Franck Pavloff L’enfant des marges EDITIONS ALBIN MICHEL 231 PÀGINES 20 EUROS
A l’esquerra, Franck Pavloff. A la dreta, una imatge de la Sagrada Família RAPHAEL GALLARDE I GETTY IMAGES / XAVIER CERVERA
JOAN DE SAGARRA
En el món dels fabricants, venedors i experts en novel·les, el “gènere Barcelona” sol designar aquells productes en els quals la ciutat exerceix de personatge principal o d’escenari principal. Els segons sovintegen més que els primers i entre ells n’hi ha alguns en els quals l’escenari, la Barcelona com a escenari, s’acaba confonent amb el personatge principal, i en comptades ocasions acaba per cruspir-se’l. Això passa, per exemple, en l’obra La marge, d’André Pieyre de Mandiargues (Gallimard, 1967), i més recentment en L’enfant des marges, de Franck Pavloff (Albin Michel, 2014). Tant a la novel·la de Pieyre de Mandiargues com en la de Pavloff –en la qual curiosament s’esmenta de manera explícita La marge i el seu principal protagonista Sigismond– Barcelona exerceix un paper fonamental, si bé les Barcelo-
nes de totes dues novel·les són molt diferents però comparteixen un passat comú. La Barcelona de La marge és una ciutat amb els colors de la bandera espanyola, la monàrquica i franquista –el general encara era viu–; una ciutat de sang i or, o de sang i merda, que vindria a ser el mateix, personificada pel barri xino, el barri de la prostitució que Pieyre de Mandiargues identifica amb les parts vergonyoses
La Barcelona de Pavloff se centra en el món dels okupes, aquella joventut que tria “vivre en marge” –cony i cigala– del cos de la ciutat. A L’enfant des marges, la Barcelona se centra en el món dels okupes, aquella joventut que tria unes determinades ciutats europees, entre
les quals Barcelona, “pour vivre en marge”. A la novel·la de Pavloff, el barri xino ja no es diu així: l’han rebatejat com el barri del Raval i les meuques omnipresents, a les quals Pavloff designa amb el celanià nom de rabizas, han estat substituïdes per uns joves –“l’Internationale des révoltés”– que porten amb si, que representen “l’espérance”. Quant al passat comú, la Barcelona de La marge és vista pel seu autor com “el cadàver d’una ciutat que va ser la més lliure (llibertària, diria jo) de la península Ibèrica, avui trepitjada per la soldadesca franquista”. I la Barcelona de L’enfant des marges és la Barcelona de la Rabassada, on el pare del protagonista de la novel·la, Ioan, un agent de Stalin, va assassinar els seus camarades revolucionaris del POUM. Ioan és, doncs, el fill d’un “traïdor”, com li deia la seva mare. I Laia, un altre personatge de la
ESCRIPTURES Dimecres, 28 gener 2015 Cultura|s La Vanguardia
“I Gaudí, que s’avorria al seu niu...”
novel·la, li confessarà a Ioan que el miracle del seu naixement el deu fonamentalment “als collons d’un feixista”, un feixista que va violar la seva mare, quan era a la presó. Laia, que somia a dinamitar les tombes del “cabdill de merda” i “el cabró de la Falange” al Valle de los Caídos. Ioan, el protagonista, un fotoperiodista cèlebre per les seves imatges de ciutats arrasades per les guerres, viu retirat a les Cévennes, al sud-est del massís central francès, quan rep un missatge de la seva nora dient-li que el seu nét, Valentín, un jove de disset anys, ha marxat de casa i es troba a Barcelona vivint en la marginalitat, concretament a “Villa Usurpa. Carrer d’en Robador. Barri del Raval”. Ioan emprèn el viatge per recuperar el seu nét, un viatge en automòbil amb un vell CD de Nick Cave com a banda sonora. I com acostuma a passar en aquest tipus de viatges, Ioan no només trobarà el seu nét, sinó que acabarà trobant-se a si mateix, parteix de si mateix. Can Ricart, La Makabra, Laforsa, Can Lluís, Villa Usurpa... la Barcelona dels okupes es barreja amb la Rabassada i la Barceloneta; el “vi amb gasosa” amb el “vi negre del Penedés” (“una barreja de garnatxa i d’ull de llebre”); els versos de Pere Quart amb els de Maria Mercè Marçal; la Barcelona de Boris Vian (Boris Vian no va estar mai a Barcelona, però el nom de la ciutat, com el de Siracusa per a Bernard Dimey, li va semblar prou exòtic com per dedicar-li una cançó) amb les cançons de Lluís Llach i de Manu Chao; les fotografies de Josep Brangulí, el Capa català, amb les imatges de la Rambla, una Rambla amb floristes, ocells, malabaristes, estàtues humanes... però, curiosament, sense quioscos de diaris. I després hi ha la Barcelona de Gaudí i concretament la de la Sagrada Família. Amb aquesta escena surrealista, que tanca la novel·la i en la qual Laita, una jove equatoriana experta en la restauració de mosaics, i Ioan “font l’amour” en una plataforma situada a cent metres d’alçària, “à l’exacte verticale de la façade de la Passión”. I Gaudí, escriu Pavloff, “que s’avorria al seu núvol, tend l’oreille...”. Per aquesta única escena, una parella cardant com bojos a dalt de la Sagrada Família!, L’enfant des marges i el seu autor, Franck Pavloff, tenen assegurat un lloc preferent en el qual els fabricants, venedors i experts en novel·les solen denominar “el gènere Barcelona”. L’enfant des marges demana a crits una adaptació cinematogràfica. De Ventura Pons? I pel que fa al seu autor, a falta d’una plaça, com la dedicada a Pieyre de Mandiargues al barri xino, avui Raval, m’atreviria a sol·licitar per a ell la titola de Sant Jordi. |
15
El mes de Joan de Sagarra L’aclamat “gènere Barcelona” també enlluerna escriptors de la talla de Franck Pavloff. Després de la publicació del seu últim llibre, descobrim retalls que molts barcelonins ignoren