Raimon Panikkar, més enllà del personatge Ignasi Moreta Jordi Puntí, la literatura per sedimentació Xènia Bussé Aquest número 700 Marta Nadal 'N OQPUVTG FG -CVJGTKPG /CPUƂGNF Marina Porras
La casa Vicens, una fantasia d’aire oriental Montse Gispert-Saüch Antoni Ros Marbà, l’esplendor de la vuitantena Xavier Chavarria De què estem fent gala? Tariq Porter Panorama de narrativa catalana Borja Bagunyà
700
ABRIL 2018 • 5,90 €
Premsa
El trist periodisme barceloní de la postguerra
«Periodistes, malgrat tot» en dona un testimoni fonamental per Josep M. Cadena
El 18 de juliol de 1936, dia de l’Alzamiento Nacional contra la República espanyola, es publicaven dinou diaris a Barcelona —set en català—, dels quals els vencedors de la Guerra Civil només permeteren que cinc —«La Vanguardia», que passà a anomenar-se «La Vanguardia Española», «El Correo Catalán», el «Diario de Barcelona», «El Noticiero Universal» i «El Mundo Deportivo»—, tots en castellà, continuessin apareixent. El setmanari «Destino» —creat al Burgos franquista el 1937 i que s’inspirava en el desaparegut «Mirador»— arribà a la capital catalana amb els guanyadors de la lluita bèl·lica, que controlaren Radio Barcelona i reconvertiren Ràdio Associació de Catalunya en Radio España. La premsa falangista imprimí els diaris «Solidaridad Nacional» i «La Prensa». S’establí la censura, una Escuela Oficial de Periodismo i un Registro Oficial de Periodistas que atorgava els carnets professionals indispensables per a exercir la professió. Aquest panorama periodístic barceloní es mantingué a grans trets fins a l’any 1966, quan el ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga concebé una nova llei de premsa i impremta que eliminà la censura obligatòria i que a la pràctica significà la implementació de l’autocensura, ja que s’establien penes econòmiques i de presó per als qui, entre altres possibles infraccions, faltessin a la moral, als Serra d ’Or | ab ril / 18
Jaume Fabre a Periodistes, malgrat tot] i` Ì>Ì «iÀ ½Ƃ Õ Ì> i Ì `i >À celona, ens explica com van ser uns Ìi «Ã Li ` v V Ã «iÀ > «iÀ ` Ã i català.
principis del Movimiento Nacional o al «debido respeto a las Instituciones». El llibre de Jaume Fabre D’aquesta realitat històrica apuntada, se n’ocupa el llibre Periodistes, malgrat tot (Ajuntament de Barcelona, 2017), que duu per subtítols «La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona» i «Resistents, possibilistes i collaboracionistes». L’obra és signada pel periodista i doctor en història contemporània Jaume Fabre (Barcelona, 1948), que començà periodísticament a «El Correo Catalán», dirigí «Oriflama», passà a l’«Avui», fou cap de Cultura de «Tele-exprés», sotsdirector d’«El Punt», director de «Capçalera», ha 30 / 270
escrit a «El Periódico de Catalunya», «La Vanguardia», «Hoja del Lunes», «Serra d’Or» i moltes altres publicacions i ha publicat més de mig centenar de llibres centrats sobretot en la història urbana i els mitjans de comunicació. Jaume Fabre, que coneix perfectament el tema de què parla, com demostrà anteriorment a Periodistes uniformats (Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1996) i a Periodistes sota censura (Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1999), hi aprofundeix novament en un volum plenament rigorós i documentat que té l’admirable mèrit d’oferir una visió àmplia i estructurada del que l’historiador Borja de Riquer anomena al pròleg «uns temps ben difícils per al periodisme català. Perquè, tal vegada, els de la postguerra foren els anys en què treballar a la premsa escrita, i també a la ràdio, fou més arriscat i també més humiliant». L’autor exposa els diferents perfils professionals que es donaven entre els periodistes d’aleshores, i els exemplifica mitjançant noms destacats. A l’apartat «Delators i depuradors» trobem Antonio Martínez Tomás, redactor en cap de «La Vanguardia Española» i president de la Asociación de la Prensa de Barcelona de 1959 a 1971, que testificà en el consells de guerra contra el polític democratacristià i nacionalista Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat el 9 d’abril de 1938, contra el di-
iÀ>À` ÃÌiL> p VÕÌ À `i ,>` >ÀVi >p ÛiÃÌ Ì > L ½Õ v À i v> > } ÃÌ> > ,>` >V > `i ë> >° (Foto: Merletti, IEFC)
rector del diari de la família Godó Agustí Calvet «Gaziel» i contra el seu company de redacció durant la guerra Francisco Carrasco de la Rubia, de qui declarà que «se manifestaba entu-siasmado del triunfo de los elementos revolucionarios rojos, manifestando en sus conversaciones con sus compañeros de la Redacción que había que hacer una justicia ejemplar con los militares que él llamaba facciosos. [...] Su labor como corresponsal de guerra fue de franca hostilidad al Movimien- to Nacional, aprovechando todas las oportunidades que se presentaban para llenar de dicterios a los Jefes militares del Alzamiento. También se complacía en relatar supuestas ferocidades de los que calificaba de rebeldes», i que fou
ÃÌÀi `½ v À >V /ÕÀ à i] > Õi À>}> À L>À i] « Ã> > L> `> `i > À> ÀÕâ `i jÀ Ì Civil al president de l’Asociación de Prensa de Bar Vi >] Ƃ Ì >ÀÌ iâ / ?ð
afusellat el 15 de maig de 1939 al Camp de la Bota. Jaume Fabre ens parla d’una època en què la normalitat democràtica i cultural havia estat substituïda per la tirania i les proclames en primera pàgina dels diaris a favor del «Caudillo invicto que, con la ayuda de Dios, arrancó a la Patria de las garras de la muerte y la conduce hoy, con mano firme y segura, por las sendas luminosas de la paz, hacia las cimas esplendentes de la grandeza y de la gloria», de la mateixa manera que per a molts el cafè havia donat pas a la xicoira, l’escudella a les pastilles Gallina Blanca i la xocolata a les garrofes. En aquest clima era ben difícil «recrear llocs i ambients [...] amb què poguessin 31 / 271
sentir-se identificats els catalans [...]. El barcelonisme en va ser la vessant més culta, difosa a través de llibres, dels setmanaris “Destino” i “Revista” i del “Diario de Barcelona” i “El Correo Catalán”. El “senyorestevisme” radiofònic, la imitació d’“En Patufet”, les obres de Folch i Torres en castellà i el futbol en van ser les vessants més populars. Periodistes com Valentí Castanys, Joaquim Muntañola o Joan Viñas, editors com Josep Vergés, Albert Puig Palau, Claudio Colomer, Baguñá o Ramon Alberich van estar, juntament amb d’altres, en el centre de la fabricació de succedanis, la utilitat dels quals no és fàcil de valorar en els seus justos termes». Se r ra d ’O r | a br i l / 18
ˆ˜V ÂŤiĂƒÂœĂƒ ÂŤiĂƒ>Â˜ĂŒĂƒ `i  iĂƒĂŒÂˆÂ˜ÂœÂ‚ >Â?Ăƒ >Â˜ĂžĂƒ ¾Õ>Ă€>Â˜ĂŒ>\ ÂœĂƒiÂŤ 6iĂ€}jĂƒ Â}iĂ€iÂ˜ĂŒÂŽ] }˜>ĂƒÂˆ Ć‚}Ă•ĂƒĂŒÂ‰ Â`ÂˆĂ€iVĂŒÂœĂ€ÂŽ] Josep Pla (articulista principal), Manuel Brunet (comentarista de ĂŒi“iĂƒ ÂˆÂ˜ĂŒiĂ€Â˜>Vˆœ˜>Â?Ăƒ ˆ Ă€iÂ?ˆ}ÂˆÂœĂƒÂœĂƒÂŽ ˆ mĂƒĂŒÂœĂ€ Ă•Â??˜°
El fet que els articles publicats haguessin passat la censura no eximia de possibles represĂ lies als seus redactors, ni tan sols als qui escrivien els frĂvols ÂŤEcos de SociedadÂť, com coneguĂŠ en pròpia persona Enrique de GĂŠnova que signava ÂŤBouyosse
de Montmorency al Diario de Barcelona (vegeu Carmencita i el fals marquès de Jaume Fabre al passat número de març de Serra d’Or). Jaume Fabre ha escrit una obra de referència fonamental sobre el tema que tracta i cal desitjar que dugui
Casa fundada el 1886
Serra d ’Or | ab ril / 18
a terme el propòsit que expressa de publicar una continuaciĂł ÂŤen què es tractarien els perĂodes coneguts com a “tardofranquismeâ€? i “transiciĂłâ€?, corresponents a finals dels anys seixanta, els setanta i els vuitanta, fins als Jocs OlĂmpics de 1992Âť.
Major de Sarrià , 57 ¡ Telfs. 93 203 00 04 / 93 203 07 14 Plaça de Sarrià , 12-13 ¡ Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56 www.foixdesarria.com ¡ info@foixdesarria.com
32 / 272