Poesia Contracultura Barcelona by Barcelona llibres

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 3

POESIA CONTRACULTURA BARCELONA JORDI CARBÓ / PAU MARAGALL / JAUME CUADRENY ZANE SPEER / ALBERT SUBIRATS / JORDI POPE PIRU CIRUGEDA / LEO SEGURA / PERE MARCILLA XAVIER SABATER / ROBERTO BOLAÑO / RAÚL NÚÑEZ PEPE SALES / MÒNICA MARAGALL / J. DANIEL VIDAL CARLOS IGUANA / SEBASTIÀ ROURE / GENÍS CANO Tria de David Castillo i Marc Valls Col·laboracions de Pau Riba, Enric Casasses, Lina Giralt, Canti Casanovas, Pere Maragall, Maria Casassas, Joan Senent-Josa, Jordi Mustieles, Sergi Collado, Germán Lázaro, Xavi Cot, Juan Gabriel López Guix, Àngel Carmona, Ramon Salvo, Agnès Ramírez, Rosa Maria Piñol, Guim Valls, Víctor Obiols, Lulu Martorell, Ramón de España, Jesús Lizano, Alba Casaramona, A. G. Porta, Alfons Cervera, Paco Fanés, Antonio Orihuela, Martí Sans, Àlex Miró, Mr. Wells, Skatalà, Ferran Aisa, Narcís Comadira, Gerard Horta i Joan Vinuesa

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 5

Al poeta gràfic Guillem Cifré

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Pรกgina 6

Parada de cartells de Salvador Picarol a la Facultat de Filosofia, 1977.

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 7

“Si no arrisques la vida la tindràs sempre perduda” Per David Castillo

Malgrat que els divuit poetes que trobareu al llibre són morts, morts prematurament, aquest no és un llibre sobre la mort sinó una lliçó de vida. No es tracta de valorar la vida a qualsevol preu sinó de condensar-la, de dur-la al límit, espremuda, aprofitada. El temps per on bateguen aquests poemes és un temps confús, de revolucions personals, de canvi d’hàbits contra la superstició i el dogmatisme. Molts ens vam adaptar, amb més o menys habilitat, uns altres van rodolar per la muntanya en comptes de baixar de passeig. Fa uns mesos em vaig creuar per l’avinguda de Vallcarca amb l’amic Jaume Martín, mític guitarrista de La Propiedad es un Robo. Li vaig explicar el projecte d’unir la veu poètica dels nostres vells amics desapareguts en un volum. Alguns d’ells han estat força coneguts, per exemple Pepe Sales i Roberto Bolaño, que va publicar els seus primers versos aquí dins l’antologia Algunos poetas en Barcelona, el novembre del 1978, a l’editorial de la revista La Cloaca, que aleshores liderava l’estimat Xavier Sabater, també inclòs en aquesta nova tria. Jaume Martín va apel·lar la cita del títol d’aquesta introducció, provinent del film del 1968 Artistas en el circo: Perplejos d’Alexander Kluge, basada en l’obra El artista perplejo bajo la carpa del circo. La conversa amb el Jaume derivava de la sort de molts dels nostres companys generacionals, que van patir els efectes de la il·lusió, l’excés de frenada o simplement la mala sort. Per un conjunt de motius, que no entro a valorar per irrellevants, els divuit poetes d’aquesta antologia van desaparèixer prematurament. I al costat dels coneguts, com els esmentats, n’hi havia dels que amb prou feines havien publicat un únic llibre, un grapat de poemes en alguna revista o continuaven inèdits als calaixos dels seus familiars i amics. Fa un parell d’anys, Eduard Escoffet ens demanava a Max Besora i a mi un espectacle per al festival de poesia que dirigeix a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Es tractava de commemorar el centenari del carismàtic William Burroughs. Li vaig contraproposar sumar els poetes nostres al costat del reverenciat autor de Naked lunch i Junkie. Li va encantar la idea i el públic que va assistir a l’espectacle, l’estiu del 2014, em va començar a preguntar qui eren molts dels noms, dels quals en llegia només un poema després d’una presentació succinta. El recital representava gairebé tots els inclosos en aquest llibre, a més del tarragoní Marcel Pey, viu i lliure. La provatura la vaig dur aquell mateix estiu a la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer, per iniciativa d’Antonio Orihuela, entusiasta llibertari andalús, i per un munt de punts de la geografia d’aquí i d’allà. El recordo a Maçanet de Cabrenys i Capmany dins els homenatges Marcel Pey 7

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 8

al maquis i a mil recitals amb el David Caño, que sempre aprofita per llegir poemes de memòria del Pere Marcilla, Jordi Pope i companyia. A totes les cites, la resposta dels assistents, joves i no tan joves, era la curiositat. Els parlava dels precedents, de l’antologia Algunos poetas en Barcelona esmentada, però també dels dos volums Poètica de la contracultura i A imatge de la contracultura, que sota els auspicis de l’enyorat Genís Cano va publicar la Universitat de Barcelona el 2003 i el 2005, avui introbables. Aquests dos reculls recuperaven inèdits i poemes publicats en petites revistes, com Muerte de Narciso, de Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats, amb dibuixos, fotos i, així mateix, textos introductoris dels amics Pau Riba, Enric Casasses, Pere Maragall, del mateix Genís i meus. Aquest material ha estat reciclat gairebé del tot en aquest volum. La tria també ha comptat amb tota la maranya de revistes que vam gestar als anys setanta i al començament dels noranta com les esmentades La Cloaca i Muerte de Narciso, així com Fuera de Banda, Trotón, Accions, Atraccions, Pienso… Recordo les facilitats per cedir material d’Artur Monfort, Paco Fanés, del fotògraf Gol, de Lluïsa Ortínez, Ferran Aisa, Isabel Chavarria, Salvador Rodés i molts altres mentre preparàvem l’exposició sobre la contracultura. S’havia de celebrar al Palau de la Virreina al començament del segle i va quedar avortada per diferents motius, i, finalment, per la mort del Genís, el nefast 2007, on també van caure el titellaire poeta Pepe Otal, Jaume Quadreny, Albert Compte i Jordi Pope… L’apocalipsi. Una part del contingut de l’exposició es va reciclar en el llibre Barcelona, fragment de la contracultura, publicat precisament pel mateix Ajuntament de Barcelona sota la iniciativa de Pepe Freijo, que va impulsar aquest projecte, així com el regidor Jaume Ciurana. No ens agrada el terme contracultura, però és el que s’ha imposat, potser per ser el més antipàtic. Prové del llibre El naixement de la contracultura, del teòric nordamericà Theodore Roszak, que ens va arribar aquí a través de l’editorial Kairós, una de les capdavanteres de l’oposició a la cultura dominant, al costat de les editorials La Piqueta, Anagrama, Tusquets, però també la Banda de Moebius, que des de Madrid va propiciar el profètic Manifiesto de la comuna antinacionalista zamorana i el Comunicado urgente contra el despilfarro, que se sumaven als poemaris llibertaris d’Agustín García Calvo, Leopoldo María Panero, Eduardo Haro Ibars, Mariano Soler, Javier Sandoval i molts altres. Era aleshores la península un catau àcrata, on el rebuig al poder dominant superava el sopor marxista i la ronya franquista a través d’heterodoxos vertebrats per revistes com Ajoblanco, Star, Bicicleta, Alfalfa, El Viejo Topo, Vibraciones, Disco-Exprés 8 | David Castillo

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 9

i una legió de capçaleres, bandes de música i artistes de totes les races i condicions, des d’arquitectes que oferien cúpules geodèsiques –encara sobreviu la de la Floresta del malaguanyat Josep Maria Berenguer, editor d’El Víbora– a tota mena de festivals, comunes urbanes i rurals, amor lliure, dret al propi cos, sexualitat lliure i altres propostes assolides, que demostren que la revolució no va ser perduda en la seva totalitat. El discurs fatalista posterior, el famós desencís, l’abús de l’heroïna –però també de l’alcohol, del LSD i de la velocitat–, la desmobilització política, l’aparició de la SIDA i el tir al blanc entre les comunitats autònomes van tornar la península al badall. Qui són aquests poetes tan bons? Cada capítol conté material perquè cadascú doni la resposta correcta, la vostra. Jo els vaig conèixer tots i no sabria dir qui era el comandant o el més musculós. Podreu comprovar que pràcticament tots són nois –a excepció de Mònica Maragall, que és la més gran d’edat–. Tots –a excepció de Carlos Iguana– són nascuts entre el 1947 i el 1957, és a dir, el més veterans són la Mònica, el Roure i el Raúl Núñez, i el més jove Piru Cirugeda. Entre ells, la majoria van ser amics o molt amics, comuners, col·laboradors de capçaleres i grups musicals, com ara Perucho’s, Los Psicópatas del Norte, Liquid Car, els Quadrenys, La Propiedad es un Robo, Los Bueyes Madereros, Bogeria Plàstica… La majoria també eren pintors i dibuixants. Així, en una zona d’intersecció més o menys imprecisa, situaríem la poesia, la pintura, la música i l’anarquia com a constants vitals, però també l’heroïna, que va venir a destruir un grup important dels seleccionats, més o menys la meitat. No cal incidir-hi més perquè la majoria d’aquests artistes no feien el paper de víctima sinó d’una avantguarda revolucionària de la ment. Limitar la resposta vital al consum d’un fàrmac resulta pretensiós i reduccionista. Homes amb un discurs tan format com el que apareix amb els versos no es van deixar enganyar per un calmant, per un opiaci més o menys efectiu. Dels morts com a conseqüència d’aquest narcòtic, tots sabien que l’autèntica droga és el cervell. Biogràficament em sento lligat a molts d’ells perquè em van formar. Em van ensenyar a veure la realitat més enllà de l’evident. En la impremta de la Lola Garcia i del Jordi Solé Sugranyes, Gràfiques Tordera, vaig coincidir el 1978 amb alguns d’aquests poetes. Jo pertanyia a la revista llibertària Debates, al costat del José Manuel Pérez, jove cenetista de pro. Anàvem a veure el David Urbano, el Pere Marcilla i el Martí Sans a la llibreria Cosa Nostra, primer al carrer Cartagena i després al carrer Hospital. A més, el Pere i la Marta Garcia, la seva companya, vivien al carrer Rubens, a tocar de casa al barri de Vallcarca. Va ser el Pere el que em va demanar que substituís Xavier Sabater al final de La Cloaca. Amb el Salva Rodés vam distribuir el darrer número de la col·lecció, l’antologia de poesia visual 17, coordinada per Josep Manuel Calleja i José Antonio Sarmiento, amb pròleg de Julien Blaine. La substitució va ser natural perquè jo vaig sortir de la presó el gener del 1981 quan el Xavi hi entrava a complir pena. Amb l’editorial i la capçalera embargada, vam optar per canviar el nom per Fuera de Banda. S’hi van afegir Guillem Cifré, Xavi Cot, 9

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 10

Xavier Vidal, Roger, Isa Feu, Jordi Valls, Joan Vinuesa, Lina Giralt, Montse Gurguí, Jordi Perote Ballonga, José Lasala, Luis Álvarez, el novel·lista i guitarrista de Tropopausa Ramon Solé… Revistes de còmic, de música, canvis de tendència, Cas Scala i el retorn de la cocaïna van marcar el canvi de dècada dels setanta als vuitanta. Alguns de nosaltres vam evolucionar cap a experiències més disciplinars. A començament dels vuitanta vaig coincidir amb altres poetes dins el grup O Així. El capitanejava el Jordi Pope i als recitals sempre hi havia tres poetes veterans, Àngel Carmona, Jesús Lizano i Jaume Sisterna, a més d’Enric Casasses, el malaguanyat Carmelo Sancho, Víctor Esteban, Meritxell Sales, Joan Vinuesa, Eulàlia Framis, Albert Subirats, a voltes Carles Hac Mor i Piru Cirugeda i l’enigmàtic David Morgan, alter ego o dualitat d’un rimaire local. Altres revistes esmentades farien coincidir col·lectius similars.

A la fotografia superior, Àngel Carmona dialogant amb els presos de la Model en una de les accions del grup O així. A l’escenari: Meritxell Sales, Jordi Pope, Enric Casasses i David Castillo. A sota, Jesús Lizano a la presó Model i Jordi Pope amb Jaume Sisterna al pati de la presó. Fotografies de Lluís Garcia Rovira. 10 | David Castillo

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 11

Joves cenetistes del Carmel al míting de Montjuïc del juliol de 1977. Foto cedida per Gol. A la dreta, cartell de Lluís Miracle anunciant les Jornades Llibertàries Internacionals del 1977.

Hi ha més dades i espais entre l’amnèsia: el single d’Almen TNT, els Canet rock, les Jornades Llibertàries, el míting de la CNT a Montjuïc, les nits pel Sidecar, Màgic, Zeleste, Karma, Abracadabra, el decadent Marsella… També la inauguració de l’Orfeo Negro i les seves primeres programacions punk. Les ràdios lliures, especialment Ràdio Pica, que ens va donar veu quan tothom ens ignorava. El Taller de Músics i el Taller de Marionetes, on tantes vegades vam recitar acompanyats de Pepe Otal, Pep Gómez, Carles Cañellas, Jordi Bertran. La revolució dels Macromassa, Esplendor Geométrico, els grans i petits concerts de les figures internacionals, les sessions dominicals a l’Orquídea del carrer Bruniquer, on el pacient Jaume Cuadreny es podia alternar en la programació amb la irrupció de Vagina Dentata Organ, Jordi Valls, Whitehouse i Psychic TV, la sorpresa de la Banda Trapera del Río i els Cuc Sonat i, des de fa més d’una dècada, La Web Sense Nom del nostre vell company Canti Casanovas, que a continuació ens ofereix un article introductori a l’antologia. Ha estat estimulant, així mateix, l’aparició fa tres anys de La ciudad secreta, de Jaime Gonzalo, una aproximació als grups més underground els anys del Rrollo, complement d’Alter Músiques Natives, cd’s que posaven música a l’exposició de Julià Guillamon, Víctor Nubla i Pau Riba. 11

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 12

Pepe Otal, David Castillo, Pep Gómez, Jordi Bertran, Jesús Lizano i Joan Vinuesa a una trobada de titellaires i poetes a la Setmana de Poesia de Barcelona. Plaça Sant Felip Neri, maig del 2005. Foto: Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

També llibres autobiogràfics com el de Nazario i Los setenta a destajo, de Pepe Ribas, han demostrat que aquell no va ser un temps perdut i que sobreviu perquè els joves d’ara són, en la majoria de temes, idèntics als que escampaven la ràbia per la ciutat: “Mételes un coco, Morgan… Fot-li foc…” La contracultura i aquests poetes són vius perquè són vigents, els seus versos rebenten les consciències. Potser aquell va ser un temps més atrotinat, però ha entrat en la dimensió de la curiositat, de l’aventura. “Copsar la força del pensament crític d’una generació”, és com ho defineix el meu soci Marc Valls. Les línies difuses entre el hippisme, l’aparició del punk i l’eclosió i decadència anarquista no són purament un fenomen estètic. D’estètica de la resistència, sí. Molts d’aquests artistes van coincidir, altres no. La ciutat era oberta i mentre alguns es suggestionaven amb el rock laietà o els cantautors, uns altres necessitaven fer els seus himnes, els “himnes de la commoció”, com els va definir Marcelo Covián. Els criteris en la reproducció sovint els hem vinculat a si els poemes es podien reproduir d’una revista o llibre estimulant, o simplement dels quaderns i papers del creador. Alguns dels poemes són en reproducció facsímil de l’original. Les dècades ens han portat a un segle després fins a les mans i ulls del Marc Valls, que ha fet possible, amb el seu art, amor per la poesia i paciència infinita aquesta antologia. Deia Hölderlin a Hipèrion que “va haver-hi homes, desapareguts per sempre, que de la sobirana naturalesa humana només queda el fragment esberlat d’un temple o una imatge de mort en la memòria…” Aquesta és un fragment de la memòria oberta d’un temps inabastable i gairebé desconegut… 12 | David Castillo

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 13

A manera de proemi Per Canti Casanovas

Les drogues han obert nous móns a la imaginació. Els exemples com Baudelaire amb el haixix, Poe i De Quincey amb l’opi, Conan Doyle i la morfina, Freud i Stevenson i la cocaïna i Burroughs amb l’heroïna serien interminables i profusament estudiats. Sadie Plant, en un estudi sobre droga i literatura, titulat Escrito con Drogas 1 descriu com la literatura drogada travessa la història i la cultura i conforma la manera de percebre la realitat de l’ésser humà actual. El denominador comú que tenen les drogues és la capacitat d’alterar els estats de percepció. Un espai anteriorment desconegut pels artistes. La droga contindria promeses d’èxtasi, iniciàtiques i viatges als límits. També permetria als poetes controlar les emocions per escapar del seu esclavatge i fer front a experiències que van més enllà de la quotidianitat. Octavio Paz 2 afirma que les drogues formen part de la creació literària des de dues vessants. La primera és com a crònica de viatge on importa explicar l’experiència visionaria. Un exemple seria Henri Michaux, on la ingesta de la mescalina és objecte d’una posterior reflexió. En segon lloc hi ha la droga com a dependència on el literat es situa en una talaia, un lloc separat, on el poeta parla des dels propis efectes de la droga establint una diferent i nova relació amb la realitat. Germán Labrador, en la seva tesi doctoral titulada Letras Arrebatadas, 3 enumera cinc grans temes interconnectats que afronta la literatura drogada durant la transacció: l’exploració del jo, les seves regions més secretes i límits sensorials, la mirada antropològica, la mort, el pensament utòpic i el propi laboratori creatiu. Els poetes que veurem en aquesta antologia, nascuts entre els anys 1947 i 1957, són fills del franquisme i el procés polític transaccional, però també del corrent contracultural que introdueix l’ús dels estupefaents en una gestió cultural de l’ebrietat. Són el seu reflex a Barcelona, on va ser conegut com el Rotllo. Un moviment que va adquirir sentiment de comunitat amb una dimensió política pròpia. En formen part amb els coetanis, amb qui comparteixen addiccions. No en són la cara que ens és més familiar, mediàtica i coneguda, sinó la dimensió més under. El centre de les mutacions on el neguit col·lectiu és més palpable. La seva és literatura obscura que, malgrat la singularitat de cadascun, els entronca amb els poetes romàntics, la beat generation, els decadentistes, simbolistes i altres maleïts. Deleuze i Guattari 4 els definirien com a “literats menors” en el sentit que els seus textos àcids són literatura pura, no edulcorada i això en garanteix la completa desaparició. 1

Plant Sadie, Escrito con drogas, Ediciones Destino, Barcelona, 2001. Citat per Labrador Méndez, Germán, Letras Arrebatadas. Devenir Ensayo, Madrid, 2009. 3 Labrador Méndez, Germán, Letras Arrebatadas. Devenir Ensayo, Madrid, 2009. 4 Deleuze i Guattari, Kafka, pour une litterature mineure, Minuit, París, 1975 (Citat per Labrador Méndez, Germán, Letras Arrebatadas). 2

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 14

Poesia de la resistència i química en la qual la substància es converteix en matèria prima de la poètica. L’estupefaent és el superconductor energètic. Una poesia que no es construeix des de la realitat sinó des del laboratori químic que és el propi cos del poeta. El poeta vampiritza el món, com a substància vital, i ens retorna una dosi de consol en cada poema. La mateixa poesia es converteix en un saber experimental. L’addicció a l'heroïna no era ni de lluny comparable a la de la poesia. El fàrmac n’és la musa i el poeta el mèdium. No està a l’abast de qualsevol entrar i tornar a sortir indemne. Hi ha llocs des dels quals no hi ha retorn. Dins d’aquesta generació, eren els germans dissidents dels que van protagonitzar el relleu del PSOE. Inconformes i decebuts en veure frustrades les seves expectatives de canvi. Simpatitzaven amb les idees llibertàries en un acoblament dels dos grans corrents del pensament crític de l’època. Un maridatge entre anarquisme i contracultura no lliure de tensions però que mantenia viva la dialèctica entre activistes i expressius, que manifestaven les diverses actituds sovint contraposades: la militància política, l’individualisme llibertari, la iconoclàstia i també l’orientalisme. Després de la mort del dictador es van succeir dos períodes ben diferenciats que en més o menys mesura van afectar tot el cos social. El primer, de 1975 a 1977, va ser un període d’eufòria i d’explosió de les energies en festa. El segon es va caracteritzar per la malenconia postrevolucionària. 1978 i 1979 van ser anys de ruptures, solidaritats perdudes i punyalades traperes, que encara fan mal i de les quals no és còmode parlar. El sentiment de derrota es feia ben explícit en el número 13 de la revista Bicicleta, el 1979, quan va publicar un dossier especial titulat El desaliento 5 on deia: […] el desánimo es objetivo, objetivo y generalizado, ya sea en forma de chasco, desencanto, decepción o desaliento; ya como simple fastidio, desazón o apocamiento. No hay más que quedarse en casa y escucharse, o salir a la calle y mirar, o leer el periódico, o charlar y oír. «En mi empresa éramos dos ácratas y nos comíamos el mundo, ahora somos veinte y no sabemos qué hacer». Y no es derrotismo, no. Es, sencillamente una derrota. La derrota más triste, eso sí, la que se sufre ante nadie, porque nadie nos ha vencido. Se esfumó el enemigo y nuestras pesadas cotas de malla bastaron para echarnos por tierra. Nos hemos vencido. Y, así, desvencijados, manoteamos entre el anonadamiento y la búsqueda del resorte. […] Se imponía la vuelta a casa, a esa casa tanto tiempo descuidada. Allí nacieron las actuales rupturas de «eternos compañeros», los suicidios de buenos amigos, el recurso al sarcasmo, la vuelta al campo, el descubrimiento de la revolución en la vida habitual […] o el gozo en los pequeños detalles. […]

Les vagues, festes i debats es van diluir mentre la polaritat expressiva d’aquell movi ment es tancava en allò personal i psíquic, que és el combustible de la rebel·lió. És en aquells moments de transformació sociopolítica quan els processos de simbolització 5

Citat per Germán Labrador a Letras Arrebatadas.

14 | Canti Casanovas

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 15

són més conflictius. Fàrmac i literatura eren una adaptació a un entorn que els contraculturals percebien com a hostil. La poesia és una art que floreix quan les condicions són més difícils. Escauria anomenar els continuadors d’aquesta rebel·lió Irrevocablement inadaptats, terme que va utilitzar el poeta Xaime Noguerol per titular un poemari editat a Madrid el 1978. Persones que passen d’integrar-se en una societat que es dissol en il·lusions. Durant els 80 es van publicar alguns poemes de l’Albert Subirats i del Jordi Pope a l’Obra d'Artesà, que era un full mensual literari i gràfic que s’editava des de l’Ateneu de l’Artesà del barri de Gràcia. En general, però, els poetes no estaven ocupats per publicar sinó que seguien pintant quadres i tocant la guitarra, posant en marxa el llenguatge comú d’una generació. Durant els 80 vaig saber poca cosa de Zane Speer, alter ego del Carles Merseburger, de Pepe Sales, o de Jordi Carbó. Els coneixia, sabia que eren músics però ignorava que treballaven amb la intenció de reunir en els seus poemes les faules, mites i fantasies farmacològiques associades a la seva experiència. També coneixia el Jaume Cuadreny com a músic i cantautor. Raúl Núñez, més conegut per les seves novel·les, no va poder veure el pòstum recull Marihuana para los pájaros. Alguns d’aquests poetes van aparèixer a l’escena quan el titellaire Pepe Otal i el poeta Joan Vinuesa van muntar una sèrie de recitals de poetes i titellaires durant els 90. Coneixem l’obra d’alguns d’aquests poetes en edicions pòstumes. Sovint hem interpretat l’ús de drogues com un fracàs moral derivat d’excessos hedonistes o una malaltia sota la qual la llibertat queda segrestada, però no van ser les drogues el que els va portar a la mort prematura. Van ser víctimes de la prohibició, de la ignorància, de l’adulteració, dels succedanis, dels riscos i malalties associades. És aquesta una prohibició que els poders gestionen subversivament amb la finalitat d’assegurar la supervivència del sistema i la seva organització econòmica productiva. Hem de mirar aquells anys i comprendre les contradiccions del moviment contracultural, intrínseques als valors generacionals que representàvem i abandonar la tesi que culpa una mà negra de la introducció de l’heroïna entre joves innocents i perduts. Comprendre les causes, el xoc generacional, la transacció política, les seves addiccions, és una tasca complexa. Espero que aquest recull desperti una mirada més propera i dignifiqui les seves veus oblidades i excloses. Que els seus textos aportin sentit al període transaccional i ajudin a conèixer millor la construcció d’aquest món i a imaginar com podria ser.

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Pรกgina 16

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 17

JORDI CARBÓ

(1956- 2009)

PAU MARAGALL

(1948 -1994)

JAUME CUADRENY

(1953- 2007)

ZANE SPEER

(1956- 1986)

ALBERT SUBIRATS

102

(1956- 1991)

JORDI POPE

140

(1953 -2008)

PIRU CIRUGEDA

168

(1957- 1988)

LEO SEGURA

174

(1955- 2009)

PERE MARCILLA

188

(1953- 1997)

XAVIER SABATER

216

(1953 -2014)

ROBERTO BOLAÑO

240

(1953 -2003)

RAÚL NÚÑEZ

254

(1946/47-1996)

PEPE SALES

266

(1954 -1994)

MÒNICA MARAGALL

288

(1947- 2010)

J. DANIEL VIDAL

298

(1953- 2000)

CARLOS IGUANA

318

(1967- 2012)

SEBASTIÀ ROURE (1946/47- 2006)

GENÍS CANO (1954- 2007)

358

334

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 18

JORDI CARBÓ FADE OUT Tengo cuarenta y pico tacos. Soy saxofonista. Sé que técnicamente soy mediocre pero la mezcla de intuición y entrega de sentimiento y mala leche me permite suplir algunas de mis carencias (tampoco soy un petardo) y llegar a comunicarme con la gente que me escucha. De hecho la música es una forma más de lenguaje entre las muchas que hay. Lo más importante es tener algo que decir y, con más o menos recursos, ser capaz de utilizarlos para expresarlo. Si provocas una reacción entre el público, lo has conseguido. La indiferencia es el peor de los fracasos. Puedes tener mucho vocabulario y convertir el acto de tocar en una simple demostración de cuanto sabes, pero por mucho que sepas: si no tienes nada que decir y tu música ni conmueve ni provoca rabia, ni gusta ni disgusta, sólo es la expresión del vacío. Y sólo alguien igualmente vacío flipará ante esta vacua exposición técnica de la nada. Evidentemente lo ideal sería unir al sentimiento una gran dosis de recursos técnicos, así la capacidad de expresión aumentaría considerablemente. Para bien o para mal he dedicado más tiempo a vivir intensamente que a estudiar; probablemente si hubiera hecho las cosas al revés habría sacrificado precisamente lo que me hace disfrutar y comunicarme con la gente cuando toco. La falta de equilibrio es y ha sido siempre una característica importante de mi identidad. También soy yonky. Desde los dieciocho años y con intermitencias. El periodo más largo de abstinencia duró casi diez años. Antes y después han habido pausas de algunos meses, quizá hasta de un año como mucho. 18

Mi relación con la heroína y con la música ha marcado y condicionado mi vida frente a todo lo demás. En este momento estoy en casa de mi vieja. Hacía muchos años que no vivía allí. Una separación por un lado y por otro, el estar convaleciente por la puta mierda del tiro de un segurata, han hecho que me fuera apalancando porque era lo más fácil. He tenido mucha suerte, la bala ha entrado y salido sin dañar nada importante. Unos días en casa de mi socio y un médico colega lo han solucionado todo. Ahora, ya bastante recuperado y sin que mi madre se haya enterado de cuál era mi enfermedad real, vuelvo a estar en la brecha. Sin embargo ha habido un largo período de tiempo en el que la combinación de aburrimiento, de pensar demasiado, de recordar también demasiado y con el único aliciente de las visitas de mi socio con un poco de caballo, me ha llevado a sentarme delante del ordenador y escribir…

EL PRINCIPIO DEL FIN Éramos jóvenes, acercándonos a los veinte, aunque en aquel momento era una barbaridad; creíamos saberlo todo sobre todo y actuábamos con la prepotencia que propor ciona la combinación de inocencia e ignorancia. Nos sentíamos fuertes, más listos que nadie y capaces de cualquier cosa. Habíamos descubierto que éramos diferentes y menospreciábamos, profundamente, a todos aquellos que se movían según los

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Pรกgina 19

Cartell dels concerts de La Propiedad es un Robo i Jaume Cuadreny al Casal de La Floresta, 1977. 19

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 20

patrones de lo establecido y eran el orgullo de sus papás. Las drogas, en general, marcaban la diferencia con esa otra juventud correcta, pulcra y bienpensante. Una definición en la época, de la peña que no interesaba, era: esos no fuman. El consumo de cualquier tipo de droga significaba ruptura. Nuestros padres, producto de la posguerra, habían asumido, al igual que las generaciones anteriores a las suyas, las formas de vida y de pensar de sus mayores y no podían entender nuestra falta de interés por las cosas que, para ellos, habían sido dogma de fe. El trabajo, matrimonio, el respeto a lo establecido, la religión y la hipocresía de lo que se consideraba buena educación se habían transformado, ante su incomprensión y estupefacción, en amor libre, ateísmo o creencias de lo más variopinto; en desdén hacia el concepto de lo que significaba la familia y una falta de respeto total hacia lo que todo ello representaba. Nos fuimos de casa y nos juntamos en pisos o casas en las afueras de Barcelona para poder sobrevivir. No pagábamos los alquileres y cambiábamos muy a menudo de vivienda, según lo que aguantaran los propietarios; hay que decir que entonces no les resultaba fácil echarnos así como así y los sistemas de desahucio funcionaban, para suerte nuestra, de forma muy distinta a la actual. En pueblos como la Floresta y alrededores creamos cooperativas para casi todo. Varias casas que nos juntábamos para comprar comida para todos, al mayor, a precios mu cho más baratos; incluso habíamos creado un fondo de dos talegos por casa para que nadie se quedara sin papeo si una semana no había pasta. Sólo hubo que establecer un sistema de turnos para hacer la compra semanal para que no pringaran siempre los mismos. Uno con carro y otro sin. Y a las cuatro o las cinco de la madrugada, normalmente de empalme, sin dormir, íbamos a 20 | Jordi Carbó

Mercabarna o a la Boquería. Luego, en el garaje de una de las casas en el que había unas básculas, hacíamos el reparto según unas listas de las que habíamos hecho fotocopias y en las que cada uno marcaba su pedido semanal. Y, aunque en general no éramos vegetarianos, para no hacer el rollo demasiado complicado las listas sólo eran de fruta y verduras y alguna semana añadíamos algo especial como sardinas o cosas que no fueran un palo repartir. Creamos una cooperativa de músicos; y en el Casal, disponíamos gratuitamente de local de ensayo y de un pequeño teatro donde, periódicamente, organizábamos conciertos combinando grupos de la cooperativa con grupos de Barcelona. Por allí pasó la flor y nata musical del momento y se llenaba con o sin concierto de peña de Barcelona y de los pueblos de alrededor. Ocurrieron cosas tan alucinantes como un concierto a dúo de la Nico conmigo haciendo el majara con el saxo. Con todo esto, la Floresta se convirtió en la capital del underground catalán.

Cartell de l’actuació de Nico acompanyada per Jordi Carbó, 1978.

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 21

Fueron momentos creativos, desbordantes de energía, en los que la peña se enrollaba y apuntaba a lo que fuera. Logramos echar a los fachas que dirigían el centro cívico, es decir el Casal, con todas sus posibilidades y aunque no todo fuera perfecto estaba de puta madre. Las cosas empezaron a fallar de la manera en que se van a la mierda estas cosas. Unos tirando del carro (casi siempre los mismos) y no hubo un relevo a la altura cuando los de siempre empezaron a quemarse y a estar hasta los huevos. Peña con mucho morro que dejó deudas que los demás no estaban en condiciones de asumir. De la vida comunitaria, qué voy a decir, era una hostia que teníamos que darnos. Y la gente, pues en fin, mucha muy maja, pero siempre hay hijos de puta en todas partes, aunque los disfraces de lo que sea. Esto de hecho era lo normal y con la perspectiva que da el tiempo ves que no podía acabar de otra manera. Pero hubo algo más, nosotros no éramos de la generación del: paz y amor, y aunque sobre el papel nos parecía muy bonito, nos iba la marcha y si había que salir a currarse con los grises (entonces aún eran grises) salíamos, y nos partíamos la cara con la madera por las cosas en las que creíamos, y no como nuestros hermanos mayores, progres universitarios que, a la que aparecía un jeep, salían corriendo. Nosotros no, nosotros esperábamos con los cócteles y las barras de hierro preparados, no se lo poníamos fácil. Por eso, cuando nuestros hermanos de la generación anterior, fueron los que estuvieron en el poder, quisieron hacernos creer que habían cambiado las cosas: ¡había llegado la democracia, éramos libres! JA. Con nosotros, los que no tragábamos, buscaron otras armas. Y las encontraron, vaya si las encontraron. Jugaron con nuestra ignorancia, la misma que nos hizo tan arrogantes en nuestra inocencia juvenil que llegamos a pensar que, aunque no podíamos cambiar el mundo, podíamos hacerlo mejor y que nos hizo creer que tomar drogas no sólo nos ha-

Concert de La Propiedad es un Robo al Casal de La Floresta el gener del 1977. A la foto inferior, Jordi Carbó parlant amb Jaume Martín. Fotografies de Martí Sans.

cía diferentes sino que nos hacía mejores y nos permitía menospreciar a los “buenos chicos”. (Algunos de ellos, mucho mejores y positivos que la mayo ría de nosotros; pero cometieron el terrible pecado de no fumar porros, entre otras cosas por el estilo y eso los excluía de la élite de los enrollados). Barcelona se llenó de heroína. Y para nosotros, enteradillos en nuestra desinformación, fue una droga más. Al principio era muy barata y nos reuníamos a consumirla de la misma manera que lo habíamos hecho con 21

_poesia contracultura barcelona 13.4.16_poesia contracultura barcelona.qxd 13/04/16 18:57 Página 22

los porros o los ácidos, hongos o cualquier tipo de droga que se pusiera a tiro. Nos juntábamos para esnifarla del mismo modo que lo hacíamos con lo demás y durante bastante tiempo fue así. Empezamos a picarnos, total era sólo otra forma de consumirla, y no pasaba nada. Pero llegó un día en que las cosas empezaron a ser diferentes, ese día en que decidías dejar de consumir porque como con lo demás en un momento dado te sentías saturado. Sólo que entonces te dabas cuenta de que la historia no era igual, empezabas a sentirte enfermo, realmente enfermo, y lo más gracioso es que encima no tenías ni puta idea de lo que te estaba pasando, hasta que aparecía alguien más enteradillo que tú y oías por primera vez la palabra fatídica: chaval, tú estás de mono. Eso fue el principio del fin. Los precios subieron de una manera brutal, vamos, que de estar tirada, valía más que ahora veintitantos años después. No podíamos vivir para otra cosa, sólo había tiempo de buscarse la vida, ¿quién podía pensar en protestas y manifestaciones? Desapareció gran parte de una generación que hasta entonces era incordiante para los que estaban en el poder. Era una generación que daba caña y que no se conformaba con los caramelitos con los que la querían engañar. Fue nuestra primera gran derrota. Habían empezado a acabar con nosotros. Por un lado, los que fueron a parar al talego por traficar o simplemente buscarse la vida dando palos porque hacía falta mucha pasta, demasiada, para conseguirla de forma legal. Luego, los que empezaron a palmar, sobredosis, malos cortes, en fin: lo normal. A todo esto, como parte de nuestra ignorancia, compartíamos las chutas, lo que de entrada “sólo” significaba el contagio de hepatitis, la C por ejemplo, y quedarse “sólo ahí” el tiempo demostró que fue una suerte. Ya nos habían anulado, sólo quedaba el descabello. Apareció el S.I.D.A. En realidad, ya no hacía falta, porque hacía tiempo que ya habían acabado con nosotros, pero bueno, había 22 | Jordi Carbó

qué redondear la faena, había que matarnos, acabar definitivamente con nosotros, y tengo que reconocer que en general lo consiguieron. Me he preguntado a menudo por qué bajaron luego tanto los precios, y creo que he encontrado la respuesta. Las generaciones que han venido después, generaciones de gente cañera tipo okupas y así, después de lo visto se han vuelto totalmente anti-caballo y, de la gente joven de hoy, ellos son los que más incordian. ¿Qué pasa? ¿Quieren recuperarlos para la causa? ¿Se ha estabilizado demasiado el número de yonkys, que incluso va a la baja? El caballo es ahora una droga desprestigiada incluso entre la gente que toma drogas. Cuidado, ahora atacan con las drogas de diseño, y cuando las consumes no sabes lo que estás tomando. Pero estoy seguro de una cosa, si las analizamos, en más de una encontraríamos heroína. Se podrían discutir muchas cosas al respecto, pero tengo algo muy claro: la gente que consume drogas suele ser precisamente la peña que en un momento determinado es socialmente problemática. Y si hay drogas puedes estar seguro de una cosa: es porque ellos, los que mandan y tienen la pasta, quieren. Y lo jodido del rollo es que, en un principio, no hay drogas malas (cortes aparte), lo único malo es la manera que tienes de usarlas. Muy bien, sé libre, toma lo que quieras, pero cuidado, piensa: ¿Cuándo y dónde hay más de todo? ¿En qué momentos y a quién parece que se lo ponen todo más fácil? Aprovéchate si quieres, pero procura saber que lo estás haciendo. Un colega caído ya hace mucho en combate solía decir: de una manera u otra nos están manipulando, ya que es algo que no puedo evitar, por lo menos elijo la manera. Soy yonky y moriré yonky porque no tengo la más mínima intención de evitarlo. Estás siendo manipulado. ¿Sabes cómo?