva geograﬁa urbanística, atès que l’arribada 2/ Can Masdéu.

4.Nou barris.indd 204

27/10/09 12:32:47

3/ Torre Llobeta.

massiva d’immigrants afavoreix un procés especulatiu important que permet la construcció de polígons d’habitatges, de blocs de pisos i de vies ràpides. Això fa que les masies vagin desapareixent de manera progressiva, perquè perden la seva funció i esdevenen edificis sense utilitat que, a més, poden donar més rendibilitat econòmica als seus propietaris si són enderrocades i substituïdes per un altre edifici. Durant el mandat de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer (1957-1973), Barcelona va viure un creixement demogràfic de tres-centes mil persones. Això va provocar la concentració de dues terceres parts de la població de Catalunya en l’àrea d’influència de Barcelona. Aquest creixement de població va comportar un gran creixement urbanístic i una gran concentració demogràfica en pocs llocs —un dels quals, l’actual territori de Nou Barris—, cosa que va tenir alts costos socials i ecològics. L’etapa Porcioles va afavorir els interessos de la nova burgesia emergent. Així, es va incentivar el trasllat i la construcció de polígons d’habitatges, de barraques i de cementiris cap a la perifèria. Tot això es feia per via governativa, i l’alcalde exercia el càrrec sense cap mena de limitació. Un dels aspectes més recordats del porciolisme és l’obsessió per la construcció, que va afavorir un immens creixement urbanístic de caire especulatiu sense precedents: es van construir edificis on encara no hi havia carrers

4.Nou barris.indd 205

urbanitzats; es van requaliﬁcar zones verdes; es van aixecar barris i polígons sencers sense cap mena de servei (clavegueram, enllumenat…); la major part dels carrers dels barris de la perifèria no eren asfaltats ni tenien enllumenat; les grans vies de comunicació eren més aviat fronteres entre barris i zones, etc. Aquesta política va propiciar que els veïns i les veïnes dels barris afectats per aquesta política s’organitzessin i reivindiquessin millores per als seus barris. La política de Porcioles va fer i desfer prescindint del Pla Comarcal; els criteris que regien aleshores la política municipal en general, i la urbanística en particular, eren els interessos de les empreses constructores i dels propietaris dels terrenys.

La liberalització de l’economia espanyola a partir del Pla d’Estabilització de 1959 va enfortir els sectors industrial i ﬁnancer, en detriment del sector primari, cosa que va provocar els coneguts moviments migratoris cap als nuclis industrialitzats com Catalunya. Entre els anys 1961 i 1965 van arribar unes vuit-centes mil persones, de les quals la meitat es van establir al voltant de Barcelona. Algunes intervencions urbanístiques que es van dur a terme a Nou Barris, i que van afavorir la desaparició de les masies existents, són:

205 NOU BARRIS

Fins i tot podem trobar dites, recollides pel periodista Josep M. Huertas Claveria, que mostren la manera d’actuar de molts dels personatges de la Barcelona d’aquella època, com per exemple la frase «Si quieres ediﬁcar hoy, pregúntale a Bordoy», que es referia a Emilio Bordoy, que aleshores era el redactor dels plans especials del nucli antic i dels plans parcials de la Guineueta i de Roquetes. 4/ Can Verdaguer.

27/10/09 12:32:50

LES MASIES DE NOU BARRIS ENTRE L’OBLIT I LA MEMÒRIA NEUS GONZÁLEZ I MONFORT, MARTA GRAU SERRAT, MANEL MARTÍN PASCUAL I GEMMA MATEO I VICENTE (GRUP D’HISTÒRIA DE NOU BARRIS)

206 NOU BARRIS

–1945: En aquesta època es va obrir l’avinguda de les Drassanes i el Patronat Municipal de l’Habitatge va construir el polígon de Torre Llobeta per traslladar els veïns del Raval. Per sort, la masia es va conservar, però més endavant es va enderrocar Can Sabastida. –1952: Amb el motiu del Congrés Eucarístic, es van derruir moltes barraques de la Diagonal i les persones que hi vivien van ser traslladades a diferents polígons. Un d’aquests polígons va ser el de les Cases del Governador, a Verdum, on les condicions de vida eren força precàries. –1953: L’Institut Municipal de l’Habitatge va inaugurar una promoció de pisos a la Trinitat Nova.

–1954-1955: L’Obra Sindical de la Llar construeix a Roquetes, Verdum i la Trinitat Nova un gran nombre de pisos petits. –1956: La Comissió d’Urbanisme compra unes cent ﬁnques per construir-hi el barri de la Guineueta. La masia de Can Guineueta Vella desapareix. –1959: Es comença a construir el Turó de la Peira, amb la consegüent desaparició d’un gran nombre de masies (Ca la Peira, Can Sabadell, Can Ros, Can Bonet, Can Gaig…). –1962: L’arribada del metro a Virrei Amat i la urbanització dels carrers dels voltants fa que Can Sitjar (el Col·legi de la Bona Vida) sigui enderrocada. –1964: Comença la urbanització de l’avinguda Meridiana, que fa desaparèixer la històrica Torre Baró. I també s’inicia la construcció de l’actual barri de Canyelles, que fa que s’enderroqui Can Guineueta. –Primeria dels anys setanta: Comencen les promocions de Barcinova, Calinova i Jardinova, que van transformar els terrenys del voltant de l’antic Institut Mental. Per sort, Ca n’Ensenya encara es conserva.

Algunes hipòtesis sobre la conservació de les masies a Nou Barris Algunes de les masies van restar dempeus perquè els propietaris no les van vendre o van decidir no enderrocar-les per construir5/ Can Basté.

4.Nou barris.indd 206

hi ells. Això afavorí que les masies s’anessin integrant a la xarxa urbana. Tot i que n’hi ha algunes que van continuar allotjant famílies, d’altres van quedar abandonades, i aleshores la pressió ciutadana va ser molt important, ja que les associacions de veïns i veïnes van treballar per aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona les adquirís, les rehabilités i les convertís en llocs de trobada i espais on desenvolupar un projecte sociocultural. Tres exemples serien Torre Llobeta, Ca n’Ensenya i Can Basté. En l’actualitat, la pressió ciutadana perquè l’Administració es faci càrrec de la resta i en garanteixi la conservació és força important. Com es pot apreciar, només els ediﬁcis que han mantingut alguna funció al llarg dels anys (magatzem, taller, habitatge o centre cívic) han estat capaços de mantenir-se dempeus i integrar-se en la xarxa urbanística i ciutadana. En canvi, les masies que van perdre la funció agrícola i no la van substituir per cap altra van entrar en un procés de deteriorament que les va dur inevitablement a la desaparició. N’hi ha que es van recuperar fa anys, quan ja estaven molt deteriorades, com Can Basté, Torre Llobeta o Ca n’Ensenya. D’altres encara es mantenen dempeus amb una certa dignitat, tot i que l’estat de conservació no és gaire bo, com Can Carreres o Can Masdéu. D’altres es conserven en perfecte estat, i esperem que el canvi de funcions no sigui gaire lent, perquè no es deteriorin, com és el cas de Can Verdaguer. Finalment, hi ha el cas de Can Valent, en què l’abandonament i les diﬁcultats per

30/10/09 08:23:01

6/ Can Masdéu.

adjudicar-li un projecte fan que el procés de deteriorament sigui cada cop més greu.

La funció del patrimoni cultural i el paper de les masies Com tothom sap, el concepte de patrimoni és polisèmic i està en constant evolució i transformació. Però algunes constants del concepte són: –l’herència o el llegat, d’unes generacions a unes altres; –la transmissió a partir d’una selecció feta amb uns criteris sempre ideològics; –la memòria o la vinculació entre passatpresent-futur, i per tant la voluntat explícita d’heretar i de transmetre; –l’element de la identitat o de les identitats (personal, col·lectiva, social, cultural, política…). Per tant, qualsevol objecte fruit de la intervenció de l’ésser humà pot esdevenir un element del patrimoni cultural, sempre que expressi de manera sintètica i efectiva la relació existent entre la persona o la col·lectivitat i la seva identitat (entesa com a idees, valors…). És a dir, sempre que es

converteixi en un símbol i sigui un vehicle de signiﬁcat entre el passat, el present i el futur. Sempre es considera que els elements que passen a ser patrimoni tenen un valor d’ús, formal i simbòlic. Per això, es pot aﬁr-

i que, per tant, el futur serà la conseqüència del que es decideixi ara, cosa que pot afavorir que les persones s’impliquin en la construcció del futur.

mar que la selecció i la tria dels elements del patrimoni cultural no és neutra ni objectiva, perquè respon als valors i a les idees del moment.

Les masies de Nou Barris són un element patrimonial, i com a tal considerem que tenen aquest potencial. És per això que des del Grup d’Història de Nou Barris, juntament amb altres entitats del districte (com ara associacions de veïns i veïnes o l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris), pensem que cal treballar per la conservació i la integració de les masies en la xarxa ciutadana. Les masies que queden són prou valuoses, i continuem reivindicant la necessitat de digniﬁcar-les i preservar-les perquè es puguin utilitzar en la construcció d’un futur més digne.

El patrimoni és la història evidenciada, és la pervivència i el que ens queda visible del passat, al qual atorguem valor des del present i el qual pretenem que tingui una projecció de futur. En aquest sentit, la conservació de les masies a Nou Barris és rellevant, atès que aquestes masies evidencien el passat d’un territori que ha canviat molt ràpidament en tots els aspectes —i que continua canviant—, i on la societat necessita reinventar-se constantment, perquè els seus ciutadans i ciutadanes mostren la necessitat de reconstruir la seva identitat. Totes les persones necessiten elements d’identiﬁcació, i els elements patrimonials poden ajudar a:

207 NOU BARRIS

–construir i consolidar una identitat ciutadana responsable, fonamentada en la voluntat de respecte i de conservació de l’entorn, cosa que pot afavorir la creació de la necessitat d’implicar-se i d’actuar de manera responsable en la societat, i –entendre que el present és fruit d’unes decisions que es van prendre en el passat 7/ Can Verdaguer.

4.Nou barris.indd 207

27/10/09 12:32:57

208 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 208

27/10/09 12:33:01

CA N’ARTÉS

MARTA LLORET I BLACKBURN Ca n’Artés és una masia situada al carrer Pere d’Artés, número 8. Actualment té un comerç a la planta baixa i un habitatge al primer pis. El volum principal d’aquesta casa està format per dues crugies, amb un cos perpendicular adossat a la façana posterior. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a un sol vessant que fa el desaiguat a la façana principal. Les obertures de la façana principal s’organitzen en eixos de simetria; destaca la porta principal, coronada amb un arc de mig punt i feta amb dovelles de pedra sorrenca picada. Antigament, al primer pis la casa tenia dues finestres gòtiques d’arc conopial dentat amb arquets, però lamentablement a causa d’un incendi la que és sobre el portal només conserva els brancals. On hi hauria hagut la llinda de la finestra comença el ràfec, i per això aquest cos és d’una alçada inferior que l’altre. La tecnologia constructiva és de paret de maçoneria amb carreus carejats als punts especials com ara les cantonades i en parts importants de les parets foranes, de característiques pròpies dels períodes baixmedievals. Si bé ha quedat adossada a un edifici modern, la masia forma part d’un conjunt arquitectònic d’interès, juntament amb Can Basté i Santa Eulàlia de Vilapicina.

4.Nou barris.indd 209

A través de la tipologia dels seus ﬁnestrals, s’ha datat aquesta casa al segle XV. Ca n’Artés estava situada a l’antic camí de Sant Iscle a Cerdanyola, i pel seu bon emplaçament era utilitzada com a hostal. Al segle XV en va ser propietari Pere d’Artés, un cortesà i mecenes que freqüentava la zona. Curiosament, el nom de la casa s’ha mantingut durant tot aquest temps.

209 NOU BARRIS

27/10/09 12:33:05

CA N’ARTÉS 210 NOU BARRIS

1/ Destaca la porta principal, coronada amb arc de mig punt i feta amb dovelles de pedra sorrenca picada. 2/ Ca n’Artés estava situada a l’antic camí de Sant Iscle a Cerdanyola i era utilitzada com a hostal.

4.Nou barris.indd 210

27/10/09 12:33:06

211 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 211

27/10/09 12:33:13

212 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 212

30/10/09 08:23:12

CAN BASTÉ

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Basté està situada al passeig Fabra i Puig, número 274. Actualment és de titularitat municipal i s’utilitza com a centre cívic. La masia de Can Basté va ser reformada durant el segle XIX com a casal senyorial, tot i que el seu origen es pot remuntar a l’època medieval. És un edifici d’aparença molt massissa, reforçada per la seva planta quadrangular. El volum es compon de tres crugies, i té la coberta a quatre vessants. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat, amb un finestral que surt a un balcó a sobre. En el moment de fer la reforma, les façanes i les obertures es van decorar amb esgrafiats d’inspiració neoclàssica, que aporten al conjunt una marcada simetria. En concret, la planta baixa té carreus esgrafiats; el primer pis, pilastres i frontons clàssics al voltant de les obertures, i les golfes, motius geomètrics. A la façana posterior hi ha un pontet cobert que havia comunicat amb l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina. Antigament estava tancada per un baluard. Al segle XVII aquest casal era propietat del baró de Creixell, Ramon de Sagarriga. Amb l’esclat de la guerra de Successió, Can Basté es va guanyar la fama de col·laborar obertament amb els borbònics, i se li cantava la canticela següent:

4.Nou barris.indd 213

«A Can Basté tenen diner; el van guanyar quan a Catalunya varen matar. Landon, laudà, el castellà.» Més endavant, ja al final del segle XVIII, la masia era coneguda com Can Nadal pel seu propietari, Antoni Nadal, un adinerat fabricant d’indianes. Va ser en aquest període que, gràcies a la prosperitat econòmica de què gaudia, es va modificar el seu aspecte extern. Amb motiu de l’erecció de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina l’any 1866, a la qual estava connectada pel pont tribuna, va ser utilitzada com a rectoria. Però no va tenir aquest ús gaire temps, ja que al final del segle XIX l’Estat l’hi vengué a Pere Pous i Basses. Al començament del segle XX ja pertanyia als Marés, propietaris de Can Carabassa, a Horta. Els següents propietaris van ser els Fargas, que hi van residir a mitjans del segle XX, abans de traslladar-se a Can Fargas, de la qual també tenien la propietat.

213 NOU BARRIS

30/10/09 08:23:22

CAN BASTÉ 214 NOU BARRIS

1/ Antigament Can Basté estava comunicada amb l’església de Santa Eulàlia per un pont cobert. 2/ L’origen de Can Basté és d’època medieval, i va ser reformada al segle XIX com a casa senyorial.

4.Nou barris.indd 214

27/10/09 12:33:23

3/ Actualment Can Basté s’utilitza com a centre cívic i compta amb una sala d’exposicions fotogràfiques.

215 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 215

27/10/09 12:33:29

216 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 216

27/10/09 12:33:32

CAN MASDÉU

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Masdéu està situada al camí de Sant Llàtzer, al parc de Collserola. Actualment és utilitzada pel moviment okupa per fer-hi activitats socials i com a habitatge. L’aspecte que presenta avui és fruit d’una reforma important que es va fer sobre l’antiga masia al segle XIX. El volum principal consta de tres crugies, al qual trobem adossat un cos que provoca un angle al frontis. Aquest cos té una capella a la planta baixa, que es posa de manifest a l’exterior a través d’un campanar d’espadanya que sobresurt respecte a la resta de la construcció. A la façana el cos té una marcada verticalitat, tot i que està obert a la façana de garbí amb dues galeries horitzontals de nou pòrtics d’arc de mig punt. La façana principal es compon simètricament segons tres eixos. Al centre hi ha el portal de pedra carejada i llinda plana, i al seu voltant s’hi distribueixen els finestrals. A l’altura dels pisos superiors hi trobem intercalats esgrafiats d’escuts de la Santa Creu i de Sant Pau i motius florals que, lamentablement, es troben en mal estat de conservació. A la façana de gregal també hi ha esgrafiats, aquest cop amb verges cristianes com a motiu principal. Davant d’aquesta façana hi ha l’antiga bassa, que està molt ben conservada. La masia tenia una font molt popular i una gran extensió d’horts i vinyes, que en l’actualitat conserva parcialment.

4.Nou barris.indd 217

Can Masdéu és una masia documentada des de l’edat mitjana, si bé el seu aspecte actual correspon a una reforma del segle XVIII. Al costat de la masia hi ha restes romanes. El seu nom correspon al propietari que tingué durant la segona meitat del segle XVII, Enric Masdéu i Farrera, però abans ja havia passat per moltes mans diferents, que van fer que també fos coneguda com Mas Poch o Mas Roure. Més endavant es coneixia popularment com «Els Leprosos», ja que era la leproseria de l’hospital de Sant Llàtzer, propietat de Sant Pau; en aquest període els veïns d’Horta visitaven els malalts i els portaven caritat. Avui encara n’és propietari el mateix hospital de Sant Pau, que l’ha mantingut sense ús durant gairebé cinquanta anys. L’any 2001 un grup d’integrants del moviment okupa s’hi va instal·lar i va començar un projecte de vida alternatiu ple d’activitats.

217 NOU BARRIS

27/10/09 12:33:34

218 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 218

27/10/09 12:33:34

1/ L’interior de Can Masdéu té dues galeries horitzontals de nou pòrtics d’arc de mig punt. 2/ A la façana de gregal hi ha esgrafiats amb verges cristianes.

219 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 219

27/10/09 12:33:38

220 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 220

27/10/09 12:33:41

CAN VERDAGUER 4.Nou barris.indd 221

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Verdaguer es troba entre el carrer de Piferrer, números 43 a 100; el carrer Casas i Amigó, números 2 a 16, i el carrer Pintor Alsamora, número 13. L’organització de tres crugies amb dues plantes d’alçada a les dues laterals i tres plantes a la crugia central li donen una tipologia de masia basilical. Consta de planta baixa, pis i golfes. El volum principal es va construir buscant la disposició simètrica dels elements que conformen el frontis; la simetria es veu sacrificada, però, en els vessants, ja que els dos laterals comencen a una altura diferent, de manera que el cos central superior que conforma la coberta de tipus basilical comença en diferents punts, el més alt dels quals és el vessant de gregal. Dels tres eixos en què s’ordenen les obertures de la façana principal, les obertures centrals són de dimensions més importants; estan emmarcades amb carreus de pedra picada amb llindes horitzontals i es disposen seguint una composició simètrica. Centrat a la façana hi ha el portal d’arc de mig punt adovellat, i a banda i banda d’aquest hi ha dues petites finestres de llinda plana de pedra carejada. Al pis superior hi ha tres finestres de pedra carejada i llinda plana; la de sobre el portal, que és la més propera a gregal, té unes dimensions més grans que l’altra. Enmig hi ha el primer rellotge de sol de la casa, que està pintat; l’altre és vertical i és a la façana lateral, sobresortint respecte a l’estructura de la casa. A les golfes hi ha una única finestra d’arc de mig punt, sobre

la qual encara hi ha la corriola. Resseguint els eixos entre façanes hi ha marcats una ﬁlera de carreus regulars, probablement afegits en el moment de la restauració. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color ocre a la façana principal, i a les altres hi ha restes d’arremolinat. Els ràfecs de coberta són senzills i funcionals, i estan formats per diverses peces ceràmiques. Al voltant de la façana posterior hi ha diversos cossos de planta baixa i de construcció moderna que probablement s’utilitzaven com a corts i magatzems.

221 NOU BARRIS

Can Verdaguer està datada al segle XVI. En els darrers cent anys l’han habitada els Samsó, que en van ser els últims masovers. Va ser una de les darreres masies de la ciutat de Barcelona que va perdre l’activitat agrícola, que es produí per la urbanització dels seus terrenys l’any 1987. Tot i que fa anys que és propietat de l’Ajuntament de la ciutat, encara no s’ha habilitat com a equipament.

27/10/09 12:33:43

CAN VERDAGUER 222 NOU BARRIS

1/ Finestra de pedra carejada i llinda plana. 2/ Interior de Can Verdaguer, propietat de lâ&#x20AC;&#x2122;Ajuntament de Barcelona, encara no habilitada.

4.Nou barris.indd 222

27/10/09 12:33:45

3/ Can Verdaguer va ser una de les últimes masies de la ciutat de Barcelona que va perdre la seva producció agrícola. 4/ Portal de mig punt adovellat.

223 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 223

27/10/09 12:33:52

224 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 224

27/10/09 12:33:57

TORRE LLOBETA 4.Nou barris.indd 225

MARTA LLORET I BLACKBURN La Torre Llobeta està situada entre el passeig Maragall, número 222; el carrer Santa Fe, número 2, i el carrer Subirats, números 1 a 3. És un edifici de grans dimensions de presència molt massissa, reforçada per la seva aparença de palau de planta quadrada. Consta de planta baixa, pis i golfes, i té la coberta a quatre vessants amb un pati interior central. La contundència de la seguretat de la seva forma contrasta amb la delicadesa de les seves obertures gòtiques, que estan disposades d’una manera bastant irregular, a mig camí entre la composició amb eixos verticals i la composició en «V» del palau baixmedieval; a més, no totes són originals d’aquest edifici. L’origen de les que s’hi van incorporar posteriorment el trobem en algunes edificacions medievals de la ciutat que es van enderrocar entre el segle XIX i el XX, per exemple durant l’obertura de la Via Laietana. Cal destacar la seva porta amb arc de mig punt i dovelles de pedra picada, la finestra geminada amb columna central i el conjunt de finestres d’arc conopial amb decoracions diverses al seu interior. Les obertures de la planta segona són de dimensions mes reduïdes i combinen les formes rectangulars i els badius coronats amb arcs. Les golfes estan obertes, amb una galeria de pòrtics d’arc de mig punt ceràmic. S’ha de remarcar la gran alçada de la planta primera, que li confereix la característica de planta noble. Les parets de càrrega de pedra li acaben de donar la consistència i

durabilitat pròpia d’aquest tipus d’edificis. El ràfec de coberta és funcional, de peces de ceràmica, i a l’interior destaca l’escala de diversos trams que trobem al pati central, que recorre les quatre façanes fins a les golfes. La Torre Llobeta és una masia que sembla tenir els orígens al voltant del segle XV. No se sap d’on ve el nom, si bé hi ha diverses hipòtesis. La primera és que provingui del cognom Llobet, ja que al segle XIV hi ha un mas amb aquesta denominació a Sant Andreu de Palomar. La segona, més probable, és que estigui vinculat a la família Llobera, que durant el segle XV tenia força renom a la zona. Posteriorment, la masia també s’ha conegut amb els noms de Mas Muntaner, Can Basté de les Parets o Can Sagarriga. El primer document que fa referència a la casa és el testament de Bernat Sapila de 1528; la casa serà propietat d’aquesta família durant gairebé quatre-cents anys. El testament determinava que la casa havia de pertànyer sempre a un descendent dels Sapila, i per això fins al segle XIX els descendents de les diverses branques de la família —entre els quals hi havia els Argensola i els Sagarriga— se la van disputar amb nombrosos plets. Aquest fet explicaria per què no es va reformar per convertir-la en casal senyorial, com va passar en moltes masies de la zona d’Horta entre els segles XVIII i XIX. Després de l’obertura de noves carreteres al final del segle XIX es va començar a urbanitzar la zona, encara que part dels seus terrenys es

225 NOU BARRIS

27/10/09 12:33:59

TORRE LLOBETA

van dedicar a la producció agrícola ﬁns als voltants de 1940. Al començament de la Guerra Civil va ser decomissada, i més endavant el comitè revolucionari del barri la va utilitzar com a refugi. L’any 1964 el seu propietari la va deixar en herència a l’Ajuntament, en un estat de conservació deﬁcient. Per aquest motiu va estar a punt de ser enderrocada, però gràcies a les reivindicacions dels veïns, que la reclamaven per fer-hi un equipament públic, des de l’any 1983 és un centre cívic i una biblioteca.

226 NOU BARRIS

1/ Detall d’una de les finestres d’arc conopial. 2/ El pati central, amb l’escala de diversos trams que recorre les quatre façanes. 3/ L’origen de la masia es remunta als voltants del segle XV.

4.Nou barris.indd 226

27/10/09 12:34:00

227 NOU BARRIS

4.Nou barris.indd 227

27/10/09 12:34:03

228 NOU BARRIS

CA N’ENSENYA

CAN CARRERAS

Aquesta masia està situada a la plaça de Ca n’Ensenya número 4, dins el Parc Central de Nou Barris. Actualment s’utilitza com a equipament juvenil.

Can Carreras és dins del Parc Central de Nou Barris. Actualment no se’n fa cap ús.

La masia de Ca n’Ensenya va ser construïda al segle XVIII i estava composta de diversos cossos, dels quals avui només queda el més modern, que era de tres crugies i que data de l’any 1876, fruit d’una rehabilitació per dedicar l’edifici a dependència externa de l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau. Als arxius de l’hospital de Sant Pau es diu que la masia era habitada per deficients que s’encarregaven del bestiar. La visió actual de la masia és fruit dels canvis que es van produir durant la remodelació que s’hi va fer entre els anys 1996 i 2003 gràcies a les reivindicacions d’un grup de joves del barri que es dedicaven a l’educació en el lleure d’infants i joves. Té la coberta plana i consta de planta baixa i tres pisos. Del volum que van mantenir només en queden les parets mestres exteriors, mentre que l’interior s’ha habilitat com a equipament modern. El portal principal és d’arc de mig punt, així com el conjunt de les finestres. A les façanes laterals s’hi han afegit dos cossos moderns que superen en alçada el cos del segle XIX. Sobre les que havien estat les antigues corts de la masia s’hi ha habilitat una església.

El volum principal de la masia està compost de tres crugies. A la façana posterior hi ha adossat un altre volum amb el cos central de les golfes prominent, formant les golfes a manera de coberta basilical. A la casa s’hi accedia per un portal d’arc escarser

amb una pedra situada a la clau. El finestral de sobre el portal té sortida a un balcó, però avui totes les finestres de la casa estan tapiades, a causa dels actes vandàlics que s’hi cometien. Com a coronament de l’edifici hi ha una cornisa senzilla i una capçalera triangular central. No fa tants anys la masia disposava d’un cobert de planta baixa a la façana de mestral, així com d’una sèrie d’edificis annexos al voltant de la façana principal que tancaven l’espai formant un pati interior. Can Carreras era una casa amb una tradició agrícola important, atès que disposava de terres de gran fertilitat, cosa que s’explica en part per l’existència d’una mina d’aigua procedent de Collserola. Actualment és de propietat municipal.

4.Nou barris.indd 228

27/10/09 12:34:04

RECTORIA DE SANTA EULÀLIA DE VILAPICINA

CAN VALENT

La rectoria de Santa Eulàlia de Vilapicina és al carrer Pere d’Artés, número 4. Actualment es manté el seu ús com a rectoria. L’edifici està adossat per la façana de gregal a l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina. El volum principal està format de dos cossos, i constitueix un edifici de planta irregular. Té dos nivells d’alçat i la coberta és a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. S’hi accedeix per un portal d’arc de Can Valent està situada entre el carrer Rio de Janeiro, números 49 a 51, i el carrer Pintor Alsamora, número 14. El volum principal es compon de quatre cossos, alguns dels quals responen a ampliacions que s’han fet sobre el volum primigeni. Tipològicament es correspon amb les masies de tipus basilical, en què les golfes sobresurten amb un cos central sobre el carener de la coberta. Els vessants desaigüen a les façanes laterals, que són desiguals, i una és més llarga que l’altra. Un incendi intencionat va esfondrar una bona part de la teulada, a part de l’estructura interior de l’edifici. La façana està formada per quatre eixos que es corresponen amb les crugies. La masia de Can Valent, també coneguda com Can Pere Valent, es va construir al voltant dels segles XVI o XVII. Ja a mitjan del segle XX la va ocupar el jardiner Sebastià Padrós. En morir, la casa va ser venuda a la constructora Sala Amat, que va intentar enderrocar-la, però l’Ajuntament els ho va prohibir quan ja havien començat, i els va fer reconstruir els murs malmesos. Tot i que l’empresa va complir l’ordre, no va respectar la tipologia de l’edifici, ja que va emprar maó modern. Entre els anys 1970 i 1980 la constructora la va utilitzar com a magatzem, fins que l’Ajuntament la va expropiar l’any 1985. D’aleshores ençà ha restat en estat d’abandó, i ha sigut víctima d’actes vandàlics en diverses ocasions. Des de l’any 1992 els veïns en reclamen la rehabilitació per a ús públic.

4.Nou barris.indd 229

229 NOU BARRIS

mig punt, sobre el qual hi ha dues finestres arrebossades amb ampit de pedra. El ràfec està decorat amb una imbricació de tres fileres de rajols i teules ceràmiques, i a l’interior conserva els sostres amb cairats de fusta i el paviment de tova. L’església està documentada des del segle X. Va ser reparada l’any 1562 i restaurada una altra vegada l’any 1637; l’any 1782 va tornar a ser edificada de nou. L’església es va convertir en parròquia l’any 1866, i com que no tenia rectoria es feia servir amb aquesta finalitat la masia de Can Basté. L’any 1885 va començar la construcció de la nova església amb rectoria pròpia. D’aleshores ençà ha tingut diversos usos, des de casa dels campaners fins a masoveria de Can Basté.

27/10/09 12:34:05

Can Masdéu

230 NOU BARRIS

Can Carreras

Ca n’Ensenya

Ca n’Artés Rectoria de Santa Eulàlia de Vilapicina Can Basté

Can Valent

Can Verdaguer

Torre Llobeta

4.Nou barris.indd 230

27/10/09 12:34:05

NOU BARRIS

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE NOU BARRIS

Ca n’Artés I C. Pere d’Artés, 8

231

Ca n’Ensenya I Plaça Can n’Ensenya, 4. Parc Central de Nou Barris Can Basté I Pg. Fabra i Puig, 274

NOU BARRIS

Can Carreras I Parc Central de Nou Barris Can Masdéu I Camí de Sant Llàtzer. Parc de Collserola Can Valent I C. Rio de Janeiro, 49-51 Can Verdaguer I C. Piferrer, 43-100 Rectoria de Santa Eulàlia de Vilapicina I C. Pere d’Artés, 4 Torre Llobeta I C. Santa Fe, 2

4.Nou barris.indd 231

27/10/09 12:34:07

5.Sant Andreu.indd 232

27/10/09 08:42:52

SANT ANDREU

5.Sant Andreu.indd 233

27/10/09 08:43:02

234

SANT ANDREU

234

5.Sant Andreu.indd 234

27/10/09 08:43:11

LES MASIES DE SANT ANDREU JOAN J. BUSQUETA RIU

L’antic terme de Sant Andreu de Palomar comprenia un ampli sector del pla de llevant de la ciutat de Barcelona, un marc territorial que cobria pràcticament tots els actuals districtes de Nou Barris i de Sant Andreu, i que tenia l’origen en la demarcació parroquial estructurada a l’edat mitjana. Malauradament, les referències que tenim als documents escrits que s’han conservat no provenen d’èpoques anteriors al segle X de la nostra era. Aquests textos atribueixen a la parròquia de Sant Andreu un extens territori que anava de muntanya a mar, i que per la banda oriental seguia el curs de l’areny vell del riu Besòs, des dels confins de Montcada. Lentament, l’espai territorial de la parròquia es va anar definint: a mitjan segle XI, Sant Andreu va haver de renunciar a una gran part de la terra que tenia assignada a la banda de migdia, justament el territori que temps a venir configuraria bona part de la parròquia i la població de Sant Martí de Provençals. Això s’esdevingué quan el terreny i l’església de Sant Martí van passar a formar part de la dotació de la nova parròquia de Santa Maria del Mar.

1/ Ca n’Estruch.

5.Sant Andreu.indd 235

La demarcació comença a delimitar-se en arribar el segle XII; són d’aquesta època les dues consagracions de l’església (1105 i 1132), que fixen, segons el costum d’aquelles dècades de lluites i pillatges feudals, les trenta passes d’immunitat a l’entorn de l’edifici del culte —l’anomenada Sagrera— i que, a més, concreten els límits de Sant Andreu entre el torrent de Tapioles, a tocar de Montcada, pel nord; el coll de Portell, entre el Guinardó i el Coll, a ponent; la Marina, a migdia, que ocupava part de l’actual Sant Martí, i l’areny vell del riu Besòs per la banda de llevant. Durant els segles XIII i XIV, diferents conflictes amb Sant Genís dels

Agudells i amb Sant Martí de Provençals per establir la «frontera» parroquial acabaran de fixar uns límits que es mantindran pràcticament invariables fins a l’any de l’agregació a Barcelona (1897), i que dibuixaran un terme configurat per un sector de muntanya dominat pels turonets de Font-rúbia o del Coll, de la Rovira, de la Peira, de Canyelles, de Romanet (el turó Blau), de Roquetes (Tapioles) i, tot baixant ja cap a Montcada, a trobar el llit del riu Besòs, el puig de Finestrelles i la Trinitat. Així es formava una espècie d’amfiteatre al sector occidental que protegia tota una fèrtil plana al·luvial originada pel riu Besòs i pels diversos torrents i rieres que recorrien la demarcació, i que històricament va aixoplugar una població que, des dels temps més antics dels quals tenim notícies i fins no fa pas gaire, va viure del conreu dels cereals, la vinya i dels productes hortícoles, i que va trobar en els boscos de pins, roures i alzines propers el complement indispensable per a la seva subsistència. No cal dir que el paisatge actual, fruit de les transformacions socioeconòmiques i urbanístiques dels darrers temps, té ben poc a veure amb el que contemplaven els nostres antecessors, en el qual destacava, per exemple, el bon nombre de masies escampades.

235 SANT ANDREU

D’altra banda, el paisatge estava dominat per un element a l’entorn del qual es van anar bastint bona part dels moviments de la vida econòmica i social de la zona: el Rec Comtal. Aquest era el nom que rebia la canalització d’aigua derivada del riu Besòs a prop de Montcada i que es dirigia a Barcelona tot seguint la línia del mínim pendent. La sèquia travessava els antics termes de Sant Andreu i Sant Martí ﬁns a arribar a la ciutat, i al llarg de la història el seu recorregut

27/10/09 08:43:14

LES MASIES DE SANT ANDREU JOAN J. BUSQUETA RIU

2/ Les Carasses.

va viure algunes variacions, especialment en el tram ﬁnal. El Rec dividia aquest sector del Pla de Barcelona en dues zones agrícoles diferenciades: un espai hortícola a llevant que s’estenia ﬁns al riu Besòs, i una extensa zona de producció vitícola i cerealista a ponent d’aquest eix.

236 SANT ANDREU

D’ençà de la darreria del segle III aC, la presència romana a la península Ibèrica va incidir en la transformació de les estructures socials, econòmiques, polítiques i culturals anteriors. Els poblats ibèrics del Pla de Barcelona (Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet, turó de la Peira, turó de la Rovira, de la Muntanya Pelada, de Montjuïc, etc.) van començar a quedar abandonats i es van repoblar les zones baixes, a causa, molt probablement, de l’interès de Roma per

mantenir un control efectiu sobre aquestes poblacions. I així serà que a partir d’aquests moments l’evolució de l’àrea de Sant Andreu i Nou Barris anirà estretament lligada a la que seguirà i imposarà la mateixa ciutat de Barcelona (Bàrcino) a través de la centuriació: mitjançant aquest procediment, els eixos principals d’una ciutat —el cardo i el decumanus— es perllongaven cap a l’espai rural, dividint les terres en parcel·les. No és estrany, doncs, que una terra fèrtil i ben comunicada com la que ens ocupa —l’àrea de Sant Andreu era el pas natural per anar cap al Vallès— acabés amb el temps fortament romanitzada, com ho prova l’existència de nombroses restes materials que ens fan pensar en l’emplaçament d’aquells llocs de residència i explotació agrària coneguts amb el nom de villae, en mans de rics

menestrals i mercaders o de funcionaris de l’administració vinculats a la Bàrcino romana, i en molts casos precedents dels futurs masos i masies del territori. De fet, la toponímia, documentada ja en els primers temps medievals, ens hi acosta: Vilapicina, un nom que ens indicaria l’existència d’una explotació rural dedicada a l’extracció i elaboració de la pega —substància procedent del pi negre, abundant en aquella contrada a redós del turó de la Peira—, o Vilatrau. I, d’altra banda, bona part d’aquestes restes coincideixen amb indrets on temps a venir s’hi aixecaran masies com les desaparegudes de Can Càrcer, que estava situada entre el barri de la Trinitat i el riu Besòs, a tocar del Rec Comtal, i on es van trobar restes d’una antiga vil·la romana, o la de Can Nyau, al barri de la Verneda, a prop del carrer Prim, on van aparèixer un petit mosaic i una àmfora, per citar només un parell d’exemples. Probablement, en el marc de les transformacions que es van produir en el pas del Baix Imperi romà als primers segles medievals, les vil·les més poderoses es van erigir en centres on s’aconseguia tot el necessari per a la gent que hi vivia i hi treballava, i que els garantia protecció en uns moments difícils, de retrocés econòmic, de lluites socials, d’invasions de pobles. Durant aquests segles i els posteriors, doncs, 3/ Torre del Fang.

5.Sant Andreu.indd 236

27/10/09 08:43:14

4/ Les Carasses.

assistirem a una certa concentració de població a redós de les propietats esmentades, moltes proveïdes d’una capella on els ﬁdels practicaven els cultes cristians, com en el cas de l’esmentada Vilapicina, amb la capella dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, que avui encara comunica amb la masia de Can Basté. Això mateix es pogué anar esdevenint, amb els anys, en altres indrets de la futura parròquia com el mateix Palomar, amb l’església de Sant Andreu; Finestrelles, on s’erigirien un hospital i una capella dedicada a la Santíssima Trinitat, o Canyelles, amb l’ermita de Sant Bartomeu. Certament, els indrets on es desenvoluparan formes urbanes més importants, amb cases, tallers d’oﬁcis i carrers, a partir de la baixa

edat mitjana, seran l’església de Sant Andreu i la seva «vila i sagrera» i, en una proporció molt menor, Santa Eulàlia de Vilapicina. La resta d’aquell antic territori estarà marcat per la presència de nombrosos masos, sobretot durant els segles XVI, XVII i XVIII, el que anomenem l’edat moderna, que presidiran tot un paisatge d’horts i vinyes, especialment, però també de camps de cereal i pastures. Uns masos, en paraules d’Agustí Duran i Sanpere, que eren de tipus diversos: els d’origen antic, diríem d’origen medieval, d’un sol cos, amb teulada de dos vessants, i moltes vegades torre circular de guaita i defensa, i els més moderns, de tres cossos, amb els laterals més baixos i el cos central amb una porxada alta destinada a graner. Avui, d’aquella munió d’ediﬁcis en queden ben pocs. Han desaparegut, entre d’altres i a més dels ja esmentats, Can Solà, Can Sitjà, Can Sabadell, Can Cerdà, Can Maguerola,

Cal Borni, Can Dragó, Can Tisó, Can Nadal, Can Grau, Can Badaló, Can Peguera, Can Vinyes, Can Xandri, la Seca, etc. Sobreviuen ben poques masies, i algunes en molt mal estat, d’aquella cinquantena registrada a mitjan segle XIX: Can Basté, Can Verdaguer i Can Valent a la zona de l’antic terme de Vilapicina; Ca l’Armera o Cal Ros, al barri del Congrés, entre els carrers Cardenal Tedeschini i Pardo; les Carasses, que acull l’escola Ignasi Iglésias, al passeig de Torras i Bages, o Can Carreres, al parc central de Nou Barris.

237 SANT ANDREU

No cal dir que la forta industrialització del terme d’ençà del ﬁnal del segle XIX, l’agregació a la ciutat, l’especulació del sòl i el gran increment de població experimentat durant el segle XX han anat arraconant i fent desaparèixer les formes de vida i de treball de les quals la masia, el mas, era el més ﬁdel exponent.

5/ Ca n’Estruch.

5.Sant Andreu.indd 237

27/10/09 08:43:15

238 SANT ANDREU

5.Sant Andreu.indd 238

27/10/09 08:43:20

CA N’ESTRUCH 5.Sant Andreu.indd 239

MARTA LLORET I BLACKBURN Ca n’Estruch és al carrer Pons i Gallarza, números 30 a 32. Actualment s’utilitza com a escola. És una masia de planta baixa, pis i golfes que a conseqüència de les successives reformes i de la urbanització de la zona ha quedat descontextualitzada. Originalment havia estat de tres crugies i tenia la coberta basilical, que actualment ha quedat interrompuda per un volum de grans dimensions que substitueix un dels laterals. Aquest volum sobresurt un pis en alçada respecte al volum principal, té a la façana la mateixa tipologia de finestra i està coronat per una voluta de formes ondulants. Igualment, s’estén per la que seria la façana de ponent (carrer de Fraga), probablement fruit de successives ampliacions. Pel que fa al volum principal, té un portal d’arc de mig punt adovellat centrat, i seguint el mateix eix hi ha un finestral arrebossat amb ampit de pedra al primer pis i tres petites finestres d’arc de mig punt a les golfes. L’acabat exterior és un arrebossat filetejat imitant carreus. Aquest conjunt de volums queda tancat per la façana posterior amb un pati, on hi ha un xiprer de notables dimensions.

239 SANT ANDREU

27/10/09 08:43:22

CA N’ARMERA

LES CARASSES

Ca n’Armera està situada entre el carrer Cardenal Tedeschini, número 32; el carrer Pardo, número 2, i el carrer de Can Ros, números 26 a 30.

Les Carasses és una masia situada al passeig de Torres i Bages, número 108. En l’actualitat s’utilitza com a escola.

La masia de Ca n’Armera que veiem avui respon a una reconstrucció feta durant el segle XVIII, ja que l’antiga va ser destruïda l’any 1714. Per aquest motiu, l’aparença que ofereix data d’aquest període. És un

240 SANT ANDREU

edifici de grans dimensions format per un volum de planta quadrangular. La coberta és a quatre vessants i consta de planta baixa, pis i golfes. La façana principal es compon segons tres eixos d’obertures, que aporten una marcada simetria. Centrat al frontis hi ha el portal d’accés, d’arc de mig punt adovellat, que a la clau té un escut esculpit amb rosetes i el cap d’un cavaller armat. A sobre hi ha un finestral amb sortida a un balcó. L’acabat exterior de la façana és de carreus a la planta baixa i arremolinat amb esgrafiats als pisos superiors, tot i que actualment estan pràcticament desdibuixats. A la façana que s’orienta a ponent hi ha una finestra amb llinda d’arquet senzill d’estil gòtic, i a l’altra façana lateral hi ha una galeria horitzontal porxada.

5.Sant Andreu.indd 240

La masia de les Carasses que coneixem respon a una reforma del segle XIX que buscava donar-li una aparença senyorial. Amb aquesta finalitat se li van afegir els elements arquitectònics d’estil neoclàssic que decoren les diferents façanes, es van alçar les galeries i es van crear noves obertures. El volum principal, caracteritzat per una notable simetria, es compon de tres cossos, amb dos cossos més afegits als laterals. Aquests últims estan oberts amb una galeria horitzontal de pòrtics d’arc de mig punt suportats per pilars amb capitells jònics. Alhora, aquest espai està delimitat per una balustrada que es repeteix al coronament. Pel que fa a la façana principal, consta d’un notable portal d’arc de mig punt adovellat, sobre el qual hi ha dos finestrals de pedra carejada amb sortida a un únic balcó, que es repeteix al segon pis amb els finestrals arrebossats. La resta de finestrals que hi ha al frontis tenen sortida a un balcó senzill. Rematen la façana una cornisa i un petit capcer circular central, amb un rellotge de sol amb la inscripció «Escola Ignasi Iglésias», al voltant del qual, coronant l’edifici, hi ha un grup escultòric amb cares de tipologia carnavalesca com a element central.

27/10/09 08:43:25

TORRE DEL FANG

és d’un sol vessant que desaigua a la façana posterior. En destaca, a la façana de sol ixent, un finestral gòtic biforat amb arquets lobulats, que ha perdut la columneta central. A la façana de migdia hi ha altres finestrals gòtics. El pati central que queda entre edificis està tancat amb un mur baix, i dins d’aquest hi ha l’antic pou. Antigament, la lliça era paral·lela a la façana principal, però es devia suprimir durant la urbanització del carrer.

La Torre del Fang està situada entre el carrer del Clot, números 228 a 264, i el carrer d’Espronceda, número 296. Actualment s’utilitza com a equipament municipal. Es tracta d’una antiga masia que està formada per una articulació de cossos arquitectònics al voltant de l’edifici principal, disposats formant una «U», amb un pati a la part central orientat a sol ixent. El volum principal és de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a quatre vessants, està orientat a migdia i té forma de «L». Aquest tipus d’edifici es caracteritza pel fet de tenir a la planta baixa les dependències destinades a funcions de servei; la planta primera té les funcions pròpies de la planta noble, amb una alçada interior molt important, i finalment la planta segona està destinada a funcions complementàries. S’hi accedeix directament pel primer pis (a causa de la urbanització de la zona), per un portal de pedra carejada i llinda plana, com ho són la resta d’obertures d’aquesta façana, excepte la galeria d’onze pòrtics d’arc de mig punt arrebossat que hi ha al pis superior. El següent volum està situat de forma perpendicular al principal, és lleugerament més baix que aquest i té la coberta a dos vessants. De la façana orientada a ponent destaquen les tres finestres d’arc conopial dentades amb arquets, dues de les quals amb parelles de caps fent de permòdols. A la façana de llevant hi ha un portal d’arc de mig punt adovellat, sobre del qual hi ha dues finestres gòtiques i altres d’arrebossades. El tercer volum està situat de forma perpendicular al segon, i paral·lel respecte al primer. És més baix que l’anterior i la coberta

5.Sant Andreu.indd 241

S’ha escrit molt sobre l’origen de la Torre del Fang. Basant-nos en les característiques constructives, podem afirmar que la seva configuració actual data dels segles XVII i XVIII. No obstant això, una bona part de l’edifici és d’època medieval, fet constatable per les nombroses obertures d’estil gòtic, datades entre el segle XIV i XV. La primera referència documental a l’edifici la trobem en un dietari de la Generalitat de l’any 1559 en què s’esmenta la Torre de la Verge Maria, antigament coneguda com Torre del Diable. Per la seva situació, probablement es tractava d’aquesta casa. Durant la guerra del Francès, va servir de quarter general de l’exèrcit invasor. La Torre del Fang va ser una gran propietat agrícola; entre els que la posseïren destaquen els Sabastida i els Rocabruna. Des de 1918 va ser propietat de Foment d’Obres i Construccions, que la va habilitar per a oficines i un centre mèdic. Tot i que està catalogada com a bé cultural d’interès local, està afectada per l’obertura del túnel del tren de gran velocitat. En principi es vol mantenir una part de l’edifici i més tard està previst reconstruir-ne la resta, però amb aquestes actuacions es perdrà definitivament el caràcter distintiu de la construcció.

241 SANT ANDREU

Segons una llegenda força estesa, la Torre del Fang va ser utilitzada per Dolça de Provença per trobar-se amb el seu amant trobador d’amagat del seu espòs, Ramon Berenguer. Quan aquest se’n va assabentar, va fer matar l’amant, li va arrencar el cor i l’hi va servir com a àpat a la seva dona. Un cop se’l va haver menjat, Ramon Berenguer li va confessar el que havia fet, i Dolça de Provença es va recloure ﬁns que va morir per inanició.

27/10/09 08:43:26

Les Carasses

242 Ca n’Estruch

SANT ANDREU

Ca n’Armera

Torre del Fang

5.Sant Andreu.indd 242

27/10/09 08:43:26

SANT ANDEU

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE SANT ANDREU

Ca n’Armera I C. Cardenal Tedeschini, 32

243

Ca n’Estruch I C. Pons i Gallarza, 30-32 Les Carasses I Pg. Torres i Bages, 108

SANT ANDREU

Torre del Fang I C. Clot, 228-264

5.Sant Andreu.indd 243

27/10/09 08:43:28

6.Sant Marti .indd 244

27/10/09 12:49:13

SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 245

27/10/09 12:49:25

246

SANT MARTĂ?

246

6.Sant Marti .indd 246

27/10/09 12:49:35

LES MASIES DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS NÚRIA FONT I CASASECA

El territori conegut com Sant Martí de Provençals s’estenia des de les muralles de Barcelona fins gairebé el riu Besòs, i des de la costa fins a la muntanya del Carmel. Aquesta extensa àrea, porta de la ciutat i lloc de pas, era un ric territori agrícola malgrat les condicions insalubres i pantanoses d’una part del terme. El districte actual de Sant Martí presenta un paisatge urbanitzat i transformat, però encara queden algunes traces, topònims i masies testimoni del seu passat rural. Els romans anomenaven les terres del Pla de Barcelona agri prouintialis, camps de la província. Tot i ser un municipi independent fins l’any 1897, durant segles els seus conreus subministraren aliments a la ciutat, els seus prats de pastura alimentaren el seu bestiar i la disponibilitat de terrenys lliures i barats va afavorir l’aparició dels prats d’indianes, que més endavant portarien les indústries al terme. Per entendre la configuració del municipi és imprescindible tenir en compte les importants interrelacions de Sant Martí amb Barcelona, que sovint ha utilitzat aquest territori per cobrir les necessitats que el seu dens recinte emmurallat no podia acollir.

1/ Can Planes.

6.Sant Marti .indd 247

Fins al segle XVIII el poblament del municipi va ser molt limitat i dispers, amb una dicotomia paisatgística molt rellevant, que condicionava els tipus de cultiu i també la tipologia d’assentaments urbans i industrials. La part septentrional, secana i muntanyosa, s’assenta sobre una plataforma plistocènica lleument inclinada i conformada per argiles i pedruscalls, que cap a l’extrem nord de l’antic terme puja cap als primers contraforts de Collserola. De l’altra banda, el sector meridional presenta unes caracterís-

tiques deltaiques, de temps geològic molt recent, i històricament va tendir a utilitzar-se com a regadiu gràcies al Rec Comtal. Aquestes dues grans partides agronòmiques i paisatgístiques es van anomenar Baix Pla i Pla Alt. El Pla Alt estava format per la partida de la Muntanya —anomenada també Guinardó—, la Sagrera, el Camp de l’Arpa i el Clot. Aquí hi havia conreus de secà, algun bosc, erms i vinyes. Com a activitat empresarial destacaven les rajoleries —l’any 1871 se’n comptaven trenta-quatre—, que subministraven material de construcció per a la ciutat. Hi havia alguns masos dispersos i destacava un primer conjunt urbà al Camp de l’Arpa i dos altres arrenglerats al llarg de la carretera de Ribes, que formaven el nucli inicial del Clot i el de la Sagrera. Al Baix Pla, d’altra banda, s’hi trobava el nucli de Sant Martí, centre inicial de la vila, el Joncar, la Llacuna i posteriorment el barri del Taulat i Poble Nou, on hi havia camps de regadiu, molins i sèquies, taulats a la part més propera a la costa, sorrals i prats d’indianes que aproﬁtaven la disponibilitat de recursos d’espai i aigua.

247 SANT MARTÍ

Històricament, a Sant Martí el poblament no ha estructurat el territori, o en tot cas ho ha fet en menor mesura que les condicions de relleu, de sòl, d’infraestructures o de propietat de la terra. Les masies i els pocs nuclis urbans que hi havia estaven dispersos pel terme, i aquesta situació es mantingué ﬁns ben entrat el segle XIX. Va ser en aquell moment, amb l’arribada de noves activitats productives i nous habitants, que el territori es va començar a transformar i urbanitzar de manera imparable, però sense un veritable ordre.

27/10/09 12:49:37

LES MASIES DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS NÚRIA FONT I CASASECA

248 SANT MARTÍ

Tot i l’existència del pla d’Eixample, aprovat l’any 1859, el municipi de Sant Martí va continuar aixecant noves edificacions sense un criteri clar fins gairebé el segle XX. En molts sentits l’Ajuntament de Sant Martí es va veure desbordat per la situació, i durant molts anys les noves indústries i els nous habitatges s’anaren construint en funció de les necessitats individuals, entre camps de conreu que seguien l’activitat agrícola. Aquestes noves construccions convisqueren amb els camps de conreu existents fins a la segona meitat del segle XX, quan es van construir els barris actuals. La presència d’aigua i el mar han condicionat en bona part la història de Sant Martí, així com les infraestructures que creuaven el terme. Al llarg dels segles la línia costane-

ra ha anat retrocedint des d’on avui trobem aproximadament Pere IV ﬁns a la seva localització actual. La proximitat de la costa afavoria la pesca i la comunicació marítima, però també generava dos problemes

Els homes també han afavorit l’ús de l’aigua construint infraestructures. El Rec Comtal, construït sobre la traça de l’aqüeducte romà i altres recs pretèrits, portava l’aigua des de Montcada ﬁns a Bar-

greus. El primer, les invasions per mar, que creaven una inseguretat que durant anys va limitar el poblament del municipi, i el segon, l’aigua en retrocés, que deixava un terreny d’aiguamolls i llacunes amb un alt grau d’insalubritat i que afavoria la propagació de malalties. Des de la part elevada del terme també arribava aigua en forma de torrents i rieres, com el torrent de la Guineu, el torrent del Bogatell o la riera d’Horta, que han estructurat una part del territori perquè algunes masies primer i les indústries després s’han situat al llarg del seu recorregut.

celona. L’aigua del rec afavoria el conreu de la terra, però beneficiava únicament el marge inferior del terme, la zona planera i més propera al mar; cosa que va condicionar el tipus d’agricultura de les diverses parts del terme municipal: de regadiu i taulat a baix, de secà i vinyes a dalt. Per creuar el rec, la pagesia de Sant Martí disposava de ponts al llarg de tot el seu recorregut, així com d’un important nombre de fibles i molins per aprofitar la força hidràulica. De fet, al costat de la sèquia Comtal hi havia la «via molinera», que comunicava els molins que hi havia al llarg de tot el seu recorregut. Molins fariners com el de Saporta, el molí xic de Sabastida, el de Cordelles o el del Comanador de l’Orde de Sant Joan són recollits per l’aristòcrata anglès Arthur Young durant la seva estada a Catalunya, l’any 1787. Altres exemples són el molí Jussà, de Baix o Bogatell, el molí d’Altafulla o de la Verneda, entre el camí de la Verneda i l’avinguda Guipúscoa, o el molí de l’Estadella, aquest situat al costat del riu Besòs, i que es va haver de reedificar després de quedar derruït per una riuada. N’hi ha d’altres que han deixat mostres de la seva existència fins a una data recent, com és el cas del soterrani de l’empresa Catalana d’Alumini, que abans havia estat 2/ Ca l’Arnó.

6.Sant Marti .indd 248

27/10/09 12:49:37

3/ Can Planes.

una fàbrica farinera; allí s’hi va trobar un complex de canalitzacions que podrien pertànyer als Molins Reials. Un cas semblant és el del molí Sobirà o de Dalt, que era a la cruïlla del carrer Aragó amb l’avinguda Meridiana, del qual es podien veure els fonaments ﬁns l’any 1990, quan aquest sector es va urbanitzar. Per la seva condició de lloc de pas, Sant Martí ha tingut sempre importants vies de comunicació. Durant l’època romana n’hi havia dues: la via Marina i la via Francisca. Aquests dos camins de sortida, l’un cap al Vallès i l’altre cap a Mataró i el nord, han perdurat ﬁns a l’actualitat en forma de carreteres i autopistes. Durant el segle XIX aquestes vies es van condicionar per suportar més volum de trànsit i es van complementar amb dues línies de ferrocarril i un tramvia. Dins el municipi mateix hi havia nombrosos camins que connectaven els diferents punts d’interès del terme, al llarg dels quals es van anar establint habitatges i indústries. Alguns d’aquests camins encara existeixen inscrits en la trama homogènia de l’Eixample de Cerdà, com el camí dels Enamorats, el carrer de Pere IV o el carrer Taulat. La seva condició de porta d’entrada a la ciutat de Barcelona va afavorir l’aparició d’establiments que atenien les necessitats dels viatgers que creuaven el terme. L’hostal de Sant Martí, per exemple, era una fonda freqüentada per viatgers que circulaven pels camins Fondal de Sant Martí i de la Ver-

6.Sant Marti .indd 249

neda; l’any 1802 la van visitar el rei Carles IV i la reina Maria Lluïsa en el seu viatge a Figueres. N’hi havia, però, d’altres, com els hostals de Canyelles i de Ponç Soler, que segons el cens del 1363 estaven situats a prop de Santa Eulàlia del Camp i d’uns molins i que aproﬁtaven la proximitat a la carretera de Ribes. Destaca també l’hostal de la Granota, que era al camí Antic de València i al costat de la palanca que travessava el canal del tram ﬁnal del torrent del Bogatell.

El procés de poblament a Sant Martí

martinenc ﬁns al segle XVIII. Estava situat en una cruïlla d’importants camins, entre el camí Fondal de Sant Martí, provinent de la carretera de Ribes, i la carretera d’Horta. El constituïen l’església —originàriament romànica, amb porta gòtica, campanar i alguns acabaments barrocs—, la rectoria i algunes masies properes. Al seu voltant, entre camins, torrents i camps s’hi trobaven masos com l’hostal de Sant Martí, Can Planes, Can Mariner, Can Nyau, els Corrals d’en Peris, Ca l’Arnó, Can Cadena, Can Riera, Cal Gallinaide, Cal Masover, Can Canals, Ca l’Armengol i Can Jullol. Algunes d’aquestes

249 SANT MARTÍ

El primer nucli urbà de Sant Martí es va establir durant el segle XI, gràcies a la cessió de terres a l’Església per afavorir-hi la repoblació. La construcció de dos importants centres de culte al Pla va afavorir l’aparició d’un conjunt de masos al voltant de l’església de Sant Andreu i la de Sant Martí. La condició pantanosa d’una important part del terme va fer que en un primer moment el poblament es concentrés al voltant d’aquestes dues esglésies, que donarien lloc a dos municipis independents. El nucli rural de Sant Martí de Provençals va ser el nucli principal del territori sant-

4/ Torre de Sant Joan.

27/10/09 12:49:40

LES MASIES DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS NÚRIA FONT I CASASECA

250 SANT MARTÍ

masies encara existeixen actualment, i conformen, juntament amb l’església i la rectoria, un interessant conjunt dins el parc de Sant Martí, una mostra del nucli rural inicial que es va anar formant al voltant de l’església des del segle XII.

i Can Planes, que encara existeixen, i Can Mariner, que ha desaparegut. Can Planes, que actualment és un centre d’acolliment residencial dins el parc de Sant Martí, tenia una posició privilegiada al costat de

La rectoria de Sant Martí és entre la plaça d’Ignasi i el carrer Fondal de Sant Martí. Actualment manté el seu ús. Construïda entre els segles XVII i XVIII, també havia estat una masia; va ser la primitiva seu de la vila, i també va servir de jutjat i presó. Aquest nucli va ser l’escenari principal de la vida social dels habitants del terme ﬁns que l’Ajuntament es va traslladar al Clot. Un dels moments més importants de l’any era la festivitat de sant Martí de Tours, l’11 de novembre, quan s’hi feia una gran funció religiosa i un ball que aplegava una bona part de la població.

Ca l’Arnó era a la cruïlla dels camins, molt proper també a l’església. Actualment s’utilitza com a ludoteca. L’activitat agrícola hi va perdurar ﬁns ben entrat el segle XX, de la mateixa manera que a Can Cadena. Aquesta masia era situada entre el camí Fondal de Sant Martí, el camí de la Verneda i el camí Provençal, i compartia espai amb altres masos com Cal Gallinaide, Can Masover o Can Jullol, avui desapareguts. El mas de Ca l’Arnó va mantenir l’activitat agrícola ﬁns l’any 1988, quan encara hi vivien els masovers, que conreaven el terreny del voltant i venien els productes al mercat local. Actualment és de titularitat municipal i acull el Centre Experimental d’Agricultura Biològica, amb un hort ecològic.

Al seu voltant, formant el nucli central, hi havia masos importants que treballaven les terres properes, com Ca l’Arnó, Can Cadena

l’església i al llarg del camí.

Als voltants de la riera d’Horta hi havia un conjunt de masies de les quals avui només queda Can Riera. La riera va ser canalitzada l’any 1858 per fer passar el seu cabal per damunt de la rasa de la nova via del tren que creuaria el terme. Entre la riera d’Horta i el torrent de l’Estadella trobàvem Can

5/ Can Planes.

6.Sant Marti .indd 250

Nyau o Nau, interessant construcció de dos vessants, dissimulats en el cos principal per una façana barroca del segle XVIII. Va quedar fora del terme de Sant Martí quan es va canalitzar i desviar el curs de la riera. Fins a la seva desaparició, l’any 1992, s’hi feia la festa dels Tres Tombs. A prop d’un dels ponts que creuava la rasa, actualment un aparcament, hi trobem Can Riera, que probablement data del segle XVI. Els seus terrenys s’han anat urbanitzant, ﬁns a quedar situada dins d’un aparcament de camions. Es manté segons la tipologia original i actualment s’utilitza com a habitatge. Per sota el camí de la Verneda hi havia un altre conjunt de masos, com Ca n’Armengol, Can Verdaguer, Ca l’Isidret, Can Fitó i Can Canals. Aquest darrer presentava un aspecte característic a causa del seu cos central més elevat i del fet que tenia cinc ﬁnestres a les golfes per facilitar l’emmagatzematge de les collites. Sembla que es va construir entre els segles XVII i XVIII. Can Fitó, d’altra banda, que era a l’actual plaça de la Palmera, va ser transformada en fàbrica. Entre Pere IV, l’antiga carretera de Mataró i l’antic camí Provençal els camps de regadiu i de taulat, amb alguns masos, convivien amb els prats d’indianes i posteriorment, a partir de la segona meitat del segle XIX, amb les indústries, com la de Can Ricart, la de Mateu Torelló o la de Joan Jaumeandreu, per exemple. Moltes de les primeres fàbriques tenien un habitatge propi; així doncs, trobem noms de casa com Cantí, Jacas, Llimonet, Canaletes, Bohigas, Jepa Vella,

27/10/09 12:49:43

6/ Rectoria de Sant Martí.

Francisquet, Moliner, Muga, Casa Blanca, Casa Cremada. També n’hi havia algunes al barri del Taulat, com la masia Massana. De les masies que hi havia en aquesta zona actualment només queda Ca l’Agustí, que es fa servir com a centre de jardineria. Sota Pere IV, proper al camí Provençal, hi havia una interessant construcció, Can Pujades, dels segles XVII i XVIII, de tres cossos, amb teulada de dos vessants i el cos central de quatre vessants. Al llarg de l’antiga carretera de Ribes trobem la Torre del Fang, avui un equipament de barri però que en el seu moment va ser una propietat agrícola important que va estar en mans de famílies barcelonines, com la de Galceran de Gualbes. Antigament s’hi accedia pel camí Fondal de Sant Martí. Una part de les seves terres van ser expropiades a mitjan segle XIX per fer la nova via del tren, i a la primeria del segle XX en els terrenys que havien estat camps de conreu s’hi van passar a fabricar materials de construcció.

El sector més meridional de Sant Martí l’ocupava el Joncar, que comprenia les terres baixes entre la Ciutadella i la riera d’Horta. Es tractava de terrenys guanyats al mar a conseqüència de les aportacions

instal·lar el llatzeret o casa de quarantena, per controlar els viatgers que podien ser portadors d’epidèmies, i cinquanta anys després s’hi va construir el cementiri. L’elecció d’aquest lloc era fàcil: prou

al·luvials arrossegades pel riu Besòs, dels torrents procedents de Collserola i en part del treball que hi van fer els pagesos, que drenaven les aigües estancades cap al mar mitjançant sèquies. Gràcies a la seva extensió i a la diversitat de sistemes ecològics que s’hi trobaven, hi ha molts noms que en recullen les particularitats, com ara la Llacuna, la Granota, el Joncar, el Taulat, el pla de les Febres o el prat dels Gitanos.

allunyat de la ciutat, amb terrenys gratuïts i molt poc habitat. Aquesta situació va canviar al llarg del segle XIX, quan aquestes mateixes condicions van ser ben aproﬁtades per la indústria barcelonina per establirhi els prats d’indianes i posteriorment les indústries, que van donar lloc a nous barris, com el Poble Nou o el Taulat.

El caràcter poc sa d’aquesta zona va fer que s’hi concentressin alguns usos poc desitjats o molestos. Per exemple, l’any 1724 s’hi va

A mitjan segle XIX, el municipi oferia un seguit d’avantatges que van afavorir la implantació de les indústries: una bona situació com a porta d’entrada i sortida de la ciutat de Barcelona; unes infraestructures viàries i ferroviàries òptimes; un sòl barat,

251 SANT MARTÍ

A prop del prat de Giró, entre el torrent del Bogatell i el torrent de la Guineu, vora el nucli del Clot, trobàvem Can Magrans, desapareguda per la construcció de la fàbrica Ibérica AG, i Can Recolons, que avui és una ediﬁcació totalment transformada sense cap element que en recordi l’origen, però que ha donat nom un a passatge. 7/ Masia Massana.

6.Sant Marti .indd 251

27/10/09 12:49:45

8/ Ca l’Arnó.

abundant i amb un parcel·lari adequat; la presència d’aigua, i la facilitat d’accés a les matèries primeres.

252 SANT MARTÍ

L’arribada de la indústria al terme va començar amb l’adquisició de terres per part dels propietaris industrials, que començaren a instal·lar-hi algunes parts del procés industrial tèxtil que requereixen més terreny, aigua i sol. Són els anomenats prats d’indianes, on es blanquegen les peces de teixit en cru abans de ser tintades. Amb els anys aquests primers prats els van ocupar noves indústries que ja feien tot el procés, en part per la prohibició de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1846, de construir més fàbriques dins la ciutat encara emmurallada.

L’eix de la carretera de Ribes va donar lloc a l’establiment d’un conjunt de cases al Clot, el segon nucli més antic del municipi. El Clot de la Mel (Clotis de Zamel o Clotum de Melis) és citat en documents medievals, amb referències als molins reials i particulars. Gràcies a la presència d’aigua del Rec Comtal, dels molins, d’una bona posició i d’uns sòls fèrtils, el nucli inicial es va anar estenent al costat de l’antiga via romana, i quan s’hi va establir l’Ajuntament de Sant Martí i s’hi va construir el mercat va assolir un paper més destacat. Dins el nucli inicial trobem la Torre de Sant Joan, també anomenada Escoles Cases, una ediﬁcació d’aspecte medieval situada a la plaça de Valentí Almirall. Va complir funcions d’allotjament per a peregrins, va funcionar com a hospital i també va ser una propietat agrícola. Des de la primeria del segle XX té una nova funció, l’educativa. El paisatge secaner del Clot rural, per damunt de la carretera de Ribes, estava format per camps de secà i vinyes. Can Miralletes n’és una mostra present. Està situada per sobre del Camp de l’Arpa originari, al costat de Can Mateu i de Can Xifré, aquesta darrera masia desapareguda a la primeria del segle XX. Al llarg dels segles Can Miralletes ha viscut moltes transformacions, i actualment s’utilitza com a restaurant. El Camp de l’Arpa és un dels pocs nuclis urbans inicials que van existir com a tals a Sant Martí des del segle XIX.

9/ Ca l’Arnó.

6.Sant Marti .indd 252

L’extrem més septentrional del terme antic de Sant Martí de Provençals el conformava la partida de la Muntanya, actualment part del districte d’Horta-Guinardó. El seu nom prové d’una propietat important que era als vessants del turó de la Rovira, el Mas Guinardó. Situada sobre el puig Cogoll, per la seva posició estratègica —des d’allí es dominava visualment tot el pla— es va aproﬁtar com a lloc de comandament en els setges que va suportar Barcelona. Altres masos presents en aquest sector eren el Mas Viladomat, els terrenys del qual ocupaven bona part de l’actual avinguda Sant Antoni Maria Claret, així com el Mas Volart, Can Casanoves i una altra masia anomenada la Torre dels Pardals, tot i que el topònim original podria ser «dels Pradals», pels grans prats que la voltaven. Aquesta masia, original del segle XV, va ser transformada en residència senyorial als segles XVII i XVIII, moment en què van aparèixer importants restes d’època romana, possiblement les termes d’una vil·la. A l’època medieval aquest indret era conegut com a Campo Amaro. Es va enderrocar a mitjan segle XX per construir-hi blocs de cases.

10 / Torre de Sant Joan.

27/10/09 12:49:46

253 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 253

30/10/09 08:41:06

254 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 254

27/10/09 12:49:54

CA L’ARNÓ

MARTA LLORET I BLACKBURN Ca l’Arnó és al carrer del Rector de Vallfogona, del número 1 al 9, dins el parc de Sant Martí. Actualment es fa servir de ludoteca. És una petita masia constituïda per un volum de planta rectangular de dues crugies. És de planta baixa i pis i té una coberta de dos vessants; el de l’esquerra és més llarg. Les obertures estan distribuïdes per la façana de manera aleatòria. Al centre hi ha el portal, d’arc de mig punt adovellat, sobre el qual trobem dues ﬁnestres de pedra carejada, una de les quals és gòtica dentada amb arquets.

Sembla que aquesta casa va ser propietat dels hereus del general Josep Manso i Solà, heroi de la guerra del Francès. Els masovers de Ca l’Arnó van ser uns dels últims que, en ple segle XX, es van dedicar a l’activitat agrícola a la zona de Sant Martí. L’ediﬁci es va salvar de l’enderroc gràcies a la mobilització dels veïns del barri.

255 SANT MARTÍ

A l’altre extrem de la façana hi ha un altre finestral, de pedra carejada i llinda; hi ha una inscripció que indica l’any 1689 i un escut intercalat. Aquesta inscripció ha portat a datar l’estructura de la casa al segle XVII. Tanmateix, té un finestral gòtic que apunta que va ser construïda amb anterioritat, o bé que van portar el finestral d’un altre edifici. El fet que el finestral datat es trobi en una crugia diferent que el portal i el finestral gòtic indica la possibilitat que el primer correspongui a una ampliació feta amb posterioritat, per la qual cosa els orígens de la masia podrien ser anteriors.

6.Sant Marti .indd 255

27/10/09 12:49:55

CA L’ARNÓ 256 SANT MARTÍ

1/ Finestra gòtica dentada amb arquets. 2/ Ca l’Arnó és una masia de planta baixa i pis, amb coberta de dos vessants, el de l’esquerra més llarg que el de la dreta.

6.Sant Marti .indd 256

27/10/09 12:49:57

257 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 257

27/10/09 12:50:01

258 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 258

27/10/09 12:50:03

CAN PLANES

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Planes està situada al carrer Selva del Camp, entre els números 1 i 19, al parc de Sant Martí. Actualment és un centre d’acolliment residencial. És una masia de planta rectangular formada per quatre cossos. Té tres nivells d’alçat, incloent-hi les golfes, i la coberta és de dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. En un extrem de la façana principal hi ha adossat un cos de planta baixa que estava obert en totes les façanes amb grans pòrtics d’arc de mig punt, i que antigament corresponia a les corts. Abans aquest cos estava separat del volum, però fa pocs anys s’hi va afegir un cos enmig. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat, i just a sobre hi ha un finestral de pedra carejada amb llinda inscrita de l’any 1742. La resta de finestres de la casa són de pedra carejada i una part de les de la façana posterior són arrebossades. Les golfes són obertes, amb petites finestres de llinda plana i arrebossades. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color cru a la façana principal, i de pedra vista a la resta. Els an-

6.Sant Marti .indd 259

gles cantoners presenten carreus escairats vistos. A pocs metres de la façana principal hi ha l’era circular i encaironada, on en temps passats es batia el gra. La masia de Can Planes està datada entre els segles XVI i XVII. La llinda datada del segle XVIII correspon a una de les reformes que es van fer a la casa.

259 SANT MARTÍ

27/10/09 12:50:08

CAN PLANES 260 SANT MARTÍ

1/ Can Planes està situada a l’interior del parc de Sant Martí. 2/ Can Planes és una masia de planta rectangular formada per quatre cossos, amb tres nivells d’alçat.

6.Sant Marti .indd 260

27/10/09 12:50:12

3/ La façana principal està arrebossada i pintada, la resta és de pedra vista.

261 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 261

27/10/09 12:50:18

262 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 262

30/10/09 08:41:24

TORRE DE SANT JOAN

MARTA LLORET I BLACKBURN La Torre de Sant Joan està situada a la plaça de Valentí Almirall, entre els números 6 i 9. Actualment es fa servir com a escola. És una masia de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de quatre vessants. Consta de dos volums adossats; el de més alçada és el de garbí. Originàriament, és probable que la façana principal estigués orientada a xaloc, atès que hi ha un gran portal de pedra carejada amb llinda plana. A aquesta façana s’hi va adossar un cos obert amb arcs de mig punt. A la façana de garbí hi destaquen quatre finestrals de pedra carejada al primer pis, amb un rellotge de sol al centre. Les golfes estan obertes a la part central amb deu petits pòrtics d’arc de mig punt, que es repeteixen en grups de tres a les façanes de xaloc i mestral. Molts dels finestrals de les façanes de mestral i de gregal tenen les llindes inscrites, datades del segle XVIII. L’acabat exterior és de carreus escairats disposats en filades regulars, amb les restes de l’arrebossat original de color terrós. A la façana de xaloc hi havia adossada la capella, que encara conserva el portal de pedra carejada i el campanar de cadireta. En el seu moment, ja al segle XX, s’hi va adossar un gran edifici de tipologia noucentista, que tanca l’espai formant una U. Les referències documentals relacionades amb la Torre de Sant Joan són molt antigues, si bé l’edifici actual és fruit de diverses intervencions; les més importants són

6.Sant Marti .indd 263

datades del segle XVIII. L’origen de l’edifici és de la segona meitat del segle XII, arran de l’obtenció d’un permís per part de fra Pere per construir cases als afores de la ciutat de Barcelona per allotjar-hi pelegrins. A causa de la seva situació exposada, aquesta mena d’edificis eren defensats militarment, tasca que desenvolupaven els cavallers hospitalaris de l’orde de Sant Joan de Malta. Més endavant, la casa va complir la funció d’hospital, com consta en un document de l’abat Ripoll de mitjan segle XV. Hi ha constància que un segle més tard s’hi acollien els malalts de la pesta que va assolar la ciutat. Després d’aquests anys es va començar a concebre com una propietat agrícola, i va passar per les mans de diferents arrendataris. A la darreria del segle XVII es va haver de reconstruir la torre i la capella dedicada a sant Nicolau a conseqüència dels danys que va rebre durant la guerra dels Segadors. Amb el canvi de segle s’hi farà una gran reforma, finançada a través d’una donació de fra Nicolau Cotoner. Amb aquesta reforma va perdre l’aspecte fortificat, atès que s’hi obriren noves finestres de dimensions més grans. El 1729 un nou arrendatari hi va fer construir una capella adjacent, aprofitant els elements arquitectònics de l’antiga. Tot i que es va conservar la invocació a sant Nicolau, va passar a ser anomenada Sant Joan. A conseqüència de la desamortització de les terres de l’Església de mitjan segle XIX, l’orde de l’Hospital en va perdre definitivament la titularitat. El

263 SANT MARTÍ

30/10/09 08:41:34

TORRE DE SANT JOAN

1921, qui aleshores n’era propietari, Lluís Guarro, va oferir la torre per fer-hi una escola catalana de formació domèstica per a nenes. El projecte va quedar interromput amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, però ﬁnalment entre els anys 1930 i 1933 Josep Goday la va adaptar a la funció escolar i l’any 1933 es va inaugurar amb el nom d’Escola Casas.

264 SANT MARTÍ

1/ Les golfes de la Torre de Sant Joan estan obertes a la part central amb deu petits pòrtics d’arc de mig punt. 2/ L’origen de l’edifici és de la segona meitat del segle XII, arran de la petició de construir cases als afores de la ciutat per allotjar-hi peregrins. 3/ Des del 1933 la Torre de Sant Joan és l’Escola Casas.

6.Sant Marti .indd 264

27/10/09 12:50:30

265 SANT MARTÍ

6.Sant Marti .indd 265

27/10/09 12:50:35

TORRE DE SANT JOAN 266 SANT MARTÍ

4/ Detall del rellotge de sol situat a la façana de garbí.

6.Sant Marti .indd 266

27/10/09 12:50:37

CAN CADENA

CA L’AGUSTÍ Ca l’Agustí està situada al carrer Pere IV, del número 429 al 431. Actualment s’utilitza com a centre de jardineria. Es tracta d’una masia construïda a la primeria del segle XX que en una reforma moderna va perdre el caràcter rural. És de planta baixa i dos pisos i té la coberta plana, amb la part del ràfec rematada per un tram de teulada amb cabirons metàl·lics. Totes les obertures són arrebossades, i el portal principal és d’arc de mig punt i desplaçat al lateral dret de la façana. Les obertures superiors estan ordenades seguint una composició simètrica. Al primer pis hi ha quatre ﬁnestrals amb sortida al balcó, i al segon pis les ﬁnestres són d’arc de mig punt; algunes són cegues. L’interior s’ha reformat totalment, i actualment la planta baixa es fa servir per a la venda de planter. Davant la casa s’ha construït un hivernacle de dimensions notables, i a banda i banda hi ha naus de tipus comercial.

267 SANT MARTÍ

Can Cadena és una masia situada entre el carrer Agricultura, número 303, i el carrer Menorca, número 25. Actualment és de titularitat municipal i acull el Centre Experimental d’Agricultura Biològica. El volum principal està compost per tres cossos que formen una planta rectangular. En total té planta baixa, pis i golfes, i la coberta és de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. La façana té una composició en tres eixos. Al centre hi ha el portal, d’arc de mig punt adovellat, sobre el qual hi ha un finestral amb sortida a un balcó. Els tres finestrals del primer pis són els únics emmarcats amb pedra carejada, i els altres són arrebossats. Al costat del portal hi ha una placa amb la inscripció «Can Cadena», i a l’alçada del primer pis s’hi ha afegit modernament un rellotge de sol de pedra amb una figura antropomorfa que representa el Sol. La casa és en una zona d’horts i corrals d’aviram, on encara hi ha la bassa i una premsa de vi de la darreria del segle XIX. La casa de Can Cadena està datada entre els segles XVI i XVII. Actualment s’ha convertit en un hort urbà amb setze parcel·les.

6.Sant Marti .indd 267

27/10/09 12:50:40

268 SANT MARTÍ

La masia de Can Miralletes està situada dins un parc públic. Formada per un volum de planta quadrangular de dues crugies, és de planta baixa i pis, amb una coberta de dos vessants que desaigüen a la façana principal i la posterior. A la façana principal hi ha el portal principal, descentrat, de pedra carejada i llinda inscrita amb l’any 1736, que probablement correspon a la data de construcció de la masia. Això no obstant, d’aleshores ençà s’ha reformat en diverses ocasions, l’última l’any 1998. La resta d’obertures, que estan disposades de manera aleatòria per les façanes, són de pedra carejada, amb llinda de pedra i brancals ceràmics o bé arrebossades. Al mur de garbí hi ha signes que hi havia hagut un cos annex de planta baixa. Als angles cantoners hi ha carreus escairats vistos.

CAN RIERA

CAN MIRALLETES Can Miralletes és entre el carrer Sant Antoni Maria Claret, número 310, i el carrer Conca, número 47. Actualment s’utilitza com a restaurant.

Can Riera és una masia situada entre el carrer Santander, número 41, i la riera d’Horta, dins d’un solar habilitat com a aparcament de camions. Actualment s’utilitza com a habitatge. Es tracta d’un ediﬁci de dimensions notables, constituït per un volum de quatre crugies de planta quadrangular al voltant del qual hi ha diversos cossos adossats. A l’extrem de ponent de la façana principal té un cos adossat de planta quadrangular, de la ma-

teixa alçada i coberta que la resta, i obert a xaloc amb finestres de pedra carejada. Pel que fa al volum principal, té el portal d’accés d’arc de mig punt adovellat, amb una inscripció força malmesa a la part superior, en què s’intueix que hi posa «IHS 1574». Al voltant del portal, s’hi distribueixen les finestres de pedra carejada, entre les quals destaca la d’estil gòtic del segon pis. Tant a la façana lateral com a la posterior, s’hi ha adossat un cos de planta baixa i pis que desaigua a la seva façana. A prop de la casa encara es conserva l’antiga era encaironada, on es batia el gra. La masia de Can Riera probablement data del segle XVI, com figura a la inscripció de sobre el portal. Els seus terrenys s’han anat urbanitzant, fins a quedar situada dins d’un aparcament de camions. Manté la tipologia original.

6.Sant Marti .indd 268

27/10/09 12:50:40

RECTORIA DE SANT MARTÍ

MASIA MASSANA Està situada al carrer de Taulat, número 17. Actualment és un magatzem comercial. És un ediﬁci de planta rectangular que fou concebut com a magatzem vitícola. La façana es va construir segons la tipologia de masia clàssica de tres crugies, dotant-la de certa monumentalitat. Al centre del frontis hi ha un gran portal d’arc de mig punt adove-

La rectoria de Sant Martí es troba entre la plaça d’Ignasi Juliol, entre els números 2 i 4, i el carrer Fondal de Sant Martí, entre els números 30 i 34, dins el parc de Sant Martí. Actualment manté l’ús com a rectoria.

llat amb la inscripció MCM (1900). Les ﬁnestres són de pedra carejada i destaca un curiós rellotge de sol on hi ha representat un viticultor. Les golfes es troben obertes amb tres petits pòrtics d’arc de mig punt ceràmic, sobre els quals hi ha la corriola. La coberta és de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals, i el ràfec es troba ricament decorat amb una imbricació composta de rajols i teules ceràmiques. A l’interior s’hi obre una única nau de grans dimensions. La casa coneguda com Can Massana fou construïda durant el primer terç del segle XX. El comerciant de vins Pere Massana i Rodó va adquirir el magatzem el 1930, i va instal·lar-hi el seu negoci. D’aleshores ençà s’hi ha mantingut la mateixa activitat.

6.Sant Marti .indd 269

269 SANT MARTÍ

El volum principal és de planta quadrangular i consta d’un cos de dimensions més petites adossat a un extrem de la façana principal. Aquest afegit és de planta baixa i pis amb la coberta de tres vessants; a la façana principal, orientada a xaloc, hi ha un portal d’arc escarser adovellat i a sobre hi ha dues finestres de pedra carejada amb un rellotge de sol enmig. Aquest mateix esquema compositiu i tipològic es reprodueix al volum principal, on només canvia la situació del rellotge de sol, que és al costat. D’altra banda, disposa de golfes, que igualment estan obertes amb finestres de pedra carejada. A la façana de xaloc destaca una finestra gòtica lobulada, que podria pertànyer a una construcció més primitiva. En aquesta mateixa façana hi ha un pont cobert que uneix la rectoria amb l’església de Sant Martí Vell. Des del segle XII, al voltant de l’església de Sant Martí Vell s’hi va anar formant un nucli rural, del qual avui encara se’n conserva una part. La rectoria també havia estat una masia, construïda entre els segles XVII i XVIII. Durant la Guerra Civil va quedar molt malmesa, fins que als anys cinquanta es va restaurar.

27/10/09 12:50:42

Can Miralletes

Can Riera

Can Planes

Rectoria de Sant Martí

Ca l’Arnó Can Cadena

Torre de Sant Joan

Ca l’Agustí

270 SANT MARTÍ

Masia Massana

6.Sant Marti .indd 270

27/10/09 12:50:43

SANT MARTÍ

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE SANT MARTÍ

Ca l’Agustí I C. Pere IV, 429-431

271

Ca l’Arnó I C. Rector de Vallfogona, 1-9. Parc de Sant Martí Can Cadena I C. Agricultura, 303

SANT MARTÍ

Can Miralletes I C. Sant Antoni Maria Claret, 310 Can Planes I C. Selva del Camp, 1-19. Parc de Sant Martí Can Riera I C. Santander, 41 Masia Massana I C. Taulat, 17 Rectoria de Sant Martí I Plaça Ignasi Juliol, 2-4 Torre de Sant Joan I Plaça Valentí Almirall, 6-9

6.Sant Marti .indd 271

27/10/09 12:50:45

7.Sants-Montjuic.indd 272

27/10/09 08:48:52

SANTS-MONTJUÏC

7.Sants-Montjuic.indd 273

27/10/09 08:49:03

274

SANTS-MONTJUIC

274

7.Sants-Montjuic.indd 274

27/10/09 08:49:16

LES MASIES DE SANTS-MONTJUÏC JULIO BAÑOS I SORIA

El districte actual de Sants-Montjuïc està format per uns territoris que no fa gaire pertanyien a diferents districtes, i fins n’hi havia un que pertanyia a un altre municipi, cosa que comporta que, malgrat ser un sol territori administrativament parlant, tant en els orígens com en la història i en la configuració actual aquests territoris tinguin algunes diferències importants. Per tot això, a l’hora de parlar de les masies és més clarificador desglossar-ho per sectors o zones amb històries comunes, amb un desenvolupament agrícola similar, o per la situació geogràfica dintre del plànol de Barcelona. Alguns d’aquests barris, per exemple, no van tenir gaires masies, al contrari d’altres que sempre van ser terrenys agrícoles amb una gran proliferació de cases de pagès o masies. Els barris del districte actual són: Sants, Hostafrancs, la Bordeta, el Poble Sec, la Satalia, la Font de la Guatlla, la Marina de Port, la Marina de Prat Vermell, la muntanya de Montjuïc i el polígon industrial de la Zona Franca.

Segle XIX. Comencen les grans transformacions, i el municipi es divideix en quatre barris: l’Església, la Carretera, la Bordeta, la Travessera de les Corts i el sector de la Marina.

Sants

Any 1839. El consistori de Sants canvia el sector d’Hostafrancs amb l’Ajuntament de Barcelona per un tros més gran de la Marina. A la primeria dels anys quaranta del segle XIX, el municipi tenia 560 cases i 1.739 habitants.

Any 780. Tenim coneixement que en aquest lloc hi havia una església sota l’advocació de Santa Maria de Sants, dependent de Santa Maria del Pi. És de suposar que als voltants del temple hi vivia alguna població de tipus rural.

1/ Torre del Rellotge.

7.Sants-Montjuic.indd 275

Segle XIV. Hi ha constància que hi havia setze focs (640 habitants). Al ﬁnal d’aquest mateix segle Sants s’independitza de les Franqueses de Llobregat, municipi a què pertanyia, i s’incorpora a la ciutat de Barcelona.

Any 1718. S’independitza de la ciutat comtal. Aleshores tenia vint-i-vuit cases. El 1789 ja en tenia norantaset, repartides en dos nuclis: l’un a prop de l’església i l’altre, més recent, a la vora del camí reial. Aquest creixement general va impulsar la creació d’alguns prats d’indianes: el Prat Vermell i Ca l’Erasme, als terrenys de la Marina.

275 SANTS-MONTJUIC

El 1819 es construeix el canal esquerre del Llobregat (canal de la Infanta), que rega generosament totes les terres que travessa des del seu naixement, a Molins de Rei, ﬁns al ﬁnal del recorregut, a la platja de Can Tunis. Als nous terrenys de regadiu es construeixen moltes masies, sobretot a la part de la Bordeta.

La instal·lació el 1842 del Vapor Vell, la primera fàbrica de Joan Güell, del Vapor Nou i La España Industrial el 1849 i al cap de poc temps de Can Batlló i altres petites empreses, fa que s’hi multipliqui la població i canviï la manera de viure de molts dels veïns. Sants passa de ser un poble de tipus rural a un municipi que, malgrat que continuava mantenint molts camps i masies, començava a ser conegut com un raval de la Barcelona industrial.

27/10/09 08:49:20

LES MASIES DE SANTS-MONTJUÏC JULIO BAÑOS I SORIA

2/ Can Bruixa.

Any 1887. El municipi ja tenia 1.041 ediﬁcis i 19.105 habitants, cosa que va propiciar que es creés un nucli important d’obrers i menestrals molt actiu, amb unes grans inquietuds socials, que van fundar associacions de tot tipus —culturals, esportives i d’esbarjo—, al mateix temps que començaren a reivindicar millores en la feina, cosa que va crear un malestar entre patrons i assalariats que sovint va acabar en vaga.

276 SANTS-MONTJUIC

Entre els anys 1891 i 1892, Sants és agregat temporalment a Barcelona, i l’annexió deﬁnitiva arriba l’any 1897. Sants, Hostafrancs i la Bordeta són coneguts per la indústria i sobretot pel comerç, però a la primeria del segle XX encara conservaven aquella ﬂaire rural d’un temps passat i una gran quantitat de cases de pagès o masies.

Masies desaparegudes Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Catà, Cal Cosme o Cal Cussó, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mantega, Cal Mariano Bon Veí o la Casa Gran, Cal Massaguer, abans la Cova o Can Pessetes, Cal Mengala, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns del carrer Almeria, Cal Muns del carrer Portbou, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Paretó, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Poc, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Santomà, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta (carrer Sant Frederic), Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, la Torre de l’Hort Nou, la Torreta de Sants, la Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, la Torre Nova del Vellit, Ca la Laia.

Masies existents amb funcions no agrícoles Cal Bruixa, abans Cal Paretó (carrer Parcerisa, núm. 8). Construïda l’any 1880, la va fer aixecar Josep Elias i Anglí; la seva família va ser la primera que la va habitar. Després la va ocupar la família del ﬁll, Josep Elias i Andreu, i posteriorment hi va viure la família de Salvador Rovira i Arbós. Els propietaris de la masia es dedicaven al cultiu i la venda de verdures. En l’actualitat no hi viu ningú i està en molt mal estat de conservació. N’és propie-

tari Oleguer Rovira i Burés i està situada darrere d’un aparcament de cotxes, per on s’hi pot accedir. Està afectada pel pla de remodelació de Can Batlló, i se suposa que l’any 2009 serà enderrocada. Can Cros (carrer Cros, núm. 6-8) Can Cros és una masia del segle XVIII que va pertànyer a la família Cros, d’origen francès. El 1817 Francesc Cros (Montpeller, 1768 – Barcelona, 1831) va fundar l’empresa Cros, de productes químics. Des del 1928 la masia forma part de l’escola Institució Montserrat. Abans havia estat un convent de monges. Ca la Petita Maria (carrer López Catalán, núm. 4). Actualment està deshabitada, amb les portes i les ﬁnestres de la part baixa tapiades i sense sostre. N’és propietari l’Ajuntament de Barcelona. Al Diari Oﬁcial de la Generalitat de Catalunya número 4.404, del 13 de juny de 2005 (p. 17.282) es publica la «Normativa urbanística del pla especial de millora, protecció i reforma interior del sector de Sants 1a fase. Polígons A i B» en l’àmbit de la UA.11 (Hostafrancs). A l’article 10 s’esmenta la masia Petita Maria com a possible equipament, però es refereix a el seu estat de conservació i no aclareix si es recuperarà o s’enderrocarà i quin equipament es farà en lloc seu.

3/ Torre del Rellotge.

7.Sants-Montjuic.indd 276

27/10/09 08:49:21

Casa del Rellotge, abans Cal Mengala Culles i Cal Dimoni (plaça Bonet i Muixí). D’aquesta casa, aixecada al nivell de la parròquia, no se’n coneix gaire bé l’antiguitat, i tampoc no es té la certesa si en un principi era una casa o si formava part d’un altre edifici anomenat la Raqueta —Andreu Casanovas i Cantarell, rector de Sants, en la consueta parroquial de 1851, p. 6—, que segurament era el castell i residència del senyor feudal de Sants, Francesc Agustí. Aquestes dues residències estaven enganxades l’una al costat de l’altra, per la qual cosa alguns historiadors creuen possible que a la Raqueta hi visqués el senyor feudal i a la Casa del Rellotge el masover. A la Geografia de Catalunya de Francesc Carreras i Candi (p. 407) s’hi reprodueix un dibuix de la plaça Bonet i Muixí on es veuen les restes d’un edifici d’estil gòtic desaparegut l’any 1870 i la Casa del Rellotge en un mateix nivell de terreny; tots dos estan separats per una paret.

Can Ros de Mayol (carrer Sagunt, núm. 92). Aquesta casa la va fer construir la família Piera. El 18 de març de 1893 es va fundar l’empresa Piera, Cortinas y Compañía, que es dedicava al transport amb carros tirats per cavalls. El 3 de juliol de 1900 van ampliar el capital i es va fundar el Fomento de Obras y Construcciones, SA, amb una ampliació dels objectius al camp de la construcció i les indústries. El 19 de juliol de 1936, l’Ajuntament de Barcelona va signar un contracte de lloguer amb la família Piera per fer servir la casa d’escola. Es va reformar l’ediﬁci aixecant un pis més a les cavallerisses i, malgrat que tota la casa està adaptada com a centre escolar, s’hi deixaren molts elements originals:

l’estructura de la casa en si mateixa, el terra de la majoria de les dependències, el passamà de l’escala que puja a les aules, la porta de ferro forjat de l’entrada, etc. L’any 1993 es va emetre una ordre de desnonament per no pagar el lloguer, i aleshores l’Ajuntament va comprar l’ediﬁci. Actualment, té un pati de 893 metres quadrats i una superfície total de 2.016,2 metres quadrats. Continua fent la funció de centre d’educació primària, i es diu Perú.

El Poble Sec El Poble Sec comprèn les barriades de la França Xica i la Satalia i està situat al vessant septentrional de Montjuïc, entre el

277 SANTS-MONTJUIC

A l’arxiu de la parròquia del Pi hi ha un testament del 10 d’octubre de 1850 en què un tal Josep Fèlix d’Avella Navarro i Mas desitja ser enterrat al cementiri de Sants amb una làpida que digui: «Aquí descansa el cadáver de Josep Félix de Avella Navarro y Mas, dueño que fue de la Torre del Rellotge.» Això ens situa la Casa del Rellotge com a mínim a l’any 1850. Actualment, de 1987 ençà, acull l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. 4/ Torre del Rellotge.

7.Sants-Montjuic.indd 277

27/10/09 08:49:22

LES MASIES DE SANTS-MONTJUÏC JULIO BAÑOS I SORIA

Morrot i la plaça d’Espanya. Aquest barri va estar subjecte a ordenances de tipus militar, amb tres zones on no era permès d’aixecarhi cap edifici d’una certa alçada, als voltants del castell de Montjuïc. La primera, de 400 metres i que arribava a les instal·lacions de tir, havia d’estar lliure de qualsevol construcció; la segona, de 800 metres, agafava fins al passeig de l’Exposició, i sols es permetia fer-hi cabanes d’ús agrícola, i la tercera, de 1.250 metres, arribava fins al carrer Vilà i Vila, i no hi era permès cap edifici de més de cinc metres d’alçada.

278 SANTS-MONTJUIC

L’any 1869 s’anul·la la normativa per a la tercera zona, on es permet construir sense restriccions, i es dóna permís per ediﬁcar algunes construccions a la segona zona, cosa que donava via lliure per construir a tota la zona compresa entre les Hortes de Sant Beltran i la falda de la muntanya ﬁns

a Hostafrancs. En aquests anys comença a néixer el barri del Poble Sec. Construït al marge del projecte de l’Eixample de Cerdà, no va ser legalitzat ﬁns a l’any 1907, amb el nom d’Eixample de Santa Madrona.

Masies desaparegudes La Satalia de Baix, situada al ﬁnal de les escales del carrer de la Creu dels Molers. Dóna nom a la barriada de la Satalia.

És un barri de carrers costeruts, habitat majoritàriament per gent treballadora i menestral amb grans inquietuds reivindicatives, socials i culturals. Al Poble Sec hi ha moltes associacions de caràcter cultural, esportiu i d’esbarjo.

Font de la Guatlla

Per la formació tardana del barri i la dependència que tenia dels militars, no s’hi troben gaires vestigis de cases de pagès o masies, malgrat que tothom sap que antigament a les Hortes de Sant Beltran hi havia alguna casa. Segurament eren les llars dels amos dels petits horts de l’entorn.

Aquest petit barri, al vessant de Montjuïc que mira a la Gran Via de les Corts Catalanes, s’estén des del carrer Trajà ﬁns al carrer Mèxic i és recent, ja que es va construir entre la dècada dels anys vint i els seixanta del segle passat. La majoria de gent que hi viu són obrers i persones de classe mitjana. Té un carrer conegut per la seva originalitat: el carrer de Font Florida, on la majoria de les cases són iguals o molt semblants, totes d’estil anglès. Les va construir entre 1930 i 1934 la Cooperativa d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona. El nom de la barriada ve d’una font que hi havia al pati de l’empresa. Masies existents amb funcions no agrícoles Can Cervera (carrer Font Florida, núm. 1-3). Masia de l’any 1801. Els últims masovers que hi van viure van ser la família Tortosa. L’any 1978, aquesta masia de la primeria del segle XIX estava deshabitada. Aleshores els membres de l’Associació de Veïns de la Font de la Guatlla, que no tenia local, van decidir entrar-hi i amb l’esforç dels veïns, que van treballar-hi dissabtes i diumenges, la van netejar, en van reparar els desper5/ Cal Cervera.

7.Sants-Montjuic.indd 278

27/10/09 08:49:23

6/ Can Ros de Mayol.

prohibir d’edificar-hi fins a l’any 1869, quan es va aixecar el vet. Tot i la servitud que tenia respecte al castell, la muntanya sempre va estar plena fectes i van deixar la masia en condicions d’habitabilitat. El districte de Sants-Montjuïc els va donar suport i el 6 de maig de 1979 es va inaugurar. Durant un temps va ser la seu social de l’entitat, fins que als anys vuitanta del segle passat l’Associació de Veïns es va traslladar al número 54 del mateix carrer. Tot seguit s’hi va establir un esplai per a nens i nenes del barri; una mica més endavant, es va fer càrrec de la casa l’Associació per al Lliure de la Font de la Guatlla, que hi va crear el Centre de Recursos per a la Infància i la Joventut, que hi va fer activitats fins que s’inaugurà l’actual Centre Cívic de la Font de la Guatlla, el 19 de novembre de 1994. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Barcelona.

Parc Central (p. 20), Josep M. Huertas presenta una fotograﬁa d’un camp de blat acabat de segar i comenta que l’última collita de blat a Montjuïc va ser l’any 1915.

d’horts familiars i fonts naturals d’aigua bona i fresca, on els barcelonins passaven els dies festius amb la família. També va ser coneguda per les múltiples pedreres que hi havia pertot.

Masies desaparegudes Masia de l’Esparver.

A la primeria del segle passat es va començar a omplir de barraques, que van arribar a cobrir la muntanya des de la part baixa ﬁns a la meitat. Arran de l’Exposició de 1929 es van enderrocar els grups de barraques de Magòria, l’Era, la Llengua de la Serp, l’Animeta i la Lluna, que ocupaven els terrenys on havien d’anar els nous pavellons, els jardins i els equipaments. A mitjan segle XX va començar l’eradicació total del barraquisme de Montjuïc, que es va acabar amb l’enderrocament de l’última barraca el desembre de 1987.

Masia del Sot, construïda el 1929 Aquesta casa, situada darrere del Palau Nacional i al fons de l’antiga pedrera de

Masies existents amb funcions no agrícoles

279 SANTS-MONTJUIC

La muntanya de Montjuïc En les diverses excavacions arqueològiques fetes a la muntanya s’han trobat restes de les cultures paleolítica, neolítica, ibèrica i romana, i se sap que al segle XI hi havia un castell, anomenat castell de Port. També tenim documentació que ens diu que hi havia diverses ermites disseminades per la muntanya dedicades a la devoció de diferents santes i sants, però des del segle XVIII aquest Montjuïc va estar supeditat al castell militar del cim, per la qual cosa es va

7.Sants-Montjuic.indd 279

No tenim gaires notícies de masies a la muntanya, però és sabut que a Montjuïc s’hi plantava vinya i cereals, com indica el topònim d’una petita barriada al vessant de la muntanya que mira cap al Llobregat que es diu la Vinya. Al llibre Montjuïc de Barcelona

7/ Can Bruixa.

27/10/09 08:49:24

LES MASIES DE SANTS-MONTJUÏC JULIO BAÑOS I SORIA

Santa Madrona, es va aixecar com un element més de l’Exposició de 1929 i va ser el pavelló de l’Associació de Ramaders. Actualment la gestiona l’Institut de Cultura de l’Ajuntament. Dintre la masia, entre altres activitats, s’hi fan cursets de sis mesos de durada organitzats per l’Associació d’Amics del Jardí Botànic.

280 SANTS-MONTJUIC

Es veu que aquesta masia té tots els elements arquitectònics de la típica masia catalana, però com que no es va construir per acollir cap família de pagesos ni gent del camp, es podria dir que és una falsa masia.

La Marina de Port i la Marina de Prat Vermell Aquests dos barris amb nova denominació engloben altres barris més petits: Port, Can Tunis, Plus Ultra, Can Clos, el Polvorí, la Vinya, Estrelles Altes, Sant Cristòfol, Eduard

Aunós, la Colònia Bausili, les Cases de l’Estació i Santiveri. En aquest indret hi ha hagut terrenys de cultiu ﬁns fa una seixantena d’anys. Només cal dir que, a la primeria dels anys cinquanta del segle passat, a banda i banda del passeig de la Zona Franca tot eren camps ﬁns a la platja de Can Tunis. Masies desaparegudes Cal Burot, Cal Batllori, Cal Navarro, Cal Joanet Sant, Cal Brassó, Cal Negre, Cal Pipa, la Torre dels Coloms, Mas Català, Cal Sicart, Ca l’Aragó, Can Clos o Cal Magí de Roda, Cal Magarrinyes, Cal Jan, Cal Rufa, Cal Miqueles, Cal Ciso, Ca l’Agut, Cal Campà, Cal Magí, Cal Canyet, Cal Miquel Torrents i Cal Puello. Masies existents amb funcions no agrícoles Can Mestres (camí de Can Clos). Aquesta masia va ser l’última de la zona que va deixar de treballar la terra —el febrer de 1997—, quan l’Ajuntament la va expropiar. La família del pagès Albert Mestres va acceptar l’expropiació amb la condició que la masia i els terrenys que l’envolten es dediquessin a granja escola. Només amb aquesta condició, acceptada per l’Ajuntament, la família del pagès va abandonar la casa i el barri. L’any 1928, on tenim Can Mestres hi havia una casa de pagès d’una sola planta. Aquell any va entrar a treballar-hi com a mosso el

jove Bienvenido Mestres i Ferrando, al servei dels amos de la casa, i al cap d’uns quants anys va comprar la casa a la mestressa, de nom Montserrat. L’any 1942, com que la masia se li va fer petita, Bienvenido Mestres va enderrocar el sostre de la casa i aprofitant els quatre murs de pedra i la planta baixa, hi va aixecar dos pisos més i la va deixar en l’estat actual. Durant molts anys, la família de Bienvenido va conrear la terra al voltant de la masia, d’on treia tota mena de verdura que ell mateix portava, amb el carro i el cavall, al Born de Barcelona. Aquesta terra la va regar amb l’aigua d’un pou que tenia a la finca fins a la dècada dels anys 1960, quan es van començar a llençar escombraries a Montjuïc. Aquests abocaments van provocar la contaminació del pou, i a partir de llavors van haver de regar amb aigua corrent de la casa. Aquest home de camp tan emprenedor va llogar uns trossos de terra al passeig de la Zona Franca i d’ençà d’aleshores també va sembrar blat i farratge. Bienvenido Mestres es va casar amb Maria Oliveras i Enrich, i van tenir sis fills: Carme, Maria, Leonor, Albert, Elena i Jordi. A la mort del pare, l’any 1976, es va fer càrrec de la masia i les terres el fill Albert, que va continuar les tasques de pagès fins que li van expropiar les terres. La família Mestres sempre va tenir una bona relació amb el barri, i els més grans així ho corroboren.

8/ Can Ros de Mayol.

7.Sants-Montjuic.indd 280

27/10/09 08:49:25

9/ Can Cros.

Al principi de la dècada dels noranta del segle passat, els veïns van demanar que es conservés la masia i el terreny que l’envolta. Després de converses i d’estudis de viabilitat, l’Ajuntament va accedir a no enderrocar la casa i a conservar-hi les terres adjacents. L’any 1997 el consistori va lliurar la masia a l’Institut de Parcs i Jardins perquè la gestionés. Després de més d’un any de reformes, i d’enderrocar alguns coberts afegits, es van reparar les façanes i se n’adequà l’interior per fer-hi aules d’estudi i els serveis necessaris per a aquest equipament. També es va ordenar el terreny i s’hi feren seixantaquatre horts urbans. El 28 de juny de 1998, en un dia de portes obertes, es va inaugurar la masia de Can Mestres com a granja escola i zona d’horts urbans. Actualment no hi ha tants horts (cinquanta-dos), però l’equipament s’ha enriquit amb una mostra d’animals de granja: conills, cabres, gallines, pollastres, ànecs, coloms, i ﬁns i tot un rusc d’abelles que treballen la mel. La casa té planta baixa i dos pisos. Cada planta té 136,89 metres quadrats i l’espai dels horts ocupa una extensió d’11.568 metres quadrats.

Polígon industrial de la Zona Franca i port industrial El lloc on actualment hi ha el polígon industrial i el tros de port afegit els últims anys era no fa gaire (ﬁns als anys seixanta

7.Sants-Montjuic.indd 281

del segle passat) una enorme extensió de terra molt fèrtil, producte dels llims que el Llobregat hi havia anat dipositant durant segles. Aquesta terra era regada per vuit rieres pluvials que baixaven ﬁns a morir al mar.

Cal Quico Vermell, Cal Pelat, Cal Monjo, Cal Peret Isleny, Cal Ramon Saio, Ca l’Isleny, la Farinera, el Marbre, Cal Pere Llorens, Cal Bielet, Cal Benet, Cal Peticó, Cal Gil, Ca l’Anguilero.

També hi havia un tros de platja d’uns quatre quilòmetres, que anava des de Can Tunis al Llobregat. Aquestes terres i el tram de platja estaven sembrades de cases de pagès que vivien dels fruits que els donava aquesta terra tan generosa.

Masies existents amb funcions no agrícoles L’empresa Nissan Motor Ibérica va decidir conservar una masia que havia quedat dins el seu recinte industrial i que es deia Cal Marià Font o Ca la Pepa. L’any 1990 la va ampliar afegint als dos extrems de la casa unes construccions seguint l’estil de la masia, i adequant com a oﬁcines el primer pis de la part central original. A la planta baixa es va fer la sala principal o aula magna. La construcció de l’esquerra es fa servir d’exposició dels vehicles de la marca, i a l’altre afegit hi ha un auditori i una sala de convencions.

Masies desaparegudes Cal Magí, Cal Canyet, Cal Campà, Cals Ossos, Cal Sigalet Vell, Cal Sigalet Nou, Cal Merderot, Cal Boter, Cal Sala, Ca la Puda, Cal Marià Malet, Cal Patirem, Cal Güell, Cal Sangoneres, Cal Pere de les Abelles, Cal Tocallo Antic, Cal Munné, Cal Guixó, Cal Francès, Ca l’Americano, Ca l’Antonàs, Cal Sebastià Gotlla, Cal Xerricó, Cal Garsa, Ca la Fusta, Cal Tano, Cal Passa el Riu Nou, Cal Passa el Riu Vell, Cal Joanet del Marc, Cal Corbella, Cal Taronger, la Teulada Verda, Ca la Boja o Cal Cusinyer, Cal Perola o Malcasat, Ca l’Hereu Malet, Cal Pau Rodó, Vil·la Cinta, Cal Saio, Cal Ramon Duran, Cal Limpiabotes, Cal Xafra, Cal Peret de l’Illa, Cal Ramon del Gil, Cal Torres de l’Illa, Cal Gardimain, Ca l’Enric, Cal Noiet, Cal Puig,

281 SANTS-MONTJUIC

La masia està molt reformada, però encara s’hi pot intuir el passat agrícola. Com podem veure, malgrat la poca informació que teníem de les masies del districte, sobretot les de la Marina, tot fa pensar que el districte Sants-Montjuïc va ser dels més poblats de masies o cases de pagès de tot Barcelona.

27/10/09 08:49:25

282 SANTS-MONTJUIC

7.Sants-Montjuic.indd 282

30/10/09 08:44:02

CAN MESTRES

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Mestres està situada al camí de Can Clos, números 1 al 9. Actualment és un equipament municipal. La masia de Can Mestres està formada per un sol volum de planta rectangular que destaca per la seva alçada. Consta de planta baixa, pis i golfes, i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Totes les obertures són d’arc pla arrebossat i es distribueixen de forma aleatòria per les façanes. A nivell del primer pis hi ha dos finestrals amb sortida a un únic balcó. Els angles cantoners de les façanes estan acabats amb carreus pintats de color blanc, que ressalten sobre la tonalitat groga dels murs. A pocs metres de la casa es conserva el pou, pintat de roig i protegit amb un reixat. Els orígens de la casa els trobem en una petita casa de pagès construïda al principi del segle XX. Bienvenido Mestres Ferrando hi residia i hi treballava les terres fins que l’any 1942, essent-ne ja propietari, va decidir ampliar-la en alçada, donant-li l’aspecte que presenta en l’actualitat. Les hortalisses que produïa les duia amb carro al mercat del Born de Barcelona. La casa va estar en mans de la mateixa família fins que el 1997 va ser expropiada per l’Ajuntament de Barcelona. Després de restaurar-la, es va habilitar com a equipament municipal que desenvolupa programes educatius adreçats als escolars de Barcelona a través de la xarxa d’horts urbans.

7.Sants-Montjuic.indd 283

La família propietària de la casa va patir els problemes de la guerra i els de la postguerra. En temps d’eufòria republicana, un matí pujaven cap a Montjuïc un grup de militants de la CNT i en veure a la façana de davant de la masia un sant Antoni de Pàdua imprès en unes rajoles, van parar i li van dir al pagès: «Quan tornem, no volem veure aquest sant.» El pagès, que acostumava a encalcinar les parets de la casa, va agafar una galleda, va fer calç molt espessa i va emblanquinar el sant. Quan els sindicalistes van baixar i van veure que ja no hi havia el sant Antoni de Pàdua, es van quedar confosos. Al ﬁnal els va fer gràcia l’enginy del pagès i van acabar tots rient i deixant córrer la supressió del sant. Una altra anècdota que s’explica és que, durant la guerra, els pagesos estaven obligats a lliurar les seves verdures i productes del camp a la intendència militar. Una d’aquestes vegades, Bienvenido Mestres, com els altres camperols, va entregar el fruit de la seva suor, però a les autoritats no els va semblar correcte i el van tancar al castell de Montjuïc uns dies. Després de la guerra, el van agafar i el van tancar en un camp de concentració per col·laborar amb la República.

283 SANTS-MONTJUIC

30/10/09 08:44:14

Es tracta d’una masia de planta rectangular que consta de dos nivells d’alçat; la coberta és de dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. Està formada per un volum central amb un cos adossat a cada costat. Totes les obertures són d’arc pla arrebossat, amb el portal de dimensions més grans. Està arrebossada i pintada de color blanc.

CAL CERVERA

CA LA PEPA Ca la Pepa és una masia situada al carrer Número 4 de la Zona Franca, dins la fàbrica de Nissan Motor Ibérica, que l’utilitza com a centre de convencions.

Està situada al carrer de Font Florida números 1 a 3. Actualment és destinada a esplai per a infants i joves. Aquesta masia de reduïdes dimensions es troba constituïda per un volum de planta rectangular. És de planta baixa i pis, amb la coberta d’un sol vessant que desaigua a la façana principal. La façana principal consta de dos cossos adossats d’un sol nivell

284 SANTS-MONTJUIC

d’alçat. Les obertures s’hi troben distribuïdes de forma aleatòria, i totes són arrebossades. La casa es troba delimitada per un mur de tancament que té accés per un portal de llinda plana de pedra carejada.

La masia de Ca la Pepa també era coneguda com Cal Mariano Font. Construïda en època contemporània, no va ser ﬁns a la segona meitat del segle XX que va passar a ser propietat de l’empresa automobilística, que amb molt d’encert va decidir conservar-la al costat de les noves construccions mercantils.

7.Sants-Montjuic.indd 284

Els orígens de Cal Cervera es remunten a la primeria del segle XIX. Els darrers masovers que van tenir-ne cura foren la família Tortosa. Des d’aleshores, ha tingut diversos usos, acollint l’Associació de Veïns de la Font de la Guatlla i el Centre de Recursos per a la Infància i la Joventut, entre d’altres. Després d’uns anys sense ús, Cal Cervera ha estat habilitada per l’Esplai Turons.

27/10/09 08:49:30

CAN BRUIXA

CAN CROS

Can Bruixa és una masia situada en un solar dins d’un aparcament privat, al carrer Parcerisa número 8. Està deshabitada.

Can Cros és una masia situada entre el carrer del Sant Crist, números 58 a 66, i el carrer Cros, números 6 a 10. Actualment és dins el recinte d’un centre escolar.

És un ediﬁci de planta quadrangular amb un cobert adossat a la façana de gregal. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. Tot i que la façana està tapada per la vegetació, es pot veure el portal d’arc escarser adovellat. Damunt del portal hi ha un ﬁnestral amb sortida a un petit balcó d’obra. A l’interior es conserven els sostres amb volta a la planta baixa i el paviment de tova. Can Bruixa va ser construïda durant la segona meitat del segle XIX. En aquest primer moment en va ser propietari Josep Elias i Angli, i la propietat es dedicava al cultiu i la venda de verdures. Més endavant la va adquirir el pare del propietari actual, conegut com «en Bruixa», que va acabar donant nom a la casa. En l’actualitat es troba en mal estat de conservació i no es destina a cap ús. La casa està afectada pel pla de remodelació de Can Batlló, i es preveu que l’enderroquin durant l’any 2009. Al mateix barri de Sants hi havia una masia de planta basilical que rebia el mateix nom i que actualment no existeix.

285 SANTS-MONTJUIC

Es tracta d’un volum de planta quadrangular que consta de tres crugies. La casa que veiem avui ha perdut el seu caràcter rural a causa de les reformes tant de l’edifici com del seu entorn. És de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta plana transitable. S’hi accedeix per un portal d’arc pla arrebossat i brancals de pedra, com ho són també les finestres que té a banda i banda. Del frontis cal destacar-ne el balcó, que sobresurt sobre el portal formant una marquesina. La resta de finestrals de la planta pis tenen balcons de balustrada. Com a coronament té una cornisa amb imbricació dentada. La construcció de la casa la situem en època contemporània, pels volts del segle XVIII. Durant la primera meitat del segle XIX ja pertanyia a la família Cros, d’origen francès, que va donar nom a la casa. Va ser Francesc Cros qui va fundar la factoria Cros, que produïa adobs químics. Més endavant, la fàbrica es va traslladar a Badalona, on va seguir produint fins ben entrat el segle XX. La masia es va convertir en convent de monges al principi d’aquest segle, fins que l’any 1928 es va destinar a escola, ús que ha perdurat fins als nostres dies.

7.Sants-Montjuic.indd 285

27/10/09 08:49:31

LA PETITA MARIA

CAN ROS DE MAYOL Can Ros de Mayol és una masia situada al carrer de Sagunt, números 90 a 94. Actualment s’utilitza com a centre docent.

286 SANTS-MONTJUIC

Es tracta d’un edifici d’origen rural que va ser reformat al final del segle XIX seguint un llenguatge academicista. El volum és de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La façana principal, de composició simètrica, presenta com a element remarcable la utilització del llenguatge clàssic en mènsules, emmarcaments i cornises. S’hi accedeix per un portal d’arc pla de pedra amb la clau inscrita amb la lletra «P», que probablement fa referència als Piera, que la van construir. Al final del segle XIX, aquesta família es dedicava al transport i subministrament amb carros de cavalls. L’empresa, coneguda com Piera, Cortinas y Compañía, va ampliar mercat al principi del segle XX en el camp de la construcció i la indústria, i va canviar de nom per passar a dir-se Fomento de Obras y Construcciones. L’any 1936 la casa es va llogar a l’Ajuntament de Barcelona per habilitar-la com a escola. No serà fins a l’any 1993 que l’Ajuntament la comprarà, i hi mantindrà el mateix centre escolar.

La Petita Maria està situada al carrer López Català, números 4 a 6. Actualment es troba sense ús. Tal com indica el seu nom, es tracta d’una casa de petites dimensions que ha quedat situada dins l’entramat urbà. És de planta rectangular i té un cos lateral adossat que servia de corts per al bestiar. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Està força deteriorada a causa del seu estat d’abandó; ha perdut la coberta i les obertures de la planta baixa estan tapiades, entre les quals el portal de pedra carejada. Al centre de la façana hi ha les restes de l’antic rellotge de sol, amb l’agulla i la capa de calç com a únics testimonis. Sobre les restes de l’arrebossat que es conserven hi ha indicis d’esgraﬁats de factura senzilla. El ràfec està decorat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques. La construcció de la Petita Maria cal situar-la en època contemporània. És de titularitat municipal, tot i que des de fa anys no ha tingut cap ús; malgrat tot, està previst restaurar-la.

7.Sants-Montjuic.indd 286

27/10/09 08:49:33

TORRE DEL RELLOTGE

MASIA DEL SOT La Masia del Sot és dins el Jardí Botànic Històric de Barcelona, i s’utilitza com a equipament d’aquesta entitat.

La Torre del Rellotge és a la plaça Bonet i Muixí, número 3, i actualment acull l’Arxiu Municipal del Districte de SantsMontjuïc.

Va ser construïda en el context de l’Exposició Internacional de 1929 per encàrrec de l’Associació de Ramaders, que volia mostrar un model de granja local. Amb aquesta ﬁnalitat van alçar una masia prototípica reunint tots els elements arquitectònics característics d’aquestes construccions en una sola casa. Està formada per un sol volum de tipus basilical format per dues plantes d’alçada a les dues crugies laterals i tres plantes a la crugia central. La façana principal està oberta amb un portal d’arc de mig punt adovellat i diverses ﬁnestres d’estil historicista. Al mateix temps, un gran rellotge de sol decora la façana. El ràfec consta d’una imbricació composta de rajols i teules ceràmiques, i una quarta crugia lateral permet crear una gran terrassa coberta amb badius com un dels espais més destacables del conjunt, que permet estar en contacte amb el paisatge d’una manera protegida.

287 SANTS-MONTJUIC

La Torre del Rellotge que podem contemplar en l’actualitat és el resultat de nombroses intervencions tant als seus murs com a l’entorn. L’estructura que es conserva ens indica que la casa constava almenys d’un altre cos a la façana de garbí. El volum que constitueix la masia és de planta rectangular i consta de dues crugies clarament diferenciades des de l’exterior. El cos principal és de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a un sol vessant, que desaigua a la façana principal. Està obert amb un portal d’arc pla de pedra carejada, sobre el qual hi ha una interessant ﬁnestra d’estil clàssic amb guardapols. L’altre cos és de planta baixa i pis i té la coberta a un sol vessant, que desaigua per gregal. En aquest cos veiem un portal d’arc de mig punt adovellat. El parament dels murs és de carreus disposats en ﬁlades regulars, tot i que en el segon cos no estan tan ben escairats. A l’interior es conserven els sostres amb cairats de fusta. El passat d’aquesta casa segueix sent força desconegut. Per les seves característiques constructives podem datar-la entre l’època medieval i la moderna.

7.Sants-Montjuic.indd 287

27/10/09 08:49:33

La Petita Maria Torre del Rellotge

Can Ros de Mayol

Can Cros

Can Bruixa

Cal Cervera

Can Mestres

Masia del Sot

288 SANTS-MONTJUIC

Ca la Pepa

7.Sants-Montjuic.indd 288

27/10/09 08:49:39

SANTS-MONTJUÏC

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE SANTS-MONTJUÏC

Ca la Pepa I C. Número 4. Zona Franca

289

Cal Cervera I C. Font Florida, 1-3 Can Bruixa I C. Parcerisa, 8

SANTS-MONTJUIC

Can Cros I C. Sant Crist, 58-66 i C/. Cros, 6-10 Can Mestres I Camí de Can Clos, 1-9 Can Ros de Mayol I C. Sagunt, 90-94 La Petita Maria I C. López Català, 4-6 Masia del Sot I Jardí Botànic Històric de Barcelona. C. Doctor Font i Quer, 2 Torre del Rellotge I Plça. Bonet i Muixí, 3

7.Sants-Montjuic.indd 289

27/10/09 08:49:42

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 290

27/10/09 08:51:51

SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI 8.Sarria -Sant Gervasi.indd 291

27/10/09 08:52:00

292 SARRIĂ&#x20AC;-SANT GERVASI

292

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 292

27/10/09 08:52:11

LES MASIES DE SARRIÀ-SANT GERVASI JOAN F. CABESTANY

Hort i vinyet de Barcelona

1/ Can Calopa de Dalt.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 293

La fi de l’Imperi Romà d’Occident va tenir lloc l’any 476, quan Odoacre, cap del poble hèrul, va deposar l’emperador de Roma, Ròmul Augústul, i va trametre a Constantinoble les insígnies imperials, esdeveniment considerat el final de les estructures polítiques, socials i econòmiques romanes a Occident. La vil·la romana va desaparèixer com a sistema de producció agrària i en va aparèixer un altre, també fonamentat en el latifundi però repartit en parcel·les conreades per grups familiars: la masia. Aquesta transformació del paisatge agrícola va ser lenta i complexa, i a les terres catalanes serà una realitat a partir del segle IX, amb la conquesta de part del seu territori (la Catalunya Vella) pels francs. El pas de les contrades que varen constituir els comtats de la Marca Hispànica a ser terres dominades pels francs va significar la substitució de les estructures tardoromanes o visigodes pel sistema feudal. Aquesta transformació va ser lenta i va tenir lloc al llarg dels segles IX i X, en especial durant el regnat del comte marquès Borrell II (947-992) i el seu coregnat amb el seu germà, el comte Mir o Miró (947-966). Tradicionalment, aquest darrer s’ha considerat l’impulsor de la construcció del Rec Comtal (el rego-mir), que porta aigües artesanals, no per al consum domèstic, captades a l’indret del castell dels Montcada —actual fàbrica de ciment— des del riu Besòs fins al nucli urbà de Barcelona. Aquesta arribada de l’aigua va afavorir la introducció de la hidràulica —molins— a Barcelona, la gran aportació tècnica del segle X. El Rec Comtal va permetre, endemés, l’aprofitament de part de les aigües per a l’artesania, entre altres, del treball del cuir i de la

tintoreria dels teixits. El desenvolupament econòmic subsegüent comportava també un creixement demogràfic, que va obligar a desenvolupar la producció agrícola de «l’hort i vinyet» al Pla de Barcelona, entre aquesta població i la Serra de Collserola. Les terres no eren riques, però l’optimum climàtic entre els segles X i XII i l’arribada d’aigües que baixaven de la serralada va permetre que durant aquestes centúries pogués alimentar Barcelona, encara que tenia una suficiència molt limitada —especialment amb la producció dels cereals, que s’havien d’importar. En aquest moment, la ciutat romana envoltada per les muralles va quedar superada per l’edificació feta al seu entorn, burgs, ravals i viles noves, que van inutilitzar la funció militar d’aquests murs. La prosperitat de la ciutat de Barcelona va ser cobejada pel cabdill cordovès Al-Mansur, que la va conquerir el dia 1 de juliol de 985. Abandonada per la majoria de les seves autoritats i habitants, la ciutat no li va aportar al cabdill de Còrdova les riqueses que pensava, i passat el perill els seus habitants van tornar i la van refer immediatament. Després d’aquest contratemps, la prosperitat de la ciutat comtal i el seu entorn va continuar creixent.

293 SARRIÀ-SANT GERVASI

El sistema feudal, fonamentat en el latifundisme, però parcel·lat amb les terres conreades des de les masies, va donar un aspecte molt peculiar al món agrari ﬁns gairebé els nostres dies. Cada conjunt d’aquests masos tenien un centre que era la parròquia, situada a un màxim de mitja hora de camí. L’hort i vinyet de Barcelona va quedar distribuït en unitats de conreu o masies que van generar un seguit de parròquies; a l’entorn de la façana sud de l’església s’hi trobava la

27/10/09 08:52:15

LES MASIES DE SARRIÀ-SANT GERVASI JOAN F. CABESTANY

294 SARRIÀ-SANT GERVASI

sagrera, on havia el cementiri i s’agrupaven les cases habitades pels artesans al servei de la comunitat. Aquests nuclis de població s’estenien des de Sant Martí ﬁns a Sants, formant un semicercle en paral·lel al de Collserola, i es comunicaven pel camí de Dalt (la moderna carretera d’Esplugues), que tenia l’origen en l’antiguitat tardo romana. Aquests nuclis tenien un poblament dispers —masos—, amb una zona de correu o ramaderia de superfície reduïda al seu entorn que podia atendre les necessitats d’un grup familiar. El mas, com a habitacle, tenia unes dimensions reduïdes: una habitació on vivia el clan familiar i a banda i banda d’aquest espai els corrals i el magatzem. Aquest mas primitiu tenia un greu inconvenient d’habitabilitat: la humitat del terra. En enriquir-se el món medieval, i consegüentment els comtats catalans, des de les darreries del segle XII, el

mas va convertir-se en una ediﬁcació amb una arquitectura més rica, el mas torre romànic, construït amb pedra i calç, que tenia tres espais: la planta baixa (corral), la part noble, situada al primer pis (amb

Mansur, però es va refer ràpidament. Tenim notícies de la reconstrucció d’aquests nuclis de població als pocs mesos, com és evident en el cas de Sant Vicenç de Sarrià (986) o Sant Gervasi (988). Les seves esglésies o ca-

l’habitació de la família), i un tercer nivell o golfes. Aquest mas va ser una realitat fins al segle XVII. La riquesa generada per l’inici de l’agricultura moderna va donar lloc a edificar un nou mas, que tenia teulades de doble vessant i una planta més gran. Aquest és el mas modern, el que, amb més o menys modificacions i ampliacions, ha arribat fins als nostres dies. En molts d’aquests masos moderns podem descobrir l’existència de les restes dels masos medievals, especialment els masos torre.

pelles i els masos del seu entorn devien ser edificacions molt pobres, però a partir de l’any 1000 l’impuls repoblador i la riquesa generada pel nou poblament ja va permetre les edificacions romàniques. Les parròquies de Santa Maria de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda segurament es van poblar en aquest moment, però van tenir una personalitat jurídica més reduïda i poc coneguda i recordada en èpoques posteriors, segons el testimoni de la documentació que s’ha conservat. Les seves terres, en plena Serralada del Collserola, no oferien les possibilitats de rendiment econòmic de les terres de l’hort i vinyet de la ciutat, i per això la seva història primitiva queda difuminada en l’alta edat mitjana. No en tenim informació ni testimoniatges fins a les darreries de l’època medieval o el principi de la modernitat.

Com ja hem apuntat, la naixent organització de poblament feudal a l’entorn de la ciutat de Barcelona va ser devastada per Al-

Sant Vicenç de Sarrià La parròquia de Sant Vicenç de Sarrià segurament té el seu origen en el període tardoromà o visigòtic, i ja és una realitat estructurada quan arriba la intervenció franca a Barcelona. Fins que comença el domini dels francs en tenim poca informació i molt precària. L’escomesa d’Al-Mansur serà un primer referent històric. Encara que gran part de la població va poder fugir, l’atac va 2/ Mas Teixidor.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 294

27/10/09 08:52:15

3/ Vil·la Joana.

de Barcelona arran de les guerres civils i els conflictes amb França i Castella, que van acabar amb el setge de 1714. A partir d’aquesta data va començar un desenvolupament progressiu de l’hort i vinyet de la cremar i destruir cases i conreus; l’hort i vinyet va quedar devastat, i calia refer-lo. Els primers masos i les seves propietats, fossin feudals o alodials, van quedar perduts, i va ser necessària una nova distribució de l’espai agrícola i de poblament. Els fogatges —censos fiscals— conservats a partir del segle XIV faciliten notícies històriques molt poc concretes i a la vegada pobres per a la recerca històrica. Un dels fogatges més complets del segle XIV i de la història medieval catalana va ser redactat entre els anys 1365 i 1379, i aporta la informació que en aquest moment, després de la pesta de 1348, la parròquia de Sarrià tenia una població agrupada en 121 focs —nombre de cases o famílies—, amb un nombre valorat de sis persones per foc. Aquests masos o cases podien estar situats en dos punts del terme parroquial: o bé agrupats a la sagrera, on hi havia els establiments dels artesans —ferrers, fusters, comerciants i altres oficis que calien per a l’activitat del poble—, o bé dispersos en el terme de l’església parroquial. L’any 1326, el comte rei Jaume II (1291-1327) funda el monestir de Santa Maria de Pedralbes com a residència de la seva quarta muller, la reina Elisenda de Montcada, que una vegada es va quedar vídua, hi va residir fins a la mort (1364). Creiem que aquest veïnatge va ser una sort per al poble de Sarrià, que en tot moment va tenir la seva protecció, en especial entre els segles XV a XVIII, durant els setges que va viure la ciutat

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 295

ciutat, amb un continuat enriquiment de la parròquia de Sarrià; el progrés econòmic queda reflectit en l’obra de l’església i els seus retaules barrocs, que per desgràcia es van perdre en part l’any 1936. L’edificació de l’església i la presència d’aquestes obres d’art les podem considerar com la lògica conseqüència de la importància social i econòmica del lloc de Sarrià, confirmat pel cens de Floridablanca de 1787, que registra que en aquesta parròquia hi vivien 2.854 persones.

l’estiu, o que simplement eren residències temporals dels propietaris de l’explotació de la ﬁnca residents a la ciutat comtal, que es desplaçaven a la propietat d’una manera temporal per controlar la seva activitat productiva. Completa aquesta descripció un plànol de l’any 1856 en què queda perfectament dibuixat el carrer Major com a nucli del poblament agrupat. La majoria eren cases de dimensions reduïdes, amb planta i pis amb una eixida. D’aquestes cases de pagès, habitatge d’una sola família, ediﬁcades del segle XVII a mitjan del segle XIX, se’n conserven algunes al nucli antic de

295 SARRIÀ-SANT GERVASI

Al començament del segle XIX tenim dos documents importants: la informació aportada per Pascual Madoz sobre la demograﬁa de Sarrià (1845), que diu que aquest lloc amb Ajuntament «tiene 900 casas [...] 810 vecinos [caps de casa] y 3.825 almas [persones físiques]». En aquesta descripció hi ha una dada molt important i alhora curiosa: «Hay ediﬁcios bastante regulares, y algunos elegantes, pertenecientes a propietarios del pueblo y a particulares de Barcelona en clase de casas de recreo...» L’expressió casas de recreo es pot interpretar en el sentit que eren cases situades a prop de Barcelona que la naixent burgesia feia servir per passar 4/ Can Mestres.

27/10/09 08:52:19

LES MASIES DE SARRIÀ-SANT GERVASI JOAN F. CABESTANY

5/ Can Mestres.

296 SARRIÀ-SANT GERVASI

Sarrià, però no les podem considerar masies sinó més aviat masoveries. Els edificis que han perviscut, en molts casos sense gaires modificacions, ens permeten valorar les informacions socials i econòmiques del Sarrià del període modern. A l’exterior de l’espai vilatà podem documentar onze masies, aïllades i amb un entorn agrícola: segurament són aquests edificis els que Pascual Madoz descriu amb el mot elegantes. La majoria no han arribat fins als nostres dies: alguns han desaparegut, i altres es recorden amb noms modificats i és difícil de poderlos relacionar amb els que es conserven actualment. En total són onze edificacions les que podem documentar: els masos de Barral, Bataller, Canet, Canet de la Riera, Fontanilles, Gardenyes (jesuïtes), Lladó, Montero, Ponsic, Senillosa i Sentmenat.

Sant Gervasi de Cassoles El lloc de Sant Gervasi té una trajectòria històrica diferent i no tan complexa com la de Sarrià. Sant Gervasi, a l’edat mitjana, era una demarcació feudal presidida pel castell termenat de la família dels Montjuïc. Les restes d’aquest castell encara eren visibles en data propera a l’any 1878. Els seus fonaments i altres restes de la construcció van aflorar en construir-se el modern garatge de la plaça de la Bonanova. Aquest castell, com la majoria dels edificats a l’alta edat mitjana, tenia una capella al servei dels estadants amb l’advocació de sant Gervasi i sant Protasi, documentada l’any 987. A causa de la complexa política feudal, aquest temple no va tenir categoria de parròquia, i com a església castellera va quedar adscrita a la parròquia més propera, que era la de Sant Vicenç de Sarrià, i va continuar amb aquesta dependència fins a mitjan segle XIV, data en què va adquirir el dret de ser parròquia. Se’ns fa difícil valorar la importància d’aquest nucli de poblament per manca d’informació, perquè els fogatges feudals no ens aporten el cens ni el valor del castell; aquests quedaven inscrits a la totalitat de la propietat familiar (cases taxades). No hi va haver un repartiment de la terra com si fos alodial, i a més tenim la sospita que la propietat agrícola era pobra i d’escàs valor, fins i tot per mantenir els senyors territorials i els seus feudaters. En el fogatge de l’any 1358 solament es valora el poblament del terme de Sant Gervasi en sis focs, xifra que no podem considerar

fiable per valorar la seva demografia; pel nombre, pensem que podien ser els servidors militars del senyor del castell i que en el conjunt no s’inclouen els possibles servents, especialment els que estaven considerats camperols remences. El cens de Floridablanca (1787) aporta la valoració de 227 veïns, fet que ens evidencia un poblament fet aprofitant el moment de prosperitat general arreu de l’occident d’Europa a partir del segle XVII, especialment a partir de la segona meitat d’aquest segle, i que podem documentar arreu de Catalunya, tot i el problema polític i militar d’aquest moment històric. Hi ha una realitat, la pèrdua de poder social i econòmic del feudalisme i l’ascens de nous posseïdors, molts d’ells procedents de la burgesia, que van donar més agilitat al treball i a la producció. Aquesta transformació és molt evident a Sant Gervasi, com manifesta Pascual Madoz l’any 1849, quan escriu: «Antes del año 1808, tenía cerca de 50 casas; en 1832 eran ya 80, y 100 en la actualidad...» Aquest creixement no ha quedat reflectit; en passejar pels carrers de Sant Gervasi es veu que les estructures de la població són la prolongació de la quadrícula d’Ildefons Cerdà. Hom té la impressió de ser en un

6/ Can Pomaret.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 296

27/10/09 08:52:25

7/ Can Castelló.

barri habitat per rendistes i empleats amb una personalitat social aliena a les estructures tradicionals dels pobles de les nostres terres. Solament una edificació, la Vila Florida, ens recorda una «masia» del segle XVIII amb modificacions posteriors, algunes a cavall dels segles XX i XXI. L’església castellera, que més tard es va convertir en parròquia, estava dedicada als sants Gervasi i Protasi, advocació que va ser substituïda modernament per la Mare de Déu de la Bonanova. L’any 1842 va començar l’edificació d’un nou temple parroquial amb aquesta darrera titularitat. Aquesta parròquia, que és l’actual, era a l’exterior del castell, i pel nombre de feligresos que pot acollir no pensem que pogués ser l’antiga capella castellera, que segurament era de reduïdes dimensions i no podia ser l’església parroquial d’un lloc en progressiva expansió demogràfica.

Collserola: Santa Maria de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda Dues parròquies d’origen medieval que en els segles de la modernitat foren sengles llocs amb ajuntament: Santa Maria de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda. Ja al segle XXI, han perdut la seva entitat centenària i han quedat com una partió d’altres municipis. A partir de 1921, Vallvidrera s’incorporà a Sarrià, i l’any 1916 Santa Creu d’Olorda va ser dividida entre Molins de Rei, al lloc on es troba la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra, i Sant Feliu de Llobregat, al sector de Quadra Abadal i a l’entorn de l’església parroquial de Santa Creu d’Olorda. En l’actualitat, totes dues estan incloses en el conjunt del parc natural de Collserola. Aquest àmbit, tot i les urbanitzacions fetes a partir del segle XX, impulsades pel pas dels Ferrocarrils de Catalunya —ara Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya—, han preservat uns espais totalment feréstecs, i alguns amb condicions aptes per a les explotacions agropecuàries que han permès la conservació de les masies. Segurament són d’origen medieval, i han conservat el testimoniatge de les esglésies parroquials. Aquests masos, emperò, han

refet la seva arquitectura, i estem mancats de prou informació històrica i arqueològica per explicar-ne l’evolució constructiva i com a habitatge. Al parc de Collserola es conserven algunes masies, que no són pas totes les que havien existit. En aquest territori amb abundància de fonts, que durant anys van servir per reunir al seu voltant els barcelonins que desitjaven passar un dia de camp, cada font és, sovint, el testimoniatge de masos desapareguts, perquè eren essencials per proporcionar aigua potable a un habitatge proper. A més, en aquesta zona del parc de Collserola hi havia rescloses que recollien aigua per als safareigs i els horts de les masies de la seva rodalia. Darrerament s’ha restaurat la resclosa de Can Busquets, a l’actual demarcació de la Floresta, dins el terme municipal de Sant Cugat. Aquesta aportació a la història del Collserola ens permet pensar que fonts i rescloses tenen una total relació amb els masos, i seria interessant d’estudiar-los i de valorar-los per poder comprendre tota la complexa història de l’actual parc natural de la ciutat de Barcelona.

297 SARRIÀ-SANT GERVASI

Pascual Madoz aporta la informació (1849) que el nucli de Santa Maria de Vallvidrera és un lloc amb ajuntament i que té

8/ Can Calopa de Dalt.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 297

27/10/09 08:52:28

LES MASIES DE SARRIÀ-SANT GERVASI JOAN F. CABESTANY

298 SARRIÀ-SANT GERVASI

quaranta-nou cases disperses pel terme i una església parroquial dedicada a Santa Maria. L’Ajuntament va continuar existint fins a l’any 1892, quan va incorporar-se al municipi de Sarrià. El primer esment de l’existència de l’església de Santa Maria de Vallvidrera és de l’any 987. Tot i que aquest terme no està situat en l’hort i vinyet de Barcelona, és tan proper a la ciutat comtal que va ser saquejat per Al-Mansur (985), com tot el territori dels entorns d’aquesta ciutat situat entre els rius Llobregat i Besòs. No va ser parròquia, segurament per la pobresa de la producció agrícola d’aquesta contrada de Collserola, que donà lloc a una minvada demografia. Al final del segle XIII, en el moment de màxima expansió demogràfica i econòmica medieval, potser va assolir un cert nivell social i econòmic que ens és desconegut, però creiem que no devia ser gaire notable. En el fogatge de l’any 1358, en el moment que comença la

davallada medieval, estan censats vinti-un focs, nombre important per aquell moment. En el cens de Floridablanca (1787) hi ha 157 habitants, i Pascual Madoz escriu: «Lugar con ayuntamiento [...] 41 vecinos, 208 almas.» Com es pot apreciar, el territori de l’antiga parròquia de Vallvidrera i de l’actual parc de Collserola va ser una zona de poblament tardà, i per això els seus masos són posteriors al segle XVII. A l’època medieval, la parròquia de la Santa Creu d’Olorda no era territori de Barcelona, però era una zona del Baix Llobregat, i ha estat documentada a partir del segle XI. Aquesta parròquia, segons Pascual Madoz (1849), era un lloc amb ajuntament i una parròquia dedicada a la Santa Creu. El seu terme tenia 474 feligresos agrupats a l’entorn de 39 caps de casa. En l’actualitat el territori està dividit entre els municipis de Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat.

Al segle XII, al terme de la parròquia de Santa Creu d’Olorda es va fundar una reduïda comunitat femenina de deodades, que va edificar una capella dedicada a Santa Maria de Valldonzella, que està documentada a partir de 1175. El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, cedí aquesta propietat a l’abat Bernat Calbó (1226-1233), del cenobi de Santa Maria de Santes Creus, a fi que es fundés canònicament un monestir cistercenc femení, que es va fer realitat l’any 1237. La inseguretat en què vivia el Baix Llobregat per l’existència de grups de lladres i bandolers va obligar el comte rei Jaume I a crear el sagramental (sometent), però tot i el sagramental el perill no va desaparèixer. Aquesta situació d’inseguretat va aconsellar les monges cistercenques a buscar-se, amb l’autorització de Jaume I, un nou emplaçament per al seu monestir (1263). Van triar la Creu Coberta, un territori extramurs de Barcelona, però dintre de la zona controlada per la ciutat comtal. El monestir es va inaugurar l’any 1269. El primitiu monestir, conegut amb el nom de Santa Margarida, es va convertir en una simple explotació agrícola que es va conservar durant segles fins arribar a l’estat d’abandonament modern, en què l’element més destacat que en resta és l’església monacal, en un estat de conservació molt migrat. Seria de desitjar una restauració d’aquest temple, d’estil cistercenc, i més tenint en compte que pertany a la comunitat de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 9/ Can Pomaret.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 298

10 / Can Canals.

27/10/09 08:52:36

299 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 299

27/10/09 08:52:40

300 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 300

27/10/09 08:52:42

CAN CALOPA

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Calopa de Dalt és a la carretera de Santa Creu d’Olorda a Sarrià, números 449 a 529, a prop del quilòmetre 5. Actualment s’utilitza com a habitatge. És una masia de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb el carener perpendicular a la façana principal. És el resultat de la suma de diversos cossos al voltant del cos central, on hi ha el portal d’arc de mig punt adovellat i un ﬁnestral gòtic amb arquets. Al costat d’aquest ﬁnestral n’hi ha un altre de llinda plana que té les mateixes mènsules en forma de caps humans. A banda de la presència d’aquests elements arquitectònics, el ràfec interromput del cos central també indica que ens trobem davant la construcció primigènia. La resta d’obertures de la façana principal estan disposades de manera aleatòria; les de les golfes són d’arc de mig punt. D’aquesta façana també en destaca un rellotge de sol de grans dimensions, encara que actualment està pràcticament desdibuixat. Pel que fa a l’interior, es manté la distribució i els materials originals, amb bigues de fusta als sostres i terra de tova. També hi ha elements d’interès com ara la premsa de vi, el forn de llenya, la xemeneia, la pica de la cuina i els festejadors, entre d’altres.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 301

Aquesta és una de les poques masies del Pla de Barcelona que manté el seu caràcter rural, tant per la conservació dels elements constructius com pels tipològics. El conjunt està tancat per un baluard, a dins del qual s’hi disposen les dependències annexes, com ara les corts, els coberts i la pallissa. Fora d’aquest recinte també hi ha l’era encaironada, que queda alçada respecte al nivell de la casa. La pairalia de Can Calopa de Dalt està datada al segle XVI, si bé s’ha ampliat en diverses ocasions. Documentalment, el llinatge dels Calopa és present a la zona de Collserola des del segle XVI, amb motiu del bateig dels fills d’Antoni Calopa, tot i que la família podria pertànyer a la casa coneguda com Can Calopa de Baix, avui situada al terme municipal de Molins de Rei. Aquestes cases quedaran lligades amb motiu del casament de Vicenç Amigó i Rosa Puigcarbó al final del segle XVIII. Abans, al segle XVII, els Calopa són esmentats al llibre de Compliment Pasqual. Un d’ells és Bartomeu Calopa, els descendents del qual residiran a la casa fins al segle XIX. Ja al final del segle XX, Gelabert Argemí la va vendre a l’Ajuntament de Barcelona, i més tard la va adquirir el Patronat Metropolità del Parc de Collserola. Darrerament s’hi està desenvolupant un projecte que vol crear-hi un centre pedagògic i productiu vinícola, motiu pel qual s’hi han plantat nombrosos ceps. Tot i així, a la casa encara hi viu la masovera.

301 SARRIÀ-SANT GERVASI

27/10/09 08:52:45

CAN CALOPA 302 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Detall de les mènsules del finestral de llinda plana. 2/ L’interior de Can Calopa conserva la distribució i els materials originals, bigues de fusta, terra de tova, el forn de llenya o la pica de la cuina.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 302

27/10/09 08:52:50

3/ Detall de les mènsules del finestral de llinda plana de la façana principal.

303 SARRIÀ-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 303

27/10/09 08:52:55

304 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 304

27/10/09 08:53:00

CAN CANALS

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Canals és una masia situada entre la plaça Calvó, números 1 i 2; el carrer Infanta Isabel, números 1 a 3, i el carrer Quatre Camins, números 63 a 71. El volum principal està constituït per diversos cossos disposats en forma de «L». És probable que antigament la masia tingués la coberta a quatre vessants, com es pot constatar amb la planta soterrani, que manté l’estructura quadrangular. Avui és de tres vessants i consta de planta baixa, pis i golfes. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat i a les façanes s’hi distribueixen alternativament finestres de pedra carejada i ceràmiques. Destaca en una de les cantonades la garita, que anys enrere havia tingut una funció defensiva. Els angles cantoners estan acabats amb carreus escairats de dimensions mitjanes. A l’interior, l’edifici conserva els sostres amb volta a la planta baixa i de bigues de fusta (afegides modernament) als pisos superiors. A la reixa d’entrada a la finca hi ha inscrita la data 1860. Està en molt bon estat de conservació, en part gràcies a la restauració feta al voltant del 1970 pel conegut arquitecte Joaquim Ros i de Ramis.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 305

305 SARRIÀ-SANT GERVASI

27/10/09 08:53:03

CAN CANALS 306 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Can Canals està en molt bon estat de conservació, en part gràcies a la restauració feta el 1970 per l’arquitecte Joaquim Ros i de Ramis. 2/ Detall del portal.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 306

27/10/09 08:53:03

3/ La reixa d’entrada a la finca marca l’any 1860.

307 SARRIÀ-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 307

27/10/09 08:53:08

308 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 308

27/10/09 08:53:12

CAN CASTELLÓ

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Castelló es troba entre el carrer Freixa, números 52 a 56; el carrer Castelló, números 1 a 7, i el carrer Raset, números 51 a 55, dins el parc públic de Can Castelló. Actualment és un casal i centre cívic. El volum principal està format per tres cossos, als quals s’hi van adossar dos cossos laterals amb galeries de pòrtics d’arc de mig punt. És de planta baixa, pis i golfes, i la coberta és de dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Tant la coberta com el ràfec es van reformar en la darrera restauració, i se’n va canviar l’aspecte original. La façana principal està organitzada seguint tres eixos d’obertures que li donen una notable simetria. Al centre hi ha el portal d’arc escarser adovellat, i al seu voltant hi ha els ﬁnestrals de pedra carejada, algun dels quals amb sortida a un balcó. Fa pocs anys es va afegir una escala metàl·lica d’emergències en una de les façanes laterals.

309 SARRIÀ-SANT GERVASI

Can Castelló és una masia construïda en època contemporània, ja iniciat el segle XX. El propietari de la ﬁnca i la casa era Josep Castelló i Galvany. Més endavant va quedar sense ús i es va valorar la possibilitat d’enderrocar-la, però davant les mobilitzacions dels veïns per evitar-ho, l’Ajuntament la va comprar i la va habilitar com a equipament del barri.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 309

27/10/09 08:53:15

CAN CASTELLÓ 310 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Finestral de pedra carejada de la façana de Can Castelló. 2/ Can Castelló és una masia construïda en època contemporània, ja iniciat el segle XX.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 310

27/10/09 08:53:19

3/ Actualment és un centre cívic situat dins el parc públic de Can Castelló.

311 SARRIÀ-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 311

27/10/09 08:53:22

312 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 312

27/10/09 08:53:26

CAN MESTRES

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Mestres és una masia situada a l’avinguda Vallvidrera, números 25 a 27. Actualment és la seu de la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons i del Centre d’Estudis Internacionals. Aquesta masia es va reformar al principi del segle XVIII seguint el corrent estètic predominant en l’època, en què destacava el gust pels esgrafiats i els elements neoclàssics. En aquesta reforma va perdre el seu caràcter rural en favor d’una aparença més senyorial, tot i que es va mantenir l’estructura primigènia. L’edifici està construït sobre un cos més baix que abasta bona part de la finca, i que s’utilitza com a soterrani. El volum principal està format per tres crugies, i consta d’un volum adossat a la façana posterior de tres nivells d’alçat i amb la coberta d’un sol vessant. La masia és de planta baixa, pis i golfes que sobresurten formant una coberta de tipus basilical. Tanmateix, durant la reforma del segle XVIII es va suprimir la coberta del cos de les golfes per habilitar-la com a terrassa amb balustrada. En una de les façanes laterals hi ha adossada una galeria en planta baixa, amb pòrtics d’arc de mig punt i terrassa a la part superior. La façana principal consta de tres eixos d’obertures disposats de forma simètrica; al centre hi

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 313

ha el portal d’arc escarser adovellat, i al pis hi ha els finestrals de pedra carejada amb sortida a un balcó. Entre el ràfec i els finestrals del primer pis hi ha, a banda i banda, un òcul. Les façanes estan decorades segons l’estil Lluís XV, amb plafons diferents i uns excel·lents dibuixos esgrafiats. A sobre de l’obertura central hi ha dos medallons que imiten monedes de Carles III i Alfons XIII, amb dates de 1793 i 1893, que poden correspondre al moment en què es va restaurar i esgrafiar. Com és típic de l’època, hi veiem representada l’Arquitectura, simbolitzada per uns infants que sostenen una plomada i un compàs, i uns altres que anivellen una mira i un nivell d’aigua. Les garlandes que decoren les façanes són de les millors que queden entre els esgrafiats catalans.

313 SARRIÀ-SANT GERVASI

L’origen de la masia de Can Mestres el situem al voltant del segle XVI. Va pertànyer a la família Mumbrú de Sarrià, i més tard al professor de medicina Agustí Pedro i Pons. En morir, l’any 1971, la va deixar en herència a la Universitat de Barcelona, que hi va crear la fundació que porta el seu nom.

27/10/09 08:53:29

CAN MESTRES 314 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Can Mestres és actualment la seu de la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons. 2/ La masia es va reformar al principi del segle XVIII seguint el corrent estètic de l’època, amb elements neoclàssics. 3/ Galeria de la planta baixa, amb pòrtics d’arc de mig punt i terrassa a la part superior.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 314

27/10/09 08:53:33

315 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 315

27/10/09 08:53:41

316 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 316

27/10/09 08:53:42

CAN POMARET

MARTA LLORET I BLACKBURN La masia és entre el carrer Pomaret, números 25 a 31; el carrer Planella, números 2 a 4, i el carrer les Canàries, número 1. Actualment és una residència geriàtrica. L’edifici va adquirir la fesomia actual en ser reformada al final del segle XX, seguint el model de palau neoclàssic format per tres plantes d’alçada. S’hi van incorporar elements arquitectònics d’estil modernista, com són les balustrades i els paviments, però es va respectar el volum i la distribució del mas. El volum principal consta de tres crugies i dos cossos adossats als laterals, un dels quals té una terrassa a la part superior i l’altre és una capella. A la façana posterior hi ha adossats diversos cossos de planta quadrangular i diferents alçades. La masia té la coberta a quatre vessants. La façana principal presenta una forta simetria seguint les línies de composició vertical, que estan disposades segons les estrictes lleis d’accentuació de la perspectiva visual de decreixement de les obertures a mesura que ascendim de planta, i està definida per tres eixos d’obertures. La centralitat de l’edifici queda remarcada pel portal d’arc de mig punt adovellat i el balcó del primer pis. El coronament superior de l’edifici està emfatitzat per la balustrada, que queda interrompuda al centre amb un capcer semicircular

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 317

amb un rellotge de sol a la part central. Les obertures, les cornises i les cantonades estan pintades de color blanc, i la resta és de color cru. El tractament de colors pastel remarca l’objectiu propi d’una arquitectura senyorial idealitzada. Tot i que no se sap la data de construcció de Can Pomaret, probablement se situa al voltant del segle XVIII. Al ﬁnal del segle XIX es va encarregar la reforma de la casa a J. J. Hervás, que li va donar l’aparença actual.

317 SARRIÀ-SANT GERVASI

27/10/09 08:53:45

CAN POMARET 318 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Detall de la capella. 2/ L’edifici va adquirir la fesomia actual en ser reformat a finals del segle XX.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 318

27/10/09 08:54:25

3/ Llar de foc a l’interior de Can Pomaret.

319 SARRIÀ-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 319

27/10/09 08:54:30

320 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 320

30/10/09 08:48:58

CAN RASPALL

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Raspall és una masia situada al carrer Manuel de Girona, número 33. Actualment és un centre mèdic privat. És una masia senyorial formada per tres crugies perpendiculars a la façana, que organitza les funcions i l’estructura d’una manera ordenada interiorment i compacta exteriorment. La coberta combina dos sistemes: el de masia de tipologia de palau a la crugia central i el de la masia basilical a les dues crugies laterals. De les tres plantes cal remarcar l’alçada de la planta principal, tal com correspon a la planta noble. A les façanes laterals hi ha adossats dos volums de planta baixa i pis, un dels quals correspon a la capella, rematada amb un capcer de perfil sinuós. El volum principal és de planta baixa, pis i golfes. Les obertures s’ordenen a la façana principal a partir sobretot de l’eix vertical central, emfatitzat per la balconada que protegeix la porta d’entrada, coronada per un arc de mig punt i dovelles de pedra picada. Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral de pedra carejada amb sortida a un balcó. En cada extrem de la façana, també a l’altura del primer pis, hi ha un finestral gòtic geminat, que es repeteix a les façanes laterals. Les golfes estan obertes amb cinc petits pòrtics d’arc de mig punt. A la façana de gregal hi ha un portal de pedra carejada

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 321

amb la llinda inscrita amb l’any «1731», que correspon a una de les reformes fetes a la casa. Probablement daten d’aquest mateix segle els esgrafiats que decoren les façanes, amb carreus a la planta baixa i grans pilars d’estil clàssic a la façana. Els ràfecs són de peces ceràmiques de poca volada. Can Raspall, antigament coneguda com la Torre Gran, va ser bastida al voltant del segle XVI. A mitjan segle XVII pertanyia a Valèria Dalmau i Safont, vídua de Francesc Dalmau. En morir ella, la casa va ser adjudicada a Damià Safont, que va fer redimir el cens que havia de pagar a Sant Cugat. El següent habitant va ser Jaume Janer. Al començament del segle XVIII Antoni Janer i Gad i la seva mare Genoveva l’establiren a Francesc Carulla, i en morir Carulla la sotsestabliren a Josep Duró. L’any 1813, Josep Barceló i Font la va vendre a Anton Martí i Cuyàs. L’any 1739 la va adquirir Joan Pau Raspall, ciutadà de Barcelona. Aquest llinatge va mantenir la propietat fins al final del segle XIX, quan la van vendre a Eusebi Güell i Bacigalupi. L’any 1935 s’hi va crear el Centre d’Estudis Lluís Vives i, finalment, el 2003 s’hi va inaugurar la clínica privada CIMA.

321 SARRIÀ-SANT GERVASI

30/10/09 08:49:12

CAN RASPALL 322 SARRIĂ&#x20AC;-SANT GERVASI

1/ Can Raspall va ser bastida al voltant del segle XVI, i antigament era coneguda com la Torre Gran. 2/ Detall del sostre amb les bigues. 3/ El volum principal de la masia ĂŠs de planta baixa, pis i golfes.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 322

27/10/09 08:54:41

323 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 323

27/10/09 08:54:48

324 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 324

27/10/09 08:54:49

CAN SENILLOSA

MARTA LLORET I BLACKBURN Can Senillosa és al carrer Fontcoberta, números 9 a 13. Actualment s’utilitza com a clínica privada. És una masia de planta quadrangular composta per tres crugies. És de planta baixa i dos pisos i té la coberta a quatre vessants. Es va reformar al final del segle XIX com a torre senyorial, i per aquest motiu ha perdut el caràcter rural. Al voltant de les diferents façanes s’hi distribueixen les obertures segons una composició simètrica. L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt, que es repeteix a la façana posterior. Les finestres del costat dels portals també són d’arc de mig punt. Antigament havia tingut un rellotge de sol a la façana principal, que probablement va ser eliminat en la darrera restauració. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color carabassa, amb les obertures i els angles cantoners pintats de color blanc, imitant carreus. Al voltant de les façanes posterior i laterals hi ha una terrassa amb balustrada sobre un cos que rep el mateix tractament que la masia, que forma una generosa terrassa al servei de la planta primera. Les parets són de càrrega, amb una pell d’arrebossat que deixa lliures els carreus d’obertures i cantonades. Els ràfecs són de motllures. El tractament de colors remarca l’objectiu d’arquitectònica senyorial de tendència neoclàssica d’amagar i dignificar els materials de construcció.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 325

A dia d’avui, l’origen d’aquesta casa encara és incert, ja que no se sap si es tracta del mas original reformat o bé si l’edifici es va enderrocar completament al segle XIX per fer-hi la torre d’estiueig dels Senillosa. La seva finca disposava d’una gran riquesa hídrica, ja que hi passaven diverses mines d’aigua. Com a anècdota, cal esmentar que al jardí hi tenien gàbies amb nombrosos animals com senglars i paons. També tenia una capella amb un oratori d’estil barroc, i la seva finca ocupava tot el que avui és el carrer de Santa Amèlia. De la nissaga de propietaris de la masia en destaquen Manuel Pujol de Senillosa i de Vedruna (Barcelona, 1834-1872), Fidel Pujol de Senillosa, Josep Pujol de Senillosa i Gispert, i Manuel Pujol de Senillosa i Hernández Pons de Bofarull. Al final del segle XX va ser la seu dels Laboratoris Sandoz i, més tard, de la immobiliària Indret Vertical.

325 SARRIÀ-SANT GERVASI

27/10/09 08:54:52

326 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 326

27/10/09 08:54:56

MAS TEIXIDOR

MARTA LLORET I BLACKBURN El Mas Teixidor és al carrer Desert, números 1 a 5, i al carrer de Can Caralleu, número 6, davant dels jardins de Can Sentmenat. Actualment és la seu d’Eina Escola de Disseny i Art. El Mas Teixidor, l’existència del qual data del segle XIV (1367), al llarg de la seva història s’ha convertit en palau senyorial. El seu aspecte actual és fruit de diverses reformes i ampliacions en les quals s’hi van afegir diversos elements de caràcter senyorial. Té importància pel seu estil historicista, propi de l’inici de la segona meitat del segle XIX, que queda expressat per la disposició de la torre senyorial, de planta quadrangular i de quatre plantes d’alçada, enganxada a la casa, de dues plantes d’alçada. La casa s’organitza amb crugies estructurals i funcionals paral·leles a la façana davantera. L’edifici es defineix per la seva simetria, tant a l’estructura com a les obertures. Els marcs de les portes i finestres segueixen l’estil neogòtic, amb arcs conopials amb arquets al seu interior i amb motius decoratius diversos. A banda i banda de la façana principal s’hi alça una torre de planta quadrangular de quatre nivells d’alçat i coberta de quatre vessants. En cadascuna de les façanes, les torres estan obertes al pis superior amb una galeria de cinc pòrtics d’arc de mig punt sobre columnes. A la façana principal hi

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 327

trobem cinc eixos deﬁnits per les obertures. La planta baixa presenta un tractament clarament diferenciat de la resta, ja que va ser deﬁnit modernament amb noves obertures i acabat ceràmic. Les façanes laterals i posterior consten de diverses obertures, també d’estil neogòtic i amb llindes molt treballades, entre les quals es distribueixen diversos elements arquitectònics decoratius, especialment escuts heràldics. Els angles cantoners de la façana posterior presenten carreus vistos. Les entrades a la planta baixa i a la sala, a la planta primera, jerarquitzen i ordenen tant l’interior de l’habitatge com les obertures de la façana principal. La tecnologia constructiva és de paret de maçoneria. La pell d’arrebossat i la pintura de color molt clar contrasta amb la tonalitat fosca dels carreus.

327 SARRIÀ-SANT GERVASI

La finca del Mas Teixidor va ser comprada per Guillem Teixidó a Berenguer Aymerich el 1325. Tot i així, no serà fins al final del segle XIV que es farà construir la masia. Més endavant, ja al principi del segle XVII, la van adquirir els marquesos de Sentmenat, que la van reconvertir en palau al final del segle XVIII, amb Andreu Bosch com a mestre d’obres. El mas es va tornar a reformar al segle XIX, moment en què va adquirir l’aparença actual. La propietat es va mante-

27/10/09 08:54:59

MAS TEIXIDOR

nir en mans dels Sentmenat ﬁns a l’any 1974, quan la van vendre a la immobiliària Núñez y Navarro. L’Ajuntament de Barcelona va haver de negociar amb aquesta empresa per evitar-ne l’enderrocament, ﬁns que la hi van cedir l’any 1992.

328 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Torre de planta quadrangular de quatre nivells d’alçat. 2/ El Mas Teixidor es va construir al llarg del segle XIV i es va convertir en un palau senyorial.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 328

27/10/09 08:55:04

3/ El Mas Teixidor és l’actual seu d’Eina Escola de Disseny i Art.

329 SARRIÀ-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 329

27/10/09 08:55:10

330 SARRIÃ&#x20AC;-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 330

27/10/09 08:55:16

VIL·LA JOANA

MARTA LLORET I BLACKBURN Vil·la Joana és entre la carretera de l’Església, números 80 a 108 , i la carretera BV-1462, al quilòmetre 4,700, dins el parc de Collserola. Actualment acull el Museu Casa Verdaguer. Aquesta masia es va reformar completament durant el segle XIX, per tal d’habilitarla com a casa senyorial. Consta de dos grans volums adossats, amb el de la façana posterior descentrat i amb una torre central que sobresurt. És de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Al centre de la façana principal hi ha adossat un porxo de tres nivells que està suportat amb pilars. La façana està coronada per un rellotge i un campanar d’espadanya. A la façana de tramuntana hi ha adossat un cos de planta baixa i pis amb dues galeries horitzontals, obertes amb pòrtics d’arc de mig punt. Les galeries s’estenen per la façana de sol ixent i la de migdia, amb les terrasses de balustrada. Situada de forma elevada davant la casa encara hi ha l’antiga era encaironada.

Miralles, va convidar Jacint Verdaguer a fer una estada a la casa a causa del seu mal estat de salut, i al cap de poc temps el poeta hi va morir. Arribat l’any 1921, l’ediﬁci va canviar el seu ús residencial pel d’una escola per a cecs i sordmuts, i un any més tard va ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona, que encomanà a Adolf Florensa la construcció d’un pavelló annex per a un internat. L’any 1963 s’hi va inaugurar el Museu Casa Verdaguer.

331 SARRIÀ-SANT GERVASI

Els seus orígens els situem al voltant del segle XVIII, quan era coneguda com Can Ferrer. A mitjan del segle XIX la va adquirir la família Miralles, que li va donar l’aparença actual. El membre de la família que havia estat batlle de Sarrià, Ramon

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 331

27/10/09 08:55:18

VIL·LA JOANA 332 SARRIÀ-SANT GERVASI

1/ Vil·la Joana es va reformar completament durant el segle XIX per habilitar-la com a casa senyorial. 2/ El poeta Jacint Verdaguer va morir en aquesta casa el 10 de juny de 1902.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 332

27/10/09 08:55:22

3/ A la façana de tramuntana hi ha adossat un cos de planta baixa i pis amb dues galeries horitzontals, obertes amb pòrtics d’arc de mig punt.

333 SARRIÀ-SANT GERVASI

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 333

27/10/09 08:55:27

334 SARRIÀ-SANT GERVASI

CA N’ESTISORA

CAN BALASC

Aquesta masia està situada a ﬁnal del camí de Ca n’Estisora, proper al nucli de Vallvidrera. Actualment s’utilitza com a habitatge.

Can Balasc és a la zona de Vallvidrera, seguint el camí de Can Balasc. Actualment s’utilitza com a equipament del Consorci del Parc de Collserola.

L’ediﬁci ha estat molt modiﬁcat, i el seu aspecte correspon al d’una construcció moderna. És de planta baixa i pis, amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. La façana principal està composta per dos eixos, amb dues obertures a cada pis. A la façana de gregal hi ha adossat un cos de planta baixa amb coberta plana habilitada com a terrassa transitable. El ràfec de les façanes laterals està acabat amb cabirons de fusta.

La masia es caracteritza per la imatge compacta i unitària que li confereix la coberta a dues aigües paral·leles a la façana principal. Té planta baixa, pis i golfes i s’ha ampliat en diverses ocasions, una de les quals va ser per afegir-hi el nivell corresponent a les

Ca n’Estisora es va construir al segle XVIII, quan n’era propietari Anton Comellas, Per aquest motiu, la casa era coneguda com Can Comellas. Al principi del segle XIX va ser propietat d’un sastre, i per això es va passar a conèixer amb el nom actual. Al ﬁnal d’aquest segle l’adquirí Llorenç Bosch, que també era propietari de la propera masia de la Budellera. Més tard, l’any 1913, l’Ajuntament de Barcelona adquirí una bona part de la ﬁnca de la Budellera, incloent-hi Ca n’Estisora.

golfes. El portal d’accés, que està centrat a la façana principal, és d’arc de mig punt adovellat, i a sobre hi ha una finestra gòtica dentada amb arquets. Les dimensions de les finestres són relativament reduïdes, cosa que els confereix un tractament de protecció propi de l’arquitectura tradicional del país. Tanca el mas un pati amb una lliça, que té una llinda inscrita amb el nom i l’any: «Josep Balasch 1769». Les primeres notícies que es tenen del cognom Balasch a la zona de Vallvidrera són de l’any 1562, amb motiu del matrimoni entre Magí Balasch de Rubí i Caterina Balanyà i Casablancas de Vallvidrera, el dot de la qual era el Mas Balenyà i les seves terres, on també hi havia el Mas Oriol. Aquest mas sembla correspondre a l’actual Can Balasc, i la família que li va donar nom hi va viure fins al primer terç del segle XIX, quan es van traslladar a Sarrià, i més endavant a Barcelona.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 334

27/10/09 08:55:32

CAN CANUT

CAN CABASSA Can Cabassa està situada al carrer de Pelfort, número 26, dins el nucli de Vallvidrera. Actualment no té cap ús. Can Cabassa és una petita masia formada per un sol volum de planta rectangular. És de planta baixa i pis i té la coberta de dos vessants, que desaigüen a les façanes laterals. La façana principal està composta simètricament segons tres eixos, amb el portal d’accés centrat, i al primer pis els ﬁnestrals, tots arrebossats, tenen sortida a un balcó. De la construcció en destaca una voluta ondulant que sobresurt respecte a la coberta. A causa del desnivell del terreny, hi ha un mur de contenció que transcorre paral·lel a una de les façanes laterals de la casa.

335 SARRIÀ-SANT GERVASI

Can Canut està situada entre el carrer Carroç i el passatge de Santa Amèlia. Actualment no se li dóna cap ús.

És una casa construïda al voltant del segle XIX. La finca de Can Cabassa havia disposat de quatre mujades de terra, que es van anar venent per edificar-hi cases i pisos. L’any 1902 pertanyia a Adelaida Mestre i Garcia, i va anar canviant de mans successivament fins al final del segle XX, quan l’Ajuntament de Barcelona la tenia llogada com a escola pública, l’Escola Casetes. Actualment sembla que ha perdut aquest ús.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 335

És una casa de planta baixa i pis que en els darrers anys ha estat molt reformada i ha perdut la seva fesomia original. En una d’aquestes intervencions es va suprimir la coberta, que avui és plana. A banda i banda hi té adossat un cos de planta baixa, i el de garbí està pràcticament enderrocat. El portal d’accés és d’arc escarser arrebossat, i al seu voltant hi ha diverses ﬁnestres arrebossades, moltes de les quals són de factura moderna. Entre aquestes hi ha el rellotge de sol, del qual només se’n conserva la capa de calç i l’agulla. La masia de Can Canut data de 1858. Al principi del segle XX, en començar a urbanitzar-se els terrenys propers, els propietaris van posar un quiosc de begudes. Més endavant, la va comprar la família Canals, que en tornar de Cuba s’hi va fer ediﬁcar dues torres senyorials.

27/10/09 08:55:32

CAN CASTELLVÍ DE DALT

CAN GARDENYES

Can Castellví de Dalt és una masia situada al mateix camí de Can Castellví, números 13 a 25, dins el parc de Collserola. Actualment es manté el seu ús com a habitatge.

Can Gardenyes està situada al carrer de Carrasco i Formiguera número 32, i és una de les dependències del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià.

Està constituïda per diversos volums superposats que es tanquen formant un pati frontal que queda tancat per un baluard. Aquests volums responen a les successives ampliacions que ha tingut la masia al llarg dels segles. Tots els volums es desenvolupen en

És un edifici de planta rectangular que es troba compost per quatre crugies. Consta de planta baixa i dos pisos i té la coberta a quatre vessants. La masia fou reformada a finals del segle XIX convertint-la en torre senyorial d’estil historicista, motiu pel qual ha perdut el seu caràcter rural. D’aquesta etapa daten els elements arquitectònics que decoren les façanes, com les balustrades de motius vegetals, els finestrals i el ràfec d’arcuacions cegues.

336

El volum està formulat segons una marcada composició simètrica, emfatitzada amb obertures d’estil clàssic. De la façana posterior cal destacar les galeries amb pòrtics d’arc còncau amb incisions conopials. A banda i banda del volum principal s’hi alcen dos cossos porticats de dos nivells d’alçat, que semblen haver estat parcialment mutilats amb motiu de la construcció de nous ediﬁcis entorn seu.

SARRIÀ-SANT GERVASI

planta baixa i pis i la coberta és a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. El volum principal té el portal d’arc de mig punt adovellat, sobre del qual hi ha l’única ﬁnestra de pedra carejada, ja que la resta són arrebossades. Al costat de la ﬁnestra hi ha el rellotge de sol, que, tot i estar força deteriorat, manté visible la inscripció «1571 FCB». Davant la façana posterior encara hi ha l’era encaironada, on antigament s’hi batia el gra.

Fou la casa d’estiueig del comte d’Espanya, Carles d’Espagnac. En aquell moment Can Gardenyes es trobava envoltada d’un magníﬁc jardí amb diversos estanys, un dels quals es conserva a la part central del recinte.

Can Castellví de Dalt és una masia que data del segle XVI, el mateix segle en què el nom de Castellví està documentat a la zona de Vallvidrera. Concretament, apareix citat al Llibre vell entre els anys 1560 i 1570, quan es van batejar les ﬁlles de Joan Castellví.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 336

27/10/09 08:55:34

CAN LLEVALLOL

CAN GRAVAT

A Can Llevallol s’hi accedeix pel camí de Can Sauró, situat dins el parc de Collserola. Actualment s’utilitza com a habitatge. La masia està constituïda per tres volums que estan disposats formant una «H». Així, el cos central té un cos perpendicular a cada costat, que sobresurten tant per la façana principal com per la posterior. Tots tenen la mateixa alçada, amb planta baixa i pis, i la coberta d’un sol vessant. La masia està construïda aproﬁtant el desnivell del terreny, de manera que la façana posterior dóna accés directament al primer pis. La façana principal està composta segons tres eixos, amb el portal d’arc escarser arrebossat al centre de la composició. En aquesta façana també hi trobem un rellotge de sol desdibuixat. Davant la façana posterior encara hi ha l’era encaironada.

337 SARRIÀ-SANT GERVASI

A la masia s’hi arriba pel camí de Can Gravat, situat al parc de Collserola. Actualment es manté el seu ús com a habitatge. La masia de Can Gravat està formada per un volum de tres cossos i és de planta rectangular. Consta de planta baixa i pis amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. Tant el portal com les ﬁnestres són totes arrebossades, i estan distribuïdes de manera aleatòria per les diferents façanes. El cos orientat a garbí presenta diverses obertures d’arc de mig punt arrebossat; les de la façana lateral són biforades. L’origen d’aquesta casa el situem al segle XVIII, quan n’era propietari Pere Cortés. Al principi del segle XX n’era propietari Pedro Hostench, que encomanarà la reforma de la casa a José Graner i Prat.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 337

La masia de Can Llevallol va ser bastida al segle XVI, tot i que la seva aparença actual respon a diverses modiﬁcacions d’època contemporània. La família Llevallol va tenir dues pubilles: l’Eulàlia Marquesa, que a mitjans del segle XVII es va casar amb Gaspar Castellví però va prevaler el seu cognom, i la Francisca, que durant la primera meitat del segle XVIII es va casar amb Pau Solà, i ara sí que es va perdre el cognom de Llevallol.

27/10/09 08:55:35

CAN PASQUAL

CAN MANDÓ A aquesta masia s’hi arriba pel camí de Can Mandó, situat al parc de Collserola. Actualment s’utilitza com a habitatge. És una petita masia formada per dos volums adossats de forma paral·lela i de les mateixes característiques, excepte l’alçada, que és menor en el volum orientat a migdia. Els dos volums són de planta baixa i pis, amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. A tots dos cossos s’hi accedeix per un portal sobre el qual hi ha una ﬁnestra arrebossada, com ho són també la resta d’obertures de la construcció. A la façana posterior s’hi ha afegit un cos modernament.

338 SARRIÀ-SANT GERVASI

La casa està datada al voltant del segle XIX. D’aleshores ençà sempre ha pertangut a la mateixa família.

Can Pasqual es troba entre el camí de Can Castellví, números 1 a 3, i la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera, quilòmetre 8,1, dins el parc de Collserola. Actualment s’utilitza com a habitatge. És una antiga masia que ha estat molt reformada al llarg dels segles, i ha perdut la seva aparença original. És de planta baixa i pis amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. A la façana principal s’hi han obert ﬁnestres de factura moderna, totes arrebossades. Només conserva el portal original, d’arc de mig punt adovellat. També hi ha un rellotge de sol, pintat fa pocs anys. La façana de garbí està oberta amb una galeria horitzontal de nou pòrtics d’arc escarser. Pel que fa a l’interior, conserva els sostres de volta catalana a la planta baixa i al pis d’empostissat. Dins la ﬁnca de la masia encara hi ha l’antic safareig. El mas conegut com Can Pasqual probablement data del segle XVI, tot i que és difícil de determinar a causa de les nombroses reformes que ha viscut. Si més no, el nom de Pasqual està documentat a la zona des del segle XVI. Després de passar per diverses mans, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir la masia, i l’any 1991 en va començar la restauració.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 338

27/10/09 08:55:36

Can Ponsic era una masia del segle XVIII; l’aspecte actual respon a una reforma de l’arquitecte August Font i Carreras feta al ﬁnal del segle XIX. En aquest moment s’hi van incorporar diversos motius historicistes, com els escuts heràldics esculpits a les façanes i els remats emmerletats. El volum principal està

compost per un cos de tres crugies de planta baixa i dos pisos. En cadascuna de les seves façanes, les torres estan obertes al pis superior amb pòrtics d’arc apuntat. La façana principal consta de cinc eixos definits per les obertures, totes d’estil clàssic fetes amb pedra carejada. Sobre el portal d’arc pla sobresurt un balcó amb balustrada, que té accés per un finestral amb escut superior. A la façana posterior hi ha un únic portal sobre el qual s’incorpora un altre escut, rematat per un interessant finestral triforat. A pocs metres hi ha adossada l’església, d’estil neogòtic, que incorpora un portal ricament esculpit amb una gran rosassa superior. Davant la façana posterior s’hi alça una torre de guaita de planta circular els orígens de la qual semblen remuntar-se a l’època moderna o anterior.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 339

CAN PRATS

CAN PONSIC Can Ponsic està situada al carrer de Domínguez Miralles, número 1. Actualment és la seu de la Guàrdia Urbana del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Can Prats és a la plaça Artós, número 4. Actualment l’edifici està destinat a l’obra social salesiana. La que havia estat la masia de Can Prats està adossada per sol ixent a l’edifici dels salesians. No conserva la seva aparença original, atès que ha estat notablement modificada al llarg dels segles. La darrera reforma la va executar al començament del segle XX l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que també va construir l’església i l’edifici que hi ha adossats. Avui la casa és de planta baixa i tres pisos, amb la coberta plana. La façana principal es compon segons tres eixos d’obertures, que li donen una marcada simetria. Al centre hi ha el portal, d’arc escarser adovellat, i al primer pis hi ha tres finestres de pedra carejada amb sortida a un balcó. A les diferents façanes s’hi reprodueix el mateix tipus d’obertura, geminada amb la llinda plana i pintada de color blanc. Les cantonades estan acabades imitant carreus. A l’interior, només conserva la volta catalana de l’entrada i el sostre d’una estança del primer pis amb cairats de fusta.

339 SARRIÀ-SANT GERVASI

Aquesta masia va ser donada pel senyor Prat a la comunitat salesiana al ﬁnal del segle XIX. L’any 1886 els salesians la van convertir en una escola de formació professional. Dos anys més tard van rebre la visita del fundador de l’orde, sant Joan Bosco, que es va allotjar a la mateixa masia.

27/10/09 08:55:37

340

CAN ROSAURA

CAN SERRA

Can Rosaura és a la carretera de l’Església, número 55, a la zona de Vallvidrera. Actualment és un habitatge.

Can Serra és a prop de la carretera de Vallvidrera a Santa Creu d’Olorda. Actualment no es dedica a cap ús.

Aquesta casa havia estat la masoveria de diverses propietats, tot i que en l’actualitat ha perdut el caràcter rural. És de planta baixa i pis, amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Presenta un cos de planta baixa adossat a la façana de gregal, que té la coberta a tres vessants. La façana principal

Aquesta masia es troba en estat ruïnós; només se’n conserven part de les façanes laterals i posterior. Segons els documents gràﬁcs que ens han arribat, la casa era de planta baixa, pis i golfes amb la coberta a dos vessants que desaiguaven a les façanes laterals. Tenia el portal d’arc de mig punt adovellat, descentrat, amb diverses ﬁnestres de pedra carejada al

està composta per tres eixos simètrics, deﬁnits per la distribució de les obertures. La casa està pintada de color ocre, amb les obertures emmarcades de color més fosc. En destaca la imbricació del ràfec, composta de cinc ﬁleres de rajols i teules ceràmiques.

SARRIÀ-SANT GERVASI

primer pis. Avui només queden restes d’obertures arrebossades i ceràmiques. Sembla que ha estat víctima de l’espoli, especialment les obertures de pedra carejada. A l’interior de la casa hi havia una imatge de la verge del Roser. Avui l’ediﬁci ha quedat cobert de vegetació, que tapa els annexos que envoltaven la masia. L’origen d’aquesta casa el situem entre els segles XVII i XVIII. El llinatge dels Serra està documentat a la zona des del segle XVIII, amb motiu del matrimoni entre Antoni Serra i Francesca Serrancolí. La família s’anirà succeint ﬁns al segle XX. La masia es va utilitzar com a hostal i era freqüentada pels excursionistes que anaven a la font propera. Més tard l’adquirí FECSA, que al seu costat hi va construir una central elèctrica.

Can Rosaura es va construir al principi del segle XIX, quan n’era propietari Miquel Cortés i Preciós. Anteriorment, ell i la seva dona, Francisca Martí, van ser els masovers de Can Ferrer, avui coneguda com a Vil·la Joana. Al principi del segle XX la casa encara pertanyia al mateix llinatge. L’any 1994, l’arquitecte Paco Navarro Alvillo es va encarregar de reformar-la.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 340

27/10/09 08:55:39

CAN XIULIU

CAN TANO

Can Xiuliu és al parc de la Budellera, número 24. Actualment s’utilitza com a habitatge.

La casa de Can Xiuliu es va construir sobre una petita barraca amb corral al principi del segle XX. És de planta baixa i pis, amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. Té totes les obertures arrebossades, tot i que modernament s’han emmarcat amb pissarra. L’accés es fa per un portal d’arc escarser, que es reprodueix tant a la façana de xaloc com a la de garbí. El ràfec està acabat amb una imbricació de quatre ﬁleres de rajols i teules ceràmiques.

341 SARRIÀ-SANT GERVASI

Can Tano està situada al camí de Sant Cugat, número 41. Actualment s’utilitza com a habitatge. Aquesta casa va ser construïda al principi del segle XX sobre una barraca que servia d’aixopluc als treballadors de la pedrera que hi ha a prop. És de planta baixa, tres pisos i golfes, amb la coberta a dos vessants, de la qual en sobresurt un cos central que forma una coberta similar al tipus basilical. Moltes de les obertures són de factura moderna; les de les golfes són d’arc de mig punt. L’ediﬁci està construït aproﬁtant el desnivell del terreny, de manera que per la façana posterior s’accedeix directament al tercer pis.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 341

27/10/09 08:55:40

MASIA (CASA CATALANA)

MAS SAURÓ Aquesta masia és al camí del Mas Sauró, situat a prop del pantà de Vallvidrera. Actualment no es dedica a cap ús.

342 SARRIÀ-SANT GERVASI

Fa temps que està abandonada, i el seu estat és de ruïna. Situada a la part més alta d’un marge, només se’n conserven part de les façanes i dels volums annexos. Pel que queda en peu podem deduir que era de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants, que desaiguaven a les façanes laterals. Les obertures havien estat de pedra carejada, tot i que només se’n conserven fragments a causa de l’espoli que ha viscut. A les façanes encara hi ha restes de l’arrebossat original. A causa del seu estat d’abandonament està quedant coberta de vegetació. La família Sauró està documentada a la zona de Vallvidrera des del segle XVI, quan apareix citada al Llibre vell de baptismes. El llinatge va perviure ﬁns ben entrat el segle XX. Actualment l’ediﬁci pertany a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aquest edifici és entre el camí de Can Totxo, números 22 a 24, i el camí de Sant Cugat, número 38. Actualment s’utilitza com a habitatge. El volum principal de la casa està format per tres cossos. Té planta baixa, pis i golfes que sobresurten formant una coberta basilical, amb els vessants de llargada desigual. Al centre de la façana principal hi ha adossat un cos de planta baixa cobert amb una terrassa. En aquesta façana els finestrals, acabats amb arquets, imiten les finestres d’estil clàssic. Entre els finestrals hi ha el rellotge de sol, que avui està força desdibuixat. Pel que fa a les golfes, estan obertes a la façana principal i posterior amb tres petits pòrtics d’arc de mig punt. També cal destacar la tribuna de fusta que hi ha en una façana lateral. Antigament, a l’emplaçament d’aquesta casa hi havia la masia de Ca n’Estisora, que va ser enderrocada al principi del segle XX. Va ser el doctor Andreu, el promotor de la urbanització de la zona del Tibidabo, qui s’hi va fer construir la casa actual, imitant la tipologia clàssica d’una masia. Més tard, la seva filla Montserrat Andreu la va donar a Aldees Infantils SOS, que durant un temps hi va acollir infants desvalguts.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 342

27/10/09 08:55:41

SANTA CREU D’OLORDA

MASIA DE LA BUDELLERA Aquesta masia està situada al parc de la Budellera, números 15 a 17, a la zona de Vallvidrera. Actualment s’utilitza com a habitatge. L’edifici està format per un gran volum amb quatre crugies perpendiculars a la façana que organitza les funcions i l’estructura de l’edifici, tot i que una de les crugies va ser afegida amb posterioritat. Aquest afegit té la façana lateral oberta, amb una galeria horitzontal de sis pòrtics d’arc de mig punt. També són afegits els cossos de la façana posterior. El conjunt té una forma relativament unitària, malgrat que la coberta s’organitza a dos vessants amb una certa irregularitat en una de les bandes. El volum principal és de planta baixa, pis i golfes, i el portal d’accés, d’arc escarser arrebossat, està descentrat respecte al frontis. Entre les dues finestres del primer pis hi ha un escut afegit modernament, i les golfes estan obertes, amb quatre petits pòrtics d’arc de mig punt sobre els quals hi ha la corriola. El volum té adossada a la façana de xaloc una capella de capçal triangular, amb un campanar de cadireta a cada costat. La masia està datada al final del segle XVII. Pel que fa a l’origen del seu nom hi ha diferents interpretacions, entre les quals destaquen les que diuen que era una finca plena de bedolls (i que es coneixia com la bedollera), o bé que hi havia un taller de cordes per a guitarres fetes amb budells d’animals.

A la rectoria s’hi arriba per la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera, quilòmetre 6,2. Actualment està en desús.

343 SARRIÀ-SANT GERVASI

A dia d’avui l’ediﬁci es troba en estat ruïnós. Havia estat de planta baixa i pis, guanyant un nivell per la façana posterior a causa del desnivell del terreny. Presumiblement, la coberta era a dos vessants que desaiguaven a les façanes laterals. Encara es conserva el portal d’accés d’arc de mig punt adovellat, d’origen romànic. Des d’aquí s’accedia a un pati tancat, al voltant del qual es distribuïen les dependències. L’estructura interior ha cedit, i es mantenen dempeus part de la façana i dels laterals. El parament del mur és de carreus irregulars, que a les cantonades es troben ben escairats. Els orígens d’aquesta construcció són força remots, atès que sembla que es va formar al voltant d’una torre defensiva d’època medieval. A partir d’aquesta torre es va crear el complex parroquial, que constava de diverses dependències de caràcter rural. Durant el segle XIX i el principi del XX el rector va demanar ajuda al bisbat per restaurar la casa a causa del mal estat en què es trobava, i amb l’esclat de la Guerra Civil tot el conjunt va quedar malmès pels atacs que va rebre. Malauradament, després només es va restaurar l’església, i la resta va quedar en estat ruïnós.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 343

27/10/09 08:55:42

344

Està adossada a l’església de Santa Maria de Vallvidrera per la façana de mestral, que es correspon amb la posterior. És de planta baixa i pis, amb la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. La façana principal, orientada a xaloc, té totes les obertures arrebossades, excepte la ﬁnestra de sobre el portal, que és de pedra carejada. A la façana de garbí hi ha tres contraforts petits amb diverses obertures intercalades, totes arrebossades.

TORRE DE SANTA MARGARIDA

SANTA MARIA DE VALLVIDRERA La rectoria de l’església de Santa Maria de Vallvidrera està situada entre la carretera de l’Església, número 93, i el camí de la Llenega, números 6 a 12, a la zona de Vallvidrera. Actualment es manté el seu ús com a rectoria.

La Torre de Santa Margarida està situada dins el parc de Collserola, a tocar del terme de Sant Feliu de Llobregat. Actualment es troba en desús. L’antic monestir de Valldonzella consta de diverses construccions, entre les quals destaquen l’església i el monestir. Al llarg del temps es va transformar ﬁns a convertir-se en masia, per la qual cosa la construcció va prendre aquest caire. El conjunt arquitectònic es

SARRIÀ-SANT GERVASI

Aquesta rectoria va ser construïda al voltant del segle XVIII segons una tipologia constructiva rural. Antigament, en aquesta casa s’hi rebien els romeus que es dirigien a l’església de Santa Maria de Vallvidrera. Durant la guerra del Francès, tant l’església com la rectoria van ser saquejades, com va passar en diversos masos de la zona. Amb l’arribada de l’epidèmia de febre groga l’any 1821 s’hi van refugiar els fugitius d’altres indrets, ja que l’epidèmia no va arribar a Vallvidrera. L’any 1936, en plena Guerra Civil, va ser cremada juntament amb l’església, i després va quedar abandonada. Finalment, es va restaurar i es va recuperar com a rectoria.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 344

27/10/09 08:55:44

VIL·LA FLORIDA troba en mal estat estructural i de conservació; la masia només conserva en peu les façanes, i el cos que forma la torre ja ha començat a esfondrar-se. A part de l’estat ruïnós, el conjunt està quedant cobert de vegetació. El volum principal és de planta rectangular i està situat en un terreny amb desnivell, que fa que guanyi un nivell d’alçat a la façana de sol ixent. La resta és de planta baixa i pis, amb la coberta, avui esfondrada, d’un sol vessant que desaiguava a la façana principal. A la façana de tramuntana hi té adossada una torre quadrangular de planta baixa i dos pisos, que estava oberta a la part superior amb tres pòrtics d’arc rebaixat. L’església, d’una sola nau i coberta a dos vessants, està adossada a la façana de tramuntana de la torre. Pel que fa al volum corresponent a la masia, té la façana principal orientada a migdia. El portal d’accés és d’arc de mig punt adovellat, i es troba descentrat en la façana. Totes les obertures de la planta baixa s’han tapiat amb pòrtland recentment. Al pis superior hi ha diverses finestres arrebossades situades de forma aleatòria. Davant la façana posterior hi havia un claustre o pati, avui completament cobert de bardisses. El parament del mur de la masia és de carreus irregulars a la planta baixa i de tàpia al primer pis. La zona de Valldonzella apareix documentada des del segle XII, quan també es va bastir l’església romànica. Al segle XIII el cenobi va ser donat pel bisbe Berenguer de Palou a l’orde del Cister, que hi va fundar una comunitat de monges. Ben aviat, però, les monges es van traslladar a Barcelona a causa de la inseguretat del lloc, i el monestir va quedar abandonat. La propietat es va mantenir fins al segle xv; a partir d’aleshores el conjunt passarà per diverses mans, complint les funcions pròpies d’un mas. Actualment la finca pertany a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 345

Vil·la Florida es troba entre el carrer Muntaner, números 540 a 548; el carrer Bisbe Sevilla, números 2 a 20; el carrer Sant Gervasi de Cassoles, números 83 a 89, i el carrer Reus, números 1 a 11. Actualment s’utilitza com a centre cívic. La torre modernista que coneixem actualment com a Vil·la Florida és el resultat de la reforma d’una masia que, com altres ediﬁcacions rurals de Barcelona, es va adaptar com a casa senyorial al principi del segle XX. La masia havia estat de planta baixa, pis i golfes i tenia la coberta basilical, trets que es mantenen en l’actualitat.

345 SARRIÀ-SANT GERVASI

Tot i que no se sap l’any de construcció de la masia, probablement data del segle XVIII. Al principi del segle XX n’era propietari José de Müller, que va encomanar a l’arquitecte José Azemar la reforma de la masia com a torre residencial d’estil modernista. Més tard tindrà usos molt diversos, i acollirà, entre d’altres, l’Escola Canigó, la Clínica Catalunya i l’Escola de Puericultura. Després de tancar aquesta última, va estar quinze anys en estat d’abandó, ﬁns que l’any 2003 l’Ajuntament de Barcelona la va expropiar. Tot seguit la va restaurar i habilitar com a equipament públic.

27/10/09 08:55:45

Can Calopa de Dalt

Santa Creu d’Olorda

Can Balasc Can Serra

Santa Creu d’Olorda

Can Serra

Can Castellví de Dalt

Can Pasqual

Torre de Santa Margarida

Can Gravat

Vil·la Joana Mas Sauró Santa Maria de Vallvidrera

Can Llevallol Can Rosaura Ca n’Estisora

346

Can Cabassa

Can Tano Masia de la Budellera

Can Mandó

SARRIÀ-SANT GERVASI

Can Xiuliu

Masia (Casa catalana)

Can Canut

Can Mestres

Mas Teixidor

Can Canals

Can Gardenyes Can Pomaret

Can Ponsic

Vil·la Florida Can Senillosa Can Prats

Can Raspall

Can Castelló

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 346

27/10/09 08:55:46

SARRIÀ-SANT GERVASI

LOCALITZACIÓ DE LES MASIES A LA ZONA DE SARRIÀ-SANT GERVASI

Ca n’Estisora I Camí de Ca n’Estisora Can Balasc I Camí de Can Balasc. Parc de Collserola Can Cabassa I C. Pelfort, 26. Vallvidrera Can Calopa de Dalt I Ctra. de Santa Creu d’Olorda, 449 - 529 Can Canals I Plaça Calvó, 1-2 Can Canut I C. Carroç Can Castelló I C. Freixa, 52-56

347

Can Castellví de Dalt I Camí de Can Castellví, 13-15 Can Gardenyes I C. Carrasco i Formiguera, 32

SARRIÀ-SANT GERVASI

Can Gravat I Camí de Can Gravat. Parc de Collserola Can Llevallol I Camí de Can Sauró. Parc de Collserola Can Mandó I Camí de Can Mandó. Parc de Collserola Can Mestres I Avda. Vallvidrera, 25-27 Can Pasqual I Camí de Castellví, 1-3 Can Pomaret I C. Pomaret, 25-31 Can Ponsic I C. Domínguez Miralles, 1 Can Prats I Plaça d’Artós, 4 Can Raspall I C. Manuel Girona, 33 Can Rosaura I Ctra. de l’Església, 55. Vallvidrera Can Senillosa I C. Fontcoberta, 9-13 Can Serra I A prop de la ctra. de Vallvidrera a Santa Creu d’Olorda Can Tano I Camí de Sant Cugat, 41 Can Xiuliu I Parc de la Budellera, 24 Mas Sauró I Camí de Mas Sauró Mas Teixidor I C. Desert, 1-5 Masia (Casa Catalana) I Camí de Can Totxo, 22-24 Masia de la Budellera I Parc de la Budellera, 15-17. Vallvidrera Santa Creu d’Olorda a I Ctra. de Molins de Rei a Vallvidrera, km. 6,2 Santa Maria de Vallvidrera I Ctra. de l’Església, 93. Vallvidrera Torre de Santa Margarida I Parc de Collserola Vil·la Florida I C. Muntaner, 540-548 Vil·la Joana I Ctra. de l’Església, 80-108. Parc de Collserola

8.Sarria -Sant Gervasi.indd 347

27/10/09 08:55:53

BIBLIOGRAFIA ALBERCH I FUGUERAS, Ramon, et alii, Els barris de Barcelona, 4 volums, Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, 1997. ALIBERCH, Ramon, Las casas señoriales de Barcelona, Barcelona: Llibreria Dalmau, 1944. ALMERICH, Paulina, Carlota GIMÉNEZ i Teresa MORROS, Font d’en Fargues: gènesi, història i records d’un barri en 100 anys. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006. AMAT, Rafael d’ [Baró de Maldà], El Col·legi de la Bona Vida: primera sèrie del «Calaix de sastre», amb presentació d’A. Galí. Barcelona: Ed. Selecta, 1954. AMADES, Joan, La casa. Barcelona: José de Olañeta Editor, 1982. —, «Tradicions de la seu de Barcelona», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. 450 (novembre de 1932). ANGLÈS I GONZÀLEZ, Ramon, El barri vell del Port, imatges i records. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1999.

348

CAMPS I ARBOIX, Joaquim de, La masia catalana. Barcelona: Aedos, 1969. —, Les cases pairals catalanes. Barcelona: Destino, 1965. —, Modernitat del dret català. Barcelona: Bosch Casa Editorial, 1953. —, Història de l’agricultura catalana. Barcelona: Editorial Tàber, 1969.

DIVERSOS AUTORS, Itineraris Sant Gervasi, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2005.

CARRERAS CANDI, Francesc, Geografia general de Catalunya. 6 volums, Barcelona: A. Martín, 1917. —, Notes històriques de Sarrià. Barcelona: Impremta de Francesc Altés, 1901.

DIVERSOS AUTORS, Llibre guia del parc de Collserola, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.

CARRERAS I VERDAGUER, Carles, Sants: anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona. Barcelona: Editorial Serpa, 1980. CASTELLÀ, Elsa, Les masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica. Gràcia: Taller d’Història de Gràcia, 2006. Catàleg de patrimoni arquitectònic. Projecte de revisió del catàleg arquitectònic. Ajuntament de Barcelona, s. a. Web: http://w10. bcn.es/APPS/cat_patri/home.do#

ARRANZ, Manuel, Mestres d’obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII. Barcelona: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes de Barcelona, 1991.

CHIFONI, Carolina, Itineraris Gràcia. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2000.

BARGALLÓ, Eva, Les més belles cases pairals i masies de Catalunya. Barcelona: Edicions Cap Roig, 1988.

CLAPÉS I CORBERA, Joan, Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar. 7 volums. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1931.

BORBONET, Anna, La masia. Barcelona: Columna, 1996 (Col·lecció «Terra Nostra», núm. 38).

CONGOST, Rosa, et alii, La masia catalana: Evolució, arquitectura i restauració. Figueres: Brau Edicions, 2005.

BOSSOM, Núria, Carolina CHIFONI i Olga MARTÍN, Itineraris Clot-Camp de l’Arpa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1999.

DANÉS I TORRAS, Josep, «Memòria dels treballs de la Fundació Concepció Rabell», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 381 (febrer de 1927). —, «Estudi de la masia catalana», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. LXIII (juliol de 1933).

BOU I ROURA, Lluís, Itineraris Les Corts 1. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2005. —, Itineraris Les Corts 2. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2005. —, Itineraris Horta-Guinardó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2002.

DÍEZ, Desideri, Les masies d’Horta. Barcelona: El Tinter, 1993.

DIVERSOS AUTORS, L’arquitectura dels oficis. Lleida: Pagès Editors, 2002.

DIVERSOS AUTORS, Masies que cal conèixer. Barcelona: Editorial Barcanova, 2006. DIVERSOS AUTORS, Nomenclátor de la provincia de Barcelona, 1860. (Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España. Dispuesto por riguroso orden alfabético entre las provincias, partidos judiciales y entidades de población). Madrid: Imprenta de José Mª Ortiz, 1860. DIVERSOS AUTORS, Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Institut d’Estudis Catalans, 2003. DIVERSOS AUTORS, Pla Especial Urbanístic i Integral de la Torre de Fang, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007. DIVERSOS AUTORS, Rellotges de sol de Catalunya. El Papiol: Editorial Efadós, 2004. DIVERSOS AUTORS, Sant Martí de Provençals, imatges i records. Barcelona: Viena / Columna, 1996. DIVERSOS AUTORS, Torre Llobeta: de palau medieval a centre cívic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993. ENRECH, Carles, Entre Sants i Sants. Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2004.

DIVERSOS AUTORS, Cases de poble. Figueres: Brau Edicions, 2006.

BRASÓ VAQUÉS, Miguel, et alii, Álbum histórico y gráfico de Gracia. Barcelona: Impremta Arolas, 1950.

DIVERSOS AUTORS, Diccionari nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1931.

BUSQUETA I RIU, Joan J., Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu de Palomar als segles XIII-XIV. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1991.

DIVERSOS AUTORS, El territori i la casa: 2n curset d’estiu d’arquitectura popular. Lleida: Amics de l’Arquitectura Popular / Pagès Editors, 2002.

CABALLÉ, F., i R. GONZÀLEZ, Estudi històrico-arquitectònic de l’antiga masia de Can Canet de la Riera, seu del reial Club de Tennis Barcelona. Barcelona: Veclus SL, 2006. (Informe inèdit la consulta del qual ha estat gentilment facilitada pels autors.)

DIVERSOS AUTORS, Geografia comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1981.

CAMINAL I SERRET, Jaume, i Desideri DÍEZ I QUIJANO, Horta. Àlbum de fotos. I Horta ahir i avui. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008.

DIVERSOS AUTORS, Itineraris Sarrià: Nucli antic, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2005.

9. Bibliografia.indd 348

DIVERSOS AUTORS, Itineraris Vallvidrera-les Planes, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007.

FABRE, J., i J. M. HUERTAS CLAVERIA, Tots els barris de Barcelona, 7 volums i índex de noms. Barcelona: Edicions 62, 1975-1977. FEDUCHI, Luis, Arquitectura popular espanyola: Catalunya, Aragó, Llevant i Illes Balears, vol. 3. Barcelona: Editorial Blume, 1976. FERRER I ALÒS, Llorenç, Masies de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial, 2003. —, La vida rural a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial, 2002.

DIVERSOS AUTORS, Gràcia. Barcelona: Lunwerg, 1996. FLORES, Carlos, Arquitectura popular española, vol. 5: Canarias, Baleares, la Masía Catalana y Comarca del Ebro. Madrid: Aguilar SA de Ediciones, 1977.

28/10/09 18:18:39

FORD, Richard, Handbook for Travellers in Spain and Readers at Home, 1845. N’hi ha una traducció espanyola de la part dedicada al Principat. Madrid: Ed. Turner, 1983.

MONER, Jeroni «L’origen de la masia clàssica», dins L’art gòtic a Catalunya: arquitectura. Vol. III: Dels palaus a les masies. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, ps. 246-248.

FREIXA I GIRALT, Josep, Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Foment Martinenc, 1982.

MONER, Jeroni, Arcadi PLA i Josep RIERA, «La masía: Historia y tipología de la casa rural catalana», a 2C Construcción de la Ciudad, núm. 17-18 (1975).

FULLANA, Miquel, Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1999. GALLARDO, Antonio, «Las casas esgrafiadas de Sarriá», Barcelona Atracción, núm. 259 (gener de 1933). GIBERT, Josep, La masia catalana: Origen, esplendor i decadència. Barcelona: Editorial Millà, 1985. GIRALT I RAVENTÓS, Emili, et alii, Història agrària dels Països Catalans. Antiguitat. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2005. —, Història agrària dels Països Catalans. Edat mitjana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2004. —, Història agrària dels Països Catalans. Edat moderna. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2008. —, Història agrària dels Països Catalans. Segles XIX i XX. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2006. GRIERA, Antoni, «La casa catalana», a Butlletí de Dialectologia Catalana, vol. XX. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1933. HUERTAS CLAVERIA, Josep M., Itineraris Poblenou. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007. Inventari del patrimoni arquitectònic. Servei del Patrimoni Arquitectònic, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, s. a. (Fitxer específic de masies i altres residències rurals del terme municipal de Barcelona.) JOVÉ I PERMANYER, Jordi, Ignasi ARAGÓ I MITJANS, Ramon TORT I ESTRADA, Carmen SOBREVILLA I MASVIDAL, Històries il lustrades de Sarrià, 2 volums. Barcelona: Viena Serveis Editorials, 1997. LAFARGA I ORIOL, Joan, Gràcia: De rural a urbana. Barcelona: Taller d’Història de Gràcia, 2006. MARÍN RUBIO, David, La Gran Via al districte de Sant Martí: història d’una gran transformació. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007. MARTÍ BONET, Josep Maria, Catàleg monumental de l’arquebisbat de Barcelona. Barcelona, vol. VI/1. Sant Vicenç de Sarrià. 1000 anys d’història. Barcelona: Akribos Edicions, 1987. MOLL, Francesc de B., «Vocabulari popular de l’art de la construcció», a Butlletí de Dialectologia Catalana, vol. XXIII. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1936. —, Els llinatges catalans. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1982.

9. Bibliografia.indd 349

NADAL, Jordi, i Xavier TAFUNELL, Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992). Barcelona: Columna, 1992. NAVARRO I MOLLEVÍ, Imma, El món rural a les Corts. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2004. —, Masies de les Corts. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993. PAGÈS I PARETAS, Montserrat, La Torre Rodona. Barcelona: Grupo Husa, 1990. PERELLÓ I FERRER, Antònia Maria, L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996. PI DE CABANYES, Oriol, Cases senyorials de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 2002. (Fotografies de Marta Povo) PLA I CARGOL, Joaquim, Art popular i de la llar a Catalunya. Girona: Editorial Dalmau / Carles Pla SA, 1936. PORTAVELLA I ISIDORO, Jesús, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2003. —, Els carrers de Barcelona: Vallvidrera – les Planes. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006.

SAGARRA TRIAS, Ferran, Barcelona, ciutat de transició (1848-1868). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996. SALA, Joan, Carles SOLER i Jordi FONOLLEDA, La masia a Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès: Edicions Independents de Sant Cugat del Vallès, 1988. SALLENT I GOTÉS, Llorenç, Història documentada del poble i parròquia de Santa Maria de Vallvidrera. Barcelona: Impremta de Francesc X. Altés i Alabart, 1916. SANDIUMENGE, Magí, La masia catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1929. SANZ PARERA, Miquel, El pla de Barcelona. Constitució i característiques físiques. Barcelona: Amèlia Romero Editora, 1988. SOLÉ I SABARÍS, Lluís, et alii, Geografia de Catalunya. Barcelona: Editorial Aedos, 1958. TORRENT, Anna M., Els noms dels carrers de Sants: notes sobre toponímia santsenca. Barcelona: Arxiu Històric de Sants de la Unió Excursionista de Catalunya, 1977. VEGA I GÓMEZ, Josep de la, Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals. Barcelona: autoedició, 1993. VILA, J. M. «L’arqueologia dels masos», dins L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura. Vol. III: Dels palaus a les masies. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, ps. 242-245. VILA, Marc Aureli, La casa rural a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1980.

PUIG I CADAFALCH, «L’història de l’arquitectura catalana», a Estudis Universitaris Catalans, gener-febrer (1907), ps. 20-22. —, «La casa catalana», I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Barcelona: Stampa d’en Francisco Altés, 1909), ps. 1041-1060 —, L’arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2001. (Reimpressió de l’edició de 1909-1918)

VILARRÚBIA I ESTRANY, Josep M., Els carrers de Gràcia, Barcelona: Caixa de Barcelona, 1984. —, Història dels carrers de Sants. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1981. —, 10 anys estudiant Barcelona: 1978-1988, Barcelona: 1989.

PUIGVERT I SOLÀ, Josep M., Josep DANÉS I TORRAs. Noucentisme i regionalisme arquitectònics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

VILLAVERDE, M. Estudio histórico de la Torre del Fang. Barcelona: Àqaba, 2006. (Informe inèdit la consulta del qual ha estat gentilment facilitada per l’autora.)

PUJOL MARTÍNEZ, Francesc, Relligant Nou Barris. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2003. RIU-BARRERA, Eduard, «La gènesi i l’evolució de la casa pagesa o mas», dins L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura. Vol. III: Dels palaus a les masies. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, ps. 239-241. ROCA I BLANCH, Estanislau. Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999. SAGARRA I DE SISCAS, Ferran, Sant Vicenç de Sarrià. Dades i claricies referents a la història d’aquesta vila i parròquia. Barcelona: Edit. Imprenta de Francesc X. Altés i Alabert, 1921.

349

VIOLANT I SIMORRA, Ramon, «Ritus i cerimònies de construcció», a Miscel·lània Puig i Cadafalch. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Històrics, Institut d’Estudis Catalans, 1947-1951, ps. 173-183. —, L’art popular decoratiu a Catalunya. Barcelona: Les Belles Arts, 1948. —, Obra oberta, 4. Barcelona: Altafulla, 1981. YOUNG, Arthur «Tour in Catalonia», Annal of Agriculture de 1787. Traducció: Viatge a Catalunya (1787), amb pròleg de R. Boixareu. Barcelona: Ed. Aedos, 1970.

28/10/09 18:18:40

9. Bibliografia.indd 350

28/10/09 18:18:40

ÍNDEX Masies a Barcelona...................................................................................................... 8 El paisatge del Pla de Barcelona ........................................................ 14 Història arquitectònica de les cases pageses del Pla de Barcelona ......................................................................................... 60 Valor arquitectònic de les masies a la ciutat de Barcelona................................................................................. 74 Les Corts . . . . . . . . . ......................................................................................................................... 82 Les Corts, un passat rural ........................................................................ 84 Can Canet de la Riera............................................................................... 102 Can Planes ................................................................................................................ 106 Can Rosés .................................................................................................................. 110 Torre Rodona ........................................................................................................ 115 Torre de Santa Caterina ......................................................................... 119 Localització de les masies a la zona de les Corts.............................................................................................................. 120 Gràcia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .................................................................................................................... 122 Les masies de Gràcia.................................................................................. 124 Can Xipreret ........................................................................................................... 132 Ca la Marquesa .................................................................................................. 136 Can Muntaner ..................................................................................................... 136 Can Sert. . . ..................................................................................................................... 137 Can Trilla . ..................................................................................................................... 137 Can Tusquets ........................................................................................................ 138 Masoveria de la Virreina........................................................................ 139 Localització de les masies a la zona de Gràcia...... 140 Horta-Guinardó ....................................................................................................... 142 Masies, cases senyorials i torres d’estiueig a la zona d’Horta .......................................................................................... 144 El passat rural del Guinardó ............................................................ 151 Can Baró . . .................................................................................................................... 158 Can Cortada ........................................................................................................... 160 Can Fargues............................................................................................................ 165 Can Figuerola ....................................................................................................... 168 Can Llupià ................................................................................................................. 173 Can Móra .................................................................................................................... 177 Can Traví Nou ....................................................................................................... 180 Rectoria de Sant Genís dels Agudells................................ 184 Ca n’Andalet ........................................................................................................... 186 Ca l’Eudald o Ca n’Andal ....................................................................... 186 Can Baliarda ........................................................................................................... 187 Can Carabassa..................................................................................................... 187 Can Garcini .............................................................................................................. 188 Can Gras . ..................................................................................................................... 188 Can Marcet............................................................................................................... 189 Can Mariner ............................................................................................................ 189 Can Mascaró .......................................................................................................... 190 Can Mélic.................................................................................................................... 190 Can Papanaps...................................................................................................... 191 Can Piteu .................................................................................................................... 191 Can Querol ............................................................................................................... 192 Can Safont ................................................................................................................ 192 Masoveria de Can Safont .................................................................... 193 Can Sitjar Gran.................................................................................................... 194 Can Soler .................................................................................................................... 194 Can Traví Vell ......................................................................................................... 195 La Granja Vella .................................................................................................... 195 Mas Enric .................................................................................................................... 196 Mas Guinardó ...................................................................................................... 196 Torre Vélez o Can Velas ........................................................................... 197 Localització de les masies a la zona d’Horta-Guinardó ....................................................................................... 199 Nou Barris . . . . ..................................................................................................................... 200

9. Bibliografia.indd 351

Les masies de Nou Barris, entre l’oblit i la memòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 202 Ca n’Artés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 208 Can Basté . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 212 Can Masdéu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 216 Can Verdaguer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 220 Torre Llobeta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 224 Ca n’Ensenya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 228 Can Carreras. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 228 Can Valent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 229 Rectoria de Santa Eulàlia de Vilapicina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 229 Localització de les masies a la zona de Nou Barris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 230 Sant Andreu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 232 Les masies de Sant Andreu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 234 Ca n’Estruch. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 238 Ca n’Armera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 240 Les Carasses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 240 Torre del Fang. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241 Localització de les masies a la zona de Sant Andreu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 242 Sant Martí. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 244 Les masies de Sant Martí de Provençals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 246 Ca l’Arnó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 254 Can Planes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 259 Torre de Sant Joan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 262 Ca l’Agustí. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 267 Can Cadena. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 267 Can Miralletes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 268 Can Riera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 268 Masia Massana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269 Rectoria de Sant Martí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269 Localització de les masies a la zona de Sant Martí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 Sants-Montjuïc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 272 Les masies de Sants-Montjuïc. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 274 Can Mestres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 282 Ca la Pepa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 284 Cal Cervera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 284 Can Bruixa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 285 Can Cros. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 285 Can Ros de Mayol. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 286 La Petita Maria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 286 Masia del Sot. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 287 Torre del Rellotge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 287 Localització de les masies a la zona de Sants-Montjuïc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 288 Sarrià-Sant Gervasi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 290 Les masies de Sarrià-Sant Gervasi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293 Can Calopa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 300 Can Canals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 304 Can Castelló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 308 Can Mestres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 312 Can Pomaret. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 316 Can Raspall . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 320 Can Senillosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 324 Mas Teixidor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 326 Vil·la Joana. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 330 Ca n’Estissora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 334 Can Balasc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 334 Can Cabassa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335 Can Canut. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335

Can Castellví de Dalt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 336 Can Gardenyes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 336 Can Gravat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337 Can Llevallol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337 Can Mandó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 338 Can Pasqual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 338 Can Ponsic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339 Can Prats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339 Can Rosaura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 340 Can Serra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 340 Can Tano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 341 Can Xiuliu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 341 Mas Sauró. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 342 Masia (Casa Catalana) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 342 Masia de la Budellera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 343 Santa Creu d’Olorda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 343 Santa Maria de Vallvidrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 344 Torre de Santa Margarida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 344 Vil·la Florida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 345 Localització de les masies a la zona de Sarrià-Sant Gervasi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 346 Bibliografia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 348

28/10/09 18:18:40

9. Bibliografia.indd 352

28/10/09 18:18:40